dissabte, 31 de gener del 2009

Sant Paulí

«L’altre dia, caminant per la senda de Múrcia, vaig ataüllar una visió surrealista: a la vora dels camps de la Partida dels Arenals, hi havia una flota de vehicles de marques de luxe: Mercedes, BMW, Audi, Land Rover... Els camps estaven plens de jornalers. Sembla que collien alls. "Seran els amos dels cotxes aparcats"?, vaig pensar». Radaurí escolta amb un ample somrís. «Clar que sí! —exclama amb l’autoritat de qui coneix tots els plecs de l’assumpte—. Els darrers anys, una munió de manobres, enrajoladors, mestres de paleta, encofradors, guixaires, pintors i altres treballadors de la construcció guanyaven els diners a mans plenes. Amb aqueixos diners, es compraven a termes cotxes de superluxe. Com ara s’han quedat sense feina a l’obra i han de seguir pagant les lletres dels vehicles, es veuen obligats a doblar el llom als camps d’alls». Eiximona, que fulleja una revista, alça el cap i certifica: «Els antics nous rics es barallen per les engrunes que abans no volia ningú. I clar, molts bracers marroquins, romanesos, equatorians o búlgars, que es conformaven amb cotxes de segona mà, s’han quedat com Sant Paulí».

dimecres, 28 de gener del 2009

Males perspectives per a l’estat d’Israel

Les pretensions religioses de reconstruir l’Eretz Israel —la Terra d’Israel o Gran Israel—, la subsegüent negativa a tornar les terres ocupades il·legalment, les violacions dels drets humans de què són objecte els habitants dels territoris ocupats i la negativa a negociar un estat palestí viable són factors que dificulten l’existència segura de l’estat hebreu. S’ha de tenir present que Israel no compta amb cap hinterland o rerepaís que atenue les pressions —la distància entre Tulkarem (vila àrab de Cisjordània) i Netanya (vila israeliana riberenca de la Mediterrània) deu ser menor que l’existent entre Almussafes i el Perelló—. En realitat, qualsevol ciutat israeliana situada al nord del Negev està a un tir de pedra dels veïns àrabs. Totes les fronteres de l’estat hebreu limiten amb països àrabs, de població clarament hostil, o amb la mar.

Es calcula que, després de la guerra del 1948, 726.000 palestins de les àrees ocupades per Israel foren desplaçats o exiliats. Des de llavors, 4.250.000 expatriats palestins estan disseminats per camps de refugiats de Cisjordània, Gaza, Líban, Síria, Jordània i altres països. Si els dirigents jueus no canvien d’estratègia, Israel mai no estarà segur, encara que compte amb l’exèrcit més potent de la zona; l’enorme taxa de natalitat àrab (tant als territoris ocupats com —atenció! — a l’interior d’Israel) és una bomba de rellotgeria que pot desequilibrar la composició ètnica de l’estat jueu i amenaçar la seua supervivència (de fet, les últimes notícies informen dels esforços de la dreta jueva per impedir la participació dels ciutadans israelians àrabs a la pròxima contesa electoral). Hi ha també, a banda i banda, les posicions religioses ultraortodoxes.

En vista de tot açò, els sectors jueus més radicals se senten atrets per la idea de la neteja ètnica. Caldria, però, dissuadir qualsevol vel·leïtat sobre això: la neteja ètnica és inviable, per raons òbvies ­—morals i fàctiques—. En resum: tard o d’hora, Israel haurà de negociar amb els països limítrofs i amb els palestins unes condicions de pau acceptables. Durant un temps, algunes veus advocaren per un sol estat, democràtic i laic, que acollís tothom: àrabs, jueus, cristians... Avui, aquesta idea és absolutament utòpica. Per una banda, les ferides infligides per uns i altres són massa pregones; per l’altra, la majoria jueva d’Israel no sembla disposada a deixar-se superar demogràficament. Així les coses, l’única idea factible, a mitjà o llarg termini, és l’existència de dos estats, diferenciats i viables, que es reconeguen mútuament i accepten conviure en pau. Mentrestant, continuarà creixent el nombre de víctimes innocents, especialment palestines.

diumenge, 25 de gener del 2009

Serà cosa de donar-se pressa


Dies enrere parlava dels negocis que porten entre mans, amb el ciment, els abocadors o les obres públiques, els diferents clans de la Campània italiana. Arran d’aquestes al·lusions als Apenins, feia la següent broma: «Els titulars de premsa semblen línies de pentagrama amb les notes de la Suite italiana en què s’ha convertit la política local». Doncs bé, aquesta suite s’interpreta a moltes sales de concerts. Mirem, si no, l’afer de les pedreres. I no em referisc a les pedreres de la Vall de l’Infern, a dues passes de Les Baux de Provence, on Dante emplaçà el decorat de La Divina Comèdia o Cocteau rodà El testament d'Orfeu, una bellíssima pel·lícula. Parle de les pedreres de Montesa o Énguera. L’alcalde d’aquesta segona població, posem per cas, vol obrir-ne una a la zona de Benali (amb el mateix projecte que, presentat en 2007 per altra empresa, fou rebutjat vés a saber per què). Ell i el regidor d’urbanisme han emès una certificació —sembla que falsàriament i sense tenir competència per a firmar-la— assegurant que els terrenys on s’hauria d’instal·lar la pedrera no estan protegits.

«Quina cosa hi ha de particular a l’assumpte?», es demanaran vostès. Molt senzill: els tècnics municipals han contradit el senyor Arévalo i companyia; els terrenys objecte de disputa sí estan protegits. Als edils d’Énguera, sembla que els creix el nas, com a Pinocchio. La certificació que no haurien d’haver firmat es remet al nou PGOU, que encara no està aprovat. És més: el seu desenvolupament —impugnat per l’Advocacia de l’Estat, que al·lega múltiples irregularitats— ha estat suspès cautelarment per resolució del Tribunal Superior de Justícia de la Comunitat Valenciana. Arribats a aquest punt, convindria fer una mica d’història. Quan el senyor Santiago Arévalo guanyà les eleccions, l’any 1999, paralitzà una modificació del PGOU pendent d’aprovació definitiva, enllestida per l’anterior equip socialista, i encarregà un nou estudi. Pel que es veu, el nou estudi mai no li ha fet el pes a l’alcalde; ha canviat dues o tres vegades els tècnics de l’equip redactor. En definitiva, l’edil porta deu anys estudiant la nova planificació urbanística. I totes aquestes anades i tornades li poden haver costat al contribuent la xifra de 200.000 euros.

L’equip de govern pretexta que la Conselleria aprovà en abril del 2007 —per motius electorals, creuen molts— diversos PGOU, entre els quals, el d’Énguera. Ara bé: aquella aprovació —i ací tenim altra mentida piadosa— no havia d’entrar en vigor mentre no fos publicada al DOG, cosa del tot impossible, perquè les modificacions del pla han rebut l’informe desfavorable de la Confederació Hidrogràfica del Xúquer, per no garantir aigua suficient per als PAI previstos, i perquè estan, com ja s’ha dit, recorregudes als tribunals. Això no obstant, el senyor Arévalo es presentà a les darreres eleccions donant per fet que el nou PGOU ja tenia l’aprovació definitiva. El desenllaç de la història ja el sabem: malgrat els tripijocs esmentats, el PP obtingué la majoria absoluta a la capital de la Canal de Navarrés i, des de llavors, als populars els han vingut les presses per aplicar les especificacions d’un pla amb existència, a hores d’ara, merament espectral. Passant-se la legalitat vigent per l’arc triomfal, han anat aprovant diferents projectes que porten camí d’acabar-se la Serra d’Énguera —tot el Massís del Caroig, si els deixen—.

El plenari municipal, amb els vots socialistes en contra, ha autoritzat els següents projectes: l’obertura de la pedrera; la creació d’un abocador a Navalón, en un indret de gran interès paisatgístic; dues urbanitzacions en zona rústica; tres parcs eòlics —que no compleixen els requeriments preceptius— a la zona de Salomón i Benalaz, qualificada com a LIC, Lloc d’Interès Comunitari, i pendent de ser declarada per la Unió Europea ZEPA, Zona d’Especial Protecció d’Aus (l’indret és un espai protegit que el futur pla destina a instal·lacions d’energies renovables); la construcció de 300 habitatges en sòl industrial, al solar de l’antiga fàbrica Piqueras y Marín (el PAI, adjudicat a Vidal, amo de la coneguda cadena de supermercats, preveu augments d’edificabilitat i l’eliminació d’un fumeral de la tèxtil)... No, la Canal no és Campània. Però s’hi esdevenen episodis que ja coneixen els habitants de Poggiomarino, Casal di Principe o Pozzuoli. Serà cosa de donar-se pressa, si volem veure per última vegada els paratges de la Serra d’Énguera. D’ací uns anys, és possible que no quede res.

(publicat a Levante-EMV, el 24/01/09)

dissabte, 24 de gener del 2009

Estratègia o tàctica?

S’acosta la data del pròxim congrés del Bloc Nacionalista Valencià i creixen, com és natural, la polèmica, el debat i els comentaris al voltant de la Ponència Política i Estratègica. He de dir que, després d’haver-la llegit amb deteniment, m’he format una opinió més aviat crítica. Ja el títol del document em deixa una mica perplex. Estratègia? Jo trobe a faltar més concreció als dos punts cabdals de qualsevol plantejament estratègic: el lloc de què es parteix i el lloc al qual es vol arribar. Respecte de la primera qüestió, es fa, segons el meu parer, una anàlisi equivocada. «Per entendre el present i albirar el futur amb certes garanties, ens hem de remuntar als inicis i recordar que l’expansió del nacionalisme valencià d’arrel fusteriana, a final de la dictadura i principis de la democràcia, fou conseqüència de presentar la recuperació de la identitat nacional valenciana d’arrel catalana com a idea lligada indestriablement a la modernització i l’europeïtzació d’una societat ofegada pel franquisme, i que tal projecte va fracassar durant la transició». Fracassar? Em sembla que anem mal de memòria!

Si fem una anàlisi més rigorosa dels esdeveniments de la Transició, conclourem que allò, més que un fracàs, fou una resistència heroica contra forces insuperables. Cal recordar que, quan es convocaren les primeres eleccions democràtiques, hi havia un partit nacionalista sense legalitzar, el PSPV. La tàctica d’ajornar la seua legalització fou ben premeditada; hom volgué fer la guitza en benefici del PSOE (que degué estar darrere l'operació). A conseqüència d’allò, molts militants del PSPV es passaren al partit de Felipe González. I la ponència encarregada d’elaborar el text constitucional ens dedicà un article, el 145, per fer inviable el projecte fusterià. I un cop aprovada la Constitució, la campanya d’adhesions municipals promoguda pel primer president preautonòmic, Josep Lluís Albiñana, per tal d’accedir a l’autonomia per la via de l’article 143.2, fou bandejada de manera il·legal. Més tard, es desfermà una terrible campanya contra el valencianisme, promoguda per gent com Abril Martorell. La gent del PSOE s’acollonà. I vingueren la Batalla de València, les bombes i les agressions... En resum: el nacionalisme no fracassà; el “fracassaren”, que no és igual.

I quant al lloc d’arribada, la cosa més concreta que m’ha semblat llegir a la ponència és allò del valencianisme progressista i confederal. En realitat, poca substància. Fa l’efecte que els redactors s’hagen decantat més per la tàctica que per l’estratègia. El document, en aqueix intent tàctic de voler abraçar-ho tot, acaba desdibuixant el projecte nacionalista. Si aquesta sensació de no ser carn ni peix incomoda els simpatitzants actuals, el Bloc podria no obtenir els resultats electorals que es vindiquen. «No es poden tenir la mare i els pardalets», fa la dita popular. En realitat, el progressisme i el valencianisme que propugna el text de la ponència podrien tenir cabuda, perfectament, al si del PSOE, posem per cas. De tota manera, imagine que la redacció haurà rebut moltes esmenes. Ja es veurà com queda la cosa.

dijous, 22 de gener del 2009

La vigència dels partits d'esquerra

La creació de partits polítics no és una innovació absoluta de les revolucions burgeses dels segles XVIII i XIX. Ja existien precedents molt antics. Al segle XIII, posem per cas, les oligarquies de les ciutats estat italianes estaven alineades a dos bàndols irreconciliables: els güelfs i els gibel·lins. Güelfs és el nom que rebien els partidaris de la política papal, enfrontats als gibel·lins. Aquestes faccions polítiques havien sorgit en Alemanya a la mort de l’emperador Enric V (1125); els güelfs, partidaris del papat, foren dirigits pels ducs de Baviera, descendents del duc Welf, de qui prengueren el nom, i els gibel·lins ho foren pels Waiblingen, que també els donaren nom, anomenats després Hohenstaufen en convertir-se en ducs de Suàbia. Aquests lluitaven per un poder imperial fort i contra el poder temporal del papa.

L’enfrontament entre la Santa Seu i l’emperador Frederic I Barba-roja pel dominium mundi trasplantà aquesta divisió a Itàlia, on les faccions preexistents en cada ciutat, obligades a prendre partit, s’inclinaren pel bàndol papal o per l’imperial segons llurs interessos locals, afinitats o rancors. Ni güelfs ni gibel·lins no tingueren mai cap ideologia precisa i uniforme. Pot constatar-se només una preponderància güelfa a les ciutats de govern comunal (Florència, Perusa, Bolonya i Pàdua). Les senyories (Milà, Verona, Màntua...) foren gibel·lines, bé que hi hagué excepcions notables, com la dels Este de Ferrara, que eren güelfs.

Fins al primer quart del segle XIV, les lluites aferrissades entre güelfs i gibel·lins dins de cada ciutat i entre unes ciutats i altres anaren lligades a les vicissituds de la política imperial a Itàlia. Després, aquests noms designaren només les faccions adversàries dins de cada ciutat, que responien a diversos interessos polítics i econòmics (sovint familiars) purament locals. A les ciutats on el triomf d’un dels partits suposà l’exili definitiu dels vençuts (els gibel·lins a Florència i a Bolonya, els güelfs a Pisa), els vencedors i llurs descendents només tingueren interès a conservar l’antic nom per justificar l’usdefruit exclusiu del poder i, sobretot, l’administració dels béns dels exiliats.

Al segle XVIII, els partits continuaren sent l’expressió ideològica de les oligarquies: els conservadors defensaven la vigència de l’Antic Règim; els liberals, en canvi, propugnaven els nous postulats de la burgesia triomfant als processos revolucionaris. A partir, però, de la Revolució Industrial, els grups que representaven els interessos de les masses proletàries (els socialistes utòpics, els marxistes) reclamaren que se sentís també la veu dels desheretats i vindicaren l’acció política a través dels partits obrers. Redimir i integrar l’enorme massa dels “pàries de la terra” (com resa la lletra de La Internacional) era la finalitat d’aquests partits. Als països desenvolupats, aquesta finalitat sembla estar aconseguida. Encara queden, certament, persones excloses dels avantatges de què gaudeix la majoria social, però les classes mitjanes i l’Estat del Benestar han experimentat una expansió impensable a primeries del segle XX.

Ara, els pàries són bàsicament els habitants del tercer món. Al primer món, s’ha desintegrat la vella estructura de classes (que comptava amb xarxes de solidaritat col·lectiva alineades a una i altra banda del conflicte entre capital i treballadors). En bona mesura, aquestes xarxes han estat eliminades. Ara només hi ha una mera agregació d’interessos privats guiats per l’egoisme individual. Com que tothom adora el “vedell d’or”, els camarades d’antany han esdevingut competidors oportunistes. Els àmbits públics i la societat civil es van privatitzant a poc a poc. I com més va, més augmenta el desclassament. La globalització ha incrementat tant la flexibilitat i la mobilitat laborals, que fa pràcticament impossible la reconstrucció de nous lligams solidaris.

L’arribada de treballadors immigrants per a ocupar els estrats inferiors de la piràmide laboral ha generat un sentiment de rebuig entre els autòctons que competeixen amb ells per l’accés als serveis públics. En conseqüència, el concepte de “poble” (i el de “classe treballadora” o “classes populars”), esgrimit per l’esquerra per a mobilitzar la participació ciutadana, va perdent significació en ser desmentit per la realitat multicultural i fragmentada. La causa principal de la dretanització experimentada en molts indrets (el País Valencià entre ells) és la descapitalització social de l’esquerra, produïda per la desintegració del teixit civil que cohesionava les classes treballadores, avui més fragmentades i dividides que mai. No és, per tant, casual que, en aquest context, els partits d’esquerres es troben davant d’un dilema: què és millor, copiar les propostes de la dreta (revestint-les d’un rostre més humà) o revisar profundament les estratègies i els valors propis, per tal de recuperar l’espai electoral perdut?

dimecres, 21 de gener del 2009

Concurs de blogs

EL BLOC “TONI CUCARELLA EN ROBA DE BATALLA” ESCOLLIT
EL MILLOR DE LES COMARQUES CENTRALS

El jurat del premi organitzat per El Penjoll Art de Paraula
distingeix també una desena de blocs en diferents categories

El blog En roba de batalla, de l’escriptor xativí Toni Cucarella, ha estat escollit com el millor bloc de l’any 2008 a les Comarques Centrals Valencianes en el primer concurs organitzat pel blog El Penjoll Art de Paraula i que ha comptat amb un gran nivell de qualitat i participació. A més del bloc de Cucarella, el jurat ha distingit una desena de blocs, en les diferents categories, entre els tres finalistes de la votació popular celebrada prèviament. Els guanyadors per cadascuna de les categories són els següents:

Art i audiovisual: A TA MARE VA QUE FUMES!
Associacions socioculturals: CASAL JAUME I- LA SAFOR-VALLDIGNA
Educació: DEPARTAMENT DE LLATÍ DE PEDREGUER
Esports: CLUB DE PILOTA VALENCIANA VALIRATLLA CASTELL DE CASTELLS
Humor: LES DONES NO SOM (TAN) COMPLICADES
Informació i notícies: EL MIRADOR VALENCIÀ
Literatura: NAUSICA
Mediambient: PEL PAISATGE AL PAÍS VALENCIÀ
Miscel·lània: HIC ET NUNC
Política: TONI CUCARELLA EN ROBA DE BATALLA
...
El jurat, format per l’escriptor i actor Elies Barberà, l’especialista en periodisme digital Jesús Badenes, l’escriptor i periodista Xavier Aliaga, la professora i investigadora Raquel Casesnoves i el professor Joan Benlliure, va escollir entre els guanyadors el que considerava el millor blog en general de les Comarques Centrals Valencianes, distinció que ha anat a parar al blog Toni Cucarella en roba de batalla. Els criteris que els membres del jurat hem tingut en compte per deliberar entre els blogs participants han estat:

· Votacions prèvies dels lectors d’El Penjoll.· Antiguitat del bloc i periodicitat en els posts.
· Accés i navegabilitat còmodes als diferents continguts.
· Diversitat de materials: vídeos, àudios, fotos i enllaços.
· Correcció en l’ús de la llengua.

Els membres del jurat han volgut felicitar “la tasca de tota la gent que ha fet possible la creació d’eixa realitat virtual valenciana. Així com la nostra emoció en comprovar que som molts els que encara tenim coses a dir”.

El Penjoll Art de Paraula. 21 de gener de 2009

diumenge, 18 de gener del 2009

El caràcter sionista d’Israel

És possible de comparar els israelians amb els nazis? No! En tot cas, es podría fer una prova: comparar el III Reich de Hitler amb l’estat d’Israel. Ja sabem que l’arquitectura de l’estat nazi recolzava sobre bases ultranacionalistes i racistes. Sobre quines bases recolza Israel? L'estat hebreu no disposa de cap text constitucional escrit. La Declaració d’Independència supleix la manca de constitució (ben entès que, malgrat el seu contingut moral, el document no té caràcter legal). La segona part d’aquesta Declaració detalla com s’ha de desenvolupar l’organització de l’estat, el seu nom, els poders de què constarà, la convocatòria d’eleccions per a designar-ne els components i el compromís de redactar un text constitucional. La tercera secció de la Declaració d’Independència enumera els principis i fonaments de l’estat, i proclama la igualtat de tots els seus ciutadans sense distinció de raça, sexe o religió.

La Knesset (el Parlament d’Israel) ha aprovat, des del 1950, unes Lleis Bàsiques amb el propòsit que tinguen el mateix valor que una constitució. Aquestes lleis versen sobre assumptes diversos, com ara les Terres de l’Estat (1960), el President (1964), el Govern (1968 i 2001), les Forces de Defensa d’Israel (1976), el Sistema Judicial (1984)... El respecte als drets polítics i a les llibertats civils fan d’Israel un dels anomenats estats “lliures”. Precisament, l’existència de llibertats civils permet que grups com B'Tselem, organització d’intel·lectuals jueus defensors dels drets humans, critiquen obertament les actuacions governamentals a Gaza i Cisjordània. Per què no s’ha redactat, doncs, una constitució? Perquè la Declaració d’Independència anunciava que Israel tindria característiques pròpies del poble jueu, subjecte del nou estat. També anunciava que aquestes característiques haurien d’impregnar les diverses lleis. Aquests anuncis traduïen la influència del sionisme en la fundació d’Israel.

I ací rau el problema: els religiosos ortodoxos afirmen que les lleis jueves ja estan escrites a la Halajá (normes de transmissió oral, recollides al Talmud) i que no hi ha necessitat de declarar cap constitució; els laics, en canvi, exigeixen bandejar la Halajá i redactar una constitució adequada a les necessitats actuals del poble jueu. La Declaració d’Independència assenyalava que el nou estat es creava a recer de la “Roca d’Israel” (Tzur Israel en hebreu). Per als ortodoxos, aquesta expressió significa “Déu d’Israel”; en canvi, per als laics, que van rebutjar d’escriure el mot “Déu” a la Declaració, l’expressió significa “Esperit del poble d’Israel”. En definitiva, mai no ha estat possible posar d’acord els sectors enfrontats de la societat jueva. I clar, l’ambigüitat de la Declaració d’Independència permet que es dicten lleis que no tindrien cabuda en un país laic. Una norma basada als principis judaics és, per exemple, la Llei de Corts Nupcials Rabíniques, de l’any 1953. D’acord amb aquesta llei, es dóna a les Corts Rabíniques el dret de jutjar segons la Halajá en temes relatius a casaments i divorcis. Heus ací, de nou, la influència del sionisme a l’ordenament jurídic israelià.

Els fundadors del sionisme proclamaven el dret a l'existència d'un estat jueu construït en base a criteris ètnics i religiosos. El projecte, influït per algunes ideologies europees del segle XIX, tenia un fort component racista. Amb la creació de l’estat d’Israel, totes les aspiracions sionistes es veieren materialitzades. Des dels inicis d’Israel, l'objectiu declarat dels sectors sionistes fou l’expulsió dels pobladors palestins natius, per tal d’assegurar una majoria jueva que fes viable el nou estat jueu. La Resolució 3379 de les Nacions Unides, titulada Eliminació de totes les formes de discriminació racial, aprovada el 10 de novembre de 1975, determinava que el sionisme era una forma de racisme i discriminació racial. Bé que aquesta resolució fou revocada en una nova assemblea general celebrada el 1991, les acusacions de racisme envers Israel no han cessat.

Jueus de tot el món, pacifistes o defensors dels drets humans, han expressat el seu rebuig al sionisme i han criticat el tracte donat als palestins per l'estat d'Israel, negant legitimitat a un estat jueu d’ideologia sionista. Des de posicions religioses ortodoxes, grups com Satmar, Neturei Karta o "Jueus contra el Sionisme" s'oposen també al sionisme, en considerar que aquesta ideologia és contrària al judaisme. L'abril del 2008, un centenar de personalitats jueves britàniques —acadèmics, escriptors, actors, advocats o juristes— van expressar la seva oposició a celebrar el 60è aniversari de l'estat d'Israel: «No podem celebrar el naixement d'un estat fundat al terrorisme, les massacres i l’ocupació de la terra d'un altre poble. No podem celebrar l'aniversari d'un estat que practica la neteja ètnica, que viola la llei internacional, que infligeix un monstruós càstig col·lectiu a la població civil de Gaza i que segueix negant als palestins llurs drets humans i llurs aspiracions nacionals».

A aquesta paret llisa s’agafen aquells que estableixen comparacions entre nazisme i sionisme. Denuncien que Israel recolza als pilars de la raça i la religió, i que molts jueus reclamen la legitimitat del seu estat per ser l’estat del “poble elegit”. La qual cosa porta a l’exclusió de tots aquells que no formen part dels “elegits”. Dit d’altra manera: bé que ningú no discuteix el seu caràcter de democràcia parlamentària —amb un sistema pluripartdista, separació de poders i eleccions per sufragi universal—, es retreu a Israel que mantinga els postulats sionistes, convertint en paper mullat allò que afirma la seua Declaració d’Independència: que «tots els seus ciutadans són iguals sense distinció de raça, sexe o religió».

dimarts, 13 de gener del 2009

Els orígens de l’estat d’Israel

...
Generalment, se sol ignorar que la creació de l’estat d’Israel no fou resultat d’una conquista colonial, sinó d’un pelegrinatge religiós —equiparable al dels Pilgrim Fathers arribats a Nova Anglaterra (USA) als inicis del segle XVII— consentit per unes potències occidentals que patien de mala consciència. Tant els primers colons nord-americans com els jueus havien fugit de la persecució de què eren objecte als seus països d’origen i volien crear noves comunitats on poder practicar lliurement les seues creences. Les evidents tendències teocràtiques presents als actuals USA i a Israel tenen origen, per tant, a la motivació religiosa, clarament fonamentalista, de molts d’aquells pelegrins. I tant en un cas com en l’altre, la consolidació dels assentaments a la terra de promissió és féu a costa dels anteriors habitants dels territoris colonitzats (amb una particularitat: els colons jueus s’establiren en una terra que, segons el seu parer, els pertanyia, perquè era l’herència dels seus avantpassats).

Després de la Primera Guerra Mundial, la Lliga de Nacions ja havia aprovat el Mandat Britànic de Palestina, amb la intenció de crear una “llar nacional per al poble jueu”. El 1947 (quan encara ressonava l’eco del terrible holocaust desfermat pels nazis), les Nacions Unides aprovaren la partició de Palestina en dos estats, un jueu i altre àrab. L’any següent, l’estat d’Israel declarà la seua independència. La declaració fou seguida d’una guerra amb els estats veïns àrabs, que es negaven a acceptar el pla de l’ONU. La victòria en aqueixa i successives guerres confirmà la independència i amplià les fronteres de l’estat jueu més enllà dels límits acordats al Pla de Partició de les Nacions Unides. A causa d’això, Israel mantingué conflictes permanents amb molts dels veïns àrabs; les guerres i les dècades de violència s’anaren allargant fins a l’actualitat. Les fronteres d’Israel i el mateix dret a existir de l’estat hebreu continuen sent avui objecte de controvèrsia, especialment entre els seus veïns àrabs.

dilluns, 12 de gener del 2009

L'acudit

«Magdalena Álvarez té un accent que sembla un acudit».

Montserrat Nebrera, diputada del PP al Parlament de Catalunya

dissabte, 10 de gener del 2009

"Suite italiana"

He de reconèixer que El padrí, la trilogia completa, és una de les meues debilitats com a cinèfil empedreït. Potser per això, en veig referències a tot arreu. Qualsevol esdeveniment, fins i tot el més nimi, em fa reviure les imatges filmades per Francis Ford Coppola. Fa uns dies, un amic de València, periodista jubilat, em va contar una anècdota absolutament cinematogràfica: havia vingut a Xàtiva, acompanyant la dona, i havia pogut entrar a la nau de Russini Quality, SL, empresa que està a nom d’una persona molt pròxima a l’alcalde de la ciutat. «Vam prémer el timbre. Algú ens observà a través de l’espiell. Finalment, ens deixaren entrar. De seguida vaig veure, entre les files de prestatgeries, que el president de la Diputació gesticulava enèrgicament davant el seu cap de gabinet, Emilio Llopis —alcalde del Genovés, vicesecretari provincial de comarques i president comarcal del PP—. Els dos anaven vestits de vint-i-un botó, amb unes corbates que semblaven italianes. Rus fumava un enorme cigar pur. Ningú no em va reconèixer», conclogué el meu amic (que, tanmateix, és una persona prou coneguda).

¿Veritat que aquesta combinació de jerarquia, política i negoci evoca la trilogia de Coppola? No sé vostès, però jo m’imagine Don Vito —Marlon Brando— donant ordes al seu consigliere Tom Hagen —Robert Duvall—: «Encarrega’t personalment de l’assumpte... Recorda’ls de manera discreta que haurien de compartir el negocis amb la família... Tracta’ls amb cortesia; no vull eixir als periòdics... Fes-los una proposta que no puguen rebutjar... Que semble un accident». I mentrestant, Connie, la filla del padrí, voletejant per la propietat familiar. Sovint, la realitat sembla inspirar-se en la ficció. Observen, si no, les pàgines dels periòdics: solen anar plenes de notícies que relacionen la política amb assumptes com ara la crisi del tèxtil, els negocis immobiliaris, la distribució comercial, l’obertura de locals d’oci, els abocadors... Els titulars semblen línies de pentagrama amb les notes de la Suite italiana en què s’ha convertit la política local.

Jo, atret per tot allò que ve dels Apenins, acabe de llegir Gomorra, de Roberto Saviano. El llibre enumera tots els elements amb què negocia la Camorra: contenidors, tèxtils, droga, armes, ciment, deixalles i, per extensió, homes, dones, xiquets... L’organització mafiosa —en realitat, una excrescència anòmala del Sistema— ho transforma tot en mercaderia, revelant-se com la punta de llança d’un capitalisme salvatge que es guia per principis ben simples: obtenir beneficis ràpids, elevats i lliures de càrregues ètiques. L’escriptor enumera l’extensa llista d’ajuntaments napolitans contaminats per la Camorra que han hagut de ser dissolts. És curiós com ressonen, al relat de Saviano, ecos familiars, melodies conegudes... Sí, ja sé que Xàtiva no és Secondigliano; els nostres empresaris no són camorristi ni membres de clans made in València. Ara bé, certs usos mercantils, sorgits de manera aïllada als nostres polígons industrials, semblen trasplantats des del port de Nàpols. ¿No hi ha, posem per cas, paral·lelismes evidents entre els magatzems tèxtils napolitans i els equivalents xativins que importen de Xina, a preus ínfims, peces de roba ja confeccionada, llesta per a ser etiquetada? ¿No resulta curiós que l’etiquetatge local recórrega a noms italians? ¿Pal·lien, aquests usos, la crisi del sector tèxtil?

De tota manera, més enllà dels possibles lligams entre política i negoci, res no permet d’establir analogies entre el nostre alcalde i qualsevol padrí de ficció; el personatge ocurrent i xerraire que interpreta Rus, un dia sí l'altre també, està a les antípodes de la gravetat i el silenci que encarna el personatge de Coppola. Dies enrere, el nostre edil es lamentava que els bancs havien donat massa facilitats a Llanera SL. «Abans de sol·licitar el concurs, la constructora hauria d’haver pagat als creditors de Xàtiva; encara deu 600.000 euros a un fontaner meu», feia l’alcalde. Aquestes paraules demostren que hi ha, efectivament, diferències entre la Campània i el País Valencià: mentre la Camorra protegeix els seus interessos amb nombrosos luogotenenti e soldati, el conglomerat polític i empresarial valencià només compta amb serveis de “fontaneria”. Altra confessió recent de Rus, «els bancs ens estan demanant que firmem la nostra pena de mort», palesen la impotència. Un padrí de veritat hi hauria enviat els killers.

(publicat a Levante-EMV, el 09/01/09)

divendres, 9 de gener del 2009

El victimisme dels jueus

Aquests dies, els terribles atacs d’Israel contra la Franja de Gaza han provocat les previsibles comparacions entre sionisme i nazisme i les inevitables i reiterades al·lusions al victimisme jueu. El lloc http://elpenjoll.blogspot.com/, per exemple, té penjat un post, Hitler, Israel i Palestina, en què s’esmenten la Reductio ad Hitlerum i la Llei de Godwin. Altre lloc, Toni Cucarella en roba de batalla, també ha penjat el post Holocaust palestí, en què es fa l’esmentada comparació. Com que el tema és ample i complex, anem a pams: tenen fonament les acusacions de victimisme llançades contra els jueus? Si es tracta d’acusacions genèriques, no!

S’ha de tenir present que, al llarg de tota la seua història, el flagell de l'antisemitisme no ha deixat d’afligir el poble jueu. Els seus exilis són més antics que la picor: des del segle XVIII aC, els jueus han patit múltiples desterraments i diàspores (especialment durant els imperis faraònic, assiri, babilònic, persa, romà...). A partir d’època medieval, els jueus es veieren obligats a viure en calls (del llatí callum, pas estret entre dos murs). Aquesta denominació es correspon amb la italiana ghetto. Els calls foren nombrosos a l’antiga Corona d’Aragó. N’hi hagué a Barcelona, Girona, Besalú, Lleida, Montblanc, Tortosa, València, Xàtiva, Elx, Oriola, Palma de Mallorca...

Encara que els jueus comptaven amb protecció reial, la discriminació popular fou molt activa. Era habitual que, des de les esglésies, es promogueren assalts als calls. Els jueus tenien prohibit, a molts països, treballar en nombroses feines; només se’ls permetia d’exercir activitats, com el préstec, la medicina o el comerç, que els cristians consideraven impures. L’aïllament en fou culpable d’una animadversió que culminà en successius atacs i expulsions. Els jueus d’alguns calls (com ara els de Perpinyà o Mallorca) foren obligats a portar cosida a la roba l'estrella de David o un tros de tela en forma de roda, groga i roja, anomenada rodella o “roda dels jueus”.

Entre 1378 i 1391, les comunitats jueves d’Aragó i Castellà foren contínuament atacades. Hom acusà els jueus de provocar el terrible brot de pesta negra del segle XIV. Els calls de Barcelona i Mallorca, entre d'altres, van ser assaltats el 5 d'agost del 1391. En Aragó, la prèdica de sant Vicent Ferrer inspirà periòdics disturbis antisemites. A partir del segle XV, els jueus foren expulsats de diverses contrades alemanyes, austríaques i italianes: de Viena i Linz, el 1421; de Colònia, el 1424; d’Augsburg, el 1439; de Baviera, el 1442; de Peruggia, el 1485; de Vicenza, el 1486; de Parma, el 1488; de Milà i Lucca, el 1489; de Toscana, el 1494... Als regnes de Castella i Aragó, l’expulsió s’esdevingué el 1492, per ordes dels Reis Catòlics.

Entre 1449 i 1474, també hi hagué freqüents atacs contra els marrans, nom ofensiu que es donà als jueus convertits al cristianisme. La persecució de la Inquisició —dirigida per Tomás de Torquemada, ell mateix d’orígens conversos— fou terrible. En patiren les conseqüències personatges com Lluís Alcanyís, Lluís Vives, Teresa de Cepeda... Lluís Vives hagué de fugir a Flandes (la Inquisició arribà a l’extrem de desenterrar el cadàver de la mare per a cremar-lo a la foguera). Com a conseqüència de les persecucions, molts jueus hagueren de marxar cap a l’est: als Balcans, a l’Imperi Otomà, a Polònia, a Rússia... França i, sobretot, els Països Baixos també els van acollir —Amsterdam comptà amb una nombrosa colònia jueva—.

Al segle XVII, s’esdevenen noves atrocitats; entre 1648 i 1667, els cosacs exterminaren a Polònia i Ucraïna vora 100.000 jueus. Napoleó, que prèviament havia consagrat la plena carta de ciutadania per als jueus —a condició que remeteren llur religió a l’àmbit privat—, publicà els anomenats Decrets Infames (1808). Els drets dels jueus foren revocats, però, després de la batalla de Waterloo (1815), la qual cosa provocà la persistència dels calls i els pogroms. A finals de segle, encara esclatà a França el cas Dreyfus; un oficial d’estat major jueu fou acusat de traïció.

El cas dels xuetes mallorquins mereix menció a part. Després dels atacs del 1391, bona part dels jueus s’exilià o abandonà la seua fe. El 1435, els últims membres de la comunitat foren obligats a abraçar el cristianisme. Molts d’ells, però, continuaren practicant llur anterior religió, sota l’aparença de catolicisme, agrupats en la Confraria de Sant Miquel (o dels Conversos), posteriorment de Nostra Senyora de Gràcia. Entre 1673 i 1695, es desfermà una nova persecució contra aquests conversos (xuetes). En 1691, se celebraren diversos actes de fe i Francesc Garau, jesuïta, teòleg i participant actiu en els processos inquisitorials, publicà La Fe Triunfante, destinada a perpetuar el record i la infàmia dels conversos ajusticiats.

La publicació subministrà les bases ideològiques en què recolzà la segregació dels xuetes. Fou reeditada el 1755, serví d'argumentari per a limitar els drets civils dels xuetes i va inspirar un libel de 1857, La Sinagoga Balear o historia de los judios mallorquines. Els xuetes condemnats per la Inquisició eren obligats a vestir la gramalleta, un hàbit penitencial amb característiques decoratives que informaven dels delictes comesos i de la pena imposada. Finalitzat un acte de fe, hom pintava un retrat del condemnat vestit amb la gramalleta. A Mallorca, aquests quadres, amb els noms dels retratats, s’exposaven al claustre de Sant Domènec. L’exhibició pública perpetuava el record exemplificant de la sentència. Els retrats romangueren exposats fins a 1820, any en què un grup de xuetes assaltà Sant Domènec i els cremà.

A partir del segle XX, s’anomenaren pogroms (del rus погром) els alçaments populars de caràcter violent, espontani o premeditat, que solien culminar amb el linxament o assassinat de persones d'origen jueu, i l'espoli de llurs béns i propietats. L'origen de la paraula data de l'any 1881, quan el tsar Alexandre II fou assassinat a la ciutat de Sant Petersburg. Els jueus foren acusats falsament del magnicidi, raó per la qual esclatà a Rússia una onada de violència antisemita que es perllongà fins a l'any 1884. De resultes d’aquell pogrom, hom calcula que vora dos milions de jueus russos emigraren als Estats Units entre 1881 i 1920. Aquest no fou l'únic brot antisemita esdevingut a Rússia. Són nombrosos els pogroms documentats durant la Revolució del 1917 i la posterior Guerra Civil (1918-1921).

L’antisemitisme continuà alimentant els atacs violents contra la població jueva. L’esdevingut la Nit dels vidres trencats, a l'Alemanya nazi (entre el 9 i el 10 de novembre del 1938), culminà al terrible holocaust en què perderen la vida entre cinc i sis milions de jueus europeus. El sionisme, moviment fundat a la segona meitat del segle XIX per rabins i pensadors jueus de l'Europa oriental, encaminat a reconstruir en Palestina una pàtria disposada a acollir els jueus de tot el món, és, en gran part, la resposta jueva al racisme de la societat occidental. Precisament, la creació de l’estat d’Israel fou possible per la mala consciència dels països europeus. Els jueus residents al nou estat hebreu se senten totalment identificats amb el seu exèrcit. La història d’ignomínies que han patit els ha convençut que han de defendre’s ells mateixos. No volen tornar a ser ovelles camí de l’escorxador.

Ara bé, en un país democràtic, el responsable de l’exèrcit és, evidentment, el seu govern legítim. Per això, en rebutjar els atacs d’Israel a la Franja de Gaza, cal precisar amb molta cura quins són els destinataris de la nostra condemna: només el partit que governa, Kadima —una escissió de l’ultradretà Likud— i, en tot cas, la majoria electoral que el recolza —de la qual forma part, per cert, el Partit Laborista— són responsables de l’agressió. Per culpa seua, les antigues víctimes han acabat convertint-se en botxins. Cal fer aquesta precisió, per a no caure, per enèsima vegada, a l’antisemitisme més barroer. També s’ha de proclamar ben alt que els fanàtics militants de Hamàs —per bé que estiguen al bàndol dels oprimits— són tan integristes i ultradretans com els membres del Likud. Hamàs és una organització totalitària i fonamentalista que pretén imposar la Sharî'a. Els palestins innocents es troben, per tant, en un veritable laberint.

Per ser qui sóc

«A mi, m’han renovat les pòlisses de les meues empreses per ser qui sóc, però m’ha costat; fins i tot hi ha qui m’ha dit que no. Si a mi m’han negat el finançament, què no estaran passant els altres».

«Paco Pallás segueix sent ric gràcies a mi. De no ser per mi [que l’any 2005 li vaig desautoritzar un projecte d’urbanització amb camp de golf], s’hauria arruïnat, donada la colossal crisi de la construcció».

«Encara que a mi i al meu partit ens convé dir el contrari, la culpa de la crisi no la té Zapatero».

Alfonso Rus, alcalde de Xàtiva i president de la Diputació de València

dijous, 8 de gener del 2009

Al síndic li neguen la concessió d’una pòlissa

—Necessitem una pòlissa. Hi ha crisi i els compradors retarden molt els seus pagaments.
—Quina classe d’activitat empresarial realitzen vostès? —pregunta el director del Crèdit Agrícola i Mercantil, fent un somriure protocol·lari—. Elaboren productes manufacturats?
—No senyor! —contesta el síndic.
—Fan innovació tecnològica relacionada amb sectors estratègics?
—Tampoc!
— Activitats d’investigació i desenvolupament?
—No senyor!
—Llavors, a què es dedica la seua empresa?
—A la importació de bagatel·les.
—És vostè propietari de la nau on s’emmagatzemen les foteses? —pregunta amb impaciència el cap de la sucursal bancària.
—No! Tenim un contracte de leassing amb una societat que arrenda naus.
—És vostè l’amo de la societat?
—En absolut! —talla el síndic—. És una societat anònima.
—Però serà l’administrador...
—Tampoc. L’administradora és la meua dona.
—Llavors, serà vostè el gerent de l’empresa importadora...
—No. L’empresa la duu la meua filla; jo em dedique a les meues obligacions de síndic.
—Uf! —fa el director del Crèdit Agrícola, mentre es passa la mà per la barbeta—. En aqueix cas, no li podem firmar la pòlissa.
—Escolte, vostè sap amb qui està parlant? —protesta el síndic amb cara de pomes agres.
—Sí, clar. Amb un pare o... amb un marit!