divendres, 31 d’octubre del 2014

El culte als morts

Tornen unes dates en què es rememoren antics rituals de remot origen pagà. A finals d’octubre, els pobles cèltics celebraven la nit de Samhain, el déu dels morts.  Des de l’any 1200 aC, conforme anà avançant de l’edat del ferro, les cerimònies druídiques dedicades als avantpassats es van escampar per bona part de l’Europa central i les Illes Britàniques, i encara perviuen a l’actual Halloween. Els pobles mediterranis també retien culte als seus morts. Amb la festivitat de Tots Sants, l'Església Catòlica volgué cristianitzar aquestes celebracions. El Costumari català, de Joan Amades, i el Costumari valencià, de Bernat Capó, documenten les múltiples tradicions populars sorgides al voltant de la festivitat: el berenar de Tots Sants, la castanyada, el costum de regalar dolços típics (fogasses de carabassa, panellets o ossos de sant...). El nostre refranyer també recull algunes dites populars —Per Tots Sants, guarda el ventall i trau els guants— relacionades amb la diada dels morts i el canvi de cicle climàtic. Totes aquestes tradicions corren el risc, però, de desaparèixer; el Halloween, una celebració forana impostada pel consumisme galopant, amenaça la pervivència dels nostres costums ancestrals. ¡Coses de la globalització!

dimecres, 29 d’octubre del 2014

Les rutes de la Xara

La Casa de la Música de Simat acollirà tots els dimarts i els dijous del mes de novembre una nova edició de "Les rutes de la Xara", sèrie de conferències i debats en els quals intervenen destacats ponents. El cicle d'enguany, titulat "Política i polítics a l'Espanya contemporània", està organitzat per l'editorial La Xara amb la col·laboració, entre d'altres entitats, de la Universitat de Valènncia. La matrícula, que ja està oberta, costa 10 €. S'ha dissenyat un programa que pretén explicar la història més recent d’Espanya des d’una perspectiva transversal, perquè l’alumnat comprenga clarament els diferents factors que estan marcant l’actualitat: la corrupció, el bipartidisme, la monarquia, l'independentisme, l'exèrcit, els mitjans de comunicació... A més a més, les conferències seran impartides per prestigiosos especialistes que s’aproparan des de diferents perspectives als fets que s’analitzaran. En definitiva, l’alumnat podrà disposar dels elements cognitius necessaris per a comprendre millor el món que ens envolta, una societat cada vegada més complexa i canviant. Els conferenciants prevists són els següents: Rafael Tabares, de la Universitat de València, Alicia Gómez, periodista de RTVE, Pilar Martínez, de la Universitat de Nantes, Carlos Taibo, de la Universitat Autònoma de Madrid, Ricard Pérez Casado, ex alcalde de València, Josep Ramoneda, periodista, Víctor Fuentes, de la Universitat de València, i William Chislett, ex corresponsal del Times i el Financial Times.
 

dilluns, 27 d’octubre del 2014

El risc de ser cooperant

Dies enrere, llegia un editorial periodístic en què es deia més o menys açò: «L’obligació de repatriar persones infectades d’ebola s’entén perfectament si pensem que els malalts podrien ser familiars nostres.» Doncs jo no entenc el raonament. Si un infectat fos familiar meu, la meua opinió seria d’escassa utilitat; estaria mancada d’imparcialitat, qualitat imprescindible per a fer propostes objectives i assenyades. Ningú no pot ser jutge i part alhora. Per això cal que els polítics i els funcionaris públics —els jutges, per exemple— s’abstinguen quan s'hagen de dilucidar assumptes que els afecten. Si la consideració “és familiar meu” fos determinat en tots els casos, estaríem nugats de peus i mans. Aquell que sense tenir l’ensinistrament adequat decideix pujar a una muntanya glaçada de sis mil metres sol tenir pare i mare. El pescador que marxa a les costes de Somàlia també té familiars i amics. Qui, desoint els consells del Ministeri d’Afers Exteriors, viatja a un país conflictiu pot tenir esposa i fills. La persona que s’embarca en una aventura d’alt risc té família, segur. El membre d’una ONG que viatja a zones del tercer món tindrà, amb tota seguretat, éssers volguts. ¿Què passarà si els agosarats pateixen un accident, un segrest o una infecció greu? Llurs famílies exigiran que l’Estat se’n faça càrrec, voldran que es pague el rescat amb diners públics, que es facen servir tots els mitjans, personals (equips de salvament, forces de seguretat, cos diplomàtic) i materials (vaixells, helicòpters, avions), sense mirar preu ni perill. En poques paraules: tothom voldrà que l’Estat recupere els seus familiars sans i estalvis. ¿És raonable que el contribuent auxilie les víctimes en tots els casos, fins i tot quan hi ha hagut imprudència o risc assumit voluntàriament? Podríem discutir-ho. (L'estiu passat van morir tres guàrdies civils quan tractaven de rescatar un alpinista.) Ara bé, amb arguments de tipus emocional, no anirem enlloc. Més consistent em sembla l’altra reflexió de l’editorial que he esmentat al principi: «Si l’Estat no assumís la repatriació quan vingueren mal dades, ningú no voldria anar al tercer món, a prestar el seu treball solidari.» Més consistent no significa, però, més concloent; crec, sincerament, que els membres dels ordes religiosos o de certes ONG continuarien acudint als països pobres del tercer món encara que l’Estat no assumís la seguretat o les hipotètiques repatriacions dels cooperants.

divendres, 24 d’octubre del 2014

Els perd la devoció

Molta gent fa servir les eines electròniques (ordinador, tauleta tàctil, tarja de crèdit, mòbil, navegador...) sense parar-se a pensar en les conseqüències. Oblida que ens tenen totalment controlats a través d’aquestes eines. Un Big Brother omnipresent i omniscient ens vigila. Sap on estem, amb qui parlem, què consumim, en quin banc tenim compte, quines pàgines web freqüentem, on viatgem, quines aficions tenim... De vegades s’equivoca. El passat 11 d’octubre, posem per cas, vaig estar a Hondarribia. Només posar els peus a la vila basca, el senyal acústic del meu mòbil començà a sonar. Un SMS de la meua companyia de telefonia em desitjava feliç estada a França i em recordava les tarifes per a trucar a Espanya. En fi, anècdotes a banda, el Big Brother coneix massa coses. El nostre saldo bancari, la nostra ideologia, la nostra orientació sexual i les nostres “debilitats” no són cap secret per a ell. Podríem dir que sap de quina cama coixegem. Molta gent pensa que això no té importància; mai no li ha suposat cap problema. Altres, en cavi, ja han vist com se les gasta el “gran germà”. És el cas d’aquell que ha estat inclòs per equivocació en una llista de morosos i ha patit un autèntic calvari fins aconseguir esmenar l’error. També tenim l’exemple del marit que efectua un pagament amb la tarja de crèdit ben convençut, com un beneit del cabàs, que la seua esposa no se n’assabentarà mai. Gilipolles és el nom que millor li escau. Si la dona buida la bústia, en arribar a casa, i obre la carta del banc en què es detallen els moviments de la tarja, ¡Catarroja descoberta! ¿No sabien tot açò, els beneficiaris de les targes black de Caja Madrid? ¿Eren analfabets digitals o anaven de sobrats? (Qualsevol cap de briva sap que certes coses s’han de pagar en efectiu.) ¿Com és possible que Rodrigo Rato pagués amb tarja les seues visites, durant vàries migdiades, a clubs, sales de festes, pubs, discoteques i bars? ¿Quines hores són aquestes, d’anar a un club o una sala de festes? ¿Com se li acudeix de pagar amb la seua black begudes alcohòliques per valor de 3.500 euros? En fi, l’antic ministre i director gerent del Fons Monetari Internacional podria haver comès un delicte societari, un d’apropiació indeguda i frau fiscal. Jo afegiria un nou càrrec: ser un gilipolles. Els perd la devoció al plàstic.
 

dimecres, 22 d’octubre del 2014

Aquesta et toca a tu

Els hospitals són llocs perillosos; acullen persones amb múltiples malalties, algunes d’elles infeccioses. En general, el personal hospitalari té assumit el risc de treballar en aquest ambient. De vegades, però, es disparen les alarmes i passen coses estranyes. S’alteren, posem per cas, els torns de treball. Tot començà amb l’aparició de la Sida. Als serveis hospitalaris es fa servir un sistema continu de treball a torns, per a garantir l’assistència als pacients tots els dies durant vint-i-quatre hores. Els torns es poden distribuir de diferents maneres: cicles llargs, cicles curts... En un cicle llarg s’alternen durant setze dies els torns de matí i vesprada, amb algun descans setmanal, i s’han de fer posteriorment quatre torns alterns de nit. En un cicle curt de vuit dies, per exemple— cal fer dos torns de matí, dos de vesprada i un de nit, i es tenen dos dies de descans, o es fan dos torns seguits, nit i matí, i després es tenen tres dies lliures. La regla general és que els treballadors no han d’acudir al centre hospitalari quan lliuren.

La SIDA trenca aquesta dinàmica. Suposem que el Servei de Ginecologia i Obstetrícia de l’hospital ha d’atendre el part d’una dona sidosa. Si el personal de torn ja ha atès un cas anterior, els facultatius lliures rebran una trucada telefònica: «Hem d’assistir una partera amb SIDA. Presenta’t al servei, que aquesta et toca a tu.» (Com diu la dita, les penes repartides són menys penes.) I la persona requerida haurà d’acudir a l’hospital. ¿Per què s’actua així? Perquè tothom té —dins la seua categoria— la mateixa qualificació i cobra el mateix sou. (No es paga cap plus per ocupar un lloc de treball d’especial dificultat o sotmès a riscs considerables.) Si projectem aquestes pautes d’actuació a l’actual crisi de l’ebola, entendrem millor les coses. Una infermera del Carles III de Madrid que haja atès per la nit un infectat d’ebola, a la sisena planta, pot estar l’endemà en altra planta de l’hospital, tractant pacients immunodeprimits.

 
Hom podria pensar que els infectats hauran estat atesos per personal de torn o per sanitaris als quals s’haja trucat per telèfon —perquè “els tocava”—, però encara són possibles altres alternatives. Aquests dies, hem sabut per la premsa detalls realment interessants. Els metges són refractaris a treballar en el Carles III; no es fien dels protocols. Fonts de l’hospital madrileny han denunciat que infermeria tenia problemes per aconseguir personal que atengués els afectats d’ebola. (Com que el centre, en procés de desmantellament, havia acomiadat molts interins, comptava amb una plantilla escassa.) Finalment, ha calgut fer contractes temporals, de quinze o trenta dies, a gent molt jove i amb poca experiència. ¿Formació de qualitat? ¿Instal·lacions de primera línia? ¿Equips de personal altament especialitzat? ¿Emoluments més elevats o plusos de perillositat? ¡No! Molta incompetència de les direccions i dels polítics responsables de l’àrea de salut. És quasi miraculós que la crisi de l’ebola estiga més o menys controlada.

dimarts, 21 d’octubre del 2014

Amb granota i tornavís

Hi ha determinades professions, com ara astronauta o pilot d’avió, que estan molt ben pagades. Tanmateix, alguns astronautes no deixen de ser simples mecànics —molt qualificats, això sí—; viatgen a la ISS (Estació Espacial Internacional) per a reparar un braç articulat o collar una rosca que assegura la unió estanca d’un dels mòduls. El pilot d’avió tampoc no és massa diferent d’un conductor d’autobús; un i altre tenen al seu càrrec la vida i la seguretat d’uns quants passatgers. Evidentment, al pilot se li exigeix una altíssima capacitació tècnica, perquè ha de manejar una nau de gran complexitat i realitzar maniobres, l’enlairament i l’aterratge, força perilloses. A l’economia de mercat, l’especialització i l’escassesa d’oferta estan molt ben retribuïdes (quan augmenta el nombre de pilots, disminueix la seua retribució). Dic açò perquè trobe inaudit que el personal sanitari encarregat d’atendre els malalts d’ebola no tinga ni altíssima qualificació tècnica, ni ensinistrament, ni uns salaris proporcionals a la capacitació exigida i el risc assumit. El primer contagi d’ebola a Espanya ha tingut la virtut de traure a la superfície aquestes contradiccions. De sobte, hem sabut que Teresa Romero, una simple auxiliar d’infermeria —i no una infermera com es va dir en un principi—, havia d’actuar en un entorn perillosíssim sense haver rebut la formació adequada. Les persones que van atendre els dos missioners afectats d’ebola tampoc no comptaven amb instal·lacions i materials de primera qualitat. (És com si enviaren a la ISS un astronauta equipat amb una simple granota i un tornavís adquirits en una ferreteria.) A més, imagine que l’auxiliar infectada deu ser poc més que mileurista. I el govern havia assegurat que el nostre sistema sanitari estava perfectament preparat. És més: el conseller de Sanitat de la Comunitat de Madrid va fer unes declaracions cridaneres: Para explicar cómo se tiene que poner y quitar un traje no hace falta impartir un máster. L’ebola ha desemmascarat la situació de penúria que pateix la sanitat pública a causa dels retalls. De fet, el Carles III, fins ara centre de referència per a malalties infeccioses i tropicals, estava sent desmantellat (hom pretén assignar aquest paper a l’hospital militar Gómez Ulla). ¿Hi ha hagut cap dimissió, o cap cessament?

dilluns, 20 d’octubre del 2014

Greuge comparatiu

¿Els missioners de l’orde de Sant Joan de Déu marxen a l’Àfrica equatorial moguts només per l’altruisme o també per la fe religiosa i l’esperit proselitista? La crisi de l’ebola suscita aquesta i altres preguntes. ¿Calia repatriar dos missioners infectats per ebola que finalment traspassaren a l’hospital Carles III de Madrid? Les respostes no són fàcils. El govern central ha donat instruccions als seus pregoners perquè repetisquen, insistentment, que es va prendre la decisió correcta. «Era una qüestió d’humanitat», diuen. Jo no ho tinc tan clar. Els missioners havien marxat de manera voluntària a països on hi ha el perill de contraure malalties greus. (¿Fervor religiós, esperit proselitista o altruisme? Que cadascú jutge com millor li abellisca.) Imagine que els infectats coneixien els riscs de la seua estada africana. Calcule que els tindrien assumits. Tanmateix, a l’hora de la veritat, quan estaven contagiats d’ebola, ambdós demanaren de tornar a casa. I el govern espanyol acceptà de repatriar-los. Crida l’atenció el greuge comparatiu. Són coneguts els casos de persones que han hagut de demanar donatius o vendre taps de plàstic per a sufragar les despeses d’una cura costosa o el trasllat de familiars malalts —de vegades xiquets menuts— a països on hi havia tractament per a la seua malaltia, perquè el nostre Estat no se’n feia càrrec. En canvi, per a repatriar els missioners no s’han escatimat recursos públics. S’organitzà ràpidament, amb mitjans personals i materials ben costosos —com ara un avió medicalitzat de l’exèrcit—, un operatiu pagat pel contribuent. ¿Era precís importar un virus perillosíssim que ecara no havia arribat a casa nostra? Uns diuen que hauria arribat igualment; la globalització no permet ficar portes al camp. Altres sostenen que el nostre sistema sanitari no estava preparat. En qualsevol cas està clar que el govern espanyol obre les portes a uns, de bat a bat, i les tanca a altres.

dissabte, 18 d’octubre del 2014

Manca d’escrúpols

Fa quinze dies, reflexionava en la meua columna sobre els problemes que pateix el districte Ciutat —em referia concretament a la progressiva degradació de la plaça del Mercat i la seua rodalia. Tanmateix, la fugida del comerç tradicional i el progressiu buidament residencial no són privatius d’aquesta zona. La primera eixampla, ço és, l’àrea compresa entre Albereda de Jaume I, Baixada de l’Estació, Cavaller Ximén de Tovia i Baixada del Carme, també comença a experimentar canvis perceptibles. Un tram de Baixada de l’Estació, per exemple, s’ha convertit en una mena de chinatown; alguns baixos comercials d’aquest tram, abandonats pel comerç autòcton, són ocupats progressivament per negocis xinesos. Diverses sucursals de bancs i antigues caixes d’estalvis han tancat les oficines que tenien obertes en l’avinguda República Argentina i l’Albereda Jaume I. Quasi tots els establiments de regals —les botigues en què hom posava la llista de noces o la llista d’obsequis per al fill o la filla que havia de prendre la primera comunió— han desaparegut. Com més va, més es transforma el paisatge urbà.

Hi ha, però, canvis menys perceptibles. Alguns quarters de l’eixampla també es buiden. Les causes són diverses. Les primeres edificacions de la zona són molt velles. El bloc de vivendes socials Pare Claret, que s’alça entre el carrer homònim i la Baixada del Carme, es va construir fa més de cinquanta anys. Els habitatges coneguts popularment com Pisos dels Toldos, situats entre Carles Sarthou i Pare Claret, tenen si fa no fa la mateixa edat. Alguns dels residents originaris d’aquests edificis, persones molt majors que tenen dificultats per a viure-hi —cal tenir present que aquests blocs no solen comptar amb ascensor— han de marxar a casa dels fills. Altres van abandonar fa temps aquestes vivendes i es van traslladar a edificis més nous i amb plaça de garatge. Finalment, alguns dels antics propietaris han traspassat. Tot això genera un nombre indeterminat de pisos buits a la zona. Sovint, aquests allotjaments, amb molts anys d’antiguitat, requereixen una reforma integral. Tanmateix, la crisi, el cost de la llicència, la falta d’ajuts i la pujada de l’IVA no conviden a les reformes. D’altra banda, el mercat immobiliari encara està estancat. Posar a la venda un allotjament necessitat de reforma no és un bon negoci.

L’única sortida de molts antics o nous propietaris és traure aquests habitatges al mercat de lloguer. Això sí, els arrendaments han de ser assequibles. ¿Qui, si no, havia d’estar interessat en una vivenda vella? Les circumstàncies permeten, per tant, que els pisos buits de l’eixampla xativina siguen ocupats per immigrants estrangers o persones autòctones de rendes baixes (treballadors amb contractes precaris o sous baixos, perceptors de subsidis d’atur o ajudes extraordinàries temporals). Abans, aquesta gent ocupava —sovint en condicions d’absoluta precarietat— els allotjaments vells de certes zones del nucli històric. Ara, el fenomen s’està traslladant cap al nord de la ciutat. I clar, han aparegut arrendadors sense escrúpols que aprofiten l’avinentesa per a obtenir diners fàcils. Es van detectant “pisos pastera” (pisos patera en castellà) a la primera eixampla i al barri nord-oest. Dies enrere, posem per cas, la policia local acudí al número 4 de la Baixada de l’Estació. Alguns veïns de l’immoble havien trucat per a denunciar una possible baralla nocturna en una vivenda de la setena planta.

Els agents de l’autoritat van descobrir que hi vivien llogats dotze gitanos romanesos. En altres vies de les eixamples també proliferen els pisos llogats a famílies autòctones de baixíssima extracció socioeconòmica. Alguns rendistes —afortunadament, pocs— no es preocupen pel manteniment dels immobles. Fins i tot arriben a dotar-los amb mobiliari o electrodomèstics presos als punts de recollida de deixalles. Aquestes pràctiques proporcionen —tothom s’ho pot imaginar— beneficis substanciosos (hi ha propietari que té més d’un pis amb llogaters). Ara bé, la presència als immobles de gent provinent de l’exclusió social o d’ambients marginals provoca problemes de convivència i suscita sentiments xenòfobs entre els altres residents. El veïnat més “fi” no suporta haver de compartir portal i ascensor amb estranys de pell bruna i aparença humil. És curiós: alguns rebutgen l’estranger pobre, però no denuncien l’arrendador sense escrúpols, ni demanen que les autoritats controlen la capacitat i les condicions d’habitabilitat dels pisos de lloguer. En fi, sembla que la garreperia, el racisme i la indigència avancen ensems.

(publicat a Levante-EMV, el 18/10/2014)

diumenge, 5 d’octubre del 2014

Mai no plou a gust de tothom

Darrerament, la plaça del Mercat de Xàtiva és escenari de múltiples i contínues contradiccions. Els veïns mantenen un llarg contenciós amb l’Ajuntament i amb els propietaris dels establiments hostalers instal·lats al barri. ¿Motiu? La declaració de la plaça i els carrers adjacents com a Zona Acústicament Saturada (ZAS). Els residents es queixen perquè l’avantprojecte de declaració redactat pel govern local no soluciona, segons ells, el problema que han de patir tots els caps de setmana, el soroll provocat pels pubs, les terrasses —obertes fins a molt tard— i les màquines netejadores, que comencen a treballar a les set del matí. Es queixen dels vidres, els vòmits i els orins a la via pública, i de l’enrenou que surt dels locals a través de les portes obertes. Segons el veïnat, l’Ajuntament es limita a recollir unes normes que s’haurien d’haver aplicat fa anys (horari de tancament de locals, limitadors acústics...), però no aporta solucions efectives. Als hostalers, en canvi, els sembla massa dura la declaració de ZAS que prepara el govern local. «Si el ploure hagués de venir-li bé a tothom, no plouria mai», fa la dita.

Qui pense que la vida és massa tediosa sense debat està d’enhorabona. Els amos dels locals d’oci han degut pensar que la polèmica perdia força i han decidit de reanimar-la. Aquest cap de setmana, estan celebrant a la plaça del Mercat una barrila que han batejat amb el nom pompós d’Oktoberfest. Vostès ja sabran que l’autèntica festa d'octubre se celebra a Munic, en una esplanada de quaranta-dues hectàrees en què es canta, es balla, es menja i es beuen milions de litres de cervesa. Els assistents llueixen els vestits tradicionals bàvars. En localitats, del País Valencià, Catalunya i, sobretot, les Illes Balears, que compten amb comunitats de residents alemanys han proliferat les celebracions de l’Oktoberfest. ¿Hi ha molts alemanys a Xàtiva? No. ¡Però és igual! Els xativins ens apuntem a un bombardeig —Oktoberfest, Halloween o el que siga. I si el sarau té èxit, està assegurada la seua continuïtat. La qüestió és divertir-se. ¿Inversió en recerca, desenvolupament o innovació? Poca. ¿En cervesa? Tota. No sé com s’haurà pres, el col·lectiu veïnal, la idea de convertir la plaça del Mercat en la Theresienwiese muniquesa.

En fi, com no hi ha dos sense tres, l’inici de la tardor ens porta una nova controvèrsia. Els plans municipals de reservar la plaça del Mercat als vianants ha posat el comerç del nucli històric en peu de guerra. El consistori estudia tancar la plaça al trànsit rodat i prohibir en ella, durant tots els dies de la setmana, l’estacionament de vehicles. L’alcalde ha dit que aquesta mesura incentivarà l’ús de les terrasses i dinamitzarà la zona. Jo no ho tinc tan clar. La fugida del comerç tradicional, la manca d’ajuts a la rehabilitació d’immobles i la creació d’una “zona de copes” ha propiciat el progressiu buidament residencial del barri del Mercat. Els habitatges buits han estat ocupats per immigrants estrangers que, sovint, hi viuen en condicions precàries. Molts establiments de la zona, dedicats a activitats tradicionals —comerços, tallers, pensions, restaurants—, han estat substituïts per locals d’oci (en contra d’allò que va manifestar l’alcalde en guanyar per primera vegada les eleccions municipals: «Anem a convertir la plaça del Mercat en un gran espai cultural»). Restringir el trànsit està bé, però calen altres mesures.

S’ha de millorar, posem per cas, l’habitabilitat del nucli històric. Cal impulsar iniciatives que fomenten l’ús residencial i posen límits a les activitats que el frenen (l’especialització turística i l’esbargiment nocturn excessius, el soroll, la brutícia...). Les ciutats històriques han de fer compatibles la conservació del patrimoni i la supervivència del teixit social. Moltes urbs europees han sabut harmonitzar aquestes exigències. Nombroses experiències mostren els beneficis d’habilitar aparcaments per a residents en patis interiors d’illa, prohibir la circulació pels centres urbans, crear aparcaments perimetrals en superfície i potenciar l’ús de mitjans de transport alternatius. Aquestes fórmules permeten de reservar les vies del centre històric als vianants, solucionar els problemes de mobilitat i millorar ostensiblement la qualitat de vida ciutadana. I els primers beneficiats solen ser els comerciants. S’equivoquen, per tant, aquells que s’oposen a les restriccions del trànsit. Però ja se sap: mai no plou a gust de tothom.

(publicat a Levante-EMV, el 04/10/2014)

dijous, 2 d’octubre del 2014

Desobediència civil

Durant molt de temps, es va dir als grups bascs del conglomerat abertzale que totes les accions polítiques no violentes són legítimes, que en democràcia es poden defendre totes les idees llevat d’aquelles que apel·len a la violència o facen apologia de l’odi contra persones o grups per raó de la seua raça, la seua religió o la seua nacionalitat. Com a conseqüència d’aquest principi, hom pensava que partits nacionalistes —jo preferisc anomenar-los independentistes— com EAJ-PNV, CIU o ERC eren perfectament legítims i honorables, la qual cosa vol dir que podien defendre sense problemes el seu objectiu primordial, l’emancipació nacional. “Alliberar de la pàtria potestat, d'una tutela, de la servitud” o “alliberar de qualsevol mena de dependència” són els significats del mot “emancipar”. La independència és, per tant, l’objectiu últim dels partits que s’han enumerat i alguns més. ¿Poden defendre pacíficament aquest objectiu? Sí, sempre que abandonen tota esperança d’aconseguir-lo. Perquè l’espanyolisme, un cop acabada la violència d’ETA, ha modificat el discurs. Ara diu que, en democràcia, s’han de respectar les lleis. En principi, l’enunciat sembla impecable. Caldria, però, matisar-lo molt.

Pressuposant que les lleis espanyoles siguen justes —que respecten els principis de la bona fe i l’autodeterminació que han analitzat juristes com Rudolf Stammler o Karl Lorenz—, ens trobaríem amb el següent: la Constitució de 1978 no reconeix altra nació que l’espanyola, i no permet que les comunitats autònomes puguen convocar referèndums. El Govern de Catalunya ha volgut convocar una consulta i s’ha topat amb la suspensió cautelar decretada pel Tribunal Constitucional. (Aquesta suspensió derivarà, amb quasi total seguretat, en una anul·lació definitiva.) L’article 92 de la Constitució i la Llei Orgànica 2/1980, de 18 de gener, estableixen que l’autorització per a la convocatòria de consultes populars per via de referèndum, en qualsevulla de les seues modalitats, és competència exclusiva de l’Estat. Rajoy podria imitar el premier britànic Cameron, que va autoritzar el referèndum escocès. PP i PSOE afirmen, però, que la decisió de permetre la secessió d’una comunitat autònoma s’hauria de consultar a tots els ciutadans de l’Estat, perquè, segons la Constitució, el dipositari de la sobirania nacional és el conjunt del poble espanyol. Ja podem imaginar allò que opinaria el conjunt dels espanyols.

En resum: la legislació vigent és una barrera infranquejable per als partits que vindiquen l’emancipació d’algun territori de l’Estat. «Escolten, si no els agrada la Constitució, intenten canviar-la fent servir els procediments establerts», se’ls diu. Es tracta d’una recomanació cínica; canviar la Constitució és impossible per a formacions polítiques com CIU o ERC. Són partits d’àmbit català. Ni formant un pol unitari i aconseguint el recolzament del 100% de l’electorat català en unes eleccions plebiscitàries  —cosa absolutament impensable— estarien en condicions de canviar la Carta Magna, si els grans partits estatals s’hi oposen. Seria més franc recordar a convergents i republicans la frase inscrita en la porta de l’infern del Dant: «Deixeu tota esperança.» Tornem al principi: l’espanyolisme pretén que els partits independentistes defensen les seues idees sempre que abandonen tota esperança de veure-les materialitzades algun dia. Es tracta, però, d’una pretensió vana. Si es tanca la porta de la legalitat, s’obrirà la de la desobediència civil. El sotmetiment del ciutadà individual al “poder de l’estat” —especialment la condició forçosa de membre— no pot ser considerada, sense més, com “dret just”.


Fan mal, els grans partits estatals, d’aconsellar la desesperança. La pèrdua d’expectatives mena a la frustració, sentiment d’efectes impredictibles. Segons Karl Lorenz, «la pretensió de ser obeït, ço és, la pretensió de vigència normativa d’un determinat ordenament, sols està justificada objectivament —fundada internament — quan aqueix ordenament és just.» De la qual cosa es desprèn que els ciutadans no estan obligats a obeir el dret injust. ¿Què faran Rajoy i companyia si la insubordinació dels catalans pren unes dimensions estratosfèriques? ¿No seria més assenyat buscar una sortida política que enrocar-se en la legalitat vigent? De fet, els dos grans partits centralistes, que fan solemnes declaracions de respecte a la Constitució, han incomplit les seues prescripcions en més d’una ocasió. Si altres vegades han supeditat la llei a la política, res no impedeix que ho tornen a fer. Calen respostes polítiques per als conflictes polítics. Com més va, més creix el descontent dels ciutadans de Catalunya. Amb amenaces d’aplicar estrictament els articles del codi penal, les autoritats espanyoles podran acoquinar els representants de les institucions catalanes. Però, ¿podran acovardir milions de ciutadans revoltats?