La funció principal de l'oposició és —valga la redundància— fer oposició. Que critique sovint el govern de torn resulta, per tant, lògic. En teoria, hom espera que la crítica siga constructiva, però això només passa al món de les idees platòniques. En la realitat, les coses s'esdevenen d'altra manera. Qualsevol munició és bona per a erosionar l'adversari polític. I els ciutadans, que estan molt dividits, troben això la mar de natural. A València, les iniciatives urbanes dutes a cap pels governs municipals d'esquerres sempre han estat atacades de manera burlesca o feréstega per l'oposició de dretes: convertir Joan d'Àustria en zona per a vianants era arruïnar el comerç de la zona (1983); el Jardí del Túria era un ermàs sense cap ombra on amagar-se (1986); el Palau de la Música tenia una acústica horrible (1987); a les guinguetes de la Malva-rosa no aniria ningú (1991); l'anell ciclista de la ronda interior, ¡nefast! (2017); convertir la plaça de l'Ajuntament en espai per a vianants, un veritable caos (2020); llevar cotxes de davant la Llotja i el Mercat, la mort del seu comerç —altra vegada la mateixa cançó— (2022); remodelar la plaça de la Reina… I així amb tot.
¿Solen tenir trellat les crítiques de la dreta? No, si hem de jutjar pels beneficis de tota mena que finalment han donat les mesures enumerades i per la bona acollida majoritària del públic. Però la renovació de la plaça de la Reina ha tingut unes connotacions que no em resistisc a comentar. Fins a la darreria del segle XIX, aquesta plaça no existia; l'espai actual estava ocupat per vàries illes de cases entre els carrers Saragossa i Campaners. Hi hagué una primera plaça xicoteta i triangular en què desembocà el carrer la Pau completat després d'enderrocar l'antic convent de Santa Tecla. A la darreria dels cinquanta del segle XX, l'ajuntament franquista començà a enderrocar totes les illes de cases antigues i la plaça adquirí l'aspecte actual. Finalment, seria convertida en nus de transbordaments d'autobusos de l'EMT sobre un enorme aparcament subterrani. La Porta dels Ferros de la Seu està descentrada i en diagonal perquè donava al desaparegut carrer Saragossa. La política sempre implica elecció entre alternatives. I ja se sap que mai no plou a gust de tots. Quan el govern d'esquerres decidí remodelar la plaça, havia de sospesar diverses opcions.
¿Deixar a la vista les restes arqueològiques (romanes, visigòtiques, islàmiques i més modernes) o tapar-les? ¿Conservar l'aparcament o terraplenar-lo? ¿Omplir l'espai de vegetació per a convertir-lo en jardí o mantenir l'aspecte de plaça? S'ha de tenir present que algunes de les alternatives eren incompatibles. Al final s'optà per mantenir l'aspecte de plaça. Es podria haver pres altra solució; parlem d'una plaça que no existí fins a l'inici dels seixanta del segle XX. Quan es té un llenç en blanc, totes les possibilitats estan obertes. En la tradició mediterrània, les places solen tenir nul·la o escassa vegetació. Un jardí i una plaça són elements distints. Les places medievals i renaixentistes esdevenien sovint escenari d'espectacles públics o congregacions massives, incompatibles amb la vegetació. Podem pensar en nombrosíssims exemples: la rodalia de les seus de Barcelona i Sevilla, amb pocs arbres; la plaça de la catedral a Múrcia o Jaén; la Piazza del Campo de Siena; la Piazza della Signoria a Florència; la Plaça del Pilar a Saragossa; la Piazza del Plebiscito a Nàpols; places de Marsella, Arles, Roma, Montpeller, Venècia, Dubrovnik, Lecce, Catània, Milà, Tolosa del Llenguadoc...
En espais monumentals i emblemàtics, que conserven peces de gran valor històric i artístic, una vegetació massa atapeïda impediria les vistes. ¿Les tradicions arquitectòniques i paisatgístiques es poden trencar o renovar? ¡I tant! Al final, la majoria ciutadana sempre esdevé l'última instància d'arbitratge. No poden ser jutges exclusivament els entesos. En la plaça de la Reina, l'equip de govern ha optat per una solució híbrida que no resta protagonisme al conjunt catedralici (el Micalet gòtic, la porta barroca, les façanes gòtiques de l'església i l'aula capitular). L'espai ha estat dotat d'alguns elements vegetals, als quals caldrà donar temps perquè cresquen, i d'uns tendals desmuntables que proporcionen ombratge. També hi ha seients. S'han guanyat 10.000 m2 per al gaudi públic. En termes generals, el resultat és positiu, i l'oposició de dreta no tardarà a callar, perquè la resposta ciutadana està sent magnífica. ¡Llàstima que alguna gent d'esquerres s'haja sumat a la crítica sense solta! De tota manera, amb el canvi climàtic, les calors extremes i l'enyor de l'horta, ¡ha!, sempre planarà la temptació de convertir les places en forests.
