Colpistes i espies a Xàtiva

El passat 25 de febrer es van desclassificar els papers del 23-F i moria Tejero, l'ex tinent coronel de la guàrdia civil que va irrompre en el Congrés dels Diputats, a trets, el 23 de febrer de 1981. La televisió va transmetre el seu crit: ¡Quieto todo el mundo! Mentre molts diputats s'amagaven darrere les bancades, Gutiérrez Mellado i Adolfo Suárez s'encararen amb els guàrdies. Llavors, el del bigoti llançà el crit que passà a la història: ¡Se sienten, coño! Va morir en Alzira, on vivia amb una filla. Però el vetlatori i la incineració del seu cos es feren en dos tanatoris de Xàtiva, per conveniència de la família i d'acord amb les disposicions de la pòlissa de decessos que tenia subscrita el finat. Total: Xàtiva va estar a les primeres planes de tots els mitjans de comunicació tant estatals com autonòmics. Però no era la primera vegada que els diaris relacionaven el nom de la nostra ciutat amb el d'algun militar conspirador o colpista. Ens hem de remuntar a 1977.

El 9 d'abril d'aquell any fou legalitzat el Partit Comunista d'Espanya. La dreta reaccionària s'ho va prendre malament. L'almirall Gabriel Pita da Veiga, ministre de Marina, presentà la dimissió en senyal de protesta. Manuel Fraga afegí llenya al foc. Va dir públicament que la legalització del PCE havia estat una farsa legal i va encapçalar les protestes contra la decisió de Suárez. Els dies 11 i 12 d' abril, el general Milans del Bosch es reuní amb Fraga i li preguntà: ¿Ahora nos tenemos que mover? Fraga li contestà que tingués calma. Un incís: al PP no li semblava bé la desclassificació dels documents del 23-F; hi apareix Fraga involucrat en alguna conspiració, bé que a penes se'n parla. Però tornem al ministre dimitit. José Luis de Vilallonga publicà en 1991 un llibre titulat El Rey. Conversaciones con D. Juan Carlos I. En les seues pàgines s'esmenta una reunió celebrada a Xàtiva en 1977, en la qual s'havia conspirat contra el futur ordre constitucional i fins i tot contra la mateixa institució monàrquica. L'almirall redactà una carta en què desmentia la seua participació en la reunió. Ja traspassat, la seua família enviaria la carta a Joan Carles.

Segons un periodista de La Vanguardia, la situació política durant la Transició s'avaluava sovint en trobades d'ambaixadors. En maig de 1977, el diplomàtic francès advertí als col·legues que la facció militar més franquista estava a l'Armada. En setembre, l'agregat militar dels EUA fèu als ambaixadors unes confidències que s'havien de mantenir en secret a tot preu. Els parlà d'una reunió a Xàtiva en què havien coincidit Pita da Veiga i Milans del Bosch. Els reunits havien decidit d'enviar una carta al rei mostrant llur disgust pel desgobierno y la situación económica. Avisaven Joan Carles que reemplacés Suárez, Gutiérrez Mellado i otros más. La reunió secreta s'havia celebrat aquell mateix setembre. Havia assistit la flor i nata del generalat. A més de tres exministres (Pita da Veiga, Álvarez-Arenas i Fernando de Santiago), també hi eren Milans, Coloma Gallegos, Cabeza Calahorra, González del Yerro, el general de divisió falangista Iniesta Cano i altres generals en actiu, molts d'ells amb comandament en capitanies generals (Elícegui Prieto, Merry Gordon, Campano, Prada Canillas, Fernández Posse, Manuel de la Torre, etc.).

Tenien la consigna d'anar vestits de paisà. Debateren un canvi de rumb. La majoria volia llevar el rei, titllat de traïdor. Potser algú parlà d'afusellar-lo i proclamar una república presidencialista militar. Milans, de família monàrquica, defensà una solució primorriverista: govern militar amb vistiplau del rei. ¿En quin lloc concret de Xàtiva es reuniren? Segons un guàrdia civil destinat a la comandància local, ja jubilat, hi hagué dues cites: una preparatòria al castell i altra en la finca dels Oriol y Urquijo al Pinar dels Frares, enclavament del terme xativí en la Ribera. ¿Al castell? En 1977, encara era propietat dels fills de Gregorio Molina. L'Hotel Murta també pogué ser punt de cita; un matí, la policia desallotjà el camp de futbol, la piscina i les places d'aparcament del carrer Ángel Lacalle. ¡Massa rebombori per a un conclau secret! Altres parlen de l'Hotel Vernisa, però els amos ja no conserven els registres de clients de l'època. Paul Preston dóna a entendre, en El triunfo de la democracia en España, que Tejero havia començat a ordir l'Operació Galàxia a Xàtiva en 1977, un any abans de reunir-se a Madrid amb Sáenz de Ynestrillas i altres tres oficials. ¿El del tricorni conspirant a casa nostra? Vés a saber. En fi, el seu vetlatori em va refrescar la memòria, però encara hi ha molts enigmes sense aclarir.

(publicat a Levante-EMV, el 18/04/2026)

Cap novetat transcendent

És massa d'hora per a saber si la desclassificació dels 153 documents relatius al 23-F aportarà alguna novetat transcendent, però jo crec que no. Ja estan disponibles a la pàgina web oficial de la Moncloa. També es poden descarregar de les pàgines de diferents mitjans de comunicació. En els noticiaris s'han difòs alguns d'aqueixos documents. L'assumpte suscita diverses reflexions. Cal dir, primerament, que el nombre, 153 —o 167, segons altres càlculs—, semblen ben pocs. De fet, el govern afirma que ha desclassificat «tots els documents que ha trobat», la qual cosa fa sospitar. Hom pot pensar, per exemple, que se n'han destruït moltíssims al llarg dels quaranta-cinc anys transcorreguts des de l'intent de cop d'estat. De fet, Alberto Saiz, antic cap del CNI, diu que ha desaparegut la documentació que acredita la participació del CESID en el 23-F. Però també es pot sospitar que el govern haja decidit desvetllar uns i eliminar altres. Encara més: molts dels desvetllats —alguns manuscrits— els pot haver escrit qualsevol. En aquest cas, la fiabilitat és escassa o nul·la; les notes apòcrifes no serveixen per a res, poden induir a error.

Documents que no se sap d'on han sortit no tenen cap utilitat per als historiadors. Tampoc no en tenen els descontextualitzats. No descobrirem res de nou. Els escrits relatius al paper jugat pel rei Joan Carles han estat redactats per la mateixa Zarzuela. ¿Quin valor tenen? ¡Cap! En termes generals, la desclassificació sembla una operació de llavat d'imatge del rei emèrit. ¡Una presa de pèl monumental! Trobe que tots els aspectes de l'intent de cop d'estat del 23-F (els preparatius, els implicats, l'assalt de Tejero al Congrés dels Diputats, el paper del rei, les conseqüències) ja són perfectament coneguts. Nombrosos historiadors i periodistes han reconstruït el puzle. Vindria molt bé disposar de documents que corroboraren el relat dels fets. Però la documentació més comprometedora per al monarca i els altres participants ha estat destruïda. (No s'ha de descartar que hi haja més material ocult.) Molts dels protagonistes han mort i s'han dut llurs secrets a la tomba. Per tant, Sánchez no ha tingut cap problema per a desclassificar els 153 papers. A Núñez Feijóo no li semblava bé. Ja sabem el motiu. Fraga apareix involucrat en alguna conspiració.

A Pedro Sánchez li ve bé la publicació dels documents del 23-F. Queda com una persona que s'estima la transparència. Envia un missatge a Felipe González: «Deixa ja de tocar els nassos.» Ara bé, per damunt de tot, els papers desvetllats són —ja s'ha dit adés— un intent de convèncer els ciutadans que el rei Joan Carles no tingué res a veure amb el cop. (Només cal comprovar el tractament que estan donant-li a l'assumpte Antonio García Ferreras i laSexta.) Podem suposar el nihil obstat de Felip VI a la desclassificació. Inclús el PP ja demana que l'emèrit torne d'Abu Dhabi. Tanmateix, serà difícil que cole l'estratagema; molts recordaran els àudios enregistrats per Bárbara Rey: Palabra de honor, me río, cariño, de Alfonso Armada. Éste ha pasado siete años en prisión, se ha ido a su pazo de Galicia y el tío nunca ha dicho ni una palabra. ¡Nunca! En cambio, ese otro [Sabino Fernández Campo, cap de la Casa del Rei des de 1990 fins a 1993] está "largando". ¿Quines coses callava el general Armada? En fi, tinguérem sort el 23 de febrer de 1981; glaça la sang imaginar què hauria passat si la idea de Tejero, crear una junta militar com l'argentina, hagués arribat a port.

¡D'alguna cosa s'ha de parlar en agost!

Han arribat vacances i s'ha generalitzat la crítica als membres de la família reial i als governants per utilitzar diners públics per a pagar-se els viatges o les activitats d'esplai. Cadascú és molt lliure de criticar el que vulga, però trobe que ens desviem del debat fonamental. ¿Els ciutadans de l'Estat preferim monarquia o república? Sobre aquesta qüestió específica mai no se'ns ha consultat. De moment tenim una monarquia. I sí, és clar, sostenir-la té un cost que va a càrrec de l'erari públic —com també tindria un cost el sosteniment d'una presidència de república. Però la pregunta de si costa molt o poc va a continuació de la primera: ¿volem monarquia o república? Una qüestió relacionada amb l'anterior és el desglossament de les despeses que fan el rei i els seus familiars durant les vacances. Si els pressuposts generals de l'Estat destinen una partida a la casa reial, el rei ha d'administrar-se i pagar-se amb diners del seu sou coses com la participació en una regata de vela o el viatge privat d'una infanta. Però hem de saber que diferents ministeris (Interior, Defensa, Hisenda) paguen certes despeses que també afronten els estats republicans.

 

Dibuix de Víctor Ochoa

Els contribuents paguem el cost dels serveis de seguretat i escorta que acompanyen el rei (també durant els seus desplaçaments), del transport i les comunicacions necessàries per si es donés un cas de crisi, del manteniment dels vehicles aeris i terrestres d'ús reial... Són coses ben sabudes. Amb dirigents estoics com Pepe Mujica, potser les despeses públiques serien molt baixes, però de personatges com Mujica en són parits ben pocs. I jo no tinc gens clar que la majoria de la ciutadania aspire a viure com l'antic president uruguaià. (Altra cosa és que molta gent passe fretura en contra de la seua voluntat.) En tot cas, hi ha exemples d'austeritat més assequibles. Es diu que el president italià Sandro Pertini només ocupava el palau del Quirinal durant les hores de treball, però residia habitualment en la seua mansarda sobre la Fontana de Trevi. També es fiquen en solfa les vacances de Sánchez. Això forma part de la campanya d'assetjament contra ell. A diferència del rei, que ocupa palaus a perpetuïtat, el president del govern fa ús d'immobles de domini públic només mentre dura el seu mandat. I jo trobe que això té els seus avantatges.

El president no té vacances. És el cap de l'executiu. Ha d'estar disponible les vint-i-quatre hores del dia els tres-cents seixanta-cinc dies de l'any (el president de la República Italiana té un paper més aviat simbòlic). Trobe preferible que ocupe immobles de titularitat pública mentre romanga al càrrec. Si decidís residir en un domicili privat, s'hi hauria de traslladar el corresponent aparell administratiu i de seguretat, la qual cosa duplicaria costos, perquè caldria continuar utilitzant Moncloa per a moltes activitats de l'agenda oficial. Pels mateixos motius, trobe lògic que faça ús de determinats edificis propietat de l'Estat (La Mareta de Lanzarote o Las Marismillas de Doñana) en certes èpoques de l'any. Hi han sojornat tots els antecessors de Sánchez. Alguns presidents han rebut dignataris estrangers en aqueixos palaus. Ara, però, es debat si és correcte que Sánchez actue igualment. Crec que tot forma part de la mateixa campanya contra ell. Això sí, qualsevol activitat privada que se'n surta de l'agenda oficial, ha de pagar-se-la el president. Però com s'ha dit més amunt, mai no podran evitar-se certes despeses a càrrec de l'erari públic.

Tornem als caps d'Estat. En 2024, el pressupost del Palau de l'Elisi, seu de la presidència de la República Francesa, fou de 125 milions d'euros. El de la casa reial espanyola, 8,5 milions. Però en aquesta xifra no s'inclouen despeses que assumeixen ministeris com Defensa, Interior o Afers Exteriors (que es fa càrrec dels viatges internacionals). Els cotxes oficials amb xofer pertanyen al parc mòbil del govern que gestiona Hisenda. Els vehicles per a grans cerimònies i els mitjans aeris pertanyen a Defensa. Patrimoni Nacional, que depèn de Presidència, paga els sous de més de cent persones i s'ocupa del manteniment del palau de la Zarzuela, on viu la família reial. Per tant, la monarquia ens costa més de vuit milions, però no sabem quants. En tot cas, jo diria que és prou més barata que la presidència de la República Francesa. El senyor Macron viu a cos de rei. ¡Ha! ¿És que m'he tornat monàrquic? ¡Noo! Però no suporte sentir o llegir bajanades. Es fan certes afirmacions que no compten amb el suport de cap dada. Tanmateix cal ser comprensius. Molt sovint, ens cega la passió republicana. A més, d'alguna cosa s'ha de parlar en agost, ¿no?

Falten paraules per a definir el Borbó

Des de fa uns dies, alguns àudios i fotos confirmen tot allò que ja sabíem: que el rei "emèrit" és un home capaç de fer-ne de totes. En el seu llibre Hasta la coronilla; autopsia de los Borbones (2008), que jo vaig llegir poc temps després d'editar-se, el periodista Iñaki Errazkin enumerava minuciosament les dones —Bárbara Rey inclosa— que el Borbó s'havia tirat fins aleshores. Alberto Saiz, antic director del CNI també va contar algunes coses en un conegut programa de televisió. En definitiva, ¡res de nou! També s'ha dit que alguna amant de Joan Carles tingué un final tràgic o dissortat. Potser per això, Bárbara Rey volgué assegurar-se que la seua vida no correria perill. En tot cas, el paper d'aquesta dona en un dels capítols sexuals més divulgats de l'anterior monarca és controvertit; diverses persones —una portaveu de Podemos entre elles—afirmen que s'està donant un tracte masclista a l'antiga vedet. Paga la pena dedicar unes línies, ni que siguen poques, a aquesta afirmació. S'ha dit que Joan Carles demanava, si s'encapritxava amb una dona, que li la portaren, però supose que la requerida podia rebutjar aitals pretensions.

¿Les va rebutjar Bàrbara Rey? Ja es veu que no. No seré jo qui reprove les relacions consentides entre dues persones adultes. Ara bé, certs aspectes de la conducta de la dona fan pensar. Segons s'ha dit, patia algun tipus de ludopatia. Havia perdut tots els seus estalvis en un casino. Per tant, podria haver acceptat el requeriment reial per mer càlcul econòmic. No lo he sido nunca, pero si tengo que serlo, como puta, voy a ser la más cara del mundo, sembla que va dir. Res a objectar. Tanmateix, caldria posar peròs als mitjans utilitzats per a extorquir el monarca, si és cert que va encomanar al fill menor d'edat enregistrar els encontres sexuals d'ella amb el monarca. ¡Possible corrupció de menors, encara que els fets ja han prescrit, i manca d'escrúpols monumental! D'altra banda, el tipus de preguntes que feia a Joan Carles demostra intel·ligència i designi d'acumular material com més sensible millor, per a garantir-se una futura seguretat personal i una bona font d'ingressos. I com havia confirmat Alberto Saiz, Bárbara Rey aconseguí el que volia. Percebé quantitats substancioses de diners i treballs en televisions públiques —a Canal 9, per exemple.

No crec que explicar bé les coses puga ser titllat de masclisme. Però anem a Joan Carles. Ell es procurava el solaç sexual i els ciutadans li'l pagàvem. Pel que es veu, la infraestructura per a la folgança eròtica amb les seues amants (llocs dels encontres, serveis d'escorta, trasllats) solia anar a càrrec de l'erari públic. També es pagaren amb diners dels contribuents les quantitats que rebé Bárbara Rey. Ell es divertia i nosaltres costejàvem el sarau. Com més va, més clar queda que era un miserable i un grandíssim irresponsable. (I no estic referint-me a la irresponsabilitat jurídica que estableix la Constitució.) Els enregistraments deixen clar que no es tallava un pèl durant les converses amb la vedet. No sols parlava d'assumptes "privats", sinó també d'afers sobre els quals hauria d'haver tingut màxima discreció, atesa la seua condició de cap d'estat. Els serveis d'intel·ligència tampoc no surten airosos, perquè foren incapaços de detectar que s'estava enregistrant tot el que feien i deien els amants. El material podria haver caigut en mans dels serveis secrets d'un país estranger. ¡Mare meua! Després està la infidelitat amb la reina Sofia.

Un monarca no disposa de vida privada, o la té molt restringida. Quan Joan Carles amollava a l'amiga com anaven les relacions entre ell i la reina, també tocava un tema sensible. Les conductes d'un monarca constitucional han de ser irreprotxables, tant als seus exigus afers privats com a l'àmbit de les funcions i els papers assignats constitucionalment. Però el Borbó incomplí —ja no hi ha cap dubte— totes les obligacions, tant les legalment establertes com les implícites inherents al càrrec. Tinguérem un rei salaç i llicenciós, amb una vida privada clandestina que no s'adeia gens amb allò que s'espera d'un monarca honorable i exemplar. Encara més. Els àudios fan sospitar que el 23F fou cosa seua i que el general Armada callà tot el que sabia, és a dir, que el Borbó no fou qui aturà el cop del 23F, sinó qui el va promocionar. Els enregistraments que s'han conegut —alguns almenys— van estar en mans de Ricardo Martí Fluxá, Secretari d'Estat de Seguretat en el govern d'Aznar. Degué sospitar que n'hi havia còpies. Per això ningú no s'atreví a fer-li res a l'actriu. Una dona previnguda, la vedet. Però no hi ha paraules suficients per a definir el Borbó.

 

 

 

Vinyeta de Ferreres

La imparcialitat de Felip VI

Al Regne Unit, quan s'inaugura cada any la sessió parlamentària, és tradició que el rei acudisca a Westminster i pronuncie un discurs a la Cambra dels Lords. ¿Qui escriu el discurs? El primer ministre. Al monarca li agradarà més o menys el contingut del text —el programa del govern de torn—, però l'ha de llegir amb cara de pòquer, sense mostrar grat o desgrat amb allò que llegeix. En una monarquia parlamentària, el rei ha de ser exquisidament neutral; reina però no governa. Al cap de l'oposició li pot desagradar el discurs, però s'ha d'aguantar. Ja l'escriurà quan guanye les eleccions. ¿Qui li escriu els discursos al rei Felip VI? Dimecres passat, en pronuncià un a Barcelona, amb motiu del lliurament de despatxos a una nova promoció de jutges. No crec que li l'hagués escrit el ministre de Justícia. Son condiciones indispensables en una democracia la función de juzgar y ejecutar lo juzgado, atribuida en exclusiva a un poder del estado independiente y plenamente separado de los otros poderes, el respeto a las resoluciones dictadas por los órganos judiciales y la igualdad de todos ante la ley, va dir molt seriós el rei.

¿Col·leció de tòpics? ¡I alguna cosa més! El rei donava per bones les acusacions de no respectar la independència judicial llançades per la dreta contra el govern. Però els jutges espanyols són plenament independents. En canvi, Felip VI no va dir ni piu sobre la imparcialitat. Els jutges són independents, perquè són inamovibles. L'article 117.2 de la CE consagra el principi: Los jueces y magistrados no podrán ser separados, suspendidos, trasladados ni jubilados, sino por alguna de las causas y con las garantías previstas en la ley. Per tant, un jutge o una jutgessa pot prendre la resolució que estime adient; sap que ningú no el podrà remoure de la seua plaça. ¿El rei soltava allò que en castellà es diu perogrullada o estava avalant les insídies de la dreta? La independència judicial i la imparcialitat, de la qual no parlà Felip VI, són coses diferents. Els jutges són imparcials si apliquen la llei objectivament, sense deixar-se influenciar per pressions, interessos personals o biaixos ideològics. D'açò es dedueixen, simplificant molt, les dues causes més comunes de la pèrdua d'imparcialitat: el càlcul sobre el futur professional i la ideologia.

