L'invent de la tradició i l'esmorzar

Aquest dissabte se celebra l'entronització cerimonial del monarca britànic. En realitat, això no afecta gens ni miqueta la vida quotidiana de xativins i xativines. Tanmateix hi haurà, n'estic segur, moltes persones que no podran resistir la temptació de seure davant el televisor, per a veure la retransmissió dels rituals. S'han decretat tres dies festius al Regne Unit. (Dilluns serà festiu per als empleats de banca, veges tu.) Dissabte és el dia dels actes principals: processó del rei des del palau de Buckingham fins a l'Abadia de Westminster, coronació al recinte sagrat i fastuosa processó de Carles i la seua esposa tornant al palau acompanyats per diversos membres de la família reial. En arribar-hi, sortiran tots al balcó i saludaran la multitud congregada davant. Diumenge se celebraran el Gran Àpat de la Coronació i nombrosos concerts. Un diari de Madrid titulava així l'esdeveniment: La coronación de Carlos III: un rito medieval para un rey que aspira a una monarquía más moderna. ¡Bonic oxímoron! El ritual de Westminster consisteix bàsicament a consagrar Carles com a monarca i governador suprem i protector de l'Església d'Anglaterra.

Dilluns passat em donà per llegir L’invent de la tradició, d'Eric Hobsbawm i altres autors. Quan celebra un esdeveniment assenyalat (coronació, boda, funeral), la monarquia britànica organitza uns espectacles grandiosos que superen les millors escenografies de Hollywood. Em pregunte si els britànics desempolsaran sempre el mateix vestuari o l'aniran renovant. Trompetes, tambors, gaites, litúrgies magnífiques, carrosses, joies, milers de soldats amb uniformes espectaculars, guerreres roges i blaves, grans barrets negres, faldilles escoceses, cuirasses, cascs, granaders, dragons, cavalls, antics canons, multituds d'espectadors embadalits pels fasts. Però resulta que gran part de la parafernàlia és inventada. Expressions com «tota la pompa i tota la grandesa d'una tradició mil·lenària» són falses. No es remunten a època medieval. Al llibre que he citat, David Cannadine ho explica bé. Durant els tres primers quarts del segle XIX, els britànics menyspreaven unes cerimònies que eren paupèrrimes. A més, alguns personatges, com el tercer marquès de Salisbury, consideraven que els organitzadors dels rituals reials eren uns ineptes.

S'ha de tenir present que els fills de Jordi III eren extravagants i faldillers. Els antecessors de la reina Victòria i ella mateixa abusaven de llurs prerrogatives, posaven i llevaven ministres al seu antull. El marit de Victòria, el príncep Albert, tampoc no suscitava grans simpaties. En aquells temps, la societat britànica era provincial i preindustrial. Els mitjans de comunicació no tenien abast global. La influència estatal de Londres era reduïda. Però es produí, a la fi del segle XIX, en les corts del tsar rus i els kàisers alemany i austrohongarès, i al París de la III República Francesa, el floriment de l'ostentació i múltiples tradicions inventades. Tots rivalitzaven per les cerimònies més fastuoses. Els britànics van espavilar quan Victòria ja era emperadriu de l'Índia. Disminuí l'intervencionisme polític reial i sorgí la pompa. Cannadine afirma que el creador fou el vescomte d'Esher. Després de les grans guerres s'esfumà la monarquia en Rússia, Alemanya i Àustria. Londres es quedà sense competidors. I semblà que la seua pompa havia existit sempre.

Buckingham diu que la coronació reflectirà el paper actual del rei i mirarà al futur. Ho dubte. En les societats democràtiques, l'aura mística és impossible de mantenir i la capacitat simbòlica de la monarquia està molt erosionada per contradiccions i escàndols que no poden amagar-se. El ritual monàrquic xoca amb el concepte democràtic de sobirania popular. Al Regne Unit, encara es fan servir la divisa Dieu et mon droit i l'expressió His Majesty's Government (Govern de Sa Majestat). Que Carles posseïsca una fortuna incalculable, un immens patrimoni i drets d'origen feudal sobre vasts territoris dels seus reialmes no resulta gens presentable, sobretot si hi existeix pobresa. Una monarquia que és pura abstracció, significant buit o mal exemple per als ciutadans no hauria de tenir futur. Però tornant a les tradicions inventades, els "plebeus" també tenim les nostres. Jo, per exemple, he quedat amb els amics per a seguir la tradició xativina dels dissabtes: esmorzar amb entrepà sencer, cacauets, olives, salmorra i cremadet. ¡Au! ¡God save the butty!

