Superstició i violència

L’altre dia, escoltava l’entrevista d’Eduard Punset al doctor Steven Pinker. Aquest professor de psicologia de la Universitat de Harvard parlava sobre la violència i els mecanismes que la provoquen. «Qui creu que només acceptant la paraula o els plans de Déu se salvarà d’una eternitat a l’infern pot pensar que fa un favor a altres persones si les tortura perquè abracen la fe. Creu que els fa el major favor de la seua vida: millor unes poques hores de tortura ací que una tortura eterna a l’infern. Anar dient pertot arreu que la Bíblia és mentida, posem per cas, és com propagar una malaltia mortal. Allò més responsable des del punt de vista de la seguretat pública és silenciar el propagador del mal abans que puga infectar altres persones.» Amb reflexions com aquestes, que serien perfectament extensibles a l’islam o al judaisme, el professor Pinker feia un balanç negatiu de la religió: «Probablement, les religions han fet més mal que bé. Com va dir Voltaire, qui aconsegueix que cregues en l’absurd pot aconseguir que faces veritables atrocitats. Hi ha moltes creences que deriven de supersticions. Si eliminem la superstició, eliminem les arrels de la violència.» I ficava l’exemple dels sacrificis humans en antigues religions. «Si llevem legitimitat a aquestes creences, si diem que l’infern no existeix, que no hi ha res després d’aquesta vida, que açò és tot el que tenim, ja no estaria moralment justificat torturar algú per a obligar-lo a convertir-se, ni silenciar ningú per heretge. Crec, per tant, que en general la veritat és més humana que la superstició», concloïa el professor.

Foc amic

Mai no m’ha agradat llançar pedres contra la pròpia teulada. Fa dos anys, escrivia en aquestes mateixes planes el següent: «És relativament freqüent que la gent d’esquerres es clave gols a la pròpia porta. Em referisc, per exemple, a la insistència amb què alguns polítics de l’oposició parlen dels barracons que hi ha en alguns centres públics. Repetir tantes vegades aquesta cobla acaba tenint efectes perversos. Estaria bé que deixàrem de llançar tantes pedres contra la teulada de l’ensenyament públic. Ara mateix, la seua qualitat és magnífica. Els centres públics compten amb tota mena de serveis. Organitzen activitats complementàries. Participen en diferents programes europeus. Disposen d’una oferta de formació professional (programes de qualificació professional inicial i mòduls) ben atractiva. Hi ha problemes? Clar! Però convindria fugir de les generalitzacions, per tal d’evitar una imatge que sovint no es correspon amb la realitat.»

¡Mare meua! Qualsevol diria que han passat vint anys des d’aquelles paraules meues. Ara mateix, la situació de l’ensenyament públic, peça angular de l’estat del benestar, comença a presentar símptomes de malaltia incurable: retall de plantilles, augment de ràtios, supressió de programes d’atenció a la diversitat, impagament de despeses de funcionament... Quan escric aquestes línies, la Conselleria d’Educació deu als instituts de Xàtiva i la seua rodalia les dotacions corresponents a dos quadrimestres del passat 2011, bé que la consellera ha promès regularitzar ràpidament la situació. (Els centres privats concertats tampoc no han cobrat les despeses de funcionament del quart trimestre de 2011.) D’altra banda, a partir de març, el professorat de l’ensenyament públic patirà un segon retall salarial. En alguns casos, aquest retall implicarà la pèrdua del 20% d’uns emoluments que, damunt, s’han congelat sine die. Altre col·lectiu essencial per a l’estat del benestar, el sanitari, també és objecte de mesures semblants.

Ja sé que altres persones pateixen situacions més dolentes. És possible, per exemple, que  l’Enquesta  de Població Activa faça públiques aquesta setmana unes dades del darrer trimestre de 2011 veritablement terrorífiques; s’hauria superat, al conjunt de l’Estat, la barrera dels cinc milions d’aturats. És evident que s’acosta una recessió més dura que l’anterior. Però tornem a l’ensenyament i la sanitat. L’ambient està molt enrarit; la gent dels dos col·lectius creu que els polítics manipulen l’opinió pública, deixant caure sibil·linament que els funcionaris són uns privilegiats i els principals responsables de la crisi. Hom té la sensació que els veritables pares del desastre, la cobdícia dels especuladors, la imprevisió dels governants, el balafiament i el lladronici perpetrats per alguns, i les decisions econòmiques preses al dictat dels mercats, ja no conten. Han començat a proliferar, per tant, concentracions de protesta protagonitzades pels treballadors públics a l’hospital Lluís Alcanyís, als instituts de Xàtiva, Canals, Moixent... També s’estan organitzant, de manera encoberta, els primers conats de vaga a reglament.

A l’àmbit educatiu, una vaga d’aquesta mena es tradueix en l’execució merament  reglamentària del treball, amb la subsegüent supressió de tot allò que no contemple el quadre d’obligacions docents. ¡Mal assumpte! Nombrosos instituts i col·legis de la comarca han decidit suprimir dràsticament les activitats extraescolars. Els primers damnificats seran els alumnes, privats d’unes activitats importants per a la seua educació i la seua orientació acadèmica i professional —pensem, per exemple, en les visites a les universitats valencianes. També poden haver altres víctimes del foc amic: les granges escola, les companyies de teatre en valencià, els premis Sambori, la Trobada d’Escoles en Valencià... Resumint: la nostra llengua seria —ves per on— la víctima col·lateral d’una situació creada pels adversaris de la normalització lingüística. En altres paraules: s’estaria a punt d’equivocar la diana per enèsima vegada. I clar, el professorat que secunde aquestes vagues encobertes podria perdre el favor dels pocs sectors socials que encara comprenen la seua causa. En fi, tornaríem a tirar pedres contra la pròpia teulada.

(publicat a Levante-EMV, el 28/01/2012)

Una llengua que camina

Mobilitzacions a l'ensenyament públic

Història del voleibol a Xàtiva

La Alcoyana; más de 100 años de historia

En 1918, el propietari de l’antiga empresa de diligències La Alcoyana, que transportava viatgers entre Alacant i Alcoi, decidí de reconvertir el seu servei de carruatges i substituir-lo per una línia de vehicles a motor. Gràcies al recolzament financer d’altres inversors locals, La Alcoyana aconseguí nombroses concessions de línies i esdevingué, a mitjan dècada de 1920, la segona companyia de transport de viatgers de la península. Ja s’han acomplert, per tant, els 100 anys d’una empresa que és part de la nostra història, de la història de les comarques centrals. (Jo mateix conserve a la memòria les imatges dels autobusos de La Alcoyana, fent transbordament a Xàtiva, abans de prosseguir el seu camí cap a València.) L’ aniversari ha servit d’excusa per a editar un luxós llibre amb material gràfic procedent de l’Arxiu Municipal d’Alcoi, i textos de l’historiador Josep Lluís Santoja i el periodista Josep Maria Perea.

A més d’escriure la història de La Alcoyana, Santonja recorda els orígens de les nostres comunicacions. (També es compleixen més de 150 anys del primer servei regular de viatgers entre Alacant i Alcoi mitjançant carruatges tirats per cavalleries.) En realitat, la carretera continua sent l’única connexió entre Alacant i les comarques de l’Alcoià i el Comtat. La línia fèrria Xàtiva-Alacant mai no va ser completada, i l’únic tram conclòs —entre Xàtiva i Alcoi— continua patint la manca d’inversió i millores. Santoja es remunta al regnat de Carles III; cita un Reial Decret de 1761 que establia el sistema radial de carreteres que havien d’enllaçar Madrid amb Galícia, Andalusia, València i Catalunya. El marqués de Squillace seria l’encarregat —amb escàs èxit, per manca de fons— de portar a cap aquell pla viari. Més tard, a mitjan segle XIX, Alcoi esdevindria fita important a la planificació de la xarxa viària provincial. (S’acabaria traçant la N-340, amb el mític port de la Carrasqueta.)

El text de Josep Lluís Santoja, recolzat en unes fotos antigues esplendoroses i una magnífica documentació, rememora també els precedents de La Alcoiana —esmenta, per exemple, La Hispano-Suiza del Serpis, companyia en què va participar com a inversor el pare de l’escriptor Juan Gil-Albert— i els primers òmnibus de marques avui ja desaparegudes. Als vehicles de La Alcoyana se’ls acoblava la carrosseria en la pròpia ciutat, en un taller propietat de Francesc Miró i Joan Reig. Les successives etapes de puixança econòmica alcoiana —a les seues  indústries tèxtil i paperera, es van unir l'alimentària i la metal·lúrgica— coincideixen, per tant, amb l’eclosió del transport per carretera. Amb 23 vehicles a motor, l’empresa proporcionava servei a vuit línies que comunicaven Alcoi amb la resta de les comarques alacantines.

Però La Alcoiana seria absorbida, en 1988, per Auplasa —Autobuses Playa San Juan—, integrada actualment a l’empresa Subús i el grup Vectalia, nous propietaris, per tant, de l’empresa degana del transport de viatgers a les nostres comarques. Precisament, l’article de Josep Maria Perea glossa la figura de Joaquín Arias, l’empresari lleonès que, a la dècada dels vuitanta, adquirí les accions de La Alcoiana. El volum —coses del previsible fair play amb les administracions públiques— compta amb les inevitables salutacions de Francisco Camps, Mario Flores, José Joaquín Ripoll, Sonia Castedo i Jorge Sedano, alcalde d’Alcoi durant el passat període municipal. Així i tot, paga la pena de fullejar les seues pàgines; contenen imatges i dades que formen part —ja s’ha dit— de la nostra història recent.

(publicat a Espai del Llibre nº 14, Publicacions de les Comarques Centrals Valencianes)

Botant-nos pàgines de la història

El dia 18 de novembre, es va celebrar un aplec d’antics estudiants del Col·legi Claret. Hi van participar nombroses persones. La comissió organitzadora havia convidat un grup de missioners del Sagrat Cor de Maria, molts del quals van viure a Xàtiva quan el col·legi encara era regentat per la seua congregació. Hi eren presents els xativins Salvador Pérez, Germán Llorca i Domingo Ballester, el canalí Emilio Belda, els pares Alfredo Pérez, Benjamín i Jesús Elcano, Ignacio Bandrés, Alberto Elpuente, Albino, el germà Gil... Jo era prou refractari a participar en aquest esdeveniment; imaginava l’orientació acrítica i condescendent que podien prendre les diverses activitats programades. Finalment vaig acudir i vaig comprovar que encara havia fet curt.

L’estada dels claretians fins a 1973 no va estar lliure de contradiccions. D’una banda, educaren vàries generacions de xiquets que altrament no haurien rebut un ensenyament —primari sobretot— mínimament reglat (els alumnes d’origen més humil tingueren així certes possibilitats de promoció social.) Ara bé, els claretians també col·laboraren a sostenir el nacionalcatolicisme a la nostra ciutat. La immensa majoria dels religiosos del convent xativí eren d’origen basc —més concretament navarrès— i pertanyien a la província claretiana d’Aragó. Encara recorde com, al pati del col·legi, tots els xiquets formàvem en files i cantàvem, els dilluns i els dissabtes, l’Oriamendi, l’himne de la Comunió Tradicionalista: Por Dios, por la patria y el Rey / lucharon nuestros padres. / Por Dios, por la patria y el Rey / lucharemos nosotros también.

Alguns claretians arrossegaven encara, quan jo seia a les seues aules, els traumes de la Guerra Civil. Això implicava un abús dels càstigs corporals, que culminà en alguns episodis puntuals de violència gratuïta. (En aquella època, aquestes coses eren vistes amb certa benevolència, perquè encara imperava la màxima la letra, con sangre entra.) Hi havia també la violència moral que surava en algunes pràctiques claretianes. Encara recorde la minuciositat amb què un predicador contava, durant uns exercicis espirituals, les tortures sexuals a què eren sotmesos els presoners polítics russos durant l’era stalinista. També es parlava amb freqüència, entre els alumnes, de les possibles inclinacions lascives d’alguns capellans. En països com Irlanda, aquestes coses han provocat un veritable daltabaix; a casa nostra, romanen ocultes sota una espessa capa de silenci.

A l’Espanya carpetovetònica, se solen exalçar les glòries pàtries, però mai no es destapen els afers tèrbols (els crims franquistes o el robatori de nens, per exemple, són temes tabús). Esperar que els claretians feren autocrítica el passat 18 de novembre era, per tant, una quimera; sols van evocar les activitats “pastorals” desenvolupades a Xàtiva: l’ensenyament cristià i la formació d’activistes catòlics (integrats en grups com ara la Congregació Mariana o l’Adoració Nocturna). S’ha de dir, però, que els seguidors d’Antoni Maria Claret també propiciaren el clima religiós sufocant que impregnà la societat xativina de postguerra (molta gent recordarà encara les multitudinàries “missions” claretianes organitzades en època franquista) i provaren de captar futurs missioners entre l’alumnat (nombrosos xiquets —jo mateix, per exemple— foren objecte dels seus reclams).

Sortosament, la societat xativina és ara molt plural. De les aules claretianes sortiren gents beates, atees, religioses, anticlericals, agnòstiques, de dretes, d’esquerres (Felipe González, posem per cas, estudià de menut al col·legi claretià de Sevilla). Per això desentonava prou que l’aplec del dia 18 estigués tan esbiaixat, amb missa solemne, al·lusions a la Guerra Civil i als màrtirs claretians de Xàtiva i Barbastro (a l’«Espanya martirial», en paraules del pare que digué l’homilia). Hi ha una anècdota aclaridora. Durant el sopar que clogué la jornada, els organitzadors repartiren entre els assistents un opuscle commemoratiu i un CD amb fotos nostàlgiques. L’opuscle estava presidit per sengles salutacions de l’alcalde i la regidora de Cultura. Davant una pregunta meua —«Era precís que els polítics hi figuraren?»—, l’antic alumne que repartia els recordatoris va respondre amb un somrís: «Si no t’agraden aquestes dues pàgines, bota-te-les!»

(publicat a Levante-EMV, el 14/01/2012)

Fonèvol; 30 pensaments i 230 paraules

«El plis-plai i la mentira —barreges de cafè gelat amb cola o amb granissat de llima, que es beuen a les filaes— no existien en temps d’Al-Azraq.» Aquest és un dels arguments que fan servir els partidaris d’eliminar les discriminacions als Moros i Cristians d’Alcoi. L’Associació Fonèvol, que fomenta la participació igualitària en la celebració, és a dir, la plena integració de la dona en les estructures festeres, ha editat aquest volum amb ànim de visualitzar el paper secundari al qual continua relegada la dona en les festes alcoianes. La publicació consta de dues parts: a la primera es recullen les opinions de persones, homes i dones, alienes a Fonèvol; a la segona hi ha una selecció de textos reivindicatius de l’associació. Tanca el volum un extens vocabulari amb mots —alguns d’ells barbarismes— relacionats amb la festa. Llegint els textos del primer apartat, els forans podran fer-se una idea prou exacta de l’embolic, de la polarització que divideix la societat alcoiana.

Bàsicament, hi ha dos bàndols enfrontats: l’un defèn l’estatus quo vigent, adduint raons històriques, i l’altre reivindica el dret de la dona a participar en els Moros i Cristians sense discriminacions, emparant-se en el progrés i els valors constitucionals. Les persones defensores de la igualtat denuncien les nombroses incoherències i la falta de consistència del pretès rigor històric al·legat per l’estructura oficial festera. «Els trabucs no existien a l’època de la reconquesta», recorden. Fins i tot cap la possibilitat, segons diversos especialistes, que no foren cristians els qui van guanyar la batalla que es commemora.

Hi ha articles realment interessants al volum. Caldria destacar, per exemple, les reflexions de Rafael Botí, candidat a vicepresident de l’Associació Sant Jordi, i de Vicent Brotons, que analitza l’evolució de les festes a Petrer. Alguns textos acoten clarament el problema: fins ara, les tradicions alcoianes eren inseparables de la innovació. En èpoques passades, l’esperit tafaner i emprenedor dels alcoians havia fornit nombrosos fruits a la seua ciutat: una economia puixant, una magnífica arquitectura modernista, una intensa vida cultural.... Ara, però, una part de la societat local roman ancorada en falses tradicions que no evolucionen. És més: cau en contradiccions ben flagrants. Apel·la, posem per cas, a valors intocables, però no sembla molestar-se per la destrucció del seu patrimoni històric i natural. Ignora, en definitiva, l’essència de la festa, un temps per a celebrar que hom segueix viu, que de nou és primavera, que no s’ha de treballar durant tres o quatre jorns (ben mirat, altres qüestions són sobreres).

El llibret fa esment de les dones del Palmar i del treball Ni mores, ni cristianes: gènere i poder en els Moros i Cristians d’Alcoi, de l’antropòloga Verònica Gisbert. Segons aquesta estudiosa, la resistència a la incorporació femenina que plantegen les festes tradicionals és numantina. Aquesta immobilitat obeeix a una raó ben simple: la festa conté un orde simbòlic i social la gestió del qual suposa un exercici de poder que les estructures dominats no volen compartir. La filà és un espai de sociabilitat. La xarxa de relacions ordida al voltant de les filaes, societats privades masculines —i paradoxalment únics mitjans autoritzats de participació activa en la festa—, és avui el principal obstacle per a la incorporació de les alcoianes —com a membres de ple dret— a l’estructura dels Moros i Cristians. El resultat és l’augment de famílies i persones que marxen de viatge durant els dies de celebració.

(publicat a Espai del Llibre nº 14, Publicacions de les Comarques Centrals Valencianes)

The Black Hole

La revista Espai del Llibre publica el número 14

La revista Espai del Llibre, editada per la XIEC (Xarxa d’Institucions d’Estudis Comarcals), i que es fa ressò de les novetats bibliogràfiques de les Comarques Centrals Valencianes, acaba de publicar el número 14. L’editorial reflexiona sobre la importància dels símbols en la qüestió identitària valenciana (el nom de la llengua i del país, la bandera, l’himne nacional...). Així mateix, l’article de portada, de Joan Ivars Cervera, aprofundeix sobre el tema dels noms a propòsit del bicentenari de la restitució del nom de la ciutat de Xàtiva (anteriorment al de San Felipe, imposat pel mateix Felip V, “por justo derecho de conquista”). I, encara, Jesús Puig rememora la normalització del primer topònim al País Valencià, el del poble saforenc de la Font d’en Carròs. S’hi inclou també un ampli reportatge de Miquel Francés sobre el vi que està fabricant-se a les Terres dels Alforins, a la Vall d’Albaida. I un breu repàs de la literatura sobre els moriscos elaborat per Juli Capilla. A més d’una entrevista a l’escriptor alcoià Silvestre Vilaplana.

Tot de ressenyes sobre les novetats bibliogràfiques i discogràfiques publicades per les diverses institucions que integren les CCV, i d’altres editorials comercials que hi estan vinculades o que publiquen llibres d’autors o premis d’aquestes comarques, completen un número ben interessant i atapeït. Les diverses institucions comarcals que integren la XIEC (Xarxa d’Institucions d’Estudis Comarcals), reparteixen la revista entre els seus socis, però també es pot adquirir de manera gratuïta en algunes llibreries de les Comarques Centrals Valencianes.

Repartint joguines la nit de Nadal

El costum dels regals de Nadal ve d’una tradició romana. A mitjan desembre se celebraven a Roma unes festes en honor a Saturn, al final de les quals era costum de fer obsequis als nens. En època posterior, quan el mite de Sant Nicolau encara no havia pres auge, ja existien altres tradicions, com la dels nens italians que rebien regals de la fada Befana. A Catalunya i algunes zones d’Aragó, l’encarregat de fer els regals és un soc màgic anomenat Tió o Cagatió, que es nodreix des del 8 de desembre amb pells de fruites, galetes, aigua, torrons, restes de menjar... En alguns països europeus, Sant Nicolau de Bari ha esdevingut Pare Nadal, traduït a les diverses llengües (Father Christmas, Père Noël, Babbo Natale). A terres castellanes i als països de parla hispana, la paraula francesa Noël s’ha castellanitzat en Noel.

A Catalunya, la vigília de Nadal o el dia 25 per la tarda, després del tradicional àpat familiar, es fa cagar el Tió. Seguint el costum, es canta una cançó: «Caga Tió, Tió de Nadal. No caguis arengades, que son salades. Caga torrons, que són més bons!» Aquesta i altres cançons s’entonen mentre es colpeja el Tió amb una vara. En colpejar-lo, expulsa els regals i els dolços. Als pobles d’algunes valls basques i navarreses, els regals els porta el carboner Olentzero i també uns follets de barba blanca, botes altes i barret d’ermini. En certes zones del centre de Galícia se sent la llegenda de l’Apalpador, que arribava el dia de Nadal a palpar les panxes dels nens, deixant castanyes als més prims, perquè engreixaren, i carbó als millor alimentats, perquè escalfaren la casa. Amb el temps, però, la fama dels prodigis fets per Sant Nicolau de Bari s’estengué pertot. Així que el sant barbut acabà reemplaçant, a molts indrets, els personatges d’origen pagà. Al País Valencià, continuen portant regals els Reis d’Orient.

Des de fa temps, hi ha controvèrsia sobre el Pare Noel. Alguns cristians afirmen que aquesta figura menysprea els orígens religiosos i el propòsit de Nadal. L’abat de Xàtiva, per exemple, aconsella als seus feligresos que pengen una imatge del Jesuset als balcons de casa. Molts crítics denuncien la mentida elaborada de Santa Claus i la falta d’ètica dels pares que indueixen els fills a creure en la seua existència. Altres, finalment, s'oposen a Santa Claus per considerar-lo símbol del consumisme nadalenc i una intromissió nord-americana a les pròpies tradicions nacionals nadalenques. La gent no sembla, però, fer cas d’aquestes polèmiques. La poderosa influència dels mitjans de comunicació i de les empreses comercials és molt difícil de contrarestar. D’altra banda, també serien mentides molt elaborades el naixement de Jesús el 25 de desembre o l’arribada del tres Reis d’Orient, Melcior, Gaspar i Baltasar, el dia 6 de gener.

En realitat, aquestes celebracions són un comboi per a grans i menuts. Una professora de Psicologia de la Universitat d’Austin, Jacqueline Woolley, contradiu la creença segons la qual Santa Claus o els Reis d’Orient demostren la credulitat infantil; en tot cas, demostren que els xiquets creuen allò que els diuen els pares i és corroborat per la societat. D'acord amb Woolley: «Els adults, en què els nens confien a l’hora d’adquirir informació fidel sobre el món, presenten Santa Claus. Després, la seua existència és confirmada per amics, llibres, televisió i pel·lícules. També és validada per proves concretes: les galetes mig menjades i les botelles de llet buides al peu de l'arbre, el matí de Nadal. En altres paraules: els nens fan un gran treball per tal d’avaluar Santa Claus científicament. Els adults fan un gran treball enganyant-los.» Cap xiquet, però, se sent especialment traumatitzat en descobrir la veritat. Sent que ha abandonat la primera infància i ha entrat en una etapa més madura, la segona infància, època d’anar fent nous descobriments.

Avui, presentació

El teu nom és un ésser viu

Definir quina cosa s’entén per poesia és força complicat. Segons l’Enciclopèdia, «La poesia es contraposa a la prosa i s'identifica amb l'art de compondre versos. Però, atès que l'estètica moderna considera que l'expressió mètrica no és absolutament indispensable per a la creació de la poesia, resta plantejat el problema de quina és o podria ésser la definició ideal que abracés el conjunt de tots els factors necessaris en la constitució de l'activitat poètica.» Es podria dir, per tant, que la poesia és aquell producte humà que expressa conceptes elevats i nobles, la intensitat d'uns sentiments, la força de les paraules —o dels signes gràfics, els ideogrames i les imatges— i, sobretot, que té capacitat de commoure, de parlar a l'ànim i d'exaltar la fantasia.

I de què solen parlar els poemes? D’amor i desamor, de les frustracions i els patiments del jo, del dolor experimentat a causa de qualsevol circumstància, del desig no recompensat... Els poemes solen ser, efectivament, expansions de l’ego. La poesia és un mode d'expressió en què predominen el valor líric —entès com a pura subjectivitat— i els tons afectius, sentimentals i emotius. Evidentment, també és possible de trobar aquests trets lírics, aquestes efusions de l'ànima, a la prosa. El teu nom és un ésser viu, primer llibre de Josep Manel Vidal, escriptor de l’Alcúdia de Crespins, n’és un bon exemple. Es tracta d’un recull de proses poètiques que tenen com a eixos temàtics l’amor, el desig, la sensualitat i l’erotisme. El llibre es llegeix com un seguit de confessions en què el jo líric —potser l’alter ego del propi autor— es dirigeix a un tu, a una destinatària fictícia, per la qual sembla bategar el cor del poeta.

La seua mirada (els poetes solen veure allò que passa desapercebut als altres mortals) es passeja —sovint de manera furtiva— per escenes i objectes quotidians que remeten a la persona estimada, odiada o desitjada. Els textos de Josep Manel estan farcits, per tant, de descripcions minucioses i d’imatges sensorials esplendoroses. «De vegades la vida ens distribueix la memòria amb els gestos d’un oficiant maldestre i ens escampa, a cada racó del petit univers que atresorem, aquell detall de la persona estimada que va prenent cos en cada objecte o en cada efecte del trànsit de les hores», proclama a la solapa del seu llibre. En posar-los nom a tots aquests bocins de realitat, els objectes i els records esdevenen vívids. El nom dibuixat en un vidre entelat per l’alè, posem per cas, sembla estar ple de vida.

Les efusions líriques de Josep Manel donen compte de l’amor i el desamor, dels esguards amagats, del gaudi, de la indiferència, però també del fàstic que experimenta el poeta davant el full en blanc o del pas inexorable del temps («Assegut a dalt del tren mire passar el paisatge d’horts i bancals que semblen córrer, enfollits, en la direcció d’on jo vinc.»). En un dels textos, Despert, el poeta sembla dubtar fins i tot entre la realitat i el somni: «Hi ha un home desconegut enfront de mi i en realitat sóc jo mateix, un dia més adormit, o un temps més despert. Sóc jo mateix i sóc jo mateix.» Tenim al davant, en definitiva, les eternes reflexions dels poetes fetes amb una sensibilitat i un domini de la paraula envejables.

VIDAL, Josep Manel. El teu nom és un ésser viu. Germania, Alzira, 2011.

(publicat a Espai del Llibre nº 14, Publicacions de les Comarques Centrals Valencianes)

Presentació d'El pam de Déu

El proper dimecres 4 de gener se celebrarà la presentació d’El pam de Déu, adaptació literària per a xiquets de la coneguda rondalla popular de les ermitanes del Puig i Santana. El relat és de Toni Cucarella i les il·lustracions de Xavi Sellés. L’obra, impresa en paper couché —amb un format de 16 x 30—, està il·lustrada a tot color i enquadernada amb tapa dura entelada i serigrafiada. Ha estat editada per les entitats que col·laboren a la campanya “Salvem el Puig!”. Es tracta d’una edició molt acurada —els textos i el material gràfic són esplèndids— pensada per a un públic infantil que podrà demanar el magnífic volum a ses majestats els Reis d’Orient i llegir-lo en companyia dels pares o avis. Els beneficis que s’obtinguen de la venda seran destinats a les activitats de la campanya “Salvem el Puig!” i a col·laborar en la restauració de l’edifici.

L’acte de presentació tindrà lloc al saló noble de la Casa de Cultura de Xàtiva a les 20.00 hores. Hi intervindran els autors de l’obra, Toni Cucarella i Xavi Sellés, i també es comptarà amb la presència de l’artista xativí Artur Heras. L'escriptor Toni Cucarella explicarà la situació en què es troba el nostre patrimoni cultural de caire popular i  etnològic, i les seues perspectives de supervivència. Els assistents podran retirar directament el seu exemplar.

Felicitacions