Bon any per a tots?

Desitjos de bona sort

Aquest dissabte és vigília de la Nit de Cap d'Any. I dilluns pròxim comença 2024. Mentre estic escrivint, em vénen al cap imatges de la infantesa i l'adolescència. Rememore les celebracions de Nadal, de Cap d'Any i de Reis, amb tota la família reunida (avis, pares, oncles, germans, cosins...) i la il·lusió de muntar el pessebre i d'esperar els regals que portaven Melcior, Gaspar i Baltasar. Eren temps que ja no tornaran, o no tornaran de la mateixa manera; avui s'ha colat a la llar el Pare Noel i és difícil aconseguir que els joves sopen a casa l'última nit de l'any. Recorde que el pas del temps no produïa canvis massa substancials durant la darreria dels cinquanta i la primeria dels seixanta. Sempre vèiem el mateix paisatge urbà. A penes hi havia cotxes a Xàtiva. Pel vespre, durant l'estiu, mentre els pares i els avis xerraven asseguts a la terrassa del Casino Setabense, els xiquets comptàvem els equins (muls, cavalls, ases) que desfilaven entre el Banc d'Espanya i Correus. Solien passar Campana, l'arrier, amb la seua rècula de burros, i Paquito Cañones, muntat sobre el seu animal. La primera eixampla urbana encara era molt incipient.

La "tecnologia" escolar tampoc no evolucionava massa. Escrivíem a mà asseguts en pupitres de fusta amb dos seients, taulers abatibles i tinters. Tots els xiquets teníem plumier amb plomins i mànecs —plumillas i palilleros, dèiem— per a fer exercicis de cal·ligrafia amb lletra gòtica o redona —redondilla española— en quaderns Rubio i Edelvives. Jo conserve un quadern Orthos (d'Editorial Miguel A. Salvatella de Barcelona) de lletra gòtica. La nostra màxima preocupació era no fer cap esborrall. Algú s'assabentà que la Papereria Perben, al costat del Margallonero, venia un líquid miraculós per a eliminar les taques. Aviat, demanàrem a les mares que ens el compraren. Quant a llibres de text, l'Enciclopedia Álvarez s'obrí durant molt de temps sobre els nostres pupitres. D'altra banda, la roba tampoc no canviava de tendència cada any. Heretàvem peces dels germans majors —en el meu cas de l'avi matern. La dictadura franquista no afavoria l'evolució. A males penes podíem escoltar en la ràdio la música que arribava de fora. Una gran novetat per als amics més afortunats fou l'aparició a casa d'un flamant televisor en blanc i negre.

Però arribà el viatge a la Lluna de 1969 —el meu iaio morí convençut que era mentida— i tot començà a revolucionar-se. Crec que la gent de la meua edat ha vist més canvis al llarg de la seua vida que els viscuts per múltiples generacions d'ascendents. Hem passat del burro al cotxe elèctric, de la màquina d'escriure a l'ordinador, del correu postal a l'electrònic, de l'avió d'hèlix al dron supersònic, del disc de vinil a l'Spotify, de la foto analògica a la digital, de la filmadora súper 8 al mòbil amb vídeo, de la trucada telefònica a través d'operadora a la videoconferència, del telegrama al WhatsApp, de trasplantar òrgans a crear-ne amb impressora 3D, de la crossa a la pròtesi robòtica. Està descodificat tot el genoma humà. S'han clonat éssers vius i s'han posat sondes a Mart i Venus. En 1982 es creà el ZX Spectrum, primer ordinador personal. Sols tenia una memòria de 16 K. Després arribà el Macintosh 128 K. Avui, un mòbil té milers de milions de bits. I faltava la intel·ligència artificial, que marcarà un punt d'inflexió en les nostres vides.

És capaç de crear imatges (fotos i vídeos) de gran realisme, escriure textos —inclosos guions o peces literàries—, redactar treballs acadèmics, traduir llengües, compondre música. Però l'avanç tecnològic sol tenir una cara fosca. Per als bombardejos israelians sobre Gaza es fa servir la IA, que també pot usurpar la nostra personalitat, alterar les cotitzacions de borsa o controlar la gent mitjançant el reconeixement facial. El govern de Xina vigila els seus ciutadans acomplint la profecia d'Orwell en 1984. La IA prediu l'esperança de vida. (Imagine el que faran amb aquesta informació les asseguradores.) Gràcies a la IA i al big data, les empreses capitalistes detecten els nostres gustos i els nostres hàbits de consum. El màxim perill és, però, que la IA prenga autoconsciència i decidisca actuar autònomament, com Hal, el supercomputador del film 2001: una odissea espacial. En fi, acaba 2023 amb guerra a Ucraïna, genocidi a Gaza i gresca política a casa nostra. Aquesta Nit de Cap d'Any, els desitjos de bona sort estaran més justificats que mai.

(publicat a Levante-EMV, el 30/12/2023)

La matança dels innocents

Nadal 2023

Recordant la Bíblia

Recorde que, quan estudiava primària als claretians, tenia una assignatura, Història Sagrada, en què m'explicaven passatges de la Bíblia. El protagonista de tots els episodis bíblics era sempre el poble d'Israel i els seus líders (els patriarques, els profetes, Moisès, Josuè, jutges, els reis David i Salomó...). La violència era omnipresent als relats. Els israelites i els seus dirigents sempre estaven en guerra amb diferents pobles: els amalequites, els moabites, els filisteus, els caldeus, els romans... El cabdill Josuè es dedicà a exterminar les tribus que habitaven a Canaan, perquè era la terra promesa per Jahvè. El episodis amb vessament de sang eren continus: Judit i Holofernes, David i Goliat... Tot això sense comptar que també Joan el Baptista i Crist patiren una mort violenta. D'altra banda, Jahvè es manifestava a tothora com un déu colèric i venjatiu. La seua ira afectava tant Israel com els altres pobles. Els càstigs eren innombrables: l'expulsió d'Adam i Eva del paradís, les plagues d'Egipte, la destrucció de Sodoma i Gomorra, la conversió de la dona de Lot en estàtua de sal, la pesta que matà 70.000 jueus com a punició al rei David...

Bé que l'assignatura es deia "Història" Sagrada, l'arqueologia i la historiografia modernes han anat desmuntat la historicitat de molts dels episodis que ens van contar. Al capdavall, el llibre sagrat només és una obra literària que recull una gran col·lecció de mites. És clar que jo no tenia prou discerniment per a detectar punts febles en allò que m'explicaven. A més, la finalitat de tot plegat era adoctrinar els alumnes, infondre'ls el temor a Déu. Els relats bíblics tenien un efecte lògic en els alumnes: ens sentíem identificats amb els hebreus. A l cap i a la fi, la Bíblia és un llibre tan sagrat per a cristians com ho és per a jueus. «Els cristians també som poble elegit», proclamaven els pares claretians. Per tant, vaig créixer amb una actitud ambivalent envers els jueus. Crist, sa mare, els apòstols (Pere, primer papa de l'Església, Joan, el preferit de Crist, Pau, veritable artífex del cristianisme...) i Lluc l'evangelista eren jueus. Però també ho eren Judes, els fariseus i Caifàs. No m'explicaren la possibilitat que Judes fos un zelota empipat pel pacifisme de Jesús —pacifisme relatiu, perquè Crist fuetejà sense miraments els mercaders del temple.

Hi havia, per tant, jueus bons i jueus roïns. Jo veia l'exèrcit d'Israel com el poble en armes. Tots els joves, xics i xiques, havien de fer el servei militar. En 1967, després de vèncer la guerra dels sis dies, Moshe Dayan se'ns presentà com un heroi, com un nou David contra els filisteus. Sent ja un jove amb edat d'aprofundir en assumptes enrevessats, continuava sumit en el dubte. Els jueus havien patit múltiples persecucions almenys des de l'edat mitjana. Estava molt recent l'holocaust perpetrat pels nazis. Sentia la lògica inclinació a solidaritzar-me amb el perseguit. D'altra banda, els xiquets de la meua generació havíem estat adoctrinats en l'aversió als "moros". En principi, no trobava inconvenient a l'existència del modern estat d'Israel fundat a Palestina. Els seus pares fundadors eren socialistes. A Israel proliferarà l'experiència col·lectivista dels quibuts. Avui, ja sé moltes coses que ignorava. Es pot ser socialista i sionista, és a dir, racista. Els laboristes són tan sionistes com ho són el Likud i els seus aliats extremistes i ultrareligiosos. I l'actual guerra a Gaza em fa reviure episodis bíblics d'extrema crueltat. L'extermini de l'enemic és llei divina.

Les forces armades israelianes han resultat ser tan sanguinàries com qualsevol altra. Queda molt clar que segueixen la Bíblia al peu de la lletra. «A la terra que el Senyor, el teu Déu, et dóna en heretat perquè en prengues possessió has d'esborrar de sota el cel la memòria d’Amalec. ¡No te n’oblides!» (Deuteronomi, 25:19) Les ignomínies comeses pel Tzáhal són infinites. En l'era de tecnologies digitals com ara les dades massives i la intel·ligència artificial, l'exèrcit d'Israel té geolocalitzats els mòbils dels periodistes. Quan detecta que un corresponsal està comunicant-se amb el seu mitjà, se li envia una bomba guiada. Sovint, bombardegen el domicili del periodista, matant tota la seua família. Ja han mort vora setanta periodistes a Gaza. Les FDI també tenen detectats domicilis de membres de Hamàs. Bombardegen edificis sencers. (El domicili no és la instal·lació militar o d'altre tipus en què un milicià desenvolupa la seua activitat, sinó l'habitatge al qual viu amb la seua família.) El Tzáhal bombardeja campaments de refugiats, dispensaris, hospitals, escoles, seus d'organismes de l'ONU i ONG, infraestructures, seus d'institucions...

Bombardeja barriades senceres. Ha destruït total o parcialment el 60% dels habitatges del nord de la franja. Des del 7 d'octubre, han mort 20.000 palestins (8.000 d'ells, xiquets i xiquetes, i 6.200, dones). Els ferits són vora 50.000. S'estima que els cadàvers sota edificis enderrocats són uns 6.700. Nou de cada deu persones no poden menjar tots els dies. Escasseja l'aigua potable. Estan tallats els subministraments d'aigua, combustible i electricitat. Israel permet una entrada mínima i insuficient d'ajuda internacional. Proliferen les malalties infeccioses i la desnutrició. «L'impacte del conflicte en la salut és catastròfic; el sistema sanitari de Gaza està agenollat i ensorrant-se», ha denunciat dies enrere el cap de l'Organització Mundial de la Salut, Tedros Adhanom Ghebreyesus. Els soldats detenen, despullen i colpegen civils i els presenten com a milicians de Hamàs. Els militars israelians es dediquen al pillatge en les zones controlades. Es filmen fent burla de les víctimes i difonen els vídeos per les xarxes socials. Sovint —sobretot a Cisjordània— prenen xiquets com a escuts humans. Els soldats disparen contra gent desarmada.

Vuit de cada deu palestins estan desplaçats. Viuen amuntegats en campaments provisionals alçats sobre el fangar que provoquen les pluges hivernals. La crisi humanitària és immensa. Els crims de guerra, evidents. La imatge de mares doloroses —i de pares, i de iaios— que porten en braços fundes blanques amb els cadàvers dels seus fills o néts és devastadora. Israel ha provocat en quasi tres mesos una tragèdia mai vista. Les seues autoritats es passen per l'arc triomfal el dret internacional humanitari. L'agressió israeliana està mostrant, en viu i en directe, una cosa que sabíem des de fa temps. En tota guerra surten a passejar els pitjors instints de la humanitat. L'exèrcit d'Israel no se'n salva. Homes sobretot —però també dones— que a casa o amb els amics deuen ser bellíssimes persones es tornen monstres quan es veuen amb armes de foc a les mans. I se senten legitimats per a cometre llurs atrocitats; segueixen els manaments del venjatiu Jahvè, escrits al llibre sagrat, la Bíblia que m'explicaven quan era menut. Veiem en televisió, en ple segle XXI, com es posa en pràctica tot allò que escriví Moisès —vés a saber— al Deuteronomi.

Nadal terrible a Palestina

¡Que se sàpia qui té la vara!

Els espais públics de la ciutat solen ser el lloc adient per a escenificar el poder —o les relacions de poder, parlant amb més propietat. Això explica que existisquen espais diferents: districtes de rics i barris de pobres; zones ben urbanitzades i suburbis deixats de la mà de Déu. Naturalment, la jerarquia que ocupa una contrada no és inamovible. La ciutat canvia amb el pas del temps. Es poden ficar alguns exemples. En èpoques passades, les millors cases de Xàtiva i molts convents s'edificaven en carrer de volta, és a dir, al circuit per on desfilaven les principals manifestacions religioses públiques, les processons de Divendres Sant, el Corpus, la Mare de Déu de la Seu... A hores d'ara, llevat del carrer Montcada, que encara conserva l'aire aristocràtic o burgés de temps pretèrits, gran part de la volta es degrada i es despobla. Els nuclis històrics, antany residència de les elits urbanes, perden activitat artesanal, comerços i habitants, llangueixen i cedeixen la seua preeminència social a les noves zones d'eixampla i a algunes colònies d'habitatges unifamiliars. Però la necessitat d'escenificar el poder de qui mana no perd vigència ni que canvien els temps.

Molts lectors recordaran que el projecte de Ciutat de les Arts i les Ciències impulsat a València pels socialistes contemplava la construcció d'un "pirulí", una altíssima torre de comunicacions que havia d'emular les ja construïdes a Madrid i Barcelona. (L'assumpte sempre ha tingut un vessant freudià; es tracta de veure qui la té més llarga.) Doncs bé, només guanyar les eleccions, el PP decidí d'aturar la construcció, encara que els seus fonaments, d'un cost enorme, ja estaven enllestits. Rita Barberà i Zaplana van caponar el pirulí; no volien que romangués a la memòria popular com la "Torre dels Socialistes". A Xàtiva, Rus actuà semblantment; la primera decisió en accedir a l'alcaldia fou decretar una mena de damnatio memoriae (condemna de la memòria). Ordenà eliminar les peces urbanes que pogueren ser associades amb l'anterior govern socialista. El nou alcalde es dedicà a llevar de les vies públiques fonts, el bust de l'acadèmic Maravall i altres elements. ¡Sense tallar-se un pèl! I és que la primera preocupació dels nous edils no sol ser atendre les necessitats urgents dels ciutadans, sinó marcar territori, ensenyar qui té la vara.

La política urbanística de Rus consistí a embellir tots els espais en què habiten les elits urbanes —sobretot l'Albereda, on es renovà el paviment—, oblidant-se de les perifèries. També construí noves eixamples d'unifamiliars —érem en plena bombolla del rajol— i llegà a la posteritat unes grans obres —grans en dimensions, sobrecosts i possibles untons. Destaca l'enorme plat volador posat sobre l'antiga plaça de bous de Demetrio Ribes. A València, la senyora Català també s'ha embarcat en una gens dissimulada escenificació de poder —amb damnatio memoriae inclosa. Diversos espais públics que el govern d'esquerres havia convertit en zones de vianants tornen a estar curulles de vehicles. ¡Arrasar tot allò relacionat amb l'etapa de l'alcalde Ribó! ¿València, ciutat verda? ¿Millora ambiental? ¿Conquesta d'espais per al gaudi de les persones? ¿Augment de zones d'esbargiment? ¿Millor accés al comerç? ¿Més àrees de joc per a xiquets? Tot això són bajanades per a una dreta interessada sols en la guerra cultural contra els adversaris polítics.

Certes escaramusses no tenen trellat; la llista de ciutats europees que han convertit llurs centres urbans en extenses zones de vianants és llarguíssima. Les restriccions al trànsit de vehicles han estat decidides tant per governs d'esquerres com de dretes. (Millorar l'accessibilitat i la mobilitat als espais públics no té color polític.) Però la dreta local no suporta res que vinga de l'esquerra, i aquesta sol optar pels draps calents i l'actitud porega. Faltava saber que el regidor xativí de Vox fa la rosca al seu coreligionari torero i vicepresident de la Generalitat perquè el govern finance obres pendents al bunyol pretesament taurí herència de l'era russista. L'esquerra no s'atreveix a llevar l'afegitó a la plaça de bous més gran del món. Toreé en ella con mi compadre José y sólo hubo media entrada, va dir Juan Belmonte una vegada. ¿Hi haurà plat volador de Rus per a tota l'eternitat? ¿No existirà cap empresa de ferralla disposada al desmuntatge en canvi de fer-se seu tot el metall? Bé que no obtinguérem cap ingrés per l'operació, el paisatge de Xàtiva milloraria.

(publicat a Levante-EMV, el 16/12/2023)

¿Quina és la veritat?

Segons The New York Times, els serveis secrets israelians coneixien des de feia més d'un any els preparatius de l'atac perpetrat per Hamàs el passat 7 d'octubre. Com que la primera víctima de les guerres és la veritat, resulta molt difícil saber per quin motiu no es van prendre les mesures preventives adients. Cap la possibilitat que el Tzáhal descartés els plans de la milícia islàmica per excessivament complicats i inabastables. Ni tan sols està clar si es van comunicar al primer ministre Netanyahu. Però cap altra explicació. El govern d'Israel podria haver permès l'atac amb dos objectius: alleujar la pressió d'un sector important de la societat israeliana sobre el corrupte Netanyahu i proporcionar la coartada per a una operació de neteja inusitada sobre Gaza. Tant el primer supòsit —que implicaria sentiment de culpa dels comandaments militars— com el segon són factibles. La reacció als esdeveniments fa sospitar la primera possibilitat; la sorpresa inicial del Tzáhal podria haver sumit els soldats en el desconcert sobre la resposta. Potser, moltes de les víctimes del dia 7 foren provocades per les mateixes FDI, en aplicar la doctrina " Hanníbal".

Segons aquesta doctrina, és preferible sacrificar la vida dels ostatges abans que negociar el seu alliberament a canvi d'un preu massa elevat. Caldria remuntar-se al segle XII. En la seua Mishné Torah, Maimònides establí els criteris a l'hora d'avaluar el rescat de captius, que era la primera de les mitzvot (prescripcions o deures) d'un jueu. L'import havia de respectar la preservació de l'equilibri de forces —la qual cosa significa no reforçar excessivament l'enemic— i una quantia pròxima a les sumes pagades per altres nacions, per tal de no convertir els jueus en objectius prioritaris dels segrestadors. El problema és que, en aquesta ocasió, s'ha produït un punt d'inflexió; el nombre d'ostatges presos per Hamàs és molt elevat i comprèn xiquets, dones i ancians. Per tant, l'opinió pública pressiona Netanyahu. Israel fa valdre els ostatges i els morts per a suscitar una resposta internacional favorable. Però pot estar mentint sobre el nombre real de víctimes i altres circumstàncies, com el degollament de nadons o les violacions massives de dones. No aporta proves —imatges, per exemple— que corroboraren les seues afirmacions.

Encara més: es podrien haver proporcionat imatges falses. Sí tenim, en canvi, abundant material gràfic sobre la carnisseria a Gaza. I també coneixem les barbaritats comeses pels policies, els soldats i els colons israelians sobre població palestina. El darrer atemptat de Hamàs a Jerusalem ha servit de coartada a Israel per a no allargar l'alto el foc, però les autoritats jueves ometen la mort de dos xiquets a Cisjordània per trets de l'exèrcit, un acte igualment terrorista. Les imatges de l'alliberament de presos palestins demostren que Israel també manté captius molts xiquets i moltes dones. I s'han penjat a les xarxes uns vídeos, filmats pels mateixos protagonistes, en què apareixen soldats i oficials del Tzáhal practicant el pillatge i la destrucció a Gaza mentre es burlen de les víctimes. ¿Existeixen valors positius i humanitat en algun exèrcit? ¡A l'israelià, no! El dolor d'una mare per la pèrdua d'un fill és sempre el mateix amb independència del lloc on s'esdevinga la tragèdia, però les mares doloroses són infinitament més nombroses a Gaza que a Israel. No seria estrany que el racisme contra els jueus experimente una revifada descomunal.

 

Sembla mentida que els descendents dels qui van patir la Xoà perpetren ara una matança que a penes té precedents comparables des que va començar el segle XXI. Les declaracions d'alguns membres del govern de Netanyahu fan feredat; titllen els palestins, sense distincions, d'animals que cal exterminar. La deshumanització de l'altre és el pas previ al genocidi. Per altra banda, els ultres que anuncien les seues intencions d'extermini també són uns veritables animals. En fi, a còpia de veure imatges esfereïdores als noticiaris, correm el risc d'insensibilitzar-nos davant de l'horror. Cada cop està més clar que Israel s'ha embarcat en un genocidi, amb l'excusa de l'acció execrable duta a cap per Hamàs. De vegades perdem de vista que l'etern conflicte entre palestins i israelians al llevant mediterrani és un dels factors més importants d'inestabilitat internacional i un dels desencadenants del terrorisme gihadista. Mentre els pobles dels països musulmans se senten humiliats no hi haurà pau. Sense una solució decorosa del problema de l'Orient Mitjà, el nombre de víctimes innocents no cessarà de créixer i el món continuarà sent un lloc insegur.

Les ganivetades i Compromís

Es veia venir. Podemos abandona el grup parlamentari de Sumar i emigra cap al grup mixt. Si la legislatura ja es presentava prou complicada per al govern, faltava açò. Com no podia ser d'altra manera, plouen les crítiques contra els morats. Els principals encarregats de llançar-los dards són els mitjans de comunicació "progres". Belarra i els seus són titllats sobretot de trànsfugues. L'acusació es fa en base a la definició que figura al pacte contra el transfuguisme. Crec que això és mera retòrica. ¡Alguna cosa s'ha de dir! Realment, un trànsfuga és qui deixa el grup del partit o la coalició amb què es presentà a les eleccions per a integrar-se en el d'altre i possibilitar així la caiguda de l'executiu. No sembla ser el cas, perquè els diputats de Podemos han dit que seguiran donant suport al govern. Això no obstant, algun periodista progre assegura que el desig dels morats, no confessat públicament, seria que caigués el govern, perquè pensen que així els aniria millor. No sé. Ja veurem. També s'ha dit que els diputats passats al grup mixt haurien d'haver renunciat llurs actes si no estaven a gust a la coalició; altrament, estan traint el seu electorat.

Home, els electors de l'esquerra alternativa coneixien perfectament tots els problemes que van envoltar la integració de Podemos en la candidatura unitària. No deu haver-hi molts que s'hagen sorprès. Vist des de fora, fa l'efecte que Podemos ha marxat perquè la intenció de dissoldre'l no ha cessat. La formació ha protagonitzat un cas únic, en la història recent, de persecució ferotge per part del sistema. A la legislatura anterior, Pedro Sánchez pactà amb ella perquè no tingué altre remei. Sense la presència de Podemos, potser el govern no hauria pres ni una tercera part de les seues mesures més progressistes i d'esquerres. A Pablo Iglesias li fallà la vista amb Yolanda Díaz; aquesta, tota somriures, bon rotllet i llàgrimetes de solidaritat amb Irene Montero, és una política de la vella escola comunista —o d'Esquerra Unida, tant se val. En considerar que l'exministra d'Igualtat ja no era rendible, Díaz no dubtà a desfer-se'n. Va pensar que restava, més que sumava (puro cálculo comercial, com deia José Miguel Monzón en una entrevista).

En el fons, s'està dilucidant si ha de prevaler l'esquerra cuqui o la radical —en el sentit d'anar a l'arrel dels problemes socials. La pugna ha tingut episodis cridaners. Yolanda oferí a Podemos que Nacho Álvarez fos ministre, a descomptar de la quota de Sumar en el govern. Això no són maneres. Crec que el procediment adequat era haver-los dit als morats que presentaren una persona candidata i haver negociat en cas de discrepàncies. Però Sánchez no volia veure Irene Montero ni en pintura. Finalment ha guanyat l'opció cuqui, que beneficia clarament el PSOE, i Podemos ha decidit marxar del grup parlamentari de Sumar per tres bons motius: per a no perdre visibilitat, per a tenir iniciativa política pròpia i per a intentar sobreviure (Les eleccions europees són a tocar). És possible que això li faça mal al conjunt de l'esquerra. ¡Les eternes divisions! Tal vegada hagués estat preferible que Irene Montero abandonés el tauler polític de motu proprio. ¡Millor marxar que ser expulsat! Reconèixer la derrota també és una virtut.

I en un camp de batalla on volen els ganivets, ¿què pinta Compromís? ¡No pot tenir estratègia política pròpia, ni visibilitat! Papi Robles, síndica a les Corts Valencianes deixava aquest titular en un diari: «La legitimitat no te la dóna una foto, te la donen molts anys de treball.» Sí, però la foto dóna visibilitat. Recordem que Podemos i Esquerra Unida restaren fora de les Corts després de les últimes eleccions autonòmiques. Però IU tindrà un ministeri i a Podemos li n'havien ofert un. Als Comuns i Más Madrid també els ha tocat una cartera. A Compromís, cap. Àgueda Micó serà portaveu segona del grup parlamentari de Sumar darrere d'Aina Vidal, dels Comuns. Micó tindrà poquíssima visibilitat al Congrés dels Diputats. Al grup mixt, Joan Baldoví en tenia molta durant l'anterior legislatura. Aprofitava molt bé l'escàs temps d'intervenció de què disposava. De fet, fou un dels diputats més valorats de la cambra. La visibilitat és important; sense ella, la gent acaba ignorant que existeixes. En pròximes cites electorals, l'estimbada podria ser colossal.

El futur d'Israel

Només com a hipòtesi —desconec les dades exactes—: crec que, des de fa prou de temps, la gent que marxa d'Israel supera la gent que hi arriba. Açò té una explicació: encara que es viu molt bé a certes contrades —a Tel Aviv, posem per cas—, és evident que un país en conflicte permanent no convida a acudir-hi. En Israel existeixen unes anomalies difícils d'entendre pels estrangers. La comunitat haredim (ultraortodoxa), un 13% de la població total del país, aporta molt poc a l'economia i rep, en canvi, molts subsidis i ajudes de l'estat —sobretot des que Netanyahu va necessitar els partits ultres per a formar govern. La majoria dels homes haredim no treballa; es dedica a estudiar la Torà tota la vida. Aquesta minoria religiosa està exempta del servei militar. Únicament moltes de les dones treballen fora de casa, sobretot en ocupacions poc qualificades (neteja, ajuda a dependents...). Durant l'escolarització, aliena al sistema normalitzat, els fills no reben ensenyaments em matèries pràctiques (matemàtiques, informàtica, tecnologia, anglès...). Les seues perspectives de trobar ocupació ben remunerada en fer-se adults són molt baixes.

La taxa de natalitat dels ultraortodoxos és elevada. Cal tenir en compte que, a partir del quart fill, reben de l'estat un subsidi específic. Tot i això, els haredim i altres comunitats —palestins israelians, palestins de territoris ocupats que treballen a Israel, treballadors immigrants, persones discapacitades— engreixen l'índex de pobresa. També hi ha una figura peculiar: la del jueu que resideix a l'estranger però fa l'aliyah (l'emigració a Israel), s'hi està un breu període de temps i retorna al seu país d'origen (França, Alemanya, EUA...). Això permet d'obtenir la nacionalitat israeliana (tindrà, per tant, doble nacionalitat), però no aporta res a l'economia de l'estat hebreu. Segons alguns coneixedors de la realitat, són moltes les famílies que envien els seus fills fora. Al cap i a la fi, els jueus acomodats viuen molt bé en països de la UE o als EUA. En definitiva, les perspectives de creixement de la població activa d'Israel són poc falagueres. No és immune a un fenomen molt generalitzat pertot arreu: els països en què augmenten la classe mitjana i el seu nivell de benestar veuen com disminueix llur taxa de natalitat. Els pobres es multipliquen més.

Israel té la demografia en contra; els palestins pobres tenen una taxa de natalitat més alta que els israelians acomodats i rics. Atesa la violència que exerceix sobre els palestins des de fa setanta-cinc anys, el futur d'Israel és molt negre. Per tant, la ideologia sionista, que ho impregna quasi tot a l'estat jueu, somnia amb una pàtria sense palestins musulmans. ¿Com s'aconsegueix això? ¡Amb un genocidi o una deportació massiva o una combinació d'ambdues coses! L'estat sionista està embarcat ara mateix en aqueixa "solució". Ignore si la comunitat internacional, amb EUA i UE al front, permetran que el genocidi es consume. El govern nord-americà comença a mostrar símptomes d'estar preocupat per la situació. En qualsevol cas, els assassinats indiscriminats de civils innocents —especialment de xiquets— no farà sinó augmentar el nombre dels musulmans radicalitzats. La terrorífica campanya militar desfermada pel govern de Netanyahu ja no l'entén ni Lloyd Austin, secretari de Defensa dels EUA: «La població civil és el centre de gravetat. Si la llances en braços de l'enemic, converteixes una victòria tàctica en una derrota estratègica.»

 

¿Apaivagar la bèstia?

Tan aviat com es va saber que Francina Armengol havia anunciat la possibilitat d'utilitzar llengües cooficials als debats parlamentaris, sorgí la proposta de canviar el nom, català, amb què és conegut el valencià fora dels límits del país. La idea fou suggerida per gent que ja ha fet altres propostes en el passat relacionades amb elements constitutius de la identitat dels valencians. ¿Era representativa, aqueixa gent, d'un sentir generalitzat? En aquells moments resultava difícil contestar la pregunta. ¿Què opinaven els escriptors, els periodistes, els professors, les persones usuàries dels registres estàndard, literari i acadèmic? Ximo Puig s'apropià aviat de la idea i Compromís l'avalà, però l'assumpte plantejava interrogants. ¿Com s'anava a donar oficialitat al nou nom? S'afirmà que constaria al Congrés dels Diputats. Alguns vam entrar en el terreny de les suposicions. La denominació hauria de figurar al reglament de la cambra (en què caldria fer les modificacions adients, per tal d'oficialitzar l'ús de diverses llengües durant els debats parlamentaris) i en la documentació que s'hi genera —el diari de sessions, per exemple. I esperar que el canvi de nom fos assumit per l'àmbit acadèmic internacional. Però les coses no han anat així.

Al final es va decidir d'utilitzar l'expressió genèrica "llengües cooficials" i no entrar en detalls. Ara bé, ¿hi hauria hagut prou amb fer constar «català / valencià» al Reglament del Congrés, perquè la denominació hagués adquirit automàticament caràcter oficial? Mmm. Els noms de les llengües provenen de processos distints, històrics i polítics. Poden derivar de noms de llocs que designen els parlants dels respectius dialectes constitutius (com el castellà o el català), el nom d'un poble (l'anglès o l'alemany), el nom d'un espai geogràfic (com la península Itàlica), el nom d'un estat nació (com el francès, que prové a la vegada d'un dialecte franc de la regió d'Île-de-France). De vegades, llengües antigues, com el grec, conserven els noms. La solució adoptada rarament és conseqüència d'una decisió administrativa. És més aviat producte de la història. Els filòlegs solen donar per bo el nomenclàtor acceptat de les llengües parlades al món. Per al cas del català, només se m'acudí una manera de consolidar el canvi proposat: que l'AVL dictaminés que el valencià passaria a dir-se català / valencià i que la doble denominació fos recollida en l'Estatut d'Autonomia.

Fàcil, ¿veritat? ¿Algú creu que el PP valencià, que rebutja des de fa més de quatre dècades la unitat de la llengua —en contra dels dictàmens de la RAE i l'AVL— anava a acceptar que es diga català / valencià? Els promotors de la doble denominació buscaven apaivagar tensions i enfrontaments. Afirmaven que feien una aportació absolutament equidistant, però els possibles disconformes van estar acusats preventivament d'intolerants i radicals. Es va sentir comparar blaveros amb partidaris de no tocar res. A mi em semblà una pèssima estratègia. S'oblidà que les múltiples renúncies fetes anteriorment no havien aconseguit apaivagar la bèstia. Més aviat sembla passar el contrari: amb la mínima excusa, torna la batalla campal. El nivell de renúncia és considerable en Compromís. Ja ni senyeres figuren als seus papers. Durant la campanya de les eleccions autonòmiques, Baldoví, en comptes de parlar de formació nacionalista, o valencianista, utilitzava l'expressió "força política de proximitat". Potser, el resultat catastròfic d'aquesta estratègia estranya fou la pèrdua de noranta mil votants el dia 28 de maig.

¡Massa renúncies! Ni PSOE ni Compromís van avançar durant la passada legislatura en assumptes com el requisit lingüístic, l'augment d'hores de valencià a l'ensenyament, la incorporació a l'Institut Ramon Llull... Això sí, després de perdre les eleccions, Ximo Puig va traure pit com a paladí de la llengua. «Mort Pasqual, li portaren l'orinal.» En realitat, ¿hi ha guerra lingüística avui? Jo crec que no. Almenys no com aquella que es va lliurar durant la Transició. La guerra de què parlen PP i Vox l'intenten desfermar ells. Els qui neguen la unitat són —si es considera el nombre de publicacions de la RACV, per exemple— quatre gats. Molta gent ha après valencià a l'escola i té clara la unitat de la llengua. També està clara per a la immensa majoria d'escriptors. En canvi, hi ha "conflicte" en sentit sociolingüístic, entre llengua minoritzada, el valencià o català, i llengua dominant, el castellà. I assistim a un espectacle peculiar: els personatges que vindiquen el valencià col·loquial per a usos formals defensen la seua pretensió parlant en castellà. En realitat, la bèstia només s'aquietaria si els valencianoparlants renegaren de la seua llengua. La resta, ¡garbellar aigua!

La història es repeteix

Aquests dies, l'etern conflicte al llevant mediterrani, aguditzat per un atac terrorista de Hamàs i la resposta desproporcionada i sanguinària d'Israel, és notícia de primera plana i qüestiona les nostres vinculacions amb els jueus. Durant l'època medieval, nombroses ciutats de la Corona d'Aragó —Xàtiva, per exemple— tingueren call jueu. A l'opuscle autoeditat i publicat en 2018 Muralles de ponent de Xàtiva, Eliseo Gallego, empresari jubilat sense cap formació acadèmica, basant-se en observacions personals i texts d'historiadors, desenvolupà una hipòtesi interessant sobre l'emplaçament del call de Xàtiva, adossat a les muralles entre la torre de Santa Tecla i la porta de l'Ametlla. Eliseo elucubra sobre els llocs on estaven la sinagoga, la necròpolis... Com altres barris jueus, el xativí fou objecte de ràtzies cristianes —ben cruels en 1391— atiades pels dominics. Cal recordar l'antijudaisme de Vicent Ferrer. Els seus sermons solien incitar assalts als calls. En 1492, alguns jueus es convertiren al cristianisme per a conservar la vida i els béns.

És possible que els lectors es pregunten de quin lloc vingueren els jueus que habitaren terres hispàniques. Fins ara, la hipòtesi de la diàspora jueva després de la destrucció del Segon Temple de Jerusalem era la més acceptada. Els jueus haurien fugit de Palestina i s'haurien estès per tot l'Imperi Romà. (Hispània en formava part.) Shlomo Sand, professor d'història a la Universitat de Tel Aviv, nega aquesta explicació. Sosté que ja hi havia jueus repartits per l'imperi abans que Jerusalem fos conquerida l'any 70 pel futur emperador Titus. D'altra banda, hom havia suposat que els jueus mai no practicaren el proselitisme. El sionisme, que afirma l'existència d'un poble jueu elegit per Déu, és el principal defensor d'aquesta suposició; acceptar el proselitisme és tant com dir que hi hagué gentils convertits al judaisme i que no existeix, per tant, una raça jueva. De nou, el professor Sand aclareix les coses; al seu llibre La invenció del poble jueu, diu que antics cartaginesos i amazics del nord d'Àfrica es convertiren al judaisme, com ha corroborat l'arqueologia. (També hi hagué molts romans, àrabs, túrquics i eslaus que abraçaren la fe jueva.)

Els cristians frenaren el proselitisme jueu, en desfermar la persecució contra els qui eren tinguts per deïcides. Abans, els primers jueus d'Hispània potser havien sigut soldats romans judaïtzats, esclaus, mercaders... La conquesta musulmana de la península Ibèrica en 711 va ser realitzada principalment per tropes berbers que degueren incloure molts destacaments de judaïtzats. Tàriq ibn Ziyad, general de l'exèrcit i primer governador musulmà d'al-Àndalus, era un amazic de la tribu judaïtzada de Nefouça (Gibraltar, Jàbal Tàriq en àrab, significa muntanya de Tàriq). Com els jueus hispans, molt perseguits pels visigots, van donar la benvinguda a Tàriq, foren titllats de traïdors pels cristians. Un cop conquerides, múltiples ciutats quedaren a càrrec de soldats jueus. Caps destacats d'aljames jueves van ocupar càrrecs importants en les administracions central i perifèrica d'emirs i califes de Còrdova. En definitiva, l'arribada de berbers judaïtzats augmentà la demografia de les comunitats jueves peninsulars —la de Madinat al-Xateba, posem per cas.

Tot açò destrossa el mite fundacional del nacionalisme sionista. No existeix un poble jueu o una nació ètnica jueva. Hi ha, això sí, gents de diferents ètnies que professen la cultura i la religió jueves pertot arreu. L'estat d'Israel és un microcosmos on es reflecteix aquesta realitat; hi viuen asquenazites d'origen germànic, sefardites de procedència hispana, jueus eslaus, falaixes etíops i hebreus els avantpassats dels quals no efectuaren cap diàspora, restaren a casa. Generacions de jueus palestins veieren passar per la seua terra bizantins, croats, àrabs, otomans, britànics. Molts jueus abraçaren primer el cristianisme i després l'islam. El professor Shlomo Sand opina que els palestins musulmans potser són més descendents d'Abraham que els mateixos jueus. Israel és una gran barreja ètnica. I si no existeix poble elegit, no hi ha terra promesa. Per tant, s'imposa la convivència pacífica d'uns i altres; ni la desesperança justifica les atrocitats, ni el mite exculpa cometre crims i robatoris. A casa nostra, les expulsions de jueus i moriscos van ser episodis de neteja ètnica. En fi, la història es repeteix amb llocs i actants diferents. I sembla que ningú no n'aprèn.

(publicat a Levante-EMV, el 02/12/2023)