El Kursaal

Kursaal és una expressió alemanya que significa “saló de cures”. El Kursaal, o Kurhaus, era un element arquitectònic típic dels balnearis centreeuropeus decimonònics. Solia tenir un caràcter polivalent. Comptava amb una entrada sumptuosa, saló de ball, teatre, sales de concerts, sales de jocs i restaurants. En molts llocs d’estiueig de les costes europees, acabaren denominant-se Kursaal els edificis que acomplien funcions similars al model alemany i que comptaven, a més, amb un casino. Donostia també tingué el seu Gran Kursaal, inaugurat en 1921. El palau era d’estil eclèctic, com l’actual ajuntament de la ciutat. Aviat esdevingué un dels seus edificis més emblemàtics. Estava situat a la platja de Zurriola, junt a la desembocadura del riu Urumea, en terrenys guanyats a la mar. Els promotors construïren el pont que encara uneix el Passeig de Zurriola amb el Bulevard. Aquest pont, jalonat per unes faroles còniques coronades per llanternes esfèriques, proporciona una de les estampes més  típiques de la ciutat.

 

Poc després de la seua inauguració, el Kursaal entrà en declivi a causa de la prohibició del joc. A la dècada dels setanta, els propietaris tractaren d’enderrocar-lo, per tal de construir al solar altre edifici d’usos més rendibles. L’enderroc es portà a terme en 1973, a les darreries del franquisme. Dos anys després, s’iniciaren les obres d’una nova construcció. Aquestes foren, però, interrompudes. La titularitat del solar passà a mans públiques. Es va constituir un consorci integrat per distintes administracions encarregat de finançar la construcció d’un gran auditori. En 1989 es convocà un concurs al qual acudiren sis arquitectes de gran renom internacional: Mario Botta, Norman Foster, Arata Isozaki, Rafael Moneo, Juan Navarro Baldeweg i Luis Peña Ganchegi. Es va elegir el projecte de Rafael Moneo —que duia per lema “Dues Roques Varades”. El jurat seleccionador lloà l’encert de tractar les construccions projectades com unes plataformes obertes a la mar. També valorà l’atreviment i l’originalitat de la proposta.

 

En 1996 s’iniciaren las obres. El procés de construcció no va estar exempt de problemes; el govern basc, posem per cas, es va negar a ampliar la seua contribució econòmica al finançament del projecte (el 16% del cost). D’altra banda, es va ensorrar una de les escales interiors. Les obres van finalitzar en 1999. Per a bona part dels donostiarres, el nou Kursaal —un immoble de línies rectes i formes prismàtiques, construït en cristall— no harmonitzava amb el seu paisatge urbà, caracteritzat per una arquitectura eclèctica d’influència francesa. A més, la importància de l’edifici, inaugurat el 23 d’agost de 1999 amb un concert de l’Orquestra Simfònica d’Euskadi i Ainhoa Arteta, estava eclipsada per la inauguració, dos anys abans, del Museu Guggenheim de Bilbao, molt més car que el Kursaal. Tanmateix, després d’un període d’adaptació, i gràcies al seu impacte positiu sobre l’economia, el turisme i la vida cultural de Donostia, és apreciat avui per la gran majoria dels donostiarres, que aprova totalment la seua construcció.

El conjunt consta de dos grans volums polièdrics que emergeixen d’una gran plataforma. Cada volum és un espai prismàtic—que allotja un auditori— tancat per una doble paret formada per panels translúcids de vidre premsat subjectes a una estructura metàl·lica. Entre aquests dos prismes hi ha una gran terrassa transitable amb vistes a la desembocadura del riu Urumea i la platja de Zurriola. En aquesta terrassa de dos altures s’organitzen distints concerts del Jazzaldia i altres activitats culturals i festives. La sala principal del Kurssal té capacitat per a 1800 espectadors i s’allotja a l’interior del prisma gran. En un principi, Moneo havia rebut l’encàrrec de dissenyar un auditori. No calia, per tant, ni una tramoia molt complicada ni un fossat per a orquestra. Però ja iniciades les obres, el consorci li demanà de fer un teatre per a òpera. ¡Els polítics i els seus constants canvis d'opinió!

Constret pel projecte inicial, Moneo hagué d’arribar a una solució de compromís. Ideà un mecanisme que abaixa la part davantera del pati de butaques i crea un fossat. També s’han instal·lat uns telons laterals que permeten modificar l’acústica de la sala. (Així i tot, les possibilitats d’oferir grans muntatges operístics són molt limitades.) En aquest espai se celebra el Donostiako Zinemaldia (Festival Internacional de Cine). S’hi fan les projeccions principals i els actes protocol·laris (la inauguració, el lliurament de premis i distincions). El Kursaal compta amb altre auditori, la Sala de Cambra, situat en el prisma més petit, que té capacitat per a 600 espectadors. Finalment, el conjunt disposa de diverses sales polivalents que es fan servir per a múltiples activitats: concerts, reunions, exposicions. Alberga també un restaurant, dirigit per Andoni Luis Aduriz i Mikel Gallo, diversos comerços i un aparcament.

En 2005, vaig recórrer per primera vegada el conjunt. El passat mes d’octubre, el vaig visitar de nou. Es noten el pas del temps i els problemes de manteniment. Els parquets, els tancaments interiors de fusta, la pintura de les sales i els entapissats dels dos auditoris mostren signes evidents de deteriorament i desgast. Però malgrat tot, la construcció de Rafael Moneo em continua semblant una gran peça d’arquitectura contemporània, una veritable obra d'art. Les formes prismàtiques del Kursaal —“Dues Roques Varades”— casen molt bé amb els enormes blocs de pedra escampats per les esculleres que protegeixen les vores del riu Urumea i la platja de Zurriola. Durant els meus viatges —ja ho he contat en alguna ocasió—, sempre intente contemplar les mostres reeixides d’arquitectura moderna presents als llocs que estic visitant. I clar, no és possible viatjar a Donostia i no acostar-se al Kursaal.