Romeria 2022

¿Qui guanya amb la guerra d'Ucraïna?

A l'establishment dels EUA no li faltaven motius per a la venjança; a Washington encara couen episodis com la intervenció de Rússia en Síria, l'annexió russa de Crimea i, sobretot, la guerra bruta electrònica i encoberta amb què Putin interferí en les eleccions presidencials que va perdre Hillary Clinton i guanyà Donald Trump. Jo crec que els nord-americans desitjaven —bé que no ho reconeguen públicament— que el líder rus ordenés la invasió d'Ucraïna. Al final, la guerra serà, amb independència del seu resultat, un triomf aclaparador per als EUA i una derrota per a la Federació Russa de què tardarà a recuperar-se. I açò em porta a concloure que a Washington es fregaran les mans veient la inutilitat russa. S'ha dit de Putin que és persona intel·ligent, forta, molt decidida i capaç d'aprofitar la debilitat de l'adversari. Tanmateix, fa l'efecte que no ha sabut entendre que se li posava un parany. Fins ara, les intervencions russes en Geòrgia (a Ossètia del Sud i Abkhàzia) i en Ucraïna (a Crimea i el Donbass) només havien tingut reacció occidental en forma de sancions econòmiques. Aquesta vegada, però, la resposta ha sigut molt distinta.

A més d'elevar el nombre i l'abast de les sancions econòmiques, l'OTAN, els EUA i la UE han decidit ajudar Ucraïna, enviant-hi armes, defensives i ofensives, i assessors militars. Potser, el Kremlin no s'ho esperava. Fins ara, aquesta ajuda militar està sent decisiva per a frenar l'avanç de les tropes russes. Es parla molt dels factors geoestratègics, de les identitats i les ètnies, però poc dels interessos econòmics. El Donbass era la zona més industrialitzada d'Ucraïna. En 2013, proporcionava un 20% del PIB estatal. Hi sovintegen els minerals (hulla, liti, terres rares...). La riquesa de la regió és un incentiu per a la invasió russa. Tanmateix, els guanyadors seran els EUA. Amb la guerra, s'ha cancel·lat l'obertura del gasoducte Nord Stream 2, Europa ha cessat la importació de carbó rus i estudia la prohibició de comprar petroli i gas a Rússia. Conclusió: ha pujat el preu de l'energia i ha reviscolat una pràctica nord-americana per a obtenir combustibles fòssils, el fracking, que no era rendible. Europa haurà de comprar gas en EUA. Arribarà liquat en vaixells metaners. ¡Negoci redó per a les empreses petrolieres de l'altra banda de l'Atlàntic!

El conglomerat armamentístic també està fent el seu agost. Les armes emmagatzemades tenen una vida útil molt curta. A més, la producció no es pot aturar. Per tant, cal buidar els arsenals per a omplir-los amb armes d'última generació. (La innovació tecnològica mana.) ¿I com es buiden els arsenals? ¡Propiciant l'esclat d'una guerra! La pròxima generació de míssils Stinger serà millor, però l'actual ja haurà fet el seu paper. Per altra banda, quan acabe la guerra, caldrà reconstruir Ucraïna. Haurà arribat l'hora de les immobiliàries, les grans constructores i els grups financers. Tot són avantatges: l'OTAN surt enfortida (ja n'hi ha cua d'estats que volen ingressar-hi); els EUA recuperen el lideratge polític i econòmic; Europa augmenta la despesa en defensa (s'hi torna a parlar de la creació d'un exèrcit europeu). En definitiva, Putin ha aconseguit unir els ucraïnesos i llimar les asprors entre bona part dels socis europeus —no al cent per cent, tot s'ha de dir. ¿Què trau de tot açò Rússia? La pèrdua de moltes vides, la destrucció d'un percentatge significatiu del seu arsenal convencional i molta pobresa. ¡Un error de càlcul monumental!

La Federació Russa tenia un PIB equivalent al d'Itàlia o Espanya. Amb el bloqueig econòmic occidental, però, la pobresa hi havia augmentat molt. Rússia dedicava a defensa un percentatge molt significatiu del PIB. Per tant, finançar els sistemes sanitari i educatiu, ambdós de pèssima qualitat, i pagar unes pensions decents ja era un problema. Ara, la situació empitjorarà. Se sol oblidar, a més, que Rússia es veu obligada a finançar Txetxènia, Crimea, Abkhàzia i Ossètia del Sud, la qual cosa suposa una despesa desmesurada. Una economia autònoma a Crimea, posem per cas, és inviable. Totes les repúbliques separatistes enumerades subsisteixen gràcies a l'ajuda de Rússia. La moneda d'aquests territoris és el ruble. La Federació Russa ho paga tot: els serveis públics, les pensions... Ja s'albiren a l'horitzó els successius impagaments del deute públic rus. Mentrestant, els dirigents de Xina a penes dissimulen que els ullets els fan espurnes. Els somnis imperialistes de Putin, que vol comandar una gran potència, tenen els peus de fang. Fins i tot si obté alguna cosa —conquerir el Donbass, per exemple— la seua haurà sigut una victòria pírrica.

Evocant la figura de Francesc Bosch i Morata

Homenatge als maulets

Xàtiva tenia 19.000 habitants als inicis del segle XVI. Era cap de sots-governació i tenia sota la seua jurisdicció ciutats com Gandia, Dénia, Ontinyent i Alcoi. Comptava amb un terme general extensíssim. A principis del segle XVIII, en ser proclamat nou monarca Felip d’Anjou, la ciutat es dividí en dos bàndols: els membres de la noblesa i de l’alta jerarquia eclesiàstica, interessats a defendre llurs interessos, foren botiflers, partidaris de la nova dinastia; pel contrari, les classes populars (jornalers i camperols), l’estament burgès, el baix clergat i els professionals liberals foren austriacistes, perquè els seus líders, Joan Baptista Basset entre ells, prometeren als sectors populars, als maulets, que serien alliberats de les càrregues senyorials. Aquesta divisió tenia un component de classe evident. I les perdedores serien les de sempre, les classes subalternes. La derrota d'Almansa tingué unes conseqüències calamitoses per a Xàtiva. Després de la batalla, tots els efectius austriacistes supervivents es feren forts a l'interior del recinte emmurallat xativí i es prepararen per a defendre la ciutat. Els assetjats hagueren d’oposar una resistència heroica. El 24 de maig de 1707, els assaltants enderrocaren el Portal dels Banys i penetraren en la ciutat. Les represàlies convertiren Xàtiva en una ciutat màrtir. Felip V, instigat pel duc de Berwick, ordenà incendiar-la. El Borbó volia escarmentar i alhora dissuadir altres viles austriacistes.

D’Asfeld executà les ordres a partir del 17 de juny. Els incendis selectius se succeïren durant mesos. Només se salvaren del foc béns de la noblesa botiflera i edificis religiosos. Els partidaris del bàndol francès desfermaren una campanya de confiscacions que desposseí dels seus béns els fidels a la causa austriacista. Els arxius municipals foren destruïts (i amb ells, molts títols de propietat). Rei i nobles botiflers s’empararen dels béns confiscats. La devastació fou esfereïdora, no tant per la cremadissa com pel pillatge dels invasors i les anomenades compañías para cavar, creades als pobles de la rodalia. Aquestes companyies arribaven a la ciutat i s’emportaven tota mena de materials útils per a la construcció. En 1720, només quedava una tercera o quarta part dels habitatges existents en 1707. L’arrasament esborrà l’esplendor medieval de Xàtiva. Els edificis enderrocats donaren pas a places, solars, corrals, horts o dipòsits de runes (en realitat, pedreres on els veïns de la rodalia s’assortien de carreus, fusta i altres materials aprofitables).

Traïcions, delacions i rivalitats pel poder s’empararen de la contrada. Es produí una enorme crisi demogràfica. Els vora 10.000 habitants amb què comptava la ciutat abans de la guerra quedaren reduïts a 3.000. La població masculina en edat militar fou delmada per les execucions. Moltes persones (sobretot dones, xiquets i ancians) hagueren de marxar a l’exili. Els clergues sospitosos de deslleialtat foren sotmesos a processos de depuració i expulsats de la ciutat (les monges foren traslladades a distints convents de València). Encara que Xàtiva, fins llavors segona ciutat del regne, tindria més endavant cert renaixement, ja no recuperaria mai la seua magnificència. En definitiva, els xativins de 1707 —besavis dels nostres besavis—, majoritàriament partidaris de l'arxiduc Carles, foren objecte d'un terrible escarment; patiren l'assaltament de la seua ciutat, la crema de les llars i els obradors, violacions, múltiples assassinats polítics, despossessió de béns i expatriació. El Felip V penjat boca per avall serveix de recordatori d'aquests fets.

 

 Pilef, oli de Rafael Armengol

 
La victòria botiflera alterà molt greument la vida social, sotragà l’economia, esborrà el nom de Xàtiva, que fou substituït pel de Colonia Nueva de San Felipe, i determinà la desaparició de totes les institucions polítiques i administratives forals. El decret de Nova Planta, a més de prohibir l’ús del valencià, suprimí els furs, que el Regne de València, a diferència d’altres reialmes de la Corona d’Aragó, ja no recuperaria mai. Les aspiracions d’aconseguir la seu bisbal s’hagueren d’oblidar momentàniament. L’arquebisbat, que continuava oposant-s’hi, elevà al monarca un informe negatiu en què s’al·ludia al caràcter austriacista de Xàtiva. Pel que fa a la nostra llengua, l’Església encara continuaria utilitzant-la litúrgicament durant tres dècades. Fou l’arquebisbe Andrés Mayoral, fundador de la Casa de l’Ensenyança, qui substituí definitivament el valencià pel castellà.

Xàtiva esdevingué una ciutat d’hisendats, regida per una oligarquia terratinent que vivia de les rendes. L'activitat principal era bàsicament l’agricultura. Pel contrari, altres zones veïnes, com ara la Vall d’Albaida, experimentaren una primera industrialització. Xàtiva no comptaria fins a la darreria del segle XIX amb activitats industrials centrades, principalment, al sector alimentari (destil·leries, molins). L’absència de manufactures alentí la recuperació demogràfica. En 1783, la ciutat arribà als 12.500 habitants. Però cal destacar el gran augment demogràfic d’Ontinyent (10.000 habitants). Durant les Corts de Cadis i el Trienni Liberal, Xàtiva, tot i recuperar el seu nom, véu com els intents d’aconseguir la seu bisbal i la capitalitat de província no quallaven (si s’hagueren materialitzat ambdós objectius, la ciutat no seria avui la mateixa). A partir de 1850, un nou retrocés demogràfic.

 

La manca de bisbat, l’absència d’industrialització i l’escàs pes demogràfic es conjuminaren i provocaren la pèrdua de centralitat de Xàtiva, que esdevingué una ciutat secundària. A mitjan segle XX, era una població de rendistes que prestaven diners a un interès elevat, de llauradors que rebutjaven les temptatives industrialitzadores (moltes fàbriques marxaren a pobles de la rodalia) i de burgesos acomodats i pagats del seu passat gloriós.

Redactar aquest manifest ha sigut difícil. El 25 d'abril és commemorat pel valencianisme, l'esquerra i bona part del món cultural de Xàtiva. Això implica que hi ha varietat de sensibilitats i que el text ha d'encabir-les totes, per a no alçar susceptibilitats de ningú. D'altra banda, tampoc no és fàcil fugir de la banalització i els camins trillats, evitar repetir sempre el mateix o caure a la temptació de folkloritzar la diada. La millor manera de sortejar aquests esculls és ancorar-se a la realitat immediata. Fa pocs dies es coneixia el resultat d'una enquesta. El 19% dels valencians vol menys autonomia i el 24%, cap. Aquestes dades es poden comparar amb l'actualitat política. La ultradreta, cada vegada més crescuda, voldria eliminar les autonomies. I, sovint, hem sentit com persones rellevants de la dreta conservadora deien que s'havien de tornar a l'estat central les competències en sanitat o educació —bé que ara fan marxa enrere.

Està clar que un 43% de l'electorat, sociològicament de dretes, haurà sentit aquestes cobles. No ens poden estranyar, per tant, les xifres del sondeig. Els descendents dels botiflers continuen a la seua. Per això no participen als actes d'avui. No perceben com una pèrdua transcendent res del que ens fou furtat en 1707. Mai no podran entendre els motius que ens congreguen ací. Hi ha qui només accepta la narració folkloritzada dels fets històrics. Els partidaris de la desmemòria apel·len sempre al mateix argument: «Nosaltres no mirem el passat, mirem el futur.» Però els ací presents sabem que hi ha motius de sobres per a continuar commemorant el 25 d'abril. Vam perdre molt i encara no ho hem recuperat tot. No podem usar la llengua pròpia amb absoluta normalitat, ni als àmbits privats, ni als institucionals. Et poden clavar una bona esbroncada per parlar valencià en un restaurant. Pots acabar en comissaria per dirigir-te en valencià a un policia.

Ens llevaren el dret foral i no ens l'han restituït. El passat 12 d'abril es va celebrar a la Casa de l'Ensenyança una jornada en què diversos especialistes reflexionaren sobre la recuperació foral. Els valencians tenien un regne amb àmplies llibertats. Disposaven de les seues pròpies Corts, d'un govern, una hisenda i un sistema judicial propis, i es regien per normes autòctones. Els Furs valencians foren un conjunt de lleis en què hi havia de tot: lleis penals, processals, de caràcter mercantil o administratiu... Però, sobretot, els Furs eren un conjunt de lleis civils, algunes de les quals de gran modernitat. Els Furs valencians eren l’expressió culminant del dret civil dels territoris de l'antiga Corona d'Aragó. Enric Solà i Palerm, traspassat fa poc, creia que la recuperació foral era més important fins i tot que la recuperació de la llengua. Hem de recordar que el nostre parlament autonòmic rescatà algunes figures jurídiques, el règim matrimonial foral de separació de béns, posem per cas, que van ser anul·lades pel Tribunal Constitucional.

D'altra banda, el País Valencià té una autonomia de segona i mal finançada. Els governs centrals mai no veuen el moment oportú per a revisar el sistema de finançament autonòmic, no importa quin partit mane. No tenim hisenda pròpia, com sí la tenen els bascos o els navarresos. En fi, si no hem recuperat les institucions forals i continuem patint discriminació lingüística, marginació política i espoli fiscal, està plenament justificat que continuem commemorant el 25 d'abril. En definitiva, l'homenatge anual als amulets és una mena de ritual destinat a encoratjar tots els valencians i les valencianes d'avui que volen recuperar les llibertats perdudes ahir, per a projectar-les cap al futur. El gran assagista valencià del segle XX, Joan Fuster (el centenari del naixement del qual celebrem enguany), ens deixà dit açò: «Tota política que no fem nosaltres serà feta contra nosaltres.» Hem de mirar cap al futur. Ens cal un país modern, igualitari, lliure, respectuós, puixant i just. De vegades fa l'efecte que les nostres llibertats no són una prioritat per als diversos grups parlamentaris o municipals més progressistes de l'espectre polític valencià.

 

A tot estirar, comparteixen la voluntat d'aconseguir millor finançament per a la nostra comunitat autònoma, d'evitar el declivi de la llengua i de millorar la vida dels valencians. Però haurien de ser més ambiciosos. És molt lloable demanar més igualtat, més drets socials, més transparència, una actuació més decidida contra els corruptes, però tot això ho demanen també els veïns i les veïnes d'altres comunitats autònomes. La commemoració de la desfeta d'Almansa i la crema de Xàtiva hauria de tenir unes connotacions més decididament nostrades. Altrament, correm el risc de banalitzar la diada. Els hereus dels maulets que defensaren la ciutat hem de saber el perquè d'estar avui ací. Cal venir al pedró ritual per a reclamar la devolució de tot allò que se li va llevar al nostre país fa tres-cents anys. ¡Ni més ni menys!

Quant a Xàtiva, algunes coses ja no tenen solució. Ja no tornarà a ser la segona ciutat del país. ¡Tant li fa! No ens cal de participar en cap concurs per a veure si quedem primers, segons o tercers. Es tracta de millorar en molts aspectes, de dissenyar una ciutat innovadora i competitiva on tinguen cabuda el talent i la creativitat. Hem de desprendre'ns del passat botifler. Cal desterrar l’hegemonia política de les idees sucursalistes. Hem d'aspirar a una Xàtiva més pròspera social, econòmica i culturalment. Hem de conservar amb estima el seu patrimoni material i espiritual, cosa que massa vegades oblidem. Cal imaginar un futur distint i més innovador per a la nostra ciutat. I caldrà demanar comptes als polítics que ens governen, els actuals i els altres que vindran, si no donen passos en aquesta direcció.

¡Visca el País Valencià!

¡Amunt xativins i xativines!

(manifest que vaig llegir a la plaça de Sant Francesc de Xàtiva, el passat 23 d'abril)

¡Deixem de ser un país de segona!

Proper dilluns cau en 25 d'abril. El nacionalisme, l'esquerra i bona part del món cultural de Xàtiva commemoren la diada. Això significa que els actes de record també compten amb suport municipal quan governa l'esquerra (no, en canvi, amb governs locals de la dreta en alguna de les seues variants). El 25 d’abril de 1707, Felip V guanyà la batalla d’Almansa. Dies més tard, les tropes borbòniques assetjaren Xàtiva. Finalment, el 24 del maig següent hi van penetrar a mata-degolla. El Borbó ordenà d’incendiar-la. Tots els lectors duen conèixer de memòria la història. Enguany, ha calgut avançar els actes commemoratius a dissabte 23. I, mentre escric aquestes línies, ja sé que se m'ha concedit l'honor de llegir el manifest davant el monument als maulets de la plaça Porta de Sant Francesc, que va inaugurar Josep Lluís Albinyana, primer president del Consell Preautonòmic, el 18 de juny de 1978, dia en què es commemorava el 271 aniversari de l'incendi de la ciutat. I com unes coses menen a altres, evoque les personalitats, polítiques i culturals, que han vingut a Xàtiva, des de la Transició, per a participar en diferents efemèrides.

La llista, extensa, no és exhaustiva: Vicent Andrés Estellés, Ernest Lluch, Vicent Ventura, Lluís Aguiló, Francesc de Paula Burguera, Vicent Soler, Manuel Broseta, Miquel Batllori, Sanchis Guarner, Alfons Cucó, Joan Fuster, Alfons Roig, José María Maravall, Renau, Andreu Alfaro, Pedro Ruiz, Maria del Mar Bonet, Joan Francesc Mira... També caldria esmentar els xativins de la diàspora que retornaven i retornen a casa: Artur Heras, Emili Balaguer, Raimon... Xàtiva era un imant per a tothom, però un dels personatges que més a gust se sentia a casa nostra era, sens cap dubte, el poeta Vicent Andrés Estellés. Jo recorde almenys sis estades seues a la nostra ciutat: en un recital poètic al Comerç (1976); al Festival de la Cançó (1978); a l'Aplec d'instituts de 1979 i a casa de Joan Juan i Dolors durant uns dies de sojorn; en un concert d'Ovidi Montllor a Sant Feliu (on el cantant d'Alcoi interpretà per primer cop M'aclame a tu) i a la presentació del llibre de poemes Xàtiva, encarregat al poeta per l'Associació d'Amics de la Costera (1980); en la celebració del 25 d'Abril i la presentació de la carpeta de gravats El collar de la coloma (1981).

Altre homenot que ens visità sovint fou Joan Fuster (el centenari del naixement del qual estem celebrant enguany), persona non grata per al sector més reaccionari de la societat valenciana. Vingué al Festival de la Cançó de 1978 i a les presentacions del llibre Xàtiva (1980) i el número 2 de Papers de la Costera (1982). El millor assagista valencià del segle XX havia publicat tres obres de gran repercussió, Qüestió de noms (Edicions d'Aportació Catalana, 1962), Nosaltres, els valencians (Edicions 62, 1962) i El País Valenciano (Destino, 1962). Aquesta tercera obra, en realitat una guia de viatge per les nostres terres, tenia escàs contingut polític, però alçà les ires de Las Provincias, potser perquè Destino no l'havia encarregat a José Ombuena, director del diari. Es desfermà una campanya virulenta contra l'escriptor de Sueca que tingué conseqüències: en 1963 fou cremat un ninot amb el seu rostre durant la cavalcada del ninot de València; en setembre de 1981, dues bombes van esclatar a la façana de sa casa, a Sueca, de què sortí il·lès.

Nosaltres, el valencians marcà un abans i un després per a la cultura i la consciència nacional de molts valencians. Fuster proposava un programa modernitzador. Perquè el nostre continua sent, en molts aspectes, un país subaltern. No hem aconseguit de recuperar tot allò que vam perdre en 1707. No podem usar la llengua pròpia amb total normalitat. Ens llevaren el dret foral i no ens l'han restituït (els catalans, posem per cas, sí gaudeixen del dret civil propi). El País Valencià té autonomia mal finançada i de segona. I moltes de les persones enumerades més amunt —fixeu-vos en la raquítica presència femenina— ficaren el dit a la nafra. Cal un país modern, amb més igualtat, més emancipat, amb més riquesa. Però aconseguir-ho està pelut. La setmana passada es publicava el resultat d'una enquesta. El 19% dels valencians vol menys autonomia i el 24%, cap. Alguns tenen prou amb una narració folkloritzada dels fets històrics que evoquem. (Al cap i a la fi, el Felip V guardat al Museu de Belles Arts es va penjar boca per avall en època franquista.)

(publicat a Levante-EMV, el 23/04/2022)

Homenatge 2022

Grups neonazis a la guerra d'Ucraïna

Immediatament després de la independència ucraïnesa, el Partit Comunista d'Ucraïna tingué un suport electoral important, però anà perdent-lo de forma gradual fins a esdevenir una formació residual. En 2014, els seus membres foren acusats de «separatistes i traïdors per ajudar el terrorisme». Finalment, el PCU fou prohibit per haver donat suport a les milícies prorusses del Donbass i a l'annexió de Crimea per Rússia. Els comunistes ucraïnesos van recórrer la decisió judicial davant el Tribunal Europeu de Drets Humans. De vegades s'oblida que el principal eix polític als antics països de l'òrbita soviètica ja no sol ser el clàssic esquerra-dreta; molts dels seus habitants guarden un pèssim record de l'etapa comunista. A Ucraïna, els actuals eixos són: centralista-descentralitzador; proeuropeu-prorús; eficient-inepte; honest-corrupte... La qual cosa no lleva que quasi tots els grups polítics del país defensen el capitalisme i puguen ser titllats, per tant, de conservadors, liberals o partits d'arreplega, com el de Volodymyr Zelens’kyj. Ara bé, el perill d'involució vers l'extrema dreta és real, com demostra la deriva política en molts llocs.

A Polònia, Hongria o la mateixa Rússia governa l'extrema dreta. Com vaig recordar en un post anterior, a la protesta de l'Euromaidan ucraïnès s'infiltraren provocadors i membres del Batalló Azov, una milícia neonazi que havia crescut gràcies a molts voluntaris procedents d'altres grups ultres i vàndals d'equips de futbol. Potser per a controlar-los millor, el membres del batalló (uns mil), foren convertits en regiment militar pel govern ucraïnès i integrats a la Guàrdia Nacional, sota les ordres del Ministeri de l'Interior. Aquest fet ha propiciat una acusació genèrica per part de l'esquerra europea: Ucraïna està governada per la ultradreta. Però els resultats de les últimes legislatives semblen desmentir l'acusació; la ultradreta sols obtingué vora l'1% dels vots i restà fora del parlament. Cal recordar que Zelens’kyj és jueu. La ultradreta no té suport social. D'altra banda, el Batalló Azov nasqué a l'est d'Ucraïna i molts dels seus afiliats eren russòfons. Avui, al Regiment Azov podrien haver-hi també gents d'idees anarquistes i simples nacionalistes. Part de les armes que han enviat a Ucraïna diversos països occidentals s'han lliurat a aquest grup.

L'exèrcit ucraïnès el necessita; els soldats del Regiment Azov foren capaços d'aturar a Mariupol l'avanç de les milícies insurgents prorusses. I ara estan defensant heroicament la ciutat a costa de la seua vida. A l'exèrcit regular d'Ucraïna també hi ha soldats, sotsoficials, oficials, caps i generals d'idees ultres. Això passa a tots els exèrcits —a l'espanyol, sense anar massa lluny. Com és lògic, molts ciutadans i moltes forces polítiques dels països occidentals han mostrat els seus dubtes sobre l'enviament d'armes a Ucraïna. La preocupació principal és el destí d'aquestes armes quan acabe la guerra. Malgrat aquests dubtes i altres consideracions sobre l'enriquiment de les empreses armamentistes, jo crec que la decisió d'ajudar els ucraïnesos a defendre's d'una agressió il·legal, arbitrària i de caràcter imperialista és moral i políticament correcta; hem vist el capteniment absolutament execrable del govern i l'exèrcit russos. Cal recordar que la Federació Russa fa servir unitats militars formades per combatents fanàtics i sanguinaris (per exemple les enviades pel president de Txetxènia, famoses per la brutalitat i el sadisme extrems en combat).

Tampoc no podem oblidar els mercenaris de l'empresa militar privada Wagner, propietat d'un neonazi rus, Dmitri Utkin, antic tinent coronel de les forces especials russes i amic de Vladímir Putin. Wagner es va estrenar precisament a la guerra del Donbass. Després actuà allà on Rússia volia intervenir de manera encoberta: Síria, Líbia, països del centre d'Àfrica... Els escamots mercenaris d'Utkin han estat acusats sovint de cometre crims de guerra. Ara mateix, tornen a ser presents a Ucraïna. ¡Neonazis hi ha pertot arreu! I recordem que l'extrema dreta també avança a França, Espanya, Itàlia, Països Baixos... Es diu que Ucraïna limita l'ensenyança de les llengües minoritzades i posa traves al seu ús, que veda els canals de televisió que fan servir aqueixes llengües, que practica el genocidi cultural contra les minories. Em sonen la música i la lletra. El democràtic govern d'Espanya també posa traves a les llengües minoritzades. En fi, ara mateix, allò més prioritari és ajudar a frenar la carnisseria que perpetra Rússia. Després, Europa hauria d'ajudar a consolidar un règim veritablement democràtic a Ucraïna. I vigilar casa, no siga que...

Recreació històrica

Fosses comunes a Ucraïna

La guerra desfà molts tòpics. No hi solen ser freqüents ni l'heroïcitat ni el combat cavalleresc. Hi sovintegen, en canvi, la devastació —d'infraestructures civils, de poblacions, d'elements del patrimoni històric—, els desplaçaments forçosos i, sobretot, els morts, els ferits i les seqüeles que patiran per sempre els familiars i els amics de les víctimes. Hi abunden també les tortures, les violacions, les execucions sumàries, la ruïna econòmica i les catàstrofes humanitàries. Als combatents d'una guerra els solen aflorar els pitjors instints de la seua condició humana. Els conflictes armats són especialment funestos per a les dones. ¿Què hi ha de tot açò a Ucraïna? Sense posar un peu a l'escenari bèl·lic és impossible fer-se una idea exacta del que està succeint. Amb la informació i els continguts de les xarxes, ens en podem fer càrrec, però s'ha d'anar amb cura, perquè la veritat és la primera víctima de la guerra. Aquestes reflexions meues tenen molt, per tant, de conjectures. Jo supose en els soldats ucraïnesos majors valor, disciplina, esperit de sacrifici i moral de victòria; lluiten per la seua pàtria, es defenen d'una agressió estrangera.

Em fa l'efecte que el major nombre d'atrocitats ha estat comès per l'exèrcit de la Federació Russa. Conflictes anteriors ja havien posat de manifest que allò més difícil és col·locar soldats a terra. Per això, les potències imperialistes —els EUA, posem per cas— s'inclinen per l'aviació, els drons i els míssils, per aplanar el territori que pretenen envair amb bombardejos terribles i intensius que no deixen pedra sobre pedra. Posar la infanteria i les unitats mecanitzades sobre el terreny és l'últim recurs. Rússia pensava que la seua entrada en Ucraïna anava a ser un passeig. No trobe raonable aqueixa suposició. Les seues tropes s'anaven a enfrontar amb un exèrcit més menut, però competent i amb la moral alta. S'ha de tenir present que molts caps ucraïnesos d'alta graduació és van formar a l'època soviètica i eren camarades dels russos fins a 1991. De fet, una part dels arsenals soviètics van romandre en territori ucraïnès després de la seua independència. Hi ha coses que cal recordar: la major part del personal, l'armament i les diverses instal·lacions costaneres de l'antiga Flota Soviètica de la Mar Negra van caure sota jurisdicció d'Ucraïna.

Això fou motiu de freqüents incidents i disputes entre russos i ucraïnesos, sobretot a partir del moment en què el govern ucraïnès decidí crear la seua pròpia armada amb una part de la Flota Soviètica. Finalment, Rússia i Ucraïna signaren en 1997 el Tractat de Partició, que establia dues flotes nacionals independents i dividia armaments i bases entre ambdós països. Ucraïna arrendà a la Federació Russa la base de Sebastòpol. Això no obstant, les tensions no desaparegueren. En 2009, el president ucraïnès Juščenko declarà la seua intenció de no renovar el contracte. Quant a l'armament nuclear instal·lat a Ucraïna, la discussió també fou contínua. En el Memoràndum de Budapest de 1994, firmat per la Federació Russa, Ucraïna rebé garanties sobre la seua sobirania si cedia el seu arsenal nuclear. En 1997, al Tractat d'Amistat i Cooperació firmat pels dos estats, Rússia va reconèixer la independència i la integritat territorial d'Ucraïna, inclosa Crimea. En fi, el passat 24 de febrer, Rússia havia d'haver sabut contra qui anava a lluitar. Les tropes russes es trobaren amb una resistència fèrria i inesperada. I han hagut de replegar-se cap al Donbass.

Segons algunes fonts, fins a 15.000 militars russos —inclosos coronels i generals— podrien haver mort. Els ferits serien 16.000. Rússia ha perdut també molt de material: vehicles, tancs, llançamíssils, vaixells, avions, helicòpters, drons... El portal Oryx Blog ha verificat fefaentment un total de 2.055 vehicles militars destruïts, abandonats o capturats per l'exèrcit ucraïnès, entre els quals 331 tancs, 235 vehicles blindats de combat, 313 vehicles de combat d'infanteria i 40 sistemes de míssils terra-aire. Però les pèrdues russes no comprovades podrien ser sensiblement superiors. En un exèrcit que es retira proliferen la por, la indisciplina i la desmoralització, camp adobat per a la comissió de crims de guerra. Això no significa que el bàndol ucraïnès no haja comès excessos. S'ha vist com exhibia presoners de guerra obligats a parlar davant les càmeres, cosa taxativament prohibida per les lleis de la guerra. També hem vist escenes esgarrifoses de presoners desarmats i emmanillats als quals se'ls disparava als genolls, o persones despullades i lligades a faroles o arbres que eren marcades i assotades per haver realitzat un suposat delicte.

La barbàrie no té bàndols. Una cosa està clara: amb independència de quin siga el resultat final de la guerra, l'exèrcit rus, un dels més grans del planeta, s'ha retratat davant de tot el món com una força ineficaç, mal comandada, dotada de material obsolet i incapaç d'assolir objectius —no importa quins— recorrent exclusivament als mitjans convencionals. ¡La gran potència mundial, posseïdora del major nombre d'armes nuclears, s'ha fet un selfie! La qual cosa no ha de ser cap consol. Una fera acorralada és molt perillosa. Ja vaig dir en altre post que Putin, necessitat imperiosament d'un as a la màniga, pot sentir la temptació d'abandonar la guerra convencional i utilitzar els mitjans gens honorables que féu servir a Txetxènia i Síria (bombes termo-bàriques, prohibides per les convencions internacionals, armes químiques o bacteriològiques, bombes brutes). En honor a la veritat s'ha de dir que aquest mètode de l'aplanament l'ha fet servir tothom —els EUA també— en països de la denominada "perifèria". Però mai no s'havia utilitzat a terres europees des de la Segona Guerra Mundial. I fa temps que no es parlava tant d'una tercera.

Mil·lenari d'El collar de la Coloma

Ucraïna, laberint identitari

Fins a la invasió russa d'Ucraïna, aquest país era un veritable mosaic d'ètnies, identitats i parles. Un 32,8% de la seua població era russòfona. En diverses regions de l'est i el sud, els russòfons són majoria aclaparadora o minoria molt significativa. Però també hi ha romanesos, moldaus, hongaresos, búlgars, rutens dels Carpats... En part, la diversitat és producte de les deportacions forçoses a gran escala ordenades per Stalin, que afectaren profundament el mapa ètnic de la Unió Soviètica. Molts musulmans tàtars foren traslladats al nord de Crimea, mentre que el sud i Ialta foren poblades amb russos. Recorde allò que deien, durant la meua joventut, uns coneguts que militaven en grups comunistes marxistes leninistes: la política de respecte a l'autonomia dels diferents pobles, duta a cap per Stalin, havia estat modèlica. Ha! En realitat, la història d'Ucraïna explica moltes coses. Amb el nom de Rus de Kíiv, va ser el primer estat dels eslaus orientals fundat per varegs, vikings que es feien dir rus. D'aquest principat derivarien les actuals Rússia i Bielorússia. En desaparèixer la Rus de Kíiv, començaren els problemes per a Ucraïna.

 

A mitjan segle XVI, els cosacs lliures ucraïnesos hagueren de lluitar contra Polònia, els tàtars i els turcs. Nasqué un estat cosac, que durà fins a 1764. Com que necessitava protecció contra les agressions poloneses, un dels reis cosacs acceptà el protectorat dels tsars de Rússia. A partir de llavors, la història d'Ucraïna és una dilatada successió de períodes durant els quals ara és dividida en meitats, ara està unificada, ara cau sotmesa al poder dels tsars, ara es proclama independent. (Els tsars arribaren a introduir fins i tot l'esclavitud.) Al final del segle XVIII, el país s’havia convertit en una província més de l'Imperi Rus. Al segle XIX fou prohibida l’edició de llibres de text en ucraïnès i la importació de tota mena de llibres ucraïnesos. Centenars de milers de persones emigraren a Amèrica. Hi hauria un intent d'independència en 1917 (després de la Revolució d'Octubre), però els dissidents bolxevics van proclamar a Kharkiv el govern soviètic ucraïnès i s'enfrontaren a la república acabada de proclamar. Els comunistes guanyaren la guerra i tots els territoris ucraïnesos es van repartir entre la URSS, Polònia, Romania i Txecoslovàquia.

A la Ucraïna soviètica, l’estalinisme va imposar des de 1928 una col·lectivització forçosa que tingué com a conseqüència una revolta camperola, el desplaçament forçós de vora un milió de persones i l’Holodomor (‘mort per fam’ en ucraïnès). Els historiadors creuen que van morir de fam en dos anys (1932 i 1933) entre quatre i set milions de persones. La tragèdia es commemora des de 2006. A causa d'aquesta mortaldat, molts ucraïnesos reberen els nazis alemanys com a salvadors. Però no tardarien massa a comprovar la seua equivocació; cal recordar que els nazis consideraven els eslaus una raça inferior. Acabada la Segona Guerra Mundial, Ucraïna encara hagué de patir el règim soviètic fins a 1991. Aquell any, el parlament ucraïnès va declarar la independència, ratificada pel 92,3% dels ciutadans en un referèndum. Avui, la Federació Russa, hereva en certa manera de la URSS, continua negant tant la responsabilitat en l’Holodomor com la seua qualificació de genocidi. Per la seua banda, la Ucraïna independent ha estat marcada per la brutal transició a l’economia de mercat. La corrupció i l'estancament han esdevingut crònics.

Altres factors també han influït negativament en l'evolució de la democràcia: la resistència de la cúpula ex-soviètica a abandonar el poder; les difícils relacions amb Rússia, que encara considera Ucraïna part de la seua zona d’influència; les creixents divisions entre els territoris occidentals, de llengua i identitat predominantment ucraïneses i proeuropees, i les regions orientals entorn de la conca de Donec’k i la península de Crimea, en les quals el rus i les afinitats amb Rússia són majoritàries. En 2013, es produí l'Euromaidan, un seguit de protestes contra el president prorús Janukovyč. En 2014, militants prorussos prengueren el poder a Crimea. Poc després, amb el pretext de protegir la població, Putin hi desplegà forces i aconseguí el control de la península. El parlament de Crimea votà a favor de la unió amb Rússia en un referèndum unilateral i només reconegut pel Kremlin. La subsegüent annexió de Crimea donà lloc a una crisi molt greu entre Rússia i Occident. Poc temps després, als territoris de l’est aparegué una milícia insurgent que rebé el suport gens dissimulat de Moscou. Kíiv hi envià l’exèrcit per sufocar la rebel·lió.

Des de 2014 hi havia, per tant, una guerra civil intermitent al Donbass i el perill d'una fractura definitiva d'Ucraïna. Ves per on, l'agressió il·legal de Putin podria aconseguir allò que semblava impossible: la unitat de tots els ucraïnesos contra l'invasor. S'ha de recordar que Volodymyr Zelens’kyj és russòfon, però fou elegit president amb més del 70% dels vots en la segona volta. De fet, molts russòfons del Donbass i els altres territoris del nord-est i el sud-est no entenen la destrucció i la massacre de civils que duu a cap l'exèrcit rus. Fins ara, la regió se sentia inclinada cap a Rússia, amb la qual té llaços culturals molt antics; la russificació va ser promoguda pel tsarisme i pel procés d'industrialització del segle XIX, que afavorí la immigració de russòfons i la russificació d'autòctons ucraïnesos. Però la barbàrie bèl·lica pot fer canviar d'opinió molta gent, si creu que mai no arribarà res de bo de la Federació Russa. En qualsevol cas, quan s'acabe la guerra, una Ucraïna que hipotèticament no haja patit amputacions territorials irreversibles hauria de plantejar-se un futur estat democràtic i confederal capaç de trobar sortida al laberint ètnic i identitari.

Ironia i experimentació

La vinculació de Rafael Armengol amb Xàtiva ve de lluny. Els primers contactes amb l'artista de Benimodo es produïren a través d'Artur Heras, un xativí. A la primeria dels seixanta, Manuel Boix, Heras i Armengol exposaven conjuntament. En 1964, presentaren al VI Saló Internacional de Març de València el Tríptic monoteista —obra que incloïa una peça de cada membre del trio. Llavors, alguns artistes plàstics volien renovar la figuració. Boix, Heras i Armengol pertanyien a la generació de joves que compartien els postulats del nou realisme. Més tard, en arribar els setanta, es va obrir al carrer Pere IV de Xàtiva la llibreria La Costera, que començà a programar exposicions d'artistes enquadrats en la nova figuració. A la tardor de 1976 s'hi havien d'exposar obres d'Armengol, de la sèrie La matança del porc. Em fou encomanada la tasca d'escriure unes línies per al full de promoció. Rafael em convidà a visitar el seu taller. Treballava en una nova sèrie, L'horta. Respongué totes les meues preguntes, amb afabilitat, i em mostrà la seua "cuina".

 

S'inaugurà l'exposició. Les pintures eren magnífiques. No puc estar-me de reproduir xicotets fragments del text que vaig dedicar a l'artista: « ... enquadrar una plàstica dins un estil és, si més no, una tasca problemàtica; hi ha tipus estilístics ideals, però les obres concretes mai no arriben a l'ideal o barregen elements a les fronteres d'estils diferents. Açò és evident en el cas de Rafael Armengol. ... utilitza trets estilístics propis del pop: imatges seriades, reproducció litogràfica... També agafa préstecs de l'hiperrealisme: inclinació per superfícies sense textura, ampliacions quasi fotogràfiques... Pel que fa als materials de què se serveix, ens sembla veure-hi una vena expressionista per l'ús de tocs incordiants que d'altra manera no s'explicarien.» Armengol ha fet servir sovint la paradoxa; sol reproduir grans obres antigues o clàssiques en què superposa, a tall de palimpsest, elements irònics i crítics; la seua pintura sol mostrar continguts de caire polític o satíric. És un home compromès amb el progrés social i el valencianisme. Ha conreat l'amistat de persones com Joan Fuster, Raimon, Alfons Roig, Vicent Andrés Estellés, Josep Lluís Bausset.

 

En fi, la nit del 25 de novembre de 1976, un autodenominat comando Adolf Hitler féu esclatar una bomba davant la llibreria La Costera. Els quadres penjats patiren estralls. Des de feia temps, Rafael estudiava com percep l'ull humà una imatge, com la processa i la interpreta. La recerca sobre la llum i el color formen una línia discursiva al llarg de la seua trajectòria artística. Quan jo havia estat al seu taller, ell ja utilitzava allò que anomena "caixó", una cambra on dipositava el llenç. Primer, havia transformat la imatge elegida en fotolits dels colors primaris i el negre, inspirant-se a les quadricromies del procés fotomecànic d'impressió. Els projectava i elaborava trepatges de paper o seda que anava posant sobre el llenç. Amb aerògraf, introduïa en la cambra la pintura vaporitzada corresponent a cada color. De la superposició dels quatre eixia l'obra, que només necessitava retocs, rentades i vernís. Òbviament, el mètode de treball permetia infinites variacions de color, com es pot comprovar a la sèrie L'horta. Abans, ja havia experimentat amb les trames i amb l'ampliació de punts en sèries com El jardí de les delícies, Palaus o Laocoont.

A partir dels vuitanta, Armengol, atret per la vibració del color, analitzà les línies que es formen a la pantalla del televisor analògic (més recentment, s'ha fixat en els píxels). Començà a utilitzar trames verticals. Intensificà la seua recerca tècnica, convençut que les imatges són una il·lusió o una al·lucinació. Influït per l'efecte lenticular —segons el qual una imatge es transforma en altra si varia l'angle de visió—, creà obres com l'Ecce Homo, vestit ara amb túnica, ara amb jaqueta. La instal·lació de llums de diferents colors també pot alterar la percepció dels quadres, tal com s'esdevé a les peces de la sèrie Armengol d'après Mantegna (2002-2003). En 1981, va tornar a Xàtiva; El collar de la coloma, carpeta amb gravats acompanyats de poemes d'Ibn Hazm de Còrdova, traduïts per Antoni Martínez Revert, contenia un aiguafort signat per Armengol, Plat de fruites. (En aquella època, treballava a la sèrie Sobrealimentació, inspirada en obres de Joan de Joanes.) En 1984, dissenyà el cartell de la Fira d'Agost. Hi féu servir cols de la sèrie L'horta.

I de nou tenim l'artista a casa; des del desembre passat s'exhibeix en espais i edificis històrics de Xàtiva una magnífica exposició antològica de Rafael Armengol, L'entrellat del color. A la Casa de l'Ensenyança es pot contemplar un quadre de la sèrie La matança del porc II amb marques de l'explosió de 1976. Al mateix edifici s'exhibeix Pilef (2021), retrat de Felip V boca per avall. El visitant de l'exposició descobreix una obra marcada pel constant estudi de la naturalesa física de la llum, una trajectòria dedicada a experimentar amb els colors i llurs efectes òptics, un treball artístic i científic de gran refinament i mestria. Les reflexions metalingüístiques de l'expressió plàstica, la manipulació dels clàssics (de Josep de Ribera, posem per cas), la ironia, la denúncia social —l'obra de Rafael Armengol és polisèmica— estan ben presents en L'entrellat del color. Fins al pròxim dia 30 encara hi ha temps de visitar els espais que acullen un gran esdeveniment artístic que també ha hagut de sortejar els múltiples entrebancs de la pandèmia i el mal oratge.

(publicat a Levante-EMV, el 09/04/2022)