Tornen unes dates en què es rememoren antics rituals de remot
origen pagà. A finals d’octubre, els pobles cèltics celebraven la nit de Samhain, el déu dels morts. Des de l’any 1200 aC, conforme anà avançant de
l’edat del ferro, les cerimònies druídiques dedicades als avantpassats es van
escampar per bona part de l’Europa central i les Illes Britàniques, i encara
perviuen a l’actual Halloween. Els
pobles mediterranis també retien culte als seus morts. Amb la festivitat de
Tots Sants, l'Església Catòlica volgué cristianitzar aquestes celebracions. El Costumari català, de Joan Amades, i el Costumari valencià, de Bernat Capó,
documenten les múltiples tradicions populars sorgides al voltant de la
festivitat: el berenar de Tots Sants, la castanyada, el costum de regalar
dolços típics (fogasses de carabassa, panellets o ossos de sant...). El nostre
refranyer també recull algunes dites populars —Per Tots Sants, guarda el
ventall i trau els guants— relacionades amb la diada dels morts i el canvi de
cicle climàtic. Totes aquestes tradicions corren el risc, però, de
desaparèixer; el Halloween, una
celebració forana impostada pel consumisme galopant, amenaça la pervivència dels nostres
costums ancestrals. ¡Coses de la globalització!
Blog amb notícies, articles d'opinió, fotografies, ressenyes de viatges, creació literària...
divendres, 31 d’octubre del 2014
El culte als morts
Etiquetes de comentaris:
Commemoracions,
Cultura,
Etnologia,
Religió
dimecres, 29 d’octubre del 2014
Les rutes de la Xara
La Casa de la Música de Simat acollirà tots
els dimarts i els dijous del mes de novembre una nova edició de "Les rutes de la
Xara", sèrie de conferències i debats en els quals intervenen destacats ponents.
El cicle d'enguany, titulat "Política i polítics a l'Espanya contemporània", està organitzat per l'editorial La Xara amb la col·laboració, entre
d'altres entitats, de la Universitat de Valènncia. La matrícula, que ja està oberta, costa 10 €. S'ha dissenyat un programa que pretén explicar la història més recent d’Espanya
des d’una perspectiva transversal, perquè l’alumnat comprenga clarament els
diferents factors que estan marcant l’actualitat: la corrupció, el bipartidisme, la monarquia,
l'independentisme, l'exèrcit, els mitjans de comunicació... A més a més, les conferències
seran impartides per prestigiosos especialistes que s’aproparan des de diferents
perspectives als fets que s’analitzaran. En definitiva, l’alumnat podrà
disposar dels elements cognitius necessaris per a comprendre millor el món que
ens envolta, una societat cada vegada més complexa i canviant. Els
conferenciants prevists són els següents: Rafael Tabares, de la Universitat de
València, Alicia Gómez, periodista de RTVE, Pilar Martínez, de la Universitat
de Nantes, Carlos Taibo, de la Universitat Autònoma de Madrid, Ricard Pérez
Casado, ex alcalde de València, Josep Ramoneda, periodista, Víctor Fuentes, de
la Universitat de València, i William Chislett, ex corresponsal del Times i el Financial Times.
dilluns, 27 d’octubre del 2014
El risc de ser cooperant
Dies enrere, llegia un editorial periodístic
en què es deia més o menys açò: «L’obligació de repatriar persones infectades
d’ebola s’entén perfectament si pensem que els malalts podrien ser familiars nostres.» Doncs jo no entenc el raonament. Si
un infectat fos familiar meu, la meua opinió seria d’escassa utilitat; estaria
mancada d’imparcialitat, qualitat imprescindible per a fer propostes objectives
i assenyades. Ningú no pot ser jutge i part alhora. Per això cal que els polítics
i els funcionaris públics —els
jutges, per exemple— s’abstinguen quan s'hagen de dilucidar assumptes que els afecten. Si
la consideració “és familiar meu” fos determinat en tots els casos, estaríem
nugats de peus i mans. Aquell que sense tenir l’ensinistrament adequat decideix
pujar a una muntanya glaçada de sis mil metres sol tenir pare i mare. El
pescador que marxa a les costes de Somàlia també té familiars i amics. Qui,
desoint els consells del Ministeri d’Afers Exteriors, viatja a un país
conflictiu pot tenir esposa i fills. La persona que s’embarca en una aventura
d’alt risc té família, segur. El membre d’una ONG que viatja a zones del tercer
món tindrà, amb tota seguretat, éssers volguts. ¿Què passarà si els agosarats
pateixen un accident, un segrest o una infecció greu? Llurs famílies exigiran que
l’Estat se’n faça càrrec, voldran que es pague el rescat amb diners públics,
que es facen servir tots els mitjans, personals (equips de salvament, forces de
seguretat, cos diplomàtic) i materials (vaixells, helicòpters, avions), sense
mirar preu ni perill. En poques paraules: tothom voldrà que l’Estat recupere els
seus familiars sans i estalvis. ¿És raonable que el contribuent auxilie les víctimes
en tots els casos, fins i tot quan hi ha hagut imprudència o risc assumit
voluntàriament? Podríem discutir-ho. (L'estiu passat van morir tres guàrdies civils quan tractaven de rescatar un alpinista.) Ara bé, amb arguments de tipus emocional,
no anirem enlloc. Més consistent em sembla l’altra reflexió de l’editorial que
he esmentat al principi: «Si l’Estat no assumís la repatriació quan vingueren
mal dades, ningú no voldria anar al tercer món, a prestar el seu treball
solidari.» Més consistent no significa, però, més concloent; crec, sincerament,
que els membres dels ordes religiosos o de certes ONG continuarien acudint als països
pobres del tercer món encara que l’Estat no assumís la seguretat o les
hipotètiques repatriacions dels cooperants.
diumenge, 26 d’octubre del 2014
Universitat de València
Etiquetes de comentaris:
Conèixer el país,
Cultura,
General,
Història
divendres, 24 d’octubre del 2014
Els perd la devoció
Molta gent fa servir les eines electròniques
(ordinador, tauleta tàctil, tarja de crèdit, mòbil, navegador...) sense
parar-se a pensar en les conseqüències. Oblida que ens tenen totalment
controlats a través d’aquestes eines. Un Big
Brother omnipresent i omniscient ens vigila.
Sap on estem, amb qui parlem, què consumim, en quin banc tenim compte, quines
pàgines web freqüentem, on viatgem, quines aficions tenim... De vegades s’equivoca.
El passat 11 d’octubre, posem per cas, vaig estar a Hondarribia. Només posar
els peus a la vila basca, el senyal acústic del meu mòbil començà a sonar. Un SMS
de la meua companyia de telefonia em desitjava feliç estada a França i em
recordava les tarifes per a trucar a Espanya. En fi, anècdotes a banda, el Big Brother coneix massa coses. El nostre saldo bancari, la nostra ideologia, la
nostra orientació sexual i les nostres “debilitats” no són cap secret per a ell.
Podríem dir que sap de quina cama coixegem. Molta gent pensa que això no té importància;
mai no li ha suposat cap problema. Altres, en cavi, ja han vist com se les gasta
el “gran germà”. És el cas d’aquell que ha estat inclòs per
equivocació en una llista de morosos i ha patit un autèntic calvari fins aconseguir
esmenar l’error. També tenim l’exemple del marit que efectua un pagament amb la
tarja de crèdit ben convençut, com un beneit del cabàs, que la seua esposa no se n’assabentarà mai. Gilipolles és
el nom que millor li escau. Si la dona buida la bústia, en arribar a casa, i obre
la carta del banc en què es detallen els moviments de la tarja, ¡Catarroja
descoberta! ¿No sabien tot açò, els beneficiaris de les targes black de Caja Madrid? ¿Eren analfabets digitals
o anaven de sobrats? (Qualsevol cap de briva sap que certes coses s’han de
pagar en efectiu.) ¿Com és possible que Rodrigo Rato pagués amb tarja les seues
visites, durant vàries migdiades, a clubs, sales de festes, pubs, discoteques i
bars? ¿Quines hores són aquestes, d’anar a un club o una sala de festes? ¿Com
se li acudeix de pagar amb la seua black begudes alcohòliques per valor de
3.500 euros? En fi, l’antic ministre i director
gerent del Fons Monetari Internacional podria haver comès un delicte societari,
un d’apropiació indeguda i frau fiscal. Jo afegiria un nou càrrec: ser un gilipolles. Els
perd la devoció al plàstic.
dimecres, 22 d’octubre del 2014
Aquesta et toca a tu
Els hospitals són llocs perillosos; acullen
persones amb múltiples malalties, algunes d’elles infeccioses. En general, el
personal hospitalari té assumit el risc de treballar en aquest ambient. De
vegades, però, es disparen les alarmes i passen coses estranyes. S’alteren,
posem per cas, els torns de treball. Tot començà amb l’aparició de la Sida. Als
serveis hospitalaris es fa servir un sistema continu de treball a torns, per a
garantir l’assistència als pacients tots els dies durant vint-i-quatre hores. Els torns es
poden distribuir de diferents maneres: cicles llargs, cicles curts... En un
cicle llarg s’alternen durant setze dies els torns de matí i vesprada, amb
algun descans setmanal, i s’han de fer posteriorment quatre torns alterns de nit.
En un cicle curt —de vuit dies, per exemple— cal fer dos torns de matí, dos de
vesprada i un de nit, i es tenen dos dies de descans, o es fan dos torns
seguits, nit i matí, i després es tenen tres dies lliures. La regla general és
que els treballadors no han d’acudir al centre hospitalari quan lliuren.
La SIDA trenca aquesta dinàmica. Suposem que el
Servei de Ginecologia i Obstetrícia de l’hospital ha d’atendre el part d’una
dona sidosa. Si el personal de torn ja ha atès un cas anterior, els facultatius
lliures rebran una trucada telefònica: «Hem d’assistir una partera amb SIDA. Presenta’t
al servei, que aquesta et toca a tu.» (Com diu la dita, les penes repartides són
menys penes.) I la persona requerida haurà d’acudir a l’hospital. ¿Per què
s’actua així? Perquè tothom té —dins
la seua categoria— la mateixa qualificació i cobra el mateix sou. (No es paga cap plus per ocupar un lloc de
treball d’especial dificultat o sotmès a riscs considerables.) Si projectem
aquestes pautes d’actuació a l’actual crisi de l’ebola, entendrem millor les
coses. Una infermera del Carles III de Madrid que haja atès per la nit un
infectat d’ebola, a la sisena planta, pot estar l’endemà en altra planta de
l’hospital, tractant pacients immunodeprimits.
Hom podria pensar que els infectats hauran
estat atesos per personal de torn o per sanitaris als quals s’haja trucat per
telèfon —perquè “els tocava”—, però
encara són possibles altres alternatives. Aquests dies, hem sabut per la premsa
detalls realment interessants. Els metges són refractaris a treballar en el
Carles III; no es fien dels protocols. Fonts de l’hospital madrileny han
denunciat que infermeria tenia problemes per aconseguir personal que atengués els
afectats d’ebola. (Com que el centre, en procés de desmantellament, havia
acomiadat molts interins, comptava amb una plantilla escassa.) Finalment, ha
calgut fer contractes temporals, de quinze o trenta dies, a gent molt jove i amb
poca experiència. ¿Formació de qualitat? ¿Instal·lacions de primera línia?
¿Equips de personal altament especialitzat? ¿Emoluments més elevats o plusos de
perillositat? ¡No! Molta incompetència de les direccions i dels polítics
responsables de l’àrea de salut. És quasi miraculós que la crisi de l’ebola
estiga més o menys controlada.
dimarts, 21 d’octubre del 2014
Amb granota i tornavís
Hi ha
determinades professions, com ara astronauta o pilot d’avió, que estan molt ben
pagades. Tanmateix, alguns astronautes no deixen de ser simples mecànics —molt
qualificats, això sí—; viatgen a la ISS (Estació Espacial Internacional) per a reparar
un braç articulat o collar una rosca que assegura la unió estanca d’un dels
mòduls. El pilot d’avió tampoc no és massa diferent d’un conductor d’autobús; un
i altre tenen al seu càrrec la vida i la seguretat d’uns quants passatgers.
Evidentment, al pilot se li exigeix una altíssima capacitació tècnica, perquè
ha de manejar una nau de gran complexitat i realitzar maniobres, l’enlairament
i l’aterratge, força perilloses. A l’economia de mercat, l’especialització i l’escassesa
d’oferta estan molt ben retribuïdes (quan augmenta el nombre de pilots, disminueix
la seua retribució). Dic açò perquè trobe inaudit que el personal sanitari
encarregat d’atendre els malalts d’ebola no tinga ni altíssima qualificació
tècnica, ni ensinistrament, ni uns salaris proporcionals a la capacitació exigida
i el risc assumit. El primer contagi d’ebola a Espanya ha tingut la virtut de
traure a la superfície aquestes contradiccions. De sobte, hem sabut que Teresa
Romero, una simple auxiliar d’infermeria —i no una infermera com es va dir en
un principi—, havia d’actuar en un entorn perillosíssim sense haver rebut la formació
adequada. Les persones que van atendre els dos missioners afectats d’ebola
tampoc no comptaven amb instal·lacions i materials de primera qualitat. (És com
si enviaren a la ISS un astronauta equipat amb una simple granota i un tornavís
adquirits en una ferreteria.) A més, imagine que l’auxiliar infectada deu ser
poc més que mileurista. I el govern havia assegurat que el nostre sistema
sanitari estava perfectament preparat. És més: el conseller de Sanitat de la
Comunitat de Madrid va fer unes declaracions cridaneres: Para
explicar cómo se tiene que poner y quitar un traje no hace falta impartir un
máster. L’ebola
ha desemmascarat la situació de penúria que pateix la sanitat pública a causa
dels retalls. De fet, el Carles III, fins ara centre de referència per
a malalties infeccioses i tropicals, estava sent desmantellat (hom pretén assignar
aquest paper a l’hospital militar Gómez Ulla). ¿Hi ha hagut cap dimissió, o cap
cessament?
dilluns, 20 d’octubre del 2014
Greuge comparatiu
¿Els
missioners de l’orde de Sant Joan de Déu marxen a l’Àfrica equatorial moguts només
per l’altruisme o també per la fe religiosa i l’esperit proselitista? La crisi
de l’ebola suscita aquesta i altres preguntes. ¿Calia repatriar dos missioners
infectats per ebola que finalment traspassaren a l’hospital Carles III de
Madrid? Les respostes no són fàcils. El govern central ha donat instruccions als
seus pregoners perquè repetisquen, insistentment, que es va prendre la decisió
correcta. «Era una qüestió d’humanitat», diuen. Jo no ho tinc tan clar. Els missioners havien marxat
de manera voluntària a països on hi ha el perill de contraure malalties greus. (¿Fervor
religiós, esperit proselitista o altruisme? Que cadascú jutge com millor
li abellisca.) Imagine que els infectats coneixien els riscs de la seua estada
africana. Calcule que els tindrien assumits. Tanmateix, a
l’hora de la veritat, quan estaven contagiats d’ebola, ambdós demanaren de
tornar a casa. I el govern espanyol acceptà de repatriar-los. Crida l’atenció
el greuge comparatiu. Són coneguts els casos de persones que han hagut de
demanar donatius o vendre taps de plàstic per a sufragar les despeses d’una
cura costosa o el trasllat de familiars malalts —de vegades xiquets menuts— a països
on hi havia tractament per a la seua malaltia, perquè el nostre Estat no se’n
feia càrrec. En canvi, per a repatriar els missioners no s’han escatimat recursos
públics. S’organitzà ràpidament, amb mitjans personals i materials ben costosos —com
ara un avió medicalitzat de l’exèrcit—, un operatiu pagat pel contribuent. ¿Era
precís importar un virus perillosíssim que ecara no havia arribat a casa nostra? Uns diuen que hauria arribat igualment; la
globalització no permet ficar portes al camp. Altres sostenen que el nostre sistema
sanitari no estava preparat. En qualsevol cas està clar que el govern espanyol obre
les portes a uns, de bat a bat, i les tanca a altres.
dissabte, 18 d’octubre del 2014
Manca d’escrúpols
Fa quinze dies, reflexionava en la meua
columna sobre els problemes que pateix el districte Ciutat —em referia
concretament a la progressiva degradació de la plaça del Mercat i la seua
rodalia. Tanmateix, la fugida del comerç tradicional i el progressiu buidament
residencial no són privatius d’aquesta zona. La primera eixampla, ço és, l’àrea
compresa entre Albereda de Jaume I, Baixada de l’Estació, Cavaller Ximén de
Tovia i Baixada del Carme, també comença a experimentar canvis perceptibles. Un
tram de Baixada de l’Estació, per exemple, s’ha convertit en una mena de chinatown; alguns baixos comercials d’aquest
tram, abandonats pel comerç autòcton, són ocupats progressivament per negocis
xinesos. Diverses sucursals de bancs i antigues caixes d’estalvis han tancat
les oficines que tenien obertes en l’avinguda República Argentina i l’Albereda
Jaume I. Quasi tots els establiments de regals —les botigues en què hom posava la
llista de noces o la llista d’obsequis per al fill o la filla que havia de
prendre la primera comunió— han desaparegut. Com més va, més es transforma el
paisatge urbà.
Hi ha, però, canvis menys perceptibles.
Alguns quarters de l’eixampla també es buiden. Les causes són diverses. Les
primeres edificacions de la zona són molt velles. El bloc de vivendes socials
Pare Claret, que s’alça entre el carrer homònim i la Baixada del Carme, es va
construir fa més de cinquanta anys. Els habitatges coneguts popularment com Pisos dels Toldos, situats entre Carles
Sarthou i Pare Claret, tenen si fa no fa la mateixa edat. Alguns dels residents
originaris d’aquests edificis, persones molt majors que tenen dificultats per a
viure-hi —cal tenir present que aquests blocs no solen comptar amb ascensor—
han de marxar a casa dels fills. Altres van abandonar fa temps aquestes
vivendes i es van traslladar a edificis més nous i amb plaça de garatge.
Finalment, alguns dels antics propietaris han traspassat. Tot això genera un
nombre indeterminat de pisos buits a la zona. Sovint, aquests allotjaments, amb
molts anys d’antiguitat, requereixen una reforma integral. Tanmateix, la crisi,
el cost de la llicència, la falta d’ajuts i la pujada de l’IVA no conviden a
les reformes. D’altra banda, el mercat immobiliari encara està estancat. Posar
a la venda un allotjament necessitat de reforma no és un bon negoci.
L’única sortida de molts antics o nous
propietaris és traure aquests habitatges al mercat de lloguer. Això sí, els
arrendaments han de ser assequibles. ¿Qui, si no, havia d’estar interessat en una
vivenda vella? Les circumstàncies permeten, per tant, que els pisos buits de
l’eixampla xativina siguen ocupats per immigrants estrangers o persones
autòctones de rendes baixes (treballadors amb contractes precaris o sous
baixos, perceptors de subsidis d’atur o ajudes extraordinàries temporals).
Abans, aquesta gent ocupava —sovint en condicions d’absoluta precarietat— els
allotjaments vells de certes zones del nucli històric. Ara, el fenomen s’està
traslladant cap al nord de la ciutat. I clar, han aparegut arrendadors sense
escrúpols que aprofiten l’avinentesa per a obtenir diners fàcils. Es van
detectant “pisos pastera” (pisos patera
en castellà) a la primera eixampla i al barri nord-oest. Dies enrere, posem per
cas, la policia local acudí al número 4 de la Baixada de l’Estació. Alguns
veïns de l’immoble havien trucat per a denunciar una possible baralla nocturna en
una vivenda de la setena planta.
Els agents de l’autoritat van descobrir que
hi vivien llogats dotze gitanos romanesos. En altres vies de les eixamples també
proliferen els pisos llogats a famílies autòctones de baixíssima extracció socioeconòmica.
Alguns rendistes —afortunadament, pocs— no es preocupen pel manteniment dels immobles.
Fins i tot arriben a dotar-los amb mobiliari o electrodomèstics presos als
punts de recollida de deixalles. Aquestes pràctiques proporcionen —tothom s’ho
pot imaginar— beneficis substanciosos (hi ha propietari que té més d’un pis amb
llogaters). Ara bé, la presència als immobles de gent provinent de l’exclusió
social o d’ambients marginals provoca problemes de convivència i suscita sentiments
xenòfobs entre els altres residents. El veïnat més “fi” no suporta haver de compartir
portal i ascensor amb estranys de pell bruna i aparença humil. És curiós: alguns
rebutgen l’estranger pobre, però no denuncien l’arrendador sense escrúpols, ni demanen
que les autoritats controlen la capacitat i les condicions d’habitabilitat dels
pisos de lloguer. En fi, sembla que la garreperia, el racisme i la indigència
avancen ensems.
(publicat a Levante-EMV, el 18/10/2014)
dimecres, 8 d’octubre del 2014
Altra edició del Cant de Vicent
Etiquetes de comentaris:
Cultura,
Diades,
Nacionalisme,
Poesia
diumenge, 5 d’octubre del 2014
Mai no plou a gust de tothom
Darrerament, la plaça del Mercat de Xàtiva és escenari
de múltiples i contínues contradiccions. Els veïns mantenen un llarg contenciós
amb l’Ajuntament i amb els propietaris dels establiments hostalers instal·lats al
barri. ¿Motiu? La declaració de la plaça i els carrers adjacents com a Zona
Acústicament Saturada (ZAS). Els residents es queixen perquè l’avantprojecte de
declaració redactat pel govern local no soluciona, segons ells, el problema
que han de patir tots els caps de setmana, el soroll provocat pels pubs, les terrasses
—obertes fins a molt tard— i les màquines netejadores, que comencen a treballar
a les set del matí. Es queixen dels vidres, els vòmits i els orins a la
via pública, i de l’enrenou que surt dels locals a través de les portes obertes.
Segons el veïnat, l’Ajuntament es limita a recollir unes normes que s’haurien d’haver
aplicat fa anys (horari de tancament de locals, limitadors acústics...), però
no aporta solucions efectives. Als hostalers, en canvi, els sembla massa dura la
declaració de ZAS que prepara el govern local. «Si el ploure hagués de venir-li
bé a tothom, no plouria mai», fa la dita.
Qui pense que la vida és massa tediosa sense debat
està d’enhorabona. Els amos dels locals d’oci han degut pensar que la polèmica
perdia força i han decidit de reanimar-la. Aquest cap de setmana, estan
celebrant a la plaça del Mercat una barrila que han batejat amb el nom pompós d’Oktoberfest. Vostès ja sabran que
l’autèntica festa d'octubre se celebra a Munic, en una esplanada de
quaranta-dues hectàrees en què es canta, es balla, es menja i es beuen milions
de litres de cervesa. Els assistents llueixen els vestits tradicionals bàvars.
En localitats, del País Valencià, Catalunya i, sobretot, les Illes Balears, que
compten amb comunitats de residents alemanys han proliferat les celebracions
de l’Oktoberfest. ¿Hi ha molts
alemanys a Xàtiva? No. ¡Però és igual! Els xativins ens apuntem a un bombardeig
—Oktoberfest, Halloween o el que siga. I si el sarau té èxit, està assegurada la
seua continuïtat. La qüestió és divertir-se. ¿Inversió en recerca,
desenvolupament o innovació? Poca. ¿En cervesa? Tota. No sé com s’haurà pres,
el col·lectiu veïnal, la idea de convertir la plaça del Mercat en la Theresienwiese muniquesa.
En fi, com no hi ha dos sense tres, l’inici de la
tardor ens porta una nova controvèrsia. Els plans municipals de reservar la
plaça del Mercat als vianants ha posat el comerç del nucli històric en peu de guerra.
El consistori estudia tancar la plaça al trànsit rodat i prohibir en ella, durant
tots els dies de la setmana, l’estacionament de vehicles. L’alcalde ha dit que aquesta
mesura incentivarà l’ús de les terrasses i dinamitzarà la zona. Jo no ho tinc tan
clar. La fugida del comerç tradicional, la manca d’ajuts a la rehabilitació
d’immobles i la creació d’una “zona de copes” ha propiciat el progressiu
buidament residencial del barri del Mercat. Els habitatges buits han estat
ocupats per immigrants estrangers que, sovint, hi viuen en condicions
precàries. Molts establiments de la zona, dedicats a activitats tradicionals —comerços,
tallers, pensions, restaurants—, han estat substituïts per locals d’oci (en
contra d’allò que va manifestar l’alcalde en guanyar per primera vegada les
eleccions municipals: «Anem a convertir la plaça del Mercat en un gran espai
cultural»). Restringir el trànsit està bé, però calen altres mesures.
S’ha de millorar, posem per cas, l’habitabilitat del
nucli històric. Cal impulsar iniciatives que fomenten l’ús residencial i posen
límits a les activitats que el frenen (l’especialització turística i
l’esbargiment nocturn excessius, el soroll, la brutícia...). Les ciutats
històriques han de fer compatibles la conservació del patrimoni i la
supervivència del teixit social. Moltes urbs europees han sabut harmonitzar
aquestes exigències. Nombroses experiències mostren els beneficis d’habilitar
aparcaments per a residents en patis interiors d’illa, prohibir la circulació
pels centres urbans, crear aparcaments perimetrals en superfície i potenciar
l’ús de mitjans de transport alternatius. Aquestes fórmules permeten de
reservar les vies del centre històric als vianants, solucionar els problemes de
mobilitat i millorar ostensiblement la qualitat de vida ciutadana. I els
primers beneficiats solen ser els comerciants. S’equivoquen, per tant, aquells
que s’oposen a les restriccions del trànsit. Però ja se sap: mai no plou a gust
de tothom.
(publicat
a Levante-EMV, el 04/10/2014)
Etiquetes de comentaris:
Levante-EMV,
Política local,
Turisme,
Urbanisme
dijous, 2 d’octubre del 2014
Desobediència civil
Durant molt de temps, es va dir als grups bascs del conglomerat abertzale
que totes les accions polítiques no
violentes són legítimes, que en democràcia es poden defendre totes les idees
llevat d’aquelles que apel·len a la violència o facen apologia de l’odi contra
persones o grups per raó de la seua raça, la seua religió o la seua nacionalitat.
Com a conseqüència d’aquest principi, hom pensava que partits nacionalistes —jo preferisc anomenar-los
independentistes— com EAJ-PNV, CIU o ERC eren perfectament legítims i
honorables, la qual cosa vol dir que podien defendre sense problemes el seu
objectiu primordial,
l’emancipació nacional. “Alliberar de la pàtria potestat, d'una tutela, de la
servitud” o “alliberar de qualsevol mena de dependència” són els significats
del mot “emancipar”. La independència és, per tant, l’objectiu últim dels partits que s’han enumerat i alguns més. ¿Poden defendre pacíficament aquest objectiu?
Sí, sempre que abandonen tota esperança d’aconseguir-lo. Perquè l’espanyolisme,
un cop acabada la violència d’ETA, ha modificat el discurs. Ara diu que, en
democràcia, s’han de respectar les lleis. En principi, l’enunciat sembla
impecable. Caldria, però, matisar-lo molt.
Pressuposant que les lleis espanyoles siguen
justes —que respecten els principis de la bona fe i l’autodeterminació que han
analitzat juristes com Rudolf Stammler o Karl Lorenz—, ens trobaríem amb el
següent: la Constitució de 1978 no reconeix altra nació que l’espanyola, i no
permet que les comunitats autònomes puguen convocar referèndums. El Govern de
Catalunya ha volgut convocar una consulta i s’ha topat amb la suspensió
cautelar decretada pel Tribunal Constitucional. (Aquesta suspensió derivarà,
amb quasi total seguretat, en una anul·lació definitiva.) L’article 92 de la
Constitució i la Llei Orgànica 2/1980, de 18 de gener, estableixen que l’autorització
per a la convocatòria de consultes populars per via de referèndum, en
qualsevulla de les seues modalitats, és competència exclusiva de l’Estat. Rajoy
podria imitar el premier britànic
Cameron, que va autoritzar el referèndum escocès. PP i PSOE afirmen, però, que
la decisió de permetre la secessió d’una comunitat autònoma s’hauria de
consultar a tots els ciutadans de l’Estat, perquè, segons la Constitució, el
dipositari de la sobirania nacional és el conjunt del poble espanyol. Ja podem
imaginar allò que opinaria el conjunt dels espanyols.
En resum: la legislació vigent és una barrera
infranquejable per als partits que vindiquen l’emancipació d’algun territori de
l’Estat. «Escolten, si no els agrada la Constitució, intenten canviar-la fent
servir els procediments establerts», se’ls diu. Es tracta d’una recomanació
cínica; canviar la Constitució és impossible per a formacions polítiques com CIU o ERC.
Són partits d’àmbit català. Ni formant un pol unitari i aconseguint el
recolzament del 100% de l’electorat català en unes eleccions
plebiscitàries —cosa absolutament
impensable— estarien en condicions de canviar la Carta Magna, si els grans
partits estatals s’hi oposen. Seria més franc recordar a convergents i republicans
la frase inscrita en la porta de l’infern del Dant: «Deixeu tota esperança.» Tornem
al principi: l’espanyolisme pretén que els partits independentistes defensen
les seues idees sempre que abandonen tota esperança de veure-les
materialitzades algun dia. Es tracta, però, d’una pretensió vana. Si es tanca la porta de
la legalitat, s’obrirà la de la desobediència civil. El sotmetiment del ciutadà
individual al “poder de l’estat” —especialment la condició forçosa de membre—
no pot ser considerada, sense més, com “dret just”.
Fan mal, els grans partits estatals, d’aconsellar la desesperança. La pèrdua d’expectatives mena a la frustració, sentiment d’efectes impredictibles. Segons Karl Lorenz, «la pretensió de ser obeït, ço és, la pretensió de vigència normativa d’un determinat ordenament, sols està justificada objectivament —fundada internament — quan aqueix ordenament és just.» De la qual cosa es desprèn que els ciutadans no estan obligats a obeir el dret injust. ¿Què faran Rajoy i companyia si la insubordinació dels catalans pren unes dimensions estratosfèriques? ¿No seria més assenyat buscar una sortida política que enrocar-se en la legalitat vigent? De fet, els dos grans partits centralistes, que fan solemnes declaracions de respecte a la Constitució, han incomplit les seues prescripcions en més d’una ocasió. Si altres vegades han supeditat la llei a la política, res no impedeix que ho tornen a fer. Calen respostes polítiques per als conflictes polítics. Com més va, més creix el descontent dels ciutadans de Catalunya. Amb amenaces d’aplicar estrictament els articles del codi penal, les autoritats espanyoles podran acoquinar els representants de les institucions catalanes. Però, ¿podran acovardir milions de ciutadans revoltats?
Etiquetes de comentaris:
Catalunya,
Justícia,
Nacionalisme,
Política
Subscriure's a:
Missatges (Atom)