dissabte, 23 de juny de 2018

Mèrit, capacitat i esforç personal

En 1974, es jutjà la desaparició de quatre milions de quilos d'oli propietat de la CAT (Comissaria d'Abastiments i Transports), emmagatzemats en els dipòsits d'una empresa privada fundada a la localitat gallega de Redondela. El cas estigué voltat de molts enigmes. L'empresa dipositària estava participada per Nicolàs Franco, germà del dictador. Van morir diversos testimonis en circumstàncies estranyes. La vista oral se celebrà a l'Audiència Provincial de Pontevedra, presidida per Mariano Rajoy Sobredo, pare del futur president del govern. El judici culminà amb una sentència light. Es van perdre els 5.000 folis del sumari. Això sí, els quatre fills de Rajoy Sobredo aprovaren en temps rècord les oposicions de registres i notaries. Mariano començà a preparar les de registres en 1977, durant l'últim curs de Dret. Les aprovà en 1978. Amb 23 anys, esdevingué el registrador més jove d'Espanya. El seu germà Enrique fou el segon membre més jove del Cos de Registradors. La seua germana Maria de las Mercedes també és registradora i el seu germà Luis, ja traspassat, aprovà notaries. Tot açò sembla quasi miraculós.

Sempre han existit sospites sobre les titulacions acadèmiques o els càrrecs que obtenen persones pertanyents a les classes altes. Amb aquestes sospites es poden armar bons relats. Jo vaig tenir camarades, en l'època dels meus estudis de batxillerat, que molt bé podrien ser protagonistes de contes breus. Coneixia llurs flaqueses, perquè compartírem aules al Claret i al Josep de Ribera. Posaré exemples. Un metge vol que el fill, pèssim estudiant, herete la clínica familiar. El pare obliga el jove a presenciar operacions. Els talls, la sang i les odors provoquen nàusees al pipioli. «Doctor, el xic no serà bon metge, perquè es mareja en veure sang», diu la infermera. El pare: «No haurà esmorzat. No s'ha de venir al quiròfan amb l'estómac buit.» El xicot acaba aprovant amb prou feines el batxillerat superior i el curs preuniversitari de lletres —sí, sí, el de lletres, amb llatí i grec inclosos. Seguint instruccions paternes es matricula en la Facultat de Medicina de la Universitat de València. «No acabarà la carrera», diuen alguns companys. «El pare coneix molts catedràtics. Els envia cigars havans a tothora. Cohiba i Montecristo», responen altres.

En efecte, el fill obté la llicenciatura. Altre facultatiu xativí també desitja que el seu brot, més curt que una cua de conill, esdevinga metge. Al xic li costa una eternitat d'acabar la carrera. Els maliciosos asseguren que el pare no ha regalat prou cigars. Anem, però, als polítics. Qualsevol podria pensar que Cristina Cifuentes i Pablo Casado són els primers sospitosos d'haver obtingut fraudulentament llurs títols acadèmics. Doncs, no. A casa nostra, durant el govern del PP, la tesi doctoral de certa política, metge i filla d'un conegut metge valencià, ja suscità rum-rum. Unes antigues companyes seues d'hospital deien: «Encara que som votants d'esquerres, preferim que guanye el PP, per tal que aquesta dona no torne a la seua plaça. És especialista en ficar la pota i adjudicar-se les medalles.» (Els lectors recordaran també les suspicàcies alçades per la tesi de l'expresident Camps.) En alguns estudis —els de filologia, posem per cas—, el frau acadèmic és més aviat innocu. Però regalar títols de metge pot tenir conseqüències negatives per a la vida i la salut de les persones. ¿Quina sort correran els malalts que caiguen en mans dels afavorits?

Esglaia pensar que les nostres universitats s'hagen deixat corrompre per les elits polítiques i econòmiques. ¿Mèrit, capacitat i esforç personal? ¡Ha! L'establishment no s'atura en aquestes minúcies a l'hora d'assegurar l'estatus dels seus. La posició dels registradors, per exemple, és envejable. Mariano Rajoy podria cobrar al Registre de la Propietat de Santa Pola 15.000 euros al mes, quasi el triple del que cobrava com a president del govern. Potser, aquesta és la raó per la qual ha renunciat a ser membre del Consell d'Estat (el sou de conseller no és compatible amb altres percepcions provinents d'organismes públics o privats). Tanmateix, quan es jubile, Rajoy podrà sol·licitar la incorporació al Consell i el cobrament de la pensió vitalícia que correspon als expresidents de govern. Si tenim en compte altres ingressos (presumptes sobres en B, sou de president del PP i, durant un temps, possible repartiment de guanys amb el registrador interí de Santa Pola), la seua vidriola deu estar plena. Ja dic: mèrit, capacitat i esforç personal. ¡Veges!

(publicat a Levante-EMV, el 23/06/2018)

dissabte, 9 de juny de 2018

La senyora Montón se'n va

L'exconsellera Carmen Montón se'n va. No sé si és bona o mala notícia. Si hem de jutjar per un destacat d'aquest rotatiu, La marcha de Montón a Madrid soluciona un problema a Puig, queda clar que algú se n'alegra. Recordem que Montón recolzà, durant les primàries socialistes, Pedro Sánchez. En canvi, Ximo Puig es decantà per Susana Díaz. El col·lectiu socialista de Xàtiva també estigué dividit. Imagine que l'accés al poder central esmorteirà les animadversions, tan habituals en el PSOE valencià. Però tornem a la nova ministra de Sanitat, Consum i Benestar Social. ¿El seu pas per la Conselleria de Sanitat Universal i Salut Pública de la Generalitat Valenciana ha resultat positiu per a Xàtiva i la seua comarca? Em tem que no. La qualitat del servei que presta el Departament de Salut Xàtiva-Ontinyent, únic del país amb jurisdicció sobre dues comarques, no ha experimentat millores destacables. Amb un hospital d'Alzira retornat a la xarxa pública i líder en moltes prestacions, i un futur hospital nou a Ontinyent, el Lluís Alcanyís podria quedar obsolet. Deixaria de ser el centre de referència del nostre Departament de Salut.


Fa poc, llegírem en aquestes mateixes planes fragments d'un informe remès pel doctor Francesc Martínez a l'alcalde de Xàtiva. L'hospital Lluís Alcanyís, inaugurat en octubre de 1984, pel llavors ministre de sanitat Ernest Lluch, està vell. Durant tres dècades, no ha rebut cap inversió important. Que els governs del PP se n'havien desentès, ja ho sabíem. Tothom creia, però, que la senyora Montón anava a actuar de manera distinta. Tanmateix, el nomenament de Margarita Llaudes com a nova gerent no ha aturat el procés de deteriorament. Segons el report del doctor Martínez, l'actual equip directiu no ha pres cap mesura que invertisca la tendència. Al contrari, es prenen decisions que degraden més el centre i comprometen el seu futur com hospital general. La reacció de la gerent, en fer-se públic l'informe, fou sorprenent. ¿Desmentí el seu contingut? ¡No! Envià a tot el personal del Departament una carta amb la convocatòria d’un dinar de germanor per al dia 1 de juny, en Ca Pareja de Canals. Preu del menú —amb orquestra inclosa—, 26 euros. Ignore si l'àpat s'haurà celebrat finalment.

La relació de desgavells que hem conegut mereixia altre tipus de resposta. Vegem: inexistència de pla global d'actualització, absoluta falta d'inversió al bloc quirúrgic durant els últims cinc anys, poca o nul·la comunicació entre direcció i caps de servei, amb la subsegüent manca d'implicació del personal en el funcionament del centre. El Servei de Medicina Interna i els seus especialistes en Oncologia, posem per cas, no participaren l'any passat en la redacció de la memòria funcional de l'Hospital de Dia. I ja que en parlem, recordem que l'exconsellera havia anunciat una inversió de 900.000 euros en la creació de noves instal·lacions per a consultes externes. Com els malalts oncològics son atesos a la cinquena planta, més de quaranta pacients del Servei de Medicina Interna estan repartits per altres plantes del centre. La mescla aleatòria de distintes patologies en una mateixa sala incrementa els casos d'infeccions hospitalàries i l'ocupació indiscriminada de llits entrebanca l'activitat quirúrgica.

Atès que la falta d'instrumental és crònica, sobta la renúncia a licitar la provisió de petit instrumental i material per a centres i consultoris (un ecògraf per a ginecologia, quatre monitors desfibril·ladors amb marcapassos, quatre desfibril·ladors semiautomàtics, una llitera ginecològica, dotze carros, dues neveres per a medicació). Damunt, aquesta setmana, un sindicat ha denunciat la insuficiència de plantilla —de metges i personal d'infermeria sobretot. Si les coses no canvien, el Lluís Alcanyís esdevindrà un centre de malalts crònics i terminals on sols s'atendran afeccions degeneratives i geriàtriques. L'activitat quirúrgica marxarà a la Ribera o la Vall d'Albaida. ¿És bona notícia per als socarrats que la senyora Montón se'n vaja? Potser sí. Difícilment cometrà desencerts a Madrid; la punta de llança contra la privatització de la sanitat pública tindrà poca feina a partir d'ara. (Quasi totes les competències de Sanitat, Consum i Benestar Social estan transferides a les autonomies.) Però qui sap...

(publicat a Levante-EMV, el 09/06/2018)

dilluns, 4 de juny de 2018

Els primers matrimonis de Lucrècia Borja

Abans de ser elegit papa, Roderic de Borja havia concertat dos matrimonis per a Lucrècia. El primer, amb don Querubí de Centelles, de la família dels comtes d'Oliva, fou immediatament anul·lat. El segon, amb don Gaspar de Pròixida, arribà a celebrar-se per procura el 18 d'abril de 1492. Tanmateix, en ascendir al pontificat, Roderic volgué emparentar els seus fills amb famílies nobles italianes. Per tant, el segon matrimoni de Lucrècia fou anul·lat i Gaspar es casà amb Caterina del Milà i Borja, neboda del papa, que la dotà generosament.


Escuts nobiliaris dels Centelles i els Pròixida

dissabte, 26 de maig de 2018

A l'hora del pati

¡Problema! S'acosta dissabte i no saps com començar la columna que has d'enviar al diari. Sort que la Vikipèdia et resol el compromís. Excel·lentíssim Senyor Eduardo Andrés Julio Zaplana Hernández-Soro (Cartagena, 1956): Ministre de Treball i Afers Socials; Portaveu del Govern d'Espanya; President de la Generalitat Valenciana; Portaveu del Grup Popular al Congrés dels Diputats; Alcalde de Benidorm; Diputat a les Corts Generals per València i Madrid; Senador a les Corts Generals per designació de les Corts Valencianes; Diputat de les Corts Valencianes per Alacant i València; adjunt al secretari general de Telefónica; Gran Creu de l'Orde de Carles III; Gran Creu de l'Orde de Jaume I el Conqueridor; intern a la presó de Picassent. El jutjat d'instrucció número 8 de València acusa l'exministre de suborn i prevaricació continuats, frau en contractació, evasió fiscal, tràfic d'influències, blanqueig de capitals, malversació, pertinença a associació il·lícita per a delinquir i a grup criminal. Heus ací el resum de tota una vida.

Tanmateix, la Vikipèdia omet dades molt importants a l'hora de perfilar la personalitat del nou inquilí de Picassent. A ell sempre li ha agradat de transgredir la norma. Els membres mascles de l’establishment solen ser individus de posat seriós, dignes, respectables i circumspectes, que respecten la família tradicional, la moral i els costums burgesos... ¡Ep! ¿Respectar la moral? ¿Quina? ¿La sexual? ¿La corporativa? ¿La ciutadana? En fi, no entrem en els detalls. (Per altra banda, tenir dona legítima i amistançades també és un costum burgès de tota la vida.) Centrem-nos millor en les dots oratòries de Zaplana. Hi ha frases seues inoblidables. Pídele más dinero. Necesito cambiarme el coche. Quiero comprarme un Astra de dieciséis válvulas, va dir fa molts anys a un regidor de València que es dedicava a cobrar suborns. L'enregistrament que contenia aquestes paraules fou invalidat pels tribunals; l’escolta telefònica no havia comptat amb una autorització judicial específica. Com era l’única prova de càrrec, el líder de rostre eternament bronzejat sortí del jutjat lliure i somrient. Però encara tenim més dites seues cèlebres.

En 2003, quan els periodistes li demanaren per un “petit” apartament al passeig de la Castellana que li havia costat cinc cèntims gràcies als favors de la CAM, don Eduardo Zaplana Hernández-Soro s’ajustà la corbata amb elegància, dibuixà un somriure d’orella a orella i amollà la frase lapidària: ¿Eso es todo lo que tienen contra mí? ¡Acabáramos! Tot seguit, girà l’esquena tan tranquil. I clar, en cap moment se li va passar pel cap de presentar la dimissió. ¿Per què actuava amb tanta naturalitat? Per vàries raons: perquè era el rei del desvergonyiment, perquè no devia tenir sentiment de culpa i perquè, en aquells moments, controlava amb mà fèrria la maquinària valenciana del seu partit. Ara, la compra d'un nou habitatge a Madrid, per 1,8 milions pagats al comptat, sense cap préstec hipotecari, ha provocat la seua detenció. ¡Pobre Zaplana! Ell sempre havia dit: No podrán probar nada. Atenció, una persona honrada hauria parlat en altres termes: «No he fet res dolent.» Però els polítics del PP tenen molt clara la diferència entre veritat moral i veritat judicial. Les immoralitats són assumpte de la consciència personal de cadascú.

Entre 1995 i 2002, la cúpula pepera valenciana es reunia sovint en un conegut hotel restaurant de Xàtiva. Podem imaginar que el llavors president de la Generalitat, el seu conseller Rafael Blasco i Alfonso Rus, l'amfitrió, conversarien distesament sobre les seues mampreses. Potser el ionqui dels diners, Marcos Benavent, i altres capitostos del partit també estigueren presents en aquells aplecs. Si les parets del restaurant parlaren... En realitat, tal com van les coses, molts dels vells camarades acabaran retrobant-se a l'hora del pati, en Picassent. Podran reprendre les xerrades. Temes no faltaran: visita del Papa, adjudicació dels geriàtrics i les ITV, diners per a cooperació, derivacions de Gürtel i Púnica, cas Nóos, finançament il·legal del partit... És més, en certes reunions baronívoles, la vèrbola ha d'estar adobada amb relats d'aventures eròtiques i recomptes de prebendes reals o fictícies concedides a canvi de favors sexuals. Si hem de fer cas als rumors, Zaplana seria, en aquest camp, imbatible. Durant un temps tocarà, però, abstinència.

(publicat a Levante-EMV, el 26/05/2018)

dissabte, 12 de maig de 2018

Assetjament a les dones

Aquests darrers dies, amb l'etiqueta cuéntalo, nombroses dones desvelen, a través de les xarxes, els episodis d'abús, assetjament o violència sexual que han patit en algun moment de les seues vides. Hi ha víctimes de qualsevol edat o condició. La sentència dictada per l'Audiència de Navarra contra els membres de la manada ha suscitat aquesta i altres reaccions. En realitat, allò que més ha enfurismat les dones i l'opinió pública en general no és tant la condemna, nou anys de presó, com la qualificació del delicte i el vot particular del magistrat Ricardo González. Els fets provats i reconeguts pel tribunal, que coincideixen totalment amb la versió de la víctima, han estat apreciats com un mer abús. Segons els jutges, no existí ni intimidació ni violència. ¿Hi haurà molts depredadors sexuals a Xàtiva? Com que em pica la curiositat, he fet una mena d'enquesta ràpida entre diverses dones del meu entorn familiar i social. ¿I? Em fa l'efecte que la majoria ha patit alguna forma d'assetjament o agressió sexual. Hom podria pensar que les nenes molt menudes o les dones grasses, lletges i grans se'n lliuren. Doncs, no. Cap no està fora de perill. Contaré vàries històries en què s'omet, per raons òbvies, la identitat de les protagonistes.

Darrers anys cinquanta. Quan ha d'anar al final de l'avinguda de Selgas, ella es fa acompanyar del seu nebodet; els paletes que treballen a les obres es reprimeixen una mica. Si va sola, ha d'escoltar tota mena de procacitats. Tallers i obradors de Xàtiva en què només laboren mascles exhibeixen fotos de dones nues. Per la rodalia de la Glorieta, un home ensenya la verga a una nena de sis anys. Dècada dels seixanta. Una família passa el dia al camp, al Pla de la Mesquita. La filla de deu anys no es troba bé. La mare encomana a un criat que la porte a casa en bicicleta. Arriben, obren el portal i enfilen les escales cap al primer pis. La xica va davant. Llavors, ell li clava els dits per sota les bragues. Al cinema Avenida, un home toca les cuixes d'una xiqueta de catorze anys. Aquesta s'alça i corre a buscar la guàrdia civil. (Al final de la sala, sempre hi ha dos números de la benemèrita.) L'home fuig. Bixquert. Dues amigues fan autoestop a l'altura de Ca Sento el Gros; volen arribar a l'Angeliu. Un cotxe s'atura. Les adolescents hi entren. Els ocupants del vehicle col·loquen una de les xiquetes al seient de darrere i la magregen a pler.

Arribem als setanta. En una llar, una nena de deu anys és penetrada per un amic dels pares, que aprofita l'absència d'aquests. Tots els dies, dues amigues es lleven d'hora. Estudien a València. Han d'agafar el tren. Un home les segueix per la Baixada de l'Estació, que encara està molt fosca. Pugen al ferrobús. Entre el respatllers i els seients dels vagons hi ha un espai buit. Un individu clava mà pel buit i toca el cul d'una de les xiques, que seuen davant. Elles s'alcen amb intenció de cridar la guàrdia civil. (Als trens també viatja la benemèrita.) El calent baixa del ferrobús en la següent estació. Un vespre, dues xativines passegen amb els seus promesos. Elles van uns passos per davant. Ells caminen darrere absorts en la seua conversació. Una colla de sis monyicots d'uns 12 anys s'acosta a les dones. Després de palpar-les cul, entrecuix i mamelles, els sis arranquen a córrer i desapareixen per la primera embocadura. Altra jove amenaça un home que frega els seus genitals per les natges d'ella, en una aglomeració. Ell riu. Una xativina, que ha acabat la carrera i treballa en un col·legi concertat propietat de l'Església, rep amenaces del cunyat del rector que dirigeix el centre: «Si no et gites amb mi, et quedaràs sense feina.»

A mitjan dècada dels vuitanta, les xiques que treballen en una guarderia parroquial han d'anar al despatx del rector a cobrar les seues nòmines. Ell les rep totalment nu. L'escàndol acaba amb el trasllat del capellà. Anys 2000. Una colla de sexagenaris esmorza en una terrassa de l'Albereda. Passa per davant una xica i plouen les expressions sexistes: «Xiqueta, que rebona estàs. Quina polseguera.» Ella, incòmoda, apressa el pas. En fi, totes aquestes escenes són reals. Les víctimes d'agressions eviten denunciar-les; temen no ser cregudes o se senten culpables d'haver incitat els agressors. Sovint, s'han de trobar amb ells pel carrer. Pot semblar que tot açò només s'esdevé en escenaris molt llunyans. ¡No! A casa nostra també hi ha bandades i llops solitaris.

(publicat a Levante-EMV, el 12/05/2018)

dissabte, 28 d’abril de 2018

Temps aquells

El cap de setmana anterior, l'Ajuntament i diverses entitats ciutadanes van celebrar el quaranta aniversari de l'erecció del monument als maulets —denominat popularment Pedra dels Maulets. Xàtiva constitueix un símbol històric de l’enfrontament entre Felip V de Borbó i l’arxiduc Carles d’Àustria durant la guerra de Successió. La contesa fou un conflicte dinàstic i una guerra social. Els botiflers —la noblesa i l’alta jerarquia eclesiàstica— foren partidaris del Borbó. En canvi, l'arxiduc tingué el suport del bàndol maulet, format per les classes populars —jornalers i camperols—, l’estament burgès, el baix clergat i els professionals liberals. Aquestes capes socials creien que Carles d’Àustria anava a suprimir les càrregues feudals. El 25 d’abril de 1707, Felip V guanyà la batalla d’Almansa. Dies més tard, les tropes borbòniques assetjaren Xàtiva. El 24 de maig de 1707, els assaltants penetraren en la ciutat a mata-degolla. Felip V, instigat pel duc de Berwick, ordenà d’incendiar-la. A partir de llavors, els seus habitants som coneguts com socarrats. Imagine que tots els lectors coneixen de memòria aquesta història.


Tanmateix, algunes persones no sabran que la pedra commemorativa fou col·locada a la plaça Porta de Sant Francesc el 1978, quan encara governava en la nostra ciutat l’última corporació franquista. ¡Quines coses! (Les primeres eleccions municipals democràtiques, després de la dictadura, se celebrarien l'any següent, 1979.) El monument s'inaugurà el 18 de juny de 1978, dia en què es commemorava l'incendi de la ciutat. Assistí a l'acte Josep Lluís Albinyana, primer president del Consell Preautonòmic (1978 - 1979). Dissabte passat, l'antic president tornà a Xàtiva. Vam recordar, per tant, un capítol oblidat de la nostra història recent. En 1978, el senyor Albinyana posà en marxa el mecanisme establert a l’article 143.2 de la Constitució: «La iniciativa del procés autonòmic correspon a les Diputacions interessades i a les dues terceres parts dels municipis la població dels quals represente, almenys, la majoria del cens electoral de cada província. Aquests requisits hauran de ser acomplerts en el termini de sis mesos des del primer acord adoptat al respecte per alguna de les corporacions locals interessades.»

Albinyana va recórrer el país de nord a sud i obtingué el pronunciament de suficients municipis. Això hauria d’haver permès transitar la via de l’article 151.1, com Andalusia: «No serà precís deixar transcórrer el termini de cinc anys, quan la iniciativa del procés autonòmic siga acordada dins del termini de l’article 143.2 per les tres quartes parts dels municipis de cadascuna de les províncies afectades que representen, almenys, la majoria del cens electoral de cadascuna d’elles i dita iniciativa siga ratificada mitjançant referèndum pel vot afirmatiu de la majoria absoluta dels electors de cada província.» Però els valencians mai no vam poder pronunciar-nos en cap referèndum. Després dels pactes de 1981, haguérem de conformar-nos amb l’autonomia de segona que estableix l’article 143. En la idea d’Estat d'Adolfo Suárez només cabien dues autonomies de primera: la catalana i la basca. Les altres “regions” havien de conformar-se amb estatuts descafeïnats. L’enorme manifestació celebrada a València el 9 d’octubre de 1977 (un milió de valencians demanà al carrer l’estatut d’autonomia) havia esglaiat la cúpula d’UCD.

El passat dia 21 surava a l'ambient la convicció que els valencians encara patim els efectes de la desfeta d'Almansa. L'última part del discurs d'Albinyana fou vibrant: «En aquests moments de crisi hi ha una Espanya vella, centralista, borbònica, corrupta, militarista, eclesial i masclista que es resisteix a desaparèixer, i una Espanya nova, jove, decent, republicana, feminista, igualitària, animalista i plurinacional que malda per reeixir.» L'aplaudiment fou ensordidor. Per altra banda, l'acte concità tota classe d'emocions: l'alegria per les presències, la nostàlgia per les absències... (Alguns dels presents a la foto de 1978, com Manolo Casesnoves, Ramiro Pla o Adolf Garcia, ja no són entre nosaltres.) Acabaré amb una anècdota. Pel matí, quan passava per Porta de Sant Francesc, un treballador municipal ja jubilat, el senyor Andrés, em féu amb posat murri: Ximo, ¿se acuerda de 1978? Aquí estaban aguantando marea el comisario, la policía nacional, los guardias civiles... Efectivament. Tots quadrats davant la senyera. Temps aquells.

(publicat a Levante-EMV, el 28/04/2018)

dimecres, 18 d’abril de 2018

Una proposta interessant d'Amics de la Costera

Fa poc, la Direcció General de Patrimoni de la Generalitat Valenciana, preocupada per l'estat de diversos palaus de Xàtiva, demanava a l'Ajuntament que els declarés béns de rellevància local. Entre aquests palaus, es troba el dels Sanç de Sorió, situat al carrer Montcada. De fet, la corporació municipal xativina ja ha iniciat els tràmits per a la declaració. D'altra banda, Amics de la Costera té constància de contactes entre consistori i propietat del palau Sanç de Sorió. Els propietaris han mostrat la seua predisposició per arribar a algun tipus d'acord amb les autoritats municipals (venda de l'edifici, cessió d'ús ...). L'immoble conserva un interior gòtic magnífic, encara que molt deteriorat. Per les seues característiques, emplaçament i dimensions, l'edifici podria ser un magnífic contenidor per a usos culturals.


Amics de la Costera proposa la seua adquisició (mitjançant compravenda o qualsevol altra modalitat de cessió) per al seu ús com a Museu del Gravat i la Impremta. Es donen diverses circumstàncies que propicien aquest projecte. El Museu de la Impremta que albergava fins ara el monestir de Santa Maria del Puig es vol traslladar a un altre lloc. Sembla que les autoritats municipals ja han ofert la nostra ciutat com a nou destí. Estaria bé que Xàtiva, bressol del primer paper europeu, allotgés un futur museu com el proposat per Amics de la Costera. Les arts gràfiques tenen molta tradició entre nosaltres. A més, els actuals propietaris de l'antiga impremta de Blai Bellver (la Biblioteca Municipal preveu commemorar enguany el bicentenari del naixement de l'impressor) conserven estris, màquines i elements diversos —com els materials xilogràfics del segle XIX— que enriquirien les col·leccions del museu.

Per la seua banda, el Museu de Belles Arts de Xàtiva, instal·lat a la Casa de l'Ensenyança, custòdia la sèrie de gravats Desastres de la Guerra, de Goya, un gravat de Josep de Ribera i una excel·lent col·lecció de gravats formada per les obres guanyadores en les diverses convocatòries de la Biennal de Gravat 'Josep de Ribera', de la qual s'acaba de celebrar la XIV edició. Aquestes obres, i algunes altres, haurien de guardar-se o exposar-se en condicions adequades; els gravats exposats massa temps a una llum inadequada o a unes condicions de temperatura i humitat desfavorables es deterioren ràpidament. Tanmateix, alguns dels gravats de les biennals podrien no estar conservats adientment.

Finalment, Amics de la Costera coneix l'oferta feta per un important col·leccionista privat que estaria disposat a cedir en dipòsit la seua col·lecció de gravats antics si la nostra ciutat aporta instal·lacions dignes que servisquen de seu permanent a la cessió. Els responsables d'Amics de la Costera saben que l'oferta es va fer abans de les passades festes de Nadal. Fins al moment, l'Ajuntament de Xàtiva no ha donat una resposta definitiva. El col·leccionista ha fet idèntic oferiment a altres poblacions. La Direcció General de Cultura i Patrimoni de la Generalitat Valenciana també coneix l'assumpte i estaria disposada a oferir un immoble situat a València capital. Per tant, la nostra ciutat podria fer tard. Perdria una col·lecció de gravat antic centrada principalment en el gravat sobre metall del segle XVI.

El propietari ha manifestat en diverses ocasions que el seu principal propòsit és la difusió d'una de les disciplines menys conegudes de l'art, fent accessibles unes obres que, per la seua excepcionalitat i les estrictes mesures que exigeix llur conservació, s'exhibeixen poques vegades en públic. La singularitat i la importància de les obres que conformen el conjunt el converteixen en una de les col·leccions de gravat antic més destacades de l'Estat espanyol, ja que atresora entre els seus fons un gran nombre d'estampes d'extraordinària raresa corresponents a artistes eminents que no es troben representats en cap altra col·lecció espanyola.

Els seus fons de gravat renaixentista alemany i flamenc-holandès són tan sols comparables als de les col·leccions de la Biblioteca Nacional d'Espanya. El conjunt privat d'estampes que s'ha ofert a la nostra ciutat ha esdevingut col·lecció de referència a nivell estatal per a estudiar l'obra d'alguns artistes essencials de la història del gravat, com Lucas van Leyden, els Petits Mestres i els gravadors de Nuremberg de la generació posterior a Durero, així com els Hopfer d'Augsburg, inventors de la tècnica de l'aiguafort. Parts de la col·lecció ja han estat exposades en els museus de belles arts de Bilbao i Sevilla, i a Santander. Properament, s'exposaran en els espais de la Nau de la Universitat de València.

En vista del silenci municipal, l'Associació d'Amics de la Costera decidí sol·licitar al consistori xativí que s'inicien converses amb els propietaris per tal d'arribar a un acord d'adquisició del palau dels Sanç de Sorió. També ha sol·licitat que s'encarregue el projecte tècnic de rehabilitació que permeta convertir el palau en seu d'un museu valencià del gravat, que podria denominar-se 'Josep de Ribera', que albergue també els fons de l'antiga impremta de Blai Bellver. L'edifici hauria de comptar amb una sala d'exposició permanent, sales per a exposicions temporals, magatzem on es conserven en condicions adequades els gravats (la col·lecció completa no pot estar permanentment exposada; les obres que la componen s'han d'exposar per parts i de forma rotativa), espais didàctics, en què puguen treballar alumnes de centres acadèmics, biblioteca, saló d'actes i dependències administratives i de serveis.


Associació d'Amics de la Costera és conscient de les dificultats financeres que implica un projecte d'aquesta envergadura. Per això, suggereix que l'Ajuntament inicie converses amb responsables de la Direcció General de Patrimoni de la Generalitat Valenciana, la Diputació de València i la Fundació Hortensia Herrero (que ja ha col·laborat en la recuperació de edificis històrics valuosos, com ara el Col·legi de l'Art Major de la Seda de València). Amics de la Costera decidí d'incloure la seua iniciativa al programa DecideiXàtiva'18 dels pressupostos participatius. S'ha d'advertir, però, que els responsables del procés van titular la proposta 'Adquisició del Palau dels Sanç de Sorió', sense més. S'ha omès fins ara explicar que la proposta no consisteix només en l'adquisició d'un immoble. En realitat, es tracta de crear un museu molt interessant per a la ciutat, el Museu Valencià del Gravat i la Impremta.

dissabte, 14 d’abril de 2018

Els gitanos xativins

Com que el 8 d'abril se celebrà la Diada International del Poble Romaní, l'entresòl de la Casa de Cultura alberga l'exposició titulada "El pas del poble gitano per Xàtiva". Els gitanos autòctons pertanyen sobretot a dos clans familiars, els Escudero (el grup més veterà i el primer a integrar-se en la ciutat) i els Moreno, però hi ha altres famílies, com els Ruano, els Diego... Uns i altres estan sedentaritzats des de fa temps. De fet, a penes queden gitanos nòmades al nostre país. Hi ha un gran desconeixement sobre els orígens d'aquesta ètnia ―denominada internacionalment poble romaní. (En la seua llengua, rom significa home.) Els gitanos podrien haver arribat des del Panjab o la regió de Sind, situada a la vall del riu Indus, un vast territori de l'actual Pakistan on s'havia alçat Mohenjo-daro, capital d'una antiga cultura. Potser la invasió musulmana provocà l'abandonament de la contrada pels volts del segle IX. Els romanís marxaren cap a l'oest i s'establiren en diferents llocs (Pèrsia, Àsia Menor, nord d'Àfrica i, finalment, Europa). El primer document que cita la seua presència en terres ibèriques data de principis del segle XV.

Es pensà que venien d'Egipte. Per això, se'ls anomenà egipcians (gitano seria una deformació del mot llatí aegyptanus). Ben aviat serien objecte de discriminació. En 1499, una pragmàtica dels Reis Catòlics enumerava els càstigs a què serien sotmesos els gitanos que transgrediren els preceptes dels monarques: el desterrament temporal de qui no esdevingués sedentari, cent assots i desterrament perpetu per a qui incomplís l'ordre i no tingués ofici, tall d'orelles per a qui tornés al país d'amagatotis i captiveri perpetu per a qui fos descobert una tercera vegada. Fins al segle XVIII, els intents d'assimilació foren creixents, bé que els llocs on podien assentar-se i els oficis que podien exercir estaven molt restringits. De manera paradoxal, els gitanos aveïnats legalment eren expulsats a tothora dels seus llocs de residència. És a dir, s'exercia més pressió sobre els sedentaris que sobre els nòmades, la qual cosa feia poc atractiu l'assentament estable. Per altra banda, la prohibició d'exercir oficis empentà molts cap a les activitats itinerants i estacionals. Treballaven com a quincallers ambulants, temporers agrícoles, ferrers, tractants, esquiladors...

En conseqüència, fins a principis del segle XX, el nomadisme estava molt generalitzat entre la població romaní. Aquest nomadisme explica molts trets culturals dels gitanos. És proverbial la seua desconfiança cap al paio, de qui provenen les dissorts. Tot el patrimoni del grup ambulant era moble: carro, animals, atuells, roba i joies. (Alguns dels gitanos que encara practiquen el nomadisme han substituït carro i animals per cotxe potent i caravana.) El gust per les joies sempre ha estat mal interpretat pels paios. Com que el nòmada no tenia compte corrent, invertia en or, que podia ser bescanviat per diners en metàl·lic en cas de necessitat. Altres trets culturals ―la guarda de les púbers, l'endogàmia o el culte als avantpassats― són petjades de creences ancestrals. (Que els gitanos traguen les xiquetes d'escola quan arriben a la pubertat causa molta estranyesa als paios.) Naturalment, la cultura gitana no està lliure de contradiccions. Avui, els col·lectius més joves lluiten per preservar els valors culturals positius i desterrar els negatius.

Entre els membres d'ètnia gitana, observar els costums, respectar els majors i tenir paraula són valors bàsics que estan en perill d'extinció. En canvi, el patriarcat i el masclisme, més accentuats que en el món paio, són una rèmora per a la promoció de la dona gitana. En fi, la marginació secular mena alguns grups a la delinqüència o la drogoaddicció. El solapament de trets culturals i activitats esgarriades mostra, però, una imatge distorsionada del poble romaní. Molta gent encara sucumbeix a la temptació de tallar pel mateix patró tots el gitanos de casa nostra. (El Reglament de la Guàrdia Civil de 1943 especificava que havien de ser especialment vigilats.) Solem oblidar que el delicte i la marginació també esdevenen peix que es menja la cua al món dels paios. Tornem al principi. L'exposició de la Casa de Cultura mostra personatges (homes, dones i criatures) que són veïns nostres des de temps immemorial ―tots perfectament integrats en la nostra societat. ¡Amb trets distintius propis, però xativins al cap i a la fi!

(publicat a Levante-EMV, el 14/04/2018)

dissabte, 31 de març de 2018

Una de romans

Per primera vegada des de fa molt de temps, m'he quedat a casa aquests dies de Setmana Santa i Pasqua. Enguany, certes circumstàncies familiars no m'han permès d’emprendre cap viatge. Per tant, he tingut temps d'evocar episodis quasi oblidats de la meua joventut. Durant les festes més sagrades del calendari litúrgic cristià, el desfici s’emparava dels adolescents en acostar-se la fita més important per a llur educació sentimental, la Pasqua Florida. Sales de festes —antecessores de les actuals discoteques— i salons recreatius romanien tancats des de Diumenge de Rams fins a Dissabte de Glòria. Alguns amics meus es posaven la vesta —de la confraria del Natzarè o la Dolorosa— per a desfilar en els trasllats dels passos o la processó de Divendres Sant. Mentre, altres miràvem la televisió en blanc i negre. Tots i totes esperàvem ansiosos l'arribada del Diumenge de Resurrecció. Estàvem pendents d’anar a Bixquert a regolar la mona, dels primers frecs amb la xica o el xic que ens agradava, dels balls i les corrandes al baixar a l’Albereda...

¿Quines pel·lícules programava TVE? Ben-Hur, del director William Wyler, en què intervenien els actors Charlton Heston, Stephen Boyd i Haya Harareet, Quo Vadis, dirigida per Mervyn LeRoy i protagonitzada per Robert Taylor i Deborah Kerr... En fi, veure pel·lícules de romans era una de les distraccions possibles mentre esperàvem el Diumenge de Pasqua. Això mateix he fet aquests dies, llegir una novel·la de romans. Es titula Principes Mundi i és obra d'un amic meu, Tadeus Calinca. (Moltes persones saben que el xativí Jesús Sanchis, professor de l'Escola Oficial d'Idiomes de València, és qui s'amaga darrere d'aquest pseudònim literari.) Principes Mundi és la seua segona novel·la. La primera, Monte Alma, també narra una història d'època romana. Abans de dedicar-se a la narrativa històrica, "Tadeus" havia escrit diverses obres de teatre: El Gran Paulo, Phoëbon, Hipnosi, El genet blau i Sarcasme. Resulta una mica complicat parlar de Pincipes Mundi per dos motius: és obra d'un amic —se'm pot acusar de parcialitat— i cal evitar qualsevol filtració (l'spoiler anglès) que desvetlle l'argument de la novel·la, especialment el desenllaç.

Els protagonistes principals són els emperadors Dioclecià i Maximià. El relat està ambientat, per tant, en el segle III dC. Dioclecià (Gaius Aurelius Valerius Diocletianus Augustus) havia nascut a Salona, en Il·líria, prop de l'actual Split, ciutat de Croàcia. Fou el creador de la tetrarquia (dos augusts i dos cèsars) que s'havien de dividir el govern de l'imperi. Nomenà el seu amic Maximià august associat, bé que Dioclecià es reservà la preeminència. Tadeus, gran viatger, ha recorregut personalment els escenaris dels seus relats: els Balcans (Sèrbia i Croàcia), Itàlia, les terres del Rin. És admirador de Dioclecià. Totes les obres de ficció —fins i tot les de gènere fantàstic— han de tenir versemblança. Principes Mundi en té. Tots els elements de la narració (els espais i els topònims, les referències cronològiques, el vestuari —dels soldats romans, posem per cas—, les descripcions d'escenes domèstiques o públiques, els episodis bèl·lics, els antropònims, els càrrecs, dignitats i ocupacions dels diferents actants...) estan perfectament documentats.

La narració consta de diversos relats que avancen paral·lelament. Hi apareixen l'amor i l'odi, la classe patrícia i la gent humil, la guerra i la pau, la religió. També hi ha lloc per a les atmosferes poètiques, com escau en una bona novel·la. La relació entre els dos protagonistes sorprendrà els lectors. Ha estat imaginada per Jesús, però els fets històrics coneguts no contradiuen la hipòtesi. La lectura d'aquest llibre m'ha fet recordar molts dels meus viatges. Durant l'estiu de 2003, vaig visitar Split. El nucli històric d'aquesta ciutat croata està encabit dins l'antic palau de Dioclecià. (Amb l'eclosió del cristianisme, el mausoleu de l'emperador fou transformat en catedral.) He recordat també els meus periples per Iran —perquè els primers episodis de la novel·la s'esdevenen en l'antic Imperi Persa—, Turquia, Itàlia, França, Anglaterra. En fi, molts xativins dedicaran aquests dies de Pasqua a sojornar en Bixquert o la platja, a viatjar. Jo passe moltes hores en una habitació de l'hospital Lluís Alcanyís, fent companyia a un familiar. Estic absort, per tant, en lectures inconcluses o llibres que esperaven torn. ¡Una Pasqua alternativa! Uei...

(publicat a Levante-EMV, el 31/03/2018)