¡Quins ulls tan negres!

¿Com? ¿Que t’han dit careta de cul? ¡No faces cas! Tot és enveja. Jo també sent tothora la cobla: «És que els grans capitals no tenen rostre i solten una ferum que tira de tos.» Però jo sempre conteste el mateix: «Alguns faran pudor perquè els seus amos no els renten, però el meu està molt net; el llave assíduament. No necessite amagar-lo. El puc ensenyar en qualsevol lloc sense cap problema, perquè el tinc rentat a consciència.» ¡Ai el meu tresor! Au, “Capital”, vés, corre. Agarra la piloteta i dus-la ací. I fes-me cas, mante. No et baralles amb ningú. Si algú et torna a dir cara de cul, tu li has de contestar que ja voldrien molts tenir una fesomia tan guapa com la teua, i uns ulls tan negres.

Errare humanum est, errare humanum oest

Què faig? Estic feta un embolic. De menuda, ma mare em deia: «Ets l’eterna indecisió!» En arribar a l’adolescència, em passava hores davant de l’espill. «¿Em fique la minifaldilla roja i el suèter blanc a ratlles roses o els vaquers blaus i la brusa verd maragda? Quina combinació em pararà millor?» Amb els xics, em passava igual; m’agradava Alfred, però també em feia gràcia Enric. «No et convenen ni l’un ni l’altre», feia la mare. Finalment, vaig elegir Rocabuix —no sabria dir el perquè. Amb ell, continue experimentant l’eterna indecisió. «Què faig? ¿Demane el divorci o el mate? ¿L’ofegue directament o li pose dosis graduals d’arsènic als menjars?» Quan encara festejàvem, ja discutíem per coses que jo no captava aleshores en la seua veritable dimensió. Per exemple: si jo volia anar a veure una pel·lícula de Robert Redford, ell volia seure en un bar on hi hagués televisor, perquè retransmetien un partit del Barça; si jo volia anar a la platja, ell preferia la muntanya... De fet, ens vam barallar unes quantes vegades, però sempre acabàvem reconciliant-nos. En política també tenim les nostres discrepàncies: Rocabuix diu, posem per cas, que el partit col·lectivista ha fet mèrits sobrats perquè l’enviem a fer la mà; jo, en canvi, no sé què fer, perquè trobe que els altres encara ho han d’empitjorar més. Així que acabaré votant a la tercera via, no sé, o abstenint-me, com diu Rocabuix que farà el seu amic Radaurí, un dimoni cucarell independentista i republicà. No sé... Això sí, el meu marit em té tipa; no deixa de repetir destrellats. Segons ell, ara va i resulta que és millor que la gent d’ordre de tota la vida guanye les eleccions. «Si les coses no s’han d’apanyar en anys, que els representants del capital s’estampen com més aviat millor. I ja tornaran els col·lectivistes quan s’hagen regenerat a la puta oposició», diu amb cara de mala llet. Jo, la veritat, no vull que guanyen els de l’escapulari ni farta de vi. Mare meua, què faig? Quins dilemes!

No res, secrets d’adolescència!

No res! Que Laia, la mare del Jordi, em provocava una gran torbació. Era una dona madura d’uns quaranta anys. L’havia vist per primera vegada un dia que jo havia anat a ca Jordi a fer un treball de Biologia. Vaig picar a la porta i obrí ella. «Hola! Ets Miquel?», va preguntar amb un somrís encantador. S’apoderà de mi una gran agitació. «Està Jordi?», encertí a pronunciar a males penes, mentre notava com em pujava la calor a les galtes. «I tant! Passa, passa.» I no res, vaig seguir la dona per un llarg passadís. Anava abillada amb una bata que marcava les seues formes femenines. Caminava amb un balanceig àgil i embadalidor. Finalment arribàrem a la saleta d’estar on esperava Jordi. «Ja ha arribat el teu amic. És molt guapo.», féu ella. I, bum!, de nou vaig sentir com el rubor em bullia a les galtes. Ella ho notà. «Et passa alguna cosa?», féu. «No res!», vaig respondre jo, desmanyotat per la confusió i tenallat per una barreja de vergonya, inflamació i temor que el meu amic Jordi notés el batibull que s’agitava al meu pit. «Mare, deixa’ns estar, que hem de fer el treball», grunyí Jordi. Laia abandonà l’estança, però la seua imatge s’instal·là indefinidament al meu cervell d’adolescent. «Quan es fan majors, les mares es tornen molt fastigoses», seguí grallant el Jordi. «Majors? Fastigoses?», m’interrogava jo mentalment. I res, aquell treball de Ciències Naturals, La reproducció sexual dels éssers vius, i tots els treballs de quart de Secundària Obligatòria acabaren fent-se a ca Jordi. Millor dit: acabà fent-los Jordi, que rondinava a tort i a dret, i esperava debades alguna col·laboració escadussera meua. Una vesprada de juny, vaig entrellucar fugaçment la figura de Laia quan sortia del bany en roba interior. El desconcert i l’excitació s’empararen de mi. I no res, Jordi acabà sospitant que alguna cosa li succeïa al seu col·lega, sapastre i embadocat a tothora. «Miquel deu estar enamorat —anunciava amb somrís murri als companys de penya—; viu en èxtasi perpetu.» Jo agafava uns rebots de consideració. «T’etzibaré una tamborinada, mal amic!», li advertia, bé que un gran alleujament atenuava el meu enuig. Jordi no coneixia el meu secret. Sentia tocs de campanes, és cert, però desconeixia el campanar de què provenien. I tots els amics es demanaven pel motiu del meu embadaliment. El motiu? No res! Coses d’adolescents!

Els secrets d’antigues civilitzacions

En descobrir el primer fòssil, els estudiants del curs preparatori de paleontologia creguérem estar davant d’un estrany exemplar de trilobit, una classe d'artròpodes que van aparèixer al període cambrià inferior i prosperaren durant tot el paleozoic inferior, abans de començar llur llarg declivi cap a l'extinció. De fet, els últims trilobits desaparegueren a finals del permià, fa aproximament 250 milions d'anys. Els següents fòssils semblaven un grup d’ammonits, animals marins extints de la subclasse ammonoidea, unes peces molt interessants, perquè sovint és possible relacionar amb un període geològic determinat la capa rocosa en què apareixen. Els ammonits són parents llunyans dels calamars i les sèpies. Per al tercer fòssil, ja teníem pensat fins i tot el nom: camisia imperialis. Però llavors aparegué el vell catedràtic i ens posà de ximplets cap amunt. Ell coneixia perfectament tots els imperis anteriors a la Gran Hecatombe: assiri, inca, maia, egipci, persa, l’imperi d’Alexandre Magne, els imperis romà, mogol, otomà, espanyol, britànic, nord-americà i xinès, i la confederació global. L’ancià professor i altres col·legues seus ja traspassats havien tingut accés a la informació emmagatzemada en paper, en memòries digitals i al núvol, i sabien quins secrets s’amagaven en moltes civilitzacions desaparegudes. «Plini el Vell anomenà Ammonis cornua (banyes d'Ammon) els avantpassats de la sèpia, per la forma enroscada de la seua closca —el déu egipci Ammon era representat sovint amb banyes de boc—, però aquestes plaques rodones que heu trobat disten molt de ser animals fòssils. No veieu que es tracta de restes arqueològiques anteriors a la Gran Hecatombe?», ens interrogà sorneguer. I tots els estudiants acotàrem el cap avergonyits.

Secrets al geriàtric

Pôs, mante, ací estem, donant-li al palique tot lo san dia, i fartes de les filles de San’ Vicent de Paül, que són totes unes males pècores. No n’hi ha secret que se mos ascape. Com? Que si mos obliguen a resar el rosari? Totes les vesprães! I el dûmenge, a sentir missa, com està manat. Perô este dia l’aprofitem tamé pâ fer âtres coses, com ixir a passejar. Lo de Tonet i Merceditas? Heu sabia tot lo món, menos sor Virtudes, l’encarregâ de planta. Sí, els dos són viudos. Enseguida que es van vôrer, campanetes i música celestial. Ès fills respectius no aĉeptãen la situació, no volien sentir-ne ni parlar. Perô Tonet i Merceditas, a la seua. Que com ha quedat la cosa? Estan fora d'əi-Xàtiva. Van aprofitar el passeig del dûmenge pâ’scapase. Noo! Vullc dir que, en l’excusa d’ixir a passejar un ratet per əi-Xàtiva, pôs ja no van tornar ací. Se’n van anar a l’astació d’autobusos. Bonica es va posar sor Virtudes! És una monja aixina, de poca estatura, perô té un gènit cagat! Va əs-començar a cridar com una loca: Ya estoy harta de todos los abuelos y sus secretos! Andespués, va vindre sor Àngela, que és més dolceta: «No tinguəu por de dimos qônsevol dato que mos ajude a trobar-los.» Encâ que to' lo món heu sap, dingú va dir res. Hui, li ha arribat una foto a l’Emilieta; sembla que el Tonet i la Merceditas estan a Benidorm. Enveja? No gens! Jo ja no’stic pâ d’ixos trots.

Secrets de confessió i secrets de confessionari, val?

La meua cosina, que entén molt d’aquestes coses, m’ha dit que hi ha secrets de confessió i secrets de confessionari, val? Per exemple: si li havia tocat el d’això —eh, només la punteta, no vages a pensar— al meu xicot, doncs anava, em confessava amb mossèn Campanes i sortia de la parròquia més neta que una patena. Damunt, el mossèn no ficava mai penitències molt difícils. I si per cas ma mare, que és molt beata, anava a l’església i es trobava amb ell, el susdit no podia dir-li res de les meues relacions amb el meu xicot. Secret de confessió, val? A molt estirar només açò: hauries de vigilar més la teua filla, que està en una edat molt difícil. La confessió et feia passar moltíssima vergonya, d’acord, però et donava en canvi molta —com diria jo?— confidencialitat, que és una paraula molt bonica que em sona a pel·lícula americana de policies. Exacte! Interpretada per un Russell Crow més bo que... Uf! Ja no sé per on anava. Ah, sí! Cosa distinta són els secrets de confessionari, que no tenen res a veure amb els secrets de confessió. Sí, con-fes-si-o-na-ri, val? Segons la meua cosina, la diferència entre uns i altres és molt gran. Els secrets de confessionari són les cosetes enigmàtiques que volgué fer don Àngel, l’anterior rector, amb uns xiquets que havien de confessar-se amb ell, val? Açò és un secret entre tu i jo, sembla que va dir a cadascuna de les criatures. I amb aquells secrets va passar justament allò que sol dir ma tia Somina: confidències a galifardeus, secrets a veus. Els nens van fugir esbalaïts i van contar a les mares les propostes del senyor mossèn. Que què s’ha fet de don Àngel? El van traslladar a una casa d’exercicis espirituals de Castelló. Que quines cosetes feia? Doncs es remoreja que volia tocar als nens el d’això... Noo! Li he preguntat al meu xicot i m’ha dit que a ell mai no li ha tocat ningú —llevat de mi, clar— ni el d’això ni els d’allongs, val? El meu xic és molt però que molt mascle. La bona qüestió és que mossèn Campanes, l’actual rector, té des de la setmana passada un nou confessionari, molt llarg, molt llarg, construït a posta per a tallar murmuracions. I clar, com que els pecadors han d’alçar la veu, perquè s’entenga què diuen, les beates senten totes les confessions. I segons vaig escoltar ahir per la nit a unes veïnes, ja no hi ha secrets de confessió; ara tot són secrets de confessionari. I la gent del barri està la mar de divertida. Per això, he decidit de no tornar a confessar-me mai més, val?

Veges tu!

Veges quines coses passen quan la gent s’assabenta d’un secret. Ho dic per tot açò de Wikileaks i la transparència en les relacions humanes. Veges! El secret i la diplomàcia són imprescindibles per a la convivència. Xica, si anàrem sempre amb la veritat per davant, el món seria un infern. Per exemple, ¿li he de dir jo a Saniver, el meu marit, quines coses faig quan ell es tira fora de casa dies, setmanes o mesos? «Viatges de negocis», em diu el malparit. Veges tu! Com si jo em xuplés el dit. Però el món és un mocador! Fa nou mesos —o sis, no recorde bé—, una coneguda meua em va dir —per mortificar-me, naturalment— que ella i el seu marit havien vist el meu home per Barcelona, agarrat del bracet d’una rossa amb pinta de meuca. Si sabré jo. Veges! Ah, però ell ho nega tot. Diu que era una bona clienta. «I s’agarrava del teu bracet?», li vaig preguntar jo. «Dona, no sigues tan malpensada! Plovia i Montserrat s’agarrava per a no esvarar», em va dir amb cara d’innocent. Montserrat! Veges tu! Total, que jo tampoc no li conte el que faig quan ell està fora de casa. Veges! Fins aquí podríem arribar! I a les meues veïnes? Ni pensar-ho! Mai de la vida! Veges! Se n’assabentaria tot el barri! Jo no conte la meua vida privada ni a les meues amigues més íntimes. Com? ¿Que què hi ha de les reunions que s’organitzen a ca l’Elisenda, per a veure les joguines eròtiques que ens ensenya una venedora a domicili? Res! No hi ha perill; cap assistent està interessada a fer pregó, per por que arribe a oïts del marit. Veges! Total, que el secret és una cosa essencial per a la pau i la bona harmonia. I qui diga el contari menteix! Veges tu!

El secret de l’eterna joventut

Em vaig començar a preocupar pel pas del temps a partir dels quaranta o —no recorde bé— dels quaranta-cinc anys. O siga, quan vaig complir allò que diuen l’edat madura. Em refot aquesta paraula: ma-du-ra. És a dir, que m’imagine una taronja o un plàtan passats i m’entra repèl. Bé, com deia abans, em començà a preocupar el secret de l’eterna joventut a partir de la quarantena. La paraula ja ho diu: quarantena. O siga, que a partir d’una certa edat és com si entrares en quarantena. I des d’aqueix moment, em cridaven l’atenció coses a les quals abans no havia prestat tanta atenció —vaja, que m’havien passat desapercebudes. Per exemple, aquesta notícia: «Disposa que hivernen el seu cos, per tal de reanimar-lo quan els avenços de la ciència ho permeten». O aquesta altra: «Els científics barallen la possibilitat d’allargar l’esperança de vida fins als cent vint-i-dos anys». Quan vaig entrar a la quarantena, també comencí a mirar d’altra manera les xiques, vull dir, el gènere femení. Mirava les joves amb més insistència. Era veure una xica jove i bonica, i els meus ulls —és a dir, els meus ulls i el meu cervell, segons diu la neurobiòloga Louann Brizendine— sortien de polleguera ipso facto, com atrets per un iman. «Els homes teniu el cervell al piu», em deia Eiximona. I clar, m’assaltava un terrible pensament: «Ostres, Rocabuix! T’estaràs tornant un vell verd?». Vaig llegir En braços de la dona madura, de Stephen Vizinczey, per veure de canviar el xip. Des de llavors, em criden més l'atenció les dones madures, a condició, és clar, que tinguen els pits grossos i tibants, la cintura esvelta, el cul empindongat i les cames ben tornejades. O siga, que semblen jovenetes. He arribat a la conclusió, per tant, que el secret de l’eterna joventut rau a la mirada i a la imaginació. O siga, que el secret és, en realitat, un miratge.

La veritat!

Jo, la veritat, no estic gens d’acord amb el balafiament que es produeix aquesta nit de cap d’any. M’he posat a pensar en la quantitat d’oques, titots i capons que s’hauran sacrificat per a la festa de les dotze campanades i, la veritat, m’esgarrife només de pensar-ho. Hauríem de ser més respectuosos amb la natura i amb tots els éssers vius. Mengem massa proteïna animal, la veritat. I ho fem a costa d’atemptar contra els drets dels animalets. Els fem patir massa, la veritat. Som insensibles al dolor de les bestioles. Després ens queixem que estem massa grossos. L’obesitat s’està convertint en el problema número u de la nostra societat. Tampoc no tenim ni idea de l’energia que consumirem aquesta nit, la veritat. Ni del mal que això provocarà al planeta. I algú s’ha parat a pensar en les tones i tones de brutícia que es generaran a partir de la mitjanit? La veritat és que no. Vivim en un món injust i mancat de conscienciació, la veritat. Sí, sí, de veres. Algú ha decretat que la nit de cap d’any s’ha de celebrar consumint en excés menjar, beguda i roba, i, au, tots a passar per la pedra! Bo, per l'adreçador, vull dir. Quanta gent serà infeliç avui? Molta, la veritat! I parle d’ací, que si ens anem al tercer món... Hi ha un muntó de persones que no podran participar en cap cotilló. I moltes d’elles se sentiran frustrades, la veritat. Aquesta nit també es malbarataran moltes il·lusions, de veres. Jo vaig a menjar-me els dotze grans de raïm tota soleta. I no estic gens frustrada, eh. Però pense en els altres, la veritat.

Explicacions senzilles per a un panorama complex

El curs bassat, el meu tutor deia sovint, este xiquet és dixlèsic. I jo pensava, què doldrà bir això de dixlèsic? Al final ho vaig entendre molt pé, berquè tinc un cosí que tamdé pateix dixlèsia, i sa mare d’ell, o siga, ma tia Nyevetes, el va protar a un piscòleg i el piscòleg li va dir que dixlèsia singifica —ho sé berquè m’ho vaig aduntar en un puadern— falta de la-te-ra-lit-za-ci-ó, vaja barauleta! Total, que el meu cosí m’ho va explicar tot. Un dixlèsic confon la b, la d, la p i la q, berquè no sab què és balt o daix, ni tampoc sab distingir l’esquerra de la breta. Bo, en realitat jo sí que sé tisdingir la breta de l’esquerra. Per exemple, Rajoy és de bretes i Zabatero, d’esquerres, encara que el meu cosí, que serà dixlèsic, però és molt saput, diu que per a esquerra, esquerra, Espuerra Udina. Bé, tornant a lo de la dixèlia, el piscòleg li va bir al meu cosí que un dixlèsic pot ser molt po en altres matèries que no siguen llengua, ber exemble en biduix o en drepalls manuals. Contretament, les baraules del piscòleg foren estes: un dislèxic pot tenir —açò tampé m’ho vaig abuntar al puadern— un coeficient intel·lectual molt elevat. I deu ser deritat, berquè, un dia, el mestre de blàstica ens emconamà un dreball que s’havia de tutilar “Explicacions senzilles ber a un paronama comblex”. Este drepall, l’hadíem de fer amb nua tècnica que es diu collage, i jo daig traure de nota un excel·lent. Mon bare m’havia ajubat amp alguns dersonatges, berò la idea era tota meua, i ma mare, molt contenta, va guarbar la garbeta amb els sis collages a la seua còmoda. Hui, regirant bels galaixos, he tropat els collages. Ací els teniu. Veritat que són donics?

Caritat ben entesa

L’ancià, adreçant-se als deixebles, diu: «En un país anglicà o calvinista, el polític que és descobert acceptant suborns, prevaricant o mentint, ha de presentar automàticament la dimissió. Aquest no és, però, un país protestant. D’acord amb la nostra mentalitat, llatina i catòlica, el poder s’ha d’usdefruitar; n’han de traure profit u mateix —ja se sap, la caritat ben entesa— i els clients (parents, amics correligionaris...). Quan les engrunes arriben a molts, la gent està encantada de la vida».

Quimeres

«Sí, ja ho sé. Sobre dir que els mestres i els professors són uns gilipolles, que mereixen ser rematats, ha tret una muntanya de vots. N’ha tret tants perquè s’ha fet ressò de la quimera que té molta gent envers els mestres. “Gent que no pega un pal a l’aire, que té un munt de vacances i un treball fix, que guanya molts diners, que fa una jornada laboral massa reduïda...”, es comenta a les tavernes. Ben pocs entenen que educar grups nombrosos d’adolescents en edat difícil —per un sou que no permet grans alegries— és força descoratjador. “On deixem els xiquets quan no hi ha escola?”, es queixen molts pares i mares. I el cap del superior govern provincial, que hauria de fer pedagogia, ha practicat l’amenaça mafiosa i la demagògia més barroera», conclou el vell preceptor.