Si considerem les xifres d'afiliació a les principals associacions judicials, podem concloure que la majoria de jutges i magistrats és conservadora. ¿Pot haver-hi progressistes? Sí, però uns i altres pertanyen a l'establishment. Molt sovint, el jutge o la jutgessa "progressista" no vol tenir problemes o discussions amb persones del seu cercle d'amistats. (Passa el mateix en altres col·lectius de gent acomodada: metges, funcionaris dels nivells més alts de les administracions públiques...). Molts jutges pensen que desentonar entre els col·legues reportarà problemes per al futur professional (destinacions, ascensos...). Poden actuar parcialment en certes causes per a no posar en perill la seua carrera. D'altra banda, estan els biaixos ideològics. No és infreqüent que les idees polítiques o religioses contaminen resolucions judicials. Si es perd la imparcialitat en un nivell inferior, la injustícia pot ser reparada en instància superior. Però la cosa no té remei quan la injustícia es produeix al Tribunal Suprem i ja no és possible el recurs d'apel·lació. I açò duu a preguntar-se d'on es trau el rei això del respecte a les resolucions judicials? ¿Respecte?

Les resolucions han de ser acatades —quin remei—, però no està escrit en cap lloc que hagen de ser respectades. Sentències i actes judicials poden ser criticats. ¡Només faltaria! Segons el parer de nombrosos experts, l'amnistia als encausats catalans ha provocat la pèrdua d'imparcialitat de múltiples òrgans judicials, cosa molt greu, perquè la democràcia descansa en la presumpció que els jutges són neutrals i no es dediquen a fer política, sinó a impartir justícia. A més, quan es prenen resolucions injustes sabent que s'està actuant malament s'incorre en la prevaricació, el delicte més greu que pot cometre un jutge. El monarca va esmentar en el seu discurs la función de juzgar y ejecutar lo juzgado y la igualdad de todos ante la ley. S'estava referint, evidentment, a la posició pepera sobre indult i amnistia; els portaveus del PP diuen que les mesures de gràcia conculquen la funció judicial d'executar allò jutjat i la igualtat davant la llei. ¡Hipòcrita i fals! És hipòcrita perquè governs del PP han indultat etarres i hem sabut que Núñez Feijóo li havia oferit a Puigdemont un futur indult si donava suport a la investidura presidencial del líder del PP.

Quant a la falsia, hem de recordar que tota regla general té excepcions. La mateixa Constitució estableix la possibilitat de les mesures de gràcia, pensades només per a situacions excepcionals. Per tant, aplicar-les no conculca cap principi constitucional. La mesura de gràcia no anul·la el delicte. (Allò que es va fer fet està.) Tampoc no corregeix cap decisió judicial. L'indult és un perdó i l'amnistia, l'oblit dels delictes i l'extinció de la responsabilitat penal dels autors. Si un jutge o una jutgessa considera l'indult o l'amnistia un correctiu a una decisió seua és perquè deu tenir mala consciència. «Qui té cua de palla s'encén», fa la dita. Encara més, alguns dels presents a l'acte de Barcelona —també té nassos celebrar aquestes cerimònies a la Ciutat Comtal— s'haurien d'haver donat per al·ludits quan el monarca parlava de la separació de poders; la separació és d'anada i tornada. L'executiu i el legislatiu no han de pertorbar la independència judicial, però els jutges no han d'immiscir-se en política. Felip VI, que hauria d'exercir un paper moderador, perdé l'oportunitat d'explicar tot açò. Acabem com hem començat. ¿Qui hauria d'escriure-li els discursos al rei?

L'invent de la tradició i l'esmorzar

Aquest dissabte se celebra l'entronització cerimonial del monarca britànic. En realitat, això no afecta gens ni miqueta la vida quotidiana de xativins i xativines. Tanmateix hi haurà, n'estic segur, moltes persones que no podran resistir la temptació de seure davant el televisor, per a veure la retransmissió dels rituals. S'han decretat tres dies festius al Regne Unit. (Dilluns serà festiu per als empleats de banca, veges tu.) Dissabte és el dia dels actes principals: processó del rei des del palau de Buckingham fins a l'Abadia de Westminster, coronació al recinte sagrat i fastuosa processó de Carles i la seua esposa tornant al palau acompanyats per diversos membres de la família reial. En arribar-hi, sortiran tots al balcó i saludaran la multitud congregada davant. Diumenge se celebraran el Gran Àpat de la Coronació i nombrosos concerts. Un diari de Madrid titulava així l'esdeveniment: La coronación de Carlos III: un rito medieval para un rey que aspira a una monarquía más moderna. ¡Bonic oxímoron! El ritual de Westminster consisteix bàsicament a consagrar Carles com a monarca i governador suprem i protector de l'Església d'Anglaterra.

Dilluns passat em donà per llegir L’invent de la tradició, d'Eric Hobsbawm i altres autors. Quan celebra un esdeveniment assenyalat (coronació, boda, funeral), la monarquia britànica organitza uns espectacles grandiosos que superen les millors escenografies de Hollywood. Em pregunte si els britànics desempolsaran sempre el mateix vestuari o l'aniran renovant. Trompetes, tambors, gaites, litúrgies magnífiques, carrosses, joies, milers de soldats amb uniformes espectaculars, guerreres roges i blaves, grans barrets negres, faldilles escoceses, cuirasses, cascs, granaders, dragons, cavalls, antics canons, multituds d'espectadors embadalits pels fasts. Però resulta que gran part de la parafernàlia és inventada. Expressions com «tota la pompa i tota la grandesa d'una tradició mil·lenària» són falses. No es remunten a època medieval. Al llibre que he citat, David Cannadine ho explica bé. Durant els tres primers quarts del segle XIX, els britànics menyspreaven unes cerimònies que eren paupèrrimes. A més, alguns personatges, com el tercer marquès de Salisbury, consideraven que els organitzadors dels rituals reials eren uns ineptes.

S'ha de tenir present que els fills de Jordi III eren extravagants i faldillers. Els antecessors de la reina Victòria i ella mateixa abusaven de llurs prerrogatives, posaven i llevaven ministres al seu antull. El marit de Victòria, el príncep Albert, tampoc no suscitava grans simpaties. En aquells temps, la societat britànica era provincial i preindustrial. Els mitjans de comunicació no tenien abast global. La influència estatal de Londres era reduïda. Però es produí, a la fi del segle XIX, en les corts del tsar rus i els kàisers alemany i austrohongarès, i al París de la III República Francesa, el floriment de l'ostentació i múltiples tradicions inventades. Tots rivalitzaven per les cerimònies més fastuoses. Els britànics van espavilar quan Victòria ja era emperadriu de l'Índia. Disminuí l'intervencionisme polític reial i sorgí la pompa. Cannadine afirma que el creador fou el vescomte d'Esher. Després de les grans guerres s'esfumà la monarquia en Rússia, Alemanya i Àustria. Londres es quedà sense competidors. I semblà que la seua pompa havia existit sempre.

Buckingham diu que la coronació reflectirà el paper actual del rei i mirarà al futur. Ho dubte. En les societats democràtiques, l'aura mística és impossible de mantenir i la capacitat simbòlica de la monarquia està molt erosionada per contradiccions i escàndols que no poden amagar-se. El ritual monàrquic xoca amb el concepte democràtic de sobirania popular. Al Regne Unit, encara es fan servir la divisa Dieu et mon droit i l'expressió His Majesty's Government (Govern de Sa Majestat). Que Carles posseïsca una fortuna incalculable, un immens patrimoni i drets d'origen feudal sobre vasts territoris dels seus reialmes no resulta gens presentable, sobretot si hi existeix pobresa. Una monarquia que és pura abstracció, significant buit o mal exemple per als ciutadans no hauria de tenir futur. Però tornant a les tradicions inventades, els "plebeus" també tenim les nostres. Jo, per exemple, he quedat amb els amics per a seguir la tradició xativina dels dissabtes: esmorzar amb entrepà sencer, cacauets, olives, salmorra i cremadet. ¡Au! ¡God save the butty!

(publicat a Levante-EMV, el 06/05/2023)

No es podia ofendre a la monarquia

Banalitat reial

Acabem l'any igual que el començàrem, amb soroll polític. I la causa és la mateixa, la còlera de la dreta perquè no aconsegueix desbancar el govern d'esquerres. En realitat, acabem l'any amb serioses amenaces a la divisió de poders i, per tant, a la democràcia. S'escampen les sospites de cop d'estat tou. I es constata una vegada més que la monarquia espanyola no serveix com a element moderador i arbitral dels conflictes polítics. En el seu últim discurs de Nadal, Felip VI va adoptar una estranya postura. En ocasions anteriors, havia pres partit clarament —contra els independentistes catalans, posem per cas—, però dissabte optà per l'equidistància. Va demanar respecte a la Constitució i responsabilitat per a evitar l'erosió de les institucions estatals. També va demanar que aquestes siguen un exemple d'integritat i rectitud. Finalment, féu una crida al diàleg i la unitat. Aquestes paraules han donat peu a un fet esperable: ningú es dóna per al·ludit. El PP, que boicoteja deliberadament la renovació de dues institucions clau, el CGPJ i el Tribunal Constitucional, ha titllat el discurs d'oportú, brillant i equilibrat, i ha lloat la crida del monarca a la unitat dels espanyols i el respecte a la carta magna. ¡Ha! ¿Vol dir això que els peperos s'avindran per fi a renovar les institucions adés esmentades, com mana la Constitució? Per la seua banda, els socialistes també han valorat positivament el discurs del rei, potser perquè pensen que Felip VI ha deixat molt clar que el PP no està actuant amb responsabilitat. ¡Però el rei no ha deixat clar absolutament res! Ha posat al mateix nivell els responsables de la crisi política i aquells que en pateixen les conseqüències. Només UP i els partits nacionalistes bascos i catalans han titllat el discurs de molt decepcionant. Per altra banda, sembla que el rei no segueix els usos d'altres monarquies. Al Regne Unit, per exemple, el sobirà llegeix, amb poc de marge per a la collita pròpia, els texts que li redacta el primer ministre de torn. L'oposició sap que ha de guanyar les següents eleccions per a poder escriure els discursos del cap d'Estat. A la monarquia espanyola no s'estilen gens aquests costums. Això explica que no haja aparegut, als discursos nadalencs dels últims anys, cap menció als aconseguiments del govern d'esquerres en matèries econòmica, laboral i social, ni a les lleis aprovades pel parlament que aprofundeixen la igualtat i els drets individuals de ciutadans i ciutadanes. Ni una paraula tampoc sobre canvis a la mateixa institució monàrquica —a la concepció actual de la immunitat i la irresponsabilitat del rei, sense anar massa lluny. En resum: el discurs reial fou d'una banalitat absoluta. D'aquí a dos dies, ningú no se'n recordarà. Les paraules de Felip VI no hauran servit per a res. Queda molt clar que el monarca no es guanya el sou que li paguem.

La majestat

Interessant l'article de José Luis Villacañas, "La última reina", publicat el passat dia 16 en les planes de Levante-EMV i dedicat a la finada reina Elisabet II. El text gira al voltant del concepte de majestat, el qual, segons Villacañas, ha experimentat una variació de sentit, sent la monarca traspassada la fita que assenyala el canvi. Es pot fer una mica d'història. Originalment, durant la república romana, el mot maiestas era el terme legal per a referir-se a la dignitat de l'estat, que havia de ser respectat per damunt de tot. (Aparegué així al dret romà el crim de læsa maiestatis, una ofensa contra la república.) Posteriorment, en època imperial, el crim passà a ser qualsevol ofensa contra la dignitat de l'emperador. Ja es veu que els canvis de sentit del concepte vénen de lluny. En època moderna, l'atribució exclusiva i absoluta de maiestas al monarca està molt ben explicada en una afirmació de "Sa Majestat Cristianíssima" Lluís XIV de França: L'État, c'est moi (L'Estat sóc jo). La sobirania estatal pertany al rei. En Regne Unit, les coses van anar d'altra manera, no sé si coincident del tot amb allò que explica el professor Villacañas al seu article.

Diu que Hobbes prengué l'animal mític de la Bíblia, Leviatan, el féu home fabulós, déu mortal i gran màquina, i li atribuí el monopoli de la veu a l'àmbit públic, on tots els altres havien de guardar silenci. Els ciutadans havien de reservar llurs paraules per a l'espai privat, en què podien seguir sent llops per als altres humans. «Era la manera de suprimir tota pretensió de paraula profètica, especialitat dels molestos puritans, causants de la Gloriosa Revolució.» Hobbes té una visió pessimista del cos civil. Considera la natura humana essencialment egoista i dominada per desitjos il·limitats. En una societat natural, els homes es troben constantment enfrontats els uns amb els altres per tal de satisfer llurs apetències (homo homini lupus). Per a superar l'estat de guerra permanent, els homes renuncien a part de llurs ambicions i estableixen un pacte pel qual un sobirà és investit d’un poder absolut amb la finalitat d’exercir un govern que preserve la pau social. El monstre bíblic Leviatan és el símbol d’aquest poder sobirà, que els súbdits temen però accepten perquè els protegeix d’ells mateixos. ¿En qui s'inspirà Hobbes? Potser en Lluís XIV.

En realitat, la Gloriosa Revolució va deposar Jaume II Estuard, catòlic i partidari convençut de la tolerància religiosa —havia promulgat una Declaració d'Indulgència que permetia la llibertat de consciència— i el reemplaçà per una de les seues filles, Maria, i el marit d'aquesta, Guillem d'Orange, ambdós protestants. L'instigador de la "revolució" —més bé un cop d'estat— fou l'alt clergat de l'Església d'Anglaterra, no els puritans, molts dels quals hagueren d'exiliar-se a Nord-Amèrica. Maria i Guillem prometeren respectar l'autonomia del parlament. Es va promulgar la Declaració de Drets. S'eliminà, per tant, la possibilitat d'absolutisme en Anglaterra. El Leviatan imaginat per Thomas Hobbes ja no tindria el monopoli de la paraula a l'espai públic britànic. Això sí, la sobirania rau encara avui en els seus monarques, bé que simbòlicament. En resum: la transformació de la "majestat" ja havia començat en el segle XVII. Sí, Elisabet II va rebre, en ser coronada, los atributos del Leviatán, el cetro y el orbe, y dispuso de la adecuada gloria pública, però la seua fou des del dia de la seua coronació una gloria muda, com diu Villacañas.

Que Elisabet haja culminat la gran transformació és, doncs, discutible. Ara bé, Villacañas té raó quan diu que els qui, segons previsions de Hobbes, havien de callar no paren de parlar. És efecte del final de l'absolutisme i l'arribada de la democràcia. Afegeix Villacañas que las prestaciones que se piden a un monarca hoy son completamente inverosímiles de realizar. El preu a pagar és deshumanització. Hobbes ho havia previst. El sobirà és màquina, però també persona. Conclou Villacañas: Si se es virtuoso en lo público, se tienen pocas probabilidades de atender bien el espacio familiar. Si se es poco virtuoso en el espacio familiar, hay poca probabilidad de reinar en el público. Si se es poco virtuoso en los dos espacios, las probabilidades de ser el último rey se multiplican. Ser virtuoso en los dos es inverosímil. [...] La índole simbólica de la monarquía implica prestaciones trágicas, porque se reclaman a la vez virtudes privadas y públicas [...]. Durante siglos, eso fue posible porque la monarquía proyectaba esa aura mística que el secreto permite blindar, el ritual engrandecer y el miedo proteger. A hores d'ara, només queda el ritual.

En les societats democràtiques l'aura mística és impossible de mantenir i la capacitat simbòlica de la institució monarquica està molt erosionada per les seues contradiccions i els seus continus escàndols que avui ja no poden mantenir-se en secret. Quant al ritual, també possible en una república, xoca, quan l'estat té forma monàrquica, amb el concepte democràtic de sobirania popular. Al Regne Unit, el ritual és la glorificació permanent del monarca. Encara s'hi fa servir l'expressió His Majesty's Government (Govern de Sa Majestat) i la divisa Dieu et mon droit. Tampoc no resulta gens presentable que la corona posseïsca una fortuna incalculable i un immens patrimoni, i conserve drets d'origen feudal sobre extensos territoris dels seus reialmes, sobretot si hi existeix molta pobresa i molta desigualtat. Avui, la majestat hauria de tornar a la República, com en temps de l'antiga Roma. Una monarquia que és pura abstracció, significant buit o, encara pitjor, mal exemple per als ciutadans no hauria de tenir futur. De moment, però, no s'albira la seua desaparició. L'expressió "última reina" de Villacañas sembla més aviat un desig.

L'establishment

L'omnipresència als mitjans de comunicació de tot allò relacionat amb la mort de la monarca britànica i la proclamació del nou rei m'ha empentat a llegir de nou el llibre El Establishment, la casta al desnudo, d'Owen Jones. L'assagista explica que la democràcia és molt precària, perquè xoca constantment amb els interessos creats dels qui retenen el poder, ço és, dels qui formen l'establishment. Determinats cercles de persones, majoritàriament no electes —exemptes, per tant, d'assumir responsabilitats polítiques—, remenen veritablement les cireres, no sols gràcies a la riquesa i el poder que comparteixen, sinó també a les idees i les mentalitats que regeixen la seua manera de captenir-se. L'establishment es compon —com tota la vida— d'una sèrie de grups poderosos que necessiten protegir la seua posició en un sistema que dóna el dret de vot a tota la població adulta. Han d'assegurar-se que la democràcia no amenace els seus interessos. En aquest sentit, l'establishment és el tallafocs que aïlla una minoria de la majoria de la població.

El columnista de dretes Paul Staines ho desvela: «Portem ja quasi mig segle de sufragi universal i el capital troba maneres de protegir-se dels votants.» Aquells que han nascut rics i poden usar llurs diners per a entrar a les trames dels privilegiats dominen l'establishment. Aquest està dotat d'idees i d'institucions que legitimen i protegeixen la concentració de riquesa i poder en poques mans. La ideologia de l'stablishment modern, el conjunt de postulats que ajuda a racionalitzar i a justificar la seua posició i la seua conducta, és el neoliberalisme. Els neoliberals propugnen la fe en la bondat absoluta del mercat lliure. Són partidaris de transferir recursos públics a negocis orientats a maximitzar els beneficis. Mostren la sua oposició —fins i tot llur hostilitat— al paper regulador de l'estat. Volen reduir la càrrega fiscal dels interessos privats i reprimir tota forma d'organització col·lectiva que puga desafiar els seus objectius. Es presenten com a paladins de la llibertat —de l'econòmica especialment— i de l'individualisme. L'establishment fa creure que els seus dogmes són de sentit comú, tan naturals com la vida o les lleis que regeixen el clima.

Qui no està d'acord amb tot açò queda fora del sentit comú, és considerat un excèntric o, pitjor encara, un element marginal i extremista. La gent de l'establishment creu a ulls clucs en la ideologia neoliberal. Tanmateix, al centre del seu pensament hi ha un error lògic. Potser detesta l'estat, però en realitat en depèn per complet per a prosperar. Bancs rescatats, infraestructures finançades per l'estat, protecció estatal de la propietat privada, recerca i desenvolupament, força de treball formada gràcies a la gran inversió pública, nombrosos subsidis... Són exemples del que es pot denominar "socialisme per als rics" que caracteritza el pensament de l'establishment. Les grans empreses no volen estat, però en depenen. Volen retalls generalitzats excepte en allò que les beneficia. Si ens fixem, tot allò que explica Owen Jones sobre el Regne Unit es pot dir també de la pell de brau. La monarquia és exemple de grup de poder, un dels pilars tradicionals de l'establishment. De fet, els membres de les famílies reials anglesa i espanyola hi pertanyen.

Tant al Regne Unit com a Espanya, les corones —davant d'amenaces de vegades formidables— han hagut d'adaptar-se per a sobreviure, han trobat les maneres de protegir-se de la democràcia. Segons Owen Jones, la sobirania del Regne Unit pertany per damunt de tot a la monarquia, no al poble. La corona serveix per a institucionalitzar els trets inherentment antidemocràtics de l'establishment. En realitat, Regne Unit no és un país constitucionalment governat pel seu poble. Es governa en nom del rei. La corona és un gran grup econòmic propietari de terres, immobles, obres d'art, joies i altres béns. Els britànics la denominen The Firm. Bona part dels béns donen rendiment econòmic (tiquets, activitats agrícoles i ramaderes, lloguers, indústria alimentària). Molts dels beneficis s'inverteixen en participacions en grans empreses. Segons la revista Forbes, la fortuna de la corona britànica puja als 28.000 milions d'euros, 500 dels quals eren patrimoni personal de la reina Elisabet II. D'altra banda, l'aristocràcia encara té molt de pes al Regne Unit.

 

Més d'un terç de la terra i més del 50% dels terrenys rurals estan en mans de 36.000 aristòcrates, alguns dels quals seuen a la Cambra dels Lords. Pertanyen a les trames dels privilegiats que dominen l'establishment. L'església anglicana també en forma part. L'arquebisbe de Canterbury, la dignitat eclesiàstica més alta, és designat pel primer ministre en nom del monarca, que és cap de l'Església d'Anglaterra. Regne Unit és un dels països menys religiosos del món. Només un de cada deu britànics acudeix a l'església setmanalment. La quarta part dels ciutadans no té cap creença. L'església conserva, però, un poder considerable. Dirigeix una de cada quatre escoles primàries i secundàries d'Anglaterra i Gal·les. Els bisbes seuen a la Cambra dels Lords. (Regne Unit és un dels dos únics països del món —Iran és l'altre— en què clergues no electes ocupen escons a cambres legislatives.) En el segle XIX, l'església posseïa més de 880.000 hectàrees de terra i era el major terratinent de les illes. A hores d'ara, continua sent propietària de finques que sumen més de 40.000 hectàrees de terra rural —a banda dels terrenys que conserva a les ciutats.

Mentre rellegia el llibre d'Owen, no deixava de pensar en els nombrosos paral·lelismes que hi ha entre els establishments hispànic i britànic. En fi, els escuders que treballen als think tanks, els acadèmics, els propietaris dels grans mitjans de comunicació, alguns periodistes, els cossos i forces de seguretat, les forces armades, els alts funcionaris (diplomàtics, magistrats, alts càrrecs de l'administració) i els parlamentaris de Westminster també pertanyen a l'establishment. La City londinenca, als despatxos de la qual seuen defraudadors, banquers, consultors i magnats, és el nucli dur, el bastió, de les xarxes de poder. Aquestes trames de gent poderosa tenen establerta una aliança amb la casta dels EUA. En realitat, l'establishment britànic està subordinat al nord-americà; el Regne Unit ja no és el que era. Ara bé, igual que els americans tenen Disneyland, els britànics tenen un parc temàtic propi, Monarchy PLC —o The Firm—. Ofereix uns espectacles que deixen embadalits molts autòctons i forans, sobretot durant proclamacions reials, bodes, bateigs i funerals. S'entén que cada vegada més gal·lesos i escocesos demanen la independència.

¡Bon vent i barca nova!

S'ha mort la representat per antonomàsia de la reialesa i estem patint una allau de programes de televisió, planes de periòdic i continguts digitals dedicats a Elisabet II. En realitat es tracta d'una magna operació de neteja i exaltació de la monarquia, de totes les monarquies, no solament la britànica. A la pell de brau, per exemple, s'estan aprofitant la pompa i l'ostentació del ritual fúnebre, i el munt d'emocions —reals o inventades— que genera un esdeveniment que es repeteix molt de tard en tard, per a tractar de traure'n profit. Els diversos portaveus de l'establishment (polítics, periodistes) i nombrosos ciutadans britànics agraeixen les grans coses que ha fet Elisabet II al llarg del seu regnat. ¿Grans coses per qui? ¿Per la gent del seu reialme? ¡No! Per la seua família. En realitat, l'estat britànic —com tots els estats— tira endavant gràcies al treball del conjunt de la seua població. Això sí, és dirigit principalment pel parlament i el govern, que són els manats del veritable amo, el capitalisme. La reina no ha fet res, o quasi res; gràcies al queen's consent, ha intervingut en la tramitació de vora mil cent lleis durant els setanta anys del seu regnat.

El queen's consent (a partir d'ara serà el king's consent, consentiment del rei) és imprescindible perquè el parlament puga debatre un projecte de llei que afecte les prerrogatives o els interessos (rendes hereditàries, béns personals i altres assumptes) de la corona britànica. En Anglaterra, el consentiment s'estén a assumptes relacionats amb els ducats de Lancaster i de Cornualla (per als afers relacionats amb el segon, també és preceptiu el consentiment del príncep hereu). La reina obligà a modificar projectes de llei sobre diverses matèries (transparència, ferrocarrils, museus, discriminació racial) per tal que no es veieren afectats els seus interessos (comptes de la corona, terres, edificis i obres d'art pertanyents al patrimoni reial, personal al seu servei...). El parlament d'Escòcia està sotmès a la mateixa exigència de plàcet. També se sap que Lilibet ha manipulat sovint els governs des de l'ombra. Aquests dies es parla molt de nimietats, com ara dels senyals que la reina feia amb la seua bossa negra de mà, però es passen per alt afers importants. Arran dels Papers de Panamà, sabérem que amagava milions en un compte offshore a les Illes Caiman.

¿Neutralitat política? ¿Antiracisme? ¡Ha! Açò, que li ho pregunten a la dona del príncep Harry. Tampoc no s'ha parlat gens de la insensibilitat d'Elisabet II. Obsessionada amb la rigidesa del protocol i amb la imatge de majestat que havia de donar —se suposa— la monarca, era incapaç de vessar una llàgrima de dolor, o de tenir mostres físiques d'afecte, com besar els seus fills (segons les convencions de la corona britànica, el cos de la reina és intocable en públic). Potser, no ha sigut una bona mare. I així li ha sortit la prole. En tot cas, aquests són aspectes diguem-ne privats, si és que els monarques constitucionals tenen dret a vida privada. Allò més important és el vessant institucional de la dona traspassada. Fidel a la mentida que no havia de ficar-se en política, es mostrà impàvida davant les atrocitats comeses als processos de descolonització des de 1952. Aquell any, el de la seua proclamació com a reina, la repressió britànica a Kènia fou brutal, amb milers de morts. Es podrà dir que era cosa del govern. Però ella ho sabria; mantenia reunions setmanals amb els primers ministres. ¿Féu alguna cosa per evitar aquelles massacres?

Fa l'efecte que Elisabet només estava interessada per la majestuositat i la riquesa de la casa reial i per guardar les aparences, típica actitud hipòcrita de les classes altes. En realitat, hi haurà molta gent de Gran Bretanya, Irlanda i diversos països de la Commonwealth que li hauran desitjat bon vent i barca nova. Normal. ¡El mort a la fossa i el viu a la fogassa! Ha finat una multimilionària, una terratinent, una de les persones més riques del món. Encara conservava drets d'origen feudal sobre extensos territoris del Regne Unit, els quals ha heretat el seu fill, el nou rei. Cal reconèixer que la monarquia britànica s'ho munta molt bé. Cada vegada que celebra algun esdeveniment (coronació, boda, funeral) organitza un espectacle grandiós que deixa les millors escenografies de Hollywood a l'altura del betum. Joies, carrosses, milers de soldats amb uniformes espectaculars, guerreres roges i blaves, faldilles escoceses, grans barrets negres, cuirasses, cascs, granaders, dragons, cavalls, antics canons, trompetes, tambors, gaites, litúrgies magnífiques, multituds d'espectadors embadalits pels fasts. ¿Desempolsaran sempre el mateix vestuari o el renovaran cada vegada?

Tot allò que envolta la família reial britànica és arcaic i anacrònic —som al segle XXI—, gens edificant i d'una injustícia esfereïdora. Cal recordar que existeixen cues de la fam al Regne Unit. Un vell riquíssim amb escassíssima moral privada i pública ha esdevingut el nou cap d'estat. El personatge ficava les banyes a la seua esposa i al marit de la seua amant, un oficial de l'exèrcit britànic. Es va filtrar una conversa durant la qual li deia a l'amant que voldria ser el seu tampó. Aquest cavaller és el nou rei d'Anglaterra, Escòcia i Irlanda del Nord. S'ha sabut que va rebre quantitats milionàries de diners de la família Bin Laden i el xeic de Qatar. Un germà del nou monarca ha hagut d'arribar a un acord extrajudicial i pagar uns catorze milions de lliures per a evitar ser jutjat per abusos sexuals a una menor. Ja s'ha dit adés que la mare era una evasora fiscal. Als monarques constitucionals se'ls exigeix, a canvi de conservar els seus privilegis, que donen exemple de moralitat i que siguen políticament neutrals. Deixant a banda la moralitat, ¿quina neutralitat pot tenir una monarquia que és pilar bàsic de l'establishment del seu país?

Ustedes los españoles

Com més va, més freqüent és que alguns mandataris hispanoamericans recorden la rapinya que els espanyols van practicar durant la conquesta i posterior colonització d'Amèrica. Últimament, els autors de retrets cap a Espanya han sigut el president de Mèxic, Andrés Manuel López Obrador, i de Perú, José Pedro Castillo Terrones. El primer, durant una roda de premsa, contestà a un periodista que preguntava sobre les relacions econòmiques amb Espanya: Hay una nueva realidad en México y ya no se permite robar. El nou president peruà va dir durant la seua presa de possessió: Los tres siglos en que este territorio perteneció a la corona española permitieron a esta explotar los minerales que sostuvieron el desarrollo de Europa, en gran parte con la mano de obra de los abuelos de muchos de nosotros. Los hombres de Castilla, con la ayuda de múltiples “felipillos” y aprovechando un momento de caos y desunión, lograron conquistar el estado que hasta ese momento dominaba gran parte de los Andes centrales. El rei Felip VI, present a l'acte, hagué de sentir aquestes paraules, que cap polític espanyol de cap partit ha gosat desmentir o matisar.

Es denominen felipillos els indis que col·laboraren amb els conqueridors castellans. L'apel·latiu ve de Felipillo, nom amb què Francisco Pizarro rebatejà el seu intèrpret indígena. Anteriorment, altres líders de països hispanoamericans havien recordat el passat colonial espanyol. La cosa ve d'antic. En una ocasió anterior, el president de Mèxic ja havia demanat que Espanya demanés perdó. Recorde un viatge meu a Cuba en 2010. Durant els dies d'estada a l'illa, ens traslladàvem en autobús d'uns llocs a altres. Vaig acabar tenint confiança amb el xofer, que m'explicà la seua ascendència espanyola. Els seus avis i el seu pare eren castellans, de Lleó. Sentir les seues imprecacions mentre conduïa em recordava altres espais geogràfics. ¡Mujer al volante, peligro constante! Un dia, durant un trajecte, mentre parlàvem de l'extinció dels indígenes a Cuba i dels orígens esclaus dels negres cubans, em va amollar aquesta frase gloriosa: Porque ustedes los españoles nos colonizaron y nos esclavizaron. Jo no vaig poder reprimir una gran rialla. Pero si me dijiste el otro día que tus abuelos eran de León. L'evident contradicció en què queia el personatge era ben jocosa.

