El Tribunal Suprem no ha admès el recurs de cassació presentat per la Generalitat contra una sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) en què s'ordenava garantir que el castellà siga llengua vehicular al 25%, com a mínim, de l'horari lectiu de tots els centres educatius catalans. Per tant, la sentència passa a ser ferma i executable. Es tracta d'un torpede contra la línia de flotació dels programes d'immersió lingüística. Abans de reflexionar sobre aquest enèsim atac al català, convé destacar una qüestió prèvia: ni el conjunt dels poders de l'Estat, ni els partits polítics d'àmbit estatal (incloses les formacions d'esquerra), ni altres institucions oficials accepten que Espanya siga plural i diversa. La incomprensió de la diversitat i el supremacisme espanyol estan darrere les actituds de partits polítics, tribunals i govern central. Aquest tingué oportunitat d'evitar la decisió del TSJC; durant l'any passat, quan encara no hi havia sentència (es va dictar el 17 de desembre de 2020), Pedro Sánchez podria haver ordenat a l'Advocacia de l'Estat que retirés el recurs presentat en època de Rajoy contra la normativa educativa catalana.
S'hauria pogut retirar, com preveu l’article 74 de la llei reguladora de la jurisdicció contenciosa administrativa: El recurrente podrá desistir del recurso en cualquier momento anterior a la sentencia. Però el govern de coalició no desistí. Resulta ben cridaner que ERC votés a favor de la llei Celaá mentre l’advocat de l’Estat mantenia viva l'acció contra la Generalitat de Catalunya. Ara, ja no es pot fer res. Quasi paral·lelament, hem conegut altra sentència que es carrega l’Oficina de Drets Lingüístics del País Valencià. La denominada Asociación para la Defensa del Castellano en la Comunidad Valenciana havia presentat al TSJCV un recurs contra el decret del Consell de novembre de 2017 que regulava la creació i el funcionament de l'oficina. L'entitat recurrent argumentava, entre altres coses, que l’oficina naixia amb la pretensió de defensar únicament els drets dels valencians que parlen en valencià i no los derechos de los castellanohablantes a expresarse en castellano, quedando éstos desamparados. El TSJCV anul·là diversos articles del decret. La Generalitat Valenciana presentà un recurs de cassació, però el Tribunal Suprem l'ha refusat.
¡El món a l'inrevés! En tots els casos s'argumenta perill per al castellà i desempar per als seus parlants. O siga, el castellà, una llengua que parlen a tot el món, segons l'Institut Cervantes, 580 milions de persones, corre perill. Per tant, cal defensar-lo. Qui afirma això ¿fa broma o parla seriosament? El castellà, la llengua dominant a totes les administracions, als periòdics d'àmbit estatal —tant digitals com de paper—, a gran part de la premsa regional i local, a les cadenes de ràdio, als canals generalistes de televisió, a les grans plataformes de continguts audiovisuals, al cinema, ¿necessita que el defensen? En canvi, les altres llengües cooficials de l'Estat, que es troben sovint en retrocés i en perill de desaparició a mitjà o llarg termini, ¿no necessiten cap defensa? Ja dic, el món a l'inrevés. És com si un enorme elefant pugnés amb una petita formiga i el primer necessités ajuda, perquè la formiga és a punt d'anorrear-lo. En realitat, segons diverses fonts solvents, la immersió lingüística ja tenia molts problemes a Catalunya sense sentència del Suprem. La consciència lingüística dels catalans ha minvat. I el Procés ha empitjorat la situació.
En els seus inicis, la immersió lingüística en català no tenia cap oposició. Des de l'espanyolisme s'ha denunciat sovint el clima irrespirable a Catalunya. Jo, que hi vaig treballar un temps, puc dir que la denúncia és absolutament infundada. Durant els anys vuitanta i noranta, molts immigrants volien que els fills aprengueren català. Des de 2005, només vuitanta famílies han reclamat l'escolarització en castellà. (El sistema educatiu català acull cada curs vora 1,5 milions d'alumnes.) No existeix un conflicte social. Hi ha, però, una pèrdua gradual de consciència. Els docents ja no es prenen tan seriosament com abans la seua formació lingüística. Com més va, més freqüent és que no es parle català en les aules —especialment en les de secundària. Es fan les activitats en català, però els xiquets parlen castellà dins i fora de l'aula. La situació és ben preocupant a la Catalunya més poblada, on hi ha molta presència d'immigrants. La llei catalana d'educació no es compleix, bé que la immersió lingüística és factor d'integració i compta amb un consens ample al Parlament i l'àmbit educatiu. Fundacions i sindicats educatius han expressat llur rebuig a la decisió judicial.
Des de la Generalitat s'ha anunciat l'incompliment de la sentència. El risc no és, però, l'aplicació de l'article 155 de la Constitució que ja ha reclamat el PP. Els qui han d'aplicar la sentència són els equips directius dels centres. Una desobediència podria implicar persecució judicial. I, atesos els precedents immediats, no sé si hi haurà voluntaris per al martiri. La situació política actual no és la dels anys vuitanta i noranta. Els jutges coneixen la realitat. La sentència del Suprem torna a mostrar com són tractades a l'Estat espanyol les minories nacionals. La repressió adopta la forma d'un acte judicial conforme a la legalitat. La conformitat és, però, pura il·lusió; moltes decisions judicials ignoren el dret europeu, que també forma part del dret intern espanyol. Els tractats de la Unió Europea estableixen que aquesta es basa en els valors del respecte a la dignitat humana, la llibertat, la democràcia, la plena igualtat, l’estat de dret i els drets humans, inclosos els de les persones pertanyents a minories. «La Unió respecta la riquesa de la seua diversitat cultural i lingüística i vetlla per la conservació i el desenvolupament del patrimoni cultural europeu.»
Però, com es deia més amunt, al nucli dur de l'Estat li la bufen la diversitat i la pluralitat de la pell de brau. No combrega amb l'esperit dels tractats de la UE. De fet, Espanya ja ha rebut advertències. Incompleix els compromisos europeus per a preservar la riquesa lingüística del continent. En 2019, el Consell d'Europa advertí del greu retrocés del gallec. L'organisme qüestionava l'educació a Galícia i el País Valencià, i denunciava que les traves a tots els idiomes cooficials persisteixen en sanitat i justícia. El quint diagnòstic oficial sobre el grau de compliment en Espanya de la Carta Europea de les Llengües Minoritàries, un tractat de 1992 al qual s'adherí l'Estat espanyol en 2001, era ben dur. El Consell d'Europa criticava la falta d'avenços i reiterava la necessitat de reformar l'article 231 de la Llei Orgànica del Poder Judicial. L'informe del Consell d'Europa també criticava la normativa escolar al País Valencià per impedir l'existència de programes d'immersió lingüística en valencià. «Si els tribunals no permeten la immersió completa, no es pot fer res», responia Rubén Trenzano, director general de Política Lingüística. Jo ja firmaria per una immersió parcial.
S'hauria pogut retirar, com preveu l’article 74 de la llei reguladora de la jurisdicció contenciosa administrativa: El recurrente podrá desistir del recurso en cualquier momento anterior a la sentencia. Però el govern de coalició no desistí. Resulta ben cridaner que ERC votés a favor de la llei Celaá mentre l’advocat de l’Estat mantenia viva l'acció contra la Generalitat de Catalunya. Ara, ja no es pot fer res. Quasi paral·lelament, hem conegut altra sentència que es carrega l’Oficina de Drets Lingüístics del País Valencià. La denominada Asociación para la Defensa del Castellano en la Comunidad Valenciana havia presentat al TSJCV un recurs contra el decret del Consell de novembre de 2017 que regulava la creació i el funcionament de l'oficina. L'entitat recurrent argumentava, entre altres coses, que l’oficina naixia amb la pretensió de defensar únicament els drets dels valencians que parlen en valencià i no los derechos de los castellanohablantes a expresarse en castellano, quedando éstos desamparados. El TSJCV anul·là diversos articles del decret. La Generalitat Valenciana presentà un recurs de cassació, però el Tribunal Suprem l'ha refusat.