(publicat a Levante-EMV, el 06/05/2023)

L'establishment

L'omnipresència als mitjans de comunicació de tot allò relacionat amb la mort de la monarca britànica i la proclamació del nou rei m'ha empentat a llegir de nou el llibre El Establishment, la casta al desnudo, d'Owen Jones. L'assagista explica que la democràcia és molt precària, perquè xoca constantment amb els interessos creats dels qui retenen el poder, ço és, dels qui formen l'establishment. Determinats cercles de persones, majoritàriament no electes —exemptes, per tant, d'assumir responsabilitats polítiques—, remenen veritablement les cireres, no sols gràcies a la riquesa i el poder que comparteixen, sinó també a les idees i les mentalitats que regeixen la seua manera de captenir-se. L'establishment es compon —com tota la vida— d'una sèrie de grups poderosos que necessiten protegir la seua posició en un sistema que dóna el dret de vot a tota la població adulta. Han d'assegurar-se que la democràcia no amenace els seus interessos. En aquest sentit, l'establishment és el tallafocs que aïlla una minoria de la majoria de la població.

El columnista de dretes Paul Staines ho desvela: «Portem ja quasi mig segle de sufragi universal i el capital troba maneres de protegir-se dels votants.» Aquells que han nascut rics i poden usar llurs diners per a entrar a les trames dels privilegiats dominen l'establishment. Aquest està dotat d'idees i d'institucions que legitimen i protegeixen la concentració de riquesa i poder en poques mans. La ideologia de l'stablishment modern, el conjunt de postulats que ajuda a racionalitzar i a justificar la seua posició i la seua conducta, és el neoliberalisme. Els neoliberals propugnen la fe en la bondat absoluta del mercat lliure. Són partidaris de transferir recursos públics a negocis orientats a maximitzar els beneficis. Mostren la sua oposició —fins i tot llur hostilitat— al paper regulador de l'estat. Volen reduir la càrrega fiscal dels interessos privats i reprimir tota forma d'organització col·lectiva que puga desafiar els seus objectius. Es presenten com a paladins de la llibertat —de l'econòmica especialment— i de l'individualisme. L'establishment fa creure que els seus dogmes són de sentit comú, tan naturals com la vida o les lleis que regeixen el clima.

Qui no està d'acord amb tot açò queda fora del sentit comú, és considerat un excèntric o, pitjor encara, un element marginal i extremista. La gent de l'establishment creu a ulls clucs en la ideologia neoliberal. Tanmateix, al centre del seu pensament hi ha un error lògic. Potser detesta l'estat, però en realitat en depèn per complet per a prosperar. Bancs rescatats, infraestructures finançades per l'estat, protecció estatal de la propietat privada, recerca i desenvolupament, força de treball formada gràcies a la gran inversió pública, nombrosos subsidis... Són exemples del que es pot denominar "socialisme per als rics" que caracteritza el pensament de l'establishment. Les grans empreses no volen estat, però en depenen. Volen retalls generalitzats excepte en allò que les beneficia. Si ens fixem, tot allò que explica Owen Jones sobre el Regne Unit es pot dir també de la pell de brau. La monarquia és exemple de grup de poder, un dels pilars tradicionals de l'establishment. De fet, els membres de les famílies reials anglesa i espanyola hi pertanyen.

Tant al Regne Unit com a Espanya, les corones —davant d'amenaces de vegades formidables— han hagut d'adaptar-se per a sobreviure, han trobat les maneres de protegir-se de la democràcia. Segons Owen Jones, la sobirania del Regne Unit pertany per damunt de tot a la monarquia, no al poble. La corona serveix per a institucionalitzar els trets inherentment antidemocràtics de l'establishment. En realitat, Regne Unit no és un país constitucionalment governat pel seu poble. Es governa en nom del rei. La corona és un gran grup econòmic propietari de terres, immobles, obres d'art, joies i altres béns. Els britànics la denominen The Firm. Bona part dels béns donen rendiment econòmic (tiquets, activitats agrícoles i ramaderes, lloguers, indústria alimentària). Molts dels beneficis s'inverteixen en participacions en grans empreses. Segons la revista Forbes, la fortuna de la corona britànica puja als 28.000 milions d'euros, 500 dels quals eren patrimoni personal de la reina Elisabet II. D'altra banda, l'aristocràcia encara té molt de pes al Regne Unit.

 

Més d'un terç de la terra i més del 50% dels terrenys rurals estan en mans de 36.000 aristòcrates, alguns dels quals seuen a la Cambra dels Lords. Pertanyen a les trames dels privilegiats que dominen l'establishment. L'església anglicana també en forma part. L'arquebisbe de Canterbury, la dignitat eclesiàstica més alta, és designat pel primer ministre en nom del monarca, que és cap de l'Església d'Anglaterra. Regne Unit és un dels països menys religiosos del món. Només un de cada deu britànics acudeix a l'església setmanalment. La quarta part dels ciutadans no té cap creença. L'església conserva, però, un poder considerable. Dirigeix una de cada quatre escoles primàries i secundàries d'Anglaterra i Gal·les. Els bisbes seuen a la Cambra dels Lords. (Regne Unit és un dels dos únics països del món —Iran és l'altre— en què clergues no electes ocupen escons a cambres legislatives.) En el segle XIX, l'església posseïa més de 880.000 hectàrees de terra i era el major terratinent de les illes. A hores d'ara, continua sent propietària de finques que sumen més de 40.000 hectàrees de terra rural —a banda dels terrenys que conserva a les ciutats.

Mentre rellegia el llibre d'Owen, no deixava de pensar en els nombrosos paral·lelismes que hi ha entre els establishments hispànic i britànic. En fi, els escuders que treballen als think tanks, els acadèmics, els propietaris dels grans mitjans de comunicació, alguns periodistes, els cossos i forces de seguretat, les forces armades, els alts funcionaris (diplomàtics, magistrats, alts càrrecs de l'administració) i els parlamentaris de Westminster també pertanyen a l'establishment. La City londinenca, als despatxos de la qual seuen defraudadors, banquers, consultors i magnats, és el nucli dur, el bastió, de les xarxes de poder. Aquestes trames de gent poderosa tenen establerta una aliança amb la casta dels EUA. En realitat, l'establishment britànic està subordinat al nord-americà; el Regne Unit ja no és el que era. Ara bé, igual que els americans tenen Disneyland, els britànics tenen un parc temàtic propi, Monarchy PLC —o The Firm—. Ofereix uns espectacles que deixen embadalits molts autòctons i forans, sobretot durant proclamacions reials, bodes, bateigs i funerals. S'entén que cada vegada més gal·lesos i escocesos demanen la independència.

¡Bon vent i barca nova!

S'ha mort la representat per antonomàsia de la reialesa i estem patint una allau de programes de televisió, planes de periòdic i continguts digitals dedicats a Elisabet II. En realitat es tracta d'una magna operació de neteja i exaltació de la monarquia, de totes les monarquies, no solament la britànica. A la pell de brau, per exemple, s'estan aprofitant la pompa i l'ostentació del ritual fúnebre, i el munt d'emocions —reals o inventades— que genera un esdeveniment que es repeteix molt de tard en tard, per a tractar de traure'n profit. Els diversos portaveus de l'establishment (polítics, periodistes) i nombrosos ciutadans britànics agraeixen les grans coses que ha fet Elisabet II al llarg del seu regnat. ¿Grans coses per qui? ¿Per la gent del seu reialme? ¡No! Per la seua família. En realitat, l'estat britànic —com tots els estats— tira endavant gràcies al treball del conjunt de la seua població. Això sí, és dirigit principalment pel parlament i el govern, que són els manats del veritable amo, el capitalisme. La reina no ha fet res, o quasi res; gràcies al queen's consent, ha intervingut en la tramitació de vora mil cent lleis durant els setanta anys del seu regnat.

El queen's consent (a partir d'ara serà el king's consent, consentiment del rei) és imprescindible perquè el parlament puga debatre un projecte de llei que afecte les prerrogatives o els interessos (rendes hereditàries, béns personals i altres assumptes) de la corona britànica. En Anglaterra, el consentiment s'estén a assumptes relacionats amb els ducats de Lancaster i de Cornualla (per als afers relacionats amb el segon, també és preceptiu el consentiment del príncep hereu). La reina obligà a modificar projectes de llei sobre diverses matèries (transparència, ferrocarrils, museus, discriminació racial) per tal que no es veieren afectats els seus interessos (comptes de la corona, terres, edificis i obres d'art pertanyents al patrimoni reial, personal al seu servei...). El parlament d'Escòcia està sotmès a la mateixa exigència de plàcet. També se sap que Lilibet ha manipulat sovint els governs des de l'ombra. Aquests dies es parla molt de nimietats, com ara dels senyals que la reina feia amb la seua bossa negra de mà, però es passen per alt afers importants. Arran dels Papers de Panamà, sabérem que amagava milions en un compte offshore a les Illes Caiman.

¿Neutralitat política? ¿Antiracisme? ¡Ha! Açò, que li ho pregunten a la dona del príncep Harry. Tampoc no s'ha parlat gens de la insensibilitat d'Elisabet II. Obsessionada amb la rigidesa del protocol i amb la imatge de majestat que havia de donar —se suposa— la monarca, era incapaç de vessar una llàgrima de dolor, o de tenir mostres físiques d'afecte, com besar els seus fills (segons les convencions de la corona britànica, el cos de la reina és intocable en públic). Potser, no ha sigut una bona mare. I així li ha sortit la prole. En tot cas, aquests són aspectes diguem-ne privats, si és que els monarques constitucionals tenen dret a vida privada. Allò més important és el vessant institucional de la dona traspassada. Fidel a la mentida que no havia de ficar-se en política, es mostrà impàvida davant les atrocitats comeses als processos de descolonització des de 1952. Aquell any, el de la seua proclamació com a reina, la repressió britànica a Kènia fou brutal, amb milers de morts. Es podrà dir que era cosa del govern. Però ella ho sabria; mantenia reunions setmanals amb els primers ministres. ¿Féu alguna cosa per evitar aquelles massacres?

Fa l'efecte que Elisabet només estava interessada per la majestuositat i la riquesa de la casa reial i per guardar les aparences, típica actitud hipòcrita de les classes altes. En realitat, hi haurà molta gent de Gran Bretanya, Irlanda i diversos països de la Commonwealth que li hauran desitjat bon vent i barca nova. Normal. ¡El mort a la fossa i el viu a la fogassa! Ha finat una multimilionària, una terratinent, una de les persones més riques del món. Encara conservava drets d'origen feudal sobre extensos territoris del Regne Unit, els quals ha heretat el seu fill, el nou rei. Cal reconèixer que la monarquia britànica s'ho munta molt bé. Cada vegada que celebra algun esdeveniment (coronació, boda, funeral) organitza un espectacle grandiós que deixa les millors escenografies de Hollywood a l'altura del betum. Joies, carrosses, milers de soldats amb uniformes espectaculars, guerreres roges i blaves, faldilles escoceses, grans barrets negres, cuirasses, cascs, granaders, dragons, cavalls, antics canons, trompetes, tambors, gaites, litúrgies magnífiques, multituds d'espectadors embadalits pels fasts. ¿Desempolsaran sempre el mateix vestuari o el renovaran cada vegada?

Tot allò que envolta la família reial britànica és arcaic i anacrònic —som al segle XXI—, gens edificant i d'una injustícia esfereïdora. Cal recordar que existeixen cues de la fam al Regne Unit. Un vell riquíssim amb escassíssima moral privada i pública ha esdevingut el nou cap d'estat. El personatge ficava les banyes a la seua esposa i al marit de la seua amant, un oficial de l'exèrcit britànic. Es va filtrar una conversa durant la qual li deia a l'amant que voldria ser el seu tampó. Aquest cavaller és el nou rei d'Anglaterra, Escòcia i Irlanda del Nord. S'ha sabut que va rebre quantitats milionàries de diners de la família Bin Laden i el xeic de Qatar. Un germà del nou monarca ha hagut d'arribar a un acord extrajudicial i pagar uns catorze milions de lliures per a evitar ser jutjat per abusos sexuals a una menor. Ja s'ha dit adés que la mare era una evasora fiscal. Als monarques constitucionals se'ls exigeix, a canvi de conservar els seus privilegis, que donen exemple de moralitat i que siguen políticament neutrals. Deixant a banda la moralitat, ¿quina neutralitat pot tenir una monarquia que és pilar bàsic de l'establishment del seu país?

Stonehenge

Els monuments megalítics impressionen. Stonehenge ho fa especialment. L’enorme  cromlec de finals del neolític està situat al terme d’Amesbury, una petita població del contat de Wiltshire pròxima a Salisbury. El jaciment conserva uns grans blocs de pedra distribuïts en quatre cercles concèntrics. L’exterior, de trenta metres de diàmetre, format per grans moles rectangulars de pedra sorrenca, estava coronat per llindes, també de pedra (encara es conserven set en la seua posició original). A l’interior del conjunt hi ha una llosa coneguda com “l’Altar”. Tot el cromlec està voltat per 56 clots, anomenats “Forats d’Aubrey”, en honor al seu descobridor, i un fossat circular de 104 metres de diàmetre. El monument s’alça a la campanya anglesa. La carretera que discorre per les proximitats i l’enorme multitud de turistes que acudeixen a visitar-lo alteren un espai idíl·lic. Al nord-est del cromlec, el talús i el fossat exteriors estan tallats per una avinguda processional de 23 metres d’amplària i 3 quilòmetres de longitud. Els caminants que arribaven al monument es trobaven amb una roca vertical, la “Pedra Taló”, i una horitzontal anomenada “Pedra del Sacrifici”, col·locada al punt d’intersecció del fossat circular i l’avinguda.

Stonehenge, agost de 2013

Stonehenge es va construir vers l’any 2500 aC (el talús perimetral és anterior). Els 32 blocs de pedra foren traslladats des de les muntanyes del sud-oest de Gal·les (“l’Altar” prové de les rodalies de Milford Haven). Es desconeix el sistema de transport. Podrien haver-se utilitzat rais per a baixar-los pel riu Avon fins al punt on comença l’avinguda cerimonial. Des d’ací, serien arrossegats fins al seu emplaçament final. Possiblement, el cromlec formava part d’un complex més gran. Les excavacions han permès de localitzar un assentament pròxim d’unes mil cases. L'anàlisi de les diferents restes consevades indica que aquestes cases només s’usaven esporàdicament (no formaven un poblat permanent). A uns tres quilòmetres del jaciment, en un terreny de Durrington Walls, fou localitzat altre cercle vint vegades més gran que el de Stonehenge, que degué estar presidit per una construcció de fusta batejada com Woodhenge. El disseny dels dos conjunts seria semblant i ambdós daten de la mateixa època. Woodhenge també estava unit a l’Avon per un camí cerimonial. Per la rodalia dels dos conjunts, proliferen uns turons que són, en realitat, túmuls mortuoris. Tots aquests elements fan pensar en la finalitat del cromlec, desconeguda fins ara.

Bé que s’han trobat uns 300 enterraments a Stonehenge, la datació de les despulles incinerades abasta un període tan llarg (entre 3030 i 2340 aC) que elimina la hipòtesi d’un gran cementiri. Hom suposa que només hi foren soterrats, de manera aïllada, sacerdots o personatges rellevants. Per als pobles antics, la pedra era símbol d’eternitat, element tel·lúric i magnètic que atreia les divinitats i els esperits. La guia que se subministra als visitants parla de centre de poder polític. Podem imaginar la sensació de majestat que causarien els pòrtics i els cercles del cromlec, encara no erosionats ni abatuts pel pas del temps, en les persones que els contemplaren 2000 anys aC. També es discuteix si Stonehenge fou un centre religiós o un observatori astronòmic. ¡Tant és! A finals del neolític, ciència i religió eren la mateixa cosa. L’orientació de Stonehenge és peculiar; a trenc d’alba del solstici d’estiu, el Sol travessa l’eix del cromlec. Al capvespre del mateix dia, el Sol s’oculta travessant l’eix de Woodhenge, on s’han trobat ossos d’animals i objectes que palesen grans celebracions. Després d’analitzar tots els elements recopilats als dos jaciments, alguns historiadors han elaborat una hipòtesi que encaixa les peces del jeroglífic.

Postals de Stonehenge

Tots els anys, els dies anteriors al solstici d’estiu, gents procedents de les contrades pròximes s’anirien congregant al poblat de les mil cases, una mena d’alberg temporal. El dia assenyalat, pujarien fins a Stonehenge, per a contemplar la sortida del sol. Posteriorment, baixarien al riu i marxarien cap a Woodhenge, on veurien el capvespre i celebrarien grans festivitats en honor a la divinitat solar. Les celebracions estarien presidides per alts dignataris polítics i religiosos, úniques persones que tenien dret a ser soterrades en l’indret. Els dos jaciments estarien, per tant, connectats. Quant als usos com a observatoris astronòmics, crida l’atenció la presència dels “Forats d’Aubrey”. Gerald Stanley Hawkins, astrònom de la Universitat de Boston comprovà que la visibilitat d’un eclipsi lunar depèn del balanç entre els plans d’inclinació de les orbites del Sol, la Terra i la Lluna. L’orientació relativa d’aqueixos plans no segueix cap cicle anual, però s’aproxima a un de 18,6 anys. Els astrònoms l’anomenen Cicle de Saros, i l’utilitzen per a predir eclipsis. Hawkins descobrí que 56 —nombre de “Forats d’Aubrey”— dividit entre 3 és igual a 18,6, el Cicle de Saros, i afirmà que Stonehenge és un ordinador neolític per a usos astronòmics.

En fi, es indubtable que el visitant de Stonehenge respira un ambient màgic —sempre que puga abstreure’s dels automòbils que circulen per la carretera veïna i dels milers de persones que han tingut la mateixa idea. Fins als anys vuitanta, no hi havia restriccions per accedir al monument. De fet, era freqüent que diferents grups s’hi aplegaren per a organitzar, en dies assenyalats de l’any, festes i cerimònies d’allò més divers. Avui, el recinte està tancat. Per a visitar-lo, s’ha de pagar un tiquet. Està prohibit penetrar als cercles concèntrics de pedra. El lloc atrau centenars de milers de turistes, que ignoren l’existència d’altres monuments similars en diferents indrets del Wiltshire i el sud d’Anglaterra. Ja hem parlat de Woodhenge. El monument megalític més gran de la contrada —amb un diàmetre de 427 metres— és, però, el cromlec d’Avebury, construït abans que el de Stonehenge. També són  espectaculars les pedres de Marden Henge o les de Stanton Drew, pròximes a la ciutat de Bristol. L’antic món celta preservà aquests monuments megalítics. A l’altra banda del canal de la Mànega, en la Bretanya francesa, n’han sobreviscut molts. Destaquen, per exemple, els alineaments de Carnac, també voltats de misteris, i el menhir de Dol-de-Bretagne, d’unes dimensions colossals. Imants per a viatgers empedreïts com jo.
 

Carnac i Dol-de-Bretagne, agost de 2002

El gòtic anglès

 

Diu Joan Francesc Mira: «He escrit més d’una vegada que la meua és l’Europa del gòtic, o més exactament l’Europa de les viles i les ciutats on hi ha esglésies gòtiques, que és l’Europa a l’oest d’una ratlla sinuosa que aniria no sé si d’Hèlsinki a Bari o de Croàcia a Carèlia, possiblement amb illes i excepcions als dos costats. Vull dir que, quan vostès viatgen i en cada ciutat troben l’arquitectura gòtica que ens és tan familiar [...], poden estar segurs que es troben encara en un país on també ens són familiars altres coses: allà hi ha hagut universitats antigues, Renaixement, humanisme, il·lustració, alguna forma de consells urbans autònoms, associacions de mercaders (sovint els consells o les llotges eren també bells edificis gòtics), i molts llibres en llatí. Després hi ha hagut un poc de revolució francesa de rebot, un poc o un molt de les formes i els usos de la democràcia, unes certes tradicions literàries, molts llibres en la llengua del país, i algunes coses més que ací no caben. Quan el gòtic s’acaba, s’acaba també tot això, o més ben dit, això no ha existit mai, o no de manera significativa.» ¡Gòtic és igual a civilització europea!

L’estil gòtic remet a l’espiritualitat de les catedrals medievals, però també als reptes tècnics i artístics de ciutats europees que experimentaven una enorme puixança econòmica i un gran creixement demogràfic. El naixement d’una nova classe social, la burgesia, i les diferents institucions estamentals —gremis, confraries, associacions de mercaders, consells municipals— exigien grans contenidors: esglésies, llotges, edificis municipals... El gòtic donà resposta a la demanda. Durant la primera quinzena d’agost, vaig viatjar pel sud d’Anglaterra. Vaig recórrer viles i ciutats ben boniques: Bristol, Salisbury, Wells, Bath, Stratford-upon-Avon, Oxford... Vaig visitar el jaciment de Stonehenge i el Westonbirt Arboretum... Vaig camejar per Londres. Hi vaig copsar tot allò que diu Mira: petjades romanes, universitats antigues, llibres... A la meua tauleta digital, portava música i llibres de compositors i escriptors com Thomas Tallis, William Shakespeare, Händel, Henry Purcell, Charles Dickens... I vaig contemplar una enormitat de construccions gòtiques i neogòtiques, i ruïnes romàntiques d’antigues esglésies medievals.

 

Els anglesos han posat diferents qualificatius al gòtic: corb, perpendicular, tudor... ¡Tant és! Parlem del mateix estil que recorre l’Europa que descriu Mira. Les terres que vaig visitar conserven molts edificis civils i religiosos bastits en l’estil europeu per antonomàsia: el Wills Memorial Building i la St Mary Redcliffe church de Bristol, les catedrals de Bristol, Salisbury i Wells, l’església abacial de Bath, St Margaret’s church, Westminster abbey i les Cases del Parlament, a Londres... Els britànics, en el seu afany per distingir-se d’altres països europeus, conrearen, durant l’època dels historicismes, l’estil neogòtic. L’interès romàntic per la cultura medieval, conegut al Regne Unit com Gothical Revival, prengué volada durant el segle XVIII i primeries del XIX. En aquesta època, els conflictes amb França foren continus. El gòtic esdevingué estil nacional britànic, en oposició al classicisme associat a la França revolucionària. Els edificis gòtics i neogòtics, i les ruïnes de monestirs destruïts durant la “Gran Dissolució”, al regnat d’Enric VIII, o la Segona Guerra Mundial són, per tant, omnipresents al Regne Unit.

 

No importa que les enquestes mostren un poble britànic euroescèptic —de fet, jo també ho sóc en vista de l’Europa que ens volen embotir—; el viatger que arriba a terres angleses, procedent de l'Europa central o la Mediterrània, té la sensació d’estar en un ambient familiar. Hom trobarà detalls curiosos. Un vitrall de l’església de Santa Margarida, a Westminster, està dedicat a les noces d’Enric VIII amb Caterina d’Aragó. Fins i tot és possible de trobar coses que haurien d’estar a València. El Retaule del Centenar de la Ploma o de Sant Jordi, posem per cas, es conserva al Victoria and Albert Museum de Londres. El meu periple anglès també em va permetre de practicar, malgrat les múltiples prohibicions, una de les meues aficions predilectes: la fotografía.