Els Borja en Amèrica

En setembre de 2024, vaig tenir el plaer de presentar Aldaia i la successió dels Borja, llibre de Francesc Ferre difícil de trobar. L'acte de presentació formava part del cicle "Converses a la Biblioteca". Ves per on, Xàtiva, Aldaia i algunes contrades hispanoamericanes comparteixen la circumstància d'haver estat escenaris de diferents episodis borgians. Fins ara, sabíem que títol i béns del ducat de Gandia passaren a la casa d'Osuna quan s'extingí el llinatge borgià gandienc. També coneixíem l'existència d'una branca americana dels Borja. En 1996 va visitar Xàtiva Rodrigo Borja Cevallos, expresident d'Equador i descendent directe de Joan de Borja, segon duc de Gandia i fill d'Alexandre VI. Però molta gent llega desconeix el perquè de tot això. Francesc Ferre ho explica molt bé en el seu llibre. Violant Mateu, una xica d'Aldaia nascuda el 1538, és l'origen dels Borja americans. Anava a casar-se amb el jove Jeroni Garcia. Calia seguir els costums de l'època, que establien tres fases: encartalles, esposalles (o prometatge) i velació (en llatí, velatio nuptialis). Es van fer les encartalles, a la notaria, i la cerimònia de les esposalles.

Tanmateix, la velació —les noces pròpiament dites— no arribaria a celebrar-se mai, perquè Jeroni deixà plantada la promesa davant l'altar. Després de diverses vicissituds, la xica acabaria marxant a Gandia. No entrarem a enumerar els detalls d'aquell trasllat; el lector els descobrirà si llegeix l'obra. A la ciutat ducal, Violant féu coneixença de Ferran de Borja, fill de Francesc de Borja i germà del duc Carles. Ferran, que havia estat gentilhome de cambra de Felip II, havia tornat a Gandia. Ambdós esdevingueren amants i ella quedà embarassada. Tingué un fill, Joan Bonaventura, que fou batejat en secret a la Col·legiata. Podem imaginar el rebombori en Aldaia; les notícies volaren i ella encara estava casada legalment amb Jeroni, bé que el matrimoni no s'hagués consumat. El nen es crià amb la comare que havia assistit el seu part. Joan Bonaventura sempre seria considerat un Borja. En fer-se fadrí, rebé una educació exquisida. Es casà amb una jove de bona família a l'església de Sant Nicolau de València i fou legitimat a les Corts de 1604.

La decretació reial esborrà la seua condició de fill il·legítim, l'habilità per a poder ser partícip de l'herència dels progenitors i li permeté l'accés a càrrecs civils o eclesiàstics i obtenir privilegis. Suposà de facto la incorporació a l'estament nobiliari. Joan Bonaventura ingressaria en l'ordre de Sant Jaume després de superar la dura recerca que havia de constatar la seua puresa de sang, la bona conducta i els orígens nobiliaris. Fou nomenat governador i capità general del Nou Regne de Granada i president de la Reial Audiència de Santa Fe, a l'Amèrica colonial. El fill de Violant és la primera baula d'una cadena que arriba fins a Rodrigo Borja Cevallos. ¿I què passà quan Pasqual de Borja, desè i últim duc de Gandia, va morir en 1740? Al ducat regia el principi d'agnació masculina, però Pasqual havia establert que li succeïren consecutivament el fill Lluís Ignasi, que no tenia descendència, la filla Maria Anna o els néts fills d'altra filla, Maria Ignàsia, que estava casada amb un Pimentel. Maria Anna, duquessa de Béjar i tia de Francisco Pimentel, duc de Benavente, s'emparà del títol i dels cobejats béns gandiencs. Això suscità un llarg litigi.

Francisco José de Borja, El Indiano, descendent de Joan Bonaventura, presentà una demanda de tenuta pel ducat de Gandia. D'acord amb el principi d'agnació masculina, tenia millor dret. El litigi se substancià al Consell de Castella i l'Audiència de València. Van sovintejar les mentides, les falsificacions i tota mena d'irregularitats. Maria Anna i el duc de Benavente feren valdre llurs influències i poder. (Durant la Guerra de Successió havien estat botiflers.) Des d'Amèrica, Francisco José i el seu fill, Lucas Vicente Joaquín, no pogueren fer res contra la maquinària de l'Estat. Com Felip V havia abolit els furs, la legitimació de 1604 no fou reconeguda. Finalment, el ducat seria lliurat, per sentència de 1755, al duc de Benavente. En morir aquest, heretà el títol la seua filla María Josefa, que es casaria amb el seu cosí germà Pedro Téllez-Girón, novè duc d'Osuna. Per tant, el ducat valencià va acabar incorporant-se a la casa d'Osuna. Però és bonic fantasiar. El ducat de Gandia podria haver romàs en mans dels Borja, dels Borja americans.

(publicat a Levante-EMV, el 05/11/2025)

Casa la Abuela

Enguany s'està complint el setanta-cinc aniversari de Casa la Abuela. Des d'aquestes planes i des d'altres mitjans s'ha glossat l'efemèride. L'establiment el fundaren en 1950 Manuel Reig Sanchis i Maria Pastor Ferri, els dos de la Vall d'Albaida. Els quatre fills del matrimoni havien nascut en Albaida abans de 1950. La parella va comprar un negoci del carrer de la Reina, una taverna on es venien vi a granel i productes envinagrats i en salmorra, i decidí de transformar el local en casa de menjar, bé que continuà venent vi, licors, olives... La casa era freqüentada especialment per treballadors. S'hi servien potatges, lentilles, fesols bullits o estofats, tripes, bledes... A partir de 1966 esdevingué restaurant. La revolució de la casa arribaria amb el segon fill, Manolo. (Hi havia una filla major, Mª Ángeles.) Manolo, que es casaria amb la pintora Carme Caldes, era un gran cuiner. Havia adquirit experiència a la cuina d'un iot que va navegar per tot el món. Es féu càrrec dels fogons del restaurant familiar. El nou xef combinava la tradició amb la innovació. El germà menor, Pepe, duia la gestió. La reputació del restaurant ultrapassà els límits de la ciutat.

Altre fill dels fundadors, Genaro, obrí el bar Sait i s'encarregaria després de Salones Reina, però aquests capítols mereixen ser contats en altra columna. En 2000, Manolo, malalt, es retirà. El seu nebot José Reig, fill de Pepe, prendria el relleu en la cuina fins a 2014. El xicot havia après de la iaia i l'oncle, però també havia rebut formació acadèmica. Introduí tapes, postres i plats de creació pròpia. D'altra banda, a més de la gent que hi treballa, també s'ha de parlar dels clients, fonamentals per al prestigi d'un establiment. El nombre de gents conegudes (escriptors, polítics, cantants, professors, pintors, periodistes...) que han menjat a Casa la Abuela és infinit: Raimon, Vicent Ventura, Enric Valor, Vicent Andrés Estellés, Sanchis Guarner, Ferran Torrent, Joan Francesc Mira, Joan Lerma, Vicent Todolí, Artur Heras, Empar Moliner, Ximo Puig... Miquel Roca Junyent hi presentà amb Enric Morera, en 1994, la llista conjunta de CiU, PSM i Bloc al Parlament Europeu. José Luis Rodríguez Zapatero va visitar la casa el passat mes de febrer.

Casa la Abuela està lligada a la vida social, cultural i política de Xàtiva. Els Reig adquiriren les plantes del damunt del restaurant. Al principal s'han celebrat actes de tota mena (de l'Associació d'Amics de la Costera, del Rotary Club, del Fòrum d'Opinió). Pep Gimeno "Botifarra" i el grup Bicicleta Teatre han actuat a la sala del restaurant. Quant a mi, he viscut moments molt plaents a Casa la Abuela; quan la meua dona i jo ens casàrem, per exemple, hi celebràrem l'àpat de noces. Amics meus i jo hi hem acudit també múltiples vegades amb personatges il·lustres, xativins o forans. Aquestes visites a la casa dels Reig són una font inesgotable d'anècdotes. En certa ocasió —degué ser a mitjan dècada dels noranta—, uns íntims organitzàrem un sopar d'homenatge a Toni Cucarella (Lluís per a nosaltres). Celebràvem una fita literària seua. Manolo abandonà la cuina i segué amb nosaltres. Havia preparat un plat nou en honor a l'escriptor. Aquest contestà, impertèrrit, que volia dos ous caiguts, una llonganissa i creïlles fregides, com és el seu costum.

 

Tampoc no puc oblidar els cambrers i caps de sala de Casa la Abuela: Vicent Solís, Lola Carpio, l'elegant José María Esandi, Vicente Pla, Paco Barba... (En realitat, el traspassat José María hi estigué poc de temps; marxà amb Genaro al Sait i a Salones Reina.) Paco, que treballa a la casa des de 1983, és lector de les meues columnes. «¿Escrius hui, Ximo?», em preguntà un dissabte quan vaig arribar al restaurant amb uns amics. «Jo llegisc el Levante per la seua columna i la de Salvador Català», digué en veu alta i amb un somrís. Els meus acompanyants mogueren gatzara. Menjàrem una fideuà d'ànec i bolets excel·lsa. Mentre preníem cafè, Paco em féu a cau d'orella: «N'ha quedat. ¿Vols que te la fique en un tàper i te l'endús?» ¡Veges! En fi, Pepe, el fill menut dels fundadors de la casa, que podria estar jubilat fa temps, encara continua al peu del canó. Des de 2014, és el xef. A més, gestiona el negoci familiar ajudat pel seu fill Ricardo Reig Insa, és a dir, per la tercera generació dels Reig. Segons ha contestat en alguna entrevista, Pepe encara es veu amb força i ganes de seguir endavant. I jo espere visitar Casa la Abuela durant molts anys.

(publicat a Levante-EMV, el 18/10/2025)

El caliquenyo

De vegades es publiquen notícies relacionades amb el caliquenyo. Ningú no sap de ciència certa com arribà a casa nostra la tradició de fabricar cigars artesanals. Segons uns, va arribar amb els soldats que havien combatut a la guerra de Cuba. Segons altres, vingué de Cali, Colòmbia. El cas és que l’activitat va arrelar en diverses zones rurals, perquè proporcionava ingressos extres als camperols. Fer els cigars corria principalment a càrrec de les dones. El costum es transmeté de generació en generació i donà origen al caliquenyo. L'elaboració, amb tabac Burley, varietat americana aclimatada a les vores de la Mediterrània, és una activitat bàsicament clandestina; els llauradors planten tabac en indrets de difícil localització, el camuflen enmig d’altres conreus o enganyen les autoritats fiscals fent creure que la collita legal ha estat més minsa de l’esperat. Per a burlar el pagament de les taxes a Hisenda, els cigars es distribueixen de contraban pels bars i establiments de pobles i ciutats. També es fan arribar encàrrecs, de manera discreta, a clients particulars de “confiança”. Xella, a la Canal de Navarrés, n'és el principal centre productor.

S’ha de tenir cura; sovint, la Guàrdia Civil rep avisos de partides de cigars que tracten de sortir d'amagatotis de les zones productores. Generalment, tothom afirma que la pàtria del caliquenyo és Alboraia, a l’Horta Nord. (En localitats com ara Almàssera i Poble Nou, o pedanies i barris de València com Borbotó, Benifaraig i el Cabanyal, també se solien fabricar els caliquenyos.) En realitat, Alboraia sols és el bressol de l'orxata de xufla; els caliquenyos valencians van nàixer a la Canal de Navarrés i la Ribera Alta (Navarrés, Xella, Bolbait, Sumacàrcer, Antella...). Pel seu caràcter humil i clandestí, el cigar artesanal era emblema de rotlles de camperols escampats pertot arreu. Però també es fumava, i es fuma, en zones urbanes —a Xàtiva posem per cas. Els caliquenyos fan bona lliga amb el cremat i formen part de fires, festivitats populars, esmorzars d’amics, partides de dominó o truc, tertúlies... El costum de fumar-los està tan arrelat que es venen legalment des de fa temps en estancs i altres establiments uns succedanis de caliquenyos.

Els veritables continuen sent clandestins, toscos i d’un sabor i un aroma inigualables segons els seus fumadors. Un amic meu, que sempre en duu als llavis, fa broma: «De Salses a Guardamar, el caliquenyo és com la llengua: un dels nostres senyals inequívocs d’identitat.» A la rodalia de València, la lenta extinció de l’horta ja ha acabat amb el conreu de tabac. En la Canal, a causa de les lleis restrictives del tabac i la persecució per part de les autoritats, el caliquenyo té els dies comptats. Però la producció continua. Sense anar massa lluny, aquesta setmana s'ha celebrat el judici contra quatre persones acusades d'elaborar i distribuir caliquenyos des de Xella de forma clandestina entre els anys 2013 i 2016 —la justícia va molt lenta. Mmm. La quantitat de diners defraudats a Hisenda puja a 800.000 euros i el valor de les labors de tabac, tant intervingudes com comercialitzades, podria superar els 2'5 milions d'euros. Guàrdia Civil, Agència Tributària i Vigilància Duanera requisaren 70.000 cigars i 1.350 quilos de tabac picat. Si a això se suma el ja comercialitzat, costa d'imaginar el nombre de caliquenyos elaborats. ¡Un negoci ben boiant!

Les xifres que s'acaben de donar són la punta de l'iceberg; deu haver-hi molts tallers clandestins no detectats per la Guàrdia Civil. Fiscalia demanava provisionalment quatre anys i mig de presó per a cadascun dels acusats. Al marge de certa flaire romàntica, l'activitat dels encausats passava de la ratlla (treball en negre, falsificació de marques conegudes, frau fiscal...). Algun càstig els ha de caure. Però com ja s'ha dit adés, al ritual del caliquenyo li queden quatre dies. ¡Molt bona notícia per a la salut! Ja no es fuma a la Murta, ni a Mestalla, ni a can Barça mentre s'observen les evolucions de Lamin, Lewandowski, Fermín o Pedri. Tampoc no s'aspira fum a les places de bous, perquè està prohibit fumar i perquè desapareixen les corregudes —a Xàtiva, per exemple. Sempre es podrà substituir el cigar per un Chupa Chups, com feia Johan Cruyff. (En certes zones de Catalunya, com ara Lleida, també es conreava tabac Burley.) ¡Ah, quins temps aquells, quan Adolfo i Felipe fumaven inclús al Congrés dels Diputats! Però no encenien caliquenyos.

(publicat a Levante-EMV, el 20/09/2025)

Canvia el riu i canviem nosaltres

La fletxa del temps corre imparable. Tot canvia. Recorde la impressió causada per la lectura del meu primer llibre de text de filosofia quan estudiava el batxillerat. (Avui, aquesta assignatura manca del reconeixement degut.) Hi havia coses evidents que no se m'havia acudit pensar. Per exemple açò d'Heràclit: «No es pot entrar en el mateix riu dues vegades.» Segons el filòsof grec, això és així perquè tant el riu com el banyista es transformen contínuament. Al món físic, res no roman inalterat. (Com no vull avorrir, ja reflexionaré altre dia sobre el retorn etern, sobre la idea d'univers circular.) Xàtiva ha canviat molt des dels anys cinquanta. I jo també. El paisatge urbà dels meus dies d'infant era distint al d'ara. Començaven a ser construïts alguns edificis al carrer República Argentina, però les vores de la ciutat eren pràcticament l'Albereda i el carrer de la Reina —en penjaven els apèndixs de les baixades del Carme i l'Estació. És un clàssic parlar dels negocis desapareguts (forns, ultramarins, carnisseries, pescateries, merceries, botigues de roba, estudis fotogràfics) sobretot als carrers Sant Francesc, Trobat i Botigues, i a la plaça del Mercat.

Avui, les desaparicions continuen a l'eixampla. Les sucursals de bancs i caixes d'estalvis minven de manera ostensible. Alguns establiments —els hostalers, posem per cas—, molt obsolescents, desapareixen i apareixen a velocitat de vertigen. Però hi ha elements del paisatge que semblen destinats a la mort definitiva. És el cas del quiosc de premsa. Jo he arribat a conèixer no menys de setze punts de venda, repartits per tota la ciutat. Em referisc també a les gasolineres, les papereries —com la Vidal o la Sicluna, esfumades fa temps—, el quiosc de l'Estació i les tendes on venen una mica de tot —també diaris i revistes. Bona part d'això ha passat a la història. Si no vaig errat, al centre de Xàtiva només queden tres llocs on es ven premsa. Un dels esvaïts és l'emblemàtic quiosc de Gregorio a l'Albereda. Jo li comprava el diari a ell i, quan morí, a la seua vídua i a la seua neboda. Els diaris noten les conseqüències d'aquest canvi de paisatge; sovint tenen menys fulls que una al·leluia parroquial. A l'apartat d'elements extingits del centre estan també els cines i els videoclubs. En fi, els quioscs formen part de la meua educació sentimental.

Quan els meus germans i jo érem xiquets, els meus pares ens treien a passejar els diumenges per l'Albereda. ¿Originalitat? ¡Cap! Les voreres estaven ben atapeïdes de gent. El matí de diumenge a l'Albereda és altre costum que ja no existeix. La passejada tenia els seus rituals. Un era anar al quiosc situat davant del Banco de Vizcaya, per a comprar el Pumby o el TBO. Pumby era un personatge d'historieta creat per José Sanchis Grau en 1954. Les seues aventures, d'enorme èxit entre el públic infantil, foren publicades per Editorial Valenciana entre 1955 i 1981 en revistes com Pumby o Super Pumby. La influència de Mickey Mouse era evident. La revista setmanal TBO, que es va publicar, amb alguna interrupció, des de 1917 fins a 1998, era altra de les meues il·lusions. (Mon pare també gaudia amb el seu contingut.) Hi destacaven "Los grandes inventos de TBO" i les historietes de Muntañola ("Josechu el vasco"), Benejam ("Melitón Pérez" o "La familia Ulises") i Josep Coll, el centenari del naixement del qual es va celebrar el passat 2024.

 

 

Jo em col·leccionava els exemplars de les revistes. De fet, encara en conserve alguns. Coll tenia un estil únic. A les seues historietes, breus i sense personatges fixos, apareixien els estereotips del nàufrag, el vagabund, el caníbal, el caçador, l'explorador, el portador africà, l'automobilista, el ciutadà de peu... Sovint prescindia de diàlegs. Tot solia acabar amb el fracàs del protagonista. Els dibuixos de Coll eren molt estilitzats. L'any passat em vaig comprar Coll, trayectoria de un historietista insólito, edició en tapa dura amb text explicatiu, biografia, reproduccions en color i una sola tinta de nombroses historietes i portades de TBO, múltiple material fotogràfic, índex de col·leccionistes... Efectivament ja no existeix aquell món de revistes infantils, on vivien també Pulgarcito (amb aventures de "Carpanta", "Zipi y Zape", "Mortadelo y Filemón", "El repórter Tribulete", "La familia Cebolleta"...) i Tío Vivo que publicava "13, rue del Percebe", d'Ibáñez. No, no es pot entrar al mateix riu dues vegades, però podem recordar antics banys de felicitat.

(publicat a Levante-EMV, el 12/07/2025)

Un desastre

Amb el títol, no em referisc a l'enorme catàstrofe provocada per la dana del passat dia 29, sinó a l'autogovern valencià. L'autonomia del País Valencià és un desastre. Altres territoris de l'Estat, com ara Euskadi o Nafarroa, són veritables autonomies. Disposen d'hisenda i policia pròpies, d'agències meteorològiques (Euskalmet, Meteo Navarra), de sistemes d'atenció d'emergències... Comunitats com Catalunya o Andalusia, amb menor nivell d'autonomia que Euskadi o Nafarroa, també tenen llurs agències meteorològiques (Meteocat, Andalmet) i altres serveis essencials. Catalunya té la seua policia (els mossos) i cos autonòmic propi de bombers. L'autonomia dels valencians, infrafinançada, no té pràcticament res del que s'acaba d'enumerar. Som una mena de colònia que depèn, per a tot, de la metròpoli —depenem de Madrid Districte Federal, segons expressió del periodista Enric Juliana. Damunt, els valencians estem governats per un tall d'ineptes que tenen idees peculiars sobre la cosa pública; voldrien reduir dràsticament o eliminar els imposts, i privatitzar o externalitzar tots els serveis públics. Porque son chiringuitos, diuen.

No s'ha posat prou de manifest que la culpa de tenir governants incompetents és de l'electorat. Jo no diria mai que tots els valencians en som culpables; moltíssims no votem a partits fatxes o bons per al drapaire. Però els qui trauen més vots i són capaços de sumar majoria parlamentària acaben formant govern. La ineptitud està associada sovint amb el fanatisme i les ànsies de poder i enriquiment. Incompetents pot haver-hi en tots els governs, tan centrals com autonòmics. Certs partits col·leccionen fallides en la gestió de les crisis (la catàstrofe del Prestige, els accidents del Iak-42, de l'Alvia i del metro de València, la mort de 7.291 ancians a les residències de Madrid). També són especialistes en tirar la culpa a algun boc expiatori (el capità, el pilot, el maquinista, els adversaris polítics...). Es diu sovint que el sistema democràtic recolza sobre la base que els electors no s'equivoquen. ¡Es poden equivocar i molt! En realitat, el fonament de la democràcia és que les desavinences es resolen d'una forma pacífica, votant. Qui guanya la votació —estiga encertat o errat— s'encarrega de governar. El derrotat haurà d'esperar les següents eleccions.

En democràcia, el governant no serà desallotjat del poder per mitjans violents. (Dic açò perquè aquests dies s'han vist pancartes amb representacions de forques i polítics penjats.) Sols estan permeses les protestes pacífiques. Però tornem al desastre d'autonomia, que ha tingut molta culpa de les conseqüències de la dana. Com tenim pocs recursos de proximitat, hem de demanar al govern central allò que necessitem. L'escassesa de mitjans propis és altra prova del nostre dèficit d'autogovern. Quan has de demanar ajuda a gent que està molt lluny —tant física com mentalment—, la tardança en la reacció, la descoordinació entre nivells administratius i les rivalitats entre partits t'aboquen al desori després d'una catàstrofe natural. Damunt, els debats sobre l'eficàcia de la gestió i les responsabilitats polítiques es desenvolupen a Madrid, seu dels principals mitjans de comunicació, perquè els valencians també manquem d'un sistema mediàtic propi digne de tal nom. (La quota de pantalla d'À punt és insignificant.) En definitiva, gran part de les decisions, les informacions, les intoxicacions i les boles ens arriba manufacturada de fora.

¿Som o no som un desastre de país? La dreta ha parlat sovint de recentralitzar l'Estat. En canvi, jo crec que hauríem de tenir més autonomia, un estatus semblant al d'Euskadi o, encara millor, al de les divisions administratives d'estats confederals com Suïssa. M'agradaria un àmbit en què les polítiques que ens afecten no siguen dictades fora. Al país li calen autonomia financera i un seguit d'institucions i serveis públics estables i atesos per funcionaris amb solvència tècnica, uns serveis que gaudisquen de certa autonomia i romanguen a recer dels canvis polítics. La dana del dia 29 d'octubre ha demostrat què pot passar quan vinga la pròxima catàstrofe natural. Això no lleva, naturalment, que es puguen demanar serveis de titularitat estatal que són, al cap i a la fi, propietat de tots els ciutadans de l'Estat. Però ha quedat clar que no podem confiar-ho tot a la metròpoli que ens tracta com una colònia. ¿Amb més autonomia està tot solucionat? No. Toca afinar el dia de les eleccions. Hem de ser capaços de detectar tota aquella gent de casa bona que es presenta a les eleccions per comboi, o per a repartir-s'ho, sense pensar que poden venir mal dades.

Gota freda

Vinyeta d'El Gat Invisible

Equinocci de la tardor

Casualment, aquesta columna es publica el 23 de setembre, data de l'equinocci de la tardor. A la Vall d'Albaida, la Canal de Navarrés i la part alta de la Vall de Montesa és època de verema. El triangle Fontanars - Moixent - la Font de la Figuera (Terra dels Alforins) produeix alguns dels millors vins del país. Ja fa temps, Robert Parker donà una nota de 93 punts al vi Maduresa, nau insígnia de Celler del Roure, empresa de Moixent. En aquells moments les anyades tenien aquesta composició: 30% de syrah, 20% de cabernet, 10% de monestrell, 10% de merlot, 10% de petit verdot i 20% de mandó, varietat local quasi extingida. Per a elaborar aquest vi, el celler treballa de manera artesana. La verema es fa manualment, en caixes de 15 Kg. El desrapat, la selecció dels grans i l’extracció als tancs també són manuals. Els trasbals se solen fer en lluna minvant. Finalment, el criança roman dotze mesos en barriques de roure francès. Com a resultat, una simfonia d’aromes de fruites i de sotabosc: pruna, maduixa i gerd amb flaire de violeta. En boca, tons de canella i roure torrat, sensació de mantega, gust de regalíssia i fons torrefacte.

Altre vi interessant és el verdil d'Énguera, elaborat a partir d'una varietat autòctona de la Vall dels Alforins. El raïm es verema amb un 13% d'alcohol la primera setmana d'octubre. Roman en unes cambres de fred, a 10º sota zero, durant quinze dies, temps en què s'esdevenen diversos processos fisiològics. L'aigua que forma el most es congela i cristal·litza. L'acció dels cristalls trenca les cèl·lules de la pell alliberant aromes que no surten en una vinificació tradicional, cosa que aporta al verdil un sabor a canella i mel. És produït per Bodega d'Énguera. Ha obtingut diferents guardons i esments en guies especialitzades. El verdil té color groc palla, brillant i amb reflexos verdosos, i aromes a fruites verdes madures, com el meló o la pera d'aigua. En boca, destaca per l'equilibri entre dolçor i acidesa. Combina amb postres com les pomes o les peres. És ideal per a prendre amb flams i pastissos de milfulles amb nata, que reforcen el sabor del vi. El pròxim dia 29, festivitat de Sant Miquel, patró d'Énguera, és bona ocasió per a visitar la vila.

Però tornem a l'inici. Durant els equinoccis —n'hi ha dos, el de primavera i el de tardor—, la nit i el dia tenen la mateixa durada en tot el món, excepte als pols. A partir d'ara, els dies minven i les nits s'allarguen. Precisament per això, en temps ancestrals, els nostres avantpassats deien que setembre era l'últim mes de l'any. El sendemà de la data equinoccial començava un nou curs. Hi sovintejaven les pràctiques de sortilegis i les invocacions a forces secretes de la natura o a éssers sobrenaturals perquè foren propicis. El vi era un mitjà de comunicació entre els humans i les divinitats. (Encara avui, el vi acompleix un paper important a la litúrgia catòlica.) Alguna cosa de la màgia equinoccial ha arribat fins als nostres dies. La gent sempre s'ha sentit atreta pels fenòmens astronòmics. Em ve al cap Équinoxe, el quart àlbum d'estudi publicat en 1978 pel compositor i intèrpret francès de música electrònica Jean Michel Jarre. És un àlbum al·legòric. S'hi representa un jorn sencer, vint-i-quatre hores, de la vida d'una persona. El disc fou seguit d'un gran concert a la plaça de la Concòrdia de París que congregà més d'un milió de persones.

Entre els efectes de so presents als vuit temes d'Équinoxe s'evoquen imaginàriament els ritmes còsmics i s'imiten els sorolls del vent, les tempestes i les pluges que acompanyen sovint els dies immediatament anteriors i posteriors als equinoccis de primavera i tardor. Sense anar massa lluny, ho hem pogut comprovar a Xàtiva durant la primera quinzena del mes. Altres efectes dels períodes equinoccials són les interrupcions o les alteracions contínues de les comunicacions electròniques (sobretot d'aquelles que es fan a través de satèl·lits geoestacionaris). A causa de la posició del Sol i de les seues radiacions, fallen els televisors, per exemple. Els veïns de Bixquert no ho hauran notat; en diverses zones de la contrada falla la tele tot l'any. Un amic meu, Pepe, que hi viu, no pot veure cap telenotícies; no li arriba senyal. Es queixa i sembla que l'autoritat competent no li fa gens de cas. Però l'equinocci de la tardor —o de la primavera— no té la culpa d'aquestes coses. La data és, això sí, preludi de l'hivern i el Nadal imminents, i de ponts festius.

(publicat a Levante-EMV, el 23/09/2023)

L'interès d'Ontinyent i la Vall per damunt de tot

Seguisc pensant que les diputacions no haurien d'existir. Tampoc si les presideix l'alcalde de la teua ciutat o del teu poble. És possible que se n'obtinga algun benefici, quan manen els teus, però el pa tou dura poc. Les diputacions sempre s'han fet servir per a captar vots, per a crear xarxa clientelar afavorint ajuntaments del color de qui mana. Ara s'ha produït una situació que confirma la meua convicció que les diputacions s'haurien de fulminar; Jorge Rodriguez i els seus seguidors del partit localista Ens Uneix han donat a la dreta el govern de la Diputació de València, única institució del país que tenia possibilitats de romandre en mans de l'esquerra. La diputada provincial d'Ens Uneix, Natàlia Enguix, era determinant, perquè hi havia empat entre el bloc de les dretes (PP i Vox) i el de les esquerres (PSOE i Compromís). En votar-se a ella mateixa, l'empat es va desfer d'acord amb el que estableix la llei. La vara fou per al partit amb més diputats, el PP. Jorge Rodríguez explicà els motius de la decisió. Bé que l'explicació era confusa, he intentat descabdellar alguns fils aclaridors, que permeten traure diverses conclusions. Primerament està la qüestió del desgreuge.

Rodríguez i altres tretze persones —també l'exgerent de Divalterra, Agustina Brines, militant de Compromís— foren encausats al cas Alqueria. El malson judicial els ha ocasionat un dany enorme (familiar, laboral, econòmic), cosa que no se li ha de desitjar a ningú. Rodríguez i qui ja era llavors el seu cap de gabinet, Ricard Gallego, no trobaren suport del PSOE. Al final, han estat absolts. Ximo Puig podria haver-los demanat disculpes. Però les rivalitats polítiques i potser l'escull de la Fiscalia Anticorrupció, que va recórrer la sentència (el PP renuncià a fer-ho), pesaren molt. Per tant, la petició de disculpes no arribà. Hi ha altre element cridaner. El PSOE ha designat Rebeca Torró, una traïdora segons Rodríguez, síndica del grup parlamentari socialista a les Corts. Jorge aportà tot açò com a prova que la cúpula socialista no volia que Carlos Fernández Bielsa fos president de la Diputació. «No ens podem fiar de la paraula d'un candidat que boicotegen els seus companys», digué el cap d'Ens Uneix, que havia mantingut converses amb PP, PSOE i Compromís.

En un moment de la seua roda de premsa, Rodríguez féu un comentari aclaridor: «Amb l'esquerra, tot resultaria més senzill, però és evident que això dificultaria molt les nostres relacions amb la Generalitat , la qual cosa no pensem que siga el millor per a la defensa dels interessos de la nostra ciutadania.» ¡Ah! Ja està tot clar. Al final, l'hermenèutica del discurs de Rodríguez no és tan complicada. Pel que es veu, havia posat unes condicions a Bielsa que, tot i ser acceptades per aquest, van ser rebutjades per la cúpula socialista, potser per exorbitants. També queda clar que la rancor i l'afany de venjança són determinants per al desenllaç dels fets. Però el factor principal és assegurar quinze milions d'inversió de l'ens provincial a la Vall d'Albaida. Gran part es destinarà a la capital comarcal: modernització de l'estadi del Clariano, pla de rehabilitació de Poble Nou i la Vila, reurbanització de la Plaça Major, reforma del pavelló poliesportiu municipal, transport urbà gratuït, estació de ferrocarril... Quant a la Generalitat, Jorge Rodríguez s'assegura la finalització de l'hospital, la construcció d'escoles, el desdoblament de la CV-60 des de l'Olleria fins a Terrateig...

Enguix ha acceptat ser vicepresidenta de la Diputació. «Hem frenat Vox», ha estat la seua explicació surrealista. Els portaveus de Vox s'han encarregat de desmentir-la. Sense el grup ultra no hi ha majoria absoluta. S'haurà de comptar amb ell per a prendre acords i aprovar els pressuposts i els plans de l'ens. El PP dosificarà el temps d'execució dels compromisos, per a evitar temptacions de moció de censura. Sorgeix un dubte. ¿És realment progressista Ens Uneix? Si veiem qui forma part d'alguns dels seus col·lectius, sembla un partit d'arreplega, en el qual cap tot. ¿Per què el PSOE i Compromís no votaren a Natàlia Enguix? ¿Per a no encebar clans localistes? A Jorge Rodríguez tampoc no li atreia l'opció progressista. «Dificultaria les nostres relacions amb la Generalitat.» Potser elevà massa el llistó perquè sabia que el PSOE no acceptaria intrusions a la seua vida interna. En fi, el govern de la Diputació ha eixit d'un joc d'afanys i odis. La gent convençuda de votar pel progrés no sabia què s'anava a fer amb el seu vot. De la mancomunitat de la Vall i la federació valenciana de municipis i províncies, parlarem altre dia.

(publicat a Levante-EMV, el 12/08/2023)

Presentació a la Biblioteca Municipal

Tot temps passat fou anterior

Xàtiva esdevingué capital d'una província espanyola el 27 de gener de 1822, durant el Trienni Liberal. Des del passat dia 1, l'Ajuntament i l'Associació d'Amics de la Costera estan celebrant una efemèride que es presta al xovinisme i la nostàlgia de les glòries passades. Fins i tot es pot detectar algun esforç per arrogar-se cert paper capdavanter en la celebració d'aquell esdeveniment vuitcentista. Tanmateix, se solen oblidar dos fets: durant la brevíssima durada de la província xativina (gener de 1822 - octubre de 1823) ja no tenien vida institucional els antics estats de la Corona d'Aragó, abolits successivament pels Decrets de Nova Planta i la Constitució de Cadis; les províncies creades pels liberals eren "espanyoles", és a dir, circumscripcions administratives i electorals pensades per a un estat centralista. No està clara l'etimologia de 'província'. El mot podria derivar del llatí pro i l'itàlic winko (vincire en llatí). El seu sentit últim seria 'en virtut de conquesta'; els romans denominaven províncies tots els territoris conquerits fora de la península Itàlica. En qualsevol cas, les nostres tres províncies han desvertebrat totalment el País Valencià.

Són ineficaces per a ordenar equilibradament el territori; les àrees metropolitanes de les capitals ocupen només el 6% de la superfície del país, però llur poder d'atracció provoca que hi residisca un 54% de la població de la comunitat autònoma. La província fomenta en els seus habitants un sentiment d'identitat estrictament provincial, molt difícil de compatibilitzar amb el sentiment de pertinença a un tot identitari, perquè la província central rebé el nom del regne comú. L'oposició entre alacantins, valencians i castellonencs, resultat de la divisió provincial de 1833, tendeix a excloure de la valencianitat la gent dels territoris septentrionals i meridionals. Les enquestes indiquen que vora el 50% dels habitants de les províncies de Castelló i Alacant se senten només espanyols o més espanyols que valencians. (Aqueix percentatge baixa al 18% en la província de València.) Ni tan sols la llengua, el valencià, pal·lia la situació. Vista d'una manera egoista, una quarta província, la de Xàtiva, hauria estat positiva per a la ciutat, però saber si hauria beneficiat el conjunt del país, si hauria mantingut el nivell de consciència unitària, és pur exercici teòric.

Les circumscripcions administratives de l'antic regne eren dues governacions, la de València i la d'Oriola, encara que la primera se subdividí en tres. La sotsgovernació dellà del riu Xúquer (que arribaria a ser governació) tingué capitalitat a Xàtiva. Javier de Burgos es carregà la històrica divisió del país en quatre demarcacions, cosa que ha suposat la pèrdua de vertebració. Però tot això és aigua passada. A més, reivindicar avui les províncies no té cap sentit. Caldria reivindicar la seua supressió —o l'eliminació almenys de les diputacions. El regne també estigué dividit en quarters fiscals, pel tall del drap, un impost creat en 1404 que gravava el comerç tèxtil. La partió en quarters era semblant a l'actual divisió comarcal, mancada d'oficialitat —«fantasma» segons expressió de l'exconseller Vicent Soler. L'Estatut preveia una llei de comarques aprovada per majoria de dos terços a les Corts, però l'autogovern ha complit 40 anys i la comarcalització és encara una matèria pendent. De tota manera, ¿es podria restablir la posició anterior de Xàtiva?

En 1970, Emili Beüt i Berenguer publicà una proposta de divisió comarcal. El mateix any, Joan Soler presentà altra, que aconseguí un enorme suport d'institucions i d'intel·lectuals gràcies a la seua difusió en publicacions com la Gran Enciclopèdia Catalana i la Gran Enciclopedia de la Región Valenciana. Xàtiva passava de cap de governació a cap de la Costera. «Tot temps passat fou anterior», deia Marcos Mundstock. Els socarrats no enteníem res. ¿Xàtiva cap de la Costera de Ranes? En fi, podríem somiar en una divisió territorial com la catalana, que ha recuperat les antigues vegueries. Al País Valencià s'haurien de dir governacions. Toparien amb l'existència indefugible de les províncies. A més, Xàtiva tindria competidores molt fortes a l'hora d'elegir capital de jurisdicció; Alzira, Ontinyent, Gandia o Dénia superen Xàtiva demogràficament, i tenen més activitat econòmica. (La nostra ciutat ja ha passat per l'experiència de veure reduït el seu partit judicial.) S'albira un horitzó fosc. Es troben a faltar lideratge polític i projecte de futur.

(publicat a Levante-EMV, el 17/12/2022)

Bicentenari

Ibn Hazm a la Xàtiva del segle XI

II Fira Borja

Monsenyor Enric Benavent

El nou pastor del ramat catòlic valencià serà monsenyor Enric Benavent Vidal, de Quatretonda. ¿És una bona notícia? Segons com es mire. Després de molts anys, vindrà a la catedral basílica metropolitana de Santa Maria un arquebisbe valencià de soca-rel. El cardenal Cañizares, encara cap de l'arxidiòcesi, també és valencià. Tinguem present, però, el ferm sentiment de pertinença a la Manxa entre les gents de la Plana d'Utiel. Aquesta terra sempre havia pertangut a Castella, però s'incorporà a la província de València en 1851. Cañizares, utielà de pares benaixevers, no parla valencià. Per a trobar altre titular de la càtedra valentina indubtablement nostrat, ens cal remuntar fins al 22 d'abril de 1920. En aquesta data fou nomenat arquebisbe de València Enric Reig Casanova. Havia passat part de la infantesa en Agullent, el poble de sa mare, i havia cursat estudis de batxillerat a Xàtiva. Ocupà escon al Senat. En desembre de 1922, era creat cardenal. L'estranya coincidència, que un valencià revestit de porpra tornés a presidir l'arxidiòcesi, durà ben poc. Uns dies després, Reig era nomenat arquebisbe de Toledo, seu primada de Castella.

Seguint un inveterat designi de la jerarquia catòlica, la càtedra arquebisbal de València sol estar ocupada per forasters, per monsenyors que desconeixen, per tant, la nostra llengua. (L'església autòctona pateix tres segles de castellanització.) En canvi, moltes diòcesis balears i catalanes estan regides per prelats valencians. De fet, Enric Benavent era fins ara bisbe de Tortosa. Hi ha circumstàncies familiars del nou arquebisbe que criden l'atenció. El seu germà bessó, Rafael Benavent Vidal, militant del Bloc i professor d'educació secundària, fou alcalde de Quatretonda entre 2006 i 2009, en sengles governs de coalició amb el PSOE. En tot cas, que monsenyor Benavent siga valencià de la Vall d'Albaida no basta per a decidir si ens hem d'alegrar o no pel seu nomenament. És més important saber de quina cama "coixeja". ¿A quin corrent eclesial pertany el nou arquebisbe? Podem fer suposicions. Presideix, al si de la Conferència Episcopal, la Comissió per a la Doctrina de la Fe, una mena de sant ofici actualitzat. Fa pocs mesos, advertí que los sanitarios católicos no pueden colaborar con acciones que atenten contra la vida.

Evidentment, es referia a l'avortament i l'eutanàsia. Demanava als sanitaris, fins i tot si treballen a la sanitat pública, que es declaren objectors de consciència. Hi ha altre episodi interessant. En 2012, l'esmentada Comissió per a la Doctrina de la Fe envià una "notificació" —de la qual era ponent monsenyor Benavent— a Andrés Torres Queiruga, sacerdot, teòleg, filòsof i professor a la Universitat de Santiago de Compostel·la. El doctor Torres Queiruga, gallec, té obra traduïda a l'alemany i l'italià. És membre de la Real Academia Galega. També ha format part del Consello da Cultura Galega. Notificació és un eufemisme. Els bisbes consideraren herètiques les idees del teòleg. L'enviaren, per tant, un apercebiment previ a la condemna per heretgia. Torres Queiruga considerà l'escrit una calumnia pública. Rebé el suport de nombrosos fòrums sacerdotals, de la Coordinadora de Comités Óscar Romero i de múltiples catedràtics, filòsofs, teòlegs, sociòlegs, pensadors i escriptors de renom —Josep Antoni Comes, fundador de la revista Saó, entre ells.

Com no puc opinar de teologia, preferisc referir-me a un dels problemes que trobarà Benavent quan prenga possessió del càrrec: el del missal valencià. Fins ara, cap arquebisbe no ha volgut resoldre'l. En 1974, els bisbes de les diòcesis valentines van aprovar el Llibre del poble de Déu, del pare Pere Riutort. El van declarar apte per als actes litúrgics fins a la publicació de l'edició oficial. Els cristians del país encara estan esperant aqueixa edició. Lògicament, haurà de complir la norma de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua. Però els monsenyors no s'han atrevit a clavar la mà en el vesper. ¿Per quin motiu? Tinc la meua teoria, que pot ser errònia. Devien témer que una part significativa de la gent assídua als cultes protestara per trobar "catalanista" un missal respectuós amb les normes ortogràfiques de l'AVL. «Si només el reclama una colla de rojos i nacionalistes que no freqüenten els temples, deixem-ho córrer», s'hauran dit els predecessors del nou arquebisbe. ¡Veges! ¿Pensarà igual monsenyor Enric Benavent? Mmm. Esperem que no.

(publicat a Levante-EMV, el 22/10/2022)

IX cicle de música d'orgue

El PP marca l'agenda

Queda clar que la dreta neoliberal ha iniciat una croada contra els imposts. Els vol abaixar tots, tant els directes com els indirectes. Jo trobe que reduir alguns indirectes —l'IVA sobretot— no és mala idea. No són progressius. Els paga igualment una persona rica i una pobre. El tipus general de l'IVA, que Rajoy pujà al 21% quan presidia el govern de l'Estat, encareix coses que són necessàries: electrodomèstics, roba, calcer, alguns equipaments i productes sanitaris, serveis funeraris, telefonia... Quasi la quarta part del preu d'un frigorífic, un vestit o un vehicle és IVA. Ara bé, això no afecta de la mateixa manera un milionari que un mileurista. En tot cas, s'ha de dir que la dreta actua hipòcritament; puja els imposts indirectes quan governa i demana que es baixen quan està a l'oposició. Rajoy va dir que s'havia vist obligat a pujar l'IVA per a pal·liar el dèficit fiscal que havia provocat la crisi de 2008. Ara, el PP demana la baixada generalitzada d'imposts sense atendre que des de 2020 també patim una enorme crisi. Allò que valia en un cas no val en un altre. ¡Ja veus! D'altra banda, la baixada que reivindica el PP reduiria els ingressos de l'Estat i els de les comunitats autònomes. La dreta no explica açò, perquè s'acosten eleccions.

En 2020, la Generalitat ingressà uns 23.000 milions d'euros. La part autonòmica de l'IRPF (vora 5.000 milions), el 50% de l'IVA i els diversos imposts indirectes recaptats al País Valencià —el d'hidrocarburs entre ells— i el 100% de l'impost sobre l'electricitat (en total, uns 7.000 milions) foren les dues principals fonts d'ingressos. Amb això, les transferències del Fons de Garantia de Serveis Públics Fonamentals i el Fons de Compensació Interterritorial i altres ingressos no hi havia prou per a cobrir les despeses. Calgué emetre deute públic per més de 6.000 milions d'euros. Així i tot, la Generalitat tingué un dèficit de vora 1.300 milions d'euros, que calgué sumar a l'acumulat, per l'infrafinançament crònic que arrossega l'autonomia, i als interessos del deute. En aquest context, baixar l'IVA de determinats productes, rebaixar o eliminar els imposts especials als combustibles o l'electricitat i els imposts sobre patrimoni, successions i donacions, rebaixar l'impost sobre transmissions patrimonials i deflactar alguns trams de l'IRPF podria tenir conseqüències catastròfiques per a les nostres arques públiques en aquests moments de crisi.

Ni la Unió Europea ni diferents organismes internacionals pensen que siga un bon moment per a la baixada generalitzada dels imposts. Però el PP segueix amb la matraca. La seua frase favorita és «els diners estan millor dins les butxaques dels ciutadans». ¡I tant! Jo al·lucine. Un mètode eficaç per a omplir les butxaques de la gent és proporcionar-li treball estable i salaris suficients. Però aquesta música ja no agrada tant a la dreta, que està en contra, posem per cas, de pujar el salari mínim interprofessional. En fi, l'erari públic també és un bon lloc de sojorn per als diners. Si es buidés, caldria retallar serveis públics i prestacions socials. Hi ha una manera d'evitar-ho: augmentar la pressió fiscal a les empreses elèctriques i petrolieres, a les grans corporacions i als ultra rics. Naturalment, el PP rebutja la mesura. És més, ha iniciat una campanya que frega la difamació. Afirma que els imposts estan unflant la caixa de Sánchez. ¿La caixa de Sánchez? Els imposts els recapta Hisenda. Esperem que cap despistat no crega que el president està enriquint-se fraudulentament. En política, ja estem acostumats a tot, però cada dia es posa el llistó més alt.

L'esquerra no hauria de comprar arguments al PP, sinó impulsar una campanya didàctica per a explicar que els imposts són inseparables de la democràcia i l'estat del benestar. El PP diu: «És millor que tots paguen poquet en comptes que pocs paguen molt.» ¡Haurà fet números! A mi no em surten. Crec que qui té poc ha de pagar poc i qui té molt ha de pagar molt. Sembla que això suma més, però sóc de lletres. Això sí, imagine que el gran capital, qui veritablement mana, voldrà una cosa com la de Jeff Bezos, que només aporta un 1% de la seua immensa fortuna, o Warren Buffett, que paga el 0,80, una ganga. La dreta també diu que es pot fer més amb menys, però això és una hipòtesi dels economistes de l'Escola de Chicago que només funciona a països petits com Suïssa, Kuwait o Mònaco, paradisos fiscals. En estats grans, es tradueix en pobresa i grans desigualtats socials. Tampoc no es paguen molts imposts en República Democràtica del Congo o Nigèria. Jo preferisc viure abans en un estat democràtic amb imposts, semblant a Alemanya o Dinamarca, que en un estat fallit. De moment, socialistes com Ximo Puig estan comprant l'agenda del PP.

Contradiccions

El centralisme està a l'ADN de la dreta espanyola. Per això, durant molt de temps, fou reticent a l'existència de les autonomies. La seua cobla preferida sempre ha sigut que cap ciutadà de l'Estat no ha de patir discriminació per viure en un territori o altre. És a dir, que tots els espanyols han de rebre idèntic tracte i idèntiques prestacions en totes les demarcacions administratives de la pell de brau. Això és una pretensió merament retòrica, perquè el tracte mai no seria igual encara que no existiren comunitats autònomes. Hi ha regions de l'Estat que pateixen un abandó crònic des de les administracions públiques. Per altra banda, amb autonomia o sense ella, sempre hi haurà classes. La dreta, però, no es referia a la igualtat social. Pensava més bé en la uniformitat. Volia —i encara vol—, que el castellà siga l'única llengua vehicular en tots els centres acadèmics de l'Estat, que tots els alumnes estudien la mateixa Història —la d'Espanya, és clar—, que tots els policies i els funcionaris civils, nacionals i autonòmics, cobren uns emoluments idèntics, que les prestacions sanitàries i els subsidis siguen els mateixos en totes les comunitats autònomes...

Caps del PP —Esperanza Aguirre, per exemple— arribaren a dir que calia retornar a l'estat central competències transferides. Hi hagué un moment, però, en què els peperos es convertiren a la fe autonomista. ¿A quin motiu es degué el canvi de parer? S'adonaren que governar una autonomia és tocar poder i pressupost. Això permet repartir càrrecs i, sobretot, fer experiments. Ultra això, una autonomia pot esdevenir bastió electoral. En la Comunitat de Madrid ja costa distingir entre actituds autonomistes i "independentistes". El canvi ha conduït la dreta a una gran paradoxa: vol igualtat en tot excepte en polítiques fiscals i econòmiques. Ara resulta que tots els alumnes han d'estudiar la mateixa Història, però no passa res si en uns llocs es perdonen imposts als rics i en altres no. La senyora Díaz Ayuso rebutja l'harmonització fiscal i diu que la competència és sana. Trasllada a l'àmbit de les institucions estatals un mecanisme que ha d'operar en altres camps. La competència és sana entre professionals de diverses àrees, a l'esport, al mercat —si redunda en benefici del consumidor... Però jo creia que entre ens estatals calia cooperació, no competència.

Entre comunitats autònomes ha d'haver cooperació. Competència significaria que els ciutadans d'unes guanyarien i els d'altres perdrien. Això entra en contradicció amb la pretensió de la dreta, que tots els espanyols siguen iguals. ¡Ha! Si no és que els peperos volen igualar els espanyols a la baixa. Sempre s'ha dit que cal assegurar uns mínims iguals i suficients per als ciutadans de totes les autonomies. És el mateix principi que regeix entre estats de la Unió Europea. Garantits aqueixos mínims, cada autonomia ha de ser lliure per a millorar unes parcel·les o altres, d'acord amb el mandat dels seus electors. Això és l'essència de l'autonomia. Ara bé, totes les comunitats autònomes han de tenir responsabilitat fiscal. Que perdonen imposts —cent milions d'euros de l'impost de patrimoni, per exemple— i pretenguen després que els arribe ajuda dels diversos fons (de Garantia de Serveis Públics Fonamentals, de Suficiència Global i de Compensació Interterritorial), per a poder finançar serveis públics que han de prestar obligatòriament, mostra falta de cooperació i solidaritat. Si totes actuaren igual... ¡Què competència ni què romanços!

L'autonomia valenciana hagué d'aportar al Fons de Suficiència Global 1.556 milions d'euros en 2021. Andalusia rebé 160,74 milions del Fons de Compensació Interterritorial i 455,07 del Fons de Suficiència Global. I el senyor Moreno Bonilla es permet d'eliminar l'impost de patrimoni als andalusos rics. Justifica la decisió dient que fugien a altres comunitats, cosa que desmenteixen les dades. També ha animat els rics catalans a domiciliar-se en Andalusia. ¡Més contradiccions! Si com diu Moreno, l'arribada de rics ha de generar molta activitat econòmica, està propugnant l'empobriment de Catalunya, on viuen, per cert, molts emigrants andalusos i llurs descendents. ¡Visca la igualtat de tots els ciutadans de l'Estat! En fi, s'acosten eleccions. En realitat, el PP sap que no es menjarà un torrat a Catalunya. Però fer la guitza als catalans li pot reportar molts vots en altres comunitats. És l'eterna cançó. A més, la dreta està amb la matraca de baixar imposts perquè sap que un gust no amarga ningú. Però caldria recordar que, en 2012, Rajoy, després de prometre que anava a baixar-lo, pujà el tipus general de l'IVA al 21%. Era inevitable, va dir.

Nord enllà, on diuen que la gent és neta

Setmanes enrere, recordava com els encanta de fer, a alguns veïns i veïnes, insòlites campanyes publicitàries sobre una aspecte poc falaguer de Xàtiva, el seu clima. Un amic meu diu que els valencians som uns cracks parlant malament de nosaltres mateixos. I no li manca raó. La Fira d'Agost ha proporcionat, efectivament, nous exemples de propaganda no gens aconsellable per a promoure un producte. No em referisc a la necessària crítica que ha de fer l'oposició. Pense més bé en imatges negatives trameses per canals públics i que poden ser rebudes onsevulla. Fan un pèssim retrat de la nostra ciutat. Hi ha gent a qui agrada adelitar-se en l'assumpte de la brutícia. És clar que qualsevol esdeveniment amb aglomeració de gent genera residus. Això passa ací, a Pamplona o a Sevilla. S'espera de les autoritats dues tasques: la primera, preventiva, consisteix a dissenyar campanyes de conscienciació i establir espais i elements (papereres, contenidors) on la gent puga dipositar selectivament les deixalles; la segona és vigilar que el servei de neteja actue ràpidament, després de celebrats els esdeveniments, puntuals o més dilatats en el temps.

Però s'ha de fer notar que els equips de govern solen estar supeditats a la diligència de l'empresa adjudicatària del servei o les brigades municipals, cosa que no lleva la responsabilitat política de les autoritats, naturalment. Jo trobe que les coses s'han fet acceptablement durant aquesta fira. Qüestió distinta és el nivell general de civisme, molt baix en múltiples poblacions del país. El problema, que ultrapassa parèntesis festers —al llarg dels quals es reben moltes visites de gent forastera—, no té remei fàcil i ràpid. Anys de tradició i d'inèrcies han creat en molts residents l'hàbit de llançar a terra papers, xiclets, puntes de cigarret, salivalls... Continuen veient-se a les vies públiques massa detritus orgànics de mascotes. No són infreqüents els residus de botellots. No desapareix el costum lleig d'abandonar fora dels contenidors tota mena d'andròmines (mobles vells, estris, aparells). També existeix la tradició dels abocadors il·legals als afores. No som tan polits com els suïssos, els luxemburguesos o els habitants d'altres contrades del centre i el nord d'Europa, caracteritzats per la seua urbanitat. Nosaltres tenim més en comú amb Nàpols que amb Oslo.

Em vénen al cap uns versos del poeta Salvador Espriu. «...i com m’agradaria d’allunyar-me’n, / nord enllà, / on diuen que la gent és neta / i noble, culta, rica, lliure, / desvetllada i feliç!» La solució no ha de ser, com semblen opinar algunes persones, exclusivament policial. ¡Caldria una extensíssima nòmina d'agents! Tampoc no em convenç l'alternativa d'omplir de videocàmeres la totalitat dels centres urbans, a causa de la meua aprensió contra les estructures administratives policialitzades —perdó pel terme— i la societat vigilada en excés. És una aprensió que naix de les conviccions democràtiques. Ja n'hi ha prou amb instal·lar càmeres en punts rellevants, per a vigilar peces emblemàtiques del patrimoni històric i artístic o edificis públics. (Crec que també estan instal·lades en espais amb aglomeració de comerços.) La solució a la incivilitat tampoc no vindrà d'una legió d'espietes i acusetes de guàrdia permanent, disposats a destapar qualsevol anomalia de la puresa urbana (la destrossa d'elements del patrimoni, una porquícia, un grafit en un monument) i a culpar immediatament, de les accions vandàliques, les autoritats municipals.

No em sembla mal que hi haja gent de guàrdia; col·labora a detectar fets i situacions indesitjables. Però cal tenir sentit de la mesura, difícil quan s'acosten campanyes electorals. Per raons culturals, està mal vist delatar. Censurar en llocs públics pot suscitar males reaccions. La falta d'urbanitat i civisme transcendeix períodes municipals i colors polítics. Demana tasca educativa i policial, i paciència. Mentrestant, no s'haurien de divulgar per certs canals segons quines imatges; fan propaganda negativa d'allò que tots estimem. Hi ha maneres més directes —i més efectives, segons la meua experiència— de fer arribar als governs municipals les anomalies detectades. Si les autoritats no fan cas de les queixes i els avisos de veïns i col·lectius ciutadans, llavors ja estarien justificades les campanyes públiques de denúncia. Però trobe pansida i prou escatològica la mania de posar el focus, per a fer el balanç de la nostra Fira d'Agost, en la brutícia i els inodors portàtils, suficients o insuficients.

(publicat a Levante-EMV, el 27/08/2022)

Fira d'Agost 2022

 

 

Cartells dissenyats per Patricia Bolinches

Final del cicle