El gat de Schrödinger

Segons El Mundo, el PP posa fi a l'exclusió de l'espanyol en València i Balears. ¿Des de quan ha estat exclòs l'espanyol al País Valencià? Jo hi he viscut sempre i no recorde que mai s'haja esdevingut aital fet. Sí recorde, en canvi, aquell període en què el valencià estava perseguit. Suposem que en una habitació hi ha un elefant i una formiga. Dir que la formiga intenta atemorir l'elefant és absurd. D'altra banda, el titular d'El Mundo ve a donar la raó als qui pensem que el valencià, o català, el gallec i l'eusquera no són llengües espanyoles. El diari podria haver elegit entre varies opcions: «El PP posa fi a l'exclusió d'una llengua espanyola en València i Balears»; «El PP posa fi a l'exclusió de l'idioma castellà en València i Balears»; «El PP posa fi a l'exclusió, en València i Balears, de l'única llengua oficial a tot l'Estat espanyol»; «El PP posa fi a l'exclusió de l'idioma de Cervantes en València i Balears»... Però opta per parlar de l'exclusió de l'espanyol. Per tant, deixa ben clara la seua posició: les altres llengües de l'Estat no són espanyoles. Durant un temps, persones optimistes i benintencionades afirmaven que totes eren espanyoles, perquè totes es parlaven a la pell de brau i tenien reconeixement constitucional. A més, les minoritzades eren cooficials als territoris en què es parlen. ¡Ximpleries! Per al periòdic que esmentem i per al PP, tot això de l'Espanya plurinacional i el plurilingüisme és embolicar la troca. ¡Només hi ha una Espanya i una llengua espanyola! S'agraeix molt la sinceritat. Ara tocaria que els valencians en prenguérem bona nota. La nostra llengua ja ni es pot comparar amb una formiga. S'assembla més al gat de Schrödinger; no sabem si està viva o morta, des que la partícula subatòmica Vox ha trencat el flascó de verí i aquest s'ha escampat. El pacte de PP i Vox elimina el requisit lingüístic per als funcionaris i garanteix la lliure elecció de llengua en l'educació. Això sí, s'han produït alguns prodigis; la consellera en funcions Gabriela Bravo, nascuda al Ràfol de Salem (Vall d'Albaida), que mai no solia parlar el valencià, ara s'ha posat a parlar-lo pels colzes. ¡Miracle! És possible que el gat de Schrödinger estiga viu.

Edició 2023

fes

Foc granejat

Durant els pròxims trenta-cinc dies, el bloc progressista va a rebre foc granejat des dels partits de dreta i ultradreta, des de les seues xarxes alimentades per bots, des de les clavegueres de l'Estat, des del púlpit, des de bona part de la judicatura, des dels grans poders econòmics i llurs mitjans de comunicació i entreteniment (des de la caverna mediàtica i els seus periodistes a sou)... No està descartada alguna escaramussa d'última hora a càrrec de Jusapol i altres sindicats grocs. Proliferaran els insults, les injúries i les calúmnies, cops d'efecte perpetrats per jutges o policies, notícies falses sobre líders i militants de l'esquerra, rumors sobre campanyes generalitzades de frau electoral, imputacions d'accions delictives que es demostraran inexistents l'endemà de les eleccions... Els poders que manen i la reacció han tocat a xafarranxo. Si malgrat tot, el bloc progressista guanya les eleccions del pròxim dia 23 de juliol, haurem assistit a un portent. Que els resultats electorals permeten revalidar un govern de progrés serà veritablement miraculós.

Començar de zero

El col·lectiu local nacionalista està perdut en un laberint. 2.813 xativins i xativines votaren a la llista autonòmica de Compromís el dia 28. En canvi, sols 744 elegiren la llista municipal que encapçalava Josep Maria Sebastià. Fa l'efecte que els votants de la marca són persones versades, crítiques i selectives. Degueren pensar que no era útil votar a l'agrupació xativina de la coalició. ¡Si fins el mateix cap de llista havia confessat que no anava a ser alcalde, durant un míting de campanya! ¿On anaren a parar quasi 2.100 vots locals de valencianistes que només van introduir la papereta de Compromís en l'urna de les autonòmiques? Ens ho podem imaginar. Atès que la diferència entre els percentatges d'abstenció dels dos escrutinis fou d'un 0,8%, és ben possible que aqueixos vots anaren al PSOE i, sobretot, a Xàtiva Unida, que en va obtenir 676 autonòmics i 2.533 locals. A escala autonòmica, Compromís duu camí de consolidar un sòl electoral del 20%, percentatge gens menyspreable, però es queda sense representació al consistori xativí per segona vegada consecutiva. ¡La referència del valencianisme polític absent de terra socarrada!

S'ha fet famós el lema "Xàtiva renaix de les cendres", inscrit en una samarreta que el cantautor Feliu Ventura regalà a David Fernández, diputat del parlament de Catalunya. La realitat política xativina desmenteix, però, els desitjos. Augmenta molt l'electorat de la dreta i la ultradreta, i el valencianisme no reïx a la nostra ciutat. I en vista de les dades que s'han esmentat més amunt, la culpa no és dels electors, evidentment. Compromís sol patir a casa nostra el fenomen denominat vot dual. Trau millors resultats a les autonòmiques que a les municipals. Ara bé, el dia 28, la diferència de vots fou enorme. Posats a buscar possibles explicacions, se m'acudeixen vàries. Primer està el factor personal. Generalment es diu que l'electorat mira més les persones que les sigles, als comicis municipals. Si aquesta afirmació és certa, resultaria que els xativins no han confiat en els candidats locals de Compromís. Per tant, la delegació socarrada de la marca ha de buscar un lideratge més sòlid i un equip humà que oferisca més garanties als votants, tasca gens fàcil, certament. No existeix vareta màgica, però sí prou de temps per a reflexionar sobre això.

També estan les conseqüències de la dissensió interna. Crec recordar que diversos militants van abandonar el col·lectiu nacionalista ja fa prou anys. Uns migraren al grup que més tard prendria el nom de Xàtiva Unida. Té lògica, per tant, que s'haja produït un fenòmen simètric i invers a la sucursal xativina d'Unides Podem: recull molts més vots a les locals que a les autonòmiques. De fet, molts perceben XU com una marca exclusivament municipalista, bé que haurà d'anar amb compte; també ha perdut vots. (Al conjunt del país, Esquerra Unida ja és un formació política irrellevant.) Tanmateix, jo destacaria l'escissió que es produí a Compromís en 2019, tres mesos abans dels comicis. Les seues tres regidores, que se'n donaren de baixa i abandonaren el grup municipal, arrossegaren altres persones, minvant una militància que ja era esquifida abans del divorci. Uns i altres han estat incapaços de reconciliar-se, la qual cosa pot explicar un detall dels vots obtinguts per Compromís a Xàtiva: li'n faltaren poquíssims per a traure almenys un regidor.

Un mapa de resultats electorals en el qual estiguen pintats de color roig aquells llocs on la suma de candidatures d'esquerra esdevingué majoritària el dia 28 (els Ports, l'Alcalatén, el Camp de Morvedre, la Foia de Bunyol, l'Horta —llevat del cap i casal— i les comarques centrals, des de les Riberes fins al Comtat, l’Alcoià i la Marina Alta) aporta una dada molt il·lustrativa sobre Compromís: el valencianisme és justament més fort —té més tirada electoral— a les comarques centrals. Hi ha, però, l'excepció cridanera —el forat negre— de Xàtiva. Els militants locals no aconsegueixen connectar amb l'electorat. I amb manca de renovació, poca implantació social, escassa militància i absència de lideratge, els resultarà complicat reeixir. Caldria una refundació, començar de zero. Així i tot... En fi, mentre escric l'article s'anuncia l'acord de PSOE i XU per a formar l'equip de govern. Signaran el pacte a l'Almodí. L'agrupació local de Compromís serà la gran absent. I haurà travessat un llarg desert de vuit anys quan acabe el nou període municipal.

(publicat a Levante-EMV, el 17/06/2023)

Biografia d'un mestre xativí

Abatuda per la seua gent

Podemos i Sumar han tret a relluir els pitjors tics de les lluites caïnites entre polítics. Yolanda Díaz, que sempre havia exhibit un tarannà jovial, rialler, negociador i amorós —molts he, he, ha ha— s'ha comportat a l'hora de la veritat com una política freda i calculadora. S'ha desfet d'Irene Montero. Podria ser que la vicepresidenta ho haja parlat amb Pedro Sánchez, que no vol veure la ministra d'Igualtat ni en pintura. Mai no he simpatitzat amb Podemos, però em sembla que la ministra Montero ha estat víctima d'una cacera salvatge per part de la dreta i la ultradreta. No crec que tota la culpa dels problemes de la "Llei del només sí és sí" siga d'ella. Com deia l'altre dia un conegut periodista, Irene Montero no va escriure la llei en una llibreta, a la saleta de casa seua. Alguna responsabilitat tindrà l'exministre de Justícia Juan Carlos Campo, que ha estat premiat amb un silló del Tribunal Constitucional, i els magistrats del Tribunal Suprem que s'han desdit de la seua anterior jurisprudència sobre dret transitori. Crec que a la cap del Movimiento Sumar li falla molt la sororitat. Amb raó li diuen en Galícia a Liquidadora. I la cosa es veia venir des de fa temps.

No sé si moltes feministes estaran d'acord amb la liquidació de qui, salvant distàncies, ha estat tan vexada com les socialistes Bibiana Aído i Leire Pajín, per ser dones, joves i defensores de la igualtat. (Damunt, la pertinença de l'actual ministra d'Igualtat a la classe treballadora és molt clara.) Les feministes que troben despietat el tracte donat a Montero també formen part del cens electoral, per si algú no se'n recorda. La ministra ha esdevingut fins i tot referent internacional quant a feminisme i polítiques LGTBI. Revistes de renom, com el Time de Nova York, li han dedicat extensos reportatges. La dreta reaccionària no ho pot pair. Generalment, els avanços en matèria d'igualtat posen la caverna en peu de guerra. La cap de Sumar creu que defendre la col·lega de govern no surt a compte. ¿Solidaritat amb una companya perseguida per la dreta? ¡Ha! Al final s'ha imposat la fredor del càlcul polític; Yolanda Díaz està convençuda que Montero no suma, resta. Per tant, s'ha d'eliminar de les llistes. A més, cal recordar que les eleccions no sols expressen la voluntat popular i diluciden a quin partit o coalició li toca governar. Hi ha més coses en joc.

També s'hi dirimeixen altres assumptes: els diners amb què són subvencionades les formacions polítiques segons llurs resultats electorals; el major o menor nombre de parlamentaris —pagats per l'erari públic— que correspondrà a cada grup; els càrrecs a què podran accedir els militants dels partits guanyadors... En cas de derrota, nombroses carreres polítiques acaben a l'atur. I la pèrdua de subvencions públiques quan les urnes són molt adverses, tot i castigar tots els partits, danya especialment l'esquerra, que no pot aspirar a rebre donacions privades i préstecs en la mateixa mesura que els partits de dretes. Tot això també explica moltes lluites acarnissades per situar-se en llocs de sortida a les llistes electorals. A Madrid, per exemple, Íñigo Errejón estarà davant de Ione Belarra. Els portaveus del PP diuen que l'esquerra només discuteix per les llistes, però callen hipòcritament que tots els partits de l'espectre polític actuen semblantment. (Núñez Feijóo, posem per cas, viu de la política des de 1991.) En qualsevol cas, allò més important és que les persones elegides pels ciutadans legislen i governen honestament a canvi del sou que reben.

Però tornem a la ministra d'Igualtat. Ha estat víctima d'una brutal campanya d'acaçament farcida d'insults grollers i masclistes escopits des del carrer, el parlament, les xarxes socials i múltiples mitjans de comunicació. Ha patit calumnies, setges al domicili familiar... Aqueixa campanya ha aconseguit el que volia de la manera més inclement; són els mateixos companys i companyes d'Unidas Podemos els qui s'han carregat Irene Montero —després, això sí, del boicot dels socis socialistes de govern. ¡I encara sort! En altres èpoques i llocs, hauria anat a parar al gulag, o a l'escamot d'execució. Tampoc no vull ficar-la en un altar; no sabé explicar bé els objectius de la "Llei del només sí és sí", i no calibrà correctament quins serien els efectes de la norma. D'altra banda, sempre he trobat excés de personalisme al funcionament del seu partit. Potser hagués estat més encertat fer com el seu marit: apartar-se voluntàriament. Però resulta cridaner que haja estat acaçada pels gossos de la dreta i abatuda per la seua gent, que vol apaivagar la bèstia. Tractar l'enemic amb guant de seda no serveix de res; creu, amb prou fonament, que se li té por.

Operació rescat

En realitat, les baralles pel poder al si de les formacions polítiques no són cap novetat. Podria semblar que les batusses són privatives de l'esquerra, però n'hi ha a tots els grups de l'espectre. Qüestió distinta és que les baralles estiguen latents quan el vent bufa a favor i s'encruelisquen quan les perspectives electorals són dolentes o els batalladors estan a l'oposició. La pugna entre diferents faccions de l'esquerra alternativa no haurien de sobtar, per tant. Com calia esperar, la caverna mediàtica ha amplificat el conflicte —això sí, amb la col·laboració dels contendents que haurien de ser més discrets. Al final, hi ha hagut acord d'unitat. No quedava altra. La divisió hauria portat a una catàstrofe el dia 23 de juliol —catàstrofe que ni de bon tros està descartada. Però convé recalcar que la lluita entre Podemos i Sumar concerneix exclusivament a l'esquerra "espanyola". A Compromís no se li hauria d'haver perdut res en la pugna que lliuren Podemos, Izquierda Unida i Más País, per assolir el paper hegemònic a l'espai polític que comparteixen. Com Podemos ha balafiat quasi tot el capital polític que arribà a tenir, IU intenta recuperar lideratge.

Cap partit nacionalista no s'ha volgut adherir a l'operació Sumar llevat de Compromís, que ha arribat a un acord estrany: designarà el cap de llista per València, però deixa que Sumar designe els de les circumscripcions de Castelló i Alacant. (Els segons llocs a les tres demarcacions els triarà Compromís.) Atesos els múltiples precedents (el de Cristina Almeida en 1986, per exemple), no seria estrany que alguna formació espanyola de Sumar ens encolome caps de llista cuneros. El candidat o la candidata que es presenta per una circumscripció amb què no té cap vinculació rep el nom de cunero o paracaigudista. (L'extremenya Almeida va declarar que havia elegit Alacant perquè no volia ir de florero, manera eufemística de dir que intentava assegurar la seua elecció.) Naturalment, els pesos pesants de Podemos, Izquierda Unida i Más Madrid no tenen garantida l'elecció si es col·loquen tots en la llista madrilenya. Cal enviar alguns a províncies. Difícilment enviaran un cunero a Euskadi o Catalunya. Però al País Valèncià, ¡tot s'hi val! Els valencians vivim en les "províncies" per antonomàsia. De fet, tenim una llarga història de paracaigudistes.

Així mateix s'anuncia que la foto de Yolanda Díaz figurarà a les paperetes. «¿També a les de les circumscripcions valencianes?», em pregunte. L'expressió "votar amb el nas tapat" es fa servir per a significar que s'elegeix una papereta malgrat alguna circumstància desagradable (membre de la llista poc presentable, coalició estranya). Si s'esdevé tot el que s'acaba d'explicar, molts electors de Compromís hauran de votar amb el nas tapat i també amb un antifaç de dormir. (¡I després ens estranyem que la marca valenciana perdés més de noranta mil vots a les passades eleccions!) Uns amics meus socialistes diuen que el pacte de Compromís amb Sumar era precís, que cal pensar en el bé superior del triomf de l'esquerra. Sí, tant de bo guanye l'esquerra en juliol. Com diu altre amic, «pitjor no és millor, pitjor és pitjor.» Jo pense anar a votar. Ara bé, ¿per què ha de ser Compromís qui isca al rescat d'un grup que esdevingué irrellevant al País Valencià el 28 de maig? UP (suma de Podem i EU) sols obtingué el 3,5% dels vots.

Segons Ione Belarra, PSOE i Compromís tienden a ser conservadores y a hacer maquillaje, però el valencianisme ha d'esdevenir rescatador únic d'una esquerra espanyola que no ha millorat el finançament autonòmic, ni les rodalies de Renfe, ni res de res. És a dir, Compromís ha d'oferir suport a les esquerres madrilenyes, mainstream i alternativa, a canvi de res. Des de la direcció de la marca valenciana ja han contestat que pactar amb Sumar garantirà quatre diputats i dos senadors. ¡D'on es trauen aqueixes xifres? ¿Com s'han fet els números? Això no deixa de ser pura especulació. S'han posat expectatives exagerades en la capacitat per a mobilitzar i la tirada electoral de Díaz. I no sé si s'ha calibrat la possible desmobilització que susciten les adherències de Compromís. En política, dos i dos no solen sumar quatre. No sembla bon negoci arriscar el creixement de l'espai electoral i la identitat política difuminant l'ideari propi dins una tramoia centralista. En qualsevol cas, tot està amanit. Només queda esperar un doble miracle: que el 23 de juliol no es produïsca una catàstrofe i que el nostre país traga algun profit de l'operació rescat.

Informe que exonera a Mónica

Juan Carlos Monedero diu que els seus companys abandonaren Mónica Oltra. No sóc militant de la formació i no conec, per tant, les seues interioritats, però el comentari de Monedero em sembla fora de lloc —o fora de temps. Sí, a pilota passada, tothom diu la seua. En juny de l'any passat, ja teníem indicis que Mónica era víctima de la guerra bruta judicial. Llavors, alguns columnistes ja titllaren de covards els membres de la direcció de Compromís, per deixar caure el millor actiu de la coalició. És més, algunes persones aventuraven que Compromís pagaria el preu de la covardia. (Monedero no descobreix cap Amèrica.) Ara bé, convé recordar tots els detalls. Les enormes pressions de Ximo Puig —i també les d'Unides Podem, que sembla oblidar Monedero— eren molt fortes. D'altra banda, qualsevol podrà imaginar el desgast a què haurien estat sotmeses la líder i la seua marca, si hagués decidit mantenir-se en el seu lloc. Haurien rebut foc granejat des dels partits de dreta i ultradreta i les seues xarxes, i des de la caverna mediàtica i els seus periodistes a sou, un dia darrere d'altre, sense descans. El desgast durant l'any que faltava per a les eleccions hagués estat brutal. Evidentment, calia sospesar molt bé què convenia més als interessos dels valencians i a les expectatives electorals de Compromís i el Botànic: ¿la renúncia de Mónica o la seua defensa a ultrança? Ara que ja sabem com acaba la història, és molt fàcil pontificar. Però vist com se les gasten els jutges, els fiscals i la policia (l'informe que exonera a Mónica estava redactat dies abans del passat 28 i s'ha fet públic aquesta setmana), es podria tirar mà de la dita: ¿Què t'estimes més, un cop de puny en l'ull o una puntada de peu al turmell? En tot cas, i sempre que ella vulga, encara s'està a temps de designar-la cap de llista per la circumscripció de València. Si obtingués acta de diputada, es faria justícia poètica.

Compromís a la cruïlla

Compromís estava a la cruïlla. Dic estava, perquè el termini per a presentar coalicions davant la Junta Electoral, de cara a les eleccions del 23 de juliol, s'acaba aquest dijous. La formació havia de resoldre un dilema: ¿acudir a la cita electoral en solitari o pactar amb Sumar? La direcció, sense consultar amb la base, ha reafirmat una resolució que havia pres abans de les eleccions del passat dia 28. Unirà la seua sort a la del projecte de Yolanda Díaz. ¿És una decisió encertada? ¡Uf! A Galícia, la cap de Sumar rep en alguns àmbits el malnom d'a Liquidadora. L'assumpte té moltes arestes. Abans d'entrar-hi, s'han de fer unes consideracions prèvies. Pedro Sánchez ha plantejat les properes eleccions com un plebiscit. Per tant, és previsible que el vot útil tinga molt de protagonisme. Els electors poden percebre que votar als valencianistes no és útil. Compromís pateix sovint el vot dual; rep més vots en les autonòmiques i les municipals que en les generals. Tanmateix, la seua prioritat és que el valencianisme polític continue tenint veu al Congrés. La cúpula de la coalició opina que assolir l'objectiu en solitari és ben complicat, o quasi impossible.

Anar del bracet amb una força estatal potser permeta retenir part dels electors que practiquen el vot dual. Ara bé, atesos els precedents, no és segur que Sumar garantisca res; al País Valencià, l'espai de l'esquerra espanyola a l'esquerra del PSOE s'ha volatilitzat. En canvi, Compromís ha resistit, tot i perdre vots. És més, a València n'ha recollit més que el PSOE. Els valencianistes han consolidat una marca que pot veure's diluïda si s'integren en el Movimiento Sumar. D'altra banda, no tindran grup parlamentari propi; el reglament del Congrés no ho permet. Com ja va passar després dels comicis generals de 2019, els hipotètics diputats de Compromís hauran de passar al grup mixt, per a disposar d'una veu pròpia. Els valencianistes s'exposen a altres riscs si sumen la seua sort a la de l'esquerra alternativa espanyola. Es fiquen en un àmbit on proliferen l'aldarull i les ganivetades. La maror pot acabar afectant Compromís, que no té cap necessitat d'embolicar-s'hi. L'executiva nacional de la marca valenciana ha demanat negociar directament amb la vicepresidenta Yolanda Díaz, vorejant EUPV i Podem, escombrats pel vendaval del dia 28.

Compromís planteja tres condicions per a signar l'entesa amb el Movimiento Sumar: conservar la marca pròpia, introduir al programa comú temes de l'agenda valenciana i encapçalar les llistes de les tres circumscripcions valencianes. Això ja ha enutjat la gent de Podemos. La situació és surrealista; un Compromís en solitari recolliria probablement molts vots d'electors d'un Sumar desaparegut al país, però la part morada pot optar per quedar-se a casa, engrossint l'abstenció, si s'empipa amb Compromís i amb Yolanda Díaz. En tot cas, no està gens clar que la marca de la vicepresidenta agrane massa vots a casa nostra, on no hi ha pràcticament seguidors d'Errrejón. De fet, el dia 28, el pilar bàsic de Sumar, EUPV, no aconseguí d'encoratjar molts electors. I no és la primera vegada que passa. En realitat, al País Valencià, Compromís és la referència per a l'electorat situat a l'esquerra del PSOE. Per últim, no s'ha de descartar la reacció negativa d'un sector de l'electorat valencianista renitent a votar a un Compromís amb adherències estranyes.

Cal destacar que la marca valenciana no segueix el solc de les esquerres nacionalistes catalana, basca i gallega, que no volen saber res de res de Sumar. El pròxim dia 23 de juliol, els resultats de l'encantadora de serps Yolanda Díaz poden ser decebedors. Però tornem a la cruïlla en què es troba Compromís. Com que la guerra bruta judicial ha apartat de l'escena Mónica Oltra, un dels majors actius electorals de la marca, als valencianistes se'ls planteja el problema de triar cap de llista a la circumscripció de València, on més possibilitats hi ha d'obtenir acta de diputat. S'hauria d'elegir una persona coneguda. Es parla de l'exconseller Vicent Marzà, que ni de bon tros té el renom d'Oltra, o de Joan Baldoví. Compromís podria perdre l'escó al Congrés, que ha mantingut des de 2011. I una coda final. Vora noranta mil votants de Compromís s'han abstingut a les autonòmiques. ¿Notícia bona o dolenta? És possible que estiguen molt empipats, perquè haurien desitjat polítiques més valentes, però es poden recuperar, ja que no han votat a altres partits.

Recordant les cendres de juny

Perdre bous i esquelles

Els qui ens dediquem a escriure articles d'opinió ens equivoquem sovint quan practiquem arts endevinatòries, o fem de pronosticaires. Jo mateix he errat més d'una vegada. Pel que fa a les eleccions autonòmiques i municipals del passat dia 28, havia escrit algunes columnes publicades en aquestes planes, una d'elles titulada "Racionalitat i política", en què vaticinava el que podia passar a la Generalitat si Unides Podem no superava la barrera del 5% del vot vàlid emès. També pronosticava el resultat de les eleccions a Xàtiva. Voldria haver malencertat, però els meus vaticinis s'han acomplert en gran mesura. En allò tocant a la nostra ciutat, tot el mèrit no és meu; em basava en dades d'una enquesta feta per alumnes i professors del Departament de Geografia i Història de l'IES Josep de Ribera. El sondeig ho "clavà"; preveia la pèrdua de tres regidors del bloc d'esquerra, el possible fracàs de Compromís i l'entrada de Vox al consistori. A pesar de tot, l'esquerra podrà governar en coalició. Però PSOE i Xàtiva Unida estan obligats a entendre's, a llimar diferècies. Tràngol difícil, perquè XU ha fet una oposició molt dura durant el període municipal que acaba.

Uns i altres haurien de fer autocrítica. Jo he trobat el govern socialista una mica descafeïnat. Ha deixat massa coses per a última hora. Tampoc no han funcionat com cal tots els serveis bàsics que s'esperen d'un ajuntament: xarxa d'aigua, vigilància d'edificis en mal estat, agençament dels espais públics (neteja, pavimentat), ordenació de la mobilitat... Si allò més elemental falla... La tasca opositora des de la banda esquerra ha tingut un resultat peculiar; ha desgastat el PSOE, però no ha proporcionat cap benefici electoral a Xàtiva Unida. En fi, com les urnes ja han dictat el seu veredicte, fer recompte dels oblits i les mancances del govern sortint pot ser útil de cara a l'elaboració del nou full de ruta per als pròxims quatre anys. Cal no repetir errors. El nou govern local no tindrà el vent a favor; no podrà esperar moltes ajudes de la Generalitat, en mans de PP i Vox. Els projectes ja iniciats, com ara l'ampliació del pavelló esportiu Francesc Ballester o la construcció del nou centre d'educació especial Pla de la Mesquita, seran enllestits, lògicament.

¿Però quina serà la sort d'allò que no ha arrencat o encara està en les fases prèvies a l'execució? La llista és extensa: el nou palau de justícia, el centre de salut Cecília Sanz (que crearà friccions entre els socis de l'equip de govern), la reforma i l'ampliació de l'hospital Lluís Alcanyís, el pla d'adquisició i reforma d'habitatges del nucli històric destinats a joves, que impulsà Amics de la Costera, el Centre Raimon d'Activitats Culturals... Mmm. Gran part del finançament del CRAC, posem per cas, hauria de provenir de la Generalitat, però és coneguda la malvolença del PP vers el cantautor xativí. Les deficiències de la gestió municipal que acaba ja són aigua passada. Ara toca mirar cap al futur. De moment, el bloc d'esquerres s'ha salvat d'un pèl. Com ja s'ha dit adés, PSOE i XU, que representen la voluntat majoritària de l'electorat xativí, han de pactar. No els queda altra. I convindria que gestionaren les seues divergències amb discreció. Així i tot, la vida del nou equip de coalició estarà plena de dificultats. Amb un electorat dividit i polaritzat, ni una governança excel·lent garanteix res. Malgrat la bona gestió, es poden perdre bous i esquelles.

Li ha passat al Botànic i li pot passar al govern central. El de la Generalitat, amb els seus errors i els seus encerts, presentava un balanç global positiu. Gestionà la crisi sanitària millor que altres governs autonòmics. A País Valencià augmenten l'ocupació i la inversió empresarial. No s'hi albira perill de recessió. El creixement del PIB és millor del que s'esperava. Minva gradualment el preu de l'energia. La inflació també baixa a poc a poc. És evident que l'esquerra ha actuat altrament que la dreta durant la crisi de 2008. ¡Tant li fa! La guerra cultural, els mites i el desori en l'esquerra alternativa espanyola s'han imposat als programes, amb uns efectes letals per al Botànic. (El PP li ha fet la campanya debades a Bildu, que ha obtingut fruits excel·lents.) «El dia 28, tindrem ocasió de constatar, al marge de quin siga el resultat electoral, com són de grans les dosis d'irracionalitat de l'electorat», vaig escriure en la columna esmentada al principi. A pilota passada, tothom s'atreveix a dir-hi la seua, però alguns sospitàvem el que anava a passar.

(publicat a Levante-EMV, el 03/06/2023)

A cara o creu

Pedro Sánchez ha convocat eleccions generals per al 23 de juliol. És una decisió molt arriscada —i encertada, crec jo. Després del resultat de les autonòmiques i municipals, el president no tenia massa alternatives. La convocatòria presenta perills, com ara que quadres i militants del seu partit no siguen capaços de mantenir una moral alta, després del gran desastre de diumenge passat, o que la data elegida, en ple període estival, dispare l'abstenció, la qual sol perjudicar les expectatives de l'esquerra, o que l'electorat s'empipe i el càstig de les urnes siga encara major que el del dia 28. Però els avantatges també són molts. Sánchez s'estalvia l'enorme campanya de desgast a què l'hauria sotmès la dreta política i mediàtica si la legislatura s'hagués allargat fins a desembre (amic de Txapote, traïdor, ruïna per a Espanya). La decisió de Sánchez agarra amb el pas canviat els altres actors polítics, tant a la dreta com a l'esquerra. El PP no ha tingut temps de celebrar la victòria. Els seus pactes amb Vox estaran sota els focus en plena campanya electoral.

A l'altra banda, Podemos i Sumar, responsables en gran mesura del desastre, han d'espavilar. Ja està bé d'embolicar la troca. S'ha d'acabar ràpidament amb tanta bajanada de procés d'escolta inacabable, de discussions sobre primàries, de divisions, de pèrdua del capital polític assolit i de viatges a la inanitat —a què tan acostumats ens té IU, posem per cas. Quan complisca el termini per a la presentació de coalicions davant de la Junta Electoral, l'esquerra de l'esquerra espanyola haurà tingut deu dies per a posar-se d'acord. En definitiva, el líder socialista ha fet, segons el meu parer, allò que recomana la dita valenciana: de perduts, al riu. I la jugada li podria sortir bé; dilluns, un diari digital publicava una simulació de com hauria quedat el Congrés dels Diputats si les eleccions del dia 28 hagueren estat unes generals, en comptes de municipals. Naturalment, el diari feia una advertència: la gent no sol votar el mateix en les generals que en les locals. La simulació donava un resultat cridaner: el PP guanyava, però el PSOE aguantava i podia formar govern amb Sumar i diferents partits nacionalistes. És a dir, els socialistes tornaven a governar.

El PP convertí en un plebiscit les passades eleccions. Ho va fer d'una manera peculiar: Hay que elegir entre España o el sanchismo. Aquesta disjuntiva amagava moltes trampes. Primerament, implantava un terme pejoratiu referit a l'adversari. (En política, qui aconsegueix imposar el seu relat ja té molt guanyat.) S'escampaven connotacions negatives sobre un govern d'esquerres que realment podia presentar un balanç positiu de la seua gestió. Finalment, Núñez Feijóo i Díaz Ayuso venien a dir que només el PP és Espanya, que els votants del PSOE i UP no són, per tant, espanyols. L'esquerra no va saber, —o no va poder— contrarestar aquesta campanya de caire trumpista. El PSOE ha perdut 400.000 vots a tot l'Estat, però UP s'ha afonat. Damunt, com els perdedors no solen acceptar cap culpa per les seues derrotes —la culpa sempre és dels altres—, alguns membres d'UP han fet declaracions insòlites. Pedro Sánchez tiene la culpa de la tragedia sufrida por la izquierda. Ha faltado valentía, ha dit Pablo Echenique. Ni una paraula sobre la incapacitat d'entesa amb Sumar. De fet, molts militants estan abandonant la formació morada.

 

UP ja és una formació extraparlamentària al País Valencià i ha arrossegat el Botànic en la seua caiguda. Tal i com està el rogle, calia un revulsiu. Sánchez ha acceptat els envits i ha convocat, amb velocitat inusitada, un plebiscit a cara o creu. Voldria fer-se amb els vots dels desencantats de Podemos i Sumar, seguint l'exemple del PP, que s'ha cruspit C's. ¡Teoria del vot útil! No sé si és bona idea; ara mateix és inconcebible que els socialistes puguen formar un futur govern sense socis. Necessitarà, per tant, que Movimiento Sumar —en què hauria d'integrar-se Podemos sí o sí— reïsca. Tot i així, no hi ha res garantit. De fet, ja es publiquen sondeigs que pronostiquen l'afonament definitiu de l'esquerra el 23 de juliol. El contrari serà miraculós. Sánchez ha apostat pel miracle. Des de l'òptica de la racionalitat, allò assenyat seria l'equilibri de poder. Si la dreta controla quasi totes les comunitats autònomes, estaria bé que el bloc progressista conservés el govern central. Tanmateix, ni una gran mobilització de l'esquerra desencantada garanteix que el poder total i absolut no caiga en mans del feixisme antidemocràtic, de l'Espanya més reaccionària.