En qualsevol centre escolar s'imparteixen educació i instrucció. La llibertat d'instrucció està molt limitada; les matèries del currículum les decideix el legislador. Per tant, una família amb fills en primària no té llibertat per a modificar el programa de matèries establert per llei. Xiquets i xiquetes han d'aprendre totes les assignatures reglades. Ningú no pot elegir llengua i rebutjar matemàtiques, per exemple. Només a partir de secundària hi ha cert marge per a l'elecció; hom pot triar optatives, modalitats de batxillerat... Però tampoc no existeix la possibilitat de rebutjar matèries troncals o específiques de modalitat. Conclusió, la polèmica que suscita la Llei Celaá es refereix a altres aspectes, com ara els mètodes pedagògics, l'educació en valors... Tampoc ací la llibertat és absoluta; la normativa pot implantar l'obligatorietat d'educar tot l'alumnat, sense distincions, en els valors fonamentals consagrats per la Constitució i establir alguns principis metodològics i organitzatius mínims, preceptius per a tots els centres acadèmics públics o privats. En definitiva, les qüestions que queden a la lliure voluntat de cada centre són poques: bàsicament els mètodes pedagògics, l'educació moral i l'enfocament ideològic que donen els docents a matèries com ara les ciències socials —sempre dins els marges que permeta la norma. Tot açò és així perquè l'estat democràtic ha de garantir la igualtat d'oportunitats per a tots els xiquets i les xiquetes. Als centres públics, els enfocaments morals o ideològics són molt variats; en contra del que afirmen alguns —el cardenal Cañizares, posem per cas—, el professorat de l'ensenyament públic no és seleccionat amb criteris ideològics. Per tant, la diversitat és enorme. La Constitució garanteix, a més, la llibertat d'ensenyança, que ha d'estar lògicament limitada per les mateixes prescripcions del currículum, el projecte educatiu de centre i la minoria d'edat de l'alumnat. Les acusacions d'ensenyament estatalista són doblement infundades; ni l'activitat docent dels centres públics és absolutament homogènia, ni vivim a l'Aràbia Saudita o Corea del Nord. (En un estat democràtic i de dret, el sistema educatiu es vota al parlament, i les lleis i els reglaments que el regulen són impugnables davant els tribunals, que han de ser veritablement indpendents.) En canvi, en els centres de l'Església, la selecció del professorat es realitza seguint criteris ideològics. Els candidats que no demostren ser catòlics respectuosos de les pautes de comportament moral establertes per la jerarquia eclesiàstica seran rebutjats. Això no obstant, aquests dies, alguns apel·len a la llibertat d'elecció de centre educatiu. Caldrà recordar-los que aqueixa pretesa llibertat no figura al text constitucional —entre altres raons, perquè seria inaplicable en molts indrets. Això no lleva que puga existir algunes vegades marge per a elegir, però la facultat d'elecció d'una plaça escolar sostinguda amb fons públics no és il·limitada. Cap llibertat no ho és; acaba on comença la dels altres, o el bé comú. Cal, per tant, establir criteris de prioritat quan totes les peticions no poden ser ateses. Un d'ells ha de ser forçosament el d'equitat. S'ha d'impedir una perversió freqüent: convertir la llibertat d'elecció del centre escolar per part de l'alumne en llibertat d'elecció dels alumnes per part d'un centre que paga el contribuent. Això és el súmmum. ¡La reserva del dret d'admissió no és legal, sense una causa justificada, ni tan sols a bars, restaurants o sales de festa!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada