El quaranta aniversari d'Esquerra Unida del País Valencià

Té tot el sentit que s'organitzen a Xàtiva la celebració del quaranta aniversari d'Esquerra Unida del País Valencià i l'homenatge als seus antics dirigents. Dues circumstàncies, la imminència de les eleccions generals i l'excepció xativina a la pèssima situació de l'organització política hauran propiciat que la nostra estació d'autobusos siga un espai idoni per a festejar l'efemèride. EUPV és la federació d'Izquierda Unida al País Valencià. Nasqué, com la matriu espanyola, en 1986. Al principi, IU era una coalició de partits, però més tard esdevindria federació. Tanmateix, no és qüestió de perdre's en matisos, ni en qüestions onomàstiques. En el moment de la fundació, IU agrupà una constel·lació de partits i persones independents entorn del PCE; el 80% dels afiliats d'IU eren militants comunistes. La coalició ha esdevingut la carcassa que sosté el que queda del PCE, i del Partit Comunista del País Valencià en el cas de la federació autòctona, que no pogué utilitzar el seu nom actual fins a 1992, perquè ja existia una Esquerra Unida del País Valencià.

Cal recordar que aquella plataforma aglutinà distints grups i persones de l'esquerra nacionalista. L'embrió fou el Front d'Esquerra Nacionalista format principalment per tres grups d'àmbit local: Socialistes Independents de Xàtiva, Esquerra Independent de Castelló, de què formava part un dels líders, Vicent Pitarch, i Esquerra Unida de Gandia. Socialistes Independents es presentà en Xàtiva a les municipals de 1979. Jo, que figurava com a número 2 en la llista d'aquella agrupació, vaig tenir l'honor de ser regidor del primer ajuntament democràtic de Xàtiva després de la dictadura. Però tornem a l'actual Esquerra Unida. En les eleccions autonòmiques de 1995, amb Albert Taberner com a coordinador general, arribà al seu sostre electoral màxim, l'11,7% dels vots. En comicis posteriors, s'anà accentuant el declivi de la formació fins a quedar fora del parlament en 2023. Només ha tocat poder autonòmic en la desena legislatura. Va formar part del segon govern del Botànic; en 2019, s'havia presentat a les eleccions en coalició amb Podem.

Quatre dècades donen per a nombroses esdevinences polítiques. La primera s'escaigué en 1987. EUPV i Unitat del Poble Valencià, antecedent del Bloc Nacionalista, havien signat una aliança i van concórrer juntes a les autonòmiques. Però poc després es trencà el grup parlamentari i els dos diputats d'UPV, Pere Mayor i Aureli Ferrando, van passar al grup mixt. Jo era, des de 1983, regidor d'UPV a l'Ajuntament de Xàtiva. Mesos abans de les eleccions de 1987, havia renunciat l'acta; no era partidari de reeditar l'aliança amb EUPV a nivell local. Els fets em donarien la raó; la candidatura conjunta trauria menys vots que la llista d'UPV en 1983. Sovint, en política, dos i dos no sumen quatre. En 2007, nova coalició d'EUPV amb els nacionalistes sota la denominació Compromís pel País Valencià. Glòria Marcos va titllar de sicilians els electors, després que l'esquerra tragués un resultat molt decebedor. La baralla per una cadira al Consell d'Administració de RTVV fragmentaria el grup parlamentari i acceleraria una escissió en EUPV. Fou memorable l'escena de Glòria caient desmaiada al centre de l'hemicicle quan va perdre la condició de síndica del grup.

Els escindits, liderats per Mònica Oltra, Mireia Mollà i Joan Ribó, crearien Iniciativa del Poble Valencià, partit que s'alià amb el Bloc i els verds per a formar l'actual Compromís. En fi, com ja s'ha dit adés, en 2023, Unides Podem —aliança d'EUPV i Podem— sols obtingué el 3,44% dels vots i es quedà fora de les Corts. Mentre escric aquestes línies està negociant-se contra rellotge la unitat a l'esquerra del PSOE. Ignore com quedaran les coses al País Valencià; Compromís vol integrar en les seues llistes EUPV i Podem sense perdre identitat. El pacte és difícil; cal resoldre discòrdies internes, entre Iniciativa i Més, i oferir condicions satisfactòries a EUPV i Podem. Si s'aconsegueix la unitat, el votant valencià d'esquerres només haurà d'elegir entre la papereta del PSOE o la de Compromís. EUPV lluita per unes garrofes que —misteris insondables— semblen estar assegurades a Xàtiva. Segons el meu parer cal una tercera via entre la socialdemocràcia en baixa i el comunisme estèril. En els països del nostre entorn, el comunisme ha estat incapaç, durant vuitanta anys, d'obtenir algun objectiu remarcable. Però ara toca mirar el futur immediat.

(publicat a Levante-EMV, el 17/10/2026)

L'esquerra del pont aeri

¿Què és això de l'esquerra del PSOE? L'altre dia, vaig sentir una definició de Javier Aroca que em va fer gràcia. «L'esquerra alternativa al PSOE és el pont aeri: Sumar (en Madrid i voltants) i Comuns (a Barcelona i els seus entorns). Al pont aeri cal afegir el que queda d'Izquierda Unida i Podemos repartit per tota la península, és a dir, pràcticament res.» En realitat, aquesta definició no aporta cap novetat al que ja sabem. El moviment sorgit del 15-M, Podemos, era al principi un fenomen madrileny. Quatre dels sis líders de la famosa fotografia de Vistalegre (Juan Carlos Monedero, Luis Alegre, Íñigo Errejón i Pablo Iglesias) eren madrilenys. (Carolina Bescansa, nascuda a Galícia, ja treballava a la Universitat Complutense de Madrid.) Podemos es desintegrà. Sorgiren Más Madrid i Sumar. El grup madrileny, afectat pels personalismes i la burocratització, mals típics de molts partits, té unes perspectives electorals ben dolentes. Quant a Comuns, les expectatives no són massa diferents. Total: en comptes de front ampli, la unitat de l'esquerra podria dir-se pont aeri. Els personalismes es tradueixen en la intensa pugna per encapçalar la plataforma unitària.

A mi no em motiven algunes de les cares. Ada Colau, posem per cas, pactà amb Manuel Valls, de C's, per a no perdre l'alcaldia de Barcelona. Convé parar esment també en la burocratització. Els moviments ciutadans, quan esdevenen partits polítics, han de comptar amb seus, alliberats... Tot això costa molts diners. En formacions amb escàs horitzó electoral, les lluites per ocupar els primers llocs de les llistes tenen un component econòmic. En funció de les actes de diputat i el nombre de vots obtinguts, els partits i les coalicions reben unes subvencions públiques. Per tant, la batalla entre els grups d'esquerra és doble, per ocupar llocs de sortida i pel repartiment de les subvencions públiques. Tenim l'exemple d'Izquierda Unida. Ja fa temps que ha esdevingut un grup irrellevant. En les últimes autonòmiques valencianes, EU i Podem, que es van presentar juntament, només obtingueren un 3,44% dels vots i es quedaren fora de les Corts. Enguany, tant IU com Podemos també s'han quedat fora de les Corts de Castella i Lleó. I en altres comunitats autònomes, han obtingut percentatges de vot baixíssims. La seua incidència política és nul·la.

En fi, aquest és el panorama general, amb alguna excepció esparsa i honrosa. Izquierda Unida és realment una carcassa que aguanta el que queda del vell PCE. ¿Per què no es dissol? Tornem a l'economia. Caldria tancar totes les seus. Molta gent (els càrrecs institucionals, els treballadors de les seus...) es quedarien sense feina. IU lluita per sobreviure des de fa quasi dues dècades. Per això, s'ha anat integrant en les noves plataformes (Podemos, Sumar, Comuns). Tanmateix, això no ha suposat un augment de vots. Sovint, en política, dos i dos no sumen quatre. (També és cert que Podemos fou objecte d'una furibunda cacera per terra, mar i aire orquestrada per la dreta i l'estat profund.) ¿I qué passa amb les altres forces d'esquerra repartides per la resta de l'Estat? Distintes forces nacionalistes o regionalistes (Chunta Aragonesista, Adelante Andalucía, BNG, EH Bildu, ERC, Compromís...) solen ser hegemòniques —sovint de manera inapel·lable— en l'espai a l'esquerra del PSOE. Encara més, algun d'aquests grups ja ha fet el sorpasso al PSOE. Escoltant els mitjans de comunicació generalistes, qualsevol diria que la perifèria no existeix.

A les Espanyes perifèriques, la unitat de l'esquerra seria molt fàcil si els grups irrellevants que s'han esmentat adés negociaren alguna forma d'integració en els partits i les coalicions hegemòniques en cada territori i es deixaren de gaites —i això inclou Comuns. En definitiva, l'esquerra de Madrid i voltants s'ha de solucionar els seus problemes. No pot pretendre que li'ls solucionen els altres. Quan es parla d'unitat de l'esquerra per a frenar l'arribada de la ultradreta, caldria tenir present que el problema de divisió afecta principalment l'esquerra espanyola, més concretament la madrilenya. I ja cansa aqueixa pretensió que totes les nacions perifèriques de l'estat hagen de solucionar sempre els problemes del pont aeri. Els valencians tenim alguna experiència negativa al respecte; en les autonòmiques de 2023, l'aliança amb Sumar féu perdre a Compromís quasi cent mil vots i dos diputats. Ara, pensant que ens fa un favor als "perifèrics", el pont aeri vol decidir i encolomar-nos el líder suprem, Emilio Delgado —o la lideressa, Ada Colau. ¡Ja s'ho faran! Però és molt urgent que l'esquerreta espanyola es pose d'acord. I ha d'anar contra rellotge.

El numeret a què assistim aquests dies no convida a l'optimisme. Proliferen la falta d'acord, les postulacions personalistes, l'exposició pública de diferències... ¡Un circ que ha de cessar aviat! Serà difícil encoratjar els votants progressistes amb aquests espectacles. Els polítics d'esquerra han de connectar amb places i carrers. En realitat, la unitat de l'esquerra s'ha de construir, partint d'un acord genèric, circumscripció a circumscripció. El que es bo en una pot ser dolent en altra. Sovint, la pluralitat d'opcions permet aprofitar millor les distintes preferències de l'electorat. Però cal unir-se allà on la pluralitat de grupets afavorisca el PP i Vox. Cal arribar també a acords amb el PSOE. És una bona idea confeccionar llistes unitàries al Senat en què participe el PSOE. Tots els esforços seran pocs per a superar els vaticinis. La decisió de Pedro Sánchez de convocar eleccions anticipades respon a la lògica. Les perspectives de l'esquerra no anaven a millorar a curt termini. Però el desnonament i la mort d'una anciana, els decrets tombats per la dreta i la reacció del carrer han obert una finestra d'oportunitat. ¿Sabrà aprofitar-la el pont aeri?

Alguna cosa s'haurà de fer

Des de fa uns dies es parla molt de dues propostes d'unitat de l'esquerra de cara a les pròximes eleccions generals. Sentir les declaracions dels portaveus remet al déjà vu —o al déjà entendu. Yolanda Díaz rebutja centrar la refundació de l'esquerra sols en persones o marques: Esto va de ganar el país, de movilizar a la gente. No va de hablar de nosotros mismos. Boniques paraules. Però Díaz ja no enganya a ningú; està molt calada. Si allò que diu fos cert, no hi hauria cap problema; la unitat de l'esquerra s'aconseguiria en un tres i no res. Efectivament, cal mobilitzar la gent. ¿Però qui sol fer això? ¡Exacte! ¡Els partits polítics i els seus líders! En altres paraules: les marques i les persones que les representen. I ja coneixem les ganivetades que s'assesten uns grups als altres —les de Sumar a Podemos, per exemple. Els partits i els seus dirigents actuen moguts per la necessitat, els interessos partidistes i —no cal descartar-ho— els personalismes. Izquierda Unida, posem per cas, té la necessitat imperiosa d'ocupar llocs de sortida a les llistes electorals, per tal d'assegurar-se les subvencions públiques amb què costeja la seua organització.

Referint-se a l'ascens de la dreta i l'extrema dreta, Gabriel Rufián diu: «El que ve no s'atura amb sigles, s'atura amb pobles. Creure que el feixisme va a parar-se en la frontera de la teua seu o de la teua nació perquè vota distint és màgia negligent. ¿No paga la pena intentar fer quelcom diferent per a frenar-lo? ¿De què serveix arribar al Congrés amb dos, tres o quatre diputats més si el ministre d'Interior és Abascal? Cal més cap i menys puresa.» Les seues paraules semblen dirigides sobretot als partits nacionalistes. Les intencions són bones, però costarà molt concretar-les. Sent realistes, el gran desori de l'esquerra se centra bàsicament a Madrid. En les nacionalitats històriques de l'Estat hi ha consolidades forces autòctones que ja ocupen la pràctica totalitat dels espais electorals a l'esquerra del PSOE. (Només a Catalunya, ERC ha de compartir espai amb una força no nacionalista, Comuns.) Encara més: a les autonomies de matriu castellana —llevat potser d'Andalusia—, les esquerres alternatives són residuals. Per tant, hi ha una qüestió prèvia a la proposta de Rufián: que l'embolic d'IU, Más País, Movimiento Sumar i Podemos s'aclarisca.

Si es produís aquest miracle, encara hi hauria entrebancs enormes. Algunes persones han dit que la proposta de Rufián s'hauria de concretar en una coalició plurinacional. Tanmateix, atès el que estableixen els reglaments del Congrés dels Diputats i el Senat, cap força política de la coalició no podria disposar de grup parlamentari propi, cosa que equival a no disposar tampoc de portaveus diferenciats. Resulta difícil imaginar que EH Bildu o ERC, per posar dos exemples, renuncien a la visibilitat que proporcionen els portaveus. De fet, l'enorme popularitat de Rufián es deu al seu treball com a portaveu d'ERC. Molts analistes consideren que les seues intervencions durant els debats parlamentaris són molt brillants. També s'ha de dir —ens ho recordava Najat el Hachmi en una columna— que estem acostumats al sorgiment d'estrelles rutilants que s'extingeixen en poc de temps consumides per la resplendor del seu narcisisme. Ha passat amb Yolanda Díaz. Però hi ha més problemes. ¿S'avindrà l'esquerra espanyola alternativa a no competir en espais electorals que ja ocupen forces nacionalistes, a Euskadi, Galícia o el País Valencià? Ho dubte.

Hi ha alguns espectacles vergonyosos que no haurien de repetir-se. En 2023, Compromís, que havia unit la seua sort al projecte de Yolanda Díaz, hagué d'engolir-se que el paracaigudista madrileny Chema Guijarro encapçalés la llista per Alacant; Sumar volia assegurar-li l'escó al Congrés dels Diputats. (¡Ha! Esto no va de hablar de nosotros mismos, diu la vicepresidenta Díaz.) Al País Basc, ningú no gosa fer certes coses, però els valencians les hem vistes de tots els colors amb tots els partits, tant d'esquerra com de dreta. En fi, tornem al principi. Es promouen models d'unitat de l'esquerra que topen amb problemes de difícil solució. De fet, alguns grups nacionalistes (EH Bildu, ERC, Bloque Nacionalista Galego, Compromís...) ja han anunciat que no hi participaran. És a dir, que Rufián no compta ni amb el suport del seu propi partit. Hi ha qui afirma que la dreta s'uneix més fàcilment que l'esquerra. Oblida una evidència: la gran majoria de formacions nacionalistes o sobiranistes és d'esquerra. A França, per exemple, la confluència és més fàcil; a penes hi ha nacionalismes "perifèrics" i l'esquerra és tan centralista com la dreta.

En qualsevol cas, sense unitat de l'esquerra va a ser impossible evitar que Abascal siga ministre d'Interior, o vicepresident. Potser caldrà oblidar alguns dels obstacles amunt esmentats i acceptar que els problemes extraordinaris requereixen solucions extraordinàries. Si un front d'esquerres obtingués suport electoral suficient per a formar govern de coalició amb el PSOE i capacitat de pressió sobre els socialistes, remeiar els problemes d'invisibilitat seria ben factible. Es podrien modificar els reglaments de les Corts, per tal que cada membre de la gran coalició plurinacional tingués grup parlamentari. Altra solució seria designar un o una portaveu i diversos portaveus adjunts, i negociar un sistema rotatori d'intervencions als debats, perquè tots els grups siguen visibles. Calen altura de mires, voluntat de cessió i consens; la deriva de personatges com Trump mostra allò que pot passar amb un govern d'ultradreta. Ens dirigirem veloçment cap al feixisme. I això són paraules majors. El feixisme no respecta ni la vida, ni la dignitat humana, ni els drets conquerits després de segles de lluita, ni les conquestes socials, ni la igualtat, ni res.

¿Front Popular?

Acabar amb la divisió de l'esquerra no seria una mala idea. Possiblement, la reedició d'un front popular siga l'única manera de frenar l'ascens de l'extrema dreta. Dic «possiblement» perquè la creació d'una plataforma unitària de cara a les pròximes eleccions generals haurà de superar múltiples entrebancs. En política, les coses no solen ser fàcils. Quan es parla de la desunió de les esquerres, se sol posar l'èmfasi en els partits. Semblaria a molts que la manca d'unitat és culpa exclusiva dels grups polítics. Tanmateix, els electors també tenen part de responsabilitat en el desgavell. Sovint, haurem sentit a dir que dos i dos no sumen quatre en política. No diré jo que siga un principi immutable, però l'experiència mostra que s'acompleix moltes vegades. Es poden posar alguns exemples. En les municipals de 1987, un sector del col·lectiu xativí d'Unitat del Poble Valencià s'entestà a presentar una llista conjunta UPV-EUPV. Els partidaris d'aquesta opció feien un càlcul optimista: «Si sumem el nombre de vots que tragueren per separat els dos grups als anteriors comicis de 1983, obtindrem quatre o cinc actes de regidor a l'Ajuntament.»

Doncs no. Es van aconseguir només uns 750 vots i un únic regidor. Si els polítics havien fet la seua part, ¿quina cosa va fallar? ¡La voluntat dels electors! Els d'EUPV (plataforma en què havien convergit grups com el PCML, per exemple) degueren pensar: «Jo no pense votar una llista amb gent petitburgesa aliena als interessos de la classe treballadora.» Per la seua banda, els votants nacionalistes pensarien: «¿Votar a comunistes leninistes? ¡Ni borratxo!.» Efectivament, UPV i EUPV representaven sectors distints de l'electorat, com es podia comprovar analitzant els resultats per col·legis electorals. EU arreplegava vot obrer. En canvi, UPV era votada per gent del món de la cultura i l'ensenyament, i per electors de classe mitjana d'idees valencianistes. La unió dels dos grups no va funcionar. A més, s'ha de tenir en compte que els retrets recíprocs llançats per uns i altres, abans de l'aliança electoral, havien traçat una ratlla. I això no se soluciona en un dia. Cal molta pedagogia per a canviar les coses. El resultat de Compromís en les últimes eleccions generals, aliat amb Sumar, és altre bon exemple que dos i dos no solen sumar quatre en política.

És evident que el sistema electoral premia la unitat i castiga la desunió, però cal tenir present el principi del dos més dos. D'altra banda, quan parlem de l'enorme desunió de l'esquerra, hauríem de recordar que afecta bàsicament l'espanyola —i espanyolista. Al País Valencià, l'espai de l'esquerra alternativa espanyola, en què proliferen l'aldarull i les ganivetades, es va volatilitzant gradualment. La marca de la vicepresidenta Yolanda Díaz no agrana massa vots a casa nostra, on no té pràcticament seguidors. En canvi, Compromís resisteix. Algunes enquestes auguren que podria obtenir més vots que el PSOE. Quant a EUPV i Podem, van ser escombrats el 28 de maig de 2023. El problema d'Izquierda Unida és ben recurrent; en dècades de democràcia no ha estat capaç de reeixir. Des de fa temps, li cal parapetar-se en plataformes diverses per tal de no desaparèixer. I és que —heus ací altre problema per a la formació d'un front popular— molts grups tenen la necessitat imperiosa d'ocupar llocs capdavanters a les llistes electorals; estan en joc els diners i la feina. IU, per exemple, ha de pagar el sou dels seus alliberats i el lloguer de les seues seus.

La dreta no sol tenir problemes de finançament. L'esquerra, en canvi, depèn en gran mesura de les ajudes públiques que rep en funció del resultats electorals. L'operació que impulsa Gabriel Rufián ha de tenir en compte els factors enumerats. Hi ha, però, un detall fonamental: si reïx finalment un front unitari de l'esquerra alternativa espanyola, hauria de ser respectuós amb els grups (ERC, Bildu, Bloque Nacionalista Galego, Compromís) que ja ocupen l'àmbit alternatiu al PSOE en llurs respectius espais electorals (Catalunya, Euskadi, Galícia, País Valencià). No tenir present açò pot menar al desacord i al desastre. Els valencianistes, per exemple, arrisquen molt si sumen la seua sort a la de l'esquerra alternativa espanyola diluint-s'hi. En anteriors conteses electorals, la maror que agita aqueixa esquerra pot haver afectat un Compromís que no tenia cap necessitat d'embolicar-s'hi. En realitat, al País Valencià, Compromís ja és la referència per a l'electorat situat a l'esquerra del PSOE. No paga la pena suscitar la reacció negativa d'un sector de l'electorat valencianista renitent a votar a un Compromís amb adherències estranyes.

¿Per a què volem l'autonomia?

Que la gestió de les emergències és competència autonòmica ja ho deu saber tothom a aquestes alçades. Bé, tothom llevat dels dirigents del PP, partit que, ves per on, està governant en moltes comunitats autònomes. El PP primigeni i el partit antecessor, Aliança Popular, no creien gens en l'autonomia. Més tard, canviarien d'opinió en adonar-se que les autonomies brindaven parcel·les de poder ben sucoses i oportunitat de manejar pressuposts importants. Però aquest canvi d'opinió no obeeix en absolut a la creença en una Espanya plurinacional i descentralitzada. De fet, en 2013, algunes veus peperes —la d’Esperanza Aguirre, posem per cas— suggerien que potser calia tornar competències al govern central. Algunes comunitats autònomes governades pel PP s'haurien desfet, si hagueren pogut, de la sanitat, les ajudes a la dependència o l’educació. Va ser un mal pensament, perquè la minva dels serveis públics és un element nuclear de la seua política econòmica consistent a baixar imposts als més rics i retallar i privatitzar serveis públics. Uns dels serveis que han patit les conseqüències d'aquest enfocament són els d'emergències.

En un post anterior, ja explicava el dèficit autonòmic que pateix el País Valencià; no disposa de servei d'emergències propi. Catalunya, per exemple, té cossos autonòmics de policia i bombers. L'infrafinançat País Valencià depèn, en bona mesura, per a tot, de l'estat central. Això pot tenir un passar en comunitats que mai no havien aspirat a l'autonomia. Els la van donar per allò del café para todos. Però nosaltres els valencians, que exhibíem pancartes, durant la Transició, amb el lema «Llibertat, Amnistia i Estatut d'Autonomia», hauríem d'aspirar a un autogovern de primera categoria. Tanmateix, si la majoria vota, quan vénen eleccions, a qui no es creu que som un país, ja sabem quines són les conseqüències. La prova la tenim a la dana de l'any passat. Com ens falten recursos, hem de demanar-ne al govern central. L'escassesa de mitjans propis és una prova del nostre dèficit d'autogovern. La dana suscità un debat interessant, bé que restringit. ¿Calia demanar al govern central que declarés l'estat d'alarma, o d'emergència, cosa que hagués implicat intervenir el Govern de la Generalitat? Les opinions i les respostes van ser diverses.

En realitat no calia decretar l'estat d'alarma de l'article 116 de la Constitució, regulat per l'article 4 de la Llei Orgànica 4/1981. (És l'alarma que es decretà durant la pandèmia.) Es tractava més bé de dilucidar la conveniència de declarar l'emergència d'interès nacional que regulen la Llei de Protecció Civil i el decret que la desenvolupa. Pot declarar aquesta emergència el ministre de l'Interior, per iniciativa pròpia (bé que informant a la comunitat autònoma afectada) o a petició de la comunitat o la Delegació del Govern en el territori afectat. Núñez Feijóo la demanà a bou passat. Podem imaginar la reacció colèrica del PP si el govern de Pedro Sánchez hagués declarat l'emergència nacional des del primer minut. Això equivalia a intervenir la comunitat autònoma. Avui, sabem que el PP ja dissenyava l'estratègia de culpar el govern central per la pèrdua de 228 vides. Entre la gent d'esquerra hi havia divisió d'opinions: uns pensaven que calia haver declarat l'emergència nacional; altres opinaven que el problema era competència de Mazón i que l'havia de resoldre ell. («Al cap i a la fi, Sánchez li està donant tot el que demana», deien.) ¿I Mazón?

Ell podria haver elevat l'emergència a nivell 3, però no volgué, perquè això hagués implicat que el ministre de l'Interior passés a ser el comandament únic. Mantenint el nivell 2, el president de la Generalitat conservava la direcció de l'operatiu, podia demanar al govern central tota classe d'ajudes i podia criticar Sánchez si les demandes no eren ateses. Allò més interessant és el debat que es va suscitar al si de Compromís. Una part dels seus militants opinava que no s'havia de demanar intervenció de l'Estat per una qüestió de principi: «Si ens creguem que som una nació i si aspirem a la màxima cota d'autogovern —o inclús a quelcom més—, ens haurem de traure nosaltres mateixos les castanyes del foc.» Amb independència que nombroses infraestructures malmeses eren de titularitat estatal i que els recursos de l'Estat també són nostres —perquè estan pagats amb imposts de tots—, i malgrat compartir els principis esgrimits, resulta evident l'utòpic de l'aplicació. Potser siga més realista a Catalunya o Euskadi, però al País Valencià... En fi, tot açò ja és passat. Però ara tenim altra catàstrofe: el seguit d'incendis que assolen la Península.

 

Vinyeta de Sansón

El PP torna a mostrar incapacitat de gestió, incompetència i deixadesa. Assaja altra vegada de derivar responsabilitats al govern central, malgrat que la Llei del Sistema Estatal de Protecció Civil estableix clarament que declarar alertes i combatre catàstrofes produïdes en una comunitat autònoma és competència exclusiva del govern d'aqueixa autonomia. No és sobrer, per tant, fer les eternes preguntes: ¿ens creguem l'autonomia o no? ¿per a què la volem? Pel que es veu, els governs autonòmics del PP només volen autonomia si tot està en calma. Però quan vénen mal dades... Quant a la disponibilitat de mitjans idonis, als líders estatals i autonòmics del PP no els acaba d'entrar en el cap que la mà invisible del mercat no serveix per a combatre incendis, danes o riuades. Els desastres com més va, més sovintejaran a causa del canvi climàtic, bé que alguns s'entesten a negar-ho. Les calamitats només es combaten amb impostos i serveis públics. Calen brigades forestals i cossos de bombers ben pagats i ben equipats. ¿Autonomia per a què? Per a millorar la nostra vida descentralitzant serveis i acostant-los al ciutadà, no per a enriquir-se i enriquir amics.

¿Què farà Compromís?

Ara mateix, tenim dues propostes de fronts amplis de cara a les pròximes eleccions generals. Hi ha una diferència essencial entre ells. La proposta de Yolanda Díaz, una aliança democràtica sense sigles, ço és, la repetició de Sumar, és clarament espanyolista. O dit d'altra manera: és una iniciativa que concerneix únicament a l'esquerra espanyola. En canvi, la de Gabriel Rufián és clarament plurinacional. La de Díaz, un intent desesperat de remuntar en les enquestes, toparà amb les tradicionals divisions en l'esquerra espanyola. Posar d'acord la gent del nucli primigeni de Sumar —escissió de Podemos— amb Más Madrid, Els Comuns, IU, Podemos i altres grups no serà gens fàcil. Sobretot serà complicat decidir el lideratge de la coalició i la composició de les llistes electorals. És una pel·lícula que ja hem vista. Des de Podemos s'ha descartat la idea. Vol anar per lliure. Encara cou l'experiència anterior. Ione Belarra fou marginada de les primeres posicions de les llistes. La iniciativa de Rufián tampoc no és massa probable. De fet, la direcció d'ERC ja ha desautoritzat el seu portaveu. ¡Tant se val! El globus sonda ja s'ha llançat.

Una coalició àmplia de tots els partits nacionalistes esquivaria la penalització de la llei electoral a la desunió. Però també tindria els seus inconvenients. En tot cas, sobta l'esment a Compromís. ¿Què faria la coalició valencianista si arribés el cas? ¿Tornaria a integrar-se en la plataforma de Yolanda Díaz, se sumaria al front plurinacional de Rufuán o es presentaria a les eleccions per lliure? Pot semblar prematura aquesta pregunta, però els esdeveniments polítics corren a una velocitat vertiginosa. No guanyem per a ensurts. No està clar que la legislatura es complete. Es podrien convocar eleccions en qualsevol moment. La decisió de Compromís sembla complicada per diversos motius. La formació té dues ànimes, una valencianista i altra espanyolista. El punt de vista del primer soci, Més, i el del segon, Iniciativa del Poble Valencià (en què milita Mónica Oltra), no solen coincidir. Els dos diputats al Congrés s'han separat. Àgueda Micó ha marxat al grup mixt, però l'altre diputat, d'iniciativa, continua al grup de Sumar. Les tensions entre els dos socis són evidents. Podem imaginar el debat que suscitarà l'estratègia de cara a les eleccions.

Jo done per descomptada la por a ajuntar-se amb partits com ERC i EH Bildu. Habitualment, la dreta acusa Compromís de catalanista. Els valencianistes tenen tanta por que, en la campanya de les últimes eleccions, no exhibien cap senyera, ni amb franja ni sense ella. Durant un míting celebrat a Xàtiva, Baldovi no definia Compromís com una formació nacionalista. Les seues paraules foren: «Som una formació política de proximitat.» (És a dir, una alternativa política semblant als alls tendres, les carxofes o les taronges, productes de proximitat.) Hi ha molta por. Si Compromís compartís plataforma amb ERC i EH Bildu, plourien les diatribes per part de la dreta: «Compromís s'ha destapat. A més d'independentista i pancatalanista, s'ajunta amb etarres, amb gent que vol trencar Espanya.» No crec que Compromís vulga passar per aqueix tràngol. Si finalment qualla la proposta de Gabriel Rufián —això encara està per veure's—, la formació de proximitat no s'atrevirà a integrar-s'hi. Per tant, no hi ha trilema sinó dilema: anar a eleccions sols o amb la plataforma de Yolanda. Algun portaveu ja ha dit que sols. ¿Decisió definitiva?

«Qui molt parla molt erra»

És ben sabut que els polítics solen parlar en excés. Tenim la prova en les declaracions arran de l'acord entre PSOE i Junts per a delegar a Catalunya competències en matèria d'immigració. Els socialistes havien parlat massa abans de firmar el pacte. Des de feia molt de temps, Junts exigia a Pedro Sánchez la cessió de política migratòria. Els diferents portaveus del PSOE contestaven que això era impossible, ja que, segons l'article 149.1.2 de la Constitució, l'Estat té competència exclusiva en matèria de nacionalitat, immigració, emigració, estrangeria i dret d'asil. El ministre Grande-Marlaska va dir fins i tot que la matèria era indelegable. «Qui molt parla molt erra», diu el refrany. Ara, tots els ministres i portaveus socialistes s'han afanyat a explicar que el pacte és plenament constitucional, perquè la titularitat de la competència continua sent estatal. La proposició de llei sols contemplarà la delegació de facultats. Ha calgut desdir-se per parlar més del compte. ¡Uei! El ministre de l'Interior havia de conèixer el contingut de l'article 150.2 de la Carta Magna, ¿no?

Diu açò: «L'Estat podrà transferir o delegar en les Comunitats Autònomes, per mitjà d'una llei orgànica, facultats corresponents a matèria de titularitat estatal que per la seu mateixa naturalesa siguen susceptibles de transferència o delegació. La llei preveurà en cada cas la corresponent transferència de mitjans financers, així com les formes de control que es reserve l'Estat.» Un cop signat el pacte, les declaracions d'uns i d'altres són surrealistes. Molts partits afirmen que Sánchez li ha donat a Puigdemont la competència sobre immigració per a conservar el poder. Mmm. Sí i no. Les competències no s'han delegat en un partit, sinó en la Generalitat, que serà l'encarregada de gestionar tot allò transferit. I cal recordar que la Generalitat de Catalunya està governada a hores d'ara pel PSC amb el suport d'ERC, és a dir, per l'esquerra. El govern de Catalunya està presidit per Salvador Illa, no per Puigdemont. Des de les files socialistes, alguna veu —la de García-Page, per exemple— ha titllat de racista i vergonyós l'acordat pel seu partit. Des de Podemos es diu que els morats no votaran a favor de la proposició de llei, perquè és racista.

A mi em sorprèn la reacció de Compromís; els seus dos diputats tampoc no votaran a favor de transferir competències migratòries a Catalunya. Creia que allò més lògic era exigir per al País Valencià les mateixes facultats que es volen delegar en Catalunya. És l'actitud que ha pres l'EAJ-PNV; estudiarà l'entesa de PSOE i Junts i decidirà si demana un pacte semblant per a Euskadi. ¿Què els passa als líders de Compromís? Àgueda Micó també ha titllat de racista el pacte de PSOE i Junts. ¿Per què? Crec que hi ha dues raons: d'una banda, la por; d'altra, la intoxicació produïda per la xerrameca dels caps bocamolls de Junts. Míriam Nogueras, posem per cas, ha dit que el català serà requisit per a obtenir el permís de residència en Catalunya. Puigdemont, Turull i Nogueras afirmen haver obtingut coses que no figuren en la lletra del text pactat amb el PSOE. Compromís hi veu racisme. Comprovem-ho. Al text es diu que el govern català assumirà la gestió dels CIE i la concessió dels permisos de residència d'acord amb la legislació estatal i europea, i que els mossos tindran presència a la frontera. Que algú m'explique on està el racisme.

Totes les facultats que es deleguen s'executaran aplicant la normativa espanyola, com preveu la legislació europea en matèria d'entrades i sortides de migrants en l'espai de lliure circulació. Pel que fa a les expulsions, la Generalitat prendrà la decisió final sols en cas que no calga tramitació d'expedient. En la resta de procediments administratius per incompliment de la llei d'estrangeria, el govern català farà la instrucció i la proposta de resolució, però la decisió final seguirà sent de l'Estat. ¿Què li passa a la gent de Compromís? ¡Té por! Com està embarcada en l'exigència de responsabilitat política a Mazón, les enquestes somriuen a la formació valencianista. Ara mateix no interessa proporcionar-li al PP un baló d'oxigen. Si Compromís dóna suport al pacte de PSOE i Junts, ja podem imaginar les acusacions de catalanisme llançades pel PP. La dana passaria a un segon pla. Compromís s'ha deixat embolicar per la vèrbola de xerraires. No acaba de creure que som una nació. Si ho cregués, exigiria màximes competències per al país. També quan estiga a l'oposició. Demanar-les només a temporades, només quan governe, no s'acaba d'entendre.

¿Ningú no sabia res?

L'actualitat política corre a velocitat de vertigen. Unes notícies succeeixen a altres sense marge per a digerir res. En aquests moments, l'afer Íñigo Errejón ocupa les primeres planes. Abans d'entrar a opinar sobre la possible comissió d'assetjament o delictes sexuals convé fer alguns advertiments previs. El primer, i més important, és que sempre s'ha d'acompanyar el dolor o l'angúnia de les víctimes. És clar que Errejón ha tingut uns comportaments rebutjables, perquè ell mateix ho ha admès. Ens queda el dubte de saber si només és un assetjador o també un delinqüent sexual. Arribats en aquest punt, cal fer altre advertiment: en termes generals s'ha de donar credibilitat als relats de dones víctimes d'abús, perquè el nombre de denúncies falses fetes per una dona és ínfim. L'afer Errejón té un vessant polític innegable. En política regeix el principi de responsabilitat, que se sol substanciar amb la dimissió. L'exportaveu de Sumar ja ha assolit la seua responsabilitat política dimitint els seus càrrecs i renunciant l'acta de diputat. Ara caldrà dirimir si també ha incorregut en responsabilitat penal. ¿On, però, s'ha de decidir això?

¡A les xarxes, no! Per X (abans Twitter), per exemple, circula una enormitat de boles, comptes falsos, bots maliciosos, gent que s'amaga darrere de pseudònims per a dir veritables burrades... Com més va, més difícil resulta distingir entre veritats i mentides a les xarxes socials. El cas Errejón ha desencadenat bàsicament dos tipus de reaccions, extremes i polaritzades. Uns duen a cap un veritable linxament contra el polític caigut. Altres neguen tota credibilitat a l'actriu Elisa Mouliaá, en la denúncia de la qual troben incoherències. Però les xarxes no són l'àmbit idoni per a dirimir responsabilitats penals. Això s'ha de fer als jutjats, on regeix el principi de presumpció d'innocència mentre no hi haja sentència ferma. Serà un jutge qui haurà d'analitzar la denúncia, valorar l'existència d'indicis raonables de delicte i decidir l'admissió a tràmit o la desestimació. Si obre una causa contra Errejón, l'haurà de citar com a investigat. Aquest tindrà dret a defendre's. De moment, ha dit que no ha comès cap delicte, tot i acceptar el seu comportament indecorós. El jutge també haurà de citar l'actriu i altres possible testimonis. Així funciona l'estat de dret.

Als jutjats no cap l'anonimat, que té una presència aclaparant a les xarxes. La denúncia anònima es presta a la imputació falsa, a la manipulació per tercers —a la guerra bruta política en el cas d'Errejón—, a les revenges per motius aliens a la lluita contra la violència de gènere... En qualsevol cas, el procedir del fins ara portaveu de Sumar era d'una immensa hipocresia, i fa un mal enorme al conjunt de l'esquerra. Hipòcrites són també totes les persones (dones i homes) de Más Madrid i Sumar que coneixien el masclisme i la misogínia d'Errejón i van mirar cap a altre costat. El periodista Jesús Cintora es pregunta ¿por qué ahora? És una bona pregunta. Entre la corrupció que esguita el PSOE i l'escàndol que deixa "tocat" Sumar, el futur es presenta cada vegada més negre per al govern d'esquerres. És molt possible que Sumar i, de retop, Izquierda Unida ja no alcen el cap. I en aquest context, cal recordar que Compromís uní la seua sort a la del projecte de Yolanda Díaz, motejada com a Liquidadora pels nacionalistes gallecs. ¿S'han adonat ja, els valencianistes, que han perdut visibilitat al Congrés dels Diputats? ¡Vés a saber!

La cosa ha quedat en no res

A la darreria de 2023, sorgí del PSOE i Compromís la proposta de canviar la denominació de la llengua. Sostenien que la doble denominació català/valencià seria bona per al futur del nostre idioma a les comarques del sud, on l'antivalencianisme està generalitzat. No trobe la relació. Precisament, part del problema naix de dir-se tot igual: València, nom de la ciutat i la província homònimes; País Valencià; Comunitat Valenciana; valencià, gentilici de l'habitant de tot plegat; llengua valenciana, Generalitat Valenciana, Corts Valencianes... Tanta repetició és percebuda com una clara injustícia per molts castellonencs i alacantins. Nombrosos ciutadans de les comarques més meridionals veuen l'obligació d'aprendre el valencià com una imposició de València. Aquesta percepció no canviarà perquè la llengua adopte la denominació de català / valencià. ¿El nom de llengua catalana podria trencar el sentiment de postergació, real o imaginada? ¡Vés a saber! Encara que ja s'arriba massa tard; la divisió provincial i les batalles lingüístiques han fet molt de mal. D'altra banda, em sembla surrealista embarcar-se en debats sobre el valencià amb gent que no el parla ni pensa parlar-lo. En fi, qualsevol nou intent de concòrdia no quallarà, ni menys en un ambient polític gens propici. Per això, aquella proposta de canviar la denominació de la nostra llengua ha quedat en no res. Ja ni se'n parla.

L'embolic del finançament singular

Anem a tenir durant molt de temps un debat crispat sobre el finançament singular de Catalunya —que han acordat ERC i el PSC, la marca catalana del PSOE. Tot allò que afecta Catalunya és immediatament instrumentalitzat com arma política per tots els partits espanyols sense excepció. Des de temps immemorials, l'Espanya profunda considera els antics reialmes de la Corona d'Aragó terra conquerida. Se'ls dóna, per tant, un tracte colonial o que se li assembla molt. Catalunya, País Valencià i Illes Balears arrosseguen des de fa dècades un dèficit fiscal que permet finançar el funcionament de territoris com Castella i Lleó, Castella-la Manxa, Extremadura, Andalusia... L'Estat espanyol mai no estarà disposat a renunciar al 30% del PIB i els beneficis fiscals que se'n deriven. Sense entrar en els detalls del pacte PSC-ERC, que encara no es coneixen, ja estan servits els principals elements de l'enorme trifulga política. Primerament, tenim la polèmica sobre la denominació del sistema pactat. El PSOE afirma que no serà un concert econòmic amb la quota corresponent (semblant al cupo basc). ERC ja ha sortit a dir que serà un concert o es trencarà la baralla.

Lògicament se'ns planteja una pregunta: legalitat en mà, ¿es possible concedir el règim de concert a Catalunya? Sí. En contra del que molta gent opina, el concert basc no figura amb totes les lletres en cap article o disposició de la Constitució de 1978. L'addicional 1ª reconeix i empara els drets històrics —un dels quals és el concert— dels territoris forals, però no nomena expressament el règim fiscal. En realitat, el règim basc de concert econòmic, aprovat per una llei ordinària (Llei 12/1981, de 13 de maig), fou establert per l'article 41 de l'Estatut d'Autonomia del País Basc (Llei Orgànica 3/1979, de 18 de desembre). Per tant, res no impedeix que una reforma del vigent Estatut de Catalunya incloga el concert i que aquest entre en vigor mitjançant una llei ordinària aprovada a les Corts Generals. ¿Res no ho impedeix? Mmm. Això és dir massa. Vistes les reaccions que ha suscitat el tema entre les mateixes files del PSOE, és possible que no hi haja majoria parlamentària suficient per a tirar endavant el finançament singular, ni —molt menys— el concert. El PSOE podria haver promès a ERC allò que és impossible de complir.

Ho ha fet per a guanyar temps i assegurar la investidura d'Illa com a president de la Generalitat. Però també cap la possibilitat que Sánchez mai no haja tingut previst complir la promesa; costa de creure que les elits madrilenyes del PSOE hagen experimentat una sobtada conversió a la fe confederal i hagen decidit tractar Catalunya com cal, renunciant a polítiques extractives de caire colonial. Si s'ha fet una promesa falsa, ¿què es pot esperar de l'acordat? Els escenaris són diversos. De moment, el PSOE ja està prometent un clàssic, el cafè per a tots, ço és, «anem a donar a tots el mateix que donem a Catalunya». Però això significa que el finançament català ja no seria singular i planteja una pregunta: ¿d'on es pensen traure els ingressos fiscals que deixen de percebre's d'un sistema generalitzat de "singularitats"? ¡Uf! La cosa no cola. Ni els mateixos socialistes es posen d'acord. María Jesús Montero, ministra d'Hisenda, afirma que no s'ha pactat un concert econòmic. Borrell diu que és un concert, cosa que li sembla injusta —català capgirat.

