S'ajorna la mobilització docent

Mai no s'havia vist una protesta de docents públics com la d'aquest final de curs, amb una vaga indefinida que ha superat el mes de durada. S'han realitzat moltes assemblees, manifestacions i concentracions multitudinàries i altres mobilitzacions. També s'han celebrat vàries reunions dels representants sindicals del sector amb la Conselleria d'Educació, que ha posat múltiples traves al diàleg. L'enorme protesta era transversal. A l'inici del conflicte, van donar suport a la plataforma reivindicativa cinc sindicats: STEPV, UGT, CCOO, CSIF i ANPE. No es pot sostenir —com es fa des del PP— que l'esquerra haja manipulat la vaga; dos sindicats convocants, CSIF i ANPE, no són precisament sospitosos d'esquerranisme. S'afirma recurrentment que el professorat és majoritàriament d'esquerres. Mmm. Als distints centres en què vaig exercir la docència abans de jubilar-me hi havia gent de totes les ideologies. Col·legues meus manifestaven sense embuts les seues conviccions de dretes. La consellera Carmen Ortí ho sap i ha jugat a dividir el professorat.

Conselleria firmà un acord exclusivament salarial amb CSIF i ANPE, que van acceptar una puja salarial de 200 euros bruts a pagar en tres terminis fins a 2028. En el pecat està la penitència. Molts afiliats d'aquestes dues organitzacions se n'han donat de baixa, per considerar que els seus representants han acceptat engrunes. Els altres tres sindicats denunciaren la mala fe negociadora. S'ha de tenir present que el professorat valencià arrossega dècada i mitja de pèrdua de poder adquisitiu. Jo encara recorde la retallada que experimentà el meu sou a la darreria del govern de Rodríguez Zapatero. Des de llavors, el tram salarial autonòmic no s'ha actualitzat. La demanda inicial dels sindicats era una puja esglaonada, fins a 2029, de 400 euros mensuals i revisió anual del salari d'acord amb l'IPC. Però els docents no demanaven sols alça salarial. Reivindiquen un ensenyament públic més digne. Això passa per disminuir ràtios, augmentar plantilles (amb més docents i amb reforç d'especialistes en atenció a la diversitat dels alumnes), cobrir baixes, reduir burocràcia, millorar infraestructura i equipaments, defendre i promoure el valencià a l'escola...

El percentatge d'ensenyants en vaga a Xàtiva i la seua comarca ha estat molt elevat. Als instituts xativins, oscil·là entre el 60 i el 65% durant els primers dies i en moments puntuals —coincidint amb les grans manifestacions al Cap i Casal, per exemple. A Xàtiva també s'han fet assemblees, tancaments, concentracions i manifestacions. El punt local de referència per a aquestes accions ha estat l'IES Josep de Ribera. En primària hi ha hagut certa intermitència; en els dies àlgids, diferents escoles van funcionar amb serveis mínims, perquè la majoria dels mestres estava en vaga. Conforme anaven transcorrent les setmanes, el percentatge de seguiment minvà, però mai no baixà del 30%. Ja es pot dir que hem assistit a la major vaga d'ensenyants públics de què es té notícia. Ha suposat un gran sacrifici per als seus seguidors, malgrat la constitució d'una caixa de resistència per part dels sindicats. A causa del descompte salarial per jornada de vaga, alguns ensenyants han perdut un mes de sou i les parts proporcionals de les pagues extraordinàries i les vacances. ¡Una "pasta" que s'ha estalviat la Conselleria d'Educació! Veurem en què la despèn.

Altra circumstància que sorprèn és l'enorme suport que pares i alumnes, integrants també de la comunitat educativa, han donat a la vaga. En aquestes planes, Luis S. Villacañas explicava com les famílies s'adonen que els cal la institució escolar per a crear comunitat. Els ensenyants que mostraven en silenci llurs jupetins grocs al pas de María José Catalá presidint la processó del Corpus de València van rebre una allau d'aplaudiments. A Xàtiva, la Moma lluïa un cor verd de suport als docents en vaga. I és que els pares també demanen millores en l'escola pública. Però el curs està a punt d'acabar i ha calgut suspendre la vaga. Des de conselleria s'ha fet el possible per avortar el diàleg. El conflicte s'ha tancat en fals, perquè la majoria del professorat considera insuficient l'última oferta de l'administració. Per tant, a partir de setembre podrien tornar les mobilitzacions. Els docents difícilment faran marxa enrere en les seues reivindicacions; no han arribat tan lluny per a conformar-se amb unes molles. ¡L'eterna lluita per bons serveis públics!

(publicat a l'edició digital de Levante-EMV, el 13/06/2026)

¿Vaga política?

Durant les cinc setmanes de vaga dels docents del sector públic, hem sentit a dir vàries vegades, a diversos portaveus de la Generalitat, que la vaga és política. ¡Al·leluia! Les nostres autoritats peperes han tornat a descobrir Amèrica. També hauran recordat que els gats miolen o la llet és blanca. Anem a veure. Les vagues han estat polítiques des que tinc memòria, especialment les convocades per treballadors dels sectors públics. Aturar la seua activitat és la millor eina de què disposen els treballadors per a millorar les seues condicions laborals. Polítiques foren les vagues generals convocades contra Suárez, Felipe González, José María Aznar, Rodríguez Zapatero i Mariano Rajoy. Una vaga es pot convocar contra la patronal o contra els governs, responsables de les decisions públiques econòmiques i socials. La pressió contra un govern pretén que aquest modifique les seues polítiques, que afecten condicions laborals. Per tant està descomptat el caire polític. Més específicament, quan els treballadors d'un servei públic (ensenyament, sanitat) fan pressió a un govern —estatal o autonòmic—, estan incidint de ple en les polítiques d'aqueix govern.

Els docents i el personal de serveis de salut que fan vaga solen perseguir dos objectius, el segon clarament polític: millorar les condicions laborals i modificar els models educatiu i sanitari. Els professors valencians en vaga, per exemple, exigeixen augments salarials, però també diverses millores (més inversions en infraestructures i equipaments, disminució de ràtios, augment de plantilles, defensa del valencià...) que persegueixen la dignificació d'un servei públic essencial. Això explica que conselleria s'haja posat de cul a la paret; el model de gran part dels vaguistes xoca frontalment amb el del PP, que és partidari de la mal anomenada "llibertat educativa", és a dir, de donar prioritat a l'educació privada concertada. En canvi, la majoria sindical està a favor d'augmentar la inversió en l'educació pública, per a evitar que esdevinga un gueto, un segment marginal que només aculla alumnes d'origen social desfavorit. En realitat, l'enteniment entre les parts és difícil per cinc o sis raons. El PP considera que l'STEPV és un submarí de Compromís. Aquest sindicat representa vora el 50% dels docents sindicats. Un autèntic malson per a la dreta.

L'STEPV s'oposà frontalment a la Llei de Llibertat Educativa que impulsà José Antonio Rovira quan era conseller d'Educació. Des de llavors, no dissimula la seua aversió contra els dirigents del sindicat d'àmbit estrictament valencià. L'actual consellera, Carmen Ortí, no té cap marge de maniobra en matèria econòmica; els diners depenen de Rovira, que ara és conseller d'Hisenda. Invertir en millorar serveis públics exigeix ingressos fiscals suficients, però el PP és partidari de reduccions dràstiques d'impostos, sobretot als més rics, i ha rebutjat l'oferta de finançament autonòmic presentada pel govern central que implicaria 3669 milions d'euros addicionals per a la Generalitat. Com ja s'ha dit adés, el PP propugna el model neoliberal, la privatització de tots els serveis públics. I la cirereta del pastís és la llengua. La dreta i la ultradreta no en volen saber res. Desitjarien que el valencià esdevingués una relíquia merament folklòrica. PP i Vox són enemics aferrissats de la nostra llengua. Per tant, el xoc de trens estava garantit. Conselleria s'ha dedicat a dilatar en el temps la negociació amb els sindicats, per a provocar el cansament dels docents en vaga.

També ha fet servir l'estratègia de dividir i desprestigiar el professorat —amb escàs èxit, perquè la vaga ha comptat amb un enorme suport social. Arran de l'agressió d'un policia a una mestra jubilada que es manifestava pacíficament, el president Pérez Llorca declarà que estava en contra de totes les violències, donant a entendre que els vaguistes són violents. ¡Això sí és fer política de la dolenta! Caldria recordar-li al president coses elementals. Les manifestacions i les vagues, que compten amb empar constitucional, impliquen per definició alguna dosi de coerció: s'entrebanca el trànsit rodat, s'atura la producció o la prestació d'un servei... Però això no pot confondre's amb violència. Sense certa coerció, els drets a fer vaga o a manifestar-se no tindrien sentit. També les patronals o els governs coaccionen sovint els treballadors per a impedir-los d'exercir els seus drets. La vaga i les manifestacions del professorat valencià han estat absolutament pacífiques i han comptat amb enorme suport de les famílies afectades. ¿Que han tingut un caràcter polític, a més de laboral? I tant. L'exercici de drets —d'expressió, de manifestació— sempre és polític.

Educació nacional-catòlica

El cinquantenari de la mort de Franco continua fent aflorar records de la infància transcorreguda en temps de dictadura. Encara mantinc vives imatges del meu pas per tres escoles. En la dècada dels cinquanta, l'edifici de la Ferroviària, a la plaça Espanyoleto, albergava unes aules de cagons en què em van matricular. Doña Conchita era una de les mestres. La meua iaia materna em duia i m'anava a buscar molts dies. Posteriorment, em matricularen en altra escola. Funcionaven a la plaça del Cid —actual plaça de la Trinitat— dues aules de xiquets amb dos mestres: don Adolfo i don Eugenio. Dir que aquest segon era mestre és dir massa. Era falangista. En acabar la guerra, com sabia de lletres i havia donat suport al bàndol franquista, fou recompensat amb una plaça de mestre nacional. Don Eugenio no tenia ni idea de pedagogia, ni de didàctica, ni de res, però feia d’home orquestra; sabia tocar el violí i escrivia cròniques per a Levante. Un incís: en aquella època, Levante no era ni mercantil, ni valencià, ni pertanyia a Editorial Prensa Valenciana SA; era propietat del partit únic, el Movimiento, una organització amb escassa fiabilitat periodística.

¿I què feia en classe don Eugenio? Escrivia amb una vella màquina Olivetti les seues cròniques periodístiques, anunciant que el governador civil i cap provincial del Movimiento havia visitat Xàtiva, s’afaitava davant d'un espill i orinava en una botella (dissimuladament, darrere la seua taula). Mentrestant, ¿què fèiem els alumnes? Contemplàvem al·lucinats l’espectacle i apreníem de memòria l’Enciclopedia Álvarez. Sovint, el "mestre" s'adormia. Quan es despertava, posava els alumnes en fila i, brandant una vara, ens preguntava la lliçó. Dilluns, tocava recitar els rius del vessant atlàntic: el Miño, el Duero, el Tajo, el Guadiana i el Guadalquivir. Dimarts, les taules de multiplicar. Dimecres, les festivitats del règim: u d'abril, Día de la Victoria, divuit de juliol, Día del Glorioso Alzamiento Nacional, u d'octubre, Día de la Exaltación a la Jefatura del Estado, dotze d'octubre, Día de la Hispanidad, vint de novembre, Día del Dolor (per la mort de José Antonio Primo de Rivera)... Quan acabàvem de dir la lliçó, els xiquets sèiem als pupitres, trèiem els nostres quaderns i havíem de copiar tots els dibuixos i els textos d'aquelles festivitats.

Era una roda inacabable; exhaurides les diades del santoral franquista, havíem de tornar a copiar textos i dibuixos una vegada i altra. Llavors ja existia l'assetjament escolar. Fasanar, un animal, em pegava al carrer. Jo vaig fer amistat amb dos condeixebles, Díaz i Guerri, fill del director de l'Institut Josep de Ribera. A l'hora del pati, estretíssim, formàvem una fila i ens repartien la llet en pols de l'ajuda nord-americana. És clar que no hi apreníem gran cosa. (Realment, jo ja sabia llegir i escriure abans d'anar a aquella escoleta situada als baixos de l'anterior Casino Republicà; m'havia ensenyat mon pare a casa.) Amb el sistema docent de don Eugenio, els coneixements dels alumnes eren —ja us ho podeu imaginar— d’una vastitud indescriptible. Jo volia perdre de vista cau i mestre, considerat per molts xativins un veritable geni. (Cinc dècades després, la sala de columnes de la Casa de Cultura exposaria obres d’un pintor local. Un dels quadres es titulava Violinista. Era un retrat de don Eugenio.) En fi, vaig pregar als papàs que em canviaren d'escola.

Els meus progenitors van decidir de portar-me als "Pares" —al col·legi dels Missioners Fills de l'Immaculat Cor de Maria. Com ja he explicat en altra ocasió, l’estada dels claretians en Xàtiva fins a 1973 no estigué lliure de contradiccions. D’una banda, van educar generacions de xiquets que altrament no haurien rebut un ensenyament —primari sobretot— mínimament reglat. (Els alumnes d’origen més humil tingueren així certes possibilitats de promoció social.) Ara bé, els claretians també col·laboraren a sostenir el nacionalcatolicisme a la nostra ciutat. El primer dia que els papàs em portaren al nou col·legi, ens va rebre el pare Sanz, que havia de decidir quin grau em correspondria. Em va fer la famosa pregunta: A ver, chiquito, ¿qué pesa más, un kilo de paja o un kilo de plomo? I jo, com un beneït: ¡El kilo de plomo! El claretià: Ale, a cuarto de primaria. I començà el meu periple per les aules claretianes fins al final del batxillerat. Després cursaria el "Preu" a l'institut. Vaig rebre una educació nacional-catòlica, però vaig sobreviure.

(publicat a l'edició digital de Levante-EMV, el 24/01/2026)

Prurit classista

La història de la capacitació per a exercir oficis o professions és ben antiga. A l'edat mitjana, els encarregats de certificar-la eren els gremis. Un xiquet entrava com aprenent en un gremi, sovint a canvi només d'habitació i menja, anava ensenyant-se l'ofici i podia arribar amb el temps al grau de mestre —de mestre d'obres, posem per cas. Per a exercir una professió calia obtenir un títol expedit per alguna universitat. Els estudis de dret i de medicina, per posar dos exemples, són molt antics. El títol de batxiller en arts era el grau universitari inicial, que concedia la facultat d'arts; seguia el grau de magister. Els estudis culminaven amb el grau superior de doctor. Ja es veu que, bàsicament, l'esquema continua vigent. Des de l'edat mitjana, qui es dedicava al dret o la medicina era considerat professional liberal. A la fi del renaixement i la primeria del període de la il·lustració es produí la separació entre les ciències i les humanitats. Durant el segle XVIII, es crearien les escoles estatals per a formar tècnics, com ara enginyers de camins o arquitectes. Al XIX, sorgirien també els col·legis encarregats de certificar la idoneïtat de certs professionals.

Avui, la col·legiació té rang constitucional i és obligatòria per a moltes professions, sobretot per a les relacionades amb la salut, el dret i la construcció (arquitectura, enginyeries...). Sovint s'ha discutit l'obligatorietat dels col·legis professionals, que solen ser percebuts com mecanismes de recaptació. «Vas, pagues la quota, et posen un segell i llestos», es queixen alguns. Hi ha, però, un element de reflexió més profund. Entre els objectius dels col·legis professionals està la vigilància de l'exercici de la professió i de l'observança de les normes deontològiques. ¿Això és necessari en totes les professions l'exercici de les quals exigeix estar col·legiat? Imagine que es tracta en alguns casos de lluitar contra l'intrusisme professional. ¿L'Estat no pot encarregar-se de vigilar? I ens podem plantejar una última pregunta: ¿demanar a un professional que es col·legie no suposa dubtar del títol de grau, màster o doctorat que li ha expedit una universitat, i de la formació d'especialitat en el cas dels metges? Fins ara, jo no trobava una resposta inequívoca. I continue sense trobar-la, bé que la situació universitària ha canviat molt des que jo vaig estudiar.

Han proliferat guinguetes universitàries privades que expedeixen títols de grau i màster com una parada de xurros. ¿Però els col·legis professionals són garantia que gent titulada per aquestes guinguetes exercisca la respectiva professió amb probitat? No sé. Però tornem a la capacitació per a exercitar certes activitats. ¿Cal un títol universitari per a exercir un càrrec polític? ¡No cal ni títol ni estar col·legiat! Per a obtenir una acta de diputat només calen vocació política, ideari, confiança del teu partit i suport dels electors. Per a ser president de govern tampoc no és necessari cap títol. Basta amb el suport de la majoria parlamentària que hagen elegit els ciutadans. I es pot ser ministre o conseller si es compta amb la confiança del president. Corre la brama que han de governar els millors. ¿Qui són els millors, els qui són més honorables o els qui tenen més títols? Jo he conegut persones amb titulació universitària que no tenien ni idea de res, de vegades ni de la seua especialitat. També es pot ser universitari i mala persona. En canvi, hi ha gents que no tenen estudis universitaris reglats, però són un pou de saviesa adquirida de manera autodidacta.

¿Haurien de governar només els científics? Sòcrates contemplà aqueixa possibilitat —ho veiem en un dels Diàlegs de Plató—, però va concloure que la polis ha de ser regida pels polítics. Els científics poden aconsellar, però no tenen sovint més informació que la resta dels ciutadans, perquè la ciència i la filosofia es guien pel principi d'incertesa. A més, el col·lectiu científic no està lliure de contradiccions. En fi, res no impedeix que un electricista, una reposadora de súper, un oficial paleta, una mecànica, un miner, una treballadora d'arts gràfiques o un sindicalista puga ostentar un càrrec polític per elecció o designació. És lògic que siga així. Altrament, la classe treballadora tindria molt restringit l'accés a la política. De fet, el té prou restringit. (Això sí, com més formats estiguen els polítics, millor.) Llavors, ¿a què obeeix la dèria per mostrar títols universitaris, destapada arran del cas de Noelia Núñez? És una història molt llarga. Ja fa anys, l’accés universal a l’educació, impulsat per l'estat del benestar, tingué un efecte inesperat: el batxillerat deixà d'actuar com a barrera de classe. Abans, els títols acadèmics havien estat molt valorats.

 

Quan sols la classe mitjana cursava estudis superiors, els seus títols eren molt apreciats, perquè proporcionaven mobilitat ascendent. Quan la universitat es massificà i s’obrí a totes les classes socials, els títols deixaren de ser selectius; la devaluació del sistema educatiu a causa de la seua democratització universal, amortitzà la utilitat del títol com a mèrit. Però s'ha perpetuat en les classes altes el prurit de tenir estudis universitaris. «¿Com pot ser que el fill d'un obrer siga més que el meu fill?», pensen els membres de les elits. Jo he arribat a escoltar aquesta frase literalment, quan encara era professor en actiu. S'ha de tenir present que estudiar el batxillerat i una carrera requereix esforç i talent. ¿Què fem si el xiquet no aprova? (Segons es diu al "Nou Testament", «L'Esperit Sant distribueix els dons com vol.» ¡No passa res! Aquí entren a funcionar moltes escoles i universitats privades que solucionen el problema. ¡Amb diners, torrons! Pablo Casado, per exemple, aprovà dotze assignatures de Dret —d'un total de vint-i-cinc— i aconseguí el títol en quatre mesos, després d'haver estat elegit diputat a l'Assemblea de Madrid. ¡Tot un rècord!

Professors de la Cardenal Cisneros diuen que Esperanza Aguirre i altres càrrecs del PP trucaven sovint a la universitat per a urgir l'aprovat de Casado. (Li havia costat set anys aprovar en Icade les altres tretze assignatures.) Per a molts polítics de dretes, tenir títols universitaris —més d'un si és possible— ha esdevingut un prurit classista. Com no poden suportar la idea de no tenir-ne, estan disposats fins i tot a mentir i a inventar titulacions inexistents. I el classisme es filtra cap a baix i contamina, dissortadament, alguns polítics d'esquerres —socialistes, per exemple. Als diputats i als senadors no els cal aportar cap títol quan accedeixen als seus càrrecs. Però la informació que vulguen aportar ha de ser veraç, perquè així se'ls demana en una declaració responsable que han de firmar. Mentir amb el currículum és un mal símptoma. Denota autoodi, classisme o manca d'honestedat, tres característiques gens desitjables en homes i dones que hagen de representar-nos o regir la cosa pública. ¡Perill! Hem d'aspirar a tenir polítics ben formats, però sobretot honestos. L'espectacle d'aquests dies duu a la desafecció política, perillosa per a la democràcia.

Panorama educatiu a Xàtiva

Sembla que l'ensenyament públic no rutlla massa bé a Xàtiva. Això no és cap novetat. En 2024, la majoria de les Corts que dóna suport al govern valencià, formada pel PP i Vox, aprovà la llei de llibertat educativa, una contrareforma que pretén reduir a la mínima expressió l'ensenyament públic i convertir els seus centres en guetos. A Xàtiva no calia fer massa esforç. Ja abans de la llei, alguns centres públics de ciutat vella i el Raval acollien molts fills d'immigrants i persones d'extracció social baixa. Paral·lelament, els centres privats concertats tenien molta demanda. La implantació del districte únic apel·lant a la llibertat d'elecció ha consolidat el fenomen. És lògic; si hi ha un districte escolar únic i tots els centres elegits per ordre de preferència es prenen en consideració al baremar les sol·licituds de matrícula, pares de zones deprimides no volen que els fills vagen al centre públic del barri, ple d'immigrants. Alguns, l'Attilio Bruschetti, per exemple, són l'excepció a la tònica general. I ja que esmentem l'Attilio, anem a parlar del Pla Edificant.

Aquest pla fou dissenyat pel Botànic per tal d'accelerar la construcció, l'ampliació, l'adequació i la reforma de centres docents públics. Preveia la delegació de competències als ajuntaments perquè aquests pogueren realitzar tràmits previs relatius a la viabilitat de parcel·les, redacció, supervisió i aprovació de projectes, licitació, serveis auxiliars necessaris per a l'execució de l'obra, direcció facultativa, etc. El finançament corria a càrrec de la Generalitat. L'Ajuntament de Xàtiva va sol·licitar que s'inclogueren obres de construcció i reforma de set centres, però la conselleria només acceptà la inclusió de quatre: el centre d'educació especial Pla de la Mesquita, l'IES Josep de Ribera, el CIPFP La Costera i el CEIP Attilio Bruschetti. ¿Com marxa el Pla Edificant a Xàtiva? ¡Regular! L'ampliació de l'IES Josep de Ribera està enllestida fa temps. Les obres al CIPFP La Costera estan en curs. Però la construcció del CEE Pla de la Mesquita està paralitzada des del final de l'anterior període municipal. Sembla que hi hagué modificacions al projecte, apujà el cost d'execució de l'obra i cal esperar que l'empresa adjudicatària acabe de pensar-s'ho.

¿I què passa amb l'Attilio Bruschetti? Que cap empresa constructora no ha licitat per la reforma integral del col·legi, pressupostada en 826.295 euros. (En el procediment obert, basta una sola empresa licitant per a procedir a l'adjudicació d'un contracte d'obra pública.) L'Ajuntament s'ha posat en contacte amb vàries constructores, però cap no està interessada en l'obra. ¿Per què? Segons diuen els empresaris, conselleria tarda moltíssim a pagar. (Recordem que les obres del Pla Edificant les paga la Generalitat.) Sembla que la demora en els pagaments ha augmentat des que governa el PP. La reforma del centre s'aguanta per un fil. L'obra tarda molt a adjudicar-se i conselleria podria retirar la delegació de competències perquè l'obra tarda molt a adjudicar-se. ¡El peix que es menja la cua! Si la reforma queda fora del pla, ¡a començar de zero! També seria casualitat que no es rehabilités un dels pocs centres públics que no han esdevingut guetos. En fi, a més dels terminis d'obres, els retalls de personal també amenacen l'ensenyament públic xativí. Dos centres, el CIPFP La Costera i el CPFPA Francesc Bosch i Morata en van a patir.

Els retalls fan feredat. Conselleria ha reduït un 50% la plantilla del centre públic de formació de persones adultes, que gaudeix d'un enorme prestigi. ¡El 50%! Això significa que caldrà reduir grups i horaris i deixar d'impartir molts programes (de primària i secundària per a l'obtenció del graduat escolar i el graduat de l'ESO, d'alfabetització, de castellà i valencià per a immigrants, d'anglès, de competències digitals...). El retall també posa en perill la integració dels estrangers. Quant al centre integrat públic de formació professional, perdrà cent trenta hores docents, que implica la pèrdua de vuit llocs de treball i la disminució d'oferta formativa. Total: la combinació de retards en l'execució d'obres i els retalls de plantilles auguren un panorama molt dolent per a l'educació pública a partir del pròxim setembre. Dies enrere, Pedro Sánchez deia que invertir un 5% del PIB en defensa, com vol l'OTAN, equivalia a pujar imposts i retallar serveis socials. Al PP li semblava bé això del 5% en defensa. Ja sabem per què. No té problemes amb els retalls.

(publicat a Levante-EMV, el 26/07/2025)

Cites culturals

Educació i memòria

Llibertat d'elecció per als de sempre

La dreta torna a parlar de llibertat educativa, però elegir plaça escolar només està a l'abast teòric dels urbanites. I no sempre, si implica capacitat d'elecció entre centres de la mateixa o de distinta titularitat. A l'interior de la ciutat, sol haver-hi diferències entre uns barris i altres; tots no estan igualment dotats. A Xàtiva tenim un exemple: el barri nord-oest, el més poblat de la ciutat, no compta amb col·legi públic d'infantil i primària. I els xativins de confessió evangèlica, ¿poden triar un centre de primària que s'adapte totalment a les seues preferències? Ja es veu que la llibertat teòrica d'elecció de centre escolar troba molts obstacles per a la seua materialització plena; a tot estirar, només conflueixen les premisses per a la diversitat d'opcions en espais urbans habitats per classe mitjana i gent de casa bona.

Contrareforma educativa

Amb el suport dels dos partits, PP i Vox, que formen majoria parlamentària a les Corts, ha estat admesa a tràmit la proposició de llei de llibertat educativa. Portaveus de la dreta han manifestat que cal recuperar la llibertat d'elecció dels pares, menyscabada per l'anterior govern d'esquerres. L'Acadèmia Valenciana de la Llengua, ens normatiu oficial segons l'Estatut d’Autonomia, ja ha expressat la seua gran preocupació per la situació d'inferioritat en què quedarà el valencià si la proposició de llei supera el tràmit. Un informe de la Universitat de València, que ha aprovat per unanimitat el seu Consell de Govern, també critica durament la proposició de llei. «Invocant el valor suprem de la llibertat d'elecció lingüística, arracona en la pràctica els valencianoparlants, que no podran fer valdre els seus drets.» Convé recordar que les llibertats no són absolutes. La d'instrucció està molt limitada; les matèries del currículum les decideix el legislador. Per tant, una família amb fills en primària no té llibertat per a modificar el programa de matèries establert per llei. Els xiquets han d'aprendre totes les assignatures reglades; no hi ha currículum a la carta.

Ningú no pot elegir llengua i rebutjar matemàtiques, per exemple. Només a partir de secundària hi ha cert marge per a l'elecció; hom pot triar optatives, modalitats de batxillerat... Però tampoc no existeix possibilitat de rebutjar matèries troncals o específiques de modalitat. Els impulsors de la norma que es debat a les Corts parteixen d'una premissa falsa. Segons ells, el valencià està plenament normalitzat. Però això no és cert. La nostra llengua necessita una especial protecció. Això sembla importar un rave a la dreta, que vol convertir el valencià en una relíquia folklòrica, com també pretén reduir a la mínima expressió l'ensenyament públic. Perquè hi ha altre aspecte de la norma del que es parla poc: la implantació del districte únic apel·lant a la llibertat d'elecció de centre. Aquesta pretesa llibertat no figura a la Constitució —entre altres raons, perquè seria impracticable en molts indrets. Les famílies de pobles com ara Bolbait, la Font de la Figuera o Llutxent mancarien d'aqueixa llibertat. Moltíssimes localitats només tenen una escola pública.

Com que la facultat d'elecció d'una plaça escolar sostinguda amb fons públics no és il·limitada, cal establir criteris de prioritat quan totes les peticions no poden ser ateses. Un d'ells ha de ser el d'equitat. La perversió freqüent de convertir la llibertat d'elecció per part de l'alumne en llibertat d'elecció d'alumnes per part d'un centre pagat pel contribuent fa feredat. ¡Ni a restaurants, bars o sales de festa pot exercir-se sense més el dret d'admissió! Tots els barris d'una ciutat no són iguals. Uns estan poblats per immigrants o persones d'extracció social baixa. Altres, per classes altes o mitjanes. Es pot veure a Xàtiva. No habita el mateix estrat de gent a l'Hort de Mora que a l'Albereda de Jaume I. Si la llibertat d'elecció és absoluta, és a dir, si tots els centres privats tenen concertada la totalitat de cicles, etapes i unitats, i si hi ha un districte escolar únic i tots els centres elegits per ordre de preferència es prenen en consideració al baremar les sol·licituds de matrícula, pares de zones deprimides no voldran que llurs fills vagen al centre públic del barri, ple d'immigrants. La demanda dels centres concertats d'altres zones creixerà exponencialment.

¿Els titulars sentiran la temptació d'ampliar indefinidament les seues instal·lacions? Que tots els centres públics es buiden i tanquen és un escenari poc probable; els privats haurien d'acollir sí o sí immigrants i xiquets amb problemes de comportament i aprenentatge. Es més factible que els concertats, en tenir una demanada que excedisca la seua capacitat, trien els millors alumnes. Llavors, la xarxa pública, marginal, haurà de carregar amb els rebutjats. L’abisme entre centres concertats i públics serà irreductible. Els primers, sense necessitat d'innovar, sempre obtindran millors resultats. En canvi, aquells centres que hagen de lidiar amb alumnes problemàtics mai no aconseguiran reeixir. ¿Tindran llibertat d'elecció, les famílies? ¡No! Els centres concertats elegiran els "millors" alumnes i rebutjaran els "pitjors". L'escola ja no servirà per a compensar desigualtats. Augmentarà encara més la injustícia social. És evident que els poders públics no haurien de permetre aquest horitzó. Però estan clares les pretensions del govern de dretes, ¿no?

(publicat a Levante-EMV, el 18/05/2024)

El futur serà femení

La desigualtat entre homes i dones encara és ben gran, però diversos símptomes anuncien que el futur serà femení. Un àmbit que s'ha feminitzat molt és el literari. La narrativa, per exemple, ja havia de tenir des dels orígens ingredients atractius per a les dones, que sempre n'han estat les principals receptores. L'obra que mancava d'aqueixos ingredients estava condemnada al fracàs. Però la literatura era principalment escrita per homes. I només tenien accés a la lectura dones de classe alta. Tot això ha canviat. Diferents revistes i suplements culturals de diaris solen publicar les llistes dels millors llibres de l'any. En 2023, el nombre d'autores era aclaparant. Alguns noms es repetien en totes les llistes: Alana S. Portero, Maggie O'Farrell, Laura Ferrero, Marta Jiménez Serrano, Irene Solà, Elvira Navarro, Eva García Sáenz de Urturi, Dolores Redondo... Si mirem premsa escrita en la nostra llengua, set de dotze llibres i nou de quinze, recomanats per un diari i un setmanari, tenien autora: Imma Monsó, Andrea Genovart, Mònica Batet, Núria Cadenes, Eva Piquer, Maria Climent, Carlota Gurt, Anna Moner, Marina Garcés, Montserrat Corretger...

Els clubs de lectura —ignore si n'hi haurà algun a Xàtiva— estan formats majoritàriament per dones. Açò té molta rellevància; els llibres són transmissors d'estereotips de raça, de gènere, de classe... Sovint, el poder s'expressa a través de la literatura. L'establishment encara és masculí, però les dones van accedint gradualment als àmbits en què es remenen les cireres. El passat 14 de febrer, Felip VI presidí l'acte de lliurament de despatxos a una nova promoció de jutges. A la presidència sols hi havia homes, però integrava la fornada una immensa majoria de dones. El rei s'afartà d'encaixar mans femenines. Això no significa necessàriament que la nostra justícia vaja a millorar, ni que les noves jutges siguen més progressistes que els seus col·legues masculins, entre els quals predomina el conservadorisme. Però tot podria ser; els sondeigs del CIS indiquen que les dones es posicionen més a l'esquerra que els homes. El partit polític amb més suport electoral entre les dones és el PSOE, mentre que Vox atrau la major proporció de vot masculí.

En les últimes eleccions, el 44% de les dones va votar per partits progressistes o d'esquerres i el 31%, per partits de dreta i ultradreta. El fenomen es dóna en altres països (Alemanya, Polònia, Brasil...). Potser, la dona té més seny que l'home, o la consciència de la injustícia, la desigualtat, l'assetjament i la violència de gènere influeix en el posicionament. La inclinació per l'esquerra es manifesta sobretot entre xiques menors de 35 anys. Només els homes majors de 65 són majoritàriament d'esquerres. Dretització i reacció contra el feminisme estan protagonitzades principalment per xics joves. Existeix, per tant, una bretxa ideològica entre xics i xiques que va en augment. Però tornem als membres de la judicatura. Bé que siguen progressistes, pertanyen a l'establishment. Les dissonàncies amb persones dels seus cercles d'amistats pot complicar-los la carrera professional. Desentonar dels col·legues sol reportar problemes. Passa igual en altres professions de gent acomodada. Per això, més presència femenina als tribunals no garanteix res. A Xàtiva, els quatre jutjats de primera instància i instrucció tenen dones com a jutges titulars.

Les dones també són majoria a l'ensenyança primària, pública i concertada, i porten camí de ser-ho en secundària. Als col·legis d'infantil i primària de Xàtiva, els claustres estan feminitzats. Al CEI Teresa Coloma només hi ha dones, perquè els homes solen defugir l'educació infantil. La història es repeteix a la sanitat. El Centre de Salut d'Ausiàs March, que compta amb serveis de salut mental, pediatria, planificació familiar i atenció primària, té una plantilla de divuit metges, quinze infermers, una treballadora social i una higienista dental. Vora dos terços dels facultatius són dones. En infermeria, un treball tradicionalment femení, la quota puja al 95%. També són majoria aclaparant les auxiliars administratives. I sense sortir-nos de la sanitat, el farmacèutic és altre sector en què es van imposant les dones. Ja deuen ser majoria les titulars farmacèutiques de Xàtiva. En definitiva, bé que encara s'han de trencar sostres de vidre, ens dirigim cap a un món en què les dones tindran molt a dir, cosa que alguns homes, joves sobretot, no acaben de pair.

(publicat a Levante-EMV, el 06/04/2024)

Maleït percentatge

Si considerem la puntuació mitjana obtinguda, els resultats estatals del darrer informe PISA són prou dolents —els pitjors de tot l'històric de PISA en matemàtiques. També ha empitjorat la mitjana de lectura comprensiva. Ara bé, qui no es consola és perquè no vol; alguns estats del nostre entorn —França o Alemanya, per exemple— també han experimentat una bona davallada respecte de l'informe anterior. Però la dita popular («Mal de molts, conhort de necis») aconsella no buscar lenitius en l'ensopec alié. Pel que fa als estudiants valencians, els resultats remeten de nou a l'etern interrogant sobre la botella: ¿està mig plena o mig buida? Els alumnes del País Valencià igualen la mitjana espanyola en matemàtiques i estan per damunt en lectura. Seria ben interessant saber quin grau de competència en matemàtiques i lectura comprensiva tenen els alumnes xativins. Per analogia, podem deduir que la situació de Xàtiva deu ser semblant a la del conjunt del país. Òbviament, molta gent opina aquests dies sobre les causes dels mals resultats i sobre les mesures que caldria prendre per tal d'elevar el nivell instructiu dels nostres alumnes.

D'acord amb les afirmacions fetes per persones i col·lectius involucrats en la matèria (pedagogs, especialistes en diferents didàctiques, sindicats de docents, etc) les causes són múltiples: escassa inversió en educació; mancances en la formació permanent del professorat; absència d'incentius que promoguen la innovació metodològica i un millor treball docent; ràtios elevades; plantilles justes... Em ve a la memòria el ministre Wert. Ignorava quina cosa és donar classe a grups de trenta-cinc alumnes de segon o tercer d’ESO; va afirmar que els xiquets se socialitzen millor en classes ben abarrotades. Però cal fer anàlisis més concretes. Durant els setanta i la primeria dels vuitanta, s'utilitzaven a l'aula les tècniques Freinet, la impremta, la correspondència escolar... Jo encara recorde els periòdics d'aula que fèiem —supose que alguns alumnes també recordaran la "vietnamita", una impremta de gelatina. Aquelles tècniques anaren desapareixent a poc a poc. Durant vàries dècades, en classe de llengua, els xiquets passaven bona part de les seues etapes d'escolarització fent moltes activitats d’anàlisi sintàctica, omplint graelles amb pronoms febles...

Quasi tot se centrava al paradigma oracional. En canvi, es feien poques activitats de producció discursiva i textual —poca conversa i poca redacció. Jo ho notava en els alumnes de batxillerat. Tenien dificultat per a escriure comentaris de text o altres modalitats textuals per falta d’hàbit; rarament, al llarg de la vida acadèmica, s’havien vist obligats a escriure relats, articles d’opinió, resums, texts expositius. Tampoc no els havien ensenyat a fer-ho. Quant als idiomes estrangers, es dedicava poc de temps a la conversa. Finalment, hem assistit a l'eclosió de l'ús escolar de la tecnologia digital. Durant un temps, vam pensar que Internet seria una eina meravellosa. Avui sabem que també implica múltiples perills. Molts alumnes perden els hàbits de llegir en paper i escriure a mà. Sovint, els contextos familiars tampoc no ajuden. Tots aquests factors expliquen en part els baixos resultats que tradicionalment obtenen els alumnes als informes PISA. D'altra banda, els docents que volen fer les coses com cal han d'assumir una enorme càrrega de treball.

L'activitat de producció implica una llarga seqüència didàctica (anàlisi de models, produccions intermèdies, correcció d’esborranys, textos definitius) que esdevé un malson per a l'ensenyant; ha de corregir esborranys i treballs en net. Si un professor o una professora que done classe en sis grups d'ESO de trenta alumnes demana un text escrit, ha d’emportar-se a casa cent vuitanta treballs (tres-cents seixanta, si corregeix també esborranys). Amb una mitjana de dues pàgines per treball, el nombre total de pàgines mareja. Per això, alguns docents prefereixen graelles i solucionari. I per això, Ignatius J. Reilly, protagonista de La conxorxa dels necis, obra pòstuma de John Kennedy Toole, no tornava mai als alumnes els treballs corregits. En fi, el problema està detectat des de fa temps. Diferents estudis mostren que un percentatge elevat d’alumnes no aprèn a llegir comprensivament, ni a expressar-se correctament per escrit. I com ja hem suposat més amunt, alguns xiquets de centres acadèmics de Xàtiva estaran inclosos en el maleït percentatge.

(publicat a Levante-EMV, el 27/01/2024)

La culpa sempre del valencià

Això de l'alumne alacantí que no podrà estudiar Medicina per culpa de l'examen de valencià m'ha recordat un episodi viscut a la darreria dels noranta. Llavors, treballava jo a Navarrés, on havia estat creada una extensió (actual IES Canal de Navarrés) de l'institut de Secundària d'Énguera. A la comarca veïna, eren ben pocs els alumnes que sol·licitaven l'exempció del valencià; molts pares devien pensar que el coneixement d'aquesta llengua podia resultar molt profitós si els fills volien fer algun dia una oposició d'accés a qualsevol cos funcionarial de la Generalitat, governada en aquells temps pel PP. Tots els dies, quan acabava la meua jornada laboral, em tornava a Xàtiva. Molts professors i professores preferien treballar a certa distància de casa. Si hi havia hagut cap incident amb un alumne o una alumna, el problema quedava lluny del domicili del docent implicat. ¿Podies trobar-te alumnes teus, o els seus pares, pels carrers de Xàtiva? Sí, però la probabilitat era molt baixa. Les coses són diferents per al professorat que treballa i viu en localitats menudes; els pares i les mares poden anar a buscar un docent fins i tot a casa seua.

Una vesprada, la meua dona i jo fèiem la compra setmanal en un supermercat de Xàtiva. Mentre ella era a la carnisseria, jo esperava tanda a la xarcuteria. La meua dona vingué cap a mi amb cara de preocupació. «¿Coneixes aquelles persones?», em preguntà mentre dirigia el dit cap a la carnisseria. «Sí. És una alumna de Navarrés. Una de les dues dones adultes em sembla que és sa mare. ¿Què passa?» La meua dona m'explicà: «La mare t'ha assenyalat i li ha dit a la seua acompanyant: ¿Ves aquel de la barba? Por culpa de ese hijo de [...], la chiquita tendrá que repetir curso.» Bé, passaré a explicar l'assumpte. L'alumna, de tercer d'ESO, havia suspès tres assignatures: matemàtiques, castellà i valencià. Jo era molt tolerant amb la llengua; la Canal de Navarrés és una zona de predomini lingüístic castellà. Però aquella xiqueta tenia suspès el valencià sense pal·liatius. Havia fet un càlcul habitual: Si sólo suspendo dos, pasaré de curso. Decidí que no anava a dedicar cap esforç al valencià. Però el càlcul havia fallat; després de les avaluacions finals i les recuperacions, també tenia suspeses llengua castellana i matemàtiques.

A la sessió d'avaluació, el professorat present decidí per unanimitat que, d'acord amb la norma vigent en l'època, l'alumna havia de repetir curs. ¿Qui tenia la culpa? ¿La mala estudiant? ¿Els professors de matemàtiques i castellà? ¡Noo! La culpa era del professor de valencià. Han passat vint-i-cinc anys i la nostra llengua continua tenint la culpa de tot, veges tu. Un aspirant a metge no ha obtingut, pobret, la nota de tall necessària a causa del valencià. Però convindria posar de relleu una circumstància de què no es parla. Totes les assignatures de la fase obligatòria —la primera llengua estrangera, per exemple— pugen o baixen la mitjana de l'EBAU, però només els efectes negatius del valencià han estat notícia. Ara bé, també es pot donar el cas que la nostra llengua haja pujat la nota a algun alumne. I les normes del joc són iguals per a tots. Finalment, l'alumne alacantí diu que la seua nota d'expedient era dos punts més alta. Deu ignorar que la pràctica d'unflar les notes és prou habitual en nombrosos centres. L'EBAU acaba posant les coses al seu lloc, ací i en altres comunitats autònomes on no hi ha llengua cooficial.

Biografia d'un mestre xativí

Contradiccions

El centralisme està a l'ADN de la dreta espanyola. Per això, durant molt de temps, fou reticent a l'existència de les autonomies. La seua cobla preferida sempre ha sigut que cap ciutadà de l'Estat no ha de patir discriminació per viure en un territori o altre. És a dir, que tots els espanyols han de rebre idèntic tracte i idèntiques prestacions en totes les demarcacions administratives de la pell de brau. Això és una pretensió merament retòrica, perquè el tracte mai no seria igual encara que no existiren comunitats autònomes. Hi ha regions de l'Estat que pateixen un abandó crònic des de les administracions públiques. Per altra banda, amb autonomia o sense ella, sempre hi haurà classes. La dreta, però, no es referia a la igualtat social. Pensava més bé en la uniformitat. Volia —i encara vol—, que el castellà siga l'única llengua vehicular en tots els centres acadèmics de l'Estat, que tots els alumnes estudien la mateixa Història —la d'Espanya, és clar—, que tots els policies i els funcionaris civils, nacionals i autonòmics, cobren uns emoluments idèntics, que les prestacions sanitàries i els subsidis siguen els mateixos en totes les comunitats autònomes...

Caps del PP —Esperanza Aguirre, per exemple— arribaren a dir que calia retornar a l'estat central competències transferides. Hi hagué un moment, però, en què els peperos es convertiren a la fe autonomista. ¿A quin motiu es degué el canvi de parer? S'adonaren que governar una autonomia és tocar poder i pressupost. Això permet repartir càrrecs i, sobretot, fer experiments. Ultra això, una autonomia pot esdevenir bastió electoral. En la Comunitat de Madrid ja costa distingir entre actituds autonomistes i "independentistes". El canvi ha conduït la dreta a una gran paradoxa: vol igualtat en tot excepte en polítiques fiscals i econòmiques. Ara resulta que tots els alumnes han d'estudiar la mateixa Història, però no passa res si en uns llocs es perdonen imposts als rics i en altres no. La senyora Díaz Ayuso rebutja l'harmonització fiscal i diu que la competència és sana. Trasllada a l'àmbit de les institucions estatals un mecanisme que ha d'operar en altres camps. La competència és sana entre professionals de diverses àrees, a l'esport, al mercat —si redunda en benefici del consumidor... Però jo creia que entre ens estatals calia cooperació, no competència.

Entre comunitats autònomes ha d'haver cooperació. Competència significaria que els ciutadans d'unes guanyarien i els d'altres perdrien. Això entra en contradicció amb la pretensió de la dreta, que tots els espanyols siguen iguals. ¡Ha! Si no és que els peperos volen igualar els espanyols a la baixa. Sempre s'ha dit que cal assegurar uns mínims iguals i suficients per als ciutadans de totes les autonomies. És el mateix principi que regeix entre estats de la Unió Europea. Garantits aqueixos mínims, cada autonomia ha de ser lliure per a millorar unes parcel·les o altres, d'acord amb el mandat dels seus electors. Això és l'essència de l'autonomia. Ara bé, totes les comunitats autònomes han de tenir responsabilitat fiscal. Que perdonen imposts —cent milions d'euros de l'impost de patrimoni, per exemple— i pretenguen després que els arribe ajuda dels diversos fons (de Garantia de Serveis Públics Fonamentals, de Suficiència Global i de Compensació Interterritorial), per a poder finançar serveis públics que han de prestar obligatòriament, mostra falta de cooperació i solidaritat. Si totes actuaren igual... ¡Què competència ni què romanços!

L'autonomia valenciana hagué d'aportar al Fons de Suficiència Global 1.556 milions d'euros en 2021. Andalusia rebé 160,74 milions del Fons de Compensació Interterritorial i 455,07 del Fons de Suficiència Global. I el senyor Moreno Bonilla es permet d'eliminar l'impost de patrimoni als andalusos rics. Justifica la decisió dient que fugien a altres comunitats, cosa que desmenteixen les dades. També ha animat els rics catalans a domiciliar-se en Andalusia. ¡Més contradiccions! Si com diu Moreno, l'arribada de rics ha de generar molta activitat econòmica, està propugnant l'empobriment de Catalunya, on viuen, per cert, molts emigrants andalusos i llurs descendents. ¡Visca la igualtat de tots els ciutadans de l'Estat! En fi, s'acosten eleccions. En realitat, el PP sap que no es menjarà un torrat a Catalunya. Però fer la guitza als catalans li pot reportar molts vots en altres comunitats. És l'eterna cançó. A més, la dreta està amb la matraca de baixar imposts perquè sap que un gust no amarga ningú. Però caldria recordar que, en 2012, Rajoy, després de prometre que anava a baixar-lo, pujà el tipus general de l'IVA al 21%. Era inevitable, va dir.

Idees genials

Si el teu adversari polític et compra una idea amb rapidesa inusitada, alguna cosa no quadra. Fa pocs dies, durant el debat sobre l'estat de la regió, Juan Lobato, secretari general dels socialistes madrilenys i portaveu del seu grup a l'Assemblea de Madrid, llançà una proposta cridanera: cal tenir oberts els col·legis des de l'1 de setembre fins al 31 de juliol, de set del matí a set de la vesprada. ¡Genial! La senyora Díaz Ayuso no tardà ni mig minut en comprar-li la idea. Me parece una propuesta magnífica, va contestar la presidenta i cap autonòmica del PP. És a dir, a uns i altres els sembla magnífic que els xiquets convisquen només tres hores diàries amb els seus pares. De vint-i-quatre hores que té el dia, ¡dotze al col·legi! Durant els dies lectius, només podran xerrar amb el pare i la mare entre set del vespre i deu o dos quarts de deu de la nit, perquè caldrà gitar-se prompte. L'endemà, les pobres criatures hauran d'alçar-se a les sis del mati, per tal que els pares puguen deixar-les a les set en l'escola —això suposant que la distància entre domicili i centre escolar siga raonable. ¿És aquest el concepte de conciliació familiar que tenen els socialistes madrilenys? ¡Mare meua! Jo trobe que això és voler fills per a tenir-los "aparcats" un munt d'hores fora de casa. Quan isquen d'escola, els menuts es pujaran per les parets. D'altra banda, m'entra una suor freda quan pense en l'educació dels xiquets. Qualsevol persona amb seny sap que els principals encarregats d'educar en valors els menuts són els seus progenitors. Pare i mare són qui han de dir al seus fills quines coses estan bé i quines mal. Els pares són també els responsables d'establir el règim disciplinari adequat. Però l'experiència demostra que molts pares, si veuen els fills poquíssimes hores, senten la temptació de suplir el dèficit d'estima i convivència amb poca disciplina i excés de tolerància als capricis. Existeix el risc que els monyicots esdevinguen uns tirans maleducats. ¡Bonic futur ens espera si arriben a concretar-se propostes com la dels socialistes madrilenys. En fi, si foren veritables socialistes es fixarien en els sistemes de conciliació familiar d'alguns països del nord d'Europa: baixes per maternitat i paternitat més llargues, horaris laborals i escolars adaptats a la conciliació, sortir del treball més prompte... Ara bé, això implica que les empreses posen de la seua part. Aquí, però, ¡els interessos capitalistes ni tocar-los! Ja dic, el PSOE madrileny té idees la mar de genials.

Contra la llengua

El Tribunal Suprem no ha admès el recurs de cassació presentat per la Generalitat contra una sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) en què s'ordenava garantir que el castellà siga llengua vehicular al 25%, com a mínim, de l'horari lectiu de tots els centres educatius catalans. Per tant, la sentència passa a ser ferma i executable. Es tracta d'un torpede contra la línia de flotació dels programes d'immersió lingüística. Abans de reflexionar sobre aquest enèsim atac al català, convé destacar una qüestió prèvia: ni el conjunt dels poders de l'Estat, ni els partits polítics d'àmbit estatal (incloses les formacions d'esquerra), ni altres institucions oficials accepten que Espanya siga plural i diversa. La  incomprensió de la diversitat i el supremacisme espanyol estan darrere les actituds de partits polítics, tribunals i govern central. Aquest tingué oportunitat d'evitar la decisió del TSJC; durant l'any passat, quan encara no hi havia sentència (es va dictar el 17 de desembre de 2020), Pedro Sánchez podria haver ordenat a l'Advocacia de l'Estat que retirés el recurs presentat en època de Rajoy contra la normativa educativa catalana.

S'hauria pogut retirar, com preveu l’article 74 de la llei reguladora de la jurisdicció contenciosa administrativa: El recurrente podrá desistir del recurso en cualquier momento anterior a la sentencia. Però el govern de coalició no desistí. Resulta ben cridaner que ERC votés a favor de la llei Celaá mentre l’advocat de l’Estat mantenia viva l'acció contra la Generalitat de Catalunya. Ara, ja no es pot fer res. Quasi paral·lelament, hem conegut altra sentència que es carrega l’Oficina de Drets Lingüístics del País Valencià. La denominada Asociación para la Defensa del Castellano en la Comunidad Valenciana havia presentat al TSJCV un recurs contra el decret del Consell de novembre de 2017 que regulava la creació i el funcionament de l'oficina. L'entitat recurrent argumentava, entre altres coses, que l’oficina naixia amb la pretensió de defensar únicament els drets dels valencians que parlen en valencià i no los derechos de los castellanohablantes a expresarse en castellano, quedando éstos desamparados. El TSJCV anul·là diversos articles del decret. La Generalitat Valenciana presentà un recurs de cassació, però el Tribunal Suprem l'ha refusat.

¡El món a l'inrevés! En tots els casos s'argumenta perill per al castellà i desempar per als seus parlants. O siga, el castellà, una llengua que parlen a tot el món, segons l'Institut Cervantes, 580 milions de persones, corre perill. Per tant, cal defensar-lo. Qui afirma això ¿fa broma o parla seriosament? El castellà, la llengua dominant a totes les administracions, als periòdics d'àmbit estatal —tant digitals com de paper—, a gran part de la premsa regional i local, a les cadenes de ràdio, als canals generalistes de televisió, a les grans plataformes de continguts audiovisuals, al cinema, ¿necessita que el defensen? En canvi, les altres llengües cooficials de l'Estat, que es troben sovint en retrocés i en perill de desaparició a mitjà o llarg termini, ¿no necessiten cap defensa? Ja dic, el món a l'inrevés. És com si un enorme elefant pugnés amb una petita formiga i el primer necessités ajuda, perquè la formiga és a punt d'anorrear-lo. En realitat, segons diverses fonts solvents, la immersió lingüística ja tenia molts problemes a Catalunya sense sentència del Suprem. La consciència lingüística dels catalans ha minvat. I el Procés ha empitjorat la situació.

En els seus inicis, la immersió lingüística en català no tenia cap oposició. Des de l'espanyolisme s'ha denunciat sovint el clima irrespirable a Catalunya. Jo, que hi vaig treballar un temps, puc dir que la denúncia és absolutament infundada. Durant els anys vuitanta i noranta, molts immigrants volien que els fills aprengueren català. Des de 2005, només vuitanta famílies han reclamat l'escolarització en castellà. (El sistema educatiu català acull cada curs vora 1,5 milions d'alumnes.) No existeix un conflicte social. Hi ha, però, una pèrdua gradual de consciència. Els docents ja no es prenen tan seriosament com abans la seua formació lingüística. Com més va, més freqüent és que no es parle català en les aules —especialment en les de secundària. Es fan les activitats en català, però els xiquets parlen castellà dins i fora de l'aula. La situació és ben preocupant a la Catalunya més poblada, on hi ha molta presència d'immigrants. La llei catalana d'educació no es compleix, bé que la immersió lingüística és factor d'integració i compta amb un consens ample al Parlament i l'àmbit educatiu. Fundacions i sindicats educatius han expressat llur rebuig a la decisió judicial.

Des de la Generalitat s'ha anunciat l'incompliment de la sentència. El risc no és, però, l'aplicació de l'article 155 de la Constitució que ja ha reclamat el PP. Els qui han d'aplicar la sentència són els equips directius dels centres. Una desobediència podria implicar persecució judicial. I, atesos els precedents immediats, no sé si hi haurà voluntaris per al martiri. La situació política actual no és la dels anys vuitanta i noranta. Els jutges coneixen la realitat. La sentència del Suprem torna a mostrar com són tractades a l'Estat espanyol les minories nacionals. La repressió adopta la forma d'un acte judicial conforme a la legalitat. La conformitat és, però, pura il·lusió; moltes decisions judicials ignoren el dret europeu, que també forma part del dret intern espanyol. Els tractats de la Unió Europea estableixen que aquesta es basa en els valors del respecte a la dignitat humana, la llibertat, la democràcia, la plena igualtat, l’estat de dret i els drets humans, inclosos els de les persones pertanyents a minories. «La Unió respecta la riquesa de la seua diversitat cultural i lingüística i vetlla per la conservació i el desenvolupament del patrimoni cultural europeu.»

Però, com es deia més amunt, al nucli dur de l'Estat li la bufen la diversitat i la pluralitat de la pell de brau. No combrega amb l'esperit dels tractats de la UE. De fet, Espanya ja ha rebut advertències. Incompleix els compromisos europeus per a preservar la riquesa lingüística del continent. En 2019, el Consell d'Europa advertí del greu retrocés del gallec. L'organisme qüestionava l'educació a Galícia i el País Valencià, i denunciava que les traves a tots els idiomes cooficials persisteixen en sanitat i justícia. El quint diagnòstic oficial sobre el grau de compliment en Espanya de la Carta Europea de les Llengües Minoritàries, un tractat de 1992 al qual s'adherí l'Estat espanyol en 2001, era ben dur. El Consell d'Europa criticava la falta d'avenços i reiterava la necessitat de reformar l'article 231 de la Llei Orgànica del Poder Judicial. L'informe del Consell d'Europa també criticava la normativa escolar al País Valencià per impedir l'existència de programes d'immersió lingüística en valencià. «Si els tribunals no permeten la immersió completa, no es pot fer res», responia Rubén Trenzano, director general de Política Lingüística. Jo ja firmaria per una immersió parcial.

¿Llibertat d'elecció?

Els hereus del franquisme, que mai no han volgut condemnar la dictadura, es manifestaven a favor de la llibertat. Ja sabem que la llibertat, la capacitat de poder fer allò que ens abellisca, no és absoluta. «La meua llibertat acaba on comença la de l'altre», diu la màxima, que no explica què s'ha de fer en cas de col·lisió entre dos desitjos antagònics. Deixats al seu lliure albir —en estat de natura, com diria el filòsof Thomas Hobbes—, prevaldrà el del més fort. Hi ha altra fórmula: «La meua llibertat acaba on comença el bé comú o l'interès general.» ¿Però qui defineix quina cosa és el bé comú? ¿Qui ha de ser? Pablo Casado. ¡Uei! Tornem al moll de la qüestió. El partit de Casado i altres companys de viatge —els bisbes, sense anar massa lluny— tenen un currículum esplendorós en tot allò tocant a la defensa de la llibertat: no al divorci, no a l'avortament, no al matrimoni de persones homosexuals, no a l'eutanàsia... Si deixem el camp de l'ètica i marxem al de la política, els seus nos també són recurrents: no a la reforma de l'Estatut de Catalunya, no a l'ús normalitzat de llengües cooficials. També tenen algun sí en el seu haver, el sí a la llei mordassa, per exemple. «És curiós veure com les llibertats pràctiques disminueixen a mesura que les teòriques augmenten», digué Ludwig van Beethoven quan li canvià el títol de Bonaparte a la seua Simfonia Heroica, que en principi havia dedicat a l'"alliberador" d'Europa. Cada vegada que els "salvadors" d'Espanya exalcen alguna llibertat —la d'expressió, posem per cas—, la seua possibilitat de concreció pràctica disminueix. ¿Sí? ¡I tant! Per fer un acudit sobre el rei, pots acabar a la garjola. Dies enrere, les dretes i l'Església Catòlica es manifestaven a favor de la llibertat. ¿De quina? S'han fet un embolic amb la teoria i la pràctica. Millor dit: sembla que volen augmentar el nombre de llibertats teòriques. És pura teoria reivindicar el dret universal d'elecció de centre escolar —que per altra banda no figura a la Constitució—; en la pràctica, no el podrien exercir totes les famílies amb fills en edat escolar. Les de pobles com ara Cofrents, la Font de la Figuera o Llutxent mancarien d'aqueixa llibertat. Per això, la llei de lleis reconeix la llibertat de creació de centres docents, però no la hipotètica llibertat d'elecció, sotmesa a moltes limitacions. En realitat, elegir sols està a l'abast teòric dels urbanites. I no sempre, si implica capacitat d'elecció entre centres de la mateixa o de distinta titularitat. A l'interior de la ciutat, sol haver-hi diferències entre uns barris i altres; tots no estan igualment dotats. A Xàtiva tenim un exemple: el barri nord-oest, el més poblat de la ciutat, no compta amb col·legi públic d'infantil i primària. I els xativins de confessió evangèlica, ¿poden triar un centre de primària que s'adapte totalment a les seues preferències? Ja es veu que la llibertat teòrica d'elecció de centre escolar troba molts obstacles per a la seua materialització plena; a tot estirar, només conflueixen les premisses per a la diversitat d'opcions en espais urbans habitats per classe mitjana i gent de casa bona. Els estats democràtics del nostre entorn han optat per assegurar una plaça pública a tots els alumnes d'ensenyances obligatòries. Lògicament, permeten crear centres docents privats, però són de pagament. A casa nostra, com que no està assegurada la plaça pública per a tothom —¡ja seria hora!—, s'ha de transigir amb la subvenció pública d'alguns centres privats. Però no s'ha de confondre això amb la llibertat d'elecció; un dret que no arriba a totes i a tots és privilegi. Per definició, injustícia és que uns gaudisquen de certes llibertats i altres no. L'administració pública s'ha d'assegurar, per tant, que els centres privats subvencionats no discriminen a l'hora d'admetre alumnes. I ha d'estar garantida en ells la llibertat d'ensenyança que consagra la Constitució. ¡Si la justícia "independent" ho permet! Els jutges semblen consellers d'educació, pedagogs i especialistes en disseny curricular.

Jill Biden

Molta gent està contenta amb el nou president dels EUA, Joe Biden. Sí, és una sort que Trump no haja guanyat les eleccions. Però cal anar amb compte. La benvinguda encomiàstica a Biden podria acabar en decepció. Ja va passar amb Obama, de qui Biden fou vicepresident. Les seues polítiques econòmica i exterior van defraudar molt. Recordem que Guantánamo no es va tancar, malgrat la promesa electoral. Durant els mandats de Clinton i Obama, els EUA s'embarcaren en vàries guerres imperialistes. Fins ara, els gestos de Joe Biden són positius. Tornarà a l'OMS i als acords sobre canvi climàtic. El seu gabinet té representants de les comunitats indígena, llatina i afroamericana, i compta amb moltes dones i un homosexual. Però —sempre hi ha un però— el nou secretari de Defensa és el general afroamericà Lloyd Austin, que dirigí les tropes a la guerra d'Iraq i ha treballat en empreses d'armament. (El millor que es pot dir de Donald Trump és que, durant el seu mandat, els EUA no han iniciat cap nova guerra.) Quant als càrrecs econòmics del nou govern, hi ha de tot, coloms i falcons —entre ells, anteriors assessors de Clinton i Obama.

Brian Deese, nou director del NEC (Consell Econòmic Nacional), i Wally Adeyemo, un dels seus membres, han treballat en BlackRock, una de les empreses de gestió d'inversions més grans del món (en 2016, gestionava actius valorats en més de 5,1 bilions de dòlars) i un veritable grup de pressió. És accionista principal de Santander i BBVA, i té participació en CaixaBank, Banc de Sabadell, Telefónica, Repsol, ACS (el grup de Florentino Pérez) i altres empreses de l'Ibex. ¡Capitalisme pur i dur! Per tant, en matèria econòmica, no hauríem d'esperar grans sorpreses de Joe Biden. Respecte de les guerres imperialistes, ja veurem. Jo preferisc parlar de l'esposa del nou president. Jill Biden, de 69 anys, ha dedicat tota la seua vida a l'ensenyament. Té un doctorat i dos màsters i s'ha mantingut al marge de la carrera política del seu marit per a bolcar-se en la seua pròpia. Va exercir la docència tretze anys en diferents centres públics d'ensenyança secundària. (Durant cinc anys de la dècada dels vuitanta, fou també professora en un programa destinat a alumnes amb necessitats educatives especials, adolescents interns en un hospital psiquiàtric.)

En 1987, va rebre el seu segon títol de postgrau, un màster en anglès. De 1993 a 2008, fou professora d'anglès al Delaware Technical & Community College. Després de la seua etapa en centres públics de secundària, preferí allunyar-se d'universitats famoses, de què havia rebut ofertes, i dedicar altres setze anys als col·legis comunitaris —centres educatius de formació professional superior i una alternativa per als joves dels EUA que no poden pagar-se quatre anys d'educació universitària. En 2007, als 56 anys d'edat, s'havia doctorat amb la tesi Student Retention at the Community College: Meeting Students' Needs, estudi de com disminuir l'abandonament escolar i retenir els estudiants als centres acadèmics. Des de 2009, és professora d'anglès al Northern Virginia Community College (dedicat a estudis tècnics no universitaris). Durant el període en què el seu marit fou vicepresident, ella no volgué deixar l'ensenyament. I ara que ha esdevingut primera dama dels EUA, ja ha dit que pensa continuar donant classes d'anglès al col·legi de Virgínia. En definitiva, Jill Biden està a les antípodes de l'anterior primera dama, una mera figura decorativa.

Xàtiva es queda sense SPE

Aquests dies m'ha vingut a la memòria l'època en què vaig ser mestre de primària. Els col·legis públics solen fer una tasca extraordinària, però alberguen sovint —almenys ho feien durant les dècades dels vuitanta i els noranta— certes dèries docents que jo no he compartit mai. De fet, aquestes dèries i la voluntat de prosperar professionalment m'estimularen a preparar i aprovar en 1994 les oposicions a secundària. La idea fixa més freqüent entre el professorat, que compartien també els sindicats, era aquesta: tots els docents són iguals. Evidentment, això és una fal·làcia; hi ha mestres feiners i ganduls, excel·lents i roïns (com hi ha metges —o jutges, o manobres— bons i dolents). Podríem reescriure la divisa d'Orwell. Tots som iguals, però alguns són "menys" iguals que altres. Cada vegada que es parlava d’establir incentius (per als docents que s’involucraren voluntàriament en tasques de coordinació, en iniciatives de renovació pedagògica o en alguna activitat complementària), hom topava amb l'oposició institucional i sindical.

No era precís l'esperó econòmic; es podia incentivar amb lliurança de càrrega lectiva. Sempre es responia que no. Per tant, el sistema premiava els mandrosos; el manta sabia que tots, feiners i ganduls, anaven a quedar igual. Aquests records m'han vingut al cap arran d'assabentar-me que la Conselleria d'Educació, Cultura i Esport preparava un decret de reorganització de l'orientació educativa i professional que implica la desaparició dels Serveis Psicopedagògics Escolars (SPE) —el de Xàtiva, per exemple. Aquests serveis compten amb equips multidisciplinaris, formats per psicòlegs, fisioterapeutes, mestres d'audició i llenguatge i altres especialistes en educació per a la inclusió, que realitzen moltes funcions: atendre alumnat amb necessitats educatives especials, diagnosticar, coordinar la transició d'aquest alumnat des de primària a secundària, generar documentació (informes, diagnòstics, protocols d'actuació...). L'SPE de Xàtiva té uns trenta anys de vida. Doncs, està a punt de desaparèixer. Estic una mica perplex amb la notícia.

La setmana passada, aquestes mateixes planes informaven que els col·legis d'infantil, primària i educació especial estan encantats; donen un suport rotund als plans de conselleria. ¿Nova edició de «tots i totes som iguals i hem de fer el mateix»? Els equips directius se les prometen molt felices; pensen que els seus centres van a estar ben servits. Jo ho dubte. Potser, la nova atenció a la diversitat perda nivell d'especialització, cosa negativa per als alumnes. Certament, els centres podran demanar recursos dels plans d'actuació per a la millora. Però això minvarà la qualitat de l'atenció; el personal que s'envia a través d'aquests plans sol ser interí. No està garantit, per tant, el seguiment estable dels casos. D'altra banda, no desapareix la itinerància. Uns col·legis tindran orientador amb horari complet, però altres no. És possible que tres centres de Xàtiva (Taquígraf Martí, Teresa Coloma i Gozalbes Vera) i un dels voltants s'hagen de repartir recurs amicalment. Quant als altres centres públics i concertats, ¿seguiran compartint dos orientadors municipals? Potser sí. (Convé aclarir que el Gabinet Psicopedagògic Municipal de Xàtiva no es tanca.)

Els nombrosos col·legis menuts de la Costera i la Canal de Navarrés no tindran tampoc el recurs en exclusiva. També l'hauran de compartir. Per últim, i sense ànim de ser massa exhaustiu, cal esmentar altre aspecte: la pèrdua d'imparcialitat. Els centres de primària tenen tendència —molt humana— a espolsar-se les mosques quan cal bregar amb casos complicats. Ho vaig patir durant la meua etapa de director d'IES. Ens remetien a l'institut xiquets sense diagnosticar i que haurien d'haver romàs més temps a l'escola. Altres vegades, els mestres estan en contra de les altes que firmen els orientadors de l'SPE. Però els pares i les mares de xiquets amb necessitats educatives especials han de saber que els diagnòstics i els informes dels funcionaris de l'SPE són objectius. Estan fets col·legiadament per un equip multidisciplinari. En fi, s'elimina una estructura eficient sense comptar amb els seus treballadors, d'amagatotis i durant la pandèmia. ¿Són incompatibles l'existència dels SPE i més dotació de recursos als centres? L'assumpte donaria per a molta lletra, però haurem d'anar acabant ja. Sols una pregunta: ¿Cal tocar les coses que funcionen?

(publicat a Levante-EMV, el 30/01/2021)

La llibertat mai no és absoluta

En qualsevol centre escolar s'imparteixen educació i instrucció. La llibertat d'instrucció està molt limitada; les matèries del currículum les decideix el legislador. Per tant, una família amb fills en primària no té llibertat per a modificar el programa de matèries establert per llei. Xiquets i xiquetes han d'aprendre totes les assignatures reglades. Ningú no pot elegir llengua i rebutjar matemàtiques, per exemple. Només a partir de secundària hi ha cert marge per a l'elecció; hom pot triar optatives, modalitats de batxillerat... Però tampoc no existeix la possibilitat de rebutjar matèries troncals o específiques de modalitat. Conclusió, la polèmica que suscita la Llei Celaá es refereix a altres aspectes, com ara els mètodes pedagògics, l'educació en valors... Tampoc ací la llibertat és absoluta; la normativa pot implantar l'obligatorietat d'educar tot l'alumnat, sense distincions, en els valors fonamentals consagrats per la Constitució i establir alguns principis metodològics i organitzatius mínims, preceptius per a tots els centres acadèmics públics o privats. En definitiva, les qüestions que queden a la lliure voluntat de cada centre són poques: bàsicament els mètodes pedagògics, l'educació moral i l'enfocament ideològic que donen els docents a matèries com ara les ciències socials —sempre dins els marges que permeta la norma. Tot açò és així perquè l'estat democràtic ha de garantir la igualtat d'oportunitats per a tots els xiquets i les xiquetes. Als centres públics, els enfocaments morals o ideològics són molt variats; en contra del que afirmen alguns —el cardenal Cañizares, posem per cas—, el professorat de l'ensenyament públic no és seleccionat amb criteris ideològics. Per tant, la diversitat és enorme. La Constitució garanteix, a més, la llibertat d'ensenyança, que ha d'estar lògicament limitada per les mateixes prescripcions del currículum, el projecte educatiu de centre i la minoria d'edat de l'alumnat. Les acusacions d'ensenyament estatalista són doblement infundades; ni l'activitat docent dels centres públics és absolutament homogènia, ni vivim a l'Aràbia Saudita o Corea del Nord. (En un estat democràtic i de dret, el sistema educatiu es vota al parlament, i les lleis i els reglaments que el regulen són impugnables davant els tribunals, que han de ser veritablement indpendents.) En canvi, en els centres de l'Església, la selecció del professorat es realitza seguint criteris ideològics. Els candidats que no demostren ser catòlics respectuosos de les pautes de comportament moral establertes per la jerarquia eclesiàstica seran rebutjats. Això no obstant, aquests dies, alguns apel·len a la llibertat d'elecció de centre educatiu. Caldrà recordar-los que aqueixa pretesa llibertat no figura al text constitucional —entre altres raons, perquè seria inaplicable en molts indrets. Això no lleva que puga existir algunes vegades marge per a elegir, però la facultat d'elecció d'una plaça escolar sostinguda amb fons públics no és il·limitada. Cap llibertat no ho és; acaba on comença la dels altres, o el bé comú. Cal, per tant, establir criteris de prioritat quan totes les peticions no poden ser ateses. Un d'ells ha de ser forçosament el d'equitat. S'ha d'impedir una perversió freqüent: convertir la llibertat d'elecció del centre escolar per part de l'alumne en llibertat d'elecció dels alumnes per part d'un centre que paga el contribuent. Això és el súmmum. ¡La reserva del dret d'admissió no és legal, sense una causa justificada, ni tan sols a bars, restaurants o sales de festa!