dissabte, 30 de novembre del 2013

Homenatge modest

Dimecres passat se celebrà la festivitat de Sant Josep de Calasanz, sacerdot i pedagog que, segons l’opinió de l’Església Catòlica, fundà la primera escola popular cristiana d’Europa. Aquesta opinió s’ha de matisar; en època medieval ja existien escoles vinculades a l’Església, i els municipis es feren càrrec dels estudis de primeres lletres a partir del segle XVI. Dir, per tant, que no existia instrucció popular abans de Josep de Calasanz és discutible. D’altra banda, el teòleg i pedagog Johann Amos Comenius també féu aportacions eminents a la instrucció d’infants. Als dos personatges els correspon el mèrit d’haver promogut la generalització de l’ensenyança elemental que coneixem avui. (S’ha de tenir present que, tot i l’existència d’escoles parroquials i municipals, hi havia, al segle XVII, moltíssims xiquets que gambaven a la dula pels carrers i les places de viles i ciutats europees.) Això sí, el fundador de les Escoles Pies marcà el camí que havia de seguir l’Església per a controlar l’educació.

Durant el segle XVIII sorgiren diverses acadèmies de mestres de primeres lletres. La més antiga —o almenys aquella de la qual es conserven les dades més antigues— fou fundada a Madrid en 1742. L’entitat començà dient-se Congregación o Hermandad de San Casiano. (El fundador dels escolapis encara no era, ja es veu, el patró dels mestres.) Els il·lustrats foren, però, els primers a vindicar una ensenyança controlada per l’Estat. A la seua obra Reformisme il·lustrat, liberalisme i model educatiu (Xàtiva, 1788-1833), encara en impremta, el professor Vicent Torregrossa, jubilat enguany, recorda com l'Estat era, per als il·lustrats, el màxim responsable en matèria educativa. L’ensenyança de la doctrina cristiana i el paper dels clergues continuaven sent primordials, però els intel·lectuals del segle de les llums volien un sistema educatiu centralitzat, públic i laic.

La fe il·lustrada en l'educació i la consideració de l'educació nacional com una qüestió d'Estat fonamenten la concepció social i política de pensadors com Condorcet i permeten d’entendre millor l’expulsió dels jesuïtes, esdevinguda durant el regnat de Carles III. El projecte d’escola pública deslligada de l’Església acabaria quallant durant la II República. El franquisme, però, tornà als ordes religiosos el protagonisme perdut. Ni l’escola pública pogué sostreure’s a les influències clericals; seguint les directrius de Pius XII, la dictadura proclamà Sant Josep de Calasanz patró del magisteri (la seua festivitat fou declarada dia del mestre). Amb l’adveniment de la democràcia, semblava que almenys l’ensenyança pública es lliuraria de l’olor a sagristia. Però no. L’encens acabà filtrant-se per les escletxes més insospitades. A Xàtiva, tenim un exemple ben cridaner.

Quan Rus guanyà les primeres eleccions locals, un antic director escolar de passat falangista, esdevingut “assessor” municipal en afers educatius, proposà que es restablís el dia del mestre, és a dir, la festivitat de Sant Josep de Calasanz. Des de llavors, tots els anys, pels volts del 27 de novembre —imagine que la data concreta estarà supeditada a l’agenda oficial de l’alcalde—, l’Ajuntament celebra un homenatge als professors jubilats. L’acte té un tuf corporativista que tira de tos. Són honorats indiscriminadament tots els docents que s’han jubilat durant l’exercici en curs, sense tenir en compte cap mèrit especial. (A la docència, com en altres oficis, hi ha treballadors extraordinaris, abnegats, i gent que no ha fet un brot en sa vida.) Els homenatjats, alguns d’ells fervents partidaris de l’ensenyament  públic i laic, escolten el panegíric florit pronunciat pel president provincial d’un partit polític que vol introduir de nou l’encens i la cera en les aules.

Fins ara, recordava alguna absència aïllada, com la de Francesc Úbeda, antic director del CEIP Taquígraf Martí. El proppassat dilluns hi hagué, però, nombroses inassistències. Sé que algunes eren deliberades. ¡Lògic! Acudir a rebre l’escut de la ciutat de mans d’un company de files del ministre Wert no quadra amb la trajectòria de determinats emèrits, homes i dones progressistes, valencianistes i defensors de la llengua. «Alguns mestres, ixos que diuen aleshores i gairebé, són uns gilipolles», va dir temps enrere l’alcalde —hi ha gent que no sap parlar sense ofendre. En fi, vàries faltes al paperot d’enguany, celebrat el passat dia 25, podrien correspondre a persones disgustades amb l’edil. Els brinde, amb aquesta columna, el meu modest homenatge.
 
(publicat a Levante-EMV, el 30/11/2013)

dijous, 28 de novembre del 2013

¡Quina banda!

