Sis-cents aniversari amb escàs ressò

La Generalitat Valenciana compleix sis-cents anys. Pràcticament sols queden dos mesos perquè acabe 2018 i semblava que cap organisme oficial no recordava l'efemèride. Durant el segle XIV van nàixer les antecessores de la institució, les comissions de les Corts que havien de recaptar el donatiu, impost extraordinari sol·licitat pel rei i aprovat pels representants dels estaments del regne. Les comissions es dissolien quan finia la seua comesa. En les Corts Generals de la Corona d'Aragó de 1362, celebrades a Montsó, Pere IV demanà recursos per a finançar la guerra amb Castella. (Aquestes Corts només es reunien si les convocava el rei, normalment quan no tenia més remei, ço és, quan necessitava diners.) S'hi aprovà un impost denominat generalitat, perquè l'havia de pagar tothom. En tres territoris es creà una comissió encarregada d'administrar l'impost, la Diputació del General (Xàtiva tingué representació en la valenciana). Diumenge s'inaugurà al paranimf de la Universitat de València, amb assistència del president Ximo Puig, el congrés internacional 'La veu del regne', que millorarà el coneixement de totes aquelles institucions històriques.

Antoni Furió, que pronuncià la lliçó inaugural, explicà el pacte amb el monarca: «Pere IV hagué de fer concessions perquè li aprovaren les demandes econòmiques. Acceptà que l'impost votat fos recaptat i administrat per les corts mitjançant les seues diputacions. S’obrí així un important capítol en la història política de la Corona d'Aragó, que s'acostava a la via parlamentària pròpia d’Anglaterra, els Països Baixos i altres contrades europees. En 1418, la Generalitat Valenciana esdevingué diputació permanent de les Corts. A Catalunya i els regnes d'Aragó i València eren llurs diputacions i llurs hisendes respectives, convertides en actors polítics, les encarregades de recaptar i gestionar els impostos. (¡Igualet igualet que ara!) La Diputació del General constituïa un contrapès al poder del sobirà.» A partir de 1510, les reformes del sistema d'elecció dels seus representants provocaren l'afebliment de la Generalitat i el declivi del nostre regne. Finalment, en 1709, l'organisme fou eliminat com a conseqüència de la derrota valenciana a la Guerra de Successió i la subsegüent pèrdua dels Furs, derogats mitjançant els Decrets de Nova Planta.

En 1982 es constituí, gràcies a l'Estatut d'Autonomia, una Generalitat que no s'assembla gens a l'homònima d'època foral. Recuperàvem, però, un element de gran càrrega simbòlica. Enguany, el VI centenari de la seua creació s'hauria d'haver celebrat com cal. No és el cas. Finalment, sols les diverses universitats valencianes han pres la iniciativa —amb el patrocini, això sí, de la Generalitat. És indiscutible l'alt nivell acadèmic del congrés que es clausura demà. Han participat investigadors i docents provinents d'institucions dels governs autonòmics, centres de recerca, arxius, museus i universitats de tots els territoris de l'antiga Corona d'Aragó, de la resta de l'Estat i de diversos països estrangers. Les ponències i les comunicacions generaran unes actes de gran interès. (Cal suposar que seran publicades.) També fou magnífic el concert inaugural a càrrec del grup musical Capella de Ministrers. Però un congrés va dirigit sobretot al món acadèmic. Molts hem trobat a faltar iniciatives polítiques, esdeveniments culturals —una gran exposició, posem per cas— i celebracions festives que connectaren amb la sensibilitat popular.

S'ha perdut una magnífica ocasió de fer país. D'altra banda, Xàtiva, segona ciutat del regne en època foral, ha estat absent de la fita acadèmica. Morella ha acollit una sessió del congrés. En Alacant se celebrarà la cloenda. A la nostra ciutat, ¡res! El passat dia 21, l'alcalde de Xàtiva no estava present en la inauguració —el de València, tampoc. (Sospite que només hi acudírem dos xativins, la meua dona i jo.) I calgué esperar l'espectacle de Capella de Ministrers, amb guió i textos d'Alfons Llorenç, per a poder escoltar per fi el nom de la nostra ciutat. (El seu incendi per ordres de Felip V hi fou evocat.) La cantant del grup, Elia Casanova, interpretà una bellíssima versió de Jo vinc d'un silenci, composició de Raimon. Conclusió: el 600 aniversari a penes ha tingut ressò. Sovint sembla que els nostres governants hagen caigut de la figuera i no sàpien per quina mar naveguen. No hi haurà oportunitat de commemorar altre centenari de la Generalitat fins a 2118. Ara bé, encara que la Terra continue girant, jo no el podré celebrar. ¡Veges!

(publicat a Levante-EMV, el 27/10/2018)

Pagant els vidres trencats

A primeries de 2017, em vaig arribar fins a la Ciutat Comtal. M'havien convidat a pronunciar una xerrada a l'Ateneu Barcelonès. (Açò ja ho he contat en altra columna.) Durant el col·loqui posterior, els presents em preguntaren la meua opinió sobre la situació catalana. Mostrí la meua simpatia amb la convocatòria del referèndum, però vaig expressar el meu convenciment que l'Estat mai no permetria la independència de Catalunya. La Constitució de Cadis, fundadora de la nació espanyola, establí que Espanya és una unió indissoluble a perpetuïtat, com el matrimoni catòlic. Des d'aleshores, uns textos quasi sagrats, les diferents constitucions dels segles XIX i XX, han fixat els límits territorials de la nació espanyola i el subjecte de la sobirania nacional, el poble espanyol. Aquesta visió porta a la metàfora del cos i l'amputació. Una nació jurídica amb unió perpètua és concebuda com un cos format per cap, braços, cames... Permetre que part del cos, un braç, vote si desitja segregar-se del tot corpori és impensable. Ja hi hagué prou amb l'amputació de Cuba. (Espanya és, en realitat, un vell imperi al qual li han arrencat parts del seu territori a poc a poc.)

Més tard, en privat, la persona que m'havia convidat, partidària de la independència, em digué que jo tenia raó. Però tornem al col·loqui. Vaig manifestar els meus temors que els valencians pagàrem els vidres trencats d'una hipotètica secessió catalana. «¡Home, no!», em féu molta gent de l'auditori. Per a mi, les coses estan clares: el dèficit fiscal valencià es multiplicaria; perduda la font d'ingressos catalana, quedarien només dos grans finançadors de l'Espanya profunda, les Illes Balears i el País Valencià. Les conseqüències no serien únicament econòmiques, però. La nostra cultura i la nostra llengua, que ja són menystingudes per l'espanyolisme —l'autòcton i el forà— esdevindrien peces a batre. En açò, vaig resultar profètic; que no es repetisca al nostre país un procés com el català és la màxima obsessió dels partits centralistes. Està revifant la caça del "catalanista" que ja es desfermà en altres moments de la nostra història recent. El reviscolament del feixisme és altra seqüela del procés català. Amb l'arribada de la democràcia, molts franquistes, per vergonya, havien guardat la camisa blava al fons de l'armari. Ara s'ha perdut la timidesa.

Ho comprovàrem el 9 d'octubre de 2017. I ho tornàrem a constatar el passat dimarts. Damunt, alguns demòcrates, en comptes de plantar cara a la provocació, van desertar de la manifestació convocada per la Comissió 9 d'Octubre. Ni UGT ni PSPV hi participaren. Adduïren el conflicte català com a excusa. La delegació del govern central tampoc no va impedir que imputats en les agressions de l'any passat convocaren marxes per València amb el mateix recorregut que havia de seguir la tradicional manifestació de l'esquerra. ¿Qui ho entén? Alguns sabíem, en definitiva, que els valencians no anàvem a sortir indemnes de l'estremiment social i polític provocat pels nostres cosins al nord de la Sénia. S'ha proporcionat l'excusa perfecta als involucionistes. I s'alcen poques veus en contra de la violència física i moral. Afortunadament, a Xàtiva no es van produir aldarulls el dia 9. Però es fan paleses actituds i opinions que no conviden a l'optimisme. S'escampen el centralisme i el desig de càstig contra qui discrepe del pensament dominant.

Fa pocs dies, mentre esperava el meu nét a la porta del seu col·legi, vaig escoltar com un avi, que també devia esperar el seu o els seus néts, arengava un grupet de pares i iaios: «Jo sóc andalús, però visc molts anys ací. La meua dona és de Xàtiva i els meus fills també. El refrany diu que el bou no és d'allà on va néixer, sinó d'allà on pot péixer. Però no estic d'acord amb les autonomies. Cal tornar de nou a les cinquanta províncies. Que cadascuna aporte el que toque. I això de Catalunya... El pallasso que tenim de president (referint-se a Pedro Sánchez) no fa res. ¡Puigdemont i els altres a la presó! Si l'han feta, que la paguen. Catalunya forma part d'Espanya.» El trio que l'escoltava no badà boca. Ignore si algú dels tres estaria en desacord amb el garlaire, que no havia tret cap conclusió pràctica del refranyer. Pregunta: ¿D'on sou cavaller? Resposta: De la terra de ma muller, però la identitat d'aquesta terra, el finançament dels seus serveis i el dret dels valencians a l'autogovern m'importen un rave. Heus ací les repercussions del conflicte català.

(publicat a Levante-EMV, el 13/10/2018)

Història, cultura i identitat