Plaça de la Reina

La funció principal de l'oposició és —valga la redundància— fer oposició. Que critique sovint el govern de torn resulta, per tant, lògic. En teoria, hom espera que la crítica siga constructiva, però això només passa al món de les idees platòniques. En la realitat, les coses s'esdevenen d'altra manera. Qualsevol munició és bona per a erosionar l'adversari polític. I els ciutadans, que estan molt dividits, troben això la mar de natural. A València, les iniciatives urbanes dutes a cap pels governs municipals d'esquerres sempre han estat atacades de manera burlesca o feréstega per l'oposició de dretes: convertir Joan d'Àustria en zona per a vianants era arruïnar el comerç de la zona (1983); el Jardí del Túria era un ermàs sense cap ombra on amagar-se (1986); el Palau de la Música tenia una acústica horrible (1987); a les guinguetes de la Malva-rosa no aniria ningú (1991); l'anell ciclista de la ronda interior, ¡nefast! (2017); convertir la plaça de l'Ajuntament en espai per a vianants, un veritable caos (2020); llevar cotxes de davant la Llotja i el Mercat, la mort del seu comerç —altra vegada la mateixa cançó— (2022); remodelar la plaça de la Reina… I així amb tot.

¿Solen tenir trellat les crítiques de la dreta? No, si hem de jutjar pels beneficis de tota mena que finalment han donat les mesures enumerades i per la bona acollida majoritària del públic. Però la renovació de la plaça de la Reina ha tingut unes connotacions que no em resistisc a comentar. Fins a la darreria del segle XIX, aquesta plaça no existia; l'espai actual estava ocupat per vàries illes de cases entre els carrers Saragossa i Campaners. Hi hagué una primera plaça xicoteta i triangular en què desembocà el carrer la Pau completat després d'enderrocar l'antic convent de Santa Tecla. A la darreria dels cinquanta del segle XX, l'ajuntament franquista començà a enderrocar totes les illes de cases antigues i la plaça adquirí l'aspecte actual. Finalment, seria convertida en nus de transbordaments d'autobusos de l'EMT sobre un enorme aparcament subterrani. La Porta dels Ferros de la Seu està descentrada i en diagonal perquè donava al desaparegut carrer Saragossa. La política sempre implica elecció entre alternatives. I ja se sap que mai no plou a gust de tots. Quan el govern d'esquerres decidí remodelar la plaça, havia de sospesar diverses opcions.

¿Deixar a la vista les restes arqueològiques (romanes, visigòtiques, islàmiques i més modernes) o tapar-les? ¿Conservar l'aparcament o terraplenar-lo? ¿Omplir l'espai de vegetació per a convertir-lo en jardí o mantenir l'aspecte de plaça? S'ha de tenir present que algunes de les alternatives eren incompatibles. Al final s'optà per mantenir l'aspecte de plaça. Es podria haver pres altra solució; parlem d'una plaça que no existí fins a l'inici dels seixanta del segle XX. Quan es té un llenç en blanc, totes les possibilitats estan obertes. En la tradició mediterrània, les places solen tenir nul·la o escassa vegetació. Un jardí i una plaça són elements distints. Les places medievals i renaixentistes esdevenien sovint escenari d'espectacles públics o congregacions massives, incompatibles amb la vegetació. Podem pensar en nombrosíssims exemples: la rodalia de les seus de Barcelona i Sevilla, amb pocs arbres; la plaça de la catedral a Múrcia o Jaén; la Piazza del Campo de Siena; la Piazza della Signoria a Florència; la Plaça del Pilar a Saragossa; la Piazza del Plebiscito a Nàpols; places de Marsella, Arles, Roma, Montpeller, Venècia, Dubrovnik, Lecce, Catània, Milà, Tolosa del Llenguadoc...

En espais monumentals i emblemàtics, que conserven peces de gran valor històric i artístic, una vegetació massa atapeïda impediria les vistes. ¿Les tradicions arquitectòniques i paisatgístiques es poden trencar o renovar? ¡I tant! Al final, la majoria ciutadana sempre esdevé l'última instància d'arbitratge. No poden ser jutges exclusivament els entesos. En la plaça de la Reina, l'equip de govern ha optat per una solució híbrida que no resta protagonisme al conjunt catedralici (el Micalet gòtic, la porta barroca, les façanes gòtiques de l'església i l'aula capitular). L'espai ha estat dotat d'alguns elements vegetals, als quals caldrà donar temps perquè cresquen, i d'uns tendals desmuntables que proporcionen ombratge. També hi ha seients. S'han guanyat 10.000 m2 per al gaudi públic. En termes generals, el resultat és positiu, i l'oposició de dreta no tardarà a callar, perquè la resposta ciutadana està sent magnífica. ¡Llàstima que alguna gent d'esquerres s'haja sumat a la crítica sense solta! De tota manera, amb el canvi climàtic, les calors extremes i l'enyor de l'horta, ¡ha!, sempre planarà la temptació de convertir les places en forests.

Insòlita campanya publicitària

Des de temps immemorials, a moltes persones de Xàtiva els encanta parlar mal del clima de la ciutat. La cosa no tindria major importància si els comentaris negatius es feren en petit comité, en converses privades o entre amics i familiars. Però no. L'anunci de la calor que regna a casa nostra es proclama de manera pública i als quatre vents. Resultaria que Xàtiva té, durant estiu, la temperatura més alta i més infernal de totes les Espanyes. Des que existeixen xarxes socials, la notícia arriba ben lluny. Les gracietes són nombrosíssimes. Foto d'una parella. «Amor, digues-me una cosa calenta», demana ella. «¡Xàtiva!», contesta ell. «Com ja estem socarrats, no podem socarrar-nos més.» Foto de dona davant una finestra que deixa entrar una gran flamarada i text que diu: «Quan t'oblides que vius a Xàtiva i obris la finestra perquè entre la frescoreta.» Fa pocs dies, fou viral la foto d'un plafó electrònic, situat a l'altura del número 33 del carrer Reina, que marcava 48,5 graus de temperatura. No cal dir que aqueixa lectura era absolutament incorrecta.

La calor intensa de la ciutat també apareix molt sovint als mitjans de comunicació generalistes —periòdics, ràdios, televisions—, que aporten llur nyic-nyic a la insòlita campanya publicitària. En "Comediants", programa d'À Punt, Rafa Forner pregunta: «¿On penseu que fa més calor, a l'infern o a Xàtiva en estiu?» En altre canal de televisió apareix l'amo d'un restaurant xativí: «Hui, Xàtiva ha registrat la temperatura més alta d'Europa.» Reportera d'À Punt fregint ous a la via pública xativina (en una trapa metàl·lica de la plaça de l'Estació, en el capó d'un cotxe...). Em sembla que convindria explicar algunes coses. És evident que la situació geogràfica de la nostra ciutat (la distància que la separa de la costa i l'encaixament als vessants de les serres del Castell i Vernissa) eleva prou les seues temperatures en estiu. València, Gandia, Dénia tenen temperatures mitjanes més suaus gràcies a l'acció de les brises mediterrànies, que temperen l'ardor de l'aire de juliol i agost. D'altra banda, els compressors d'aire condicionat col·locats a les façanes augmenten uns graus la temperatura dels carrers, i dels termòmetres electrònics pròxims. I també és cert que el canvi climàtic, amb la seua seqüela de l'escalfament global, afecta igualment tots els indrets, d'interior i de costa.

El futur climàtic es presenta molt fosc. Durant aquest juliol, calorós ja per si mateix, hem patit dues enormes onades de calor. A l'Àrtic i l'Antàrtida es registraren durant el passat mes de març unes temperatures rècord de 30 i 40 graus per damunt de la mitjana habitual. Per primera vegada des que hi ha registres, Londres ha experimentat una temperatura de 40 graus. Enormes incendis forestals assolen tot Europa. Mentre, els socarrats a la nostra, entestats a pregonar que Xàtiva és la ciutat més tòrrida del món mundial, cosa que damunt no és certa. (Les temperatures més altes de la Península Ibèrica se solen donar a la vall del Guadalquivir, especialment a la província de Còrdova, segons diuen les estadístiques.) La Fira d'Agost brinda una de les grans ocasions per a malparlar del clima xativí. Ja és un tòpic proclamar en veu ben alta que els visitants de la nostra festa hauran de suportar una calor terrible. Jo crec que hauríem de ser més prudents. En agost fa calor a quasi tota la pell de brau. ¿És que pretenem espantar els visitants? ¿No seria millor callar i deixar que siguen ells mateixos els qui jutgen si la caloreta de Xàtiva és suportable o no?

Hauríem d'oblidar cobles com aquella de «no se t'acudisca abaixar la finestra del cotxe si passes per Xàtiva». ¿Quina raó hi ha per a fer-ho? Si el vehicle compta amb sistema d'aire condicionat, només l'estalvi de combustible, caríssim, justificaria l'obertura de finestres. En fi, la ciutat no té precisament un nombre exageradament alt de turistes. Per sort, el clima no dissuadirà molta gent de seguir acudint a la nostra Fira d'Agost. Només un descens gradual en la varietat i la qualitat de l'oferta comercial i festera (o la competència d'altres destinacions) podria minvar l'assistència de forasters. En tot cas, no veig la utilitat d'anunciar a estranys els aspectes negatius, somiats o reals, de la nostra ciutat (mal estat de conservació del patrimoni històric i artístic, clima extrem, escassesa de serveis). En uns casos, els clams han d'anar dirigits exclusivament als responsables, particulars i autoritat. Els draps bruts es renten a casa. En altres casos, crec que faríem millor de callar; certes modalitats de propaganda no són gens aconsellables per a promoure un producte.

(publicat a Levante-EMV, el 30/07/2022)

Desè aniversari

Titulars

De vegades, el titular d'una notícia dóna una idea totalment esbiaixada dels fets. Els redactors no sempre escriuen amb matusseria o mala llet, sinó amb distracció o falta d'aprofundiment en la notícia. Aquesta setmana, per exemple, vaig llegir al periòdic: Roger Cerdá expulsa a Juan Giner de la Junta de Gobierno. Sincerament, crec que el titular correcte hauria d'haver estat aquest: Roger Cerdà realiza cambios en la Junta de Gobierno. ¿Per què? Perquè el publicat induïa a pensar que el fins ara regidor de C's havia estat expulsat d'una sessió per haver dit alguna cosa que havia molestat l'alcalde, cosa absolutament reprovable des del punt de vista democràtic. La realitat és altra. Giner ja no representa cap partit; ha estat expulsat de C's. Anteriorment, ja havia dimitit de les seues delegacions (policia municipal, mobilitat, protecció civil). Ara, el regidor està al grup dels no adscrits. ¿Quin sentit tenia que continués formant part de la junta de govern? ¡Cap! Per tant, seguint criteris de pura lògica, Roger Cerdà ha decidit de substituir-lo per altra persona. I vaja per endavant que l'alcalde no necessita ningú que justifique les seues decisions. Ja s'encarrega ell.

Els titulars són molt importants, perquè les persones no poden llegir exhaustivament el periòdic. Els ressaltats ajuden a seleccionar. Mirem les grans negretes i, quan topem amb titulars que ens interessen especialment, ens aturem a llegir notícies, reportatges o articles complets —les entradetes i els cossos. Molts lectors entendrien que l'alcalde havia expulsat Giner i no s'aturarien per tal d'aprofundir més. Es farien una idea equivocada. És més, alguna persona va caure en la temptació d'establir comparacions; repescà una notícia de 2014, any en què Rus encara era alcalde. Es debatien els comptes municipals en un plenari. Roger Cerdà va ser expulsat —aquella vegada sí— del saló de sessions. ¿Per què? Perquè havia acusat Rus de falsejar els números. On el primer edil veia superàvit hi havia realment dèficit. Els altres regidors socialistes es van solidaritzar amb el seu cap; tots abandonaren el saló. En un compte de twitter s'ajuntaren les dues notícies. ¿Estava ben feta la comparació? ¡No! A més, serví perquè els seguidors del compte deixaren comentaris que no feien al cas. Almas gemelas. ¿De aquellos polvos estos lodos? Efectes d'un titular errat.

Mariners, Carmels i Carmes

A la seua novel·la Jonathan Strange i el senyor Norrell, Susanna Clarke conta com les coses eren canviades de lloc pel mag Strange, que acompanyava el duc de Wellington per terres de Portugal, Espanya i França durant la guerra contra les tropes napoleòniques. Strange mogué un olivar i un pinar a Navarra, alterà la situació geogràfica de Pamplona i intercanvià les posicions de dues esglésies a Sant Joan Lohitzune, ciutat de Lapurdi, al departament francès dels Pirineus Atlàntics. En definitiva, resultaria que els sortilegis provocaren la derrota de Napoleó. ¡Coses de la màgia anglesa! Boris Johnson també és mag; féu ¡puf! i el Regne Unit ja no estava a Europa. Els habitants de la pell de brau són diferents dels anglesos; estan més donats als miracles que a la màgia. Podem recordar episodis espectaculars. El 23 de maig de l'any 844, les hosts cristianes de Ramir I d'Astúries, capitanejades per Sancho Fernández de Tejada, derrotaren els musulmans a Clavijo. La intervenció de l'apòstol Jaume el Major, que aparegué al camp de batalla, muntat en un magnífic corser blanc i brandant una espasa, fou decisiva per a la gran victòria cristiana.

Astúries deixà de pagar a l'emir de Còrdova el tribut anual de les cent donzelles. Nasqué el mite de Sant Jaume Matamoros, avui políticament incorrecte es mire com es mire. S'establí el vot a Sant Jaume, que encara se celebra. És possible que Felip VI vaja el pròxim dia 25 a renovar-lo davant el sepulcre de l'apòstol, una peça prodigiosa. (En matèria màgica, Galícia i el Regne Unit s'assemblen molt.) Cal recordar que Sant Jaume és patró d'Espanya. El dels valencians és Sant Vicent Ferrer, que també practicà moltíssims miracles. Però m'estic desviant de l'assumpte que volia tractar. El 16 de juliol se celebra la diada de la Mare de Déu del Carme. Festa major a ma casa; tres dones, ma mare, la meua dona i una de les meues filles, es diuen Carme. (La meua sogra, que en glòria estiga, també era Carme.) En realitat, tant se val que siga setze com quatre. Qualsevol excusa és bona per a fer un bon àpat familiar. L'advocació que celebrem avui sorgí al mont Carmel, situat al nord de l'actual Israel. La Mare de Déu s'aparegué a un anglès, superior general de l'ordre dels carmelites, frares que s'escamparen per Europa i arribaren fins a Xàtiva.

El mont Carmel és un lloc molt escaient per a fenòmens prodigiosos; s'hi han trobat vestigis del profeta Elies i la cova de Magharat al-Skhul, amb diversos objectes del mosterià i esquelets d'home de Neandertal i Homo sapiens. En fi, tornem als carmelites. El seu convent xativí, situat a prop de l'actual barri del Carme, desaparegué durant la guerra de Successió. Com s'alçava extramurs, el general Joan Baptista Basset, tement que les tropes botifleres s'hi pogueren fer fortes, ordenà d'enderrocar-lo. Amb el pas del temps, solar i terres de l'antic convent serien ocupades per l'Hort del Carme, propietat d'Attilio Bruschetti i la seua dona, Carme Pérez. Jo passava sovint pel seu costat, en direcció al barri del Carme, on vaig viure de menut. Els processos urbanístics es van engolir l'hort. Avui, els noms del barri i la seua parròquia recorden la presència carmelita a Xàtiva. Bé que no és ciutat marinera —Rus no complí la seua promesa de construir un port—, la diada de la Mare de Déu del Carme també se celebrarà en nombroses llars de la nostra ciutat.

¡Ha! És possible que Wellington fos ajudat per la màgia a la batalla de Waterloo. Però l'almirall Pascual Cervera Topete no pogué rebre el 3 de juliol de 1898 cap socors miraculós en aigües de Santiago de Cuba; la flota espanyola fou derrotada per l'almirall nord-americà William Thomas Sampson. Tot té una explicació. La batalla naval s'havia esdevingut massa aviat; Fins a 1901, la regent Maria Cristina d'Habsburg i el duc de Veragua, ministre de Marina, no proclamarien la Mare de Déu del Carme patrona de l'Armada Espanyola. Per tant, Cervera encara no podia tenir ajuda celestial en 1898. La flota nord-americana no la necessitava. Amb independència que les seues naus eren millors que les espanyoles, el marins dels EUA no creuen en santes patrones; són protestants. I, ignore per quin motiu he divagat una mica —potser a causa de la calor—, va sent hora d'acabar l'article. Vull felicitar els mariners, els Carmels i les Carmes, que són moltes. Segons les estadístiques, Maria del Carme és el nom femení més freqüent a les nostres terres.

(publicat a Levante-EMV, el 16/07/2022)

Fira d'Agost 2022

 

 

Cartells dissenyats per Patricia Bolinches

Cap idea constructiva

El pas del temps és un enemic aferrissat de la memòria. Cal exercitar-la, per tant, si no volem perdre coneixements i sensacions experimentats en èpoques llunyanes. Jo, per exemple, volia en març de 1986 que la pell de brau sortís de l'OTAN. Leopoldo Calvo Sotelo, membre d'UCD, i successor d'Adolfo Suárez en la presidència del govern central, havia firmat l'adhesió d'Espanya a Organització del Tractat de l'Atlàntic Nord el 30 de maig de 1982, ara fa 40 anys. Abans de la firma, tota l'esquerra s'hi havia oposat. Els socialistes havien impulsat la seua campanya OTAN de entrada no. (El lema tenia una ambigüitat calculada.) També exigien un referèndum en què els espanyols pogueren manifestar el seu parer sobre la qüestió. En realitat, tota l'esquerra —el PSOE, el PCE— era profundament antimilitarista. Les quatre dècades de dictadura militar no es podien oblidar fàcilment. El moviment pacifista i contrari a l'OTAN comptava amb un enorme suport social i convocava manifestacions massives de protesta per l'entrada al tractat militar. Però el PSOE obtingué la majoria absoluta en les eleccions d'octubre de 1982 i les coses canviaren.

La cúpula dirigent socialista, amb Felipe González al front, féu un gir de 180 graus. Finalment es va convocar el referèndum de 1986. El PSOE va promoure la campanya Vota sí en interés de España. Un 52,54% de ciutadans votaren a favor de la permanència, un 39,85% en contra i un 6,54% en blanc, però hi hagué un 40,58% d'abstenció. Molta gent no entenia absolutament res. Jo recorde molt bé els motius pels quals vaig votar en contra. I crec que no han perdut vigència. Primer, em semblava —i em sembla— que l'OTAN no era una societat de monges caritatives, sinó una organització militar que, a més dels seus fins dissuasius, havia d'impedir a qualsevol preu l'accés comunista als governs dels països occidentals. Jo no simpatitzava gens amb el comunisme, però em repugnava la idea que l'OTAN tingués fins i tot mans lliures per a practicar operacions incompatibles amb la democràcia. Ja se sap que una organització militar compta necessàriament amb espies i escamots encoberts especialitzats en operacions de sabotatge i altres missions tèrboles —com manipular processos electorals i sostenir dictadures. La CIA també formava part de l'OTAN.

Per si això fos poc, es va crear una xarxa clandestina, destinada a operacions stay-behind, que reclutà principalment els seus membres en àmbits feixistes i d'extrema dreta. Va rebre el nom de Gladio. Aquesta xarxa se li'n va anar de les mans a l'OTAN. Gladio estigué darrere d'alguns dels esdeveniments més sagnants de les dècades de 1970 i 1980. Itàlia fou l'escenari predilecte de les operacions clandestines —alguna potser de falsa bandera—, perquè el Partit Comunista Italià tenia moltes possibilitats de guanyar unes eleccions. De fet, quan s'estava negociant un "acord històric" entre la Democràcia Cristiana i el PCI, dirigit per Enrico Berlinguer, el cap de la DC, Aldo Moro, fou segrestat i assassinat. L'episodi més terrible es produí a l'estació de Bolonya, en 1980. Una bomba provocà 85 morts i 200 ferits. Tot valia per a frenar els comunistes. Ara, en 2022, molts han vist els caps de govern de tots els estats membres de l'OTAN retratats al Museo del Prado, davant Las meninas de Velázquez, i hauran pensat: «¡Oi! Que bonic. Una reunió de pacífics amants de l'art contemplant obres mestres.» Però convé refrescar una mica la memòria.

També em cridà l'atenció la fotografia de les primeres dames —i algun primer damo— davant el Guernica de Picasso. Per a una campanya publicitària d'Espanya —i Madrid sobretot—, les fotos no tenen preu. Tanmateix, recordem que el Guernica fou pintat per encàrrec del director general de Belles Arts, Josep Renau, a petició del govern de la República, per a ser exposat en 1937 al pavelló espanyol de l'Exposició Internacional de París. !La reina Letizia posant davant d'una obra encarregada per la República! Però tornem a l'OTAN. ¿El segon motiu per a votar en 1986 contra la permanència d'Espanya al Tractat de l'Atlàntic Nord? No tocar els nassos als caps del Kremlin i intentar un estatus de neutralitat semblant al d'altres països europeus (Suïssa, Àustria, Suècia, Finlàndia). Per desgràcia, ara mateix, això és somiar truites. Tot i l'ensorrament de la URSS, l'imperialisme dels EUA no va deixar d'expandir-se. L'OTAN hauria d'haver-se dissolt tan aviat com va desaparèixer el perill comunista. Tanmateix, repúbliques independitzades de l'antiga Unió Soviètica ingressaren a poc a poc en l'OTAN, que ja toca les fronteres de Rússia.

La idea d'una franja territorial a l'est d'Europa, que s'estengués de nord a sud, totalment neutral i lliure d'armament estratègic (ni míssils, ni bombarders, ni ogives nuclears) s'allunya ràpidament de la realitat. Suècia i Finlàndia estan a punt d'ingressar en l'OTAN —a canvi de trair els kurds, que van a ser víctimes de la geopolítica per enèsima vegada. Ara mateix, hi ha llista d'espera per a entrar en l'Organització del Tractat de l'Atlàntic Nord. Abans de la guerra existien motius sobrats per a criticar l'organització atlantista. Però Putin l'ha reviscolada amb l'agressió il·legal i atroç als ucraïnesos. (No trau massa trellat debatre si el líder rus ha comès un error de càlcul o ha caigut en un parany, que tot podria ser.) Tanmateix, una OTAN sense data de caducitat sembla un malson. De la reunió de Madrid han sortit notícies gens reconfortants. Els líders atlantistes han dissenyat de nou un món bipolar: Nord-Amèrica i Europa contra Rússia i Xina, Occident contra Orient. Amb independència que altres països (d'Hispanoamèrica, Àsia i Àfrica) diran la seua, el repartiment planetari acordat en la cimera pot abocar a conflictes de resultats aterridors.

És descoratjador imaginar un futur món més just i més democràtic del qual estiguen exclosos sine die els russos. A més, la divisió en dos hemisferis ja no obeeix a motius estrictament ideològics, perquè hi ha capitalisme neoliberal, imperialisme i tendències totalitàries en un costat i l'altre. Assistim a una lluita oligàrquica i descarnada per aconseguir l'hegemonia capitalista. Els EUA continuen sent una gran potència científica, tecnològica i militar, i Europa encara té un enorme pes econòmic. Però els tradicionals emporis capitalistes nord-americans i europeus perden l'hegemonia a poc a poc. La Rússia de Putin voldria tenir una posició capdavantera en tots els àmbits, i conservar el seu imperi i la seua capacitat de controlar una part substancial dels mercats de matèries primes i energia (gas i petroli). En Àsia, noves potències emergents (Xina, Índia) estalonen occident. A curt o mitjà termini, altres estats (Iran, Indonèsia, països d'Africa) enfortiran el pol oriental. La cimera de l'OTAN s'ha limitat a donar per bona la tendència bipolar i ha decretat el rearmament occidental, però no ha aportat cap idea constructiva per a un futur de pau i harmonia universal.

40 anys fent cultura

Ahir, l'Estatut d'Autonomia complí 40 anys. Fou aprovat l'1 de juliol de 1982. He tingut moltes ocasions d'explicar com nasqué. La UCD d'Adolfo Suárez estroncà el nostre procés autonòmic; va permetre una flagrant il·legalitat: que el País Valencià no accedís a l’autonomia per la via de l’article 151 de la Constitució. El president del Consell Preautonòmic, Josep Lluís Albinyana, havia posat en marxa el mecanisme establert a l’article 143.2 de la Carta Magna. Va recórrer el país de nord a sud i va obtenir el pronunciament favorable de suficients municipis. Això hauria d’haver permès transitar la via de l’article 151.1: «No serà precís deixar transcórrer el termini de cinc anys, quan la iniciativa del procés autonòmic siga acordada dins del termini de l’article 143.2 per les tres quartes parts dels municipis de cadascuna de les províncies afectades que representen, almenys, la majoria del cens electoral de cadascuna d’elles i dita iniciativa siga ratificada mitjançant referèndum pel vot afirmatiu de la majoria absoluta dels electors de cada província.» Però els valencians mai no poguérem celebrar cap referèndum. Els andalusos, ¡sí!

No sé per quin motiu, ens ha vingut fa temps la dèria de celebrar els quaranta aniversaris; abans només se solien celebrar els 25, els 50, els 75 anys... En realitat, la commemoració resultarà més bé pobra —potser com correspon a una autonomia de segona com la nostra. Primerament, cal destacar les desavinences. PP i C's no han volgut sumar-se a la celebració —Vox és un cas a part—, perquè el lema, '40 anys fent país', els recorda l'expressió País Valencià. La dreta afirma que la frase divideix els ciutadans i fa referència als Països Catalans. ¡Ha! Potser quedaria més fi, i més emotiu, '40 anys fent comunitat'. Algú que vingués d'altre planeta podria pensar que les institucions valencianes hauran dissenyat un programa de fasts espectaculars. ¡Res més lluny de la realitat! El perfil dels actes programats per conselleries, universitats i altres institucions és acadèmic. També hi ha l'exposició itinerant, formada per plafons, que recorrerà molts centres escolars del país. L'acte emblemàtic serà el concert d'aquesta nit a la plaça de bous de València.

Xàtiva hi tindrà triple representació: Pep Gimeno "Botifarra", el Ball de la Moma i Al Tall —un dels seus membres, Manolo Miralles, és xativí. Tanmateix, ignorem si el nostre consistori, que es pronuncià en 1979 a favor d'accedir a l'autonomia per la via de l'article 151 de la Constitució, celebrarà cap acte rellevant. ¿Ha organitzat la Generalitat alguna magna exposició al Centre del Carme, al Museu de Belles Arts o a l'IVAM? ¡No! Escolta, ho haurà fet el MuVIM. ¡Tampoc! ¿I la música culta? ¿Com és que cap de les orquestres simfòniques valencianes no ha projectat cap cicle de concerts extraordinaris per a commemorar els 40 anys d'Estatut d'Autonomia? ¿S'ha fet algun encàrrec especial a Capella de Ministrers, el magnífic grup valencià de música antiga? ¡Doncs, tampoc! Hi ha detalls que criden l'atenció. Al concert de la nit, a més dels ja esmentats, actuaran El Diluvi, la Muixeranga d'Algemesí, Los Chikos del Maíz, Alba Reche, els Gegants i Cabets d'Ontinyent, la Maria, Capella del Misteri d'Elx, Miquel Gil, els Tornejants d'Algemesí i Julio Bustamante. En resum: cants, músiques i danses exclusivament populars o folklòriques.

Són, evidentment, expressions artístiques digníssimes. ¿Però té el govern valencià alguna cosa en contra de l'alta cultura? La negociació del Botànic va concloure amb l'adjudicació al PSOE de les conselleries més importants, llevat d'una, Educació i Cultura, que fou per a Compromís. Com que s'havia acordat el "mestissatge" dels departaments, Carmen Amoraga, que aspirava a consellera, hagué de conformar-se amb la Direcció General de Cultura i Patrimoni, un càrrec menor. Potser a causa de la decepció, aqueixa direcció general funciona a mig gas. I fa l'efecte que Compromís només s'interessa per la cultura popular i les manifestacions etnològiques. Està clar que promoure les tradicions ha de ser un dels objectius de la Generalitat. Però es fan servir en excés els pressuposts baixos, el pop i el folklore. Xàtiva també sol abusar de l'oferta popular i casolana. En fi, els polítics obliden que el nostre mai no serà un país modern si dóna l'esquena a l'alta cultura. Promovent només la platja i la paella, estem condemnats a ser un país subaltern.

(publicat a Levante-EMV, el 02/07/2022)