Diuen que una imatge val més que mil paraules. A principis de setmana, veia un reportatge de Gonzo, periodista de laSexta. Increïblement, l’havien acreditat par a poder treballar a l’interior del palau de les Corts Valencianes. Amb treballs periodístics com els de Gonzo s’explica que els polítics fugen de les càmeres com de la pesta. (Atenció, no aprove el seu costum de negar-se a comparèixer davant els periodistes; només dic que comprenc la seua al·lèrgia a les càmeres.) Els retrats que dibuixà Gonzo, dels diputats peperos que seuen al parlament, eren sòrdids. Em recordaven l'obra Chulos y chulas de José Gutiérrez Solana. ¡Quins “musells”! ¡Quina galeria de personatges! Andrés Ballester, Alfonso Rus, Milagrosa Martínez, Rita Barberá, Rafael Maluenda, Ricardo Costa... En veure el periodista, intentaven escórrer-se ràpidament. També resultava patètica la figura d’Alberto Fabra, a qui no deixaven contestar les preguntes de Gonzo. El president només se sosté al càrrec perquè és un titella de Madrid. ¿I que podríem dir de les contestacions d’alguns? Parece que al presidente Fabra no le ha gustado su petición de indulto para un condenado por corrupción, se li deia al promotor de la iniciativa. Si al señor Fabra no le parece bien, a mí y a cuarenta y muchos sí nos lo parece, contestava Andrés Ballester. La frase menyspreava l’autoritat del president i els límits marcats als càrrecs condemnats per corrupció. ¿Por qué ha firmado usted la petición de indulto?, preguntava Gonzo. Hernández Mateo no tiene que cumplir condena porque es amigo mío, contestava Rus. ¿Perquè és amic meu? ¿Quina classe de motiu per a no entrar en presó és aquest? Tots els delinqüents tenen amics. Els polítics del PP valencià porten massa temps instal·lats al poder. Creuen que no han de donar explicacions de res a ningú. Es recolzen els uns als altres. Hoy por ti, mañana por mí. L’electorat els importa un rave. Practiquen l’omertà, la llei sagrada de la màfia. La banda que ens governa ha afonat les principals entitats financeres valencianes, ha propiciat la major crisi coneguda de la nostra economia, el nombre més elevat d’aturats de tot l’Estat, ha destruït el nostre territori, està desmantellant a poc a poc la sanitat i l’ensenyament públics, s’ha carregat la radiotelevisió valenciana... Però la seua preocupació màxima és, ara mateix, salvar la pell d’un col·lega condemnat a tres anys de presó per prevaricació i falsedat. ¡Quina banda!

dimarts, 19 de novembre del 2013

Record emocionat

Durant setembre i octubre, l’Ajuntament de Xàtiva celebrà nombrosos actes en record de Vicent Andrés Estellés, persona  molt vinculada a la nostra ciutat. ¿Motiu? En 2013, s’han complit els vint anys de la seua mort. En juliol de 2010, ja vaig evocar, des d’aquestes mateixes planes, la seua estada a casa nostra i la posterior publicació del llibre Xàtiva, primer lliurament d’una obra més extensa, Mural del País Valencià. Vicent rebé de l’Associació d’Amics de la Costera, presidida per Joan Juan Barberà, l’encàrrec d’escriure el llibre. El poeta i la seua esposa, Isabel, sojornaren uns dies a ca Joan. Vicent escriví posteriorment els poemes que acabarien completant el volum. L’autor hi deixà la seua dedicatòria: «a / Xàtiva, / ciutat on vàrem ésser / la meua dona i jo, / tan inoblidablement feliços / als meus amics de Xàtiva / Joan Juan i la seua muller... i tants i tants d’altres». Molts xativins coneixen bé les circumstàncies que envoltaren aquella publicació. En canvi, no són tan conegudes altres estades de Vicent a la nostra ciutat.

Les seues primeres visites daten d’anys anteriors a la Transició. El poeta participà diverses vegades als jocs florals. Un cop constituït el primer ajuntament democràtic, les vingudes de l’escriptor es feren més freqüents; hom podia veure’l al festival de la cançó, en diferents aplecs, en presentacions de llibres... Jo guarde un record nostàlgic de la meua relació personal amb Vicent. Aquestes darreres setmanes, he tractat de reconstruir mentalment la successió de les efemèrides que s’esdevingueren durant el període comprès entre finals dels setanta i primeries dels vuitanta —el pas inexorable del temps acaba creant llacunes. En aquella època, la presència de Vicent Andrés Estellés fou contínua a la nostra ciutat. Abans de les primeres eleccions municipals, ja havia intervingut en un cicle de conferències sobre l’autonomia, celebrat a l’antic Comerç. En aquell cicle, també van participar Ernest Lluch i Vicent Salvador.

