No a l'abocador

MÉS INFORMACIÓ A

http://noalmacrovertedero.wordpress.com/

Lluitar contra el tedi

EepyBird's Sticky Note experiment from Eepybird on Vimeo.

Fem, especulació i euros, molts euros

Un relat, ni que siga breu, ha de tenir tres parts: plantejament, nus i desenllaç. Com tothom sap, el plantejament serveix per a mostrar l’espai en què es desenvoluparà l’acció, els personatges que intervindran en ella i el tema de la història. Aquests dies, els nostres lectors estaran seguint la crònica de tot allò relacionat amb el futur abocador de Llanera de Ranes, un veritable fulletó. Fa mesos, el primer capítol revelà que, en comptes d’elegir l’opció més raonable —petites plantes comarcals de tractament de residus—, les autoritats havien optat per un consorci supracomarcal format per la Safor, la Vall d'Albaida, la Costera, la Canal de Navarrés i la Vall d’Aiora. En altres paraules: s’havia optat per un macroabocador. I clar, des que es va conèixer aquesta decisió, fins el més ximple sabia que la projectada planta de residus acabaria instal·lant-se a les comarques de l’interior —el turisme de sol i platja, ni tocar-lo!—.

El primer emplaçament previst fou el Pla de les Alcusses, la petita Toscana de València, un indret d’enorme valor paisatgístic i enològic situat al terme municipal de Moixent. De seguida van aparèixer els primers personatges: l’empresa Fomento de Construcciones y Contratas (FCC), d’Esther Koplowitz, els partits polítics, Vicent Parra, president del consorci, i els veïns de les diverses poblacions afectades. Quedà clar, des de primera hora, que la novel·la de l’abocador anava a ser una obra coral. També quedà clar que l’assumpte o tema de la història, els interessos creats, tenia caràcter transversal. Quan el fil argumental arribà al nus, hom comprovà que els grups en conflicte, partidaris i detractors de l’abocador, no coincidien, ni de bon tros, amb els blocs ideològics, esquerra i dreta, en què està polaritzada, per exemple, la població de Moixent.

La divisió s’establia més bé en funció d’interessos privats: els qui tenien terrenys susceptibles de ser venuts a FCC o esperaven aconseguir un lloc de treball a la futura planta resultaven ser partidaris incondicionals del projecte; en canvi, els propietaris de vinyes i cellers eren adversaris aferrissats. També ens assabentàrem que el tècnic, un funcionari de l’ajuntament de Xàtiva, que certifica periòdicament la idoneïtat dels treballs que realitza FCC (empresa adjudicatària del servei de neteja i recollida de fem), està casat amb una empleada de l’empresa de la senyora Koplowitz. Aquest tècnic és qui, designat pel consistori xativí, podria formar part de la comissió tècnica que ha de fer el barem de les distintes ofertes que es presenten al concurs del pla zonal de residus de les comarques centrals. I cada dia coneixem noves dades —el nus d’un bon fulletó, com més embolicat millor!—.

El PP de la Costera, controlat per Rus, i el PSOE de la Safor són partidaris d’instal·lar la planta a Llanera de Ranes i d’adjudicar-la a una UTE formada per FCC i DIMESA, propòsits que es veuran acomplits amb tota seguretat, ja que Xàtiva, Gandia i la Diputació tenen majoria al consorci. Part dels terrenys que acolliran l’abocador pertany a Gains Tax, societat lligada a Fernando Gallego, el conseller delegat del grup Llanera —bé que ell nega aquesta relació—. Ha sorgit, doncs, un nou embull: altres empreses que també concursen (i pretenen envair sòl d’ús agrícola, zones de protecció natural i paisatgística, i l’antic assagador reial de Castella) han presentat al·legacions, advertint que, darrere el model d’acord subscrit entre Gains Tax i FCC-DIMESA, s’amaga una operació especulativa que costarà al consorci 50 milions d’euros, només pel 30% del sòl. «Quines persones en són les beneficiàries? S’incrementarà desmesuradament el valor dels terrenys si la resta de propietaris demana el mateix tracte?», es preguntaran vostès.

En fi, amb tants diners pel mig, la història acabarà als tribunals. Jo preferiria un colofó distint, un bon desenllaç inspirat en les escenes d’El guateque, de Blake Edwards. Recorden vostès el personatge que encarnava Peter Sellers, tot ple d’escuma? Podríem imaginar, per al nostre fulletó, un quadre final amb bona cosa d’especuladors, polítics i gent aprofitada de Xàtiva i rodalia ben plenets de fem, refocil·lant-se sota una pluja de bitllets roigs, blaus, verds i morats, i tota la merda —perdó per l’expressió— provenint de les comarques centrals. Igualet que a les cloendes de la fira d’agost, però sense serpentina ni confeti.

(publicat a Levante-EMV, el 04/07/09)

Les sibil·les

Vistes de la mar Tirrena, amb les illes d’Ischia i Procida, la Solfatara de Pozzuoli i Cumes

Durant el passat mes de març, visitant la rodalia de Nàpols (els Campi Flegrei, el llac Avern, Pozzuoli, la Solfatara), ens vam allargar fins a Cumes. En aquesta ciutat, tinguérem ocasió de recordar les sibil·les, personatges mitològics molt presents a les nostres tradicions. Els romans pretenien que la sibil·la Cumana era natural d’Eritres, ciutat de Jònia (a la costa oest de l’actual Turquia). Es diu que havia nascut en una gruta del mont Corycos, filla de Teodor i una nimfa. Nasqué amb el do de la profecia i feia les seues prediccions en vers. Fou anomenada sibil·la de Cumes perquè passà la major part de la seua vida en aquesta ciutat. Fou considerada la més important de les deu sibil·les conegudes. També li deien deífoba i demòfila. El déu Apol·lo, que inspirava les seues profecies, li va prometre la concessió d’un desig a condició de no tornar mai a Eritres. Ella prengué un grapat d’arena amb la mà i demanà viure tants anys com grans havia agafat. Com que s’oblidà, però, de demanar l’eterna joventut, en complir anys, començà a consumir-se tant que semblava una cigala. Hagueren de tancar-la en una gàbia que penjaren al temple d’Apol·lo. La llegenda diu que visqué nou vides de cent deu anys cadascuna. Els xiquets li preguntaven: «Sibil·la, què vols?». I ella contestava: «Vull morir». L’Eneida conta que en una ocasió guià Enees, príncep troià, a través de l’Hades, per a visitar son pare Anquises.

Ruïnes de Cumes

En altra ocasió, sent ja una dona anciana, es presentà davant del rei romà Tarquini el Superb i li oferí nou llibres profètics. Tarquini els rebutjà per considerar que el preu era extremadament alt. Llavors la sibil·la destruí tres dels llibres i li oferí els sis restants al preu inicial; Tarquini els rebutjà de nou i ella destruí altres tres. Per temor que desaparegueren tots, el rei acceptà comprar els tres últims pagant per ells el preu que la sibil·la havia demanat des d’un principi. Els llibres estaven escrits en grec sobre fulls de palma que després passarien a papir. Durant el segle II aC, època republicana, foren molt apreciats pels romans, que els consultaven en situacions extraordinàries. Eren custodiats al temple de Júpiter per un col·legi de deu sacerdots menors anomenats decenviri sacris faciundis. L’any 83 aC, el foc destruí els originals i calgué formar una nova col·lecció. El Senat envià emissaris a Troia, Samos, Eritres i altres indrets a prendre tots els llibres de la sibil·la que pogueren trobar. Els nous llibres exerciren una gran influència religiosa fins al regnat de l’emperador August, que ordenà tancar-los en dues arques. No han arribat, però, fins als nostres dies; l’any 405, foren destruïts per orde de l’emperador Honori. Ciceró arribà a llegir-los; digué que estaven escrits amb art, en forma d’acròstics.

Cripta de la Sibil·la a Cumes

Aquesta és la nit de Sant Joan

La cosa més natural del món

—Mestre, què és la cisa? —pregunta un deixeble.

—La cisa consisteix a distreure fraudulentament, del fi a què és destinada, la part d'una quantitat. Per extensió, es pot considerar cisa qualsevol aprofitament il·lícit. En aquest sentit, és una activitat generalitzada a tota mena de càrrecs, capes socials, treballs, dignitats, col·locacions, ocupacions, demarcacions territorials... Cisa el funcionari que pren fulls de la consergeria, per al seu ús particular; cisen els habitants de ponent; cisa la minyona quan va al mercat; cisa el camarlenc que utilitza la missatgeria oficial per a comunicar-se amb un parent destinat a l’extrem orient; cisa el carnisser a la bàscula; cisen els xativins i les oriolanes; cisa l’obrer a la fàbrica; cisa el dependent a la farmàcia; cisen els castellonencs; cisa el canonge del caixonet de les almoines; cisen els sergents de cuina; cisa, en fi, el magistrat que porta els fills al seminari patriòtic en una calessa de l’Audiència —respon el preceptor als seus alumnes.

—Doncs, si cisen tots i totes, que té de particular que cise també, o accepte regals dels proveïdors, el molt honorable cap del Govern Superior? —insisteix altre alumne.

—Tant és que cisen uns com altres; tant és que cisen cent diners de coure com cent mil ducats d’or. Les petites sostraccions també són immorals, perquè trenquen les rescloses ètiques; qui ha furtat cent troba natural emparar-se de cent mil, o de cent milions. I amb els obsequis, passa igual: hom comença rebent petites bagatel·les, en canvi de petits favors, i acaba acceptant un anell de maragdes, un cofre ple de monedes o una torre, en canvi de contractes substanciosos. I clar, quan aquestes corrupteles, petites o grans, envaeixen tots els intersticis del cos social, la gent acaba veient-les com la cosa més natural del món —contesta el vell preceptor.

Lluitar contra la malenconia

Conten que Luis Molovny, antic jugador i entrenador de futbol, recitava sovint la següent tornada: «No hi ha enemic insignificant. S’ha de suar la samarreta. El partit dura noranta minuts i no s’ha de donar, fins a l’últim segon, cap pilota per perduda». ¿Era realment seua, aquesta salmòdia, o li va ser adjudicada per un famós programa radiofònic? Tant se val! El futbol —com qualsevol altre esport— és una metàfora de la vida; els humans hem de bregar, a la successió de lligues i campionats que conformen l’existència, fins a l’últim minut de cada partit. I és també una metàfora de la guerra, com palesa el vocabulari que s’hi sol manejar: mur defensiu, ariet, canonada, victòria, derrota, eliminació de l’adversari... La competició sempre ha alçat passions populars —principalment entre els homes, tot s’ha de dir—. I clar, una activitat que dispara tantes emocions ha d’atraure per força la mirada del poder, polític i econòmic.

Els intel·lectuals i certa esquerra sempre s’han mirat amb displicència el fenomen. Potser hi troben —i tenen una part de raó— molt d’espectacle, o de negoci, i poc de veritable esport. «L’autèntic esport és una activitat altruista. El practica qui corre tots els vespres, qui puja al Mondúver perseguint, com a única recompensa, el panorama que s’atalaia des del cim. Els futbolistes professionals són mercenaris», afirmen sense connectar, evidentment, amb el batec popular. «El futbol és un sentiment profund que t’envolta. Un partit de la màxima rivalitat posa el dit a la nafra. Hom té l’exagerada impressió que s’ho juga tot en ell. És un esdeveniment per a ser viscut glop a glop, pausadament, per a sentir-lo a la pell i pensar-lo infinitat de vegades, suposar-lo, somniar-lo. Es juga tres vegades: abans, durant i després. Comença set dies abans i acaba set dies després. No té pronòstic, ni valen els antecedents», deixà escrit l’inoblidable Àngel Cappa. La resta (el negoci, les manipulacions polítiques) és pura pellofa.

L’esport serà una metàfora de la vida, però la gent progressista o d’esquerres s’ha desentès tradicionalment de les seues manifestacions. En conseqüència, quasi tot l’esport local (el de base, l’aficionat i el professional) està controlat per la dreta, política o sociològica. Alguns argüiran que la dreta porta molts anys al govern local i autonòmic. Obliden que, en temps d’ajuntaments socialistes —quan la gent del PSOE tenia l’aixeta de les subvencions públiques—, l’esport xativí ja estava en mans de la dreta a través del patrocini privat; les activitats esportives no eren una prioritat per a l’equip de govern. I ja se sap: si hom l’abandona, el centre del camp és immediatament ocupat per l’equip adversari. S’ha de dir amb total rotunditat que l’oposició d’esquerres té una incidència nul·la o escassa als principals esdeveniments de masses. La dreta, en canvi, en trau bona cosa de profit; a les lligues de futbol, per exemple, proliferen els pinxos que fan servir l’esport com a trampolí per als negocis o per a llançar-se a l’arena política.

Alguns personatges brillen amb llum encegadora. Si parlem d’amos de clubs importants, és inevitable referir-se a figures tan “peculiars” com Silvio Berlusconi, Manuel Ruiz de Lopera, el desaparegut Jesús Gil o Roman Abramòvitx. A Xàtiva tenim —sortit d’una nova versió de les Vides paral·leles de Plutarc— el nostre Berlusconi particular, venedor de televisors, rentadores i frigorífics, promotor immobiliari, xerraire, alcalde, president d’un equip de regional preferent i un llarg etcètera. Mentre escric aquestes línies, ningú no sap encara si l’Olímpic pujarà de categoria. El partit de diumenge es jugarà a vida o mort —esportiva, clar—. És possible que els enemics de Rus desitgen la derrota a mans de l’Altea. Esperar, però, que els xativins reaccionen igual que els seguidors del Betis (quaranta mil o seixanta mil bètics “prengueren” l’altre dia les avingudes més cèntriques de Sevilla cridant «Lopera, vete ya!») és absolutament quimèric —a més d’excessiu; manifestacions com aqueixes s’haurien de fer, en tot cas, per a protestar contra l’atur—. Això sí, quan el club que representa una ciutat fracassa, provoca la malenconia, gran o petita, de molts ciutadans. Esperem, doncs, en bé dels vers aficionats, que els jugadors de l’Olímpic suen la samarreta, no donen cap pilota per perduda i pugen l’equip a tercera divisió. La personalitat del presumit que ocupe la llotja és, en moments com aquests, pura pellofa.

(publicat a Levante-EMV, el 20/06/09)

Concerto

NACHTMUSIK from IK on Vimeo.

Els orígens del Corpus

La institució de la festivitat del Corpus Christi està relacionada amb el Miracle dels Corporals, fet extraordinari esdevingut ben a prop de Llutxent, a la Vall d’Albaida. El prodigi sol datar-se en 1239, mesos després de la conquesta cristiana de València (bé que certa tradició el situa a l’any 1276, durant la segona revolta d’al-Azraq). Segons la llegenda, els cristians que assetjaven el castell de Xiu foren sorpresos per les forces islàmiques; el rector de sant Cristòfol de Daroca (Aragó), que deia missa, amagà sota una pedra sis hòsties consagrades, les quals en ésser recuperades després de la lluita, desfavorable als cristians, havien deixat taques de sang en els corporals que les embolcallaven; aquest prodigi hauria enardit els cristians, que recuperaren Xiu. En acabar el combat, tots els capitans cristians presents es disputaren el reliquiari. Finalment, decidiren que una burreta cega el guiés cap on volgués. La burra començà a camejar i finí el trajecte a Daroca. Des d’aquest traslladat prodigiós, els Corporals encara son venerats a la ciutat aragonesa. El 1261, el consell i el capítol de Daroca envià síndics a Roma per tal de comunicar el miracle al papa Urbà IV. Dos exponents del pensament teològic de l’època, Sant Bonaventura (ministre general dels franciscans) i Sant Tomàs d’Aquino, foren valedors de la comitiva i van inclinar l’ànim del pontífex a declarar, el 1263, la festivitat del Corpus Christi, mitjançant la butlla Transiturus hoc mundo.

Un any després, s’esdevingué a Bolsena (Itàlia) altre miracle relacionat amb l’eucaristia. Un sacerdot de Praga, turmentat pels dubtes sobre la presència real de Crist al sagrament, veié, mentre celebrava missa i dividia l’hòstia, que brollava sang de la sagrada forma i els corporals quedaven tacats de roig. Per tal d’ocultar els fets als presents, resolgué de suspendre la missa i comunicar a l’autoritat religiosa el que havia passat. Recollí les formes i els draps sagrats, i va córrer cap a la sagristia, sense advertir que durant el trajecte havien caigut sobre el paviment de marbre de la basílica de Santa Cristina unes gotes de sang. El fet miraculós arribà a oïdes de Sant Tomàs i Sant Bonaventura. El papa Urbà IV nomenà el franciscà president de la comissió teològica encarregada d’investigar la veracitat dels fets. Confirmada l’autenticitat del miracle, Urbà IV ordenà al bisbe de Bolsena que portàs a Orvieto, ciutat de sojorn papal, els sagrats corporals, els llins tacats de sang. El temple de Bolsena conservà una relíquia menor: una de les lloses en què eren visibles les gotes de sang del Redemptor. La festivitat del Corpus, que havia demanat insistentment Santa Juliana de Lieja (1193-1255), s’estengué ràpidament per tota la cristiandat i arrelà a la pietat popular. Els himnes de l'ofici del dia, Lauda Sion i Pange Lingua, foren composts per Sant Tomàs d'Aquino. El papa Joan XXII universalitzà la festa el 1316.

La celebració assolí una ostentació més pròpia d’una festa pagana que d'una solemnitat cristiana. Serví a l'Església per a venerar públicament l'eucaristia, exaltant la doctrina del cos de Crist enfront dels qui la negaven. Els seus aspectes més festius foren adoptats ràpidament pels diferents estaments de la societat medieval i han arribat fins als nostres dies. Les processons del Corpus són l'antecedent de les actuals cercaviles de moltes festes majors de viles i ciutats. Conserven molts dels elements profans que s’hi han anat introduint: enramades, bestiaris, entremesos... Entre les celebracions més reeixides destaquen la Patum de Berga, el Corpus de Solsona, l’enramada d'Arbúcies, les catifes de flors de Sitges, Flix, Tivissa o Picanya, la tradició de l'ou com balla a Barcelona i Tarragona, les processons de València i Xàtiva... La festivitat del Corpus de Tarragona, que se celebra de manera ininterrompuda des del segle XIV, conserva alguns dels elements més representatius de la celebració a Catalunya: l'ou com balla —l’ou dansant sobre el sortidor de la font del claustre de la Seu—, els tocs de campanes, l’ofici religiós, la processó presidida por la Custòdia, les tortes de cireres...

El Corpus de València és, des de l’últim terç del segle XIV, festa grossa. Tenen renom les roques, carros monumentals que desfilen pel carrer. En principi, la celebració era claustral (se celebrava a l’interior de la Seu). El 4 de juny de 1355, el bisbe Hug de Fenollet establí (d’acord amb el capítol catedralici, els jurats, el justícia i els prohoms) que una processó recorreria els carrers de la ciutat. A partir de 1372 (sent bisbe el cardenal Jaume d’Aragó, nét de Jaume II el Just i cosí de Pere IV el Cerimoniós), la festivitat prengué auge i solemnitat. S’hi afegí música i danses (que, en alguns casos, encara perduren). Els diferents gremis participaven amb llurs banderes. La majestuositat i l’esplendor de la processó despertà la curiositat de personatges ben reeixits: Blanca d’Aragó, Martí l’Humà, Joana de Sicília, Ferran d’Antequera, el papa Lluna, Alfons el Magnànim, Joan II d’Aragó, els Reis Catòlics, Joana de Nàpols, l’emperador Carles V, Felip II, Felip III... Amb la proclamació de la II República, la festa tornà a l’interior de les esglésies. Després de la guerra civil, es recuperà la processó religiosa i només alguns elements profans: les banderes, els gegants i els nans, els cirialots, els apòstols i els evangelistes. A partir dels anys seixanta, però, diferents entitats cíviques rescataren l’antiga esplendor del Corpus. Una evolució molt semblant experimentà la processó de Xàtiva, bé que algunes de les seues fites (la casa de les roques, per exemple) ja són irrecuperables.

Els senyors de l'anell

Capitalisme pur i dur en època de crisi

Cristiano era encara una criatura, un nen del carrer, quan fitxà per un equip de la seua illa natal, Madeira. Més tard, als 11 anys, marxà al Sporting de Lisboa. A la capital portuguesa, perfeccionà la seua tècnica futbolística i assolí l’educació elemental de què mancava. Es conta que en aquella època va amenaçar un professor del col·legi, amb una cadira, perquè els altres xiquets es reien del seu accent de Madeira. El seu caràcter conflictiu li ha jugat, en efecte, males passades. Durant l’europeu subvint-i-un de França, destrossà un vestuari amb els seus companys i es va botar un control antidopatge. En setembre de 2005, fou acusat de violar una xica, bé que finalment seria absolt del càrrec. En un dels últims partits de la Premier League anglesa, agarrà un bon rebot quan el mister, Alex Ferguson, el tragué de la gespa, a la segona part.

Més de 100 milions d’euros ha costat al Madrid el fitxatge d’aquesta “figura”. El Manchester United rebrà els 94 milions de la clàusula de rescissió firmada pel jugador; el seu agent, Jorge Mendes, en rebrà 10, en concepte de comissió. En una setmana, el nou president madridista, Florentino Pérez, s’haurà gastat, doncs, la bonica suma de 180 milions d’euros (comissions incloses), fitxant Kaká i Cristiano Ronaldo. I la història continua. En temps de crisi econòmica, aquestes xifres astronòmiques han estat rebudes amb estupor per sectors socials com les ONG, els empresaris, els polítics... Molts d’aquests sectors pensen que l’operació multimilionària del Real Madrid és, sens cap dubte, una bufetada als més de 4 milions d’aturats, les empreses que no tenen accés al crèdit i els treballadors amb dificultats per arribar a final de mes.

Crida l’atenció que, en moments de fallida (sobretot al sector de la construcció), el president del Real Madrid, executiu de la constructora ACS, no tinga problemes per a obtenir finançament amb què pagar el fitxatge més car de la història. L’assumpte arribarà el pròxim dilluns al Congrés dels Diputats. Iniciativa per Catalunya Verds preguntarà sobre els deutes de l’entitat esportiva amb Hisenda i proposarà que es fiquen límits als traspassos i els sous dels futbolistes, com es fa a la NBA. I què en pensa Cristiano, de tot açò? Ell està encantat de la vida. Ha marxat a Los Ángeles, Califòrnia. Allà, l’han vist en companyia d’altra “figura”, Paris Hilton, a la discoteca My House, celebrant el seu traspàs al Real Madrid. Sembla que el portuguès s’ha gastat més de 18.000 euros —cosa de no-res— en botelles de xampany i altres begudes. Posteriorment, han vist la “parelleta” entrant a ca la germana de Paris, on potser hauran passat tots una nit boja de sexe i rock-and-roll. Com es veu, tot molt edificant i un magnífic exemple per a xiquets i adolescents, que es miren a l’espill dels seues ídols, els esportistes d’elit.

Caritat ben entesa

L’ancià, adreçant-se als deixebles, diu: «En un país anglicà o calvinista, el polític que és descobert acceptant suborns, prevaricant o mentint, ha de presentar automàticament la dimissió. Aquest no és, però, un país protestant. D’acord amb la nostra mentalitat, llatina i catòlica, el poder s’ha d’usdefruitar; n’han de traure profit u mateix —ja se sap, la caritat ben entesa— i els clients (parents, amics correligionaris...). Quan les engrunes arriben a molts, la gent està encantada de la vida».

Dia de Corpus

Quimeres

«Sí, ja ho sé. Sobre dir que els mestres i els professors són uns gilipolles, que mereixen ser rematats, ha tret una muntanya de vots. N’ha tret tants perquè s’ha fet ressò de la quimera que té molta gent envers els mestres. “Gent que no pega un pal a l’aire, que té un munt de vacances i un treball fix, que guanya molts diners, que fa una jornada laboral massa reduïda...”, es comenta a les tavernes. Ben pocs entenen que educar grups nombrosos d’adolescents en edat difícil —per un sou que no permet grans alegries— és força descoratjador. “On deixem els xiquets quan no hi ha escola?”, es queixen molts pares i mares. I el cap del superior govern provincial, que hauria de fer pedagogia, ha practicat l’amenaça mafiosa i la demagògia més barroera», conclou el vell preceptor.

A ca l’oculista

Em fa l’efecte que caldrà fer cua a ca l’oculista. Els primers a demanar torn haurien de ser els companys socialistes. En unes eleccions en què només ells i els populars tenien papers estel·lars (la resta eren mers comparses), els militants del PSOE han vist com, al conjunt del País Valencià, el PP els ha doblat la distància respecte de les anteriors eleccions europees (els populars han passat de 7,5 punts a quasi 15 d’avantatge). Diumenge, el PP ha obtingut 981.482 vots (un 52,30%), mentre que el PSOE només n’ha tret 702.244 (un 37,42%). L’esllavissada és tremenda. Els socialistes semblen estar en caiguda lliure: han perdut més de 4 punts respecte de les darreres generals i Rita Barberà els ha tret quasi 20 a València ciutat.

Les xifres d’EU i el Bloc són igualment estremidores: EU ha obtingut 52.108 vots (el 2,78%) i el Bloc —atenció! —, 18.369 (el 0,98%), per darrere dels 40.223 d’UPyD (el 2,14%). En vista que fins i tot la formació jacobina de Rosa Díez els ha superat, hi ha pocs pal·liatius per als resultats de la formació valencianista. La situació no és molt diferent a Xàtiva. Respecte de les darreres generals, el PSOE ha baixat 2,5 punts i el PP ha pujat 6 dècimes. La distància és, per tant, d’11,4 punts. Quant als vots replegats per EU i Bloc (453 i 361 respectivament) són absolutament marginals. Sort que es tracta d’unes europees... És poc probable que en unes municipals obtingueren uns resultats tan esquifits, però farien bé, les dues formacions, de prendre bona nota del que pot arribar a passar en un futur.

En fi, aquests resultats tornen a posar de manifest que l'abstenció perjudica més la dreta (en contra del que tradicionalment s’havia cregut) i que els casos de presumpta corrupció només passen factura al PSOE (el PP ha augmentat ostensiblement el seu avantatge a Elx, sense perdre’l en canvi a Castelló). Un cop més, l’electorat valencià s’ha empassat el missatge popular: el culpable de tots els mals, de la crisi que pateix l’economia valenciana, de l’atur... és el govern central. I sura el convenciment que aquesta situació pot anar per llarg. Assistim al naixement d’un fenomen consolidat des de fa molts anys en altres estats europeus (a França o Alemanya, per exemple): el feu electoral que, generació rere generació, roman en mans del mateix partit (cas de Baviera) o fins i tot de la mateixa família (cas dels Alduy, alcaldes de Perpinyà). Que Déu ens empare! És un dir.