dimarts, 30 de novembre del 2010

La “maneta”




En un article publicat fa temps a Levante-EMV, recordava unes reflexions de l’inoblidable Àngel Cappa, que l'any noranta-cinc, en una columna periodística, escrivia açò: «El futbol és un sentiment profund que t’envolta, i l’enfrontament Madrid - Barcelona posa el dit a la nafra. Hom té l’exagerada impressió que s’ho juga tot en aquest partit. És un esdeveniment per a viure’l glop a glop, pausadament, per a sentir-lo a la pell i pensar-lo infinitat de vegades, suposar-lo, somniar-lo. Es juga tres vegades: abans, durant i després. Comença set dies abans i acaba set dies després. No té pronòstic, ni valen els antecedents. En els últims quatre o cinc anys, el Barcelona refinà el gust dels bons aficionats i omplí les vitrines més exigents amb tots els trofeus. Agradà i guanyà com cap altre de la història més recent. Només el Milan de Van Basten resisteix la comparació. El Barça enarborà el toc com a bandera del seu joc, la gosadia como a forma de vida i usà el talent como arma preferida per arribar al cor de tots. Li vingué a donar la raó a la Quinta, que fins aleshores predicava en el desert, i apadrinà una generació nova i brillant de futbolistes espanyols, que lidera la inalterable convicció de Guardiola. El nostre Madrid d’avui té el pretensiós desig d’assumir el relleu del campió. No sols volem guanyar-lo, sinó també demostrar-nos que som millors.»

Aquestes paraules de l’entrenador argentí mantenen avui plena vigència. Si de cas, hi ha dues diferències fonamentals: en 1995, Jorge Valdano i Àngel Cappa, que participaven de la mateixa filosofia de toc, del mateix caràcter ofensiu i del mateix protagonisme dels creadors, eren primer i segon entrenadors del Real Madrid; ara, en canvi, l’entrenador dels merengues és l’histrió José Mourinho, personatge provocador i especialista en escalfar els partits, que ha de construir un equip a base d’individualitats i futbol d’atac directe. Els culers encara no han oblidat aquelles paraules de Mourinho en 2006, quan entrenava el Chelsea: «Messi ha fet teatre del bo —l’argentí havia estat objecte d’una entrada que suposà l’expulsió d’Asier Del Horno—. El resultat és 2-1. Què podem fer? Anem a suspendre Messi per fer teatre? Sí, ha fet teatre. Catalunya és un país de cultura i sabeu allò que és teatre. La caiguda de Messi és teatre del bo.» Com que el portuguès sembla gaudir fent broma del sentiment nacional dels catalans, la victòria barcelonista d’ahir i el rostre obac de l’entrenador madridista menaren al paroxisme els milers d’espectadors culers. «L’orgull no existeix per al pobre, però el futbol li dóna un sentit de pertinença que les classes altes, aquelles que tenen el poder, no poden proporcionar», deia Àngel Cappa. Ahir, la “maneta” clavada pel Barça va donar aquest sentit de pertinença a nombrosos seguidors, sobretot catalanistes. Però no ens hem de fer il·lusions: el futbol és un joc; té caràcter cíclic. Qualsevol dia s’acabarà la ratxa i, llavors, la “maneta”, la clavaran els adversaris. Però mentre arriba aqueix dia, visca l’alegria!

Loteria de Nadal


Ja s’acosta Nadal i, per tant, el costum d’adquirir participacions de loteria. Ací teniu un número amb probabilitat molt alta
de ser agraciat amb la grossa. De veritat! Si és el mateix que juga el president de la Dipuatció de Castelló...

diumenge, 28 de novembre del 2010

La gran desconeguda (I)

Notre-Dame de Paris, la novel·la de Victor Hugo protagonitzada per Quasimodo, campaner de la catedral parisenca, ens descobrí els passadissos, els racons, les estances, les escales que s’amaguen a l’interior de la superba construcció. El narrador de la història explica la relació del geperut amb l’enorme edifici: «I la catedral no era sols la seua companya, era l’univers; millor dit, era la Natura en si mateixa. Ell mai no va somniar que hi hagués altres bardisses que els vitralls en continua floració; altra ombra que la del fullatge de pedra sempre en germen, ple d’ocells als matolls dels capitells saxons; altres muntanyes que les colossals torres de l’església; altres oceans que París braolant sota els seus peus.» Durant la dècada dels vuitanta, vaig viatjar tres vegades a París. En entrar per primera vegada a Notre-Dame, quedí impressionat. Vaig pujar a la galeria de les quimeres i a una de les torres, a 70 m d’alçada. Les quimeres, figures monstruoses i diabòliques que decoren la balustrada del tercer nivell de la façana hi havien estat col·locades per Viollet-le-Duc, durant els treballs de restauració enllestits al segle XIX, amb uns criteris que avui serien rebutjats.

Contemplant la ciutat de la llum, des d’aquella galeria —amb el fantàstic decorat de les quimeres—, vaig rememorar els personatges de Victor Hugo: l’ardiaca Frollo, el campaner Quasimodo, geperut i sordmut, la bella gitana Esmeralda, el capità Febus... Una experiència semblant, recomanable malgrat les dificultats —la presència massiva de turistes trenca sovint l’encanteri—, pot ser experimentada en altres indrets. La col·legiata de Xàtiva, posem per cas, també pot proporcionar el conjunt de sensacions associades a les grans construccions religioses. En general, la Seu és una gran desconeguda per als xativins. Tothom l’ha vista, però pocs han parat esment en els seus detalls. Pocs han pujat a la torre, o a la cúpula, per a contemplar les magnífiques panoràmiques de la ciutat i la rodalia. Pocs coneixen els passadissos, els racons, les estances, les escales que s’amaguen a l’interior de la superba construcció xativina.

En temps pretèrits, Xàtiva comptava amb un elevat nombre de monges i clergues —tant regulars com seculars. La ciutat estava ben assortida d’esglésies, ermites, monestirs i capelles: Sant Feliu, Sant Pere, les esglésies dels trinitaris i les clarisses, la capella de l’antic Hospital (amb una meravellosa façana tardogòtica i renaixentista), Sant Domènec, Sant Agustí, Santa Tecla, Sant Francesc, els convents del Carme, la Consolació i la Mercè... El principal edifici era, però, l’església de Santa Maria, erigida col·legiata el 1413 pel papa Benet XIII, des de Peníscola, a petició d’Alfons de Borja. Des de l’època de la conquesta cristiana, el temple continuava sent la bellíssima mesquita musulmana. Els nous pobladors cristians s’havien limitat a cristianitzar-la i dedicar-la a l'Assumpció de la Mare de Déu. Al segle XVI, dos cronistes parlaren de la mesquita: Pere Antoni Beuter digué a la seua Crònica que Santa Maria de Xàtiva encara estava plena d’inscripcions daurades alcoràniques (sembla que els moriscos continuaven tenint tanta veneració a l’edifici que hi venien de molts llocs en pelegrinatge); Viciana descriví les seues set naus i la seua forma quadrangular. Un gravat d’Antoon van den Wijngaerde permet de comprovar que encara conservava el minaret.

En 1595, en intensificar-se les pretensions xativines d’esdevenir seu bisbal, els jurats van considerar l’edifici impropi d’aquelles pretensions; decidiren enderrocar la mesquita i bastir al seu solar un nou temple més escaient. En 1596, el patriarca Joan de Ribera col·locà la primera pedra. L'any següent, el primer arquitecte, Joan Pavia, començava a dirigir-ne la construcció. Bé que se sol atribuir a Pavia el projecte inicial, mai no s’ha identificat l'autor dels plànols i queda també per aclarir l'elecció del model de planta de tres naus, creuer i girola, construcció sense antecedents al Regne de València. Es construiria molt lentament, amb intermitències, pels desacords entre l'estament civil i l’eclesiàstic, i per la crisi econòmica i la pesta del segle XVII. Malgrat tot, els inicis del XVIII veurien construïts ja els principals components de l'edifici: la girola, el presbiteri, el creuer i la cúpula (assolada per un terratrèmol l'any 1852 i reconstruïda amb estructura metàl·lica), que ateny els 46 metres d'altura. De 1707 a 1731, les obres romangueren aturades de nou, a causa de la Guerra de Successió i la manca de fons econòmics (entre maig de 1707 i març de 1708, els cultes hi van estar, a més, interromputs).

La col·legiata de Xàtiva (I)










dissabte, 27 de novembre del 2010

La conversa


Des que es destapà el cas Gürtel, alguns polítics locals experimenten veritables paranoies: canvien sovint el número dels seus mòbils, perquè creuen tenir intervingudes les comunicacions telefòniques. Aquestes manies persecutòries em recorden un film de 1974, The Conversation, escrit, produït i dirigit per Francis Ford Coppola. Gene Hackman interpretava el paper principal, un detectiu que treballava per a clients públics i privats, i es dedicava a gravar converses alienes. De vegades, això sí, un simple periodista i un bon zoom fan innecessari el desplegament tecnològic de Harry, el personatge interpretat per Hackman. Tenim, sense anar massa lluny, el cas dels missatges intercanviats per Vicent Parra, a través de la seua blackberry, mentre se celebrava el debat parlamentari més important del curs polític. Les pantalles del seu dispositiu mòbil foren captades per un fotògraf del diari degà («un gafarró», segons el president dels populars xativins); Parra es comunicava amb la marciana —em permetran la petita broma— Jubel Vercher, secretària general del PP xativí vinguda d’altre planeta (la xica, col·locada al jutjat de Carlet per una fundació del PP que presta atenció a les víctimes de la violència de gènere, viu a Xàtiva des de fa quatre dies).

Mentre el vicepresident de la Generalitat, Gerardo Camps, defensava a la tribuna d’oradors de les Corts el pressupost del pròxim exercici, el nostre diputat —de cos present a l’hemicicle, pel que es veu— tenia posada la seua atenció en Jubel. Parra ha denunciat la invasió de la seua intimitat. ¿S’ha produït realment una intromissió en la seua esfera privada? La resposta no és fàcil. D’una banda, el polític es trobava en un lloc públic; d’altra, expressava a través del mòbil opinions polítiques de la màxima rellevància. ¿Demanava a la seua dona per la grip d’una de les seues filles? No! «Si no fos un rayón i un malfeiner, Gerardet seria el millor parlamentari i conseller del govern; la resta és un tall d’inútils», li deia a Jubel. «Tu ho faries millor, sens cap dubte!», contestava ella. «Com a parlamentari, no», concloïa Parra; «ara, com a conseller, ho faria millor que la meitat de la quadrilla que tenim.» Quina exhibició de sinceritat! Per fi sabem de primera mà allò que només sospitàvem: que estem governats per una quadrilla.

Unes declaracions com aquestes són del màxim interès públic; els mitjans de comunicació no podien renunciar a publicar-les. Jo les trobe encisadores. Què voldrà dir això de rayón? Farà referència a ratlla, a ratllar (parlar en excés) o a ratllat? Quin misteri! També trobe bonic el to entendridor d’ella: «Tu ho faries millor!» I atenció, els dos interlocutors feien servir un valencià normatiu, bé que amb alguna incorrecció. A mi em sembla esperançadora aquesta barreja d’alta tecnologia UMTS i llengua vernacla emprada pels dos polítics del PP. Però continua planant la pregunta inicial: s’ha envaït la intimitat del diputat autonòmic? Dilucidar-ho és un assumpte ben pelut. En tot cas, les seues expressions de menyspreu envers els correligionaris, i la seua caritat ben entesa —que comença per u mateix, com tothom sap— ja són del domini públic. Ara arriba el torn de les especulacions, que no han cessat des que es van conèixer les opinions de Parra.

S’ha acabat la carrera política del president local del PP? Dimitirà del seu escó parlamentari? El desallotjaran d'altres càrrecs institucionals? (Parra és primer tinent d’alcalde de Xàtiva i president de dos organismes comarcals, la Mancomunitat La Costera-Canal i el Consorci de Residus de l’Àrea de Gestió 2.) «No he robat, ni he matat ningú. Mentre u no robe, ni mate...», ha declarat el polític als mitjans de comunicació. Home, no haurà robat —això, ell sabrà—, ni haurà matat ningú, però ha ultratjat tot el govern valencià en bloc. S’exposa, per tant, a la pena capital —política, s’entén. Tot depèn d’allò que sàpiga sobre els hipotètics assumptes tèrbols de la política local i autonòmica. De nou em vénen al cap les referències cinematogràfiques. Recorde, per exemple, aquella pel·lícula de suspens, The man who knew too much (L’home que sabia massa), dirigida per Alfred Hitchcock, amb James Stewart en un dels papers protagonistes. Saber massa és perillós al món dels brivalls i els espies; al món de la política, és garantia de supervivència. És possible que imposen un correctiu a Parra, però matar-lo... no crec!

(publicat a Levante-EMV, el 27/11/2010)

dissabte, 13 de novembre del 2010

Per Xàtiva passa l’AVE!

Tradicionalment, els usuaris dels ponts aeris solen ser els executius, els professionals liberals i els polítics. Els altres mortals rarament en fan ús. Els executius, els professionals liberals i els polítics seran també els principals usuaris del nou AVE. L’explicació és ben senzilla. Un bitllet d’anada en classe turista costarà 80 euros (130, si és d’anada i tornada). En altres paraules: una excursió València-Madrid podria costar, ofertes d’Internet a banda, la bonica quantitat de 21.000 pessetes —traduïsc a l’antiga moneda perquè tothom m’entenga més fàcilment. I clar, donat cas que una família xativina formada per pare, mare, fill i filla vulga fer l’excursió a Puerta del Sol, multiplique’s aquesta quantitat per quatre i obtindrem l’esplendorosa xifra de 84.000 pessetes. En fi: la infraestructura que ha costat un renyó del contribuent, 12.500 milions d’euros, s’ha d’amortitzar, i la comercialització del servei s’ha de fer rendible sense cap subvenció.

Una regla d’or de qualsevol empresa és no fer-se la competència a si mateixa. Per això, Renfe va anunciar la seua intenció de suprimir els anteriors Alaris que permetien viatjar de Xàtiva a Madrid, per uns 45 euros, sense necessitat de prendre primer un rodalia cap a València. Rus va anunciar la seua oposició als plans de Renfe (tot i que, segons sembla, la pressió ha acabat exercint-la Roger Cerdà, portaveu del grup municipal socialista). Però no ens hem d’enganyar; el número d’Alaris que paren a Xàtiva ja ha començat a minvar. Tampoc no seria d’estranyar que es vulguen eliminar, més endavant, els descomptes que s’ofereixen per Internet al bitllet de l’AVE. (A la línia Madrid-Barcelona s’intentà, bé que la protesta d’alguns barons socialistes —l’alcalde de Saragossa entre ells— ho impedí.) S’ha de tenir present que el trajecte Madrid-València serà deficitari —el Madrid-Sevilla ja ho és. Haurem d’anar oblidant, doncs, la possibilitat d’una davallada de tarifes. Viatjar en AVE li costarà a l’usuari valencià part de l’altre renyó.

El ministre de Foment presentà, dies enrere, un estudi on s’afirma que disminuirà el trànsit per la nacional III. Tornem als quatre membres de l’esforçada família xativina. Si el viatge que volen fer a Madrid és turístic, optaran de segur per agafar el cotxe particular i endinsar-se al procel·lós mar d’embussos de la nacional III. Si tenen un vehicle de gama mitjana, omplir el dipòsit els pot eixir per uns 60 euros; amb aqueixos diners, quatre persones —o cinc— poden anar a Madrid i tornar sense haver de parar a cap benzinera. Això sí, s’ho hauran d’agarrar amb calma, la mateixa que caldrà, d’altra banda, per a embarcar a l’AVE (s’haurà d’arribar a València en tren de rodalia i, tot seguit, dirigir-se a l’estació Joaquín Srolla). Als xativins, el viatge a Madrid ens costarà vint minuts menys que fins ara, d’acord amb la informació de la companyia ferroviària (escassos trenta minuts si enllacem amb l’AVE des d’Albacete). Jo no tinc tan clar, doncs, que la nova meravella de les meravelles vaja a minvar substancialment el trànsit per l’autovia.

Els autors de l’estudi de Foment deuen haver pensat en els milions de persones que fugen de Madrid cada vegada que hi ha pont o vacances. És possible que una part d’elles, la de poder adquisitiu més alt, faça ús de l’AVE. Per a la resta, el preu del bitllet resultarà dissuasiu. També s’ha parlat de la riquesa que generarà l’alta velocitat. Els sectors hostalers valencians creuen que augmentaran les sortides de cap de setmana entre els habitants de la villa y corte. (Continuem apostant, ja es veu, per la “Califòrnia” de llevant, pel turisme de ressort que només busca sol i platja.) Ara bé, al marge de quina siga la riquesa que acabe proporcionant l’AVE —si no n’arribara a proporcionar cap, la inversió hauria estat absolutament desastrosa—, és evident que els xativins no ens en beneficiarem, ni ara, ni quan estiga acabada la variant d’Albacete. En patirem les conseqüències: com que s’ha perdut l’oportunitat de soterrar les vies, posat cas que la ciutat cresca algun dia cap al nord, la plataforma de l’AVE haurà esdevingut un mur difícil d’eradicar enmig del seu teixit urbà. Això sí, com als xativins ens agrada tant bufar en caldo gelat, podrem presumir davant de les nostres amistats foranes: «Per Xàtiva passa l’AVE!»

(publicat a Levante-EMV, el 13/11/2010)

dilluns, 8 de novembre del 2010

Donant voltes al laïcisme

Els mots i els símbols sempre han estat importants per a l’Església catòlica. Quina és, en realitat, l’essència de la seua doctrina? La paraula! «Al principi era el verb» (Joan 1:1-3). Hi ha mots, per tant, com ara “matrimoni” o “laïcat”, que l’Església sempre ha pretès de la seua exclusiva propietat. Amb el periple del papa per terres ibèriques, el mot "laïcisme" ha tornat a estar d’actualitat. Durant una visita pontifícia a França, tant Ratzinger com Sarkozy (president del país inventor de l’Etat laïque) ja havien coincidit a reclamar un “laïcisme positiu” obert al diàleg amb les religions. Aquest cap de setmana, el papa ha tornat a denunciar, des de Sant Jaume de Galícia, el laïcisme espanyol. (El pontífex ha arribat a establir paral·lelismes entre la situació dels anys trenta, temps de la República, i l’època actual, i Monsenyor Rouco ha postil·lat que Espanya és campiona del laïcisme.) S’està distingint, en definitiva, entre laïcitat bona i laïcitat dolenta, entre laïcisme positiu i laïcisme negatiu. I les autoritats vaticanes afirmen que l’Estat espanyol ha caigut al costat fosc. Què hi ha de cert en tot açò?

El mot “laic” té una llarga història lexicogràfica: del grec laós, “poble”, passà al llatí laicus. L’Antic i el Nou Testament fan servir el terme equivalent com antònim de prevere o clergue. Un laic és aquell que no té cap grau de clericat. Fins a les darreries de l’edat mitjana, el laïcat sempre fa referència al conjunt de fidels no clergues. (Laïcat i clericat són, per tant, termes antònims i complementaris.) Ara bé, els especialistes coneixen perfectament la mutabilitat diacrònica del signe lingüístic. A partir de la Revolució Francesa, el terme “laic” assoleix un nou significat: persona que prescindeix de la religió. En aquest sentit, hom distingeix, per exemple, entre escola laica i escola confessional. Aquests canvis semàntics vingueren del francès.




En la llengua de Molière, la família lèxica de “laic” és extensíssima; compta amb els següents membres: laïc (per oposició a clergue, es diu d’aquell catòlic que no ha rebut els ordes), laïcat, laïquat, laïcocéphale, laïque (partidari de la laïcitat), laïcité (sistema que exclou les esglésies de l'exercici del poder polític i de l'organització de l'ensenyament), laïcisation, laïcation, laïcisme (doctrina que defensa la independència de l'home, de la societat i, sobretot, de l'estat de tota influència eclesiàstica o religiosa), laïciser, laïcard... Destaca especialment la peculiaritat de laïcocéphale, terme teològic introduït pels jesuïtes: heretge que reconeix un laic per cap de l’Església. (Hom donà aquest nom als anglicans, que reconeixen el rei del lloc on viuen com a cap de la seua església.) La forma laïc aparegué a finals del XVIII amb el femení laïque. Aquesta alternança morfològica de gènere serà interpretada, més tard, ara com alternança categorial (laïc és el substantiu; laïque, l’adjectiu), ara com una variació semàntica del substantiu: laïc designa l’adepte d’una religió que no és clergue; laïque, un partidari del principi de laïcitat.

Aquesta distinció tendirà generalitzar-se. No pensem, però, que els nostres veïns tenen clara la distinció entre laïc i laïque. Alguns parlars francesos, que o no pronuncien la darrera vocal àtona o la pronuncien tant al femení de laïc com a l’adjectiu laïque (amb idèntica forma en masculí i en femení), els fan sinònims. Aquesta falsa sinonímia és utilitzada pels clericals per alterar la laïcitat autèntica, anticlerical, i propiciar un nou laïcat. Els integristes de l’ensenyança catòlica, posem per cas, reemplacen ensenyament laïque per ensenyament laïc. I clar, aquest terme permet d’englobar tot l’ensenyament no religiós, tant públic com privat. La confusió esdevé total. Els defensors “laïques” de l’ensenyament catòlic, posem per cas, fan aquesta definició d’“ensenyament laïc”: ensenyament no confessional d’inspiració cristiana.

En resum: trontollen les conquestes del període de la Il·lustració, a partir del qual prengué forma la consciència del propi valor i l'autonomia del món en tots els seus ordres, i hom procurà d'alliberar-se de la tutela eclesiàstica; trontolla el pensament laïcista, que assolí a França, durant la III República, l’expressió clàssica que tanta influència ha exercit en altres països europeus fins al segle XX; trontolla el pensament jurídic civil, que situà la justificació de la religió en el dret individual, pertanyent a l'esfera privada de la persona. L'Església Catòlica, refractària en principi a perdre la seua situació de privilegi, acabà reconeixent, especialment al concili II del Vaticà, l’autonomia de les realitats terrenals i la llibertat per a l'opció política dels cristians. Les declaracions del papa actual suposen, però, una marxa enrere. Van en la línia de considerar la societat dels laics com un nou laïcat, com el conjunt dels fidels que no són clergues ni religiosos. Com va dir Claude de Nardi, «tornen els temps en què la laïcitat era com una nota d’infàmia». Possiblement, la culpa la tenim els mateixos laics. No seria millor utilitzar expressions com "estat aconfessional" o "estat ateu"? No acabaríem així amb les amfibologies? No seria millor nomenar les coses pel seu nom?