 
 

En 1978, crec recordar, el poeta participà a l’Aplec d’Estudiants del País Valencià. Em vénen a la memòria el cartell de Manuel Boix, amb un corser blanc i una enorme senyera, i la figura del poeta, que recità els seus versos des d’una plataforma col·locada al pati del Josep de Ribera. (Posteriorment, en un dels claustres, s’afartaria de signar cartells.) En una foto del poeta i la seua dona que conserve al meu arxiu —presa, possiblement, al mateix aplec—, ambdós atenen, asseguts al claustre de l’institut, una actuació musical. Estan envoltats d’un núvol de professors i alumnes. Dels aplecs nacionalistes del 25 d’abril, hi ha una abundant documentació gràfica (fotos d’Antoni Marzal, Javier Sicluna i també meues). Algunes d’aquestes imatges s’han pogut contemplar a l’exposició de la Casa de Cultura organitzada per Antoni Martínez. En 1980, el poeta estigué present en un acte celebrat davant del monument als maulets i al posterior concert celebrat en la plaça de bous. Jo ja havia pres possessió d’un escó de regidor per Socialistes Independents, agrupació d’electors que havia obtingut representació en les eleccions de 1979.

 

La foto més emblemàtica de Vicent, llegint uns versos del seu llibre Xàtiva, també correspon a un aplec del 25 d’abril, organitzat per Acció Cultural i celebrat en la plaça de bous de Xàtiva. I molts presenciarien altre moment màgic: una actuació d’Ovidi Montllor a l’església de Sant Feliu. Un dels poemes més coneguts de Xàtiva, el titulat M'aclame a tu, musicat pel mateix Ovidi, fou interpretat en aquella ocasió. El cantautor d’Alcoi anava acompanyat pels guitarristes Toti Soler i Antoni Xuclà. S’hi estrenava l’obra Coral romput. El poeta era present. Recorde, finalment, la presentació d’una carpeta de gravats, El collar de la coloma, editada per la nostra agrupació d’electors en 1981. Contenia obres de Manolo Boix, Artur Heras, Rafa Armengol i Joan Ramos. En l’acte de presentació van participar Manuel Sanchis Guarner, Alfons Roig i Vicent Andrés Estellés. ¡Tants prohoms de la nostra cultura junts a la nostra ciutat!


És emocionant recordar el pas del poeta pels nostres carrers, retre homenatge a la persona que ens va rescatar les paraules. En fi, no volia acabar l’any sense haver evocat la figura inoblidable de Vicent Andrés Estellés. Alguns xativins vam viure amb ell moments irrepetibles.

(publicat a Levante-EMV, el 16/11/2013)

dijous, 14 de novembre del 2013

El súmmum del desficaci

El passat cap de setmana, veia un programa nocturn de documentals emès pel segon canal de TVE. S’hi tractava el tema de l’abús dels medicaments. Em va impactar sobretot el titulat Adicto en América. Hi intervenien polítics, metges, visitadors mèdics, científics i periodistes especialitzats que denunciaven la situació del sistema de salut nord-americà. En EUA, l’abús de medicaments amb recepta augmenta de manera exponencial. Sols a Florida moren set persones al dia a causa de l’ús indegut o l’abús de fàrmacs. La indústria farmacològica, les polítiques del govern i els metges tenen responsabilitat compartida en aquesta dependència a les drogues farmacèutiques. El país només té el 5% de la població mundial, però consumeix el 80% dels narcòtics amb prescripció mèdica i el 50% dels medicaments de tot el món. La manca de control en l’expedició de fàrmacs facilita el seu tràfic i l’augment de la despesa sanitària.

Les corporacions farmacèutiques no estan gens interessades a millorar la salut de la gent. Són empreses privades que han d’obtenir guanys, han de repartir dividends entre els seus accionistes. En EUA, el preu dels medicaments es fixa lliurement. Els programes públics Medicare (destinat a persones de la tercera edat) i Medicaid (que atén famílies i gent amb baixos recursos econòmics) han de pagar, per tant, els preus que marca la indústria, molt elevats. La factura és onerosa per als contribuents. En definitiva, els Estats Units són el país del món que més diners gasta en salut (8.000 dòlars anuals per persona, més del doble que els altres països desenvolupats —Luxemburg, posem per cas, gasta 4.000—). Això no obstant, la qualitat del sistema de salut nord-americà és molt inferior als estàndards dels països avançats; Els EUA es troben al lloc 33 del ranking mundial que mesura la mortalitat infantil, molt per sota de tots els països desenvolupats —fins i tot per sota d’alguns països en vies de desenvolupament.

Es pot dir, per tant, que la despesa sanitària de la primera potència mundial és molt ineficient. Les empreses farmacèutiques realitzen els assaigs clínics dels nous medicaments amb un rigor escàs, amaguen els seus efectes secundaris, promouen, contravenint la llei i les disposicions de l’organisme regulador, usos fora d’aprovació —ho fan de manera subreptícia, és clar. En fi, llancen al consumidor campanyes publicitàries molt agressives —la publicitat directa està prohibida en altres països— i dediquen moltíssims diners a embolicar els metges, que obtenen diversos incentius (comissions, conferències remunerades, publicació d'estudis) si prescriuen els fàrmacs que interessen a la indústria. Com que els seus guanys són astronòmics, les farmacèutiques financen campanyes electorals —d’Obama, Hilary Clinton, McCain— amb unes xifres molt elevades. L’actitud depredadora de les corporacions és realment esgarrifosa; s’han arribat a inventar malalties per a determinats medicaments. ¡El món a l’inrevés!

L’empresa Ely Lilly, posem per cas, va estudiar la manera d’alterar el funcionament normal d’un neurotransmissor, la serotonina. Tot seguit, va traure el Prozac, que inhibeix la recaptació d’aquesta substància i inunda el cervell amb ella (provocant, de pas, alguns efectes secundaris que requereixen l’administració de tranquil·litzants). Quan la patent del fàrmac estava a punt d’expirar —podia ser substituït per un genèric barat—, l’empresa tragué un substitut caríssim,  Zyprexa, indicat per a l’esquizofrènia i els trastorns bipolars. Ara bé, Ely Lilly subornà els metges d’atenció primària perquè receptaren el medicament a nens i ancians que no requerien atenció psiquiàtrica. El cost de la prescripció fora d’indicació corria a compte dels programes públics i les asseguradores. El medicament tenia efectes secundaris terribles; provocà fins i tot algunes morts. Ningú no va anar a la presó. L’empresa pagà una multa irrisòria.


El panorama sanitari nord-americà és, en definitiva, esborronant: els efectes adversos de les noves substàncies són la quarta causa de mortalitat; el 85% dels nous fàrmacs no millora en res els ja existents; la seua experimentació no és realitzada per entitats sense ànim de lucre; l’organisme federal encarregat del procés de revisió, la Food and Drug Administration (FDA), està finançat per les mateixes farmacèutiques que ha de supervisar; entre els executius de l’FDA i la indústria farmacèutica està generalitzada la pràctica de la “porta giratòria”... En resum: la salut dels nord-americans està en mans d'unes companyies farmacèutiques i asseguradores que només persegueixen el benefici econòmic. La conseqüència d’això és que els EUA ocupen el lloc trenta-setè al ranking de països ordenats segons el seu nivell de salut (França, Itàlia i Espanya ocupen el primer, el segon i el setè respectivament).

A pesar de tot, els polítics del PP s’inspiren en els EUA. L’expresidenta de la Comunitat de Madrid, Esperanza Aguirre, contestava, en ser interrogada pels plans de privatització de la sanitat madrilenya: No le quepa la menor duda de que la empresa privada es más eficiente que la pública. ¿Més eficient? Si per eficiència s’entén la minimització dels costos i la maximització dels beneficis, no cap dubte que les farmacèutiques i les asseguradores nord-americanes són eficientíssimes. Però si eficiència significa aconseguir un estàndard de salut elevat per a tota la població sense gravar excessivament les arques públiques, llavors, el model de sanitat privada dels EUA és la personificació mateixa de la ineficiència més absoluta. Eliminar el sistema que ens col·loca al setè lloc del ranking mundial, per tal d'implantar un nou model, copiat del país situat en la trenta-setena posició, és, per tant, el súmmum del desficaci. Conclusió: la senyora Aguirre devia estar pensant en el negoci, eficientíssim, de les empreses privades d’alguns amics seus.

dimarts, 12 de novembre del 2013

A voltes amb les prohibicions

Ja he contat alguna anècdota relacionada amb la prohibició de fer fotos en esglésies i museus. No deixa de sorprendre’m la mansuetud amb què la mesura és assumida per algunes persones que, damunt, estan disposades a fer de “policies”, a vetllar desinteressadament pel compliment de la norma prohibitòria. L’estiu de 2012, la meua dona i jo vam sojornar quinze dies a terres de Galícia i Astúries. Oviedo és una bellíssima ciutat que ha encisat fins i tot Woody Allen. Però hi sovintegen les prohibicions. A l'Hotel de la Reconquista no pot entrar qui no estiga allotjat. Està prohibit de fer fotografies a la catedral, a San Miguel de Lillo, a San Julián de los Prados... Des d’ací, brinde un eslògan als responsables turístics asturians: Oviedo, la ciudad en que está prohibido fotografiar monumentos. En fi, un dels dies de la nostra estada a la capital asturiana, Carme i jo entràrem a la magnífica catedral. De seguida, vaig advertir el cartell: Prohibido hacer fotos. Eren primeres hores del matí. El museu i la Cambra Santa, que alberga el tresor, encara estaven tancats. A l’interior del temple hi havia, per tant, quatre gats.




Fidel als meus principis, em vaig afartar de fer fotos. Carme, nerviosa, m’advertia: «Ximo, acabaran cridant-te l’atenció.» Però jo seguia prement el botó de l’obturador. Tinc una Canon G11, ja prou amortitzada, que em permet, gràcies al seu monitor rotatori, passar prou inadvertit quan faig fotos d’amagatotis. Com que encara faltaven tres quarts d’hora per a l’obertura del tresor, decidírem sortir a passejar per la ciutat vella. Just abans d’arribar a les portes de la seu, em vaig girar a fer una darrera fotografia de les naus. En aqueix instant, també s’encaminava a la sortida una senyora de posat elegant. ¿Pues no ha visto que está prohibido hacer fotos?, amollà. «¡Sí!», faig fer jo, i no vaig voler dir-li res més. Una hora més tard, tornarem al temple per a visitar la Cambra Santa. Entràrem al recinte on es guarden la Creu dels Àngels i la Creu de la Victòria. Abundaven els vigilants i la seguretat electrònica. ¡Impossible fotografiar! Em vaig haver de conformar amb el llibre i les postals que vaig adquirir a la botiga.

Durant altre viatge, aquesta vegada a Terol, de nou vaig experimentar la reprovació “ciutadana”. Visitàvem la catedral de la capital aragonesa. Estava prohibit de fotografiar les voltes mudèjars. La guia que ens acompanyava ens ho va advertir. De fet, va cridar l’atenció a una persona que havia fet cas omís de l’advertència. Jo vaig fer vàries fotos furtives. Llavors, Carme em va xiuxiuejar que el xiquet menut d’un matrimoni que caminava darrere de nosaltres li havia dit a sa mare, mentre jo romania absort amb la meua càmera: Mira, mamá. Ese señor no hace caso a la guía y está haciendo fotografías. La mare li havia contestat al menut: Es que es un mal educado. Vaig estar temptat de dir al xiquet alguna cosa de l’estil cuando seas mayor ya aprenderás a esquivar los abusos del poder —fort, perquè ho sentiren els pares de la criatura—, però la meua dona, que m’endevinà el pensament, em va subjectar: «¿No estaràs pensant a dir-li alguna cosa al xiquet? ¡Deixem-ho estar! ¡Anem!» I vam baixar cap a les naus del temple.




¿Quin dia organitzarem alguna protesta, els bons aficionats a la fotografia? Sí, ja sé que és molt difícil, quasi impossible, però podríem convocar una concentració de dos-cents o tres-cents fotògrafs en una catedral on estiga prohibit fotografiar. Aniríem tots proveïts dels nostres aparells fotogràfics i, un cop dins del recinte, hauríem de començar a fer fotos tots alhora. ¿Quina seria la reacció dels vigilants o els encarregats de seguretat, en veure tanta gent passant-se la prohibició per l’arc triomfal? ¿Desconcert? ¿Cridarien els escamots antidisturbis?

diumenge, 10 de novembre del 2013

¿Anarquia o histèria?

 
Divendres, quan anava a treballar, escoltava la revista de premsa d’una cadena radiofònica. El diari britànic The Guardian es feia ressò de la crisi per què travessa la RTVV: «Anarquia en una televisió espanyola». El corresponsal del diari escrivia el següent: «Després de l’anunci de tancament, els treballadors critiquen els propietaris [la cursiva és meua] de la televisió pública valenciana. L’anarquia s’ha desfermat entre periodistes i presentadors, alguns d’ells reputats professionals. Surten en antena criticant la Generalitat.» El corresponsal britànic titllava de sorprenent el gir que havien donat els treballadors en suggerir un clima d’intimidació i pressions polítiques per part de la dreta que controlava l’ens públic. ¿Anarquia? Cal suposar que l’enviat de The Guardian, rotatiu de tendència lleugerament esquerrana, utilitzava el mot 'anarquia' en sentit pejoratiu. Possiblement, volia transmetre als seus lectors la impressió que el caos s’havia emparat del nostre canal autonòmic. Jo preferisc utilitzar altra paraula: autogestió.

L’autogestió duta a cap durant uns pocs dies pels treballadors de RTVV tingué uns resultats xocants. Pels platós de Burjassot van passar persones que mai no havien posat un peu en ells. Els locutors dels informatius parlaven sense embuts de temes que eren tabú fins a poques hores abans. Un corrent d’aire fresc recorria la casa. Els espectadors del canal contemplaven imatges insòlites: un càmera i un locutor de la televisió valenciana perseguint, micròfon al rest, un Conseller de la Generalitat, per a fer-li preguntes incòmodes, i el membre del govern valencià fugint per a eludir les preguntes. Mai de la vida no s’havien vist escenes així a Canal 9. ¿I quina fou la conseqüència de tot això? Que, per primera vegada en molt de temps, la televisió pública valenciana triplicava els índexs d’audiència. Es demostrava que un periodisme plural i veraç atrau espectadors. ¡Visca l’autogestió! Això sí, trobe sorprenent —com el corresponsal britànic— el gir donat pels treballadors; vint-i-quatre hores abans, eren la veu del seu amo.

La Generalitat no ha tardat molt a reaccionar. Ha modificat per decret l’estatut de RTVV i ha nomenat, sense passar per les Corts, un nou director general i quatre substituts per als vocals del consell d’administració dimitits. Al PP li botaren les alarmes en comprovar els efectes del procés autogestionari. Li donà por, posem per cas, que els treballadors accediren als arxius, on es guarden, junt amb altres papers, els contractes del futbol. Fabra havia declarat hores abans: No seré yo el que ponga 40 millones para poder cumplir la sentencia del TSJ. No voy a cerrar un colegio o un hospital por mantener la RTVV. (Li hauria d’haver caigut la cara de vergonya; sols els contractes del futbol li han suposat 235 milions a les arques de l’ens.) En fi, s’ha desfermat la histèria entre els membres del govern valencià; la policia ha rebut orde d’escorcollar tots els treballadors que surten de l'edifici de la RTVV. «Histèria en un govern autonòmic espanyol» hauria estat un titular més adient per a les pàgines de The Guardian.

dijous, 7 de novembre del 2013

Mort Pasqual, li portaren l’orinal

Impossible d’escriure alguna cosa que no s’haja dit ja sobre el tancament de RTVV. Xavi Aliaga, posem per cas, afirma que l’ens públic valencià començà a morir el dia en què se li va imposar un llistat de paraules prohibides, tot un gest de claudicació. La mort definitiva arribaria amb Eduardo Zaplana, que omplí la casa de comissaris polítics. Molts treballadors de RTVV, en comptes de combatre la manipulació política, s'hi adaptaren i claudicaren. Aliaga arriba a preguntar-se si la corporació pública no hauria mort ja abans de nàixer. Jo pense que, efectivament, la RTVV va nàixer morta. Ho diré amb altres paraules: Canal 9 no va sorgir amb un projecte positiu, amb voluntat d’oferir als valencians un servei públic, sinó amb la intenció negativa de fer-li la guitza a TV3. En realitat, la creació de la televisió pública valenciana és un dels episodis que jalonen la contínua confrontació amb els nostres veïns catalans.

Ja he contat aquesta història en altres ocasions. Fins a 1989, TV3 havia estat el tercer canal valencià gràcies a una iniciativa estrictament privada: el seu senyal era difós per la xarxa d'estacions reemissores instal·lada per Acció Cultural del País Valencià (les persones que volien rebre'l havien de modificar les antenes col·locades a les seues llars). A poc a poc, aquell senyal anà escampant-se pel país. Sense anar massa lluny, eren moltes les comunitats xativines de veïns que feien les adaptacions necessàries a l’antena col·lectiva per tal de poder veure el futbol transmès per TV3 (que també programava dibuixos animats per als més menuts). I clar, Joan Lerma, llavors president de la Generalitat Valenciana, i l’ínclit Alfonso Guerra, vicepresident del govern central, no podien tolerar que un canal català, la televisió  de l'autonomia governada pels nacionalistes "exacerbats" de CIU, envaís el nostre territori.

El govern de Felipe González autoritzà la creació d'una televisió valenciana, assignant-li les freqüències que ocupava TV3. Quan Canal 9 inicià les seues emissions, en 1989, esclatà el conflicte. La Generalitat Valenciana, amb el suport del ministre Barrionuevo, aconseguí una orde judicial per a tancar els reemissors d'ACPV. Aquella orde, executada per la Guàrdia Civil, permeté que Canal 9 comencés a emetre, en vespres electorals, amb un 95% de cobertura, utilitzant una infraestructura que havien pagat de la seua butxaca nombrosos ciutadans privats. RTVV va nàixer, per tant, a la contra. Això provocà que un sector important de valencians —jo entre ells— donés l’esquena al nou canal des del primer moment. La seua creació obeïa a raons polítiques; el govern valencià volia disposar d’un mitjà audiovisual propi, pretensió clarament incompatible amb un servei públic propietat de tots els valencians.

La gent sembla oblidar que la manipulació política de la RTVV ja començà a l’etapa socialista —l’inefable Amadeu Fabregat fou l’encarregat de cuinar-la. En fi, el conflicte amb els socis d’ACPV acabà solucionant-se provisionalment i la televisió de Catalunya es pogué veure, al sud de la Sénia, durant vint anys. Però la normalitat mai no fou absoluta. Tothom recordarà les picabaralles que provocava la retransmissió dels partits de futbol. La cobertura de Canal 9 era dolenta de solemnitat; els locutors parlaven una llengua marciana. Com que els espectadors preferien connectar amb TV3, l’audiència de la televisió valenciana minvava clamorosament durant les retransmissions esportives. ACPV es veié forçada a acceptar la desconnexió quan hi havia futbol —havia de transmetre  pel·lícules, en comptes de partits. Ja es veu el respecte que tenien els nostres governats per la sacrosanta llibertat d’elecció dels espectadors.

Les emissions catalanes acabaren quan Montilla, durant la seua etapa de ministre, llevà a Acció Cultural les darreres freqüències analògiques que ocupava el senyal de TV3, per tal d'adjudicar-les a laSexta, un nou canal generalista. Més tard, Francisco Camps donà el cop de gràcia. Com que el PP havia convertit Canal 9 en un butlletí partidista des que ocupava la Generalitat Valenciana, la fosa de la televisió catalana deixà sense alternativa molts valencians. La parcialitat, la censura, els programes fem, la manipulació política barroera i la baixíssima qualitat de la graella espantaren els espectadors —últimament, RTVV només tenia un 3% d’audiència. Quant al forat econòmic, cal recordar que l’ens públic havia esdevingut un pessebre per a recomanats i amics, i la caixa que finançava la política de grans esdeveniments, sovint adjudicats a empreses corruptes a canvi de sobres de diners negres. El PP heretà, en fer-se càrrec de la corporació, un deute de vint milions; en aquests moments,  RTVV en deu mil.

 
Ahir, els treballadors van fer un programa magnífic. ¡Massa tard! «Mort Pasqual, li portaren l’orinal», fa la dita popular. Haurien d’haver reaccionat molt abans. 1.700 persones —algunes d’elles, gent professional i honesta— es queden sense feina. Els valencians perdem una eina que podria vertebrar-nos col·lectivament i potenciar l’ús de la nostra llengua. ¿Responsabilitats? ¡Cap! Els culpables d’assolar el país haurien de ser correguts a codolades. Ara bé, ¿qui hauria de llançar la primera pedra? ¿Algú entre els milions de persones que els han votat?

dimarts, 5 de novembre del 2013

Corea del Nord està massa lluny

Amb molts dies de retard arribava un comentari a la meua entrada Vaga general al sector educatiu. El comentarista incògnit començava molt bé: «Tenir majoria no dóna la raó. Només dóna la majoria.» Efectivament, la raó —i no entraré ara a discutir quina cosa siga tenir raó— no sol estar subjecta a l’aritmètica. En democràcia ha de prevaler, però, amb raó o sense ella, la voluntat de la majoria. Ara mateix, assistim a una confrontació entre dues majories igualment legítimes: la parlamentària i la social (s'ha de fer notar que la parlamentària es forma sovint sense suport social majoritari, gràcies a la llei electoral). En aquests moments, el PP compta amb majoria al parlament. Però no s’esforça per consensuar els seus projectes amb els partits de l’oposició, els sindicats d’ensenyants i els pares d’alumnes. En legislar sense cap acord social, la vida de les seues lleis acabarà sent molt efímera.

Per altra banda, el comentarista anònim mostrava les seues reticències sobre el paper de l’Estat com a garant de la pluralitat, l’absència d’adoctrinament i la llibertat d’expressió —que no pot ser absoluta als ensenyaments primaris i secundaris. L’inici del seu raonament era impecable: l’Estat no garanteix per si mateix aquestes coses. Se li oblidava d’aclarir, però, quines altres premisses calen per a garantir l’ensenyament lliure. N’hi ha una d’evident: només l’Estat de dret i democràtic garanteix la pluralitat i la independència dels docents. Ni Cuba, ni Corea del Nord, ni l'Espanya de Franco serveixen com a model d’estat democràtic. Efectivament, l’ensenyament estatal de Corea del Nord no fomenta la llibertat de pensament —inexistent quan l’alumne és adoctrinat—, ni el pluralisme ideològic, ni res de res. Quan jo parlava al meu post de «països republicans i laics del nostre entorn», em referia implícitament a estats europeus regits pel dret, a estats plenament democràtics com Finlàndia o França, els sistemes educatius dels quals són predominantment públics (Finlàndia obté, a més, uns magnífics resultats als informes PISA).

En un estat democràtic poden accedir al sistema educatiu públic persones amb diferents conviccions ideològiques. Precisament per això, el professorat del nostre ensenyament públic és molt divers; hi ha docents d’esquerres i de dretes, espanyolistes i valencianistes, creients i ateus...  I tothom pot expressar lliurement les seues opinions —és fals que els docents dels instituts i els col·legis públics no puguen exterioritzar els seues punts de vista; la gent no es talla de dir el que pensa. Al meu institut, posem per cas, tothom sap de quina cama coixeja cada col·lega. Quan hi ha convocatòria de vaga, ningú no se sent coaccionat. En canvi, els col·legis concertats de l’Església demanen uniformisme ideològic al seu professorat. Si el sistema educatiu caigués en mans de l’Església, la nostra ensenyança s’assemblaria prou —veges quina paradoxa— a l’educació que reben els xiquets dels règims totalitaris. La jerarquia eclesiàstica alberga un desig gens dissimulat: que tots els alumnes reben la mateixa doctrina i els dictats de la Santa Mare Església Catòlica, Apostòlica i Romana en matèria de moral i costums. ¡Visca la pluralitat!


En fi, els règims autocràtics o dictatorials de Cuba i Corea del Nord estan molt lluny, però les aspiracions teocràtiques de bisbes, monges i capellans les tenim ben a prop. Continue pensant que l’educació pública subministrada per un estat democràtic i laic potencia la pluralitat, el coneixement i la llibertat de pensament. En canvi, l’ensenyança beata i doctrinària impartida pels centres concertats de l’Església i les seues organitzacions satèl·lits promou l'uniformisme i la falta d'esperit crític. Sóc defensor de l'ensenyament públic; aconseguir una societat plural i tolerant és un objectiu prioritari, per raons d’higiene democràtica.

dissabte, 2 de novembre del 2013

Primeries de novembre

Més d’una vegada he homenatjat des d’aquestes planes persones que havien desaparegut. L’amistat o la trajectòria vital dels traspassats, caracteritzada per l’honradesa, la bonhomia i el compromís cívic, justificaven els meus elogis. Ara bé, les planes dels periòdics només solen dedicar notes necrològiques a morts il·lustres, a desapareguts de transcendència pública. Els finats humils i anònims s’acomiaden sigil·losament. El seu trànsit passa desapercebut. Només senten la seua absència els familiars i els amics més íntims. La sensació d’orfandat i l’enyorança queda circumscrita al cercle dels més pròxims. Diuen que la mort iguala tothom. En certa mesura, això no és cert; se sol guardar poca memòria de la gent corrent i molta de qui ha fet aportacions notables a la col·lectivitat. S’oblida que moltes persones silencioses fan, a escala reduïda, contribucions igualment valuoses. Precisament, és costum dedicar els dos primers dies de novembre al record d’aquesta gent anònima que ja no és entre nosaltres.

El costum començà al segle VII. El papa Bonifaci IV decidí que el Panteó de Roma (temple pagà dedicat a tots els déus —pan theon—) fos consagrat a la Mare de Déu i els màrtirs. El pontífex disposà que es recordés anualment aquesta consagració. Amb el temps, la diada acabà dedicant-se també als sants no martiritzats. Gregori IV en fixà la data, l’1 de novembre. (A finals del segle X li fou agregada la festivitat dels fidels difunts, que se celebra l’endemà, el 2 de novembre.) L’actual tradició d’honrar tots els sants, coneguts i desconeguts, fou instituïda definitivament per Urbà IV, a fi de compensar qualsevol inassistència dels fidels, durant l’any litúrgic, als ritus en honor dels distints sants i beats. Total: amb la festivitat de Tots Sants, hom volgué cristianitzar el culte pagà als avantpassats —molt arrelat a Europa— i el dia dels morts, o de les ànimes, celebració celta que s'esqueia per les mateixes dates (el monjo benedictí Odiló, cinquè abat de Cluny, fou el primer a formalitzar la diada dels fidels difunts).

Aquest 2 de novembre, ma mare, els meus germans i jo recordem mon pare, traspassat fa cinc mesos. Era oriünd d’Algemesí, però gran part de la seua vida havia transcorregut a Xàtiva. Quan desapareixen persones com ell, es perden fragments de la memòria col·lectiva. Se’n va gent que féu aportacions modestes en temps històrics convulsos. Moren persones que van conèixer moments crucials de la història recent del nostre país: la Guerra Civil, la dictadura i l’adveniment de la democràcia. El meu progenitor féu els seus estudis primaris durant la Segona República. (Conserve com un tresor una carpeta de treballs escolars seus orlats amb els colors de la bandera republicana.) A les acaballes de la Guerra Civil, sent encara un adolescent, contemplà l’horror provocat pel bombardeig de la línia fèrria que unia Almansa amb València. En Algemesí, aquesta incursió de l’aviació franquista provocà nombroses víctimes; els habitants de la població tenien el costum de passejar, al capvespre, per les andanes de l’estació.

En acabar el servei militar, mon pare vingué a Xàtiva, on havia trobat feina, i va conèixer ma mare. Els dos hagueren de pasar estretors per a tirar endavant els fills. (Aquestes estretors no eren privatives d’una sola família; molta gent travessà per circumstàncies semblants durant la postguerra.) A poc a poc, la prole anà independitzant-se. Arribaren la democràcia, els néts, la jubilació i un interès sobtat per l’actualitat política del país. ¡Pobre! Abans de marxar, l’home encara tingué temps de veure com el món bastit per la seua generació s’esquerdava perillosament. Dimecres passat, contemplant el nínxol del meu ancestre, vaig advertir, però, que jauen al seu voltant altres gents igualment abnegades i laborioses: Obdulia, mare del meu amic Xavi, Teresa Pérez Segrelles, finada dissabte passat...

Absència i enyor són els sentiments que s’experimenten aquests primers dies de novembre. Les llàgrimes ameren encara les parpelles dels afligits per la mort recent de la persona estimada; l’afecte, que flueix incontenible, troba a faltar la presència dels pares, l’esposa, el marit, el fill... Afortunadament, el temps que tot ho guareix acabarà difuminant l’aflicció. I continuaran succeint-se, cíclicament, les tardors, les primeries de novembre i les diades de difunts. I tornarem a baixar al cementiri. I seguirem recordant tendrament els nostres morts anònims.
 
(publicat a Levante-EMV, el 02/11/2013)