Atac a l'autonomia local

Evidentment, un edifici públic es pot alçar en qualsevol indret d'una ciutat, sempre que no ho impedisca la normativa urbanística. D'altra banda, les normes poden ser modificades seguint els canals reglamentaris. Faig aquesta reflexió perquè vaig llegir que el líder local del PP, Marcos Sanchis, retreia a l'alcalde que no volgués canviar la qualificació urbanística d'algun dels solars en què havia posat l'ull la Conselleria de Justícia, per a ubicar els nous jutjats. Marcos recordava que en altres casos —el del nou centre de salut, per exemple— s'han fet sense cap problema modificacions puntuals del planejament urbanístic. Vaja per endavant que ignore si es tracta de casos equiparables, però tinc molt clar que hi ha boníssimes raons per a no renunciar al projecte de nous jutjats a Santa Clara. Primerament està el respecte a la tradició. Des d'època antiga, els edificis institucionals solen alçar-se en espais cèntrics de les ciutats. En les romanes, el fòrum se situava a l'encreuament dels dos carrers principals, el cardo maximus i el decumanus maximus.

Al voltant del fòrum porticat, se situaven el mercat, les termes, la cúria (seu del senat local), els temples principals, la basílica (edifici d'usos diversos en què també s'impartia justícia)... Sols les construccions per a espectacles (els teatres, els amfiteatres i els circs) es construïen a la perifèria o fora dels murs. La Saetabis romana degué tenir aquesta configuració. Els temps han canviat, és clar, però encara avui són innombrables les ciutats que continuen emplaçant els edificis més representatius al centre urbà. Faré una analogia: una casa consistorial és l'equivalent de la cúria, i un palau de justícia, el successor de la basílica romana. A l'edil del PP li sembla bé, però, que els jutjats s'edifiquen a l'extraradi —al Pla de la Mesquita, posem per cas. ¡Ha! ¿I per què no al terme del Genovés? Donaríem una alegria als seus veïns. En fi, deixem les bromes. L'oposició té dret a expressar la seua opinió. Els ciutadans també. Jo trobe que l'actitud de conselleria ataca l'autonomia local. ¿Han de ser uns poders superiors els qui decidisquen en quin punt de la nostra ciutat s'ha d'alçar un edifici institucional? Això ens tocarà decidir-ho als veïns de Xàtiva, dic jo.

De moment, estem representats per l'actual equip municipal de govern, sortit d'unes eleccions. Els partits que el formen s'hi van presentar amb un programa que incloïa el projecte de nova seu judicial a Santa Clara. Per tant, la idea compta amb suport de l'electorat. Açò és de primer curs de teoria i praxi democràtiques. Encara més: en política ha d'haver-hi una cosa que es diu bona fe. El projecte ja estava licitat i redactat. La llicència, concedida. Ja s'havien esmerçat diners públics en l'assumpte sense oposició de conselleria fins ara. Fer marxa enrere quan falten dotze mesos per a les pròximes eleccions locals fa pensar mal. ¿Bona fe? Mmm. D'altra banda, tenim els arguments del PP per a justificar la pretensió d'enviar els jutjats a l'extraradi. Sanchis diu que la prioritat "absoluta" ha de ser assegurar instal·lacions modernes i accessibles per a ciutadans i professionals de la nostra comarca. El projecte de Santa Clara, dissenyat pels arquitectes Ramón Esteve i Carlos Campos, proposa una arquitectura moderna. I l'indret d'emplaçament, enfront de l'Agència Tributària, és perfectament accessible. Per tant, deuen haver altres raons que s'oculten.

La prioritat absoluta és fer tot allò que més convinga a la nostra ciutat. Segons el meu parer, li convenen vàries coses: revitalitzar el centre històric dotant-lo d'activitat, rehabilitar el patrimoni i donar-li ús, acostar els serveis públics a la ciutadania... Si s'actua en sentit contrari, per interès electoralista o corporativista, ciutat vella s'arrumbarà cap al naufragi. La ubicació dels jutjats a Santa Clara és perfecta per a molts xativins; la gran majoria podria arribar a peu a fer qualsevol gestió. En canvi, el trasllat a indrets com el Pla de la Mesquita obligaria prou gent a utilitzar vehicle privat —o transport públic. Els habitants d'altres poblacions igualment vindran en algun mitjà de transport. L'entrada de forasters al centre urbà també resulta beneficiosa per al comerç local. Això sí, cal garantir aparcament a distància raonable. En fi, la prioritat absoluta és impedir que una dotació pública com el palau de justícia s'envie als voltants del riu Albaida o al Polígon Industrial E. Jo no imagine la basílica de la Valentia romana a la vora del barranc del Carraixet.

(publicat a Levante-EMV, el 27/06/2026)

El palau de Benissuera

Benissuera, un poblet de la Vall d'Albaida, no sol ser notícia. Jo l'he esmentat alguna vegada en les meues columnes. En 2017 se celebrà el cinquè centenari de la reforma protestant; en octubre de 1517, Luter va clavar a la porta de l'església del castell de Wittenberg les seues noranta-cinc tesis contra la venda d'indulgències pel papa de Roma. En juny de l'esmentat 2017, va aparèixer en aquestes planes un article meu en què evocava aquella efemèride i l'origen de la presència d'evangèlics baptistes a les nostres comarques. No sé si encara en quedaran a Benissuera. L'obra reformadora arribà a Canals, Llanera, Benissuera, Sempere i Carlet a partir de 1923. Tanmateix, en 2015, ja havia dedicat tota una columna a Benissuera, antiga senyoria dels Bellvís, que van emparentar amb els Borja. El cardenal Lluís Joan del Milà i Borja, cosí del papa Alexandre VI, tingué un descendent, Eiximèn-Peris Milà d'Aragó, quart marquès d'Albaida, que es casaria amb una Bellvís. Per tant, el palau dels Bellvís de Benissuera pot ser considerat una fita borgiana.

El vaig veure per primera vegada en 1994. Cinc fotògrafs xativins havíem rebut un encàrrec de l'Ajuntament de Xàtiva: fotografiar els monuments de les comarques centrals del país vinculats amb la família Borja. El nostre treball aparegué en la publicació Els Borja a la Sotsgovernació de Xàtiva. El palau dels Bellvís és del segle XVI, però aprofita elements d'època islàmica (una de les torres, per exemple). En 1994, l'edifici ja estava en un estat de deteriorament visible. Era propietat d'un nou llinatge, els Colomer, vescomtes de San Germán. Com que el monument fou declarat BIC (Bé d'Interès Cultural), els amos havien de tenir-ne cura. Però la ruïna no s'aturà, perquè els Colomer eren incapaços d'afrontar les despeses de manteniment. Van caure parts de les cobertes i els arrebossats de les façanes. L'edifici va passar a mans d'una immobiliària, que planejava un PAI amb hotel i camp de golf, i de la divisió immobiliària d'un banc. Finalment, fou adquirit per l'ajuntament. A partir de llavors es reberen algunes subvencions que només donaven per a fer pedaços: reparar els ràfecs, tapar amb planxes metàl·liques els forats de la teulada...

La degradació del palau continuava. Yolanda, l'actual alcaldessa de Benissuera, aconseguí una subvenció de la Generalitat (150.000 euros) per a rehabilitar els jardins. Però la restauració de l'edifici va experimentar un gran impuls a la darreria del passat mes d'abril. La vicepresidenta de la Diputació anunciava el Pla de Recuperació del Patrimoni Valencià que inclou ajudes per a diverses poblacions de la Costera, la Vall d'Albaida i la Canal de Navarrés. Destaquen el milió d'euros per a l'antic monestir de Santa Clara de Xàtiva i els 950.000 euros per al Palau dels Bellvís de Benissuera. La vila sortí de nou als diaris. En aquesta ocasió, les notícies eren bones. Lògicament, la subvenció concedida no permet la rehabilitació integral de l'edifici, però servirà almenys per a les actuacions urgents: reparació total de les cobertes, restauració de les façanes... Cal esperar que les ajudes de les administracions públiques continuen en pròxims exercicis. Els veïns de Benissuera volen salvar una peça magnífica del seu patrimoni local. Sabrina i els altres membres del col·lectiu que lluita fa molts anys per la salvació del palau estan d'enhorabona.

El consistori ja en projecta els usos. Una part albergarà l'ajuntament, però també s'hi instal·laran un espai de cultura i sales dedicades a exposicions, museu i punt d'interpretació del monument. Com ja vaig dir en la meua columna de 2015, cal preservar el llegat cultural dels avantpassats. D'altra banda, la Diputació també invertirà en Benissuera una partida de 705.646 euros del "Pla Obert". Es finançaran actuacions per a frenar el despoblament de la vila: la rehabilitació de la parada d'autobús i l'entrada del poble, l'obertura d'una tenda i un bar nou, l'habilitació de zones d'esbarjo per al més majors i els més menuts, l'adequació de camins... Però la cirereta del pastís ha de ser el palau dels Bellvís. Benissuera hauria de formar part d'una ruta cultural borgiana que pot atraure visitants i revitalitzar l'economia dels pobles de les comarques centrals valencianes. La història, l’arquitectura, l’art, la iconografia borgiana i una oferta gastronòmica i hostalera de qualitat poden potenciar el turisme d'interior i fixar població als nostres territoris.

(publicat a Levante-EMV, el 16/05/2026)

Trobada a Montesa

Guerra cultural i electoral

Dies enrere, aquestes planes publicaren una magnífica reflexió de Vicent Soler sobre la negativa de la Generalitat a renovar el conveni per a la rehabilitació de l'antic convent de Santa Clara. La negativa és doble: no vol que aculla ni el Centre Raimon d'Activitats Culturals ni els jutjats. En el seu article, l'exconseller d'Hisenda s'interrogava sobre les raons per les quals la dreta no vol saber res de Raimon. Soler plantejava preguntes molt pertinents que cadascú s'ha de contestar. Però es poden aportar més elements per a la reflexió. Comencem pels jutjats. Tradicionalment, la dreta ha estat renitent a instal·lar serveis públics en el nucli històric. Molts recordaran el debat suscitat per la construcció del Gran Teatre. L'esquerra era més partidària d'emplaçar-lo al costat de l'antic convent de Sant Domènec. La discussió no era intranscendent; un centre històric sense dotacions públiques està condemnat a la mort lenta. Els nous jutjats susciten el mateix tipus de controvèrsia: el govern municipal d'esquerres advoca per Santa Clara, però la dreta prefereix el polígon industrial. (La dreta inclou bona part de l'àmbit judicial, majoritàriament conservador.)

Jutges, advocats i altres membres de l'estament exigeixen arribar en cotxe fins a la mateixa porta de la seu judicial. I la consellera del ram, oriünda d'Aiacor, compra la pretensió. L'Ajuntament ha ofert la possibilitat de reservar per als jutjats una planta de l'aparcament de la Glorieta. Però els del PP no cauen del ruc. Els importen un rave que el projecte estiga redactat, sense oposició de conselleria fins ara, i que ja s'haja concedit la llicència municipal. Tampoc no hem de descartar altres motius. Un dels edificis de l'antiga immobiliària Llanera situats a la Ronda Séquia de la Vila és propietat de dos notaris ben relacionats amb l'estament judicial. Pot ser l'opció elegida per conselleria, però l'immoble no està en sòl dotacional institucional, i només l'Ajuntament té competència per a requalificar-lo. Quant al Centre Raimon d'Activitats Culturals, l'agrupació local del PP ja donava senyals del que anava a passar; no vol el CRAC a Santa Clara. Raimon és persona non grata per al PP, tant a nivell local com autonòmic. Sols cal repassar l'hemeroteca.

 

Durant el mandat de Rus es posaren traves a l'actuació del cantautor en Xàtiva. Ni l'Ajuntament, ni les diputacions, ni la Conselleria de Cultura, llavors en mans del PP, van enviar representació oficial a actes significatius en la biografia de Raimon, com el lliurament de la medalla d’or de la Universitat de València en 2009 i la concessió del doctorat honoris causa per la Universitat d’Alacant en 2011. El fill predilecte de Xàtiva representa allò que més odia la dreta: la unitat de la llengua. La gent del PP li té quimera fonamentalment per això. Raimon ha viscut bona part de la seua vida a Barcelona, però mai no ha perdut els trets fonètics, lèxics i gramaticals propis de la parla de la seua terra, perquè «qui perd els orígens perd identitat». Ha emplenat auditoris de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó, ha musicat poetes valencians i catalans, però tots els públics l'han entès i l'han aplaudit. ¡Massa per als qui odien la llengua! ¡Damunt, és d'esquerres! ¿Com no han de mirar Raimon de mal ull? A Madrid s'esdevingué una cosa ben semblant amb l'escriptora Almudena Grandes. El PP és més de retre homenatges a gent com Mario Vaquerizo.

Cal recordar que la consellera d'Educació, Cultura i Universitats vol eliminar els autors catalans del currículum de batxillerat. Això és com si el ministeri d'educació mexicà volgués llevar del currículum de literatura espanyola autors com Miguel de Cervantes o Juan Ramón Jiménez. En fi, el lector pot pensar que l'endarreriment de la rehabilitació de Santa Clara només s'explica per la guerra cultural, l'animadversió a Raimon i els interessos corporatius d'una minoria. Però crec que tampoc no s'han de perdre de vista els càlculs electorals. El PP aspira a recuperar la plaça xativina en els pròxims comicis municipals. El preocupa la perspectiva d'un govern d'esquerres amb un balanç espectacular de realitzacions en vigílies d'eleccions (nou ambulatori, nou edifici per al centre d'educació especial, monestir de Santa Clara rehabilitat i amb el Centre Raimon d'Activitats Culturals i els nous jutjats ja inaugurats...). Es pot sospitar que la Generalitat planeja posar pals a les rodes de tots els projectes en què cal finançament autonòmic. S'admeten apostes.

(publicat a Levante-EMV, el 02/05/2026)

31a edició

Senyories a l'antic territori de Xàtiva

 Presentació del número 21 de la revista Papers de la Costera, dedicat als palaus de Xàtiva i del seu antic territori

Dia de la dona amb música

 

 

Cent anys de Montserrat Torrent i de la declaració del castell de Montesa com monument nacional

El nimfeu romà

Abel Soler és doctor en Història Medieval per la Universitat d'Alacant i en Filologia Catalana per la Universitat de València. Es dedica a la docència, la investigació i la divulgació històrica, literària i patrimonial. En desembre de 2021, presentà a la Casa de Cultura el llibre Joan-Jeroni de Vilaragut (1421-1463), el fill secret de la reina Margarida de Prades. L'èxit acadèmic més reeixit d'Abel és el descobriment de l'autor de la novel·la cavalleresca Curial e Güelfa. L'obra fou escrita per Enyego d'Àvalos, gran camarlenc d'Alfons el Magnànim. Ara, a Abel li ha pegat per la intel·ligència artificial. Fent servir aquesta eina, recrea o interpreta diferents elements del patrimoni valencià (monuments, peces arqueològiques, retrats de personatges, paisatges urbans...). Publica els resultats al seu compte d'una xarxa social molt coneguda. S'hi poden trobar moltes entrades relacionades amb Xàtiva i la seua comarca: l'ermita de Santa Anna, retrats de Roderic de Borja i els seus fills Cèsar i Lucrècia, la plaça de la Trinitat, la Seu, el Palau de l'Ardiaca, la pica califal que s'exposa a l'Almodí, els castells de Xàtiva i Montesa, les sinagogues, la Torreta de Canals...

Em va cridar especialment l'atenció la recreació dedicada al nimfeu romà del segle I dC. Abel explica els seus orígens. L'Aigua Santa (aquas sacras en llatí) brolla en Aiacor. Els romans, que atribuïen la font a unes nimfes, portaren l'aigua a Saetabis i reteren culte a les deïtats amb un nimfeu monumental (de 100 x 100 peus, equivalents a 30 x 30 metres). L'ornaren amb escultures, marbres, pintures murals, mosaics i jocs d’aigua fets amb fistulae plumbae, canonades de plom. Com que les restes no aporten massa informació, Abel s'ha inspirat en el nimfeu del Santuari de Fortuna (Múrcia), molt semblant i millor conservat. Les restes del monument xativí s'excavaren el 2002 al carrer Sariers, a l’antiga entrada de la Via Augusta en la ciutat, venint de la Bètica. El descobriment de les petjades romanes tingué les seues derivacions polítiques. En aquell temps, l'Ajuntament de Xàtiva estava presidit per Alfonso Rus. El solar en què s'amagava el nimfeu era propietat de l'empresa promotora i constructora Conlogar, que volia edificar-hi un bloc de pisos. Les restes romanes van emergir durant la neteja del terreny per als treballs de fonamentació.

Com la llicència d'obres encara no estava concedida —faltava el preceptiu informe arqueològic de la Direcció General de Patrimoni Cultural—, els grups municipals estudiaren solucions per a conservar el jaciment i fer-lo visitable. El grup socialista proposava l'adquisició del solar o una permuta —cedir els mateixos metres de superfície en alguna de les noves zones urbanitzables. Així, el nimfeu, situat al costat del jardí de Sariers, podria romandre obert bé que protegit amb una coberta. L'Associació de Veïns del Raval hi estava d'acord. Però l'alcalde acabà accedint a les pretensions de l'empresa Conlogar. ¿Per què? ¡Vés a saber! Es decidí d'encaixonar el nimfeu, entre murs de formigó, en un soterrani arqueològic. Que ningú no pense que l'Ajuntament —és a dir, el contribuent— s'estalvià diners; calgué pagar a Conlogar les places d'aparcament que perdé l'edifici per respectar el nimfeu. Els tècnics municipals, arquitecte i arqueòleg, avalaren la decisió. José Manuel Despiau, arquitecte de la Direcció General, advocava per la solució oberta.

 

L'oposició pensava que l'informe dels tècnics estava fet a mesura del parer de Rus. Les protestes socialistes tingueren conseqüències. L'alcalde expulsà el regidor Rafael Llorens de la Comissió Municipal de Patrimoni, de la qual era membre. A les pàgines de L'informador, Pacus Rocus (Paco Roca) publicà la vinyeta titulada "Segle I de l'era Rus-Augusta". Hi figuraven l'emperador Rus, amb corona de llorer, i el cònsol Vicent Parra. Rus feia senyal que Llorensus (Llorens), tancat al nimfeu, fos lliurat als lleons del circ. La vinyeta encara tenia altres detalls irònics. Però bromes a part, el destí del nimfeu ha estat decebedor; roman sempre tancat i rarament es pot visitar. Podria haver-hi més restes sota el jardí o les cases annexes al bloc edificat per Conlogar. La recreació d'Abel Soler mostra una gran façana amb columnes, fornícules quadrangulars, escultures, un absis central amb font dedicada a les nimfes i un jardí. Potser, la construcció fou finançada per algun patrici local. Però pocs xativins i forans deuen conèixer el jaciment romà.

(publicat a Levante-EMV, el 04/10/2025)

Romeria 2025

Els llocs idonis

El dia 12, vaig viatjar de nou a Sicília. Vuit dies d'estada meravellosa a l'illa més gran de la mar Mediterrània, on ressonen ecos de l'antiguitat grecoromana, dels musulmans i els normands, del Sacre Imperi Romanogermànic, de l'antiga Corona d'Aragó... He gaudit novament d'una barreja de visions, sons, sabors i emocions inoblidables, i m'he desintoxicat de la realitat local xativina. He recorregut només la part occidental de l'illa: Palerm, Monreale, Segesta, Selinunt, Marsala, Agrigent, Bagheria, Cefalù, Trapani, Erice... L'orient sicilià (Catània, Taormina, Siracusa, Vall de Noto...) el conec d'un viatge anterior. La Vall de Noto va servir d'escenari per al rodatge de la sèrie televisiva Comissari Montalbano, personatge de múltiples novel·les de l'enyorat escriptor sicilià Andrea Camilleri. Em vingué bé canviar d'aires, perquè la meua última columna no havia agradat gens ni mica a certes persones. (Altres, en canvi, em feren saber que compartien totes les meues opinions sobre l'assumpte que s'hi tractava: la proliferació de murals a les façanes del nucli històric xativí.) Ja se sap que mai no plou a gust de tots. Havia clavat la mà en un vesper.

Les reaccions en contra de l'article, i de servidor de vostès, no em van arribar «personalment en persona», com diria Catarella, altre personatge de la sèrie esmentada. Van aparèixer al mur de facebook d'una persona que no anomenaré. Jo no me n'hauria assabentat mai, però el meu germà i un amic m'advertiren que alguns m'estaven posant com un drap brut. Heus ací un recull de perles: «mala intenció», «dels que miren per damunt del muscle perquè pensen que els altres no estem a la seua altura», «petulant que es creu posseïdor de la veritat absoluta», «el seu escrit és vomitiu i irrisori»... Un comentari em féu gràcia, per la seua incongruència: «El que més em molesta d'aquest home és la seua pedanteria [...], i és una llàstima, perquè és una persona culta.» ¡Oxímoron de llibre! No és pot ser culte i pedant alhora; el pedant és un ignar que creu saber molt i no sap res. Jo no ho sé tot —què més voldria—, però tindré dret a opinar, ¿no? Quan u no està d'acord amb l'opinió d'altre té vàries alternatives. Contestar amb arguments n'és una. Els de la reacció furibunda optaren, però, per tot un clàssic: ficar-se amb la persona, ficar-se amb mi.

Això es diu fal·làcia ad hominem. Havia tractat d'escriure amb prou mesura. Titllava literalment Espinar de «magnífic pintor.» Però ell digué que la columna era un atac. Jo crec que l'artista no hauria de ser part i jutge al debat. Qüestió distinta és la reacció de la titular del compte que he citat; la seua responsabilitat en una associació que ha encarregat diversos murals per a un espai petit comprès entre plaça Joaquim Tudela, carrer Banys de la Moreria i carrer Sariers convida a pensar que no defensava l'artista, sinó a ella mateixa. ¿Però calia defensar-se atacant? Encara més: ¿calia defensar-se? ¿de què? No llegí tot el meu article. Jo deia clarament que em semblen bé els murals en blocs despersonalitzats, com els de Banys de la Moreria. També afirmava que no tinc res en contra de l'art urbà. Simplement expressava el meu temor pel perill d'alteració del nucli històric. Un amic meu diu: «A Xàtiva no li cal omplir els carrers amb obres murals com a reclam de res; la ciutat té per si mateixa prou recursos d'una bellesa única al País Valencià.»

Els barris antics de la nostra ciutat estan declarats Bé d'Interès Cultural a l'apartat de Conjunts Històrics i Artístics. Avui sé més coses que el passat dia 7. Sé, per exemple, que l'Ajuntament ha multat propietaris de cases o negocis que han encarregat murals per a les seues façanes sense demanar el permís preceptiu. Tothom pot opinar el que li semble, però la normativa de protecció d'un BIC s'ha d'acatar. Si cadascú fes el que li vingués en gana, no hi hauria protecció possible del nostre patrimoni. Naturalment, el compliment de la norma no és obstacle per a pintar murals en els llocs adequats. I acabe aquest text com l'he començat. En una mitgera de la vila en què va nàixer Franco Battiato, Riposto, que dista ben poc de Catània, l'artista Igor Scalisi Palminteri va pintar en 2021 un mural bellíssim, E ti vengo a cercare (com el títol d'una cançó del cantautor). Representa tres estacions de la vida de Battiato, infantesa, joventut i vellesa. I sí, també he estat a Muro i Xest. El bon art urbà ha de tenir cabuda a la ciutat. És qüestió de trobar els llocs idonis.

 

(publicat a Levante-EMV, el 21/09/2024)

¿Pintures murals descontrolades?

En algunes viles i ciutats del centre d'Europa existeix el costum de decorar les façanes de les cases tradicionals amb pintures murals. A partir del segle XVI, el Renaixement es va estendre des del centre d'Itàlia fins al nord, va travessar fronteres i exercí una enorme influència al Tirol meridional i Baviera. Els primers frescos van aparèixer a les façanes de moltes esglésies, palaus i castells. Però l'arquitectura popular adoptà també el muralisme. El costum s'ha conservat en contrades d'Alemanya, Suïssa, Àustria... Un dels indrets més emblemàtics és Oberammergau, vila de l'Alta Baviera pròxima a la frontera amb Àustria. La seua tradició de murals començà al segle XVII i s'allargà fins al XIX. Predominen, per tant, els estils barroc i rococó. Els murals no sols representen escenes religioses o de la vida quotidiana. També sovinteja el trompe-l’oeil que simula elements arquitectònics (frontons, volutes, columnes) al voltant de les obertures (portes, finestres, balcons). Es fa servir la tècnica del lüftl —paraula de la qual prové el nom lüftlmalerei que es dóna als frescos de les façanes—, consistent a pintar sobre guix tendre de pedra calcària.

El lüftl permet que els pigments penetren més profundament en el morter. Així s'assegura millor la conservació i la durabilitat dels frescos, que han de suportar els agents meteorològics. A hores d'ara, els murals continuen pintant-se en estils més moderns. La tradició es conserva en diferents localitats de Suïssa (com Lucerna o Stein am Rhein, vila ben bonica situada a les vores del llac Constança) i d'Àustria (com Kufstein o Graz), però les seues petjades es veuen en moltes altres poblacions. El principal atractiu turístic de Stein am Rhein són les seues pintures murals. I ara ve la pregunta del milió: ¿ha existit alguna vegada a Xàtiva la tradició de pintar escenes a les façanes? ¡No! Però estem a punt d'inventar-la. I açò ens remet irremeiablement a Toni Espinar, el magnífic pintor d'Alzira que viu a casa nostra. Encara recorde la meua sorpresa quan, ja fa un bon grapat d'anys, vaig veure l'espectacular mural inspirat en la Vista de Xàtiva d'Anton van den Wyngaerde, que Espinar havia pintat en unes mitgeres de la part alta del carrer de les Ànimes.

