Més perdut que un polp en un garatge

Cada vegada és més evident que el govern del PP navega sense rumb. L’afer Bankia ho ha corroborat de manera inapel·lable. Em vénen a la memòria les paraules que Rajoy dirigí a Rodríguez Zapatero durant un debat parlamentari: No basta con ser mayor de edad y tener la nacionalidad española; hace falta algo más para ser presidente. «El ruc callat per savi és reputat», diu el refrany. I és que dos defectes de Rajoy, la indolència i l’envaniment, li podrien passar factura ara. Les mostres de petulància intel·lectual del líder popular van ser nombroses durant les anteriors legislatures. S’afartà de llançar desqualificacions a l’oponent socialista: ignorant, ximple, càndid, somniador... Són innombrables les ocasions en què acusà Rodríguez Zapatero de governar a golpe de ocurrencia. Altra frase favorita del líder popular: Aquí hace falta un gobierno como Dios manda. Total: els populars devien pensar que tot anava a solucionar-se sense més l’endemà mateix de guanyar les eleccions. Per això, Rajoy fa cara de no entendre res. Els mercats, la prima de risc, Europa semblen haver-li donat l’esquena. ¡Pobre!

Les pífies de Mariano Rajoy, que arribava precedit per la seua fama d’indolent, estan assolint dimensions siderals. Aconseguirà fer bo Zapatero. El president socialista tenia per costum donar la cara, fer declaracions solemnes des del Palau de la Moncloa —quan les circumstàncies ho requerien. Rajoy, en canvi, està habitualment desaparegut. Des que va prendre possessió del seu càrrec, ha utilitzat diferents tàctiques per a no donar les males notícies: dir-les primer a dignataris estrangers; comunicar-les en rodes de premsa des de Varsòvia, Brussel·les, Mèxic o Lisboa; encarregar els anuncis a la vicepresidenta i els ministres; dir-les a la seu de Gènova, en una compareixença a  través de monitor i, per tant, sense preguntes...  Hem assistit a tota mena de desgavells: declaracions contradictòries de diferents membres del govern; expropiació d’YPF i Red Eléctrica Española, en Argentina i Bolívia, davant la impotència del govern; incidents amb Gibraltar... Ara bé, la palma se l’enduen els afers econòmics: constants rectificacions del dèficit públic i del forat de Bankia, dues reformes financeres en poques setmanes...

La manera de gestionar la crisi de Bankia deixa bocabadat tothom. El govern tardà tres dies a donar explicacions públiques de certa coherència. Mentrestant, les accions de l'entitat s’afonaven, la prima de risc es disparava i la gent corria espaordida a traure els seus dipòsits del banc kamikaze. En pocs dies s’ha sabut que el seu forat inicial de set mil milions d’euros era, en realitat, de vint-i-tres mil milions (si passem la xifra a pessetes, la pantalla de la calculadora no té espai suficient per a encabir tots els dígits). És més: BFA, matriu de Bankia, que havia declarat beneficis de tres-cents milions d’euros té finalment un dèficit de tres mil quatre-cents. ¡I no ha dimitit cap conseller! Rajoy s’ha vist obligat finalment a donar la cara. Però no ha comparegut en Moncloa, com tocava; ha fet botiges des de la seu del PP. Ha dit, per exemple, que pensa injectar més de vint-i-tres mil milions d’euros en Bankia, però ignora com. Si lo supiera se lo diría, créame, li va contestar a un periodista. Hem conegut que la seua idea de donar bons del tresor a Bankia, perquè els endosse al BCE, és rebutjada per Europa. Està més perdut que un polp en un garatge.

En fi, amb totes aquestes anades i vingudes, el govern de Rajoy s’ha guanyat entre els seus homònims europeus fama de poca serietat. I ho ha aconseguit en temps rècord; ningú no recorda un govern central que haja balafiat el seu crèdit polític en menys de sis mesos. En aquest sentit, les últimes rectificacions del dèficit públic fetes pels governs de Madrid, València i Castella i Lleó, tres comunitats autònomes en mans del PP, han ficat el llistó ben alt: han elevat el dèficit estatal de 2011 al 8,9%. Ara mateix, totes les autoritats europees es pregunten si les últimes males notícies procedents d’Espanya seran realment les últimes. Els funcionaris de la Comissió Europea i el BCE sospiten que podrien ser les penúltimes. Tanmateix, el president del govern afirma que aquestes sospites no tenen res a veure amb la prima de risc. En altres paraules: ara resultarà que Mariano Rajoy és més optimista i somniador que Rodríguez Zapatero. ¿I què diuen, mentrestant, els xicots i les xicotes del PSOE? Encara fan més botiges que Rajoy, per sorprenent que puga semblar: comissió d'investigació no, comissió d'investigació sí...

Manifestació a Xàtiva

Divendres, concert de jazz

Rumbita

G8

Viure per damunt de les possibilitats

Com més va, més s’escampa la idea que “tots” hem viscut per damunt de les nostres possibilitats. ¿És cert, això? Depèn. Primer convindria aclarir el concepte. Des del meu punt de vista, viure per damunt de les possibilitats és endeutar-se —sovint de per vida— per tal d’accedir a cotes de consum que no abasta el poder adquisitiu de la renda. Per analogia, una empresa o una administració pública també pot gastar per damunt de les seues possibilitats. Efectivament, una franja de la població s’embarcà, durant el període de vaques grosses, en un consum desaforat: casa, apartament, cotxe, viatges, electrodomèstics, gadgets... També les administracions públiques feren despeses de dubtosa rendibilitat social o econòmica. Bon indici per a saber si la gent portava un tren de vida exagerat era la taxa d’estalvi; a menor estalvi, major nombre de vividors. (Conforme anà agreujant-se la crisi econòmica, anà creixent la taxa d’estalvi, senyal evident que molta gent havia gastat més del compte, durant l’etapa de bonança.) Però no totes les persones havien llançat la casa per la finestra.

D’altra banda, la descripció d’allò que realment ha passat no estaria completa si no prenguérem en consideració altres factors. Alguns, com ara la incitació al consum, el nivell dels salaris i l’estratègia de les entitats creditícies, són especialment rellevants. Respecte del consum, cal recordar que és el principal motor de l’actual model de creixement —model que, com ja sabem, posa en perill la supervivència del planeta. Naturalment, en la decisió de consumir per damunt de la pròpia capacitat econòmica hi ha una part de responsabilitat personal innegable. Però la maquinària consumista desplega amb molta agressivitat una estratègia persuasiva a la qual resulta difícil sostreure’s. Tenim exemples per a donar i vendre. La publicitat, posem per cas, acaba convencent molts que la roba de l’anterior temporada i el penúltim gadget han quedat obsolets. Molta gent cau al parany i es veu psicològicament impel·lida a adquirir les últimes novetats. La por a quedar antiquat fa que la roda continue rodant. De fet, quan el consum s’atura, moltes activitats industrials i comercials entren en fallida i nombrosos treballadors van a l’atur. 

Hi ha casos realment sagnants: si un pontífex de la moda decreta que s’han d’estilar els pits grossos, milers de joves voldran posar-se implants de silicona; si l’any següent, el mateix pontífex decreta que tornen a estilar-se el pits menuts, les mateixes xiques voldran passar de nou pel quiròfan per a llevar-se els implants. La bogeria per mantenir el consum obliga el sistema a fer coses contradictòries: innovar i fabricar productes d’obsolescència programada, pagar salaris molt baixos per tal d’augmentar la competitivitat i fabricar productes molt cars... I ací entra en joc l’estratègia de les entitats creditícies. Un banc minorista de tota la vida té un negoci massa esquifit. Guanya més diners el banc d’inversions que transforma en paper els drets crediticis de què és titular, crea derivats i els negocia als mercats secundaris. Això requereix un augment exponencial del crèdit. Ara bé, si els salaris són alts, la gent no necessita demanar préstecs. Per a les entitats financeres és més favorable una situació en què el salari mitjà siga tan baix que la gent es veja obligada a demanar crèdit per a pagar la casa, els electrodomèstics, el cotxe, un viatge, un banquet de primera comunió o una operació de cirurgia estètica.

Fins a dates ben recents, els bancs intentaven embotir els préstecs fins i tot per telèfon. La meua dona protagonitzà una anècdota curiosa. Rebé la trucada d’un banc. El comercial li oferia un crèdit de 3.000 euros. «Segur que vostè tindrà alguna necessitat...» La meua dona contestà que no. «Va, senyora, no m’ho crec.» Ella penjà. Igualment divertida fou l’anècdota protagonitzada per la meua filla major. En aquesta ocasió, el comercial que trucava va dir: «¿Vol que li done 6.000 euros?» La meua filla: «¡Sí!» Llavors, l’home començà a desgranar les condicions. La meua filla va interrompre: «¿Però no havies dit que em donaves els diners?» El comercial: «Dona, es tracta d’un préstec.» La meua filla: «Doncs no el vull.» I penjà. Per a obtenir més beneficis, els bancs arribaven a donar préstecs hipotecaris a gent amb perfil NINJA (no income, no job, no asset: sense ingressos, sense treball i sense patrimoni), préstecs d’altíssim risc però amb interessos molt elevats. Eren les denominades hipoteques subprime. Que ara els bancs i els polítics neoliberals vinguen dient que “tots” vivíem per damunt de les nostres possibilitats...

En defensa de l’Educació Pública

Hermandad de San Casiano

Durant el període de la Il·lustració, hi hagué diverses acadèmies de mestres de primeres lletres. La més antiga —o almenys aquella que sembla haver durat més i de la qual es conserven dades més antigues— fou fundada a Madrid en 1742 i confirmada pel rei Felip V un any després. L’entitat, que ostentà diversos títols o denominacions, començà dient-se Congregación o Hermandad de San Casiano. Tenia per objecte la protecció mútua dels mestres i la millora de l’ensenyança. Gaudia de moltes prerrogatives, com ara la d’examinar els aspirants al magisteri. Extingida en 1780, s’establí en el seu lloc el Colegio Académico del Noble Arte de Primeras Letras, amb la finalitat de fomentar en tot el regne la perfecta educació de la joventut en els rudiments de la fe catòlica, les regles de l’obrar rectament, l’exercici de les virtuts i el noble art de llegir, escriure i comptar. En 1786 es formà a Madrid altra acadèmia particular de professors de primeres lletres i aficionats a aquest art amb les llicències necessàries. Fou autoritzada pel rei amb el títol de Real Academia de Primera Educación, sent ministre el comte de Floridablanca. Amb la caiguda del ministre, l’acadèmia fou suprimida i el Colegio Académico continuà exercint les seues atribucions, pràcticament les mateixes de l’antiga Congregación de San Casiano. En 1804, començaren a minvar les prerrogatives i les competències que no havia sabut conservar el Colegio Académico, que, després de passar per vàries alternatives, esdevingué, en 1840, Academia de Maestros de Primera Educación.

¿Què li passa a l’Hermandad de San Casiano?

M’he preguntat —com també s’ho hauran preguntat altres persones— per què ha fracassat la vaga intermitent convocada pels sindicats docents. D’acord amb les dades més optimistes, facilitades pels convocants, resulta que només un 30% dels professors del conjunt del país hauria secundat el primer dia de vaga. A Xàtiva no hauria fet vaga ni el 10% del professorat. A la resta de la comarca, les dades serien desiguals: l’IES Moixent, posem per cas, hauria batut el rècord amb un 60% de participació. En principi, podia semblar que quasi tots els docents rebutjaven l’oferta de negociació —un veritable parany— presentada per Conselleria. (Almenys això deien els resultats del referèndum celebrat dies enrere en molts centres públics.) La majoria del professorat també semblava estar a favor de la vaga, segons les dades d’un sondeig realitzat pels sindicats —que volien saber si la piscina tenia aigua, abans de llançar-s’hi. Però finalment ha quedat clar que no és igual contestar enquestes que passar a l’acció. ¿Quines són les raons d’aquesta desautorització als sindicats? Se m’acuden vàries respostes provisionals a la pregunta.

Primerament, cal tenir present que els ensenyants no són immunes al quadre generalitzat de por, desmobilització, individualisme, fragmentació social i submissió fatalista als designis de forces ocultes. L’ensenyança té, però, especificitats pròpies. Tenim, per exemple, la desconfiança proverbial entre mestres de primària i professorat de secundària. (De fet, la vaga ha estat un fiasco especialment significatiu als centres de primària.) Hi ha, per altra banda, un baixíssim nivell de militància sindical. En realitat, les cotes més altes d’afiliació sindical es donen al col·lectiu d’interins. Seria interessant, doncs, comprovar si s’ha acomplert la següent hipòtesi: la vaga només hauria tingut un seguiment elevat als centres on hi ha molts interins. (Com que aquests veuen perillar el seu lloc de treball, llur predisposició a realitzar accions reivindicatives és màxima.) La hipòtesi no és desgavellada; les comarques alacantines, que concentren el major nombre d’interins, han registrat el percentatge més elevat de vaguistes.

Tampoc no s’hauria de descartar l’escassa incidència dels moviments de renovació pedagògica, tan presents entre els mestres durant la dècada dels vuitanta. (Encara recorde les activitats que organitzava el desaparegut Col·lectiu d’Ensenyants de la Costera.) Finalment, hauríem de prendre en consideració l’efecte dissuasori que suposa, per a moltes persones,  perdre els diners que detrau Conselleria per cada dia de vaga (jornal i part proporcional de les pagues extres i les vacances). «No pense regalar-li a la Generalitat ni un dia de salari», se sent dir en molts centres públics de Xàtiva. En definitiva, els docents només estarien disposats a realitzar, de manera encoberta, vagues a reglament, amb supressió d’activitats extraescolars i complementàries. Hi ha aspectes, però, dels quals ningú no parla en públic —bé que solen ser tema reservat de conversa a les sales de professors. És freqüent que els funcionaris de carrera, els professors amb plaça en propietat, acusen els interins d’incompetents i malfeiners, de voler obtenir la plaça per la cara, sense passar per les oposicions, gràcies a la pressió sindical...

També se sol malparlar, i molt, dels sindicats. Jo he sentit sovint expressions com «estic fins als nassos dels sindicats», «la gent dels sindicats fa el que vol», «els alliberats són uns desertors del clarió»... Ja dic: tot açò no es diu en veu alta, per no caure en la incorrecció política, però conec molta gent que ho pensa. El sector educatiu, que es presenta de cara a la galeria com un bloc combatiu i majoritàriament progressista, estaria en realitat ple de contradiccions. Causa tristor reconèixer-ho, però és possible que una part del professorat definitiu no se senta concernida pel drama d’un miler d’interins que perdran previsiblement el seu lloc de treball. Potser hi haja qui pense: «No hi ha mal que per bé no vinga» (ja era hora que uns quants incompetents anaren al carrer). En qualsevol cas —i aquesta és, com he dit abans, una apreciació provisional—, l’ambient entre els hereus de l’Hermandad de San Casiano (organització gremial del segle XVIII que agrupava els mestres) no convida a l’optimisme. La gent de Conselleria deu estar fregant-se les mans: «¡Molta protesta de passadís, però poca acció reivindicativa!» De fet, la consellera, María José Català, ja ha donat les gràcies als docents per ser tan bons xics.

(publicat a Levante-EMV, el 19/05/2012)

Bandolerisme durant el segle XIX

Vaga a l’ensenyament públic

Avui, part del professorat de l’ensenyament públic fa una vaga convocada pels sindicats docents. Ja han començat les reaccions. El discurs de la consellera María José Català ha estat, sens cap dubte, el més surrealista. «El professorat podria fer la vaga en període no lectiu», ha suggerit. Quant a l’opinió dels pares, està dividida: la Confederació d’Associacions Gonzalo Anaya, posem per cas, secunda la convocatòria; altres col·lectius, no. La Conselleria d’Educació ha amenaçat d’endurir un decret d’imminent publicació, que contempla severes mesures d’ajust: retall de línies, optatives i programes d’atenció a la diversitat, augment de ràtios, increment d’hores lectives del professorat, disminució de dotacions econòmiques i plantilles...  Les vacances i el salari dels docents tornen a estar, per tant, en boca de tothom. I és que molta gent considera els professors empleats de guarderia. Aquest és el rerefons de moltes polèmiques. Quan es parla de les vacances dels docents poca gent pensa en les característiques dels alumnes, en la climatologia o en les corbes de fatiga. Es pensa més bé en la guarderia. Alguns progenitors —no tots, atenció— voldrien que la “guarderia” estigués oberta de 8 del matí a 8 de la vesprada, de l’1 de setembre al 31 de juliol. «Per això vos paguen», se sent dir. Aquest és, per altra banda, l'únic sentit dels serveis mínims als instituts.

El docent ha de patir amb certa freqüència (bé que no en té l’exclusiva; els metges també són objecte de nombroses agressions físiques i morals) l’assetjament dels adolescents i els seus pares. Totes les feines tenen els seus inconvenients, però ser docent implica un plus de responsabilitat. El professorat té al seu càrrec menors d’edat que ha de cuidar, segons diu el codi civil, amb el zel del bon pare de família. En cas d’accident, ha de fer front a possibles accions judicials i demandes per responsabilitat civil. De fet, sovintegen les sentències judicials que obliguen els centres educatius a pagar indemnitzacions quantioses en cas d’accidents (fa poc, hi ha hagut una condemna pel cas d'un alumne que s’havia xafat un dit amb una porta). La incidència de les malalties mentals és, en fi, molt elevada entre el professorat dels nivells no universitaris. Es parla alegrement de les divuit hores lectives dels professors de secundària, però s’omet dir que han de dedicar altres dotze hores a guàrdies, atenció a pares, participació en òrgans col·legiats, sessions d’avaluació, activitats complementàries, etc. També han de corregir activitats i exàmens a sa casa. Totes aquestes coses es controlen, és cert, de manera molt laxa, però dóna molta cansera haver d’escoltar a tothora la mateixa cobla sobre el salari i les vacances dels professors.

No és qüestió, ara, de carregar contra els sindicats; són l’únic instrument de defensa amb què compten els treballadors (per això conciten l’animadversió de patronal i govern de dreta). Però hi ha inèrcies que s’haurien de desterrar. Els sindicats són del parer que tots els docents són iguals. Evidentment, això és fals: hi ha professors bons, regulars i roïns (com hi ha metges, jutges i manobres bons, regulars i roïns). Sempre que es parla d’establir incentius per al professorat que s’involucre voluntàriament en tasques de tutoria o coordinació, en iniciatives de renovació pedagògica o activitats complementàries, hom topa amb l’oposició institucional. El sistema premia, per tant, els mandrosos; el manta sap que tots, feiners i ganduls, van a cobrar el mateix a final de mes. I clar, en aquestes situacions, el salari se sol igualar a la baixa. Les autoritats educatives coneixen les imperfeccions del sistema. Hi podrien introduir reformes. Prefereixen, però, estalviar-se quatre euros i utilitzar les anomalies com a munició quan sorgeixen protestes. Així, acaben pagant justs per pecadors. Conclusió: alguns ensenyants, farts d’assumir el paper de boc expiatori, han decidit d’anar a la vaga. Altres semblen, però, paralitzats per la por o el passotisme.

¿Salaris molt elevats?

Em solen agradar molt els articles del nord-americà Paul Krugman, Premi Nobel d'Economia. Krugman és un economista keynesià. Dóna classes a la Universitat de Princeton. Fa pocs dies, El País publicava un avanç del seu nou llibre. Aquest professor explica les qüestions econòmiques amb un llenguatge que fins els més llecs poden entendre perfectament. En general, solc estar totalment d’acord amb les seues apreciacions. Respecte de la crisi europea, posem per cas, Krugman parla del Gran Engany, referint-se a les polítiques d’ajust fiscal que ens menen directament a l’abisme. Tanmateix, hi ha una opinió seua que no compartisc. El professor diu que els salaris espanyols són massa elevats. Afirma que la bombolla immobiliària propicià un augment desmesurat dels salaris. No dic que no tinga part de raó. Efectivament, al sector de la construcció es pagaven sous molt elevats. Conec paletes que arribaven a cobrar 3.000 euros mensuals (raó per la qual molts joves abandonaven els estudis). Aquests emoluments —que, en part, es cobraven en negre— eren molt més elevats que els d’un professor de secundària. Però el nivell salarial de la construcció no es podia extrapolar sense més als altres sectors econòmics.

Ignore, per tant, com haurà fet Krugman els seus càlculs. Jo no tinc dades exactes a l’abast. Tenim, però, indicis per a col·legir la via per què ha arribat a les seues conclusions. Posaré un exemple: suposem que el salari dels treballadors valencians hagués pujat un 1,5% anual de mitjana durant una sèrie de deu anys, de 2001 a 2010 (cal recordar que, fins a la recent “reforma” laboral del PP,  les puges salarials prenien com a referència els augments de l’IPC, estaven regulades pels convenis col·lectius i sempre eren inferiors a la inflació); un treballador que cobrés 1.000 euros a principi de dècada hauria acabat cobrant 1.160,5 al final de la sèrie. El seu salari hauria pujat un 16,05%. Aquest percentatge li pot semblar massa elevat a l’economista de Princeton. Però cal veure de quin nivell es partia: de 1000 euros. El proppassat mes de desembre, vaig publicar una columna a Levante-EMV en què donava xifres concretes: el 60% de les persones que encara conservaven el seu lloc de treball cobrava menys de 1.100 euros bruts mensuals (en Alacant, la millor terreta del món, el 50% dels treballadors cobrava menys de 800 euros mensuals). ¿D’on es trau Paul Krugman que els nostres salaris són massa elevats?

De fet, tres economistes espanyols, Vicenç Navarro, Juan Torres i Alberto Garzón, posen de relleu en el llibre Hay alternativas l’enorme polarització que s’ha produït a les nostres contrades des de l’últim terç del segle XX: un increment molt notable de les rendes del capital enfront d’una paral·lela reducció de les rendes del treball. En els últims anys s’han aplicat polítiques de contenció salarial amb l’excusa d’aconseguir més competitivitat, lluitar contra la pujada de preus i crear ocupació. Així, mentre la participació dels salaris al PIB era del 73,63% en 1976, en 2008 havia baixat al 60,21%. Espanya és l’únic membre de l’OCDE on els salaris reals no han crescut durant els darrers quinze anys. Aquesta pèrdua de pes dels salaris ha provocat que siga un dels llocs amb major desigualtat d’Europa. Però tampoc no cal embolicar-se molt amb les xifres. Les coses són més simples. ¿Qui es creu que un salari mitjà de 1.000 euros és elevat? Una unitat familiar en què només entre un jornal d’aquesta quantia difícilment farà front a la hipoteca o el lloguer del pis, les lletres del cotxe, el consum de gasolina, les factures dels tallers, les despeses de la llar, el vestit, la manutenció, l’educació dels fills...

Noves oportunitats de negoci

Els sistemes de protecció social guarden certes analogies amb les assegurances privades: es fan aportacions periòdiques en canvi d’estar cobert en cas d’infortuni. Molta gent és refractària a subscriure una assegurança de la llar. «Estàs tota la vida pagant la pòlissa i mai no passa res», se sol dir. Efectivament. Allò més natural és que no passe res. Però aquells que han patit un incendi, posem per cas, beneeixen l’hora en què van subscriure l’assegurança, perquè la companyia es va fer càrrec de tot. Els sistemes públics de protecció social parteixen d’idèntica premissa: cal fer aportacions periòdiques —jo, per exemple, pagaré enguany uns sis-cents cinquanta euros (més de cent mil de les antigues pessetes) a la Seguretat Social— en canvi d’estar cobert de qualsevol malaltia o accident. Fins ara, sóc una ganga per al sistema públic. Però faig les aportacions de grat per dos motius: col·labore en el seu manteniment i sé que, arribat el cas, tindré dret a rebre les seues prestacions. Ara bé, ¿quina diferència real hi ha entre una assegurança mèdica pública i una privada? La presència o l’absència de lucre marca la diferència entre l’una i l’altra. L’assegurança privada busca el negoci, ha de minimitzar costos i maximitzar beneficis. Això es tradueix en restriccions a potencials pacients de risc —gent amb malalties cròniques, greus o de cura costosa, homes i dones d’edat avançada—, reducció del quadre de prestacions mínimes, suplements de pòlissa molt elevats per als extres... Pensar que una companyia mèdica privada està interessada en el benestar i la felicitat públiques és pura fantasia. Llur objectiu principal és el mateix de qualsevol empresa privada: repartir dividends entre els seus accionistes. Tothom haurà sentit comptar històries com la d’aquell malalt que entrà a la clínica privada amb una sola afecció i en sortí guarit de quatre, reals o imaginàries, amb què li havien justificat una quàdruple facturació. (En aquest sentit, la sanitat pública té fama de proporcionar només les atencions estrictament imprescindibles per a guarir el malalt.) Segons els experts en la matèria, totes les experiències de gestió privada de la sanitat pública han tingut almenys dues conseqüències indesitjades: augment del cost i minva de la qualitat. En altres paraules: augment de les quantitats inicialment pactades que havien de pagar les administracions a les empreses adjudicatàries i restricció del nivell d’atenció al pacient, en ares d’optimitzar la rendibilitat de l’invent. I tampoc no està descartada la corrupció, és a dir, el saqueig de les arques públiques, amb l’excusa de l’eficiència. Les sospites de col·lusió entre organismes públics i empreses adjudicatàries estan a l’ordre del dia. La privatització de la sanitat no elimina la possibilitat d’enriquiment il·lícit de polítics i empresaris. I és que hauríem de deixar les grans paraules i dir les coses pel seu nom: la salut no pot ser un negoci; ha de ser un servei. L’opció per la sanitat privada, respectable a nivell individual, és clarament ideològica a nivell col·lectiu, per molt que s‘emmascare amb paraules com qualitat, sostenibilitat... En el fons, la dreta neoliberal busca una sanitat barata i massificada per a la plebs, i una sanitat elitista, amb habitació individual d’hotel, per a qui se la puga pagar. Ja se sap: amb diners, torrons. ¿I la qualitat? Això és un altre tema. Les empreses del sector només busquen una cosa: oportunitats de negoci.

Liebster Blog Awards

Queda prou clar que Xavi Aliaga (del blog Sota la Creueta) és amic meu, perquè ha tingut la gentilesa d’incloure’m entre els seus cinc guardonats amb els Liebster Blog Awards. (Els premis estan pensats per a estimular i promocionar llocs d’Internet que no superen els 200 seguidors però per la seua essència i el seu contingut val la pena donar-los a conèixer a un ampli sector de la xarxa.) Per a mi és ben complicat seguir la cadena. La idea de difondre blogs magnífics però poc seguits té alguns inconvenients. El principal, que només pots premiar cinc persones. Amb la qual cosa, és segur que vas a deixar fora autors de pàgines que mereixerien estar a la llista. Això no obstant, he decidit donar els meus propis premis tractant de no repetir aquells que ja han estat premiats. Són els següents, en ordre totalment aleatori:

Uendos, Greixets i Maremortes. Perquè el seu autor, l’escriptor Francesc Mompó, ens proporciona informació sobre tota mena d’esdeveniments culturals, i petites delícies literàries que es tasten amb plaer. I més coses: vídeos, pintures...

Vent de Cabylia. El blog de Vicent Baydal ens posa al dia en qüestions d’història del país sempre interessants i, de vegades, controvertides. I pel mateix preu, ens permet de llegir les seues columnes a la premsa digital, sovint polèmiques també. Un centenar llarg de seguidors.

Petits escrits. No sé quants seguidors té Tadeus Calinca, ni m’importa. M’agrada el seu blog per les ressenyes musicals i literàries, perquè és una pàgina políglota, pels seus divertiments escrits en llengües vives i mortes, per les seues opinions, perquè... sí.

La línia de Wallace. Perquè el seu gestor, el biòleg Alfred Russel, divulga fantàsticament la biodiversitat i els paisatges del país. I a més, escriu molt bé de moltes altres coses.

vidapervida. Magnífic blog administrat per Rosa Roig i Manola Roig. Conté poemes, proses, dibuixos, gravats i sensibilitat a doll.

Si els premiats volen continuar la cadena, les normes són les següents:

1) Copiar i enganxar al seu blog el logo del premi, i fer-ne un enllaç al blog que ha atorgat el premi.

2) Triar cinc blogs com a preferits que tinguen menys de 200 seguidors; fer-hi un comentari perquè sàpiguen que han rebut el premi.

3) Esperar que continue la cadena i cadascú dels cinc trie els seus cinc blogs (no hi estan obligats).

¿Qüestions de moralitat?

La llarga trajectòria del professor Josep Fontana —que acaba de complir 80 anys—, catedràtic emèrit d’Història Econòmica de la Universitat Pompeu Fabra, està jalonada de nombroses publicacions, cinc-centes —entre elles, trenta llibres—, d’una destacada categoria científica. Possiblement, la seua obra cimera siga Por el bien del Imperio. Una historia del mundo desde 1945, publicada per l’editorial Pasado & Presente en 2011. Des de fa setmanes, circula per la xarxa el text d’una conferència seua, Más allá de la crisis, pronunciada en dos indrets: a Lleó i a la seu de Comissions Obreres de Catalunya. En aquesta conferència, el professor Fontana mostra el futur que els està dissenyant el capitalisme global als països que fins ara havien gaudit de cotes molt elevades de benestar. Hi ha fragments de la seua conferència realment colpidors: Hay razones que ayudan a entender la inhumanidad de este capitalismo depredador. Richard Eskow, que trabajó un tiempo para Wall Street dice: «La gente que sufre los efectos de los presupuestos austeros no pertenece a la clase de los que se conocen personalmente [els capitalistes]; se trata de empleados públicos, como maestros, policías, bomberos o funcionarios de programas sociales, de gente que necesita ayudas del gobierno, como los pobres, y de otras personas de la clase media que han tenido la temeridad de hacerse viejas o de sufrir una incapacidad». En realidad los “super-ricos” no sólo se sienten ajenos a toda esta gente, sino que en el fondo la desprecian.» Josep Fontana esmenta un informe de Citigroup, la major empresa financera del món, publicat en 2005 amb el títol de Plutonomia: «No tenim una opinió moral sobre la bondat o la maldat de la desigualtat; només ens interessa la seua importància. Les forces que han provocat aquest augment de la desigualtat durant els últims vint anys continuaran en vigor, probablement, durant els pròxims anys. Raó per la qual hem de deduir que es crearà un entorn positiu per a l’activitat d’empreses dedicades a vendre béns o serveis als rics. [...] Hem de preocupar-nos menys del que vaja a fer el consumidor mitjà, perquè la conducta d’aquest consumidor és menys rellevant per a l’agregat final que el comportament dels rics. Es tracta simplement d’una qüestió de matemàtiques, no de moralitat.» El professor conclou que els autors de l’informe tenien raó, perquè la facturació de les empreses de béns de luxe —o, com es diu al negoci, de «béns per a individus d’un valor extrem», aquells que, com aclareix The Economist, consideren una ganga «una bossa de 8.000 dòlars»— augmenta espectacularment. Louis Vuitton Moët Hennessy va créixer un 13% durant la primera meitat de 2011, amb vendes de 10.300 milions. Recentment, la premsa anunciava que, mentre disminuïa a Espanya, durant 2011, el conjunt de matriculacions d’automòbils, la matriculació de vehicles de luxe havia augmentat un 83,1%. El professor Josep Fontana conclou: «Ens correspon resoldre amb urgència si decidim lluitar per recuperar com més aviat millor un capitalisme regulat, amb estat del benestar inclòs, com s’havia aconseguit quan els sindicats i els partits d’esquerra eren interlocutors eficaços en el debat sobre política social, o ens resignem a patir sota les urpes d’un capitalisme depredador i salvatge com el que ens estan imposant.»

La llei Lomonosov-Lavoisier

Suposem que deu persones, que han estalviat 100.000 euros cadascuna, ingressen els seus estalvis en un banc. El banc els destina a préstecs hipotecaris, per la seua elevada rendibilitat. Els 980.000 euros —ha de reservar 20.000 com a coeficient de caixa— li desapareixen en un tres i no res. Llavors, demana a un banc alemany un préstec de deu milions, per a seguir donant crèdits hipotecaris (pensa que guanyarà diners suficients per a tornar el principal i els interessos, i que encara obtindrà beneficis). Com que el banc dóna tants crèdits, comença de nou a quedar-se sense liquiditat per a continuar oferint-los. Llavors, recorre al procediment de convertir els drets hipotecaris en títols. Mitjançant aquest procés, el banc ven els papers que garanteixen els drets a una entitat (concretament, un fons d’inversió) creada per ell mateix. D’aquesta manera, surt paper del seu balanç i entra liquiditat (diners comptants i sonants) amb què pot concedir més crèdits. El fons d’inversió fa el mateix: emet nous títols (els mateixos papers que ha comprat al banc amb altres noms i un interès més elevat) que ven a nous inversors. Ja es veu com els diners van canviant de mans i multiplicant-se. Els títols entren al tràfec de paper que practiquen diferents agents: especuladors, inversors institucionals (altres bancs, companyies d’assegurances, fons de pensions, fons d’inversions, hedge funds...), que es dediquen a comprar i vendre contínuament paper de moltes entitats, aprofitant-se de les variacions de preus que sovint provoquen ells mateixos al mercat. Les hipoteques inicials s’escampen per tot el sistema financer, en forma de productes financers derivats, i van canviant de mans contínuament. De sobte, esclata la gran bombolla immobiliària i el banc comença a tenir problemes. Deu a una entitat alemanya uns diners que no pot pagar. No podria tornar els diners als deu primers dipositants si es presentaren tots alhora a retirar els dipòsits. Tampoc no pot prestar diners a particulars i petites empreses, amb la qual cosa augmenta el nombre de persones insolvents que no poden fer front a les seues hipoteques. Executar pisos sobrevalorats i de difícil venda no soluciona els problemes. Hi ha altres entitats bancàries que es troben en idèntica situació. Estan tots a la vora de la fallida. Finalment, l’estat els ha d’injectar diners públics, per a evitar que s’afonen. A causa de les ajudes, l’estat comença a experimentar un dèficit fiscal preocupant. Llavors, diverses entitats financeres i els mateixos bancs que han rebut préstecs de l’estat a un interès molt baix compren deute públic de l’estat deficitari a un interès més elevat. En altres paraules: les entitats creditícies que ha rebut diners de l’estat presten aqueixos diners al mateix estat —mare meua, quin embolic. A més, els adquirents del deute públic intenten disparar la prima de risc (perquè, amb interessos alts, els guanys són més sucosos). En fi, tot aquest panorama recorda un principi físic molt famós: la llei Lomonosov-Lavoisier. La matèria, segons aquest principi, ni es crea ni es destrueix, sols es transforma. Einstein perfeccionà l’enunciat expressant-lo d’aquesta manera: la massa relativista equivalent —el total de massa i energia— es conserva sempre. Doncs bé, la llei Lomonosov-Lavoisier es podria aplicar a l’economia: els diners ni es creen ni es destrueixen, sols canvien de mans (amb una matisació: es poden multiplicar en mans dels banquers, ja ho hem vist). Si aplicàrem el principi de la conservació de la matèria a la situació econòmica actual, entendríem millor el que està passant. Fa l’efecte, per exemple, que desapareixen molts diners dels particulars, de les llars, de les empreses, de l’Estat (que veu com augmenta a poc a poc el seu dèficit fiscal). ¿Es destrueixen realment aqueixos diners? No. Canvien de mans. ¿I a quines mans van a parar? A mans de bancs, fons d’inversió, especuladors financers... Van a parar a mans de gent que es fa immensament rica. ¿I ningú no pot ficar fre a la situació? ¡Bona pregunta!

Montesa aposta pel medi ambient

Fa uns dies, vaig llegir —no recorde on— la següent notícia: «Un antic enginyer de Fórmula 1 crea un cotxe que circula amb motor d’aire comprimit». Les seues especificacions causen sorpresa: cinc places, 300 km d’autonomia; 105 km de velocitat màxima; zero emissions (damunt, l’aire que expulsa el motor, a 15º de temperatura, pot ser reutilitzat per a climatitzar l’habitacle). Es tracta —ja es veu— d’un cotxe idoni per a circular per ciutat. La seua carrosseria, de fibra de vidre, molt lleugera, va enganxada —no soldada— al xassís, i porta un processador que s’encarrega de gestionar els llums i l’engegada del motor. L’operació d’omplir el dipòsit d’aire només dura tres minuts, si es realitza en una estació de servei proveïda dels aparells adients. La nota informativa concloïa així: «S’ignora si el vehicle podrà comercialitzar-se; no agrada ni a les grans multinacionals de l’automòbil ni a les companyies petrolieres.» En altres paraules: les petrolieres podrien negar-se a instal·lar en les seues estacions de servei els compressors necessaris per a subministrar l’aire comprimit. ¿Molesta algú més, el nou vehicle?

¡A les autoritats estatals! Els estats ingressen molts imposts per la gasolina (la meitat del que paguem per omplir el dipòsit del nostre cotxe són imposts). Si es generalitzés l’ús de vehicles d’aire comprimit, l’Estat deixaria de percebre uns ingressos ben quantiosos. (Ja se sap que la fiscalitat indirecta —que paguen per igual rics i pobres— és enorme a les nostres contrades.) Conclusió: encara tardarem a veure els nostres carrers plens d’automòbils realment ecològics. Vaig recordar tota aquesta interessant història de l’aire comprimit mentre llegia altra notícia que ens toca de més a prop. Resulta que un dels pobles més bonics de la nostra comarca, Montesa, vol desafiar el cessament d’ajudes a les energies verdes i renovables. Molts de vostès sabran que el govern ha decretat la suspensió de primes i subvencions a les inversions en aquest tipus d’energies. Segons el ministre d’Indústria, ni l’actual crisi econòmica, ni l’excés de producció d’energies renovables, ni la distorsió que provoquen les primes en el desfasament tarifari elèctric justifiquen el manteniment de les ajudes a noves instal·lacions.

Doncs bé, malgrat aquesta suspensió d’ajudes, l’alcalde de Montesa, Juan García Cerdà, anunciava fa dues setmanes que el seu equip municipal, format per Compromís i PSOE, projecta instal·lar una planta solar de 50.000 m² als afores de la població. (És curiós: uns edils aposten pel medi ambient, i altres —els de Llanera, posem per cas— per la immundícia.) Sembla que una empresa privada s’ha ofert a executar el projecte de Montesa. El seu consistori hauria de facilitar sòl municipal, però rebria, en canvi, certes contrapartides: llocs de treball, ingressos suplementaris a les arques municipals... El projecte resulta cridaner. Els elements necessaris per a la planta —plaques i, sobretot, acumuladors—, que ja eren cars quan estaven subvencionats, són ara caríssims. Precisament, els preus prohibitius d’aqueixos elements dissuadeixen molta gent d’instal·lar-se plaques solars, que tindrien almenys dos avantatges: possibilitat d’autoconsum elèctric i venda de l’excedent a les companyies elèctriques.

I clar, sorgeixen vàries preguntes: ¿Considera la hipotètica empresa adjudicatària que el projecte de Montesa és rendible? ¿Per què retira el govern central les ajudes a un sector que afavoreix la innovació, la creació de treball i la reducció d’emissions? ¿Per què vol prorrogar, en canvi, la vida útil de les centrals nuclears? La resposta és ben fàcil: perquè l’autoconsum no agrada a les elèctriques. ¿Se’n recorden del cotxe d’aire comprimit? La seua comercialització no interessa ni a les petrolieres ni a l’Estat. Doncs igual passa amb les energies renovables: el càrtel de les companyies elèctriques tem perdre una porció del pastís, i l’Estat no vol renunciar a l’IVA que carrega sobre cada quilovat que consumim a les llars, a les empreses, a les escoles... Les nostres autoritats no estan interessades a propiciar l’aparició de minifundis o iniciatives autònomes al sector de les renovables, perquè això els llevaria molts ingressos i els obligaria a inventar-se noves fórmules de tributació indirecta. ¡Per si encara no en tenim prou!

(publicat a Levante-EMV, el 05/05/2012)

XXII Trobada de la Costera

Qüestió de lògica

Assistim bocabadats, des de fa moltes setmanes, a l’allau de propostes i acudits relatius al copagament dels serveis públics —repagament—, que van llançant de manera gradual els membres del Govern. Les últimes novetats afecten al transport. El secretari d’Estat de Comerç, Jaime García-Legaz, es preguntava en veu alta si és just que tothom haja de pagar les autovies, circule o no per elles. Tot seguit, es mostrava partidari d’establir un peatge. «D’aquesta manera, les pagaran només els usuaris», concloïa. Doncs bé, jo també em faig una pregunta: ¿Per què he de pagar imposts si hauré d’abonar després una taxa, un cànon o un peatge quan haja d’utilitzar determinats serveis? Suposem que jo fos un ultraliberal de l’Escola de Chicago —cosa que, la veritat, resulta un poc patètica per a un assalariat—:  si aquesta estratègia de repagament va a generalitzar-se, voldria que Hisenda em declarés exempt de l’IRPF i que no tornés a detraure’m de la nòmina ni retencions, ni cotitzacions, ni quotes. Ja pagaria jo, de la meua butxaca, els serveis públics, quan els hagués de menester. (Em limite a aplicar la lògica de l’alt càrrec del Ministeri d’Economia.) Això sí, a la llarga, aquest país podria acabar equiparant-se a qualsevol d’aqueixes repúbliques centreafricanes en què ningú no paga imposts.

Encara no està dita l’última paraula

Nicolas Sarkozy està malalt, però no mort. ¿Morirà finalment? ¡I tant! Tots hem d’estirar la pota un dia o altre. La qüestió és saber quan es produirà el nostre traspàs. La defunció política de Nicolàs podria esdevenir-se el pròxim cap de setmana. Però encara no està dita l’última paraula. La gran incògnita que ningú no pot aclarir en aquests moments és el comportament de l’electorat ultradretà de Marine Le Pen. La líder del Front Nacional ha dit que votarà en blanc. Li encantaria veure estavellat el petit gran home; així, ella es podria postular com a líder de tota la dreta francesa de cara a les pròximes legislatives. Però no està clar que els seus electors vulguen propiciar una victòria del candidat socialista. Per això, durant els últims dies de campanya, Sarkozy ha virat cap a l’extrema dreta en temes com la immigració o la seguretat ciutadana. «De perduts, al riu», fa la dita. Esperem que finalment no se n’isca. Només pensar en un Sarkozy obligat a complir les promeses d’última hora ja fa feredat. Els més optimistes diuen que no les portarà a cap, en cas de guanyar el proper diumenge. Jo no ho tinc tan clar; s’arriscaria a una derrota en les legislatives —per incompliment de la seua paraula. Les enquestes el donen per mort i soterrat, però aqueixes mateixes enquestes van ser incapaces de detectar el vot ocult del FN en la primera volta. En fi, ¡toquem ferro!