dissabte, 21 de juliol del 2018

El peix gran es menja el menut

L'estiu passat, vaig sojornar uns quants dies a Suïssa. Mentre passejava per la via Höheweg i la Bahnhofstrasse d'Interlaken, mirava finestrals i aparadors de rellotgeries. Vaig imaginar que els empleats mostraven a xeics àrabs i turistes xinesos d'alt poder adquisitiu rellotges de súper luxe. Al vicealcalde de València en temps de Rita Barberà també li encantaven els rellotges. A partir de 2015, Alfonso Grau fou sovint notícia de primera plana per la seua presumpta implicació en casos de corrupció: Noós, Imelsa, finançament il·legal de les campanyes electorals de Rita... En 2016, esclatà un assumpte en què també estava involucrat Urbano Catalán, amo de l'empresa d'autobusos Transvía. Pel que es veu, el número dos de l'Ajuntament de València havia acceptat de l'empresari, a canvi d'adjudicacions, dos rellotges sumptuosos —un Breuguet Classique i un Piaget Polo. Grau els canvià en una joieria de València per un Lange i un Vachever Patrimony Contempor, prou més cars. Pagà la diferència, 17.400 euros, en metàl·lic. El sistema li servia per a blanquejar diners. Catalán, autor dels regals, obtingué l’adjudicació del bus turístic.

Entre 2006 i 2015, les mercantils d'aquest empresari firmaren amb el consistori valencià un total de 16 contractes per un import de vora 2,5 milions d'euros. (Una festa per a persones majors fou adjudicada a Transvía per 650.000 euros.) En realitat, aquesta empresa, la més potent del sector valencià del transport de passatgers —línies regulars, transport escolar i serveis discrecionals— integra altres activitats: serveis turístics, concessionaris de cotxes, transport sanitari, hostaleria... A poc a poc, ha anat absorbint altres companyies competidores. Presta el servei de transport dels obrers de Ford, un gran contracte que havia tingut adjudicat, fa anys, Autocares Luz, empresa avui desapareguda. Gràcies als contractes obtinguts de les administracions públiques, tant del PP com del PSPV, Transvía ha esdevingut grup dominant en diversos sectors. ¿Competència i lliure mercat? ¡Ha! I com no podia ser d'altra manera, els tentacles del monstre han arribat a la Costera. Transvía és propietària d'Indusauto, emplaçada a la Llosa de Ranes.

Aquesta empresa, la més important del país al sector carrosser —abans en mans d'emprenedors xativins—, adapta vehicles a usos especials: ambulàncies, cotxes policials, transport fúnebre. I Ambulàncies la Costera —anteriorment cooperativa de treball associat—, ha esdevingut societat limitada i també està controlada per Urbano Catalán. Un dels contractes més sucosos de què es beneficia Transvía està relacionat amb el transport en ambulància dels pacients atesos per la sanitat pública valenciana. La companyia forma part de la UTE (Unió Temporal d'Empreses) a qui s'ha adjudicat el servei d'ambulàncies por 226 milions d'euros. Calgué fer una nova licitació a finals de 2017; l'actual Consell havia rebutjat la pròrroga del macrocontracte que havien signat, per 4 anys prorrogables a 10 i 700 milions d'euros, el PP i Ambulevante SL. En aquesta UTE també estava integrada Transvía. (La Unió Europea havia investigat l'adjudicació pepera, per sospitar que restringia la concurrència d'empreses.) ¡Nou govern, però idèntic adjudicatari!

Costa d'entendre; Mónica Oltra, quan encara seia als bancs de l'oposició, demanà una comissió que investigués si el macrocontracte del transport escolar, taxat en 328 milions d'euros, s'havia precuinat per tal de beneficiar empreses molt concretes, entre les qual es trobava, ¡Transvía! Els termes de la licitació s'havien redactat de manera que els grups grans, com Transvía a València o Vectalia en Alacant, podien controlar la concurrència d'empreses més petites, les quals no tenien altre remei que unir-se a les dominants per a poder participar en l'adjudicació. Tornem a la sanitat. Com calia desinflar els preus del transport (ningú no sap si també arribaven rellotges de 12.000 euros a la Conselleria de Sanitat), els metges ja no podran traslladar-se en ambulància al domicili d’un pacient. Hauran d'agafar el seu cotxe particular si la Generalitat no els ofereix un mitjà alternatiu que exigirà partida pressupostària al marge del contracte de transport sanitari. Quant als socis minoritaris d'Ambulàncies la Costera, encara no han rebut notícies de Transvía sobre el nou contracte i el pagament dels serveis prestats des que cessà l'anterior adjudicació.

(publicat a Levante-EMV, el 21/07/2018)

dissabte, 7 de juliol del 2018

Les diputacions no tenen remei

En 1812, la Constitució de Cadis dividí l'Estat en províncies —inspirant-se en el model dels departaments francesos. Durant les sessions constituents es van enfrontar dues concepcions de l'Estat. Alguns diputats, entre els quals Borrull, valencià, i els representants de les províncies d'ultramar, defensaren un model més aviat federal. Però va triomfar la proposta radicalment centralista dels diputats liberals. Nasqué, per tant, una nació perpètua i uniforme. Es decidí la supressió dels regnes peninsulars i els règims forals que encara es conservaven —el del Regne de València havia estat abolit en 1707 pel Decret de Nova Planta—, i es crearen les diputacions provincials. Les seues funcions principals eren repartir els contingents de la contribució entre els ajuntaments i establir les aportacions per a cobrir els reemplaçaments anuals de l'exèrcit. També havien de realitzar tasques consultives. (Amb el temps, però, assolirien certa autonomia i certa representativitat.) S'acordà que totes les diputacions tindrien una composició uniforme i estarien fèrriament controlades per un cap superior polític nomenat per l'administració central.

En 1814, les províncies foren suprimides per Ferran VII. En 1822, durant el trienni liberal, hi hagué una restitució temporal i es creà l'efímera província de Xàtiva. La diputació tornaria, per a quedar-se definitivament, durant el regnat d'Isabel II. En novembre de 1833, el polític liberal Javier de Burgos establí una nova divisió provincial inspirant-se en l'ideal centralitzador de la Revolució Francesa. Llevat de petits retocs, aquesta divisió continua vigent. Les peculiaritats geogràfiques, històriques i culturals dels pobles de la península i les colònies americanes foren ignorades en 1812 i 1833. En Cadis, diputats com Toreno i Argüelles havien defensat el caràcter exclusivament administratiu d'ajuntaments i diputacions, la conveniència d'un estret control de la seua activitat per part de l'executiu i la necessitat que la seua composició fos exactament igual en totes les províncies, no importa quines foren llurs peculiaritats. Aquella decisió implicaria la progressiva independència de les colònies espanyoles. I hem arribat a 2019 sense modificar un mil·límetre l'enfocament. Les províncies han desvertebrat territorial i socialment el nostre país.

Malgrat l'estat autonòmic dissenyat en 1978, les diputacions valencianes sobreviuen. Tindrien utilitat en èpoques passades. Ara, no en tenen cap. Quan no existien autonomies, una diputació era l'única institució supramunicipal amb cert grau de descentralització administrativa (una mena de mancomunitat d’àmbit provincial dedicada a gestionar obres i serveis que escapaven a les possibilitats dels ajuntaments). Un cop creades les comunitats autònomes, les diputacions només serveixen per a crear feus i promoure el clientelisme polític. Carreteres, museus, centres educatius, hospitals i serveis assistencials en mans dels ens provincials haurien de dependre de les diverses conselleries: Habitatge, Obres Públiques i Vertebració del Territori, Educació, Investigació, Cultura i Esports, Sanitat Universal i Salut Pública... Està ben clar que la institució provincial duplica càrrecs, personal i despeses. Llavors, ¿per què es manté? Perquè és un bon bastió polític. Qui el domina pot controlar el partit a nivell provincial. I costa renunciar a això.

En aquest assumpte, la dreta és més sincera; proclama sense embuts que no vol suprimir les diputacions provincials. L'esquerra, en canvi, encara s'ho ha de posar en clar. Molts pensen que les diputacions són hàbitats perfectes per a la vida del corrupte. ¡Relativament! Els corruptes poden campar en qualsevol hàbitat —ministeris, presidències de govern, conselleries, direccions generals, alcaldies. Ara bé, si suprimim organismes innecessaris, suprimim algunes oportunitats de prevaricació i malbaratament de cabals públics. Quan un escàndol polític ocupa les primeres planes se senten propòsits d'esmena, promeses de tolerància zero i transparència total... Bla, bla, bla. Tant si governa l'esquerra com la dreta, les diputacions no tenen remei. Cal eliminar-les. Són oficines de col·locació i claveguerons on van a parar mils de milions d'euros. Als xativins no ens anava malament amb la Diputació de València; el president dimissionari tenia un cap de gabinet oriünd de Xàtiva. Però a mi em preocupa més la coherència que el patrioterisme local.

(publicat a Levante-EMV, el 07/07/2018)

dilluns, 2 de juliol del 2018

Giovanni Sforza


Durant el pontificat d'Alexandre VI, la política italiana basculava entre dos grups oposats: el «partit milanés» dels Sforza, representat pel cardenal Ascanio, i el «partit napolità», recolzat pel grup del poderós cardenal Giulio della Rovere. Roderic havia obtingut l'elecció papal gràcies a Ascanio Sforza. De seguida s'acordà la boda de Lucrècia amb Giovanni Sforza. En passar un temps, Giovanni, que encara no havia consumat el matrimoni, marxà a Pesaro sense la dona. Tanmateix, davant la insistència del papa i dels parents milanesos, encara tornaria a Roma. Potser, el jove era impotent. L'estiu del 1494, atemorit pel canvi d'aliances que preparava el pontífex, marxa de nou a Pesaro, aquesta vegada amb Lucrècia. A partir d'aleshores, esdevingué espia i confident de Ludovico el Moro.