dissabte, 9 de març del 2024

La dona en l'art

La celebració d'actes relacionats amb la Diada de la Dona Treballadora —o Dia Internacional de la Dona— es prolongarà fins al 19 d'abril. Des de dilluns es pot visitar a la Casa de Cultura la "XV Exposició Dones Pintores", organitzada per Tyrius Xàtiva. Pintores i escultores existeixen des de milers d'anys abans de la nostra era. I no cal anar tan lluny en el temps; són perfectament coneguts els noms d'artistes medievals, renaixentistes, barroques, romàntiques... Em vénen al cap Hildegard of Bingen, Sofonisba Anguissola, Lavinia Fontana, Artemisia Gentileschi, Luisa Roldán, Henriette Lorimier, Rosario Weiss, Jane Nasmyth... El Museu del Prado guarda obres magnífiques de Sofonisba, Artemisia i Rosario. Però la dona, com ha passat als camps de la producció científica i literària, era sistemàticament bandejada de l'àmbit de la creació artística. L'ensenyament oficial va estar monopolitzat per les acadèmies durant els segles XVIII i XIX. Era molt difícil que les dones hi accediren. Si ho aconseguien, no podien cursar assignatures bàsiques com anatomia o composició. Això frenava les seues possibilitats de desenvolupament artístic. ¡Una injustícia!

Facen una prova. Entren a la Casa de l'Ensenyança, el nostre Museu de Belles Arts. Acull una col·lecció interessant de pintura, escultura, gravat... Trobaran peces medievals i renaixentistes —ben poques— i moltes obres dels períodes barroc i posteriors. Hi destaquen diverses pintures del taller de Ribera, els gravats de Goya, uns llenços excel·lents de Vicente López i creacions de José Guiteras, Santiago Rusiñol, José Benlliure, José Gutiérrez Solana, Joaquín Tudela... També estan representats els pintors contemporanis: Juan Francés, Manuel Boix, Antoni Miró. Intenten vostès trobar una obra amb signatura femenina. No ho aconseguiran. Algú dirà: «És un museu dedicat sobretot a artistes locals. Si els xativins han pintat i les xativines no...» Mmm. ¡Vés a saber si hauran existit pintores antigues de Xàtiva que no coneixem! Prenent com a referència el que s'ha esdevingut en altres llocs... El cas és que ara sí n'hi ha. (Fins al 15 de febrer es podia veure a la Casa de Cultura l'exposició "Del roig al violeta", de Fina Caldés, xativina d'adopció.)

Les dones començaren a fer-se lloc al panorama artístic a mitjan segle XIX. Així i tot, hagueren d'esforçar-se per mantenir aqueix lloc. Sorgiren astres rutilants. Berthe Morisot, posem per cas, fou l'artista plàstica més destacada del seu temps, una pintora que superava en audàcia els seus companys del moviment impressionista (Monet, Manet, Renoir, Degas...). No era l'única, però sí la millor. Tanmateix, història i crítica relegaren les dones a un segon pla. Van ser etiquetades com "artistes femenines", quan eren artistes a seques. Edma, germana de Berthe i també pintora —exposaven juntes a l'inici de les seues carreres—, hagué d'abandonar els pinzells en casar-se. Avui, ningú no dubta que Berthe fou una artista de primera fila. També resulta cridaner el cas de la sueca Hilma af Klint, feminista, teòsofa i pionera de l'art abstracte. Fins ara, el rus Vassili Kandinski figurava en totes les històries de l'art com el fundador de l'abstracció. Afirmava que la seua Erstes abstraktes aquarel, pintada en 1910, era la primera obra abstracta de la història. Ara sabem que Hilma af Klint ja havia executat una sèrie de pintures abstractes cinc anys abans.

Durant l'anterior període municipal, edificis històrics i espais públics de Xàtiva acolliren unes exposicions esplendoroses, dedicades a Andreu Alfaro, Artur Heras, Rafael Armengol i Manuel Boix, les quals van atraure nombrosos visitants a la ciutat. No sé si l'actual govern de coalició pensa repetir l'experiència. (La cosa no és fàcil; calen disponibilitat pressupostària i conformitat dels artistes.) Ara tocaria celebrar una magna exposició dedicada a alguna dona. I ja no s'hi val a dir que no hi ha excel·lents artistes valencianes contemporànies. Carmen Calvo és sens dubte una de les més brillants. En fi, el Dia de la Dona serveix per a recordar les diferències laborals i salarials, els sostres de cristall, el repartiment gens equitatiu de les cures als dependents, la violència masclista, les desigualtats en assumptes com la conciliació, l'educació, la salut i l'accés al poder polític o econòmic. Però altres camps solen passar més desapercebuts. Les pintores, les acadèmiques o les directores d'orquestra i de cinema s'han d'obrir camí en un món de mascles.

(publicat a Levante-EMV, el 09/03/2024)

dilluns, 4 de març del 2024

Dia per a recordar la desigualtat

El pròxim divendres se celebra el Dia Internacional de la Dona, bona ocasió per a reflexionar sobre com avança la igualtat a casa nostra. En 2023, Espanya fou el quart país de la UE amb major índex d’igualtat entre homes i dones, segons l'informe publicat per l'Institut Europeu per a la Igualtat de Gènere (EIGE). Només tenia per davant Suècia, Països Baixos i Dinamarca. Són notícies magnífiques. En 2012, un informe elaborat per l'ONG Social Watch, que mesurava diferències entre homes i dones en educació, salut, influència econòmica i poder polític, per a calcular la mitjana de desigualtat, col·locava Espanya, amb 81 punts sobre 100, a la part alta de la taula, en setena posició. Només Noruega, Finlàndia, Islàndia, Suècia, Dinamarca i Nova Zelanda estaven per davant. A nivell europeu, quan l'índex de l'EIGE començá a publicar-se, Espanya també ocupava la setena posició, però baixaria després a l'onzena. Ara, torna a estar amunt. (El Ministeri d'Igualtat atribuí la millora a l'existència del departament i a l'aposta decidida per lleis i polítiques igualitàries.) Les coses no rutllen igual a nivell global; España ocupava en 2023 el lloc 18 en una llista de 155 països. Havia retrocedit, per tant. En qualsevol cas, el nostre Estat es troba entre els vint del món més igualitaris. Com ja vaig dir en certa ocasió, va i resulta que la Plana, la Foia de Bunyol, la Costera o el Baix Vinalopó, contrades llatines i mediterrànies, estan més a prop del món escandinau —de països boreals com Noruega i Suècia— del que podíem imaginar. Quines coses! Quant als estats pitjor situats a l'índex de 2023, els últims de la cua eren República Democrática del Congo, Pakistan i Afganistan, el país amb la major bretxa de gènere de tot el planeta. En l'informe de l'EIGE, Romania és el país de la Unió Europea amb més desigualtat de gènere. Conclusió: encara h ha marge per a la millora.

divendres, 1 de març del 2024

¿Hauria de renunciar l'acta de diputat?

Tornen la corrupció i coses que ja sabíem. Estàvem assabentats, per exemple, que la corrupció és transversal; afecta tots els partits quan governen. Koldo, el qui era assistent de l'exministre José Luis Ábalos, aconseguí a través d'un intermediari que diverses administracions adquiriren mascaretes a Soluciones de Gestión, empresa propietat de Juan Carlos Cueto. Aquest personatge té un llarg historial judicial i vinculacions amb el PP. Anem a pams. En 2017, José de la Mata i Eloy Velasco, jutges d'instrucció números 5 i 6 de l'Audiència Nacional van obrir el mateix dia dues operacions, Trajano y Lezo; estaven unides per un nexe, Pablo González, germà del llavors president de la Comunitat de Madrid, Ignacio González. Pablo era director d'operacions de Mercasa, societat pertanyent al SEPI. Els dos germans saquejaven empreses públiques utilitzant com a cortina de fum l'expansió a l'estranger, principalment a Hispanoamèrica. La trama Lezo saquejà el Canal d'Isabel II. Per aquest motiu, Ignacio González acabaria ingressant en presó. Havia amagat a Colòmbia 5,4 milions d'euros. Però seguim amb les estranyes connexions.

I és que José Herrero de Egaña y López del Hierro, nebot d'Ignacio López del Hierro, marit de l'aleshores secretària general del PP, María Dolores de Cospedal, participà en Mercasa a través de la societat Ibadesa, de la qual era propietari. La trama Trajano guanyà 8,9 milions d'euros en negocis tèrbols. Anteriorment, en 2014, Pablo Ruz, jutge de l'Audiència Nacional, havia ordenat la presó preventiva de Cueto com un dels principals implicats en el cas Defex. Aquesta empresa amb participació pública vengué armes a Angola per 152 milions d'euros. Com que aquelles armes només havien costat 35 milions, subornadors i subornats es van embutxacar 117 milions, que acabaren en paradisos fiscals. Cueto està pendent de judici. Se li demanen 41 milions de multa i cinquanta anys de presó. I ves per on, en època d'Aznar, María Dolores de Cospedal era consellera de Defex. Al final, dos i dos sumen quatre. Però tornant al principi, també sabíem perfectament que la corrupció és inherent a la política. («La corrupció és sistèmica», es diu ara d'una manera més sofisticada.) Per tant, tots els controls i els filtres per a impedir-la són pocs.

Durant la pandèmia s'eliminaren controls i es van fer adjudicacions directes i contractes verbals per la necessitat d'aconseguir urgentment material sanitari en moments d'escassedat d'oferta i excés de demanda. El terreny estava adobat per als corruptes. Fins ara, només havien tingut rellevància el cas Medina i el cas Díaz Ayuso. Aquest, protagonitzat pel germà de la presidenta madrilenya, fou arxivat; la fiscalia europea no va trobar acreditat que el preu abonat per les mascaretes fos desproporcionat, ni que hagués patit cap increment indegut per la intervenció d'intermediaris. D'altra banda, sembla que Tomàs Díaz Ayuso va declarar a Hisenda el guany obtingut. En qualsevol cas, alguns periodistes —Manuel Rico, posem per cas— no han deixat de remarcar que caldria haver investigat molt més. ¿Coneixia o no coneixia, Isabel Díaz Ayuso, el negoci del seu germà? ¿Hi hagué tracte de favor per part del fiscal Alejandro Luzón? Tots aquests interrogants són pertinents, perquè el preu pagat per cada mascareta subministrada per la trama de Koldo fou inferior al pagat per cadascuna de les aconseguides per Tomàs Ayuso.

El cas Koldo hauria quedat en quasi res si els implicats hagueren declarat els guanys a Hisenda. Els amagaren. Per això se'ls acusa de pertinença a organització criminal, tràfic d'influències, blanqueig, suborn a funcionaris i delicte contra la Hisenda Pública. (¡Qui tot ho vol tot ho perd!) La cosa té més transcendència ètica i política que penal. De fet, el jutge Ismael Moreno els ha deixat en llibertat amb mesures cautelars molt lleugeres. De moment, José Luis Ábalos no té la condició d'investigat. La guàrdia civil no ha detectat cap conversa telefònica en què l'exministre recomane a responsables d'altres institucions la compra de les màscares oferides per Cueto. Però Ábalos té responsabilitat política. ¿Com va confiar en un personatge com Koldo? Empleat d'una empresa de seguretat, arribà a treballar en algun club de cites on es violaven els drets humans de les dones. Havia tingut problemes amb la justícia per apallissar dues persones, un adult i un adolescent en un camp de futbol. ¡Un socialista modèlic! Ábalos diu que li'l recomanà Santos Cerdán. Aquest afirma que advertí el ministre del perill de confiar en Koldo. ¿Qui diu la veritat?

I no oblidem l'estètica. ¿Un ministre del govern necessita un assistent personal? Això recorda la mili dels anys setanta, quan el capità tenia un assistent que li netejava les sabates i li feia serveis personals inclús fora de la caserna. Un ministre pot designar cap de gabinet i Secretaris d'Estat. No necessita guardaesquenes; l'Estat li proveeix d'escorta policial. Quant a secretària personal —o secretari— i xòfer, es poden triar entre els funcionaris. Resulta antiestètic això de l'assistent personal. Ábalos col·locà en organismes governamentals Koldo i la seua família (la seua dona fou secretària del ministre). En el pecat està la penitència. I després apareixen altres incògnites. ¿Sánchez ja sabia en 2021 que la trama Koldo estava sent investigada? Sembla que Hisenda havia detectat pagaments en metàl·lic que la guàrdia civil investigava. Que el PSOE obrís una auditoria interna no resulta massa versemblant; Àbalos fou secretari d'organització del partit fins a juliol d'aquell any. ¿Quin sentit tindria que un Pedro Sánchez coneixedor del cas permetés que Ábalos es presentés a les últimes eleccions generals com nº 2 per la circumscripció de València?

És més factible que el fracassat intent de moció de censura en Múrcia i les eleccions anticipades madrilenyes, que donaren la majoria absoluta a Isabel Díaz Ayuso, foren la causa de la pèrdua de confiança en Ábalos. En tot cas, hi ha opinions publicades per a tots els gustos. Alguns diuen que es volia garantir que l'exministre estiga aforat en cas d'acabar imputat; la causa seria vista pel Tribunal Suprem. Fins ara, la instrucció del cas Koldo està a càrrec del jutge Ismael Moreno de l'Audiència Nacional. Aquest antic policia nacional provoca recel; va arxivar un cas contra Falange, ficà a la presó els titiriteros, dóna classes a la Fundació Ramón Areces (instituïda pel fundador d'El Corte Inglés)... Com diu el refrany, tant se val morir refredat com constipat. A la sala segona del TS, l'exministre es trobaria amb el jutge Marchena i companyia. De tota manera, si existí sortida pactada, l'executiva del PSOE l'ha feta miques, a menys que tot siga pur teatre. ¿Hauria de renunciar l'acta de diputat? També s'escolten opinions dispars. Alguns creuen que el ja diputat del grup mixt és víctima innocent d'una purga decretada pel cap suprem i el politburó.

¡Expulsió pel bé superior del partit! Sánchez necessita un tallafoc. No n'hi haurà. Com ja s'ha dit adés, la corrupció afecta tots els partits, però no causa el mateix dany a l'esquerra que a la dreta. El PP ho sap i pensa utilitzar el cas Koldo, de manera ben hipòcrita, per a desgastar un govern que havia fet bandera de la lluita contra la corrupció. Jo no tinc formada una opinió definitiva. Provisionalment, només provisionalment, puc acceptar que Ábalos —ara un polític empestat—no s'haja enriquit amb les màscares, però crec que té responsabilitat, culpa in eligendo i culpa in vigilando. Dec ser de la vella escola. Dóna unes explicacions molt confuses. ¿Com s'explica que la banda de Koldo li clavés un gol per l'esquadra? U espera que els governants siguen desperts i atents. Ábalos hauria de renunciar l'acta. Si no sabia res, mal. Si sospitava i no escrutà, pitjor. I si fos còmplice.... El cas posa en un destret greu un govern d'esquerres agafat amb pinces que ha de lidiar amb el daltabaix gallec, el lawfare del TS, la llei d'amnistia, el malestar al sector agrari, l'austeritat que exigirà la UE, la consegüent conflictivitat social... ¡Mare meua! ¡Quin futur més negre!

dissabte, 24 de febrer del 2024

Miguel Alcocel Albert

El passat dia 4 moria Miguel Alcocel Albert. S'enduia amb ell un compendi de la història del segle XX xativí. Era fill de Rosa i Miguel, ferroviari d'Almansa destinat a l'estació de Xàtiva. En 2012, vaig escriure un article titulat La desmemòria històrica en què al·ludia el funcionari local traspassat sense citar-lo amb nom i cognoms. Me l'havia trobat per l’Albereda i m'havia dit: «Solc llegir les teues columnes. ¿Puc fer-te un suggeriment? Mai no has escrit res sobre la Llei 52/2007. Jo ho hauria fet si hagués pogut.» S'estava referint a la Llei de Memòria Històrica. Secretari de l'Ajuntament de Xàtiva fins a la seua jubilació, era llicenciat en Dret per la UNED —com jo, per una d'aquelles coincidències de la vida. Havia tingut la boca tancada durant bona part de la seua vida a causa de la por. El seu pare, comunista i afiliat a la CNT, havia patit les conseqüències de la derrota republicana en la Guerra Civil. Depurat primerament, seria readmès per Renfe; el règim franquista necessitava treballadors qualificats. Tanmateix, el ferroviari fou enviat forçosament —en realitat, desterrat— a Astúries, a on hagué de marxar amb tota la família.

El fill, nascut en 1936, creixé voltat per l'ambient opressiu de la postguerra. En 1945, la família tornà a casa. Amb 11 anys, Miguel es matriculà a l'Institut Josep de Ribera. En 1955, ja en possessió del títol de batxiller, oposità a una de les places d'auxiliar administratiu que oferia l'Ajuntament de Xàtiva. En plena dictadura, el fill d'un republicà represaliat tenia molt poques possibilitats d'aconseguir el treball; tot el peix estava venut. Però presidia el tribunal José Guerri, director de l'institut. Sembla que va dir: ¿Me habéis llamado para hacer el paripé? Una de las plazas ha de ser para Miguel Alcocel, un excelente bachiller. I fou per a ell. En 1966, esdevingué tècnic de l'escala superior de l'Administració General, també per oposició. Amb el final de la dictadura i l'arribada dels ajuntaments democràtics, el consistori presidit per Manuel Casesnoves nomenà Miguel Alcocel secretari accidental, ja que cap titular no ocupava la vacant. Jo vaig ser membre d'aquella corporació. A les oficines municipals hi havia funcionaris franquistes en què no es podia confiar. Molts regidors érem joves i inexperts en matèria de procediments administratius.

Recorde haver ficat la pota en alguna ocasió. Per sort, Miguel em donava una bona reprimenda: «Si m'hagueres consultat primer...» Li estaré sempre agraït. Vaig aprendre coses que després m'han estat de molta utilitat —quan vaig ser director d'IES, per exemple. En 1984, Miguel es llicencià en Dret. Quatre anys més tard, aprovà les oposicions al cos de secretaris de 2ª categoria i obtingué plaça a Muro d'Alcoi. Va tornar a Xàtiva com a vicesecretari en funcions de secretari i culminà la carrera administrativa en 1995, en ascendir a secretari de 1ª categoria i guanyar la plaça del nostre Ajuntament. També fou secretari de la Mancomunitat de Municipis La Costera-Canal. Va exercir els càrrecs fins a la seua jubilació en 2005. Però hi ha una faceta de Miguel relacionada amb la Llei 52/2007 citada més amunt. S'entestà a rehabilitar la memòria del pare ferroviari. Cercà en arxius per a trobar l'expedient i es dirigí a instàncies oficials. (És possible que lectors amb familiars víctimes de la repressió franquista hagen fet gestions molt semblants.)

Miguel aconseguí l'objectiu. Rebé una certificació de Francisco Caamaño, ministre de Justícia de José Luis Rodríguez Zapatero. Miquel Alcocel Maset, nét del ferroviari, m'ha contat l'emoció amb què el pare mostrava a la dona i els fills el document firmat per Caamaño; acreditava que l'avantpassat dels Alcocel havia estat un de tants represaliats per la dictadura. ¡Es feia justícia! Entenc per què el funcionari traspassat volia que jo escrivís un columna dedicada a la memòria històrica. En realitat, n'havia escrit algunes. Però La desmemòria històrica deu ser un dels meus articles més llegits —i objecte de més polèmica. Va estar inspirat per Miguel Alcocel Albert. En fi, només vint-i-quatre hores abans del seu òbit havia transit també la seua esposa, Enriqueta Maset. Els dos han marxat junts i han tingut una mort tranquil·la. Per als qui vam viure en primera línia el període de la Transició, la figura del finat està indissolublement lligada a les nostres primeres experiències en la política local. Descansen en pau Miguel i la seua esposa.

(publicat a Levante-EMV, el 24/02/2024)

dimarts, 20 de febrer del 2024

La cabra seria presidenta

El PP ha tornat a guanyar les autonòmiques gallegues per majoria absoluta. La probabilitat que això succeís era molt alta. A l'Estat espanyol podrien reproduir-se fenòmens que ja es donen en altres llocs d'Europa. La conservadora CSU (Unió Social Cristiana), posem per cas, governa l'Estat Lliure de Baviera des de l'any 1946, és a dir, des del final de la Segona Guerra Mundial. Solia guanyar les eleccions per majoria absoluta. En 2003, obtingué el 60,7% dels vots. Darrerament, però, s'ha vist obligada a formar governs de coalició per a no perdre el poder. Per tant, governa quasi ininterrompudament setanta-cinc anys —estigué a l'oposició durant un breu lapse de tres anys a la dècada dels cinquanta. ¡Un cas de rècord! Baviera havia estat el bressol del nazisme. Les grans cerimònies del partit nazi se solien celebrar a Nuremberg. Baviera és un dels dos estats alemanys amb majoria absoluta de població catòlica. Després de la guerra, la societat bàvara seguí sent molt conservadora. Fenòmens com el d'aquest país, en què l'alternança política pròpia de la democràcia liberal és un mite, podrien estar donant-se a l'Estat espanyol.

¿Quin és el motiu de l'enèsima victòria del PP a la terra das meigas? Alguns analistes diuen que el PP és un element més del paisatge gallec, com os cruceiros i les ries altes i baixes. Això explicaria també l'escassa implantació de Vox. El PP fagocita tot l'espectre polític de la dreta. També es diu que la gallega és una societat molt conservadora. Tot això són veritats a mitges. La nit de l'escrutini, el partit guanyador sol dir que la majoria dels ciutadans li ha donat suport. Això no és cert. Si analitzem les dades, veurem que hi ha hagut un 32,69 % d'abstenció. El PP ha rebut el suport del 47,36 % del vot vàlid emès (el 31,20 de tot el cens electoral). El BNG, el PSOE i els altres partits d'esquerres han obtingut el 47,77% del vot vàlid emès (el 31,48% del cens). ¡En realitat hi ha un empat! Però la llei electoral, que dóna un plus de representació a les circumscripcions d'Ourense i Lugo (la Galícia profunda, on predominen les zones rurals), ha regalat majoria absoluta parlamentària al PP. El sistema ha beneficiat en sis punts el PP i en 1,8 el BNG. En canvi, el PSOE s'ha vist perjudicat en 2 punts. Les xifres palesen que la meitat almenys de Galícia no és conservadora.

Els resultats de les últimes eleccions locals ho corroboren. El BNG i el PSOE governen en moltes ciutats grans i mitjanes: Vigo, A Coruña, Lugo, Santiago de Compostela, Pontevedra, Betanzos, Vilagarcía de Arousa... En nombres redons, els socialistes governen sobre 1.200.000 gallecs, el PP, sobre 667.000 i el BNG, sobre 360.000. Per tant, el desastre socialista a Galícia és relatiu, perquè totes les eleccions no són iguals. Això sí, mentre no hi haja canvis a la llei electoral —i amb una nova majoria absoluta del PP no n'hi haurà—, els hereus ideològics de Fraga podrien repetir la gesta bàvara, eternitzant-se al govern autonòmic gallec. S'acompliria la teoria de la cabra, atribuïda a Álvarez-Cascos. Si pusiéramos de número uno a una cabra, sería la candidata más votada y podría ser presidenta. També cal tenir en compte el carretaxe (manipulació dels vots d'ancians, incapacitats, emigrants...) i altres trampes que practica el PP, i la inanitat de Sumar i Podemos. De moment, Núñez Feijóo s'ha salvat per la campana, però no està gens clar quant li durarà el lideratge del seu partit. És especialista en cometre errors com una casa massa sovint.

divendres, 16 de febrer del 2024

La imparcialitat de Felip VI

Al Regne Unit, quan s'inaugura cada any la sessió parlamentària, és tradició que el rei acudisca a Westminster i pronuncie un discurs a la Cambra dels Lords. ¿Qui escriu el discurs? El primer ministre. Al monarca li agradarà més o menys el contingut del text —el programa del govern de torn—, però l'ha de llegir amb cara de pòquer, sense mostrar grat o desgrat amb allò que llegeix. En una monarquia parlamentària, el rei ha de ser exquisidament neutral; reina però no governa. Al cap de l'oposició li pot desagradar el discurs, però s'ha d'aguantar. Ja l'escriurà quan guanye les eleccions. ¿Qui li escriu els discursos al rei Felip VI? Dimecres passat, en pronuncià un a Barcelona, amb motiu del lliurament de despatxos a una nova promoció de jutges. No crec que li l'hagués escrit el ministre de Justícia. Son condiciones indispensables en una democracia la función de juzgar y ejecutar lo juzgado, atribuida en exclusiva a un poder del estado independiente y plenamente separado de los otros poderes, el respeto a las resoluciones dictadas por los órganos judiciales y la igualdad de todos ante la ley, va dir molt seriós el rei.

¿Col·leció de tòpics? ¡I alguna cosa més! El rei donava per bones les acusacions de no respectar la independència judicial llançades per la dreta contra el govern. Però els jutges espanyols són plenament independents. En canvi, Felip VI no va dir ni piu sobre la imparcialitat. Els jutges són independents, perquè són inamovibles. L'article 117.2 de la CE consagra el principi: Los jueces y magistrados no podrán ser separados, suspendidos, trasladados ni jubilados, sino por alguna de las causas y con las garantías previstas en la ley. Per tant, un jutge o una jutgessa pot prendre la resolució que estime adient; sap que ningú no el podrà remoure de la seua plaça. ¿El rei soltava allò que en castellà es diu perogrullada o estava avalant les insídies de la dreta? La independència judicial i la imparcialitat, de la qual no parlà Felip VI, són coses diferents. Els jutges són imparcials si apliquen la llei objectivament, sense deixar-se influenciar per pressions, interessos personals o biaixos ideològics. D'açò es dedueixen, simplificant molt, les dues causes més comunes de la pèrdua d'imparcialitat: el càlcul sobre el futur professional i la ideologia.

Si considerem les xifres d'afiliació a les principals associacions judicials, podem concloure que la majoria de jutges i magistrats és conservadora. ¿Pot haver-hi progressistes? Sí, però uns i altres pertanyen a l'establishment. Molt sovint, el jutge o la jutgessa "progressista" no vol tenir problemes o discussions amb persones del seu cercle d'amistats. (Passa el mateix en altres col·lectius de gent acomodada: metges, funcionaris dels nivells més alts de les administracions públiques...). Molts jutges pensen que desentonar entre els col·legues reportarà problemes per al futur professional (destinacions, ascensos...). Poden actuar parcialment en certes causes per a no posar en perill la seua carrera. D'altra banda, estan els biaixos ideològics. No és infreqüent que les idees polítiques o religioses contaminen resolucions judicials. Si es perd la imparcialitat en un nivell inferior, la injustícia pot ser reparada en instància superior. Però la cosa no té remei quan la injustícia es produeix al Tribunal Suprem i ja no és possible el recurs d'apel·lació. I açò duu a preguntar-se d'on es trau el rei això del respecte a les resolucions judicials? ¿Respecte?

Les resolucions han de ser acatades —quin remei—, però no està escrit en cap lloc que hagen de ser respectades. Sentències i actes judicials poden ser criticats. ¡Només faltaria! Segons el parer de nombrosos experts, l'amnistia als encausats catalans ha provocat la pèrdua d'imparcialitat de múltiples òrgans judicials, cosa molt greu, perquè la democràcia descansa en la presumpció que els jutges són neutrals i no es dediquen a fer política, sinó a impartir justícia. A més, quan es prenen resolucions injustes sabent que s'està actuant malament s'incorre en la prevaricació, el delicte més greu que pot cometre un jutge. El monarca va esmentar en el seu discurs la función de juzgar y ejecutar lo juzgado y la igualdad de todos ante la ley. S'estava referint, evidentment, a la posició pepera sobre indult i amnistia; els portaveus del PP diuen que les mesures de gràcia conculquen la funció judicial d'executar allò jutjat i la igualtat davant la llei. ¡Hipòcrita i fals! És hipòcrita perquè governs del PP han indultat etarres i hem sabut que Núñez Feijóo li havia oferit a Puigdemont un futur indult si donava suport a la investidura presidencial del líder del PP.

Quant a la falsia, hem de recordar que tota regla general té excepcions. La mateixa Constitució estableix la possibilitat de les mesures de gràcia, pensades només per a situacions excepcionals. Per tant, aplicar-les no conculca cap principi constitucional. La mesura de gràcia no anul·la el delicte. (Allò que es va fer fet està.) Tampoc no corregeix cap decisió judicial. L'indult és un perdó i l'amnistia, l'oblit dels delictes i l'extinció de la responsabilitat penal dels autors. Si un jutge o una jutgessa considera l'indult o l'amnistia un correctiu a una decisió seua és perquè deu tenir mala consciència. «Qui té cua de palla s'encén», fa la dita. Encara més, alguns dels presents a l'acte de Barcelona —també té nassos celebrar aquestes cerimònies a la Ciutat Comtal— s'haurien d'haver donat per al·ludits quan el monarca parlava de la separació de poders; la separació és d'anada i tornada. L'executiu i el legislatiu no han de pertorbar la independència judicial, però els jutges no han d'immiscir-se en política. Felip VI, que hauria d'exercir un paper moderador, perdé l'oportunitat d'explicar tot açò. Acabem com hem començat. ¿Qui hauria d'escriure-li els discursos al rei?

dilluns, 12 de febrer del 2024

¿Fer llenya d'un episodi trist?

Tots els oficis, absolutament tots, tenen els seus riscos laborals, fins i tot els aparentment menys perillosos. Un metge d'urgències i un professor de secundària —per posar dos exemples— poden ser assassinats o agredits durant l'exercici de la seua professió. Només cal consultar l'hemeroteca. Però hi ha professions que porten implícit el risc. Una d'elles és la de policia. Qui ingressa en el cos de la guàrdia civil ha de saber que la seua professió és perillosa; entre les seues funcions figura la d'enfrontar-se alguna vegada amb delinqüents o amb bandes criminals. Per això els policies i els guàrdies civils van armats. Naturalment, l'obligació dels responsables dels cossos policials és minimitzar al màxim els possibles riscos. Però la seguretat absoluta no existeix. La mort de dos guàrdies civils a Barbate, divendres passat, a mans de narcotraficants, és molt lamentable i digna de condemna. I els autors, que ja estan a disposició judicial, han de ser jutjats i han de rebre el càstig que corresponga. Ara bé, per culpa del nacionalisme banal espanyol que ens volta, l'assassinat d'un policia o un guàrdia civil no rep el mateix tractament que el d'un metge.

Quan un membre dels cossos i les forces de seguretat mor a mans d'un delinqüent, el cerimonial i els honors pòstums que se li reten són estratosfèricament superiors als donats a un professor que haja mort agredit per un alumne o els seus pares, com si la vida d'algunes persones valgués més que la d'altres, com si un policia o un guàrdia civil fos més valuós per a la pàtria que una mestra, un metge o un obrer. ¡Excés nacionalista i corporativisme! Després estan els qui, aprofitant l'avinentesa, titllen el govern de criminal. Evidentment, els policies destinats en zones d'especial inseguretat han d'estar ben equipats i remunerats. I això és responsabilitat del govern. Consta que, durant els últims anys, han augmentat inversió i recursos en la lluita contra el narcotràfic, però sol ser habitual que els traficants, que guanyen enormes fortunes amb llur activitat, vagen un pas per davant de l'autoritat. De tota manera, els traficants han hagut de buscar rutes alternatives per la pressió de l'Estat. Es comprensible el dolor i la ràbia de la vídua que impedí al ministre posar la condecoració pòstuma al taüt del seu marit. Però cal analitzar el rerefons d'aqueixa actitud.

Les seues paraules foren: «El meu marit no hauria volgut.» El respecte que mereix el dolor d'una víctima no ha d'impedir tenir les coses clares. Al si dels cossos policials hi ha simpatitzants del feixisme. Recordem que el problema del tràfic de drogues a la zona de l'estret s'arrossega des de fa dècades, tant sota governs del PSOE com del PP. També s'ha de pensar en la responsabilitat del superior directe (tinent, capità, comandant) que envia uns agents sota la seua autoritat a una missió sense garanties adients. I també convé recordar que testimonis d'alguns traficants palesen que la corrupció entrà fa temps en els cossos de seguretat, és a dir, que alguns agents estarien cobrant suborns a canvi d'avisar els narcotraficants quan les autoritats preparen una operació contra el tràfic de drogues. De nou, podem tirar mà d'hemeroteca. És infumable que l'oposició de dretes faça llenya del trist episodi, com és impresentable dir que només la de dretes és gent de bé i plora la desgràcia. (¡Ai ai, la famosa foto de Feijóo!) Allò més assenyat en aquests casos és el silenci del comiat i la ferma voluntat de buscar solució al problema amb col·laboració i unitat de tots.

dissabte, 10 de febrer del 2024

Tractorada a Xàtiva

Molts de vostès recordaran una cançó famosa: Sabes bien que soy hombre de campo / y que solo tengo un descapotable. / Cuando llegue el próximo domingo, / voy a traerlo para impresionarte. / Tengo un tractor amarillo / que es lo que se lleva ahora. / Tengo un tractor amarillo / porque es la última moda. Un enorme seguici de tractors omplí i col·lapsà les principals vies urbanes de Xàtiva, però no era diumenge, ni els vehicles estaven pintats de groc. Es tractava d'una protesta d'agricultors. ¿De la nostra ciutat? L’agricultura tradicional ha desaparegut de l’horta de Xàtiva. La urbanització de terres cultivables, la mort del cooperativisme agrari local, les dificultats econòmiques dels propietaris de petites parcel·les i la falta de relleu generacional li donaren el cop de gràcia fa temps. A la rodalia de la ciutat, la propietat de l’horta experimentà un procés de concentració en poques mans. Diners procedents de l’especulació immobiliària i altres activitats molt lucratives s'invertien en la compra de terreny agrícola i la plantació intensiva de taronger, que les polítiques de la Unió Europea han abocat a la crisi. L'horta de Xàtiva ja no és el que era.

Monocultiu i latifundi, nodrits sovint per diners negres, envaïren nombroses contrades del país i eliminaren molts llocs de treball. A Xàtiva, l’ofici de llaurador està en perill d'extinció. Des de la fundació de la Comunitat Econòmica Europea, l'agricultura sempre ha rebut beneficis fiscals i subvencions, en detriment dels camperols del tercer món. A través de la PAC, els PERTE i altres ajudes extraordinàries, els governs i els organismes europeus no deixen de subvencionar l'agricultura i la ramaderia, que també pateixen augment de costos (dels fertilitzants, els pinsos, l'energia). La guerra ha desfermat la inflació. Però el 80% d'ajudes arriba al 20% d'explotacions. El repartiment no és equitatiu i ha tingut efectes indesitjables: la sobreexplotació del camp, la proliferació dels conreus intensius, la contaminació per pesticides i el progressiu exhauriment de l'aigua. A l'Estat espanyol, on predomina el secà, s'ha actuat com si l'aigua sobrés. El canvi climàtic accelerat i una sequera persistent agreugen la crisi. Això no obstant, gran part del sector primari no sent cap necessitat peremptòria de transitar cap a un model més ecològic i sostenible.

A les tractorades s'exhibien eslògans molt estranys: No a la agenda 2030, Basta de mantener a políticos, Eliminar subvenciones a partidos y sindicatos, Convocar referéndum nacional para cambiar el sistema electoral... Els tractors no eren grocs, però les armilles sí. Es manifestaven amb enormes banderes espanyoles i escampant boles ben grosses —que el govern enderroca embassaments, per exemple. En diferents zones de l'Estat, coneguts personatges de la ultradreta, que intenta capitalitzar la protesta, portaven l'armilla groga. Mentre escric aquestes línies, una denominada Plataforma 6-F comunica que portarà els tractors a Madrid. ¿Al Congrés dels Diputats? ¿Al Ministeri d'Agricultura? No. ¡A la seu socialista de Ferraz! Mmm. Jo eixia de la tenda d'una coneguda cadena de supermercats quan vaig veure la gran tractorada de Xàtiva. La caravana, que arribava per avinguda Gregorio Molina, girà en Baixada de l'Estació i pujà cap a República Argentina o Albereda. Vicent Boix romania inusualment buit de vehicles. Veges.

Em cridà l'atenció que els tractoristes no passaren per davant del supermercat; al cap i a la fi, els preus del sector primari els marquen les grans cadenes de distribució. (La Chicago Board of Trade, centre mundial d’especulació amb el preu dels aliments, també tindrà alguna cosa a veure.) La dreta ha criticat el govern, però no explica si té alguna solució. Caldria recordar que Espanya firmà l'Agenda 2030 durant el govern de Rajoy. En fi, no tot el món agrari està d'acord amb els intents de manipulació de la seua protesta. Molts agricultors saben perfectament que els objectius de desenvolupament sostenible no tenen la culpa dels seus problemes. Els tractats de lliure comerç provoquen una competència deslleial de productes provinents de països tercers que no imposen els estàndards fitosanitaris europeus, ni garanteixen als treballadors condicions laborals equiparables a les europees. La gent del camp sap també que l'agroindústria —sovint en mans de grans fons d'inversió i especuladors capitalistes— practica la competència deslleial.

(publicat a Levante-EMV, el 10/02/2024)

dijous, 1 de febrer del 2024

A voltes amb l'amnistia

Dimarts passat, els diputats de Junts votaren en contra de la Llei d'Amnistia, perquè el PSOE no havia acceptat unes esmenes presentades pels independentistes. El text haurà de tornar, per tant, a la Comissió de Justícia. Junts i PSOE disposen de quinze dies o un mes per a seguir negociant el desbloqueig de la situació. ¿Quin és, en realitat, el problema de fons? Es debat si han d'aparèixer o no al text al·lusions al terrorisme i l'alta traïció. El debat no sols és polític. Es tracta, sobretot, d'una controvèrsia jurídica suscitada per l'estranya actuació d'algun jutge —el magistrat García-Castellón, posem per cas. És ben complicat que la gent corrent puga entendre alguna cosa. Ens hauríem de remuntar a anys enrere. Des que començà el procés independentista català, el govern de Madrid pregava que es produís qualsevol acte de violència. Però les grans mobilitzacions de les diades i altres fites reeixides del procés es caracteritzaven per un desenvolupament pacífic. Els fets esdevinguts el 20 de setembre de 2017 durant l'escorcoll de la Conselleria d'Hisenda van servir d'excusa per a incriminar els líders de l'independentisme per un delicte de rebel·lió.

Molts espanyols es van engolir la fal·làcia, però les persones que tenim memòria sabem quina cosa és la veritable violència. Durant els anys de plom d'ETA, la banda posava bombes, cobrava exaccions il·lícites, amenaçava, incendiava, segrestava, assassinava. Alguns jutges —Baltasar Garzón principalment— aconseguiren que s'eixamplés el concepte de terrorisme. A Euskadi, tot podia ser titllat d'activitat terrorista. Fou especialment colpidor l'episodi d'Euskaldunon Egunkaria. En febrer de 2003, el jutge de l'Audiència Nacional Juan del Olmo ordenà la clausura del diari i l'embargament dels seus béns per formar presumptament part del conglomerat empresarial controlat per ETA. El director, Martxelo Otamendi, i altres treballadors foren detinguts acusats d'integració en organització armada. Otamendi afirmaria després que havia patit tortures a les dependències de la guàrdia civil. En 2010, l'Audiència Nacional va absoldre tots els acusats, però l'Egunkaria, íntegrament escrit en eusquera, ja havia desaparegut. Veiem ara les seqüeles d'aquella concepció del terrorisme, delicte que es vol encolomar als independentistes catalans.

Causa estupefacció que un magistrat de l'Audiència Nacional amb molts anys de carrera no sàpiga —o no vulga— distingir entre terrorisme i desordres públics. Efectivament, quan es va fer pública la sentència del procés, en octubre de 2019, van esclatar greus desordres als carrers de Catalunya. Els protagonistes dels aldarulls no feien cas ni a la plataforma Tsunami Democràtic, que només propugnava accions pacífiques. Tota protesta implica cert nivell de desordre. Però cal molta pedagogia perquè la gent entenga que desordre i terrorisme són coses distintes. Jo conserve en la retina imatges de les protestes dels obrers del sector naval de Cadis. Llançaven a la policia antiavalots boles de ferro, claus de rosca, pedres, petards... Se'ls acusà de desordres o d'atemptat a l'autoritat, però no de terrorisme. El moviment independentista català no ha estat mai violent. Tanmateix, García-Castellón s'ha entestat a incriminar Tsunami Democràtic per terrorisme i afirma que Puigdemont i Marta Rovira eren els caps de l'organització terrorista. Els partits de la dreta donen per bona aquesta hipòtesi i intoxiquen l'opinió pública, cosa ben fàcil.

Al cap i a la fi, l'expresident Puigdemont és un dolent de pel·lícula perfecte. Deuen haver pocs espanyols que no li tinguen una profunda antipatia. Però la gent de trellat no s'hauria de deixar intoxicar. El PSOE mai no hauria d'haver inclòs a la proposició de llei d'amnistia les excepcions de terrorisme i alta traïció. En realitat, la missió d'un jutge no és entrar en pugnes amb el poder legislatiu, però el magistrat, quan va constatar que s'havien exceptuat de l'amnistia els delictes de terrorisme, decidí reobrir causes congelades durant dos anys i fer imputacions per activitats terroristes. Les excepcions de la llei creen una escletxa que poden aprofitar jutges prevaricadors per a deixar sense efecte l'amnistia en nombrosos casos. D'altra banda, és molt lògic que els independentistes es pregunten per quin motiu es fan aqueixes excepcions si mai no hi ha hagut terrorisme en el procés. Encara més, el delicte de terrorisme no s'havia contemplat fins ara en cap causa. Sembla evident que alguns jutges estan fent un ús espuri de la funció jurisdiccional.

Junts pretén eliminar esments al terrorisme i l'alta traïció en aplicació del principi Ubi lex non distinguit, nec nos distinguere debemus (On la llei no distingeix, no deguem distingir). També seria d'aplicació el principi Ubi lex voluit dixit, ubi noluit tacuit (Quan la llei vol, diu, quan no vol, guarda silenci). Es tracta d'una regla d'interpretació restrictiva o excloent de l'extensiva; si la voluntat de la llei és introduir alguna cosa (l'excepció terrorista a l'amnistia, en aquest cas), ho estableix expressament. En no fer-ho, s'entén que l'exclou deliberadament. D'aquesta manera, l'amnistia abastaria totes les persones involucrades en el procés. Ara bé, sorgeix un dilema amb el teló de fons de les properes eleccions autonòmiques catalanes. Segons Junts, llevar de la llei les al·lusions esmentades és l'única manera d'evitar que els jutges deixen sense efecte l'amnistia. Segons ERC, els jutges prevaricadors sempre trobaran una via per a incomplir el mandat del legislador, i cal pensar també en les qüestions prejudicials que es puguen plantejar davant el Tribunal de Justícia de la Unió Europea. S'ha d'evitar que les instàncies europees tomben la llei.

El mal ja està fet. Als àmbits internacionals saben que l'actual redacció de la proposició de llei no contempla l'amnistia als condemnats per delictes greus de terrorisme, és a dir, de genocidi, de lesa humanitat o que suposen greus violacions dels drets humans. És evident que no hi ha hagut res d'això al procés. ¿Era precís, doncs, explicitar-ho al text? Retirar ara qualsevol esment al terrorisme pot suscitar moltes suspicàcies en diversos àmbits de la Unió Europea (Comissió, Parlament, tribunals). Per als líders republicans, l'actual redactat brinda suficients garanties tant de cara al Tribunal Constitucional espanyol com al Tribunal de Justícia de la Unió Europea. En qualsevol cas, Junts té per davant quinze o trenta dies per a debatre l'assumpte amb el PSOE. A ningú no li convé l'avanç de les eleccions. Seria donar una segona oportunitat al PP i Vox. Crec que algú acabarà transigint i la proposició de llei s'aprovarà finalment. I cal recordar —perquè la intoxicació política i mediàtica ho amaga— que una amnistia ben aplicada no beneficiarà sols l'expresident Puigdemont. Es veuran també beneficiades moltes persones menys conegudes.