L'economista Gonzalo Bernardos descarta un concert com el basc. Diu que Euskadi transfereix el cupo com a contribució a les càrregues de l'Estat no assumides per la comunitat autònoma, però no aporta cap quota de solidaritat. El parer de l'economista —altre català peculiar— és que Catalunya sí hauria d'aportar quota de solidaritat, és a dir, Euskadi no la paga, però les altres comunitats l'han de pagar. ¿Per quina regla de tres? En fi, l'escenari més probable és que el govern central concrete una proposta que no satisfaça ni ERC ni Junts. Si només Junts vota en contra, quan la "singularitat" s'haja d'aprovar al Congrés, el PSOE tindrà l'excusa perfecta; les coses no han arribat a bon port per culpa de Puigdemont. Però ERC també podria votar en contra d'una cosa distinta del concert, o votar en contra dels pressupostos generals de l'Estat, o llevar-li el suport a Illa, o tot alhora. ¿I què farà Pedro Sánchez? ¿Prorrogar els pressupostos de nou? ¿Dissoldre les Corts i convocar eleccions anticipades? ¿Plantejar una qüestió de confiança?

¡Mare meua, quin embolic! Veig més probable que el president parle discretament amb la gent d'ERC i Junts i els pregunte: «¿Realment us van bé unes eleccions anticipades?» En qualsevol cas, jo aposte a la singularitat catalana aigualida, o a cap reforma de la fiscalitat catalana, que tot podria ser. I mentrestant, la dreta va augmentant el seu arsenal contra el govern. Borja Sémper, ciutadà d'una autonomia que no paga cap quota de solidaritat, critica que Sánchez vulga, segons Sémper, carregar-se la solidaritat. ¡Desimboltura, hipocresia i contradiccions a dojo! L'assumpte del finançament singular dóna ales a la catalanofòbia transversal; tots els partits espanyols la fan servir amb finalitat electoral, inclús moltes sucursals del PSOE. A la dreta li val tot: l'amnistia, la causa judicial contra Begoña Gómez, els immigrants, Catalunya, Puigdemont... A casa nostra, tenim peculiaritats. El PP sempre tira mà dels perillosos Països Catalans. ¿I què diu Compromís de la millora del finançament autonòmic? Que els valencians no volem el sistema de concert. A mi no m'ho han preguntat. Cal recordar que el País Valencià arrossega un dèficit fiscal crònic.

Les ganivetades i Compromís

Es veia venir. Podemos abandona el grup parlamentari de Sumar i emigra cap al grup mixt. Si la legislatura ja es presentava prou complicada per al govern, faltava açò. Com no podia ser d'altra manera, plouen les crítiques contra els morats. Els principals encarregats de llançar-los dards són els mitjans de comunicació "progres". Belarra i els seus són titllats sobretot de trànsfugues. L'acusació es fa en base a la definició que figura al pacte contra el transfuguisme. Crec que això és mera retòrica. ¡Alguna cosa s'ha de dir! Realment, un trànsfuga és qui deixa el grup del partit o la coalició amb què es presentà a les eleccions per a integrar-se en el d'altre i possibilitar així la caiguda de l'executiu. No sembla ser el cas, perquè els diputats de Podemos han dit que seguiran donant suport al govern. Això no obstant, algun periodista progre assegura que el desig dels morats, no confessat públicament, seria que caigués el govern, perquè pensen que així els aniria millor. No sé. Ja veurem. També s'ha dit que els diputats passats al grup mixt haurien d'haver renunciat llurs actes si no estaven a gust a la coalició; altrament, estan traint el seu electorat.

Home, els electors de l'esquerra alternativa coneixien perfectament tots els problemes que van envoltar la integració de Podemos en la candidatura unitària. No deu haver-hi molts que s'hagen sorprès. Vist des de fora, fa l'efecte que Podemos ha marxat perquè la intenció de dissoldre'l no ha cessat. La formació ha protagonitzat un cas únic, en la història recent, de persecució ferotge per part del sistema. A la legislatura anterior, Pedro Sánchez pactà amb ella perquè no tingué altre remei. Sense la presència de Podemos, potser el govern no hauria pres ni una tercera part de les seues mesures més progressistes i d'esquerres. A Pablo Iglesias li fallà la vista amb Yolanda Díaz; aquesta, tota somriures, bon rotllet i llàgrimetes de solidaritat amb Irene Montero, és una política de la vella escola comunista —o d'Esquerra Unida, tant se val. En considerar que l'exministra d'Igualtat ja no era rendible, Díaz no dubtà a desfer-se'n. Va pensar que restava, més que sumava (puro cálculo comercial, com deia José Miguel Monzón en una entrevista).

En el fons, s'està dilucidant si ha de prevaler l'esquerra cuqui o la radical —en el sentit d'anar a l'arrel dels problemes socials. La pugna ha tingut episodis cridaners. Yolanda oferí a Podemos que Nacho Álvarez fos ministre, a descomptar de la quota de Sumar en el govern. Això no són maneres. Crec que el procediment adequat era haver-los dit als morats que presentaren una persona candidata i haver negociat en cas de discrepàncies. Però Sánchez no volia veure Irene Montero ni en pintura. Finalment ha guanyat l'opció cuqui, que beneficia clarament el PSOE, i Podemos ha decidit marxar del grup parlamentari de Sumar per tres bons motius: per a no perdre visibilitat, per a tenir iniciativa política pròpia i per a intentar sobreviure (Les eleccions europees són a tocar). És possible que això li faça mal al conjunt de l'esquerra. ¡Les eternes divisions! Tal vegada hagués estat preferible que Irene Montero abandonés el tauler polític de motu proprio. ¡Millor marxar que ser expulsat! Reconèixer la derrota també és una virtut.

I en un camp de batalla on volen els ganivets, ¿què pinta Compromís? ¡No pot tenir estratègia política pròpia, ni visibilitat! Papi Robles, síndica a les Corts Valencianes deixava aquest titular en un diari: «La legitimitat no te la dóna una foto, te la donen molts anys de treball.» Sí, però la foto dóna visibilitat. Recordem que Podemos i Esquerra Unida restaren fora de les Corts després de les últimes eleccions autonòmiques. Però IU tindrà un ministeri i a Podemos li n'havien ofert un. Als Comuns i Más Madrid també els ha tocat una cartera. A Compromís, cap. Àgueda Micó serà portaveu segona del grup parlamentari de Sumar darrere d'Aina Vidal, dels Comuns. Micó tindrà poquíssima visibilitat al Congrés dels Diputats. Al grup mixt, Joan Baldoví en tenia molta durant l'anterior legislatura. Aprofitava molt bé l'escàs temps d'intervenció de què disposava. De fet, fou un dels diputats més valorats de la cambra. La visibilitat és important; sense ella, la gent acaba ignorant que existeixes. En pròximes cites electorals, l'estimbada podria ser colossal.

¿Apaivagar la bèstia?

Tan aviat com es va saber que Francina Armengol havia anunciat la possibilitat d'utilitzar llengües cooficials als debats parlamentaris, sorgí la proposta de canviar el nom, català, amb què és conegut el valencià fora dels límits del país. La idea fou suggerida per gent que ja ha fet altres propostes en el passat relacionades amb elements constitutius de la identitat dels valencians. ¿Era representativa, aqueixa gent, d'un sentir generalitzat? En aquells moments resultava difícil contestar la pregunta. ¿Què opinaven els escriptors, els periodistes, els professors, les persones usuàries dels registres estàndard, literari i acadèmic? Ximo Puig s'apropià aviat de la idea i Compromís l'avalà, però l'assumpte plantejava interrogants. ¿Com s'anava a donar oficialitat al nou nom? S'afirmà que constaria al Congrés dels Diputats. Alguns vam entrar en el terreny de les suposicions. La denominació hauria de figurar al reglament de la cambra (en què caldria fer les modificacions adients, per tal d'oficialitzar l'ús de diverses llengües durant els debats parlamentaris) i en la documentació que s'hi genera —el diari de sessions, per exemple. I esperar que el canvi de nom fos assumit per l'àmbit acadèmic internacional. Però les coses no han anat així.

Al final es va decidir d'utilitzar l'expressió genèrica "llengües cooficials" i no entrar en detalls. Ara bé, ¿hi hauria hagut prou amb fer constar «català / valencià» al Reglament del Congrés, perquè la denominació hagués adquirit automàticament caràcter oficial? Mmm. Els noms de les llengües provenen de processos distints, històrics i polítics. Poden derivar de noms de llocs que designen els parlants dels respectius dialectes constitutius (com el castellà o el català), el nom d'un poble (l'anglès o l'alemany), el nom d'un espai geogràfic (com la península Itàlica), el nom d'un estat nació (com el francès, que prové a la vegada d'un dialecte franc de la regió d'Île-de-France). De vegades, llengües antigues, com el grec, conserven els noms. La solució adoptada rarament és conseqüència d'una decisió administrativa. És més aviat producte de la història. Els filòlegs solen donar per bo el nomenclàtor acceptat de les llengües parlades al món. Per al cas del català, només se m'acudí una manera de consolidar el canvi proposat: que l'AVL dictaminés que el valencià passaria a dir-se català / valencià i que la doble denominació fos recollida en l'Estatut d'Autonomia.

Fàcil, ¿veritat? ¿Algú creu que el PP valencià, que rebutja des de fa més de quatre dècades la unitat de la llengua —en contra dels dictàmens de la RAE i l'AVL— anava a acceptar que es diga català / valencià? Els promotors de la doble denominació buscaven apaivagar tensions i enfrontaments. Afirmaven que feien una aportació absolutament equidistant, però els possibles disconformes van estar acusats preventivament d'intolerants i radicals. Es va sentir comparar blaveros amb partidaris de no tocar res. A mi em semblà una pèssima estratègia. S'oblidà que les múltiples renúncies fetes anteriorment no havien aconseguit apaivagar la bèstia. Més aviat sembla passar el contrari: amb la mínima excusa, torna la batalla campal. El nivell de renúncia és considerable en Compromís. Ja ni senyeres figuren als seus papers. Durant la campanya de les eleccions autonòmiques, Baldoví, en comptes de parlar de formació nacionalista, o valencianista, utilitzava l'expressió "força política de proximitat". Potser, el resultat catastròfic d'aquesta estratègia estranya fou la pèrdua de noranta mil votants el dia 28 de maig.

¡Massa renúncies! Ni PSOE ni Compromís van avançar durant la passada legislatura en assumptes com el requisit lingüístic, l'augment d'hores de valencià a l'ensenyament, la incorporació a l'Institut Ramon Llull... Això sí, després de perdre les eleccions, Ximo Puig va traure pit com a paladí de la llengua. «Mort Pasqual, li portaren l'orinal.» En realitat, ¿hi ha guerra lingüística avui? Jo crec que no. Almenys no com aquella que es va lliurar durant la Transició. La guerra de què parlen PP i Vox l'intenten desfermar ells. Els qui neguen la unitat són —si es considera el nombre de publicacions de la RACV, per exemple— quatre gats. Molta gent ha après valencià a l'escola i té clara la unitat de la llengua. També està clara per a la immensa majoria d'escriptors. En canvi, hi ha "conflicte" en sentit sociolingüístic, entre llengua minoritzada, el valencià o català, i llengua dominant, el castellà. I assistim a un espectacle peculiar: els personatges que vindiquen el valencià col·loquial per a usos formals defensen la seua pretensió parlant en castellà. En realitat, la bèstia només s'aquietaria si els valencianoparlants renegaren de la seua llengua. La resta, ¡garbellar aigua!

La foto

Fa pocs dies, em feia ressò d'un anunci: la foto de Yolanda Díaz anava a figurar en les paperetes de Sumar. «¿També en les circumscripcions valencianes?», em preguntava. ¡També! Per tant, va a complir-se el meu vaticini; molts militants i simpatitzants de Compromís votaran amb el nas tapat i també amb un antifaç de dormir per a no veure l'aspecte gràfic de la papereta. ¡Això si voten! Recordem que la marca valenciana va perdre més de noranta mil vots a les passades eleccions autonòmiques. Alguns analistes han detectat que molts d'aqueixos vots no anaren a altres partits. La defecció engrossí l'abstenció. El nombre de valencianistes que es queden a casa el pròxim dia 23 encara podria ser major. A les paperetes de les nostres circumscripcions ni tan sols apareix el logotip de Compromís. ¡Tant que costa de consolidar una marca! El referent més important del valencianisme polític, líder a l'àmbit de l'esquerra alternativa valenciana, dissolt en l'enèsim assaig electoral de l'esquerra espanyola a l'esquerra del PSOE. Crec, sincerament, que les coses s'estan portant massa lluny. Alguna llumenera madrilenya ha pensat que el votant de la seua sucursal valenciana és curtet i necessita una fotografia per a no equivocar-se de papereta el dia 23. Doncs, la idea del retrat podria tenir resultats ben funestos si crea rebuig en una part significativa de l'electorat de Compromís. A més, suposem que els saberuts de Madrid tenen raó. Llavors, ¿què passarà amb altra part de votants de Compromís que no van a trobar una papereta amb el logotip de la marca, ni noms coneguts com els de Mónica Oltra, Joan Baldoví o Vicent Marzà? ¡Mare meua! A cada bugada es perd un llençol. En fi, ho deixarem estar, per a no col·laborar en la hipotètica catàstrofe.

 

Començar de zero

El col·lectiu local nacionalista està perdut en un laberint. 2.813 xativins i xativines votaren a la llista autonòmica de Compromís el dia 28. En canvi, sols 744 elegiren la llista municipal que encapçalava Josep Maria Sebastià. Fa l'efecte que els votants de la marca són persones versades, crítiques i selectives. Degueren pensar que no era útil votar a l'agrupació xativina de la coalició. ¡Si fins el mateix cap de llista havia confessat que no anava a ser alcalde, durant un míting de campanya! ¿On anaren a parar quasi 2.100 vots locals de valencianistes que només van introduir la papereta de Compromís en l'urna de les autonòmiques? Ens ho podem imaginar. Atès que la diferència entre els percentatges d'abstenció dels dos escrutinis fou d'un 0,8%, és ben possible que aqueixos vots anaren al PSOE i, sobretot, a Xàtiva Unida, que en va obtenir 676 autonòmics i 2.533 locals. A escala autonòmica, Compromís duu camí de consolidar un sòl electoral del 20%, percentatge gens menyspreable, però es queda sense representació al consistori xativí per segona vegada consecutiva. ¡La referència del valencianisme polític absent de terra socarrada!

S'ha fet famós el lema "Xàtiva renaix de les cendres", inscrit en una samarreta que el cantautor Feliu Ventura regalà a David Fernández, diputat del parlament de Catalunya. La realitat política xativina desmenteix, però, els desitjos. Augmenta molt l'electorat de la dreta i la ultradreta, i el valencianisme no reïx a la nostra ciutat. I en vista de les dades que s'han esmentat més amunt, la culpa no és dels electors, evidentment. Compromís sol patir a casa nostra el fenomen denominat vot dual. Trau millors resultats a les autonòmiques que a les municipals. Ara bé, el dia 28, la diferència de vots fou enorme. Posats a buscar possibles explicacions, se m'acudeixen vàries. Primer està el factor personal. Generalment es diu que l'electorat mira més les persones que les sigles, als comicis municipals. Si aquesta afirmació és certa, resultaria que els xativins no han confiat en els candidats locals de Compromís. Per tant, la delegació socarrada de la marca ha de buscar un lideratge més sòlid i un equip humà que oferisca més garanties als votants, tasca gens fàcil, certament. No existeix vareta màgica, però sí prou de temps per a reflexionar sobre això.

També estan les conseqüències de la dissensió interna. Crec recordar que diversos militants van abandonar el col·lectiu nacionalista ja fa prou anys. Uns migraren al grup que més tard prendria el nom de Xàtiva Unida. Té lògica, per tant, que s'haja produït un fenòmen simètric i invers a la sucursal xativina d'Unides Podem: recull molts més vots a les locals que a les autonòmiques. De fet, molts perceben XU com una marca exclusivament municipalista, bé que haurà d'anar amb compte; també ha perdut vots. (Al conjunt del país, Esquerra Unida ja és un formació política irrellevant.) Tanmateix, jo destacaria l'escissió que es produí a Compromís en 2019, tres mesos abans dels comicis. Les seues tres regidores, que se'n donaren de baixa i abandonaren el grup municipal, arrossegaren altres persones, minvant una militància que ja era esquifida abans del divorci. Uns i altres han estat incapaços de reconciliar-se, la qual cosa pot explicar un detall dels vots obtinguts per Compromís a Xàtiva: li'n faltaren poquíssims per a traure almenys un regidor.

Un mapa de resultats electorals en el qual estiguen pintats de color roig aquells llocs on la suma de candidatures d'esquerra esdevingué majoritària el dia 28 (els Ports, l'Alcalatén, el Camp de Morvedre, la Foia de Bunyol, l'Horta —llevat del cap i casal— i les comarques centrals, des de les Riberes fins al Comtat, l’Alcoià i la Marina Alta) aporta una dada molt il·lustrativa sobre Compromís: el valencianisme és justament més fort —té més tirada electoral— a les comarques centrals. Hi ha, però, l'excepció cridanera —el forat negre— de Xàtiva. Els militants locals no aconsegueixen connectar amb l'electorat. I amb manca de renovació, poca implantació social, escassa militància i absència de lideratge, els resultarà complicat reeixir. Caldria una refundació, començar de zero. Així i tot... En fi, mentre escric l'article s'anuncia l'acord de PSOE i XU per a formar l'equip de govern. Signaran el pacte a l'Almodí. L'agrupació local de Compromís serà la gran absent. I haurà travessat un llarg desert de vuit anys quan acabe el nou període municipal.

(publicat a Levante-EMV, el 17/06/2023)

Operació rescat

En realitat, les baralles pel poder al si de les formacions polítiques no són cap novetat. Podria semblar que les batusses són privatives de l'esquerra, però n'hi ha a tots els grups de l'espectre. Qüestió distinta és que les baralles estiguen latents quan el vent bufa a favor i s'encruelisquen quan les perspectives electorals són dolentes o els batalladors estan a l'oposició. La pugna entre diferents faccions de l'esquerra alternativa no haurien de sobtar, per tant. Com calia esperar, la caverna mediàtica ha amplificat el conflicte —això sí, amb la col·laboració dels contendents que haurien de ser més discrets. Al final, hi ha hagut acord d'unitat. No quedava altra. La divisió hauria portat a una catàstrofe el dia 23 de juliol —catàstrofe que ni de bon tros està descartada. Però convé recalcar que la lluita entre Podemos i Sumar concerneix exclusivament a l'esquerra "espanyola". A Compromís no se li hauria d'haver perdut res en la pugna que lliuren Podemos, Izquierda Unida i Más País, per assolir el paper hegemònic a l'espai polític que comparteixen. Com Podemos ha balafiat quasi tot el capital polític que arribà a tenir, IU intenta recuperar lideratge.

Cap partit nacionalista no s'ha volgut adherir a l'operació Sumar llevat de Compromís, que ha arribat a un acord estrany: designarà el cap de llista per València, però deixa que Sumar designe els de les circumscripcions de Castelló i Alacant. (Els segons llocs a les tres demarcacions els triarà Compromís.) Atesos els múltiples precedents (el de Cristina Almeida en 1986, per exemple), no seria estrany que alguna formació espanyola de Sumar ens encolome caps de llista cuneros. El candidat o la candidata que es presenta per una circumscripció amb què no té cap vinculació rep el nom de cunero o paracaigudista. (L'extremenya Almeida va declarar que havia elegit Alacant perquè no volia ir de florero, manera eufemística de dir que intentava assegurar la seua elecció.) Naturalment, els pesos pesants de Podemos, Izquierda Unida i Más Madrid no tenen garantida l'elecció si es col·loquen tots en la llista madrilenya. Cal enviar alguns a províncies. Difícilment enviaran un cunero a Euskadi o Catalunya. Però al País Valèncià, ¡tot s'hi val! Els valencians vivim en les "províncies" per antonomàsia. De fet, tenim una llarga història de paracaigudistes.

Així mateix s'anuncia que la foto de Yolanda Díaz figurarà a les paperetes. «¿També a les de les circumscripcions valencianes?», em pregunte. L'expressió "votar amb el nas tapat" es fa servir per a significar que s'elegeix una papereta malgrat alguna circumstància desagradable (membre de la llista poc presentable, coalició estranya). Si s'esdevé tot el que s'acaba d'explicar, molts electors de Compromís hauran de votar amb el nas tapat i també amb un antifaç de dormir. (¡I després ens estranyem que la marca valenciana perdés més de noranta mil vots a les passades eleccions!) Uns amics meus socialistes diuen que el pacte de Compromís amb Sumar era precís, que cal pensar en el bé superior del triomf de l'esquerra. Sí, tant de bo guanye l'esquerra en juliol. Com diu altre amic, «pitjor no és millor, pitjor és pitjor.» Jo pense anar a votar. Ara bé, ¿per què ha de ser Compromís qui isca al rescat d'un grup que esdevingué irrellevant al País Valencià el 28 de maig? UP (suma de Podem i EU) sols obtingué el 3,5% dels vots.

Segons Ione Belarra, PSOE i Compromís tienden a ser conservadores y a hacer maquillaje, però el valencianisme ha d'esdevenir rescatador únic d'una esquerra espanyola que no ha millorat el finançament autonòmic, ni les rodalies de Renfe, ni res de res. És a dir, Compromís ha d'oferir suport a les esquerres madrilenyes, mainstream i alternativa, a canvi de res. Des de la direcció de la marca valenciana ja han contestat que pactar amb Sumar garantirà quatre diputats i dos senadors. ¡D'on es trauen aqueixes xifres? ¿Com s'han fet els números? Això no deixa de ser pura especulació. S'han posat expectatives exagerades en la capacitat per a mobilitzar i la tirada electoral de Díaz. I no sé si s'ha calibrat la possible desmobilització que susciten les adherències de Compromís. En política, dos i dos no solen sumar quatre. No sembla bon negoci arriscar el creixement de l'espai electoral i la identitat política difuminant l'ideari propi dins una tramoia centralista. En qualsevol cas, tot està amanit. Només queda esperar un doble miracle: que el 23 de juliol no es produïsca una catàstrofe i que el nostre país traga algun profit de l'operació rescat.

Informe que exonera a Mónica

Juan Carlos Monedero diu que els seus companys abandonaren Mónica Oltra. No sóc militant de la formació i no conec, per tant, les seues interioritats, però el comentari de Monedero em sembla fora de lloc —o fora de temps. Sí, a pilota passada, tothom diu la seua. En juny de l'any passat, ja teníem indicis que Mónica era víctima de la guerra bruta judicial. Llavors, alguns columnistes ja titllaren de covards els membres de la direcció de Compromís, per deixar caure el millor actiu de la coalició. És més, algunes persones aventuraven que Compromís pagaria el preu de la covardia. (Monedero no descobreix cap Amèrica.) Ara bé, convé recordar tots els detalls. Les enormes pressions de Ximo Puig —i també les d'Unides Podem, que sembla oblidar Monedero— eren molt fortes. D'altra banda, qualsevol podrà imaginar el desgast a què haurien estat sotmeses la líder i la seua marca, si hagués decidit mantenir-se en el seu lloc. Haurien rebut foc granejat des dels partits de dreta i ultradreta i les seues xarxes, i des de la caverna mediàtica i els seus periodistes a sou, un dia darrere d'altre, sense descans. El desgast durant l'any que faltava per a les eleccions hagués estat brutal. Evidentment, calia sospesar molt bé què convenia més als interessos dels valencians i a les expectatives electorals de Compromís i el Botànic: ¿la renúncia de Mónica o la seua defensa a ultrança? Ara que ja sabem com acaba la història, és molt fàcil pontificar. Però vist com se les gasten els jutges, els fiscals i la policia (l'informe que exonera a Mónica estava redactat dies abans del passat 28 i s'ha fet públic aquesta setmana), es podria tirar mà de la dita: ¿Què t'estimes més, un cop de puny en l'ull o una puntada de peu al turmell? En tot cas, i sempre que ella vulga, encara s'està a temps de designar-la cap de llista per la circumscripció de València. Si obtingués acta de diputada, es faria justícia poètica.

Compromís a la cruïlla

Compromís estava a la cruïlla. Dic estava, perquè el termini per a presentar coalicions davant la Junta Electoral, de cara a les eleccions del 23 de juliol, s'acaba aquest dijous. La formació havia de resoldre un dilema: ¿acudir a la cita electoral en solitari o pactar amb Sumar? La direcció, sense consultar amb la base, ha reafirmat una resolució que havia pres abans de les eleccions del passat dia 28. Unirà la seua sort a la del projecte de Yolanda Díaz. ¿És una decisió encertada? ¡Uf! A Galícia, la cap de Sumar rep en alguns àmbits el malnom d'a Liquidadora. L'assumpte té moltes arestes. Abans d'entrar-hi, s'han de fer unes consideracions prèvies. Pedro Sánchez ha plantejat les properes eleccions com un plebiscit. Per tant, és previsible que el vot útil tinga molt de protagonisme. Els electors poden percebre que votar als valencianistes no és útil. Compromís pateix sovint el vot dual; rep més vots en les autonòmiques i les municipals que en les generals. Tanmateix, la seua prioritat és que el valencianisme polític continue tenint veu al Congrés. La cúpula de la coalició opina que assolir l'objectiu en solitari és ben complicat, o quasi impossible.

Anar del bracet amb una força estatal potser permeta retenir part dels electors que practiquen el vot dual. Ara bé, atesos els precedents, no és segur que Sumar garantisca res; al País Valencià, l'espai de l'esquerra espanyola a l'esquerra del PSOE s'ha volatilitzat. En canvi, Compromís ha resistit, tot i perdre vots. És més, a València n'ha recollit més que el PSOE. Els valencianistes han consolidat una marca que pot veure's diluïda si s'integren en el Movimiento Sumar. D'altra banda, no tindran grup parlamentari propi; el reglament del Congrés no ho permet. Com ja va passar després dels comicis generals de 2019, els hipotètics diputats de Compromís hauran de passar al grup mixt, per a disposar d'una veu pròpia. Els valencianistes s'exposen a altres riscs si sumen la seua sort a la de l'esquerra alternativa espanyola. Es fiquen en un àmbit on proliferen l'aldarull i les ganivetades. La maror pot acabar afectant Compromís, que no té cap necessitat d'embolicar-s'hi. L'executiva nacional de la marca valenciana ha demanat negociar directament amb la vicepresidenta Yolanda Díaz, vorejant EUPV i Podem, escombrats pel vendaval del dia 28.

Compromís planteja tres condicions per a signar l'entesa amb el Movimiento Sumar: conservar la marca pròpia, introduir al programa comú temes de l'agenda valenciana i encapçalar les llistes de les tres circumscripcions valencianes. Això ja ha enutjat la gent de Podemos. La situació és surrealista; un Compromís en solitari recolliria probablement molts vots d'electors d'un Sumar desaparegut al país, però la part morada pot optar per quedar-se a casa, engrossint l'abstenció, si s'empipa amb Compromís i amb Yolanda Díaz. En tot cas, no està gens clar que la marca de la vicepresidenta agrane massa vots a casa nostra, on no hi ha pràcticament seguidors d'Errrejón. De fet, el dia 28, el pilar bàsic de Sumar, EUPV, no aconseguí d'encoratjar molts electors. I no és la primera vegada que passa. En realitat, al País Valencià, Compromís és la referència per a l'electorat situat a l'esquerra del PSOE. Per últim, no s'ha de descartar la reacció negativa d'un sector de l'electorat valencianista renitent a votar a un Compromís amb adherències estranyes.

Cal destacar que la marca valenciana no segueix el solc de les esquerres nacionalistes catalana, basca i gallega, que no volen saber res de res de Sumar. El pròxim dia 23 de juliol, els resultats de l'encantadora de serps Yolanda Díaz poden ser decebedors. Però tornem a la cruïlla en què es troba Compromís. Com que la guerra bruta judicial ha apartat de l'escena Mónica Oltra, un dels majors actius electorals de la marca, als valencianistes se'ls planteja el problema de triar cap de llista a la circumscripció de València, on més possibilitats hi ha d'obtenir acta de diputat. S'hauria d'elegir una persona coneguda. Es parla de l'exconseller Vicent Marzà, que ni de bon tros té el renom d'Oltra, o de Joan Baldoví. Compromís podria perdre l'escó al Congrés, que ha mantingut des de 2011. I una coda final. Vora noranta mil votants de Compromís s'han abstingut a les autonòmiques. ¿Notícia bona o dolenta? És possible que estiguen molt empipats, perquè haurien desitjat polítiques més valentes, però es poden recuperar, ja que no han votat a altres partits.

Votar a un producte de proximitat

Durant aquests dies de campanya, m'ha donat per anar a alguns mítings. He estat, per exemple, als del PSOE i Compromís. També vaig veure tot el vídeo del debat organitzat per ADEXA. No esperava descobrir res de l'altre món en aquesta mena d'actes, però sempre cap la possibilitat de detectar algun detall interessant. Començaré pel debat, que va estar centrat en les propostes dels diferents candidats relacionades amb l'àmbit del comerç i l'empresa, bé que també van sorgir assumptes col·laterals: mobilitat, revitalització del nucli històric, turisme, agricultura... Em va suscitar cert desassossec l'actuació de la moderadora i les intervencions dels candidats de Xàtiva Unida i Compromís. La moderadora no digué ni una sola paraula en valencià. Era incapaç de pronunciar Xàtiva correctament. Deia Sàtiva [sátiva] en comptes de Xàtiva [ʃátiva]. És més, aconseguí que els tres participants que parlaren valencià caigueren sovint a la diglòssia quan es dirigien a ella; li parlaven en castellà. (Els candidats de C's i Vox només feren servir el castellà.) Algú pensarà que això no té massa importància, però és revelador de la situació sociolingüística.

La candidata de XU m'ha provocat certa preocupació. Dedicà moltes de les seues intervencions, inclosa la final —va disposar de l'últim torn de paraula—, a criticar obertament l'actual alcalde. Fou molt més crítica que els candidats de la dreta presents. Em preocupa aquest detall, perquè la possibilitat que calga un pacte entre PSOE i XU, per tal d'assegurar un govern local d'esquerres, és molt elevada. (Em vénen al cap les desavinences, sovint ventilades en públic, de l'anterior període municipal.) Amor Amorós anuncià que el possible pacte seria de tu a tu. Si volia dir que no pensa respectar la previsible diferència de representativitat atorgada per l'electorat, tindrem borrasca postelectoral. En qualsevol cas, és comprensible que qui ha passat pel trànsit d'estar associat amb un PSOE que se les sap totes, sense morir durant l'experiència, vulga marcar el territori amb antelació. Però convindria asserenar els ànims. També em suscita preocupació el candidat de Compromís; és un desastre a l'hora d'expressar en públic les seues propostes. I açò em duu al míting del dia 15 celebrat pels valencianistes en Abu Masaifa, al barri Nord-Oest.

Entre esbufecs, instants en blanc, gratades nervioses de cabell, mans en la butxaca, repeticions, necessitat de tenir papers a la mà, trontolls i perill de pegar una manotada al micròfon i tirar-lo a terra, les paraules del candidat local van ser un patiment, tant al míting com al debat. Això no ha de ser necessàriament senyal d'incompetència. Pot tractar-se de timidesa, nerviosisme —sé per experiència que parlar en públic imposa—, poca facilitat de paraula. Però resulta descoratjador que un candidat mostre tan poca traça en actes de campanya electoral. En Abu Masaifa, tingué la pèssima idea de dir que ja sabia que no anava a ser alcalde. Per sort, els altres oradors, Reis Gallego, Àgueda Micó i Joan Baldoví van rescatar de l'aclaparament el candidat a no alcalde. Les expressions dels tres foren molt més encertades: «Hem d'aconseguir que el valencianisme torne a tenir presència al consistori xativí.» Ni més, ni menys. Serà difícil; els membres del col·lectiu local de Compromís no han estat capaços d'estroncar les ferides produïdes fa quatre anys. No hi ha hagut reconciliació amb les persones que marxaren —o que potser foren expulsades, no sé.

El principal objectiu dels valencianistes locals és superar la barrera del 5% del vot vàlid emès el pròxim dia 28. Les paperetes que podrien aportar els escindits —que potser arreplegaran altres formacions— vindrien bé per tal d'assolir l'objectiu d'obtenir un regidor. Però fa la sensació que els militants locals de Compromís no han fet els deures. Si l'electorat percep que el regidor dels valencianistes no és massa decisiu per a revalidar el Pacte de Sant Domènec... El míting d'Abu Masaifa fou molt estrany. No hi havia cap senyera, ni amb franja ni sense ella. Ningú no va pronunciar les paraules 'nacional', 'nacionalista' o 'nacionalisme'. Baldoví va definir Compromís com una formació política de proximitat. És a dir, una alternativa política semblant a les olives, els alls tendres, les carxofes o les taronges, productes de proximitat. Amb aquests elements es pot fer una bona amanida, o una bona paella. Però només amb temor, eufemismes i metàfores agrícoles no es cuina un bon projecte de redreçament del país. Crec que li falta al valencianisme local renovació i molta empenta. Ara bé, tant de bo torne a ocupar algun escó a la sala de plens.

¿Sumar o restar?

Des dels seus inicis, Podemos mai no m’ha acabat de fer el pes. ¿Per què? Sempre havia trobat massa personalisme en el funcionament del partit morat. I no és que ho diga jo. Pablo Iglesias es un sabio adaptador de Lenin a las circunstancias actuales, afirmà Julio Anguita en 2015. Un partit polític solvent ha de tenir direcció col·legiada. En la foto del nucli fundador de Podemos, presa en 2014 a Vistalegre, figuraven Juan Carlos Monedero, Carolina Bescansa, Luis Alegre, Tania González, Íñigo Errejón i Pablo Iglesias. En 2019, cinc d'aquelles persones havien desaparegut de la direcció, per desavinences, purgues internes o altres motius. (Errejón fundà Más Madrid.) Abans de marxar, Pablo Iglesias designà successora al lideratge. Podemos et pot caure millor o pitjor. Ara bé, cal reconèixer que la seua aparició menejà el "tauler", significà un revulsiu al panorama polític. Podemos aconseguí formar part del primer govern espanyol de coalició des de la II República. La presència de Podemos a l'executiu s'ha traduït en mesures —no tantes com esperàvem moltes persones— que mai no hauria impulsat una majoria socialista absoluta.

Sobretot, el partit violeta ha transformat el llenguatge polític. Per primera vegada, ciutadans i ciutadanes han sentit com, des del parlament i des dels despatxos de ministres, es diuen les coses pel seu nom, sense eufemismes: que la policia comet sovint il·legalitats i abusos, que molts jutges estan polititzats i són masclistes, que el poder mediàtic manipula la informació, que alguns empresaris ultrapassen la línia d'allò tolerable... La dreta, els poders econòmics i llurs mitjans es llançaren en tromba, des del minut zero, contra Podemos. Les coses que s'han arribat a dir de la ministra Irene Montero mereixen figurar en una antologia de la infàmia. És possible que la formació violeta acabe desapareixent, però convindria no soterrar-la mentre no s'haja mort. Potser Yolanda Díaz crega que l'òbit es produirà després de les imminents eleccions autonòmiques i locals. A mi, la ministra de Treball tampoc no m'acaba de fer el pes. Sumar és un nou intent d'organitzar l'espai polític espanyol a l'esquerra del PSOE. La diversitat nacional no hi pinta res. De fet, les esquerres nacionalistes basca, catalana i gallega no s'han adherit a l'operació de Díaz.

 

Vinyeta de Peridis

 

Només Compromís ha fet el paperot —possiblement en contra del parer d'una gran part dels militants de Més-Compromís (l'anterior BNV, soci majoritari de la coalició). Jo ja he passat per la contrarietat de votar a un Compromís amb adherències que no m'agradaven —en 2015 o 2019, per exemple. I les estranyes aliances dels valencianistes no van donar uns grans resultats electorals. Si s'analitza bé, el front ample d'esquerra no es tan nou com puga semblar a primera vista. És l'enèsim intent dels comunistes i els seus aliats d'assolir algun protagonisme a la vida política espanyola. Yolanda Díaz prové del Partit Comunista i Esquerra Unida. D'altra banda, bé que s'ha dit que la plataforma Sumar ha aconseguit arrossegar més d'una dotzena de partits, la realitat és més simple; de moment, aglutina IU, Más País, Catalunya en Comú i un seguit de grups molt xicotets. (Com s'ha dit adés, Compromís també s'hi ha adherit.) Dóna la sensació que Errejón i Ada Colau intenten agarrar-se a una taula de salvació. Però el desastre electoral podria ser majúscul si Podemos queda al marge. A més, hi ha certes coses que no convencen gens.

Yolanda Díaz ha protagonitzat un llarguíssim procés d'escolta que no acabava mai, cosa que pot haver erosionat massa les seues expectatives. La vicepresidenta mostra un tarannà molt rialler i amorós. Reparteix petons i abraçades a tort i dret. Però només amb rialles —¡he, ha!— i discurs retòric i buit de contingut no s'arriba lluny. Fins ara, la vicepresidenta té prou popularitat, però la seua participació a la campanya de les eleccions gallegues de 2021 no donà als seus coreligionaris els resultats esperats. Durant el procés d'escolta, s'ha afartat de dir que la cosa no va de sigles ni de partits, sinó de recuperar la política des de la gent. En ese movimiento ciudadano, soy una pieza más, pero yo me sumo si vosotros queréis. ¡Només faltaria! ¿Encara hi ha alguna possibilitat d'acord entre Podemos i Sumar? Les relacions estan molt enverinades. L'electorat d'esquerres assiteix atònit a l'espectacle: dos puntals d'una de les forces del govern de coalició —IU i Podemos— tirant-se els trastos pel cap. A les pròximes eleccions locals i autonòmiques, Podemos i membres de Sumar rivalitzaran pel vot —a Xàtiva, sense anar massa lluny. ¿Sumar o restar?

Finalment, hi ha un detall cridaner. El poder mediàtic sembla haver apostat molt descaradament per la plataforma de Yolanda Díaz. És lògic. Per a l'establishment, Podemos és la bèstia Negra. El sistema —en què s'inclou també el PSOE— troba més confortables els somriures, el bon to i el tarannà dialogant de la vicepresidenta. Però el bon rotllo mai no ha servit per a eliminar les situacions d'injustícia. Si els grans mitjans de comunicació, portaveus dels enemics de classe, estan còmodes amb forces polítiques que es reclamen progressistes, alguna cosa no funciona bé. Potser l'establishment està utilitzant la vella tàctica del divideix i venceràs, que podria donar fruits ben apetitosos: la desfeta electoral de l'esquerra i la possibilitat d'un govern de coalició de dreta i ultradreta. En fi, la pretensió (per part dels petits grups integrats en Sumar) que es done a Podemos, si finalment s'arriba a un acord, el mateix tracte que a tots, a l'hora de formar les llistes per a les eleccions generals, deu ser una broma. Semblen ignorar que Podemos és encara una força molt gran i sòcia del govern de l'Estat. En les autonòmiques valencianes, l'embolic està assegurat.

Decisió amarga però encertada

Mónica Oltra ha dimitit. No estic gens convençut que siga culpable dels càrrecs que se li imputen. De fet, el mateix informe de la fiscalia admet que no disposa de proves directes que sustenten les imputacions. L'acusació contra Oltra i altres tretze funcionaris és molt greu. Se'ls inculpa d'haver-se conxorxat per a encobrir els abusos a una menor tutelada realitzats per l'exmarit de Mónica Oltra. Si fos cert, l'encobriment implicaria prevaricació, omissió del deure de perseguir delictes i abandonament de menors. Al nostre ordenament jurídic, la càrrega de la prova durant el procés penal recau íntegrament sobre la part acusadora, que ha de demostrar els fets si no vol veure desestimades les seues pretensions. La fiscal afirma que Oltra ordenà verbalment als seus subordinats que taparen els abusos sexuals a la menor. L'instructor i la fiscal veuen indicis de la concertació dels investigats en la coincidència dels seus informes i els seus testimonis. Un indici no és, però, cap prova. I Mónica Oltra nega haver donat cap ordre verbal. Ni instructor ni fiscal tenen alguna prova —l'ordre enregistrada, posem per cas— que demostre les seues acusacions.

En tot cas, el mal ja estava fet. Acusacions particular i popular —en mans de José Luis Roberto, advocat de l'abusada i cap del grup falangista España 2000, Gobierna-te i Vox— aconseguiren que Mónica Oltra estigués a la diana. Gobierna-te, associació ultra presidida per Cristina Seguí, cofundadora de Vox, està representada en la causa per un advocat que té vincles amb Francisco Camps Ortiz i Alberto de Rosa, gerent de Ribera Salut i germà del magistrat Fernando de Rosa (conseller en època de Camps, vicepresident del CGPJ a proposta del PP i actual president de l'Audiència Provincial de València). José Luis Roberto, el cap d'España 2000, féu el següent comentari aclaridor: Me voy a follar a Oltra sin tocarle un pelo. Quant al Partit Popular, no participa de manera directa a la causa judicial, però el cas li ha subministrat abundant munició parlamentària i mediàtica. Els dirigents peperos encara no han oblidat les samarretes i els discursos de Mónica Oltra quan aquesta encara estava a l'oposició. En públic, molts dirigents del PP demanaven que Oltra dimitís o fos destituïda. En privat, resaven perquè continués sent vicepresidenta i diana de la cacera.

En realitat, la peça de caça major era Compromís, que arribà a ser el grup polític més votat a València ciutat. Si altres feien la feina bruta, el PP no necessita enviscar-s'hi directament. I si s'aconseguia escapçar Compromís, ¡alegria! Cal reconèixer que el dilema que se li presentava a Mónica Oltra era ben complicat; presentar la dimissió podia ser percebut com acceptació de culpa. Ara bé, en política cal remenar totes les cartes. Bé que fos lògic, en vista del sumari, l'arxivament del cas, es pot esperar qualsevol cosa dels tribunals espanyols. Oltra ja no és aforada. Té més possibilitats de sortir exonerada dels jutjats. Una exoneració ocupant els seus càrrecs institucionals suposava un gran reforçament polític de la líder de Compromís que l'establishment no podia pair. Per tant, la causa hauria continuat —i continuarà, si hi ha desfermada una veritable cacera contra ella, una operació de lawfare— i els temps judicials s'haurien solapat amb la precampanya electoral. Queden onze mesos per a les pròximes eleccions autonòmiques. Allò més assenyat era dimitir, per tal que Compromís tinga temps suficient de preparar una candidatura alternativa.

Les pressions de Ximo Puig —el seu neguit és explicable, sobretot després del batzac andalús— no havien de ser el motiu principal per a prendre una decisió; els socialistes saben perfectament que Compromís és imprescindible per a la continuïtat del govern d'esquerres. Tampoc l'avís d'UP no havia d'imposar. Com més va, més augmenta el declivi de la coalició morada. Yolanda Díaz no recull molts vots malgrat la seua bona imatge. No els recollí a la seua terra, Galícia. I tampoc no ha sumat a les eleccions andaluses. De moment, la plataforma Sumar no suma. Al PCE li passà el mateix en abril de 1977. Inicià la campanya per a les imminents eleccions. Els mítings omplien de gom a gom places, estadis... Tanmateix, el 15 de juny d'aquell any, els comunistes només van obtenir dinou diputats. A l'hora de decidir sobre el seu futur, Oltra havia de pensar sobretot en els interessos de Compromís i els seus electors, amb independència dels problemes que tinguen els socis. La formació política nacionalista no deu posar en perill la reedició del govern valencià d'esquerres. Sembla que Mónica Oltra ha pres una decisió amarga però encertada.