De més grosses se n'han vistes

Hi ha aspectes cridaners en l'arribada massiva de marroquins a Ceuta el dia 30 de juliol. Alguns indicis mostraren que, entre la multitud, podia haver-hi agents de la intel·ligència marroquina. Potser volien obtenir informació sobre la seguretat a la part fronterera ceutí i testar la resposta de les autoritats espanyoles. En tot cas, l'arribada simultània de desenes de milers de persones molt difícilment podria haver-se produït sense un important desplegament logístic. Sembla que camioners i taxistes —no les màfies— feren el seu agost. Si tota l'operació fou orquestrada per l'entorn —el Makhzen— del rei Mohammed VI, ¿quin n'era l'objectiu? Un d'ells seria actualitzar les reivindicacions sobre Ceuta i Melilla, on el 50% de la població amb nacionalitat espanyola té ascendència hispànica. (A Melilla, però, els antropònims musulmans ja superen els cristians.) Marroc somnia que els seus plans d'annexar-se les ciutats arribaran a bon port si la immensa majoria de residents té orígens marroquins. Però res no convida a pensar que els nacionals espanyols d'ascendència magrebina preferisquen viure sota la monarquia autocràtica alauita.

En 1967, els habitants de Gibraltar havien de decidir, mitjançant un referèndum, si preferien estar sota la sobirania del Regne Unit o d'Espanya, és a dir, si preferien democràcia o dictadura. Ja se sap quina fou la resposta. D'altra banda, per bé que es reclame anticolonialista, Marroc es una potència colonial que envaí, ocupà, annexà i colonitzà il·legalment —a partir de la darreria de 1975— gran part del territori de la República Àrab Sahrauí Democràtica, estat membre de la Unió Africana. Aquesta vasta zona d'Àfrica està reconeguda per Nacions Unides com territori no autònom. El govern de Marroc construí un mur que aïlla la franja controlada pel Polisario. Fins ara, només EUA i Israel havien reconegut oficialment el Sàhara Occidental com part dels territoris de sobirania marroquina. Si algun dia, les autoritats del règim alauita aconseguiren d'annexar-se Ceuta i Melilla per mitjà d'una acció semblant a la Marxa Verda de 1975, podrien repetir-se episodis ja viscuts al Sàhara; Marroc forçaria la migració massiva des d'altres zones del país per a alterar el cens i impedir la més mínima vel·leïtat autonomista de les dues ciutats.

Cal suposar que molts residents, tant d'ascendència hispànica com magrebina, ja haurien marxat gradualment. (En previsió d'aital escenari, el govern espanyol de torn ja hauria d'haver negociat prèviament compensacions econòmiques per a totes les persones que hagueren perdut les seues possessions.) Semblen escenaris de política ficció, però de més grosses se n'han vistes. Potser només la reacció de la Unió Europea frena les intencions marroquines. A hores d'ara, la UE és el principal soci comercial de Marroc, i aquest i Algèria, els majors socis comercials de la UE al nord d'Àfrica. La UE és també el major inversor estranger a Marroc. Espanya ocupa un lloc destacat en aquestes relacions. Molts dels productes marroquins que vénen a Europa passen per territori espanyol. Però tot açò canviarà. Marroc diversifica la seua economia i millora les seues infraestructures. Ja està exportant als EUA quasi tot el fosfat obtingut il·legalment del Sàhara Occidental. En cas d'un conflicte entre Espanya i Marroc no es podria confiar massa en el suport d'algun soci europeu —de França, per exemple, que té molts interessos econòmics en Marroc.

Com que la Unió Europea ha subcontractat a Marroc de manera infame —com ja ho va fer amb Turquia— el control de les seues fronteres, Marroc té la paella pel mànec. Aquests dies, polítics i tertulians debaten quina cosa fer. Uns creuen que el govern hauria d'haver-se mostrat més dur. Podria haver pres diverses mesures: protestar per l'incident; reconsiderar el suport a la proposta de Marroc sobre el Sàhara Occidental... Hi ha qui va més lluny; exigeix demanar a la FIFA que el país veí no siga seu del pròxim mundial de futbol. Altres, en canvi, pensen que Sánchez i els seus ministres fan bé de mossegar-se la llengua; si es tesa massa, la corda es pot trencar. De fet, el PP i Vox tampoc no carreguen directament contra Mohammed VI; esperen governar aviat i no volen tenir problemes. ¡Bonic dilema! Certament, contemporitzar no ha servit de res fins ara. Rabat juga la basa de la paciència infinita. Creu que les figues cauran quan siguen madures. Sánchez degué pensar que comprava tranquil·litat donant suport a un pla marroquí gens creïble sobre el Sàhara Occidental presentat en 2007: sobirania sobre el territori i un estatus autonòmic.

España considera la propuesta de autonomía de Marruecos respecto al Sáhara Occidental como la base más seria, creíble y realista para la resolución de la disputa, deia la carta enviada per Sánchez a Mohammed VI. El govern d'esquerres deixà tirats els sahrauís, que fins a 1975 havien tingut DNI espanyol. El Sàhara Occidental era una província espanyola. Els historiadors han explicat que el llavors príncep Juan Carlos —Franco agonitzava— va negociar amb Henry Kissinger. EUA donarien suport a la monarquia espanyola si es lliurava el Sáhara Occidental a Marroc. Després vindria la Marxa Verda, en què es veieren algunes banderes nord-americanes, i la cessió de la província sense atendre les aspiracions d'independència dels sahrauís. ¿Ha tingut utilitat la submissió dels governs espanyols al Marroc? No. Per això, hi ha partidaris de la línia dura. «Perdut per perdut, la manta al coll», diuen. Crec que s'hi arriba tard. A més, prendre cap mesura contra Rabat sense suport de la Unió Europea potser no portaria enlloc. Això sí, alguns ministres feien el bleda en comptes de tancar la boca. Dir que Marroc és un soci fiable... ¡Ha!

El paper del Tribunal Suprem

Hi ha un aspecte de la crisi de Ceuta de què pràcticament no es parla: el paper jugat pel Tribunal Suprem. Milers de joves —alguns d'ells possiblement pertanyents al moviment Generació Z— intentaren entrar en Ceuta quan es van tornar virals missatges de comptes ubicats en Facebook i TikTok. Els comptes s'activaren després que la Sala Contenciosa Administrativa del Tribunal Suprem hagués sentenciat que no es podien fer "devolucions en calent" en Ceuta, (en llenguatge jurídic, rebutjos en frontera), per no existir en la mar estructures físiques de contenció, com ara un mur o una tanca. Per tant no podien ser rebutjades les persones que entraren en Ceuta nadant. En el seu moment, la sentència passà quasi desapercebuda a Espanya. En Marroc, però, molta gent se n'assabentà aviat. El missatge «¡Es pot arribar nadant a Ceuta sense risc d'expulsió!» començà a circular per Facebook i TikTok i va arribar als trenta milions de visualitzacions. (Les xarxes no informaven, però, del risc de perdre la vida en l'intent.) Segons el ministre Albares, el 30 de juliol es produí una activitat explosiva en plataformes digitals amb el resultat ja conegut.

Crida l'atenció el nombre tan alt de xiques arribades irregularment a Ceuta en aquesta ocasió. Potser això es dega a dos factors: a la seua vinculació al moviment Generació Z i a l'aparença de seguretat jurídica que oferia l'entrada en territori espanyol. (Per descomptat, moltes també fugen del maltracte, de matrimonis forçats i d'altres diverses circumstàncies que les empenyen a cercar una vida millor.) ¿Qui presidia la sala del Tribunal Suprem que va sentenciar la prohibició de rebutjar els nadadors? ¡Ha! Estava presidida pel magistrat Carlos Lesmes, destacat exponent del sector més conservador de la judicatura i president del Tribunal Suprem i del Consell General del Poder Judicial mentre era president del Govern Mariano Rajoy. Anteriorment, Lesmes havia estat director general de Justícia amb José Maria Aznar. El ponent de la resolució sobre rebutjos en frontera, publicada el 8 de juliol, fou Fernando Román, altre conservador, ex secretari d'estat de Justícia amb el ministre Alberto Ruiz-Gallardón, igualment en el govern de Rajoy. Total: una sentència garantista dictada per jutges conservadors ha posat el govern d'esquerres en un destret.

Fonts governamentals es queixen que la resolució és irresponsable. El Suprem va col·laborar a amplificar l'efecte crida de les xarxes. La sentencia es irresponsable. No pueden aplicar a Ceuta el mismo criterio que a la comisaría de extranjería de Barajas. La prueba está en la solución que se ha dado, lo de poner una cuerda con unas boyas, que nos la transmitió el propio Supremo de forma extraoficial, van dir les mateixes fonts. Si l'afirmació és certa, resultaria que el mateix tribunal s'adonà que la seua sentència havia tingut un desenllaç inesperat. Altrament, podríem pensar que la decisió dels magistrats fou un element més per a ficar contra les cordes el govern de Sánchez. Això implicaria que els membres de la sala sí sabien l'efecte que s'anava a produir. Alguns consideraran poc probable aquesta hipòtesi. En tot cas, volent o sense voler, la cúpula judicial ha tornat a fer la guitza a Sánchez. «Fugir del foc i caure a les brases», fa la dita. El 30 de juliol, el president i alguns dels seus ministres quedaren en estat de catatonia i sortir-ne els ha costat Déu i ajuda. En honor a la veritat cal dir que les batzegades no donen treva al govern.

La covid, el volcà de la Palma, els efectes de les guerres d'Ucraïna i d'Iran, la dana a casa nostra, l'apagada elèctrica, els casos de corrupció i lawfare... ¡Només faltava aquesta! ¡Nn'hi ha per a tirar el barret al foc! Damunt, Sánchez s'equivocà en creure que la crisi de Ceuta remetria aviat, perquè Marroc havia acceptat el retorn immediat de les persones que havien travessat la frontera irregularment. S'han quedat a la ciutat cinc mil immigrants, molts d'ells menors. S'amunteguen el col·lapse humanitari, conflictes entre els nouvinguts, els primers brots de violència feixista, la sensació d'inseguretat i setge entre els habitants de Ceuta... Si l'entrada massiva fou impulsada per Marroc —Sánchez ho nega— com a represàlia per alguna acció del govern espanyol o per a desestabilitzar l'statu quo de Ceuta i Melilla, l'objectiu està assolit. Com més va, més debilitat està Sánchez. La tardor ja es presentava prou negra, amb diverses causes judicials que, tot i no afectar-lo encara directament, podrien acabar tocant el govern. Ceuta se suma al panorama. Les perspectives electorals de l'esquerra són pèssimes. I com a teló de fons, ¡sempre els jutges!

Solidaritat amb Ceuta i insults a Sánchez

Ceuta és un element cabdal del nacionalisme banal espanyol. Segons els sondeigs, més del 70% dels ciutadans de l'Estat consideren que Ceuta i Melilla són ciutats tan espanyoles com Granada o Sòria. Si es fes una enquesta a Xàtiva, el resultat seria possiblement el mateix. A més, aquest sentiment és transversal. Això vol dir que no el professen només els simpatitzants del PP, Vox i altres grups ultres. Molts militants i votants del PSOE —no debades es diu Partido Socialista Obrero "Español"— i d'altres formacions d'esquerres experimenten el mateix sentiment. Ara bé, la dreta instrumentalitza molt millor que l'esquerra els diferents símbols del nacionalisme banal. La dreta fa temps que s'apropià de la bandera rojigualda, per exemple. La Federació Espanyola de Municipis i Províncies convocà concentracions de solidaritat amb la població ceutí, sumida en un estat de gran angúnia a causa de l'entrada massiva d'immigrants en Ceuta el dia 30 de juliol. En una situació de normalitat, tots els partits estatals s'haurien sumat a la convocatòria.

Però som lluny de la normalitat. Els ciutadans de les Espanyes estan dividits i polaritzats en dos extrems. Una alcaldessa del PP presideix la FEMP. El seu partit no volia només solidaritzar-se amb els ceutís. També tenia intenció d'arremetre contra el govern de Pedro Sánchez. En altre ambient, tots els partits centralistes de l'arc parlamentari s'haurien reunit per a firmar un pacte d'estat i col·laborar ensems en la ràpida solució del problema, sobretot humanitari. Evidentment, el govern ha tardat a reaccionar, però jo també trobe evident que el PP està bloquejant la solució de la crisi. La llei diu que els menors no acompanyats entrats en Ceuta no poden ser tornats de manera automàtica al seu país. Haurien de ser repartits entre les diverses comunitats autònomes. Però llevat d'alguna excepció honrosa, les comunitats en què governa la dreta no volen acollir-los. El PP i Vox demanen la tornada immediata dels adults, cosa que la legalitat vigent tampoc no permet. El govern de Ceuta, presidit per Juan Jesús Vivas, és renitent a proporcionar espais d'acollida (pavellons poliesportius, per exemple) mentre es tramiten els expedients d'expulsió.

Presenciem un teatre de l'absurd; Núñez Feijóo viatja a Ceuta i, acompanyat del president ceutí, proclama que la ciutat està a la vora de la saturació per culpa del govern central que no fa res, però amaga que la saturació —l'olla a punt d'esclatar— perdria pressió si les autonomies que governa el PP, que també és el partit del president de Ceuta, foren solidàries. En altres casos d'emergència —riuades, incendis— no hi ha problema a proporcionar allotjament provisional en poliesportius i altres instal·lacions municipals, però la cosa canvia si cal donar aixopluc a uns immigrants pobres. Els ultres s'han dedicat fins i tot a cremar cabanes i tendes precàries en una platja i a impedir el repartiment d'aliments. Total: fa l'efecte que el PP no està interessat a baixar la tensió en Ceuta. Vol que la corda es tese, que la situació esclate. Així tindrà altra eina —creu que definitiva— per a enderrocar el govern. La dreta acusa Sánchez de traïció. Lògicament, la cúpula del PSOE demanà a tots els seus càrrecs que no secundaren la convocatòria de la FEMP.

Alguns alcaldes socialistes van acatar la directriu, però altres, per convicció o pel cost electoral que pot implicar deixar en mans exclusives de la dreta la causa de Ceuta, transcendental per al nacionalisme banal espanyol, ignoraren el consell de Ferraz. ¡Bromes, les justetes! En un ple de l'Ajuntament de Xàtiva, hi hagué trifulga; el PP i Vox havien presentat una moció perquè tot el consistori se sumés a la crida de la FEMP, però els grups del PSOE i Xàtiva Unida la rebutjaren. Finalment, dimecres se celebrà la concentració davant l'Ajuntament, únicament secundada per les dretes locals. S'hi van aplegar uns centenars de persones, algunes amb la rojigualda o la samarreta de la selecció espanyola de futbol. Com calia esperar, les consignes de solidaritat amb Ceuta s'entremesclaren amb crits ja rituals en qualsevol aplec de la dreta: ¡Pedro Sánchez, hijo de puta!, ¡Gobierno, dimisión! En diverses ciutats de l'Estat, el seguiment de les concentracions fou multitudinari. ¡Estava cantat! Era presumible també que els fatxes protagonitzaren incidents —atacs a periodistes, per exemple. La dreta sap instrumentalitzar molt bé l'espanyolisme banal.

(publicat a Levante-EMV, el 05/09/2026)

L'informe

Jo crec que pràcticament tothom ja sap a hores d'ara que Marroc, per acció o per omissió, tingué alguna cosa a veure amb l'entrada massiva d'immigrants en Ceuta, encara que el govern espanyol negue la responsabilitat del govern marroquí. En política, cal mesurar les paraules. Sánchez i alguns dels seus ministres les mesuren. Diuen insistentment que no hi ha proves sòlides de moment. I afegeixen que, si arriben a aparèixer, hi haurà conseqüències, s'actuarà amb contundència. Jo he reflexionat anteriorment sobre la possibilitat que ni el rei alauita ni el seu govern hagen tingut res a veure amb l'afer. Mohammed VI estava ocupat en els actes de celebració de la diada del tron. Seria un membre del Makhzen (la cort del rei) qui hauria impulsat o tolerat, sense una ordre expressa del monarca, l'entrada d'immigrants a Ceuta. Cal notar que no s'ha de confondre el govern marroquí (format per ministres presidits pel primer d'ells) amb el Makhzen. Si aquesta explicació resultés certa, Sánchez tindria raó quan nega responsabilitat al govern de Marroc, bé que això siga filar massa prim. Però ha sorgit una novetat, un informe que assenyala a Marroc.

Aquest informe, filtrat a El Español —sempre estem amunt i avall amb filtracions policials que no s'haurien de produir— fou redactat per policies del Centre Nacional d'Immigració i Fronteres (el CENIF) a petició de la jutge de l'Audiència Nacional María Tardón, que fa les indagacions preliminars per a veure si hi ha indicis de delicte en l'entrada massiva d'immigrants i admet a tràmit una denúncia del partit extraparlamentari d'extrema dreta Iustitia Europa. ¡Altre episodi de judicialització de la política! La magistrada suscita dubtes quant a la seua imparcialitat; fou regidora del PP a Madrid. ¿Introdueix alguna novetat l'informe? No. Cal dir que el CENIF no té agents sobre el terreny a Marroc. L'informe no és un avís del que anava a passar; s'ha redactat a posteriori. Els redactors del text s'han basat en vídeos que circulen per les xarxes i en informacions aparegudes als mitjans, però no aporten cap prova de la responsabilitat d'alguna autoritat marroquina, ni citen fonts fiables. Així i tot, trauen conclusions que ja havien tret molts polítics i periodistes. Recordem que les conclusions no són cosa de la policia judicial. Traure-les correspon només als jutges.

Vídeos com el d'un grup de joves baixant d'un camió davant de l'aparent immutabilitat d'un gendarme, que s'han fet virals a les xarxes, ja han estat analitzats per plataformes de verificació i podrien significar el contrari del que aparenten. Potser el gendarme marroquí hauria detingut el camió abans d'arribar a Tetuan des de Tànger, encara molt lluny de la frontera —a onze hores a peu—, i hauria obligat els joves a baixar, impedint que arribaren a Ceuta. Damunt, el cap del CENIF és un antic assessor d'Eugenio Pino, cap de la "policia patriòtica" del PP durant el primer govern de Mariano Rajoy. Es tracta del comissari principal David Agorreta. Com que la magistrada ordenà al CENIF que no revelés als superiors del ministeri de l'Interior les dades de l'informe, s'ha suscitat una polèmica jurídica. ¿És aplicable el deure de reserva quan encara no ha començat la instrucció penal? ¿Preval la Llei d'Enjudiciament Criminal sobre la Llei 36/2015 de Seguretat Nacional? En tot cas, ¿per què el CENIF no li havia proporcionat al ministeri la informació de què disposava? El ministre Marlaska li ho preguntà per escrit al director general de la policia.

També ha preguntat a la presidenta del CGPJ si Tardón actua correctament. Preguntes ocioses; l'informe no descobreix cap cosa que no fos ja sabuda. I el ministre hauria d'haver suposat quina anava a ser la resposta d'Isabel Perelló. En definitiva, sembla que un jutjat d'instrucció de l'AN pot posar potes enlaire seguretat nacional i serveis d'intel·ligència —bé que per ara no s'haja arribat tan lluny. Però el ciutadà corrent també pot fer-se preguntes. ¿Com és que Marlaska, ministre de l'Interior des de fa temps, no controla els seus subordinats? Sabem que vàries coses juntes (denúncia de l'extrema dreta, magistrada afí al PP, comissari poc fiable, informe policial filtrat) s'entenen millor. ¿Assistim a un nou episodi de lawfare? El PP i Vox anuncien que volen seure Sánchez davant del Tribunal Suprem, acusat d'alta traïció. Es veia venir. Nombrosos analistes ho havien pronosticat: la dreta no tindria prou amb la dona i el germà. El següent de la llista anava a ser el mateix Sánchez. I pel que es veu, tant en la Policia Nacional com en la Guàrdia Civil, que depenen del ministre Marlaska, hi ha agents que es presten gustosament a "fabricar" material inculpatori.

A la dreta, l'informe policial li ve de perles. Si la cosa rutllés amb normalitat, les indagacions de Tardón haurien d'acabar en arxiu. Calen molta imaginació i molta mala llet per a voler aplicar a Sánchez l'article 102 de la Constitució. Una cosa és retreure-li manca de reflexos i flegma per a gestionar la crisi, i altra ben distinta, acusar-lo de traïció. Article 102, 2 de la CE: Si la acusación fuere por traición o por cualquier delito contra la seguridad del Estado [...], sólo podrá ser planteada por iniciativa de la cuarta parte de los miembros del Congreso, y con la aprobación de la mayoría absoluta del mismo. ¿Què s'entendria per traïció? Que Sánchez s'hagués corromput, que sabés que Marroc preparava un "atac" i hagués ordenat als ministres de l'Interior i Defensa que el permeteren, o que l'ordre fos conseqüència d'alguna mena de xantatge per part de Rabat. És a dir, caldria imputar també dos ministres. ¡Política ficció! Però vist com actuen certs jutges... ¡Mare meua, fins on hem arribat! Apartat 3 del nateix article: La prerrogativa real de gracia no será aplicable a ninguno de los supuestos del presente artículo. ¡Uf! Sánchez no podria ser indultat.

¿Qui està darrere?

¿Qui fou el responsable de l'entrada massiva d'estrangers a Ceuta el 30 de juliol? Fins ara, hem tingut dues versions del mateix fet. Una nega responsabilitat a Rabat. Altra dóna per fet que les autoritats de Marroc mogueren el fils. La part socialista del govern és la principal defensora de la primera versió, bé que també mantinga alguns dubtes. Els defensors de la segona són molts mitjans de comunicació i l'altre soci de govern. ¿Quina de les versions és més encertada? Com sol passar, la veritat pot estar repartida. En tot cas, consultar diferents mitjans és la millor manera de conèixer l'estat de la qüestió. Tots tindrien una part de raó. Enric Juliana, adjunt a la direcció de La Vanguardia, diu que encara no hi ha una resposta certa, inapel·lable i compartida per tothom. Després d'haver consultat fonts marroquines, Carlota Pérez, d'ABC, troba difícil de creure que el govern marroquí no sabés res. La seua capacitat de monitorar les xarxes socials és enorme. Està demostrat. Com el control migratori afecta la sobirania i la seguretat nacionals, les grans decisions en la matèria solen dependre del Ministeri de l'Interior i, en última instància, del Palau Reial.

Costa d'imaginar que les autoritats centrals desconegueren la relaxació del control fronterer en una zona tan sensible com Ceuta. Els ministres de Sumar també tenen sospites sobre l'actuació marroquina. La ministra de Joventut, Sira Rego, va dir després de l'entrada massiva del dia 30: «És incomprensible que setanta mil persones es moguen sense que Marroc sàpiga alguna cosa.» Segons Mónica García, ministra de Sanitat, és evident que Marroc té responsabilitat. Convindria explicar com es prenen les decisions importants a Marroc. El rei Mohammed VI té poders plens. Controla el poder executiu, el poder legislatiu i el poder judicial. Nomena ministres i no es pren cap decisió clau sense la seua vènia. El rei té una gran influència en l'impuls i la redacció de les lleis i nomena els jutges, controlant directament les altes instàncies judicials. Atès que passa moltíssimes temporades fora del seu país, especialment a París —els marroquins li diuen el rei absent—, ¿com és possible que faça tanta feina? És que no la fa. Té una camarilla, el Makhzen, formada per persones de la seua absoluta confiança que decideixen molts afers en nom del rei.

Destaquen tres persones: Fouad Ali el-Himma, conegut com el virrei, home d'enorme poder en palau (antic company d'escola del rei); Yassine Mansouri, cap dels serveis d'intel·ligència (també fou company d'escola del rei); Abdellatif Hammouchi, cap de la policia nacional. Al si del Makhzen hi ha veritables lluites de poder. Tots els membres de la camarilla volen comptar amb el màxim favor del monarca. En conflictes anteriors amb Espanya es va donar el cas que un membre del Makhzen hagués decidit pel seu compte desencadenar una acció (l'ocupació de l'illa de Perejil, l'entrada de deu mil immigrants en Ceuta i Melilla en 2021), perquè Mohammed VI havia fet algun comentari en veu alta mostrant el seu descontentament amb el govern espanyol. A bou passat, sembla que el rei mostrà el seu enuig amb la decisió presa pels seus subordinats en l'afer de Perejil. Enguany, es podrien haver repetit les mateixes circumstàncies. El rei hauria mostrat públicament el seu disgust pel viatge de Pedro Sánchez a Algèria i algun membre de la camarilla decidí de donar llum verda a l'entrada massiva d'immigrants en Ceuta el 30 de juliol.

Possiblement, el responsable de donar via lliure a l'incident coneixia que uns missatges cridant a travessar la frontera espanyola s'havien propagat vertiginosament en les xarxes socials i decidí deixar fer. Potser la crida havia sorgit de grups de la generació Z que ja protagonitzaren en 2025 protestes generalitzades contra el govern marroquí. Aquest va desencadenar una forta repressió. De fet, la policia espanyola està investigant uns dotze o catorze joves del moviment Z que han entrat en Ceuta, perquè sospita que han esdevingut líders dels immigrants que encara hi romanen. Al monarca alauita tampoc no li ha agradat gens l'episodi; donà una imatge pèssima de Marroc just el dia en què se celebrava la festa del tron. Mentre el rei pronunciava un discurs exalçant la gran modernització assolida per Marroc, unes vuitanta mil persones en volien fugir. D'altra banda, l'incident se n'anà de les mans. Els responsables de permetre l'entrada a Ceuta degueren pensar que el nombre de fugitius no seria tan elevat. Però tornem a l'inici. elDiario.es ha explicat els diversos arguments esgrimits pel govern espanyol per a negar la responsabilitat de Marroc.

Bolaños diu que no existeix cap prova que Marroc impulsés l'entrada massiva. Per al govern, alguns elements no quadren amb crisis anteriors. Quan Marroc ha utilitzat la frontera com arma diplomàtica, ho ha admès obertament. En l'entrada de 2021, quan el líder del Polisario Brahim Ghali estava hospitalitzat a Logronyo, en Rabat ni tan sols agafaven el telèfon. Quan ho van fer, fou per a explicar la raó del que havia passat. Tampoc no quadra la data; la crisi succeí mentre el rei feia un discurs en què parlava de la gran modernització de Marroc. El tema dels menors és especialment delicat. Son sus hijos. Lo que nos dicen es que quieren que vuelvan a Marruecos y están haciendo todo lo posible para que así sea, explica una font del govern a elDiario.es. Tant Albares com Marlaska remarquen dos factors que palesen la bona fe marroquina: d'una banda, les facilitats al retorn àgil i ordenat de la gran majoria dels qui havien entrat; d'altra, el fracàs de la següent crida a la immigració irregular anunciada en xarxes socials per al 15 d'agost, avortada gràcies a la cooperació marroquina. En fi, mentre no hi haja una versió única, cadascú sabrà.

L'antiga Corona d'Aragó de nou als mapes

Dies enrere, Abel Soler publicava al seu compte d'una xarxa social una informació interessant que m'ha fet reflexionar. Segons l'Institut Nacional d'Estadística (INE), s'ha produït un canvi significatiu en la demografia de la Pell de Brau. En 1996, el 97,31% dels seus habitants era nascut en territori espanyol. Enguany, el percentatge ha baixat al 79,33%. La informació anava acompanyada de dos mapes. El de 1996 és tot blau. Totes les comunitats autònomes superaven el 95% de nascuts a l'Estat espanyol. En canvi, el mapa de 2026 presenta dues escales de color: blau i roig. Hi ha dues Espanyes: una de tonalitats blaves i altra de tonalitats roges. Els extrems de les escales corresponen a Extremadura (amb un 93,1% de nascuts a l'Estat espanyol), blava absoluta, i les Illes Balears (amb un 70,3% de nascuts en territori espanyol), roges absolutes. Pràcticament, el 30% dels habitants de ses illes ha nascut a l'estranger. El gràfic d'enguany dibuixa nítidament el mapa d'allò que alguns blasmen: els Països Catalans. Tant Catalunya com el País Valencià tenen més d'un 25% d'habitants nascuts a l'estranger. (Madrid igualment està acolorida de taronja.)

 

Canàries, Aragó, Navarra i la Rioja també tenen color rosa. Lògicament, la primera reacció és adjudicar els percentatges al fenomen de la immigració. Però s'ha d'advertir que és impossible extraure'n conclusions clares sense altres informacions complementàries. Per exemple: ¿Quina repercussió tindrà el nombre de forans en el futur de la nostra llengua? Si ens referim al País Valencià, l'INE xifra en el 73,8% el percentatge de persones nascudes a Espanya. Però ignorem quantes d'aquestes persones són originàries d'altres territoris de l'Estat (d'Andalusia, Castella-la Manxa, Múrcia, Aragó...). Sabem per experiència que viuen entre nosaltres molts immigrants espanyols de primera, segona, tercera generació... I no tots s'han integrat als costums del país. I el mateix es pot dir de Catalunya i les Balears. De fet, el fenomen de la immigració interior és molt antic. Hi hagué fortes onades migratòries cap a Catalunya i el País Valencià, procedents de Múrcia, Extremadura o Andalusia, durant les dècades dels vint, els seixanta i els setanta del segle passat. Diversos historiadors han desmentit que les autoritats franquistes instigaren les dues últimes onades.

La dictadura intentà frenar-les; tenia por de perdre control polític sobre població potser desafecta al règim. Al final, però, no se li poden posar portes al camp. La gent fugia de la fam i marxava a llocs on hi havia demanda de mà d'obra poc qualificada. El mite de la "colonització" premeditada ha estat alimentat per frases dites en un rampell de sinceritat, com unes de Leopoldo Calvo Sotelo que va publicar la premsa en 1983: Hay que fomentar la emigración de gentes de habla castellana a Cataluña y Valencia para así asegurar el mantenimiento del sentimiento español que comporta. I pel que sembla, afegí: La jugada maestra para nuestros intereses fue llenar Cataluña y Valencia de españoles. En tot cas, ara tenim una onada d'immigrants estrangers que actuen com els espanyols dels seixanta; intenten establir-se en els territoris on hi haja més oferta de treball poc qualificat i sovint submergit en sectors com el camp, l'hostaleria, les cures a dependents, les labors de la llar... I en contra d'una creença molt generalitzada, els nouvinguts no són majoritàriament africans, magrebins o subsaharians. La immensa majoria arriba de països hispanoamericans o europeus.

I no tots els europeus que viuen a casa nostra han escapat de la persecució o la pobresa. Alguns hi resideixen perquè els agrada el país o per altres motius. Sortosament hi ha excepcions, però alguns d'aquests europeus —els anglesos, posem per cas— tenen mentalitat colonial; no senten necessitat d'aprendre l'idioma "indígena", ja siga el català o l'espanyol. Amb els immigrants de procedència hispanoamericans passa el mateix; són del parer que amb l'espanyol en tenen prou i de sobres. Són molt més receptius a aprendre el valencià alguns immigrants africans i de països d'Europa oriental. Ho sé per experiència. Total: les Illes Balears, el País Valencià i Catalunya s'enduen la palma quant a acollida de persones estrangeres, moltes d'elles vingudes per motius econòmics. En canvi, Galícia, Castella Lleó o Extremadura en tenen poques. És ben cridaner el cas d'Andalusia. Podria semblar que compta amb un gran nombre d'immigrants. ¡No! Llevat de les excepcions evidents d'Almeria i Huelva, en què hi ha molts migrants treballant en hivernacles o recollint la maduixa, el conjunt d'Andalusia és de color blau. ¿Com afectarà la immigració als valencians?

Tragèdia a Ceuta i Melilla

A causa de la DANA de 2024 van morir 238 persones. El succés va causar un gran dol. El rei, com a cap de l'Estat, i autoritats de diferents nivells administratius van expressar el seu condol. S'han alçat monuments en record de les víctimes. S'han acordat indemnitzacions per a les seues famílies. El 30 de juliol, durant l'entrada massiva d'estrangers a Ceuta, podrien haver mort unes 145 persones als dos costats de la frontera entre Espanya i Marroc. No hi ha notícia que el rei de Marroc i el seu govern hagen expressat públicament condol per la tragèdia. Això crida l'atenció, perquè els morts són majoritàriament marroquins. Queda ben clar, per tant, que hi ha morts de primera i morts de segona. També queda clar, quan ha transcorregut un quart del segle XXI, que vivim en un món de bojos. S'ha de tenir cura amb les paraules. L'incident del dia 30 ha rebut diferents denominacions: entrada massiva d'immigrants, invasió, guerra híbrida... És molt difícil decidir-se per una o altra. L'episodi té aspectes que quadren amb totes tres denominacions. Van entrar a Ceuta unes 70.000 o 80.000 persones, que és el mateix nombre d'habitants de la ciutat.

El sendemà, la immensa majoria havia tornat a Marroc. (És possible que alguns dels "invasors" foren membres dels serveis d'intel·ligència marroquins.) Com més va, més clar queda que el rei alauita, el seu govern i els serveis secrets del país veí sabien el que s'amania i no feren res per impedir-ho. ¿Raons? Vàries: represàlia contra Sánchez pel seu apropament a Algèria; venjança perquè tretze mitjans de comunicació europeus i un israelià havien deixat al descobert, uns dies abans, les interioritats de la intel·ligència marroquina —l'ús de Pegasus per a espiar telèfons del govern espanyol, per exemple—; càstig induït per Israel i EUA a la política exterior espanyola; recordatori de l'aspiració de sobirania sobre Ceuta i Melilla... En tot cas, la represàlia se'ls anà de les mans. (Les xarxes feren tots els possibles.) Però potser fou un bon assaig general per a un futur atac de guerra híbrida —una marxa verda. ¿Hi havia entre la gent que travessà la frontera veritables immigrants que fugien de Marroc en cerca d'una vida millor? ¡Sens dubte! De 5.000 a 8.000 persones, dones i menors no acompanyats inclosos, podrien estar encara dins la ciutat.

I açò ens duu a una de les cares de l'episodi del dia 30: l'entrada massiva d'immigrants i gent que demana asil. Les causes d'aquest moviment migratori haurien d'avergonyir les autoritats del país veí. El seu creixement econòmic no es tradueix en disminució de la pobresa i la injustícia social, ni en una millor distribució de la riquesa. Hi ha una elevadíssima taxa d'atur juvenil. El clima polític i civil es caracteritza per una enorme manca de llibertat. Això explica que molts joves en vulguen fugir. Als marroquins que volen emigrar se suma la massa de subsaharians de pas per Marroc amb la mateixa pretensió. I el canvi climàtic augmentarà el nombre de desheretats que vulguen venir a Europa. Els milers de persones amagades a Ceuta que no volen tornar a Marroc susciten un problema polític, moral i de caràcter pràctic. Un estat democràtic ha de ser acollidor amb els immigrants que fugen de la pobresa i la persecució. Ha de garantir els drets humans dels nouvinguts, però també ha d'intentar protegir les seues fronteres —dic 'intentar' perquè les fronteres de Ceuta i Melilla són molt difícils de protegir. Conjugar ambdós objectius és difícil.

Respectar els drets humans implica atendre necessitats bàsiques (aigua, alimentació, sostre, roba, higiene, assistència sanitària...) i protecció a la gent més vulnerable. Plouen les crítiques al govern per manca de diligència. Primerament cal dir que molts dels immigrants, sobretot adults, s'amaguen perquè saben perfectament que han entrat irregularment a Ceuta. En ser localitzats per les autoritats, poden ser retornats al país d'origen. D'altra banda, és fàcil d'entendre que les administracions no tingueren prevista tota l'atenció que cal per a una allau de 80.000 persones arribades en un sol dia. Els metges, els psicòlegs i els treballadors socials no surten d'un barret de copa. A més, els serveis públics, molt millorables en altres zones de l'Estat, es financen amb els imposts dels ciutadans. Trobe que algunes crítiques són excessives. ¿Té culpa l'administració espanyola que xiques marroquines hagen estat violades potser per migrants de la seua mateixa nacionalitat? Molts ciutadans tenim predisposició positiva cap a la solució del problema creat, però no seria sobrer recordar la ignomínia del règim alauita, que sembla no ser culpable de res.

Ceuta

 

Vinyetes de Franco Juri

Cal posar el focus en Mohammed VI

¿Que s'ha de ser acollidor amb els immigrants que arriben a casa nostra fugint de la pobresa i la persecució? ¡I tant! ¿Que un estat ha de controlar les seues fronteres? També. Però conjugar les dues coses no sempre és fàcil. Jorge Verstrynge va dir en certa ocasió: La frontera abierta es la muerte de la democracia. Una frontera es aquello que nos permite decidir nuestro destino. Si no hay frontera, nuestro destino lo puede decidir cualquiera. (Convé advertir que controlar la frontera no vol dir tancar-la hermèticament, sinó vigilar qui la depassa.) En realitat, la frontera sud espanyola és el límit de la Unió Europea. El punt més dèbil de la ratlla es troba a la platja del Tarajal de Ceuta. Un espigó i una tanca metàl·lica amb filferro de punxes marca la partió entre Espanya i Marroc. Amb marea baixa es pot sortejar a peu. En qualsevol cas, es pot entrar en territori espanyol nadant. Amb governs de diferent color, s'ha barallat la possibilitat d'ampliar l'espigó. El projecte d'una enginyera militar va proposar ampliar-lo 400 metres mar endins. Però cap govern no ha fet res. Les autoritats de Marroc coneixen perfectament aquesta debilitat.

El govern espanyol i la Unió Europea han preferit firmar acords i donar un munt de diners a la monarquia autoritària marroquina perquè controle el seu costat de la ratlla. Mohammed VI i els seus ministres saben que poden aprofitar-se de la situació. La frontera els serveix per a fer un xantatge permanent al govern espanyol. Ho van fer en 2021, quan es va permetre que un líder malalt del Polisario rebés assistència mèdica en un hospital de Logronyo. Llavors, la policia de Marroc permeté que uns 10.000 migrants entraren en Ceuta i Melilla. Molts eren subsaharians. L'esdevingut aquests últims dies és ben distint quantitativa i qualitativament; han entrat a Ceuta, que té 83.000 habitants, unes 50.000 persones, majoritàriament joves i xiquets marroquins. Els governs espanyol i marroquí tiren tota la culpa a les màfies. Es pot suposar que Pedro Sánchez no vulga incomodar Mohammed VI. També es diu que l'entrada ha estat propiciada pel Tribunal Suprem. Ha sentenciat que el rebuig en frontera (devolució en calent) no pot aplicar-se automàticament a qui intenta entrar nadant i no ha superat elements físics de contenció fronterera como una tanca o un mur.

En tot cas, és impossible creure que el govern marroquí no tinga res a veure amb una crisi d'una magnitud tan gran. Resulta difícil no pensar que haja encoratjat l'operació i haja ordenat a la seua policia que mirés cap a altre costat. Les màfies de Marroc, que es dediquen a altres "negocis", no poden fer res sense el vistiplau de casa reial. La dreta ja acusa Sánchez de no haver evitat la invasió. ¿Què es pot fer per a evitar una entrada massiva? Si fórem un estat genocida com Israel, l'exèrcit espanyol hauria obert foc contra els immigrants. La policia i l'exèrcit no podien fer altra cosa que ajudar els exhausts i intentar mantenir un control mínim de la situació. Voler que els habitants de Ceuta ajudaren (amb llar, roba, higiene, menjar, aigua) 50.000 persones arribades de cop és somniar truites. De fet, a hores d'ara, uns 48.000 immigrants ja han tornat per voluntat pròpia a territori marroquí. L'episodi deixa interrogants. ¿Quin és l'objectiu de l'última extorsió de Marroc? ¿Recordar la reivindicació de sobirania sobre Ceuta i Melilla? ¿Llegir-li la cartilla a Sánchez pel seu recent viatge a Algèria? ¿Acatar ordres arribades des de Washington i Tel-Aviv?

 

Cal recordar que Trump i Netanyahu mantenen magnífiques relacions amb el rei Mohammed VI i donen suport a les reivindicacions marroquines de sobirania sobre Ceuta, Melilla i Sàhara. Que el PP i Vox no diguen ni piu sobre açò resulta difícil d'explicar. Si són tan patriotes, haurien de rebutjar radicalment les tesis nord-americanes i israelianes. D'altra banda, els capitosts d'EUA i Israel han paït molt malament la posició espanyola sobre el genocidi a Gaza i la guerra contra Iran. De fet, Trump ja ha deixat caure que podria traslladar les bases de Morón i Rota a territori marroquí. Podem estar davant d'altre episodi de la campanya per a fer caure el govern de Pedro Sánchez. A Trump li agradaria que governés en Espanya la dreta i l'extrema dreta. Núñez Feijóo i Abascal, encantats. Deu haver-hi l'enèsima operació per a subministrar arguments a la reacció. Santiago Abascal: ¡Pedro Sánchez, con su regularización, ha provocado una invasión de nuestra frontera! Trump: «Espanya té unes lleis molt dèbils, unes normes massa liberals.» Entre els diversos partits polítics de la ultradreta europea han proliferat declaracions de caire racista.

Jo crec que no es posa suficientment el focus sobre el monarca Mohammed VI, immensament ric. Ha utilitzat desenes de milers de joves i xiquets com a carn de canó en un episodi de guerra híbrida. Tingué un bon mestre; son pare Hassan II organitzà la Marxa Verda mentre agonitzava Franco, per a obligar Espanya a lliurar el Sàhara. (Aquella extorsió comptà amb l'aquiescència dels EUA.) La vida de les persones que han entrat aquests últims dies en Ceuta no deu tenir massa valor per al monarca marroquí; hi ha hagut més de vuitanta morts al costat espanyol de la frontera. I encara poden aparèixer més cadàvers. Es desconeix el nombre de morts al costat de Marroc, perquè les seues autoritats no proporcionen informació. Que tants marroquins cerquen una vida millor fora de sa casa hauria d'enviar algun senyal. D'altra banda, el rei deixa als peus dels cavalls milions de marroquins i llurs descendents que viuen en Europa en temps d'auge del feixisme, però l'extorsió reial no serà l'última si el govern espanyol no mostra més fermesa i el CNI no resulta més efectiu. En fi, ¿per què creu Mohammed VI que traurà més del PP i Vox?

Ucraïnesos a Xàtiva

L'animositat contra els immigrants s'escampa pertot arreu. La ultradreta és partidària d'expulsar-ne massivament. Fins ara, el PP era moderat; parlava només de l'expulsió d'irregulars, però ara ha entrat en competició amb Vox per a veure qui la diu més grossa. És colpidora l'actitud cap als immigrants menors no acompanyats. Haurien de repartir-se equitativament entre els diversos territoris de l'Estat, perquè els centres d'acollida de Canàries, Ceuta i Melilla estan desbordats. Però el PP, necessitat del suport de Vox en moltes comunitats autònomes, es nega al repartiment equitatiu. Les dretes no s'expliquen bé. Quan parlen d'immigrants, es refereixen als provinents d'Àfrica i països asiàtics en què predomina l'islam. Dóna la impressió que aquesta immigració és majoritària, però les xifres diuen altra cosa. A l'Estat resideixen uns 8.500.000 estrangers, el 17'5% d'una població total de 48.600.000 habitants (el 12,5%, si es descompta la gent d'origen estranger que ja té la nacionalitat espanyola). El 45% dels forans procedeix d'Hispanoamèrica, el 30%, d'Europa, el 18%, d'Àfrica i el 7% prové d'Àsia (de Xina, Pakistan, Síria, Afganistan...).

Almenys el 75% dels immigrants comparteix amb nosaltres algun tret ètnic o cultural —també les tradicions religioses, amb independència que uns i altres siguem creients o no. Colombians, britànics, alemanys, ucraïnesos, veneçolans o argentins son percebuts com persones semblants a nosaltres. Només entre el 20 i el 22% dels immigrants procedeix de contrades on l'islam és la religió predominant. Però color de pell i vestimenta (el vel de les dones) inclinen a pensar que són més nombrosos. Ho podem comprovar a Xàtiva. Dels seus 30.072 habitants, 3.880 (el 13%) són estrangers. ¿Tots magrebins i subsaharians? ¡De cap manera! El 49,6% és d'Europa i el 27% d'Amèrica. Només un 18% és originari d'Àfrica. Per tant, unes vuit-centes persones —si tenim en compte també les procedents de països d'Àsia com Pakistan) posen en perill, segons Vox, la cultura i les tradicions de Xàtiva. ¡Adéu a les falles, al Corpus, al pernil i a la processó de la Mare de Déu de la Seu! ¿Vuit-centes? ¡Bah! Tots els musulmans no són islamistes radicals o gihadistes. També existeixen els no practicants, i magrebines i magrebins sense vel ni gel·laba.

En realitat, la immensa majoria dels estrangers passa desapercebuda. És el cas dels ucraïnesos. Al conjunt de l'Estat viuen uns 320.000 —més de 200.000 arribats després de la invasió russa a Ucraïna. Jo en conec a Xàtiva. Algú pensarà que tots els habitants d'Ucraïna professen la religió cristiana ortodoxa. Però hi ha, com a qualsevol lloc, ateus, agnòstics i creients no practicants. I sumats fidels de les esglésies grecocatòlica ucraïnesa, catòlica de ritus llatí i armènia catòlica, uns cinc milions d'ucraïnesos són catòlics. Predominen a l'oest del país. Lviv (Leopolis en llatí), capital de l'oblast' homònima, conserva edificis d'estils renaixentista, barroc, neoclàssic i modernista (secessió o art-déco). Destaquen les esglésies catòliques d'estil barroc. S'hi noten les influències dels períodes de domini austrohongarès i polonès. Inha (nom fictici per a preservar la seua identitat) resideix a Xàtiva des de fa molts anys. És una dona menuda que podria passar per xativina de soca-rel. Sol vestir texans. Ella, el marit i dos fills vingueren de la regió de Lviv.

Ucraïna és un gran mosaic d'ètnies, identitats i llengües. En part, la diversitat és producte de les deportacions forçoses a gran escala ordenades per Stalin. Inha domina el rus —obligatori en la seua època escolar—, però l'abomina. De Putin, no vol ni sentir-ne parlar. Inha i la seua família viuen en un pis exigu de l'eixampla. Quan les bombes russes sobre objectius civils ucraïnesos esdevingueren rutinàries, Inha féu venir a Xàtiva els seus pares i un germà, tots molt malalts. Els vaig regalar un llit articulat que havia utilitzat el meu progenitor. El d'Inha morí. Ella viatjà al seu país per a soterrar les restes incinerades. Pensa que mai no tornarà a viure en Ucraïna. L'interès de Putin per finir la guerra és nul. Vol emparar-se del país del Dnièper; l'autòcrata diu que Ucraïna forma part de la gran pàtria russa. Posa unes condicions impossibles per a l'alto el foc. Demana la rendició incondicional dels ucraïnesos, però aquests no estan disposats a rendir-se. L'empipament i la nostàlgia d'Inha no tindran fi, i la presència d'ucraïnesos a Xàtiva, tampoc.

(publicat a Levante-EMV, el 14/06/2025)

«Qui molt parla molt erra»

És ben sabut que els polítics solen parlar en excés. Tenim la prova en les declaracions arran de l'acord entre PSOE i Junts per a delegar a Catalunya competències en matèria d'immigració. Els socialistes havien parlat massa abans de firmar el pacte. Des de feia molt de temps, Junts exigia a Pedro Sánchez la cessió de política migratòria. Els diferents portaveus del PSOE contestaven que això era impossible, ja que, segons l'article 149.1.2 de la Constitució, l'Estat té competència exclusiva en matèria de nacionalitat, immigració, emigració, estrangeria i dret d'asil. El ministre Grande-Marlaska va dir fins i tot que la matèria era indelegable. «Qui molt parla molt erra», diu el refrany. Ara, tots els ministres i portaveus socialistes s'han afanyat a explicar que el pacte és plenament constitucional, perquè la titularitat de la competència continua sent estatal. La proposició de llei sols contemplarà la delegació de facultats. Ha calgut desdir-se per parlar més del compte. ¡Uei! El ministre de l'Interior havia de conèixer el contingut de l'article 150.2 de la Carta Magna, ¿no?

Diu açò: «L'Estat podrà transferir o delegar en les Comunitats Autònomes, per mitjà d'una llei orgànica, facultats corresponents a matèria de titularitat estatal que per la seu mateixa naturalesa siguen susceptibles de transferència o delegació. La llei preveurà en cada cas la corresponent transferència de mitjans financers, així com les formes de control que es reserve l'Estat.» Un cop signat el pacte, les declaracions d'uns i d'altres són surrealistes. Molts partits afirmen que Sánchez li ha donat a Puigdemont la competència sobre immigració per a conservar el poder. Mmm. Sí i no. Les competències no s'han delegat en un partit, sinó en la Generalitat, que serà l'encarregada de gestionar tot allò transferit. I cal recordar que la Generalitat de Catalunya està governada a hores d'ara pel PSC amb el suport d'ERC, és a dir, per l'esquerra. El govern de Catalunya està presidit per Salvador Illa, no per Puigdemont. Des de les files socialistes, alguna veu —la de García-Page, per exemple— ha titllat de racista i vergonyós l'acordat pel seu partit. Des de Podemos es diu que els morats no votaran a favor de la proposició de llei, perquè és racista.

A mi em sorprèn la reacció de Compromís; els seus dos diputats tampoc no votaran a favor de transferir competències migratòries a Catalunya. Creia que allò més lògic era exigir per al País Valencià les mateixes facultats que es volen delegar en Catalunya. És l'actitud que ha pres l'EAJ-PNV; estudiarà l'entesa de PSOE i Junts i decidirà si demana un pacte semblant per a Euskadi. ¿Què els passa als líders de Compromís? Àgueda Micó també ha titllat de racista el pacte de PSOE i Junts. ¿Per què? Crec que hi ha dues raons: d'una banda, la por; d'altra, la intoxicació produïda per la xerrameca dels caps bocamolls de Junts. Míriam Nogueras, posem per cas, ha dit que el català serà requisit per a obtenir el permís de residència en Catalunya. Puigdemont, Turull i Nogueras afirmen haver obtingut coses que no figuren en la lletra del text pactat amb el PSOE. Compromís hi veu racisme. Comprovem-ho. Al text es diu que el govern català assumirà la gestió dels CIE i la concessió dels permisos de residència d'acord amb la legislació estatal i europea, i que els mossos tindran presència a la frontera. Que algú m'explique on està el racisme.

Totes les facultats que es deleguen s'executaran aplicant la normativa espanyola, com preveu la legislació europea en matèria d'entrades i sortides de migrants en l'espai de lliure circulació. Pel que fa a les expulsions, la Generalitat prendrà la decisió final sols en cas que no calga tramitació d'expedient. En la resta de procediments administratius per incompliment de la llei d'estrangeria, el govern català farà la instrucció i la proposta de resolució, però la decisió final seguirà sent de l'Estat. ¿Què li passa a la gent de Compromís? ¡Té por! Com està embarcada en l'exigència de responsabilitat política a Mazón, les enquestes somriuen a la formació valencianista. Ara mateix no interessa proporcionar-li al PP un baló d'oxigen. Si Compromís dóna suport al pacte de PSOE i Junts, ja podem imaginar les acusacions de catalanisme llançades pel PP. La dana passaria a un segon pla. Compromís s'ha deixat embolicar per la vèrbola de xerraires. No acaba de creure que som una nació. Si ho cregués, exigiria màximes competències per al país. També quan estiga a l'oposició. Demanar-les només a temporades, només quan governe, no s'acaba d'entendre.

Migració, cultura i religió

En textos anteriors s'ha reflexionat sobre l'existència o no d'un dret humà a emigrar i sobre altres qüestions connexes (justícia global, el dret de poder escapar, l'ètica, la política). Tanmateix, dos factors importants a tenir presents, en abordar el fenomen migratori, són el cultural i el religiós. Sovint, algunes persones es veuen impel·lides a emigrar per uns motius que no tenen res a veure amb la satisfacció de necessitats bàsiques. Al llarg de la història s'han produït trasllats de gents que marxaven a terres llunyanes a fer proselitisme. Recents estudis afirmen que els jueus el van practicar. Van convertir al judaisme romans, cartaginesos, amazics, gents eslaves i túrquiques... També els musulmans s'han dedicat sempre a fer prosèlits, seguint la crida de l'Alcorà que mana donar a conèixer la llei de Déu. L'erudit musulmà d'origen andalusí Ibn Khaldun (1332-1406) va deixar escrit açò: «Per a la comunitat musulmana, la gihad és un deure religiós, conseqüència de la universalitat de la missió de convertir tothom a l'Islam ja sia per persuasió o per força.» Cal tenir en compte que molts salafistes que vénen a terres europees comparteixen aquesta opinió.

En fi, és ben conegut el missionerisme dels cristians. Els jesuïtes, posem per cas, van arribar a Amèrica en el segle XVI i van fundar nombroses colònies missioneres, anomenades reduccions. També són coneguts els viatges de Francesc Xavier a Moçambic, Socotra (a la mar Aràbiga), Goa (a l'Índia), illes Moluques (actualment d'Indonèsia), Malaca, Japó, illa Shangchuan (Xina)... En 1549, el jesuïta havia partit cap al Japó. Al principi, tots els conversos foren respectats pel shōgun. A partir de 1587 va començar, però, la persecució dels cristians. A la primeria del segle XVII, el shōgun Tokugawa Ieyasu expulsà de Japó tots els missioners i prohibí totalment el cristianisme. Resulta evident que els missioners que s'escamparen pertot no eren migrants econòmics. Aquest vessant religiós —i cultural si és vol— és molt important a l'hora d'analitzar els moviments migratoris. La hipocresia impedeix de reconèixer-ho, però l'agra polèmica que mantenen els partits polítics, sobre quines polítiques migratòries cal adoptar, se sol refererir exclusivament als migrants provinents d'Àfrica. ¿Està justificada la prevenció contra els musulmans? Sí i no.

Abans de continuar, vull esmentar Hanan Serroukh, mediadora sociocultural entre la comunitat marroquina i l'espanyola i autora del llibre El precio de la libertat. En una entrevista per a La Vanguardia, contava la seua peripècia vital. Sent encara una nena, va arribar a Catalunya amb els seus pares, analfabets i no especialment religiosos. Venien en cerca d'una vida millor. La mare era una dona normal; no duia vel, vestia texans, es posava el banyador per a anar a la platja... Però el pare va morir. La comunitat musulmana pressionà la vídua perquè es tornés a casar. Li van parlar d'un home "culte" que ensenyava l'Alcorà. En realitat era un salafista de la secta dels Germans Musulmans que volia fugir d'Egipte i entrar legalment en Europa. El mètode més senzill per als salafistes és casar-se amb una dona musulmana que ja tinga la residència europea regularitzada. El nou pare obligà la mare i la filla a adoptar una vestimenta islàmica ben rigorosa: hijab, nicab o túnica llarga... També obligà la mare a deixar la feina. A més, va traure la xiqueta d'escola i li concertà un matrimoni forçat amb altre salafista que li duplicava l'edat.

Hanan, ja adolescent, va fugir de casa. Des de llavors, la comunitat musulmana la considera una meuca. La mare va repudiar la filla per infidel. En el seu llibre, Hanan explica com l'islamisme expandeix les seues organitzacions i com els líders han aconseguit penetrar en les estructures de la societat. Segons l'escriptora, el hijab no és sols un signe religiós, és una eina de l'activisme islàmic que la correcció política impedeix calibrar en tota la seua dimensió. «Faça un tomb per Reus, fixe's com van vestides les nenes quan surten de les madrasses i sabrà de què li parle», deia Hanan a l'entrevistador. En fi, ¿a què vénen alguns musulmans a Espanya? Algú dirà: «Si una persona adulta vol convertir-se a una religió o vestir de determinada manera, no es pot fer res; vivim en un país democràtic.» Sí, però no està de més advertir del perill per a la democràcia que suposen les creences extremes. Es podrà argüir que la Convenció sobre Protecció de Drets de tots els Treballadors Migratoris i els seus Familiars (CDTF) prohibeix les discriminacions per motius de sexe, raça, color, idioma, religió o convicció, opinió política o d'altra índole, etc.

Ara bé, atès que no existeix un dret humà ple i universal a emigrar, les autoritats han de vigilar qui travessa les fronteres —en el nostre cas, les exteriors de la UE, perquè no n'hi ha interiors a l'espai Schengen. Convé tenir clar que tots els migrants de països predominantment islàmics no són salafistes i que un nombre indeterminat de musulmans tampoc no són creients practicants. Però no està de més indagar, en alguns casos, els motius de voler entrar en territori europeu; els imams o mul·làs no són treballadors. Poden al·legar reunificació familiar o sol·licitar asil. Però caldria fer comprovacions abans de donar-los acollida. Cal advertir-los de la possible expulsió si esdevenen un perill per a la seguretat o la convivència dels ciutadans. En fi, els fidels de cap religió no poden ser marginats. ¡És evident! A més, tota discriminació xoca frontalment amb la Constitució. Però no hem de deixar que el feixisme s'apropie d'algunes banderes. Combatre pacíficament els perills que suposen per a la democràcia moltes creences —cristianes incloses— i defendre els principis democràtics són accions compatibles. I l'esquerra ho hauria de tenir clar.

Els drets dels treballadors immigrants

Els fluxos migratoris nodreixen el negoci de les màfies dedicades al tràfic il·legal d'immigrants, sobretot dels procedents d'Àfrica. El treballador immigrant irregular, desproveït sovint de cap cobertura jurídica o social, és objecte d'explotació, a mercè d'empresaris sense escrúpols que li imposen condicions laborals o de vida pròximes a l'esclavitud, al tràfic o al treball forçós. La seua indefensió és total i rarament acut als tribunals, perquè tem ser descobert i expulsat del país en què es troba il·legalment. Aquests treballadors produeixen grans beneficis econòmics en els estats que els ocupen i realitzen treballs poc qualificats que els nacionals rebutgen (agricultura, treball domèstic, cura de xiquets, majors i malalts, construcció, hostaleria...). Un avanç molt significatiu en el reconeixement dels drets de les persones migrants fou l'aprovació en 1990, per l'Assemblea General de l'ONU, de la Convenció Internacional sobre la Protecció dels Drets de tots els Treballadors Migratoris i els seus Familiars, aprovada per l'Assemblea General en 1990. Tal com establia el text de la CDTF, entrà en vigor en 2003, quan l'havien ratificat vint estats.

Tanmateix, fins ara, cap estat receptor d'immigrants (ni estats desenvolupats, ni altres com Índia o Sud-Àfrica) no ha ratificat la convenció. L'Estat espanyol es nega —inclús quan governen els socialistes. Els diversos executius al·leguen que els immigrants ja estan suficientment protegits per la Constitució i per la legislació sobre la matèria. Tanmateix, el 2020, any de pandèmia, el relator especial sobre extrema pobresa i drets humans del Consell de Drets Humans va visitar Espanya i va constatar la situació crítica d'alguns estrangers. Hi havia a Espanya uns sis milions d'immigrants, el 56% dels quals procedia de fora de la UE. Aquests corrien el major risc de pobresa i exclusió social. El relator visità en Huelva un poblat de barraques «sense electricitat, ni aigua corrent, ni comunes, els habitants del qual, treballadores i treballadors immigrants, hi vivien durant anys». El Defensor del Poble, ACNUR, l'Organització Internacional per a les Migracions i moltes ONG informaren que, aquell any, 23.023 africans (inclosos 2.666 menors no acompanyats) arribaren en pasteres i petits bots i almenys altres 480 van morir a la mar.

Les condiciones d'acollida i assistència en centres improvisats continuen sent força inhumanes en 2024. S'impedeixen els trasllats a la península i es violen sovint els drets humans. La CTMF compta amb 56 estats part, entre els quals no figuren Espanya ni els altres membres de la UE. El principi de no discriminació és la clau de volta de la convenció. Es recull en dos articles. L'1.1 estableix que la CTMF serà aplicable «a tots els treballadors migratoris i als seus familiars sense cap distinció per motius de sexe, raça, color, idioma, religió o convicció, opinió política o d'altra índole, origen nacional, ètnic o social, nacionalitat, edat, situació econòmica, patrimoni, estat civil, naixement o qualsevol altra condició». Bé que la llista dels motius de distinció prohibits és il·lustrativa i no exhaustiva, és més ampla que la recollida en els Pactes Internacionals de Drets Humans. L'article 7 imposa als estats l'obligació de respectar i assegurar a tots els treballadors migratoris i als seus familiars que es troben als seus territoris o sotmesos a la seua jurisdicció els drets prevists en la convenció, sense cap distinció pels motius ja assenyalats en l'article 1.1.

Queda clar, per tant, que molts immigrants arribats a Espanya no estan protegits. Es podrà dir que tampoc no ho estan moltíssims autòctons, en matèries com habitatge i condicions laborals. I això és aprofitat per la dreta, que predica: «¡Primer, els espanyols!» L'esquerra radical està en contra de fer distincions. Pablo Iglesias, per exemple, va dir açò en una tertúlia de RNE: Si los sindicatos aceptan el marco «los españoles primero», es solo cuestión de tiempo que arrase la ultraderecha. Es planteja, per tant, un dilema: ¿cal tractar d'una manera igual migrants i naturals del país o han de tenir preferència, quant a protecció de drets, els naturals? Hi ha dues teories al respecte: universalista i nacionalista. Els partidaris de la primera defensen la universalitat dels drets humans. Els nacionalistes afirmen, però, que els nacionals han de tenir preferència sobre els immigrants. En qualsevol cas, la precarietat dels desfavorits forans i autòctons és culpa del capitalisme, o de la seua expressió ideològica actual, el neoliberalisme, que no té fronteres. Un govern progressista no hauria de fer distincions, almenys en allò bàsic —com la salut, l'habitatge i l'educació.

Es podrà debatre si cal restringir o no l'entrada d'immigrants, però aquests, una vegada tinguen l'estatus de residents, no haurien de ser discriminats. Això de «¡Primer, els espanyols!» descansa sobre la fal·làcia que els forans furten llocs de treball als autòctons. No. Molts forans sense cap qualificació fan treballs mal remunerats i rebutjats pels nacionals (cures, treball domèstic, feines agrícoles...). Els estrangers també exerceixen professions en què escassegen titulars —metges, per exemple. ¡Professionals d'alta qualificació formats a cost zero! Inclús els empresaris i el PP diuen que ens cal mà d'obra immigrant. La dreta té facilitat per a trobar eslògans senzills, curts i entenedors, bé que hipòcrites i fal·laços, per a explicar solucions a problemes complexos. En canvi, la socialdemocràcia no acaba de trobar consignes del mateix estil basades en la veritat. I explica confusament aspectes com les expulsions. El PP demana deportacions massives i el PSOE calla. Però Espanya és el quint país de la UE que més migrants irregulars torna després de França, Alemanya, Suècia i Xipre (més de 2.500 durant el primer trimestre, segons Eurostat).

Falta d'integració

Sovint se sent dir: «Parlen molt de la invasió d'immigrants africans, però no diuen res dels milers d'ucraïnesos residents a Espanya.» (A l'Estat espanyol resideixen més de 300.000 ucraïnesos, quasi 200.000 arribats després de la invasió russa al seu país.) Anem a les xifres. Amb dades de 2022, aquesta era la situació a Espanya. Hi residien 8.260.000 estrangers, el 17% d'una població total espanyola de 48.600.000 habitants (el 12,5%, si es descomptava la gent d'origen estranger que havia obtingut la nacionalitat espanyola). Un 45% d'estrangers procedien d'Hispanoamèrica, un 30%, de països europeus, un 18%, d'Àfrica, un 7%, d'altres llocs —Xina, Pakistan, Afganistan... Per tant, almenys el 75% dels immigrants comparteix algun tret ètnic o cultural —que inclou les arrels religioses, amb independència de si són creients o no— amb els espanyols. Colombians, ucraïnesos, veneçolans, argentins, alemanys o britànics son percebuts com persones semblants a nosaltres. Això ens tranquil·litza. Perquè la por a l'"altre" sol estar darrere de la xenofòbia. Entre el 20 i el 22% dels emigrants procedeixen, però, de llocs on l'islam és la religió predominant.

La nostra percepció d'aquestes persones és diferent; tenen ètnies, cultures i una tradició religiosa —no importa si són agnòstics o practicants— distintes a les nostres. És probable que no vagen a ser rebuts com els altres immigrants. I això ens porta al problema de la falta d'integració dels col·lectius magrebins, subsaharians, pakistanesos, afganesos... Estarien integrats si visqueren al mateix carrer que els ciutadans autòctons, a la mateixa escala, acudiren als mateixos restaurants i bars... Com manquen d'espais d’integració, la mesquita i el locutori esdevenen els únics punts de reunió. Això provoca que molts immigrants, no particularment religiosos, acaben caient en la xarxa fonamentalista impulsada des de les mesquites. El resultat és una comunitat musulmana que predica el nosaltres i ells, els fidels i els infidels. Això adoba el refús mutu entre part dels arribats i part dels ciutadans de la societat d'acollida. Un peix que es menja la cua. Naturalment, ni tots els immigrants ni tots els autòctons cauen en aquest cercle viciós, però es dibuixa un panorama propici per a l'augment de la islamofòbia i la xenofòbia que aprofita l'extrema dreta.

La integració es torna tan difícil que molta gent de bona voluntat apel·la a la multiculturalitat. El sociòleg alemany Ralp Dahrendorf parla d’una societat estructurada en vides separades en un espai públic comú que és igual per a tots. Aquesta expressió ens porta directament a parlar del multiculturalisme com un model que tendeix a mantenir distintes cultures separades i aïllades. Evidentment, l'assimilació de nouvinguts —el model francès basat en la màxima «A la terra on vas, fes el que veuràs»— no ha acabat de funcionar enlloc. Per als francesos, la integració dels magrebins passa perquè accepten les valeurs republicaines laics. Però no sembla que l'objectiu s'haja aconseguit. Els primers algerians o marroquins arribats a França no eren conflictius, però alguns néts engreixen les files de la gihad. La marginació i el desarrelament —no se senten francesos ni magrebins— els llança en braços de xarxes radicals que ofereixen identitat i sentit de pertinença. El model ha fracassat, no perquè falle la teoria, sinó perquè no s'han fet bé les coses en la pràctica. Els disturbis racials a les perifèries de París i altres ciutats ho demostren.

Encara que tots els ciutadans són iguals en teoria i tenen les mateixes oportunitats, els altíssims índexs de desocupació de la població d'origen immigrant o la creació de guetos als afores de les grans ciutats palesen la disfuncionalitat del model republicà. A casa nostra, hauríem de prendre nota. Quant al multiculturalisme —el model britànic—, duu a la segmentació en compartiments estancs i pot suscitar una enorme conflictivitat social, com vam veure dies passats. En crear-se comunitats separades, les minoritàries entren en conflicte amb l'autòctona, majoritària i que professa els valors dominants. La comunitat musulmana radicalitzada, posem per cas, exigeix, apel·lant a les llibertats democràtiques i els drets humans, que es respecten determinats valors culturals seus que xoquen frontalment amb els valors constitucionals. Alguns ciutadans estaran disposats a cedir. Altres, en canvi, no acceptaran que hi haja lleis a la carta per a cada comunitat ètnica o cultural. I la concepció de nació espanyola que vindica la dreta més reaccionària (unió perpètua indissoluble amb trets culturals i identitaris propis i eterns) no ajuda a la integració.

S'ha de rebutjar la islamofòbia indiscriminada contra qualsevol persona per professar l'islam. Cal tractar els musulmans com ciutadans sense més, amb els seus drets i els seus deures. També cal adonar-se que existeixen musulmans invisibles, és a dir, gents que no fan ostentació pública de les seues creences. Ara bé, el respecte a tothom no ha d'impedir la crítica a les idees —sovint intolerants i sectàries— que atempten contra la dignitat i els drets humans, ni el rebuig de qui les patrocine. («La crítica a idees, líders, símbols o pràctiques de l’islam no és islamòfoba per se, tret que vaja acompanyada d’odi cap als musulmans en general», afirma Ahmed Shaheed, relator especial de l'ONU en matèria de llibertat religiosa o creences.) No sé si encara estarem a temps de revisar la nostra percepció dels musulmans. Sembla que ens adrecem, amb passes de gegant, cap a una societat articulada al voltant del multiculturalisme, model que no ha funcionat al Regne Unit. L'aversió als immigrants —musulmans sobretot— està darrere del Brexit i els greus avalots de l'extrema dreta. Quan veges la barba del teu veí pelar, posa la teua a remullar.

Utopies i prioritats

Atès que els estudis existents sols han pogut valorar les conseqüències de l'obertura de fronteres en àmbits regionals limitats, no pot pronosticar-se què passaria si foren completament obertes per a tots els habitants del planeta. No pot descartar-se que, sense arribar als extrems apocalíptics que alguns han presagiat, l'obertura, almenys a curt termini, tingués costos importants per als estats receptors. Per tant, en contra de l'habitual tendència dels teòrics de la justícia global a ignorar aquest tipus d'escenari, sembla difícil negar que l'obertura de fronteres suscitaria un dels supòsits de col·lisió de les responsabilitats distributives globals i les lleialtats patriòtiques. Els partidaris de la concepció estatalista de la justícia global opinen que aquests conflictes han de resoldre's en favor del pol dels compatriotes. En fi, hi ha raons per a concloure que, si es reconegués un dret humà ple a la mobilitat internacional, molta gent optaria per migrar a altres països. Atès el volum de persones que aspirarien a entrar en determinats estats, és ben probable que als receptors dels fluxos migratoris els resultés impossible d'oferir acomodament a tothom.

Llavors, semblaria raonable donar prioritat a demandes d'entrada dels qui necessiten migrar per a satisfer les seues necessitats més bàsiques, davant dels qui desitgen fer-ho per a millorar el seu nivell de vida o, simplement, per a accedir a certes preferències no vitals que no poden satisfer en llurs països d'origen. Mentre que, per a uns, açò significa que la defensa d'una major obertura de fronteres deuria deixar de basar-se en la llibertat internacional de moviment per a centrar-se en la justícia distributiva global, per a altres suposa que sols els primers tindrien un autèntic dret humà a emigrar. Però alguns teòrics consideren que, ni tan sols concebuda com un dret de fuga, la immigració és un dret humà. No supera el test de compatibilitat, que obliga a determinar quina manera d'implementar els drets primaris a la subsistència o a un nivell de vida adequat afecta menys drets dels ciutadans del l'estat receptor amb els quals es tenen obligacions correlatives. En tot cas, encara que permetre la migració no siga la mesura més eficaç per a lluitar en conjunt contra la pobresa extrema, això no significa que no siga eficaç per als qui migren fugint d'ella.

Si adoptem una perspectiva humanitària, potser la forma més ràpida de satisfer les necessitats bàsiques i urgents dels qui pateixen pobresa extrema exigiria deixar-los travessar les fronteres i entrar a formar part del club per a beneficiar-se, com a ciutadans o residents, d'oportunitats reservades als qui ja estan dins. No pot demanar-se'ls als potencials migrants que esperen que llurs països es desenvolupen econòmicament, o que la redistribució de riquesa reduïsca les grans desigualtats globals i millore les seues condicions de vida, perquè no viurien per a veure-ho. La mesura més important per a baixar els costos d'alçar les restriccions a la migració és la creació d'oportunitats als països pobres. Si aquests duen a cap més reformes (fonamentalment, mesures efectives contra la corrupció) i els països rics afavoreixen la reducció del deute extern, fan una regulació més justa del comerç mundial o atorguen més i millor ajuda exterior, es reduiria la pressió migratòria i resultaria segur per als estats receptors alçar les restriccions. Però aquest horitzó sembla a hores d'ara absolutament utòpic. La massa de desfavorits no pot esperar eternament.

Si el contingut del dret de fuga inclou l'opció de travessar les fronteres de tots els estats, i no d'algun que permeta l'accés a una vida mínimament decent, llavors, en absència —com s'esdevé en l'actualitat— de mecanismes institucionals, tant regionals com mundials, que garantisquen una distribució equitativa d'aquests refugiats econòmics, no pot descartar-se que el dret en qüestió puga acabar imposant costos excessivament onerosos sobre els estats receptors. El punt de partida per a afirmar l'existència d'un dret humà ple —un dret moral universal— és alguna consideració axiològica, algun interès universal o algun vincle amb la dignitat humana. Però un dret no equival a les consideracions de valor que el fonamenten. Al contrari, la seua existència dependrà de si les consideracions relatives a la dignitat i l'interès són suficients per a imposar una obligació als altres. I una obligació, que és el contingut d'un dret, sols existirà si és factible, la qual cosa està condicionada al fet que siga possible complir-la sense una càrrega excessiva. En qualsevol cas, mentre es debaten qüestions morals i jurídiques, s'han d'atendre les prioritats.

Beneficis i costos per als països emissors i receptors

Generalment, ningú no emigra del seu país per gust. La gent sol fugir de casa per necessitat. En realitat, el dret a romandre al seu país és, per a una immensa majoria de persones, més important que l'inexistent dret a migrar. Però les coses no són blanques o negres. Sovint, se'ns escapen matisos del fenomen migratori. Tenim, per exemple, el debat sobre els beneficis o els costos que provoca el fenomen en els països emissors i receptors dels migrants. Federico Arcos Ramírez explicava l'estat de la qüestió en un article publicat a Cuadernos de Filosofía del Derecho. Els països receptors solen guiar-se per una màxima: és prioritària la justícia igualitària domèstica davant un hipotètic dret a la mobilitat internacional per a satisfer interessos no vitals. No n'hi ha prou amb reconèixer la universalitat d'un interès; cal determinar les responsabilitats que comporta la seua satisfacció, ço és, el seu cost. Una explicació satisfactòria de l'existència d'un dret humà ha d'oferir també una explicació sobre l'origen dels recursos per a satisfer-lo i de les raons per les quals certes persones —evidentment els contribuents— han de proporcionar-los.

A diferència del dret democràtic a la mobilitat dins les fronteres estatals, un "dret" a traspassar-les no constitueix cap raó capaç d'imposar el tipus d'obligacions que permetrien considerar-lo un dret humà ple, ja que els deures positius que tenim amb els estrangers són menys exigents que els deures amb els compatriotes. El motiu pel qual no podem considerar la llibertat internacional de circulació equiparable a la lliure mobilitat per l'interior dels estats és que només la segona imposa deures positius de magnitud suficient per a considerar-la un dret ple. Els deures amb els estrangers no exigeixen anteposar alguns de llurs interessos a la satisfacció d'altres aspectes del bé públic o l'interes general. A més, són deures que sols entrarien en funcionament de manera subsidiària, quan els seus estats d'origen fracassaren en la protecció dels drets humans. No hi ha contradicció a defendre un dret ple a la lliure circulació i, alhora, rebutjar el d'immigració; inclús si els interessos subjacents en ambdós casos són simètrics, les obligacions recíproques entre els ciutadans de l'estat receptor i les degudes als no ciutadans són asimètriques en molts àmbits.

De l'anterior es conclou que fonament i contingut dels deures de la justícia global i la justícia domèstica són distints. Es pot produir una col·lisió particularment intensa a l'hora de determinar la política migratòria que cal adoptar. La col·lisió descansa en previsions ben discutibles sobre els costos que l'obertura de fronteres té per als estats receptors. La dreta augura una caiguda de salaris brusca a causa de la competitivitat a la baixa, desencadenada per l'arribada de nombrosos immigrants. Es posa en dubte la viabilitat de l'estat del benestar per la sobrecàrrega que patirien els serveis socials. L'augment de la desigualtat multiplicaria la conflictivitat i la pressió política en favor de la redistribució. Finalment, els sentiments de solidaritat i identificació mútua —és a dir, els sentiments identitaris— que permeten sostenir la justícia social podrien veure's soscavats per l'increment de la diversitat ètnica i cultural associada a la immigració. Açò és com el peix que es menja la cua. La dreta predica la catàstrofe i molta gent assegura la catàstrofe perquè l'ha sentida predicar a la dreta. Però hi ha dades que desmenteixen aquest panorama tan ombrívol.

Els immigrants fan poc ús dels serveis socials. Que col·lapsen la sanitat pública, per exemple, és un mite; llevat de casos d'extrema urgència, els immigrants no abandonen el seu lloc de treball. (Recordem que emigren per a guanyar-se la vida.) D'altra banda, pal·lien els efectes negatius de l'enorme davallada demogràfica d'estats receptors com el nostre. Llurs cotitzacions milloren la situació dels sistemes públics de pensions. Quant als llocs de treball que ocupen, solen ser els majoritàriament rebutjats pels nacionals dels estats receptors —cosa particularment perceptible al sector de cures. També es pot analitzar la qüestió des del costat dels estats emissors. Se sol dir que les divises enviades pels migrants constitueixen una de les mesures més eficaces per a incrementar els ingressos dels seus països d'origen i reduir la pobresa a nivell nacional, regional i mundial. Per tant, la migració facilita, alhora, la fugida de la misèria, d'aquelles persones que aconsegueixen entrar en un país ric, i la millora de la situació dels qui s'han quedat a casa. El problema és que això no és cert en una gran majoria dels casos. ¡Massa idíl·lic per a ser veritat!

Podria ser que les remeses beneficien únicament els més avantatjats de les societats d'origen (nombrosos migrants han de despendre enormes quantitats de diners per a poder iniciar el viatge d'emigració) i provoquen inflació en els preus de la terra i altres recursos escassos. En la pràctica, alçar les restriccions a l'entrada d'immigrants no sol traduir-se sols en l'arribada de treballadors poc qualificats; també entren molts professionals (enginyers, economistes, metges, infermers, professors...). La fugida de cervells perjudica els països pobres i beneficia, almenys teòricament, els rics. En realitat, la lluita contra la pobresa mundial exigeix a mitjan i llarg terminis més polítiques de desenvolupament en comptes de més migració. En qualsevol cas, l'assumpte és molt complex. Per això causa perplexitat la demagògia que es fa servir en els debats públics sobre les polítiques migratòries que haurien d'adoptar estats receptors com el nostre. La dreta populista parla contínuament de l'efecte crida, però no explica quines accions d'ajuda exterior i altres mesures dirigides al desenvolupament econòmic de països pobres prendria si governés.

El dret d'escapar

El fenomen de les migracions és tan antic com la humanitat. Centrant-nos en els temps històrics, coneixem nombrosos moviments migratoris provocats per causes variades: canvis climàtics, fams, fugides de conflictes bèl·lics, persecució religiosa... Convé no confondre les migracions amb les conquestes militars, impulsades per l'afany imperialista de domini, o per altres motius econòmics, polítics o religiosos. El cas és que, entre migracions i conquestes, tots tenim al nostre ADN petjades d'ancestres llunyans que arribaren a casa nostra des de llocs remots. Els hispans han estat pobles d'emigrants i exiliats des de fa segles. Hi hagué emigració a Amèrica, després de la conquesta i fins a dates ben recents. (No debades els argentins anomenen gallecs els espanyols.) Uns fugien de la pobresa. Altres havien d'exiliar-se per a evitar la repressió política. En 1939, vora 500.000 republicans (soldats vençuts i col·lectius de població civil) hagueren de travessar els Pirineus, marxar al nord d'Àfrica o emigrar a Amèrica, com a conseqüència dels últims episodis de la Guerra Civil. I tothom haurà sentit parlar també dels xiquets de la guerra.

Però encara hi hauria una nova diàspora durant la dictadura. El pla d'estabilització econòmica de 1959 provocà la sortida massiva de treballadors cap a l'Europa industrialitzada, cap a Alemanya, Suïssa, França, el Regne Unit, Països Baixos, Bèlgica... Alguns emigrants optaren per països sud-americans com Veneçuela, Xile, Argentina... S'ha dit que la centúria passada fou "el segle dels absents". Quasi dos milions d'espanyols nodriren durant els seixanta la denominada emigració econòmica. No hauria de ser difícil d'entendre que els immigrants d'avui —inclosos xiquets no acompanyats— arriben a casa nostra impel·lits pels mateixos motius que obligaren els nostres pares i avis a marxar a l'estranger. Però tornem a les migracions antigues. El món ha canviat molt des del final del feudalisme. A poc a poc, les comunitats polítiques embrionàries es van constituir en estats moderns. Va sorgir el concepte de ciutadania. Es promulgà la Declaració Universal de Drets Humans. Per tant, caldria preguntar-se si existeix un dret a emigrar. D'acord amb l'establert per la Declaració Universal, pot semblar que sí, però la cosa no està tan clara.

Segons l'article 13 de la DUDH, «1. Tota persona té dret a circular lliurement i a elegir la seua residència en el territori d'un Estat. 2. Tota persona té dret a sortir de qualsevol país, fins i tot del propi, i a tornar.» Com veiem, la Declaració Universal només reconeix els drets a sortir de qualsevol país i a tornar-hi, i els drets a circular lliurement i a fixar la residència en el territori d'un estat, però no en el de tots i cadascun dels existents. Fa l'efecte que els redactors de l'article pensaven en l'Antic Règim, en les deportacions forçoses de Stalin o en l'apartheid. Els estats democràtics reconeixen la llibertat ambulatòria a l'interior del seu territori. En la pràctica, però, la legislació internacional no reconeix el dret a migrar, és a dir, a entrar en un país procedent d'un altre. Té la seua lògica; l'existència d'un dret a migrar implicaria que els estats no tindrien autoritat per a controlar llurs fronteres, ni per a restringir l'entrada generalitzada de gent en llurs territoris, cosa que implicaria la pèrdua d'un dels elements fonamentals de la seua sobirania. Encara més: l'entrada de qualsevol en un país democràtic posaria en perill la seua democràcia.

En certa ocasió, Jorge Verstrynge va dir açò: La frontera abierta es la muerte de la democracia. Una frontera es aquello que nos permite decidir nuestro destino. Si no hay frontera, nuestro destino lo puede decidir cualquiera. (Convé advertir que controlar la frontera no vol dir tancar-la hermèticament, sinó vigilar qui la depassa.) Ara bé, encara que no existisca un dret a emigrar, hauria d'estar reconegut internacionalment el "dret de fuga". Cal admetre que la mobilitat entre fronteres mereix ser considerada en certs casos com un dret humà que protegeix altres drets —el de subsistència, per exemple. La mobilitat internacional motivada per la urgència de fugir de la pobresa extrema mereix protecció. Permetre que el "fugitiu" accedisca a països on puga satisfer les seues necessitats més bàsiques donaria un nou significat al "dret de fuga". L'expressió no remetria a la irreductible individualitat de l'emigrant, sinó a l'abandó d'unes condicions de vida constrenyedores, que dificulten la supervivència (pobresa, fam, desastres ambientals i persecucions polítiques, religioses o ètniques), i al dret d'escapar en cerca d'una qualitat de vida millor.

Els refugiats

Veig veure a la premsa que algú demanava perdó al cardenal Cañizares. ¿Per què? Per haver-lo criticat o per haver mantingut un silenci condescendent amb les crítiques quan monsenyor es va preguntar si tots els refugiats sirians eren trigo limpio. ¡Petició de disculpa massa precipitada! Resultaria que la policia francesa hauria trobat en un dels escenaris dels recents atemptats gihadistes el passaport d'un jove sirià que havia passat per l'illa grega de Leros el proppassat 3 d'octubre. Tanmateix, les autoritats policials franceses sospiten que el document és una falsificació i no saben si el portador era un terrorista o una víctima. En cas de ser un dels terroristes, els estranya que dugués damunt el passaport durant l'atemptat. Amb tot, les raons principals per a titllar de precipitades les peticions de disculpes són altres. Monsenyor Cañizares no parlà sols de trigo limpio. Va dir moltes més coses. Titllà d'invasió l'arribada de refugiats, els comparà amb un "Cavall de Troia" i dubtà que tots estigueren realment perseguits al seu país d'origen.

Naturalment, les seues paraules van desfermar un allau de crítiques. Els judicis reprovatoris no es dirigiren a una única expressió cardenalícia, sinó a totes. Jo mateix em vaig sumar als retrets. N'hi va haver un, però, altament significatiu: el de la Conferència Episcopal. A parer dels companys d'episcopat, les paraules de Cañizares no havien estat massa cristianes. ¿Quina crítica, de totes les vessades, exigiria demanar perdó, doncs? ¿Jo, per exemple, he de demanar disculpes per una columna titulada 'Trigo Limpio', publicada a Levante? No crec. Segons ACNUR, uns 400.000 refugiats podrien haver arribat a les costes europees en 2015. El 54% vindria de Síria. És a dir, uns 200.000 sirians estarien buscant refugi a Europa. Suposem que el passaport pres pels agents gals pertanga a un cigró negre. ¿Avalaria això les paraules de l'arquebisbe? ¿Per un sol cigró negre hem de posar un capell de gihadista a les altres 199.999 persones? No. Cal recordar que fugen del terror desfermat pels enegúmens de Daesh i Jabhat al-Nusra, franquícia d'al-Qaeda.

Jo m'estime més analitzar altre aspecte del problema, que el cardenal no va voler —o no va saber— explicar. ¿Serem capaços d'integrar els refugiats que finalment s'establisquen a casa nostra? La integració dels estrangers procedents d'altres cultures depèn de diversos factors: que troben feina digna; que no visquen aïllats en guetos; que confraternitzen amb la població autòctona; que no patisquen discriminació ni racisme; que s'emmotllen als nostres costums... Si no es donen totes aquestes condicions, el fills o els néts dels actuals immigrants musulmans esdevindran joves aturats, inadaptats i marginats, i acabaran sent els gihadistes de demà. Jo no sóc molt optimista al respecte. L'experiència mostra que la minoria musulmana que ja viu entre nosaltres, d'origen magrebí sobretot, ni de bon tros està integrada. El racisme envers el moro és ben present. Els autors de la matança perpetrada a París eren joves immigrants de segona o tercera generació. «Quan veges la barba del teu veí pelar, posa la teua a remullar», fa la dita.