¡Bon vent i barca nova!

S'ha mort la representat per antonomàsia de la reialesa i estem patint una allau de programes de televisió, planes de periòdic i continguts digitals dedicats a Elisabet II. En realitat es tracta d'una magna operació de neteja i exaltació de la monarquia, de totes les monarquies, no solament la britànica. A la pell de brau, per exemple, s'estan aprofitant la pompa i l'ostentació del ritual fúnebre, i el munt d'emocions —reals o inventades— que genera un esdeveniment que es repeteix molt de tard en tard, per a tractar de traure'n profit. Els diversos portaveus de l'establishment (polítics, periodistes) i nombrosos ciutadans britànics agraeixen les grans coses que ha fet Elisabet II al llarg del seu regnat. ¿Grans coses per qui? ¿Per la gent del seu reialme? ¡No! Per la seua família. En realitat, l'estat britànic —com tots els estats— tira endavant gràcies al treball del conjunt de la seua població. Això sí, és dirigit principalment pel parlament i el govern, que són els manats del veritable amo, el capitalisme. La reina no ha fet res, o quasi res; gràcies al queen's consent, ha intervingut en la tramitació de vora mil cent lleis durant els setanta anys del seu regnat.

El queen's consent (a partir d'ara serà el king's consent, consentiment del rei) és imprescindible perquè el parlament puga debatre un projecte de llei que afecte les prerrogatives o els interessos (rendes hereditàries, béns personals i altres assumptes) de la corona britànica. En Anglaterra, el consentiment s'estén a assumptes relacionats amb els ducats de Lancaster i de Cornualla (per als afers relacionats amb el segon, també és preceptiu el consentiment del príncep hereu). La reina obligà a modificar projectes de llei sobre diverses matèries (transparència, ferrocarrils, museus, discriminació racial) per tal que no es veieren afectats els seus interessos (comptes de la corona, terres, edificis i obres d'art pertanyents al patrimoni reial, personal al seu servei...). El parlament d'Escòcia està sotmès a la mateixa exigència de plàcet. També se sap que Lilibet ha manipulat sovint els governs des de l'ombra. Aquests dies es parla molt de nimietats, com ara dels senyals que la reina feia amb la seua bossa negra de mà, però es passen per alt afers importants. Arran dels Papers de Panamà, sabérem que amagava milions en un compte offshore a les Illes Caiman.

¿Neutralitat política? ¿Antiracisme? ¡Ha! Açò, que li ho pregunten a la dona del príncep Harry. Tampoc no s'ha parlat gens de la insensibilitat d'Elisabet II. Obsessionada amb la rigidesa del protocol i amb la imatge de majestat que havia de donar —se suposa— la monarca, era incapaç de vessar una llàgrima de dolor, o de tenir mostres físiques d'afecte, com besar els seus fills (segons les convencions de la corona britànica, el cos de la reina és intocable en públic). Potser, no ha sigut una bona mare. I així li ha sortit la prole. En tot cas, aquests són aspectes diguem-ne privats, si és que els monarques constitucionals tenen dret a vida privada. Allò més important és el vessant institucional de la dona traspassada. Fidel a la mentida que no havia de ficar-se en política, es mostrà impàvida davant les atrocitats comeses als processos de descolonització des de 1952. Aquell any, el de la seua proclamació com a reina, la repressió britànica a Kènia fou brutal, amb milers de morts. Es podrà dir que era cosa del govern. Però ella ho sabria; mantenia reunions setmanals amb els primers ministres. ¿Féu alguna cosa per evitar aquelles massacres?

Fa l'efecte que Elisabet només estava interessada per la majestuositat i la riquesa de la casa reial i per guardar les aparences, típica actitud hipòcrita de les classes altes. En realitat, hi haurà molta gent de Gran Bretanya, Irlanda i diversos països de la Commonwealth que li hauran desitjat bon vent i barca nova. Normal. ¡El mort a la fossa i el viu a la fogassa! Ha finat una multimilionària, una terratinent, una de les persones més riques del món. Encara conservava drets d'origen feudal sobre extensos territoris del Regne Unit, els quals ha heretat el seu fill, el nou rei. Cal reconèixer que la monarquia britànica s'ho munta molt bé. Cada vegada que celebra algun esdeveniment (coronació, boda, funeral) organitza un espectacle grandiós que deixa les millors escenografies de Hollywood a l'altura del betum. Joies, carrosses, milers de soldats amb uniformes espectaculars, guerreres roges i blaves, faldilles escoceses, grans barrets negres, cuirasses, cascs, granaders, dragons, cavalls, antics canons, trompetes, tambors, gaites, litúrgies magnífiques, multituds d'espectadors embadalits pels fasts. ¿Desempolsaran sempre el mateix vestuari o el renovaran cada vegada?

Tot allò que envolta la família reial britànica és arcaic i anacrònic —som al segle XXI—, gens edificant i d'una injustícia esfereïdora. Cal recordar que existeixen cues de la fam al Regne Unit. Un vell riquíssim amb escassíssima moral privada i pública ha esdevingut el nou cap d'estat. El personatge ficava les banyes a la seua esposa i al marit de la seua amant, un oficial de l'exèrcit britànic. Es va filtrar una conversa durant la qual li deia a l'amant que voldria ser el seu tampó. Aquest cavaller és el nou rei d'Anglaterra, Escòcia i Irlanda del Nord. S'ha sabut que va rebre quantitats milionàries de diners de la família Bin Laden i el xeic de Qatar. Un germà del nou monarca ha hagut d'arribar a un acord extrajudicial i pagar uns catorze milions de lliures per a evitar ser jutjat per abusos sexuals a una menor. Ja s'ha dit adés que la mare era una evasora fiscal. Als monarques constitucionals se'ls exigeix, a canvi de conservar els seus privilegis, que donen exemple de moralitat i que siguen políticament neutrals. Deixant a banda la moralitat, ¿quina neutralitat pot tenir una monarquia que és pilar bàsic de l'establishment del seu país?

¡Bon vent i barca nova!

A la nostra vida quotidiana proliferen les organitzacions de tot tipus (entitats recreatives, clubs esportius, societats musicals, associacions culturals...). Els seus afiliats gaudeixen de drets a canvi d'acceptar algunes obligacions —pagar la quota, complir els estatuts. Quan un soci no vol pertànyer al club, allò més habitual és donar-se de baixa. En cas de quedar-s'hi, haurà de complir tots els deures socials. Generalment, aquests són iguals per a tothom. No sol haver-hi, per tant, socis privilegiats, exempts de complir certes obligacions. En una comunitat de veïns, posem per cas, cap propietari no està lliure de pagar la quota establerta, ni d'acatar els acords adoptats per majoria. Hom podria pensar que els anglesos han votat a favor d'abandonar la Unió Europea —un club com qualsevol altre— perquè no estaven disposats a complir els deures que imposa la pertinença. Si això fos cert, no caldria sinó dir-los adéu. En la nostra llengua, el comiat d'algú poc agradós adopta aquesta expressió marinera: «¡Bon vent i barca nova!»

Tanmateix, jo no tinc tan clar que aqueix siga el veritable motiu de la marxa. El Regne Unit era un soci privilegiat de la UE. Des de la seua incorporació a la Comunitat Econòmica Europea, la renegociació de condicions de permanència i les excepcions en totes les polítiques i els acords comunitaris sobre distintes matèries (assumptes socials, economia, moneda única, llibertat de moviments per a les persones...) han estat a l'ordre del dia fins avui mateix. De fet, Regne Unit està fora de l'Espai Schengen i la moneda única. Sempre ha gaudit d'un estatus a la carta, dins les institucions europees. Si altres socis hagueren reivindicat l'excepcionalitat britànica, la Unió seria un veritable desgavell. Doncs bé, després d'escoltar atentament les seues declaracions, em sembla que els candidats millor situats per a succeir Cameron, no tenen cap pressa d'apel·lar a l’article 50 del Tractat de Lisboa, que inicia el procediment formal per a desconnectar-se de la Unió. Fa l'efecte que les autoritats britàniques es prendran les coses amb moltíssima calma.

Tractaran d'aconseguir avantatges fins i tot de la seua marxa. Buscaran la negociació bilateral a la recerca d’un estatus intermedi: ni país membre, ni país tercer. En plata: voldran mantenir els privilegis que tenien dins el club sense ser-ne membres. La reacció de les autoritats europees ha estat contundent: han demanat a Regne Unit que marxe com més aviat millor. «A l'enemic que fuig, pont de plata», diem per a significar que no ens sap gens de greu que algú marxe. Però aquestes invitacions a sortir ràpidament són fruit de la reacció en calent, de l'atipament pels anys d'exigències britàniques. I sentir el discurs de Nigel Farage al Parlament Europeu no ajuda a refredar els ànims. «Que se'n vagen a fer la mà», se sent als bars. En fi, quan es calmen les aigües, caldrà considerar almenys dos detalls: ni tots els britànics volien marxar de la UE, ni es pot donar a Regne Unit un tracte pitjor que el rebut per països tercers com Noruega o Suïssa. Això sí, podríem fotre fora de les competicions europees tots els equips anglesos. Això couria.

¿Tots els britànics porten bolet?

Recorde com, sent encara un jove poc documentat, m'envaïen els predjudicis sobre els habitants de diferents països del món. Dels britànics, posem per cas, no distingia les seues nacionalitats. Pensava que tots eren anglesos. Evidentment, estava intoxicat pel pensament dominant. Segons aquest, la gal·lesa i l'escocesa eren varietats regionals i folklòriques d'Anglaterra. No acabaven ací els meus prejudicis. Tenia la vaga idea que tots els anglesos eren cavallers —gentlemen— elegantment vestits que acudien als seus clubs amb capell bolet i paraigüa. (S'ha de dir, en honor a la veritat, que els clixés també sovintejaven a l'altre costat; abans del nostre boom turístic, nombrosos estrangers creien que tots els habitants de la península érem andalusos i portàvem jupetí). Les dones, els joves, la classe obrera, els habitants de la ruralia, els immigrants de les antigues colònies i els hooligans no apareixien en la imatge distorsionada que jo tenia de la Gran Bretanya. A finals dels anys seixanta, ja vaig ser conscient de la diversitat social britànica.

Comencí a tenir consciència, per exemple, del vandalisme que protagonitzaven els hooligans per tot Europa, quan se celebraven esdeveniments esportius. La tragèdia esdevinguda el 1989 a Hillsborough, estadi de Sheffield, on moriren aixafades 96 persones durant un partit de futbol entre Liverpool i Nottingham Forest, ja em deixà clar que en totes parts hi ha de tot, gent civilitzada i vàndals. Posteriorment, comprovaria que els turistes que vénen del Regne Unit no solen ser cavallers de la City. A les nostres platges arriben sobretot joves d'alguna tribu urbana, estibadors de port, jubilats, estudiants, ames de casa del Yorkshire, brètols que salten de dalt dels balcons a les piscines... Des que era persona feta i dreta, i havia estudiat un poc d'història, coneixia també que Gran Bretanya no s'havia lliurat de la tara feixista; l'aristocràcia i les classes altes britàniques arribaren a simpatitzar amb Adolf Hitler. Fa un any, es van difondre unes fotos significatives de la petita Isabel, futura reina Isabel II, i la seua germana Margarida fent el salut nazi.

Les ensinistrava la mare d'Isabel i l'oncle Eduard, príncep de Gal·les i posterior monarca durant onze mesos (abdicà per haver-se casat amb la nord-americana divorciada Wallis Simpson). Eduard esdevindria duc de Windsor. Eren conegudes les seues simpaties per Hitler. En 1937, va recórrer l'Alemanya nazi. En definitiva, la tradicional flegma britànica tenia molt de llegenda. Els humans de tot arreu ens semblem prou. Dic açò, perquè els prejudicis han reviscolat a conseqüència del Brexit. Aquests dies se sent dir que tots els britànics són xenòfobs, egoistes i antieuropeus. ¡Prejudicis! La societat britànica està dividida. Els partidaris d'abandonar la Unió Europea només han obtingut un 51,9 % dels vots en el referèndum que ha decidit la qüestió. Tornem al principi. No tots els britànics —ni les britàniques— porten bolet i paraigüa. A l'Ulster, Escòcia i Londres s'ha votat majoritàriament per la permanència en la UE. Quasi la meitat dels gal·lesos i la majoria dels joves de tot el Regne Unit també volen quedar-s'hi.

El Brexit ha triomfat gràcies a la gent més gran de l'Anglaterra profunda. El sentiment xenòfob contra els immigrants estrangers no és l'únic factor que explica el rebuig a la Unió Europea. També han influït el dèficit democratic que afecta totes les seues institucions i les polítiques neoliberals impulsades per l'establishment europeu. Les capes populars —la classe obrera, la classe mitjana empobrida, els aturats— de diferents parts del continent han donat l'esquena a la socialdemocràcia; la culpen de col·laborar en les retallades a l'estat del benestar. En molts països (Alemanya, França, Àustria), els beneficiaris són partits d'extrema dreta. L'euroescepticisme prolifera pertot arreu. El sistema escampa tinta de calamar; adjudica tota la responsabilitat del Brexit al "peculiar" caràcter dels britànics. No es pot descartar que la idiosincràcia dels illencs haja influït en la seua decisió, però jo, que no porte bolet i sóc un europeista convençut, estic fins als nassos de no pintar fava en les decisions que es prenen a Brusel·les, o a Berlín.

El parlament d’Escòcia

En agost de 2009, durant uns dies d’estada a la ciutat d’Edimburg, vaig visitar el parlament escocès. Mentre recorria les dependències de la cambra, pensava en el munt de curiositats que depara Escòcia als seus visitants. Des de la devolució de poders ratificada en referèndum l’any 1997, Escòcia gaudeix d'un autogovern limitat; el parlament britànic conserva la capacitat de reformar, canviar, ampliar o abolir el sistema de govern escocès. Els poders executiu i legislatiu continuen en mans del govern i el parlament del Regne Unit. Però sota el règim de devolució de poders, certes àrees del legislatiu i l'executiu han estat transferides al govern i al parlament d'Escòcia. El parlament del Regne Unit manté el poder decisori sobre impostos, seguretat social, exèrcit, relacions internacionals, mitjans de comunicació i altres àrees explícitament indicades a l’Scotland Act de 1998 com a matèries reservades. El parlament escocès té competència legislativa en totes les àrees relacionades amb Escòcia —fins i tot pot variar lleument els impostos. En certs assumptes, la legislació escocesa ha optat per solucions diferents a les vigents al conjunt de l'estat: per exemple, l'educació universitària i la cura de la gent gran són gratuïtes per als escocesos, mentre que a la resta de Regne Unit cal pagar unes taxes pels mateixos serveis. Escòcia va ser també el primer país del Regne Unit a prohibir el tabac en espais públics. Totes aquestes decisions es prenen al parlament d’Escòcia.

 

Des de 2004, la seu oficial de la cambra es troba el barri de Holyrood, al final de la Royal Mile d’Edimburg. L’edifici fou dissenyat per Enric Miralles. Aquest personatge, arquitecte i professor universitari, nascut a Barcelona en 1955, estudià arquitectura a l'Escola Tècnica Superior d'Arquitectura de la ciutat comtal, on es va graduar. Després amplià estudis a la Universitat de Columbia, en Nova York. Inicià la seua activitat professional a l'estudi d'Albert Vilaplana i Helio Piñón. Casat amb l'arquitecta Carme Pinós, va fundar el seu propi estudi arquitectònic, on desenvolupà treballs de projecció internacional. Es divorcià el 1991 i es tornà a casar amb la italiana Benedetta Tagliabue, amb la qual treballà conjuntament en l'estudi EMBT. En 1991, rebé el Premi FAD d'arquitectura per la construcció del Cementiri d'Igualada; en 2004, per les aules del Campus Universitari de Vigo. L'any 1995 fou guardonat amb el Premi Nacional d'Arquitectura concedit pel Ministeri de Cultura, el 1996 amb el “Lleó d'Or” a la Biennal de Venècia i el 2001 amb el Premi Nacional de Patrimoni Cultural concedit per la Generalitat de Catalunya, que compartí amb Benedetta Tagliabue. Durant aquesta època, dissenyà el projecte del Parlament d’Escòcia, obra que no veié acabada; morí el 3 de juliol de 2000 a la seva residència de Sant Feliu de Codines, a conseqüència d'un tumor cerebral.

El parlament escocès consta d’un conjunt d’edificis amb forma de fulla. Una de les ales, coberta de vegetació, es fon amb el parc adjacent i amb les restes de murs de construccions anteriors. A l’interior es disposen distints motius geomètrics basats en una pintura d’Henry Raeburn, El reverend patinant, autèntica icona de l’art escocès. Gablets encadenats i l’horitzó de barques boca per avall del Garden Lobby completen l’arquitectura del conjunt, que és visitable. Fidel al meu costum d’admirar peces emblemàtiques d’arquitectura moderna, vaig aprofitar la meua estada en Edimburg per a recórrer l’exterior i l’interior de l’edifici principal. El parlament escocès compta amb 129 diputats, 73 dels quals representen districtes electorals o constituencies i són elegits pel sistema d'escrutini uninominal majoritari; els restants 56 són elegits en vuit districtes mitjançant el sistema proporcional. Els càrrecs electes tenen una durada de quatre anys. Després de les eleccions, el parlament proposa un dels seus membres, el cap del partit que aconsegueix la majoria parlamentària, per a ser nomenat per la Reina Primer Ministre d'Escòcia (First Minister of Scotland o Prìomh Mhinistear na h-Alba). La resta dels ministres també són proposats pel parlament i aprovats per la Reina, i formen, juntament amb el primer ministre, el govern d'Escòcia, és a dir, el poder executiu escocès.

Món a part

Escòcia és un món a part. En les recents eleccions generals celebrades al Regne Unit, el Partit Nacional Escocès (Scottish National Party o SNP) ha obtingut un triomf avassallador al 95% de les circumscripcions en què es presentava; s’ha fet amb 56 dels 59 escons que estaven en lliça al territori escocès, agranant els conservadors i, sobretot, els laboristes. Aquests, que solien obtenir la majoria d’escons escocesos al parlament britànic, han pagat molt cara la seua campanya contra la independència, durant el recent referèndum d’autodeterminació. Els escocesos, que no volen veure ni en pintura els tories, han castigat els laboristes per impulsar les mateixes polítiques econòmiques i socials que els conservadors. ¿Per què tenen, els escocesos, tanta antipatia al partit tory? Per què no volen perdre el seu estat del benestar. (Els tories volen privatitzar-ho tot.) En Escòcia, l’ensenyament, la sanitat i els serveis assistencials són bàsicament públics i gratuïts. El sistema educatiu, posem per cas, sempre s'ha diferenciat del vigent a la resta del Regne Unit, amb un èmfasi especial a l'educació obligatòria.

Escòcia fou, després d'Esparta, el primer país a dissenyar un sistema d'educació pública general. L'escolarització esdevingué obligatòria per primera vegada amb l'Acta d’Educació de 1496. En 1561, l'Església d'Escòcia dissenyà un programa de reforma espiritual que incloïa la creació d'una escola a cada parròquia. L'educació fou un assumpte més propi de l'Església que de l'Estat fins a l'Acta d'Educació de 1872. En Escòcia, els xiquets de 3 i 4 anys tenen dret a guarderia gratuïta. L'educació primària formal comença als 5 anys i dura set. Els alumnes han de realitzar un examen als 15 o 16 anys, després del qual poden elegir seguir a l'escola i preparar els exàmens d'accés a estudis mitjans, superiors o avançats. Un petit nombre d'estudiants d'escoles privades segueixen el sistema educatiu anglès en comptes de l'escocès. Hi ha 14 universitats a Escòcia, algunes de les quals estan entre les més antigues del món. El país produeix l'1% de les publicacions científiques del món amb tan sols el 0,1% de la població, i les institucions d'educació superior són responsables del 9% de les exportacions del sector serveis d'Escòcia.

 

En 2011, l’SNP ja havia obtingut la majoria absoluta al parlament d’Escòcia. Alex Salmond, líder del partit, fou elegit First Minister. Però després del referèndum per l’autodeterminació celebrat en setembre de 2014, Salmond dimití i fou substituït per una dona, Nicola Sturgeon. La Scotland Office o Oficina d'Escòcia, dirigida pel Secretari d'Estat d'Escòcia, és el departament del Govern britànic dedicat a tractar els afers escocesos. Tindrà feina; durant la campanya del referèndum, el primer ministre britànic David Cameron es comprometé per escrit a augmentar les competències del govern d’Escòcia, si triomfava el no a la independència. El Regne Unit podria esdevenir un estat federal. És curiós. Es va dir —i el paral·lelisme amb Catalunya és evident— que si votava per la independència, Escòcia anava a ser expulsada de la Unió Europea. Però els escocesos —com els catalans— són europeistes convençuts. En canvi, la majoria dels anglesos és euroescèptica. De fet, Cameron, que ha guanyat les últimes eleccions generals per majoria absoluta, té el compromís de convocar un referèndum per a consultar si els britànics volen continuar a la Unió Europea. ¡Els escocesos sí! Ja dic: Escòcia és un món a part.

La mort d’una llengua

En Escòcia es parlen llengües pertanyents a dues famílies: la cèltica i la germànica. Formen part de la família germànica l’escocès i l’anglès d’Escòcia. L’escocès (en anglès, scots, lallans o lowland scots) és parlat a bona part d'Escòcia (principalment a les Lowlands) i en alguns llocs d'Irlanda del Nord i la República d'Irlanda (zones pròximes a la frontera amb l’Ulster). Aproximadament un 30% de la població escocesa es considera parlant fluïda de scots. És una llengua germànica occidental d'arrel anglosaxona (potser prové d’una varietat septentrional del denominat anglès mig, coneguda com “escocès antic”); no s’ha de confondre amb el gaèlic escocès, que és la llengua celta parlada a les terres altes d'Escòcia, ni amb el norn de les illes Shetland i Orkney, emparentat amb les llengües escandinaves. Junt amb l'anglès, l'alemany i el neerlandès, l’scots forma part de la família germànica occidental. El parentiu més pròxim el té amb l'anglès i el frisó, amb els quals forma el subgrup germànic insular.

Es debat la seua condició de dialecte o llengua autònoma i diferent, és a dir, si l'escocès és una llengua diferent o només un dialecte o conjunt de dialectes de l'anglès. Des de la unió d'Escòcia amb Anglaterra, no existeix una parla estàndard ni un estàndard d'escriptura comú a tots els dialectes. De fet, si no fos per l'acta d'Unió de 1707, probablement l'escocès i l'anglès s'haurien mantingut com a llengües molt properes però clarament diferenciades, com ha passat amb el noruec i el danès. En canvi, després de la unió, l'anglès esdevingué la llengua d'ús formal i literari a Escòcia, relegant l'escocès a una llengua d'ús col·loquial (hi ha, per tant, una situació de diglòssia). D'altra banda, moltes paraules originàriament escoceses han passat a ser part del vocabulari anglès. Bé que no té status d’oficialitat a cap dels països on es parla, el Regne Unit ha acceptat l'escocès com una llengua regional i l'ha inclòs a la Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries. També es va discutir el seu status en les negociacions de pau d'Irlanda del Nord.

 

L’escocès compta, almenys, amb cinc dialectes: escocès del nord, parlat al nord de Dundee (que es divideix en diferents subdialectes); escocès central, parlat al cinturó central del país (la zona més poblada), amb fortes diferències entre l'est i l'oest (Edimburg, Dundee i Glasgow tenen varietats pròpies, fortament influïdes per l'anglès, i en Aberdeen es parla escocès del nord); escocès del sud, parlat en la zona fronterera entre Escòcia i Anglaterra (els Borders); escocès insular parlat a les illes Orkney i Shetland; escocès de l'Ulster, parlat a Irlanda del Nord pels descendents dels immigrants escocesos (també conegut com ullans, contracció dels mots ulster i lallans). L’altra llengua germànica és l’anglès d’Escòcia, el dialecte estàndard de l’idioma anglès parlat en Escòcia. S’hi poden trobar influències de l’escocès i el gaèlic. (El viatger no anglòfon nota que l’anglès dels escocesos té un accent peculiar.) La variant més septentrional constitueix un dialecte diferenciat, l’anglès de les Highlands, més influït encara pel gaèlic.

El gaèlic escocès, anomenat erse o gàidhlig, per diferenciar-lo del gaeilge d’Irlanda, és l’única llengua celta que escara sobreviu a Escòcia, en algunes zones de les Terres Altes (Highlands), Strathclyde i les illes Hèbrides (zones conegudes com Gàidhealtachd). També es parla en algunes comunitats de Nova Escòcia (Canadà), sobretot a l'illa de Cap Bretó. L'expulsió forçada dels camperols escocesos per part dels grans terratinents al segle XIX explica l'expansió de la llengua fins al Canadà. Les llengües celtes es parlaven abans en zones molt més amples, com demostra la toponímia. Una varietat del gaèlic es parlava, posem per cas, al sud-oest d’Escòcia, pels volts de Galloway, en Annandale i en Strathnith, però ha desaparegut. Aproximadament un 1% de la població d’Escòcia és parlant de gaèlic escocès. S'estima que el nombre actual de parlants és d’uns 60.000 a Escòcia i d’entre 500 i 1000 a Nova Escòcia.

 

Es preveu que aquest nombre no deixe de minvar, ja que un percentatge important dels parlants són persones d'edat avançada. Això no obstant, durant els darrers anys, el gaèlic ha obtingut cert reconeixement oficial i hi ha tingut un increment del nombre d'alumnes que l'aprenen a l'escola. És reconegut pel Regne Unit com una llengua regional, segons la Carta Europea de Llengües Regionals o Minoritàries. Ara bé, després d'una llei aprovada al parlament escocès el 21 d'abril del 2005, és llengua oficial d'Escòcia juntament amb l'anglès. El gaèlic escocès, com el gaèlic irlandès i el manx, pertany a la branca goidèlica de les llengües celtes. Si bé el gaèlic irlandès i el gaèlic escocès tenen un lligam molt estret, les dues llengües començaren a divergir a partir del segle V, ja que l'escocès va ser enriquit gràcies als intercanvis lingüístics amb els altres pobles del nord de l'illa de Gran Bretanya. Per això, els parlants respectius no s’entenen del tot entre ells. El gaèlic fou introduït a Escòcia, al segle V, pels escots goidèlics, que anomenaren el país Ghaidealacht.

Fou la llengua dels reis escocesos fins al 1093, desplaçant l'idioma local dels habitants (potser el picte). Però cap el 1300, totes les Lowlands ja parlaven lallans. A partir del segle XIII, es va diferenciar del gaèlic irlandès i va desenvolupar una literatura pròpia. Durant els segles XVI i XVII, seguí les normes ortogràfiques irlandeses. Només des del segle XVIII, se'l consideraria un idioma diferent i es fixaria la seua ortografia, que no es diferencia gaire de la irlandesa. Hom calcula que, al segle XVI, un 66% dels escocesos devia parlar gaèlic, ja que la població estava molt concentrada al Nord i a Strathclyde, però el nombre va decaure molt ràpidament, sobretot des que el lallans esdevingué llengua de cort i, més tard, el centre de poder es desplaçà cap a Anglaterra. La davallada s'accelerà després de la desfeta dels Estuard el 1745. Cap a 1755, ja el parlaven només unes 290.000 persones (el 25% de la població); cap al 1801, els parlants eren 335.000. El 1891, hi havia 354.000 parlants (el 10% dels escocesos), dels quals només 43.739 eren  monolingües. Entre 1901 i 1991, el nombre anà minvant: 230.806, 159.021, 131.135 (el 2,68%), 94.000, 88.892 i 69.510.

Segons el Minority Rights Group, en 1987 només quedaven 79.307 parlants de gaèlic. A Canadà, on sols Cap Bretó comptava amb 80.000 gaelòfons en 1880, quedaven 30.000 en 1931, 7.000 en 1951 i 500 en 1991. Per altra banda, es calcula que en 1920 hi havia uns 8.000 gaelòfons escocesos a Londres (15.000 a Glasgow en 1960). Entre 1961 i 1971, el nombre de parlants bilingües augmentà en 8.000 persones, però el percentatge de bilingües a les zones gaèliques no ha deixat de minvar. En 1988, els únics indrets on el gaèlic continuava sent llengua majoritària de la població eren les Western Isles (amb un 79,5% de parlants) i les illes Skye i Lochalsh (amb el 53,6%). Hom calcula, per tant, que avui hi ha tants gaelòfons als Highlands com a Glasgow i Londres. Amb aquestes xifres, no es difícil de preveure que, en pocs anys, desapareixerà el gaèlic a Escòcia. Assistim, per tant, a la mort d’una llengua. El descens de parlants està causat principalment per l'emigració cap a les ciutats de parla anglesa, pels efectes del sistema educatiu anglòfon i per la diglòssia (status inferior del gaèlic respecte de l'anglès). El fenomen de la substitució lingüística està molt estès pertot arreu.

El país de les falgueres

En estiu de 2009, vaig recórrer terres d’Escòcia, país amb una natura esplendorosa. Generalment, el turista que visita qualsevol contrada, proveït de guia impresa i màquina fotogràfica, va a la cerca del tipisme, dels monuments, de la instantània que certifique la seua presència en racons remots. En acabat, dirà als seus amics: «¡Jo vaig estar allí!». I ensenyarà, amb cara de satisfacció, una foto seua davant d’un motiu característic del país visitat. Escòcia està plena de fites que conviden a posar per al retrat: faldilles de tartà, gaites, ruïnes d’antigues abadies, bous peluts, ovelles de cara fosca, destil·leries de whisky, castells, llacs amb monstres imaginats... Podem visitar ciutats (Edimburg, Stirling, Inverness, Aberdeen, Dundee, Oban, Glasgow...), viles (Pitlochry, Fort William...), palaus (Holyroodhouse, Blair Castle...). El millor del país és la seua gent, difícil de conèixer si no es domina el seu idioma o es recorren les seues terres amb excessives presses. Circulen diversos estereotips sobre el caràcter dels escocesos. Es diu que són expansius i cortesos, gent de camp valenta i apegada a les seues tradicions.

Jo no vaig poder comprovar tots aquests extrems, ni esbrinar què hi ha de tòpic en ells. El meu sojorn al país fou massa breu. Sí recorde, però, la impressió que em va causar Glasgow, la ciutat més poblada del país. La nit d’arribada, després de sopar a l’hotel, vam camejar pel centre urbà. Enfilarem per Sauchiehall Street i Buchanan Street. Tot era ple de dones (sobretot joves i adolescents en edat d’anar encara a l’institut) vestides de forma estrafolària: bandes de color rosa, minifaldilles increïbles, sabates de taló afilat, diademes... Proliferaven sobretot al primer tram del carrer Sauchiehall. Ens vam assabentar que celebraven les hen parties, comiats de solteres (literalment, festes de gallines). Pertot regnava l’ambient festiu i la gatzara. Hi havia una enorme gentada a les portes de discoteques, pubs i sales de festa. Glasgow, ciutat obrera i desimbolta, no té res a veure amb la circumspecta Edimburg. En realitat, l’ambient bulliciós de Glasgow no semblava britànic; pareixia més aviat mediterrani.

Tanmateix, Escòcia està situada a la mateixa latitud que Dinamarca o la punta meridional de Suècia, països atlàntics i humits. Un dels seus elements més atractius és, per tant, el paisatge: aigua i boscos espessos a les lowlands, prats d’herba i líquens a les higlands, llacs i rius d’aigües fosques i daurades (que ocupen les esquerdes d’antigues falles geològiques), una immensitat d’illes, grans i petites... Gran part del temps que vaig passar a terres escoceses el vaig dedicar a gaudir de la seua natura. Vaig caminar des del Pas de Killiecrankie fins a Pitlochry, recorrent les vores del riu Garry, el loch Faskally i el riu Tummel. Vaig camejar per la Great Glenn Way, a les vores del Caledonian Canal, molt a prop del loch Ness, vaig contemplar les aigües del loch Lomond. També vaig recórrer l’illa de Mull, a les Hèbrides Interiors. Allò que millor defineix els paisatges d’Escòcia és el color verd amb tots els seus matisos. Quan es recorren les lowlands, hom va descobrint totes les tonalitats possibles d’aquest color, del groguenc al maragda blavós. ¡Un festival per a la vista! Escòcia és, sobretot, el país de les falgueres, el reialme de les frondes i les espores.