I són molts els mandataris que cauen en contradiccions. En tot cas, només els indígenes, els negres i aquelles persones que conserven sang indígena o africana poden blasmar Espanya sense perdre la coherència. José Pedro Castillo és l'únic que ha parlat, per tant, amb prou crèdit, bé que s'haja passat per l'arc triomfal els usos diplomàtics. Els processos d'independència hispanoamericans foren protagonitzats per criolls, és a dir, per gent tan castellana com Cortés o Pizarro. El general San Martín era fill de palentins. Ingressà a l'exèrcit espanyol i assolí el grau de tinent coronel després de combatre en Àfrica i contra les tropes de Napoleó. Després, tornaria a Buenos Aires. Simón Bolívar tenia antecessors biscaïns. Que López Obrador i altres polítics descendents de criolls censuren Espanya té dosis d'hipocresia i desmemòria a cabassos. Les elits criolles, un cop aconseguida la seua independència, continuaren marginant la població indígena, exterminant-la en les noves repúbliques —Xile i Argentina, per exemple— i fent servir mà d'obra esclava. Les primeres onades colonitzadores foren, com recorda el president de Perú, únicament castellanes.

Amb el temps, valencians i, sobretot, catalans també acabarien fent negocis en Amèrica. D'altra banda, a l'hora d'ajustar comptes amb la història —poc més es pot fer segles després de comeses les injustícies—, cal distingir entre el paper d'elits i poble pla. És cert que alguns membres de la reialesa, l'aristocràcia i la burgesia s'enriquiren amb el comerç d'esclaus africans. La reina regent Maria Cristina de Borbó, vídua de Ferran VII i mare d'Isabel II, i Antonio López, marqués de Comillas, destacaren en aquesta activitat infame. El poble pla fou majoritàriament carn de canó a les últimes guerres colonials espanyoles en Amèrica i Àfrica. Després tenim els emigrants i els exiliats. Els emigrants que van tornar als seus llocs d'origen amb grans fortunes reberen el nom d'indians. El fenomen de l'emigració a Amèrica continuava ben viu a mitjan segle XX, solapant-se amb l'exili republicà. ¿Demanar perdó? ¿Qui i de quina cosa? Hi ha iniciatives més útils que demanar perdó pel passat. La solidaritat amb els oprimits d'Amèrica, Àfrica, Filipines i altres llocs del món n'és una. Els hereus de l'abús colonial haurien de ser els primers a practicar-la.

Hem de recordar el nostre passat migratori i acollir bé els immigrants. Quant a l'Estat espanyol, hauria de fomentar la cooperació internacional sense ínfules de superioritat. Això només ho pot fer una democràcia plena i desfeta de llasts incòmodes. Jo porte molt malament la monarquia borbònica. Em sembla intolerable que un Borbó ocupe la més alta prefectura de l'estat. Atesos els precedents del llinatge (absolutisme, furts, lucre amb el comerç d'esclaus) i fets més recents d'extrema gravetat (presumpte tràfec d'armes, corrupció, vincles amb règims feudals), crec que una república equipararia simbòlicament el nostre Estat amb les repúbliques hispanoamericanes i reconciliaria les Espanyes amb el seu passat, del que formen part els episodis ominosos del genocidi i l'esclavisme. Les classes dirigents d'origen crioll que continuen gaudint d'una situació de privilegi sobre pobles indígenes haurien de fer també alguna reflexió. Pensar que no tenen cap implicació en tot allò que ara denuncien és, si més no, pura hipocresia. Ja hem vist com les gasten les elits blanques i catòliques en països com Bolívia. I si parlem d'Amèrica Central...

El 23-F

Després de llegir molt sobre l'intent de cop d'estat del 23 de febrer de 1981, hom pot arribar a unes conclusions provisionals sense cap pretensió d'originalitat. L'intent va fracassar per la incompetència sideral dels seus impulsors. Probablement, un conglomerat de polítics, empresaris i militars pretenien substituir el govern d'Adolfo Suárez per un altre de concentració nacional. El general Alfonso Armada, pròxim al rei Joan Carles, ja havia sondejat polítics de tots els partits —PSOE i PCE inclosos. Es postulava com a president del nou govern. ¿Amb quina finalitat? Enfortir la figura del monarca —que els comunistes de l'època anomenaven Juanito el Breve—, frenar el procés autonòmic, decretar una política de mà dura contra el terrorisme, controlar els sindicats... Els plans eren plenament constitucionals. La carta magna no diu que el president del govern central haja de ser diputat. Només li cal ser espanyol, major d'edat i estar en plenitud de drets polítics. Una facció de la UCD estava disposada a presentar una moció de censura que tindria el suport del PSOE. És possible que el monarca estigués informat minuciosament i amb antelació d'aquests plans. Però Suárez els desbaratà en dimitir i propiciar la investidura de Calvo Sotelo. Armada canvià de plans. Va permetre que un tinent coronel de la guàrdia civil feixista i pirat envaís el Congrés. El colpista tenia previst un enorme bany de sang com els perpetrats a Xile i l'Argentina. Armada pensava que podria reconduir Tejero, cosa que permetria al general presentar-se davant els diputats com el salvador de la situació. La va cagar. No coneixia bé el guàrdia civil. Tejero al·lucinava quan Armada li digué que Felipe González, Jordi Solé Tura i altres polítics d'esquerres anaven a ser ministres d'un nou govern de salvació nacional. ¿I quin va ser el paper del rei en tot açò? Quan l'Elefant Blanc s'assabentà del que passava, decidí d'estar-se vàries hores mirant com acabava la cosa. Un militar, el comandant Cortina, havia ficat al rei un nom en clau. L'Elefante Blanco era un local de cites eròtiques —un bar de putes—, situat als baixos del cinema Coliseum, a la Gran Via Madrilenya, que Joan Carles freqüentava abans de ser rei, acompanyat pel mateix Cortina. Tots esperaven l'Elefant Blanc. Quan comprovà que Armada no aconseguia que el guàrdia civil es fes a un costat, el rei decidí aparèixer en televisió i ordenar a tots els generalots que tornaren a les casernes. El van ajudar alguns lleials. Els colpistes que havien donat un pas endavant, com Milans del Bosch, havien cregut allò que els havia contat Armada. Tots es van haver de menjar el marró. Ja dic, incompetència supina. Tanmateix, el 23-F no fracassà del tot; algunes de les coses que volien els implicats —frenar el procés autonòmic, consolidar la figura de Joan Carles, el gran salvador de la democràcia, i tranquil·litzar els poders econòmics hereus del franquisme— es van aconseguir plenament en una reunió posterior dels partits amb l'Elefant Blanc, un nom que ni pintat. I així fins avui. Però l'episodi podria haver tingut altre final terrible.

Un pack que inclou la corona

Al segle XXI, justificar filosòficament la forma monàrquica d'estat és dificilíssim —si damunt la corona gaudeix de privilegis exagerats, impossible—; la democràcia ha de garantir a totes les persones sense excepcions la igualtat de drets i deures. Des del punt de vista polític, només la utilitat pràctica pot justificar la relíquia monàrquica. Ja sabem que la democràcia no garanteix l'elecció dels millors, però dóna almenys la possibilitat de poder rectificar. El monarca no s'elegeix i la seua capacitat depèn exclusivament de l'atzar genètic. En tot cas, el rei ha de ser útil per a tots. Si només ho és per a la meitat de les persones del reialme, per a la classe alta i els adlàters, l'altra meitat se sentirà frustrada amb tota raó. Utilitat i neutralitat són indestriables. El rei pot pensar com vulga però ha d'exercir les funcions constitucionals amb neutralitat. Alguna gent esperava massa del discurs reial de la nit de Nadal. No tenim un rei neutral. Per això resulta descoratjador que el PSOE seguisca donant suport a la monarquia. Només se m'acut una explicació: la cúpula socialista també forma part del conglomerat corona-exèrcit-església-judicatura-policia-ibex35.

Casualment, el dia 23, el segon canal de Televisió Espanyola havia emès The Royals, the British Aristocracy and the Nazis, un documental molt interessant. L'efímer rei Edward VIII del Regne Unit —que abdicà per a poder casar-se amb la divorciada nord-americana Wallis Simpson— era simpatitzant dels nazis. Molts membres de l'aristocràcia britànica eren nazis. Edward fou succeït pel seu germà Albert, que prengué el nom de George VI. La seua esposa, cunyada d'Edward i mare de l'actual reina, fou filmada fent el salut nazi. Membres de la burgesia i l'aristocràcia van crear una organització secreta. En formaven part lords, burgesos —parlamentaris molts d'ells—, propietaris d'empreses periodístiques, dones adinerades... S'hi arribà a ordir un cop d'estat. Els involucrats pretenien tornar a col·locar Edward VIII al tron, perquè col·laborés amb l'Alemanya nazi. Churchill ordenà la detenció de nombroses persones. George VI, el govern i gran part de l'establishment rebutjaren el feixisme. Però conservadorisme, classisme i anticomunisme de la classe alta britànica, que arriben fins als nostres dies, tingueren efectes nefasts per a Espanya.

Quan els nord-americans volgueren tombar Franco, un cop acabada la Segona Guerra Mundial, Churchill els ho va llevar del cap. Creia que pagava la pena mantenir un règim dictatorial si aquest servia de bastió contra el comunisme. Els habitants de la pell de brau ens menjàrem una dictadura de quaranta anys. I ací rau la diferència més important entre ibèrics i britànics. Els primers veiérem impotents com Franco moria vell al seu llit. Els segons derrotaren el feixisme. La divisió de classes és semblant al Regne Unit i al Regne d'Espanya. De fet, les simpaties nazis de reialesa, aristocràcia i burgesia angleses tenien un motiu: la sort dels seus iguals russos en esclatar la revolució bolxevic. El tsar Nicolau II i el rei George V eren cosins —Nicolau i la seua família serien assassinats pels revolucionaris. La classe treballadora del Regne Unit també estava immersa en la misèria absoluta. La classe alta britànica temé un contagi revolucionari que no s'arribaria a produir. En definitiva, la victòria sobre el nazisme, la tradició parlamentària i l'alineament en el bloc occidental durant la guerra freda li assegurà el pedigree democràtic.

Les coses rutllaren de manera distinta en Espanya, amb molta tradició d'intervencionisme reial i militar als afers polítics. El feixisme no fou derrotat. Franco restaurà la monarquia borbònica, eliminada durant el breu període republicà. Durant la transició cap a la democràcia, els hereus del dictador s'asseguraren l'amnistia per als crims del franquisme i exigiren que no hi hagués cap depuració, ni als aparells de l'Estat ni als cercles econòmics. Restà tot atado y bien atado. La comparació amb Argentina, per exemple, ens deixa molt malparats. Al país austral, tots els membres de les juntes militars acabaren asseguts a la banqueta davant dels tribunals. Ací, res de res. Nosaltres tenim, en conseqüència, tot el pack complet: monarca, església, forces armades, judicatura, cossos policials i empreses sorgides al caliu de la dictadura que conserven l'ADN franquista. Cap país no està lliure de rebrotades feixistes. Però el feixisme s'ha mantingut sempre ben viu a casa nostra. Per això, aquells que anuncien insistentment la imminència de la tercera república pequen d'optimisme. La cosa està verda. Caldrà treballar molt perquè arribe.

Mentrestant, el dilema no és monarquia o república, sinó democràcia autèntica o conglomerat franquista amb aparença de democràcia. En el passat, aquests dilemes se solucionaven amb un moviment revolucionari. Avui, les probabilitats d'un canvi radical són remotíssimes. Veig més factible que el deteriorament de la família reial augmente progressivament i la monarquia es veja abocada a un cul-de-sac. Veurem. No hem d'oblidar, però, el paper de guardians de jutges i membres de les forces armades. A més, ja sabem quines conseqüències porta un enfrontament entre les dues Espanyes. Conclusió: si almenys tinguérem un rei veritablement constitucional que exercís les seues funcions amb exquisida neutralitat i donés exemple d'ètica, respecte a totes les sensibilitats i transparència... De moment, això és somniar truites; Felip VI no fa cap esforç per semblar neutral i mostrar empatia amb tothom. La gent que esperava del Borbó un discurs nadalenc distint és molt somniadora. Ara, totes les expectatives es traslladen a la pasqua militar pròxima. ¿Seran capaços el rei i el govern de posar ferma tota la tropa? Mmm. No crec.

¿Qui li escriu els discursos al rei?

Existia una inusitada expectació pel discurs que anava a pronunciar el rei la passada nit de Nadal. Finalment, sentírem les seues tradicionals paraules nadalenques i es féu ben palès que les expectatives eren exagerades i totalment infundades. Molta gent esperava de Felip VI més del que aquest podia donar. Els monarques de tots els països —el de les Espanyes també— són de dretes. Formen part de l'establishment. Naturalment, caben graus; es pot ser més o menys dretà, pot dissimular-se molt o gens el tarannà classista. Felip VI és molt de dretes. La monarquia borbònica no té tradició democràtica. I és possible que patisca complex d'inferioritat. Els Windsor, per exemple, són immensament rics i posseeixen nombrosos bens immobles. Els Borbó utilitzen edificis propietat de l'Estat. Potser, aquesta siga l'explicació a l'afany de riquesa de l'anterior rei. L'actual ha perdut la "mística" que solia voltar la figura d'un monarca; hi ha coses (herència genètica dubtosa, manca de l'halo sagrat —la reina britànica és cap de l'església anglicana—, matrimoni morganàtic amb una divorciada, correries del pare) que lleven l'aura en l'era del ciberespai.

¿Rei d'Espanya per la gràcia de Déu? No, per gràcia de Franco. D'altra banda, tenim la manca d'exemplaritat. Està estesa per totes les monarquies europees, però Joan Carles ha posat el llistó molt alt. Primer el fill, llevant al pare l'assignació anual de la casa reial i renunciant a béns paterns de procedència dubtosa, i després el mateix pare, en fer una regularització fiscal, han certificat la veracitat de les notícies sobre frau fiscal i evasió de capitals. A més, el monarca emèrit no nega els fets. Els mitjans d'informació espanyols parlen de xifres irrisòries. La comissió percebuda per l'adjudicació de l'AVE Medina-la Meca, part de la qual lliurà a Corinna Larsen, les quantitats descobertes en comptes de Suïssa i altres paradisos fiscals i els diners gastats amb una targeta black sols sumen uns cent milions d'euros. Tanmateix, revistes com Forbes xifren la fortuna del rei emèrit en prop de 2.000 milions d'euros. ¡Més diners que la reina britànica Elisabet II! ¿De veritat pensa renunciar Felip VI a part de tota aqueixa fortuna? Difícilment podia reprendre el pare de manera més explícita durant el seu discurs nadalenc, com esperaven moltes persones.

Les paraules del rei foren aquestes: «Els ciutadans reclamen per a les nostres conductes uns principis morals que ens obliguen a tots sense excepció, uns principis que estan per damunt de qualsevol consideració, fins i tot de les personals o familiars.» Però se li oblidà dir que la llei també obliga a tots sense excepció. La conducta de son pare sembla delictiva a més d'immoral. En fi, allò que més m'intriga és saber com es va redactar el discurs. D'acord amb el mandat de la Constitució, el rei no pot dir res que no siga referendat pel govern. Al Regne Unit, allò més habitual és que la reina llegisca els discursos que li escriu el seu primer ministre de torn. Felip VI hauria d'haver pronunciat un discurs escrit pel president del govern d'esquerres. Ja sabem que el monarca és molt de dretes. ¿Però ha sigut idea de Pedro Sánchez i els seus assessors que el rei no blasme de manera més explícita les activitats de son pare, ni faça cap esment als militars feixistes retirats i en actiu? Tot podria ser, perquè diversos portaveus socialistes han dit que el discurs del monarca els ha semblat adequat. Més adequat encara l'han trobat els líders del PP, Vox i C's.

També és possible que Felip VI haja escrit el discurs (com va fer el 3 d'octubre de 2017) i el president del govern haja acotat el cap. Llavors, tenim un problema molt gran; el monarca només pot parlar per boca dels membres del seu govern. Per això és incomprensible que no al·ludís el passat dia 24 a les accions governamentals per a combatre la pandèmia de covid-19, pal·liar la crisi, d'empreses i treballadors, i lluitar contra la desigualtat, i que no assenyalés els intents de divisió... La coalició d'esquerres és el "seu" govern legítim perquè així ho ha decidit la sobirania popular que representa el parlament. ¿Que s'empipa l'oposició? No té raó. Quan governe la dreta, ja li escriurà els discursos al rei. Que el monarca no actue com correspon en cada moment provaria que és un ultradretà reaccionari incapaç de guardar les formes. Tampoc no exercí un paper conciliador en la crisi catalana. El pare, tot i les seues activitats il·lícites, sabia mantenir millor l'aparença de neutralitat. La parcialitat del fill deteriora la imatge de la corona. I fer pinya amb el franquisme sociològic, com sembla haver decidit, empitjora les coses. En resum: s'esperava massa del discurs reial.

Analogies

«La comparació semblarà estrambòtica, però jo trobe moltes analogies entre el matrimoni dels reis emèrits i el de Pedro Sánchez i Pablo Iglesias», diu Rocabuix després de tancar el Diari d'Informacions. «Que jo sàpia, Iglesias i Sánchez no estan casats», observa Eiximona amb gest burleta. «Bé, la seua unió rep el nom de coalició, però les semblances amb el matrimoni de Juan Carlos de Borbón i Sofía de Grecia són, crec jo, evidents. Juan Carlos ocultava moltes coses a Sofia. Sánchez les oculta a Iglesias. Ocultà, posem per cas, que Caixabank i Bankia volen fusionar-se; sabia que Iglesias rebutja aquesta fusió. Pedro Sánchez ha explicat a la premsa que aquesta informació s'havia de mantenir en secret, perquè és molt sensible.» Eiximona posa cara de sorpresa. «¡Ui! Això està molt lleig. ¿Pretén mantenir una relació duradora ocultant coses a la seua parella? Al marit o la dona se li ha de contar tot. En una parella no ha d'haver-hi secrets. ¿Tu m'ocultes coses, amor?» Rocabuix intenta que cap tic nerviós el traïsca. «¡Noo! Jo t'ho conte absolutament tot, estimada.» Ella riu. «¡Mentider!» Ell nega vehementment amb el cap i continua: «Els escàndols del rei emèrit també han demostrat que Sánchez no confia en la seua parella; aquesta es va assabentar de l'escapada reial per la premsa. ¡Més desconfiança i més secrets! ¡Si vols discutir amb la teua parella, fes-ho en la intimitat, no davant d'un munt de micròfons!» Eiximona posa cara d'incredulitat. Rocabuix prossegueix: «I encara queda el pitjor, ¡les banyes! Sánchez està mantenint una relació amb Inés Arrimadas. Als noticiaris han aparegut fotos i vídeos en què se'ls veu junts. ¡Una tercera persona interposant-se en la relació d'Iglesias i Sánchez! Juan Carlos també li ha ficat les banyes múltiples vegades a Sofía. En fi, ja veus que el deteriorament de la convivència de les dues parelles és semblant.» Eiximona reflexiona: «Els homes... Al principi, tot és molt bonic, però les coses es torcen quan comença la convivència.» Ell interromp: «No ho diràs per nosaltres. Tu i jo ens contem les coses amb amor i confiança.» Ella sospira i recorda una dita castellana, prometer hasta meter y, una vez metido, nada de lo prometido. Després d'uns instants de silenci, es pregunta: «¿I com és que Iglesias no li demana el divorci a Sánchez?» Ell somriu amb aire triomfal. «Aquesta és la màxima coincidència entre els dos himeneus. Sofia no es divorcia perquè vol continuar sent la reina mare. Iglesias no es divorcia perquè deixaria de ser governant consort del país. L'una i l'altre s'estimen més suportar banyes i desdenys que perdre la seua posició.» Eiximona llança una nova pregunta: «I amb tots aquests embolics, ¿d'on trauen temps, Pedro i Pablo, per a gestionar els afers que interessen a la ciutadania?» Rocabuix s'arronsa d'espatlles. «Supose que els seus ministres aniran fent.»

"Socialistes" en defensa de Juan Carlos

¡Ja veus tu! Més de setanta exministres, expresidents autonòmics, ambaixadors i altres antics alts càrrecs del PSOE i el PP han firmat un manifest de suport a Juan Carlos I. El text defèn la presumpció d'innocència de l'emèrit i recorda el seu llegat de quaranta anys de democràcia, la etapa histórica más fructífera que ha conocido España en época contemporánea. Els socialistes Alfonso Guerra, Celestino Corbacho i Matilde Fernández, els peperos Josep Piqué, Rafael Catalá, Ana Pastor i Esperanza Aguirre, i el ministre de l'extinta UCD Rodolfo Martín Villa són alguns dels firmants. El manifest demostra per enèsima vegada que els antics barons del PSOE han perdut el rumb. Que Martín Villa, tan hereu del franquisme com Juan Carlos, firme el text té la seua lògica. Però que Alfonso Guerra s'afegisca al sarau... En realitat, han firmat un al·legat a favor del nacionalisme espanyol. A més a més, tergiversen la realitat quan afirmen que las numerosas informaciones que aparecen estos días sobre determinadas actividades del Rey Juan Carlos I han excitado una proliferación de condenas sin el debido respeto a la presunción de inocencia.

La presumpció d'innocència no és aplicable al cas. Primerament, el monarca emèrit no ha negat els fets. Simplement diu que són esdeveniments passats de la seua vida privada. El principi de la presumpció d'innocència només regeix als tribunals, més concretament al dret penal, i pot ser contrarestat pels indicis de delicte i les corresponents mesures cautelars. En política s'aplica un principi distint, el de responsabilitat. El dignatari públic ha d’assumir responsabilitats fins i tot quan és innocent. Sobre açò, ja he reflexionat en altres ocasions. Juan Carlos no n'ha assumit cap. Ha preferit escapolir-se'n. Sembla mentida que Alfonso Guerra no ho tinga clar. Atès que l'emèrit gaudia d'inviolabilitat i d'irresponsabilitat quan era cap d'estat, i que els terminis de prescripció dels presumptes delictes comesos posteriorment corren al seu favor, és ben possible que mai no arribe a seure en un tribunal per fets que no ha negat en cap moment. Però això no lleva l'estupefacció majúscula de molts ciutadans per l'enorme indignitat del rei jubilat. Sabíem que era un faldiller, sospitàvem que duia entre mans afers econòmics tèrbols. Ara, ja tenim la confirmació.

Sectors polítics del règim, les institucions i alguns mitjans de comunicació intenten desviar l'atenció. L'al·ludit no ha pronunciat cap paraula de penediment. És més: diu que marxa d'Espanya guiado por el convencimiento de prestar el mejor servicio a los españoles, a sus instituciones y al rey. I venen uns socialistes de pacotilla —que haurien de ser republicans— a demanar-nos respecte per un personatge que no sap distingir el bé del mal, l'adequat de l'inadequat. Pel que es veu, l'emèrit també ignora que els reis no poden tenir vida privada. ¿La gran irritació ciutadana per la conducta indigna de l'anterior monarca no podrà esborrar la memòria de la seua contribució a l'enderrocament de la dictadura? Això ho decidirà la història, no els firmants del manifest. Ara mateix, les probabilitats de passar a la posteritat com un comissionista i evasor fiscal que marxà d'Espanya amb maletins plens de doblers són ben altes. L'escàndol és enorme als mitjans de comunicació estrangers. Que il·lustres representants de la dreta firmen un text en defensa del Borbó entra dins d'allò previsible. Que alguns "socialistes" s'hi adherisquen no sorprèn massa.

El colofó del manifest és pura defensa de l'espanyolisme més ranci. Demana als partits i les organitzacions polítiques que defiendan por todos los medios democráticos a su alcance la integridad política y territorial de la nación y el buen nombre de las personas e instituciones que han hecho posible estos últimos y satisfactorios cuarenta años de historia común, porque de ello en gran medida depende la misma calidad de nuestro futuro. Com aquests satisfactoris quaranta anys han culminat en una situació de crisi generalitzada (social, política, institucional, econòmica), la crida sona a clam desesperat perquè el vaixell s'afona. I alguna responsabilitat tindran en el naufragi els qui s'encarregaven fins ahir de tripular i governar la nau. El problema és que la dreta ha aconseguit que gran part de l'esquerra assumisca el marc mental d'un projecte nacional espanyol autoritari, centralista, oligàrquic i hegemònic. El segrest mental de l'esquerra subalterna explica les actituds de Guerra i Rodríguez Ibarra. Si els socialistes no se'n deslliuren, llurs victòries parcials sempre conclouran amb el triomf permanent de l'Espanya més reaccionària.

Conservar els cabals a costa de perdre la dignitat

Cal reconèixer que la situació catastròfica en què es troba immers el rei emèrit no té cap solució bona; en realitat, havia d'elegir entre una eixida dolenta o altra menys dolenta. ¿I què ha fet? Segons el meu parer, elegir la pitjor. Però cal aclarir diverses qüestions prèvies. Als països democràtics que opten per la forma d'estat monàrquica —un veritable anacronisme en ple segle XXI— se solen exigir contrapartides a reis, prínceps o grans ducs: els monarques no disposen de vida privada —o la tenen molt restringida—; les seues conductes han de ser irreprotxables, tant als seus exigus afers privats com a l'àmbit de les funcions i els papers assignats constitucionalment; els monarques han de ser políticament neutrals; han de saber encarnar el bo i millor del país que representen. Moltes d'aquestes condicions es pressuposen, encara que no estiguen escrites en les cartes magnes. Quan no es compleixen les contrapartides, la monarquia pot col·lapsar. Si ens fixem en la trajectòria de l'emèrit, comprovarem que anà incomplint progressivament moltes de les seues obligacions, tant les legalment establertes com les implícites inherents al seu càrrec.

Tinguérem un monarca salaç i llicenciós, exageradament enamorat del luxe i els diners, amb una vida privada clandestina que no s'adeia gens amb allò que s'espera d'un monarca honorable i exemplar. Col·locà la seua dona, la reina Sofia, en una situació indigna, que aquesta ha suportat per a conservar el seu estatus de consort reial. ¡Bonic exemple, mentre les dones del reialme lluiten per assolir majors cotes d'igualtat, dignitat i emancipació! En tot cas, la trajectòria dels monarques emèrits encarna perfectament la tradicional moral hipòcrita de la burgesia: guardar les aparences, encara que la nau familiar faça aigües i s'afone. ¡Faltaria més! I, malgrat l'aliança tàcita entre la Corona i l'Església, aquesta mai no ha condemnat la hipocresia de Juan Carlos. I açò em duu a altra consideració: s'ha perdut la neutralitat de la Corona. La conversa de Letizia i Felipe amb el compi yogui ho deixà ben clar. Sabemos quién eres, sabes quiénes somos, li deien a l'acusat de corrupció. El discurs televisat de Felipe dos dies després del referèndum català de l'1 d'octubre de 2017 ho corroborà. L'emèrit també havia donat mostres públiques de parcialitat.

Per tant, ja han passat els temps en què molts ciutadans es consideraven juancarlistes. Ara, sols la mitja Espanya de dretes continua sent monàrquica; l'altra mitja d'esquerres preferiria la forma d'estat republicana. (De fet, la dreta hauria d'estar agraïda a la cúpula del PSOE, que continua donant suport a la monarquia.) Se'ns va vendre que Juan Carlos havia prestat un gran servei als espanyols; els havia portat la democràcia. Però tenim cada vegada més clar que l'hereu de Franco també es prestà un gran servei a si mateix. ¿Volia el millor per a la Corona? Volia el millor per a ell, designat titular per damunt dels drets dinàstics de son pare. ¿Quina era l'eixida menys dolenta per a un personatge llibertí i obsessionat per la riquesa? Fer un acte de contrició pública per la seua conducta gens honorable, lliurar a l'Estat les múltiples donacions percebudes per raó del seu càrrec, practicar una actualització fiscal voluntària i retirar-se a viure sol en una residència discreta dins del territori estatal. Atesos els precedents familiars, ¡impossible per a un Borbó! El rei comissionista ha preferit de conservar els seus cabals a costa de perdre la dignitat.

Ha decidit marxar a l'estranger sense desmentir les notícies sobre el seu enriquiment tèrbol, ni anunciar cap actualització fiscal. En carta dirigida al seu fill parla de la repercusión pública que están generando ciertos acontecimientos pasados de mi vida privada. En altres paraules: cap penediment. No distingeix, per tant, el bé del mal, l'adequat de l'inadequat. Les lleis juguen al seu favor. Abans d'abdicar, era inviolable i immune. ¿Inviolabilitat i immunitat cobrien la seua activitat particular? La qüestió és discutible. Alguns juristes afirmen que no. En canvi, altres opinen que sí. Una màxima jurídica diu que el jutge no pot distingir allà on la llei no distingeix. El temps de prescripció dels presumptes delictes comesos també juga a favor de l'emèrit. Encara no pesa cap acusació sobre el Borbó. Dir que s'ha fugat només pot tenir sentit metafòric. Fuig de l'embolic que ell ha generat. I té la barra d'afirmar que actua guiado por el convencimiento de prestar el mejor servicio a los españoles, a sus instituciones y al Rey. Quan era cap de l'Estat, ja escapà vàries vegades a l'estranger amb les seues amants, sense coneixement del govern de torn.

Pedro Sánchez diu que no sap on està l'emèrit. ¿Altra escapada o una presa de pèl per part del PSOE i la Casa Reial? Els corifeus de Juan Carlos malden per salvar l'insalvable. Recorden com assegurà la democràcia el 23 de febrer de 1981. Farien millor d'explicar alguns aspectes d'aquell episodi que encara romanen foscos. En tot cas, el Borbó també assegurà el seu negoci aquell dia. Alguns intenten colar que l'emèrit s'ha hagut d'exiliar. Això és una ofensa als milers de ciutadans de la pell de brau que van ser i són veritables exiliats, expatriats per defendre les seues idees. És possible que Moncloa i Zarzuela hagen ordit un pla per a salvar Felip VI. A curt termini, la missió és complicada. Costa de creure que l'actual monarca no s'haja beneficiat dels negocis paterns. En qualsevol cas, el major destret que assetja la monarquia és la seua falta de neutralitat. Mentre el rei menyspree la meitat dels ciutadans de les Espanyes —gent d'esquerres, progressistes, nacionalistes perifèrics— i sols tinga suport incondicional del conservadorisme clerical (la dreta reaccionària, els grups populistes d'extrema dreta, l'Església Catòlica) i els grans poders econòmics, el futur de la monarquia borbònica no està assegurat del tot. En bona mesura està en mans dels quadres dirigents del PSOE.