Ha plogut des de llavors i comencen a sorgir problemes com la proliferació de murals al conjunt històric —de què també forma part el Raval— i l'abús de l'autoria única. Una xativina que viu i treballa a Barcelona fa aquesta reflexió assenyada: «M'agraden els murals de Toni Espinar, per la seua barreja de reivindicació, tradició i estètica presa del còmic. Però m'agrada veure'ls a zones "neutres" de Xàtiva, com el Raval, i no de manera descontrolada a la plaça del Mercat o llocs emblemàtics del centre històric.» La imatge inveterada de la plaça del Mercat i els espais adjacents s'altera; entre murals enllestits i projectes que encara no s'han materialitzat —¡i tant de bo no s'arriben a materialitzar mai!—, la fesomia del districte Ciutat canvia. Al nucli històric hauria de respectar-se la paleta de colors tradicionals. Crec recordar que els tècnics d'urbanisme i patrimoni la van establir fa temps. ¿Encara estarà vigent? En moltes poblacions valencianes, la gent solia pintar els fronts de les cases amb certs colors. Es conserva el costum al nucli històric de la Vila Joiosa i en Alzira, al seu barri de la Vila. La lògica diu que es faria el mateix a Xàtiva.

Cal plantejar-se algunes preguntes: ¿els propietaris han de demanar llicència quan volen exhibir murals a les façanes dels seus immobles? ¿existeix un reglament municipal sobre això? ¿què diu la Direcció General de Patrimoni Cultural? (Del Pla Especial de Protecció del Centre Històric, millor no parlar; deu dormir en algun calaix de conselleria.) Les façanes són de domini públic, però plana la sospita que els últims murals pintats a Xàtiva manquen de permís municipal. Jo no tinc res en contra de l'art urbà. N'he vist mostres superbes a Berlín, Leipzig o llocs més pròxims. Un edifici de l'avinguda Miguel de Cervantes de Múrcia, per exemple, exhibeix un enorme Dalí pintat per l'artista brasiler Eduardo Kobra. Les pintures de carrer —no els grafits o els gargots anònims— humanitzen els espais de les perifèries urbanes, poden embellir mitgeres i fronts de blocs d'habitatges d'estil arquitectònic indefinit, ruscos en què sol viure gent de classe obrera. Ara bé, ¡ja n'hi ha prou, d'invents en ple nucli històric! Una mica agrada, però massa embafa.

(publicat a Levante-EMV, el 07/09/2024)

Notícia sorprenent sobre Sant Domènec

Fa quinze dies es publicava una notícia desconcertant: l'antic convent de Sant Domènec havia entrat en la llista roja que elabora Hispania Nostra amb béns patrimonials en perill. Després d'assimilar el primer impacte, tocava reflexionar sobre l'assumpte. Primerament cal preguntar-se què és Hispania Nostra i com funciona. És una associació sense ànim de lucre, declarada d'utilitat pública, que es dedica a defendre, salvaguardar i posar en valor el patrimoni cultural i natural espanyol. A més, Hispania Nostra és la delegada d'Europa Nostra en Espanya. El seu organigrama és molt cridaner. Trobem al seu comitè d'honor el bo i millor de la reialesa i l'aristocràcia: la reina, el duc d'Alba, el marqués de Santa Cruz... (També sobta que Pilar de Borbón i Plácido Domingo hagen estat presidents d'Europa Nostra entre 2010 i 2020.) Tot això és, supose, mer protocol. La junta directiva d'Hispania Nostra, que consta d'una comissió permanent (de què formen part la presidenta, el vicepresident i tresorer, el secretari i la directora general) i disset vocals, compta amb experts excel·lents —també els hi ha a l'equip tècnic i el conjunt de delegacions territorials.

Les delegades al País Valencià són Raquel Álvarez Valdeita i Carmen Pérez García, catedràtica de la Universitat Politècnica de València i antiga directora de l'Institut Valencià de Conservació i Restauració de Béns Culturals. ¿Com entra a la llista roja un element en perill? Per denúncia d'associacions o particulars, que han d'omplir una fitxa i enviar documentació complementària. Un comitè científic avalua la conveniència d'incloure en la llista l'element objecte de denúncia. Ha d'estar amenaçat per un risc greu de destrucció, desaparició o pèrdua irreversible dels seus valors patrimonials. ¿És el cas de Sant Domènec? Crec que no. Part del monument està restaurat i viu. A l'antiga església se celebren actes de tota mena: congressos, conferències, concerts... El claustre i l'aula capitular serviren d'espais expositius per a les antològiques d'Andreu Alfaro o Rafael Armengol. Els titulars periodístics del passat dia 12 es prestaven a l'equívoc. Calia llegir els subtítols. Només han entrat en la llista roja el refectori i les ales nord, est i oest del claustre. Alguns sentiran la temptació de donar-li tota la culpa a l'Ajuntament de Xàtiva. S'equivoquen.

En realitat fou l'Ajuntament qui inicià la recuperació del conjunt de Sant Domènec, declarant-lo d'utilitat pública i expropiant-lo en 1981. Un any després, seria declarat BIC. A partir de llavors, es desenrunà i s’iniciaren els primers estudis per a la seua rehabilitació. És evident que aquesta s'hauria de completar, però dir que les parts pendents estan en risc greu de desaparició sembla una mica massa. D'altra banda, com ja s'ha dit moltes vegades, l'Ajuntament no té disponibilitats pressupostàries per a rehabilitar tot el patrimoni degradat (banys àrabs, ermites de Sant Antoni i el Puig, antiga estació, Santa Clara, Sant Domènec, etc.). Sense ajuda dels governs central i autonòmic, no pot fer front a les despeses exorbitants que calen. De fet, Hispania Nostra preveu per al procediment d'avaluació de béns patrimonials en risc, en el caso de bienes protegidos por la legislación de Patrimonio Cultural, solicitud de información al organismo competente de la Comunidad Autónoma correspondiente. Però la Conselleria de Cultura deu estar pesant figues.

Els responsables municipals han d'ordenar, això sí, actuacions que costen poc de dur a terme: netejar espais, eliminar brossa, reparar desperfectes —els del tendal que protegeix l'ala nord del claustre de Sant Domènec, posem per cas—, resguardar les restes arqueològiques... També han de fer gestions insistents davant les administracions estatal i autonòmica, estar atents als anuncis d'ajudes publicats als butlletins oficials, sol·licitar les subvencions dins de termini, cerciorar-se que la documentació requerida està completa... No seria admissible que es perderen ajudes per defectes de forma en les sol·licituds o presentacions fora de termini. En fi, les coses no s'han de prendre per l’ansa que crema. La sorprenent inclusió de Sant Domènec en la llista roja ha de ser un revulsiu; la rehabilitació completa del conjunt conventual porta una dècada d'endarreriment. Ara bé, seria lamentable que alguns aprofiten l'assumpte per a donar la matraca i fer propaganda negativa de la ciutat. ¡Amb les temperatures més altes de tot el planeta ja en tenim prou!

(publicat a Levante-EMV, el 05/07/2024)

Imatge massa negativa

El 23 de febrer, vaig viatjar a terres de Múrcia. Vaig passar un dia a la capital i dos a Cartagena, que també és, en realitat, una capital. A la Qart Hadasht fundada pel general Asdrúbal es troben les seus d'un comandament naval i una capitania marítima, i les instal·lacions de la base més important de l'Armada a la Mediterrània. Pel que fa a l'administració autonòmica, estan a la ciutat l'Assemblea Regional de Múrcia i la Conselleria de Turisme. ¡Quina enveja! (Durant el procés de redacció del nostre primer Estatut d'Autonomia s'arribà a parlar d'emplaçar les Corts Valencianes en algun edifici històric de Xàtiva, però la cosa quedà en no res.) A més, Cartagena ha esdevingut una capital molt populosa; té vora dos-cents vint mil habitants. Allò que atrau els visitants és, però, la gran riquesa del seu patrimoni històric i artístic; conserva elements púnics i sobretot romans, fortificacions del XVIII, nombrosos edificis modernistes, historicistes i eclèctics bastits entre la darreria del segle XIX i la primeria del XX, i museus del màxim interès.

Passejant pel nucli històric de Cartagena, em venien al cap discursos sobre la nostra ciutat vella que voregen la propaganda negativa; poden espantar potencials visitants. Em referisc a pregonar reiteradament que el patrimoni històric de Xàtiva es troba en un estat llastimós. La rehabilitació i el manteniment de monuments antics exigeixen invertir moltíssims diners. Sovint, les distintes administracions públiques no donen l'abast; han de respondre altres demandes dels electors, que són, en teoria, els qui decideixen en quines despeses s'han d'esmerçar els impostos. A Cartagena s'han fet moltes inversions en patrimoni. Es destapà el Teatre Romà junt al qual s'alça el museu projectat per Rafael Moneo. Es van museïtzar diversos jaciments arqueològics (la Casa de la Fortuna, l'Augusteum, el Barri del Fòrum, als peus del turó Molinete...). En 2008 s'inaugurà l'ARQUA (Museu Nacional d'Arqueologia Subaquàtica) i en 2021, el Museu Romà del Fòrum, bastit sobre les restes de la cúria. Molts antics pavellons militars d'estil neoclàssic són ara dependències de la Universitat Politècnica de Cartagena. Tanmateix, les zones degradades sovintegen a ciutat vella.

Façanes sostingudes per bastiments que tapen solars buits jalonen la ruta modernista i eclèctica. Alguns edificis es mantenen miraculosament dempeus, però les seues cares estan cobertes amb xarxes, ja que el risc de despreniments és elevat. S'ha dit que onze elements de Xàtiva figuren a la llista roja del patrimoni que publica periòdicament Hispania Nostra. Cartagena té vint-i-cinc a la llista. De fet, només l'antiga Carthago Nova té el 39% de tots els monuments de la regió de Múrcia inclosos a la llista roja. Xàtiva i Cartagena són ciutats d'art. Llurs ajuntaments difícilment poden fer front a les exorbitants despeses de rehabilitació i conservació sense ajuda d'altres administracions. Això no obsta perquè els ciutadans pressionen els seus governs locals, sovint inclinats a desentendre's de l'assumpte. I no tot el patrimoni històric és de titularitat pública. Sí, els particulars han de complir amb les seues obligacions —també l'Església Catòlica, per cert—, però fer servir exclusivament el càstig no resol el problema; molts propietaris no tenen mitjans econòmics per a mantenir els béns culturals de què són titulars. I és que es troben a faltar ajudes públiques.

Però cal distingir, segons el meu parer, entre allò que paga la pena conservar i allò irrecuperable o d'escàs interès. I han d'estar definits els usos dels edificis que vulguem rehabilitar. Urgeix més recuperar totalment Sant Domènec, Santa Clara i l'ermita del Puig que l'antic molí Serrampedra. L'Associació d'Amics de la Costera, posem per cas, ha demanat a l'Ajuntament de Xàtiva que inste la Generalitat a declarar Bé d'Interès Cultural les restes dels banys àrabs del Raval. L'entitat ha demanat igualment que es recupere el vell projecte de rehabilitació redactat fa una dècada. Però no corren bons temps per a la cultura; el conseller del ram ja ha mostrat quins són els seus punts de vista sobre la matèria de què és responsable. No podem esperar massa del nou govern valencià. Així i tot, no hem de desistir de les denúncies. Jo he criticat més d'una vegada la desídia municipal. Però projectem una imatge massa negativa de Xàtiva quan la crítica esdevé pura matraca, sobretot si ens oblidem de divulgar els atractius de la ciutat, que són nombrosos.

(publicat a Levante-EMV, el 23/03/2024)

Romeria 2023

Manies

La saviesa popular diu que les manies no tenen cura. Es poden tenir dèries i no ser-ne conscient. Sembla que l'abat mitrat de la col·legiata de Xàtiva pateix una mania recurrent: l'administració pública té abandonada l'Església. Realment, l'Estat, les comunitats autònomes i altres ens locals destinen molts diners a l'Església Catòlica per distints conceptes: subvencions directes per a clergat, culte i assistència religiosa en hospitals, exèrcit, institucions penitenciàries i altres institucions; un percentatge de l'IRPF (suma de les caselles del 0'7% del recaptat, que es destina a l'Església i altres fins socials, és a dir, a les ONG, incloses les eclesials); concerts amb centres educatius o sanitaris catòlics; sous dels professors de religió... Per altra banda, l'Església, que és una de les principals propietàries de béns immobles de l'Estat (edificis, pisos, baixos, sòl urbà, terrenys agrícoles), no paga l'IBI, ni l'Impost de Societats, ni altres tributs (bé que alguns dels béns no estiguen destinats al culte i l'Església n'obtinga rendes: lloguers, beneficis per diverses activitats econòmiques). S'ha permès que l'Església s'immatricule béns d'una manera que frega la mala fe.

També obté beneficis del seu patrimoni històric i artístic (moble i immoble): catedrals i altres temples, monestirs, tresors artístics... Recordem que alguns d'aquests béns són rehabilitats per les administracions públiques. La col·legiata de Xàtiva i el seus tresors, per exemple, foren restaurats a càrrec de la Generalitat amb motiu de l'exposició del programa “La Llum de les Imatges”. Altres temples xativins i els seus béns mobles (retaules sobretot) han estat rehabilitats també amb diners públics. L'església xativina posseeix nombrosos immobles pels quals no paga IBI. L'espanyola, immensament rica, sembla un paradís fiscal. Els contribuents que marquen la casella del 0'7% a l'Església no paguen més que els altres ciutadans. (Ja m'agradaria a mi que un percentatge del que tribute es destinés, per exemple, a ajudes a la dependència.) Però les manies no tenen cura. Tan aviat com es produeix qualsevol desperfecte en dependències eclesials —al sostre de la sagristia de la Seu, posem per cas—, l'abat es queixa que els poders públics no acudisquen a reparar ràpidament un immoble que és privatiu de l'Església, i d'accés restringit.

La jerarquia eclesiàstica mai no té prou. N'hi ha exemples. Sant Feliu roman tancat. ¿Per què? Sembla que es tracta d'una qüestió econòmica. Cal alguna persona que òbriga, cobre els tiquets i vigile el recinte, però el titular del temple diu que no té diners per a pagar sous. Podria parlar amb l'alcalde; li he sentit dir que posar un treballador municipal no seria cap problema. Els bisbes repeteixen la cobla que l'activitat eclesial estalvia milers de milions a les administracions públiques. ¡Ha! En aquest cas, el veïnat xativí, catòlic i no catòlic, estalviaria diners a l'Església. Però sembla que l'abat parla poc amb la nostra primera autoritat civil. En fi, sense abandonar Sant Feliu, em vénen al cap alguns esdeveniments estranys que s'hi van produir abans, durant i després del passat pont de Tots Sants. Vaig acudir al temple el dia 30 d'octubre, per a escoltar el concert Presto para navegar, a càrrec de l'organista Arturo Barba i el baríton Sebastià Peris. ¡Concert i dolços en el marc de la Fira Borja! Em vaig trobar amb unes quantes sorpreses.

La pica d'aigua beneïda, un capitell romànic reaprofitat, amb escenes de la Nativitat i l’Adoració dels pastors, no estava en el seu lloc de sempre a l'esquerra de l'entrada; l'han traslladat als peus del presbiteri. ¿Per què? ¿Com ho han fet? ¿N'està assabentada la Direcció General de Cultura i Patrimoni? ¿Ha autoritzat el trasllat? Segona sorpresa: tres tubs de l'orgue presentaven bonys per cops. Versió oficial: es produïren durant l'afinació de l'instrument. Sospita o núvol: potser es produïren perquè algú volgué canviar d'emplaçament l'orgue, sense aconseguir-ho. Està ben clar que hi ha hagut remenament del bo a Sant Feliu, edifici declarat BIC. Deu estar efectivament oblidat per l'administració; el titular hi fa el que li dóna la gana. Més sorpreses: dues apagades elèctriques durant el concert. I últim fet enigmàtic: la furgoneta de repartiment d'una empresa multinacional quedà encallada als esglaons de pedra que enllacen l'església amb la carretera del castell, a prop del grup d'habitatges Santes. ¡Fiar-se del navegador, altra mania que no té cura!

(publicat a Levante-EMV, el 03/12/2022)

Happenings als museus

Periòdicament salta la notícia d'un nou happening museístic. Als grups d'activistes climàtics els ha pegat per realitzar "accions" en museus. Ja fa dies, llançaren sopa de tomaca a la pintura Els gira-sols, de Vincent van Gogh, exposat a la National Gallery de Londres. (Només el marc del quadre resultà lleugerament danyat; l'obra estava protegida per un vidre.) Posteriorment, dos activistes alemanys van entrar al Museu Barberini de Potsdam —a prop de Berlín— i van atacar un quadre del pintor impressionista francès Claude Monet. Li van llançar puré de creïlla, però el quadre no patí danys, afortunadament. En realitat, la gent que lluita contra el canvi climàtic porta mesos organitzant accions de protesta com aquestes, per a cridar l'atenció de la societat i els polítics sobre l'escalfament global. En agost, dues persones s'enganxaren a un quadre de Lucas Cranach el Vell en la Gemäldegalerie de Berlín. Una obra del pintor renaixentista italià Rafael, la Madonna Sixtina, que s'exhibeix a la Gemäldegalerie Alte Meister de Dresde, fou la següent víctima. En ambdues ocasions, els activistes adheriren les mans encolades al marc de la pintura.

Ara els ha tocat el torn a la Maja desnuda i la Maja vestida de Goya, que s'exhibeixen al Museu del Prado de Madrid. S'ha posat de moda que obres d'art famoses siguen l'ase dels cops. Els agitadors graven llurs accions en vídeos que després publiquen a les xarxes socials. Exigeixen als governants mesures urgents que aturen la catàstrofe climàtica imminent. Em sembla bé la seua lluita, però trobe equivocada la tàctica que fan servir. Si volen tocar-li el viu al capitalisme, podrien atemptar contra els interessos de les seues empreses més representatives, especialment les més contaminants, i deixar en pau l'art. És evident que, des de la més remota antiguitat, allò que denominem art exquisit s'ha creat quasi sempre per a les elits instal·lades al poder en cada moment històric. També és ben evident que moltes institucions museístiques, reials en el seu origen —el British Museum, el Louvre, alguns dels Museus Estatals de Berlín—, són enormes magatzems d'obres furtades durant les èpoques colonials. L'Església Catòlica també és una gran posseïdora de tresors artístics. En temps revolucionaris, una part d'aquests tresors fou destruïda.

En fi, les classes socials baixes solien tenir un accés molt restringit a la producció cultural més elevada. Tradicionalment, la gent de peu s'havia de conformar amb els productes del que Arnold Hauser anomenava cultura del poble. Per altra banda, la incultura generalitzada tampoc no invitava al gaudi de l'art sublim. Però els temps han canviat. Ara, molts dels grans museus són de domini públic. Tothom pot accedir-hi. Les seues obres d'art formen part d'un patrimoni històric i artístic que hem de conservar, especialment aquell que concerneix la nostra identitat cultural. A més, aqueix patrimoni proporciona llocs de treball, directes i indirectes, i rendiment econòmic a l'erari públic i a les localitats que acullen els museus. ¿Han pensat en tot açò els activistes dels purés? ¡No! Diuen coses com aquestes: «La gent es mor de fam i només teniu por de la sopa de tomaca en un quadre. Nosaltres tenim por perquè en 2050, segons els científics, ja no podrem alimentar les nostres famílies. Un quadre ja no valdrà res quan calga barallar-se pel menjar.» Conclusió: la protecció del patrimoni cultural és, per als activistes, tasca absolutament prescindible.

