Fa uns dies, afirmava en un post
que el senyor Mariano Rajoy havia comès un primer error colossal: no permetre
la celebració d'una consulta tan bon punt va ser demanada pels catalans; potser
la majoria hauria rebutjat la secessió. En realitat no es tracta d’un error. El
mer fet de permetre la celebració d’un referèndum en Catalunya implicaria
d’acceptar que el Principat és una nació. I això és inadmissible per al
nacionalisme espanyol. «Siga quin siga el
resultat de la consulta, Escòcia és i seguirà sent una nació», proclamaven els
líders conservadors i laboristes britànics durant la campanya del referèndum celebrat
el passat dia 18. En altres paraules: allò que dilucidaven els escocesos no era
la definició nacional del seu país, que tothom donava per descomptada, sinó el
seu futur polític, dependent o independent del Regne Unit. Ha triomfat el no a
la independència, però Escòcia seguirà sent una nació. Al nostre Estat, les
coses són ben diferents; l’Espanya profunda no accepta més nació que l’espanyola.
En la sentència de l’Estatut de Catalunya, el Constitucional ho deixava
meridianament clar: La Constitución no conoce otra que la nación española. En consonància amb aquesta afirmació, l’alt tribunal llevaba qualsevol eficàcia jurídica a la definició nacional de Catalunya que figura al
preàmbul de l’Estatut i donava un abast molt limitat al deure de conèixer el
català. La situació espanyola contrasta, per tant, amb la britànica. “Regne
Unit de la Gran Bretanya i Irlanda del Nord” és la denominació oficial de
l’Estat britànic, que manca de constitució escrita, i de bandera i llengua
oficials. La Union Jack, combinació de les creus dels patrons d'Anglaterra, Escòcia
i Irlanda del Nord (Sant Jordi, Sant Andreu i Sant Patrici), és en realitat la
bandera de la Royal Navy, bé que tothom l’accepta com a símbol britànic per
excel·lència. A tot estirar, la bandera oficial és l’estendard de la reina,
distint segons que sojorne a Anglaterra, Escòcia o Irlanda. Els escocesos tenen
la seua pròpia bandera, una creu de Sant Andreu blanca sobre fons blau celeste.
En matèria de símbols, els britànics són molt flexibles. En Espanya sovintegen
les accions policials i judicials contra les corporacions locals de
determinades comunitats autònomes, quan es neguen a penjar als balcons la
bandera espanyola. Com s’ha dit, l’idioma anglès no és oficial. En Espanya, en
canvi, la Constitució estableix clarament l’idioma i la bandera oficials de
l’Estat. L’aprenentatge de l’espanyol és obligatori. I diferents tribunals (TC,
TS, TSJC) han dictat nombroses sentències contra l’ús oficial, normalitzat i
vehicular del català. És més, la reforma educativa del ministre Wert ha
torpedinat la continuïtat dels programes d’immersió lingüística en català. Tot
això de l’Espanya plurinacional està molt bé, és molt bonic, però no s’ho creu
cap espanyol. L’Espanya centralista percep les altres nacions històriques de
l’Estat com mers apèndixs del seu cos (una mà, un braç, una cama). ¿Com havia de permetre que li siguen extirpats? La pàtria
quedaria mutilada, si perdés algun dels seus membres.
El ministre d’Afers Exteriors, José Manuel García-Margallo, ho
expressava amb meridiana claredat: El Gobierno no es que no quiera, es que simplemente no puede permitir la consulta.
Cada centímetro cuadrado de España pertenece a la totalidad de los españoles, y
nadie puede expropiar a ningún español del derecho a esa cuota que tiene en
todos y cada uno de los centímetros cuadrados que forman España. Yo exijo que
se me consulte si quiero renunciar a parte de ellos. Encara que els redactors de la Carta Magna feren una concessió
graciosa, en incloure al text constitucional el mot ‘nacionalitats’ —en contraposició a
‘regions’—, l’existència d’altres nacions distintes de
l’espanyola sempre ha estat negada per l'espanyolisme, que considera els
altres nacionalismes ibèrics un fenomen marginal. Són titllats —i
el llenguatge mai no és innocu— de ‘nacionalismes
perifèrics’. En definitiva, la resolució del Constitucional sobre la consulta catalana no sorprèn;
l'alt tribunal funciona com una tercera instància política de l'Estat.