Juny de diades i commemoracions

Llibres prohibits

El passat dijous 23, festivitat de Sant Jordi, celebràrem el dia del llibre. Amb independència del tradicional debat sobre l'oportunitat d'una celebració com aqueixa, és molt evident que corren mals temps per als llibres. Pel que es veu, torna l'índex de llibres prohibits; el govern autonòmic valencià, en mans de les dretes (la conservadora i la neofeixista), vol eradicar del currículum de batxillerat els autors catalans. Ignorem si Francesc Eiximenis, que va redactar per als jurats de València l'obra Regiment de la Cosa Pública, figurarà a la llista dels prohibits. Havia nascut a Girona, però escriví gran part de la seua obra a València, on visqué vint-i-sis anys. Sembla que anem enrere, com els crancs. De 1559 a 1966, l'Index Librorum Prohibitorum et Expurgatorum fou la llista oficial de publicacions que l'Església Catòlica considerava herètiques, immorals o perilloses per a la fe. El seu objectiu era frenar la difusió d'idees crítiques, sobretot després de la Reforma de Luter, que es propagava ràpidament gràcies a l'invent de la impremta. El Concili de Trento i la Inquisició intentaren evitar que l'heretgia protestant s'escampés fora d'Alemanya.

Es publicaren successives edicions de l'Index Librorum Prohibitorum. La primera va aparèixer a Roma en 1559 sota el pontificat de Pius V. A Espanya, el primer índex s'havia publicat en 1551. Era una reimpressió del publicat a la Universitat de Lovaina en 1546, per ordre de Carles V, amb un apèndix dedicat als llibres espanyols. Els índexs incloïen una enorme quantitat de llibres de tota mena, però prestaven especial atenció a les obres de temàtica religiosa i, particularment, a les traduccions vernacles de la Bíblia. També examinaven llibres científics i obres de ficció. La seua última edició incloïa més de 4.000 títols i autors com Descartes, Voltaire, Kant, Victor Hugo i Darwin. La primera llista oficial fou promulgada en 1559, amb l'edició més influent en 1564 després el Concili de Trento. S'actualitzà més de quaranta vegades fins a la seua abolició definitiva en 1966, sota el pontificat de Pau VI. L'Índex era l'instrument per a prohibir la lectura, la possessió o la venda de llibres "perniciosos". Incomplir la prohibició implicava l'excomunió i altres diverses penes imposades per la Inquisició —que sovint va organitzar cremes de llibres.

Obres molt notables figuraren a l'Índex: Crítica de la raó pura, de Kant, Madame Bovary, de Flaubert, Els miserables, de Victor Hugo, tractats de científics com Copernico i Galileo... En cada diòcesi, el bisbe nomenava un censor librorum encarregat del control dels llibres. Podia atorgar l'imprimatur o prohibir-ne la publicació quan els considerava herètics o incitadors a la desviació. La Inquisició espanyola publicà els seus propis índexs entre 1551 i 1819, sovint més estrictes que el romà —incloïen obres en gallec o català. En fi, malgrat les prohibicions, molts llibres inclosos a l'Índex esdevingueren clàssics de la literatura universal, palesant el fracàs de la censura per a impedir la circulació d'idees. Les interdiccions deixaren de sortir efectes a partir de determinat moment històric, però el nihil obstat quominus imprimatur del bisbe respectiu encara ha de figurar en els llibres oficials de l'Església (traduccions oficials de la Bíblia, llibres litúrgics, catecismes i llibres de text de religió). En tot cas, qui es pense que els índexs de llibres prohibits han desaparegut s'equivoca. Les confessions protestants també practiquen la censura.

En el curs escolar 2023-24, la censura de llibres als EUA assolí nivells de rècord, amb més de 10.000 casos reportats. La censura està impulsada principalment per grups conservadors i noves lleis estatals en zones com Florida i Texas. Es dirigeix majoritàriament a obres que aborden el racisme, la diversitat sexual i la identitat de gènere. Els districtes escolars reben pressions locals, estatals i federals perquè es veden llibres. En 2024-2025, PEN Amèrica va comptabilitzar 6.870 casos en vint-i-tres estats i vuitanta-set districtes escolars a nivell federal. Encara que el nombre experimentava una reducció respecte al curs anterior, mai abans no s'havien aprovat tantes lleis o regulacions per a restringir les lectures de joves i xiquets. Florida lidera les prohibicions amb 2.304 casos, per pressions de grups locals i funcionaris electes, per amenaces de llevar les llicències professionals als educadors que no s'emmotllen i per un marc legal cada vegada més coercitiu. Darrere de Florida vénen Texas i Tennessee. Estats com Utah i Carolina del Sud també s'abonen a la censura amb la creació de llistes estatals de lectures prohibides a les seues biblioteques.

El retorn de Trump a la Casa Blanca va augmentar la pressió als districtes escolars. Las ordres executives, que decreten la prohibició del suposat adoctrinament radical en l'educació primària i secundària, protegir les dones de la ideologia de gènere i acabar amb les polítiques d'inclusió i diversitat, són utilitzades com justificació per a la retirada de llibres de biblioteques escolars o públiques. Així mateix, el desmantellament del Departament d'Educació va donar carta blanca als Estats per a imposar un control ideològic en l'educació pública. Uns 2.050 llibres van estar retirats de les prestatgeries per la pressió que imposa l'existència o l'amenaça de promulgar lleis estatals. Però la majoria de casos derivava de l'autocensura. «No està el forn per a rosques», diu el refrany. La inclusió de llibres de temàtica LGBTQ+ en les biblioteques d'aules i escoles està descartada. Grups de pares musulmans i cristians volen impedir als seus fills la lectura de llibres il·lustrats sobre el tema. En 2025, l'Associació Americana de Biblioteques estimava que més de cent projectes de llei estatals volien ampliar la definició del que es considera nociu per als nens.

També es vol limitar la capacitat dels bibliotecaris per a determinar quins llibres poden tenir en les seues col·leccions. Campanyes impulsades per individus i grups amb opinions supremacistes blanques, homòfobes i nacionalistes cristianes estaven darrere de moltes d'aquestes iniciatives legislatives. Un passatge que aborde identitats homosexuals i trans es confon amb contingut explícitament “sexual” i s'ha prohibit una gran quantitat de literatura per jutjar-la inapropiada i obscena. L'autor més vetat és Stephen King. Les seues obres han patit 206 censures en 2025. Entre els títols llatinoamericans vetats es troben En el tiempo de las mariposas de Julia Álvarez, El amor en los tiempos del cólera i Cien años de soledad de Gabriel García Márquez i La casa de los espíritus i Zorro d'Isabel Allende. ¡Ha! La Conselleria d'Educació n'ha pres nota i vol censurar Ramon Llull, Àngel Guimerà o Mercè Rodoreda. En altres temps, els llibres prohibits per l'Església es conservaven en un dipòsit o armari tancat, anomenat infern, només accessible amb permís especial. Els instituts valencians de secundària també hauran de tenir un "infern".

Impunitat

Jo tinc molt clara la diferència entre semita (terme despullat actualment de qualsevol connotació racial), jueu, sionista i israelià, però pot haver-hi molta gent que no sàpiga distingir unes coses d'altres. Tan semites són els àrabs com els hebreus, perquè comparteixen arrels lingüístiques comunes. Jueu és qui practica la religió jueva. Sionista és el seguidor d'una ideologia suprematista basada en mites. Israelià és el ciutadà de l'estat d'Israel. ¿Poden coincidir les quatre condicions? Sí. En Israel hi ha molta gent que és alhora sionista i jueva. Semita ja no ho tinc tan clar, perquè hi ha israelians de procedències molt diverses i l'hebreu modern parlat a Israel és en bona mesura una creació artificial, encara que ha acabat parlant-lo el 72% de la població. Els àrabs israelians i els jueus procedents de països àrabs de pròxim orient o nord d'Àfrica, el 20% de la població, parlen àrab. També hi ha més d'un milió d'immigrants de l'antiga URSS que parlen rus. Ara bé, la creació mateixa de l'estat d'Israel fou un projecte sionista. Sionistes foren els pares fundadors. El sionisme és transversal; segons les enquestes, la majoria de la població hebrea és sionista.

El sionisme impregna tant les files laboristes com les dels partits religiosos i de dretes. Això explica que la majoria dels israelians hebreus veja bé el genocidi perpetrat a Gaza, l'agressió a la República Islàmica d'Iran i la invasió de Líban. Fora d'Israel, el sionisme està escampat per tots els països anomenats "occidentals". A Espanya també té tentacles, especialment en els partits de dretes. El vicesecretari general del PP Elías Bendodo, posem per cas, és jueu d'arrels sefardites. Hi ha presència jueva en múltiples sectors: política, banca, finances, indústria, energia, noves tecnologies, cinema i espectacles, esports, casinos... Entre les persones més riques del món hi ha nombrosos jueus, com ara Larry Page, cofundador de Google, Larry Ellison, fundador d'Oracle, Mark Zuckerberg, CEO de Facebook, Michael Bloomberg, polític i financer, George Soros, financer... El ja desaparegut magnat del joc Sheldon Adelson, amb moltes propietats immobiliàries a Las Vegas, també era jueu. Altra família jueva famosa són els Rothschild, banquers. El lobby sionista és especialment actiu als EUA, però també en molts altres països (Regne Unit, França, Alemanya, Rússia...).

En EUA, el lobby no podria exercir tanta influència sense el suport dels cristians evangèlics —o sionistes cristians—, un conglomerat de luterans, metodistes, baptistes, adventistes, etc. Segons la creença adventista, la segona vinguda de Jesucrist està pròxima i s'ha de produir en un Gran Israel amb fronteres bíbliques i poblat només per jueus que hauran de convertir-se o perir. Tot el que s'acaba de dir explica molts successos al pròxim orient. Jo no sóc ni antisemita ni odie els jueus, però rebutge el sionisme radicalment. Tanmateix, l'antisemitisme, entès com odi racista vers els jueus, que havia desaparegut pràcticament després de conèixer-se la magnitud de les atrocitats comeses pels nazis, pot reviscolar. Moltíssima gent no entén que les antigues víctimes s'hagen convertit en botxins. Tampoc no s'entén que al govern israelià, format per ultradretans sionistes i fanàtics religiosos, se li tolere tot: desobediència a les resolucions de Nacions Unides, invasió i apropiació de territoris de països veïns, genocidi, colonialisme, apartheid, agressions no provocades a estats sobirans, crims de guerra, robatori de terres i llars de palestins, menyspreu al dret internacional...

¿L'última idea del govern sionista d'Israel? Instaurar la pena de mort amb forca per a presoners palestins acusats de terrorisme. Cal recordar que estan tancats a les presons israelianes xiquets acusats de terrorisme simplement per llançar pedres als soldats del Tzáhal (Forces de Defensa d'Israel). També sovintegen confessions arrancades sota tortura. En definitiva s'atempta contra la igualtat davant la llei. Un estat que es reclama democràtic no aplicarà idèntica pena en casos equiparables; colons que han assassinat palestins a Cisjordània surten indemnes dels tribunals. L'escena del ministre extremista Itamar Ben-Gvir i uns diputats, lluint a la solapa un pin amb la forca i brindant amb xampany després que la Knéset aprovara la pena discriminatòria i cruel, remet als episodis més foscos de la ignomínia humana i mereix figurar a la història universal de la infàmia. Moltes persones creiem que Israel hauria de ser expulsat de l'ONU, que cal trencar relacions diplomàtiques amb l'estat jueu, que els dirigents israelians sionistes han de ser jutjats pel Tribunal Penal Internacional. Però res d'això no succeirà; el sionisme gaudeix d'impunitat.

Recordant el canonge Gonzalo Viñes

Lleó XIV va aclarint dubtes

Com més va, més clar queda que Lleó XIV no s'assembla molt al seu predecessor Francesc. «La Santa Seu no pot posicionar-se ni dir si Israel està cometent un genocidi a la Franja de Gaza», afirmà el papa en una entrevista publicada el passat dijous 18 de setembre. En altra entrevista en anglès amb la periodista estatunidenca Elise Ann Allen, inclosa al llibre León XIV: ciudadano del mundo, misionero del siglo XXI, el pontífex fa aquestes declaracions sorprenents: «El mot genocidi s'està usant cada vegada més referit a Gaza. Oficialment, la Santa Seu no creu que puga fer cap declaració al respecte en aquest moment. Hi ha una definició molt tècnica d'allò que podria ser un genocidi, però cada vegada més persones estan plantejant la qüestió, incloent dos grups de drets humans en Israel que han fet aqueixa declaració.» (¿...?) ¡Bonica manera de traure's les puces del damunt! Més o menys la mateixa resposta de Núñez Feijóo i altres caps del PP: «Mentre qui tinga la competència tècnica no es pronuncie, no podem utilitzar la paraula genocidi.» Amb Allen, ¿parla el papa de l'Església o el cap de l'Estat de la Ciutat del Vaticà?

Quant a la guerra en Ucraïna, Prevost diu: «El Vaticà no ha de ser el mediador. La Santa Seu només ha d'alçar la veu per la pau.» Les diferències amb Bergoglio són ben evidents; el papa Francesc va desenvolupar una intensa tasca diplomàtica. De fet, condemnà la guerra, reclamà d'investigar si allò que estava esdevenint-se a Gaza era un genocidi i tractà de ser mediador al conflicte entre Ucraïna i Rússia. Prevost no vol enredar-se. Crida l'atenció la seua actitud sobre el president dels EUA: «Si hi hagués temes específics en què fos possible comprometre'm amb ell, no tindria cap problema a fer-ho [...], especialment sobre qüestions de dignitat humana i de promoció de la pau al món que, com ha deixat clar de vegades, vol dur endavant. M'agradaria donar suport a Trump en aqueixos esforços.» ¿Donald Trump promou la pau al món? I una perla final. Referint-se a la sinodalitat, Prevost adverteix: «No es tracta d'intentar transformar la direcció de l'Església en una espècie de govern democràtic. En molts països del món, la democràcia no és necessàriament, a hores d'ara, una solució perfecta per a tot.» Prevost ens va aclarint dubtes.

Després estan decisions que han passat desapercebudes, com nomenar Piero Pioppo nunci en Madrid i Andorra. El prelat, conservador, té un passat controvertit; va ser secretari personal del cardenal Angelo Sodano, el polèmic i ultraconservador "número dos" del papa Joan Pau II. El nomenament del nunci havia estat decidit pel papa Francesc uns dies abans de morir. El fet que la decisió es produís quan l'argentí es trobava en estat greu fa sospitar que es tractà d'un gol en temps afegit del sector conservador de la Cúria. Segons fonts vaticanes, Pioppo no gaudia del favor del papa Francesc. La confirmació ha tardat sis mesos, però Prevost ha donat finalment el vistiplau. Una de les tasques principals del nou ambaixador papal serà la de seleccionar les ternes de candidats a nous bisbes de les diòcesis a mesura que es produïsquen jubilacions. Ens podem imaginar quina classe de candidats seleccionarà. Lleó XIV també ha nomenat l'italià Filippo Iannone nou prefecte del Dicasteri per als Bisbes i president de la Comissió Pontifícia per a Amèrica Llatina. El papa Francesc no havia volgut fer cardenal aquest arquebisbe. Mmm.

No a la doble vara de mesurar

¿Tenen dret a defendre's els palestins? Les possibilitats d'èxit davant la potència destructiva de l'Estat d'Israel són nul·les, però tenen dret a defendre's. Diferents resolucions de Nacions Unides han reafirmat la legitimitat de la lluita dels pobles per tal d'aconseguir el seu alliberament de la dominació colonial, l'apartheid i l'ocupació estrangera per tots els mitjans disponibles, inclòs l'ús de la força. Les resolucions fan menció explícita a pobles d'Àfrica i al poble palestí, que pot recórrer a tota classe de mitjans, inclosa la força armada, per tal d'acabar amb l'ocupació que impedeix l'exercici del seu dret a la lliure determinació. Açò duu necessàriament a preguntar-se què és una organització terrorista. La lluita armada té límits. Una acció armada palestina podrà incloure atacs contra objectius legítims, com ara les unitats o bases militars. En cap cas, però, no tenen cobertura de les resolucions de Nacions Unides el segrest de civils o la realització d'actes de terror. Els mitjans solen titllar de terrorista la milícia o el grup guerriller que combat contra el colonialisme. En canvi, s'accepta sense més que les forces armades dels estats són honorables.

Històricament, dos grups palestins han intentat la via armada. Hamàs fou en part una creació del Mossad, el servei secret israelià, que volia dinamitar l’OLP de Yasir Arafat. Israel, a fi de minar l’autoritat i el prestigi del desaparegut líder palestí, considerat per Israel terrorista i enemic de l’estat hebreu, aplicà la màxima “divideix i venceràs”. Després dels acords d'Oslo firmats per Isaac Rabin i Arafat, l'OLP deixà de ser considerada terrorista. Ara, l'acusació apunta a Hamàs. ¿Són terroristes les Brigades Izz ad-Din al-Qassam de Hamàs? Sí. Realitzen actes de terror i tenen segrestats ostages. Però l'Estat d'Israel té empresonats en pèssimes condicions uns 11.000 palestins —400 d'ells menors. I no podem oblidar que l'embrió de l'actual exèrcit d'Israel fou un grup terrorista, les milícies jueves. Durant el Mandat Britànic de Palestina, posaren explosius en mercats, vehicles de transport públic, l'hotel King David de Jerusalem i els cossos de dos soldats anglesos que prèviament havien segrestat i executat. Els colons israelians també realitzen actes terroristes. I, ¿com s'han de denominar les accions de les FDI contra civils palestins desarmats?

Evidentment, els pobles oprimits tenen dret a rebel·lar-se, però l'experiència mostra que la lluita armada no sempre aconsegueix els seus objectius. Sovint, la desesperació mena a ultrapassar els límits. La Cort Penal Internacional ordenà l'arrest de Netanyahu i el seu ministre de Defensa per crims de guerra i contra la humanitat, però també va ordenar la detenció d'un cap de Hamàs per idèntics càrrecs, des de l'acció del 7 d'octubre de 2023. Recordem que la milícia palestina matà civils (inclosos nens i dones) i prengué ostatges, alguns dels quals encara romanen en captiveri. S'ha de condemnar amb rotunditat el genocidi que duu a cap el govern israelià, però també l'evident activitat terrorista de Hamàs. La lluita armada no ha estat útil per al poble palestí. En realitat, només ha servit per a deixar Palestina en situació d'extrema debilitat davant d'Israel i els EUA, que volen convertir Gaza en una colònia a perpetuïtat, en un lloc on traure grans beneficis dels negocis immobiliaris, del turisme i de l'explotació de les reserves de gas. (Enfront de les platges de la Franja hi ha dos bosses de gas submergides a la Mediterrània, Gaza Marine 1 i 2.) Els habitants supervivents del genocidi serien la mà d'obra barata perfecta. ¡Paletes i cambrers!

L'interès econòmic també explica la tebior de molts governs —inclosos els dels estats membres de la Unió Europea— davant les enormes atrocitats comeses per les autoritats sionistes d'Israel. La pressió dels ciutadans del món, que demanen aturar el genocidi a Gaza, hauria de menar a la consecució de la pau. Ara bé, costa molt imaginar aquest horitzó pacífic si Hamàs conserva la seua hegemonia. L'organització pertany al wahhabisme, o salafisme, corrent rigorista majoritari a l'islam sunnita. Es compon d'un braç polític i un militar, no reconeix l'estat jueu i persegueix dos objectius: la destrucció d'Israel i la creació d'un estat palestí regit per la xaria —siga el que siga això. L'organització islamista guanyà les eleccions de 2006 —no se n'han convocat altres— per majoria absoluta. No sabem si ara les guanyaria. És possible que molts palestins n'estiguen tips. Fa feredat pensar en una Palestina governada per salafistes; seria una dictadura teocràtica. En tot cas, les perspectives de pau són poc falagueres. Amb extremistes instal·lats a totes les bandes, la creixent pressió ciutadana internacional hauria d'aconseguir almenys un alto el foc.

Qui denuncia el genocidi no és antisemita

Molt sovint, el nom d'una cosa és producte de la convenció. Si aquesta es generalitza, la relació entre significant i significat és molt difícil de trencar. Tenim l'exemple del mot "antisemitisme". Durant el segle XIX, es generalitzà la idea de considerar semites diverses poblacions d'orient mitjà i el nord d'Àfrica entre les quals es trobaven els jueus i els àrabs. El terme tenia, per tant, connotacions racials o ètniques. Bona part de l'explicació estava basada en mites. Els semites descendirien de Sem, un dels fills de Noè. Per contraposició a l'ètnia semita estaven la camita, descendent de Cam, i l'ària. Durant el XIX, es va encunyar el concepte de raça caucàsica que englobava els semites, els camites i els aris. En definitiva, el semita era l'individu d'un d'aquests grups ètnics. Avui, la ciència nega amb rotunditat l'existència de races humanes i, per tant, d'una denominada ètnia semita —que en tot cas incloïa també, no ho oblidem, els àrabs. A hores d'ara, tots aquests termes pertanyen exclusivament al camp de la lingüística. Només es pot parlar, per tant, de llengües semítiques, com l'hebreu i l'àrab. Avui, ètnia és sinònim de col·lectiu social.

Però mentrestant, havia sorgit el mot antisemitisme referit exclusivament als jueus. Els nazis, per exemple, eren antisemites. L'antisemitisme és una forma de racisme. Els racistes consideren inferior un grup humà. Els antisemites pensen que els jueus són éssers inferiors, deshumanitzats. Aquesta actitud és doblement rebutjable; no existeixen, ja s'ha dit, races humanes i no hi ha cap població de caire infrahumà. Encara més: no existeix un poble jueu o una nació ètnica jueva. En realitat, és jueu qui professa la religió jueva, siga quin siga el traç dels seus ulls o el color de la seua pell. Amb els jueus passa com amb els cristians. Jo, posem per cas, puc ser considerat cristià en el sentit que vaig nàixer al sí d'una família de tradició cristiana i vaig ser batejat, però no sóc una persona religiosa, ni freqüente les esglésies. També existeixen jueus no practicants. Els noms i cognoms poden donar pistes sobre les arrels d'una persona, però això no és infal·lible. Jo em dic Pérez de segon cognom i hi ha jueus sefardites que també duen el cognom Pérez. (Ma mare era castellana.) A Israel, els jueus que no són religiosos reben el nom de jiloní (secular).

 

Aquesta vinyeta de Perich té molts anys, però no ha perdut vigència.

¿Continuen existint els antisemites? Potser; l'odi al jueu covat des de fa segles pot haver deixat pòsit en la mentalitat d'algunes persones. Però jo no detecte al meu voltant actituds antisemites. Per tant, manquen de lògica les acusacions d'antisemitisme que ens llancen, als qui critiquem el genocidi en Gaza, Netanyahu, Trump, el sionisme internacional, alguns partits i diversos grups d'interès que donen suport a les tesis sionistes. Estar en contra del sionisme genocida no equival a odiar els jueus; són coses distintes. Això no vol dir que l'holocaust en Gaza no puga acréixer les actituds antisemites, molt minoritàries a hores d'ara. («Tal faràs, tal trobaràs», fa la dita.) Cal recordar que jueus de tot el món, religiosos i seculars, condemnen la política de Netanyahu. A Israel, on el sionisme és transversal (impregna el partit laborista i els partits de dreta, i és abraçat per la immensa majoria de la població), també comencen a sortir nombroses veus de protesta contra el genocidi. De fet, hi ha un degoteig de joves (xics i xiques) que es neguen a fer el servei militar, obligatori. I sovintegen les manifestacions multitudinàries contra el corrupte Netanyahu.

Em resulten insuportables les imatges de mort i destrucció a Gaza. Al llarg de la vida, he conegut moltes atrocitats. El genocidi perpetrat en Gaza, transmès diàriament pels noticiaris de televisió, supera amb escreix altres episodis esdevinguts durant el primer terç del segle XXI. Figurarà a la història universal de la infàmia —junt amb els de Ruanda, Cambodja o Sebrenica, per posar tres exemples. Crida l'atenció el debat semàntic en què està embarcada la dreta hispana. ¿Matança, genocidi, crim contra la humanitat? Pel que es veu, està esperant que una autoritat internacional competent definisca jurídicament la massacre de civils desarmats. ¡Una manera com qualsevol altra de perdre temps! A mi, tant se me'n fum la definició jurídica. De tota manera, si el PP té dubtes, pot consultar el Diccionario Panhispánico del Español Jurídico. La immensa majoria de la ciutadania ho té clar. En fi, el boicot i les pressions a l'Estat d'Israel haurien de ser universals. Si es vol evitar que l'extermini dels palestins es consume, la comunitat internacional (almenys la dels estats democràtics mereixedors del qualificatiu), ha d'actuar amb celeritat o arribarà tard.

Exèquies de Juan Aguilar

El teòleg suís Hans Urs von Balthasar, amant del teatre, dedica una part prou extensa de la seua trilogia Teodramàtica a fer una història breu de la relació conflictiva de l'Església amb el teatre. Els orígens del teatre, especialment els de la tragèdia, estan emparentats amb la litúrgia. Si la mort i la resurrecció de Crist poden ser presentades als creients com un drama, la litúrgia de la missa —una de les expressions més autèntiques del drama— és clarament una representació. El ritual de la missa compta fins i tot amb elements, el monòleg i el diàleg, clarament teatrals. Però hi ha un problema: la rutina. Aquest problema es conjura a les grans celebracions. Dissabte passat es van celebrar les solemnes exèquies del canonge Juan Aguilar. Havia traspassat el dia anterior, festivitat de Sant Feliu. La missa pontifical estigué presidida pel valencià Salvador Giménez, bisbe emèrit de Lleida. Jo vaig acudir al funeral. M'unia l'amistat amb el rector transit. Havia nascut a Cabra del Santo Cristo, poble de la província de Jaén. Malgrat haver exercit tot el ministeri sacerdotal a la nostra comarca, mai no va perdre l'accent andalús de la seua parla.

Sempre que ens vèiem pel carrer, ens saludàvem i xerràvem una estona. També era membre de l'Associació d'Amics de la Costera. Alguns concerts de música antiga, dels cicles organitzats per l'associació, se celebraren a l'església de la Mare de Déu de la Mercè i Santa Tecla, en què Juan va ser rector vint-i-un anys. Llegia habitualment les meues columnes. Recorde que en certa ocasió —jo havia escrit un text sobre els claretians— em va dir, quan ens trobàrem pel carrer de la Reina: Ximo, te has pasado. És clar que no li havia agradat el contingut del meu article, però això no impedí que continuàrem saludant-nos amb cordialitat. Altra vegada, jo pujava cap a ma casa, per la plaça de la Bassa, i ell baixava acompanyat d'un clergue desconegut. Em féu senyal d'acostar-nos. Ens donàrem les mans i Juan va passar a les presentacions: Ximo, don Salvador, obispo de Menorca. El bisbe em va preguntar si jo havia treballat al Col·legi Claret. «Sí, durant el curs 1974-1975», li vaig respondre. Salvador fue director del centro posteriormente, tercerejà Juan.

Després de la seua ordenació bisbal, Salvador Giménez, nascut a Muro, llicenciat en Filosofia i Lletres per la Universitat de València (a l'especialitat d'Història), ha exercit com a bisbe auxiliar de València, bisbe de Menorca (2009-2015) i bisbe de Lleida fins a enguany. (La Santa Seu té el costum de nomenar bisbes valencians per a les diòcesis catalanes i de les illes Balears.) Quant a Juan Aguilar, fou representant del titular del Claret i també hi donà classes. Al començament dels noranta, el centre corria el risc de perdre una línia. L'inspector Vicent Torregrosa li suggerí de demanar-ne una en valencià. Juan digué: Me parece bien si la asociación de padres no pone pegas. Per tant, gràcies a ell, el Claret fou el primer centre educatiu concertat de Xàtiva a oferir línia en valencià. En fi, el difunt també havia exercit el ministeri sacerdotal a la col·legiata, com a vicari parroquial, i a la parròquia de Sant Onofre de l'Alcúdia de Crespins, com a rector. En 2018, fou nomenat canonge de la Seu, càrrec que simultaniejava amb el de capellà de l'Hospital Lluís Alcanyís. Jo recorde com rebíem les seues visites quan ma mare hi va estar ingressada.

Feia mesos que no veia Juan passejant pel carrer o esmorzant dissabtes al bar del Catòlic junt amb altres preveres. Un dia, vaig preguntar per ell al rector de Sant Pere. «Està molt malalt», em va dir. Queda el record de qui ja no està. Dissabte passat, la Seu era plena de gom a gom, com en les grans solemnitats. Fugida de la rutina de missa diària. Bisbe, abat, canonges —en queden pocs— i una vintena de sacerdots esperaven l'arribada del fèretre amb el cos de Juan. Solideus, mitra, pectoral, bàcul. Salutació a familiars i amics congregats. Trasllat del fèretre a l'interior de la gran nau i col·locació davant l'altar major. Resos i psalms. Oficiant: «Tu que vas alliberar el teu poble de l'esclavitud d'Egipte...» Fidels: «Rep el teu serf al paradís.» Missa concelebrada. «La vida dels justos està en mans de Déu. No els tocarà el turment.» Homilia repassant la vida del difunt i anunciant el retrobament a la casa del Pare. Representació ritual del sopar de comiat de Crist. Teodrama sobre el qual reflexionà von Balthasar. Encens, aigua beneïda. Adéu a l'amic.

(publicat a Levante-EMV, el 09/08/2025)

Corpus 2025

Agressió israeliana a Iran

En 2015, fa deu anys, vaig viatjar a Iran. Vaig recórrer diferents poblacions i llocs arqueològics: Shiraz, Persèpolis, Pasargada, Abarkuh, Yazd, Meybod, Na'in, Isfahan, Kashan, Teheran... Quan visite contrades llunyanes, intente conèixer les cultures i les gents que hi viuen, cosa gens fàcil; la barrera de l'idioma entrebanca la comunicació. Al final, sols acabar parlant només amb guies i persones que realitzen activitats vinculades al món del turisme (en hotels i restaurants, en oficines turístiques i tendes de souvenirs, en monuments i museus...). Iran és meravellós, però els seus habitants estan sotmesos a una dictadura teocràtica. Els mitjans globals s'han encarregat de donar-li mala fama al país. Hi ha qui, sense haver-hi estat mai, es creu tot el que li conten. Potser per això, Iran rebia —almenys quan jo el vaig visitar— pocs turistes. Veure estrangers causava l'estranyesa dels iranians. Això permetia cert contacte amb la població. Pel carrer, em preguntaven d'on era: Where are you from? (S'estudia anglès a l'escola.) Quan els contestava, em recordaven amb un somriure que Espanya havia guanyat el Campionat Mundial de Futbol.

Molts iranians volien fer-se selfies. Em vaig adonar ben aviat que part de la població no suporta els aiatol·làs. Sobre això ja he escrit. Ara bé, en occident es passa per alt que els iranians són, per damunt de tot, molt orgullosos. La majoria descendeix dels perses. L'antic Imperi Persa ja existia en 550 aC. (Sota els aquemènides, arribà a ser l'imperi més gran conegut fins aleshores.) El mot "Iran" està emparentat amb "ari". Els iranians, que són amants de llur independència, no suporten pressions externes. Al país predomina l'islam xiïta, però també hi ha minories sunnites, zoroàstriques, cristianes i jueves, que són tolerades. De fet, cristians i jueus tenen representació parlamentària, bé que simbòlica. Vaig tenir ocasió de visitar la magnífica catedral ortodoxa armènia d'Isfahan dedicada a Sant Salvador. Bé que no existeix una veritable llibertat de creació de partits, en Iran es fan eleccions —inexistents en altres monarquies feudals veïnes. Iran no és cap model de democràcia liberal, però hi ha estats amb règims polítics molt pitjors —Aràbia Saudita, posem per cas— que compten, ves per on, amb el suport dels EUA i tots els seus aliats.

¿Per què està demonitzat Iran? Perquè els aiatol·làs rebutgen la política supremacista del règim sionista d'Israel, perquè Iran mai no ha encaixat als plans imperialistes dels EUA, perquè el país té tractes amb Xina, Rússia i Veneçuela, perquè vol fabricar bombes atòmiques... ¿Fabricar bombes atòmiques? ¡Quanta hipocresia! No hauria de tenir-ne ningú. Tanmateix, amb independència que en tenen EUA, Rússia, Regne Unit i França, també disposen d'armes nuclears Israel, Xina, Pakistan, Índia i Corea del Nord. Com que Iran intenta fabricar ogives nuclears, ha estat atacat preventivament per Israel. Que Iran tinga armes nuclears és un perill, diu el govern de l'estat genocida israelià. ¡El mort li diu al degollat! Naturalment, l'estat agredit està exercint el seu dret a la defensa. Cal recordar-ho; conforme passen els dies, Netanyahu es fa la víctima i tracta de convèncer l'opinió pública internacional que Israel es defensa d'una agressió iraniana. ¡Fal·làcia total! Segons el dret internacional, la guerra preventiva és il·lícita. Si Israel no rep cap condemna, s'estableix un precedent molt perillós. Es pot estendre el mal exemple pertot arreu.

En el futur, qualsevol estat podria desencadenar una guerra preventiva contra algun veí. Estem assistint a una escalada bèl·lica entre Israel i Iran de conseqüències impredictibles. La capacitat militar d'Israel i EUA és superior a la iraniana, però la reacció de Teheran no cessa de moment. Allò més preocupant és que es consolide de manera generalitzada l'opinió que un criminal de guerra, el primer ministre israelià, actua com cal quan agredeix Iran. I faltava Donald Trump, que ha aconsellat als habitants de Teheran que abandonen la ciutat. ¿Com? ¿Cap portaveu de la Unió Europea no pensa dir res al respecte? ¿Què pintem els ciutadans de peu quan els nostres representants polítics han de prendre decisions en assumptes de política internacional? Per si algú no ho sap, en la capital d'Iran i la seua àrea metropolitana resideixen més de vint milions de persones. Qualsevol pot imaginar les conseqüències greus de l'estampida d'un nombre tan elevat de persones. Al final resultarà que Israel estava realitzant en Gaza un assaig general. Els ultres que governen l'estat hebreu somnien un Gran Israel que s'estenga des d'Egipte fins a l'Eufrates.

Ucraïnesos a Xàtiva

L'animositat contra els immigrants s'escampa pertot arreu. La ultradreta és partidària d'expulsar-ne massivament. Fins ara, el PP era moderat; parlava només de l'expulsió d'irregulars, però ara ha entrat en competició amb Vox per a veure qui la diu més grossa. És colpidora l'actitud cap als immigrants menors no acompanyats. Haurien de repartir-se equitativament entre els diversos territoris de l'Estat, perquè els centres d'acollida de Canàries, Ceuta i Melilla estan desbordats. Però el PP, necessitat del suport de Vox en moltes comunitats autònomes, es nega al repartiment equitatiu. Les dretes no s'expliquen bé. Quan parlen d'immigrants, es refereixen als provinents d'Àfrica i països asiàtics en què predomina l'islam. Dóna la impressió que aquesta immigració és majoritària, però les xifres diuen altra cosa. A l'Estat resideixen uns 8.500.000 estrangers, el 17'5% d'una població total de 48.600.000 habitants (el 12,5%, si es descompta la gent d'origen estranger que ja té la nacionalitat espanyola). El 45% dels forans procedeix d'Hispanoamèrica, el 30%, d'Europa, el 18%, d'Àfrica i el 7% prové d'Àsia (de Xina, Pakistan, Síria, Afganistan...).

Almenys el 75% dels immigrants comparteix amb nosaltres algun tret ètnic o cultural —també les tradicions religioses, amb independència que uns i altres siguem creients o no. Colombians, britànics, alemanys, ucraïnesos, veneçolans o argentins son percebuts com persones semblants a nosaltres. Només entre el 20 i el 22% dels immigrants procedeix de contrades on l'islam és la religió predominant. Però color de pell i vestimenta (el vel de les dones) inclinen a pensar que són més nombrosos. Ho podem comprovar a Xàtiva. Dels seus 30.072 habitants, 3.880 (el 13%) són estrangers. ¿Tots magrebins i subsaharians? ¡De cap manera! El 49,6% és d'Europa i el 27% d'Amèrica. Només un 18% és originari d'Àfrica. Per tant, unes vuit-centes persones —si tenim en compte també les procedents de països d'Àsia com Pakistan) posen en perill, segons Vox, la cultura i les tradicions de Xàtiva. ¡Adéu a les falles, al Corpus, al pernil i a la processó de la Mare de Déu de la Seu! ¿Vuit-centes? ¡Bah! Tots els musulmans no són islamistes radicals o gihadistes. També existeixen els no practicants, i magrebines i magrebins sense vel ni gel·laba.

En realitat, la immensa majoria dels estrangers passa desapercebuda. És el cas dels ucraïnesos. Al conjunt de l'Estat viuen uns 320.000 —més de 200.000 arribats després de la invasió russa a Ucraïna. Jo en conec a Xàtiva. Algú pensarà que tots els habitants d'Ucraïna professen la religió cristiana ortodoxa. Però hi ha, com a qualsevol lloc, ateus, agnòstics i creients no practicants. I sumats fidels de les esglésies grecocatòlica ucraïnesa, catòlica de ritus llatí i armènia catòlica, uns cinc milions d'ucraïnesos són catòlics. Predominen a l'oest del país. Lviv (Leopolis en llatí), capital de l'oblast' homònima, conserva edificis d'estils renaixentista, barroc, neoclàssic i modernista (secessió o art-déco). Destaquen les esglésies catòliques d'estil barroc. S'hi noten les influències dels períodes de domini austrohongarès i polonès. Inha (nom fictici per a preservar la seua identitat) resideix a Xàtiva des de fa molts anys. És una dona menuda que podria passar per xativina de soca-rel. Sol vestir texans. Ella, el marit i dos fills vingueren de la regió de Lviv.

Ucraïna és un gran mosaic d'ètnies, identitats i llengües. En part, la diversitat és producte de les deportacions forçoses a gran escala ordenades per Stalin. Inha domina el rus —obligatori en la seua època escolar—, però l'abomina. De Putin, no vol ni sentir-ne parlar. Inha i la seua família viuen en un pis exigu de l'eixampla. Quan les bombes russes sobre objectius civils ucraïnesos esdevingueren rutinàries, Inha féu venir a Xàtiva els seus pares i un germà, tots molt malalts. Els vaig regalar un llit articulat que havia utilitzat el meu progenitor. El d'Inha morí. Ella viatjà al seu país per a soterrar les restes incinerades. Pensa que mai no tornarà a viure en Ucraïna. L'interès de Putin per finir la guerra és nul. Vol emparar-se del país del Dnièper; l'autòcrata diu que Ucraïna forma part de la gran pàtria russa. Posa unes condicions impossibles per a l'alto el foc. Demana la rendició incondicional dels ucraïnesos, però aquests no estan disposats a rendir-se. L'empipament i la nostàlgia d'Inha no tindran fi, i la presència d'ucraïnesos a Xàtiva, tampoc.

(publicat a Levante-EMV, el 14/06/2025)

Sumes i restes

A l'hora de comprovar quina opció eclesial, tradicionalista o progressista, resta menys i suma més, cal considerar diversos aspectes. En destaquen dos sobretot, el nombre de catòlics i els ingressos per donacions. Un nombre elevat de fidels pot no garantir molts ingressos. Avui hi ha més de 1.400 milions de catòlics al món. Darrerament, l'Església ha crescut sobretot en Àfrica i Àsia. La República Democràtica del Congo i Filipines són els països on es preveu el major creixement del nombre de catòlics fins a l'any 2050. (A Filipines ja n'hi ha uns 84 milions, el 81% de la població.) Criden l'atenció els percentatges per continents. Només un 32% dels europeus és catòlic. En canvi, ho és vora el 60% dels americans. (A Canadà i EUA, el 39 i el 26% respectivament.) Els percentatges es disparen en Hispanoamèrica. Brasil i Mèxic són els països del món amb més fidels catòlics, 90 i 130 milions respectivament (el 78% i el 65% de les seues poblacions). Està clar que l'església europea perd hegemonia.

El catolicisme creix en països pobres. Però resulta molt difícil saber de ciència certa si hi predomina el tradicionalisme o el progressisme. En Hispanoamèrica hi havia progressistes (com l'arquebisbe Hélder Câmara i el bisbe Pere Casaldàliga, o els adeptes a la teologia de l'alliberament), però deuen ser minoritaris a hores d'ara. Les posicions de Prevost quan era bisbe al Perú donen pistes. S'oposà a la legalització de l'avortament, l'eutanàsia i els drets LGBT. Mostrà reserves sobre la «simpatia per creences i pràctiques que contradiuen l'evangeli». Estava a favor d'acollir homosexuals amb caritat, però rebutjava la "ideologia de gènere". «Si Déu creà dos sexes serà per alguna cosa.» En 2023, el Dicasteri per a la Doctrina de la Fe publicà amb la firma del papa Francesc la declaració Fiducia Supplicans (Confiança Suplicant) subtitulada Sobre el sentit pastoral de les benediccions, que permetia als sacerdots beneir parelles en situació irregular (com els matrimonis de divorciats o les unions de fet) i parelles d'homosexuals.

Prevost, ja cardenal, ni donà suport ple a la declaració doctrinal, ni la rebutjà totalment. Afirmà que cada conferència episcopal «interpretarà el text i l'aplicarà segons el context local, atenent les peculiaritats culturals», és a dir, que cadascú ja faria la seua. Hi hagué controvèrsia i crítiques, sobretot per part dels conservadors. Algunes conferències episcopals (de Benín, Congo, Hongria, Malawi, Togo, Namíbia, Zàmbia) vetaren les benediccions a homosexuals o demanaren als clergues que no en donaren. A Polònia es va suggerir que foren beneïdes només «persones individuals que visquen en total abstinència». El cardenal ultraconservador Robert Sarah, ex prefecte de la Congregació pel Culte Diví i la Disciplina dels Sagraments, titllà Fiducia d'«heretgia contrària a la fe i la tradició i que soscava l'Església greument». (El papa Francesc havia demanat als buròcrates vaticans evitar «posicions ideològiques rígides».) Jesús Sanz, bisbe d'Oviedo, i José Ignacio Munilla, d'Alacant, la van criticar. Alguns sacerdots (un valencià entre ells) iniciaren una campanya de recollida de firmes en contra de Fiducia.

 

Vinyeta de Ferreres

S'hi van adherir molts laics, com el seglar de Xàtiva Luis Javier Monera Ballester, del Camí Neocatecumenal (dels kikos, secta ultraconservadora). Una Església carca aüixarà ovelles progres, però atraurà carques. Una Església avançada provocarà l'efecte invers. Sumes i restes. Buscar la quadratura del cercle. «Si el successor de Francesc és liberal, existeix el risc de fractura entre la Santa Seu i el catolicisme estatunidenc», deia Massimo Faggioli, professor d'Història de l'Església en una universitat nord-americana. Altre professor, Stephen White, veu la possibilitat d'un "cisma líquid" sense trencament formal, una separació gradual del catolicisme dels EUA, que esdevindria una mena d'església nacional anglicana que ignoraria a Roma. Això seria nefast per a les arques buides del Vaticà; dels països pobres no arriben grans donacions. ¡Ha! Prevost no tindrà problemes per a sumar i restar; és matemàtic. Demanar acollida als immigrants i negar l'accés de dones al diaconat, perquè «no necessàriament resol un problema i en pot generar de nous». ¡Avant la calculadora! ¿Què en pensaran el clergat i els seglars xativins?

(publicat a Levante-EMV, el 31/05/2025)

Atents als signes i les pistes

Una de les primeres decisions que va prendre Bergoglio en ascendir al pontificat fou la de modificar els signes que havien emès els seus antecessors. És sabut que el poder se sol manifestar a través de signes. El poder eclesial té els seus propis. Opulència, magnificència, formes majestuoses, manteniment de la distància amb els subordinats i rituals barrocs són signes de poder. Bergoglio en va suprimir molts. Va renunciar a l’esclavina roja de domàs, a l’estola amb brodats d’or que solien lluir els pontífexs en les grans solemnitats i al pectoral d'or i brillants. També va renunciar a les sabates roges. Difícilment podia reivindicar una Església dels pobres si no abandonava l'oripell. Decidí no allotjar-se al Palau Apostòlic. Totes aquestes decisions van suscitar la reacció irada d’alguns portaveus de la dreta i van crear un enorme malestar al si de la cúria vaticana. ¿Per què? Perquè feien quedar malament molta gent aficionada a l'opulència. Les sabates negres gastades del papa Francesc han esdevingut simbòliques. Inclús tothom pogué veure-les al taüt amb el pontífex de cos present, durant l'exposició pública a la basílica de Sant Pere.

Molts consideraran que aquestes coses no tenen importància. ¡En tenen, i molta! Per això es mirarà amb lupa allò que faça el papa Lleó XIV. Ja tenim elements per a sospitar que farà equilibris. ¡Una de freda i una de calenta! Hi ha coses que no tenen marxa enrere —les sabates negres, per exemple. Però recuperarà tradicions en altres assumptes. Amb independència que li vaja la "marxa majestuosa" o no, Prevost ha d'intentar no aparèixer als ulls dels tradicionalistes com un papa woke. Als EUA hi ha qui vol tornar a la missa en llatí. D'altra banda, el pontífex no té el mateix caràcter que el seu antecessor. Segons els qui el coneixen, Prevost no és d'agafar nens en braços com feia Francesc, ni de contar acudits. És una persona tranquil·la, reservada, discreta i poc inclinada als grans gestos. Sembla que ha decidit d'allotjar-se al Palau Apostòlic, que tornarà a ser residència oficial pontifícia. ¡Una de freda! Però ha nomenat una dona, monja, secretària del Dicasteri per als Instituts de Vida Consagrada i les Societats de Vida Apostòlica. ¡Una de calenta!

Segons els qui entenen d'aquestes coses, el nou papa mirarà més pels creients catòlics que no pas pels descreguts o gent aliena a l'Església. Estarà més centrat en l'interior que en l'exterior de la institució eclesial, la qual cosa no lleva que es pronuncie sobre els problemes del món (guerres, genocidis, deportacions...). Ara bé, al si de l'Església hi ha tanta divisió i tanta polarització com al conjunt de la societat. El nou papa haurà de decidir entre opcions antitètiques i irreconciliables. L'església alemanya, posem per cas, reivindica unànimement que la dona siga admesa al sacerdoci. Amb menys suport —una minoria de bisbes s'hi oposa—, demana també alçar el vet a l'ordenació sacerdotal dels homosexuals. Aquestes pretensions, no caldria dir-ho, xoquen frontalment amb el parer dels sectors eclesials més tradicionalistes. Lleó XIV ho tindrà difícil. Si segueix la senda ultraconservadora, corre el perill de perdre fidels. (A Europa, la xifra de catòlics no deixa de disminuir.) Però l'opció pel progressisme pot provocar algun cisma.

 

Cal recordar que el vicepresident dels EUA, J. D. Vance, és un catòlic ultraconservador. Les inclinacions polítiques de Prevost no estan massa clares; segons els registres d'inscripció de votants, participà a les primàries demòcrates de 2008 i 2010 i a les republicanes de 2012, 2014 i 2016, bé que mai no ha estat afiliat a cap partit. Això sí, sembla que rebutja la política migratòria de Trump. «Al nostre país hi ha un auge del catolicisme tradicionalista, sobretot entre els homes joves. Sabem que el nou papa es pronunciarà contra l'expulsió massiva d'immigrants, ho sabem. No anem a cedir. No tolerarem intromissions. Jo vaig ser dels primers a senyalar que el cardenal Prevost podia guanyar el conclave. Havia fet les meues indagacions i vaig arribar a aqueixa conclusió. Tenim bons informants al Vaticà», afirmava l'ultradretà Steve Bannon. Tot podria ser qüestió de números, de calcular quines opcions resten menys i sumen més. Atenent com està el món, no sóc optimista, però qui sap. En tot cas, les paraules i els signes emesos per Prevost aniran donant pistes.

¿Centrista o equilibrista?

Ja es fan moltes anàlisis sobre el nou papa Lleó XIV. Els analistes plantegen les mateixes preguntes: ¿Robert Francis Prevost és progre o conservador? ¿Va a seguir el solc del papa Francesc? El nou pontífex està sent sotmès a un escrutini implacable. Des del meu punt de vista, cal prendre's les coses amb calma. Primer cal dir que no hi ha dos éssers humans iguals. Pretendre que Prevost siga un calc de Bergoglio és somniar truites. I com vaig escriure en un post anterior, intentar trasplantar l'esquema polític esquerra-dreta al context eclesial és missió impossible. Les coses s'han d'analitzar en el seu context. Les busques del rellotge de l'Església, institució essencialment conservadora, discorren més lentes que les busques dels altres rellotges. Les resistències als canvis són enormes. A més, hi ha un funcionariat acomodat i enquistat al si de l'aparell eclesial que sol oposar-se sistemàticament a qualsevol novetat. Històricament, les resistències han provocat que les demandes de canvi hagen acabat en persecució de dissidents o cismes com ara el protestant.

No perdem de vista que Bergoglio mantingué la doctrina tradicional en matèries com el celibat dels clergues o el vet al sacerdoci de la dona. A l'Església li cal donar resposta a exigències distintes i difícilment conciliables. S'albira perill de cisma, que sempre és traumàtic. Potser el papa argentí s'ho veia venir. Però anem a pams. Les arques del Vaticà tenen un enorme dèficit, bàsicament provocat per la disminució de donacions provinents dels catòlics dels EUA. Columnistes de diferents mitjans escrits (La Vanguardia, ABC) han plantejat la possibilitat que Bergoglio hagués preparat la seua successió. Ves per on, les tesis dels diaris no s'allunyen molt d'unes declaracions fetes per l'ideòleg d'extrema dreta Steve Bannon. «Era ben difícil per a un bisbe nord-americà pràcticament desconegut (que ha passat bona part de la seua vida al Perú i és cardenal des de fa menys de dos anys) arribar al conclave i vèncer a la quarta votació. Això ha estat obra de la cúria globalista de Bergoglio. És una elecció de papa completament trucada. Crec que anem cap a un cisma.»

Prevost, frare agustinià, fou ordenat bisbe i se li encomanà, en 2015, una diòcesi del Perú. En un període de temps breu (entre juliol de 2019 i abril de 2023), va experimentar una carrera meteòrica: membre de la Congregació per al Clergat, administrador apostòlic de la seu vacant del Callao, membre de la Congregació per als Bisbes, trasllat al Vaticà, prefecte del Dicasteri per als Bisbes, president de la Pontifícia Comissió per a Amèrica Llatina, arquebisbe ad personam, membre de diversos dicasteris (per a l'Evangelització, per a la Doctrina de la Fe, per a les Esglésies Orientals, per als Instituts de Vida Consagrada i les Societats de Vida Apostòlica, per a la Cultura i l'Educació, per als Textos Legislatius), cardenal, membre de la Comissió Pontifícia per a l'Estat de la Ciutat del Vaticà. ¿L'Esperit Sant? ¡Ha! Sembla com si el papa Francesc hagués volgut que Prevost estigués ben format per a la seua futura missió. Això i que una majoria de cardenals electors havia estat creada per Bergoglio donaren com a resultat l'elecció de Prevost com a papa a la quarta votació.

L'Esperit Sant pot haver elegit un papa nord-americà centrista, per a conjurar el perill de cisma. Ara bé, ¿què significa ser centrista a la Cúria Vaticana? Doncs ser conservador en matèria doctrinal i progressista ma non troppo en altres assumptes. Als radicals del moviment MAGA no els serveix, però, un moderat; volien un papa a les antípodes de Bergoglio. (Les paraules de Steve Bannon també podrien ser un avís per a navegants; d'acord amb diversos estudis postelectorals, un 56% dels electors catòlics votà a Donald Trump.) Les posicions de les persones poden canviar amb el pas del temps. Les del bisbe Prevost, quan estava al Perú, no eren gens progres; s'oposava a la legalització de l'avortament i l'eutanàsia, al reconeixement dels drets de les persones LGBT i a l'indult dels ex terroristes de Sendero Luminoso. Criticà el chavismo i donà suport a l'oposició veneçolana. ¿Hauran canviat les opinions del nou pontífex? Bergoglio condemnà la destrucció del medi ambient i els excessos del capitalisme. Volia una Església dels pobres. Demanava acollida als immigrants. ¿Quin rumb seguirà Lleó XIV? Més que centrista, haurà de ser equilibrista.

 

¿Et saps "Born in the USA"?

Habemus Papam

Catòlics que no entenen la seua religió

Des que traspassà el papa Francesc, moltes reflexions de persones diverses han girat al voltant de dos interrogants: ¿Ha realitzat canvis en l'Església o no? ¿Era conservador o progressista? Jo també em faig les mateixes preguntes, però cal delimitar el seu abast abans de contestar-les. Hi ha qüestions que només incumbeixen els catòlics. Podem posar un exemple. Francesc ha dit de totes les maneres possibles que la dona ha de tenir més protagonisme en la institució eclesial, però l'accés de les dones al diaconat o al sacerdoci ha quedat aparcat. Açò podrà desagradar a molta gent, però l'última paraula sobre això és de les persones que se senten membres de l'Església. A mi em pot disgustar determinada norma d'un club privat. Puc optar per no afiliar-m'hi o per sol·licitar l'ingrés i intentar canviar els estatuts des de dins. Molts creien que el papa introduiria novetats en una extensa llista d'assumptes eclesials: accés de la dona al sacerdoci, dispensa del celibat eclesiàstic, dispensació de sagraments a divorciats i persones homosexuals, neteja de la Cúria Vaticana, rebuig dels clergues pederastes... En general, les novetats han estat mínimes.

En qüestions que afecten el nucli doctrinal de l'Església (avortament, matrimoni de persones del mateix sexe) la posició de Francesc no s'ha mogut ni un mil·límetre. Titllà de crim l'avortament i de sicaris els metges que el practiquen legalment. Ara bé, els més directament concernits per tot això han de ser els catòlics. A nivell simbòlic, Bergoglio ha intentat modernitzar la imatge de l’Església. El seu pontificat ha estat curull de bones paraules, i de gestos. Fou persona allunyada de la pompa. Sempre donà mostres de senzillesa. Els seus predecessors solien exhibir pectorals d’or i pedres precioses. Ell, una creu de plata. No duia l’esclavina roja de domàs ni l’estola amb brodats d’or que havien lluït anteriors pontífexs en grans solemnitats. (Ell únicament es ficava l’estola per a impartir la benedicció urbi et orbi.) Trià el nom del poverello d'Assís, Francesc, per a exercir el seu pontificat. No volgué ocupar les estances del Palau Apostòlic destinades als papes. I ha quedat per a la posteritat la imatge de les sabates negres desgastades que calçava, en comptes de les roges d'anteriors pontífexs. Els sectors tradicionalistes no estaven molt contents amb aquests gestos.

Tanmateix, les idees morals i doctrinals de Bergoglio eren tradicionalistes. Les seues proclames contra l’avortament i el matrimoni gai no admetien equívocs: Esto es una guerra de Dios contra una movida del diablo. D'altra banda, canviar les inèrcies de la maquinària burocràtica més antiga del món demana un esforç ímprobe. Encara que siguen teòrics monarques absoluts, els pontífexs són sovint ostatges del poder. Bergoglio ha canviat ben poques coses i a mitges. Des del punt de vista estrictament eclesial, els catòlics jutjaran si ha estat un papa progressista o retrògrad. Als no catòlics ens toca opinar sobre el poder d'influència papal en afers externs a l'Església Catòlica. Com els seus predecessors, Bergoglio fou cap d'un estat que manté relacions diplomàtiques amb altres estats. Les opinions del pontífex sobre múltiples assumptes són ateses amb interès per moltes persones de tot el món, polítics inclosos. En els inicis del seu pontificat, Francesc va dir: Jamás he sido de derechas. «Llavors, si no és de dretes, és d'esquerres», van concloure precipitadament alguns. La dreta reaccionària i el feixisme el van posar en el seu punt de mira.

Abascal, Díaz Ayuso o Milei buidaren el pap. Enviado de Satán, l'anomenà el president argentí. Ciudadano Bergoglio, li deia el cap de Vox. Quan el papa ja havia mort, Jiménez Losantos el va deixar com un drap brut. El Espíritu Santo también se equivoca, va dir. No, Francesc no era un comunista. Llavors, ¿per què suscitava tanta animadversió en la dreta? Perquè no estava a favor del corrent dominant entre els conservadors. Toda mi educación se la debo a la escuela pública argentina, va proclamar. (No sé què pensaria de la concertada espanyola.) Quan li preguntaren per què havia permès la benedicció de parelles del mateix sexe, va dir que les benediccions són per a tots. Afirmava que destruir el medi ambient és una ofensa a Déu, un pecat. Sostenia que l'evolució no contradiu la creació, que Déu no és un mag i que la Bíblia no ha de ser presa de manera literal. Demanava justícia social. Va recalcar sovint que els mercats no serveixen a les persones. Deia que el cristianisme ha d'estar al costat dels pobres, que l'individualisme pervers del capitalisme contradiu el missatge cristià. La pobreza está en el centro del Evangelio, repetia.

Potser recordava les paraules de Crist. «Del cert us dic que difícilment entrarà un ric al regne dels cels. Us ho torne a dir: és més fàcil passar un camell per l'ull d'una agulla que entrar un ric en el regne de Déu.» (Mateu 19, 23-30) El papa Bergoglio demanava que els immigrants foren ben acollits. Afirmava que lleis més restrictives o militarització de les fronteres no són útils davant l'enorme drama de la immigració. Deia que rebutjar els immigrants és un pecat greu. Advocava per ampliar les rutes d'accés segures i legals per als nouvinguts, facilitant refugi als qui fugen de la guerra, la violència, la persecució i les calamitats. Referint-se a Espanya, féu aquestes reflexions: Siempre he defendido el derecho a la verdad, el derecho a una sepultura digna, a encontrar los cadáveres. Una sociedad no puede sonreír al futuro teniendo a sus muertos escondidos [...] Nunca vas a tener paz con un muerto escondido. També és coneguda la posició del papa sobre el genocidi perpetrat a Gaza. Trucava tots els dies a la parròquia catòlica de la zona per tal d'alçar l'ànim dels qui hi resisteixen les bombes, la fam, les tortures i la mort.

Inclús quan Francesc emmalaltí, seguí trucant des de l'hospital. En el seu últim missatge públic, demanà alto el foc immediat en Gaza i Ucraïna. Era del parer que l'Església Catòlica no ha d'estar al servei d'idees, sinó de persones. La humanitat ha d'estar per davant dels dogmes. És clar que aquests posicionaments del papa en assumptes que afecten la humanitat creient i no creient suscitaven l'antipatia de la dreta i la simpatia de moltes esquerres. Quan Bergoglio subratllà que no era de dretes, en comptes de dir qualsevol tòpic de l’estil «l’Església Catòlica no és de dretes ni d’esquerres», ¿volia emfatitzar que sempre havia militat a l’altre bàndol? Ves a saber. Segons el meu parer, deduir que el papa era d'esquerres és errat. En realitat, volia tornar als orígens del cristianisme. Jesús de Natzaret vestia humilment i s’ajuntava amb pidolaires, dones, malalts, xiquets... Potser només volia reivindicar els valors del cristianisme primigeni, adulterats pel pas dels segles. (De fet, criticava també l'excés de clericalisme.) Per això es va posicionar davant d'un sistema que produeix pobresa, guerra i col·lapse ecològic, una sola crisi amb moltes cares.

 

 

A la dreta, grafit aparegut en un mur de Roma abans de les exèquies papals

 

A la dreta catòlica no li agradaven les crítiques papals al sistema econòmic que ens està portant a la tragèdia —al·lusió als excessos del capitalisme i el neoliberalisme rampants. Els conservadors tampoc no païen escoltar que l’Església no ha d'estar obsessionada a tothora per assumptes com l’avortament o el matrimoni de persones homosexuals. (¡Bones paraules de nou!) El desgrat només pot tenir una explicació: la dreta no entén la seua pròpia religió. (Els hipòcrites a les exèquies papals eren multitud.) Quan Francesc eliminava distàncies amb els fidels, suprimia l’oripell i rebutjava les vestimentes i els vehicles ostentosos, seguia els consells evangèlics. Les sabates negres gastades i la gent marginada que esperà el cadàver a les portes de Santa Maria la Major simbolitzen molt bé la determinació de Jorge Mario Bergoglio, el papa Francesc, d'estar amb els pobres. Intentar trasplantar l'esquema polític esquerra-dreta al context eclesial és, però, missió impossible. Les contradiccions són insalvables. Tornem al principi. ¿Bergoglio era conservador o progressista? No sé. L'extrema dreta no el podia veure i li lladrava. Trump mastegava xiclet durant el funeral.

Moment estel·lar per a la fe en el més enllà

Trobar escapatòria al desassossec que la mort provoca en l'ésser humà és el principal estímul que empenta moltes persones a creure en el més enllà. Quan hom és jovenet no sol pensar massa en el final biològic que li arribarà a tothom. Encara més, tenim propensió a imaginar que la cosa no va amb u. El pas dels anys, però, fa replantejar-se moltes coses —que la fletxa del temps és imparable i ens afecta a tots, per exemple. El fet biològic de la mort té la seua lògica; mancaria de sentit que els humans visquérem infinitament en un món finit. I se'ns plantejarien nombrosos interrogants. ¿Hauríem de conviure per sempre amb el mateix cònjuge o hi hauria barra lliure per a la promiscuïtat eterna? ¿I ens reproduiríem també eternament? Si la resposta és afirmativa, caldria una infinitud de planetes com la Terra que proporcionés infinits estatges a una humanitat infinita. Relacionat amb açò està el tema de l'eterna joventut i l'elecció del moment cronològic exacte —¿vint, vint-i-cinc, trenta, quaranta anys d'edat?— que s'hauria de considerar l'òptim per a immortalitzar-nos. Perquè no seria qüestió d'experimentar el mal tràngol de la sibil·la Cumana.

El déu Apol·lo li va prometre la concessió d’un desig a condició de no tornar mai a Eritres. Ella prengué un grapat d’arena amb la mà i demanà de viure tants anys com grans havia agafat. Però s'oblidà de demanar també l’eterna joventut. En complir anys, començà a consumir-se tant que semblava una cigala. Hagueren de tancar-la en una gàbia que penjaren al temple d’Apol·lo. La llegenda diu que va viure nou vides de cent deu anys cadascuna. Els xiquets li preguntaven: «Sibil·la, ¿què vols?» I ella contestava: «¡Morir-me!» Però tornem a les preguntes. ¿Conflictes, guerres i genocidis, avui innombrables, esdevindrien eterns? Totes les preguntes menen a una conclusió: a més d'inexorable, la mort és necessària i equival a renovació. Però cadascú es pren les coses de manera diferent. Hi ha els nihilistes. Com consideren que tot es redueix al no-res, propugnen traure el màxim profit a la vida. En aquest sentit cal entendre el tòpic literari Carpe diem («Viu el moment, perquè vas a morir aviat.») En canvi, hi ha qui aspira a perpetuar la seua memòria a través de les seues aportacions, grans o petites, en algun àmbit de l'activitat humana.

Hi ha, finalment, les persones que, adoctrinades des de la infantesa, creuen en la transcendència, és a dir, en la vida més enllà de l'espai i el temps, en una vida eterna al "cel". Algunes "creuen" amb matisos. Diuen: «No ho tinc molt clar, però per si de cas...» El dels creients és camp adobat per a les religions. Unes prometen la vida eterna en el més enllà, altres la reencarnació... ¡Amb condicions! Cal ser bon xai a la terra per a gaudir del cel. En abril de l'any passat, vaig viatjar a Egipte. Gran part de l'antiga i esplendorosa civilització egípcia girava al voltant de la mateixa aspiració: transcendir la mort. Són inevitables els paral·lelismes entre religió catòlica i creences dels antics egipcis: l'Ull d'Horus i l'Ull de Déu en un triangle; Isis amb el petit Horus als braços i Maria amb el Jesuset; mite de la resurrecció (Osiris, que havia nascut el 25 de desembre, morí i tornà a la vida, com Crist); Horus llanceja Set; Sant Miquel (o Sant Jordi) llanceja el drac; el judici de l'ànima (Anubis pesa el cor del difunt i aquest és devorat per un monstre si el resultat li és desfavorable); túnica blanca de lli dels sacerdots d'Isis i alba de lli dels sacerdots catòlics...

Inclús els dos símbols per antonomàsia de l'alt clergat egipci i catòlic romà, crossa i pectoral, són semblants. Els del summe sacerdot eren bastó i creu amb nansa. Els del summe Pontífex, bàcul i creu llatina. En fi, dilluns de Pasqua morí el papa Francesc i els mitjans de comunicació ens han proporcionat un espectacle ple de sumptuositat al voltant de la mort. ¡I això que Francesc havia disposat que se simplificaren els ritus funeraris! En aquesta ocasió, l'embalsamament del cos ha estat substituït per la tècnica de la tanatopràxia, per tal de poder exhibir-lo públicament durant quatre dies. Moltes frases pronunciades («Ha retornat a la casa del Pare», «Descansa i espera el dia de la resurrecció sota la Mare de Déu», «El papa viu») remeten al mite de la immortalitat en el més enllà. Guàrdia suïssa al voltant del cos present, vetlla a la gran basílica i porpra (color imperial a l'antiga Roma). Vel de seda blanca, bossa amb monedes d'or i plata i tub metàl·lic amb un rogito (acta notarial) introduïts en el fèretre durant el ritu de la seua chiusura (clausura). Escut papal a la tapa, segells de lacre... ¡Un espectacle enlluernador que convida a la credulitat!

Iniquitat a la terra de Crist

Podem veure a les pantalles un cúmul d'atrocitats que adoben el pessimisme —almenys el meu. Alguns fets són especialment colpidors. A títol d'exemple, jo n'enumeraria quatre: el genocidi de Gaza, l'agressió russa a Ucraïna, les deportacions massives i il·legals ordenades per Trump i, sense eixir de Nord-Amèrica, el desmuntatge del sistema democràtic. Tenim, doncs, un pòquer d'iniquitats infames. Però igualment podríem fer gala d'una escala de color o un repòquer. Les possibilitats que ofereixen els diferents escenaris del planeta són infinites. Sobre l'extermini de població innocent a Gaza o la guerra d'Ucraïna ja he reflexionat sovint —bé que no sobra seguir fent-ho. Al top ten de la infàmia universal en aquests inicis del segle XXI, el genocidi de Gaza ocuparia el primer lloc. Però tampoc no podem passar per alt l'enorme angúnia d'una persona innocent que haja estat traslladada a la presó de Tecoluca, en El Salvador, sense cap autorització judicial i sense cap esperança de sortir de l'infern. L'inventor d'aquesta infàmia no és Trump. La inventà la senyora Meloni amb el trasllat forçós d'immigrants a un centre de detenció d'Albània.

Aquestes coses passen i ben poca gent es remou. Veiem coses inaudites que no semblen motiu suficient per a omplir els carrers del món amb milions de manifestants. El govern federal dels EUA ha decidit llevar fons a les universitats (tradicionals espais de llibertat) que han permès protestes i manifestacions contra el genocidi de Gaza. Estudiants i professors d'origen àrab que hagen participat o hagen escrit articles crítics contra al govern israelià en periòdics universitaris veuran negada la sol·licitud de nacionalitat i corren el risc de ser deportats —alguns a països que pateixen règims totalitaris. S'albira un futur de bojos, un horitzó molt negre. En una entrevista, José Miguel Monzón, el Gran Wyoming, deia açò: «Que cadascú, des del seu lloc, faça el que cal, mantenir la decència. No s'ha de llançar la tovallola. Només ha d'haver-hi una veritat que s'impose. No hem de resignar-nos.» Algun signe positiu s'ataülla. El rector de Harvard, posem per cas, ho té molt clar; cap govern no dictarà a la universitat què ha d'ensenyar i a qui. Val més això que res. És impossible canviar el rumb dels esdeveniments sols amb decència individual.

Ignore si, durant els dies de Setmana Santa, els atemptats sagnants contra els drets humans que es produeixen a Gaza o El Salvador han colpit els xativins creients de debò. Utilitze l'expressió "de debò" perquè hi ha algunes persones de profundes conviccions religioses i molts "cristians" de pura façana. Si no, ¿com s'explica que les esglésies estiguen pràcticament buides al llarg de l'any i les processons d'aquesta setmana —la de la Burreta, per exemple— hagen estat la mar de concorregudes? Cal tenir present, a més, que la multitud congregada a l'Albereda o als carres de volta de Xàtiva es divideix en dos grups: el públic que vol contemplar un espectacle de caire etnogràfic i els "penitents" contemplats. Si la gent que desfila en processons de Setmana Santa freqüentara les esglésies de Xàtiva, els temples estarien plens tot l'any. Aquesta contradicció és només aparent. L'esdeveniment religiós té un doble caire, folklòric i pietós, que ha permès de conservar passos, confraries, cobles... Les processons no són allò que semblen a primera vista.

D'altra banda, la religió catòlica és professada, de manera ostensible, per molts conservadors. I, ves per on, la dreta, tant la conservadora com la totalitària, justifica les massacres que realitza el govern d'Israel. La hipocresia no és privativa del catolicisme. Els protestants evangèlics dels EUA, descendents dels Pilgrim Fathers, el puritans calvinistes anglesos que emigraren en la nau Mayflower a les costes nord-americanes, també justifiquen tota mena de barbaritats. Els catòlics salven fàcilment les contradiccions amb el sagrament de la reconciliació: hom confessa que ha pecat, el capellà absol la culpa i llestos. Però jo creia que els protestants, com a herència de les idees calvinistes, estaven predestinats a la salvació només si obraven rectament. ¡Ha! Ja es veu com és de recta la conducta del presbiterià Donald Trump, que voldria deportar tots els habitants de Gaza per a convertir la franja en un enorme holiday resort. En fi, no volia oblidar, de Xàtiva estant, la deshumanització i la insensibilitat que s'escampen pertot com una taca d'oli.

(publicat a Levante-EMV, el 19/04/2025)

Coses que Trump no esperava escoltar

Des de 2011, la reverenda Mariann Edgar Budde, de 65 anys, és líder espiritual de vuitanta-sis congregacions i deu escoles de l'església episcopal a Washington DC i quatre comtats de l'estat de Maryland. És la primera dona que exerceix el càrrec de bisbessa de la seua església, potser una de les més liberals de la Comunió Anglicana mundial. (Anteriorment, la bisbessa havia estat durant divuit anys rectora de l'església episcopal de Sant Joan a Minneapolis.) A més, Budde és historiadora, mare i àvia. Dimarts, féu el sermó de la missa d'investidura celebrada a la catedral de Washington, quan el nou president ja havia firmat les primeres ordres executives contra la diversitat de gèneres i els immigrants. La reverenda Budde va dir coses que Donald Trump no esperava escoltar: «Senyor president, milions han posat llur confiança en vostè que, com va dir ahir, ha sentit la mà providencial d'un Déu amorós. En el nom de Déu, li demane que tinga misericòrdia amb gent que ara té por en el nostre país. Hi ha famílies demòcrates, republicanes i independents algunes de les quals temen per les vides dels seus xiquets i xiquetes gais, lesbianes i transsexuals. Hi ha gents que cullen les nostres collites, que netegen les nostres oficines, que treballen en granges i empacadores de carn, que renten els plats quan nosaltres acabem de menjar als restaurants, que treballen en torns nocturns dels hospitals. Podran no ser ciutadans, o no tenir la documentació apropiada, però els immigrants, en la seua immensa majoria, no són criminals. Paguen els imposts, són veïns nostres i membres fidels de les nostres esglésies, mesquites, sinagogues i temples. Li demane que tinga clemència amb les persones de les nostres comunitats els xiquets de les quals temen que els seus pares siguen enviats molt lluny. Li demane que ajude les persones que fugen de zones de guerra, que pateixen persecució en les seues pròpies terres i vénen ací a trobar compassió i acollida. El nostre Déu ens ensenya que hem de ser misericordiosos amb l'estranger, perquè nosaltres també fórem estrangers en aquesta terra.» No és habitual que el nou president nord-americà senta davant seu aquest tipus de discursos. Donald Trump, un narcisista paranoide amb zero empatia, tingué la reacció irada que calia esperar: «No m'ha semblat un bon ofici... Podien haver-ho fet molt millor. Budde és una radical d'esquerra que m'odia. Hauria de demanar perdó.» Per la seua banda, el congressista republicà Mike Collins va dir que la bisbessa «hauria de ser inclosa en la llista de deportacions.»

Migració, cultura i religió

En textos anteriors s'ha reflexionat sobre l'existència o no d'un dret humà a emigrar i sobre altres qüestions connexes (justícia global, el dret de poder escapar, l'ètica, la política). Tanmateix, dos factors importants a tenir presents, en abordar el fenomen migratori, són el cultural i el religiós. Sovint, algunes persones es veuen impel·lides a emigrar per uns motius que no tenen res a veure amb la satisfacció de necessitats bàsiques. Al llarg de la història s'han produït trasllats de gents que marxaven a terres llunyanes a fer proselitisme. Recents estudis afirmen que els jueus el van practicar. Van convertir al judaisme romans, cartaginesos, amazics, gents eslaves i túrquiques... També els musulmans s'han dedicat sempre a fer prosèlits, seguint la crida de l'Alcorà que mana donar a conèixer la llei de Déu. L'erudit musulmà d'origen andalusí Ibn Khaldun (1332-1406) va deixar escrit açò: «Per a la comunitat musulmana, la gihad és un deure religiós, conseqüència de la universalitat de la missió de convertir tothom a l'Islam ja sia per persuasió o per força.» Cal tenir en compte que molts salafistes que vénen a terres europees comparteixen aquesta opinió.

En fi, és ben conegut el missionerisme dels cristians. Els jesuïtes, posem per cas, van arribar a Amèrica en el segle XVI i van fundar nombroses colònies missioneres, anomenades reduccions. També són coneguts els viatges de Francesc Xavier a Moçambic, Socotra (a la mar Aràbiga), Goa (a l'Índia), illes Moluques (actualment d'Indonèsia), Malaca, Japó, illa Shangchuan (Xina)... En 1549, el jesuïta havia partit cap al Japó. Al principi, tots els conversos foren respectats pel shōgun. A partir de 1587 va començar, però, la persecució dels cristians. A la primeria del segle XVII, el shōgun Tokugawa Ieyasu expulsà de Japó tots els missioners i prohibí totalment el cristianisme. Resulta evident que els missioners que s'escamparen pertot no eren migrants econòmics. Aquest vessant religiós —i cultural si és vol— és molt important a l'hora d'analitzar els moviments migratoris. La hipocresia impedeix de reconèixer-ho, però l'agra polèmica que mantenen els partits polítics, sobre quines polítiques migratòries cal adoptar, se sol refererir exclusivament als migrants provinents d'Àfrica. ¿Està justificada la prevenció contra els musulmans? Sí i no.

Abans de continuar, vull esmentar Hanan Serroukh, mediadora sociocultural entre la comunitat marroquina i l'espanyola i autora del llibre El precio de la libertat. En una entrevista per a La Vanguardia, contava la seua peripècia vital. Sent encara una nena, va arribar a Catalunya amb els seus pares, analfabets i no especialment religiosos. Venien en cerca d'una vida millor. La mare era una dona normal; no duia vel, vestia texans, es posava el banyador per a anar a la platja... Però el pare va morir. La comunitat musulmana pressionà la vídua perquè es tornés a casar. Li van parlar d'un home "culte" que ensenyava l'Alcorà. En realitat era un salafista de la secta dels Germans Musulmans que volia fugir d'Egipte i entrar legalment en Europa. El mètode més senzill per als salafistes és casar-se amb una dona musulmana que ja tinga la residència europea regularitzada. El nou pare obligà la mare i la filla a adoptar una vestimenta islàmica ben rigorosa: hijab, nicab o túnica llarga... També obligà la mare a deixar la feina. A més, va traure la xiqueta d'escola i li concertà un matrimoni forçat amb altre salafista que li duplicava l'edat.

Hanan, ja adolescent, va fugir de casa. Des de llavors, la comunitat musulmana la considera una meuca. La mare va repudiar la filla per infidel. En el seu llibre, Hanan explica com l'islamisme expandeix les seues organitzacions i com els líders han aconseguit penetrar en les estructures de la societat. Segons l'escriptora, el hijab no és sols un signe religiós, és una eina de l'activisme islàmic que la correcció política impedeix calibrar en tota la seua dimensió. «Faça un tomb per Reus, fixe's com van vestides les nenes quan surten de les madrasses i sabrà de què li parle», deia Hanan a l'entrevistador. En fi, ¿a què vénen alguns musulmans a Espanya? Algú dirà: «Si una persona adulta vol convertir-se a una religió o vestir de determinada manera, no es pot fer res; vivim en un país democràtic.» Sí, però no està de més advertir del perill per a la democràcia que suposen les creences extremes. Es podrà argüir que la Convenció sobre Protecció de Drets de tots els Treballadors Migratoris i els seus Familiars (CDTF) prohibeix les discriminacions per motius de sexe, raça, color, idioma, religió o convicció, opinió política o d'altra índole, etc.

Ara bé, atès que no existeix un dret humà ple i universal a emigrar, les autoritats han de vigilar qui travessa les fronteres —en el nostre cas, les exteriors de la UE, perquè no n'hi ha interiors a l'espai Schengen. Convé tenir clar que tots els migrants de països predominantment islàmics no són salafistes i que un nombre indeterminat de musulmans tampoc no són creients practicants. Però no està de més indagar, en alguns casos, els motius de voler entrar en territori europeu; els imams o mul·làs no són treballadors. Poden al·legar reunificació familiar o sol·licitar asil. Però caldria fer comprovacions abans de donar-los acollida. Cal advertir-los de la possible expulsió si esdevenen un perill per a la seguretat o la convivència dels ciutadans. En fi, els fidels de cap religió no poden ser marginats. ¡És evident! A més, tota discriminació xoca frontalment amb la Constitució. Però no hem de deixar que el feixisme s'apropie d'algunes banderes. Combatre pacíficament els perills que suposen per a la democràcia moltes creences —cristianes incloses— i defendre els principis democràtics són accions compatibles. I l'esquerra ho hauria de tenir clar.