¿Hauria de renunciar l'acta de diputat?

Tornen la corrupció i coses que ja sabíem. Estàvem assabentats, per exemple, que la corrupció és transversal; afecta tots els partits quan governen. Koldo, el qui era assistent de l'exministre José Luis Ábalos, aconseguí a través d'un intermediari que diverses administracions adquiriren mascaretes a Soluciones de Gestión, empresa propietat de Juan Carlos Cueto. Aquest personatge té un llarg historial judicial i vinculacions amb el PP. Anem a pams. En 2017, José de la Mata i Eloy Velasco, jutges d'instrucció números 5 i 6 de l'Audiència Nacional van obrir el mateix dia dues operacions, Trajano y Lezo; estaven unides per un nexe, Pablo González, germà del llavors president de la Comunitat de Madrid, Ignacio González. Pablo era director d'operacions de Mercasa, societat pertanyent al SEPI. Els dos germans saquejaven empreses públiques utilitzant com a cortina de fum l'expansió a l'estranger, principalment a Hispanoamèrica. La trama Lezo saquejà el Canal d'Isabel II. Per aquest motiu, Ignacio González acabaria ingressant en presó. Havia amagat a Colòmbia 5,4 milions d'euros. Però seguim amb les estranyes connexions.

I és que José Herrero de Egaña y López del Hierro, nebot d'Ignacio López del Hierro, marit de l'aleshores secretària general del PP, María Dolores de Cospedal, participà en Mercasa a través de la societat Ibadesa, de la qual era propietari. La trama Trajano guanyà 8,9 milions d'euros en negocis tèrbols. Anteriorment, en 2014, Pablo Ruz, jutge de l'Audiència Nacional, havia ordenat la presó preventiva de Cueto com un dels principals implicats en el cas Defex. Aquesta empresa amb participació pública vengué armes a Angola per 152 milions d'euros. Com que aquelles armes només havien costat 35 milions, subornadors i subornats es van embutxacar 117 milions, que acabaren en paradisos fiscals. Cueto està pendent de judici. Se li demanen 41 milions de multa i cinquanta anys de presó. I ves per on, en època d'Aznar, María Dolores de Cospedal era consellera de Defex. Al final, dos i dos sumen quatre. Però tornant al principi, també sabíem perfectament que la corrupció és inherent a la política. («La corrupció és sistèmica», es diu ara d'una manera més sofisticada.) Per tant, tots els controls i els filtres per a impedir-la són pocs.

Durant la pandèmia s'eliminaren controls i es van fer adjudicacions directes i contractes verbals per la necessitat d'aconseguir urgentment material sanitari en moments d'escassedat d'oferta i excés de demanda. El terreny estava adobat per als corruptes. Fins ara, només havien tingut rellevància el cas Medina i el cas Díaz Ayuso. Aquest, protagonitzat pel germà de la presidenta madrilenya, fou arxivat; la fiscalia europea no va trobar acreditat que el preu abonat per les mascaretes fos desproporcionat, ni que hagués patit cap increment indegut per la intervenció d'intermediaris. D'altra banda, sembla que Tomàs Díaz Ayuso va declarar a Hisenda el guany obtingut. En qualsevol cas, alguns periodistes —Manuel Rico, posem per cas— no han deixat de remarcar que caldria haver investigat molt més. ¿Coneixia o no coneixia, Isabel Díaz Ayuso, el negoci del seu germà? ¿Hi hagué tracte de favor per part del fiscal Alejandro Luzón? Tots aquests interrogants són pertinents, perquè el preu pagat per cada mascareta subministrada per la trama de Koldo fou inferior al pagat per cadascuna de les aconseguides per Tomàs Ayuso.

El cas Koldo hauria quedat en quasi res si els implicats hagueren declarat els guanys a Hisenda. Els amagaren. Per això se'ls acusa de pertinença a organització criminal, tràfic d'influències, blanqueig, suborn a funcionaris i delicte contra la Hisenda Pública. (¡Qui tot ho vol tot ho perd!) La cosa té més transcendència ètica i política que penal. De fet, el jutge Ismael Moreno els ha deixat en llibertat amb mesures cautelars molt lleugeres. De moment, José Luis Ábalos no té la condició d'investigat. La guàrdia civil no ha detectat cap conversa telefònica en què l'exministre recomane a responsables d'altres institucions la compra de les màscares oferides per Cueto. Però Ábalos té responsabilitat política. ¿Com va confiar en un personatge com Koldo? Empleat d'una empresa de seguretat, arribà a treballar en algun club de cites on es violaven els drets humans de les dones. Havia tingut problemes amb la justícia per apallissar dues persones, un adult i un adolescent en un camp de futbol. ¡Un socialista modèlic! Ábalos diu que li'l recomanà Santos Cerdán. Aquest afirma que advertí el ministre del perill de confiar en Koldo. ¿Qui diu la veritat?

I no oblidem l'estètica. ¿Un ministre del govern necessita un assistent personal? Això recorda la mili dels anys setanta, quan el capità tenia un assistent que li netejava les sabates i li feia serveis personals inclús fora de la caserna. Un ministre pot designar cap de gabinet i Secretaris d'Estat. No necessita guardaesquenes; l'Estat li proveeix d'escorta policial. Quant a secretària personal —o secretari— i xòfer, es poden triar entre els funcionaris. Resulta antiestètic això de l'assistent personal. Ábalos col·locà en organismes governamentals Koldo i la seua família (la seua dona fou secretària del ministre). En el pecat està la penitència. I després apareixen altres incògnites. ¿Sánchez ja sabia en 2021 que la trama Koldo estava sent investigada? Sembla que Hisenda havia detectat pagaments en metàl·lic que la guàrdia civil investigava. Que el PSOE obrís una auditoria interna no resulta massa versemblant; Àbalos fou secretari d'organització del partit fins a juliol d'aquell any. ¿Quin sentit tindria que un Pedro Sánchez coneixedor del cas permetés que Ábalos es presentés a les últimes eleccions generals com nº 2 per la circumscripció de València?

És més factible que el fracassat intent de moció de censura en Múrcia i les eleccions anticipades madrilenyes, que donaren la majoria absoluta a Isabel Díaz Ayuso, foren la causa de la pèrdua de confiança en Ábalos. En tot cas, hi ha opinions publicades per a tots els gustos. Alguns diuen que es volia garantir que l'exministre estiga aforat en cas d'acabar imputat; la causa seria vista pel Tribunal Suprem. Fins ara, la instrucció del cas Koldo està a càrrec del jutge Ismael Moreno de l'Audiència Nacional. Aquest antic policia nacional provoca recel; va arxivar un cas contra Falange, ficà a la presó els titiriteros, dóna classes a la Fundació Ramón Areces (instituïda pel fundador d'El Corte Inglés)... Com diu el refrany, tant se val morir refredat com constipat. A la sala segona del TS, l'exministre es trobaria amb el jutge Marchena i companyia. De tota manera, si existí sortida pactada, l'executiva del PSOE l'ha feta miques, a menys que tot siga pur teatre. ¿Hauria de renunciar l'acta de diputat? També s'escolten opinions dispars. Alguns creuen que el ja diputat del grup mixt és víctima innocent d'una purga decretada pel cap suprem i el politburó.

¡Expulsió pel bé superior del partit! Sánchez necessita un tallafoc. No n'hi haurà. Com ja s'ha dit adés, la corrupció afecta tots els partits, però no causa el mateix dany a l'esquerra que a la dreta. El PP ho sap i pensa utilitzar el cas Koldo, de manera ben hipòcrita, per a desgastar un govern que havia fet bandera de la lluita contra la corrupció. Jo no tinc formada una opinió definitiva. Provisionalment, només provisionalment, puc acceptar que Ábalos —ara un polític empestat—no s'haja enriquit amb les màscares, però crec que té responsabilitat, culpa in eligendo i culpa in vigilando. Dec ser de la vella escola. Dóna unes explicacions molt confuses. ¿Com s'explica que la banda de Koldo li clavés un gol per l'esquadra? U espera que els governants siguen desperts i atents. Ábalos hauria de renunciar l'acta. Si no sabia res, mal. Si sospitava i no escrutà, pitjor. I si fos còmplice.... El cas posa en un destret greu un govern d'esquerres agafat amb pinces que ha de lidiar amb el daltabaix gallec, el lawfare del TS, la llei d'amnistia, el malestar al sector agrari, l'austeritat que exigirà la UE, la consegüent conflictivitat social... ¡Mare meua! ¡Quin futur més negre!

Les aigües residuals

Ja se sap que un esdeveniment positiu rarament és notícia. Generalment, els successos negatius (les crisis econòmiques, les pandèmies, les guerres, els accidents, les catàstrofes naturals) solen ser més noticiables que els descobriments científics, posem per cas. Dissortadament, l'aigua està d'actualitat per motius gens falaguers; tenim una enorme sequera i el canvi climàtic no permet d'albirar un futur amb abundància hídrica. La degradació de Doñana, els embassaments buits i els rius amb cabals mínims ocupen les primeres planes de telenotícies i premsa escrita. Amb aquest teló de fons se celebrà a la Casa de Cultura, divendres passat, la Primera Jornada sobre Epidemiologia i Salut Pública 'Ciutat de Xàtiva'. El principal tema d'exposició i debat fou la utilitat de les aigües residuals per a monitorar l'evolució de la pandèmia de covid-19. L'anàlisi d'aquestes aigües permetrà d'establir alertes primerenques quan s'hi detecten futurs patògens. La jornada fou organitzada per l'empresa Global Omnium, la Universitat Internacional de València i l'Ajuntament de Xàtiva, gràcies a la iniciativa del regidor de Sanitat Josep Vicent Banavent.

En aquestes mateixes planes ja es va informar sobre la participació de personalitats destacades (Hermelinda Vanaclocha, sotsdirectora general d'Epidemiologia i Vigilància de la Salut, Gloria Sánchez, investigadora del CSIC, Guillermo Jorques, director de Salut Pública del Departament de Salut Xàtiva-Ontinyent, Laura de la Fuente, cap de secció del Servei del Cicle Integral de l'Aigua de l'Ajuntament de València, Dionisio García, conseller delegat de Global Omnium...). El monitoratge de l'ARN del coronavirus present a les aigües residuals va predir l'evolució clínica de la infecció, tant abans com després de les campanyes de vacunació. Al llarg del matí del dia 5, s'explicaren detalls d'uns treballs que es van dur a cap en diverses ciutats, Xàtiva entre elles. Tanmateix, per bé que la relació entre pandèmia i aigües residuals era l'objecte principal de les ponències, van aparèixer altres temes interessants: gestió de la crisi sanitària per part del govern valencià; actuació a les residències d'ancians; informació subministrada a la població...

Les autoritats de la nostra comunitat autònoma gestionaren la crisi millor que altres, és evident, però hi hagué punts negres. La informació en fou un. Durant l'estat d'alarma, es donaven xifres globals per departaments de salut, però no per poblacions. Fins a juny de 2020, desconeguérem quina incidència tenia el coronavirus a Xàtiva i les altres localitats del departament. Les autoritats sanitàries arguïen que no convenia donar aqueixa informació, perquè les poblacions amb poca incidència podien baixar la guàrdia. D'altra banda, les diferents administracions públiques no proporcionaven dades homogènies i fiables. La doctora Vanaclocha acceptà que potser hauria calgut més transparència. El doctor Jorques explicà l'actuació als geriàtrics —les aigües dels quals s'analitzaven— i el suport donat pel departament de salut. Els majors infectats foren confinats dins llurs habitacions, cosa que permeté de controlar la taxa de letalitat. El cost en salut mental fou terrible. Si l'ingrés en una residència ja suposa retallada de drets i llibertats, la pandèmia donà el cop de gràcia. Fins a la darreria de 2022, els interns només podien rebre dues visites setmanals de quaranta-cinc minuts amb cita prèvia. ¡Conseqüències d'un model de residència geriàtrica que s'haurà de revisar!

En fi, la jornada encara desvetllà altres aspectes cridaners del cicle de l'aigua. Atesa l'escassetat futura que s'endevina, caldrà millorar la depuració d'aigües residuals. Sembla que no s'eliminen encara totes les restes de medicaments —d'antibiòtics, per exemple. ¡Només faltaria beure aigua amb traces d'antibiòtics, cada vegada menys eficaços, perquè els bacteris s'hi fan resistents! En realitat, al nostre clavegueram hi ha residus molt diversos, d'antidepressius, drogues, microplàstics... Dionisio García ho explicà bé en la intervenció final. En tot cas, quedà clar que monitorar les aigües residuals serà ben útil en una futura pandèmia vírica, que no tardarà a presentar-se, a causa de l'enorme mobilitat de les persones per tot el planeta. A les conclusions de la jornada s'esmentà també la cogovernança. La societat civil, els diferents governs i els científics hauran de gestionar millor les futures crisis sanitàries. ¡Qui havia de dir que l'aigua bruta de les clavegueres donava per a tant!

(publicat a Levante-EMV, el 10/05/2023)

Sant Antoni Abat i la bacona

Dilluns se celebra la festa de Sant Antoni Abat, però no hi haurà fogueres a la comarca. Joan Amades va escriure que la festa de Sant Antoni és una cristianització de les antigues consuàlies romanes, que se celebraven pel desembre en honor a Consus, a qui es demanava que preservés el bestiar de qualsevol mal. A Roma, el 8 de gener, també tenia lloc la festa de la coronació dels rucs davant l’altar de Júpiter. Un cop celebrats els sacrificis, forners i flequers coronaven llurs ases amb murtra i llorer, i organitzaven una cavalcada pels carrers de la gran urbs. L’Església posà aquestes celebracions paganes sota l’advocació de Sant Antoni Abat o del porquet. Sembla que aquest sant havia nascut vers l’any 251 a Egipte. Als 19 anys, va repartir els seus béns i marxà a viure tot sol en una cova, a Tebes. Més tard, es va retirar en un castell abandonat, situat a les muntanyes orientals d'Egipte, on va viure 20 anys. (Altres afirmen que es retirà al desert de Nítria, al sud d'Alexandria.) El 305, tornà a la vida comunitària i es voltà de molts deixebles. Es diu que feia miracles. Durant el regnat de l'emperador Maximià, estigué a punt de patir martiri.

Fundà molts ermitoris i es relacionà amb Sant Atanasi, bisbe d'Alexandria. L'anacoreta s'oposà als heretges arrians. Malgrat la dieta escassa i les feines, diuen que visqué 105 anys. Morí el 17 de gener de 356. Fou enterrat en secret. Es conserven set textos seus. Sant Atanasi, que escrigué la biografia de l'eremita, conta que el diable el temptà en el retir de Tebes amb diverses visions pecaminoses, però Sant Antoni s'hi va resistir. La proesa fou coneguda arreu i es van multiplicar els seus deixebles. El sant és representat a la porta d’una cova amb un llibre i una creu en forma de tau o T. Altres vegades duu un gaiato de què penja una campaneta. Sol estar acompanyat d'un porquet. Fins ací, la història més o menys constatable. Amades explica, però, una llegenda amb elements que semblen freudians. Potser, el sant visità terres catalanes. El governador de Barcelona tenia una filla greument malalta; els mals esperits li havien entrat al cos. La fama miraclera de Sant Antoni arribà fins a la ciutat. El governador, cansat de no trobar remei per a la seua filla, envià uns emissaris a visitar l’eremita i a demanar-li que fes alguna cosa per la jove.

Sant Antoni s'enfilà dalt d’un nuvolet i volà a Barcelona. Desembarcà en una platgeta i visità la filla del governador. La beneí i els dimonis fugiren del cos de la jove. En un tres i no res, restà guarida. Poc abans, només arribar el sant a la ciutat, se li havia presentat una bacona amb un garrí a la boca; el petit cadell no podia caminar perquè era esguerrat i camatort. La mare va deixar el seu fill als peus del sant. El solitari de la Tebaida el va beneir. De sobte, el porquet restà guarit i, com si hagués anat dret sempre, es posà a córrer. La bacona, agraïda al sant, el va seguir sempre pertot arreu. Com que ell va morir primer que la bèstia, la llegenda diu que la bacona el va enterrar. De la qual cosa es desprèn que l'animalet de la iconografia és una porca i barcelonina, no un porc. ¡Ha! L'ermità té dedicades moltes esglésies i capelles al llarg del nostre país. La gent que ho entén encara aplica el nom de barqueta de Sant Antoni a uns nuvolets llargs i atrompetats que solen eixir cap a la posta; recorden el núvol que el sant féu servir de barca.

En alguns indrets és patró dels llauradors i amb aquest motiu es fa la benedicció del bestiar el dia de la seua festa. Els gremis de traginers el tingueren també com a patró i en celebraven la diada amb la cavalcada dels Tres Tombs. A les Illes Balears, al País Valencià i a la comarca del Matarranya, la festa se celebra amb fogueres. A la Costera, el sant és patró de Cerdà i Canals. En aquesta segona, les festivitats acaben el dia 18 per la nit, quan arriben els festers a l’església i, segons mana la tradició, li donen tres voltes. Moltes poblacions dels Ports de Morella celebren també la Santantonada, que guarda molts paral·lelismes amb les festes de Canals. Al Portell, posem per cas, els majorals, vestits de fosc i amb barrets, recorren la vila a cavall anunciant la festa. Es fan representacions al voltant d’una foguera o “barraca” de grans dimensions bastida al voltant d’un arbre central, el “maig”, revestit de brancatge verd. Enguany, per causa de la variant òmicron de la covid-19, les tradicions ancestrals tornen a estar en suspens forçat.

(publicat a Levante-EMV, el 15/01/2022)

El passaport covid

La pandèmia de covid-19 ha afectat el discerniment de nombroses persones, fins i tot d'algunes no contagiades. Un tema molt propici per a esbojarrar-se és el del passaport covid. És obligatori el document per a entrar en locals relacionats amb l'oci i en establiments d'hostaleria que tinguen capacitat per a cinquanta o més persones. També s'ha de mostrar a l'entrada de residències i centres sanitaris. Els polítics i molts metges afirmen que és un incentiu per a la vacunació. Jo, en canvi, crec que és una mesura coercitiva. Vaja per davant que no tinc res en contra de les vacunes. De fet, ja he rebut tres dosis vacunals contra la covid-19. I m'he descarregat el meu passaport covid. Però l'obligatorietat de mostrar-lo en determinats espais és incompatible amb el concepte d'incentiu; incentivar significa premiar, no punir. Tanmateix, la norma vigent al País Valencià restringeix drets i llibertats, castiga les persones que no mostren el passaport, no les permet d'entrar en certs establiments i espais. Per això ha calgut validar judicialment la norma. En fi, des de l'inici de la pandèmia, les autoritats tracten els ciutadans com a menors d'edat.

Segons la Generalitat, l'objectiu del passaport és garantir la seguretat a l'interior dels locals en què hi ha molta interacció social i estimular la vacunació, tant de ressagats que no han completat la seua pauta com de persones que encara no s'han vacunat contra el coronavirus. ¿El passaport garanteix la seguretat? Una persona vacunada amb triple pauta pot contraure la variant òmicron i ser asimptomàtica (el vaccí alleuja o elimina símptomes, però no evita el contagi). Si entra en un saló de banquets, ensenyant el seu certificat, escamparà entre els altres comensals una variant del coronavirus altament transmissible. En realitat, la funció del passaport és obligar a vacunar-se aquell que encara no ho ha fet. Em sembla molt aconsellable que es vacune tothom, però no suporte que el polítics mentisquen. A més, llurs contínues contradiccions cansen. En començar el procés de vacunació, el ministre de Sanitat digué que un 70% de població diana vacunada proporcionaria immunitat de grup. Segons dades oficials, ja està vacunat el 90% de la població diana al conjunt de l'Estat. No cal coaccionar ningú. Ja es veu que el nombre d'antivacunes és mínim.

A més, no s'ha de presumir que hi ha a l'Estat tres milions de persones contràries als vaccins. Potser, un percentatge indeterminat dels tres milions no s'haurà vacunat per consell mèdic (a causa de trets fisiològics o afeccions que ho desaconsellen) o per altres motius raonables. I cal recordar una premissa bàsica: a l'Estat espanyol, les vacunes contra les malalties infeccioses mai no han sigut obligatòries, ni ha calgut que ho foren; la gran majoria dels ciutadans les valora positivament. Per tant, l'autoritat no té motius per a enganyar la població. ¿Dir la veritat fa por? Les vacunes disponibles contra la covid-19 ni són esterilitzants, ni eviten contagis, ni garanteixen immunitat de grup, però lleven molta gravetat a la malaltia, disminueixen ingressos hospitalaris i baixen la letalitat. Per això caldria que es vacunés el 100% de la població. Ara bé, en comptes de dir-ho clarament, s'opta pel subterfugi del passaport. Es demana fins i tot a qui no toca; un xiquet de sis anys no podrà visitar la seua iaia en una residència si manca de passaport, no exigible a menors de dotze anys. Total: la mentida podria tornar-se en contra i augmentar el nombre dels escèptics.

Cansament

La variant òmicron del SARS-CoV-2 està desfermada. La nova ona de la pandèmia assoleix uns índexs d'incidència altíssims. El govern central ha tornat a decretar l'obligatorietat de portar mascareta quan es circule per espais públics. L'administració de vacuna contra la covid-19 a menors de dotze anys ja ha començat. El coronavirus és omnipresent. L'assumpte cansa des de fa temps. I no em referisc al cansament que provoca en totes les persones un succés que altera contínuament la quotidianitat. Em referisc més específicament a la fatiga causada pels científics, els polítics i la gent que suposadament es dedica a l'activitat periodística. La pandèmia ha tingut fins i tot la virtut de descobrir alguns personatges molt llestos, com Miguel Sebastián, ministre socialista d'Indústria, Turisme i Comerç en el govern de Zapatero. Sebastián no veu venir en 2007 la crisi de les hipoteques subprime, però un canal generalista de televisió ha fitxat l'exministre com expert en covid-19. Connecten amb ell tots els dies (entre setmana, dissabtes) i a qualsevol hora, perquè il·lustre els televidents sobre l'evolució de la pandèmia i les mesures que caldria prendre.

No seré jo qui li negue el dret d'opinar; totes les persones en gaudim, d'aquest dret. El problema és que l'exministre sembla impartir ciència; els presentadors li diuen professor quan parlen amb ell. Però Sebastián és professor d'economia, no d'epidemiologia. Fa temps, en un programa nocturn, tingué una intervenció digna de glossa. Féu quedar malament un company de partit, el llavors ministre de Sanitat Salvador Illa, que anava a ser substituït; Sebastián expressà el seu desig que la persona substituta millorés la gestió de la pandèmia —que era tant com dir que Illa no l'havia gestionada bé, insinuació sorprenent. Sebastián deixà anar afirmacions sobre els tests d'antígens que eren ben semblants, ves per on, a les de la presidenta de la Comunitat de Madrid. El professor creia que calia fer una quantitat sideral de proves —autotests de saliva inclosos—, amb independència de l'efectivitat i el cost econòmic de la mesura. Hi havia epidemiòlegs, però, que no veien tan clara la utilitat d'aqueixa estratègia. Arribats en aquest punt convé recordar una obvietat: dues informacions, distintes però relacionades, se solen entendre millor si s'ajunten.

A més de professor de Fonaments d'Anàlisi Econòmica de la Facultat de Ciències Econòmiques de la Universitat Complutense, l'exministre socialista també assessora algunes multinacionals. Des de gener de 2019, és conseller d'Indra. (Fa temps, també fou director del Servei d'Estudis del BBVA.) Com a ministre, l'espifiada més gran que se li recorda és el projecte Castor, que ha costat a l'erari públic 1.350 milions d'euros, diners que han anat a parar a les empreses de Florentino Pérez. «Però el cansament que provoquen aquests personatges té una fàcil solució, canviar de canal», diran alguns. No, la solució no és tan fàcil; tots els canals i tots els periòdics estan plens de llestos i llestes. N'hi ha fins i tot a les xarxes. També encaparra, i molt, la contínua falta de consistència dels polítics. Per a fugir de tot això caldria fer com Robinson Crusoe, marxar a una illa deserta. En fi, si sumem l'extenuació causada per quasi dos anys de pandèmia i la fatiga que provoca sentir a tothora el mateix disc ratllat, a ningú no pot estranyar que moltíssima gent haja desconnectat de l'assumpte —sobretot aquella que no ha vist de prop les orelles al llop.

¿Creu i ratlla?

El temps és un tot continu, bé que subjecte a cicles perpetus. Des d'antic, els humans hi hem posat fites o límits imaginaris, que marquen l'inici o el final dels períodes temporals. Aquestes fronteres cronològiques ens fan creure que tenim la nostra existència sota control. Cada cultura té les seues fites. Entre les més generalitzades està la diada d'inici de l'any, que celebrarem ben aviat. De fet, estan llegint vostès la meua darrera columna de 2021; per casualitat, el 25 de desembre i l'1 de gener, festivitats sense premsa diària de paper, cauran en dissabte. Quan es publique el meu pròxim article —esperem—, hom haurà arrencat catorze fulles de l'agenda de 2022. Açò de passar d'un any a l'altre és una pura convenció. I no hi ha unanimitat a l'hora de situar als almanacs la celebració de cap d'any. Els indis, els xinesos o les gents de països en què predomina la religió islàmica sempre s'havien regit pel calendari lunar, que caldria anomenar amb més propietat llunari. Els xinesos solen celebrar la nit de cap d'any a finals de febrer, és a dir, quan ja s'acaba l'hivern i estan a punt de començar la primavera i el revifament de la natura.

La festa és més variable entre hindús i musulmans, perquè està influïda per factors religiosos. Sovint, se celebra entre setembre i octubre, moment en què s'acaba l'estiu (o s'acabava; ara, amb l'escalfament global, el període estival s'allarga molt). Ja és veu que els humans no coincidim ni a l'hora de celebrar l'inici d'any. En tot cas, la globalització, el consumisme i l'hegemonia de la cultura occidental, de tradició cristiana, estan generalitzant el calendari gregorià i la festa de l'1 de gener. En realitat, l'almanac primitiu de Roma només tenia deu mesos. Segons la tradició, el rei Numa Pompili (753-674 aC) hi afegí gener i febrer per a dividir l'any en dotze mesos. Març era el primer. Gener i febrer eren, per tant, l'onzè i el desè. Ara bé, com que els cònsols assolien el seu mandat en gener, Juli Cèsar decidí que aquest mes seria cap d'any. El nom prové del llatí januarius, per Janus, déu amb dues cares. Efectivament, l'1 de gener mira d’una banda cap a l’any que comença i de l’altra cap a l’any que s'acaba. Però el nom del mes també podria derivar de janua (porta); gener és la porta de l’any. La reforma gregoriana no alterà l'ordre dels mesos.

En fi, malgrat l'arbitrarietat de les dates, atribuïm a la nit de cap d'any un caràcter quasi màgic. És el moment de les aspiracions positives, de la bona sort, de fer creu i ratlla, de començar de nou, de desitjar amor, salut i diners. Anem a viure, però, un segon Nadal consecutiu ben estrany. Serà difícil oblidar les coses roïnes; estem a cavall d'una nova ona de la pandèmia. Quan escric aquestes línies, la incidència del coronavirus augmenta vertiginosament a les nostres comarques. Dimarts passat, sis poblacions de la Vall d'Albaida, la Canal de Navarrés i la Ribera Alta, adscrites al nostre departament de salut, superaven una incidència acumulada de 1.000 casos. El risc de contagi és extrem, amb una mitjana de més de 500 infectats per cada 100.000 habitants. Per fortuna, les xifres de morts i d'ingressos en UCI no són tan elevades com en ones anteriors. I la incidència de la pandèmia té de moment unes cotes més baixes a Xàtiva. La crisi sanitària no és massa perceptible a la capital de la Costera. Nadal envaeix tots els espais públics xativins.

Les casetes i les atraccions mecàniques de la fira nadalenca ja estan muntades. Lluminàries de colors, boletes i estrelletes adornen les vies principals de la ciutat. El pare Noel s'enfila a moltes baranes o presideix els aparadors. En alguns balcons s'exhibeixen imatges de l'infant Jesús. Els emissaris dels Reis Mags es planten estratègicament davant de nombrosos comerços. Dissabte, quan vostès podran llegir aquesta columna, s'inauguraran l'arbre de Nadal i el Betlem, situats al tram central de l'Albereda. Però alguns detalls —quasi inapreciables— demostraran que la normalitat no és encara absoluta. Enguany, el Betlem tampoc no tindrà bèsties vives. ¿Respecte als animals? ¿Prevenció sanitària? I una última pregunta: ¿es podrà celebrar amb normalitat la cavalcada dels Reis d'Orient? ¡Qui sap! Una cosa està clara: durant aquests pròxims dies estarà ben justificat desitjar salut, diners i tota classe de bones ventures. En 2022, necessitarem encert dels científics, bona gestió dels polítics, responsabilitat (individual i col·lectiva) i molta sort.

(publicat a Levante-EMV, el 18/12/2021)

La nova normalitat

En maig de 2020, vaig escriure un article titulat "L'era post-coronavirus". Es publicà a l'edició digital d'aquest diari. Està clar que mai no m'hauria pogut guanyar la vida treballant com endeví. Deia en aquell text que les mesures de seguretat —desinfecció d'espais, eines i mercaderies, cites prèvies, reducció de la capacitat dels locals, distàncies, pantalles de protecció, ús de guants i màscares— podien suposar la mort del comerç local. Preveia un aspecte força distint de les vies comercials de la ciutat. He d'admetre que em vaig equivocar. La nova normalitat s'assembla moltíssim a la vella. Sí, han canviat alguns detalls. La gent duu màscara —mal posada sovint—, les visites a llars d'ancians encara estan limitades, tothom sol respectar la distància de seguretat quan fa cua davant la caixa de bancs i supermercats, o en edificis oficials. Hi ha organismes que atenen sols per telèfon. També es noten canvis a l'entrada i la sortida dels col·legis infantils i de primària. Ara bé, el garbuix a vies públiques i espais comercials és semblant al de fa dos anys.

El trànsit de vehicles i les seues seqüeles de contaminació, embussos i aparcament en doble fila van créixer de manera exponencial en finir els estats d'alarma. Quan es pogué viatjar a qualsevol lloc, carreteres i autovies van recuperar densitat de trànsit. A ciutat, les instal·lacions de bars i restaurants —interiors i exteriors— estan molt concorregudes. ¿Pantalles de metacrilat per a separar les taules als espais interiors? ¿Monodosis? ¿Eliminació de plats per a compartir? ¡Ha! A les terrasses, amb prou feines es guarden les distàncies. Quelcom semblant s'esdevé fora de Xàtiva. Tots els ajuntaments han autoritzat ampliacions de terrasses d'establiments hostalers a costa d'ocupar places d'aparcament i espai per a vianants. ¡Es vol tornar aviat a la imatge de país de cambrers! Com les nostres dades de vacunació contra la covid-19 són molt bones, els països estrangers van anar autoritzant viatges a terres ibèriques. El turisme, que patí inicialment un cop duríssim, es va refer a poc a poc. Els polítics i els empresaris voldrien que l'activitat turística tornés a ser tan massiva com sempre, però recordem que era i continua sent irrellevant a Xàtiva.

Evitar concentracions multitudinàries és ben difícil. En molts indrets proliferen les celebracions informals de festes prèviament suspeses, les entrompades, els festejaments d'esdeveniments esportius, els avalots... L'actitud de molta gent recorda la famosa frase bíblica: Comedamus et bibamus, eras enim moriemur! (¡Mengem i beguem, que demà morirem!). Els comerços tornen a estar plens. Recuperen a poc a poc les vendes. ¿Ha tancat algun negoci? Sí, però en proporció menor de l'augurada. El capitalisme vol recobrar aviat el seu ritme. És difícil donar xifres. A la darreria de 2020, algunes organitzacions empresarials parlaven d'un 15% de comerços tancats a tot l'Estat —uns 67.500 establiments—, però això no es nota massa a Xàtiva. Ja queden pocs ERTO vigents. Sectors econòmics específics com la cultura, les fires d'atraccions o el transport discrecional de viatgers han tardat molt a sortir del forat negre. Però augmenta el PIB i milloren les xifres d'atur a la Costera. La visió d'una Xàtiva arrasada ha resultat errònia. Les coses no han canviat tant com jo creia. Això no vol dir, però, que s'hagen superat les dificultats econòmiques.

Les autoritats municipals de Xàtiva, més enllà de mesures urgents, no han anunciat novetats que realment impliquen una normalitat molt diferent de l'anterior. En canvi, altres municipis veïns es mouen amb major dinamisme. En 2020, coneguérem el resultat d'un concurs de projectes per a regenerar urbanísticament la Vila d'Alzira, antiga illa del Xúquer. L'estudi guanyador proposa recuperar elements arquitectònics desapareguts, crear trama urbana, nous espais, habitatges i equipaments respectuosos amb les morfologies històriques del lloc, restringir el trànsit rodat per la zona... Fa l'efecte que algunes capitals de comarques centrals (Alcoi, Ontinyent, Gandia) també s'embarquen en projectes innovadors. ¿I a Xàtiva? Costa trobar diferències significatives entre vella i nova normalitat a la capital de la Costera. Mentre, ha sorgit la variant òmicron del SARS-CoV-2. Inflació, crisi de provisió de matèries essencials i encariment de l'energia pinten un horitzó fosc. Però no vull fer prediccions sobre possibles efectes. Està clar que no encertaria.

(publicat a Levante-EMV, el 04/12/2021)

Comprant arguments als adversaris ideològics

Primer fou el viròleg del CSIC, Luis Enjuanes, el científic que dirigeix el desenvolupament de la vacuna espanyola contra la covid-19: Si usted no se vacuna, no puede ir a centros públicos. La Seguridad Social no debería hacerse cargo de su tratamiento si el coronavirus le ocasiona problemas de salud. Després, altre personatge famós va parlar en termes molt semblants. L'actor José Sacristán va dir necis als antivacunes. Preguntat per la possibilitat de cobrar l'assistència mèdica, quan emmalaltisquen, a les persones que neguen l'existència de la covid-19, Sacristán va respondre: Nadie tiene derecho a meter en un ataúd a un semejante. Que paguen para ser curados, por imbéciles. En fi, trobe prou impresentable que personatges amb ascendent entre el públic facen aquesta mena de declaracions. Naturalment, tenen tot el dret a expressar les seues opinions, ¡només faltaria! Però expressar-les té un cost. En el primer cas, la respectabilitat que em mereixia el doctor Enjuanes trontolla. És possible que el corporativisme estigués darrere les seues paraules; degué pensar en la càrrega de treball i la saturació dels nostres serveis sanitaris.

Però hi ha altra manera d'aconseguir que minve la pressió sobre els hospitals públics: contractar més personal. Dos pilars bàsics de l'estat del benestar són l'accés universal als serveis públics i la igualtat de tracte per a tothom. En realitat, la idea del doctor Enjuanes no és nova; a la dècada dels noranta, els laboristes britànics volien castigar els pecadors que acudien als centres públics de salut. S’arribà a estudiar —ignore si finalment es posà en pràctica— la possibilitat d’enviar al final de les llistes d’espera dels serveis sanitaris els obesos, els drogoaddictes, els alcohòlics, els fumadors... ¡Castigats per viciosos! El nombre de rèprobes podria haver-se ampliat amb gent sedentària, homosexuals afectats de SIDA, sifilítics, accidentats que conduïen cotxes sense el cinturó de seguretat cenyit... El viròleg espanyol ha pujat un esglaó; el qui no vulga vacunar-se que no siga atès per la sanitat pública. Aquesta proposta em sembla profundament reaccionària. I açò em duu a José Sacristán. Sempre s'ha vindicat com una persona radicalment d'esquerres. I ens té acostumats a discursos que semblen sermons. Sol renyar la gent que no fa allò que toca.

Ara va més lluny; l'anomena directament imbècil. Sovint, alguns personatges d'esquerres actuen com els sacerdots que anuncien les flames eternes de l'infern. El cognom Sacristán es presta a l'acudit fàcil, però l'actor és un d'aqueixos sacerdots. Molts recordaran les seues esbroncades recurrents als electors que no voten com cal. Convindria tenir clares algunes coses elementals. Els motius per a no voler vacunar-se poden ser molt variats. Jo conec dones que estigueren ben malaltes després de rebre la primera dosi del vaccí contra la covid-19. Algunes fins i tot hagueren d'acudir als serveis d'urgència. Lògicament, ja no volgueren saber res d'una segona dosi. I, en molts casos, els seus parents pròxims esdevingueren renitents a rebre la vacuna. Però no eren fatxes, ni guillats defensors de teories conspiranoiques, ni gent antisistema, ni imbècils. Simplement, tenien por. I és possible que foren fans de l'actor —no sé si continuaran sent-ho. D'altra banda, ¿quin sentit té fer propostes com les d'Enjuanes i Sacristán a la pell de brau on, segons fonts oficials, està vacunat vora el 90% de la població? Pel que es veu, hi ha poquíssimes persones enemigues de les vacunes.

No s'entén que alguns donen la matraca amb la cobla de l'obligatorietat dels vaccins i els càstigs a tots els desobedients. En absència d'un estat d'alarma —o d'excepció, com voldria el Tribunal Constitucional—, les llibertats que garanteix l'ordenament no estan suspeses. Tanmateix, hi ha qui sembla voler restringir-les. Un tractament mèdic forçós col·lisiona amb el dret a la integritat física i moral que garanteix l'article 15.1 de la CE. L'hospitalització obligatòria afecta la llibertat personal garantida per l'article 17; l'aïllament i les restriccions de les llibertats de circulació i residència topen amb l'article 19 de la carta magna. Les decisions administratives poden afectar altres drets fonamentals, com ara la inviolabilitat del domicili o la protecció de la intimitat. Per a certes decisions administratives cal, per tant, intervenció judicial, preceptiva quan hi ha una intromissió pública en drets i llibertats fonamentals dels particulars. Estic convençut de les bondats de les vacunes. Jo mateix he rebut la pauta completa del vaccí contra el coronavirus. Tanmateix, puc contagiar-me, ser asimptomàtic i transmetre la malaltia a altra gent. La seguretat absoluta no existeix.

Som éssers socials. Sempre existirà la possibilitat de contaminar —o «de ficar en un taüt», com diu Sacristán de manera teatral— les persones amb què ens relacionem. Vacunar-se contra tota classe de patògens és, per tant, molt convenient. Però negar assistència sanitària pública a poregues, equivocats, malintencionats o desinformats em sembla una actitud impròpia de gent d'esquerres. ¡Ha! Si la dreta copiés la idea, els serveis públics de salut es descongestionarien en un tres i no res. Dos mil anys de cristianisme han acabat imbuint de tal manera la noció de pecat i els seus correlats —la salvació i el càstig—, que fins i tot gent d'idees marxistes —refractària, per tant, al concepte religiós de transcendència— sembla haver-los assumit inconscientment. Jo crec que hem d'evitar la petulància intel·lectual, el corporativisme funcionarial i el fanatisme ideològic. Recordem que l'accés universal a la salut és un pilar de l'estat del benestar i que abandonar a la seua sort persones que es troben en una situació crítica, amb l'excusa que elles s'ho han buscat, és una actitud molt reaccionària. No deguem comprar els arguments dels adversaris ideològics.

¿Control o desconcert?

Biopoder i biopolítica són els neologismes amb què el filòsof francès Michel Foucault es referia a l'imperi i al conjunt de tècniques, múltiples i diverses, que fan servir els estats moderns per a subjugar els cossos. Foucault introduí aquests conceptes a La voluntat de saber. La biopolítica no seria una manera d'ordenar el món animal i els espais naturals, sinó la vida dels individus i de poblacions senceres. No n'hi ha prou amb la ideologia per a dominar la societat, cal també el control dels cossos de les persones. Aquest tipus d'imperi és denominat per Foucault biopoder. L'actual pandèmia de covid-19 ha brindat una ocasió única per a comprovar l'abast i els límits del biopoder i la biopolítica. Amb els estats d'alarma i les mesures de confinament, governs de molts països han fet un assaig general. ¿Què en pensaria Foucault si encara visqués? L'experiment ha mostrat les dificultats inesperades amb què topa la biopolítica. Les tecnologies actuals permeten monitorar tota la societat, sí, però també donen als individus unes eines molt potents per a organitzar la rebel·lió contra el poder. Recordem que totes les dictadures solen tallar l'accés a Internet.

En realitat, ens trobem en una situació confusa i contradictòria. El sistema capitalista no desitja restriccions indefinides a la lliure mobilitat; posen en perill l'economia. Els partits polítics que donen suport incondicional al sistema fan circular la idea de llibertat que millor s'adapta als seus interessos. Però sembla, per altra banda, que sense biopolítica no serà vençut el coronavirus. Els partits socialdemòcrates es troben, per tant, davant d'un enorme dilema: ¿salut o economia? Hi ha un rerefons de revolta; part de la població està farta de limitacions a la llibertat, entesa com llicència per a moure's, relacionar-se i divertir-se sense restriccions. Tendim a pensar que només els joves participen en barriles, botellots i reunions multitudinàries, però ni tots els contraris a la norma són joves, ni tota la joventut actua a la babalà. Seguint Foucault, podríem dir que la societat és una gran presó panòptica vigilada des de la garita central, però els reclusos amotinats han descobert que són molts i que l'estat desbordat compta amb pocs carcellers, i mal avinguts, per a restablir el control. Els mitjans de comunicació fan recompte diari del caos i dels contagis.

Amb aquest panorama, molts governs, de diversos nivells i distint signe ideològic, sucumbeixen gradualment a la temptació de deixar que les coses roden per inèrcia. Les institucions i el saber mèdics van perdent eficàcia com a eines de biopolítica. L'economia ha de reeixir. El darwinisme resoldrà els dilemes. Abans de prendre decisions sobre la Fira d'Agost 2021, el govern xativí deu haver valorat la situació i un factor afegit, les crítiques de Xàtiva Unida l'any passat, perquè Cerdà i els seus no havien organitzat una fira cultural. Finalment, els responsables municipals han dissenyat un programa firer atípic, amb acte inaugural, exposicions, concerts, esports, teatre per a grans i menuts, pirotècnia i cloenda, però sense casetes ni atraccions mecàniques. ¿Quin futur tindrà el programa? ¡Misteri! Les mesures anti-covid es revisaran abans del pròxim dia 16 i podrien endurir-se si la situació no ha millorat. ¿Adéu fira? Difícil; s'han venut molts tiquets. En tot cas, alguns dels actes programats van a patir limitacions estrictes si arriben a celebrar-se.

La capacitat dels espais musicals i teatrals estarà limitada, tothom haurà de seure, caldrà guardar les distàncies i usar màscares, quasi totes les actuacions hauran de començar a les 21.00 hores... Això no serà un gran problema per als iaios i els pares que vulguen veure Miguel Ríos, Amaral o Coque Malla. Ara bé, per als adolescents... Anar tan aviat al concert de Lola Índigo... ¿S'hi compliran les normes? ¿L'Ajuntament tindrà voluntat de fer-les complir? ¿Podrà impedir que els assistents es passen de la ratlla? ¡Ha! Un amic meu diu sorneguer: «Els joves voldran amuntegar-se davant l'escenari i ballar ben juntets. Si s'arriben a respectar les normes contra el coronavirus, el Tiktok Party i els concerts de Lola Índigo i Maluks semblaran espectacles de sarsuela per a iaios, tots asseguts a les seues cadires.» Ens espera, per tant, una fira plena d'incertesa. Siga quin siga l'escenari final, és ben possible que la combinació de bioplítica i llicència per a divertir-se no li estalvie crítiques al govern local. ¡Les eternes tensions entre el biopoder vigent i l'aspirant!

(publicat a Levante-EMV, el 31/07/2021)

Els següents

L'ordenament no preveu suspendre els drets i les llibertats fonamentals durant la vigència d'un estat d'alarma. Només permet d'establir limitacions al seu exercici. El govern central decretà el confinament obligatori de la població a les seues llars, però hi havia moltes excepcions a la norma; estava permès de traslladar-se als treballs essencials, als ambulatoris, a les farmàcies, a comprar aliments i productes de primera necessitat... Les mesures dictades per a frenar la covid-19 no suspenien, per tant, drets fonamentals. Aquests només deixen d'estar en vigor durant els estats d'excepció o setge. L'article vint de la LO 4/1981 diu, referint-se al d'excepció: Uno. Cuando la autorización del Congreso comprenda la "suspensión" del artículo diecinueve de la Constitución, la autoridad gubernativa podrá "prohibir" (les cometes són meues) la circulación de personas y vehículos en las horas y lugares que se determine, y exigir a quienes se desplacen de un lugar a otro que acrediten su identidad, señalándoles el itinerario a seguir. La majoria dels magistrats del Constitucional diu que el confinament decretat pel govern sí va suspendre llibertats i drets.

En conseqüència, ha sentenciat que s'hauria d'haver utilitzat l'estat d'excepció per a combatre la pandèmia, un instrument pensat per a situacions d'alteració greu de l'ordre públic. La decisió s'ha pres en un context peculiar. L'anterior ponent de la sentència, que era favorable a declarar l'estat d'alarma conforme a la Constitució, va dimitir. Si hagués estat present a les deliberacions, s'hauria produït un empat sis a sis. El president, favorable també a la constitucionalitat de les mesures preses pel govern, hauria desfet l'empat amb el seu vot de qualitat. Per altra banda, alguns dels magistrats del Constitucional tenen el seu mandat caducat. Per tant, la decisió final l'ha presa un alt tribunal disminuït, dividit, polititzat i amb alguns magistrats que tenen el seu mandat caducat. Sona la lletra i la música. Recordem la sentència contra l'Estatut de Catalunya. Diverses veus van advertir: «Ara, han vingut a per nosaltres, però els següents sereu vosaltres.» Als magistrats de la majoria els és igual que cap tribunal constitucional de cap país de la Unió Europea no haja tombat confinaments semblants a l'espanyol amb uns arguments extravagants.

Extravagant és confondre una enorme crisi pandèmica amb intent de subvertir l'ordre polític. El confinament fou una mesura aconsellada per la comunitat científica i els organismes sanitaris internacionals, per a evitar la propagació de la covid-19. L'estat d'alarma és compatible, almenys a casa nostra, amb l'exercici —amb certes limitacions, això sí— de drets i llibertats. Durant la seua vigència, es poden celebrar eleccions, per exemple. En canvi, l'estat d'excepció implica una supressió severa de les llibertats. Voler matar mosques a canonades s'allunya de la racionalitat. No és missió dels jutges dictaminar com s'han d'eliminar cuques o microbis; els tribunals no estan per a legislar. I en cas de dubte, han d'interpretar les lleis d'acord amb el principis generals del dret i amb la racionalitat que implica la funció jurisdiccional. Està clar que tot val contra el govern de coalició, fins i tot carregar-se la divisió de poders. ¿I el ciutadà què pensa? ¿Alarma o excepció? ¡Discussió bizantina sobre el sexe dels àngels! El problema el tindrem quan un futur govern, amb l'excusa de qualsevol alteració de la normalitat, ens encolome l'estat d'excepció.

¡Beu-te aquest ou!

Des del primer moment em quedà clar que el govern d'esquerres estava fent un ús excessiu de l'estat d'alarma decretat en març de 2020. Vaig reflexionar sobre això en alguns posts. Em semblaren exagerades les identificacions de gent que corria per platges solitàries allunyades de nuclis urbans o caminava per llocs desèrtics, de persones aïllades en boscs o reunides a terrasses d'edificis. (Els agents es dedicaven a fer volar drons per damunt de llocs poblats i despoblats.) Certes actuacions eren incomprensibles. Recordem que l'exèrcit arribà a desplegar-se per vàries ciutats —per Xàtiva, posem per cas. Sense ordre judicial, els policies no haurien d'haver accedit a espais privats, perquè l'estat d'alarma només establia limitacions per a circular per vies i espais d'ús públic. S'infligiren principis jurídics com el d'aplicació de la norma més favorable a l'autor d'una infracció, merament administrativa si contravenia a qualsevol mesura del decret d'estat d'alarma. Només se m'acut una justificació per a tals excessos: la falta d'experiència; cap govern no s'havia trobat mai amb una pandèmia tan agressiva com la provocada per la covid-19.

Possiblement es volia suscitar por, perquè els ciutadans respectaren les mesures establertes pel govern. També es ben possible que el seguiment generalitzat del confinament domiciliari salvés desenes de milers de vides i evités un major nombre d'infeccions. En aquest assumpte, el govern espanyol actuà com molts altres governs europeus. L'únic instrument jurídic al seu abast, per a prendre mesures que limitaren drets i llibertats dels articles 19 o 21 de la Constitució (dret a la lliure circulació i dret de reunió), era l'estat d'alarma, pensat específicament per a catàstrofes, crisis sanitàries greus i paralització de serveis públics essencials. Els altres dos instruments que preveu l'article 116 de la Constitució, els estats d'excepció i setge, estan prevists per a supòsits diferents: greus alteracions de l'ordre públic i cops d'estat. Per tant, excessos a banda, el govern actuà de l'única manera possible; decretà l'estat d'alarma. PP i Vox criticaren que no s'hagués decretat abans. És més: donaren suport a la primera pròrroga. Aviat, però, iniciaren els atacs a Sánchez, que titllaren de dictador. Vox presentà un recurs davant el Tribunal Constitucional.

Un any després, un tribunal dividit, desprestigiat i amb el mandat d'alguns dels seus membres caducat, ha sentenciat que la declaració de l'estat d'alarma —amb suport inicial de Vox— fou inconstitucional. ¡Beu-te aquest ou, que l'altre es cou! Allò més cridaner és l'argumentació. ¡El govern hauria d'haver decretat l'estat d'excepció! Ja posats podrien haver anat un pas més enllà i haver demanat l'estat de setge i que s'hagués posat al cap de la lluita contra el coronavirus un general de quatre estrelles. ¡Mare meua! Han votat a favor del bunyol jurídic cinc magistrats conservadors afins al PP i una magistrada, Encarna Roca Trías, escollida en 2012 a proposta de Convergència i Unió i el PSC. ¡Bon ull per al nomenament! Els cinc magistrats que han votat en contra (uns progressistes i altres conservadors) han emès vots particulars. ¿Fins a on arribarà el sistema judicial espanyol? Amb la seua clara voluntat de fer la guitza al govern d'esquerres, sis magistrats han creat un enorme problema institucional; quan es presente la pròxima pandèmia, el govern de torn no tindrà a l'abast un instrument legal idoni per a combatre-la eficaçment.

La sentència deixa fora de joc fins i tot la pretensió pepera de redactar una llei de pandèmies. Si l'estat d'alarma de la Llei Orgànica 4/1981 no serveix per a prendre mesures limitadores de drets i llibertats, imaginem la utilitat d'una llei de pandèmies. En allò referent a l'estat d'alarma, la LO 4/1981 d'1 de juny, dels estats d'alarma, excepció i setge, s'ha buidat de contingut. L'article onze diu: ...el decreto de declaración del estado de alarma, o los sucesivos que durante su vigencia se dicten, podrán acordar las medidas siguientes: a) "Limitar" (les cometes són meues) la circulación o permanencia de personas o vehículos en horas y lugares determinados, o condicionarlas al cumplimiento de ciertos requisitos. Sis magistrats del Constitucional (perquè no saben llegir, perquè volien ser creatius, perquè els excessos de l'executiu han donat mastegat l'argument o per tot plegat) han confós extralimitació amb suspensió —¿de manera deliberada?—, han decidit que el confinament de març i abril no limitava els drets, els suspenia, i han conclòs, per considerar alteració de l'ordre públic qualsevol crisi catastròfica, que calia l'estat d'excepció.

Entre la història i la ficció

El castell de Xàtiva ha estat notícia per diversos motius. S'ha tornat a obrir al públic. Aquestes pàgines han informat del nombre de visites al recinte i la procedència dels visitants. (Resulta que uns quants francesos van venir d'excursió durant els passats dies festius.) Com tots els altres espais municipals, el nostre monument més emblemàtic s'havia tancat per causa de la pandèmia. La Generalitat en té la titularitat, però l'Ajuntament, encarregat del manteniment, ha aprofitat el tancament per a fer algunes tasques; ha invertit 257.000 euros en reformar els lavabos, la cuina i la barra del restaurant, per a millorar l'accessibilitat en aqueixos espais. També s'han col·locat torns d'entrada al recinte i s'ha eliminat vegetació. Les obres han estat dirigides per Ferran Pina, arquitecte municipal. La Llei del Patrimoni Cultural Valencià (article 35, b,1) no exigeix permís exprés de conselleria per a obres de manteniment (habilitacions interiors dels immobles que no afecten llur percepció exterior i obres que, a més de limitar-se a conservar, reposar i mantenir elements preexistents, siguen reversibles i no comporten alteració de la situació anterior).

Ara bé, el text del mateix article diu que requeriran autorització «les actuacions d'urbanització dels espais públics que sobrepassen la seua mera conservació i/o reposició.» Dic açò perquè la zona enjardinada que hi havia en un costat del pati d'armes —i açò és altra dada noticiable— s'ha eliminat. Els xativins i xativines que hagen entrat sovint a l'alcàsser notaran de seguida el canvi, en una pròxima visita. Ja han aparegut comentaris per les xarxes socials. Sembla que dos tècnics municipals, arqueòleg i arquitecte, donaren el vistiplau per bones raons. En temps antics, el pati d'armes del castell no comptava amb jardinets. Per altra banda, les filtracions d'aigua i la vegetació posaven en perill l'estabilitat del tram de muralla comprès entre l'edifici neogòtic que alberga el restaurant i la torre també neogòtica que s'alça a prop del portal d'accés a la fortalesa. De fet, es prohibí acostar-se als merlets, pel perill de solsides. També és coneguda l'opinió de Vicent Torregrosa Soler, arquitecte conservador del castell. La va expressar en 2018 durant unes jornades, "Castells en l'aire. Els castells en la història i la ficció", celebrades a Sant Domènec.

Torregrosa es mostrà partidari d'enderrocar les parts neogòtiques de l'alcàsser, possessió, a la primeria del segle XX, dels Casesnoves, Bernardo Gómez i Gregorio Molina. Bernardo Gómez Igual, senador i propietari dels magatzems El Siglo Valenciano, reformà en estil neogòtic la residència dels Casesnoves, construïda al centre del conjunt. Seria molt dubtós que l'enderroc de l'exin castillos estigués emparat per la Llei del Patrimoni Cultural Valencià. A més, ens podem imaginar que part de la ciutadania s'esvalotaria. Ja sabem què passa quan cent anys d'existència consoliden la visió d'una tramoia. Nombroses persones creuen que són davant d'una construcció genuïna, existent des d'èpoques immemorials. Però tornem al jardinet. Seguretat i criteris històrics han aconsellat d'eliminar un element absolutament impropi. Pot sorgir alguna protesta irada. I també pot existir la temptació d'aprofitar políticament la protesta. Segons el meu parer, es perdria el temps en un assumpte d'escassa transcendència. Hi ha altra qüestió més interessant.

L'alcalde convocarà una reunió de la Comissió Mixta del Castell per a demanar la conclusió del pla director. La comissió es creà arran del conveni signat fa temps per Generalitat i Ajuntament. El pla director mai no ha passat de la fase prèvia, la recollida de documentació. I amb això s'ha estat funcionant fins ara. Cal recordar novament que el castell és propietat de la Generalitat. Els governs xativins de distints colors, a més de comptar els excursionistes que visiten la fortalesa, haurien de recordar a conselleria les seues obligacions. Convertir el castell en un recurs cultural i turístic útil exigeix reflexionar sobre els continguts i els usos, aprovar definitivament el pla director, determinar com s'ha de gestionar el monument, invertir diners en obres de consolidació i restauració. Les actuals autoritats locals se n'han recordat després d'haver-se gastat un dineral. ¡Al·leluia! Mai no és tard quan arriba. El patrimoni xativí compta amb molts elements materials i immaterials, però el castell és peça imprescindible per a elaborar un producte turístic atractiu.

(publicat a Levante-EMV, el 10/04/2021)

L'actualitat és una falla

Vivim dies caracteritzats per una altíssima densitat informativa. Tenim tots els trencacolls de la covid-19 (l'evolució de la pandèmia, les mesures per a frenar-la, les diverses vicissituds que depara la campanya de vacunació...). Només aquest assumpte ja proporciona un bon espectacle. Tan aviat com el govern central i la majoria d'autonomies es posen d'acord en una estratègia, la Comunitat de Madrid opta justament per la contrària. Esment a part mereix el numeret que s'ha muntat amb la vacuna d'AstraZeneca. A ningú no pot estranyar la desconfiança de molta gent envers aquest vaccí; autoritats europees i espanyoles han marejat amb un munt d'informacions enrevessades i antitètiques sobre edat aconsellada per a rebre'l, efectes secundaris i percentatge d'eficàcia. Ara ens diuen que és segur, però una part de la ciutadania no s'ho creu. D'altra banda, la negociació pèssima de les autoritats europees amb les empreses farmacèutiques —que explicava molt bé en un article el Nobel d'Economia Paul Krugman— fa sospitar que no estarem vacunats tots fins a les calendes gregues. Açò podria abocar-nos irremeiablement a una quarta onada pandèmica.

Però seguim amb la densitat informativa. Un diplomàtic europeu diu que Espanya fabrica més política d'aquella que pot consumir. Efectivament. Aquests dies, assistim a nyaps polítics de tota mena: unes mocions de censura poc meditades, compra de trànsfugues, eleccions autonòmiques anticipades, elaboració de llistes, Toni Cantó mirant de trobar un paper principal... Destaquen amb llum pròpia en aquest xou la cabriola de Pablo Iglesias i les declaracions d'Ángel Gabilondo: «Preferisc governar amb C's, abans que amb un Iglesias extremista.» En fi, ja es veu que Madrid continua sent un enorme forat negre que succiona bona part de l'actualitat, pandèmia inclosa. Però tot aquest allau de notícies envia a un segon pla dos assumptes ben interessants: els negocis tèrbols del rei emèrit i les notícies de tribunals. Com una columna no dóna per a tant, paga la pena centrar-se en l'activitat judicial, que ha posat el nom de Xàtiva als noticiaris. Comencem pel principi. A Pablo Casado i els seus companys de files els ve molt bé que els tribunals no ocupen la primera plana dels informatius. Ara mateix es jutja a l'Audiència Nacional la comptabilitat B del PP.

Tots els lectors saben que l'estrella de les vistes és Luis Bárcenas, que s'ha decidit a col·laborar amb fiscalia. Però hi ha altres actors, com ara J. M. Aznar i M. Rajoy, que han comparegut com a testimonis, beneficiant-se d'una circumstància extraordinària: poder declarar telemàticament. Un testimoni està obligat a dir la veritat, a no mentir, i no pot tenir cap assistència lletrada. Gonzalo Boye, advocat de l'acusació popular, va sospitar alguna cosa. ¿Está usted absolutamente solo?, preguntà a Aznar. Sí, contestà aquest. Entonces, ¿por qué lleva mascarilla? Aznar i Rajoy van negar l'existència d'una comptabilitat B que ja han confirmat una sentència judicial i algunes persones els noms de les quals figuren als papers de Bárcenas. Recordem que un testimoni ha de dir la veritat. I si parlem de tribunals, haurem d'esmentar un grup de socarrats. En vint-i-quatre hores, Alfonso Rus es va assabentar que ha d'encarar-se amb dos processaments per contractar zombies en dues empreses públiques i per manipular l'adjudicació del call center de Diputació.

Les dels zombies són peces separades del cas Taula. Rus hauria ordenat múltiples contractacions irregulars en Imelsa i Ciegsa. Alcaldes del PP, amics, una mestressa de casa xativina (Eva Luisa Sarrión) i jugadors de l'Olímpic rebien remuneracions generoses, però ningú no treballava a les empreses. Tot s'ha conegut gràcies a les gravacions de Marcos Benavent, el jonqui dels diners. (Entre els zombies també hi ha algun socialista.) En l'assumpte del call center, més xativins. Rus adjudicà irregularment el servei a un soci de l'ex sogre de Benavent, Mariano López, que potser hi hauria intervingut com a intermediari, cobrant una comissió. Per a manipular el procediment es valgueren del funcionari Salvador Deusa, també de Xàtiva. Presumptes prevaricació, tràfic d'influències, malversació de cabals públics, frau en contractació pública, falsedat documental i blanqueig de capitals. Rus sempre diu que té la consciència neta. Com tots els acusats, que no estan obligats a dir la veritat. Total: l'actualitat és una falla. ¿Algú deia que no n'hem tingut?

(publicat a Levante-EMV, el 27/03/2021)

¡Riu-te tu de Joc de trons!

La gent del carrer sempre ha anat per un costat i l'establishment, per un altre. De vegades, però, la divergència es torna descomunal. Ara mateix, en plena pandèmia, assistim a l'espectacle que està donant una part essencial del sistema, el conjunt de partits polítics. ¡Riu-te tu de Joc de trons! Múrcia havia esdevingut l'escenari d'una trama amb girs inesperats. Resultaria que el PP murcià es manté al poder gràcies a una presumpta xarxa de corrupció nodrida a base de favors, prevaricació, suborns, adjudicacions irregulars de contractes públics, clientelisme... (L'escàndol de les vacunacions d'alts càrrecs i funcionaris seria la punta de l'iceberg.) C's, que es presentà a les últimes eleccions amb la promesa d'acabar amb tot això, a l'hora de la veritat donà suport al PP en els governs autonòmic i local. Aviat sorgiren rivalitats al si de la franquícia murciana dels taronja, agreujades per intervencions de l'executiva estatal. Fa poques setmanes, la querella contra el tinent d'alcalde de Múrcia, membre de C's, que havia denunciat un presumpte cas de corrupció, esdevingué l'última gota que féu vessar el vas de la tensió entre els socis de govern.

Des de Madrid, centre de totes les Espanyes, s'observaven atentament els fets. Moncloa veié la possibilitat de fer-se amb el govern autonòmic murcià. Inés Arrimada necessitava frenar la deflagració de la seua formació i demostrar que C's pot ser un partit frontissa. Amb el suport de Madrid, els grups parlamentaris murcians de PSOE i C's començaren a negociar una moció de censura. El PSOE, partit que més escons ocupa al parlament murcià (el més votat en les últimes eleccions), estava disposat a cedir la presidència a C's. Finalment, tots els diputats, els 17 del PSOE i els sis de C's, firmaren la moció. ¡Ha! No calibraren bé les conseqüències. Creien que el PP no sabia res. Però resulta que Judes seia entre ells. Diversos diputats de la formació taronja han jugat a doble baralla. Isabel Franco i Valle Miguélez, membre de la comissió negociadora, informaren al PP d'allò que s'estava cuinant. Els peperos, ¡mutis! Quan finalment es va registrar la moció, es produí un fet cridaner: el president murcià destituí tots els consellers de C's menys Isabel Franco, vicepresidenta i un dels tres diputats que havien firmat dues coses contradictòries.

Van subscriure la moció de censura i un pacte d'amagatotis amb els peperos. ¡Nou tamayazo! ¿Excuses? Primer, van dir que havien firmat la moció per disciplina de partit. Ara, diuen que foren coaccionats. ¿Els van amenaçar de mort? La realitat és que des de l'executiva estatal se'ls digué que el pla no seguiria endavant si hi havia gent disconforme. Des de l'ombra, però, el PP volia un sisme. ¡Moció de censura i tamayazo! És més, sembla que hi ha més diputats de C's comprats per si un dels tres inicials flaqueja. Les coses podrien haver quedat com estaven fa sis dies, però s'havia produït un efecte papallona inesperat: la convocatòria anticipada d'eleccions a Madrid. ¡Teoria del caos en estat pur! (Inesperat potser per a Moncloa, Inés Arrimadas i el comú dels mortals; a Gènova, estava tot ben planificat.) Más Madrid i PSOE reaccionaren ràpidament i presentaren sengles mocions de censura per a frenar les eleccions. Aprofitaren la incompetència jurídica i administrativa de l'equip de Díaz Ayuso, que no havia registrat a temps la dissolució de l'Assemblea de Madrid. Els jutges han resolt l'embolic. Tenir amics als tribunals sempre ajuda.

El PSOE també presentà una moció de censura tàctica en les Corts de Castella i Lleó. Però van comparèixer davant els mitjans de comunicació els vicepresidents de Castella i Lleó i Andalusia i Begoña Villacís. Van dir que no deixaran caure els respectius governs autonòmics i municipal. Com que els fets se succeeixen a velocitat de vertigen, aquestes declaracions ja podrien estar desfasades; les feren quan encara ignoraven que s'havia consumat el tamayazo a Múrcia ¿Ja han acabat les rèpliques del terratrèmol polític? ¡No! En realitat, la moció de censura al govern de Múrcia no ha estat retirada. És tot un misteri saber què votaran els tres membres del grup mixt expulsats de Vox. També s'ha sabut aquest matí que el president del parlament murcià, diputat de C's, s'abstindrà en la votació —un dels que tenia el PP a la recambra per a cas de necessitat. ¿Prosperarà una moció firmada pel PSOE gràcies al suport de diputats de l'extrema dreta? Cosas veredes, diria l'Arcipreste de Hita. Continua el degoteig de càrrecs —Toni Cantó l'últim— que abandonen el vaixell taronja, principal damnificat del sisme. C's està a punt d'enfonsar-se.

Podria sentir la temptació de morir matant. Ara bé, si Arrimadas decidís torpedinar l'Ajuntament de Madrid i la Junta de Castella i Lleó com a represàlia, ¿la seguirien tots els càrrecs polítics del seu partit presents en ambdues institucions? Teodoro García Egea ha obert les portes de bat a bat a dirigents i militants de C's. El dimitit Toni Cantó —que ja no donarà la tabarra a les Corts Valencianes— deu conèixer els vaticinis d'alguns sondeigs, perquè voldria que tot el centredreta es presente junt a les eleccions madrilenyes. Segons aqueixos vaticinis, C's i Unidas Podemos es quedarien sense representació en l'Assemblea de Madrid i Díaz Ayuso podria governar amb el suport de Vox. Aquests pronòstics han detonat l'altra bomba del matí: Pablo Iglesias abandona el govern de l'Estat, perquè vol ser candidat a president del govern de la Comunitat de Madrid. En conèixer la notícia, Díaz Ayuso ha dit: España me debe una; he conseguido sacar a Iglesias del gobierno. Voy a cambiar el lema de campaña, que ahora será "Libertad o comunismo". Ja es veu quin nivell ha assolit la política de les Espanyes. I que Madrid estiga sempre en el focus cansa molt.

En fi, el "joc de trons" podria seguir. Per tant, la gent del carrer té dret de preguntar-se si alguns dels polítics embolicats en operacions de transfuguisme, convocatòries d'eleccions, mocions de censura i confecció de llistes estaran pendents de l'evolució de la pandèmia, de la campanya de vacunacions, de la crisi econòmica i de l'atur. Fa l'efecte que només pensen en les seues coses. Qui vol ser nova presidenta de Múrcia, Ana Martinez Vidal, diputada de C's, féu una afirmació cridanera en assabentar-se del tamayazo dels seus ex companys: «Els tres traïdors que continuaran donant suport al PP s'han venut.» ¿Preu? «76.000 euros bruts a l'any i xofer a la porta de casa», va dir. Amb aquestes paraules de la candidata a presidir la Regió de Múrcia, podem fer-nos una idea de quin seria el seu preu si triomfés la moció de censura. I ja sabem quines són les inquietuds d'alguns personatges públics. Però tornem al principi. Per darrere d'aquest circ polític i mediàtic, està la necessitat imperiosa que té l'establishment de controlar els ressorts del poder a tots els àmbits. I això està per davant de preocupacions ciutadanes com la salut o la justícia social.

Salvar l'hostaleria

Generalment, tenim tendència a solidaritzar-nos amb qui ho passa malament. Amb la covid-19, els propietaris de bars, restaurants, hotels, locals d'oci nocturn i altres negocis del sector hostaler travessen una època crítica. És normal que es queixen. I també és normal que reben mostres de solidaritat. Tanmateix, se solen oblidar aspectes que cal recordar. Comencem pel principi. Es diu que som una terra de cambrers. Sí, l'hostaleria del conjunt de l'Estat té unes dimensions gegantines. Les dades indiquen que la pell de brau és la contrada del món amb més negocis del sector, un per cada 175 habitants, més del doble que en Alemanya —on hi ha un establiment hostaler per cada 400 persones. Molts afirmen que el caràcter festiu i sociable dels hispànics és causa de la gran proliferació de bars, restaurants i locals d'oci. Hi ha, però, altres motius, com l'absència d'oportunitats de treball per manca d'un sector industrial amb suficient pes. Sovint, quan les famílies se senten anguniades per la situació d'atur dels seus components opten, si tenen estalvis, per la solució hostalera: un cònjuge a la cuina, altre a la barra i el fill a la terrassa.

Poden arribar a guanyar diners amb uns horaris terribles. Qüestions distintes són la qualitat del servei i la capacitat de supervivència en moments de crisi com els actuals. Són una plèiade els llocs en què el personal no té cap capacitació professional i tracta incorrectament els clients. Tots els restaurants no són locals prestigiosos o amb estrelles Michelin. Respecte a la capacitat de supervivència, es calcula que la solvència mitjana del sector és de dos mesos —inferior, cal suposar, en nombrosos establiments—, cosa que provoca una enorme rotació. Es tanquen molts negocis i s'obrin altres. Per tant, a l'hora de concedir subvencions, caldria verificar la solvència anterior a la pandèmia. Però tot açò només és una de les cares de l'assumpte. Molta gent haurà advertit que certs bars o restaurants canvien contínuament de cambrers. Cada quatre setmanes s'hi veuen cares noves. ¿Per quin motiu? ¡Els contractes temporals de prova! Alguns empresaris s'estalvien així fer fixos els treballadors. Al sector proliferen salaris baixos, escassa qualificació, jornades laborals llarguíssimes, hores extraordinàries mal remunerades i treball pagat en negre.

En altres paraules: molta explotació laboral. No tots els hostalers realitzen males pràctiques, però aquestes han de tenir conseqüències a l'hora de concedir ajudes. Quan s'anuncien, sempre hi ha desaprensius que volen aprofitar-se'n de manera fraudulenta. (Recordem que la inspecció ha detectat molts fraus en els ERTO.) Per altra banda és sabut que el sector afecta negativament molts entorns (ciutats velles, monuments, espais naturals...); fa un ús intensiu de béns escassos i recursos col·lectius (espais de domini públic, aigua, serveis de neteja i recollida de residus). Les terrasses ocupen excessivament vies públiques, obstaculitzant el pas de vianants. En entorns històrics, para-sols, tendals i altres estructures tapen perspectives i dificulten l'observació del patrimoni històric i artístic. Sovint, la instal·lació de terrasses no respecta característiques de les vies urbanes com l'amplària de les voreres. S'envaeix la calçada, eliminant places d'aparcament. Molts chiringuitos ocupen zones de domini públic a les platges. Això ja passava abans de la pandèmia.

Ara, l'autoritat permet més ocupació de via pública per a contrarestar la reducció de capacitat i l'obligació de mantenir distàncies. Barris sencers, sobretot nuclis històrics, esdevenen zones temàtiques. ¿Seqüeles? Pèrdua de comerç tradicional i fugida dels veïns, que no suporten sorolls nocturns, brutícia, pixarades... Tots hem vist cartells reivindicatius als balcons d'algunes ciutats. La invasió turística desferma processos de gentrificació. A Xàtiva, el veïnat de plaça del Mercat i zona adjacent n'està tip. Temps enrere, fou notícia el seu desacord amb els hostalers per la declaració del barri com Zona Acústicament Saturada (ZAS). La sobreexplotació de turisme i hostaleria és negativa per al patrimoni i el medi ambient. Es pot comprovar a les costes del nostre país. ¿Salvar l'hostaleria? Sí. És just ajudar un sector que crea molta ocupació. Cal que bars i restaurants continuen formant part de la nostra vida social. Però no a qualsevol preu.

(publicat a Levante-EMV, el 13/03/2021)

Massa desgavell durant la pandèmia

Tal vegada era inevitable, i deu haver passat en molts indrets. La gestió de la pandèmia ha estat desastrosa al País Valencià. Durant el primer estat d'alarma, vam creure que érem els millors, però les onades successives de covid-19 han evidenciat la crua realitat del caos, administratiu i ciutadà, en què estem immersos. El desori arribà a convertir el País Valencià en la comunitat autònoma amb pitjors dades de tot l'Estat (major incidència del coronavirus, més ingressos en hospitals i UCI i més morts). ¿Com és això? La crònica oficial anava per un costat i la realitat per altre. Sense sortir de Xàtiva, múltiples episodis mostren el desori. A finals de novembre, un diari amb delegació comarcal informava d'un fet que passà desapercebut. A l'ambulatori d'Ausiàs Marc havien acudit moltes persones a fer-se proves PCR, entre elles alumnes de la guarderia Ninos. Imaginem quin cacau suposa fer la prova a nens xicotets; se'ls ha de clavar un hisop o bastonet pel nas. La plorera és monumental. ¿Què passà? Que calgué repetir la prova a grans i menuts.

S'havien perdut les mostres. ¡Nova plorera dels menuts! En aquest cas, pèrdua pot tenir diversos significats: desaparició de mostres, descontrol en el registre de les proves, mala conservació... El cas és que calgué repetir-les. Per aquelles dates, amb el primer trimestre del curs acadèmic en vigor, algunes mares acudien a l'ambulatori en notar que llurs xiquets podien tenir símptomes compatibles amb la covid-19. Es van donar situacions ben cridaneres. Una mare treballadora, posem per cas, tenia un xiquet refredat. Trucà a l'ambulatori. La citaren per a fer-los una PCR. Abans d'entrar al box, una infermera li donà a la mare un document que calia signar. Aquesta: «Primer, l'hauré de llegir.» La sanitària: «Escolta, no tenim temps; hi ha molta gent fora.» La mare firmà i entrà al box. Els prengueren les mostres. «Han d'estar confinats a casa deu dies», digué la sanitària. La mare, estranyada: «Diguéreu que sols havia d'estar a casa mentre esperem els resultats. ¿Deu dies? Jo treballe.» La sanitària, indiferent: «És el que acabes de firmar.»

Quan la dona sortí del box, va dir a les mares que estaven a la sala d'espera: «Abans de firmar-lo, llegiu bé un paperet que us donaran.» La infermera, molt empipada: «Escolta, ¿qui ets tu per a dir això?» La interpel·lada: «No vull que els passe el mateix que a mi. I estic temptada d'anar al despatx de l'inspector.» Però encara hi ha més exemples de mal funcionament dels serveis sanitaris. A una dona li han de realitzar una endoscòpia al Lluís Alcanyís. Abans cal fer-li una PCR. Surt positiva. Fan la prova també al marit i dos fills. Positius i asimptomàtics. Els sanitaris els diuen que estiguen deu dies confinats a casa. Passat aquest període, podran fer vida normal si es troben bé. Ella té algunes molèsties i problemes per a comunicar-se telefònicament amb l'ambulatori. ¡Uf! Durant el confinament, cap rastrejador no els truca per a preguntar pels seus contactes estrets. Transcorreguts els deu dies, ¡a volar! Com deia més amunt, entre la ciutadania també han proliferat conductes inadequades. Es poden contar casos reals com la vida mateixa.

S'apleguen un parell de matrimonis amb els seus fills en un xalet. És dissabte. Les normes diuen que no es poden reunir persones no convivents. Un dels homes està contagiat i no ho sap. Fan paella. Les dones i els xiquets mengen cadascú del seu plat. Els homes decideixen menjar a la valenciana, clavant cullerada directament en el calder, és a dir, en la paella. Un amic contagia l'altre i aquest la seua família. Al seu fill li detecten el coronavirus en el col·legi. Cal enviar a casa tots els alumnes de la seua classe, a fer quarantena. Dues famílies i una classe, amb mestra inclosa, confinats. Altre grup familiar extens, molts membres del qual exerceixen professions relacionades amb la salut, es reuneixen també en un xalet. És diumenge. Algú d'ells té la covid-19. Una dona present a l'aplec, docent de professió, es contagia. L'endemà, acut a treballar en un conegut col·legi de Xàtiva. Tres dies després, una classe sencera enviada a casa i més confinats en quarantena. I encara hi ha més casos de professionals de la salut que fan coses molt rares.

Una metge ha donat positiu en coronavirus. Ella i la seua família han de romandre al domicili, fent la quarantena corresponent. Una veïna que viu al mateix immoble s'astora al supermercat; troba la metge agarrant gènere de les prestatgeries. «¿Però què fas ací? ¿No hauries d'estar en casa?», pregunta a distància amb una barreja d'espant i sorpresa. «És que jo no puc estar tants dies tancada. A més, hauré de comprar el menjar, ¿no?», contesta la metge. (L'escena transcorre al súper on jo solc comprar.) Més mostres d'irresponsabilitat. Durant el mes de febrer, no podien reunir-se a la via pública més de dues persones no convivents. La prohibició —molts lectors ho comprovarien— s'incomplia sovint. Trobar tertúlies al carrer era habitual. Veure ancians reunits —a la plaça on visc, sense anar massa lluny— era el pa nostre de cada dia. Em cridà l'atenció una anècdota. En la Baixada de l'Estació, sis avis, uns dempeus i altres asseguts en un banc, es burlaven d'altre que passava per la vorera d'enfront: «Vine ací. ¿És que tens por?» Devien ignorar que són població de risc. I potser criticarien després els joves que han organitzat festes.

Altre element que explica el desastre és l'hostaleria. Els propietaris de negocis hostalers s'han afartat de dir que llur activitat és segura. «Els locals tenen ventilació. Usem gel desinfectant i mascaretes. S'hi guarden distàncies. Respectem les mesures de seguretat.» ¿Sí? ¡No sempre! En un prestigiós restaurant xativí, tot està en ordre: cabuda i nombre de persones per taula com marca la norma; mascaretes dels cambrers ben ficades; distàncies adients; carta de menú que no cal tocar (hi ha a les taules un codi QR que es pot captar amb el mòbil). En canvi, les coses no funcionen com cal en altre establiment. Un grup de clients, més dels permesos per la norma, seuen a la terrassa al costat d'una finestra. Van fent comandes. S'estan dues hores. S'han llevat la mascareta en arribar i —malgrat un avís ben gran als vidres— no se la tornaran a posar fins que decidisquen marxar. L'amo del local fa els ulls grossos; no vol perdre clientela. Estan prohibits els plats per a compartir, però es veuen a taula plats de papes, olives i salmorra d'on piquen tots.

Recordem que l'alcaldia ordenà tancar dos locals de plaça del Mercat al començament de l'any. Els portaveus del gremi d'hostalers afirmen —sense explicar de quines fonts trauen les dades— que el nombre de contagis als seus negocis és ínfim. Jo no ho tinc tan clar. És més: si van baixar dràsticament el contagis quan es tancà tota l'hostaleria, alguna relació causa-efecte ha d'haver-hi. En tot cas, l'evolució de la covid-19 al País Valencià semblava per moments catastròfica. I ningú no pot llançar la primera pedra (ni autoritat, ni sectors econòmics, ni segments ciutadans). Ja hem sortit d'una terrible tercera onada pandèmica. La Generalitat ha rebaixat la duresa de les mesures contra el coronavirus. Atès que el procés de vacunació es desenvolupa de manera molt lenta, ¿tindrem una quarta onada en què es reproduïsquen desgavells administratius i socials com els acabats de contar? Tot podria ser. L'humà és l'únic animal que ensopega dues vegades amb la mateixa pedra. I molta gent ja comença a estar desconnectada de l'assumpte.

Posar a la picota

La vacuna contra la covid-19 és un bé escàs. Per tant, l'autoritat sanitària ha establit un protocol que marca l'ordre en què s'han d'immunitzar els grups de població. Fou molt fàcil acordar quins serien els primers: residents i personal de geriàtrics; personal sanitari i sociosanitari de primera línia, grans dependents no ingressats en institucions i gent major de vuitanta anys. El problema comença a l'hora de decidir quins seran els següents. Molts col·lectius esgrimeixen el seu dret: sanitaris de segona línia —¿n'hi ha, de segona línia?—, bombers, policies, docents, empleats de la llar, taxistes, dependents d'establiments d'alimentació, treballadors de l'hostaleria, auxiliars d'ajudes a domicili... Fins i tot s'ha parlat de vacunar ja tots els membres dels governs central i autonòmics, alcaldes de poblacions importants —bé que caldria aclarir això de la importància. ¡Mare meua! (Jo tinc ben clar que no rebré el vaccí fins a la darreria d'any, si les farmacèutiques no augmenten la producció.) A finals de la setmana passada encara no s'havien pogut vacunar tots els sanitaris de primera línia al Lluís Alcanyís —els residents i el personal de Novaedat, sí.

Començà una carrera a la recerca de padrins, per a colar-se. Els costums picarescos de segles no desapareixen de la nit al dia. Polítics de distint rang, militars d'alta graduació, bisbes i sacerdots, directors d'hospitals, gerents d'àrees de salut, metges jubilats, sindicalistes i altres tramposos ja han rebut la primera dosi sense tenir prioritat. És vergonyós que faça la patota qui precisament ha de donar exemple de joc net. Les trampes d'alcaldes, bisbes, consellers i l'excap de les forces armades són ben reprovables. Sanitaris militars, contingents que marxen en missió a l'estranger i membres de la UME havien de vacunar-se abans. Per tant, el general de l'aire a qui tots els dies de guerra li semblen dilluns ha tingut un comportament comparable al del capità que abandona primer la nau. Ara bé, no sóc partidari de fer llenya de l'arbre caigut; ja ha presentat la renúncia al seu càrrec. Crida l'atenció, això sí, el procedir d'un bisbe; a més de botar-se el torn, ha mentit dient que viu a la residència sacerdotal on s'ha vacunat. Ja ho deia un amic meu molt bromista: «Qui no tinga una excusa, ¡que el maten!» I tots en tenen alguna —la del culet, per exemple.

Es veu que alguns monsenyors no comparteixen les teories del cardenal Cañizares, el qual arribà a dir que s'utilitzaven embrions d'avortament en la fabricació dels vaccins. Al final hi haurà un aspecte positiu en aquest assumpte; malgrat el negacionisme, l'interès d'autoritats per vacunar-se abans que ningú dissipa els temors de la gent de peu. Però les trampes han reviscolat tendències atàviques dels habitants de la pell de brau. Una d'elles és l'atracció per l'espectacle de la picota, una columna que assenyalava el lloc de viles i ciutats en què es practicaven execucions. El fust servia també per a lligar els criminals exposant-los a la vergonya pública. Posar gent a la picota torna a ser moda. Em sembla molt just que es difonguen nom i càrrec dels qui s'han colat davant de gent més necessitada de vacuna, ¿però cal que ens els repetisquen tots els dies, a totes hores, en tots els periòdics, en tots els telediaris i en totes les tertúlies? ¡Uf! A més, la picota podria haver tingut un efecte secundari: la infracció de les normes sobre protecció de dades personals.

Els tramposos s'han vacunat davant de testimonis —davant almenys de qui els ha injectat la dosi. És difícil evitar, per tant, que els seus noms acaben coneixent-se. Però no es pot descartar que funcionaris amb accés a registres sanitaris hagen filtrat les dades de penques que, altrament, haurien passat desapercebuts. I per a rematar-ho, algunes autoritats, com ara el molt honorable Ximo Puig, neguen segona dosi als infractors del protocol de vacunació. Els renuents a dimitir mereixen reprovació, però tot açò em recorda l'edat mitjana. Al final, igualment caldrà vacunar-los i s'hauran balafiat dosis. ¿És precís més càstig als qui hagen assolit responsabilitats? ¿No n'hi ha prou amb l'exposició en la picota? ¿Volem també que es moren, o que li costen un dineral al contribuent si arriben a ingressar en una UCI? Ah, oblidava l'excusa del culet. «¿A l'Àrea de Salut Xàtiva-Ontinyent hi haurà caps que, per no tirar culets de vials...?», m'etziba una persona molt llarga. Mmm. ¡Quina pregunta! No m'agrada l'espectacle de l'argolla i la picota.

(publicat a Levante-EMV, el 13/02/2021)

Quan s'està acostumat a manar

Dins de les seues diòcesis respectives, molts bisbes estan acostumats a tenir l'última paraula en assumptes diversos: interpretació del dogma, pastoral, organització i administració eclesiàstica, nomenament de càrrecs... Dit d'altra manera: manen sobre el ramat de què són pastors, pràctica derivada de l'organització jeràrquica i piramidal de l'Església. De fet, les cúries bisbals se solen creure un poder paral·lel desvinculat del poder civil. El bisbe d'Oriola-Alacant, per exemple, que s'ha ficat la primera dosi de la vacuna contra la covid-19, quan encara no li tocava, ha tingut una reacció de manual. Primerament, ha afirmat que no ha comès cap irregularitat. És a dir, no té consciència d'haver obrat malament. Anem a veure, monsenyor. El protocol de Salut Pública està clar. Si vostè no és resident o treballador d'un geriàtric, ni personal sanitari o sociosanitari de primera línia, ni gran dependent ingressat en una institució, ni major de vuitanta anys, no li tocava vacunar-se encara. Ha comès, per tant, una irregularitat. En qualsevol cas, el bisbe ha anunciat que renuncia a la segona dosi, en vista de la repercussió mediàtica que ha tingut el seu cas. És a dir, no renuncia perquè estiga penedit d'allò que ha fet. Els seus portaveus afirmen en un comunicat oficial que monsenyor no buscava ningún trato de favor i seguia la dinámica de las demás campañas de vacunación, debido a su vinculación sanitaria. ¿Vinculació sanitària? ¿De què parlen? ¿Altres campanyes de vacunació? ¡Aquesta és una campanya distinta! Ho sap fins i tot el meu nét de vuit anys. A més, la renuncia arriba tard. El president de la Generalitat ja va dir que no rebrien segona dosi els tramposos. (Encara que podria rectificar finalment aquesta decisió.) El bisbe també explica que renuncia pel bé espiritual de tots els fidels de la diòcesi. ¡Ha! Quan una persona que està acostumada a manar intenta fer gestos d'humilitat les coses no acaben de funcionar. ¡Humilitat forçada! I falsa, per tant. El bisbe deu tenir por que la seua conducta suscite, en part dels seus feligresos, dubtes sobre l'ajuda de Déu. I algunes ovelles del ramat podrien recordar les paraules de Crist (Mateu, 20, 1-16): «Els últims seran els primers i els primers, els últims.» Com a colofó, el prelat anuncia que s'ha posat en mans de la Sanitat Pública per a completar la seua vacunació quan, on i com determine l'autoritat sanitària. ¡Ens ha fotut! Com fa la immensa majoria de gent. I com hauria d'haver fet ell des del principi. En fi, un signe d'humilitat i penediment vertaders seria acceptar sense excuses el seu mal procedir i posar el seu càrrec a disposició del papa. La resta, ¡galindaines! I a tot açò, la Conferència Episcopal callada.