dimarts, 27 de novembre del 2007

Ineptitud còsmica

Que la cobdícia és el motor més important de l’activitat política és cosa sabuda. Molts dels personatges que s’hi fiquen ho fan impel·lits per motius gens desinteressats, com ara l’afany de notorietat, l’atracció del poder exercit sobre els altres o la cerca del benestar material (propi i dels pròxims). Aquests estímuls, com que habiten als plecs més profunds de la natura humana, són més antics que la picor. A pesar de tot, no deixa de sorprendre que la rateria continue imposant-se de forma tan aclaparadora sobre altres anhels més nobles (el desig de preservar la memòria, per exemple). En èpoques pretèrites, els usufructuaris del poder dedicaven una part dels seus afanys a la promoció de l’activitat cultural (molt útil com a signe extern de potestas). Aquesta dedicació a la cultura de famílies com els Medici o els Paschi (que eren, no ho oblidem, comerciants i banquers) va conformar allò que avui són, per exemple, ciutats com Florència o Siena. Doncs bé, des que Xàtiva és governada per l’actual equip municipal, l’enriquiment tosc (dels polítics i dels seus afins) sembla ser l’única estrella que guia l’acció de govern. L’interès per les parcel·les poc “rendibles” de la política municipal és pràcticament nul.

En matèria cultural, per exemple, s’arriba tard a tots els trens. S’ha perdut el tren dels estudis universitaris, d’aquella extensió universitària que, fa temps, anunciava l’alcalde amb bombo i platerets. La primera autoritat municipal incorria, amb aquell anunci, en una fal·làcia; en realitat, la Universitat Politècnica havia establert a Xàtiva uns cursos amb titulacions pròpies de difícil homologació (no eren cicles formatius de segon grau ni estudis universitaris de primer cicle). I clar, com que els alumnes en patiren des del primer moment les conseqüències, la matrícula d’aquells cursos anà minvant de forma gradual; finalment, ha calgut suprimir-los per falta de quorum. Conclusió: Gandia, Alcoi i Ontinyent tenen extensions universitàries; Xàtiva, no. Ara, l’Ajuntament llança una nova fal·làcia: afirma que la nostra ciutat ja compta amb un centre associat de la UNED. No senyor! La Universitat Nacional d’Educació a Distància només té un centre associat a tota la província de València (el Centre “Francisco Tomás y Valiente”), que compta amb dues seus: una a Alzira (fundada el 1978) i altra a València; els centres de Requena, Sagunt, Gandia, Ontinyent i, a partir d’ara, Xàtiva són, en realitat, meres extensions (el centre de Xàtiva depèn, per tant, d’Alzira).

I seguint amb els trens que passen de llarg, ens ve a la memòria altre dels anuncis emfàtics a què ens té acostumats l’alcalde: la creació d’un centre d’estudis borgians, anunci que, no cal dir-ho, també acabà com Camot; foren altres els qui, al capdavall, van crear un IIEB (Institut Internacional d’Estudis Borgians) que, aquests dies, capitalitza l’interès que sempre desperta la família més universal d’origen xativí. Coincidint amb el cinquè centenari de la mort de Cèsar Borja, Acció Cultural del País Valencià i l’Ajuntament de Gandia han organitzat el II Simposi Internacional dels Borja. Durant tres dies, un grup d’experts ha debatut diverses qüestions relacionades amb els fills del papa Alexandre VI. A més, l’edifici Octubre (antiga seu dels grans magatzems El Siglo Valenciano) albergarà fins al dia 2 de desembre una exposició de peces ben interessants procedents de la Biblioteca Ambrosiana de Milà: unes cartes de la filla del papa, adreçades a l’humanista venecià Pietro Bembo, i un floc de cabells daurats de Lucrècia, conservat en un ostensori. Els organitzadors de l’esdeveniment han programat dues visites: una al palau ducal de Gandia i altra a la catedral de València. Igualment, s’han presentat unes còpies digitalitzades dels documents dels arxius secrets vaticans relatius als Borja, còpies que podran ser consultades pels investigadors i estudiosos. I clar, Xàtiva ha restat absolutament al marge dels actes programats. I això que l’exposició Lux Mundi brindava una ocasió magnífica per a incloure la nostra ciutat als projectes de l’IIEB. Definitivament, la ineptitud dels nostres gestors culturals està assolint dimensions còsmiques; a poc a poc, es va estenent la idea que els Borja eren oriünds de Gandia. I què fa l’Ajuntament de Xàtiva per impedir-ho?
--
(publicat a Levante-EMV)

divendres, 23 de novembre del 2007

Per què no et calles?

--

“Els polítics són com els xiquets”, fa Rocabuix. “L’alcalde, per exemple, s’ha disgustat perquè no l’han convidat al II Simposi Internacional dels Borja i, com que l’ocasió era propícia per a sortir amb un ciri trencat, ha agafat un avió i s’ha plantat a Roma, acompanyat per la dona”. “I què se li ha perdut a Roma?”, pregunta Eiximona. Rocabuix prossegueix: “Ha demanat audiència al pontífex i, en ser-li denegada, s’ha enfilat (ningú no sap com) per la Columnata de Bernini, sense fer cas dels advertiments de la cònjuge, i ha començat a cridar des de dalt, just davant l’apartament de Ratzinger, que volia endur-se el carnús dels Borja al seu poble, perquè els catalans, no conformes amb furtar-nos la paella, volen emportar-se també les despulles papals a Montserrat. I clar, la cridadissa ha alertat els carrabiners i la guàrdia suïssa”. “I com ha acabat la cosa?”, intervé Jonça. “Doncs s’ha començat a congregar una multitud de curiosos i alguns han pensat que l’homenet volia suïcidar-se. Llavors, Benet XVI ha tret el cap per la finestra i...”. Eiximona i Jonça estan cada cop més encuriosides. “Continua, continua”, fan a l’uníson. “Pel que es veu, el pontífex ha dirigit unes paraules fraternals al cridaire (Perché vuoi fare questo? La vita è molto bella!) i, tot seguit, li ha donat la seua benedicció", informa Rocabuix amb un somriure. "Finalment, quan els carrabiners estaven a punt d'atrapar el pardal, uns compatriotes l'han reconegut. 'Mante, per què no et calles?', li han amollat sorneguers". Les dones sentencien: "Estarà tancat". "No! Sembla que les autoritats l'han tret de la garjola gràcies a les gestions del cardenal García-Gasco", postil·la ell.

Metàfores

--

Rocabuix recorda molt sovint el discurs de Luis Molovny, un vell jugador i entrenador de futbol: “El partit dura noranta minuts. S’ha de suar la samarreta. S’ha de jugar fins a l’últim minut. No es pot donar cap pilota per perduda”. Rocabuix teoritza sobre les connotacions literàries d'aquest esport. “Per això m’agrada tant el futbol; és una metàfora de la vida”, conclou. “I de la guerra!”, intervé Eiximona. “Es passeu la vida parlant de canonades, de victòries i derrotes, d’atacants i defensors, d’eliminar l’adversari... Per això m’empipen tant el futbol i les vesprades del diumenge”, es lamenta. Rocabuix calla i pensa que la vida del guerrer és molt dura.

dissabte, 17 de novembre del 2007

Primavera d’hivern esplendorosa a terres de Segòvia

--
La notícia s’escampà pertot arreu: l’AVE estava a punt de llançar a la plaça de l’Azoguejo un allau de turistes. I clar, un grup de viatgers i viatgeres valencians decidí d’explorar Segòvia abans que l’envaïren diverses hordes (procedents de la Villa y Corte o de l’extrem orient, tant s’hi val). L’expedició partí de matí, un dia de tots els sants. En arribar a la seua destinació, els viatgers s’allotjaren en un hotel amb vistes: uns podien albirar, des de les finestres de les cambres, els excelsos carreus romans; altres, els vells murs d’una església romànica, amb graules allotjades als forats de les seues pedres venerables. Com que volien escrutar aviat els plecs de l’urbs (pàtria de Juan Bravo, capità de la revolta comunera), els expedicionaris sortiren de l’hotel, camejaren per distints racons i comprovaren que la seua celeritat els havia servit de ben poc, perquè les turbes d’anglesos, japonesos i madrilenys ja havien establert diferents caps de pont a la contrada. A pesar, però, d’aquests i d’altres inconvenients, el grup decidí de visitar devotament els elements més emblemàtics de la ciutat vella: l’Aqüeducte, la Casa de los Picos, la torrassa dels Lozoya, l’església romànica de Sant Martí, el museu Esteban Vicente (antic palau d’Enric IV), la façana de la Cárcel Real (que exhibia una placa commemorativa dedicada als defensors segovians de la República), l’antiga sinagoga, la Plaça Major, la Catedral, l’Alcàsser... L’endemà, els viatgers sortiren de ciutat, deixaren enrere el castell de Turégano i arribaren a Sepúlveda, vila monumental situada a les vores d’un penya-segat. Camejaren per les Hoces del Duratón mentre els voltors ascendien majestuosos a les altures, traçant espires i planant sobre els boscs de ribera que, gràcies a la primavera d’hivern esplendorosa, mostraven una gamma cromàtica extraordinària (la vegetació apareixia tenyida de verd, groc, taronja, roig i marró). Abans de tornar a l’hotel, el grup s’allargà fins a l’ermita de San Frutos “Pajarero”, que guaita el vol de les aus des d’un espadat. Durant el penúltim jorn del viatge, els expedicionaris enllestiren les darreres inspeccions. A l’església romànica dels sants Just i Pastor, a més de contemplar unes magnífiques pintures murals i el Crist dels Gascons, descobriren, ves per on, que Sant Sebastià, patró de Mallorca, ha de compartir patronatge amb San Alonso Rodríguez, oriünd de Segòvia. A l’antiga església templera de la Vera Cruz, van recórrer bocabadats l’enigmàtic recinte de planta dodecagonal. A Pedraza, van tastar l’anyell i el cochinillo al forn. Finalment, el dia de tornada, s’aturaren a La Granja de San Ildefonso. Hi van constatar que Felip V (el monarca que incendià Xàtiva ara fa tres-cents anys) mai no es banyava, mai no es mudava de roba i mai no permetia que li canviaren els llençols del llit (sembla que durant les audiències reials exhalava unes bafarades que feien caure de tòs). Alguns expedicionaris pensaren, per tant, que els xativins feien bé de penjar el Borbó boca per avall, per piròman i per bacó.

dimarts, 13 de novembre del 2007

La ignorància de l’alcalde

Sovint, s’afirma que l’alcalde de Xàtiva és una persona ignorant i inculta. Aquesta afirmació, no cal dir-ho, és una veritat a mitges que, a més d’equiparar conceptes diametralment oposats, crea certa confusió sobre el nivell de competència i sobre la veritable funció dels polítics. Ningú no hauria de confondre la falta d’intel·ligència amb la falta d’instrucció o de cultura lletrada. Ja sabem que l’alcalde de Xàtiva pateix un dèficit crònic de cultura, però ningú no hauria d’albergar dubtes sobre la seua intel·ligència natural i sobre la seua habilitat política (que li ha permès, entre altres coses, d’escalar la poltrona presidencial de la Diputació). Certament, seria desitjable que els polítics d’un país democràtic i avançat disposaren d’una formació sòlida i d’un ample bagatge cultural (coses que es poden adquirir de forma autodidacta, sense haver d’anar a la Universitat). Ara bé, no és imprescindible que tinguen coneixements específics sobre cap matèria; necessiten, això sí, estar ben assessorats i reclamar dels experts, abans de pronunciar-se sobre determinats temes, la informació que calga. Doncs bé, unes manifestacions recents de l’edil, referents a l’ermita del Puig, evidenciaven una gran ignorància sobre un assumpte, la conservació del patrimoni arquitectònic, que hauria de conèixer millor. L’alcalde insinuava que l’ermita del Puig (joia del segle XIV i peça destacada del nostre patrimoni) és un munt de runes sense cap valor; es preguntava, de forma sarcàstica, si paga la pena que quatre parets siguen declarades BIC (Bé d’Interès Cultural); exhibia, a més, una gran confusió conceptual sobre el grau i el tipus d’intervenció que necessita el monument. En definitiva, demostrava no estar gens informat sobre qüestions de política patrimonial, possiblement perquè la seua supèrbia no li permet de demanar consell als tècnics municipals. I clar, queia a la fal·làcia ad ignorantiam. Algú li hauria d’explicar, per tant, quin és el grau d’intervenció que necessita l’edifici i quina filosofia hauria d’inspirar la seua restauració. Algú li hauria d’aclarir que qualsevol immoble històric consta de dos elements: el conjunt de materials constructius que el formen i l’espai arquitectònic resultant, amb els valors inherents (estètics, estilístics, històrics, cronològics i simbòlics) i amb les connotacions sentimentals que inspira a la comunitat que l’acull. L’article IX de la Carta Internacional de Venècia afirma: “La restauració d’un monument [...] ha de guardar un caràcter excepcional. Té com a finalitats assegurar la seua conservació i revelar o restituir el seu valor i les seues qualitats estètiques o històriques. Ha de fonamentar-se en el seu coneixement pregon [...] i en el respecte a la seua substància original”. Restaurar un immoble històric implica restablir la seua unitat formal, respectar la seua historicitat sense falsejaments i possibilitar la seua lectura íntegra. Si s’iniciés ara mateix la restauració del Puig, encara seria possible d’aconseguir aquests objectius. Només caldria aplicar-hi tres modalitats d’intervenció: la consolidació, la reestructuració del conjunt i la repristinació (o reintegració) d’alguns dels seus elements. Si, pel contrari, es retarden les actuacions, s’hauran de prendre mesures (com ara l’anastilosi o la reconstrucció total de l’ermita) que, a més de ser més costoses, podrien falsejar la historicitat i la unitat formal de l’edifici. En aquest sentit, cal recordar que l’anastylosis, o reconstrucció mitjançant encaix, s’aplica a edificis que s’han ensorrat accidentalment o que han patit col·lapse a causa de negligència o d’abandonament per part de les autoritats responsables. La primera autoritat provincial no hauria de ser tan ignorant en aquestes matèries. ¿Sap el nostre alcalde d’alcaldes que les societats més avançades es caracteritzen pel respecte al seu patrimoni històric?
(publicat a Levante-EMV)

Shap

Divendres passat, al Gran Teatre de Xàtiva, actuà el grup Shap, que està format, entre d’altres, per Sarah Rope, veu, Pau Cháfer, piano i teclats, i el músic gasteiztarra Àngel Celada, bateria. Els tres han aconseguit un so que, sobre la base del jazz, fusiona distints elements per a crear un estil propi farcit de múltiples influències. Per a l’actuació del divendres, comptaven amb el concurs de quatre músics convidats (dos guitarristes, un baix i una xica per als cors). Aquesta composició, el septet, és molt efectiva a l’hora de fer un directe de gran intensitat. L’hora i mitja d’actuació, que començà amb uns riffs potents, permeté l’execució de solos ben interessants d’Àngel Celada i, sobretot, dels dos guitarristes (que alternaven el fraseig jazzístic amb el rocker). El repertori, format per temes propis i aliens, es mogué pels dominis del pop-soul, del rhythm & blues o del jazzy, amb dosis elevades de temps mitjos i balades. La veu de Sarah Rope fou el centre del concert. La seua figura, entre felina, sensual i tendra, evocava vagament les models femenines del fotògraf berlinès Helmut Newton. Sarah té, però, una veu de vellut fantàstica. Els espectadors teníem el cor en un puny, en veure-la evolucionar per l’escena amb unes sabates d’agulles llarguíssimes i un minúscul eslip negre. Cantà dempeus, ajaguda i tombada a terra. Un dels moments més interessants del concert arribà amb les propines; la xica cantà, acompanyada només pel piano, l’acordió i la bateria, un parell de temes que conquistaren l’auditori (si és que no estava ja conquistat de bestreta): primer interpretà una versió preciosa de I Shall Be Released, de Bob Dylan; tot seguit, es ficà els més entusiastes a la butxaca (és un dir; l’ínfim vestuari de Sarah no deixava espai per a butxaques) amb un Route 66 a ritme de blues en què el xativí Pau Cháfer es va lluir executant un excel·lent solo de piano ajustat a les pautes harmòniques del tema. Algunes de les cançons interpretades a la vetllada formen part del disc editat pel grup, un treball que sorprèn per la seua qualitat.

dijous, 8 de novembre del 2007

Com ara plouen figues

--

Digué Rocabuix que Saniver està fent-se la barba d’or. Ha hagut d’ampliar el negoci i traslladar-lo a una nau industrial. Jo no vaig comentar res per no quedar com a ximpleta, però el diumenge, quan aní a visitar Jonça li vaig preguntar si coneixia el cas i ella va somriure i va afirmar que Saniver havia esdevingut multimilionari. Jo no entenia que ningú puga fer-se multimilionari amb una bugaderia i vaig amollar: clar, com ara plouen figues. I ella: no vas molt errada. I li vingué una rialla tan forta que gairebé l’agafa un batistot. Quan es va calmar, m’explicà que Saniver havia inventat un pack reciclable amb un llençol, dues tovalloles de rus, dos panys higiènics, un gel de la casa Heno de Pravia i un preservatiu. L’any anterior havia subministrat vuit mil cinc-centes unitats a un bordell de Cox i sis mil a un de València. Fins i tot li havia sortit competència. I afegí: hi ha molts homes que compren fora allò que tenen al cau debades. Vaig tornar a casa pensarosa. En entrar-hi, vaig preguntar a Rocabuix: Tu has estat alguna vegada a Cox?

dimarts, 6 de novembre del 2007

Les carències del batlle de Xàtiva

Un comentarista anònim del post anterior apuntava les carències del batlle com a causa possible dels seus exabruptes. Hi estic d’acord; la demagògia i les sortides de to solen omplir el buit que deixa l’absència de respostes polítiques. Però les eixides de l’alcalde també deixen entreveure altres aspectes peculiars de la seua personalitat. A males penes, per exemple, aconsegueixen dissimular el seu tarannà anticlerical. Per bé que presidisca les processons del Corpus i de la Mare de Déu, Rus té fama de ser home poc religiós, cosa que explicaria la seua desafecció, ben palesa, a l’orientació que segueixen les relacions entre el seu partit i l’Església Catòlica. L’alcalde ha arribat a dir: “No pense donar-li un euro a l’Església, perquè demà també vindrien els evangelistes a demanar-me diners”. Si qualsevol polític d’esquerres amollés proclames com aquesta, una conjuminació de conservadorisme i beateria es llançarien a mata-degolla sobre el pobre infeliç. Però si les diu l’alcalde d’alcaldes, no passa res. Queda graciós! D’altra banda, Rus no coneix la virtut de la magnanimitat; mostra una escassa capacitat per a compartir i per a fer seues les propostes alienes. Un polític més hàbil hauria copsat immediatament la vena popular d’un assumpte com el del Puig i hauria enllestit, ja fa temps, la restauració de l’ermita. Hauria aconseguit un triple objectiu: emmudir les protestes, quedar bé amb tothom i anotar-se un punt. Però Rus és incapaç d’acceptar res que vinga d’altres. L’alcalde té, per últim, tendència a menysprear la tenacitat dels seus oponents. La cort de llepaires que l’envolta l’ha fet perdre la brúixola; confon els rivals amb lacais que s’ajupen fàcilment. En definitiva, el nostre personatge exhibeix un gran dèficit democràtic.