Cal posar el focus en Mohammed VI

¿Que s'ha de ser acollidor amb els immigrants que arriben a casa nostra fugint de la pobresa i la persecució? ¡I tant! ¿Que un estat ha de controlar les seues fronteres? També. Però conjugar les dues coses no sempre és fàcil. Jorge Verstrynge va dir en certa ocasió: La frontera abierta es la muerte de la democracia. Una frontera es aquello que nos permite decidir nuestro destino. Si no hay frontera, nuestro destino lo puede decidir cualquiera. (Convé advertir que controlar la frontera no vol dir tancar-la hermèticament, sinó vigilar qui la depassa.) En realitat, la frontera sud espanyola és el límit de la Unió Europea. El punt més dèbil de la ratlla es troba a la platja del Tarajal de Ceuta. Un espigó i una tanca metàl·lica amb filferro de punxes marca la partió entre Espanya i Marroc. Amb marea baixa es pot sortejar a peu. En qualsevol cas, es pot entrar en territori espanyol nadant. Amb governs de diferent color, s'ha barallat la possibilitat d'ampliar l'espigó. El projecte d'una enginyera militar va proposar ampliar-lo 400 metres mar endins. Però cap govern no ha fet res. Les autoritats de Marroc coneixen perfectament aquesta debilitat.

El govern espanyol i la Unió Europea han preferit firmar acords i donar un munt de diners a la monarquia autoritària marroquina perquè controle el seu costat de la ratlla. Mohammed VI i els seus ministres saben que poden aprofitar-se de la situació. La frontera els serveix per a fer un xantatge permanent al govern espanyol. Ho van fer en 2021, quan es va permetre que un líder malalt del Polisario rebés assistència mèdica en un hospital de Logronyo. Llavors, la policia de Marroc permeté que uns 10.000 migrants entraren en Ceuta i Melilla. Molts eren subsaharians. L'esdevingut aquests últims dies és ben distint quantitativa i qualitativament; han entrat a Ceuta, que té 83.000 habitants, unes 50.000 persones, majoritàriament joves i xiquets marroquins. Els governs espanyol i marroquí tiren tota la culpa a les màfies. Es pot suposar que Pedro Sánchez no vulga incomodar Mohammed VI. També es diu que l'entrada ha estat propiciada pel Tribunal Suprem. Ha sentenciat que el rebuig en frontera (devolució en calent) no pot aplicar-se automàticament a qui intenta entrar nadant i no ha superat elements físics de contenció fronterera como una tanca o un mur.

En tot cas, és impossible creure que el govern marroquí no tinga res a veure amb una crisi d'una magnitud tan gran. Resulta difícil no pensar que haja encoratjat l'operació i haja ordenat a la seua policia que mirés cap a altre costat. Les màfies de Marroc, que es dediquen a altres "negocis", no poden fer res sense el vistiplau de casa reial. La dreta ja acusa Sánchez de no haver evitat la invasió. ¿Què es pot fer per a evitar una entrada massiva? Si fórem un estat genocida com Israel, l'exèrcit espanyol hauria obert foc contra els immigrants. La policia i l'exèrcit no podien fer altra cosa que ajudar els exhausts i intentar mantenir un control mínim de la situació. Voler que els habitants de Ceuta ajudaren (amb llar, roba, higiene, menjar, aigua) 50.000 persones arribades de cop és somniar truites. De fet, a hores d'ara, uns 48.000 immigrants ja han tornat per voluntat pròpia a territori marroquí. L'episodi deixa interrogants. ¿Quin és l'objectiu de l'última extorsió de Marroc? ¿Recordar la reivindicació de sobirania sobre Ceuta i Melilla? ¿Llegir-li la cartilla a Sánchez pel seu recent viatge a Algèria? ¿Acatar ordres arribades des de Washington i Tel-Aviv?

 

Cal recordar que Trump i Netanyahu mantenen magnífiques relacions amb el rei Mohammed VI i donen suport a les reivindicacions marroquines de sobirania sobre Ceuta, Melilla i Sàhara. Que el PP i Vox no diguen ni piu sobre açò resulta difícil d'explicar. Si són tan patriotes, haurien de rebutjar radicalment les tesis nord-americanes i israelianes. D'altra banda, els capitosts d'EUA i Israel han paït molt malament la posició espanyola sobre el genocidi a Gaza i la guerra contra Iran. De fet, Trump ja ha deixat caure que podria traslladar les bases de Morón i Rota a territori marroquí. Podem estar davant d'altre episodi de la campanya per a fer caure el govern de Pedro Sánchez. A Trump li agradaria que governés en Espanya la dreta i l'extrema dreta. Núñez Feijóo i Abascal, encantats. Deu haver-hi l'enèsima operació per a subministrar arguments a la reacció. Santiago Abascal: ¡Pedro Sánchez, con su regularización, ha provocado una invasión de nuestra frontera! Trump: «Espanya té unes lleis molt dèbils, unes normes massa liberals.» Entre els diversos partits polítics de la ultradreta europea han proliferat declaracions de caire racista.

Jo crec que no es posa suficientment el focus sobre el monarca Mohammed VI, immensament ric. Ha utilitzat desenes de milers de joves i xiquets com a carn de canó en un episodi de guerra híbrida. Tingué un bon mestre; son pare Hassan II organitzà la Marxa Verda mentre agonitzava Franco, per a obligar Espanya a lliurar el Sàhara. (Aquella extorsió comptà amb l'aquiescència dels EUA.) La vida de les persones que han entrat aquests últims dies en Ceuta no deu tenir massa valor per al monarca marroquí; hi ha hagut més de vuitanta morts al costat espanyol de la frontera. I encara poden aparèixer més cadàvers. Es desconeix el nombre de morts al costat de Marroc, perquè les seues autoritats no proporcionen informació. Que tants marroquins cerquen una vida millor fora de sa casa hauria d'enviar algun senyal. D'altra banda, el rei deixa als peus dels cavalls milions de marroquins i llurs descendents que viuen en Europa en temps d'auge del feixisme, però l'extorsió reial no serà l'última si el govern espanyol no mostra més fermesa i el CNI no resulta més efectiu. En fi, ¿per què creu Mohammed VI que traurà més del PP i Vox?

La tragèdia que no cessa

"Trencaclosques" i "Palestina", il·lustracions d'Olivier Ploux

Vincles entre la dreta i el sionisme

Després de la mort de Franco, la presència en política de personatges d'ascendència jueva —o directament jueus— ha estat freqüent. La influència sionista s'ha fet sentir en molts partits, tant d'esquerra com de dreta, però ha estat especialment intensa en la dreta. Podem recordar la figura d'Enrique Múgica Herzog, diputat socialista i ministre de Felipe González. Múgica, jueu per part de mare, fou defensor ferm d'establir llaços d'amistat entre Israel i Espanya. Jugà un paper destacat en l'establiment de relacions diplomàtiques amb Israel en 1986. En 2004, va defensar la tanca de separació entre palestins i israelians; argüí que el terrorisme la legitimava, opinió que suscità una gran controvèrsia —Múgica l'expressà ocupant el càrrec de defensor del poble. Tanmateix, l'esquerra no sol donar un suport clar a Israel. El lobby jueu sempre ha tingut millors relacions amb PP i Vox. Aznar va ser l'iniciador d'aquestes relacions. En 2015 i 2016, Sheldon Adelson, multimilionari jueu nord-americà, donà dos milions de dòlars a la fundació Friends of Israel Initiative, creada en 2010 a Miami. José María Aznar i Rafael Bardají n'eren membres.

En España s'havia registrat una fundació homònima constituïda per Carlos Bustelo, Enrique Gonzalo Navarro, Pablo Casado i l'esmentat Rafael Bardají. Des de Friends of Israel Initiative dels EUA, que rebia donacions d'Adelson i altres jueus nord-americans, es feren transferències a la fundació espanyola per més de 700.000 dòlars. Per tant, PP i Vox van tenir un paper decisiu en la creació del lobby jueu espanyol. Aznar, Casado i Gonzalo són o eren membres destacats del PP. Bardají, que també hi militava, passà a Vox. Quant a Bustelo, és assessor de la Fundació Disenso, presidida per Abascal. En 2016, Alberto Ruiz-Gallardón i David Hatchwell, jueu, van crear la Fundación Hispano-Judía (FHJ). Ruiz-Gallardón féu més intensa la connexió del PP amb el sionisme. Cal dir que, malgrat el cognom, l'empresari Hatchwel és espanyol i peça clau a l'entramat del lobby sionista. És propietari, entre altres empreses, d'Excem Technologies, una companyia puntera en els camps de la intel·ligència artificial, les telecomunicacions, la defensa i la seguretat gràcies a la seua estreta col·laboració amb la indústria armamentística israeliana.

Els vincles de Hatchwell amb el PP de Madrid —amb Isabel Díaz Ayuso i José Luis Martínez-Almeida— també són estrets. Altre jueu sefardita, Elías Bendodo Benasayag, és membre de la cúpula pepera. La influència sionista en la dreta és molt evident. Entre els membres del patronat de la FHJ, destaquen Juan Ignacio Entrecanales (vicepresident d'Acciona), Juan Luis Cebrián (exdirector d'El País) o Alicia Koplowitz. (Inditex és una de les empreses benefactores de la Fundación Hispano-Judía.) Altre instrument del sionisme hispà, molt agressiu, és l'associació Acción y Comunicación sobre Oriente Medio (ACOM). Hatchwell en fou promotor. ACOM és una mena de braç propagandístic de la FHJ que actua sobretot a les xarxes difonent boles. En 2019, OkDiario firmà un contracte amb ACOM. El diari rebia diners per publicar contingut proporcionat per una associació que es dedica a escampar odi, a acusar d'antisemitisme a qui condemna el genocidi perpetrat en Gaza i a posar demandes judicials (a Ione Belarra, a gent que protestà durant la Volta Ciclista a Espanya, a universitats que tallen relacions amb campus israelians).

Hatchwell presideix altra organització, Zakut, que va rebre un milió d'euros en subvencions de l'Institut de Foment de la Regió de Múrcia, xifra que suposava el 98% del pressupost de l'ens subvencionat. En realitat, des de juny de 2022 a desembre de 2024, l'organització va rebre més de 3.200.000 euros en subvencions públiques procedents de tres comunitats autònomes governades pel PP: Andalusia, Regió de Múrcia i Comunitat de Madrid. També l'Estat concedí en 2024 una subvenció a la Fundación Hispano-Judía de vora 400.000 euros. Per altra banda, des de gener de 2024 fins a setembre de 2025, l'Estat adjudicà a Excem contractes públics per valor de més de 154 milions d'euros. Finalment, l'eurodiputat de Vox Juan Carlos Girauta confessà que havia cobrat d'ACOM. Per a completar el panorama de les estretes relacions entre la dreta i el lobby jueu, podem esmentar dos personatges: Maxo Benalal Bendrihem i Martín Varsavsky. Benalal és secretari general de la Federació de Comunitats de Jueus Espanyols. Era diputat de C's al parlament balear, fou expulsat de la formació taronja i s'afilià a Vox. De nou, el partit d'Abascal.

Malgrat militar en Vox, seguí sent secretari de la FCJE, principal òrgan de representació estatal dels jueus en Espanya. Això sí, deixà de ser vicepresident de LICRA-Catalunya (delegació de la Lliga Internacional Contra el Racisme i l’Antisemitisme), quan la central a París s'assabentà que el polític jueu espanyol s'havia afiliat a la formació ultra. Potser a causa de la seua islamofòbia, Vox pateix certa esquizofrènia; Abascal ha visitat Israel i ha mostrat públicament el seu suport a Netanyahu. En canvi, altres veus de Vox són obertament nazis i antisemites. L'altre membre del lobby sionista a Espanya és Martín Varsavsky Waisman, un empresari de telecomunicacions, noves tecnologies i clíniques de fertilitat assistida. Nascut a Buenos Aires, està nacionalitzat espanyol. En 1998, fundà Jazztel, i el 2016, Prelude Fertility, dedicada a tractaments de fertilitat i fecundació in vitro. Junt amb un associat, adquirí Reproductive Biology Associates, clínica de fecundació in vitro en Atlanta, i My Egg Bank, el major banc d'òvuls dels EUA. En 2017, va crear Overture Life, una companyia enfocada a l'automatització dels laboratoris d'embriologia.

Varsavsky ha protagonitzat algunes polèmiques. Està a la llista de contactes d'Epstein. En 2025, després de les protestes per la participació d'un equip israelià a la Volta Ciclista d'Espanya, Varsavsky prestà sa casa en Madrid per a un sopar i una festa en honor a l'equip. L'empresari fou membre de la Fundación OneVoice, dedicada a promoure la pau al Pròxim Orient, però l'abandonà argüint el suport que l'esquerra nord-americana, espanyola i de la resta d'Europa dóna a Hamàs. Varsavsky simpatitza amb les propostes d'Elon Musk i Milei sobre el tancament de serveis públics i té unes idees sobre la reproducció humana pròximes a les dels nazis. Potser també s'endevina darrere d'ell l'ombra del multimilionari nord-americà Peter Thiel, que propugna un món dirigit per una mena de superhomes. Però no tots els jueus espanyols —entre 20.000 y 40.000— són sionistes. Jonás Benarroch, posem per cas, cineasta jueu del sector publicitari, que va nàixer a Tànger, no simpatitza amb la deriva ultradretana de la FCJE. Altra jueva, Daniela Rosenfield, rebutja l'atac de Hamàs, però no comprèn l'aterridora resposta del govern d'Israel.

Benarroch és el portaveu de la delegació catalana de JCALL, una associació internacional jueva creada a París que invoca la necessitat d'acabar amb l'ocupació dels territoris palestins i defèn la creació de dos estats d'acord amb les fronteres anteriors a 1967. (La secció catalana de JCALL fou fundada en 2018.) Tanmateix, la gran majoria dels jueus autòctons està a favor del sionisme instal·lat a Israel. A la Catalunya independentista, el sionisme desperta prou simpaties, sobretot en la dreta, potser pels vincles empresarials i acadèmics amb Israel i pels evidents paral·lelismes entre sionisme i nacionalisme. La majoria de partits i organitzacions nacionalistes han tingut al llarg dels anys simpatia per l’Estat d’Israel. El cas més evident és el de Junts per Catalunya. Bé que han sorgit veus discrepants —la de l'eurodiputat Antoni Comín, per exemple—, Junts solia donar suport al "legítim dret de defensa d'Israel", és a dir, a l'argument central del sionisme. El vincle entre dreta independentista i sionisme ve de lluny. Des de Pujol, passant per Artur Mas i Puigdemont, tots els presidents de l’òrbita convergent han mostrat la seua simpatia per Israel.

Jordi Pujol mai no ha ocultat la seua fascinació per David Ben-Gurion, l’arquitecte indiscutible de l’Estat jueu. Un punt àlgid del suport a l'estat hebreu foren els intents d'obrir una Delegació de la Generalitat a Israel, operació aturada quan es va trencar el govern d'ERC i Junts. En ERC sempre hi ha hagut contradiccions. L'antiga militant i diputada Pilar Rahola és avui la portaveu més abrandada del sionisme català. En fi, atesos els vincles de la dreta i el món empresarial amb el lobby jueu, no pot estranyar a ningú que PP i Vox tinguen moltes dificultats per a condemnar les actuacions genocides de l'Estat d'Israel. Sovint, s'arriba al ridícul. Sobre la retenció il·legal i violenta per part de l'exèrcit israelià d'un soldat espanyol de la força d'interposició de l'ONU al sud de Líban, Ester Muñoz, portaveu del PP, declarà açò: Sabemos que estuvo retenido durante una hora. Yo he estado en controles de tráfico que me han tenido bastante más tiempo retenida. No podem esperar que Aznar, Núñez Feijóo i Abascal condemnen amb rotunditat el genocidi a Gaza, l'agressió no provocada a Iran, els assassinats a Cisjordània i la terrible invasió del Líban.

¿Amenaça nuclear a l'horitzó?

A hores d'ara és difícil saber com acabarà la guerra desencadenada per Israel i EUA contra Iran. Sembla que les coses no van massa bé per als agressors imperialistes i sionistes. La resistència iraniana els ha sorprès. Les contradiccions de Donald Trump són constants, però plana la sospita que voldria escapolir-se de l'embolic que ell mateix ha provocat. ¡Difícil! Fer passar per honrosa una retirada és missió impossible. D'altra banda, Netanyahu està empipat davant la perspectiva que els EUA deixen sol Israel. Trump podria estar temptat de repetir, abans de marxar, la decisió nefasta de Nixon a la guerra de Vietnam, uns bombardejos terribles i indiscriminats, la qual cosa tampoc no suposaria cap alteració substancial del que ja s'ha fet fins ara. Els bombardejos diaris sobre territori iranià des que començà l'agressió han de ser titllats de crims de guerra. S'ataquen objectius que no tenen caràcter estrictament militar: escoles i liceus, universitats, centres de recerca científica, zones residencials, infraestructures civils (aeroports, ponts, dessaladores, dipòsits de combustible, centrals elèctriques...), hospitals, fàbriques de productes mèdics...

Deixar un país sense energia elèctrica, medicaments, centres mèdics, escoles i altres serveis de primera necessitat posa en perill la vida de milers de civils innocents i atempta contra el dret internacional humanitari. Donald Trump ha dit que vol retornar Iran a l'edat de pedra abans d'abandonar l'escenari bèl·lic, és a dir, ha confessat les seues intencions criminals. La incògnita és saber què farà Israel. ¿Continuarà les hostilitats contra Iran i el Líban en solitari? ¿Seguirà comptant amb subministraments militars dels EUA? ¿I Iran? ¿Cessarà d'enviar míssils i drons al territori israelià? Les autoritats de Tehrân podrien veure's temptades de martellejar Israel fins a l'hipotètic col·lapse de l'estat jueu. Dubte que ho aconseguiren, però aquesta hipòtesi mena a la darrera pregunta: ¿Estaran pensant les autoritats extremistes israelianes en la utilització del seu arsenal nuclear? Fins ara, la bomba atòmica ha tingut caràcter dissuasiu. Estava descartada la seua utilització. Ara bé, la temptació de fer-la servir si el posseïdor se sent acorralat no s'ha de menystenir. Està latent el perill de llançar una bomba bruta o, directament, una bomba atòmica.

D'altra banda, Israel tampoc no està lliure de l'amenaça nuclear. En 2007, el diplomàtic Ignacio García-Valdecasas publicava a la pàgina web del Real Instituto Elcano l'article titulat "El lobby israelí en Washington y su influencia en el Estado de Israel". En un dels seus paràgrafs, deia el següent: No puedo compartir la opinión de quienes minusvaloran los riesgos de la proliferación nuclear en Oriente Próximo. Oponerse a la proliferación tiene un valor en sí mismo, aunque se esté indirectamente beneficiando a Israel y aunque éste sea el principal causante y responsable de esta proliferación. Tampoco la comparto cuando señalan que es harto improbable que un Estado islámico con tecnología nuclear ponga su armamento a disposición de un grupo terrorista; dependerá de la solidez del régimen y del grado de fanatismo de sus dirigentes. A un grup islamista que decidís d'utilitzar l'arma nuclear no li caldria llançar-la al centre d'Israel; n'hi hauria prou amb llançar-la en qualsevol frontera per a provocar una devastació gegantina. I les repercussions a escala planetària serien inimaginables. La crisi és, per tant, d'extrema gravetat.

Hi ha molts odis creuats i concentrats en una extensió petita de territori. Ampliar les hostilitats a l'antic imperi persa no ha estat una bona idea. Els odis passaran de pares a rebesnéts i l'Estat d'Israel mai no es podrà sentir segur. Crec que el moviment sionista ha errat els càlculs adobant les polítiques agressives de l'estat jueu. La censura impedeix conèixer realment la magnitud dels danys que estan provocant els míssils i els drons iranians. Podrien ser més grans del que es diu. Atesos l'extremisme i el fanatisme religiós dels partits que formen la coalició de govern d'Israel, la temptació d'utilitzar armament nuclear deu ser molt forta. Les autoritats ni afirmen ni neguen la possessió d'arsenal nuclear, però no hi ha dubtes entre els analistes internacionals que Israel compta amb un nombre indeterminat d'ogives nuclears. Si els EUA es retiren de la guerra, si Iran continua martellejant Israel i aquest veu en perill la seua supervivència, qualsevol escenari és factible. En fi, la situació bèl·lica al pròxim orient és força preocupant i ningú no sap a hores d'ara quin final tindrà. El pitjor malson seria que Netanyahu decidís de prémer el botó nuclear.

Impunitat

Jo tinc molt clara la diferència entre semita (terme despullat actualment de qualsevol connotació racial), jueu, sionista i israelià, però pot haver-hi molta gent que no sàpiga distingir unes coses d'altres. Tan semites són els àrabs com els hebreus, perquè comparteixen arrels lingüístiques comunes. Jueu és qui practica la religió jueva. Sionista és el seguidor d'una ideologia suprematista basada en mites. Israelià és el ciutadà de l'estat d'Israel. ¿Poden coincidir les quatre condicions? Sí. En Israel hi ha molta gent que és alhora sionista i jueva. Semita ja no ho tinc tan clar, perquè hi ha israelians de procedències molt diverses i l'hebreu modern parlat a Israel és en bona mesura una creació artificial, encara que ha acabat parlant-lo el 72% de la població. Els àrabs israelians i els jueus procedents de països àrabs de pròxim orient o nord d'Àfrica, el 20% de la població, parlen àrab. També hi ha més d'un milió d'immigrants de l'antiga URSS que parlen rus. Ara bé, la creació mateixa de l'estat d'Israel fou un projecte sionista. Sionistes foren els pares fundadors. El sionisme és transversal; segons les enquestes, la majoria de la població hebrea és sionista.

El sionisme impregna tant les files laboristes com les dels partits religiosos i de dretes. Això explica que la majoria dels israelians hebreus veja bé el genocidi perpetrat a Gaza, l'agressió a la República Islàmica d'Iran i la invasió de Líban. Fora d'Israel, el sionisme està escampat per tots els països anomenats "occidentals". A Espanya també té tentacles, especialment en els partits de dretes. El vicesecretari general del PP Elías Bendodo, posem per cas, és jueu d'arrels sefardites. Hi ha presència jueva en múltiples sectors: política, banca, finances, indústria, energia, noves tecnologies, cinema i espectacles, esports, casinos... Entre les persones més riques del món hi ha nombrosos jueus, com ara Larry Page, cofundador de Google, Larry Ellison, fundador d'Oracle, Mark Zuckerberg, CEO de Facebook, Michael Bloomberg, polític i financer, George Soros, financer... El ja desaparegut magnat del joc Sheldon Adelson, amb moltes propietats immobiliàries a Las Vegas, també era jueu. Altra família jueva famosa són els Rothschild, banquers. El lobby sionista és especialment actiu als EUA, però també en molts altres països (Regne Unit, França, Alemanya, Rússia...).

En EUA, el lobby no podria exercir tanta influència sense el suport dels cristians evangèlics —o sionistes cristians—, un conglomerat de luterans, metodistes, baptistes, adventistes, etc. Segons la creença adventista, la segona vinguda de Jesucrist està pròxima i s'ha de produir en un Gran Israel amb fronteres bíbliques i poblat només per jueus que hauran de convertir-se o perir. Tot el que s'acaba de dir explica molts successos al pròxim orient. Jo no sóc ni antisemita ni odie els jueus, però rebutge el sionisme radicalment. Tanmateix, l'antisemitisme, entès com odi racista vers els jueus, que havia desaparegut pràcticament després de conèixer-se la magnitud de les atrocitats comeses pels nazis, pot reviscolar. Moltíssima gent no entén que les antigues víctimes s'hagen convertit en botxins. Tampoc no s'entén que al govern israelià, format per ultradretans sionistes i fanàtics religiosos, se li tolere tot: desobediència a les resolucions de Nacions Unides, invasió i apropiació de territoris de països veïns, genocidi, colonialisme, apartheid, agressions no provocades a estats sobirans, crims de guerra, robatori de terres i llars de palestins, menyspreu al dret internacional...

¿L'última idea del govern sionista d'Israel? Instaurar la pena de mort amb forca per a presoners palestins acusats de terrorisme. Cal recordar que estan tancats a les presons israelianes xiquets acusats de terrorisme simplement per llançar pedres als soldats del Tzáhal (Forces de Defensa d'Israel). També sovintegen confessions arrancades sota tortura. En definitiva s'atempta contra la igualtat davant la llei. Un estat que es reclama democràtic no aplicarà idèntica pena en casos equiparables; colons que han assassinat palestins a Cisjordània surten indemnes dels tribunals. L'escena del ministre extremista Itamar Ben-Gvir i uns diputats, lluint a la solapa un pin amb la forca i brindant amb xampany després que la Knéset aprovara la pena discriminatòria i cruel, remet als episodis més foscos de la ignomínia humana i mereix figurar a la història universal de la infàmia. Moltes persones creiem que Israel hauria de ser expulsat de l'ONU, que cal trencar relacions diplomàtiques amb l'estat jueu, que els dirigents israelians sionistes han de ser jutjats pel Tribunal Penal Internacional. Però res d'això no succeirà; el sionisme gaudeix d'impunitat.

Botxins

Vinyeta de Maarten Wolterink

Atacs de falsa bandera

Sembla que en la guerra contra Iran s'estan produint episodis de falsa bandera. Es poden posar exemples: llançament de míssils pretesament iranians contra territoris d'Azerbaidjan i Turquia, per a provocar que els dos països se sumaren a l'agressió a Iran; el bombardeig d'instal·lacions de gas d'algun país del Golf Pèrsic; llançament de míssils de creuer també pretesament iranians contra una base de Regne Unit i EUA a l'illa Diego García... Israel podria estar darrere d'aquests atacs. Potser els dos míssils contra la base de Diego Garcia haurien sortit d'un submarí israelià submergit a l'Índic. L'objectiu seria fer creure que Iran té capacitat per a atacar urbs com Roma, Berlín, París... Es tractaria, en última instància, d'aconseguir que la Unió Europea done suport a l'agressió a Iran. ¿Són o no atacs de falsa bandera? ¡Qui sap! En qualsevol cas, la falsa bandera és una especialitat dels serveis secrets israelians. Estigué present a les protestes produïdes en Iran des del 28 de desembre de 2025 al gener passat. Els comerciants i els mercaders del Basar de Tehrân foren els primers a protestar, però les manifestacions es van propagar per tot el país.

Iran pateix una enorme sequera i una crisi econòmica brutal, amb inflació altíssima i depreciació de la moneda. La mala gestió del govern n'és una causa, però la situació s'agreujà quan Trump decidí d'intensificar les sancions i el bloqueig econòmic. A l'últim, els estudiants i l'oposició se sumaren a la protesta. Està clar que el govern iranià sol reprimir violentament les protestes, però diverses fonts asseguren que el Mossad, totalment infiltrat entre els manifestants, es va dedicar a provocar incidents de gran violència, per a desencadenar una terrible repressió contra la protesta. Així ho confirmen diferents fonts. L'exdirector de la CIA Mike Pompeo digué que el Mossad tenia agents infiltrats entre els manifestants. Netanyahu animava les protestes. El 10 de gener, la televisió israeliana Channel 14 afirmava que agents estrangers infiltrats entre els manifestants havien matat alguns membres de les forces de seguretat iranianes. Tehrân també va denunciar la presència d'agents estrangers que convertiren una protesta pacífica en una revolta violenta. La insurrecció pretesament generalitzada seria, almenys en part, més falsa que un duro de goma.

Juan Manuel de Prada, columnista d'ABC i gens sospitós d'inclinacions esquerranes, deia: ... la reciente insurrección «feminista» contra los ayatolás (en realidad una bandera más falsa que Judas urdida por la CIA i el Mossad). Finalment, els provocadors aconseguiren llurs objectius a mitges: es desencadenà una terrible repressió que va causar milers de morts —uns 7.000, segons la relatora de Nacions Unides—, però fracassà l'objectiu principal, la caiguda del règim. Ara bé, els morts per la repressió han estat d'utilitat per a Israel i els EUA, perquè han servit d'excusa per a desencadenar una agressió no provocada contra Iran i per a cometre diversos assassinats —el d'Ali Larijani, posem per cas. La precisió amb què són eliminats els líders iranians palesa l'enorme infiltració del Mossad. Israel i EUA acusaven Larjani de ser el responsable de reprimir violentament la protesta contra el govern dels aiatol·làs. «Li diu el mort al degollat.» Recordem que Netanyahu és l'últim responsable de més de 75.000 palestins assassinats a Gaza —xiquets, dones i ancians inclosos. El Tribunal Penal Internacional ha dictat una ordre de cerca contra ell per delicte de genocidi.

Però continuen les falses banderes israelianes. ¿L'última? La difusió d'un vídeo en què es veu algú col·locant en un míssil suposadament iranià un adhesiu amb la foto de Pedro Sánchez i una frase d'agraïment al president espanyol. De seguida, el govern israelià ha aprofitat la falsa bandera per a carregar immediatament contra Sánchez. Núñez Feijóo i els seus portaveus també han atacat Sánchez sense prendre's la molèstia de verificar la veracitat del contingut del vídeo. El PP està influenciat pels lobbys sionistes, ben presents en diverses comunitats autònomes i en tot l'Estat. ¿Falsa bandera contra Sánchez? Teories de la conspiració a part, el govern israelià té moltes raons per a desgastar la imatge del president espanyol; fou el primer líder europeu que va titllar d'il·legítima i contrària al dret internacional la guerra contra Iran. També fou el primer a condemnar-la amb rotunditat. «¡No a la guerra!», va proclamar. L'establishment sionista d'Israel i de tot el món està molt furiós contra Sánchez i els seus ministres. ¿Continuaran les accions de falsa bandera? És previsible que sí, mentre dure una guerra que no sabem com i quan acabarà.

La veritat, la primera víctima

Tothom sap que la veritat és la primera víctima de qualsevol guerra. Els conflictes a l'Orient Mitjà en són bona prova. La mentida pot ser una arma més poderosa que una bomba de 14.000 kg i té múltiples rostres, un d'ells la censura, l'ocultació de la veritat. EUA van aprendre molt de la guerra de Vietnam, retransmesa diàriament per tots els canals de televisió. Jo ho recorde molt bé. Veia als telenotícies unes imatges espantoses. L'exèrcit nord-americà va prendre bona nota. Des de llavors, quan ha desencadenat una de les seues múltiples agressions bèl·liques en un racó del món, ha restringit dràsticament l'activitat dels periodistes. Aquests, que es dediquen a cercar la veritat, només poden accedir als escenaris autoritzats per les autoritats militars. Així és impossible saber realment com es desenvolupa la guerra. Es pot constatar a Israel. Les autoritats no permeten fotografiar ni filmar els efectes dels míssils iranians que les defenses antiaèries no aconsegueixen interceptar. Els infractors de la prohibició s'arrisquen fins i tot a penes de presó. Però hi ha altra classe de censura: la imposada pels propietaris dels mitjans de comunicació.

La informació que arriba al ciutadà és parcial i esbiaixada. El resultat de tot plegat és que resulta impossible saber de ciència certa si la devastació en terra israeliana és molta, poca o regular. En conflictes anteriors a la zona, l'exercit israelià ha optat per una mesura més bèstia: assassinar directament els periodistes, perquè no puguen informar de la veritat, una pretensió molt difícil d'aconseguir; al final, la veritat acaba filtrant-se per múltiples escletxes. Tanmateix, a l'actual guerra, l'hermetisme no permet, de moment, fer-se una idea exacta de la dimensió dels danys que està patint Israel. Després estan les campanyes deliberades d'intoxicació que circulen per Internet. ¡I faltava la intel·ligència artificial! És pràcticament impossible separar la veritat de la mentida en tot allò que es propaga per les xarxes. Podem sospitar que les coses no estan anant bé ni per als EUA ni per a Israel. Pensaven que Iran anava a caure en tres dies, però ja portem vint-i-set de conflicte i Iran és capaç de resistir i contraatacar. Quant als danys patits per aquest país, tampoc no ens arriba massa informació. No sabem si Mojtaba Khamenei està viu o mort.

Els serveis d'intel·ligència i la guerra híbrida també col·laboren a difondre mentides a tort i dret. Altra varietat d'ocultació de la veritat és prohibir filmar els fèretres de soldats morts coberts amb les barres i les estrelles o amb l'estrella de David. El motiu és evident: impedir que els ciutadans copsen la realitat de la guerra. A la d'Iraq, més de 4.600 soldats dels EUA moriren en combat, i milers més es van suïcidar després de tornar a casa. No convé que la gent veja les imatges dels taüts als telenotícies. Jo encara recorde com nombrosos joves estatunidencs es negaven a participar en la guerra de Vietnam. La protesta social precipità la negociació de pau amb els nord-vietnamites a París —en realitat una retirada nord-americana. És una veritable infàmia enviar joves a morir en una guerra llunyana contra un país en què no se li ha perdut res a l'estat agressor. Després del conflicte de Vietnam, les guerres ja no es televisen; la veritat no interessa a cap dels bàndols bel·ligerants. Per tant, l'actual guerra d'Orient Mitjà no proporcionarà imatges ni de fèretres embolicats amb banderes, ni de funerals d'estat en honor als caiguts en combat.

La cesura tampoc no permet saber si algun portaavions dels EUA ha estat atacat per Iran. Es diu que el Gerald Ford hauria patit un incendi a la bugaderia. ¡Vés a saber! Acceptar que el vaixell ha estat encertat per míssils iranians seria demolidor per al prestigi de la superpotència militar. Hi ha altra modalitat de mentida més antiga que la picor: l'atac de falsa bandera, que provoca una reacció de l'atacat beneficiosa per a l'atacant. I finalment està la farsa neta i pelada. Dilluns, Trump digué que estava negociant amb Tehrân. Com la cosa anava bé, Trump havia decidit cinc dies de treva abans d'atacar les centrals elèctriques d'Iran. ¡Una bola! Els iranians no tenen incentius per a negociar. Cal recordar que l'inici de l'agressió dels EUA i Israel es produí enmig d'unes converses prometedores, segons al-Busaidi, mitjancer i ministre d'afers exteriors d'Oman. Les autoritats iranianes se senten traïdes i no volen tornar a caure al parany. Han negat contactes directes amb EUA. Trump amollà la bola després que Tehrân amenacés amb la destrucció de centrals elèctriques i plantes dessalinitzadores d'estats del Golf. Trump menteix més que alena.

Trump i Netanyahu combustible per a falla

Era inevitable que Donald Trump, un individu amb trastorn narcisista de la personalitat i dèficit d'aprenentatge, aparegués en alguna falla de Xàtiva. D'una banda, fer un ninot del personatge és molt fàcil; n'hi ha prou amb posar-li una gran cabellera taronja (o del color del flocall del panís), cara de pomes agres i una llarga corbata roja. Però resulta, a més, que les decisions frenètiques del president dels EUA, afecten gents de tot el món, també els xativins. (Quan la psiquiatria encara no havia evolucionat, els frenètics eren lligats perquè no feren mal.) Les conseqüències més greus de la guerra desencadenada il·legalment contra Iran per Israel i EUA són la pèrdua de vides humanes, els ferits, la ruïna (de ciutats, del patrimoni històric i artístic, del medi ambient), les multituds de desplaçats que ho han perdut tot... Però la guerra amenaça també de provocar una crisi econòmica global, per l'encariment del petroli, el gas natural i certes primeres matèries. Els xativins comencen a notar-ho en les seues butxaques quan porten els cotxes a la gasolinera.

Iran, el més afectat per l'agressió no provocada, és un estat successor de l'antiga Pèrsia. El segon Imperi Persa, el Sassànida, que esdevindria un dels més extensos d'Àsia a la primeria del segle VII, acabaria conquerit pels musulmans. En el segle XIII, quan Jaume I conquistava Xàtiva, a Orient tenien notícies de la nostra ciutat. El persa d'origen àrab, Abu-Yahya al-Qazwīnī, jurista, astrònom, viatger i geògraf nascut en Qazvin (Iran), va redactar Kitāb āṯār al-bilād wa ajbār al-ʿibād, obra amb un extens capítol dedicat al territori andalusí. (Potser ignorava que Madinat al-Xateba havia deixat de pertànyer a al-Andalus.) Va descriure més de trenta ciutats. Els dedicava adjectius perquè el lector en pogués imaginar el prestigi i en deduís la grandària. Per exemple, deia que València era antiga —una ciutat preislàmica d'antiga fundació. De Xàtiva deia que era antiga i gran (qadīma wa kabīra). Encara que l'actual Iran continue pertanyent al món islàmic, el 60% dels seus habitants són tan aris com els europeus. L'idioma oficial és el persa. La branca xiïta de l'islam és la religió majoritària des de 1501. De 1925 a 1979 hi va regnar la dinastia Pahlaví.

¿Des de quan tinc notícies d'Iran? De menut, jo sentia parlar a ma mare de Farah Diba, la tercera esposa de Mohammad Reza Pahlavi, l'últim xa d'Iran, enderrocat per la revolució islàmica de l'aiatol·là Khomeini. Jo calcule que les revistes del cor amb la foto de Farah devien estar a totes les perruqueries femenines de Xàtiva. El xa havia permès un cop d'estat, en 1953, contra el primer ministre Mohammad Mosaddeq, que volia nacionalitzar el petroli. El cop, orquestrat per Regne Unit i EUA, instaurà la dictadura. Des de llavors, l'animadversió de molts iranians vers britànics i estatunidencs és irreductible. En 1971, el "rei de reis" Reza Pahlavi va organitzar uns grans fastos a les ruïnes de Persèpolis, per a celebrar els 2.500 anys del naixement de l'Imperi Persa. La sumptuositat de les mil i una nits es televisà. En representació del comte de Barcelona i el govern de Franco, hi acudiren Joan Carles i Sofia. ¡Més xerrola a les perruqueries xativines! Ho contava la meua sogra. Clienta que arriba a fer-se la permanent: «Escolta, ¿parleu de Reza?»

En 1976, Farah Diba visità Espanya, invitada pels reis Joan Carles i Sofia. Franco ja havia mort. Avui, sabem que Joan Carles havia demanat al xa d'Iran un donatiu de deu milions de dòlars per a ajudar a consolidar la monarquia espanyola i evitar el triomf electoral del Partit Comunista. En la pràctica, aqueixos diners havien de finançar la campanya d'UCD, però Suárez va dir que ell no n'havia vist ni un cèntim. En 1978, durant un viatge per Àsia, Joan Carles i Sofia visitaren de nou Iran i foren rebuts per Reza Pahlavi i Farah Diba, que marxarien a l'exili l'any següent. La seua presència en les revistes del cor aniria minvant. Quant a mi, en 2015, vaig viatjar a Iran. Vaig conèixer Shiraz, Persèpolis, Pasargada, Yazd, Meybod, Isfahan, Kashan, Teheran... El país és meravellós i els seus habitants, hospitalaris. Els mitjans en donen una imatge molt negativa. I hi ha qui, sense haver-hi estat, es creu tot el que li conten. Pense en les morts i la destrucció que estan provocant Trump i Netanyahu i no puc evitar que m'envaïsquen la ràbia i la consternació.

(publicat a l'edició digital de Levante-EMV, el 21/03/2026)

Normalitzar l'assassinat

L'agressió no provocada dels EUA i Israel contra la República Islàmica d'Iran s'està traduint en un cúmul de monstruositats que deixa bocabadat. La primera de totes és el fet mateix d'iniciar una guerra sense cap provocació prèvia, sense autorització de la comunitat internacional i, per tant, sense cap cobertura legal. Lògicament, qualsevol episodi derivat d'un primer fet il·legítim està viciat d'origen. Inclús si la guerra fos lícita, no trobe moralment acceptable el pla israelià i nord-americà d'anar assassinant gradualment els líders i els funcionaris iranians. Tractant-se de militars, encara es podria acceptar. Però assassinar premeditadament científics i líders religiosos o polítics... Cal recordar que Israel ha practicat aquests assassinats inclús quan no hi havia cap guerra declarada. ¿Què pensaríem si els iranians contestaren de la mateixa manera? És una mera suposició, perquè no crec que ho aconseguiren. El degoteig de crims no cessa. L'últim mort ha estat Ali Larijani, una barreja d'home dur i pragmàtic —potser per això l'han eliminat. Com més va, més clar queda que les autoritats israelianes no tenen cap interès a negociar un alto el foc.

Els mandataris d'Israel i EUA, i els mitjans de comunicació que donen suport a les seues tesis, deshumanitzen els dirigents d'Iran. Els tracten de dimonis i animals assedegats de sang. Deu ser perquè el dèspota Trump i el genocida Netanyahu són dos angelets del cel. Deshumanitzar i demonitzar l'altre són els passos previs per a justificar la seua eliminació. «¡Hem enviat Larijani a l'infern!», va dir Netanjahu amb un somrís sinistre. Donald Trump ha arribat a posar preu —deu milions de dòlars— al cap dels líders iranians. Previsiblement, molta gent corrent troba acceptables els crims. Anem banalitzant i normalitzant a poc a poc l'assassinat. Els polítics de qualsevol estat que hagen comès crims de lesa humanitat o violat el dret internacional —no importa si són estatunidencs, russos, israelians o iranians— haurien de ser jutjats pel Tribunal Penal Internacional. Cap estat no pot apropiar-se unilateralment els papers de jutge i executor de sentències sense judicis previs amb garanties. Israel i els EUA porten a cap, simple i planament, assassinats indiscriminats, per bé que vulguen emmascarar els crims com accions de guerra.

A més a més, els atacs dirigits a eliminar líders i funcionaris d'un país estranger —en aquest cas Iran— segueixen un procediment que provoca moltes víctimes col·laterals. L'assassinat d'Ali Khamenei suposà també la mort de la seua esposa, una filla, un gendre i una néta petita. A Gaza i Líban, les forces armades israelianes (l'exercit més moral del món, segons les autoritats d'Israel) "han perfeccionat" el mètode; quan volen eliminar alguna persona —un mul·là xiïta o el cap d'una milícia— que viu amb la seua família en un bloc de diverses plantes d'habitatges, bombardegen tot l'edifici sense cap avís previ, per a impedir que l'objectiu de l'atac puga fugir. Aquesta classe d'accions mata nombroses víctimes innocents i ha sembrat de ruïnes extensos territoris palestins i libanesos. Ara, tant l'exèrcit dels EUA com el d'Israel apliquen el mateix procediment en Iran. Junt amb Ali Larijani, van assassinar també el seu fill Morteza Larijani, funcionari, el cap de l'oficina del dirigent, Alireza Bayat, i alguns membres de la seua seguretat. ¿Que Larijani era responsable de reprimir violentament protestes contra el règim dels aiatol·làs? Probablement.

Però tornem al ja dit anteriorment. Netanyahu és un presumpte genocida, amb ordre de cerca dictada pel TPI. Encara més: tot el món està ple de mandataris presumptament assassins —el príncep hereu d'Aràbia Saudita Mohammed bin Salman, per exemple. «Qui estiga lliure de culpa, que llance la primera pedra», va dir Crist (Joan, 8, 1-11). Si cada estat es pren la justícia per la seua mà, ens dirigim directament al caos. En fi, el degoteig d'assassinats de líders religiosos, funcionaris i polítics iranians continua. I a còpia d'escoltar-ho milanta vegades als telenotícies, els ciutadans corrents acaben normalitzant l'activitat criminal. Molts creuen que les víctimes s'ho tenien ben merescut. «¡Eren autèntics dimonis que mereixen estar a l'infern!» Tanmateix, Ali Larijani fou el negociador que va atènyer un acord nuclear amb els EUA durant el segon mandat de Barack Obama. La mort de Larijani allunya Iran d'una sortida negociada a la guerra, cosa que amb tota probabilitat desitja Netanyahu. Cada líder iranià assassinat és substituït per altra persona més radical que el seu antecessor. No deguem habituar-nos a l'estratègia criminal dels agressors.

Suposicions

En ser assassinat Ali Khamenei, la cúpula del règim iranià designà un triumvirat que havia d'assumir provisionalment les funcions de lideratge de l'aiatol·là desaparegut fins al nomenament del nou líder suprem de la República Islàmica. El triumvirat estava format pel president moderat Masud Pezeshkián, el cap ultraconservador del poder judicial Gholamhossein Mohseni Ejei i el clergue Alireza Arifi. Però cal pensar que hi havia un quart home fort, Ali Larijani, secretari del Consell Suprem de Seguretat Nacional —que ja podria estar mort. Durant uns dies governà una tetrarquia. Finalment, fou elegit successor de l'aiatol·là assassinat el seu fill Mojtaba Khamenei, la qual cosa empipà Trump i Netanyahu. Es fan moltes suposicions sobre Mojtaba. S'ha dit que no apareix en públic perquè ha mort. També corre el rumor que està hospitalitzat a Moscou, perquè fou ferit greument durant l'atac que matà son pare. Però podria haver-hi una explicació més simple: no apareix en públic per a evitar que el detecten. Els EUA han posat preu al seu cap —deu milions de dòlars— i Netanyahu diu que Israel eliminarà Mojtaba com va eliminar son pare.

En qualsevol cas, ja posats a fer suposicions, imaginem que Mojtaba Khamenei està realment mort. El seu nomenament com a líder suprem hauria estat una jugada mestra per dos o tres bones raons: Tehrân hauria enganyat tothom amb una maniobra de distracció; seguiria manant a l'ombra un grup, dividit entre moderats i radicals, cosa que explicaria algunes declaracions contradictòries dels seus membres; la designació de Mojtaba —en realitat una bonica enza per a enganyar— cercaria tocar els nassos a Trump, que aspirava a col·locar un titella com en Veneçuela. Inclús si Mojtaba estigués greument ferit, la cúpula del règim iranià, més complexa del que se sol dir, demostraria que manté el control de la situació, que descarta la rendició, que aposta per una llarga guerra de desgast i que intentarà tocar la moral dels països aliats dels EUA a la zona, provocant de pas una crisi econòmica global. Gent més radical que Ali Khamenei portaria ara el timó. Una de les primeres decisions de la tetrarquia podria haver estat la de completar el procés de fabricació de l'arma nuclear que Iran no tenia fins ara. ¡Males notícies per a Trump i per a Netanyahu!

 

 Vinyeta de Hanif Bahari

També es demostraria que el sistema de govern de la República Islàmica no és una dictadura unipersonal com repeteixen contínuament els polítics i els mitjans de comunicació occidentals. Però tornem al principi. Potser el nou líder suprem d'Iran simplement s'amaga per precaució, bé que exerceix plenament el seu lideratge polític i religiós i les seues funcions. Llavors, Trump i Netanyahu tindrien enfront un home més ultra que el seu antecessor i que ha vist com els EUA i Israel han assassinat el seu pare, la seua mare, la seua esposa, la seua germana, el seu cunyat i una neboda molt petita. ¿Algú esperarà esperit conciliador d'una persona així? Ja es veu que es poden fer múltiples suposicions. Ara bé, siga quina siga la més plausible —tant si Mojtaba està mort com si està viu i en funcions—, el règim dels aiatol·làs no mostra símptomes de col·lapse. No s'ha ensorrat com esperaven EUA i Israel. Al final, l'agressió a Iran només haurà aconseguit que l'establishment del país es replegue sobre si mateix i es torne més fonamentalista. La guerra il·legal allunya les perspectives democràtiques. Les dones continuaran pagant els plats trencats.

Cap gest d'humanitat

Al llarg de tota la història, darrere de les guerres sempre hi ha hagut el mateix mòbil: el robatori de riqueses alienes (territoris, recursos naturals, tresors, patrimoni artístic...). Els grans museus de França, Alemanya, Regne Unit —per posar només tres exemples— estan plens de patrimoni artístic eepoliat a altres nacions sotmeses. Naturalment, darrere de l'agressió contra Iran també està el robatori —de petroli, en aquest cas. En definitiva, el precapitalisme i el capitalisme són sempre els inductors de les conflagracions bèl·liques. Com explica l'historiador i sociòleg Emmanuel Rodríguez, en el seu llibre El fin de nuestro mundo. La lenta irrupción de la catástrofe, la crisi del capitalisme empenta a la cerca de nous mercats, noves matèries primes i nou coneixement, per tal d'augmentar la rendibilitat de les seues inversions. Però l'explotació dels recursos mostra símptomes d'un esgotament creixent. Hi ha cada cop menys terres, menys món que explotar, i l'existent està canviant molt ràpidament —i sembla que no en una direcció de més abundància i diversitat. (La crisi ecològica és només una dimensió de la crisi capitalista.)

Fins a 2008, la sobreabundància de capital en cerca de rendibilitat es dirigia cap a l'especulació dels mercats financers. Però aquesta crossa va entrar en crisi. Per tant, la competència creixent per acaparar els nínxols de rendibilitat disponibles es materialitza en guerres pel petroli i altres recursos, monopolis tecnològics molt tancats i la resurrecció de polítiques proteccionistes que semblaven periclitades. A més del pillatge, poden haver-hi altres motius per a iniciar guerres. La religió i la ideologia també influeixen en el desencadenament de molts conflictes. Encara més: la personalitat, totalitària i/o desequilibrada, del líder d'una potència imperial, és altra espoleta. A l'actual guerra en el pròxim orient es donen pràcticament tots els ingredients per a la tempesta perfecta. D'una banda tenim el capitalisme dels EUA —concentrat especialment en els sectors tecnològic, de l'energia i armamentista, però també en altres— que no vol perdre l'hegemonia mundial. La d'Iran és una guerra pel control del petroli i la seua distribució des del golf Pèrsic, per a fer la guitza a Rússia i, sobretot, a la gran potència emergent, Xina. Quasi tots els règims de la zona que no combregaven amb els plans dels EUA han estat escapçats. Només falta Iran.

Si sumem els interessos de les petrolieres nord-americanes, l'enorme bossa de gas natural davant la costes de Gaza que els israelians pretenen rapinyar, la fantasia sionista d'un Gran Israel que arribe fins al riu Eufrates —engolint-se Líban, Síria i part de Jordània—, el mite religiós de la terra promesa, els problemes legals de Netanyahu per corrupció, les idees reaccionàries de la il·lustració fosca i un individu amb trastorn narcisista de la personalitat i dèficit d'aprenentatge que ha esdevingut màxim mandatari de la potència militar més gran del món —i que a més està esguitat per l'escàndol Epstein—, tindrem com a resultat una explicació exacta del perquè de la guerra de Trump i Netanyahu. Per a completar la feina, els cal aniquilar els aiatol·làs d'Iran i col·locar-hi un règim titella. ¿Acabar amb la fabricació d'armes nuclears? ¿Alliberar les dones iranianes? ¿Instaurar la veritable democràcia al país? ¡Ha! Precisament, han assassinat Ali Jamenei, el líder religiós iranià que frenava la fabricació de l'arma nuclear. No tenen ni idea de quin país és Iran. Trump no va fer cas dels advertiments del cap de l'estat major del seu exèrcit. S'ha deixat dur per "intuïcions" seues i pels consells del seu gendre, d'un promotor immobiliari i d'un presentador de televisió.

Després de la destrucció d'un país sempre arriben les immobiliàries. Trump ha entrat en un laberint la sortida del qual no troba. La guerra, un dels Genets de l'Apocalipsi, té efectes devastadors; provoca morts, ferits, fam, destrucció (de ciutats, del patrimoni històric i artístic, del medi ambient) i munions de desplaçats que ho han perdut tot. Aquestes calamitats són constatables a Gaza, Líban i Iran. La doctrina militar d'Israel és clara: quan vol eliminar una persona —un mul·là xiïta, posem per cas— que habita amb la seua família en un bloc de vàries plantes d'habitatges, bombardegen tot l'edifici sense avisar, per a impedir que l'objectiu de l'atac fuja. El nombre de víctimes innocents —xiquets, dones i ancians inclosos— és enorme. El bombardeig d'una escola d'Iran matà cent setanta xiquetes. Un dels atacs més terribles a Tehrân fou el bombardeig d'unes instal·lacions petrolieres. L'incendi dels dipòsits provocà que el combustible ardent es propagués per diverses vies urbanes i es filtrés en el subsol. Per les aixetes d'algunes llars eixia petroli. La "pluja negra" i un núvol gegantí de contaminació tòxica es van estendre durant uns dies sobre tota la ciutat.

L'impacte per a la salut i el medi ambient és brutal. Les pluges negra i àcida que van caure sobre Tehrân després de l'atac són un perill real per a la població civil iraniana. El lloc bombardejat no semblava ser d'ús militar exclusiu. L'atac als dipòsits tindrà efectes a llarg termini; els elements tòxics hauran afectat la salut respiratòria de nombroses persones i hauran contaminat les aigües. L'alliberament massiu d'hidrocarburs, òxids de sofre i composts de nitrogen en l'aire seran duradors. Els impactes sobre víctimes civils poden ser qualificats de crims de guerra, perquè Israel i els EUA no compleixen les obligacions de proporcionalitat i precaució que estableix el dret internacional humanitari. Tota guerra és terrible, però la contemporània més; les potències militars s'ho juguen tot a la tecnologia. Amb avions i míssils poden arrasar tot un país, deixant un paisatge ple de runes, però eviten posar tropes en terra. I l'artilleria guiada per intel·ligència artificial no dóna peu a cap gest d'humanitat. Trump pot ordenar que un B-2 llance una bomba antibúnquer GBU-57 de quasi 14.000 kg guiada amb precisió i anar-se'n a jugar una partida de golf.

Dia de la Dona

Al començament del segle XX, el Dia de la Dona era celebrat només per obreres. Però ha acabat concernint totes les dones sense distinció. S'atribueix l'origen de la commemoració a l'incendi esdevingut el 1908 en una fàbrica tèxtil de Nova York. Moriren unes cent obreres que s'havien declarat en vaga i s'hi havien tancat. En realitat hi hagué tres incendis a la ciutat: un en 1857, durant una vaga de treballadores del tèxtil; l’esmentat de 1908 a la fàbrica Cotton; i un tercer a la Triangle Shirtwaist Company, el 25 de març de 1911. En aquest van morir 142 obreres —la majoria immigrants— que l'any anterior havien fet una vaga per a demanar millores laborals. El primer Dia de la Dona fou celebrat per les socialistes nord-americanes en 1908. A Europa, el 1910, durant la II Conferència Internacional de Dones Socialistes, Clara Zetkin proposà una celebració internacional, per a promoure el sufragi femení, encara inexistent. A partir de 1911, doncs, les europees celebrarien el Dia Internacional de la Dona Treballadora, el dia 19 de març.

Però des de la sortida al carrer, en protesta per la manca d'aliments, de nombroses dones russes, el 8 de març de 1917, la diada passaria a celebrar-se el 8 de març. Amb independència dels seus antecedents històrics, la diada és avui molt transversal; la desigualtat afecta totes les classes. Les dades són inapel·lables. Segons l'informe Women in Business 2026, el percentatge de dones CEO ha baixat al 18,5 % en el conjunt de l'Estat —un descens de deu punts en tres anys. El percentatge de presidentes d'empres també retrocedeix quasi un punt, del 4,4 al 3,5 %. El de sòcies ha experimentat l'últim any un gran descens, del 10,3 al 4,4 %. De fet, el govern mundial a l'ombra, format pels caps dels gegants tecnològics (Microsoft, Apple, Google, Meta, Nvidia, Tesla, Amazon), no compta amb cap dona. Les grans potències imperialistes (EUA i Rússia) també estan governades per mascles. Si las mujeres mandasen / en vez de mandar los hombres / serían balsas de aceite / los pueblos y las naciones, fa la lletra d'una de les jotes de Gigantes y Cabezudos, sarsuela amb música de Manuel Fernández Caballero i lletra de Miguel Echegaray.

La casualitat ha volgut que la diada de la dona coincidisca enguany amb l'agressió que porten a cap els EUA i Israel —també governat per un mascle— contra Iran, estat teocràtic i patriarcal. Algú pensarà que el país i el seu règim són agredits per reprimir les dones —molt més lliures en Iran que en les monarquies feudals del Golf—, o per massacrar l’oposició i conculcar els drets humans. Qui pense tot això somnia truites. Iran és un punt estratègic pel qual circulen els corredors energètics i comercials est-oest i nord-sud. El país dels aiatol·làs manté molt bones relacions amb Rússia i Xina, enemic aferrissat dels mandarins de Washington, temerosos de perdre l'hegemonia mundial. Volen col·lapsar la nova Ruta de la Seda i emparar-se del petroli iranià. L'enemic últim és Xina. L'alliberament de la dona iraniana els importa un rave a Trump i Netanyahu. La bola de l'arma nuclear és la nova versió de les "armes de destrucció massiva". En 2002, el general Wesley Clark va dir: «Ens desfarem de set règims en cinc anys, començant pel d'Iraq. Després, prendrem Síria, Líban, Líbia, Somàlia i Sudan. I acabarem la feina amb Iran.»

¿Quatre milions de morts i quaranta milions de desplaçats? Danys col·laterals. En fi, vull acabar aquesta columna amb una nota amable. Diumenge, Dia Internacional de la Dona Treballadora, podrem escoltar el concert que l'organista Montserrat Torrent oferirà a Montesa. Es tracta d'un esdeveniment molt especial. Montserrat va nàixer a Barcelona el 17 d'abril de 1926. Per tant, ¡està a punt de complir els 100 anys! Així i tot, estarà a Montesa per a interpretar un programa amb obres d'autors dels segles XVI, XVII i XVIII (Antonio de Cabezón, Francisco Correa de Arauxo, Joan Baptista Cabanilles, Alessandro Scarlatti...). L'organista té un currículum artístic i professional que impressiona. És una prova vivent d'allò que es pot aconseguir amb voluntat i treball. Deixe, per a concloure la columna, una reflexió de Montserrat: «Viure és creure, actuar segons la convicció pròpia, barrada a la vanitat, oberta a la persistència i la tenacitat. És assolir objectius, lluitar per un ideal, ser honrats. Deixem-nos bressolar pels braços de la il·lusió.»

(publicat a Levante-EMV, el 07/03/2026)

No a la guerra

Quan els governs han de prendre decisions sobre assumptes de màxima gravetat, l'opinió de la gent del carrer compta poc o gens. D'altra banda, com sempre s'ha dit, l'opinió pública sol ser l'opinió publicada. En altres paraules: moltíssima gent està intoxicada per allò que publiquen els mitjans de comunicació. ¡Per a mostra, un botó! Dilluns, alguns diaris portaven en primera plana aquests titulars: Irán dispara el terror en el Golfo (El Mundo); Irán arrastra a una guerra a Oriente Medio tras caer su líder (Levante-EMV). El segon és, a més, incoherent; cal conèixer el context per a entendre'l. Potser una formulació més coherent seria aquesta: Tras caer su líder, Irán arrastra Oriente Medio a la guerra. En qualsevol cas, tots dos titulars intoxiquen l'opinió pública. Els qui han arrossegat a la guerra són els EUA i Israel; han desencadenat una agressió no provocada. I Iran tindrà dret a defendre's, ¿no? Ja havia advertit que si era agredit atacaria les bases militars dels EUA instal·lades en diversos països del Golf Pèrsic, cosa absolutament lògica; des d'aqueixes bases es podia atacar territori iranià, que es troba a molt poca distància.

Tanmateix, els mitjans —de propaganda, més que d'informació— intenten fer-nos creure que l'agredit és l'agressor. ¡El món del revés! També crida l'atenció el tractament donat a la notícia de l'esclat de drons a les bases britàniques de Xipre. Se'ns ha enviat el missatge que Iran ataca territori de la Unió Europea. Ja n'hi ha dos estats membres (França i Alemanya) que han anunciat la seua participació en l'agressió a Iran. Ignore què en pensaran els francesos i els alemanys corrents d'aquesta decisió dels seus governs. Potser els semblarà bé, si s'han engolit la bola. Les bases britàniques a Xipre no són territori de la Unió Europea. Els britànics tenen plena sobirania sobre dues bases militars a l'illa, Akrotiri i Dekélia, que suposen un 3 % del territori de Xipre. En resum: els atacs —realitzats per la milícia d'Hizbul·là, no per Iran— han anat dirigits contra territori britànic. I que jo sàpiga, el Regne Unit no forma part de la Unió Europea des del Brexit. La majoria dels electors britànics no vol saber res de l'Europa continental. ¿Per quina regla de tres s'ha de sentir concernida la Unió Europea per un atac a una base britànica?

Segons el meu parer, el govern espanyol ha pres la decisió correcta. Ha prohibit que els avions cisterna de la força aèria dels EUA utilitzen la base de Morón per a qualsevol operació relacionada amb l'agressió a Iran. I el govern encara ha tallat curt; hauria d'haver fet extensiva la prohibició a la base naval de Rota. No s'ha de donar suport a una guerra unilateral i il·legítima per contrària al dret internacional. Ni ha estat provocada, ni compta amb autorització de Nacions Unides. Obeeix a interessos espuris de Trump i Netanyahu. Per a iniciar-la, israelians i nord-americans han apel·lat de nou al subterfugi de les "armes de destrucció massiva" en la seua nova versió de «tindran una bomba nuclear en poques setmanes» —cobla que es repeteix des dels anys noranta del segle passat. Els habitants de la pell de brau ja tinguérem prou amb les guerres d'Iraq i d'Afganistan, bé que alguns semblen haver perdut la memòria. Si els britànics volen donar suport a una agressió que ja ha començat a provocar víctimes innocents, ja s'arreglaran. Netanyahu es fa la víctima i tracta de convèncer l'opinió pública internacional que Israel es defensa d'una agressió iraniana. Iran mai no havia agredit cap veí. I segons el dret internacional, una guerra preventiva és il·lícita.

Res (ni la cortina de fum per a tapar la implicació de Trump en el cas Epstein, ni el robatori del petroli i altres matèries primes d'Iran, ni el mite del Gran Israel, ni els interessos geoestratègics dels EUA) no justifica que ens involucrem en una guerra que podria prendre una deriva letal per a tot el planeta. Els estats membres de la Unió Europea haurien de recuperar el seny i negar-se a col·laborar amb plans imperialistes. Ningú no sap com acabarà la guerra. Als trets reaccionaris dels mandarins de Washington s'ha d'afegir una ignorància supina. No coneixen amb qui s'han ficat. Iran té una història més que mil·lenària, de la qual se senten orgullosos els iranians, molt amants de llur independència. Els nord-americans tampoc no deuen tenir idea de quins són els trets del xiisme, religió majoritària a Iran. Assassinar Khamenei és com si s'hagués assassinat el papa de Roma. Han eliminat el líder d'una religió amb milions de fidels. L'han convertit en un màrtir. Era un autòcrata cruel, però cap base jurídica no autoritza que Trump actue com a jutge global. A més, ni ell ni Netanyahu estan per a donar lliçons. I els pot sortir el tret per la culata.

Seguir pressionant cívicament

¿Pau en Gaza? Es podia preveure que l'acordat a Egipte només era un alto el foc ben precari. Els Acords d'Oslo foren un pla de pau signat pels dos contendents. Al llevant mediterrani, la pau és cosa d'israelians i palestins, però els segons han de tenir un suport internacional que suplisca la seua situació d'enorme inferioritat. Un full de ruta pactat per Trump i Netanyahu, en què els palestins no han tingut res a dir, no és un pla de pau. Un dels aspectes positius decidits el passat dia 13, l'alto el foc, duu camí d'esvair-se a la carrera. De fet, Israel ja l'ha incomplit; continuen les bombes diàries i les víctimes —xiquets entre elles. Es podia esperar; Israel sempre trenca les treves. A més, compta, en aquesta ocasió, amb el vistiplau de Trump. Resultava obscè escoltar el discurs del president dels EUA davant els diputats de la Knéset: «Netanyahu em trucà moltes vegades demanant-me armes de les quals jo ni havia sentit a parlar. Però te les aconseguírem, ¿veritat? I les vas usar molt bé.» El primer ministre israelià reia. Els dos mandataris han dit que la guerra continuarà si cal. «Completarem el treball», afirma l'israelià. Per tant, vol completar el genocidi.

Bona part de la dreta s'entesta a dir que hi ha guerra a Gaza. La lògica més elemental diu que no. Una guerra és, per exemple, la d'Ucraïna; s'hi enfronten dos exèrcits, l'ucraïnès i el rus (els de l'estat agredit i l'estat agressor). A la Franja de Gaza, però, només hi ha un exèrcit, el d'Israel, el dissetè del món i el més potent amb diferència de l'orient pròxim. (Recordem a més que Israel disposa d'armes nuclears.) Davant de la potència destructiva israeliana, les milícies palestines no deixen de ser formigues davant d'un elefant. D'altra banda, com més va, més clar queda que Israel utilitza Hamàs com un subterfugi. El govern israelià buscarà excuses per tal de seguir aniquilant la població civil desarmada i emparar-se de tots els territoris palestins, tant a la Franja de Gaza com a Cisjordània. La matança indiscriminada de xiquets, dones i ancians persegueix aqueixos objectius. La llista d'iniquitats comeses per l'exèrcit israelià és inacabable: bombardeig i destrucció massiva de ciutats, viles, habitatges, campaments de refugiats, dispensaris, hospitals, escoles, infraestructures, seus d'organismes de l'ONU i ONG... Les imatges de Gaza són devastadores.

Els soldats disparaven —i continuen fent-ho— contra civils desarmats. Han assassinat una xifra estratosfèrica de periodistes —per a desfer-se de testimonis incòmodes del genocidi. Disparaven contra gent que esperava la distribució d'aliments i ajuda humanitària. Es dedicaven al pillatge en les zones que controlaven, es filmaven fent burla de les víctimes i difonien els vídeos per les xarxes. S'ordenaven desplaçaments forçosos i massius dels habitants de la Franja de Gaza. La relatora especial de l'ONU eleva la xifra de morts a 600.000. Deuen haver-hi mils de cadàvers sota els edificis enderrocats. La mortaldat infantil per desnutrició severa fa feredat. Manca aigua potable. Proliferen les malalties infeccioses. Els metges no disposen de mitjans per a atendre malalts i ferits. No hi ha subministraments de combustible i electricitat. El passat dia 13 s'acordà l'entrada massiva d'ajuda humanitària en Gaza, però això tampoc no es compleix. Israel permet sols una entrada mínima. Els crims de guerra són evidents. La crisi humanitària és immensa. El govern d'Israel no respecta el dret internacional humanitari. No era una guerra. Era un genocidi.

 

I com més va, més ciutadans del món ho tenen clar, encara que molts mandataris internacionals miren cap a altre costat. És possible que es reprenga el genocidi, atesos els precedents a què ens té acostumats Israel i la precarietat de l'alto el foc. Caldrà seguir pressionant cívicament. A més, la treva no renta la greu responsabilitat de Netanyahu i alguns dels seus ministres. Recordem que la Cort Penal Internacional ordenà l'arrest de Netanyahu i el ministre de Defensa per crims de guerra i contra la humanitat. En teoria, si viatgen a un estat que reconega la jurisdicció del tribunal, han de ser detinguts. Cal exigir que seguen davant els jutges. Allò que Netanyahu haja pactat amb Trump no elimina les responsabilitats per crims d'extrema gravetat. L'acció que va dur a cap la milícia de Hamás el 7 de octubre de 2023 fou un atac terrorista terrible, però un espant no pot justificar altre encara major. L'atac terrorista, que costà la vida de 1195 persones —766 civils, inclosos 36 xiquets— i la captura de 251 ostatges, no justifica de cap manera que Israel haja contestat amb un genocidi. I també s'hauria de parlar de la complicitat dels EUA.

Simetries i asimetries

Si fem comparacions entre palestins i israelians, amb voluntat d'imparcialitat, no se'ns escaparan detalls que convé tenir presents per a entendre millor l'etern conflicte al llevant mediterrani. Pel que fa a les mentalitats, les simetries són evidents. Alguns partits palestins voldrien eliminar l'Estat d'Israel. Al bàndol contrari, partits israelians somnien amb l'aniquilació del poble palestí. El suport a aquestes idees també és simètric: la immensa majoria dels israelians creu legítima l'aspiració sionista a un Gran Israel que siga llar exclusiva de jueus; per la seua banda, l'objectiu de tenir un Estat propi des del riu fins a la mar mai no ha deixat de ser la màxima aspiració de tot el poble palestí. El recurs a l'ús de la força, per tal d'aconseguir els seus objectius, és ben vist majoritàriament per uns i altres. Els israelians anomenen terroristes tots els palestins. Des del punt de vista sionista, tots els habitants de la Franja de Gaza i Cisjordània són o seran terroristes —per això són assassinats xiquets sense cap escrúpol moral. Entre els palestins està molt estesa la idea que tots els israelians —sobretot policies, soldats i colons— són veritables terroristes.

S'ha de tenir present que l'ús d'armes de foc (pistoles, fusells, metralletes) està permès en Israel. Els colons que ocupen terres palestines a Cisjordània van armats i cometen freqüents assassinats sense conseqüències penals. (A mi, des d'una òptica imparcial, tan terroristes em semblen els soldats del Tzahal com la milícia al-Qassam.) Els milicians diuen que tenen dret a defendre's del colonialisme hebreu. El govern israelià diu que duu a cap una guerra de defensa legítima contra el terrorisme de Hamàs. Els palestins anomenen presoners els israelians retinguts i els 11.000 connacionals tancats a presons de l'estat hebreu. Els israelians fan servir els termes pres per terrorisme i ostatge per a referir-se respectivament a palestins —sovint menors d'edat— i jueus retinguts. Com a conseqüència de l'alto el foc acordat al pla de pau que han negociat, s'ha procedit a un intercanvi de presoners, segons Hamàs, o a un canvi de delinqüents per ostatges, segons el govern d'Israel. En fi, ací s'acaben les simetries. A nivell material, les asimetries són enormes. Les milícies palestines són una formiga i el Tzahal (les forces armades israelianes), un elefant.

Els palestins es defensen de la dominació colonial, l'apartheid, l'ocupació de la seua pàtria i la usurpació de les seues terres. En canvi, Israel és l'estat colonitzador. Els milicians de Hamàs han comès actes terroristes i l'exèrcit israelià, crims de guerra i un genocidi. El territori de la Franja de Gaza ha estat totalment arrasat per les forces armades d'Israel. L'estat hebreu, en canvi, sols ha patit lleugeríssimes pèrdues materials per l'acció de Hamàs. La diferència entre el nombre de víctimes israelianes i palestines (morts, gent amb ferides i amputacions, persones sense llar a causa dels bombardejos...) és sideral. A la Franja de Gaza hi ha malaltia, desnutrició i manca d'ajuda. A Israel no li cal res, llevat de subministrament d'armes, que rep dels EUA i els seus aliats. Els palestins tenen escàs suport internacional; bona part dels estats, fins i tot àrabs veïns, mira cap a altre costat. En canvi, els israelians compten amb el suport de la majoria dels estats occidentals. El suport popular planetari és de signe contrari: enorme a Palestina i escàs al règim sionista israelià. L'actual pla de pau que s'ha negociat a Egipte també és totalment asimètric.

 

S'exigeix a les milícies palestines el lliurament de les seues armes. Els habitants de la Franja de Gaza hauran d'estar totalment desmilitaritzats. Però l'exèrcit israelià només es compromet a una retirada parcial (no s'ha concretat data de la definitiva) i es reserva el dret d'envair Gaza de nou si, a criteri de les autoritats de Tel Aviv, no es compleixen els termes d'allò acordat. Hamàs ha de lliurar tots els ostatges, vius o morts. El govern israelià decidirà si allibera alguns presoners. No vol lliurar, per exemple, Marwan Barghouti, popular líder de les intifades, dirigent de Fatah, laic i possible candidat unitari a succeir el cap de l'autoritat palestina Mahmud Abbas. (Alguns mitjans comparen Barghouti amb Nelson Mandela.) La reconstrucció de Gaza la pagaran estats àrabs, no l'autor de la destrucció. Israel ha deixat Gaza sense aigua, energia, habitatges, escoles, hospitals, comunicacions, infraestructures... Binyamín Netanyahu no serà jutjat per crims de guerra i contra la humanitat. Els caps de Hamàs responsables de l'atemptat de 2023 tampoc; estan morts. La vida és injusta. ¡La llei de l'embut! Els poderosos sempre se surten amb la seua.

Lleó XIV va aclarint dubtes

Com més va, més clar queda que Lleó XIV no s'assembla molt al seu predecessor Francesc. «La Santa Seu no pot posicionar-se ni dir si Israel està cometent un genocidi a la Franja de Gaza», afirmà el papa en una entrevista publicada el passat dijous 18 de setembre. En altra entrevista en anglès amb la periodista estatunidenca Elise Ann Allen, inclosa al llibre León XIV: ciudadano del mundo, misionero del siglo XXI, el pontífex fa aquestes declaracions sorprenents: «El mot genocidi s'està usant cada vegada més referit a Gaza. Oficialment, la Santa Seu no creu que puga fer cap declaració al respecte en aquest moment. Hi ha una definició molt tècnica d'allò que podria ser un genocidi, però cada vegada més persones estan plantejant la qüestió, incloent dos grups de drets humans en Israel que han fet aqueixa declaració.» (¿...?) ¡Bonica manera de traure's les puces del damunt! Més o menys la mateixa resposta de Núñez Feijóo i altres caps del PP: «Mentre qui tinga la competència tècnica no es pronuncie, no podem utilitzar la paraula genocidi.» Amb Allen, ¿parla el papa de l'Església o el cap de l'Estat de la Ciutat del Vaticà?

Quant a la guerra en Ucraïna, Prevost diu: «El Vaticà no ha de ser el mediador. La Santa Seu només ha d'alçar la veu per la pau.» Les diferències amb Bergoglio són ben evidents; el papa Francesc va desenvolupar una intensa tasca diplomàtica. De fet, condemnà la guerra, reclamà d'investigar si allò que estava esdevenint-se a Gaza era un genocidi i tractà de ser mediador al conflicte entre Ucraïna i Rússia. Prevost no vol enredar-se. Crida l'atenció la seua actitud sobre el president dels EUA: «Si hi hagués temes específics en què fos possible comprometre'm amb ell, no tindria cap problema a fer-ho [...], especialment sobre qüestions de dignitat humana i de promoció de la pau al món que, com ha deixat clar de vegades, vol dur endavant. M'agradaria donar suport a Trump en aqueixos esforços.» ¿Donald Trump promou la pau al món? I una perla final. Referint-se a la sinodalitat, Prevost adverteix: «No es tracta d'intentar transformar la direcció de l'Església en una espècie de govern democràtic. En molts països del món, la democràcia no és necessàriament, a hores d'ara, una solució perfecta per a tot.» Prevost ens va aclarint dubtes.

Després estan decisions que han passat desapercebudes, com nomenar Piero Pioppo nunci en Madrid i Andorra. El prelat, conservador, té un passat controvertit; va ser secretari personal del cardenal Angelo Sodano, el polèmic i ultraconservador "número dos" del papa Joan Pau II. El nomenament del nunci havia estat decidit pel papa Francesc uns dies abans de morir. El fet que la decisió es produís quan l'argentí es trobava en estat greu fa sospitar que es tractà d'un gol en temps afegit del sector conservador de la Cúria. Segons fonts vaticanes, Pioppo no gaudia del favor del papa Francesc. La confirmació ha tardat sis mesos, però Prevost ha donat finalment el vistiplau. Una de les tasques principals del nou ambaixador papal serà la de seleccionar les ternes de candidats a nous bisbes de les diòcesis a mesura que es produïsquen jubilacions. Ens podem imaginar quina classe de candidats seleccionarà. Lleó XIV també ha nomenat l'italià Filippo Iannone nou prefecte del Dicasteri per als Bisbes i president de la Comissió Pontifícia per a Amèrica Llatina. El papa Francesc no havia volgut fer cardenal aquest arquebisbe. Mmm.

No a la doble vara de mesurar

¿Tenen dret a defendre's els palestins? Les possibilitats d'èxit davant la potència destructiva de l'Estat d'Israel són nul·les, però tenen dret a defendre's. Diferents resolucions de Nacions Unides han reafirmat la legitimitat de la lluita dels pobles per tal d'aconseguir el seu alliberament de la dominació colonial, l'apartheid i l'ocupació estrangera per tots els mitjans disponibles, inclòs l'ús de la força. Les resolucions fan menció explícita a pobles d'Àfrica i al poble palestí, que pot recórrer a tota classe de mitjans, inclosa la força armada, per tal d'acabar amb l'ocupació que impedeix l'exercici del seu dret a la lliure determinació. Açò duu necessàriament a preguntar-se què és una organització terrorista. La lluita armada té límits. Una acció armada palestina podrà incloure atacs contra objectius legítims, com ara les unitats o bases militars. En cap cas, però, no tenen cobertura de les resolucions de Nacions Unides el segrest de civils o la realització d'actes de terror. Els mitjans solen titllar de terrorista la milícia o el grup guerriller que combat contra el colonialisme. En canvi, s'accepta sense més que les forces armades dels estats són honorables.

Històricament, dos grups palestins han intentat la via armada. Hamàs fou en part una creació del Mossad, el servei secret israelià, que volia dinamitar l’OLP de Yasir Arafat. Israel, a fi de minar l’autoritat i el prestigi del desaparegut líder palestí, considerat per Israel terrorista i enemic de l’estat hebreu, aplicà la màxima “divideix i venceràs”. Després dels acords d'Oslo firmats per Isaac Rabin i Arafat, l'OLP deixà de ser considerada terrorista. Ara, l'acusació apunta a Hamàs. ¿Són terroristes les Brigades Izz ad-Din al-Qassam de Hamàs? Sí. Realitzen actes de terror i tenen segrestats ostages. Però l'Estat d'Israel té empresonats en pèssimes condicions uns 11.000 palestins —400 d'ells menors. I no podem oblidar que l'embrió de l'actual exèrcit d'Israel fou un grup terrorista, les milícies jueves. Durant el Mandat Britànic de Palestina, posaren explosius en mercats, vehicles de transport públic, l'hotel King David de Jerusalem i els cossos de dos soldats anglesos que prèviament havien segrestat i executat. Els colons israelians també realitzen actes terroristes. I, ¿com s'han de denominar les accions de les FDI contra civils palestins desarmats?

Evidentment, els pobles oprimits tenen dret a rebel·lar-se, però l'experiència mostra que la lluita armada no sempre aconsegueix els seus objectius. Sovint, la desesperació mena a ultrapassar els límits. La Cort Penal Internacional ordenà l'arrest de Netanyahu i el seu ministre de Defensa per crims de guerra i contra la humanitat, però també va ordenar la detenció d'un cap de Hamàs per idèntics càrrecs, des de l'acció del 7 d'octubre de 2023. Recordem que la milícia palestina matà civils (inclosos nens i dones) i prengué ostatges, alguns dels quals encara romanen en captiveri. S'ha de condemnar amb rotunditat el genocidi que duu a cap el govern israelià, però també l'evident activitat terrorista de Hamàs. La lluita armada no ha estat útil per al poble palestí. En realitat, només ha servit per a deixar Palestina en situació d'extrema debilitat davant d'Israel i els EUA, que volen convertir Gaza en una colònia a perpetuïtat, en un lloc on traure grans beneficis dels negocis immobiliaris, del turisme i de l'explotació de les reserves de gas. (Enfront de les platges de la Franja hi ha dos bosses de gas submergides a la Mediterrània, Gaza Marine 1 i 2.) Els habitants supervivents del genocidi serien la mà d'obra barata perfecta. ¡Paletes i cambrers!

L'interès econòmic també explica la tebior de molts governs —inclosos els dels estats membres de la Unió Europea— davant les enormes atrocitats comeses per les autoritats sionistes d'Israel. La pressió dels ciutadans del món, que demanen aturar el genocidi a Gaza, hauria de menar a la consecució de la pau. Ara bé, costa molt imaginar aquest horitzó pacífic si Hamàs conserva la seua hegemonia. L'organització pertany al wahhabisme, o salafisme, corrent rigorista majoritari a l'islam sunnita. Es compon d'un braç polític i un militar, no reconeix l'estat jueu i persegueix dos objectius: la destrucció d'Israel i la creació d'un estat palestí regit per la xaria —siga el que siga això. L'organització islamista guanyà les eleccions de 2006 —no se n'han convocat altres— per majoria absoluta. No sabem si ara les guanyaria. És possible que molts palestins n'estiguen tips. Fa feredat pensar en una Palestina governada per salafistes; seria una dictadura teocràtica. En tot cas, les perspectives de pau són poc falagueres. Amb extremistes instal·lats a totes les bandes, la creixent pressió ciutadana internacional hauria d'aconseguir almenys un alto el foc.

Contra el genocidi a Gaza

Pla de Trump amb més forats que un formatge suís

Donald Trump s'ha tret de la mànega un pla de pau per a Palestina. ¿L'ha negociat amb algú? Sí, amb els seus pebrots. ¡Ni Nacions Unides, ni l'opinió d'una de les parts a les quals va dirigit, ni la possibilitat d'introduir-hi modificacions, ni res! Sabedor que ostenta un poder imperial planetari —relatiu, perquè li està sorgint algun contrapoder—, Trump ha dissenyat un pla amb més forats que un formatge suís. No obliga Israel a obeir les múltiples resolucions de Nacions Unides que ha incomplit i el dret internacional humanitari, ni penalitza l'acció genocida. Donald Trump diu que Netanyahu accepta el pla. ¡Lògic! Sap que Hamàs difícilment s'hi avindrà, perquè implica la seua rendició i l'absoluta desmilitarització de tota la Franja de Gaza. En canvi, Israel només es comprometria a retirar les seues forces armades fins a una línia per determinar i sense calendari precís de retirada. Si Hamàs no accepta açò, els militars israelians tindran les mans lliures per a continuar la massacre de civils desarmats —«per a completar el treball», diu el primer ministre. El govern d'Israel té molts incentius per a acceptar el pla, perquè guanya en qualsevol escenari.

De tota manera, no està gens clar que els socis de Netanyahu, una colla d'ultres, accepten el full de ruta de Trump, perquè suposa la renúncia a annexionar-se els territoris de Gaza i Cisjordània, objectiu que veuen a tocar. Precisament, evitar l'annexió i poder salvar la pell són els dos únics i teòrics incentius de Hamàs —teòrics, perquè queden a mercè dels EUA i els sionistes, que tenen una llarga experiència en incompliment d'acords. El pla contempla la constitució d'un organisme internacional denominat “Junta de Pau”, presidit pel mateix Donald Trump, que governarà Gaza fins que es cree un govern autònom de tecnòcrates palestins sense presència de Hamàs. (No es fixa la data per a la creació d'aquest govern.) Tony Blair, amic dels sionistes, formarà part de la Junta de Pau —serà una mena de virrei, un delegat de l'emperador. És difícil d'entendre que no s'haja elegit un mandatari musulmà —l'emir de Qatar, per exemple. Tot s'ha dissenyat sense conèixer l'opinió dels afectats, que s'ho troben tot ja amanit. El refrany valencià diu: «Qui pren fiat no tria.» La comunitat internacional també ha quedat completament al marge del pla de pau.

Resulta sarcàstic que l'ex primer ministre del Regne Unit, la potència que va crear el merder d'orient pròxim, jugue un paper preponderant en la hipotètica solució del drama de Gaza. Allò més positiu del full de ruta de Trump és que podria obrir, si es porta a cap, un període indefinit de cessament de la matança indiscriminada de civils palestins. També hi hauria alliberament de captius: ostatges israelians en mans de Hamàs a canvi de nombrosos palestins tancats en presons israelianes, inclosos menors d'edat. La resta del futur de Palestina (com les al·lusions vagues a un estat viable) roman en una nebulosa. Ni es concreta com es reconstruirà el territori devastat, ni es diu com serà atesa la població mentre es realitze la tasca de reconstrucció, ni es garanteix el respecte als títols de propietat de terres i habitatges... Altra incògnita és saber quines empreses es beneficiaran de la reconstrucció. Hom pot sospitar que les immobiliàries de Trump i els seus amics s'enduran el pastís. Al final, si uns i altres accepten, l'enorme matança d'innocents haurà servit perquè uns quants desaprensius s'enriquisquen. Això sí, el pla li sembla acceptable a Pedro Sánchez.