En escoltar les seues preguntes («¿Val més l'art que la vida, que el menjar?»), em vénen records d'un viatge per Iran en 2015. Vaig fer una excursió a Pasargada per a veure els seus jaciments arqueològics. La guia local ens contà açò: «En 1979, un grup de guardians de la revolució arribà al poble amb intenció de destruir la tomba de Cir el Gran —la seua conservació els semblava contrària a l'islam. Llavors, tots els homes del poble s'estengueren a terra, en el camí d'accés al monument. "Haureu de passar per damunt dels nostres cadàvers", van cridar. "Si trenqueu la tomba, llevareu el pa als nostres fills. ¿Sabeu quants turistes vénen tots els anys a visitar-la?" Finalment, els guardians giraren cua.» Sí, el patrimoni dóna treball i rendiment econòmic. Per altra banda, els happenings poden tenir derivades que els llançadors de tomaca no deuen haver calibrat. Els sortiran imitadors —malalts, fanàtics o gent sense solta— que voldran fer el mateix i els museus extremaran les mesures de seguretat, cosa que afectarà tots els visitants, que acabaran pagant els vidres trencats. L'entrada d'un museu s'assemblarà a les zones d'embarcament dels aeroports.

Finalment, voldria transcriure les paraules d'un amic: «Van Gogh estimà la natura. Pintà lliris, camps de blat i gira-sols, però no aconseguia de vendre un quadre. Es tallà una orella i se suïcidà d'un tret al pit, perquè ningú no entenia el seu art. Ara, ens caguem en la seua elitista pintura per a salvar la natura que tant estimà. De bojos.» Efectivament, de bojos, i de gent que menysprea el patrimoni cultural. ¡Quina mania de ficar-se amb els artistes plàstics! I encara gràcies. De moment, no han esdernegat cap obra d'art de manera irremeiable. Però podrien buscar altres dianes que donen més efectivitat a la protesta; no crec que aconseguisquen res amb happenings museístics; el poder sol restar indiferent davant la degradació i la destrucció dels béns culturals. Els lluitadors contra el canvi climàtic podrien interrompre, posem per cas, el tradicional concert de cap d'any a la Goldener Saal del Musikverein de Viena. Allà es reuneix el bo i millor de les elits. I hom no faria cap mal a la música, que és un bé immaterial. I l'esdeveniment es televisa en directe a tot el món. ¡És broma! Les empreses capitalistes contaminants haurien de ser l'objectiu de la protesta.

La necròpolis musulmana de Xàtiva

IX cicle de música d'orgue

Romeria 2022

Passejant sota la pluja

A l'estat de conservació del nucli històric xativí se li podria aplicar allò de la botella mig plena o mig buida. Uns afirmen que ciutat vella es troba en un estat lamentabilíssim. Altres, en canvi, opinen que la situació no és tan dolenta. S'atribueix a Mario Benedetti una frase que s'ha fet famosa: No soy pesimista, sólo soy un optimista bien informado. Crec que jo també sóc un optimista ben informat. Anem a pams. Abans de traure conclusions sobre l'assumpte, convé fer unes consideracions prèvies. Quan parlem de la salut de les persones, ens referim al seu grau de benestar físic i psíquic. Hom pot ressentir-se del cos o l'esperit —o de totes dues coses alhora. Allò més freqüent és que els desajustos orgànics acaben afectant la ment. Igual passa amb la salut dels nostres barris antics. Una cosa és l'estat físic en què es troben tots els seus elements materials (carrers, places, edificis, zones enjardinades) i altra, distinta, l'ànima de ciutat vella. Si ens fixem en el nombre de veïns que hi viuen, en la seua edat mitjana i en el seu estatus social, conclourem que la Xàtiva antiga llangueix. Els pobladors envelleixen o marxen a l'eixampla.

El nucli històric perd habitants, serveis, vida comercial i activitat laboral. Aquest procés és ben evident a l'antic Barri del Mercat, al nord i al sud del carrer Sant Pere. Però també es percep en molts llocs del districte Ciutat i el Raval. Un amic diu que la contrada haurà reviscolat quan es vegen xiquets jugant per places i carrers. El passat dia 23, vaig tenir una experiència reveladora. A les set de la vesprada, la junta sortint de l'Associació d'Amics de la Costera anava a passar el relleu a la junta entrant. Jo visc en plaça de l'Almàssera. Allò més natural era marxar a peu en línia recta fins a la plaça de la Seu. Plovia molt. Els aiguats ja duren quasi tres setmanes. Ho diu Raimon: «Al meu país, la pluja no sap ploure.» Vaig caminar pels carrers Ventura Pascual, Pintor Jacomart, Germans Terol Gandia i Ensenyança. El carrer Roca estava tallat; havia caigut el ràfec del palau dels Cerdà. Em tocà baixar a Corretgeria per Arquebisbe Mayoral. Els cotxes circulaven a massa velocitat. Impossible posar-se a recer. Les enormes esquitxades produïdes pels pneumàtics em van banyar totalment les sabates, els calcetins i els camals dels pantalons.

En aqueixos moments, et recordes de tota la família del conductor, del responsable municipal de trànsit i del sursumcorda. Vaig seguir per Josep Carchano, Botigues i plaça del Mercat. Vaig evocar el rètol ceràmic de l'antiga Posada del Peix, que ha desaparegut. Finalment, vaig arribar tot xop al carrer Noguera. En acabar la reunió, calgué fer una volta per a tornar a casa; no era qüestió de repetir l'experiència. Dijous, al carrer de Montcada, vaig veure altre edifici, el palau dels Sanç de Sorió, en estat lamentable. Sembla que els requeriments municipals als propietaris han fet efecte; van a començar obres de reparació. Temps enrere, ja s'esfondrà l'escala gòtica del palau dels Sanç d'Alboi, que havia albergat el Círculo Mercantil. (Altres peces d'aquest palau del segle XIV també corrien perill.) Darrerament, hem sabut que un element de la Seu, la teulada de la sagristia, corre perill d'ensulsiada. En definitiva, la deixadesa —institucional i dels particulars— provoca danys i pèrdues materials. ¿Com està la botella, mig plena o mig buida?

Un tomb per ciutat vella mostra com augmenta el nombre d'edificis abandonats. I tots no són de caràcter palatí. Hi ha immobles deshabitats de tipologies i grandàries ben diverses. L'Associació d'Amics de la Costera presentà als Pressupostos Participatius 2021 de la Generalitat Valenciana la proposta de compra i rehabilitació de cases velles, per a la creació d'un parc públic d'habitatge de lloguer destinat a joves. Es tracta de revitalitzar el nucli històric xativí abans que siga tard. A l'Ajuntament li toquen vàries tasques: mantenir adequadament les infraestructures (la distribució de l'aigua, per exemple), vetllar per la conservació dels béns patrimonials propis —no sempre ho fa— i els de propietat particular o institucional —sense oblidar els de titularitat eclesial—, incentivar amb ajudes públiques la rehabilitació, instar a l'estricte compliment de la llei i exercir les accions pertinents contra els infractors. La ciutat vella encara no és una pura ruïna, però les mostres de descurança no cessen. ¡Evitem que cresquen les files dels optimistes ben informats!

(publicat a Levante-EMV, el 26/03/2022)