dissabte, 28 de setembre de 2019

Dana o gota freda, ¡tant se val!

Començà sent tempesta, tempestat, temporalada o temporal. Més endavant passà a borrasca, però aquest terme es quedava curt quan la intensitat o les dimensions del fenomen meteorològic eren colossals. Aleshores aparegué l'expressió "gota freda". En sentir-la, totes les persones de seny adoptaven posat de preocupació i prenien unes mínimes mesures de precaució, com ajornar els trajectes en cotxe, tornar aviat de la serra o el camp, proveir-se de queviures, llanternes... Tanmateix, això de la gota freda va caducar aviat. ¿Per què? ¡Ves a saber! Potser era difícil d'entendre el significat. Segons el diccionari, la gota freda és una «depressió atmosfèrica freda les característiques de la qual s’originen en la circulació de la troposfera mitjana». ¡Mare meua! A mi, la combinació dels dos vocables, "gota" i "freda", em recordava altres expressions: gota xinesa, suor freda, suar la gota negra... En fi, siga com siga, va aparèixer una denominació nova: ciclogènesi explosiva. Aquesta sí acollonava —perdó per l'expressió grollera—, perquè estava emparentada amb la Bíblia (el Gènesi), els ciclons i, encara pitjor, les explosions. ¡Quina por!

Bé, haurem d'oblidar tot aquest vocabulari i acostumar-nos a l'acrònim dana (sigla de depressió aïllada en nivells alts). ¡Manies de meteoròlegs, que volgueren retre homenatge a un dels seus, Francisco García Dana! Aquest fenomen s'esdevé quan el corrent polar en jet, que es desplaça veloçment cap a l'est, experimenta ondulacions i curvatures que aïllen part de la circulació. Es forma una mena de bossa que queda fora del corrent. Com és molt freda, quan arriba a llocs en què hi ha, tant en superficie com en altura, humitat i temperatures càlides, es produeix una gran condensació que provoca pluges torrencials. De l'11 al 15 de setembre, el centre i el sud del País Valencià van patir, per tant, els efectes greus d'una dana terrorífica. Segons l'Agència Estatal de Meteorologia, des de 1879 —fa 140 anys— no es produïa un episodi tan catastròfic. Però no ens hem d'enganyar. Els valencians de peu tenim molta experiència en tempestes. Quasi totes les tardors en porten alguna. «Al meu país, la pluja no sap ploure; / o plou poc o plou massa. / Si plou poc, és la sequera. / Si plou massa, és la catàstrofe», canta Raimon. ¿Ho saben els polítics?

Sembla que no. Conselleries, diputacions, confederacions hidrogràfiques i ajuntaments s'obliden de netejar els llits fluvials, de crear defenses (motes, dics, canalitzacions) i mantenir-les en bon estat. Les autoritats s'afanyaren, això sí, a visitar les zones afectades per les inundacions. Davant els micròfons, prometeren ajudes abundants als damnificats. El president de la Generalitat parlà d'un Pla Marshall. (¡Ha! Resulta inevitable recordar la pel·lícula Bienvenido, Mister Marshall, de Luis García Berlanga.) En altres paraules: el contribuent pagarà els danys. La factura no serà barata; les cures sempre ixen més cares que les mesures preventives. Per altra banda, és possible que continue construint-se en zones inundables. Molts especialistes venen anunciant que la freqüència i la intensitat de les gotes fredes no faran sinó augmentar a causa de l'escalfament global i l'alteració de les condicions atmosfèriques. Ningú no s'estranyarà si la llera del Clariano es torna a desbordar i el barri ontinyentí de Cantereria segueix petrificat al seu lloc de sempre.

És incomprensible que s'autoritzés la construcció de cases en una cota tan baixa. S'edificaren en zona inundable, al costat mateix del riu. Pregunta forçosa: ¿pensa fer res sobre això, l'autoritat municipal d'Ontinyent? ¡Hum! Ja van finir les sessions fotogràfiques amb Pablo Casado, Vicent Soler, Ximo Puig... (Hom descomptava que l'alcalde s'anava a retratar amb visitants il·lustres.) Ara toca estudiar mesures que solucionen el problema de manera definitiva. Podria desocupar-se la zona inundable. S'ha fet anteriorment en altres llocs —després de la riuada de 1982, posem per cas. Potser calga construir un barri nou en una cota més alta, per a recol·locar el veïnat de Cantereria. ¿Que això costa diners? Sí. I la reparació d'infraestructures i l'ajuda a institucions i particulars, després d'una dana, també. (La pèrdua de vides és irreparable.) Entretant, el soroll mediàtic que provoquen la investidura fallida i la convocatòria d'eleccions ha tapat els ecos de l'última tempesta, o ciclogènesi, ¡o el que siga! Al novembre, podríem tenir gota freda electoral.

(publicat a Levante-EMV, el 028/09/2019)

dimecres, 25 de setembre de 2019

¿Acuitar o polsar?

A partir d'ara, Ernesto Valverde, entrenador del Barça, haurà de tenir molta cura amb el llenguatge. Dir als seus jugadors que apreten podria ser interpretat com una incitació a detonar bombes, com una inducció al terrorisme. «Apreteu i féu bé d'apretar», va dir Quim Torra als CDR. Qualsevol persona assenyada entén perfectament què volia dir el president: «Esteu pressionant [el govern i els partits] i féu bé de pressionar.» Utilitzà un barbarisme, més concretament un castellanisme; el mot apretar no existeix al diccionari de la llengua catalana. En castellà, algunes de les accepcions del verb apretar són exigir a una persona mucho esfuerzo en la tarea que realiza (el maestro aprieta mucho a sus alumnos), aumentar o hacer más intenso el esfuerzo (apretó en los estudios i sacó muy buenas notas, el equipo siguió apretando y creando continuas ocasiones de gol). Els equivalents catalans són acuitar, pressionar, estimular, incitar. Doncs bé, alguns polítics i mitjans informatius espanyols van traduir apretar per polsar. Segons ells, al president de la Generalitat li semblava bé que els CDR polsaren botons de detonadors o, dit amb altres paraules, que practicaren actes terroristes. Aquesta manera d'agafar el rave per les fulles podria resultar molt graciosa, però ha desembocat en la detenció de set persones acusades de rebel·lió i terrorisme. ¡Poca broma!

dilluns, 23 de setembre de 2019

Procurar el bé del partit

Després del gran fracàs de les negociacions per a formar govern, ha calgut convocar noves eleccions. Els ciutadans assistim perplexos a una guerra ferotge entre dos relats oposats que tracten d'adjudicar la culpa del fiasco a algun dels antagonistes principals involucrats en els fets. Es fan servir raons amb pretensió d'arguments que no entren en realitat al cor de la qüestió. ¿Quins són els veritables motius pels quals no hi ha hagut entesa entre PSOE i UP. Es diu que l'Ibex 35 i els barons del partit socialista han clavat la lliçó a Sánchez, o que Iglesias ha pecat d'immaduresa palmària, o que els dos líders polítics es tenen una aversió insuperable. Pot ser. Però caldria parar esment en altres possibles motius del fracàs. Em sembla que el principal és la lluita per l'hegemonia a l'espai polític de l'esquerra. Dit d'altra manera: la batalla per la supervivència. Per al PSOE, sobreviure no és una futilitat. El partit, fundat fa 140 anys, s'ha convertit en una maquinària enorme amb seus locals sovint llogades, nombrosos treballadors i càrrecs orgànics que anirien a l'atur si l'organització col·lapsa, un patrimoni immoble connsiderable que costa de mantenir, deutes amb els bancs...

Els partits han de defendre unes idees i els interessos de la classe social que representen. Ara bé, quan assoleixen unes dimensions enormes, esdevenen corporacions que tracten d'evitar la fallida. Per altra banda, els bons resultats electorals tenen dues compensacions: la col·locació dels seus militants en càrrecs institucionals i la percepció de més subvencions públiques i contribucions privades. Durant les setmanes transcorregudes des del 28 d'abril, la cúpula dirigent del PSOE s'ha degut plantejar un dilema: ¿servir els interessos de la ciutadania o procurar el bé del partit? Supose que, des de la seua òptica, triturar UP era preferible, fins i tot a costa de convocar unes eleccions de resultat incert. Ha prevalgut l'interès de partit. Jo tinc un dubte. Quan van oferir a UP, el 26 de juliol, una vicepresidència i tres ministeris en un govern de coalició, ¿havien tingut un moment de debilitat o sospitaven la reacció de Iglesias i els seus? UP desaprofità una ocasió que potser no torne a presentar-se mai. Tres podrien ser les explicacions: ignorància supina, por de ser soci minoritari del govern o confiança excessiva en la capacitat de pressió als socialistes.

S'ha repetit fins a dir prou que el PSOE és un partit de dretes. Ho amollen sobretot els portaveus dels grups situats a l'esquerra dels socialistes. Ara bé, ¿algú pensa seriosament que és possible formar avui una alternativa d'esquerres sense el concurs del PSOE? Certament, aquest partit, tot i ser progressista en assumptes socials i d'igualtat, forma part de l'establishment. Per això sent la temptació d'acceptar les receptes del sistema —en matèria econòmica, per exemple. Però dir, com s'ha dit, que UP havia d'estar al govern per a vigilar de prop els socialistes no era la millor manera d'inclinar-los cap al consens d'esquerres. La retòrica i el llenguatge teatral —No podria dormir por las noches con UP en el gobierno, va dir Sánchez— adornen una realitat evident: els projectes polítics d'uns i altres discrepen en qüestions fonamentals (fiscalitat, pensions, marc laboral, habitatge, regulació energètica, conflicte amb Catalunya...). L'estabilitat del govern no estava garantida, doncs. Les dissensions i les escaramusses entre socis hagueren estat contínues. ¿Justifica això la falta d'entesa? Des del meu punt de vista, ¡no! Ambdós tenen molt a perdre.

Cal recordar que el PSOE havia aconseguit majoria absoluta al Senat, cosa que no s'esdevenia des de 1996.) Amb noves eleccions, UP corre el risc d'allunyar-se encara més del seu objectiu estratègic, el sorpasso al PSOE. UP podria haver controlat l'executiu des del parlament, evitant el risc de desgast que solen experimentar els socis minoritaris dels governs de coalició. Però hi ha sobretot el perill de desmobilització del votant d'esquerres, fart de les estratègies partidistes. Els dirigents de PSOE i UP tenien l'obligació de llimar les seues diferències. El PSOE ha decidit d'apostar. Les apostes, ja se sap, es guanyen o es perden. Es dóna una segona oportunitat a la dreta. Jo pense que la millor opció era formar el govern de coalició. A més, si el soci minoritari sol sortir-ne malparat, ¿quina por tenia Sánchez? A la llarga, per a bé o per a mal, només se sol recordar el nom dels presidents de govern. ¿Algú sap qui era el ministre de Justícia de Rodríguez Zapatero que presentà al parlament la proposició de llei per a legalitzar el matrimoni homosexual? ¿Ningú? Llavors, ¿quin era el problema del PSOE per a formar govern amb UP? ¡La por a perdre l'hegemonia!

dissabte, 14 de setembre de 2019

Efecte papallona

Giuseppe Grezzi, portaveu de Verds Equo, un dels grups que formen la coalició Compromís, deu ser el regidor més conegut del cap i casal. Ostenta quatre càrrecs al consistori de la capital: la coordinació de l'Àrea de Mobilitat Sostenible i Espai Públic i les delegacions de Mobilitat i Infraestructures per al Transport Públic, Platges i Qualitat Acústica i de l'Aire. És un home amb molta determinació. A Xàtiva, posem per cas, es van dedicar temps, reunions, debats i estudis a redactar un pla de mobilitat que encara no ha donat massa fruits visibles —i potser no els done mai, atès que el nou regidor responsable d'aplicar-lo sembla discrepar dels redactors en algunes qüestions clau. Grezzi començà a concretar les seues propostes des del minut zero de l'anterior període municipal. Esdevingué la bèstia negra de la dreta. Durant la campanya de les passades eleccions, PP i C's feren bandera de llur oposició als carrils bici. Tanmateix, el resultat electoral mostra que molts veïns estan d'acord amb Grezzi. Jo, que no visc a la capital, li done la raó amb matisos. Crec que els problemes de mobilitat sostenible no s'estan abordant de manera global.

Augmenta el nombre de ciclistes, però no minva prou el d'automobilistes. En realitat, el trànsit a València és una embrolla. Fa la sensació que s'actua sobre la marxa. Podem posar exemples. Fins al mes passat, els vehicles que s'incorporaven a Germanies procedents del carrer Gibraltar podien girar a l'esquerra en la cruïlla de Grans Vies i Russafa. S'hi produïen enormes embussos, perquè aqueix carrer només comptava amb un carril lliure. Els altres dos s'havien reservat per a bicicletes i transport públic. ¿Solució? Prohibir el gir a l'esquerra i obligar a seguir per Marqués del Túria fins a trobar una intersecció que permeta passar a l'altre costat de la zona enjardinada central. En Itàlia —Grezzi és oriünd de Vico Equense, vila de l'àrea metropolitana de Nàpols—, tenim exemples d'algunes ciutats, com ara Ferrara, que han vedat als cotxes el trànsit de pas pels centres històrics, que sols poden travessar bicis i autos de residents i serveis. Això sí, es permet el pas d'automòbils per les eixamples. De moment, a València no està clara la distinció. Conduir per la ronda interior sense topar amb algun ciclista en les interseccions és, per tant, esgotador.

Es formen cues en alguns punts i s'ha d'anar molt alerta. La solució, pensaran vostès, és viatjar en tren a València. Sí, si tinguérem bons trens de rodalies. La línia C2 de Renfe és un desastre. A finals de juny, Vicent Álvarez, xativí, advocat i exmembre del Consell Valencià de Cultura, havia de presentar la seua obra Un temps i un país a la llibreria la Costera. No pogué; Renfe el deixà tirat a Catarroja. El 20 de juliol, dues membres del jurat del 65 Saló Local de Fotografia arribaren a Xàtiva amb una hora de retard. Havien pres un tren de la línia C2. El 19 d'agost, vaig tornar de Tbilisi (Geòrgia). El trajecte entre aeroport i Estació Nord el vaig fer en metro. Volia prendre el rodalies de les 18.23. Anunciaren per megafonia que s'ignorava l'hora de partença. A les 18.20, no tenia assignada via d'estacionament. Jo estava cansat. Em tocà comprar un bitllet de Talgo per tal d'arribar a ma casa com més aviat millor. Vingué setembre i continuaven els problemes de la C2: cinc trens cancel·lats en tres dies i múltiples retards als horaris d'eixida.


El balanç fiscal entre Generalitat i Estat és desfavorable per als valencians des de fa temps. Això significa que paguem amb els nostres imposts millors serveis per a altres autonomies. ¡Ésser cornut i pagar el beure! La solidaritat no pot justificar el tracte rebut; la renda per càpita dels valencians és inferior a la mitjana estatal. El dèficit fiscal crònic afecta les infraestructures del país —les relacionades amb la mobilitat entre d'altres. A ningú no pot estranyar que baixe la xifra d'usuaris de la línia C2. Sovint s'hi fa servir material mòbil antic. Els incidents, que estan a l'ordre del dia, dissuadeixen moltes persones de prendre el tren per a viatjar al cap i casal. El nombre de desplaçaments en cotxe continua sent, per tant, molt elevat. Malgrat les lleis de Murphy, pense sovint que no ens aniria pitjor si la Generalitat gestionés les actuals rodalies de Renfe. Almenys no heretaríem més unitats ferroviàries envellides retirades d'altres zones. En fi, ¿la caiguda de l'aire condicionat en un tren de la C2 pot crear un embús a Russafa? ¡Qui sap!

(publicat a Levante-EMV, el 14/09/2019)

dimarts, 3 de setembre de 2019

Girolamo Savonarola

El predicador dominicà Savonarola intentà reorganitzar la República de Florència sobre les bases d'un cristianisme radical. Organitzà la crema de nombroses obres d'art renaixentistes, de valuosíssims llibres antics —grecs i romans— o contemporanis —com ara les obres profanes dels grans escriptors Petrarca i Bocaccio—, d'objectes sumptuaris i de tot allò que considerava immoral, lasciu i ofensiu a Déu. Partidari de Carles VIII de França, provocà l'oposició dels seus enemics, els arrabbiati, sostinguts per Alexandre VI. Começà aleshores la crítica del papa, de la seua vida privada i la corrupció de Roma. De moment, Alexandre VI mirà de guanyar-lo amb magnanimitat i fins pensà de fer-lo cardenal. Savonarola obeí el papa Borja, que li prohibí de seguir predicant i dissolgué la congregació del dominicà, però aquest, en ser excomunicat, s'oposà obertament al pontífex. Declarà la invalidesa de l'excomunió (obtinguda subreptíciament pels arrbbiati, ensenyorits de Florència després de la mort de Carles VIII a Nàpols). Declarà nul·la l'elecció d'Alexandre VI i predicà la necessitat d'un concili. El papa perdé la paciència. El frare fou sotmés a dos processos per la senyoria de Florència, que li arrencà amb tortura declaracions de poc valor, i fou declarat heretge i cismàtic en un tercer procés davant dels comissaris apostòlics presidits pel lleidatà Francesc Remolins. Lliurat al braç secular, Savonarola fou penjat en la forca amb dos altres confrares. Les seues despulles, un cop cremades en una foguera, foren escampades pel riu Arno. Hom volgué evitar relíquies i una tomba a la qual pogueren pelegrinar els seus partidaris.