¿Amenaça nuclear a l'horitzó?

A hores d'ara és difícil saber com acabarà la guerra desencadenada per Israel i EUA contra Iran. Sembla que les coses no van massa bé per als agressors imperialistes i sionistes. La resistència iraniana els ha sorprès. Les contradiccions de Donald Trump són constants, però plana la sospita que voldria escapolir-se de l'embolic que ell mateix ha provocat. ¡Difícil! Fer passar per honrosa una retirada és missió impossible. D'altra banda, Netanyahu està empipat davant la perspectiva que els EUA deixen sol Israel. Trump podria estar temptat de repetir, abans de marxar, la decisió nefasta de Nixon a la guerra de Vietnam, uns bombardejos terribles i indiscriminats, la qual cosa tampoc no suposaria cap alteració substancial del que ja s'ha fet fins ara. Els bombardejos diaris sobre territori iranià des que començà l'agressió han de ser titllats de crims de guerra. S'ataquen objectius que no tenen caràcter estrictament militar: escoles i liceus, universitats, centres de recerca científica, zones residencials, infraestructures civils (aeroports, ponts, dessaladores, dipòsits de combustible, centrals elèctriques...), hospitals, fàbriques de productes mèdics...

Deixar un país sense energia elèctrica, medicaments, centres mèdics, escoles i altres serveis de primera necessitat posa en perill la vida de milers de civils innocents i atempta contra el dret internacional humanitari. Donald Trump ha dit que vol retornar Iran a l'edat de pedra abans d'abandonar l'escenari bèl·lic, és a dir, ha confessat les seues intencions criminals. La incògnita és saber què farà Israel. ¿Continuarà les hostilitats contra Iran i el Líban en solitari? ¿Seguirà comptant amb subministraments militars dels EUA? ¿I Iran? ¿Cessarà d'enviar míssils i drons al territori israelià? Les autoritats de Tehrân podrien veure's temptades de martellejar Israel fins a l'hipotètic col·lapse de l'estat jueu. Dubte que ho aconseguiren, però aquesta hipòtesi mena a la darrera pregunta: ¿Estaran pensant les autoritats extremistes israelianes en la utilització del seu arsenal nuclear? Fins ara, la bomba atòmica ha tingut caràcter dissuasiu. Estava descartada la seua utilització. Ara bé, la temptació de fer-la servir si el posseïdor se sent acorralat no s'ha de menystenir. Està latent el perill de llançar una bomba bruta o, directament, una bomba atòmica.

D'altra banda, Israel tampoc no està lliure de l'amenaça nuclear. En 2007, el diplomàtic Ignacio García-Valdecasas publicava a la pàgina web del Real Instituto Elcano l'article titulat "El lobby israelí en Washington y su influencia en el Estado de Israel". En un dels seus paràgrafs, deia el següent: No puedo compartir la opinión de quienes minusvaloran los riesgos de la proliferación nuclear en Oriente Próximo. Oponerse a la proliferación tiene un valor en sí mismo, aunque se esté indirectamente beneficiando a Israel y aunque éste sea el principal causante y responsable de esta proliferación. Tampoco la comparto cuando señalan que es harto improbable que un Estado islámico con tecnología nuclear ponga su armamento a disposición de un grupo terrorista; dependerá de la solidez del régimen y del grado de fanatismo de sus dirigentes. A un grup islamista que decidís d'utilitzar l'arma nuclear no li caldria llançar-la al centre d'Israel; n'hi hauria prou amb llançar-la en qualsevol frontera per a provocar una devastació gegantina. I les repercussions a escala planetària serien inimaginables. La crisi és, per tant, d'extrema gravetat.

Hi ha molts odis creuats i concentrats en una extensió petita de territori. Ampliar les hostilitats a l'antic imperi persa no ha estat una bona idea. Els odis passaran de pares a rebesnéts i l'Estat d'Israel mai no es podrà sentir segur. Crec que el moviment sionista ha errat els càlculs adobant les polítiques agressives de l'estat jueu. La censura impedeix conèixer realment la magnitud dels danys que estan provocant els míssils i els drons iranians. Podrien ser més grans del que es diu. Atesos l'extremisme i el fanatisme religiós dels partits que formen la coalició de govern d'Israel, la temptació d'utilitzar armament nuclear deu ser molt forta. Les autoritats ni afirmen ni neguen la possessió d'arsenal nuclear, però no hi ha dubtes entre els analistes internacionals que Israel compta amb un nombre indeterminat d'ogives nuclears. Si els EUA es retiren de la guerra, si Iran continua martellejant Israel i aquest veu en perill la seua supervivència, qualsevol escenari és factible. En fi, la situació bèl·lica al pròxim orient és força preocupant i ningú no sap a hores d'ara quin final tindrà. El pitjor malson seria que Netanyahu decidís de prémer el botó nuclear.

Atacs de falsa bandera

Sembla que en la guerra contra Iran s'estan produint episodis de falsa bandera. Es poden posar exemples: llançament de míssils pretesament iranians contra territoris d'Azerbaidjan i Turquia, per a provocar que els dos països se sumaren a l'agressió a Iran; el bombardeig d'instal·lacions de gas d'algun país del Golf Pèrsic; llançament de míssils de creuer també pretesament iranians contra una base de Regne Unit i EUA a l'illa Diego García... Israel podria estar darrere d'aquests atacs. Potser els dos míssils contra la base de Diego Garcia haurien sortit d'un submarí israelià submergit a l'Índic. L'objectiu seria fer creure que Iran té capacitat per a atacar urbs com Roma, Berlín, París... Es tractaria, en última instància, d'aconseguir que la Unió Europea done suport a l'agressió a Iran. ¿Són o no atacs de falsa bandera? ¡Qui sap! En qualsevol cas, la falsa bandera és una especialitat dels serveis secrets israelians. Estigué present a les protestes produïdes en Iran des del 28 de desembre de 2025 al gener passat. Els comerciants i els mercaders del Basar de Tehrân foren els primers a protestar, però les manifestacions es van propagar per tot el país.

Iran pateix una enorme sequera i una crisi econòmica brutal, amb inflació altíssima i depreciació de la moneda. La mala gestió del govern n'és una causa, però la situació s'agreujà quan Trump decidí d'intensificar les sancions i el bloqueig econòmic. A l'últim, els estudiants i l'oposició se sumaren a la protesta. Està clar que el govern iranià sol reprimir violentament les protestes, però diverses fonts asseguren que el Mossad, totalment infiltrat entre els manifestants, es va dedicar a provocar incidents de gran violència, per a desencadenar una terrible repressió contra la protesta. Així ho confirmen diferents fonts. L'exdirector de la CIA Mike Pompeo digué que el Mossad tenia agents infiltrats entre els manifestants. Netanyahu animava les protestes. El 10 de gener, la televisió israeliana Channel 14 afirmava que agents estrangers infiltrats entre els manifestants havien matat alguns membres de les forces de seguretat iranianes. Tehrân també va denunciar la presència d'agents estrangers que convertiren una protesta pacífica en una revolta violenta. La insurrecció pretesament generalitzada seria, almenys en part, més falsa que un duro de goma.

Juan Manuel de Prada, columnista d'ABC i gens sospitós d'inclinacions esquerranes, deia: ... la reciente insurrección «feminista» contra los ayatolás (en realidad una bandera más falsa que Judas urdida por la CIA i el Mossad). Finalment, els provocadors aconseguiren llurs objectius a mitges: es desencadenà una terrible repressió que va causar milers de morts —uns 7.000, segons la relatora de Nacions Unides—, però fracassà l'objectiu principal, la caiguda del règim. Ara bé, els morts per la repressió han estat d'utilitat per a Israel i els EUA, perquè han servit d'excusa per a desencadenar una agressió no provocada contra Iran i per a cometre diversos assassinats —el d'Ali Larijani, posem per cas. La precisió amb què són eliminats els líders iranians palesa l'enorme infiltració del Mossad. Israel i EUA acusaven Larjani de ser el responsable de reprimir violentament la protesta contra el govern dels aiatol·làs. «Li diu el mort al degollat.» Recordem que Netanyahu és l'últim responsable de més de 75.000 palestins assassinats a Gaza —xiquets, dones i ancians inclosos. El Tribunal Penal Internacional ha dictat una ordre de cerca contra ell per delicte de genocidi.

Però continuen les falses banderes israelianes. ¿L'última? La difusió d'un vídeo en què es veu algú col·locant en un míssil suposadament iranià un adhesiu amb la foto de Pedro Sánchez i una frase d'agraïment al president espanyol. De seguida, el govern israelià ha aprofitat la falsa bandera per a carregar immediatament contra Sánchez. Núñez Feijóo i els seus portaveus també han atacat Sánchez sense prendre's la molèstia de verificar la veracitat del contingut del vídeo. El PP està influenciat pels lobbys sionistes, ben presents en diverses comunitats autònomes i en tot l'Estat. ¿Falsa bandera contra Sánchez? Teories de la conspiració a part, el govern israelià té moltes raons per a desgastar la imatge del president espanyol; fou el primer líder europeu que va titllar d'il·legítima i contrària al dret internacional la guerra contra Iran. També fou el primer a condemnar-la amb rotunditat. «¡No a la guerra!», va proclamar. L'establishment sionista d'Israel i de tot el món està molt furiós contra Sánchez i els seus ministres. ¿Continuaran les accions de falsa bandera? És previsible que sí, mentre dure una guerra que no sabem com i quan acabarà.

La veritat, la primera víctima

Tothom sap que la veritat és la primera víctima de qualsevol guerra. Els conflictes a l'Orient Mitjà en són bona prova. La mentida pot ser una arma més poderosa que una bomba de 14.000 kg i té múltiples rostres, un d'ells la censura, l'ocultació de la veritat. EUA van aprendre molt de la guerra de Vietnam, retransmesa diàriament per tots els canals de televisió. Jo ho recorde molt bé. Veia als telenotícies unes imatges espantoses. L'exèrcit nord-americà va prendre bona nota. Des de llavors, quan ha desencadenat una de les seues múltiples agressions bèl·liques en un racó del món, ha restringit dràsticament l'activitat dels periodistes. Aquests, que es dediquen a cercar la veritat, només poden accedir als escenaris autoritzats per les autoritats militars. Així és impossible saber realment com es desenvolupa la guerra. Es pot constatar a Israel. Les autoritats no permeten fotografiar ni filmar els efectes dels míssils iranians que les defenses antiaèries no aconsegueixen interceptar. Els infractors de la prohibició s'arrisquen fins i tot a penes de presó. Però hi ha altra classe de censura: la imposada pels propietaris dels mitjans de comunicació.

La informació que arriba al ciutadà és parcial i esbiaixada. El resultat de tot plegat és que resulta impossible saber de ciència certa si la devastació en terra israeliana és molta, poca o regular. En conflictes anteriors a la zona, l'exercit israelià ha optat per una mesura més bèstia: assassinar directament els periodistes, perquè no puguen informar de la veritat, una pretensió molt difícil d'aconseguir; al final, la veritat acaba filtrant-se per múltiples escletxes. Tanmateix, a l'actual guerra, l'hermetisme no permet, de moment, fer-se una idea exacta de la dimensió dels danys que està patint Israel. Després estan les campanyes deliberades d'intoxicació que circulen per Internet. ¡I faltava la intel·ligència artificial! És pràcticament impossible separar la veritat de la mentida en tot allò que es propaga per les xarxes. Podem sospitar que les coses no estan anant bé ni per als EUA ni per a Israel. Pensaven que Iran anava a caure en tres dies, però ja portem vint-i-set de conflicte i Iran és capaç de resistir i contraatacar. Quant als danys patits per aquest país, tampoc no ens arriba massa informació. No sabem si Mojtaba Khamenei està viu o mort.

Els serveis d'intel·ligència i la guerra híbrida també col·laboren a difondre mentides a tort i dret. Altra varietat d'ocultació de la veritat és prohibir filmar els fèretres de soldats morts coberts amb les barres i les estrelles o amb l'estrella de David. El motiu és evident: impedir que els ciutadans copsen la realitat de la guerra. A la d'Iraq, més de 4.600 soldats dels EUA moriren en combat, i milers més es van suïcidar després de tornar a casa. No convé que la gent veja les imatges dels taüts als telenotícies. Jo encara recorde com nombrosos joves estatunidencs es negaven a participar en la guerra de Vietnam. La protesta social precipità la negociació de pau amb els nord-vietnamites a París —en realitat una retirada nord-americana. És una veritable infàmia enviar joves a morir en una guerra llunyana contra un país en què no se li ha perdut res a l'estat agressor. Després del conflicte de Vietnam, les guerres ja no es televisen; la veritat no interessa a cap dels bàndols bel·ligerants. Per tant, l'actual guerra d'Orient Mitjà no proporcionarà imatges ni de fèretres embolicats amb banderes, ni de funerals d'estat en honor als caiguts en combat.

La cesura tampoc no permet saber si algun portaavions dels EUA ha estat atacat per Iran. Es diu que el Gerald Ford hauria patit un incendi a la bugaderia. ¡Vés a saber! Acceptar que el vaixell ha estat encertat per míssils iranians seria demolidor per al prestigi de la superpotència militar. Hi ha altra modalitat de mentida més antiga que la picor: l'atac de falsa bandera, que provoca una reacció de l'atacat beneficiosa per a l'atacant. I finalment està la farsa neta i pelada. Dilluns, Trump digué que estava negociant amb Tehrân. Com la cosa anava bé, Trump havia decidit cinc dies de treva abans d'atacar les centrals elèctriques d'Iran. ¡Una bola! Els iranians no tenen incentius per a negociar. Cal recordar que l'inici de l'agressió dels EUA i Israel es produí enmig d'unes converses prometedores, segons al-Busaidi, mitjancer i ministre d'afers exteriors d'Oman. Les autoritats iranianes se senten traïdes i no volen tornar a caure al parany. Han negat contactes directes amb EUA. Trump amollà la bola després que Tehrân amenacés amb la destrucció de centrals elèctriques i plantes dessalinitzadores d'estats del Golf. Trump menteix més que alena.

Trump i Netanyahu combustible per a falla

Era inevitable que Donald Trump, un individu amb trastorn narcisista de la personalitat i dèficit d'aprenentatge, aparegués en alguna falla de Xàtiva. D'una banda, fer un ninot del personatge és molt fàcil; n'hi ha prou amb posar-li una gran cabellera taronja (o del color del flocall del panís), cara de pomes agres i una llarga corbata roja. Però resulta, a més, que les decisions frenètiques del president dels EUA, afecten gents de tot el món, també els xativins. (Quan la psiquiatria encara no havia evolucionat, els frenètics eren lligats perquè no feren mal.) Les conseqüències més greus de la guerra desencadenada il·legalment contra Iran per Israel i EUA són la pèrdua de vides humanes, els ferits, la ruïna (de ciutats, del patrimoni històric i artístic, del medi ambient), les multituds de desplaçats que ho han perdut tot... Però la guerra amenaça també de provocar una crisi econòmica global, per l'encariment del petroli, el gas natural i certes primeres matèries. Els xativins comencen a notar-ho en les seues butxaques quan porten els cotxes a la gasolinera.

Iran, el més afectat per l'agressió no provocada, és un estat successor de l'antiga Pèrsia. El segon Imperi Persa, el Sassànida, que esdevindria un dels més extensos d'Àsia a la primeria del segle VII, acabaria conquerit pels musulmans. En el segle XIII, quan Jaume I conquistava Xàtiva, a Orient tenien notícies de la nostra ciutat. El persa d'origen àrab, Abu-Yahya al-Qazwīnī, jurista, astrònom, viatger i geògraf nascut en Qazvin (Iran), va redactar Kitāb āṯār al-bilād wa ajbār al-ʿibād, obra amb un extens capítol dedicat al territori andalusí. (Potser ignorava que Madinat al-Xateba havia deixat de pertànyer a al-Andalus.) Va descriure més de trenta ciutats. Els dedicava adjectius perquè el lector en pogués imaginar el prestigi i en deduís la grandària. Per exemple, deia que València era antiga —una ciutat preislàmica d'antiga fundació. De Xàtiva deia que era antiga i gran (qadīma wa kabīra). Encara que l'actual Iran continue pertanyent al món islàmic, el 60% dels seus habitants són tan aris com els europeus. L'idioma oficial és el persa. La branca xiïta de l'islam és la religió majoritària des de 1501. De 1925 a 1979 hi va regnar la dinastia Pahlaví.

¿Des de quan tinc notícies d'Iran? De menut, jo sentia parlar a ma mare de Farah Diba, la tercera esposa de Mohammad Reza Pahlavi, l'últim xa d'Iran, enderrocat per la revolució islàmica de l'aiatol·là Khomeini. Jo calcule que les revistes del cor amb la foto de Farah devien estar a totes les perruqueries femenines de Xàtiva. El xa havia permès un cop d'estat, en 1953, contra el primer ministre Mohammad Mosaddeq, que volia nacionalitzar el petroli. El cop, orquestrat per Regne Unit i EUA, instaurà la dictadura. Des de llavors, l'animadversió de molts iranians vers britànics i estatunidencs és irreductible. En 1971, el "rei de reis" Reza Pahlavi va organitzar uns grans fastos a les ruïnes de Persèpolis, per a celebrar els 2.500 anys del naixement de l'Imperi Persa. La sumptuositat de les mil i una nits es televisà. En representació del comte de Barcelona i el govern de Franco, hi acudiren Joan Carles i Sofia. ¡Més xerrola a les perruqueries xativines! Ho contava la meua sogra. Clienta que arriba a fer-se la permanent: «Escolta, ¿parleu de Reza?»

En 1976, Farah Diba visità Espanya, invitada pels reis Joan Carles i Sofia. Franco ja havia mort. Avui, sabem que Joan Carles havia demanat al xa d'Iran un donatiu de deu milions de dòlars per a ajudar a consolidar la monarquia espanyola i evitar el triomf electoral del Partit Comunista. En la pràctica, aqueixos diners havien de finançar la campanya d'UCD, però Suárez va dir que ell no n'havia vist ni un cèntim. En 1978, durant un viatge per Àsia, Joan Carles i Sofia visitaren de nou Iran i foren rebuts per Reza Pahlavi i Farah Diba, que marxarien a l'exili l'any següent. La seua presència en les revistes del cor aniria minvant. Quant a mi, en 2015, vaig viatjar a Iran. Vaig conèixer Shiraz, Persèpolis, Pasargada, Yazd, Meybod, Isfahan, Kashan, Teheran... El país és meravellós i els seus habitants, hospitalaris. Els mitjans en donen una imatge molt negativa. I hi ha qui, sense haver-hi estat, es creu tot el que li conten. Pense en les morts i la destrucció que estan provocant Trump i Netanyahu i no puc evitar que m'envaïsquen la ràbia i la consternació.

(publicat a l'edició digital de Levante-EMV, el 21/03/2026)

Normalitzar l'assassinat

L'agressió no provocada dels EUA i Israel contra la República Islàmica d'Iran s'està traduint en un cúmul de monstruositats que deixa bocabadat. La primera de totes és el fet mateix d'iniciar una guerra sense cap provocació prèvia, sense autorització de la comunitat internacional i, per tant, sense cap cobertura legal. Lògicament, qualsevol episodi derivat d'un primer fet il·legítim està viciat d'origen. Inclús si la guerra fos lícita, no trobe moralment acceptable el pla israelià i nord-americà d'anar assassinant gradualment els líders i els funcionaris iranians. Tractant-se de militars, encara es podria acceptar. Però assassinar premeditadament científics i líders religiosos o polítics... Cal recordar que Israel ha practicat aquests assassinats inclús quan no hi havia cap guerra declarada. ¿Què pensaríem si els iranians contestaren de la mateixa manera? És una mera suposició, perquè no crec que ho aconseguiren. El degoteig de crims no cessa. L'últim mort ha estat Ali Larijani, una barreja d'home dur i pragmàtic —potser per això l'han eliminat. Com més va, més clar queda que les autoritats israelianes no tenen cap interès a negociar un alto el foc.

Els mandataris d'Israel i EUA, i els mitjans de comunicació que donen suport a les seues tesis, deshumanitzen els dirigents d'Iran. Els tracten de dimonis i animals assedegats de sang. Deu ser perquè el dèspota Trump i el genocida Netanyahu són dos angelets del cel. Deshumanitzar i demonitzar l'altre són els passos previs per a justificar la seua eliminació. «¡Hem enviat Larijani a l'infern!», va dir Netanjahu amb un somrís sinistre. Donald Trump ha arribat a posar preu —deu milions de dòlars— al cap dels líders iranians. Previsiblement, molta gent corrent troba acceptables els crims. Anem banalitzant i normalitzant a poc a poc l'assassinat. Els polítics de qualsevol estat que hagen comès crims de lesa humanitat o violat el dret internacional —no importa si són estatunidencs, russos, israelians o iranians— haurien de ser jutjats pel Tribunal Penal Internacional. Cap estat no pot apropiar-se unilateralment els papers de jutge i executor de sentències sense judicis previs amb garanties. Israel i els EUA porten a cap, simple i planament, assassinats indiscriminats, per bé que vulguen emmascarar els crims com accions de guerra.

A més a més, els atacs dirigits a eliminar líders i funcionaris d'un país estranger —en aquest cas Iran— segueixen un procediment que provoca moltes víctimes col·laterals. L'assassinat d'Ali Khamenei suposà també la mort de la seua esposa, una filla, un gendre i una néta petita. A Gaza i Líban, les forces armades israelianes (l'exercit més moral del món, segons les autoritats d'Israel) "han perfeccionat" el mètode; quan volen eliminar alguna persona —un mul·là xiïta o el cap d'una milícia— que viu amb la seua família en un bloc de diverses plantes d'habitatges, bombardegen tot l'edifici sense cap avís previ, per a impedir que l'objectiu de l'atac puga fugir. Aquesta classe d'accions mata nombroses víctimes innocents i ha sembrat de ruïnes extensos territoris palestins i libanesos. Ara, tant l'exèrcit dels EUA com el d'Israel apliquen el mateix procediment en Iran. Junt amb Ali Larijani, van assassinar també el seu fill Morteza Larijani, funcionari, el cap de l'oficina del dirigent, Alireza Bayat, i alguns membres de la seua seguretat. ¿Que Larijani era responsable de reprimir violentament protestes contra el règim dels aiatol·làs? Probablement.

Però tornem al ja dit anteriorment. Netanyahu és un presumpte genocida, amb ordre de cerca dictada pel TPI. Encara més: tot el món està ple de mandataris presumptament assassins —el príncep hereu d'Aràbia Saudita Mohammed bin Salman, per exemple. «Qui estiga lliure de culpa, que llance la primera pedra», va dir Crist (Joan, 8, 1-11). Si cada estat es pren la justícia per la seua mà, ens dirigim directament al caos. En fi, el degoteig d'assassinats de líders religiosos, funcionaris i polítics iranians continua. I a còpia d'escoltar-ho milanta vegades als telenotícies, els ciutadans corrents acaben normalitzant l'activitat criminal. Molts creuen que les víctimes s'ho tenien ben merescut. «¡Eren autèntics dimonis que mereixen estar a l'infern!» Tanmateix, Ali Larijani fou el negociador que va atènyer un acord nuclear amb els EUA durant el segon mandat de Barack Obama. La mort de Larijani allunya Iran d'una sortida negociada a la guerra, cosa que amb tota probabilitat desitja Netanyahu. Cada líder iranià assassinat és substituït per altra persona més radical que el seu antecessor. No deguem habituar-nos a l'estratègia criminal dels agressors.

Suposicions

En ser assassinat Ali Khamenei, la cúpula del règim iranià designà un triumvirat que havia d'assumir provisionalment les funcions de lideratge de l'aiatol·là desaparegut fins al nomenament del nou líder suprem de la República Islàmica. El triumvirat estava format pel president moderat Masud Pezeshkián, el cap ultraconservador del poder judicial Gholamhossein Mohseni Ejei i el clergue Alireza Arifi. Però cal pensar que hi havia un quart home fort, Ali Larijani, secretari del Consell Suprem de Seguretat Nacional —que ja podria estar mort. Durant uns dies governà una tetrarquia. Finalment, fou elegit successor de l'aiatol·là assassinat el seu fill Mojtaba Khamenei, la qual cosa empipà Trump i Netanyahu. Es fan moltes suposicions sobre Mojtaba. S'ha dit que no apareix en públic perquè ha mort. També corre el rumor que està hospitalitzat a Moscou, perquè fou ferit greument durant l'atac que matà son pare. Però podria haver-hi una explicació més simple: no apareix en públic per a evitar que el detecten. Els EUA han posat preu al seu cap —deu milions de dòlars— i Netanyahu diu que Israel eliminarà Mojtaba com va eliminar son pare.

En qualsevol cas, ja posats a fer suposicions, imaginem que Mojtaba Khamenei està realment mort. El seu nomenament com a líder suprem hauria estat una jugada mestra per dos o tres bones raons: Tehrân hauria enganyat tothom amb una maniobra de distracció; seguiria manant a l'ombra un grup, dividit entre moderats i radicals, cosa que explicaria algunes declaracions contradictòries dels seus membres; la designació de Mojtaba —en realitat una bonica enza per a enganyar— cercaria tocar els nassos a Trump, que aspirava a col·locar un titella com en Veneçuela. Inclús si Mojtaba estigués greument ferit, la cúpula del règim iranià, més complexa del que se sol dir, demostraria que manté el control de la situació, que descarta la rendició, que aposta per una llarga guerra de desgast i que intentarà tocar la moral dels països aliats dels EUA a la zona, provocant de pas una crisi econòmica global. Gent més radical que Ali Khamenei portaria ara el timó. Una de les primeres decisions de la tetrarquia podria haver estat la de completar el procés de fabricació de l'arma nuclear que Iran no tenia fins ara. ¡Males notícies per a Trump i per a Netanyahu!

 

 Vinyeta de Hanif Bahari

També es demostraria que el sistema de govern de la República Islàmica no és una dictadura unipersonal com repeteixen contínuament els polítics i els mitjans de comunicació occidentals. Però tornem al principi. Potser el nou líder suprem d'Iran simplement s'amaga per precaució, bé que exerceix plenament el seu lideratge polític i religiós i les seues funcions. Llavors, Trump i Netanyahu tindrien enfront un home més ultra que el seu antecessor i que ha vist com els EUA i Israel han assassinat el seu pare, la seua mare, la seua esposa, la seua germana, el seu cunyat i una neboda molt petita. ¿Algú esperarà esperit conciliador d'una persona així? Ja es veu que es poden fer múltiples suposicions. Ara bé, siga quina siga la més plausible —tant si Mojtaba està mort com si està viu i en funcions—, el règim dels aiatol·làs no mostra símptomes de col·lapse. No s'ha ensorrat com esperaven EUA i Israel. Al final, l'agressió a Iran només haurà aconseguit que l'establishment del país es replegue sobre si mateix i es torne més fonamentalista. La guerra il·legal allunya les perspectives democràtiques. Les dones continuaran pagant els plats trencats.

Cap gest d'humanitat

Al llarg de tota la història, darrere de les guerres sempre hi ha hagut el mateix mòbil: el robatori de riqueses alienes (territoris, recursos naturals, tresors, patrimoni artístic...). Els grans museus de França, Alemanya, Regne Unit —per posar només tres exemples— estan plens de patrimoni artístic eepoliat a altres nacions sotmeses. Naturalment, darrere de l'agressió contra Iran també està el robatori —de petroli, en aquest cas. En definitiva, el precapitalisme i el capitalisme són sempre els inductors de les conflagracions bèl·liques. Com explica l'historiador i sociòleg Emmanuel Rodríguez, en el seu llibre El fin de nuestro mundo. La lenta irrupción de la catástrofe, la crisi del capitalisme empenta a la cerca de nous mercats, noves matèries primes i nou coneixement, per tal d'augmentar la rendibilitat de les seues inversions. Però l'explotació dels recursos mostra símptomes d'un esgotament creixent. Hi ha cada cop menys terres, menys món que explotar, i l'existent està canviant molt ràpidament —i sembla que no en una direcció de més abundància i diversitat. (La crisi ecològica és només una dimensió de la crisi capitalista.)

Fins a 2008, la sobreabundància de capital en cerca de rendibilitat es dirigia cap a l'especulació dels mercats financers. Però aquesta crossa va entrar en crisi. Per tant, la competència creixent per acaparar els nínxols de rendibilitat disponibles es materialitza en guerres pel petroli i altres recursos, monopolis tecnològics molt tancats i la resurrecció de polítiques proteccionistes que semblaven periclitades. A més del pillatge, poden haver-hi altres motius per a iniciar guerres. La religió i la ideologia també influeixen en el desencadenament de molts conflictes. Encara més: la personalitat, totalitària i/o desequilibrada, del líder d'una potència imperial, és altra espoleta. A l'actual guerra en el pròxim orient es donen pràcticament tots els ingredients per a la tempesta perfecta. D'una banda tenim el capitalisme dels EUA —concentrat especialment en els sectors tecnològic, de l'energia i armamentista, però també en altres— que no vol perdre l'hegemonia mundial. La d'Iran és una guerra pel control del petroli i la seua distribució des del golf Pèrsic, per a fer la guitza a Rússia i, sobretot, a la gran potència emergent, Xina. Quasi tots els règims de la zona que no combregaven amb els plans dels EUA han estat escapçats. Només falta Iran.

Si sumem els interessos de les petrolieres nord-americanes, l'enorme bossa de gas natural davant la costes de Gaza que els israelians pretenen rapinyar, la fantasia sionista d'un Gran Israel que arribe fins al riu Eufrates —engolint-se Líban, Síria i part de Jordània—, el mite religiós de la terra promesa, els problemes legals de Netanyahu per corrupció, les idees reaccionàries de la il·lustració fosca i un individu amb trastorn narcisista de la personalitat i dèficit d'aprenentatge que ha esdevingut màxim mandatari de la potència militar més gran del món —i que a més està esguitat per l'escàndol Epstein—, tindrem com a resultat una explicació exacta del perquè de la guerra de Trump i Netanyahu. Per a completar la feina, els cal aniquilar els aiatol·làs d'Iran i col·locar-hi un règim titella. ¿Acabar amb la fabricació d'armes nuclears? ¿Alliberar les dones iranianes? ¿Instaurar la veritable democràcia al país? ¡Ha! Precisament, han assassinat Ali Jamenei, el líder religiós iranià que frenava la fabricació de l'arma nuclear. No tenen ni idea de quin país és Iran. Trump no va fer cas dels advertiments del cap de l'estat major del seu exèrcit. S'ha deixat dur per "intuïcions" seues i pels consells del seu gendre, d'un promotor immobiliari i d'un presentador de televisió.

Després de la destrucció d'un país sempre arriben les immobiliàries. Trump ha entrat en un laberint la sortida del qual no troba. La guerra, un dels Genets de l'Apocalipsi, té efectes devastadors; provoca morts, ferits, fam, destrucció (de ciutats, del patrimoni històric i artístic, del medi ambient) i munions de desplaçats que ho han perdut tot. Aquestes calamitats són constatables a Gaza, Líban i Iran. La doctrina militar d'Israel és clara: quan vol eliminar una persona —un mul·là xiïta, posem per cas— que habita amb la seua família en un bloc de vàries plantes d'habitatges, bombardegen tot l'edifici sense avisar, per a impedir que l'objectiu de l'atac fuja. El nombre de víctimes innocents —xiquets, dones i ancians inclosos— és enorme. El bombardeig d'una escola d'Iran matà cent setanta xiquetes. Un dels atacs més terribles a Tehrân fou el bombardeig d'unes instal·lacions petrolieres. L'incendi dels dipòsits provocà que el combustible ardent es propagués per diverses vies urbanes i es filtrés en el subsol. Per les aixetes d'algunes llars eixia petroli. La "pluja negra" i un núvol gegantí de contaminació tòxica es van estendre durant uns dies sobre tota la ciutat.

L'impacte per a la salut i el medi ambient és brutal. Les pluges negra i àcida que van caure sobre Tehrân després de l'atac són un perill real per a la població civil iraniana. El lloc bombardejat no semblava ser d'ús militar exclusiu. L'atac als dipòsits tindrà efectes a llarg termini; els elements tòxics hauran afectat la salut respiratòria de nombroses persones i hauran contaminat les aigües. L'alliberament massiu d'hidrocarburs, òxids de sofre i composts de nitrogen en l'aire seran duradors. Els impactes sobre víctimes civils poden ser qualificats de crims de guerra, perquè Israel i els EUA no compleixen les obligacions de proporcionalitat i precaució que estableix el dret internacional humanitari. Tota guerra és terrible, però la contemporània més; les potències militars s'ho juguen tot a la tecnologia. Amb avions i míssils poden arrasar tot un país, deixant un paisatge ple de runes, però eviten posar tropes en terra. I l'artilleria guiada per intel·ligència artificial no dóna peu a cap gest d'humanitat. Trump pot ordenar que un B-2 llance una bomba antibúnquer GBU-57 de quasi 14.000 kg guiada amb precisió i anar-se'n a jugar una partida de golf.

Dia de la Dona

Al començament del segle XX, el Dia de la Dona era celebrat només per obreres. Però ha acabat concernint totes les dones sense distinció. S'atribueix l'origen de la commemoració a l'incendi esdevingut el 1908 en una fàbrica tèxtil de Nova York. Moriren unes cent obreres que s'havien declarat en vaga i s'hi havien tancat. En realitat hi hagué tres incendis a la ciutat: un en 1857, durant una vaga de treballadores del tèxtil; l’esmentat de 1908 a la fàbrica Cotton; i un tercer a la Triangle Shirtwaist Company, el 25 de març de 1911. En aquest van morir 142 obreres —la majoria immigrants— que l'any anterior havien fet una vaga per a demanar millores laborals. El primer Dia de la Dona fou celebrat per les socialistes nord-americanes en 1908. A Europa, el 1910, durant la II Conferència Internacional de Dones Socialistes, Clara Zetkin proposà una celebració internacional, per a promoure el sufragi femení, encara inexistent. A partir de 1911, doncs, les europees celebrarien el Dia Internacional de la Dona Treballadora, el dia 19 de març.

Però des de la sortida al carrer, en protesta per la manca d'aliments, de nombroses dones russes, el 8 de març de 1917, la diada passaria a celebrar-se el 8 de març. Amb independència dels seus antecedents històrics, la diada és avui molt transversal; la desigualtat afecta totes les classes. Les dades són inapel·lables. Segons l'informe Women in Business 2026, el percentatge de dones CEO ha baixat al 18,5 % en el conjunt de l'Estat —un descens de deu punts en tres anys. El percentatge de presidentes d'empres també retrocedeix quasi un punt, del 4,4 al 3,5 %. El de sòcies ha experimentat l'últim any un gran descens, del 10,3 al 4,4 %. De fet, el govern mundial a l'ombra, format pels caps dels gegants tecnològics (Microsoft, Apple, Google, Meta, Nvidia, Tesla, Amazon), no compta amb cap dona. Les grans potències imperialistes (EUA i Rússia) també estan governades per mascles. Si las mujeres mandasen / en vez de mandar los hombres / serían balsas de aceite / los pueblos y las naciones, fa la lletra d'una de les jotes de Gigantes y Cabezudos, sarsuela amb música de Manuel Fernández Caballero i lletra de Miguel Echegaray.

La casualitat ha volgut que la diada de la dona coincidisca enguany amb l'agressió que porten a cap els EUA i Israel —també governat per un mascle— contra Iran, estat teocràtic i patriarcal. Algú pensarà que el país i el seu règim són agredits per reprimir les dones —molt més lliures en Iran que en les monarquies feudals del Golf—, o per massacrar l’oposició i conculcar els drets humans. Qui pense tot això somnia truites. Iran és un punt estratègic pel qual circulen els corredors energètics i comercials est-oest i nord-sud. El país dels aiatol·làs manté molt bones relacions amb Rússia i Xina, enemic aferrissat dels mandarins de Washington, temerosos de perdre l'hegemonia mundial. Volen col·lapsar la nova Ruta de la Seda i emparar-se del petroli iranià. L'enemic últim és Xina. L'alliberament de la dona iraniana els importa un rave a Trump i Netanyahu. La bola de l'arma nuclear és la nova versió de les "armes de destrucció massiva". En 2002, el general Wesley Clark va dir: «Ens desfarem de set règims en cinc anys, començant pel d'Iraq. Després, prendrem Síria, Líban, Líbia, Somàlia i Sudan. I acabarem la feina amb Iran.»

¿Quatre milions de morts i quaranta milions de desplaçats? Danys col·laterals. En fi, vull acabar aquesta columna amb una nota amable. Diumenge, Dia Internacional de la Dona Treballadora, podrem escoltar el concert que l'organista Montserrat Torrent oferirà a Montesa. Es tracta d'un esdeveniment molt especial. Montserrat va nàixer a Barcelona el 17 d'abril de 1926. Per tant, ¡està a punt de complir els 100 anys! Així i tot, estarà a Montesa per a interpretar un programa amb obres d'autors dels segles XVI, XVII i XVIII (Antonio de Cabezón, Francisco Correa de Arauxo, Joan Baptista Cabanilles, Alessandro Scarlatti...). L'organista té un currículum artístic i professional que impressiona. És una prova vivent d'allò que es pot aconseguir amb voluntat i treball. Deixe, per a concloure la columna, una reflexió de Montserrat: «Viure és creure, actuar segons la convicció pròpia, barrada a la vanitat, oberta a la persistència i la tenacitat. És assolir objectius, lluitar per un ideal, ser honrats. Deixem-nos bressolar pels braços de la il·lusió.»

(publicat a Levante-EMV, el 07/03/2026)

No a la guerra

Quan els governs han de prendre decisions sobre assumptes de màxima gravetat, l'opinió de la gent del carrer compta poc o gens. D'altra banda, com sempre s'ha dit, l'opinió pública sol ser l'opinió publicada. En altres paraules: moltíssima gent està intoxicada per allò que publiquen els mitjans de comunicació. ¡Per a mostra, un botó! Dilluns, alguns diaris portaven en primera plana aquests titulars: Irán dispara el terror en el Golfo (El Mundo); Irán arrastra a una guerra a Oriente Medio tras caer su líder (Levante-EMV). El segon és, a més, incoherent; cal conèixer el context per a entendre'l. Potser una formulació més coherent seria aquesta: Tras caer su líder, Irán arrastra Oriente Medio a la guerra. En qualsevol cas, tots dos titulars intoxiquen l'opinió pública. Els qui han arrossegat a la guerra són els EUA i Israel; han desencadenat una agressió no provocada. I Iran tindrà dret a defendre's, ¿no? Ja havia advertit que si era agredit atacaria les bases militars dels EUA instal·lades en diversos països del Golf Pèrsic, cosa absolutament lògica; des d'aqueixes bases es podia atacar territori iranià, que es troba a molt poca distància.

Tanmateix, els mitjans —de propaganda, més que d'informació— intenten fer-nos creure que l'agredit és l'agressor. ¡El món del revés! També crida l'atenció el tractament donat a la notícia de l'esclat de drons a les bases britàniques de Xipre. Se'ns ha enviat el missatge que Iran ataca territori de la Unió Europea. Ja n'hi ha dos estats membres (França i Alemanya) que han anunciat la seua participació en l'agressió a Iran. Ignore què en pensaran els francesos i els alemanys corrents d'aquesta decisió dels seus governs. Potser els semblarà bé, si s'han engolit la bola. Les bases britàniques a Xipre no són territori de la Unió Europea. Els britànics tenen plena sobirania sobre dues bases militars a l'illa, Akrotiri i Dekélia, que suposen un 3 % del territori de Xipre. En resum: els atacs —realitzats per la milícia d'Hizbul·là, no per Iran— han anat dirigits contra territori britànic. I que jo sàpiga, el Regne Unit no forma part de la Unió Europea des del Brexit. La majoria dels electors britànics no vol saber res de l'Europa continental. ¿Per quina regla de tres s'ha de sentir concernida la Unió Europea per un atac a una base britànica?

Segons el meu parer, el govern espanyol ha pres la decisió correcta. Ha prohibit que els avions cisterna de la força aèria dels EUA utilitzen la base de Morón per a qualsevol operació relacionada amb l'agressió a Iran. I el govern encara ha tallat curt; hauria d'haver fet extensiva la prohibició a la base naval de Rota. No s'ha de donar suport a una guerra unilateral i il·legítima per contrària al dret internacional. Ni ha estat provocada, ni compta amb autorització de Nacions Unides. Obeeix a interessos espuris de Trump i Netanyahu. Per a iniciar-la, israelians i nord-americans han apel·lat de nou al subterfugi de les "armes de destrucció massiva" en la seua nova versió de «tindran una bomba nuclear en poques setmanes» —cobla que es repeteix des dels anys noranta del segle passat. Els habitants de la pell de brau ja tinguérem prou amb les guerres d'Iraq i d'Afganistan, bé que alguns semblen haver perdut la memòria. Si els britànics volen donar suport a una agressió que ja ha començat a provocar víctimes innocents, ja s'arreglaran. Netanyahu es fa la víctima i tracta de convèncer l'opinió pública internacional que Israel es defensa d'una agressió iraniana. Iran mai no havia agredit cap veí. I segons el dret internacional, una guerra preventiva és il·lícita.

Res (ni la cortina de fum per a tapar la implicació de Trump en el cas Epstein, ni el robatori del petroli i altres matèries primes d'Iran, ni el mite del Gran Israel, ni els interessos geoestratègics dels EUA) no justifica que ens involucrem en una guerra que podria prendre una deriva letal per a tot el planeta. Els estats membres de la Unió Europea haurien de recuperar el seny i negar-se a col·laborar amb plans imperialistes. Ningú no sap com acabarà la guerra. Als trets reaccionaris dels mandarins de Washington s'ha d'afegir una ignorància supina. No coneixen amb qui s'han ficat. Iran té una història més que mil·lenària, de la qual se senten orgullosos els iranians, molt amants de llur independència. Els nord-americans tampoc no deuen tenir idea de quins són els trets del xiisme, religió majoritària a Iran. Assassinar Khamenei és com si s'hagués assassinat el papa de Roma. Han eliminat el líder d'una religió amb milions de fidels. L'han convertit en un màrtir. Era un autòcrata cruel, però cap base jurídica no autoritza que Trump actue com a jutge global. A més, ni ell ni Netanyahu estan per a donar lliçons. I els pot sortir el tret per la culata.

Cortina de fum

Aposte que ningú no parla ara d'Epstein, ¿veritat?

Recordant les víctimes

Cop d'estat i buit de poder

Sempre penge en aquest blog les columnes que em publica Levante-EMV. La de dissabte passat va rebre comentaris anònims. No vaig contestar, perquè no solc entrar en debats amb anònims. Tanmateix, un dels comentaris, prou metzinós, tocava temes que mereixen alguna reflexió. En principi, una república (i no em referisc a les soviètiques, ni a les islàmiques) no és beatífica ni pecadora, no és angelical ni demoníaca, no és bona ni mala. És la forma política d'un estat, en contraposició a la forma d'estat monàrquica. Repúbliques són estats del nostre entorn que tenen democràcia liberal: Portugal, França, Alemanya, Itàlia, Suïssa... Per tant, quan parlem de responsabilitats durant la II República cal referir-se a les dels seus governants. Convé utilitzar el llenguatge amb precisió. Els governs de la República, amb els seus encerts i els seus errors —això és altra qüestió—, eren legítims; sorgiren d'eleccions democràtiques. S'alternaren governs d'esquerres i de dretes. Que els governs republicans d'esquerres no dissenyaren una estratègia expressa per a eliminar persones de dretes no ho dic jo, ho diuen nombrosos historiadors.

Roque Moreno Fonseret, catedràtic d'Història Contemporània de la Universitat d'Alacant: En la zona republicana hubo violencia, asesinatos y persecuciones, especialmente en los primeros meses de la guerra. Nadie serio lo discute. Pero esa violencia fue, en gran medida, incontrolada, consecuencia del hundimiento del Estado, del caos inicial y de la pérdida de control de las propias autoridades republicanas. Entre els historiadors no hi ha debat; els fets són cristal·lins. Després del cop d'estat, la República es quedà sense exèrcit i es produí un buit de poder (el govern a males penes podia garantir la seguretat i l'ordre públic). Es va desencadenar la violència a la rereguarda republicana. Manuel Azaña, por exemple, va fer crides constants a la pau i la convivència. En canvi, la violència feixista fou perfectament planificada pels colpistes i s'allargà, ja derrotada la República, durant bona part de la dictadura. També hi ha consens dels historiadors sobre això. Julián Casanova, especialista en la Guerra Civil i el franquisme, és un dels ponents que no s'han negat a participar en les jornades de Sevilla organitzades per Arturo Pérez-Reverte i Jesús Vigorra.

Hay cosas que son incuestionables e innegables y no porque alguien un día se levantó y lo dijo, sino porque la historiografía las ha indagado. Negar la represión de Franco es negar el trabajo de algunos de los mejores historiadores del mundo. Tras ellos hay solidez, rigurosidad y años de investigación, diu Casanova. L'historiador de la Complutense Gutmaro Gómez Bravo explica que els consells de guerra en tota Espanya arribaren a superar el milió, xifra brutal. Nos acusan de no abordar lo que no nos interesa, pero al igual que he escrito sobre Franco, he escrito sobre el anarquismo y el anticlericalismo que se vuelve violento a partir del 18 de julio, diu Gómez Bravo. Julián Casanova redunda en la mateixa idea: Si alguien me señala por no haber escrito de Paracuellos, es que no me ha leído. En definitiva, la violència a la rereguarda republicana i la violència franquista van ser molt diferents en escala i duració. A Xàtiva, l'ajuntament republicà legalment constituït (presidit per Vicent Parra Servet, exiliat després de la guerra) fou substituït després del cop per un comitè revolucionari i un consell municipal no sorgits de les urnes.

Foren sobretot anarquistes (de vegades també comunistes) els autors d'assassinats execrables com el del canonge Gonzalo Viñes. (També s'ha de dir, en honor a la veritat, que les milícies populars, amb tots llurs excessos rebutjables, van ser l'únic sosteniment militar de la República fins a la constitució de les brigades mixtes.) L'Associació d'Amics de la Costera (sóc membre de la seua junta directiva) col·laborà fa poc en l'organització d'un cicle de conferències dedicat a la memòria de Gonzalo Viñes. I l'entitat va a publicar un poemari del canonge. De cap part de la meua columna es podia extraure la conclusió que jo no reconega la injustícia dels crims contra persones pel fet de ser religioses. Viñes va conrear la literatura, fundà un periòdic, El Obrero Setabense, impulsà el sindicalisme catòlic (d'acord amb els postulats de Lleó XIII) i fou un gran arqueòleg. Va fer troballes importants a la Cova Negra i era membre del Servei d'Investigació Prehistòrica de la Diputació de València. Els anarquistes anaren a Vallés, on s'havia amagat el sacerdot, i l'assassinaren. (Per cert, Salvador Mollá, que esmentava a la meua columna, també tenia conviccions religioses.)

Cadascú és lliure de pensar com vulga, fins i tot de manera esgarriada, però recordaré —ja ho he dit en altres ocasions— que mai no he simpatitzat amb el comunisme. De fet, tinc aversió a les seues variants més cruels i ominoses (Stalin, Pol Pot, Ceaușescu i altres personatges han protagonitzat alguns dels capítols més terribles de la història universal de la infàmia). No tinc reblanit el cervell per cap secta ideològica. No milite en cap partit polític. Però observe amb preocupació els intents de blanquejar un règim, el franquista, que arribà a confraternitzar amb els nazis de Hitler i els feixistes de Mussolini. Un dels mestres que van delatar el dissortat Salvador Mollá mostrava ufanós a les seues amistats un retrat de Hitler i una pistola. Al final, hi ha gent que pretén revisar la nostra història recent. Es tracta de fer creure que la guerra la van perdre tots els espanyols, que la brutal i sanguinària repressió del franquisme, fins i tot quan ja havia acabat la guerra, tampoc no va ser per a tant. Molts joves, que no van viure la dictadura, sí tenen llavat el cervell per idees extremistes. Però ja sabem que la saviesa la solen donar els anys.

Els morts no es poden defendre

Des de la darreria de gener, unes jornades impulsades per Arturo Pérez-Reverte i Jesús Vigorra han estat notícia de primera plana a causa de l'enorme enrenou que va suscitar la renúncia de David Uclés i altres persones (Paco Cerdà, per exemple) a participar-hi. Sorprèn la dimensió de la polèmica. S'ha dit que els renunciants han volgut fer el buit a les jornades, però ningú no ha boicotejat res. Uclés s'ha limitat a donar-se de baixa i a explicar-ne els motius. No vol compartir cartell amb Aznar i Iván Espinosa de los Monteros. I no vol que el seu nom figure sota el títol de les jornades, La guerra que todos perdimos, perquè sembla que el subscriu. Hi ha unanimitat sobre la improcedència de l'enunciat. Els organitzadors de l'esdeveniment ho han reconegut des del moment que han decidit modificar-lo. Les jornades podrien haver-se celebrat igualment en les dates previstes sense les persones que han marxat. La controvèrsia amaga en realitat l'intent de banalitzar el cop d'estat del 18 de juliol de 1936 i totes les conseqüències que se'n derivaren.

El cop provocà la Guerra Civil i un genocidi. Es calcula que els colpistes assassinaren 150.000 adversaris polítics a la seua rereguarda bèl·lica i durant la postguerra. També engrosseixen les xifres de la infàmia els morts per fam, els empresonats, els desposseïts de llurs béns, els exiliats, els apartats de les seues professions, els nens robats... Els crims a la rereguarda republicana no van obeir a cap estratègia dissenyada pel govern de la República. Foren perpetrats per elements incontrolats. En canvi, els dels insurgents estaven perfectament planificats. ¿Criminals i delators franquistes són intocables? Sembla que sí. En 2012, vaig publicar en aquestes mateixes planes un text titulat "La desmemòria històrica". A partir de La Causa General (Ramo separado de Játiva), enumerava els noms de mitja dotzena de delators, de gent que va denunciar persones desafectes al règim franquista. Espais públics de Xàtiva estan retolats amb noms d'acusetes. El meu article va tenir algunes reaccions virulentes. Se m'acusà, entre altres coses, d'haver-me ficat amb gent que ja no podia defendre's, perquè havia mort. De res no va servir la meua contenció.

Vaig evitar l'esment de delators els descendents dels quals (fills, néts) són veïns i ens els podem trobar pel carrer. Un cas colpidor, el de Salvador Mollá García, exemplifica el que vull dir. Va nàixer a Xàtiva i ocupà plaça de mestre de xiquets a Novetlè. Seria afusellat a Paterna. Sa mare patí presó. Els dos eren catòlics practicants. ¿Quin delicte havien comès? ¡Cap! Ell havia estat afiliat a la FUE (Federació Universitària Escolar), milità en Izquierda Republicana, era membre del Socors Roig Internacional (SRI) i s'allistà a l'exèrcit de la República. Fou tinent d'infanteria i lluità al front de Terol. En acabar la Guerra Civil, va ser denunciat per un metge, tres mestres i el director de l'Institut Simarro. Gràcies a la recerca del professor Vicent Torregrosa, coneixem els seus noms. Jo he arribat a tractar personalment amb els mestres. He tingut amistat amb fills i nores de dos d'ells. També conec les filles del metge falangista i delator. En base a les denúncies dels cinc acusetes, Salvador fou sotmès a consell de guerra sumaríssim i condemnat a mort per rebel·lió. Però segons cert corrent d'opinió, no s'ha de parlar de gent que no es pot defendre.

Qui no va poder defendre's fou el dissortat Salvador Mollá. Jo puc comprendre l'actitud d'alguns fills d'autors de fets ominosos; no deu ser plat de gust assumir certes herències. Comprendre no significa, però, compartir. No trobe admissible la llei del silenci que alguns propugnen amb un argument d'escassa consistència: que els autors d'episodis abominables estan morts i no poden defendre's. Segons això, mai no es podria posar l'ull crític sobre la història. En fi, hi ha actituds raonables, com la de la meua amiga Rosa, que vol saber si el seu avi, Antonio Villena Martínez, responsable de policia urbana en la gestora municipal franquista constituïda a Xàtiva només acabar la Guerra Civil (també va ser alcalde president accidental en juny de 1940), era un delator. Degué ser falangista, ¿però acuseta? No ho sé. En tot cas, cal rebutjar equidistàncies o intents de banalitzar i revisar la història recent. A la pell de brau passen coses ben cridaneres. Jo no imagine simpatitzants de Hitler invitats per institucions alemanyes a participar en col·loquis.

(publicat a Levante-EMV, el 07/02/2026)

Sospites gens infundades

La península de las casas vacías em sembla una novel·la magnífica. La qualitat literària d'una obra no ha de tenir necessàriament res a veure amb la qualitat humana de l'autor. ¿Quina classe de persona és David Uclés? Ho ignore. Per tant, no en puc dir gran cosa. El vaig escoltar per primera vegada en un programa de la 2 de TVE, Página 2. Responia a les preguntes d''Oscar López, director i presentador del programa. Res en aquella conversa no em va semblar estrany o estrafolari. L'escriptor responia amb naturalitat a les preguntes sobre la seua novel·la d'èxit. Sí crida l'atenció el seu costum de dur sempre —fins i tot en espais tancats— gorra plana o boina. Però això són manies d'artista; Juan Aguirre, del duo Amaral, tampoc no es lleva la gorra mai. Avui, la imatge d'un escriptor o d'un músic és molt important. En realitat, ha tingut importància sempre. És sabut que molts artistes han conreat un aspecte bohemi, deslligat de les convencions socials. Possiblement, Uclés es posa les gorres que solien utilitzar els obrers i els camperols perquè vol palesar la seua identificació amb el món proletari. Però a mi només m'interessa el que escriu.

Com ha esdevingut famós —ha venut 300.000 exemplars de La península i ha guanyat el Nadal amb la seua última novel·la—, ha acaparat els titulars per haver-se donat de baixa d'unes jornades de debat titulades La guerra que todos perdimos, coordinades per altre escriptor famós, Arturo Pérez-Reverte. Ha passat desapercebut que també s'han donat de baixa altres persones, com ara Paco Cerdà, recent Premi Nacional de Narrativa. Amb independència de l'encert o el desencert de la decisió d'Uclés —cadascú ja deu tenir presa la seua opinió— és evident que el títol de les jornades i el cartell anunciador eren impresentables. D'altra banda, a mi tampoc no m'abelliria debatre res amb José María Aznar o Iván Espinosa de los Monteros. El primer, falangista en la seua joventut, és un petulant que representa el pitjor de la dreta reaccionària espanyola. El segon fou un dels fundadors de Vox, partit neofeixista. Quan Federico Jiménez Losantos li va preguntar pel franquisme, Aznar contestà: No voy a condenar algo en lo que participó mi padre. El seu pare fou falangista i oficial del bàndol insurgent durant la guerra. És impossible imaginar que la perdés.

A Uclés li han plogut garrotades de tota mena: sectari, ignorant... Ha rebut fins i tot amenaces per X, cosa que l'ha obligat a tancar el seu compte a la xarxa social. Però allò més cridaner és el menyspreu a la seua obra literària per part d'alguns que la lloaven fins al passat dia 25. Inclús han arribat a dir que ningú no hauria de llegir La península de las casas vacías. En fi, crec que el debat estava mal plantejat; es pot sospitar que els organitzadors volien revisar la història, que cercaven equiparar colpistes fatxes i defensors de la legalitat republicana i que pretenien posar en situació d'igualtat repressors i víctimes de la repressió. Franco guanyà la guerra i va romandre en el poder fins a 1975. Les diverses famílies de la dreta ocuparen tots els espais de l'Estat; havien vençut. Els perdedors patiren repressió i exili. Ara, la dreta reaccionària es vol abonar, però, a la teoria de l'equidistància. La guerra la ganaron los mismos que la provocaron, y se lucraron de ella durante cuarenta años, afirma David Uclés amb raó. En tot cas, cal plantejar-se una pregunta: ¿la gent de tarannà progressista deu acudir o no a esdeveniments que intenten revisar la història?

La resposta és difícil. Jo trobe respectable que algunes persones opten per la participació. Debatre amb gent que pensa com tu no té sentit. S'ha de debatre amb qui pensa de manera distinta. Hi ha divisió d'opinions sobre si s'ha de participar o no en certs actes. Té raó qui diu que s'ha d'estar en tots els espais per a donar la batalla. I té raó qui diu que cal abandonar certs llocs per a no validar amb la participació tesis revisionistes. S'han de respectar les dues opinions; hi ha raons que adoben una i altra. Però cal establir unes línies roges. Sóc del parer d'Andreu Claret. «Es pot abordar allò que s'esdevingué pertot arreu, tant al front com a la rereguarda. Devem i podem comptar amb gent assenyada —n'hi ha— que tinga una història personal i una manera de pensar distintes de les meues. Amb Aznar, ¡no, gràcies!» La reacció irada de la dreta, per la decisió d'Uclés i altres persones que han decidit no participar a les jornades, mostra que les sospites al·ludides més amunt no són gens infundades. Als organitzadors els han fallat els càlculs i han reaccionat malament: ultraesquerra violenta, antifeixistes feixistes... Amb segons quina gent no s'ha de debatre res.

Ucraïnesos a Xàtiva

L'animositat contra els immigrants s'escampa pertot arreu. La ultradreta és partidària d'expulsar-ne massivament. Fins ara, el PP era moderat; parlava només de l'expulsió d'irregulars, però ara ha entrat en competició amb Vox per a veure qui la diu més grossa. És colpidora l'actitud cap als immigrants menors no acompanyats. Haurien de repartir-se equitativament entre els diversos territoris de l'Estat, perquè els centres d'acollida de Canàries, Ceuta i Melilla estan desbordats. Però el PP, necessitat del suport de Vox en moltes comunitats autònomes, es nega al repartiment equitatiu. Les dretes no s'expliquen bé. Quan parlen d'immigrants, es refereixen als provinents d'Àfrica i països asiàtics en què predomina l'islam. Dóna la impressió que aquesta immigració és majoritària, però les xifres diuen altra cosa. A l'Estat resideixen uns 8.500.000 estrangers, el 17'5% d'una població total de 48.600.000 habitants (el 12,5%, si es descompta la gent d'origen estranger que ja té la nacionalitat espanyola). El 45% dels forans procedeix d'Hispanoamèrica, el 30%, d'Europa, el 18%, d'Àfrica i el 7% prové d'Àsia (de Xina, Pakistan, Síria, Afganistan...).

Almenys el 75% dels immigrants comparteix amb nosaltres algun tret ètnic o cultural —també les tradicions religioses, amb independència que uns i altres siguem creients o no. Colombians, britànics, alemanys, ucraïnesos, veneçolans o argentins son percebuts com persones semblants a nosaltres. Només entre el 20 i el 22% dels immigrants procedeix de contrades on l'islam és la religió predominant. Però color de pell i vestimenta (el vel de les dones) inclinen a pensar que són més nombrosos. Ho podem comprovar a Xàtiva. Dels seus 30.072 habitants, 3.880 (el 13%) són estrangers. ¿Tots magrebins i subsaharians? ¡De cap manera! El 49,6% és d'Europa i el 27% d'Amèrica. Només un 18% és originari d'Àfrica. Per tant, unes vuit-centes persones —si tenim en compte també les procedents de països d'Àsia com Pakistan) posen en perill, segons Vox, la cultura i les tradicions de Xàtiva. ¡Adéu a les falles, al Corpus, al pernil i a la processó de la Mare de Déu de la Seu! ¿Vuit-centes? ¡Bah! Tots els musulmans no són islamistes radicals o gihadistes. També existeixen els no practicants, i magrebines i magrebins sense vel ni gel·laba.

En realitat, la immensa majoria dels estrangers passa desapercebuda. És el cas dels ucraïnesos. Al conjunt de l'Estat viuen uns 320.000 —més de 200.000 arribats després de la invasió russa a Ucraïna. Jo en conec a Xàtiva. Algú pensarà que tots els habitants d'Ucraïna professen la religió cristiana ortodoxa. Però hi ha, com a qualsevol lloc, ateus, agnòstics i creients no practicants. I sumats fidels de les esglésies grecocatòlica ucraïnesa, catòlica de ritus llatí i armènia catòlica, uns cinc milions d'ucraïnesos són catòlics. Predominen a l'oest del país. Lviv (Leopolis en llatí), capital de l'oblast' homònima, conserva edificis d'estils renaixentista, barroc, neoclàssic i modernista (secessió o art-déco). Destaquen les esglésies catòliques d'estil barroc. S'hi noten les influències dels períodes de domini austrohongarès i polonès. Inha (nom fictici per a preservar la seua identitat) resideix a Xàtiva des de fa molts anys. És una dona menuda que podria passar per xativina de soca-rel. Sol vestir texans. Ella, el marit i dos fills vingueren de la regió de Lviv.

Ucraïna és un gran mosaic d'ètnies, identitats i llengües. En part, la diversitat és producte de les deportacions forçoses a gran escala ordenades per Stalin. Inha domina el rus —obligatori en la seua època escolar—, però l'abomina. De Putin, no vol ni sentir-ne parlar. Inha i la seua família viuen en un pis exigu de l'eixampla. Quan les bombes russes sobre objectius civils ucraïnesos esdevingueren rutinàries, Inha féu venir a Xàtiva els seus pares i un germà, tots molt malalts. Els vaig regalar un llit articulat que havia utilitzat el meu progenitor. El d'Inha morí. Ella viatjà al seu país per a soterrar les restes incinerades. Pensa que mai no tornarà a viure en Ucraïna. L'interès de Putin per finir la guerra és nul. Vol emparar-se del país del Dnièper; l'autòcrata diu que Ucraïna forma part de la gran pàtria russa. Posa unes condicions impossibles per a l'alto el foc. Demana la rendició incondicional dels ucraïnesos, però aquests no estan disposats a rendir-se. L'empipament i la nostàlgia d'Inha no tindran fi, i la presència d'ucraïnesos a Xàtiva, tampoc.

(publicat a Levante-EMV, el 14/06/2025)

Iniquitat a la terra de Crist

Podem veure a les pantalles un cúmul d'atrocitats que adoben el pessimisme —almenys el meu. Alguns fets són especialment colpidors. A títol d'exemple, jo n'enumeraria quatre: el genocidi de Gaza, l'agressió russa a Ucraïna, les deportacions massives i il·legals ordenades per Trump i, sense eixir de Nord-Amèrica, el desmuntatge del sistema democràtic. Tenim, doncs, un pòquer d'iniquitats infames. Però igualment podríem fer gala d'una escala de color o un repòquer. Les possibilitats que ofereixen els diferents escenaris del planeta són infinites. Sobre l'extermini de població innocent a Gaza o la guerra d'Ucraïna ja he reflexionat sovint —bé que no sobra seguir fent-ho. Al top ten de la infàmia universal en aquests inicis del segle XXI, el genocidi de Gaza ocuparia el primer lloc. Però tampoc no podem passar per alt l'enorme angúnia d'una persona innocent que haja estat traslladada a la presó de Tecoluca, en El Salvador, sense cap autorització judicial i sense cap esperança de sortir de l'infern. L'inventor d'aquesta infàmia no és Trump. La inventà la senyora Meloni amb el trasllat forçós d'immigrants a un centre de detenció d'Albània.

Aquestes coses passen i ben poca gent es remou. Veiem coses inaudites que no semblen motiu suficient per a omplir els carrers del món amb milions de manifestants. El govern federal dels EUA ha decidit llevar fons a les universitats (tradicionals espais de llibertat) que han permès protestes i manifestacions contra el genocidi de Gaza. Estudiants i professors d'origen àrab que hagen participat o hagen escrit articles crítics contra al govern israelià en periòdics universitaris veuran negada la sol·licitud de nacionalitat i corren el risc de ser deportats —alguns a països que pateixen règims totalitaris. S'albira un futur de bojos, un horitzó molt negre. En una entrevista, José Miguel Monzón, el Gran Wyoming, deia açò: «Que cadascú, des del seu lloc, faça el que cal, mantenir la decència. No s'ha de llançar la tovallola. Només ha d'haver-hi una veritat que s'impose. No hem de resignar-nos.» Algun signe positiu s'ataülla. El rector de Harvard, posem per cas, ho té molt clar; cap govern no dictarà a la universitat què ha d'ensenyar i a qui. Val més això que res. És impossible canviar el rumb dels esdeveniments sols amb decència individual.

Ignore si, durant els dies de Setmana Santa, els atemptats sagnants contra els drets humans que es produeixen a Gaza o El Salvador han colpit els xativins creients de debò. Utilitze l'expressió "de debò" perquè hi ha algunes persones de profundes conviccions religioses i molts "cristians" de pura façana. Si no, ¿com s'explica que les esglésies estiguen pràcticament buides al llarg de l'any i les processons d'aquesta setmana —la de la Burreta, per exemple— hagen estat la mar de concorregudes? Cal tenir present, a més, que la multitud congregada a l'Albereda o als carres de volta de Xàtiva es divideix en dos grups: el públic que vol contemplar un espectacle de caire etnogràfic i els "penitents" contemplats. Si la gent que desfila en processons de Setmana Santa freqüentara les esglésies de Xàtiva, els temples estarien plens tot l'any. Aquesta contradicció és només aparent. L'esdeveniment religiós té un doble caire, folklòric i pietós, que ha permès de conservar passos, confraries, cobles... Les processons no són allò que semblen a primera vista.

D'altra banda, la religió catòlica és professada, de manera ostensible, per molts conservadors. I, ves per on, la dreta, tant la conservadora com la totalitària, justifica les massacres que realitza el govern d'Israel. La hipocresia no és privativa del catolicisme. Els protestants evangèlics dels EUA, descendents dels Pilgrim Fathers, el puritans calvinistes anglesos que emigraren en la nau Mayflower a les costes nord-americanes, també justifiquen tota mena de barbaritats. Els catòlics salven fàcilment les contradiccions amb el sagrament de la reconciliació: hom confessa que ha pecat, el capellà absol la culpa i llestos. Però jo creia que els protestants, com a herència de les idees calvinistes, estaven predestinats a la salvació només si obraven rectament. ¡Ha! Ja es veu com és de recta la conducta del presbiterià Donald Trump, que voldria deportar tots els habitants de Gaza per a convertir la franja en un enorme holiday resort. En fi, no volia oblidar, de Xàtiva estant, la deshumanització i la insensibilitat que s'escampen pertot com una taca d'oli.

(publicat a Levante-EMV, el 19/04/2025)

El Donbass

El conflicte al Donbass, que durava vuit anys, era per a molts ucraïnesos una guerra ajornada de la independència, declarada el 1991. Les tensions entre Kíiv i Moscou no havien sorgit el 2014. S'iniciaren, en desintegrar-se l'antiga URSS, amb el repartiment de la flota de la mar Negra. Des del principi, Ucraïna s'havia mostrat disposta a ser un país amb protagonisme propi, a allunyar-se del passat soviètic. En 1991, es va integrar, junt amb altres antigues repúbliques soviètiques, a la Confederació d’Estats Independents, liderada per Rússia, però Ucraïna mai no arribaria a ratificar els estatuts de la CEI. La mentalitat dels ciutadans d'Ucraïna i Rússia és diferent. En assolir la independència, Ucraïna, sense abandonar la neutralitat, havia pres la UE com referent alternatiu a la Rússia postsoviètica. Volia traure profit de la seua situació de pont entre dos pols geopolítics. El fràgil equilibri es trencà a les eleccions generals de 2002, sense validesa segons els observadors internacionals. És designà primer ministre Viktor Janukovyč, governador de la regió prorussa de Donec’k i home fort del Partit de les Regions, partidari de la descentralització.

Janukovyč es presentà candidat a les presidencials de 2004, enfrontant-se a l'opositor Viktor Juščenko. A causa de les irregularitats —inclòs l’intent d’enverinament de Juščenko, potser per ordres del Kremlin—, esclatà la "Revolució Taronja", que frustrà un frau electoral per a fer president Janukovyč, la candidatura del qual comptava amb el suport obert de Moscou. Calgué repetir eleccions. Guanyà Juščenko, que designà primera ministra Julija Tymošenko i reorientà la política exterior cap a la integració en la UE, la qual cosa deteriorà les relacions amb Rússia. En 2006, el subministrament de gas, sobre el preu del qual hi havia discrepàncies, fou suspès temporalment per Moscou. Es produí la "Guerra del Gas". I els escàndols de corrupció que involucraven membres del govern, Tymošenko entre ells, no cessaven. La UE oferí a Juščenko un Acord d'Associació en 2008, després de la guerra entre Rússia i Geòrgia. Les presidencials de 2010 foren guanyades, entre sospites de tupinada, pel prorús Janukovyč. La nova orientació política es plasmà en l’allargament a 25 anys de la concessió de la base de Sebastòpol a Rússia.

També es renuncià a ingressar en l’OTAN i es produí la condemna de Tymošenko a set anys de presó per abús de poder, empresonament criticat pels EUA, la UE i institucions internacionals. Però el nou govern no acabà amb la corrupció i va practicar el frau sistemàtic a les eleccions parlamentàries. En 2013, Janukovyč suspengué la firma de l'Acord d'Associació amb la UE, la quals cosa provocà una insurrecció popular, l'Euromaidan. Els tres mesos següents estigueren dominats pels enfrontaments violents, en els quals moriren més d’un centenar de manifestants. Els fets culminaren amb la fugida del mandatari a Rússia en 2014. El Kremlin acusà occident d'intervenir en la revolta. Arribà a dir que l'havia finançat. Allò ben cert és que s'hi infiltraren provocadors i membres del Batalló Azov, una milícia neonazi que havia crescut gràcies a molts voluntaris arribats d'altres grups ultres i vàndals d'equips de futbol. La caiguda de Janukovyč, en realitat un cop d'estat, i la por que els grups ultranacionalistes ascendiren al poder provocaren una reacció immediata a Crimea i l'est del país, zones poblades majoritàriament per russòfons.

Els prorussos prengueren el poder a Crimea. Poc després, amb el pretext de protegir la població, el govern rus desplegà forces sense distintius i aconseguí el control de la zona. El parlament de Crimea votà a favor de la secessió. I es va decidir la unió de Crimea a la Federació Russa en un referèndum unilateral, sense garanties i sols reconegut pel Kremlin. La consulta fou declarada il·legal per Kíiv i la comunitat internacional. Segons els convocants, el 96% dels votants havia donat suport a la incorporació de la península a Rússia, que va formalitzar tot seguit l'annexió de Crimea amb el port de Sebastòpol. El fet provocà la crisi més greu entre Rússia i els països occidentals des de la guerra freda. L'exemple de Crimea s'estengué a les regions orientals de Donec’k i Lugansk. En aquestes zones aparegué una milícia insurgent que rebé suport amb prou feines dissimulat de Moscou. Kíiv hi envià l’exèrcit per sufocar la rebel·lió. En juliol de 2014, un avió que feia la ruta Amsterdam Kuala Lumpur amb 298 passatgers fou abatut a la regió de Donec’k per milicians prorussos, fet que atià encara més la tensió entre occident i Rússia.

Les accions militars es perllongaren de manera acarnissada fins a febrer de 2015, any en què es firmaren els acords de Minsk, els quals mai no arribarien a complir-se, però ajudaren a rebaixar la freqüència i la intensitat dels xocs armats i a estabilitzar la línia del front. Segons Kíiv, els separatistes de les autoproclamades repúbliques populars de Donec’k i Lugansk tenien el suport in situ d'unitats regulars de l'exèrcit rus. Però Putin insistia que no hi havia soldats russos a l'est ucraïnès i que «el conflicte exclusivament intern» era provocat per Kíiv en no respectar les aspiracions de la població russòfona. Moscou explicà que els militars russos capturats per les forces ucraïneses s'hi trobaven de vacances. La llarga guerra del Donbass ha deixat més de 14.000 morts, 3.300 dels quals, civils, 7.000 ferits i 1.500.000 desplaçats, segons l'informe de la Missió de Monitoratge dels Drets Humans de l'ONU. En 2017, el govern d'Ucraïna ja xifrava en 50.000 milions de dòlars els danys causats per les accions militars a l'est del país. Quant a la Federació Russa, l'annexió de Crimea i el conflicte al Donbass també li van sortir molt cars.

Els EUA, la UE i altres països van imposar a Rússia sancions que van impactar seriosament en la seua economia. Segons una investigació de l'organització independent russa Grup d'Experts Econòmics, Rússia perdé per les sancions, entre 2014 i 2017, vora 170.000 milions de dòlars. Vuit anys després de la firma dels acords de Minsk, el conflicte seguia en punt mort. Ucraïna insistia que havien de complir-se certes mesures de seguretat: la recuperació del control ucraïnès del sector fronterer amb Rússia a la zona de conflicte i la retirada de totes les milícies armades il·legals. Per als separatistes, que exigien primer converses directes amb el govern de Kíiv, això suposava prescindir dels subministraments que rebia de Rússia. Des de 2014, la guerra, la crisi econòmica, la corrupció generalitzada i l'aparició d’extremismes havien enterbolit a poc a poc l’escena política ucraïnesa. El 2016 hi hagué una certa millora de l’economia del país. L’any següent entrà en vigor l'acord d’associació amb la Unió Europea signat en 2011. El conflicte al Donbass no experimentava canvis significatius. En 2018 ressorgiren les tensions amb Rússia.

Les relacions es deterioraren a causa de diversos fets: la inauguració, en maig, d’un pont entre Crimea i Rússia qualificat d’il·legal per Ucraïna; la creació d’una Església ucraïnesa (aprovada en octubre pel patriarcat ortodox de Constantinoble) independent de l’Església russa; incident naval a la mar Negra que provocà la declaració de l’estat d’emergència... «La clau de la pau està al Kremlin», afirmava una i altra vegada Porošenko. Tanmateix, des de Moscou s'afirmava que no hi hauria solució mentre hi hagués «polítics russòfobs» als passadissos del poder en Kíiv. L'elecció del còmic Volodymyr Zelens’kyj com a nou president d'Ucraïna, en 2019, despertà l'esperança de trobar una sortida per al conflicte. Durant la campanya electoral, el nou mandatari havia promès que la prioritat del seu govern seria acabar amb la guerra. De fet, viatjà a la zona de l'est per a comprovar directament la situació. En desembre, amb la mediació d'Alemanya i França, signà un acord amb Rússia per a la desmilitarització de l'àrea en conflicte, la celebració d’eleccions supervisades per l’OSCE i l’establiment d’un autogovern al Donbass. Tot debades.

¿Qui guanya amb la guerra d'Ucraïna?

A l'establishment dels EUA no li faltaven motius per a la venjança; a Washington encara couen episodis com la intervenció de Rússia en Síria, l'annexió russa de Crimea i, sobretot, la guerra bruta electrònica i encoberta amb què Putin interferí en les eleccions presidencials que va perdre Hillary Clinton i guanyà Donald Trump. Jo crec que els nord-americans desitjaven —bé que no ho reconeguen públicament— que el líder rus ordenés la invasió d'Ucraïna. Al final, la guerra serà, amb independència del seu resultat, un triomf aclaparador per als EUA i una derrota per a la Federació Russa de què tardarà a recuperar-se. I açò em porta a concloure que a Washington es fregaran les mans veient la inutilitat russa. S'ha dit de Putin que és persona intel·ligent, forta, molt decidida i capaç d'aprofitar la debilitat de l'adversari. Tanmateix, fa l'efecte que no ha sabut entendre que se li posava un parany. Fins ara, les intervencions russes en Geòrgia (a Ossètia del Sud i Abkhàzia) i en Ucraïna (a Crimea i el Donbass) només havien tingut reacció occidental en forma de sancions econòmiques. Aquesta vegada, però, la resposta ha sigut molt distinta.

A més d'elevar el nombre i l'abast de les sancions econòmiques, l'OTAN, els EUA i la UE han decidit ajudar Ucraïna, enviant-hi armes, defensives i ofensives, i assessors militars. Potser, el Kremlin no s'ho esperava. Fins ara, aquesta ajuda militar està sent decisiva per a frenar l'avanç de les tropes russes. Es parla molt dels factors geoestratègics, de les identitats i les ètnies, però poc dels interessos econòmics. El Donbass era la zona més industrialitzada d'Ucraïna. En 2013, proporcionava un 20% del PIB estatal. Hi sovintegen els minerals (hulla, liti, terres rares...). La riquesa de la regió és un incentiu per a la invasió russa. Tanmateix, els guanyadors seran els EUA. Amb la guerra, s'ha cancel·lat l'obertura del gasoducte Nord Stream 2, Europa ha cessat la importació de carbó rus i estudia la prohibició de comprar petroli i gas a Rússia. Conclusió: ha pujat el preu de l'energia i ha reviscolat una pràctica nord-americana per a obtenir combustibles fòssils, el fracking, que no era rendible. Europa haurà de comprar gas en EUA. Arribarà liquat en vaixells metaners. ¡Negoci redó per a les empreses petrolieres de l'altra banda de l'Atlàntic!

El conglomerat armamentístic també està fent el seu agost. Les armes emmagatzemades tenen una vida útil molt curta. A més, la producció no es pot aturar. Per tant, cal buidar els arsenals per a omplir-los amb armes d'última generació. (La innovació tecnològica mana.) ¿I com es buiden els arsenals? ¡Propiciant l'esclat d'una guerra! La pròxima generació de míssils Stinger serà millor, però l'actual ja haurà fet el seu paper. Per altra banda, quan acabe la guerra, caldrà reconstruir Ucraïna. Haurà arribat l'hora de les immobiliàries, les grans constructores i els grups financers. Tot són avantatges: l'OTAN surt enfortida (ja n'hi ha cua d'estats que volen ingressar-hi); els EUA recuperen el lideratge polític i econòmic; Europa augmenta la despesa en defensa (s'hi torna a parlar de la creació d'un exèrcit europeu). En definitiva, Putin ha aconseguit unir els ucraïnesos i llimar les asprors entre bona part dels socis europeus —no al cent per cent, tot s'ha de dir. ¿Què trau de tot açò Rússia? La pèrdua de moltes vides, la destrucció d'un percentatge significatiu del seu arsenal convencional i molta pobresa. ¡Un error de càlcul monumental!

La Federació Russa tenia un PIB equivalent al d'Itàlia o Espanya. Amb el bloqueig econòmic occidental, però, la pobresa hi havia augmentat molt. Rússia dedicava a defensa un percentatge molt significatiu del PIB. Per tant, finançar els sistemes sanitari i educatiu, ambdós de pèssima qualitat, i pagar unes pensions decents ja era un problema. Ara, la situació empitjorarà. Se sol oblidar, a més, que Rússia es veu obligada a finançar Txetxènia, Crimea, Abkhàzia i Ossètia del Sud, la qual cosa suposa una despesa desmesurada. Una economia autònoma a Crimea, posem per cas, és inviable. Totes les repúbliques separatistes enumerades subsisteixen gràcies a l'ajuda de Rússia. La moneda d'aquests territoris és el ruble. La Federació Russa ho paga tot: els serveis públics, les pensions... Ja s'albiren a l'horitzó els successius impagaments del deute públic rus. Mentrestant, els dirigents de Xina a penes dissimulen que els ullets els fan espurnes. Els somnis imperialistes de Putin, que vol comandar una gran potència, tenen els peus de fang. Fins i tot si obté alguna cosa —conquerir el Donbass, per exemple— la seua haurà sigut una victòria pírrica.

Grups neonazis a la guerra d'Ucraïna

Immediatament després de la independència ucraïnesa, el Partit Comunista d'Ucraïna tingué un suport electoral important, però anà perdent-lo de forma gradual fins a esdevenir una formació residual. En 2014, els seus membres foren acusats de «separatistes i traïdors per ajudar el terrorisme». Finalment, el PCU fou prohibit per haver donat suport a les milícies prorusses del Donbass i a l'annexió de Crimea per Rússia. Els comunistes ucraïnesos van recórrer la decisió judicial davant el Tribunal Europeu de Drets Humans. De vegades s'oblida que el principal eix polític als antics països de l'òrbita soviètica ja no sol ser el clàssic esquerra-dreta; molts dels seus habitants guarden un pèssim record de l'etapa comunista. A Ucraïna, els actuals eixos són: centralista-descentralitzador; proeuropeu-prorús; eficient-inepte; honest-corrupte... La qual cosa no lleva que quasi tots els grups polítics del país defensen el capitalisme i puguen ser titllats, per tant, de conservadors, liberals o partits d'arreplega, com el de Volodymyr Zelens’kyj. Ara bé, el perill d'involució vers l'extrema dreta és real, com demostra la deriva política en molts llocs.

A Polònia, Hongria o la mateixa Rússia governa l'extrema dreta. Com vaig recordar en un post anterior, a la protesta de l'Euromaidan ucraïnès s'infiltraren provocadors i membres del Batalló Azov, una milícia neonazi que havia crescut gràcies a molts voluntaris procedents d'altres grups ultres i vàndals d'equips de futbol. Potser per a controlar-los millor, el membres del batalló (uns mil), foren convertits en regiment militar pel govern ucraïnès i integrats a la Guàrdia Nacional, sota les ordres del Ministeri de l'Interior. Aquest fet ha propiciat una acusació genèrica per part de l'esquerra europea: Ucraïna està governada per la ultradreta. Però els resultats de les últimes legislatives semblen desmentir l'acusació; la ultradreta sols obtingué vora l'1% dels vots i restà fora del parlament. Cal recordar que Zelens’kyj és jueu. La ultradreta no té suport social. D'altra banda, el Batalló Azov nasqué a l'est d'Ucraïna i molts dels seus afiliats eren russòfons. Avui, al Regiment Azov podrien haver-hi també gents d'idees anarquistes i simples nacionalistes. Part de les armes que han enviat a Ucraïna diversos països occidentals s'han lliurat a aquest grup.

L'exèrcit ucraïnès el necessita; els soldats del Regiment Azov foren capaços d'aturar a Mariupol l'avanç de les milícies insurgents prorusses. I ara estan defensant heroicament la ciutat a costa de la seua vida. A l'exèrcit regular d'Ucraïna també hi ha soldats, sotsoficials, oficials, caps i generals d'idees ultres. Això passa a tots els exèrcits —a l'espanyol, sense anar massa lluny. Com és lògic, molts ciutadans i moltes forces polítiques dels països occidentals han mostrat els seus dubtes sobre l'enviament d'armes a Ucraïna. La preocupació principal és el destí d'aquestes armes quan acabe la guerra. Malgrat aquests dubtes i altres consideracions sobre l'enriquiment de les empreses armamentistes, jo crec que la decisió d'ajudar els ucraïnesos a defendre's d'una agressió il·legal, arbitrària i de caràcter imperialista és moral i políticament correcta; hem vist el capteniment absolutament execrable del govern i l'exèrcit russos. Cal recordar que la Federació Russa fa servir unitats militars formades per combatents fanàtics i sanguinaris (per exemple les enviades pel president de Txetxènia, famoses per la brutalitat i el sadisme extrems en combat).

Tampoc no podem oblidar els mercenaris de l'empresa militar privada Wagner, propietat d'un neonazi rus, Dmitri Utkin, antic tinent coronel de les forces especials russes i amic de Vladímir Putin. Wagner es va estrenar precisament a la guerra del Donbass. Després actuà allà on Rússia volia intervenir de manera encoberta: Síria, Líbia, països del centre d'Àfrica... Els escamots mercenaris d'Utkin han estat acusats sovint de cometre crims de guerra. Ara mateix, tornen a ser presents a Ucraïna. ¡Neonazis hi ha pertot arreu! I recordem que l'extrema dreta també avança a França, Espanya, Itàlia, Països Baixos... Es diu que Ucraïna limita l'ensenyança de les llengües minoritzades i posa traves al seu ús, que veda els canals de televisió que fan servir aqueixes llengües, que practica el genocidi cultural contra les minories. Em sonen la música i la lletra. El democràtic govern d'Espanya també posa traves a les llengües minoritzades. En fi, ara mateix, allò més prioritari és ajudar a frenar la carnisseria que perpetra Rússia. Després, Europa hauria d'ajudar a consolidar un règim veritablement democràtic a Ucraïna. I vigilar casa, no siga que...

Fosses comunes a Ucraïna

La guerra desfà molts tòpics. No hi solen ser freqüents ni l'heroïcitat ni el combat cavalleresc. Hi sovintegen, en canvi, la devastació —d'infraestructures civils, de poblacions, d'elements del patrimoni històric—, els desplaçaments forçosos i, sobretot, els morts, els ferits i les seqüeles que patiran per sempre els familiars i els amics de les víctimes. Hi abunden també les tortures, les violacions, les execucions sumàries, la ruïna econòmica i les catàstrofes humanitàries. Als combatents d'una guerra els solen aflorar els pitjors instints de la seua condició humana. Els conflictes armats són especialment funestos per a les dones. ¿Què hi ha de tot açò a Ucraïna? Sense posar un peu a l'escenari bèl·lic és impossible fer-se una idea exacta del que està succeint. Amb la informació i els continguts de les xarxes, ens en podem fer càrrec, però s'ha d'anar amb cura, perquè la veritat és la primera víctima de la guerra. Aquestes reflexions meues tenen molt, per tant, de conjectures. Jo supose en els soldats ucraïnesos majors valor, disciplina, esperit de sacrifici i moral de victòria; lluiten per la seua pàtria, es defenen d'una agressió estrangera.

Em fa l'efecte que el major nombre d'atrocitats ha estat comès per l'exèrcit de la Federació Russa. Conflictes anteriors ja havien posat de manifest que allò més difícil és col·locar soldats a terra. Per això, les potències imperialistes —els EUA, posem per cas— s'inclinen per l'aviació, els drons i els míssils, per aplanar el territori que pretenen envair amb bombardejos terribles i intensius que no deixen pedra sobre pedra. Posar la infanteria i les unitats mecanitzades sobre el terreny és l'últim recurs. Rússia pensava que la seua entrada en Ucraïna anava a ser un passeig. No trobe raonable aqueixa suposició. Les seues tropes s'anaven a enfrontar amb un exèrcit més menut, però competent i amb la moral alta. S'ha de tenir present que molts caps ucraïnesos d'alta graduació és van formar a l'època soviètica i eren camarades dels russos fins a 1991. De fet, una part dels arsenals soviètics van romandre en territori ucraïnès després de la seua independència. Hi ha coses que cal recordar: la major part del personal, l'armament i les diverses instal·lacions costaneres de l'antiga Flota Soviètica de la Mar Negra van caure sota jurisdicció d'Ucraïna.

Això fou motiu de freqüents incidents i disputes entre russos i ucraïnesos, sobretot a partir del moment en què el govern ucraïnès decidí crear la seua pròpia armada amb una part de la Flota Soviètica. Finalment, Rússia i Ucraïna signaren en 1997 el Tractat de Partició, que establia dues flotes nacionals independents i dividia armaments i bases entre ambdós països. Ucraïna arrendà a la Federació Russa la base de Sebastòpol. Això no obstant, les tensions no desaparegueren. En 2009, el president ucraïnès Juščenko declarà la seua intenció de no renovar el contracte. Quant a l'armament nuclear instal·lat a Ucraïna, la discussió també fou contínua. En el Memoràndum de Budapest de 1994, firmat per la Federació Russa, Ucraïna rebé garanties sobre la seua sobirania si cedia el seu arsenal nuclear. En 1997, al Tractat d'Amistat i Cooperació firmat pels dos estats, Rússia va reconèixer la independència i la integritat territorial d'Ucraïna, inclosa Crimea. En fi, el passat 24 de febrer, Rússia havia d'haver sabut contra qui anava a lluitar. Les tropes russes es trobaren amb una resistència fèrria i inesperada. I han hagut de replegar-se cap al Donbass.

Segons algunes fonts, fins a 15.000 militars russos —inclosos coronels i generals— podrien haver mort. Els ferits serien 16.000. Rússia ha perdut també molt de material: vehicles, tancs, llançamíssils, vaixells, avions, helicòpters, drons... El portal Oryx Blog ha verificat fefaentment un total de 2.055 vehicles militars destruïts, abandonats o capturats per l'exèrcit ucraïnès, entre els quals 331 tancs, 235 vehicles blindats de combat, 313 vehicles de combat d'infanteria i 40 sistemes de míssils terra-aire. Però les pèrdues russes no comprovades podrien ser sensiblement superiors. En un exèrcit que es retira proliferen la por, la indisciplina i la desmoralització, camp adobat per a la comissió de crims de guerra. Això no significa que el bàndol ucraïnès no haja comès excessos. S'ha vist com exhibia presoners de guerra obligats a parlar davant les càmeres, cosa taxativament prohibida per les lleis de la guerra. També hem vist escenes esgarrifoses de presoners desarmats i emmanillats als quals se'ls disparava als genolls, o persones despullades i lligades a faroles o arbres que eren marcades i assotades per haver realitzat un suposat delicte.

La barbàrie no té bàndols. Una cosa està clara: amb independència de quin siga el resultat final de la guerra, l'exèrcit rus, un dels més grans del planeta, s'ha retratat davant de tot el món com una força ineficaç, mal comandada, dotada de material obsolet i incapaç d'assolir objectius —no importa quins— recorrent exclusivament als mitjans convencionals. ¡La gran potència mundial, posseïdora del major nombre d'armes nuclears, s'ha fet un selfie! La qual cosa no ha de ser cap consol. Una fera acorralada és molt perillosa. Ja vaig dir en altre post que Putin, necessitat imperiosament d'un as a la màniga, pot sentir la temptació d'abandonar la guerra convencional i utilitzar els mitjans gens honorables que féu servir a Txetxènia i Síria (bombes termo-bàriques, prohibides per les convencions internacionals, armes químiques o bacteriològiques, bombes brutes). En honor a la veritat s'ha de dir que aquest mètode de l'aplanament l'ha fet servir tothom —els EUA també— en països de la denominada "perifèria". Però mai no s'havia utilitzat a terres europees des de la Segona Guerra Mundial. I fa temps que no es parlava tant d'una tercera.