Generalment, tenim tendència a solidaritzar-nos amb qui ho passa malament. Amb la covid-19, els propietaris de bars, restaurants, hotels, locals d'oci nocturn i altres negocis del sector hostaler travessen una època crítica. És normal que es queixen. I també és normal que reben mostres de solidaritat. Tanmateix, se solen oblidar aspectes que cal recordar. Comencem pel principi. Es diu que som una terra de cambrers. Sí, l'hostaleria del conjunt de l'Estat té unes dimensions gegantines. Les dades indiquen que la pell de brau és la contrada del món amb més negocis del sector, un per cada 175 habitants, més del doble que en Alemanya —on hi ha un establiment hostaler per cada 400 persones. Molts afirmen que el caràcter festiu i sociable dels hispànics és causa de la gran proliferació de bars, restaurants i locals d'oci. Hi ha, però, altres motius, com l'absència d'oportunitats de treball per manca d'un sector industrial amb suficient pes. Sovint, quan les famílies se senten anguniades per la situació d'atur dels seus components opten, si tenen estalvis, per la solució hostalera: un cònjuge a la cuina, altre a la barra i el fill a la terrassa.
Poden arribar a guanyar diners amb uns horaris terribles. Qüestions distintes són la qualitat del servei i la capacitat de supervivència en moments de crisi com els actuals. Són una plèiade els llocs en què el personal no té cap capacitació professional i tracta incorrectament els clients. Tots els restaurants no són locals prestigiosos o amb estrelles Michelin. Respecte a la capacitat de supervivència, es calcula que la solvència mitjana del sector és de dos mesos —inferior, cal suposar, en nombrosos establiments—, cosa que provoca una enorme rotació. Es tanquen molts negocis i s'obrin altres. Per tant, a l'hora de concedir subvencions, caldria verificar la solvència anterior a la pandèmia. Però tot açò només és una de les cares de l'assumpte. Molta gent haurà advertit que certs bars o restaurants canvien contínuament de cambrers. Cada quatre setmanes s'hi veuen cares noves. ¿Per quin motiu? ¡Els contractes temporals de prova! Alguns empresaris s'estalvien així fer fixos els treballadors. Al sector proliferen salaris baixos, escassa qualificació, jornades laborals llarguíssimes, hores extraordinàries mal remunerades i treball pagat en negre.
En altres paraules: molta explotació laboral. No tots els hostalers realitzen males pràctiques, però aquestes han de tenir conseqüències a l'hora de concedir ajudes. Quan s'anuncien, sempre hi ha desaprensius que volen aprofitar-se'n de manera fraudulenta. (Recordem que la inspecció ha detectat molts fraus en els ERTO.) Per altra banda és sabut que el sector afecta negativament molts entorns (ciutats velles, monuments, espais naturals...); fa un ús intensiu de béns escassos i recursos col·lectius (espais de domini públic, aigua, serveis de neteja i recollida de residus). Les terrasses ocupen excessivament vies públiques, obstaculitzant el pas de vianants. En entorns històrics, para-sols, tendals i altres estructures tapen perspectives i dificulten l'observació del patrimoni històric i artístic. Sovint, la instal·lació de terrasses no respecta característiques de les vies urbanes com l'amplària de les voreres. S'envaeix la calçada, eliminant places d'aparcament. Molts chiringuitos ocupen zones de domini públic a les platges. Això ja passava abans de la pandèmia.
Ara, l'autoritat permet més ocupació de via pública per a contrarestar la reducció de capacitat i l'obligació de mantenir distàncies. Barris sencers, sobretot nuclis històrics, esdevenen zones temàtiques. ¿Seqüeles? Pèrdua de comerç tradicional i fugida dels veïns, que no suporten sorolls nocturns, brutícia, pixarades... Tots hem vist cartells reivindicatius als balcons d'algunes ciutats. La invasió turística desferma processos de gentrificació. A Xàtiva, el veïnat de plaça del Mercat i zona adjacent n'està tip. Temps enrere, fou notícia el seu desacord amb els hostalers per la declaració del barri com Zona Acústicament Saturada (ZAS). La sobreexplotació de turisme i hostaleria és negativa per al patrimoni i el medi ambient. Es pot comprovar a les costes del nostre país. ¿Salvar l'hostaleria? Sí. És just ajudar un sector que crea molta ocupació. Cal que bars i restaurants continuen formant part de la nostra vida social. Però no a qualsevol preu.
(publicat a Levante-EMV, el 13/03/2021)
Poden arribar a guanyar diners amb uns horaris terribles. Qüestions distintes són la qualitat del servei i la capacitat de supervivència en moments de crisi com els actuals. Són una plèiade els llocs en què el personal no té cap capacitació professional i tracta incorrectament els clients. Tots els restaurants no són locals prestigiosos o amb estrelles Michelin. Respecte a la capacitat de supervivència, es calcula que la solvència mitjana del sector és de dos mesos —inferior, cal suposar, en nombrosos establiments—, cosa que provoca una enorme rotació. Es tanquen molts negocis i s'obrin altres. Per tant, a l'hora de concedir subvencions, caldria verificar la solvència anterior a la pandèmia. Però tot açò només és una de les cares de l'assumpte. Molta gent haurà advertit que certs bars o restaurants canvien contínuament de cambrers. Cada quatre setmanes s'hi veuen cares noves. ¿Per quin motiu? ¡Els contractes temporals de prova! Alguns empresaris s'estalvien així fer fixos els treballadors. Al sector proliferen salaris baixos, escassa qualificació, jornades laborals llarguíssimes, hores extraordinàries mal remunerades i treball pagat en negre.
En altres paraules: molta explotació laboral. No tots els hostalers realitzen males pràctiques, però aquestes han de tenir conseqüències a l'hora de concedir ajudes. Quan s'anuncien, sempre hi ha desaprensius que volen aprofitar-se'n de manera fraudulenta. (Recordem que la inspecció ha detectat molts fraus en els ERTO.) Per altra banda és sabut que el sector afecta negativament molts entorns (ciutats velles, monuments, espais naturals...); fa un ús intensiu de béns escassos i recursos col·lectius (espais de domini públic, aigua, serveis de neteja i recollida de residus). Les terrasses ocupen excessivament vies públiques, obstaculitzant el pas de vianants. En entorns històrics, para-sols, tendals i altres estructures tapen perspectives i dificulten l'observació del patrimoni històric i artístic. Sovint, la instal·lació de terrasses no respecta característiques de les vies urbanes com l'amplària de les voreres. S'envaeix la calçada, eliminant places d'aparcament. Molts chiringuitos ocupen zones de domini públic a les platges. Això ja passava abans de la pandèmia.
Ara, l'autoritat permet més ocupació de via pública per a contrarestar la reducció de capacitat i l'obligació de mantenir distàncies. Barris sencers, sobretot nuclis històrics, esdevenen zones temàtiques. ¿Seqüeles? Pèrdua de comerç tradicional i fugida dels veïns, que no suporten sorolls nocturns, brutícia, pixarades... Tots hem vist cartells reivindicatius als balcons d'algunes ciutats. La invasió turística desferma processos de gentrificació. A Xàtiva, el veïnat de plaça del Mercat i zona adjacent n'està tip. Temps enrere, fou notícia el seu desacord amb els hostalers per la declaració del barri com Zona Acústicament Saturada (ZAS). La sobreexplotació de turisme i hostaleria és negativa per al patrimoni i el medi ambient. Es pot comprovar a les costes del nostre país. ¿Salvar l'hostaleria? Sí. És just ajudar un sector que crea molta ocupació. Cal que bars i restaurants continuen formant part de la nostra vida social. Però no a qualsevol preu.
(publicat a Levante-EMV, el 13/03/2021)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada