Nou matrimoni de Lucrècia

A l'esquerra, Lucrècia amb el petit Roderic, i a la dreta, Alfons d'Aragó (Bernardino di Betto il Pinturicchio, Palazzo dei Priori, Perugia)

El 21 de juliol de 1498, es va celebrar el segon matrimoni de Lucrècia Borja, aquesta vegada amb el príncep Alfons d'Aragó, duc de Bisceglie, germà de la seua cunyada Sança. Sembla que els esposos es van estimar de debò. L'any següent naixia Roderic, el fill dels ducs de Bisceglie. El batejaren a la Capella Sixtina del Vaticà. En fou padrí Joan Cervelló, amic del pare i capità de la guàrdia vaticana. La vida d'Alfons a la cort papal no va ser fàcil. Alexandre VI i Cèsar Borja preparaven una aliança amb els francesos, enemics seculars dels Aragó de Nàpols.

El rei comissionista

Sovintegen molt les crides a la moralització de la política. Ara bé, tothom sap com és de difícil conjugar ambdues coses. Malgrat les bones intencions, dignes d'encomi, s'oblida que política i ètica sempre han estat esferes distintes; la primera és domini del "pot ser" i la segona, del "deu ser". Hi ha, però, alguns elements polítics que resten al marge de la regla general. Un d'ells és la suprema autoritat de l'estat en les democràcies parlamentàries. En un sistema parlamentari, el cap d'estat disposa d'escasses atribucions executives. Al cap i a la fi, sols és una magistratura de caràcter essencialment simbòlic. Un president de república i un monarca —en els casos força discutibles de democràcia que adopta la forma de monarquia parlamentària— estan per damunt de les rivalitats partidistes. Governa el primer ministre. El cap d'estat ha de ser, per tant, model de moralitat i exemple d'honradesa. Es demana especialment al monarca una vida privada digna a canvi dels enormes privilegis de què gaudeix. Doncs bé, els fets han demostrat que l'anterior monarca espanyol no era model ni exemple de res. En tot cas, era exemple de poca vergonya.

Queden poquíssims defensors de Joan Carles, però encara se senten comentaris exculpatoris: «Amb la seua vida privada, podia fer allò que li vingués de gust, i cobrar comissions no és un delicte.» És més, els lletrats de les Corts han dictaminat que el rei emèrit no pot ser investigat per actuacions privades realitzades quan era cap d'estat, perquè gaudia d'inviolabilitat i d'irresponsabilitat. Amb independència que la seua auctoritas està ara mateix per terra, resulta incomprensible que la irresponsabilitat, referida únicament als actes de la corona realitzats en l'exercici de les seues funcions, siguen d'aplicació a l'esfera privada del cap d'estat. Posaré un exemple extrem: si el rei, conduint a més velocitat de l'autoritzada i en estat d'embriaguesa, atropellés un transeünt i el matàs, ningú no entendria que l'autor dels fets fos declarat irresponsable. L'emèrit no va matar ningú (mentre fou cap d'estat), però va cometre diversos i presumptes delictes. Algú es preguntarà: ¿cobrar comissions multimilionàries per fer d'intermediari en negocis entre tercers i acceptar donacions són activitats delictives? No, és clar. Però els guanys han de ser transparents.

Els fets simples no són constitutius de delicte, però les seues derivades van des de la infracció administrativa fins a la comissió d'actes tipificats al Codi Penal. Primerament, cal recordar que qui es dedica a cobrar comissions per vendes té l'obligació d'estar donat d'alta com autònom. (Hagués resultat xocant —entrem en el terreny de l'ètica— que el rei, perceptor d'unes sumes abundoses a càrrec dels pressupostos generals de l'Estat, figurés al registre d'autònoms com a comissionista.) També s'han de tenir clars altres detalls: una persona que ingressa diners per comissions està obligada a emetre factures de les seues operacions, ha de declarar els ingressos percebuts i ha d'efectuar els pagaments trimestrals de l'IVA que s'aplique a la seua activitat. Per últim, el comissionista ha d'incloure en totes les factures el percentatge de retenció a compte de l'IRPF que li corresponga per tal que els compradors dels seus serveis retinguen les quantitats i les ingressen en Hisenda. A la fi de l'any, mitjançant el model de formulari oficial adient, el perceptor de comissions deixarà constància de les retencions suportades, per al càlcul final del seu l'IRPF.

¿Va fer algun d'aquests tràmits, l'emèrit? No. I ara entrem al terreny penal: ocultació d'ingressos (també amagà donacions i múltiples pagaments en espècie), evasió de diners a paradisos fiscals, frau a Hisenda... Mentre predicava en els seus discursos de Nadal que tots els espanyols han de col·laborar en el benestar comú, mentre emfatitzava que la justícia és igual per a tots, Joan Carles, un hipòcrita dels grossos, anava a la seua. Tenia molta habilitat per a traure comissions. Cobrava d'adjudicataris i adjudicadors. Aconseguí que les empreses concessionàries de l'Ave Medina-la Meca feren l'oferta més barata. És una pràctica habitual a la pell de brau. Per això, les obres públiques sempre acaben costant el doble del pressupostat. Però els saudites no devien conèixer la martingala. Així és que, en compensació per la suposada millor oferta, la família reial àrab regalà presumptament a Joan Carles cent milions de dòlars. Al rei emèrit li ha passat igual que al fill de Jordi Pujol. És perillós contar els negocis tèrbols a les amants. Quan se senten despitades, se'n van de la llengua. Ara bé, les probabilitats que el Borbó pose mai un peu a la presó són nul·les.

L'engronsadora

Abans de la pandèmia, portava sovint els meus néts als parcs infantils. Al més menut li encanten les engronsadores. El seia al travesser, li deia que s'agarrés fort de les cadenetes i l'empentava. El gronxador es regeix per les lleis del pèndol. Però les seues oscil·lacions van esmortint-se si no l'empenys. L'energia del sistema oscil·lant es dissipa a poc a poc per la fricció de les cadenes amb la barra de què pengen i per la resistència que oposa l'aire al balanceig. Si deixava de fer pressions sobre l'esquena del xiquet, el vaivé anava reduint gradualment la seua amplària i el travesser arribava finalment al punt d'equilibri. Llavors, el xiquet em cridava: «Iaio, ¡espenta'm més!» El passat dia 7, El Temps publicava una columna del meu amic Xavi Aliaga titulada "No, la pandèmia no ens farà millors". En certa mesura, li estic plagiant l'inici; ell començava contant una anècdota viscuda amb la seua filla i jo estic amb raons sobre el meu nét. El text de Xavi és pessimista. Segons diu, va creure en algun moment que podien sorgir, del terrabastall provocat per la covid-19, coses aprofitables. Ara pensa que no eixirà res de bo. Jo no ho veig tot negre.

Bé que els indicis no conviden a l'optimisme, em sembla massa d'hora per a traure conclusions definitives. Jo compararia les successives fases de la crisi pandèmica —els moments previs, les setmanes de màxima expansió i la situació posterior— a la trajectòria que descriu el moviment d'una engronsadora. Estire cap a mi el travesser i l'eleve molt. Quan el solte, escapa i puja fins a la mateixa cota d'eixida. Si no el toque més, les oscil·lacions aniran alentint-se a poc a poc i s'arribarà al punt d'equilibri. Abans de la pandèmia, el desgavell social i econòmic havia arribat a una altura exorbitant. El coronavirus ho va llançar tot cap avall, però la inèrcia pendular ho tornarà a projectar cap amunt al final de la crisi. És la famosa "V" de sociòlegs i economistes. L'oscil·lació té sentit. Qui ha estat reclòs a casa sis setmanes, vol eixir al carrer. Qui ha tingut un negoci tancat, el vol obrir de nou. Els governs (central, autonòmics i locals) auxilien de maneres diverses els sectors més necessitats: amb ajudes fiscals a les PIME i els autònoms, els ERTO, l'ingrés mínim vital. Naturalment, tots els actors empresarials volen pujar al carro de les ajudes.

Seguim tenint una enorme dependència dels serveis —especialment del turisme i les seues activitats connexes—, la qual cosa obliga a fer cessions: rebaixes fora de temporada, ampliació de la capacitat de locals, terrasses i platges, obertura de fronteres al turisme estranger... ¿Això vol dir que tornarem mil·limètricament a la situació anterior? Vegem. És evident que algunes mesures són provisionals. Per altra banda, els mitjans de comunicació informen que una part dels serveis no superarà la crisi. Si s'acurten les cadenes del gronxador social, romandrà més alt quan atenya el punt estàtic. Però la nova situació no serà idèntica a l'anterior. Llavors arribarà l'oportunitat de la política. El govern d'esquerres no s'hauria d'acovardir davant la crispació política i l'ambient irrespirable provocat per l'extrema dreta. Serà l'hora de dissenyar un nou model econòmic sostenible, de millorar els serveis socials, de combatre les injustícies, de fer reformes fiscals, de frenar la contaminació i el canvi climàtic... Done per descomptat que no s'acabarà la divisió ideològica. També tinc clar que el capitalisme no corregirà els seus excessos de motu proprio.

Qui hagués arribat a pensar que el coronavirus eliminaria les rivalitats i els odis era un il·lús. El patogen tampoc no ha acabat amb la lluita de classes. Per tant, parlar de "nova normalitat" és una bajanada. Però dir en aquests moments que tot seguirà igual o anirà a pitjor és prematur. El govern ho té difícil, sí. La crisi econòmica que s'aproxima serà terrible. La dreta vol enderrocar el bipartit tant sí com no. Mirem-ho pel costat positiu: els atacs ferotges dels grups reaccionaris podrien mobilitzar i unir l'esquerra. Per altra banda, la dreta també està esglaiada; la gestió de les residències d'ancians durant la pandèmia és un assumpte extremadament greu que pot tenir unes conseqüències demolidores per al PP. Els demòcrates hem de combatre la falsedat. I els governs d'esquerres han de suprimir la pobresa i l'exclusió social. El pànic no serveix de res. Si traslladem aquesta reflexió a Xàtiva, la conclusió és clara: necessitem una ciutat distinta, amb activitat econòmica innovadora, sense tant de trànsit, amb més zones verdes, respectuosa amb el patrimoni, que no discrimine ningú. ¡Ah! I l'esquerra ha de procurar no caure de l'engronsadora.

(publicat a l'edició digital de Levante-EMV, el 20/06/2020)

Recordant les cendres de juny

Enderrocant estàtues

Les protestes per la mort violenta de l'afroamericà George Floyd, a mans d'uns policies blancs inhumans, han tingut una derivada inesperada; obres d'art (escultures, pel·lícules, novel·les) han esdevingut diana de les ires dels moviments antiracistes. Jo trobe perfectament raonable retirar de la via pública certes estàtues. Em semblà bé, per exemple, que el consistori barceloní retirés en 2018 l'estàtua d'Antonio López, primer marqués de Comillas. La figura d'aquest personatge enriquit amb el tràfic d'esclaus s'alçava a la plaça homònima de Via Laietana. Però les coses són molt complicades. Des dels albors de la humanitat, la història —amb l'antecedent prehistòria— s'ha anat construint sobre la base de dominacions successives d'uns grups sobre altres, amb les seues seqüeles de morts i diverses formes d'esclavatge. Per no allunyar-nos massa, podríem començar per l'Imperi Romà. La seua expansió s'aconseguí gràcies a la conquesta militar i la reducció a l'esclavitud de totes les nacions vençudes. Roma fou anihilada pels pobles germànics —bàrbars, en deien els romans— que tampoc no eren precisament germanetes de la caritat.

Després arribaria l'islam. Durant el califat, Còrdova esdevingué el major mercat d'esclaus de tot Europa. Quan els diferents monarques de les Espanyes van començar a guanyar territoris a la Mitja Lluna, els habitants musulmans —posteriorment moriscos— foren sotmesos a la servitud i finalment expulsats de la Península Ibèrica. Paral·lelament, al centre de les estepes asiàtiques, diferents capdills mongols i xinesos no s'estalviaven atrocitats a l'hora d'eixamplar llurs imperis. Els nostres Reis Catòlics practicaren una política racista. L'Imperi Espanyol actuà de manera racista en Amèrica, com també ho feren francesos i anglosaxons. Aquests també sotmeteren a l'esclavatge nombroses poblacions d'Àfrica, Austràlia, Oceania... El rei Leopold II de Bèlgica mereix ocupar un lloc d'honor en la història universal de la infàmia. Els penúltims capítols ominosos de les cròniques estan protagonitzats pel feixisme, el nazisme i l'estalinisme. I la infàmia no cessa. En realitat, fins al segle XVIII la noció de drets humans era pura entelèquia manejada per filòsofs. Aqueixos drets anirien incorporant-se a la legislació dels estats al llarg dels segles XIX i XX.

Una de les discriminacions que més trigà a caure fou la patida per les dones. De fet, a penes hi ha escultures de figures femenines a les places i els carrers de les ciutats. En èpoques pretèrites també era força difícil l'accés de la dona a la creació artística (arts plàstiques, música, literatura). En l'actualitat hi ha poques dones i persones pertanyents a minories ètniques que dirigisquen pel·lícules. La vida pública sempre fou masculina. Per tant, la presència d'icones a l'espai públic (estàtues, rètols) està desequilibrada a favor dels homes de raça blanca. Amb seguretat, moltes peces exhibides en diferents espais (museus, edificis institucionals, vies públiques) recordaran personatges masclistes, racistes, esclavistes, sanguinaris. Sovintegen els polítics, els monarques o els militars responsables de nombroses morts. ¿En quin punt temporal posem l'estallador de la correcció política? Si hem d'eliminar imatges de la infàmia de qualsevol època, caldrà desfer-se de quasi totes les figures dels antics emperadors romans, hauríem d'enderrocar les escultures de Jaume I, Colom i els Reis Catòlics, tocaria esborrar la memòria dels emirs i els califes de Còrdova.

¿S'han de proscriure totes les expressions d'incorrecció política? Aleshores s''hauria d'eliminar qualsevol tribut honorífic a artistes o escriptors com Pablo Picasso, que sempre fou un masclista empedreït, o Juan Ramon Jiménez, que maltractava psicològicament la seua dona Zenòbia Camprubí. També hauríem de publicar un gruixut índex d'obres d'art i literàries prohibides. Caldria vetar pel·lícules on apareguen personatges fumadors. La llista d'interdictes seria ben llarga. En definitiva, viatjaríem en línia recta cap a l'absurd. El llegat —polític, artístic o cultural— i el comportament moral d'una persona sempre són producte d'un context històric. Jo trobe lògic ajustar comptes amb el passat recent. Però el remot s'ha de deixar en pau. És millor dedicar els esforços a l'avanç de l'educació, la justícia i la igualtat ara i ací. I cadascú ja jutjarà allò que crega convenient quan contemple una pel·lícula o l'estàtua d'un personatge del qual ens separa una gran distància. La fletxa del temps corre veloçment i no torna enrere. A més, l'excés absurd de correcció alimenta batalles culturals entre sectors socials sense cap benefici pràctic.

1% de matèria grisa

Al dramaturg francès André Birabeau li són atribuïdes moltes màximes. A mi m'agrada una que és de rigorosa actualitat: «En alguns envasos de formatge, pots llegir: "45% de matèria grassa". A les portades de certs periòdics s'hauria d'advertir: "1% de matèria grisa".» Jo imagine que la policia judicial és la matèria grisa de les forces i cossos de seguretat; auxilia el poder judicial i la fiscalia en la investigació de diferents delictes: prevaricació, suborn, frau fiscal, narcotràfic, violació, segrest, homicidi, assassinat. Aquests dies s'ha conegut un episodi cridaner. Una jutgessa hauria ordenat a guàrdies civils de Madrid que assoliren funcions de policia judicial per a investigar el presumpte comportament delictiu d'un polític. Fins ací, tot normal. Tanmateix, hi ha detalls en aquest afer que criden l'atenció. Quan redactaven l'informe en què havien de recollir el resultat de la seua perquisició, els agents seguiren el procediment de tallar i enganxar. ¿Què retallaren? ¡Notícies de periòdics amb només un 1% de matèria grisa! Va eixir, és clar, un text plenet de boles, errades i falòrnies adobades amb testimonis tergiversats, un text amb excés de greix.

A més, hom sospita que el cap dels redactors, un coronel, filtrà a la premsa un informe que sols havia de lliurar a la jutgessa. També s'ha dit que aquesta podria haver actuat irregularment; José Antonio Martín Pallín, magistrat emèrit del Tribunal Suprem, afirma que la decisió judicial d'investigar el delegat del govern a Madrid, per no haver prohibit les concentracions del 8-M, resulta absolutamente insólita, carente de sustento legal y desprovista de cualquier motivación racional. Ignorem com acabarà l'assumpte, però aquesta escassesa de matèria grisa a la policia, la magistratura i alguns mitjans l'hem vista en moltes ocasions. I seguirem veient-la. Sense anar massa lluny, el dia 28 de maig fou detingut l'ínclit veí d'Énguera Ignacio Jordà —més conegut pel seu nom "artístic", Nacho Vidal. L'antic actor de pel·lícules porno fou conduït el sendemà als jutjats de Xàtiva. Està acusat d'homicidi imprudent i delicte contra la salut pública. L'amo de la titola d'or, del pardal més gran i eixerit de la Canal de Navarrés i part de l'estranger, es dedicava últimament a practicar el xamanisme en la seua finca d'Énguera, on havia plantat una iurta.

Aquest home és un compendi d'habilitats. Havia descobert que les glàndules paròtides d'un petit gripau que viu a Sonora (regió de Mèxic), el Bufo alvarius o Incilius alvarius, produeixen una potent substància al·lucinògena, la bufotenina —molècula de Déu, en diuen. Nacho organitzava rituals xamànics. Els convidats fumaven cristalls de bufotenina en una pipa, amb propòsits curatius o al·lucinògens. En 2016, l'actor relatava la seua experiència a través de Youtube: Yo había visto a Dios, tenía el Santo Grial y quería que todo el mundo lo viera. Recomiendo el uso del sapo para volver a conectar con la tierra y la madre naturaleza. Fa onze mesos, el fotògraf José Luis Abad volgué provar la molècula de Déu. Però el verí del gripau és perillosíssim. Abad patí un infart i morí. Nacho i dos acompanyants, que devien estar ben "desfasats", no saberen copsar la gravetat de la situació. S'esperaren vint-i-dos minuts abans de trucar a emergències. José Luis Abad havia estat col·laborador d'Urban VLC —suplement de Levante-EMV— i de publicacions prestigioses, com ara Vogue, Tatler Hong Kong, 2Bexposed NY, Oxxo magazine...

Els investigadors de l'equip de policia judicial, pertanyents a la comandància de la guàrdia civil de Xàtiva, han tardat mesos a desembolicar la troca. I això que ho tenien fàcil; la família d'Abad havia proporcionat un vídeo, gravat amb el mòbil del finat, i un complet reportatge fotogràfic de la sessió xamànica. No calia molta matèria grisa per a saber què havia passat. «Alguns afirmen que basta mirar el teu voltant per a contar bones històries. Jo no ho crec; segons això, tots els policies serien Ingmar Bergman», digué Massimo Troisi. És evident que el famós actor, director i guionista cinematogràfic italià no devia estar pensant en la policia judicial de Celtibèria quan pronuncià la frase. La titular del Jutjat d'Instrucció nº 2 de Xàtiva deixà el rei de les lleterades en llibertat provisional sense fiança. Veig difícil que arribe a entrar en Picassent. Diu que tot fou un accident. Al final, si els fets són qualificats d'imprudència menys greu, només caurà una multa. En tot cas, alguns escodrinys dels nostres detectius policials són veritables nyaps. No haurien servit ni per al guió d'un episodi de Comissario Montalbano. ¡A la matèria grisa li falta un bull!

(publicat a l'edició digital de Levante-EMV, el 06/06/2020)

Take Five

La veritat de les residències d'ancians

Que la situació de les residències d'ancians durant la pandèmia de covid-19 suscita en aquests moments una enorme preocupació és ben evident. Però no ho és tant —o sí— que la inquietud es projecta cap al futur immediat. La cúspide de la piràmide de població del nostre país s'està eixamplant progressivament. Alguns i algunes —jo per exemple— ja tenim més de seixanta anys. El dia en què esdevindrem persones necessitades de cures s'aproxima a velocitat de vertigen. Tradicionalment, els fills —preferentment les filles— es fan càrrec dels seus pares majors. Això serà cada vegada més difícil. Avui és molt habitual que els dos membres de les parelles treballen fora de casa —sempre que no figuren a les llistes de l'atur, clar. Tenen fins i tot problemes per a fer-se'n càrrec dels fills fora de l'horari escolar. Els salaris ínfims i els pisos de dimensions reduïdes han transformat les característiques de les unitats familiars. La meua dona i jo havíem pensat sovint que hauríem de marxar a una residència quan perdem autonomia personal, a fi de no ser una càrrega per a la nostra descendència. Ara, però, tenim molts dubtes.

La publicitat de les llars geriàtriques difon una imatge idíl·lica. Contrasta amb notícies d'escenes esgarrifoses, en algunes residències, que fan posar els cabells de punta. Crèiem que eren casos excepcionals. Ara ja sabem que deficiències de tota mena estan a l'ordre del dia. La immensa majoria d'establiments geriàtrics pertanyen a empreses, grups inversors i fons voltor que fan negoci a costa de retallar costos en atenció, neteja i alimentació dels avis. Per altra banda, qui haja entrat sovint en una d'aquestes institucions —fins i tot en una que funcione raonablement— s'haurà adonat de l'ambient depressiu que generalment hi regna. Hi solen estar allotjades persones molt majors que ja no poden viure en les seues llars habituals per causa de malalties invalidants que limiten la seua capacitat funcional per a realitzar les activitats bàsiques de la vida diària —és a dir, manquen d'autonomia suficient per a viure soles. Aquests centres porten noms eufemístics d'allò més variat: Nou Horitzó, Hotel de Majors, Edat d'Or, Llar de la Tercera Edat, Casal d'Ancians, Residència Nova Edat... Els eufemismes intenten endolcir la realitat.

Al País Valencià hi ha un milió de persones majors de 60 anys —un 20% dels cinc milions de població total. En 2019, el 2,7% d'aquestes persones habitava en residències, és a dir, unes 27.000. Evidentment, la gran majoria dels residents —hi ha excepcions— pertany als esglaons més alts de la nostra piràmide d'edat. Els majors de 80 anys són uns 225.000. Van a parar a les institucions geriàtriques aquells que no poden ser atesos a les seues cases o en les d'un familiar. Sovint, això provoca estrés; els fills volen fer-se'n càrrec, però la seua situació econòmica, les condicions arquitectòniques de les seues llars, les peculiaritats o necessitats específiques de les persones majors —pensem en aquelles que pateixen alzheimer o immobilitat absoluta— i les jornades laborals dels encara actius no ho permeten. Les administracions concedeixen ajudes a la dependència, però l'atenció domiciliària és sovint inassequible, malgrat la prestació pública. En alguns casos es necessita una persona assistent 24 hores al dia, contractada directament o a través d'empreses de serveis a la dependència. Fins i tot és possible que calga més d'un assistent.

La contractació legal del cuidador pot ser molt aclaparant per a la família; ha d'examinar salari, cotitzacions, temps lliure, vacances, funcions i capacitació. Sovintegen la manca de formació i l'absentisme. Al nostre país, moltes persones estrangeres accepten aquest treball per necessitat, però l'abandonen si troben una ocupació millor. Cal tenir present que cuidar ancians desvalguts és un treball molt dur. Trobar gent amb formació i sensibilitat per a tractar correctament la persona major no és fàcil. En conseqüència, molts ancians es veuen abocats a les residències. (Tampoc no s'ha d'oblidar que moltes famílies es desentenen simplement dels seus ancestres.) En una institució geriàtrica privada, els preus mensuals no baixaran d'uns 2.000 euros, bé que l'administració pública cobrirà part del cost en molts casos. Però els familiars que opten per aquesta solució s'arrisquen a dipositar l'ancià a la bona de Déu. Hi ha asils que es queden amb els béns dels avis. També pot passar que la persona major no tinga una atenció correcta, digna, afectuosa. Alguns residents no reben mai visites de cap familiar, experimenten una gran solitud.

Les persones majors abandonades, o sense parents, es veuen privades de sortides i passeigs si tenen la mobilitat molt disminuïda. Per tant, no poden gaudir de trobades o festes familiars com ara natalicis i diades onomàstiques, bé que algunes residències les celebren. Els avis abandonats no tenen qui els acompanye a consultes mèdiques o l'hospital, a comprar roba o a qualsevol altre assumpte. La manca de relacions íntimes i la indiferència causen estralls, sobretot psicològics. (També cal aclarir que, de vegades, alguns majors reben el mateix tracte que ells han infligit, sent més joves, als seus cònjuges o als seus fills.) Quan una persona ingressa en un geriàtric, perd gradualment qualitats, capacitats o identitat. Deixa de ser el senyor o la senyora, el doctor o la doctora, el professor o la professora amb el seu nom complet. Sovint és tractat com un infant. Alguns treballadors de cures fan servir amb els interns diminutius, hipocorístics (Sento, Fineta, Ximet) o sobrenoms. L'ancià pot perdre la noció de la seua adreça, la seua ocupació, els seus hàbits, les seues aficions (cuinar, llegir, arreglar la seua llar, pintar, escoltar música, escriure).

El resident ja no elegeix els seus programes favorits de televisió. No pot llegir els diaris o les revistes que li agraden —en general, només té a l'abast revistes i llibres vells. Tampoc no pot decidir què menjar o què beure. L'horari és imposat per la institució, que els iaios anomenen irònicament l'internat, la caserna, la presó... El funcionament de les residències depèn de la disponibilitat de personal, generalment escassa. S'acaben la intimitat, els gusts i els desigs. Adéu al gimnàs, la bici, els amics i les amigues, els menjars preferits, la copeta de vi... Ara bé, les circumstàncies varien molt d'uns geriàtrics a d'altres. Hi ha llars d'ancians, poques, molt bones (que també són les més cares, clar), però algunes són antres dantescos (atenció indigna, manca d'higiene, maltractament, menjar pèssim). El SARS-CoV-2 ha destapat les vergonyes de moltes residències de majors: personal insuficient, escassesa de mitjans de protecció... Novaedat de Xàtiva se n'ha sortit bé; a hores d'ara, no s'han infectat de covid-19 ni treballadors ni residents.

A més, la residència xativina té les seues portes obertes —durant la pandèmia s'ha vist obligada a tancar-les. L'horari de visites de familiars i amics és amplíssim. Els interns amb mobilitat i plena capacitat cognitiva ixen i entren lliurement. Tanmateix, l'ambient de les residències és en general molt depriment. Moltes cadires de rodes i molta senilitat. Conclou l'activitat sexual dels residents solitaris, encara que no és infreqüent el sorgiment de relacions sentimentals entre ancians. Els majors que ingressen sense parella solen compartir habitació amb altra persona del mateix sexe. Per les nits, s'han de suportar desvetllaments, sorolls, roncs d'una persona amb qui no es té en principi cap relació. També hi ha petites o grans lluites de poder. Això passa en totes les institucions que alberguen molts individus. Hi ha qui ocupa una butaca al saló d'esbarjo, una cadira al menjador i un banc al jardí i es creu que són possessions seues exclusives. Pot arribar a haver-hi baralles, discussions, furts. Una llar d'ancians és un microcosmos. Proliferen les enraonies, els dicteris, les temptatives d'obtenir tractes de favor o privilegis dels cuidadors.

Les residències no són hospitals, però haurien de comptar amb alguns serveis sanitaris mínims: assistència mèdica i d'infermeria, fisioteràpia, rehabilitació, gimnàs... Els usuaris dels geriàtrics haurien de tenir accés ràpid als serveis de salut. Quant a la inspecció per part de l'administració pública, és clarament insuficient. La desídia de funcionaris, legisladors i autoritats és aclaparant i les conseqüències per als majors, devastadores. Manquen equips d'inspecció competents en geriatria i gerontologia. La gent de la meua generació, pròxima usuària de les llars d'ancians, ha d'exigir un canvi radical de paradigma. Cal reivindicar unes residències públiques de qualitat gestionades d'acord amb criteris científics, tècnics i socials, i amb la participació dels usuaris. Hem d'alçar la veu per a reclamar uns establiments on es respecte la dignitat dels majors, atesos per personal format, protegit i ben remunerat. Avui són els nostres pares i les nostres mares les víctimes de grups inversors i fons voltor que només pensen en el negoci. Si no exigim canvis radicals, demà serem nosaltres els qui caurem en les seues mans. La covid-19 n'és un avís.

(publicat a l'edició digital de Levante-EMV, el 21/05/2020)