Porte’m un fill de puta que clave gols

Mal comença Syriza. El líder de la formació i nou primer ministre de Grècia, Alexis Tsipras, ha format un govern exclusivament masculí; al nou gabinet no hi ha cap dona. Sí, ja sé que els membres d’un govern han de ser gent preparada, experimentada, competent i honesta. Ara bé, si tots els ministres són homes, tindran, com mostren els precedents, una visió esbiaixada de la realitat —per no parlar del retrocés palmari en les polítiques d’igualtat. ¿Pateix del mateix mal, la cúpula de Podemos? El seu Consell de Coordinació, equivalent a una executiva, està format per sis homes i cinc dones. Ara bé, el seu nucli dur (Pablo Iglesias, Juan Carlos Monedero, Íñigo Errejón, Carolina Bescansa, Luis Alegre, Rafael Mayoral i Sergio Pascual) és majoritàriament masculí. És més: hi ha una majoria aclaparadora de madrilenys. L’experiència també mostra que tindran una visió esbiaixada de la vertebració de l’Estat. ¡Adéu corredors mediterranis i adéu moltes coses! Com que vivim en un Estat plural, jo preferiria veure representades de manera equilibrada, en un partit que aspira a governar, totes les idiosincràsies i totes les sensibilitats (castellans, valencians, balears, andalusos, homes, dones). Un famós entrenador de futbol deia: A mí tráigame un hijo de puta que meta goles. Bé que molts estaran d’acord amb aquesta proclama, jo no trobe que les tracamanyes futbolístiques siguen aplicables a la política; el futbol és un joc en què sovintegen la raboseria, la picaresca, les estratagemes ordides a la caseta. En teoria, només en teoria, s’apel·la al joc net, a l’esportivitat; en la pràctica, sovintegen les entrades brutes als contraris, els arbitratges injusts, la presència de canalles, les martingales... Els líders de Podemos s’han afartat de dir que volen acabar amb les tracamanyes de la vella política. Doncs, esperem que Pablo i companyia no s’hi emboliquen. De moment, la seua formació germana, Syriza, sembla haver caigut en la política patriarcal de sempre. ¿No hi ha, a Grècia, dónes preparades, experimentades, competents i honestes? ¿Mujeres? El fútbol es un deporte viril. A mí tráigame un hijo de puta que meta goles, diria el famós entrenador. ¡Mal començament!

Passejant per Zarautz

Vaig arribar a la vila de Zarautz, situada al centre de la costa guipuscoana, un dia de mal oratge. Una fortíssima galerna batia les costes d’Euskal Herria. Em vaig atansar a la platja. Els núvols plomissos, la grandària de les ones, la lluïssor de l’horitzó i els seus reflexos a la sorra humida eren màgics. Tot en Zarautz gira al voltant de la mar. Fins al segle XVI, els habitants es dedicaven a la pesca —de la balena, especialment. Després, amb la desaparició dels cetacis a la mar Cantàbrica, els zarauztarras hagueren de buscar altres feines com l’agricultura, la indústria tèxtil o la fabricació de mobles i embarcacions. La llegenda conta que a les drassanes de Zarautz, de les quals no queda ni rastre, es construí la primera nau que donà la volta al món, la Victòria, comandada per Juan Sebastián Elcano, nascut a la veïna localitat de Guetaria. La platja de Zarautz, amb quasi 3 km de llargària, és la més extensa d’Euskal Herria i una de les més llargues de la mar Cantàbrica. Els autòctons li donen el sobrenom de “La Reina de les Platges”. Al seu extrem oriental, voltant un camp de golf, es troba el biòtop protegit d’Iñurritza, ple de dunes.

Els carrers pròxims al passeig marítim destacaven per la presència de palauets i habitatges construïts per l’alta burgesia durant el segle XIX. Encara en queden alguns, però molts han estat substituïts per edificis de vivendes. El palau de Narros, la vora de la gran platja, fou lloc d’estiueig de la reina Isabel II. Altres monarques, aristòcrates i burgesos seguiren l’exemple d’Isabel II. El marqués de Narros, la reina María Cristina, Alfons XIII, Balduí de Bèlgica i la seua esposa Fabiola, la duquessa d’Alba o Pascual Madoz han passat a Zarautz els estius. Zarautz i les veïnes Donostia i Biarritz esdevingueren un pol d’atracció per a les classes altes. Zarautz tenia club de golf i un Gran Hotel avui desaparegut. Encara queden moltes petjades de l’antiga esplendor. A peu de platja, junt a la zona coneguda com Desertu Txikia (‘Desert Petit’, en èuscara), es troben l’hotel i el restaurant de Karlos Arguiñano.

A hores d’ara, la vila és un dels centres d’atracció turística més importants d’Euskal Herria. Atrau sobretot els surfistes. En setembre se celebra el Rip Curl Pro Zarautz, puntuable per al mundial de surf. Durant la meua passejada pel nucli urbà, vaig veure molts joves —xics i xiques—, descalços, amb la taula de surf al muscle i un vestit de neoprè, que es dirigien a la platja. La localitat també ha tingut sempre gran tradició musical. Tots els diumenges per la vesprada actua un grup musical al quiosc de la Plaça de la Música (en estiu, també per les nits). De Zarautz ha sortit una vintena de grups musicals. Delorean és el més conegut a nivell estatal i internacional. Des de 1999 s’hi celebra el Seminari Internacional de Jazz, organitzat per l’ajuntament. Els matriculats reben classes de mestres qualificats del jazz. Els seguidors d’aquest estil musical gaudeixen d’actuacions que se celebren en diferents racons de la vila.

Al centre urbà de Zarautz proliferen les façanes amb escuts de pedra (com les dels carrers Azara i Zigordia). Entre els edificis del nucli antic, destaquen el Palau de Narros, la Casa Portu (actual casa consistorial) i la Torre Luzea, o Casa Makatza, edifici defensiu del segle XV. El Palau de Narros, construït en 1536 i voltat d’un jardí anglès, és un edifici renaixentista a l’interior del qual encara es conserven la decoració del segle XIX, els mobles i el gran arxiu, la biblioteca. Algunes de les seus habitacions estan voltades de llegendes (es diu, per exemple, que la cambra blava està encantada). La Casa Portu és un exemple de palau basc del segle XVI. Altre element d’interès és el conjunt arqueològic de Santa María la Real, que conserva restes de Menosca (denominació romana d’un assentament anterior a Zarautz). La torre campanar, que alberga el Museu d’Art i Historia, fou la casa torre dels Zarautz durant els segles XIV i XV. Els barris de Talaimendi, Argoin o Urteta conserven nombrosos caserius (cases rurals típiques).

Zarautz és un feu del nacionalisme. En aquesta vila va nàixer Eusko Alkartasuna (EA), escissió del Partit Nacionalista Basc (PNB) patronejada per Carlos Garaikoetxea. Durant molt de temps, Zarautz ha estat el bastió d’aquest partit, amb la figura d’Imanol Murua (Diputat General de Guipúscoa entre 1985 i 1991) com a màxim exponent. També s’hi produí la convergència entre el Partit Socialista d’Euskadi (PSE) i Euskadiko Ezkerra (EE). En 2009, els crítics d’Eusko Alkartasuna decidiren d’escindir-se i crear llur propi partit, Hamaikabat, en una assemblea celebrada a la vila. Els cinc regidors d’EA es passaren a la nova formació. Les últimes eleccions municipals produïren, però, una novetat: la presència al consistori d’un nou grup, Bildu, que obtingué un 37,82% dels vots i 9 regidors. (El Partit Nacionalista Basc, EAJ/PNV, en va traure 6.) L’actual alcalde de Zarautz és, per tant, Juan Luis Illarramendi Roteta, de Bildu.

Alguns dels personatges vinculats a la vila remeten a l’imaginari abertzale. És el cas de Juan Paredes, Txiki, militant d’ETA. Fou víctima de les últimes execucions del franquisme. Havia nascut a la població extremenya de Zalamea de la Serena, però emigrà a Zarautz (on està soterrat) quan encara era un adolescent. Altre personatge popular és Roke Etxabe, que llançà en 1878 el primer arpó a l’última balena capturada prop de la vila. (Aquesta balena, l’esquelet de la qual es conserva a l’Aquàrium de Donostia, havia arribat en realitat al port de la veïna Guetaria.) També són zarauztarras Eloy de la Iglesia, director de cine, José Ángel Iribar, el famós porter internacional del Athletic Club i la Selecció Espanyola, Ángel Illarramendi, compositor de bandes sonores, Iñaki Uria, escriptor i periodista d’Euskaldunon Egunkaria. Gent molt coneguda, bé que no nascuda a Zarautz, hi ha tingut residència: Gorka Landáburu, periodista que patí un atemptat d’ETA, Jorge Oteiza, escultor, traspassat a la localitat. Igualment han estiuejat alguna vegada a Zarautz John Toshack, Arnaldo Otegi, Carlos Garaikoetxea, Bernardo Atxaga, Javier Clemente, el polític i president irlandès Eamon De Valera o l'escriptora Ana María Matute.

Violències pròximes i llunyanes

Recorde que em va donar per col·leccionar, als vuitanta, números d’un còmic contracultural, El Víbora, successor d’anteriors publicacions underground. Hi col·laborava gent com Mariscal, Max, Gallardo y Mediavilla, Nazario, Ceesepe... Encara guarde exemplars a casa. M’atreien especialment historietes com Ranxerox  i Peter Pank, del dibuixant Max (Francesc Capdevila). Ranxerox o Ranx, que aparegué per primera vegada en 1978, és considerat un dels primers exemples d’historieta cyberpunk. El cyborg protagonista fou creat per Stefano Tamburini, però seria reprès per Tanino Liberatore. El personatge, un antiheroi amoral i violent, devia el seu nom a la màquina fotocopiadora d’on havien sortit les peces de què estava format. Posseïa una força i una agilitat que el transformaven en una mena de superhome salvatge. Lubna, la seua xica, era una preadolescent tan amoral com el cyborg. Amb només 12 anys, ja era addicta a diverses drogues. L’experiència i les activitats de Lubna  —com les dels altres personatges infantils de la historieta, molts d’ells a la vora de la desesperació— eren pròpies d’adults.

Aquesta manca d’innocència, ambientada en un hipotètic futur pròxim, convertien la història de Ranx en una distopia —utopia negativa— terrible. Les peripècies dels protagonistes de Ranxerox anunciaven un futur ple de violència, sobretot a les ciutats. I ja que parlem de gent molt jove, la nostra ciutat no està exempta de comportaments violents practicats per xiquets i adolescents. Les rodalies del carrer Metge Lluís Alcanyís, posem per cas, són escenari d’alguns fets preocupants. Jo mateix en vaig ser víctima. Un divendres per la nit —serien les 00.30 de la matinada— circulava per aqueixa via de retorn a casa. En arribar a l’altura del carreró Aben Ferro, una colla de deu o dotze preadolescents llançaren alguna cosa al lateral esquerre del meu cotxe. Vaig frenar instintivament. De sobte, vaig escoltar uns sorolls metàl·lics, uns arraps, a la meua dreta. Mentrestant, la colla de marrecs havia desaparegut en un tres i no res. Vaig aparcar el cotxe davant de ma casa —visc a escassos metres del lloc on s’havia produït l’incident— i vaig revisar el vehicle. Tenia la planxa del lateral dret ratllada. ¡Maniobra de distracció!

Mentre uns em llançaven terra o pedres per atraure la meua atenció, altres, amagats darrere dels vehicles aparcats a la dreta, consumaven el seu veritable objectiu: ratllar-me el cotxe. Supose que ho farien per pur divertiment. Com imaginava que no devia ser l’única víctima de la colla, vaig anar dilluns següent a les dependències de la guàrdia urbana, per a posar-la en antecedents. ¡En mala hora! Un agent em va reprendre. Va dir que no es podia fer res i em va recriminar no haver acudit immediatament després dels fets. En fi, el passat mes de desembre s’esdevingué al mateix punt un incident molt més greu. A les nou de la nit, uns quants preadolescents —¿de la mateixa colla?— van agredir un home d’entre cinquanta i seixanta anys. El llançaren a terra i començaren a apallissar-lo. Els crits del veïnat i l’aturada d’un conductor que passava pel lloc posaren en fuga els agressors. Sembla que l’home no arribà a patir lesions de gravetat. Imagine que algú cridaria la policia local. Quan arribà una patrulla, no quedava ni rastre de la banda violenta. ¿Què estarà passant amb alguns dels nostres xiquets i preadolescents?

Hauríem de prendre’ns seriosament el fenomen de la violència juvenil a casa nostra —fins ara, ocasional i de baixa intensitat. Els fets que acabe de narrar no tenen res a veure amb les imatges dels atemptats terroristes esdevinguts a París a primeries de mes, unes imatges que recorden les profecies d’El Víbora. Impressiona l’escena en què dos homes, després d’haver perpetrat la matança a la redacció de la revista Charlie Hebdo, baixen al carrer, carreguen amb calma els seus kaláshnikovs, proclamen la seua venjança i pugen en un cotxe. Només arrencar, topen amb una patrulla policial i comencen a disparar, fent retrocedir els agents. També impressiona l’assassinat a sang freda d’un policia tombat a terra. L’atacant del supermercat jueu i la seua núvia semblen èmuls de la parella Ranxerox i Lubna. Destil·len la mateixa violència nihilista practicada pels joves que cremen cotxes en algunes barriades perifèriques de París. La religió té poc a veure amb els seus comportaments. Semblen personatges de Tanino Liberatore. Però tornem als brètols de la colla violenta xativina. ¿Ja els té localitzats, la guàrdia municipal?

(publicat a Levante-EMV, el 24/01/2015)

Sons d’Euskal Herria (i VI)

El cantautor Gorka Knörr té un disc titulat Txalaparta. La biografia d'aquest personatge és peculiar. Va nàixer a Tarragona, el 1950, de pare basc i mare catalana. Ben jovenet, marxà a Vitòria amb la seua família. A primeries dels setanta, estudià ciències empresarials a Donostia, però influït per Xabier Lete i Lluís Llach decidí aprendre euskera i dedicar-se a la cançó. El 1976, va celebrar un concert a Vitòria, interromput per ordre governamental. Llavors actuà a Argentina, París, Veneçuela, Munic, Piemont i Sardenya, on coincidí amb Irene Papas, Pete Seeger i Léo Ferré. Simultaniejà la carrera artística, la militància política l’activitat empresarial. Va participar al llançament del diari Deia en juny de 1977. Vinculat al Partit Nacionalista Basc, fou portaveu de la presidència del Govern Basc (1983-1985). De 1985 a 1998, treballà com a director de marketing i responsable de relacions internacionals del Grup Mondragón.

El 1986, s’integrà en Eusko Alkartasuna (en fou secretari general), quan aquesta formació s’escindí del PNB. Fou escollit diputat per Coalició Nacionalista - Europa dels Pobles a les eleccions al Parlament Europeu de 1999. Fou membre del grup Verds-Aliança Lliure Europea del Parlament Europeu i de la Comissió d'Afers Econòmics i Monetaris. El 2001, deixà Brussel·les i fou escollit diputat per Eusko Alkartasuna en les eleccions al Parlament Basc. De 2001 a 2005, fou vicepresident primer de la mesa del Parlament Basc i assessor del Departament d'Ordenació del Territori, Vivenda i Medi Ambient del Govern Basc. En 2008, fou jutjat junt a Juan María Atutxa i Kontxi Bilbao; s’havia negat a acatar l’orde del Suprem de dissoldre el grup parlamentari Sozialista Abertzaleak, successor d’Euskal Herritarrok, il·legalitzat en aplicació de la Llei de Partits. El judici acabà en la inhabilitació dels acusats.

El 2009, es casà amb Isabel Galobardes, barcelonina, advocada mercantil, professora de l'IESE, ex integrant de la directiva del Barça, expresidenta de la Comissió Jurídica blaugrana i Directora General de Turisme de la Generalitat en el primer govern de Pasqual Maragall. En juny de 2012, Ferran Mascarell va anunciar que Knörr substituiria Fèlix Riera com a director de l'Institut Català de les Empreses Culturals. Knörr va ocupar el càrrec fins a gener de 2013. En els gairebé set mesos que va estar al front de l'ICEC, la seva tasca va ser important en diversos camps de les indústries culturals, i molt especialment en el camp de l'audiovisual. Va definir, amb la col·laboració del seu equip, les noves bases per a les convocatòries d'ajuts al cinema. Posà en marxa, en octubre de 2012, junt amb el conseller de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, Xavier Guitart, el Cluster de l'Audiovisual.

 

Es perseguia, d'una banda, que un sector clau per a l'economia i la cultura catalanes tingués una estratègia conjunta de futur, i, d'altra, configurar una oferta que proporcionés feina a un sector amb moltíssim talent, però infrautilitzat pels efectes de la crisi. En juny de 2013, el president de la Generalitat, Artur Mas, presentà al Palau de la Generalitat el Cluster, que aplega tot el sector, des dels productors, fins a les grans empreses multimèdia (Planeta, Mediapro, Grup Godó), de telefonia i continguts, patronals (Pimec, Foment), cambra de Comerç, Circulo d'Economia, etc. El seu pas per l'ICEC serà recordat per haver donat atenció prioritària al greu problema del finançament dels projectes culturals en general, i de l'audiovisual en particular. Va deixar enllestit l'acord per a la creació d'un grau universitari de videojocs, dins de l'UB, per a formar professionals d’un sector amb grans expectatives de creixement.

 

En febrer de 2013, tornà a la seua feina de consultor d'empreses a Barcelona. La seua discografia està formada per les següents gravacions: Araba Kantari (1974); Nik nahi dudana (1975); Txalaparta (1976), en què apareix el tema Agure zaharra, El vell ancià, versió de L’estaca de Lluís Llach; Herri bat gara (1978); Gutunak (1980); Hegaldia (1985); Arimaren zubiak. Ponts de l'ánima (2006); Gogoaren taupadak (2008); Ez dugu etsiko. Antologia (2012).

Veritat judicial i veritat fàctica

Des de fa molt de temps, els polítics que ens governen vénen repetint certes expressions ben reveladores del que pensen de la justícia. Quan se’ls pregunta per algun cas de corrupció que els afecta directa o indirectament, contesten coses curioses: «Ningú no ho podrà demostrar.» «A mi només m’interessa la veritat judicial, que ja resplendirà.» Carlos Fabra ficà el llistó ben alt quan va dir, burlant-se, aquestes paraules: Me han archivado y eso es tanto como la absolución, porque no me van a poder juzgar de nada. Se demuestra mi inocencia. Y si esto ha sido posible es porque tanto el juez como el fiscal no han hecho bien sus deberes y han dejado pasar el tiempo permitiendo que los presuntos delitos prescribieran. (L’Audiència Provincial de Castelló acabava d’arxivar, per prescripció, quatre de les cinc causes en què estava imputat.) Sort que alguns dels garlaires ja comencen a entrar en presó.

Caldria recordar que veritat judicial i veritat fàctica no sempre coincideixen. Podríem comparar la vista oral amb una representació teatral en què s’escenifica la comissió d’un presumpte delicte. La representació només s’ajustarà a la veritat fàctica si durant el procés d’instrucció s’han pogut recollir totes les proves necessàries. En delictes de corrupció no sempre és fàcil obtenir-les. Els acusats tenen dret a no declarar contra si mateixos i a guardar silenci. Fins i tot poden mentir. En realitat, cap norma no proclama formalment l’existència d’un dret a mentir, però els nostres tribunals semblen reconèixer aqueix dret de l’acusat, perquè consideren que tant el silenci com la mentida formen el contingut essencial del seu dret fonamental a no declarar contra si mateix. (Al nostre sistema, els acusats gaudeixen, ja es veu, de moltes garanties.) Sovint, els jutges han d’arxivar una causa per manca de proves vàlides.

D’altra banda, els acusats solen tenir recursos suficients per a contractar bons advocats, els quals es dediquen a ficar pals a les rodes de la justícia. Les seues estratègies dilatòries —presentació d’al·legacions, impugnacions, recursos— eternitzen les causes. Molts delictes de corrupció acaben prescrivint. Llavors, els implicats solen dir que s’ha demostrat la seua presumpció d’innocència. En fi, no hi ha cap grandesa en la seua actuació. Es comporten com vulgars xoriços. La presumpció d’innocència que vindiquen sols s’aplica als tribunals. A l’arena política regeix el principi de la responsabilitat política. Que un delicte haja prescrit no significa que no s’haja comès. Un arxiu per falta de proves no és una declaració d’innocència. No, la veritat judicial no coincideix sempre amb la fàctica. Però la cúpula del PP encara confia que els jutges endossen a Bárcenas tota la responsabilitat de la caixa b del partit. Els màxims dirigents no sabien res. Són completament innocents. ¡Que els compre qui no els conega!

Sons d’Euskal Herria (V)

És del tot aconsellable escoltar la música folk del país mentre es viatja per Euskal Herria. La gran banda basca de folk és Oskorri, formada a Bilbao a principis dels anys setanta. El seu primer àlbum, publicat en 1976, en ple període de la Transició, retia homenatge als poemes de Gabriel Aresti. El nom del grup significa “capvespre roig”. Des de fa temps, destaca per la capacitat de treball i experimentació. Els seus membres començaren fusionant jazz amb instruments tradicionals bascos, fins que trobaren un estil propi que els distingeix dins de l’escena del folk europeu. Si establírem paral·lelismes, la banda valenciana Al Tall seria l’equivalent del grup Oskorri, un dels més veterans d’Euskal Herria. Durant el viatge a Donostia del passat més d’octubre, sentírem a l’autobús el seu disc Alemanian euskaraz.

Els sons tradicionals bascs provenen sobretot de dos instruments, la trikitixa i la txalaparta. La trikitixa és un acordió diatònic de botons, més petit que l’acordió normal. Usat al País Basc des del segle XIX, ha esdevingut molt popular, sobretot a la província de Biscaia. Kepa Junkera, nascut a Bilbao en 1965, és  el gran mestre actual de la trikitixa. Fins ara, ha publicat 17 àlbums de música folk. En 2004, guanyà el Grammy Llatí al Millor Àlbum Folk pel seu disc en directe K. És un dels músics més internacionals del País Basc. Ha revolucionat la música tradicional i l’ús de la trikitixa. El seu tractament de les improvisacions o les diferents fusions d’estils han enriquit el panorama musical basc. Encara que els seus treballs estan arrelats en la tradició, Kepa ha creat una música sense fronteres, mesclada amb els aromes, els ritmes i els colors d’altres llocs i altres cultures. En molts dels seus discs hi ha col·laboracions d’altres músics (instrumentistes, cantants). En 1998, per exemple, presentà un dels seus treballs més importants, Bilbao 00:00 h, en què participaven  més de 40 músics per a homenatjar la seua ciutat nadiua. Amb aquest treball, Kepa Junkera recollí innombrables premis que reconegueren a nivell mundial la seua tasca musical.

L’altre instrument tradicional d’Euskadi és la txalaparta. Es compon d’un, dos o quatre taulons de fusta que recolzen en dos suports (banquets, cavallets). Dos txalapartaris —cadascú amb dos pals— colpegen els taulons. Aquest instrument de percussió és originari de Guipúscoa, de les zones rurals situades a la conca del riu Urumea. Estava lligat a les feines d’elaboració de la sidra. (Es tocava a les festes que cloïen el procés de trituració de les pomes.) Actualment es toca en altres llocs del País Basc. Entre els txalapartaris més coneguts estan els tres membres de Kalakan, grup d’Iparralde que fa arranjaments minimalistes del repertori tradicional basc. Adquirí notorietat per haver acompanyat Madonna durant la seua gira mundial The MDNA Tour. Se celebren festivals anuals d’aquest instrument en diferents indrets de la geografia basca. El més important és la Txalaparta Festa d’Hernani.

També existeixen musulmans invisibles

Els trists esdeveniments de París van traure al carrer col·lectius musulmans moderats de tot arreu que protestaven contra la violència. Atesos els signes externs que exhibien alguns (els homes, barba llarga, barret de randa i túnica fins als turmells; les dones, hiyab), hom podria sospitar que molts d’aqueixos manifestants pertanyien a alguna secta islàmica —la wahhabita, posem per cas. Aspecte d’estar secularitzats no tenien. ¿Són moderats, els wahhabites? Jo contestaria amb altra pregunta. ¿Són moderats, els catòlics seguidors del Camí Neocatecumenal o l’Opus Dei? Home, si per moderació entenem no empunyar una metralleta o una granada...

¿És moderat qui predica el vel obligatori per a la dona, els assots per a l’esposa desobedient o la prohibició d’ensenyar música a les xiques? Per al wahhabisme, les obres literàries o plàstiques que satiritzen l'islam —les vinyetes humorístiques, posem per cas— han de ser proscrites. Aquesta secta voldria que la sharia tingués preeminència sobre les lleis de l’Estat. Una de les pancartes que exhibien els barbuts “moderats” era ben expressiva: Respeto igual a paz. En altres paraules: «No critiques les meues creences i tindrem la festa en pau.» A Europa regeix, però, un principi distint: «Respecta les persones i combat les seues idees si et semblen equivocades.»

Curiosament, molts intel·lectuals i polítics —fins i tot d’esquerres— proclamen que hem de ser tolerants amb les creences de tothom, que hem d’assumir l’interculturalisme de les nostres societats, perquè els grups ètnics minoritaris d’un estat tenen el dret d’ésser culturalment diferents —sempre que la diferència cultural no emmascare atemptats contra els drets humans, supose. Des d’un punt de vista polític, l’interculturalisme implica l’existència de diferents normes institucionals i socials encaminades a mantenir la diversitat cultural d’un estat. Jo em meravelle de sentir açò en boca de molts espanyolistes que neguen el pa i la sal a la nostra llengua, o al nostre dret foral.

En realitat, els grups musulmans que exhibien cartells com l’esmentat més amunt volen que els deixem viure en un espai on no tinguen vigència les lleis l’Estat, on només hauria de regir la sharia, inspirada en l’Alcorà i els hadits. Jo no trobe que aquests grups siguen moderats. Per a mi, els veritables moderats són els milers de musulmans anònims que, sense cap signe que els identifiqués, barrejats amb cristians, jueus i ateus igualment anònims, van desfilar pels carrers de França el diumenge. La moderació està en el bàndol dels musulmans que treballen a l'administració, les forces armades, la policia, les escoles, esls tallers o els comerços sense lluir cap "semàfor".

L’agent Ahmed Merabet, assassinat per defendre els dibuixants de Charlie Hebdo, o els nombrosos polítics d’origen magrebí que militen als diferents partits polítics francesos, ocupant càrrecs de responsabilitat a nivell local, regional o estatal, també formen allò que genèricament podríem denominar islam moderat. Les altres persones, aquelles que exhibeixen gel·labes o vels, m’inspiren poquíssima confiança. La moderació també implica blasmar la pena de mort per als blasfems o els assots a les dones. Al nostre país, encara som a temps de revisar la nostra percepció dels musulmans. Convindria tractar-los com a ciutadans sense més, amb els seus drets i els seus deures.

El Kursaal

Kursaal és una expressió alemanya que significa “saló de cures”. El Kursaal, o Kurhaus, era un element arquitectònic típic dels balnearis centreeuropeus decimonònics. Solia tenir un caràcter polivalent. Comptava amb una entrada sumptuosa, saló de ball, teatre, sales de concerts, sales de jocs i restaurants. En molts llocs d’estiueig de les costes europees, acabaren denominant-se Kursaal els edificis que acomplien funcions similars al model alemany i que comptaven, a més, amb un casino. Donostia també tingué el seu Gran Kursaal, inaugurat en 1921. El palau era d’estil eclèctic, com l’actual ajuntament de la ciutat. Aviat esdevingué un dels seus edificis més emblemàtics. Estava situat a la platja de Zurriola, junt a la desembocadura del riu Urumea, en terrenys guanyats a la mar. Els promotors construïren el pont que encara uneix el Passeig de Zurriola amb el Bulevard. Aquest pont, jalonat per unes faroles còniques coronades per llanternes esfèriques, proporciona una de les estampes més  típiques de la ciutat.

 

Poc després de la seua inauguració, el Kursaal entrà en declivi a causa de la prohibició del joc. A la dècada dels setanta, els propietaris tractaren d’enderrocar-lo, per tal de construir al solar altre edifici d’usos més rendibles. L’enderroc es portà a terme en 1973, a les darreries del franquisme. Dos anys després, s’iniciaren les obres d’una nova construcció. Aquestes foren, però, interrompudes. La titularitat del solar passà a mans públiques. Es va constituir un consorci integrat per distintes administracions encarregat de finançar la construcció d’un gran auditori. En 1989 es convocà un concurs al qual acudiren sis arquitectes de gran renom internacional: Mario Botta, Norman Foster, Arata Isozaki, Rafael Moneo, Juan Navarro Baldeweg i Luis Peña Ganchegi. Es va elegir el projecte de Rafael Moneo —que duia per lema “Dues Roques Varades”. El jurat seleccionador lloà l’encert de tractar les construccions projectades com unes plataformes obertes a la mar. També valorà l’atreviment i l’originalitat de la proposta.

 

En 1996 s’iniciaren las obres. El procés de construcció no va estar exempt de problemes; el govern basc, posem per cas, es va negar a ampliar la seua contribució econòmica al finançament del projecte (el 16% del cost). D’altra banda, es va ensorrar una de les escales interiors. Les obres van finalitzar en 1999. Per a bona part dels donostiarres, el nou Kursaal —un immoble de línies rectes i formes prismàtiques, construït en cristall— no harmonitzava amb el seu paisatge urbà, caracteritzat per una arquitectura eclèctica d’influència francesa. A més, la importància de l’edifici, inaugurat el 23 d’agost de 1999 amb un concert de l’Orquestra Simfònica d’Euskadi i Ainhoa Arteta, estava eclipsada per la inauguració, dos anys abans, del Museu Guggenheim de Bilbao, molt més car que el Kursaal. Tanmateix, després d’un període d’adaptació, i gràcies al seu impacte positiu sobre l’economia, el turisme i la vida cultural de Donostia, és apreciat avui per la gran majoria dels donostiarres, que aprova totalment la seua construcció.

El conjunt consta de dos grans volums polièdrics que emergeixen d’una gran plataforma. Cada volum és un espai prismàtic—que allotja un auditori— tancat per una doble paret formada per panels translúcids de vidre premsat subjectes a una estructura metàl·lica. Entre aquests dos prismes hi ha una gran terrassa transitable amb vistes a la desembocadura del riu Urumea i la platja de Zurriola. En aquesta terrassa de dos altures s’organitzen distints concerts del Jazzaldia i altres activitats culturals i festives. La sala principal del Kurssal té capacitat per a 1800 espectadors i s’allotja a l’interior del prisma gran. En un principi, Moneo havia rebut l’encàrrec de dissenyar un auditori. No calia, per tant, ni una tramoia molt complicada ni un fossat per a orquestra. Però ja iniciades les obres, el consorci li demanà de fer un teatre per a òpera. ¡Els polítics i els seus constants canvis d'opinió!

Constret pel projecte inicial, Moneo hagué d’arribar a una solució de compromís. Ideà un mecanisme que abaixa la part davantera del pati de butaques i crea un fossat. També s’han instal·lat uns telons laterals que permeten modificar l’acústica de la sala. (Així i tot, les possibilitats d’oferir grans muntatges operístics són molt limitades.) En aquest espai se celebra el Donostiako Zinemaldia (Festival Internacional de Cine). S’hi fan les projeccions principals i els actes protocol·laris (la inauguració, el lliurament de premis i distincions). El Kursaal compta amb altre auditori, la Sala de Cambra, situat en el prisma més petit, que té capacitat per a 600 espectadors. Finalment, el conjunt disposa de diverses sales polivalents que es fan servir per a múltiples activitats: concerts, reunions, exposicions. Alberga també un restaurant, dirigit per Andoni Luis Aduriz i Mikel Gallo, diversos comerços i un aparcament.

En 2005, vaig recórrer per primera vegada el conjunt. El passat mes d’octubre, el vaig visitar de nou. Es noten el pas del temps i els problemes de manteniment. Els parquets, els tancaments interiors de fusta, la pintura de les sales i els entapissats dels dos auditoris mostren signes evidents de deteriorament i desgast. Però malgrat tot, la construcció de Rafael Moneo em continua semblant una gran peça d’arquitectura contemporània, una veritable obra d'art. Les formes prismàtiques del Kursaal —“Dues Roques Varades”— casen molt bé amb els enormes blocs de pedra escampats per les esculleres que protegeixen les vores del riu Urumea i la platja de Zurriola. Durant els meus viatges —ja ho he contat en alguna ocasió—, sempre intente contemplar les mostres reeixides d’arquitectura moderna presents als llocs que estic visitant. I clar, no és possible viatjar a Donostia i no acostar-se al Kursaal.