¿Solen tenir trellat les crítiques de la dreta? No, si hem de jutjar pels beneficis de tota mena que finalment han donat les mesures enumerades i per la bona acollida majoritària del públic. Però la renovació de la plaça de la Reina ha tingut unes connotacions que no em resistisc a comentar. Fins a la darreria del segle XIX, aquesta plaça no existia; l'espai actual estava ocupat per vàries illes de cases entre els carrers Saragossa i Campaners. Hi hagué una primera plaça xicoteta i triangular en què desembocà el carrer la Pau completat després d'enderrocar l'antic convent de Santa Tecla. A la darreria dels cinquanta del segle XX, l'ajuntament franquista començà a enderrocar totes les illes de cases antigues i la plaça adquirí l'aspecte actual. Finalment, seria convertida en nus de transbordaments d'autobusos de l'EMT sobre un enorme aparcament subterrani. La Porta dels Ferros de la Seu està descentrada i en diagonal perquè donava al desaparegut carrer Saragossa. La política sempre implica elecció entre alternatives. I ja se sap que mai no plou a gust de tots. Quan el govern d'esquerres decidí remodelar la plaça, havia de sospesar diverses opcions.
¿Deixar a la vista les restes arqueològiques (romanes, visigòtiques, islàmiques i més modernes) o tapar-les? ¿Conservar l'aparcament o terraplenar-lo? ¿Omplir l'espai de vegetació per a convertir-lo en jardí o mantenir l'aspecte de plaça? S'ha de tenir present que algunes de les alternatives eren incompatibles. Al final s'optà per mantenir l'aspecte de plaça. Es podria haver pres altra solució; parlem d'una plaça que no existí fins a l'inici dels seixanta del segle XX. Quan es té un llenç en blanc, totes les possibilitats estan obertes. En la tradició mediterrània, les places solen tenir nul·la o escassa vegetació. Un jardí i una plaça són elements distints. Les places medievals i renaixentistes esdevenien sovint escenari d'espectacles públics o congregacions massives, incompatibles amb la vegetació. Podem pensar en nombrosíssims exemples: la rodalia de les seus de Barcelona i Sevilla, amb pocs arbres; la plaça de la catedral a Múrcia o Jaén; la Piazza del Campo de Siena; la Piazza della Signoria a Florència; la Plaça del Pilar a Saragossa; la Piazza del Plebiscito a Nàpols; places de Marsella, Arles, Roma, Montpeller, Venècia, Dubrovnik, Lecce, Catània, Milà, Tolosa del Llenguadoc...
En espais monumentals i emblemàtics, que conserven peces de gran valor històric i artístic, una vegetació massa atapeïda impediria les vistes. ¿Les tradicions arquitectòniques i paisatgístiques es poden trencar o renovar? ¡I tant! Al final, la majoria ciutadana sempre esdevé l'última instància d'arbitratge. No poden ser jutges exclusivament els entesos. En la plaça de la Reina, l'equip de govern ha optat per una solució híbrida que no resta protagonisme al conjunt catedralici (el Micalet gòtic, la porta barroca, les façanes gòtiques de l'església i l'aula capitular). L'espai ha estat dotat d'alguns elements vegetals, als quals caldrà donar temps perquè cresquen, i d'uns tendals desmuntables que proporcionen ombratge. També hi ha seients. S'han guanyat 10.000 m2 per al gaudi públic. En termes generals, el resultat és positiu, i l'oposició de dreta no tardarà a callar, perquè la resposta ciutadana està sent magnífica. ¡Llàstima que alguna gent d'esquerres s'haja sumat a la crítica sense solta! De tota manera, amb el canvi climàtic, les calors extremes i l'enyor de l'horta, ¡ha!, sempre planarà la temptació de convertir les places en forests.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada