dimarts, 28 de maig del 2019

Celebracions de la promoció del 69


El pròxim dia 29 de juny, els batxillers del 69, un grup d'antics alumnes de procedència diversa (vam seure als pupitres de l'institut Josep de Ribera, el col·legi de les dominiques i el Claret) anem a celebrar el cinquantenari de la nostra promoció. El punt d'unió d'uns quants d'aquells alumnes fou el Curs Preuniversitari, el Preu, que vam estudiar a les aules del Josep de Ribera durant el curs 1969-1970. Els actes commemoratius comptaran amb la presència de quasi tots els homes i les dones, condeixebles i professors supervivents, que vam compartir aules. Des de fa temps, venim realitzat diverses trobades preparatòries. Però tenim previst de realitzar, uns dies abans de l'efemèride, una activitat ben bonica, una exposició en què es mostraran alguns records (fotos antigues, objectes relacionats amb el nostre pas per les aules...) i la producció intel·lectual i creativa de diferents membres de la promoció (plàstica, literària, investigadora...). Esperem la vostra assistència a l'acte d'inauguració.

dissabte, 25 de maig del 2019

¿Quina edat té vostè?

A finals del mes passat, tinguérem una jornada de reflexió electoral. Avui, en tenim altra. La meua columna del dia 27 blasmava la prohibició de publicar enquestes d'intenció de vot des de cinc dies abans dels comicis. Avui, no ho puc remeiar, vaig a reflexionar sobre un tema connex: les enquestes i els jubilats. Circula per les xarxes socials una ponència del TEDxMadrid 2017 pronunciada per Paloma Navas, especialista en medicina preventiva i salut pública. La senyora Navas, que ha treballat en països com Alemanya, Senegal, Puerto Rico, Tanzània o Mèxic, es va doctorar a la Universitat Johns Hopkins, gràcies a una beca Fulbright. És una apassionada dels estudis sobre la salut de les persones majors. Segons la doctora, envellir no és un problema, és un privilegi i un fet biològic. Jubilar-se no és necessàriament un problema, ni una regressió, és entrar en una nova etapa de la vida, bé que moltes persones joves creguen que la jubilació és el preàmbul d'una tornada a la infantesa. En un futur molt pròxim, l'Estat espanyol serà una de les contrades més envellides del món; un de cada tres espanyols tindrà més de seixanta anys.

Sovint, els majors són tractats com xiquets. (Imaginem un professor emèrit de setanta-cinc anys, Rafael, que es troba en perfecte estat cognitiu.) «Refelet, ¿com estem hui? ¡Que li he portat la pastilleta de la tensió! ¡Se l'ha de prendre!», cantusseja la cuidadora de la residència com si parlés a un infant. ¿Els instituts demoscòpics tracten igual els majors? Les meues experiències personals em fan dubtar. Fins al passat dilluns, es van publicar nombroses enquestes que mostraven les inclinacions dels ciutadans, la valoració dels polítics, la intenció de vot... Els sondejos, fets sobre mostres representatives, s’han d’interpretar. Les empreses demoscòpiques “cuinen” les dades recollides —sovint, a conveniència dels partits polítics o els mitjans que encarreguen els estudis. ¿Quin valor tenen els pronòstics? No sabria dir. A finals de 2015, em va telefonar una empresa de sondejos. L’enquestadora em preguntà l’edat. «Seixanta-dos anys», vaig contestar. Llavors, ella va dir: Gracias, señor. Perdone las molestias. I penjà el telèfon. Recentment, a primeries de mes, es repetiren els intents fallits d'enquestar-me.

Una vesprada trucaren a la porta de casa. En obrir, una dona que semblava testimoni de Jehovà em digué: «Hola. Faig una enquesta. ¿Viu algú més en sa casa?» Va aparèixer la meua esposa. «Vivim els dos», vam contestar. «¿No resideix amb vostès cap persona menor de seixanta anys?», inquirí. «No», vam fer a l'uníson. «En tal cas, perdonen les molèsties.» I l'enquestadora marxà. Dos dies després sonà el telèfon del meu estudi. Buenos días. Soy Eva. Realizamos un sondeo electoral. ¿Puedo hacerle unas preguntas? Será cosa de dos minutos. Sense dissimular cert to de burla, la vaig tallar: Por no perder tiempo, ¿quiere que le diga mi edad? Ella: ¿Qué edat tiene? Jo: sesenta y siete años. La xica, creativa: Ay, perdone. Si no vive en Valencia... Es que ya tengo el muestreo de Játiva. Sólo necesito gente de la capital. Muchas gracias. Pel que es veu, l'opinió dels sexagenaris no interessa molt als instituts demoscòpics. ¿Suposaran que tots els jubilats són de dretes? ¿Podria ser que moltes enquestes no encertaren la intenció de vot perquè bandegen l'opinió d'una franja de l'electorat cada vegada més decisiva? Qui sap.

Hi ha moltes classes de jubilats: ignorants i cultes; pobres i acomodats; de zona rural i de ciutat; d'esquerres i de dretes; malalts i sans. A Xàtiva, posem per cas, ja van escassejant els iaios i les iaies que seuen al sol en un banquet de l'Albereda. Sovintegen en canvi els funcionaris emèrits —docents, sanitaris, tècnics de les diverses escales de l'administració pública—, vells polítics o sindicalistes, antics professionals liberals, jubilats amb formació universitària, treballadors qualificats. Molts tenen una vida activa; viatgen, exerceixen el voluntariat cultural o social, es dediquen a la creació artística o literària, participen en plataformes reivindicatives. Les persones nascudes a principis dels anys cinquanta del segle passat, poc abans del baby boom, vam rebre millor formació que els nostres pares. D'aquí a poc temps, els vots de la gent major seran decisius en totes les conteses electorals. Vull creure que les meues experiències amb la demoscòpia són pura casualitat. Altrament, els experts en sondejos haurien d'espavilar. No s'entendria que ignoraren la diversitat sociològica del país.

(publicat a Levante-EMV, el 25/05/2019)

dimecres, 22 de maig del 2019

Buit difícil d'omplir

Dissabte de matinada traspassava Antoni Montejano a causa d'una malaltia rara. Havia nascut el 10 de desembre de 1942 en Alberic. Residí gran part de la seua vida a Xàtiva. ¡Un oriünd de la Ribera trasplantat a la Costera! En la cerimònia de comiat, celebrada diumenge, érem presents, doncs, molts amics d'ambdues comarques. Assistí, posem per cas, el secretari del Consell Valencià de Cultura, Jesús Huguet. La personalitat del finat era polièdrica: fill, marit, pare de dos fills (Júlia i Toni), iaio de quatre néts, mestre, escriptor, pintor, militant socialista, viatger...

Bona part de la seua vida girà al voltant de la docència; fou mestre dels CEIP Taquígraf Martí i Jacint Castañeda ("La Bola"), i de l'IES Lluís Simarro. Persones que escriuen en aquestes mateixes planes —Tino Garzó, Xavi Aliaga— foren deixebles de l'amic desaparegut; reberen les seues classes de castellà o francès. La meua relació amb Toni també tenia facetes múltiples. Fórem col·legues al Jacint Castañeda, on jo vaig ser mestre del seu fill. Els dos companys de feina coincidírem, a finals dels setanta, en els cursos de valencià i la seua didàctica, organitzats per l'ICE, que impartia Huguet. Junts participàrem al Pla Experimental de la futura ESO.

Conreàrem la nostra amistat en altres àmbits: viatges compartits, sopars de Nadal amb les dones respectives i altres matrimonis docents, excursions de jubilats... Toni Montejano era un gran viatger. Em venen a la memòria els periples que hem realitzat —sovint acompanyats per Finuca i Carme. En 1993, per exemple, vam recórrer la Itàlia dels Borja. En 2016, Toni i jo rodàrem per terres de Segòvia, Àvila i Valladolid, per a descobrir castells i monestirs antics, i completàrem vàries etapes de la Ruta de la Seda al seu pas per territori uzbek (el desert de Kizylkum i les ciutats de Khiva, Bukhara, Samarcanda, Shahrisabz i Taixkent). En 2017, viatjàrem junts per última vegada, a Màlaga. Visitàrem tots els museus de la capital andalusa i riberejàrem pel "Caminito del Rey". Aquell any, Toni peregrinà també a Tolosa del Llenguadoc i la República Islàmica d'Iran. Aquesta activitat viatgera fou la darrera llampada del seu esperit explorador; l'any següent, ja no es trobava bé. De seguida li seria detectada la malatia que ha acabat amb ell. Les sorprenents anècdotes viscudes durant els itineraris i les relacions d'amistat establertes donarien per a escriure molts toms. L'escriptura fou precisament altra de les seues aficions.


Recorde haver llegit, fa temps, l'esborrany d'un primer relat seu, inèdit; Toni volia saber la meua opinió. La història girava al voltant de Maribel Verdú, de la qual era admirador confés. (Arribà a mantenir correspondència amb l'actriu, que li envià una foto amb dedicatòria.) Finalment, Toni començaria a publicar. Debutà en 2002 amb Diari d'un jove en cap de setmana, novel·la eròtica. Entre 2005 i 2016, publicà una trilogia de narrativa negra i l'obra Dues novel·les d'amor, dos relats extensos que s'incloïen al mateix volum. Toni guardava altres textos inèdits, alguns relats eròtics i una mena de biografia —unes falses memòries o memòries de ficció.

En fi, el traspàs de l'ésser estimat deixa un buit difícil d'omplir. Les persones que el coneguérem l'enyorarem. Era una persona jovial, sorneguera, capaç de riure's del mort i de qui el vetlla. ¡Impossible mantenir-se seriós molt de temps al seu costat! Dissabte, Toni emprengué la darrera expedició, el viatge sense retorn. Estic ben segur que el nostre dolor d'ara esdevindrà somriure quan recordem la seua faç burleta i melancòlica. Adéu, amic estimat. ¡Bon viatge!

(publicat a Levante-EMV, el 22/05/2019)

dimarts, 14 de maig del 2019

Vísperas de sangre

El proper divendres dia 17, a les vuit de la vesprada, es presentarà a la Llibreria la Costera la magnífica obra Vísperas de sangre y otros relatos sombríos. El seu autor, David Casado Rabanal, va nàixer a Madrid l'any 1954. Estudià a la Universitat Complutense de la capital espanyola. És llicenciat en Ciències de la Informació (1977) i en Ciències Polítiques i Sociologia (1980). Periodista de professió, treballà durant anys a la premsa escrita, ocupant-se de la informació cultural, política i econòmica. Ha tingut, a més, una tasca continuada en diversos gabinets de premsa, tant d'institucions píbliques (Museu d'Amèrica) com d'entitats privades.

Ha format part del gabinet de premsa del Ministeri de Cultura. Ha sigut cap de premsa de la Diputació Provincial de Jaén. S'ocupà de l'oficina de premsa del Museu Nacional Centre d'Art Reina Sofia i de la coordinació de la seua revista RS dedicada a divulgar les seues activitats junt amb l'actualitat nacional i internacional del món de les arts plàstiques. Ha sigut director del periòdic Nuevo Diario del Júcar (de Conca), editat pel grup Diario 16, cap de redacció i adjunt a la direcció del setmanari El Punto de las Artes i editor i redactor de la publicació digital de l'Asociació Nacional d'Assessors Financcers (ANAF). És membre de l'Associació de la Premsa de Madrid, la Societat Geogràfica Espanyola, l'Assemblea Amistosa Literària i el Col·lectiu de Divulgadors de la Història.


És narrador, assagista, historiador i conferenciant. Com a escriptor, el seu interés se centra en la narrativa i la divulgació històrica, tasques que l'apassionen. Ha publicat nombrosos relats i obres com La marina ilustrada, Resistencias numantinas o Vísperas de sangre. Destaca sobretot La marina ilustrada. Sueño y ambición de la España del siglo XVIII, publicada en 2009 per Ediciones Antígona i el Ministeri de Defensa (Secretaria General Tècnica). Finalista en 2008 del "VI Premio Algaba de Biografía, Autobiografía, Memorias e Investigaciones Históricas", l'obra fou valorada com un assaig clar i lúcid, firmat per un periodista que sap donar vida i emoció al passat. El llibre relata la història del segle XVIII espanyol prenent com a fil conductor la Reial Armada, a partir de la qual aborda l'evolució política, social, econòmica i militar que va viure l'Imperi Espanyol al llarg del Segle de les Llums. Casado explica l'esforç que portaren a cap els il·lustrats per a modernitzar Espanya i restaurar el seu prestigi.

Resistencias numantinas fou editada en 2016 per Editorial Caligrama. A l'abordar la història espanyola és precís quasi sempre despullar-la dels nombrosos mites, quimeres i llegendes que la cobreixen o l'adornen, incloent les llegendes negres. Resistencias numantinas explica amb rigor i claredat les conteses d'alguns dels pobles que habitaren la península ibèrica molt abans de ser mitificades pel nacionalisme espanyol.

Vísperas de sangre y otros relatos sombríos, publicat enguany per Edicions Locals (Augusto Beltrá Editor), és una denúncia del silenci i l'oblit que, durant massa temps, han amagat la veritat sobre la Segona República, la Guerra Civil Espanyola (1936-1939) i el genocidi contra allò que els franquistes denominaren despectivament l'anti-España. El llibre pretén que els lectors es reconcilien amb el passat i comprenguen, de manera ajustada a la veritat, les causes, les circumstàncies i les conseqüències d'aquella guerra fratricida.

L'obra consta d'un pròleg, a càrrec de León Arsenal, i dotze capítols: De la caída de la Monarquía de Alfonso XIII, «Con la iglesia hemos dado, Sancho», Mola y Sanjurjo, artífices de la conspiración, Vísperas de sangre: los asesinatos del 12 y el 13 de julio de 1936, Franco y Mussolini, ambiciones cruzadas, Sigfrido y los acordes de la guerra, París y Londres, con el rabo entre las piernas, Stalin o el abrazo del oso, Madrid, en armas, ¡No pasarán!, ¡Ay, Carmela! Rumba, la rumba... De Teruel al Ebro, A modo de epílogo: "In Memoriam". Aquest conjunt de capítols porten el títol generic de Doce relatos sombríos sobre la Guerra Civil (1936-1939). Quan ja sembla estar tot dit sobre la contesa, David Casado encara ens descobreix anècdotes, episodis, que mostren la barbàrie del feixisme.

dissabte, 11 de maig del 2019

Exposició admirable

Artur Heras és l'artista xativí contemporani de major projecció internacional. Estudià a l’Escola de Belles Arts de València. El Tríptic monoteista, amb peces d'Heras, Armengol i Boix, exposat al VI Saló Internacional de Març de València, marcà l’inici del moviment de renovació de la figuració a primeries dels anys seixanta. Artur va pertànyer a la generació de joves que, partint dels postulats de la nova figuració, s’enquadrà al denominat nou realisme. Fou company, per tant, dels citats Armengol i Boix, i dels membres del Grup d’Elx, Castejón, Sixto... Tots ells van rebre les influències de l’hiperrealisme i el pop nord-americà. Llurs obres conjugaven aquestes influències amb elements de crítica política i social. L'artista xativí és el més pop de tots els seus companys de generació. L'obra d'Heras, impregnada de sàtira social i denúncia sovint directa, utilitza els recursos de l’estètica pop com a instrument de protesta. És també un creador multidisciplinar. Ha conreat la pintura, l’escultura, l’art seriat... Treballa des de fa quaranta anys al món gràfic (cartells, llibres). És autor, per exemple, de dos cartells de la fira d'agost xativina.

Començà fent pòsters per a les seues exposicions. Tot seguit, il·lustrà llibres de vàries editorials europees. En 1976, publicà el primer dels volums il·lustrats per a Insel-Verlag (Frankfurt), als quals seguirien els editats per Casterman (Paris), Lumen (Barcelona) i Lóguez (Salamanca). En 1985, el Ministeri de Cultura i Educació li atorgà el premi al millor disseny de llibre. Fou seleccionat per a participar en nombroses exposicions, com ara Els llibres més bells del món (Leipzig, 1989) o Biennal Internacional del Cartell (Helsinki, 2003). Des dels setanta proliferen els seus treballs de disseny gràfic i organització d’exposicions plàstiques. Ha comissariat també mostres documentals sobre escriptors i temes històrics. Excel·leixen les dedicades a Juan Gil-Albert en el Cercle de Belles Arts de Madrid (1985) i el Teatre Nacional de L'Havana (1990), a Vicente Blasco Ibañez en el Port de València (1985) i el Palau Medici Riccardi de Florència (1988), i la titulada Imatge i paraula als segles XIV-XV en la Llotja de València (1985).

Quant al cartellisme, destaquen les sèries realitzades per a la Mostra de Cinema del Mediterrani (entre 1980 i 1985) o el cartell del Congrés Internacional d’Intel·lectuals i Artistes presidit per Octavio Paz en 1987. Una selecció dels seus millors treballs gràfics foren reunits a l’exposició 100 Carteles (1994), celebrada a Mèxic DF. En 1993, rebé el Premi Alfons Roig per la seua aportació a l’art contemporani. En 1997, el Ministeri de Cultura francès el nomenà Chevalier des Arts et des Lettres. De 1980 a 1995, dirigí la Sala Parpalló de la Diputació de València. Durant cinc dècades, Artur ha fet exposicions a l'Estat espanyol, USA, Mèxic, Alemanya, Xina, Romania, França. Hi ha obra seua a les col·leccions d’art contemporani del Museu de la Ciutat, a València, la Diputació de València, el Museu d'Art Contemporani de Sevilla, el Museu Nacional Centre d'Art Reina Sofia, l’IVAM, el Museu de la Solidaritat Salvador Allende de Santiago de Xile, el Museu d’Art Modern de Wroclaw (Polònia), la Kunsthalle Lund (Suècia), el Centre Cultural Bancaixa de València, el Centre d'Art Àcentmètresducentredumonde de Perpinyà, la Fundació Pilar i Joan Miró de Palma de Mallorca...

La col·laboració d’Artur amb Xàtiva ve de lluny. Als setanta, dissenyà el cartell de la I Setmana Cultural de l’Associació d'Amics de la Costera. Una de les primeres exposicions organitzada per aquesta entitat, a principis dels vuitanta, fou Bandera Bandera, sèrie de pintures, escultures, dibuixos i objectes realitzats per l'artista. Al catàleg col·laboraren personalitats com Trini Simó, Alfons Roig, Francesc Mira, Raimon, Josep Vicent Marqués, Vicent Andrés Estellés, Andreu Alfaro, Joan Fuster. Heras també és autor del disseny i les il·lustracions d'algunes publicacions d’Amics de la Costera —de les edicions de bibliòfil i butxaca del Xàtiva d'Andrés Estellés, posem per cas. Fins al dia 29 encara hi ha temps de visitar els edificis que alberguen la mostra Sura com el desig i el destí en la memòria, antològica d'Heras que suscita l'admiració de profans i especialistes. Trigarem a veure en Xàtiva altra exposició comparable. Potser alguns xativins ho ignoren, però Sura com el desig és assimilable als grans esdeveniments culturals internacionals.

(publicat a Levante-EMV, el 11/05/2019)

dimecres, 8 de maig del 2019

RV3: Impressions Trio

Aquest dijous, a les 20.00 hores, Impressions Trio actuarà a la Casa de Cultura de Xàtiva. El concert clausura el conjunt d'activitats organitzat per l'Associació d'Amics de la Costera amb motiu de l'exposició Disseny gràfic i música popular, del jazz al pop-rock.


Ricardo Valverde, guitarrista i compositor

Ricardo Valverde no sols ha estat influït pel jazz i les músiques del món, sinó també pels músics i compositors clàssics. El repertori del guitarrista està basat en composicions impressionistes tant espanyoles com franceses del segle XIX i principis del XX d'autors com Albéniz, Debussy, Granados, Satie, Falla o Fauré. Ricardo i els seus acompanyants realitzen els arranjaments i les interpretacions amb el llenguatge de la improvisació en format de trio. En 2003, el guitarrista s'establí en Holanda per a seguir estudis de jazz al Conservatori Reial de la Haia i al Conservatori de Rotterdam, on rebé el seu títol de bachelor de jazz (Bmus) en 2008 i el títol de master de guitarra (Mmus) en 2010. En aquest país estudià guitarra amb Martijn van Iterson i Peter Nieuwerf entre d'altres. El seu mentor principal en composició, interpretació i trio fou Kris Goessens. Durant els seus estudis de bachelor i master, cursà matèries opcionals en l'especialitat de composició amb professors de tècniques diferents (barroc, contemporani, bandes sonores per a cine i clàssic), a més de l'especialitat de jazz. Ha tingut masterclasses amb Kurt Rosenwinkel, Gilad Hekselman, Gwilym Simcock, Barry Harris, John Abercrombie, Jesse van Ruller, Hein van de Geyn i David Liebman. El procés formatiu de Valverde, fruit de la seua investigació dels compositors impressionistes i el jazz, el portà en 2008 a publicar la tesi final de carrera al conservatori superior d'Holanda, L'impressionisme francés i el jazz: corrents mutus (2008). Les seues recerques musicals l'han dut durant anys a l'anàlisi i l'estudi del repertori del seu instrument. Ha transcrit peces de piano a guitarra. Realitzà en Holanda un màster de dos anys, durant el qual estudià l'aplicació pràctica del fraseig rítmic i el desenvolupament temàtic per a format de trio de jazz (2010). Volia portar la guitarra a uns paràmetres interpretatius i tècnics expressius i profunds, donar peu a una ampliació de recursos en aquest instrument. Valverde lidera el projecte Impressions Trio. Les seues improvisacions tenen format de cambra (guitarra, contrabaix i percussió) característic tant del jazz com de la música culta. Fusiona de manera orgànica sons de diversos universos, músiques del món, música clàssica, jazz. Ha actuat amb nombrosos i excel·lents músics internacionals. Ha col·laborat en molts projectes musicals a Itàlia, Espanya, Bèlgica i Holanda, i ha actuat en famosos clubs de jazz, teatres i festivals de jazz com el “Delft jazz festival”, el “Haarlem jazz festival” i el “Roundtown North sea jazz festival”, entre d'altres. Resideix a València on lidera el  Luz Quartet, amb el qual ha publicat el disc Luz (2017), basat en composicions contemporànies de jazz, escrites des de la seua tornada d'Holanda, inspirat en la llum de València. Prepara el seu segon disc amb el Luz Quartet. Alhora, lidera Rv3: Impressions Trio i desenvolupa arranjaments per al grup, homenatjant els compositors impressionistes que més l'han influït.

Matthew Baker, contrabaix

Nascut a Maine, Estats Units, Matthew Baker començà a treballar professionalment als tretze anys com contrabaixista tutti, i després solista, amb l'Orquestra Simfònica de Sioux City. Abans d'arribar a Espanya, Matthew Baker tocà amb grans orquestres, com la London Symphony Orchestra, Philharmonia Orchestra i BBC Philharmonic. Actualment té plaça de professor a l'Orquestra del Palau de les Arts, fundada per Lorin Maazel i Zubin Mehta. Com a solista ha tocat amb el Sioux City Symphony i amb conjunts de cambra com el grup valencià Moonwinds, l'Ensemble La Seu i Koutet. És membre fundador del grup de cambra Elan Quintet, que ha firmat amb Naxos per a gravar el cicle del compositor francés-britànic George Onslow. Com intèrpret de música del món i jazz, Matthew ha gravat dotze discos amb llegendes cèltiques com Catriona McKay, Chris Stout i Mairi McInnes, i també amb els grups de jazz JPMB i Matt Baker i Fabio Zambelli Duo. Matthew treballa amb coneguts músics de jazz, com ara Dave Samuels, Bob Mintzer, Terri Lyne Carrington, Ryan Kisor, Jorge Pardo i Victor Mendoza.

Sergio Martínez, percussió

Nascut a Madrid el 1977, Sergio Martínez és un dels percussionistes espanyols amb major projecció internacional, graduat en Berklee College of Music i màster en performance en Berklee València, on exerceix com a professor. Ha col·laborat amb figures del flamenc com José Mercé, Diego el Cigala, Niña Pastori, Jorge Pardo i Diego de Morao, i amb altres artistes com Paul Simon, John Patitucci, Joe Lovano, George Garzone, Terri Lyne Carrington, Antonio Heart, Gerald Clayton i Danilo Pérez.

dimarts, 7 de maig del 2019

Dómisol Sisters


Dómisol Sisters és un grup vocal femení format en 2010, amb idea d'oferir un repertori que se centra en cançons dels anys 20, 30, 40 i 50 del segle XX de moda als EEUU. Les Dómisol volen que els amants del jazz gaudisquen amb l'alegria i la riquesa musical que es va viure durant l'era del swing. En juliol de 2012, presentaren llur primer disc, The music goes round & round. En febrer de 2014, el segon, Get on board. Recentment, han enregistrat Take Away Swing. Amb tres àlbums, la banda ofereix uns concerts plens d'optimisme i alegria. Evoquen algunes formacions vocals de les primeres dècades del segle XX, com les Boswell o les Andrew Sisters. Les Dómisol Sisters són Mélanie Lapalus, Carla Saz i Mireia Serrano. A més de meravelloses harmonies vocals i un espectacle amb encertades coreografies i ple d'optimisme i bones vibracions, ofereixen magnífics arranjaments instrumentals i inspirats solos executats pels bons músics que les acompanyen, un pianista, Eduard Marquina, un bateria, Simone Zaniol, i cun ontrabaix,  Jaume Guerra. Han actuat en indrets com el Café Mercedes, la Sala Òpera, la Sala Matisse, el Jardí Botànic, Teatre El Musical (TEM) del Cabanyal o el Teatre Flumen. També han participat en el Festival Internacional de Torrevieja i la I Setmana de Música Negra d'Alacant. Demà dimecres, a les 20.00 hores, les Dómisol Sisters actuaran en la Casa de Cultura de Xàtiva. El concert s'incriu en el conjunt d'activitats que organitza l'Associació d'Amics de la Costera amb motiu de l'exposició Disseny gràfic i música popular, del jazz al pop-rock, que romandrà oberta fins aquest dijous.

dilluns, 6 de maig del 2019

Luis Martín


Luis Martín, periodista, ha escrit en publicacions com Actual, El Independiente, Vibraciones, Diario 16 o Vivir en Madrid i ha dirigit programes musicals en Radio 16, Onda Cero, Europa FM i Onda Madrid. Entre 2007 i 2009, fou membre del Consell de la Música de l'Institut Nacional de les Arts Escèniques i la Música (INAEM) i, des de 1993, és crític musical en ABC. Actualment, exerceix la direcció artística de JAZZMADRID. És crític de jazz de la revista Scherzo, i dirigeix i presenta en Radio Clásica els espais Solo jazz, Los clásicos del jazz y del swing i El mundo en Radio Clásica. Té publicats alguns llibres, com ara Bob Dylan i el volum de relats Los Olvidados. El proper dimarts, a les 20.00 hores, Luis Martín pronunciarà en la Casa de Cultura de Xàtiva la conferència Consideraciones sobre los orígenes del jazz. La xerrada s'incriu en el conjunt d'activitats que organitza l'Associació d'Amics de la Costera amb motiu de l'exposició Disseny gràfic i música popular, del jazz al pop-rock, que romandrà oberta fins aquest dijous.