¡El món a l'inrevés! En tots els casos s'argumenta perill per al castellà i desempar per als seus parlants. O siga, el castellà, una llengua que parlen a tot el món, segons l'Institut Cervantes, 580 milions de persones, corre perill. Per tant, cal defensar-lo. Qui afirma això ¿fa broma o parla seriosament? El castellà, la llengua dominant a totes les administracions, als periòdics d'àmbit estatal —tant digitals com de paper—, a gran part de la premsa regional i local, a les cadenes de ràdio, als canals generalistes de televisió, a les grans plataformes de continguts audiovisuals, al cinema, ¿necessita que el defensen? En canvi, les altres llengües cooficials de l'Estat, que es troben sovint en retrocés i en perill de desaparició a mitjà o llarg termini, ¿no necessiten cap defensa? Ja dic, el món a l'inrevés. És com si un enorme elefant pugnés amb una petita formiga i el primer necessités ajuda, perquè la formiga és a punt d'anorrear-lo. En realitat, segons diverses fonts solvents, la immersió lingüística ja tenia molts problemes a Catalunya sense sentència del Suprem. La consciència lingüística dels catalans ha minvat. I el Procés ha empitjorat la situació.
En els seus inicis, la immersió lingüística en català no tenia cap oposició. Des de l'espanyolisme s'ha denunciat sovint el clima irrespirable a Catalunya. Jo, que hi vaig treballar un temps, puc dir que la denúncia és absolutament infundada. Durant els anys vuitanta i noranta, molts immigrants volien que els fills aprengueren català. Des de 2005, només vuitanta famílies han reclamat l'escolarització en castellà. (El sistema educatiu català acull cada curs vora 1,5 milions d'alumnes.) No existeix un conflicte social. Hi ha, però, una pèrdua gradual de consciència. Els docents ja no es prenen tan seriosament com abans la seua formació lingüística. Com més va, més freqüent és que no es parle català en les aules —especialment en les de secundària. Es fan les activitats en català, però els xiquets parlen castellà dins i fora de l'aula. La situació és ben preocupant a la Catalunya més poblada, on hi ha molta presència d'immigrants. La llei catalana d'educació no es compleix, bé que la immersió lingüística és factor d'integració i compta amb un consens ample al Parlament i l'àmbit educatiu. Fundacions i sindicats educatius han expressat llur rebuig a la decisió judicial.
Des de la Generalitat s'ha anunciat l'incompliment de la sentència. El risc no és, però, l'aplicació de l'article 155 de la Constitució que ja ha reclamat el PP. Els qui han d'aplicar la sentència són els equips directius dels centres. Una desobediència podria implicar persecució judicial. I, atesos els precedents immediats, no sé si hi haurà voluntaris per al martiri. La situació política actual no és la dels anys vuitanta i noranta. Els jutges coneixen la realitat. La sentència del Suprem torna a mostrar com són tractades a l'Estat espanyol les minories nacionals. La repressió adopta la forma d'un acte judicial conforme a la legalitat. La conformitat és, però, pura il·lusió; moltes decisions judicials ignoren el dret europeu, que també forma part del dret intern espanyol. Els tractats de la Unió Europea estableixen que aquesta es basa en els valors del respecte a la dignitat humana, la llibertat, la democràcia, la plena igualtat, l’estat de dret i els drets humans, inclosos els de les persones pertanyents a minories. «La Unió respecta la riquesa de la seua diversitat cultural i lingüística i vetlla per la conservació i el desenvolupament del patrimoni cultural europeu.»
Però, com es deia més amunt, al nucli dur de l'Estat li la bufen la diversitat i la pluralitat de la pell de brau. No combrega amb l'esperit dels tractats de la UE. De fet, Espanya ja ha rebut advertències. Incompleix els compromisos europeus per a preservar la riquesa lingüística del continent. En 2019, el Consell d'Europa advertí del greu retrocés del gallec. L'organisme qüestionava l'educació a Galícia i el País Valencià, i denunciava que les traves a tots els idiomes cooficials persisteixen en sanitat i justícia. El quint diagnòstic oficial sobre el grau de compliment en Espanya de la Carta Europea de les Llengües Minoritàries, un tractat de 1992 al qual s'adherí l'Estat espanyol en 2001, era ben dur. El Consell d'Europa criticava la falta d'avenços i reiterava la necessitat de reformar l'article 231 de la Llei Orgànica del Poder Judicial. L'informe del Consell d'Europa també criticava la normativa escolar al País Valencià per impedir l'existència de programes d'immersió lingüística en valencià. «Si els tribunals no permeten la immersió completa, no es pot fer res», responia Rubén Trenzano, director general de Política Lingüística. Jo ja firmaria per una immersió parcial.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada