El PCE (Partit Comunista d'Espanya) ha complit cent anys. ¿Continua sent necessari avui? Allò que continua sent necessari és lluitar contra els enormes excessos del capitalisme salvatge, és a dir, contra totes les injustícies socials que es deriven de l'explotació dels treballadors, l'atur, la precarietat, la manca d'habitatge digne i accessible per a la gent desfavorida... S'ha de lluitar també contra les desigualtats que provoca la globalització. Les persones com cal no poden tolerar la guerra, l'empobriment de molts i l'enriquiment descomunal d'uns pocs. Això s'ha de combatre. Cal un repartiment més equitatiu de la riquesa. Ara bé, no sé si el partit comunista és útil per a la tasca. S'ha de reconèixer que l’existència del bloc comunista posà fre, en l’Europa occidental de postguerra, a les pitjors pulsions del neoliberalisme econòmic. Ho comprovem ara, quan ja no existeix comunisme europeu. També està clar que el fracàs del “socialisme realment existent”, allà on s’ha assajat, és inseparable de l’intervencionisme de l’occident imperialista i capitalista. A hores d'ara, però, calen vies noves compatibles amb la democràcia i les llibertats individuals.
És fa ben difícil contrapesar les atrocitats del “terror roig” estalinista amb els intents esparsos d’instaurar un socialisme en llibertat que, en realitat, no ha arribat a quallar enlloc. La llosa de Iósif Stalin, Nicolae Ceauşescu, Mao Zedong o Pol Pot —protagonistes d’alguns dels episodis més terribles de la història universal de la infàmia— pesa, per tant, moltíssim. El sacrifici de molts comunistes que lluitaren contra el feixisme (durant la Guerra Civil) i contra la dictadura franquista s'ha de destacar. Hi ha, però, a la història del comunisme espanyol, altres pàgines ominoses que és millor oblidar: l’eliminació sistemàtica dels adversaris trotskistes, posem per cas, o la creació de les txeques... Els comunistes espanyols, italians o francesos, atès que mai no han arribat a governar (només han tingut participacions minoritàries en governs de coalició com l'actual espanyol), poden mostrar un rostre diguem-ne humà (semblant al d’aquells comunistes que s’oposaren als tancs soviètics durant la Primavera de Praga). I clar, saber com se les haurien gastat en cas d’arribar al poder absolut és un misteri irresoluble. A la pell de brau, ciència ficció.
Hi ha una cosa del PCE que em desplau molt: sempre troba plausibles les seues decisions. Va col·laborar —posem per cas— en la “transacció” que fou la transició: oblit en canvi de legalitat; acceptació de la monarquia en canvi d’un plat de lentilles... Quan els socialistes protagonitzen aquestes transaccions, solen ser titllats de traïdors a la classe obrera. En canvi, els comunistes fan «política», signen «compromisos històrics». Però tornem a l'assumpte de la utilitat. El PCE es proclama d'esquerres, leninista, revolucionari, internacionalista, republicà, solidari, feminista i laic. Segons el seu actual secretari general, Enrique Santiago, el Partido Comunista siempre ha sido el principal constructor de la democracia y de las libertades en España. Aquesta afirmació és molt discutible. Durant gran part de la II República, el PCE fou irrellevant. Dir que la unió de totes les forces d'esquerra durant la Guerra Civil fou iniciativa exclusiva dels comunistes no és cert. En tot cas, després de la dictadura franquista, el comunisme espanyol entrà en declivi. Fins ara, no ha servit per a res; ha estat incapaç, durant quaranta-cinc anys, d'aconseguir algun objectiu remarcable.
Després de la seua legalització, en abril de 1977, el PCE inicià la campanya per a les imminents eleccions. Els mítings omplien de gom a gom places, estadis... Tot invitava a l'optimisme. Però el 15 de juny d'aquell any, els comunistes només van obtenir 19 diputats. Més tard, fundarien Esquerra Unida que, sota la direcció de Julio Anguita, assoliria a les eleccions generals de 1996 les màximes cotes, un 10% dels vots i 21 diputats. Als comicis autonòmics de 2015, EUPV quedà fora del parlament valencià. Semblava que Podemos podia encarnar una tercera via entre comunisme i socialisme. En realitat, la formació que liderava Pablo Iglesias mostrà aviat l'empremta leninista que amagava al seu si, malgrat els esforços per fer creure que l'esquema esquerra-dreta havia perdut vigència i no tenia utilitat. Pablo Iglesias es un sabio adaptador de Lenin a las circunstancias actuales, va dir Julio Anguita. Durant un temps, Podemos es negà a convergir amb IU. Quan, finalment, es produí l'acord, Unidas Podemos inicià un descens electoral que no ha cessat. Ara, altra comunista, Yolanda Díaz, lidera l'enèsim intent de formar un front ample d'esquerres.
¿Reeixirà? La vicepresidenta té molta popularitat, és potser la millor ministra de Treball des de l'adveniment de la democràcia. Però la seua participació a la campanya de les darreres eleccions gallegues no donà als seus coreligionaris els fruits esperats. Recordem: en 1977, el PCE omplia camps de futbol a pobles i ciutats de l'Estat, però només obtingué 19 diputats. De moment, la iniciativa Otras Políticas ja comença mal; una de les seues promotores ha votat jutges corruptes amb el nas tapat i ha deixat tirat el seu company Alberto Rodríguez —ja sabeu, «nosaltres fem política». Per altra banda, Yolanda Díaz i companyia només s'expressen en castellà. Com diu Marius Serra, «en l'any setanta-vuit, l'eslògan multicolor exhibit al Teatre Olympia de València hauria estat tetralingüe (Bon dia, Bos dias, Buenos días, Egun on), però aquestes "otristes" consideren ara que ja no cal lluir diversitat lingüística. A cada burrada perdem un llençol.» En efecte, les "altres polítiques" semblen oblidar que el respecte a la plurinacionalitat de l'Estat espanyol i el dret d'autodeterminació també són anhelats per molts ciutadans i ciutadanes de la pell de brau.
Un amic meu diu: «¿Altres polítiques? No, la mateixa de sempre, que mira cap a ponent, per a ofrenar noves glòries a Espanya.» Hem de recordar que ni Mónica Oltra (formada políticament al PCE i EUPV) es reclama nacionalista, ni Ada Colau és independentista o especialment catalanista. L'operació de Yolanda Díaz no té assegurat l'èxit. Això sí, provocarà turbulències en diverses formacions: Unidas Podemos, Más país... A casa nostra, ja ha creat friccions entre Iniciativa i el Bloc, socis de Compromís. En realitat, tot sembla un nou intent dels comunistes, que amaguen les seues sigles des de fa temps dins coalicions o plataformes complexes (les velles teories sobre el paper de l’avantguarda i els seus companys de viatge petitburgesos), per a obtenir una mica de protagonisme en la política espanyola. Si qualla el projecte, els valencians pagarem els plats trencats, com sempre. En fi, cal una esquerra transformadora que allibere el planeta i els seus habitants dels danys terribles que provoca el neoliberalisme, però no estic gens convençut que Lenin i Gramsci, ideòlegs del comunisme que hem conegut fins ara, siguen útils per a la tasca.
És fa ben difícil contrapesar les atrocitats del “terror roig” estalinista amb els intents esparsos d’instaurar un socialisme en llibertat que, en realitat, no ha arribat a quallar enlloc. La llosa de Iósif Stalin, Nicolae Ceauşescu, Mao Zedong o Pol Pot —protagonistes d’alguns dels episodis més terribles de la història universal de la infàmia— pesa, per tant, moltíssim. El sacrifici de molts comunistes que lluitaren contra el feixisme (durant la Guerra Civil) i contra la dictadura franquista s'ha de destacar. Hi ha, però, a la història del comunisme espanyol, altres pàgines ominoses que és millor oblidar: l’eliminació sistemàtica dels adversaris trotskistes, posem per cas, o la creació de les txeques... Els comunistes espanyols, italians o francesos, atès que mai no han arribat a governar (només han tingut participacions minoritàries en governs de coalició com l'actual espanyol), poden mostrar un rostre diguem-ne humà (semblant al d’aquells comunistes que s’oposaren als tancs soviètics durant la Primavera de Praga). I clar, saber com se les haurien gastat en cas d’arribar al poder absolut és un misteri irresoluble. A la pell de brau, ciència ficció.
Hi ha una cosa del PCE que em desplau molt: sempre troba plausibles les seues decisions. Va col·laborar —posem per cas— en la “transacció” que fou la transició: oblit en canvi de legalitat; acceptació de la monarquia en canvi d’un plat de lentilles... Quan els socialistes protagonitzen aquestes transaccions, solen ser titllats de traïdors a la classe obrera. En canvi, els comunistes fan «política», signen «compromisos històrics». Però tornem a l'assumpte de la utilitat. El PCE es proclama d'esquerres, leninista, revolucionari, internacionalista, republicà, solidari, feminista i laic. Segons el seu actual secretari general, Enrique Santiago, el Partido Comunista siempre ha sido el principal constructor de la democracia y de las libertades en España. Aquesta afirmació és molt discutible. Durant gran part de la II República, el PCE fou irrellevant. Dir que la unió de totes les forces d'esquerra durant la Guerra Civil fou iniciativa exclusiva dels comunistes no és cert. En tot cas, després de la dictadura franquista, el comunisme espanyol entrà en declivi. Fins ara, no ha servit per a res; ha estat incapaç, durant quaranta-cinc anys, d'aconseguir algun objectiu remarcable.
Després de la seua legalització, en abril de 1977, el PCE inicià la campanya per a les imminents eleccions. Els mítings omplien de gom a gom places, estadis... Tot invitava a l'optimisme. Però el 15 de juny d'aquell any, els comunistes només van obtenir 19 diputats. Més tard, fundarien Esquerra Unida que, sota la direcció de Julio Anguita, assoliria a les eleccions generals de 1996 les màximes cotes, un 10% dels vots i 21 diputats. Als comicis autonòmics de 2015, EUPV quedà fora del parlament valencià. Semblava que Podemos podia encarnar una tercera via entre comunisme i socialisme. En realitat, la formació que liderava Pablo Iglesias mostrà aviat l'empremta leninista que amagava al seu si, malgrat els esforços per fer creure que l'esquema esquerra-dreta havia perdut vigència i no tenia utilitat. Pablo Iglesias es un sabio adaptador de Lenin a las circunstancias actuales, va dir Julio Anguita. Durant un temps, Podemos es negà a convergir amb IU. Quan, finalment, es produí l'acord, Unidas Podemos inicià un descens electoral que no ha cessat. Ara, altra comunista, Yolanda Díaz, lidera l'enèsim intent de formar un front ample d'esquerres.
¿Reeixirà? La vicepresidenta té molta popularitat, és potser la millor ministra de Treball des de l'adveniment de la democràcia. Però la seua participació a la campanya de les darreres eleccions gallegues no donà als seus coreligionaris els fruits esperats. Recordem: en 1977, el PCE omplia camps de futbol a pobles i ciutats de l'Estat, però només obtingué 19 diputats. De moment, la iniciativa Otras Políticas ja comença mal; una de les seues promotores ha votat jutges corruptes amb el nas tapat i ha deixat tirat el seu company Alberto Rodríguez —ja sabeu, «nosaltres fem política». Per altra banda, Yolanda Díaz i companyia només s'expressen en castellà. Com diu Marius Serra, «en l'any setanta-vuit, l'eslògan multicolor exhibit al Teatre Olympia de València hauria estat tetralingüe (Bon dia, Bos dias, Buenos días, Egun on), però aquestes "otristes" consideren ara que ja no cal lluir diversitat lingüística. A cada burrada perdem un llençol.» En efecte, les "altres polítiques" semblen oblidar que el respecte a la plurinacionalitat de l'Estat espanyol i el dret d'autodeterminació també són anhelats per molts ciutadans i ciutadanes de la pell de brau.
Un amic meu diu: «¿Altres polítiques? No, la mateixa de sempre, que mira cap a ponent, per a ofrenar noves glòries a Espanya.» Hem de recordar que ni Mónica Oltra (formada políticament al PCE i EUPV) es reclama nacionalista, ni Ada Colau és independentista o especialment catalanista. L'operació de Yolanda Díaz no té assegurat l'èxit. Això sí, provocarà turbulències en diverses formacions: Unidas Podemos, Más país... A casa nostra, ja ha creat friccions entre Iniciativa i el Bloc, socis de Compromís. En realitat, tot sembla un nou intent dels comunistes, que amaguen les seues sigles des de fa temps dins coalicions o plataformes complexes (les velles teories sobre el paper de l’avantguarda i els seus companys de viatge petitburgesos), per a obtenir una mica de protagonisme en la política espanyola. Si qualla el projecte, els valencians pagarem els plats trencats, com sempre. En fi, cal una esquerra transformadora que allibere el planeta i els seus habitants dels danys terribles que provoca el neoliberalisme, però no estic gens convençut que Lenin i Gramsci, ideòlegs del comunisme que hem conegut fins ara, siguen útils per a la tasca.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada