dissabte, 18 de març de 2017

Albaida en terres jordanes

El mes passat, vaig viatjar a Jordània. El Regne Haiximita depara moltes sorpreses. Tothom sol associar Jordània amb Petra, però el país àrab compta amb altres tresors. A Umm Qays i Jarash es poden visitar les ruïnes de les antigues Gadara i Gerasa, colònies romanes que pertangueren a la Decàpolis. (La capital del país, ‘Ammān, l'antiga Filadèlfia grega, també formà part d'aquella lliga de ciutats.) Les restes arqueològiques són espectaculars. Gerasa conserva quatre arcs de triomf, una plaça ovalada, el cardo maximus, dos decumani, dos teatres, hipòdrom, un macellum (mercat), temples dedicats a Zeus i Àrtemis, un nimfeu, dos banys i una col·lecció d'antigues esglésies bizantines. Des de Gadara es pot contemplar el llac de Tiberíades, o mar de Galilea, i el mont Hermon, on es troben les fonts del riu Jordà. ‘Ammān també conserva un teatre romà, restes de l'antiga acròpolis i una mesquita d'època omeia. En realitat, Jordània és "terra santa". Si les fronteres amb Israel no existiren, Palestina i Transjordània serien un tot indivisible.

Crist fou batejat per Joan el Baptista a la vora oriental del Jordà. El visitant del Regne Haiximita pot resseguir l'itinerari dels israelites que fugiren d'Egipte i marxaren cap a la Terra Promesa. La peripècia bíblica es narra a l'Èxode, segon llibre del Pentateuc. Els jueus travessaren el Sinaí i la mar Roja (la ciutat jordana d'Àqaba està a les seues vores) i pelegrinaren cap al nord a través del desert de Wadi Araba. Conqueriren la Transjordània. El mont Hor, on morí Aaró, està molt a prop de Petra. També es pot pujar al mont Nebo. Moisès contemplà des d'aquest cim, abans de morir, la terra de Canaan. (En dies molt clars, hom pot albirar la mar Morta, Cisjordània —amb la ciutat de Jericó i la vall del Jordà— i Jerusalem.) Seria Josuè qui emprendria la conquesta de Palestina. Al lloc en què suposadament fou soterrat Moisès hi ha un museu i un temple que conserven uns magnífics mosaics bizantins. Tot el conjunt està a cura d'una comunitat de frares franciscans. (A Jordània, també hi ha presència de cristians catòlics i, sobretot, ortodoxos.)

Els castells, bastits per romans, croats i àrabs, constitueixen altre atractiu per al turista. Qusayr ʽAmra, construcció d'època omeia, mostra unes estranyes pintures figuratives (els musulmans no solen representar figures animals o humanes). El castell d'al-Àzraq fou base d'operacions de Thomas Edward Lawrence durant la revolta àrab contra l'Imperi Otomà. El desert de Wadi Rum, molt a prop de la mar Roja, també està relacionat amb l'agent britànic; en 1962, hi fou rodada la pel·lícula Lawrence d'Aràbia, dirigida per David Lean. Els principals personatges foren interpretats per Peter O'Toole, Omar Sharif, Anthony Quinn i Alec Guinness. Escabussar-se en les aigües cristal·lines del golf d'Àqaba i prendre un bany a la mar Morta són altres al·licients del viatge. Però l'indret més magnètic de Jordània és, sens cap dubte, Petra, la capital dels nabateus, la ciutat roja, una de les meravelles del món antic. Hi destaquen les construccions excavades a la roca, com el Tresor, les tombes reials, el Monestir o Dayr i el teatre romà. El Siq, un estret congost entre parets verticals altíssimes, mena fins a la façana del Tresor (al-Khazneh).

El lloc impressiona, sobretot per la vesprada, quan molts turistes l'han abandonat. (Per causa de la guerra a Síria i d'un recent tiroteig davant el castell d'al-Karak, el nombre de visites a Jordània ha minvat dràsticament.) A quatre quilòmetres de la capital nabatea es troba la "Petita Petra". Poquíssima gent visita aquesta rèplica en miniatura de la germana gran. Els beduïns l'anomenen Siq al-Barid. Acostar-nos-hi ens procurà la darrera sorpresa: està situada en una contrada que es diu al-Baydā. Els seus penya-segats són blanquinosos, en contraposició al rogenc fosc i violaci que acoloreix les parets rocoses de Petra. Ben a prop de Xàtiva, tenim l'Albaida autòctona, el municipi que dóna nom a la nostra comarca veïna i al riu que penetra en la Costera per l'Estret de les Aigües. L'expressió àrab al-bayḍā (la blanca) fa referència al color blanc de les terres argiloses que volten la vila on van nàixer els artistes Josep Segrelles i Monjalés. ¡De l'Albaida valenciana a l'Albaida jordana! (Hi ha altres poblacions amb el mateix topònim en alguns països musulmans: Iran, Iemen, Síria, Líbia.) Com diu l'expressió popular, ¡el món és un mocador!













(publicat a Levante-EMV, el 18/03/2017)

dimecres, 15 de març de 2017

Contestador de l’hospital psiquiàtric

Gràcies per telefonar a l'Institut de Salut Mental, l’organització més sana per als seus moments de bogeria. Si vostè és obsessiu compulsiu, prema repetidament el número 1. Si és dependent, demane a algú que prema el número 2. Si té múltiples personalitats, prema el 3, el 4, el 5 i el 6. Si vostè és paranoic, com que nosaltres ja sabem qui és, sabem què fa i què vol, espere en línia mentre localitzem la seua telefonada. Si pateix al·lucinacions, prema el número 7 en el telèfon gegant de colors que vostè —i només vostè— veu a la seua dreta. Si és esquizofrènic, pare atentament l'orella; una veueta interior li indicarà quin número ha de prémer. Si és vostè depressiu, no importa quin número marque; res no aconseguirà traure'l de la seua situació lamentable. Si pateix d'indecisió, deixe el seu missatge després d'escoltar el to, o abans del to, o després del to, o durant el to... En tot cas, espere el to. Si té vostè l'autoestima baixa, penge, per favor. Tots els nostres operadors estan atenent persones amb problemes més importants que el de vostè. Ara bé, si la causa de la seua crisi és que votà Mariano Rajoy, ¡es fot i penja! Ací atenem bojos, no badocs!

dilluns, 13 de març de 2017

Connexió amb el més enllà


Com que no li era possible d'establir connexió des de l'interior del recinte sagrat,
prova d'aconseguir millor comunicació en la porta del temple.

dijous, 9 de març de 2017

Mocador al cap


Ara sovintegen les polèmiques sobre el vel de les dones musulmanes. Molta gent no ho sap, però hi hagué un temps en què estava mal vist a l'Europa cristiana que una dona ensenyés el monyo. Les fèmines havien de dur, per tant, un barret o un mocador al cap. Com que molts protestants eren iconoclastes, la producció pictòrica de tema religiós minvà als països europeus on havia triomfat la Reforma. Durant els segles XVI i XVII hi foren més populars la natura morta, el paisatge i la pintura de gènere. Proliferà el retrat, individual o col·lectiu, i les escenes quotidianes a l'aire lliure i en interiors, tant dels habitatges burgesos com de les seus dels gremis i les milícies cíviques. Frans Hals, Vermeer o Rembrandt sobresortiren en l'època. En aquestes pintures apareixen moltes dones amb mocadors al cap.

diumenge, 5 de març de 2017

L’infern

Es troben Rajoy, Merkel i la reina d’Anglaterra a l’infern. Merkel demana permís al diable per a fer una trucada a Alemanya, perquè vol saber com està el país després de la seua partida. El diable li concedeix el permís i Merkel parla durant dos minuts. Al penjar, el dimoni informa que el cost de la trucada són tres milions d’euros. Merkel els paga. Llavors, la reina d’Anglaterra també vol fer una trucada. Després de parlar cinc minuts, el diable li passa un compte de deu milions de lliures. En fi, Rajoy no va a ser menys. Demana permís per a trucar. Vol saber com està la pell de brau. Parla durant tres hores. Quan penja, Lucífer li diu que la trucada ha costat vint-i-cinc cèntims. Mariano es queda bocabadat. Com que el cost de les trucades de les dues dones havia estat tan elevat, pregunta per què és tan barat cridar a Espanya. El diable li contesta: «Mira, barbut, atesos els retalls als hospitals públics, la quantitat de parats, els problemes educatius, la Gürtel, l’emigració del jovent, la falta de justícia, la impunitat i la corrupció dels polítics, la llei mordassa, el desgovern, les manipulacions, el cas Bárcenas, les mentides, el rescat de Bankia, els acudits d’Esperanza Aguirre, els desnonaments, Soraya, Cospedal, Aznar, FAES, les aventures del rei emèrit, la llibertat sense fiança de Rato i Urdangarín... Espanya és un infern. I d’infern a infern, la trucada és local. ¡Només cobrem l’establiment de trucada!»

dissabte, 4 de març de 2017

Cosins germans

Que llur identitat cultural és una gran desconeguda no constitueix cap novetat per als valencians més lúcids. Ho vaig poder comprovar el passat dia 7 de febrer. Invitats per un grup de socis, un amic meu i jo vam estar aquell dia a l'Ateneu Barcelonès, institució fundada en 1860. La seua seu és el Palau Savassona, emplaçat al carrer de la Canuda, a escassos metres de la Rambla de Canaletes. Entre les personalitats més il·lustres que n'han ocupat la presidència destaquen Àngel Guimerà, Valentí Almirall, Lluís Domènech i Montaner, Joan Maragall, Pompeu Fabra, Lluís Nicolau d'Olwer, Eduard Fontserè o Heribert Barrera. Actualment, la institució és presidida per l'historiador Jordi Casassas. El motiu de la nostra estada a l'Ateneu Barcelonès era pronunciar-hi sengles xerrades, titulades genèricament "País Valencià, aqueix desconegut", i participar al col·loqui posterior. Impressiona molt seure en les poltrones d'una institució més que centenària per a dirigir-se a un auditori format per persones que estimen la cultura comuna. Tanmateix, vam descobrir que els nostres oients tenien un coneixement molt superficial dels valencians.





Ja sabíem que el nostre país projecta cap a l'exterior una gran quantitat de tòpics: la paella, les falles, el sol... En realitat, hi ha un enorme desconeixement sobre la nostra realitat lingüística, la nostra geografia, la nostra història i el nostre patrimoni. Però constatar que també som uns grans desconeguts per als nostres germans —o cosins, no sé— de Catalunya causa estupefacció. Recorde una anècdota succeïda en un viatge per la Rioja. Uns quants valencians esperàvem que s’obriren les portes de la catedral de Calahorra. Un home major també esperava assegut en un pedrís. En sentir-nos parlar la nostra llengua, preguntà: ¿Qué, catalanes? Un viatger li contestà: No. ¡Valencianos! L’home féu: ¡Bueno, primos hermanos! La nostra dreta blavera, conscient que la llengua és un lligam molt fort que podria unir totes les contrades de parla catalana —o valenciana, tant se val— s'ha dedicat des de la Transició a fomentar la divisió i el particularisme lingüístics. Sense anar massa lluny, en gener, el grup popular presentà a les Corts Valencianes una proposició no de llei que definia català i valencià com a llengües totalment distintes.

De fet, açò de la divisió lingüística ja és un clàssic dels peperos quan vénen eleccions o quan les enquestes els donen uns índexs de popularitat molt baixos. La realitat és que molts valencians —potser, més de la meitat— no comparteixen aquestes tesis, tenen molt clara la unitat de la llengua. Si la majoria social valenciana pensés altrament, l'estratègia de les hosts peperes seria sobrera. És més, com el valencianisme polític ha assolit, per fi, en les darreres cites electorals, una presència institucional insospitada, el nerviosisme s'ha instal·lat entre la gent del PP. Però molts cosins catalans es pensen que d'Ulldecona en avall tots som anticatalans. Els valencians tenim una història desconeguda. Quan es diu que som tous, s'oblida que, en èpoques passades, donàrem mostres de caràcter indòcil. (Recordem la resistència dels xativins en 1707.) Molts catalans ignoren qui fou Jaume d'Urgell i on està soterrat. Personatges de transcendència universal, com els Borja, han estat silenciats o desprestigiats amb llegendes negres.

Els forans solen tenir una idea molt superficial del nostre país. Se'n sap ben poc dels territoris de l'interior valencià. S'ignora que viles i ciutats com Morella, Xàtiva i Oriola —i encara moltes altres poblacions— compten amb un enorme patrimoni històric i artístic. Es desconeixen els nostres paratges naturals: el Pou Clar, l'Estret de les Aigües i Cova Negra, la serra de Mariola... Compartim amb els nostres veïns del nord problemes d'infraestructures; hauríem de tenir un eix mediterrani que no existeix. També compartim problemes de finançament autonòmic. Tenim moltes coses en comú. En general, predomina allò que ens uneix sobre allò que ens separa. És incomprensible que una part minoritària dels valencians —especialment la dreta política i els seus acòlits— no vulga saber res dels catalans. Però també és incomprensible que molts catalans ignoren olímpicament el País Valencià. Les dades indiquen que les visites de turistes catalans són ínfimes. Amb raó diuen que les fronteres més impenetrables són les mentals.

(publicat a Levante-EMV, el 04/03/2017)