Record dels camps de concentració

Llibertat d'elecció per als de sempre

La dreta torna a parlar de llibertat educativa, però elegir plaça escolar només està a l'abast teòric dels urbanites. I no sempre, si implica capacitat d'elecció entre centres de la mateixa o de distinta titularitat. A l'interior de la ciutat, sol haver-hi diferències entre uns barris i altres; tots no estan igualment dotats. A Xàtiva tenim un exemple: el barri nord-oest, el més poblat de la ciutat, no compta amb col·legi públic d'infantil i primària. I els xativins de confessió evangèlica, ¿poden triar un centre de primària que s'adapte totalment a les seues preferències? Ja es veu que la llibertat teòrica d'elecció de centre escolar troba molts obstacles per a la seua materialització plena; a tot estirar, només conflueixen les premisses per a la diversitat d'opcions en espais urbans habitats per classe mitjana i gent de casa bona.

Contrareforma educativa

Amb el suport dels dos partits, PP i Vox, que formen majoria parlamentària a les Corts, ha estat admesa a tràmit la proposició de llei de llibertat educativa. Portaveus de la dreta han manifestat que cal recuperar la llibertat d'elecció dels pares, menyscabada per l'anterior govern d'esquerres. L'Acadèmia Valenciana de la Llengua, ens normatiu oficial segons l'Estatut d’Autonomia, ja ha expressat la seua gran preocupació per la situació d'inferioritat en què quedarà el valencià si la proposició de llei supera el tràmit. Un informe de la Universitat de València, que ha aprovat per unanimitat el seu Consell de Govern, també critica durament la proposició de llei. «Invocant el valor suprem de la llibertat d'elecció lingüística, arracona en la pràctica els valencianoparlants, que no podran fer valdre els seus drets.» Convé recordar que les llibertats no són absolutes. La d'instrucció està molt limitada; les matèries del currículum les decideix el legislador. Per tant, una família amb fills en primària no té llibertat per a modificar el programa de matèries establert per llei. Els xiquets han d'aprendre totes les assignatures reglades; no hi ha currículum a la carta.

Ningú no pot elegir llengua i rebutjar matemàtiques, per exemple. Només a partir de secundària hi ha cert marge per a l'elecció; hom pot triar optatives, modalitats de batxillerat... Però tampoc no existeix possibilitat de rebutjar matèries troncals o específiques de modalitat. Els impulsors de la norma que es debat a les Corts parteixen d'una premissa falsa. Segons ells, el valencià està plenament normalitzat. Però això no és cert. La nostra llengua necessita una especial protecció. Això sembla importar un rave a la dreta, que vol convertir el valencià en una relíquia folklòrica, com també pretén reduir a la mínima expressió l'ensenyament públic. Perquè hi ha altre aspecte de la norma del que es parla poc: la implantació del districte únic apel·lant a la llibertat d'elecció de centre. Aquesta pretesa llibertat no figura a la Constitució —entre altres raons, perquè seria impracticable en molts indrets. Les famílies de pobles com ara Bolbait, la Font de la Figuera o Llutxent mancarien d'aqueixa llibertat. Moltíssimes localitats només tenen una escola pública.

Com que la facultat d'elecció d'una plaça escolar sostinguda amb fons públics no és il·limitada, cal establir criteris de prioritat quan totes les peticions no poden ser ateses. Un d'ells ha de ser el d'equitat. La perversió freqüent de convertir la llibertat d'elecció per part de l'alumne en llibertat d'elecció d'alumnes per part d'un centre pagat pel contribuent fa feredat. ¡Ni a restaurants, bars o sales de festa pot exercir-se sense més el dret d'admissió! Tots els barris d'una ciutat no són iguals. Uns estan poblats per immigrants o persones d'extracció social baixa. Altres, per classes altes o mitjanes. Es pot veure a Xàtiva. No habita el mateix estrat de gent a l'Hort de Mora que a l'Albereda de Jaume I. Si la llibertat d'elecció és absoluta, és a dir, si tots els centres privats tenen concertada la totalitat de cicles, etapes i unitats, i si hi ha un districte escolar únic i tots els centres elegits per ordre de preferència es prenen en consideració al baremar les sol·licituds de matrícula, pares de zones deprimides no voldran que llurs fills vagen al centre públic del barri, ple d'immigrants. La demanda dels centres concertats d'altres zones creixerà exponencialment.

¿Els titulars sentiran la temptació d'ampliar indefinidament les seues instal·lacions? Que tots els centres públics es buiden i tanquen és un escenari poc probable; els privats haurien d'acollir sí o sí immigrants i xiquets amb problemes de comportament i aprenentatge. Es més factible que els concertats, en tenir una demanada que excedisca la seua capacitat, trien els millors alumnes. Llavors, la xarxa pública, marginal, haurà de carregar amb els rebutjats. L’abisme entre centres concertats i públics serà irreductible. Els primers, sense necessitat d'innovar, sempre obtindran millors resultats. En canvi, aquells centres que hagen de lidiar amb alumnes problemàtics mai no aconseguiran reeixir. ¿Tindran llibertat d'elecció, les famílies? ¡No! Els centres concertats elegiran els "millors" alumnes i rebutjaran els "pitjors". L'escola ja no servirà per a compensar desigualtats. Augmentarà encara més la injustícia social. És evident que els poders públics no haurien de permetre aquest horitzó. Però estan clares les pretensions del govern de dretes, ¿no?

(publicat a Levante-EMV, el 18/05/2024)

Darrera novel·la de Xavier Aliaga

La màquina del fang

Aquests dies es parla molt de la màquina del fang. Sovint, a còpia de repetir un concepte, aquest acaba perdent el sentit originari. Fou Umberto Eco qui encunyà l'expressió macchina del fango a la seua novel·la Numero zero. En diverses entrevistes, definí el concepte que hi ha darrere l'expressió avviare (posar en marxa) la macchina del fango: la deslegitimació de l'adversari polític fent servir informació espúria a través dels mitjans de comunicació. En realitat, això ja estava inventat feia temps. A la primeria del segle XX, Walter Lippmann, filòsof i periodista nord-americà, utilitzava el mot muckrackers per a referir-se a col·legues gens respectuosos amb la deontologia professional. Muckracker es pot traduir de distintes maneres: "el qui remou el fem", "traficant d'escombraries", "el qui furga les vides alienes"... No totes les maniobres que ordeixen els polítics contra els seus adversaris poden ser encabides, per tant, en el concepte de màquina del fang. L'expressió es refereix únicament a falsedats o informacions irrellevants que puguen, tanmateix, menyscabar l'honorabilitat de l'adversari i arruïnar la seua carrera política.

La màquina del fang sent predilecció per la vida privada dels polítics. Les peces essencials de la màquina són l'elaboració de dossiers, la difusió de boles o sospites i el xantatge. Sovint, només l'amenaça de publicar un dossier —bé que la seua carpeta puga estar buida o contenir només invencions, ¡tant se val!— ja és prou perquè la persona assenyalada llance la tovallola, dimitisca del seu càrrec. És precisa, no caldria dir-ho, la connivència de polítics i periodistes, i de jutges prevaricadors, perquè el dossier acaba sovint convertit en denúncia davant un jutjat, sobretot si la diana del fang no es deixa intimidar. La perspectiva d'un calvari judicial resulta quasi sempre més acoquinant que les badomeries. Als periòdics que utilitzen la màquina del fang se'ls fa costera amunt rectificar, si els jutges sentencien que la informació propagada era falsa. De tota manera, les rectificacions solen arribar massa tard, perquè la carrera política i el prestigi de la víctima ja estan destrossats quan els tribunals dicten sentència. En altres paraules: els objectius que perseguia la màquina del fang estan aconseguits. Traficar amb escombraries surt molt barat.

Habitualment, el fang és més efectiu contra els polítics d'esquerres que contra els de dretes. A la dreta se li sol perdonar tot. Veges tu. I no s'ha de confondre la màquina del fang amb el lawfare, bé que molt sovint una i altre confluïsquen en un mateix objectiu. Vegem. Iniciar investigacions prospectives policials o judicials contra un polític, acusar-lo d'un delicte sense base indiciària per a fer-ho, dictar sentències injustes sabent que ho són, admetre a tràmit denúncies infundades que haurien de ser rebutjades o retorçar la interpretació de la llei penal per tal de perjudicar un polític investigat són exemples de lawfare. En canvi, escampar boles o informacions irrellevants sobre els adversaris ideològics o llurs familiars, furgar en les seues vides privades o deixar caure sospites sobre les seues orientacions —sexuals, posem per cas— són clàssics de la màquina del fang. (De Begoña Gómez s'arribà a dir en una tertúlia televisiva que era una dona transsexual.) Que el damnificat no acudisca als tribunals, a demandar els propagadors del fang és vist com la confirmació de la veracitat d'allò que han difós alguns mitjans. «¿Veus? ¡Qui calla consent!»

S'exigeix a la víctima de les badomeries que done explicacions, quan tothom sap que és el mitjà difusor qui hauria de provar allò que difon. Sovint, la situació pot arribar a ser surrealista; els polítics beneficiats per l'escampada de fang demanen explicacions sobre fets inexistents. La temptació de respondre el fang amb el fang és molt forta. Els iniciadors de l'estratègia estaran encantats, perquè podran recórrer a una escapatòria molt gastada: «¡I tu més!» En qualsevol cas, per a evitar la banalització de conceptes, convé remarcar que les fal·làcies, xifres falses i altres recursos retòrics avariats que utilitzen sovint els polítics en seu parlamentària o rodes de premsa («Vostè pacta amb ETA. ¡Govern il·legítim! ¡Autòcrata! ¡Espanya es trenca! Volen perpetrar un cop d'estat. Tenen vostès un passat criminal. El seu partit és una banda terrorista...») no tenen res a veure amb la màquina del fang tal com la va definir Umberto Eco. Són més bé mostres del nivell a què ha baixat el parlamentarisme. Això no lleva que el periodisme groc, les clavegueres de l'Estat i la mala qualitat del sistema judicial siguen un veritable perill per a la democràcia.

¿Situació de desànim o teatre?

Els esdeveniments polítics se succeeixen a una velocitat tan vertiginosa que no hi ha temps de digerir-los. Fa no res, les eleccions autonòmiques basques i els resultats d'EAJ-PNV, EH Bildu i PSE-EE (PSOE) atreien totes les anàlisis. L'assumpte fou immediatament tapat per la denúncia del grup ultradretà Manos Limpias contra Begoña Gómez, esposa de Pedro Sánchez, i la decisió d'aquest, comunicada als ciutadans per carta sense capçalera, de prendre's un estrany període de reflexió de cinc dies que podia acabar en dimissió. Aquest capítol també quedarà ràpidament sepultat per la campanya electoral catalana. Per tant, pot resultar anacrònic reflexionar sobre un episodi que ja sabem com ha acabat. Tanmateix, l'esvaniment presidencial de cinc dies és un fet tan insòlit que no puc resistir la temptació de dedicar-li un examen. Primerament cal dir que l'episodi està ple d'elements que ens són absolutament desconeguts. Només el president, la seua esposa i potser algun col·laborador pròxim deuen tenir-ne les claus. Se sol dir que les opinions han d'estar informades, però també és cert que tenim dret a opinar inclús sobre allò que roman fosc.

Em sembla que la pausa de Sánchez i la manera de comunicar-la no tenien precedents al nostre entorn democràtic. Si un president o un primer ministre, després d'haver-ho rumiat amb el coixí o amb els seus col·laboradors, vol dimitir pel motiu que siga, ho anuncia en una compareixença pública, o convoca una roda de premsa i comunica la decisió. Això de dir a través de canals no institucionals que s'ho està pensant i que necessita uns quants dies per a veure quin camí pren no recorde haver-ho vist mai. Un dels ingredients més ocults de tot l'afer és l'estat de la relació sentimental entre el president i la seua cònjuge. Un clàssic de l'estratègia per a desestabilitzar un polític és atacar la seua família més íntima. Sánchez es declarava en la seua carta profundament enamorat de la dona. Podem creure-ho en el sentit religiós del mot "creure" (tenir fe en allò que diu el president). Però també podem fer-nos unes preguntes. ¿Necessitava uns dies per a tractar de convèncer Begoña d'alguna cosa? ¿Li hauria donat ella un ultimàtum? «¡O la presidència del govern o el nostre matrimoni!» Considere que aquest aspecte pot haver estat molt determinant.

Igualment podem pensar que Sánchez va estar sondejant, a través de contactes amb sectors de la judicatura, el recorregut judicial de la denúncia contra la seua esposa. Atès que el lawfare està a l'ordre del dia —hi ha hagut nombroses víctimes anteriors, com ara els presos polítics catalans, diversa gent de Podemos o Mónica Oltra—, comprovar el dany que puga causar-li a Begoña la prevaricació judicial no està de més, sempre des de la premissa que no hi haja res irregular en l'activitat empresarial de la consort del president, cosa que s'ha de pressuposar necessàriament. La denúncia contra ella s'ha fet en base a meres notícies falses. Amb alguns jutges, però, ¡mai no se sap! Evidentment, molt del que s'acaba de dir és pura elucubració, per bé que conèixer la realitat ajudaria a esclarir si Sánchez es trobava en una veritable situació personal de desànim o feia teatre. Molts l'han acusat de realitzar un dels seus cops d'efecte per pura estratègia política. Si tot ha estat una jugada astuta, s'han de prendre en consideració altres ingredients de què no és parla, que podrien explicar també l'episodi. A Sánchez ja li va quedant molt poc combustible.

El govern de coalició afrontava una legislatura molt complicada, amb prou dificultats per a tirar endavant els pressuposts i els projectes legislatius, que seran escassos; li cal el vot de Junts, que mai no està assegurat. (Ara, les coses encara seran més difícils, perquè el PP es negarà a donar suport a projectes de llei transversals.) Alguns analistes opinen que el president, amb la seua jugada, pretenia amarrar l'adhesió dels socis d'investidura. En efecte, durant els cinc dies de retir espiritual, hem vist com tots, amb més o menys convenciment, proclamaven llur lleialtat a Sánchez; tenien por al buit que s'hagués produït si el president hagués dimitit. ¿El cap de govern també volia concitar l'adhesió dels seus, els socialistes, i dels intel·lectuals orgànics muts davant múltiples injustícies anteriors? La jugada tàctica pot haver-li eixit mitjanament bé; ¡Pedro, no te vayas!, cridava la seua gent davant les seus socialistes. Tampoc no es pot descartar el desig de llevar-li espai polític a Sumar, al qual no li van bé les coses. (De fet, un sondeig posterior al retir presidencial mostrava un augment d'intenció de vot al PSOE.) És palesa la incomoditat de Yolanda Díaz.

En fi, el dia 29, Sánchez anuncià que no dimitia. Afirmà que la seua voluntat de continuar no significava punt i seguit, sinó punt i a part i compromís ferm amb la regeneració democràtica. Però no precisà gens. (Per això, ha hagut d'anar donant explicacions a posteriori.) Encara més, apel·là a la mobilització de la majoria social i demanà als ciutadans que reflexionem. ¿Com? Molts ja ho havíem fet i esperàvem que ell ens explicara les mesures concretes que pensa enllestir per a regenerar la política, aturar la màquina del fang i combatre el lawfare. Està clar que li escasseja la gasolina. I l'efecte de la solidaritat amb l'agredit no serà durador. Dependrà, en bona mesura, del resultat dels comicis catalans. L'ensorrament de Sumar podria deixar-lo sense futurs socis de govern. No es llevarà de damunt ni la persecució a la seua dona ni les complicacions del cas Koldo. La dreta redoblarà la seua agressivitat. L'episodi també podria haver creat preocupació en sectors del PSOE, que albiren un futur negre a causa del cesarisme de Sánchez. El president tampoc no ha projectat una imatge tranquil·litzadora en Europa. ¿Era precís muntar el canyaret?

L'humor de Barbe

Als bons relats els cal un desenllaç

L'estructura típica d'un relat consta de tres parts: plantejament, nus i desenllaç. Al plantejament ens són presentats els personatges i el seu context espaciotemporal. El nus engloba un problema o embolic i les accions que desenvolupen els personatges per tal de descabdellar-lo. El desenllaç és, com el mateix nom indica, la conclusió final, positiva o negativa, a què s'arriba. Encara que els polítics tracten d'emular la narrativa, construint relats i maldant perquè prevalguen sobre els dels adversaris, és difícil d'establir paral·lelismes estructurals entre relat literari i relat polític; aquest és un contínuum que cal seqüenciar per a poder traure-li l'entrellat. Vegem, per exemple, la intriga política viscuda recentment. Tenim dos protagonistes, Pedro Sánchez i la seua esposa, Begoña Gómez, i alguns secundaris de la pell de Judes: grups d'ultradreta, un jutge que accepta denúncies sense cap fonament, el cap de l'oposició... Sorgeix l'embolic. ¿Planeja un cop d'estat tou, l'oposició? ¿Creu que Pedro Sánchez dimitirà en veure ultratjada la seua estimada consort? El seguit d'hipotètiques accions desenvolupades pel protagonista durant cinc dies és un misteri.

Quant al final del conte, defrauda. Requisit bàsic dels bons relats és que les coses canvien entre la situació inicial i el desenllaç. Si tot queda com estava al principi, les crítiques dolentes estan assegurades. En fi, la casualitat volgué que jo llegís, durant l'estrany esvaniment presidencial, dos llibres: Això no és un western, de Xavier Aliaga, i Qui de casa se'n va, de Toni Cucarella. Ambdues novel·les són d'autor xativí. La primera està a cavall del thriller i el gènere negre. Xavier Aliaga ha assolit gran virtuositat i ens regala la tercera aventura protagonitzada per l'inspector Feliu Oyono, aparegut per primera vegada en Els neons de Sodoma (Tres i Quatre, 2008). La novel·la negra té els seus propis codis. El relat sol començar pel final, és a dir, per una situació límit, preliminar al desenllaç. (Una narració per ordre cronològic no atraparia els lectors; la identitat dels assassins es desvelaria massa aviat.) A partir de l'inici colpidor, un narrador (omniscient, protagonista o testimoni) va acoblant peces. Sovintegen anacronies com les anticipacions i, sobretot, els salts enrere (flashbacks, en anglès). Normalment, el ritme del relat és trepidant.

No poden faltar al gènere la crítica social i els diàlegs "bruts" en estil directe —però sense guionets, ja sobrers a l'actual narrativa. Tot això i més coses conté la novel·la de Xavier Aliaga, que també aborda el tema de la violència contra les dones. Cucarella conta una història, amb ingredients psicològics, realistes i màgics, protagonitzada per perdedors de la guerra que miren de trobar la identitat i les arrels perdudes, de resistir la solitud i el pas del temps. Tot comença en una atziaga Xàtiva de postguerra que oculta pobresa, violència de gènere, crims d'autoria incògnita i secrets familiars inconfessables. Les hipòtesis sobre qui és qui —un clàssic de la bona literatura— suren pel relat. Això manté el lector en tensió fins al final. Qui de casa se'n va significa el regrés de Toni (Lluís Antoni per als seus amics) a l'activitat literària, mai no abandonada del tot. La seua mestria en l'ús del llenguatge roman intacta. (Un text literari és, al cap i a la fi, pur joc verbal.) Rescata vocables, girs i parèmies que van caure en desús fa temps.

Fa servir registres, parlars i combinacions idiomàtiques en perfecta harmonia amb el fil narratiu. A partir del sojorn a París de Miquel, protagonista de la història, la mixtió de valencià i francès (útil per a subratllar l'afany d'integració de l'exiliat) remet a figures literàries com Julio Cortázar (Rayuela està ambientada a la ciutat del Sena) o Jaume Cabré. L'última part del relat de Toni, dedicada al retorn —qui de casa se’n va a casa tornarà—, aborda la improbabilitat de retrobar una llar que s'assemble a la recordada. «El llibre és inalterable. Amb les ciutats, en canvi, no passa igual, saps? Quan hi tornem, nosaltres hem canviat, però la ciutat també», diu Tarek, el llibreter que Miquel coneix a París. Som davant d'un dels millors llibres de l'autor de Quina lenta agonia, la dels ametlers perduts. Toni Cucarella ens depara un final estrany i sorprenent, un desenllaç, cosa que li ha faltat al tediós relat polític de les últimes dues setmanes. I és que la narrativa literària —de dos autors xativins en aquest cas— és infinitament millor que la política.

(publicat a Levante-EMV, el 04/05/2024)