Molta gent fa servir les eines electròniques
(ordinador, tauleta tàctil, tarja de crèdit, mòbil, navegador...) sense
parar-se a pensar en les conseqüències. Oblida que ens tenen totalment
controlats a través d’aquestes eines. Un Big
Brother omnipresent i omniscient ens vigila.
Sap on estem, amb qui parlem, què consumim, en quin banc tenim compte, quines
pàgines web freqüentem, on viatgem, quines aficions tenim... De vegades s’equivoca.
El passat 11 d’octubre, posem per cas, vaig estar a Hondarribia. Només posar
els peus a la vila basca, el senyal acústic del meu mòbil començà a sonar. Un SMS
de la meua companyia de telefonia em desitjava feliç estada a França i em
recordava les tarifes per a trucar a Espanya. En fi, anècdotes a banda, el Big Brother coneix massa coses. El nostre saldo bancari, la nostra ideologia, la
nostra orientació sexual i les nostres “debilitats” no són cap secret per a ell.
Podríem dir que sap de quina cama coixegem. Molta gent pensa que això no té importància;
mai no li ha suposat cap problema. Altres, en cavi, ja han vist com se les gasta
el “gran germà”. És el cas d’aquell que ha estat inclòs per
equivocació en una llista de morosos i ha patit un autèntic calvari fins aconseguir
esmenar l’error. També tenim l’exemple del marit que efectua un pagament amb la
tarja de crèdit ben convençut, com un beneit del cabàs, que la seua esposa no se n’assabentarà mai. Gilipolles és
el nom que millor li escau. Si la dona buida la bústia, en arribar a casa, i obre
la carta del banc en què es detallen els moviments de la tarja, ¡Catarroja
descoberta! ¿No sabien tot açò, els beneficiaris de les targes black de Caja Madrid? ¿Eren analfabets digitals
o anaven de sobrats? (Qualsevol cap de briva sap que certes coses s’han de
pagar en efectiu.) ¿Com és possible que Rodrigo Rato pagués amb tarja les seues
visites, durant vàries migdiades, a clubs, sales de festes, pubs, discoteques i
bars? ¿Quines hores són aquestes, d’anar a un club o una sala de festes? ¿Com
se li acudeix de pagar amb la seua black begudes alcohòliques per valor de
3.500 euros? En fi, l’antic ministre i director
gerent del Fons Monetari Internacional podria haver comès un delicte societari,
un d’apropiació indeguda i frau fiscal. Jo afegiria un nou càrrec: ser un gilipolles. Els
perd la devoció al plàstic.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada