Les diputacions no tenen remei

En 1812, la Constitució de Cadis dividí l'Estat en províncies —inspirant-se en el model dels departaments francesos. Durant les sessions constituents es van enfrontar dues concepcions de l'Estat. Alguns diputats, entre els quals Borrull, valencià, i els representants de les províncies d'ultramar, defensaren un model més aviat federal. Però va triomfar la proposta radicalment centralista dels diputats liberals. Nasqué, per tant, una nació perpètua i uniforme. Es decidí la supressió dels regnes peninsulars i els règims forals que encara es conservaven —el del Regne de València havia estat abolit en 1707 pel Decret de Nova Planta—, i es crearen les diputacions provincials. Les seues funcions principals eren repartir els contingents de la contribució entre els ajuntaments i establir les aportacions per a cobrir els reemplaçaments anuals de l'exèrcit. També havien de realitzar tasques consultives. (Amb el temps, però, assolirien certa autonomia i certa representativitat.) S'acordà que totes les diputacions tindrien una composició uniforme i estarien fèrriament controlades per un cap superior polític nomenat per l'administració central.

En 1814, les províncies foren suprimides per Ferran VII. En 1822, durant el trienni liberal, hi hagué una restitució temporal i es creà l'efímera província de Xàtiva. La diputació tornaria, per a quedar-se definitivament, durant el regnat d'Isabel II. En novembre de 1833, el polític liberal Javier de Burgos establí una nova divisió provincial inspirant-se en l'ideal centralitzador de la Revolució Francesa. Llevat de petits retocs, aquesta divisió continua vigent. Les peculiaritats geogràfiques, històriques i culturals dels pobles de la península i les colònies americanes foren ignorades en 1812 i 1833. En Cadis, diputats com Toreno i Argüelles havien defensat el caràcter exclusivament administratiu d'ajuntaments i diputacions, la conveniència d'un estret control de la seua activitat per part de l'executiu i la necessitat que la seua composició fos exactament igual en totes les províncies, no importa quines foren llurs peculiaritats. Aquella decisió implicaria la progressiva independència de les colònies espanyoles. I hem arribat a 2019 sense modificar un mil·límetre l'enfocament. Les províncies han desvertebrat territorial i socialment el nostre país.

Malgrat l'estat autonòmic dissenyat en 1978, les diputacions valencianes sobreviuen. Tindrien utilitat en èpoques passades. Ara, no en tenen cap. Quan no existien autonomies, una diputació era l'única institució supramunicipal amb cert grau de descentralització administrativa (una mena de mancomunitat d’àmbit provincial dedicada a gestionar obres i serveis que escapaven a les possibilitats dels ajuntaments). Un cop creades les comunitats autònomes, les diputacions només serveixen per a crear feus i promoure el clientelisme polític. Carreteres, museus, centres educatius, hospitals i serveis assistencials en mans dels ens provincials haurien de dependre de les diverses conselleries: Habitatge, Obres Públiques i Vertebració del Territori, Educació, Investigació, Cultura i Esports, Sanitat Universal i Salut Pública... Està ben clar que la institució provincial duplica càrrecs, personal i despeses. Llavors, ¿per què es manté? Perquè és un bon bastió polític. Qui el domina pot controlar el partit a nivell provincial. I costa renunciar a això.

En aquest assumpte, la dreta és més sincera; proclama sense embuts que no vol suprimir les diputacions provincials. L'esquerra, en canvi, encara s'ho ha de posar en clar. Molts pensen que les diputacions són hàbitats perfectes per a la vida del corrupte. ¡Relativament! Els corruptes poden campar en qualsevol hàbitat —ministeris, presidències de govern, conselleries, direccions generals, alcaldies. Ara bé, si suprimim organismes innecessaris, suprimim algunes oportunitats de prevaricació i malbaratament de cabals públics. Quan un escàndol polític ocupa les primeres planes se senten propòsits d'esmena, promeses de tolerància zero i transparència total... Bla, bla, bla. Tant si governa l'esquerra com la dreta, les diputacions no tenen remei. Cal eliminar-les. Són oficines de col·locació i claveguerons on van a parar mils de milions d'euros. Als xativins no ens anava malament amb la Diputació de València; el president dimissionari tenia un cap de gabinet oriünd de Xàtiva. Però a mi em preocupa més la coherència que el patrioterisme local.

(publicat a Levante-EMV, el 07/07/2018)