dissabte, 26 de setembre de 2020

Diàleg entre passat i modernitat

Andreu Alfaro és l'escultor valencià contemporani de major prestigi internacional. Representà l'Estat espanyol en diverses biennals de Venècia. Forma part de la història de l’escultura del segle XX. Les seues relacions amb Xàtiva venen d'antic. Estigué present en un aplec del 25 d'abril celebrat a primeries dels vuitanta a la plaça de bous de la ciutat. Col·laborà en la carpeta de gravats Homenatge a Picasso, editada als vuitanta també a Xàtiva. Tanmateix, no hi ha cap obra d'Alfaro a les vies públiques xativines. (Només La veu d'un poble. Homenatge a Raimon, donada pel cantautor en 2015, s'exposa a la Casa de l'Ensenyança.) "Alfaro a Xàtiva, diàleg amb la història" ompli el buit momentàniament. L'exposició, instal·lada en diferents espais, dialoga amb l'arquitectura gòtica i renaixentista que conserva la ciutat. L'espectacle és memorable. S'exhibeixen sobretot obres dels anys noranta i primeries del nou segle, èpoques en què l'artista estava interessat pel barroc i el cos humà. També hi ha algunes peces dels vuitanta, una d'elles la impressionant Goethe al camp de Roma, que es troba al pati del convent de Sant Domènec.


Alfaro treballà amb un ventall no massa extens de materials (fusta, ferro, alumini, acer, marbre, zinc, metacrilat). A l'exposició es poden contemplar peces fetes amb ferro pintat, llautó, acer inoxidable i acer patinable. Als seus inicis, l'artista estigué vinculat al constructivisme abstracte. Li agradava aplicar els seus coneixements geomètrics per a crear obres abstractes, que jugaven amb matisos, mòduls seriats, la llum i el color. Les seues generatrius són un paradigma del domini sobre la geometria. En realitat, les seues escultures eren dibuixos que fugien del paper —«dibuixos a l'espai», els denominava Alfaro. Els espectadors han de girar al voltant de les peces. S'ha parlat del minimalisme de l'artista. Jo preferisc parlar d'austeritat expressiva. La seua obra esdevindria ben aviat un referent de compromís polític i social. S'hi poden detectar els seus anhels de llibertat, democràcia i emancipació nacional dels valencians. (Dissenyà els guardons dels Premis Octubre.) Amb tot plegat, Andreu Alfaro assoliria un llenguatge personal fàcilment reconeixible. Finalment, es mostraria interessat per diferents moments de la història de l'art.

Del diàleg amb la tradició, sobretot escultòrica, van nàixer les seues obres cinètiques. Amb unes línies molt simples dibuixava en l'espai cossos i personatges en moviment. Estaven inspirats especialment en els antics i els barrocs. Obres com Rapte de les sabines, Àngel, Laocoont o Les tres gràcies en són bons exemples. Algunes d'aquestes obres es poden contemplar ara a la nostra ciutat. Al final de la seua trajectòria, també va fer incursions en el jazz. S'ha dit que Alfaro és un artista essencialment abstracte, però jo no ho tinc tan clar. Fins i tot en obres tan aparentment informalistes com L'arbre nu, Planta d'interior (exposades al claustre de Sant Domènec) o The fountain (col·locada davant del Museu de l'Almodí), podem endevinar perfectament les formes figuratives. Alfaro havia treballat durant els seixanta a l'agència Publipress (de què formaven part altres personatges, com Vicent Ventura, Francesc Jarque, Rafa Gassent, Joan Josep Pérez Benlloch). Des de llavors, l'escultor també desplegà una intensa activitat com a dibuixant.

Era capaç de dibuixar figures intricades i alhora simples amb un sol traç, sense alçar el llapis del paper. Sentia predilecció per les parts dels cos humà —les mans, posem per cas—, pels nus i pels retrats (en féu, entre d'altres, de Raimon). Són les seues creacions més figuratives. Després, traslladaria nombrosos dibuixos i esbossos al gravat i l'escultura. En fi, fa vibrar la possibilitat de contemplar a Xàtiva obres de l'enyorat Andreu Alfaro. Els espais públics de la ciutat tenen un gran dèficit d'escultura contemporània. N'exhibeixen academicista executada a primeria del segle passat. Però la modernitat hi té una representació pobríssima, per no dir nul·la. Aquests dies, camejar pel nucli històric permet fer-se una idea de com lluiria l'art contemporani a les places i els carrers xativins. Dissortadament, vivim en temps de pandèmia. Minvarà l'arribada de forans. Però els autòctons no s'haurien de perdre l'esdeveniment. Fer una visita nocturna de l'Almodí, Sant Domènec o la plaça de la Seu serà una experiència inoblidable i suggeridora.

(publicat a Levante-EMV, el 26/09/2020)

dimecres, 23 de setembre de 2020

En conseqüència

Dissabte per la nit, vaig escoltar la llarga entrevista que li van fer a Pedro Sánchez. ¿Impressió? La seua estratègia de no entrar al drap pot resultar acceptable a primera vista. Mentre Díaz Ayuso i Pablo Casado es dediquen a lladrar la seua rancúnia per les cantonades, Pedro apareix com el líder moderat, assenyat, que no vol enviscar-se amb tàctiques com la del "tu més". Supose que aquesta manera de captenir-se estarà perfectament planificada amb els seus assessors. El ministre Illa actua igual. Es tracta de donar la imatge de caps serens, impàvids, que estan per damunt d'embrolles i avalots. Sabrem els resultats de l'estratègia quan les enquestes donen les dades de valoració dels diversos líders polítics. Però jo trobe alguns perills en aquesta forma de procedir. O pot ser que Sánchez tinga molta lletra menuda i sàpia coses que jo ignore. Dilluns, tornà a actuar de la mateixa manera, o més temerària si cap. Acudí a un corral alié, va posar davant d'una coreografia "coreana" —de Corea del Nord, vull dir— i suportà estoicament les mentides, els atacs i les falòrnies de Díaz Ayuso —que Madrid necessita un tracte especial, distint del que es dóna a les altres comunitats autònomes, la més delirant. Imagine que Pedro Sánchez vol donar una imatge institucional.
 

Amb la seua impassibilitat queden sense contestar, però, les mentides grans com catedrals que llancen els adversaris. Tampoc no es denuncia la gestió desastrosa del govern madrileny, que té plenes competències en matèria sanitària i estava totalment en contra d'allargar l'estat d'alarma. És més, sembla avalar-se la gestió de l'executiu madrileny, quan els caps socialistes diuen coses com aquestes: «La Comunitat de Madrid ha pres unes mesures correctes que donaran resultats positius.» ¿Correctes? Són molts, a les files socialistes, els qui estan perplexos amb l'actitud del seu cap. Creuen que se li està donant un respir a la presidenta de Madrid. És suposar massa que l'electorat sabrà discernir entre el tarannà assenyat d'uns i el forçat d'altres. Per altra banda, el govern central s'arrisca molt. Els madrilenys descontents poden pensar que el govern estatal s'ha fet solidari de la nefasta gestió sanitària duta a cap pel govern autonòmic. Per tant, si les coses van a pitjor —i aniran, perquè les mesures preses per Díaz Ayuso són classistes i ineficaces—, es tirarà també la culpa al PSOE. Iglesias i els seus no estan contents amb l'estratègia de Sánchez.
 
No sé. Jo sempre he pensat que tractar l'enemic amb guant de seda és un error; en creure que se li té por, la bèstia es creix. ¿Apaivagar-la? ¡Ha! Un sector del PSOE ha reclamat a Sánchez que aplique l'article 155 de la Constitució a la Comunitat de Madrid. No estaria mal. Però no serviria de molt. El de Sanitat és un ministeri buit de competències. Manca del personal necessari per a prendre el control de la sanitat madrilenya. Hauria de comptar amb l'estructura orgànica creada pels successius governs regionals del PP, que podria entorpir les decisions del govern estatal. També caldria intervenir la hisenda madrilenya, i destinar recursos per a millorar el sistema de salut: crear nous centres d'atenció primària, contractar més personal sanitari i més rastrejadors, adquirir material, fer més proves... Dubte que el PSOE vulga embarcar-se en aqueixa aventura. Li podria eixir el tret per la culata. En realitat, el govern central només pot brindar tres tipus de suport a una comunitat autònoma: econòmic —Madrid ja ha rebut 1.495 milions d'euros no reintegrables—, jurídic —el PP no vol saber res d'un nou estat d'alarma— i policial. "En conseqüència" —crossa molt utilitzada pel president—, el numeret de dilluns quedarà en això, en molts policies i militars que vigilen el compliment de l'aïllament peculiar imposat per Díaz Ayuso a la gent que habita les zones més deprimides de Madrid.

Finalment, hi ha un aspecte de l'entrevista de dissabte que em va cridar poderosament l'atenció. Segons Sánchez, tota la culpa de la judicialització del conflicte català la tenen els mateixos independentistes, per no complir la llei. ¿Els mateixos independentistes? ¿Per no complir la llei? El líder socialista deu desconèixer les resolucions dels tribunals europeus. Ell mateix no deu estar molt convençut que es cometés cap delicte de sedició, perquè ha anunciat un projecte de llei per a suavitzar-lo —molts juristes creuen que caldria suprimir-lo; en alguns països europeus ni existeix—, la qual cosa permetria deixar en llibertat els presos polítics i afavoriria els pactes amb ERC. ¡Quant de fingiment! En fi, l'escenografia en què es desenvolupà la roda de premsa conjunta de Sánchez i Díaz Ayuso, dilluns a migdia, després de la seua entrevista, fou gloriosa —com la vinyeta d'Ortifus que publicava l'endemà un diari valencià. En conseqüència, i com ja he dit més amunt, Sánchez deu tenir moltíssima lletra menuda. Pallús no crec que siga.

dissabte, 12 de setembre de 2020

Molta carta e poca musica!

Els profans en una matèria no solen entendre les seues particularitats terminològiques. Aquests últims dies, en anunciar-se la fusió de CaixaBank i Bankia —en realitat l'absorció de Bankia per CaixaBank—, se sent parlar de seu social, seu operativa i seu fiscal d'un banc. Moltes persones creuen que haurien de coincidir totes tres. Doncs, no. Hi ha múltiples empreses que tenen seu social en Espanya i fiscal en països europeus —com Luxemburg o Irlanda— que són veritables paradisos. Sovinteja el frau de llei. Segons la norma, la seu social hauria de ser aquella en què radiquen realment la direcció efectiva i l'administració d'una empresa. Això pot ser una ficció. A causa del procés independentista, CaixaBank traslladà la seu social al País Valencià, a l'edifici de l'antic Banc de València. Però el centre operatiu continua a Barcelona. ¿Algú ho dubta? El president de la Generalitat ja s'ha afanyat a dir que l'entitat resultant de la fusió hauria de tenir seu social a València. Molts han dit que això seria beneficiós per a la nostra terra. ¡Ha! La seu social és com el domicili habitual d'una persona, el lloc al qual se li envien les comunicacions.

La seu social d'una entitat financera és, per tant, l'adreça a què es dirigiran les cartes d'autoritats, institucions públiques i reguladors. Però allò veritablement important és el lloc on estan les oficines centrals i el centre operatiu. Si no estan a València... Molta carta e poca musica!, diria un amic meu italià. Després tenim el lloc des del qual es tributa. Si els tributs —com l'Impost sobre Societats— foren sols estatals, la seu fiscal de "CaixaBankia" seria un assumpte més aviat intranscendent. Però les empreses també paguen imposts autonòmics i locals —com l'Impost d'Activitats Empresarials (IAE). En tot cas, i amb independència dels domicilis fiscal, social i operatiu finalment elegits, el nou major banc privat de l'Estat es dedicarà als interessos dels seus accionistes, no als dels valencians. Dec ser una persona estranya, però a mi no m'agrada gens la fusió. Ens mena cap a un horitzó d'oligopoli bancari i manca de competència. Eixirem perdent. Menys oferta sempre significa pitjors condicions per als clients, menor possibilitat d'elecció. A casa nostra, la implantació prèvia dels fusionats implicarà també molta duplicitat de sucursals.

Podem ficar l'exemple de la Costera. CaixaBank i Bankia operen a Moixent, Vallada, l’Alcúdia de Crespins, Canals, la Llosa de Ranes... A Xàtiva, els dos bancs tenen sucursals a la plaça de la Bassa, una enfront de l'altra. La supressió d'oficines provocarà la pèrdua d'uns 10.000 llocs de treball. ¿Millorarà l'atenció personal al client? ¡No crec que puga empitjorar! ¡O sí! (Recordem les Lleis de Murphy.) Taulells i caixers tradicionals estan a punt de desaparèixer definitivament. Avui, l'aspecte físic d'una oficina creditícia s'assembla més a una agència d'assegurances que a un banc de tota la vida. Les entitats financeres volen que tothom realitze les seues operacions a través d'Internet o als caixers automàtics. El problema és enorme per a la gent major, cada cop més nombrosa amb permís de la covid-19. L'anunci de fusió, aplaudit per Pedro Sánchez i els ministres del PSOE, palesa la renúncia a convertir Bankia en banc públic. El 62% del seu capital està en mans de l'Estat, que només controlarà el 16% de de la nova entitat financera.

També minva la possibilitat d'existència de models com la banca ètica i la banca de proximitat que havien encarnat les antigues caixes d'estalvis i les cooperatives de crèdit. (Caixa d'Ontinyent i el Grup Caixa Rural en són veritables supervivents.) Per purs interessos polítics i empresarials, Espanya esdevindrà un dels poquíssims estats de la Unió Europea amb oligopoli bancari. Els partidaris de les fusions diuen que l'augment de grandària millorarà la solvència del sector. Tots no opinen igual. El professor Joan Ramon Sanchis, catedràtic d'Organització d'Empreses a la Universitat de València, nega que l'augment de grandària millore la gestió i la competitivitat. Pel que sembla, no existeix cap estudi empíric que ho demostre. Sí tenim, en canvi, exemples de fusions que han resultat catastròfiques. En fi, tal com anem, els treballadors de banca acabaran sent quatre gats a Xàtiva, ciutat que arribà a tenir sucursal del Banc d'Espanya, caixa d'estalvis pròpia i unes vint-i-cinc oficines d'entitats creditícies. El nostre paisatge terciari es degrada més.

(publicat a Levante-EMV, el 12/09/2020)

divendres, 11 de setembre de 2020

Analogies

«La comparació semblarà estrambòtica, però jo trobe moltes analogies entre el matrimoni dels reis emèrits i el de Pedro Sánchez i Pablo Iglesias», diu Rocabuix després de tancar el Diari d'Informacions. «Que jo sàpia, Iglesias i Sánchez no estan casats», observa Eiximona amb gest burleta. «Bé, la seua unió rep el nom de coalició, però les semblances amb el matrimoni de Juan Carlos de Borbón i Sofía de Grecia són, crec jo, evidents. Juan Carlos ocultava moltes coses a Sofia. Sánchez les oculta a Iglesias. Ocultà, posem per cas, que Caixabank i Bankia volen fusionar-se; sabia que Iglesias rebutja aquesta fusió. Pedro Sánchez ha explicat a la premsa que aquesta informació s'havia de mantenir en secret, perquè és molt sensible.» Eiximona posa cara de sorpresa. «¡Ui! Això està molt lleig. ¿Pretén mantenir una relació duradora ocultant coses a la seua parella? Al marit o la dona se li ha de contar tot. En una parella no ha d'haver-hi secrets. ¿Tu m'ocultes coses, amor?» Rocabuix intenta que cap tic nerviós el traïsca. «¡Noo! Jo t'ho conte absolutament tot, estimada.» Ella riu. «¡Mentider!» Ell nega vehementment amb el cap i continua: «Els escàndols del rei emèrit també han demostrat que Sánchez no confia en la seua parella; aquesta es va assabentar de l'escapada reial per la premsa. ¡Més desconfiança i més secrets! ¡Si vols discutir amb la teua parella, fes-ho en la intimitat, no davant d'un munt de micròfons!» Eiximona posa cara d'incredulitat. Rocabuix prossegueix: «I encara queda el pitjor, ¡les banyes! Sánchez està mantenint una relació amb Inés Arrimadas. Als noticiaris han aparegut fotos i vídeos en què se'ls veu junts. ¡Una tercera persona interposant-se en la relació d'Iglesias i Sánchez! Juan Carlos també li ha ficat les banyes múltiples vegades a Sofía. En fi, ja veus que el deteriorament de la convivència de les dues parelles és semblant.» Eiximona reflexiona: «Els homes... Al principi, tot és molt bonic, però les coses es torcen quan comença la convivència.» Ell interromp: «No ho diràs per nosaltres. Tu i jo ens contem les coses amb amor i confiança.» Ella sospira i recorda una dita castellana, prometer hasta meter y, una vez metido, nada de lo prometido. Després d'uns instants de silenci, es pregunta: «¿I com és que Iglesias no li demana el divorci a Sánchez?» Ell somriu amb aire triomfal. «Aquesta és la màxima coincidència entre els dos himeneus. Sofia no es divorcia perquè vol continuar sent la reina mare. Iglesias no es divorcia perquè deixaria de ser governant consort del país. L'una i l'altre s'estimen més suportar banyes i desdenys que perdre la seua posició.» Eiximona llança una nova pregunta: «I amb tots aquests embolics, ¿d'on trauen temps, Pedro i Pablo, per a gestionar els afers que interessen a la ciutadania?» Rocabuix s'arronsa d'espatlles. «Supose que els seus ministres aniran fent.»

dimarts, 8 de setembre de 2020

Assassinat del marit de Lucrècia Borja

El duc de Bisceglie, Alfons d'Aragó, marit de Lucrècia Borja, va fugir de Roma. Davant la desesperació de la jove, el papa la nomenà regent de Spoleto i governadora de Nepi i Foligno. Lucrècia marxà a Spoleto a prendre possessió del seu càrrec i allí acudí el marit. Fou un temps de felicitat. Posterioment, tornaren a Roma. Una nit de 1500, quan el jove sortia del Vaticà en companyia del capità Tommaso Albanese, fou atacat per una partida d'homes emmascarats. En sentir els crits de socors, la guàrdia papal trobà el duc greument ferit. Gràcies a les cures de Lucrècia i la seua cunyada Sança, que no el deixaven sol, el jove millorà ràpidament. Les cunyades preparaven tots els aliments per a evitar l'enverinament del duc. Fins i tot acudiren dos metges napolitans. Un dia, s'hi presentà Michelotto Corella, lloctinent de Cèsar, amb ordres de detenir el duc i tot el seu seguici. Les cunyades acudiren al papa, que es recuperava d'un greu accident (li havia caigut al damunt un trespol a causa d'una tempesta, salvant-se miraculosament). Quan les joves tornaren al llit d'Alfons, aquest havia mort. No van poder veure el cadàver, que fou ràpidament soterrat a la capella de la Verge de les Febres. Al cap d'un temps, el cos de Joan Cervelló també aparegué en el Tíber. Lucrècia marxà a Nepi.
 
 
Assassinat d'Alfons d'Aragó a mans de Michelotto Corella
(il·lustració d'Edoardo Perino, 1890)

dissabte, 29 d’agost de 2020

La tornada a classe

Aquests dies, l'inici del nou curs acadèmic ocupa les primeres planes. «¿Podran tornar xiquets i xiquetes a l'escola o rebran classes telemàtiques?», es pregunten pares i mares. Segons el meu parer, tot l'alumnat d'infantil i nivells obligatoris —primària i secundària— ha de tornar als centres escolars i rebre classes presencials. Convé fer una reflexió prèvia. L'escolarització obligatòria dels alumnes més menuts, sobretot els d'infantil i primària, ha d'atènyer diversos objectius: la socialització, la instrucció i, en alguns aspectes, l'educació. Es parla molt poc de la socialització, de l'aprenentatge i la interiorització dels elements de la cultura presents a l'entorn social de l'individu. Els infants que no van a l'escola no tenen oportunitat d'aprendre a conviure amb altres xiquets. Es perden, per tant, la socialització primària, el procés pel qual l’ésser humà interioritza durant la seua infantesa uns valors i uns esquemes de conducta que li permetran d’actuar d’acord amb les convencions i les normes del medi sociocultural a què pertany. Els meus néts més menuts, de 3 i 4 anys respectivament, ja s'han perdut mig any de socialització.

Seria terrible que perderen quasi dos anys de convivència amb amiguets i amiguetes. Més d'un lector dirà: «Home, la tasca socialitzadora també es pot fer a la llar.» ¡De vegades no! Hi ha famílies desestructurades, fills únics, pares que treballen i han de deixar els xiquets a càrrec d'un familiar o d'un cangur. El lloc adequat per a la socialització és l'escola, l'espai on es fan amics i amigues que solen durar tota la vida. D'altra banda, la pobresa i les desigualtats socials no permeten que tots els xiquets tinguen accés fàcil a les TIC (Tecnologies de la Informació i la Comunicació); molts no tenen connexió a Internet o no disposen d'ordinador. Tots tampoc no tenen pares o mares capaços d'ajudar-los a solucionar els obstacles que puguen trobar durant un procés telemàtic. Finalment, els xiquets de famílies pobres necessiten el menjador escolar. I és que l'escola presencial tendeix a suprimir desigualtats. L'ensenyança telemàtica ni socialitza ni promou la igualtat d'oportunitats. Per tant, les preguntes que s'han de fer els pares són distintes.

¿El centre del meu fill té espai suficient per a poder baixar les ràtios? ¿S'augmentarà la plantilla docent? ¿S'observaran totes les normes de seguretat? ¿Hi haurà infermer o infermera a l'escola? ¿Es vigilarà el compliment de les mesures d'higiene? ¿El transport escolar serà segur? Aquestes són les preguntes que han de contestar la Generalitat i l'Ajuntament de Xàtiva. Alguns col·legis, públics o privats concertats —el Claret, per exemple—, semblen tenir espai suficient, però altres... Tanmateix, pares i mares xativins poden estar raonablement tranquils. Conselleria ha anunciat l'augment de plantilles i la instal·lació de barracons prefabricats si cal. El govern central podria establir la cobertura —uns dies de permís retribuït i recuperable— per als pares que no puguen treballar si els seus fills, en produir-se un brot de covid-19 al seu col·legi, han de guardar quarantena. (No és qüestió d'enviar els xiquets a cals avis; els iaios són persones d'alt risc.) Pel que es veu, la Generalitat ha fet els deures. Els xiquets poden tornar, per tant, a escola.

Cal abandonar la por i l'infantilisme. Des de març, polítics i mitjans han provocat el pànic d'una part de la ciutadania. Quant a la dreta que governa comunitats autònomes, mostra signes de trastorn bipolar; acusava Pedro Sánchez de dictatorial, durant l'estat d'alarma, però voldria ara que les responsabilitats autonòmiques foren novament assumides pel govern central. ¿Ja s'han oblidat les casserolades del barri de Salamanca? La Generalitat Valenciana ha consensuat amb sindicats i comunitat escolar les condicions d'inici de curs. Ha contractat més professorat i ha adquirit material informàtic. Tot açò pot sonar a bajanada, però altres autonomies semblen haver oblidat que tenen competència exclusiva en matèria educativa. (En realitat, tenen competència en matèria escolar; l'educació és cosa de la família, encara que els mestres hagen de reforçar els valors democràtics.) L'executiu estatal hauria de prendre mesures contra les autonomies que no reaccionen a temps. S'acosta el dia 7. Els xiquets de les nostres contrades han d'estar a classe.

(publicat a Levante-EMV, el 20/08/2020)

dijous, 20 d’agost de 2020

"Socialistes" en defensa de Juan Carlos

¡Ja veus tu! Més de setanta exministres, expresidents autonòmics, ambaixadors i altres antics alts càrrecs del PSOE i el PP han firmat un manifest de suport a Juan Carlos I. El text defèn la presumpció d'innocència de l'emèrit i recorda el seu llegat de quaranta anys de democràcia, la etapa histórica más fructífera que ha conocido España en época contemporánea. Els socialistes Alfonso Guerra, Celestino Corbacho i Matilde Fernández, els peperos Josep Piqué, Rafael Catalá, Ana Pastor i Esperanza Aguirre, i el ministre de l'extinta UCD Rodolfo Martín Villa són alguns dels firmants. El manifest demostra per enèsima vegada que els antics barons del PSOE han perdut el rumb. Que Martín Villa, tan hereu del franquisme com Juan Carlos, firme el text té la seua lògica. Però que Alfonso Guerra s'afegisca al sarau... En realitat, han firmat un al·legat a favor del nacionalisme espanyol. A més a més, tergiversen la realitat quan afirmen que las numerosas informaciones que aparecen estos días sobre determinadas actividades del Rey Juan Carlos I han excitado una proliferación de condenas sin el debido respeto a la presunción de inocencia.

La presumpció d'innocència no és aplicable al cas. Primerament, el monarca emèrit no ha negat els fets. Simplement diu que són esdeveniments passats de la seua vida privada. El principi de la presumpció d'innocència només regeix als tribunals, més concretament al dret penal, i pot ser contrarestat pels indicis de delicte i les corresponents mesures cautelars. En política s'aplica un principi distint, el de responsabilitat. El dignatari públic ha d’assumir responsabilitats fins i tot quan és innocent. Sobre açò, ja he reflexionat en altres ocasions. Juan Carlos no n'ha assumit cap. Ha preferit escapolir-se'n. Sembla mentida que Alfonso Guerra no ho tinga clar. Atès que l'emèrit gaudia d'inviolabilitat i d'irresponsabilitat quan era cap d'estat, i que els terminis de prescripció dels presumptes delictes comesos posteriorment corren al seu favor, és ben possible que mai no arribe a seure en un tribunal per fets que no ha negat en cap moment. Però això no lleva l'estupefacció majúscula de molts ciutadans per l'enorme indignitat del rei jubilat. Sabíem que era un faldiller, sospitàvem que duia entre mans afers econòmics tèrbols. Ara, ja tenim la confirmació.

Sectors polítics del règim, les institucions i alguns mitjans de comunicació intenten desviar l'atenció. L'al·ludit no ha pronunciat cap paraula de penediment. És més: diu que marxa d'Espanya guiado por el convencimiento de prestar el mejor servicio a los españoles, a sus instituciones y al rey. I venen uns socialistes de pacotilla —que haurien de ser republicans— a demanar-nos respecte per un personatge que no sap distingir el bé del mal, l'adequat de l'inadequat. Pel que es veu, l'emèrit també ignora que els reis no poden tenir vida privada. ¿La gran irritació ciutadana per la conducta indigna de l'anterior monarca no podrà esborrar la memòria de la seua contribució a l'enderrocament de la dictadura? Això ho decidirà la història, no els firmants del manifest. Ara mateix, les probabilitats de passar a la posteritat com un comissionista i evasor fiscal que marxà d'Espanya amb maletins plens de doblers són ben altes. L'escàndol és enorme als mitjans de comunicació estrangers. Que il·lustres representants de la dreta firmen un text en defensa del Borbó entra dins d'allò previsible. Que alguns "socialistes" s'hi adherisquen no sorprèn massa.

El colofó del manifest és pura defensa de l'espanyolisme més ranci. Demana als partits i les organitzacions polítiques que defiendan por todos los medios democráticos a su alcance la integridad política y territorial de la nación y el buen nombre de las personas e instituciones que han hecho posible estos últimos y satisfactorios cuarenta años de historia común, porque de ello en gran medida depende la misma calidad de nuestro futuro. Com aquests satisfactoris quaranta anys han culminat en una situació de crisi generalitzada (social, política, institucional, econòmica), la crida sona a clam desesperat perquè el vaixell s'afona. I alguna responsabilitat tindran en el naufragi els qui s'encarregaven fins ahir de tripular i governar la nau. El problema és que la dreta ha aconseguit que gran part de l'esquerra assumisca el marc mental d'un projecte nacional espanyol autoritari, centralista, oligàrquic i hegemònic. El segrest mental de l'esquerra subalterna explica les actituds de Guerra i Rodríguez Ibarra. Si els socialistes no se'n deslliuren, llurs victòries parcials sempre conclouran amb el triomf permanent de l'Espanya més reaccionària.

dissabte, 15 d’agost de 2020

Recuperar la vida cultural

Durant el confinament establert per l'estat d'alarma, membres de col·lectius culturals —especialment d'aquells que realitzen activitats de cara al públic, com ara músics o actors— es queixaven de la seua situació. Efectivament, els concerts i les representacions teatrals estaven prohibides. Les sales de cinema també romanien tancades. Ja s'han reprès totes les activitats artístiques, però la capacitat dels espais on es realitzen està limitada. Quan el govern anuncià ajudes per als treballadors i els sectors econòmics més perjudicats pel confinament, la cultura fou la gran oblidada. Una trentena d'associacions i sindicats de les arts escèniques, la música, el cinema i la gestió cultural van acusar el ministre del ram de crispar els ànims del món artístic, perquè descartava l'adopció de mesures específiques per a pal·liar la crisi del sector. (Més tard, José Manuel Rodríguez Uribes tractaria de rectificar la decisió inicial.) Per les xarxes circularen veritables burrades: «Això vostre té espera; hi ha coses més urgents. Ara us toca aguantar-vos.»

Algunes persones tenen tendència a creure que els artistes són veritables privilegiats. També hi ha qui diu que els professionals de la música o el teatre no fan res de trellat. L'acusació genèrica de guanyar molts diners és del tot infundada. Sí, hi ha uns pocs que s'enriqueixen —com alguns futbolistes o alguns escriptors—, però la majoria guanya el just per a portar una vida digna. De vegades, sobretot quan arriben a la vellesa, els actors i les actrius viuen en la penúria. Insinuar que músics i comediants no fan res de profit és mostra d'ignorància supina o mala fe. Som molts els qui no podem concebre un món sense artistes. Potser algunes persones en puguen prescindir. Bertolt Brecht els dedicà aquestes paraules: «Qui només vulga veure coses que puga entendre no hauria d'anar al teatre, hauria d'anar al bany.» En qualsevol cas, l'art també és una indústria. I molts dels seus treballadors corren el risc de quedar-se sense feina; la crisi de la covid-19 ha fet estralls en col·lectius culturals que treballen davant el públic. Per tant, calgué reobrir escenaris i sales tan aviat com fou possible. Algunes poblacions valencianes ja han posat mà a l'obra.

En juliol es va celebrar, posem per cas, la novena edició de l'Early Music Morella, una setmana de conferències, taules rodones, concerts, jam sessions de músiques medievals i renaixentistes, activitats de perfeccionament instrumental o vocal dirigides a estudiants, tallers de construcció d'instruments, visites guiades... Hi participaren crítics musicals, cantants, instrumentistes i grups de prestigi internacional. ¿Com s'aborda l'assumpte a Xàtiva? El coronavirus va arrasar l'agenda cultural municipal. ¿Les Nits al Castell? Suspeses. ¿Els espectacles musicals i teatrals de la fira? Esfumats. Les autoritats locals van idear un pla B per a entretenir el veïnat durant els mesos de juliol i agost: Nits a la fresca. El seu programa ha pivotat certament sobre tres eixos: pressupost baix, molta gent de casa i predomini de cultura popular. Respecte d'açò darrer, cal recordar que hi ha la cultura elevada, la cultura de masses —també anomenada cultura pop— i la del poble —el folklore. Nits a la fresca s'ho ha jugat quasi tot a l'oferta més popular. Val més això que res. Però una ciutat com la nostra ha de fugir de l'endogàmia. Ha de temptar gent de fora.

Si Morella juga en primera divisió, Xàtiva no hauria de ser menys. A la cultura li passa com als humans, necessita hibridació. L'endogàmia duu a l'extinció. Tenim notícies que la regidoria de Cultura vol celebrar durant la tardor un festival de música antiga amb vocació de permanència i diversos objectius: difondre un patrimoni artístic poc conegut; recuperar alguns compositors —Lluís del Milà, per exemple—; reviure capítols de la història; apropar la nostra tradició musical als estudiants... És clar que el festival també podria tenir més efectes beneficiosos, si arriba a consolidar-se: crear afició, difondre el nom de la ciutat, atraure visitants... L'Ajuntament també vol reprendre altres activitats culturals, com ara el teatre o les exposicions. Sembla que s'inaugurarà a la darreria de setembre Alfaro a Xàtiva, diàleg amb la història, una excepcional mostra antològica del gran escultor, gravador i dibuixant que hagué de ser suspesa l'abril passat. Si la pandèmia ho permet, tornaran presentacions i xerrades. Hem de recuperar la vida cultural.

(publicat a Levante-EMV, el 15/08/2020)

dimecres, 12 d’agost de 2020

Cèsar Borja, duc de la Romanya

En ser confiscats els castells i possessions dels Caetani, l'Infans Romanus i Roderic d'Aragó van rebre respectivament els ducats de Nepi i Sermoneta. El papa Alexandre VI albergava dos somnis: assegurar el futur del seu llinatge i crear un nou estat per al Valentinés, suprimint el poder dels petits tirans locals. D'acord amb aquests plans, entre 1499 i 1500, Cèsar desenvolupà una intensa campanya militar. Després de conquistar Imola i Forlì, a la Romanya, entrà triomfalment a Roma. Fou nomenat capità general i gonfanoner. Més endavant, realitzaria noves conquestes: Pesaro, Rimini i Faenza (el jove senyor de Faenza, el bell Astorre Manfredi, aparegué mort en el Tíber, amb una bala de canó nugada al coll). El papa establí nous sistemes per a recaptar diners: nomenava nous cardenals que havien de pagar molts ducats pel capel; quan morien, els seus bén revertien a l'Església (això provocà freqüents sospites d'enverinaments per ordres del papa, que potser volia fer-se amb els diners dels porprats). Cèsar aconseguí noves conquestes: ocupà el ducat d'Urbino i s'emparà de tota la costa central de l'Adriàtica i de gairebé tota la Romanya. Establí una sòlida i justa administració civil en els territoris conquerits. Fixà la capital a Cesena i acollí nombrosos humanistes (Leonardo dissenyà els canals i les fortificacions de Cesena). El poble l'aclamava. Niccolò Machiavelli, que fou testimoni de tots aquests fets, s'inspirà en la figura de Cèsar per a escriure la seua obra El Príncep.

 
Retrat de Cèsar pintat per Dosso Dossi
(durant molt de temps, l'obra s'atribuí a Correggio)

dimecres, 5 d’agost de 2020

Conservar els cabals a costa de perdre la dignitat

Cal reconèixer que la situació catastròfica en què es troba immers el rei emèrit no té cap solució bona; en realitat, havia d'elegir entre una eixida dolenta o altra menys dolenta. ¿I què ha fet? Segons el meu parer, elegir la pitjor. Però cal aclarir diverses qüestions prèvies. Als països democràtics que opten per la forma d'estat monàrquica —un veritable anacronisme en ple segle XXI— se solen exigir contrapartides a reis, prínceps o grans ducs: els monarques no disposen de vida privada —o la tenen molt restringida—; les seues conductes han de ser irreprotxables, tant als seus exigus afers privats com a l'àmbit de les funcions i els papers assignats constitucionalment; els monarques han de ser políticament neutrals; han de saber encarnar el bo i millor del país que representen. Moltes d'aquestes condicions es pressuposen, encara que no estiguen escrites en les cartes magnes. Quan no es compleixen les contrapartides, la monarquia pot col·lapsar. Si ens fixem en la trajectòria de l'emèrit, comprovarem que anà incomplint progressivament moltes de les seues obligacions, tant les legalment establertes com les implícites inherents al seu càrrec.

Tinguérem un monarca salaç i llicenciós, exageradament enamorat del luxe i els diners, amb una vida privada clandestina que no s'adeia gens amb allò que s'espera d'un monarca honorable i exemplar. Col·locà la seua dona, la reina Sofia, en una situació indigna, que aquesta ha suportat per a conservar el seu estatus de consort reial. ¡Bonic exemple, mentre les dones del reialme lluiten per assolir majors cotes d'igualtat, dignitat i emancipació! En tot cas, la trajectòria dels monarques emèrits encarna perfectament la tradicional moral hipòcrita de la burgesia: guardar les aparences, encara que la nau familiar faça aigües i s'afone. ¡Faltaria més! I, malgrat l'aliança tàcita entre la Corona i l'Església, aquesta mai no ha condemnat la hipocresia de Juan Carlos. I açò em duu a altra consideració: s'ha perdut la neutralitat de la Corona. La conversa de Letizia i Felipe amb el compi yogui ho deixà ben clar. Sabemos quién eres, sabes quiénes somos, li deien a l'acusat de corrupció. El discurs televisat de Felipe dos dies després del referèndum català de l'1 d'octubre de 2017 ho corroborà. L'emèrit també havia donat mostres públiques de parcialitat.

Per tant, ja han passat els temps en què molts ciutadans es consideraven juancarlistes. Ara, sols la mitja Espanya de dretes continua sent monàrquica; l'altra mitja d'esquerres preferiria la forma d'estat republicana. (De fet, la dreta hauria d'estar agraïda a la cúpula del PSOE, que continua donant suport a la monarquia.) Se'ns va vendre que Juan Carlos havia prestat un gran servei als espanyols; els havia portat la democràcia. Però tenim cada vegada més clar que l'hereu de Franco també es prestà un gran servei a si mateix. ¿Volia el millor per a la Corona? Volia el millor per a ell, designat titular per damunt dels drets dinàstics de son pare. ¿Quina era l'eixida menys dolenta per a un personatge llibertí i obsessionat per la riquesa? Fer un acte de contrició pública per la seua conducta gens honorable, lliurar a l'Estat les múltiples donacions percebudes per raó del seu càrrec, practicar una actualització fiscal voluntària i retirar-se a viure sol en una residència discreta dins del territori estatal. Atesos els precedents familiars, ¡impossible per a un Borbó! El rei comissionista ha preferit de conservar els seus cabals a costa de perdre la dignitat.


Ha decidit marxar a l'estranger sense desmentir les notícies sobre el seu enriquiment tèrbol, ni anunciar cap actualització fiscal. En carta dirigida al seu fill parla de la repercusión pública que están generando ciertos acontecimientos pasados de mi vida privada. En altres paraules: cap penediment. No distingeix, per tant, el bé del mal, l'adequat de l'inadequat. Les lleis juguen al seu favor. Abans d'abdicar, era inviolable i immune. ¿Inviolabilitat i immunitat cobrien la seua activitat particular? La qüestió és discutible. Alguns juristes afirmen que no. En canvi, altres opinen que sí. Una màxima jurídica diu que el jutge no pot distingir allà on la llei no distingeix. El temps de prescripció dels presumptes delictes comesos també juga a favor de l'emèrit. Encara no pesa cap acusació sobre el Borbó. Dir que s'ha fugat només pot tenir sentit metafòric. Fuig de l'embolic que ell ha generat. I té la barra d'afirmar que actua guiado por el convencimiento de prestar el mejor servicio a los españoles, a sus instituciones y al Rey. Quan era cap de l'Estat, ja escapà vàries vegades a l'estranger amb les seues amants, sense coneixement del govern de torn.

Pedro Sánchez diu que no sap on està l'emèrit. ¿Altra escapada o una presa de pèl per part del PSOE i la Casa Reial? Els corifeus de Juan Carlos malden per salvar l'insalvable. Recorden com assegurà la democràcia el 23 de febrer de 1981. Farien millor d'explicar alguns aspectes d'aquell episodi que encara romanen foscos. En tot cas, el Borbó també assegurà el seu negoci aquell dia. Alguns intenten colar que l'emèrit s'ha hagut d'exiliar. Això és una ofensa als milers de ciutadans de la pell de brau que van ser i són veritables exiliats, expatriats per defendre les seues idees. És possible que Moncloa i Zarzuela hagen ordit un pla per a salvar Felip VI. A curt termini, la missió és complicada. Costa de creure que l'actual monarca no s'haja beneficiat dels negocis paterns. En qualsevol cas, el major destret que assetja la monarquia és la seua falta de neutralitat. Mentre el rei menyspree la meitat dels ciutadans de les Espanyes —gent d'esquerres, progressistes, nacionalistes perifèrics— i sols tinga suport incondicional del conservadorisme clerical (la dreta reaccionària, els grups populistes d'extrema dreta, l'Església Catòlica) i els grans poders econòmics, el futur de la monarquia borbònica no està assegurat del tot. En bona mesura està en mans dels quadres dirigents del PSOE.

dissabte, 1 d’agost de 2020

Joiosos i agraïts

El passat cap de setmana saltà la notícia: Raimon donarà tots els seus béns a Xàtiva. «El retorn definitiu a casa», titulava un setmanari. Ben cert; el nostre il·lustre conciutadà s'ha repatriat múltiples vegades, però el retorn anunciat dissabte és el definitiu. Dilluns, es va signar al Saló de Corts del Palau de la Generalitat Valenciana el protocol de col·laboració en què Raimon, la seua esposa Annalisa, el Ministeri de Cultura i Esport, la Generalitat Valenciana, l'Ajuntament de Xàtiva i la Diputació Provincial de València manifesten la seua intenció de crear la Fundació Raimon i Annalisa i el Centre Raimon d'Activitats Culturals. Ambdues institucions tindran seu a Xàtiva. La Fundació Raimon i Annalisa estarà dotada amb els drets de propietat intel·lectual sobre l'obra artística de Raimon, el fons bibliogràfic, artístic i documental de la parella, i el seu patrimoni personal moble i immoble (a Barcelona i Xàbia). La institució tindrà com a finalitats reunir, custodiar, investigar i difondre el llegat del cantautor xativí, fer-lo accessible a tothom, donar-li un ús educatiu i científic, i afavorir el seu coneixement en tots els àmbits culturals.

També promourà l'edició de publicacions, la promoció de representacions artístiques i musicals, i l'organització d'esdeveniments culturals. Per a desenvolupar aquestes activitats, necessitarà un espai, el Centre Raimon d'Activitats Culturals. L'Ajuntament —amb el previsible suport de tots els partits amb representació municipal— cedirà uns 3600 m2 del Reial Monestir de Santa Clara. Les altres tres administracions públiques finançaran la rehabilitació de l'antic convent. La ciutat recuperarà un magnífic conjunt per a usos culturals. Cal tenir present que la col·lecció d'art de Raimon i Annalisa compta amb obres firmades per artistes de primera magnitud. Hi ha motius, per tant, per a la satisfacció i la gratitud. El Centre Raimon d'Activitats Culturals tindrà diversos espais: un que mostrarà documentació i obra del cantautor seguint un recorregut cronològic de la seua trajectòria professional; altres en què s'exhibiran permanentment les principals obres de la col·lecció d'art; una biblioteca; un arxiu; un auditori que acollirà concerts, conferències i activitats formatives; sales per a exposicions temporals; dependències administratives i serveis.

Jo em trobe entre els immensament joiosos i agraïts per la decisió del fill predilecte de Xàtiva. Sobre el personatge ja s'ha dit pràcticament tot: paladí de la llibertat a la darreria de la dictadura, símbol per als qui volien canviar una realitat asfixiant, intel·lectual íntegre la trajectòria del qual ha superat els límits del país, figura capdavantera de la nostra cultura, defensor de la llengua, recuperador dels clàssics, poeta, cantant... Voldria ficar l'èmfasi, però, en altres aspectes que em toquen més personalment. Quan Raimon inicià la carrera artística, jo era xicotet. Compongué Al vent en 1959. Ell tenia dènou anys i jo, set. La cançó seria llançada en 1963 i esdevindria símbol de l'oposició al franquisme i crit en defensa de la nostra cultura. S'inclogué al seu primer disc, editat per Edigsa, junt amb altres tres temes, Som, La pedra i A colps. Se'n vengueren més de 40.000 còpies. Jo era massa menut. No podia assabentar-me'n. Recorde boirosament haver sentit que Raimon i Salomé havien guanyat el Festival de la Cançó Mediterrània amb Se'n va anar.

Els ecos dels recitals de 1966 i 1968 a l'Olympia de París i a Madrid em van arribar esmorteïts. Hauria de complir 17 o 18 anys per a ser plenament conscient de la transcendència de Raimon i d'allò que significaven cançons com Jo vinc d'un silenci o Diguem no. El cantautor seria peça clau per a modificar l'educació sentimental de molts membres de la meua generació, influïts fins aleshores pel nacionalcatolicisme imperant a la dictadura. Em vaig comprar el llibre Poemes i cançons, editat en 1973. Em venen al cap les emocions experimentades durant un recital seu al Teatre d'Alzira, els aplaudiments, els llums encesos, l'orgull de ser xativí com ell. Vaig seguir les seues peripècies amb la censura després de cantar al Pavelló d'Esports del Real Madrid, en 1976. Més tard arribarien la presentació a casa nostra de Totes les cançons, la relació personal, l'homenatge de l'Associació d'Amics de la Costera, els recitals a Xàtiva, el nomenament de fill predilecte... Saber que el llegat de Raimon es quedarà a Xàtiva em proporciona un goig íntim.

(publicat a Levante-EMV, l'01/08/2020)

dijous, 30 de juliol de 2020

Absències a San Millán de la Cogolla

La setmana passada es va anunciar la celebració de la Conferència de Presidents Autonòmics de demà. Serà la primera presencial des de gener de 2017, any en què encara governava Rajoy. Durant l'estat d'alarma es van celebrar catorze telemàtiques per a tractar només qüestions relacionades amb la covid-19 (mesures per a lluitar contra el coronavirus, distribució de fons per a despeses sanitàries, estudi de la desescalada de l'estat d'alarma...). Demà hi haurà, per tant, el primer aplec des de fa tres anys i mig en què el president del Govern de l'Estat i els presidents autonòmics seuran cara a cara en un mateix espai. ¿Tots? ¡No! Sánchez ha tingut la feliç idea de convocar la reunió, a instàncies de Concha Andreu, presidenta de la Rioja, en San Millán de la Cogolla. Quan vaig escoltar la notícia, tot seguit vaig pensar que hi hauria problemes. Efectivament, Quim Torra i Iñigo Urkullu han anunciat que no hi assitiran presencialment. Ho voldrien fer de manera telemàtica. Han adduït diverses raons per a no posar els peus en el monestir de la Rioja. No s'ha de ser molt llest, però, per a endevinar el possible i veritable motiu de la inassistència física de Torra i Urkullu: San Millán de la Cogolla, bressol de la llengua castellana, ocupa els nivells més elevats en la simbologia del nacionalisme espanyol. ¿No hi havia altre lloc on celebrar l'aplec? ¿No disposen de sales adients a Moncloa, al Ministeri de Política Territorial i Función Pública o al Palau de Congressos de Madrid? Però la reunió encara tindrà una guinda; el rei presidirà la inauguració. Moltíssims catalans no obliden el discurs televisat del monarca dos dies després del referèndum de l'1 d'octubre de 2017. Pel que sembla, fer la guitza als independentistes catalans segueix estant per damunt de qualsevol altra consideració. A Pedro Sánchez no li ha importat gens ni mica provocar les susceptibilitats de l'EAJ-PNV, suport imprescindible del govern central. És més: ara ja és impossible fer marxa enrere. A més, si s'hagués canviat el lloc de celebració de la Conferència de Presidents, la dreta s'hauria llançat com una tromba sobre Sánchez, acusant-lo de cedir a les pressions dels independentistes. «El govern socialcomunista vol trencar Espanya», haurien cridat des de Vox, PP i C's. Bé que la pandèmia li haja posat sordina, el conflicte català continua existint. Sobta, per tant, que Sánchez no procure prendre decisions que afavorisquen la distensió. Ja ho sentencià Groucho Marx: «La política és l'art de buscar problemes, trobar-los, fer un diagnòstic fals i aplicar després remeis equivocats.»