dimecres, 2 de juny de 2010

L’economia de casino

Durant un temps, un bitllet —de mil pessetes emès pel Banc d’Espanya, posem per cas— duia la següent llegenda: El Banco de España pagará al portador la cantidad de mil pesetas. Eren temps d’un sistema monetari basat en el patró or. Teòricament, si hom es presentava al banc amb un feix de bitllets, li havien de donar a canvi, en monedes o en lingots, or o qualsevol metall preciós equivalent —plata, per exemple— pel valor facial que mostraven els paperets. El 1944, a la conferència de Bretton Woods, es va introduir una modificació: es fixà el valor de dues divises, el dòlar i la lliura esterlina, d’acord amb una determinada quantitat d’or, de manera que els bancs centrals dels diferents països també podien garantir el valor de canvi de les monedes respectives amb reserves de les esmentades divises. Tot això es va acabar, però, en 1971.

Com funcionen ara les coses? El preu de cada divisa és determinat per les forces del mercat —el denominat sistema de lliure flotació— o és fixat pel govern —cas del iuan xinès—, i n’hi ha vàries divises (euro, ien, iuan, rupia) que es disputen amb el dòlar el paper de reserva. Com ha dit algun economista, vivim, per tant, en una economia de casino. En aquest sistema, els bancs juguen un paper molt important: creen diners. Quan nosaltres dipositem diners en un banc, aquest només està obligat a reservar una part del mateix; la resta pot destinar-la a diferents operacions. El percentatge de diners que el banc ha de reservar per llei és el denominat coeficient de caixa. A la zona Euro aqueix percentatge, que el fixa el Banc Central Europeu, és en aquests moments del 2%. Els bancs només conserven una part de les seues reserves a la caixa, per a operacions diàries; la resta, la mantenen dipositada al banc central del seu país.

S’ha de dir, a més, que les sucursals bancàries, per mesures de seguretat, intenten no tenir grans quantitats de diners en efectiu. De fet, retirades d’efectiu per un import elevat —d’uns 4.000 a 6.000 euros— s’han de demanar amb antelació, per tal que la sucursal prepare els diners. Quins efectes té el coeficient de caixa a l’economia? La resposta està a l’efecte multiplicador dels diners. Si el coeficient obliga el banc a reservar només un 2% d’allò que ingressa, què passa amb l’altre 98%? Que pot disposar d’ell al seu antull, bé que generalment el presta a altres persones físiques o jurídiques, produint-se així el denominat efecte multiplicador dels diners. Si partim del fet que les persones gastaran allò que han rebut prestat i que els perceptors de les quantitats gastades les ingressaran en un banc, arribem a la conclusió que els diners es multipliquen.

Anem a explicar-ho amb un exemple molt fàcil d’entendre. Suposem que no hi ha efectiu al mercat i que, de sobte, el Banc Central Europeu decideix lliurar un milió d’euros a una societat. La societat que rep el milió adquireix un solar per aqueix import. El venedor del solar ingressa el milió en un banc —que, com hem vist, està obligat a conservar el 2%—. L’entitat presta els 980.000 euros de què pot disposar lliurement. El perceptor del préstec compra una nau industrial per 980.000 euros. El venedor de la nau ingressa els 980.000 euros al banc. El banc es reserva el 2% i presta el 98% restant (960.400 euros) a una cadena comercial. Amb els 960.400 euros, la cadena compra equips electrònics. El fabricant ingressa els 960.400 euros al banc. El banc es queda el 2% i presta la resta (941.192 euros). I així successivament. Si sumàrem les quantitats dipositades, les prestades i els coeficients de caixa, veuríem com va multiplicant-se el milió .

Al mercat ja no hi ha sols el milió d’euros de la primera societat; també hi ha els 980.000 del venedor de la nau dipositats al banc i els 960.400 que ha rebut el fabricant d’equips electrònics... Els diners creats d’aquesta manera es denominen diners bancaris. L’efecte multiplicador dels diners bancaris ve determinat per la següent fórmula: 1 / coeficient de caixa —per a la zona euro, 50 = 1/0,02—. Dit en altres paraules: quan el Banc Central emet un milió d’euros, els altres bancs acabaran creant, realment, cinquanta. I clar, aquesta capacitat del sistema bancari de multiplicar els diners disponibles al mercat s’assembla molt a una estafa piramidal. En realitat, està treballant amb apunts comptables, és a dir, amb diners que tenen una existència merament virtual. La diferència rau als mecanismes de regulació; ha d’haver un control sobre els coeficients de caixa, els riscs que poden assumir els bancs, la diversificació d’actius i els fons de garanties. Només aquestes regulacions distingeixen el funcionament dels bancs de les estafes piramidals. Per això crema la sang que els treballadors acaben pagant sempre els vidres trencats de l'especulació financera. Això sí, per a mala sang , la de Daniel Cohn-Bendit al Parlament Europeu!

1 comentari:

Superagent Pardo ha dit...

Allò que més m'ha cridat l'atenció és la tranquil·litat amb què tothom se l'escolta. Si un discurs com aquest hagués estat pronunciat al parlament espanyol, l'aldarull, la cridòria, els cops i els insults hagueren pres dimensions siderals.