Alguns economistes van advertir que s'aproximava una gegantina crisi d'oferta. El capitalisme i la globalització anaven a passar una mala temporada. ¿Causes? Variades. Ja fa temps, els polítics i els empresaris europeus pensaren que la prosperitat econòmica del continent havia de venir del sector terciari, especialment dels serveis financers. Van decidir derivar moltes manufactures a països —sobretot asiàtics— en què es pagaven salaris més baixos. És el famós fenomen de la deslocalització. Es traslladà la producció de coses molt diverses, des d'elements que requerien gran inversió tecnològica —vehicles, circuits integrats i altres components electrònics— fins a certs objectes —les màscares i els EPI sanitaris en són bons exemples— que resulten fàcils de fabricar. Abaratir el cost de mà d'obra era la màxima prioritat. Això provocà un exorbitant trànsit internacional de mercaderies transportades en contenidors, per via marítima, o en grans avions de càrrega. Però arribà la pandèmia de covid-19. Els països europeus comprovaren quines conseqüències tenia haver deslocalitzat la producció d'elements essencials durant una colossal crisi sanitària.
La pandèmia també aturà els intercanvis de béns. Quan s'ha recuperat l'activitat comercial, el rebot de demanda ha creat un gran coll de botella que ha encarit de manera estratosfèrica el cost del transport de contenidors. Els fabricants asiàtics tampoc no abasten a atendre tots els clients europeus. A més, Xina, principal proveïdora de mercaderies, comença a tenir una enorme classe mitjana que també demanda productes de consum. Lògicament, el país prefereix atendre primer la demanda interna. ¿Resultat de tot plegat? ¡Augment de preus! Es compleix la vella llei de l'oferta i la demanda: amb escassesa d'oferta, pujada de preus. I per acabar-ho d'adobar, ens ha arribat altra crisi, l'energètica. Assistim a la desmesurada pujada del preu del petroli, el gas natural i l'electricitat. L'especulació i la geopolítica en són els culpables. Cal recordar que les principals zones subministradores de gas són el Magrib i Rússia. Marroc i Algèria tenen un conflicte etern a causa de les discrepàncies sobre l'antic Sàhara espanyol. Marroc ha tallat el gasoducte que travessa el seu territori i transportava gas algerià a Espanya. Naturalment, el gas s'ha encarit.
Quant a Rússia, el preu del seu gas sempre ha estat supeditat als interessos propis i de tercers (Ucraïna, Bielorússia), que poden canviar d'un dia a l'altre si es produeix una variació del context polític. Com la font més cara (les centrals de cicle combinat que funcionen amb gas) preval al sistema de subhasta del mercat majorista elèctric, el preu de l'electricitat també s'ha disparat. L'escassesa de subministraments, el preu de l'energia (gasolina i electricitat sobretot) i el cost dels transports ja tenen conseqüències. Algunes empreses han anunciat tancaments temporals. La Ford —posem per cas— ha decidit disminuir un 50% la producció de vehicles. La inflació ha pujat fins al 5'5%. ¡Pèrdua de poder adquisitiu dels salaris! Les autoritats europees han hagut de rectificar a la baixa les perspectives de creixement de l'economia espanyola. ¡La tempesta perfecta! Pel que fa al País Valencià, els tancaments d'empreses i la disminució de producció podrien implicar a mig termini atur i pobresa. Molts economistes preveuen que la crisi del transport global minvarà. De fet, els nòlits ja estan baixant. Se suposa que el coll de botella del trànsit marítim desapareixerà.
Però la geopolítica, les contradiccions d'un capitalisme contaminant i depredador que incita al consum exagerat no auguren res de bo. Podríem entrar en una època de turbulències periòdiques que afecten el nostre mode de vida. Quan la generalització de l'automòbil elèctric ni tan sols ha donat els primers passos, ja assistim a un augment monumental del preu de l'electricitat que va a impactar negativament en les persones més desfavorides. D'altra banda, la demanda d'elements químics —liti, terres rares—, necessaris en xips, bateries i altres components amb què es fabrica tota classe d'aparells i vehicles, xoca amb l'escassesa i el control per part d'uns pocs països. Per tant, la crisi d'oferta encara no es pot donar per liquidada. L'alça generalitzada de preus pot durar molt. Proliferen les protestes de ramaders, agricultors, transportistes... En moments com aquests cal més política progressista, perquè el feixisme i el neoliberalisme, que malda per mantenir-se flotant, no ens trauran de la situació crítica. Malauradament, l'actual govern d'esquerres, amb els seus encerts i els seus errors, no ha gaudit, des que es constituí, ni d'un sol dia de tranquil·litat.
La pandèmia també aturà els intercanvis de béns. Quan s'ha recuperat l'activitat comercial, el rebot de demanda ha creat un gran coll de botella que ha encarit de manera estratosfèrica el cost del transport de contenidors. Els fabricants asiàtics tampoc no abasten a atendre tots els clients europeus. A més, Xina, principal proveïdora de mercaderies, comença a tenir una enorme classe mitjana que també demanda productes de consum. Lògicament, el país prefereix atendre primer la demanda interna. ¿Resultat de tot plegat? ¡Augment de preus! Es compleix la vella llei de l'oferta i la demanda: amb escassesa d'oferta, pujada de preus. I per acabar-ho d'adobar, ens ha arribat altra crisi, l'energètica. Assistim a la desmesurada pujada del preu del petroli, el gas natural i l'electricitat. L'especulació i la geopolítica en són els culpables. Cal recordar que les principals zones subministradores de gas són el Magrib i Rússia. Marroc i Algèria tenen un conflicte etern a causa de les discrepàncies sobre l'antic Sàhara espanyol. Marroc ha tallat el gasoducte que travessa el seu territori i transportava gas algerià a Espanya. Naturalment, el gas s'ha encarit.
Quant a Rússia, el preu del seu gas sempre ha estat supeditat als interessos propis i de tercers (Ucraïna, Bielorússia), que poden canviar d'un dia a l'altre si es produeix una variació del context polític. Com la font més cara (les centrals de cicle combinat que funcionen amb gas) preval al sistema de subhasta del mercat majorista elèctric, el preu de l'electricitat també s'ha disparat. L'escassesa de subministraments, el preu de l'energia (gasolina i electricitat sobretot) i el cost dels transports ja tenen conseqüències. Algunes empreses han anunciat tancaments temporals. La Ford —posem per cas— ha decidit disminuir un 50% la producció de vehicles. La inflació ha pujat fins al 5'5%. ¡Pèrdua de poder adquisitiu dels salaris! Les autoritats europees han hagut de rectificar a la baixa les perspectives de creixement de l'economia espanyola. ¡La tempesta perfecta! Pel que fa al País Valencià, els tancaments d'empreses i la disminució de producció podrien implicar a mig termini atur i pobresa. Molts economistes preveuen que la crisi del transport global minvarà. De fet, els nòlits ja estan baixant. Se suposa que el coll de botella del trànsit marítim desapareixerà.
Però la geopolítica, les contradiccions d'un capitalisme contaminant i depredador que incita al consum exagerat no auguren res de bo. Podríem entrar en una època de turbulències periòdiques que afecten el nostre mode de vida. Quan la generalització de l'automòbil elèctric ni tan sols ha donat els primers passos, ja assistim a un augment monumental del preu de l'electricitat que va a impactar negativament en les persones més desfavorides. D'altra banda, la demanda d'elements químics —liti, terres rares—, necessaris en xips, bateries i altres components amb què es fabrica tota classe d'aparells i vehicles, xoca amb l'escassesa i el control per part d'uns pocs països. Per tant, la crisi d'oferta encara no es pot donar per liquidada. L'alça generalitzada de preus pot durar molt. Proliferen les protestes de ramaders, agricultors, transportistes... En moments com aquests cal més política progressista, perquè el feixisme i el neoliberalisme, que malda per mantenir-se flotant, no ens trauran de la situació crítica. Malauradament, l'actual govern d'esquerres, amb els seus encerts i els seus errors, no ha gaudit, des que es constituí, ni d'un sol dia de tranquil·litat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada