dijous, 12 de desembre de 2019

A voltes amb la Constitució

La Constitució té altres aspectes que em desagraden. Un d'ells és la divisió provincial de l'Estat i la perpetuació de les diputacions. L'article 68, 2 estableix que la província serà la circumscripció electoral. La norma remet a una llei posterior que distribuirá el número total de Diputados, asignando una representación mínima inicial a cada circunscripción y distribuyendo los demás en proporción a la población. L'article 162 de la Llei Orgànica del Règim Electoral General concreta la distribució. El mandat constitucional d'assignar una representació mínima inicial es tradueix en dos diputats per província i un per a cada plaça africana, Ceuta i Melilla. Els altres 248 es reparteixen entre totes les províncies. (El mateix article estableix el mètode per a obtenir la quota de repartiment per què cal dividir el cens electoral de cada província.) La conclusió és que els votants de la província de València elegim 15 diputats. Cadascun costa 130.968 vots. En Osca, el diputat surt per uns 55.000 vots. Encara hi ha altres curiositats. El País Valencià, amb 4.948.411 habitants, sols té 32 diputats. Castella i Lleó, amb 2.418.694 habitants, té 31 diputats.

Si no es fes assignació inicial i es repartiren els 350 diputats pel mateix mecanisme establert a l'article 162, la província de València en tindria 18, Osca només un i Sòria cap. No es pot dir, per tant, que el vot de tots els ciutadans és igual. Els valencians sortim molt perjudicats amb l'estructura electoral dissenyada per la Constitució i la LOREG. Que no se'ns tinga en compte per a res o que la nostra autonomia estiga infrafinançada és la conseqüència lògica del poc pes polític que tenim al parlament de l'Estat. Quant a la pervivència de províncies i diputacions, impedeix que les nacions històriques de l'Estat puguen articular els seus territoris i mancomunar les seues poblacions. El País Valencià pateix especialment el problema; el provincialisme —el d'Alacant sobretot— impedeix vertebrar les nostres terres i agermanar les nostres gents. Les diputacions ja no tenen sentit des que existeixen els governs autonòmics. Les institucions provincials només serveixen per a propiciar el clientelisme polític. S'ha parlat sovint de suprimir-les. Però això és impossible sense modificar la Constitució. La circumscripció electoral provincial també és intocable.

L'article 145 de la carta magna prohibeix que les comunitats autònomes puguen federar-se. La norma està pensada, no cap dubte, per a impedir que catalans, valencians i mallorquins puguem establir lligams polítics. (El legislador també devia estar pensant en el País Basc i Navarra.) Per altra banda, el Senat que van dissenyar els redactors del text constitucional no funciona com una veritable cambra territorial. És, per tant, perfectament prescindible. En realitat només serveix per a dificultar moltíssim qualsevol intent de reforma constitucional. També s'ha mostrat força útil a l'hora d'aplicar en Catalunya l'article 155 de la Constitució. L'assignació d'igual nombre de senadors a cada província, quatre, distorsiona greument la representativitat, gens proporcional, de la cambra. (València i Sòria tenen el mateix nombre de senadors.) I l'elecció dels senadors autonòmics, un inicial per a cada comunitat i altre per cada milió d'habitants de cada autonomia, no pal·lia el problema. Les disposicions addicionals i transitòries de la Constitució afavoreixen les comunitats autònomes de règim foral i discriminen les altres, sobretot en matèria econòmica.

Els valencians tenim molts problemes per a recuperar el nostre dret foral per culpa, bàsicament, de l'article 149, 8 de la carta magna. De fet, diverses iniciatives preses en aquesta matèria per les Corts Valencianes han estat recorregudes pel govern central davant el Tribunal Constitucional, que finalment les ha anul·lat. Motius per a proclamar-se constitucionalistes només els haurien de tenir, per tant, els especialment afavorits per la Constitució del 78: la dreta, l'espanyolisme, el centralisme, el bipartidisme —que cadascú ordene aquests elements com millor li abellisca. A més, el qualificatiu "constitucionalista", terme que s'aplica als estudiosos del constitucionalisme, està mal utilitzat. L'article 6 de la Constitució diu sobre els partits: Su creación y el ejercicio de su actividad son libres dentro del respeto a la Constitución y a la ley. Su estructura interna y funcionamiento deberán ser democráticos. Tots els partits legals són, per tant, constitucionals. Això no impedeix, naturalment, que puguen reivindicar la reforma o la substitució de la carta magna vigent. ¿Quina classe d'estat de dret tindríem si no s'acceptaren projectes democràtics alternatius?

De fet, en 1978, una part d'Alianza Popular, antecessora de l'actual PP, que ara es reclama més devot constitucional que ningú, votà en contra de la Constitució. I els líders de Vox, que el passat dia 6 encapçalaren una manifestació "constitucionalista" a Barcelona, proclamen contínuament propòsits que xoquen frontalment amb la Constitució —prohibir tots els partits nacionalistes o suprimir totes les comunitats autònomes, per exemple. En realitat, els grans partits centralistes, d'esquerres i de dretes, s’omplen la boca de grans paraules i solemnes declaracions de respecte a la Constitució, però han contravingut a la nostra carta fonamental sempre que ho han considerat convenient per als seus interessos. I altres poders de l'estat continuen ignorant la llei fonamental. El poder judicial, posem per cas, ha ignorat en la causa contra els presos polítics catalans el dret d'aquests al jutge ordinari predeterminat per la llei, que consagra l'article 24, 2. Veig moltíssima hipocresia en els partits que diuen defensar la Constitució. En qualsevol cas, els ciutadans que voldrien una carta magna distinta, confederal i republicana, també són "constitucionalistes", ¿no?.

Evocant la figura de Lucrècia


dilluns, 9 de desembre de 2019

Constitucionalistes

Divendres se celebrà el quaranta-un aniversari de la Constitució del 78. Els mitjans informatius del sistema ens van recordar que la carta magna segellà la reconciliació entre els espanyols, ha proporcionat el període de pau més llarg de la nostra història, homologa Espanya amb les altres democràcies del seu entorn, garanteix drets i llibertats universalment reconeguts, etc. Açò, que és perfectament discutible, conclou en una mena de sacralització de la nostra llei fonamental. El corol·lari de tot plegat és curiós; qui no es manifesta constitucionalista esdevé un empestat. Es parla amb total desimboltura d'una aliança de partits constitucionalistes per a combatre totes les formacions polítiques que rebutgen la Constitució. ¿No havíem quedat que posà punt i final a l'enfrontament entre espanyols? I és que la realitat no és tan idíl·lica com ens la pinten. En primer lloc caldria aclarir una qüestió de principi: en democràcia no és exigible que tothom s'haja de manifestar fervent partidari d'una norma; només és exigible el seu acatament mentre estiga vigent. I han de ser legítims els intents de canviar-la. Les normes no són immutables.

Millor dit, ¡no haurien de ser immutables! Però la meravellosa i sagrada Constitució del 78 està redactada de tal manera que és pràcticament impossible canviar-la pel procediment que ella mateixa estableix. El centralisme vol una llei de lleis immutable, una norma fonamental per a tota l’eternitat. L’embranzida independentista de Catalunya està alimentada, precisament, per la convicció que el centralisme mai no acceptarà cap redistribució democràtica del poder. Atès el sistema de majories que exigeixen els articles 166, 167 i 168 de la carta magna, aquesta només es pot reformar amb l’acord dels grans partits centralistes. Jo em declare total detractor del text constitucional. No reconeix altra nació que l’espanyola. Ignora, per tant, el nucli fonamental del problema espanyol, l'existència de diverses nacions al si de l'Estat. L'estat nació espanyol és, des de la Constitució de Cadis de 1812, un territori perfectament delimitat i destinat a ser una unió perpètua indissoluble pels segles dels segles. La nació entesa així no descansa en cap identitat ètnica o cultural, es fonamenta en un text sagrat. ¡España, unidad de destino en lo universal!

El text sagrat estableix els límits territorials i el subjecte de la sobirania estatal, el conjunt de tots els habitants de l'Estat. La forma que adopte aquest estat nació —monarquia parlamentària, república federal— és qüestió secundària. Certament, la Constitució del 78 expressa al seu preàmbul la voluntat de proteger a todos los españoles y pueblos de España en el ejercicio de los derechos humanos, sus culturas y tradiciones, lenguas e instituciones. Aqueixes paraules, però, han resultat ser una declaració merament retòrica. La nostra llei de lleis tampoc no permet que les comunitats autònomes puguen convocar referèndums consultius. La decidida voluntat de consagrar una única nació perpètua es manifesta clarament als articles 3, 4 i 5 del títol preliminar, en què es proclamen la bandera i la llengua oficials d'Espanya i la capital de l'Estat, Madrid. El Regne Unit, posem per cas, no té constitució escrita. Tampoc no té una bandera o una llengua oficials. La Union Jack és, en realitat, la bandera de la Royal Navy, bé que tothom ha acabat acceptant-la com a símbol britànic per excel·lència. En matèria de símbols, els britànics són molt flexibles.

La nostra carta magna estableix que la forma política de l'Estat espanyol és la monàrquica, però el ciutadà no pogué decidir sobre aquest assumpte de manera separada; en 1978, hagué de votar alhora el pack complet, constitució i monarquia. Jo sóc republicà i totalment contrari al Borbó. I no crec que la Constitució siga fruit de cap reconciliació. Els hereus del franquisme oferiren a l'oposició una democràcia homologable a canvi d'oblit. No hi hagué cap ruptura, per tant, sinó transició. Això significa que no es van depurar determinats aparells estatals: judicatura, forces armades, policia... Tampoc no hi hagué depuració al si de les grans empreses crescudes a recer de la dictadura. La Constitució del 78 començà a regir, doncs, en un context de simple treva. Els partits acceptaren el tracte de l'oblit, però les víctimes de la barbàrie i la repressió franquistes mai no han pogut oblidar. I clar, tan aviat com han reivindicat justícia i memòria, el franquisme sociològic s'ha posat en peu de guerra. En fi, davant la crisi desfermada pel conflicte català, està de moda declarar-se constitucionalista. Jo també ho voldria ser, però d'una constitució distinta.

dissabte, 7 de desembre de 2019

Tocar la butxaca de la gent

En setembre, l'Ajuntament decidia augmentar l'impost de béns immobles i algunes taxes. La pujada s'aprovà amb el vot a favor del PSOE, l'abstenció de C's i el vot en contra de PP i Xàtiva Unida. ¿Quant ha pujat l'IBI? Un 3,6%. L'assumpte de les càrregues tributàries sempre suscita polèmica. La dreta és partidària de la baixada generalitzada o la supressió. I té el vent a favor; a ningú no li agrada de gratar-se la butxaca. Però el PP sol actuar, sempre que governa, de manera tramposa; baixa o elimina els imposts directes, però augmenta els indirectes, que paguem tots igual, rics i pobres. Incrementa, per exemple, l'IVA. Per tant, a l'hora d'adquirir una rentadora hauran de pagar el mateix tipus general de l'impost, el 21%, tant el perceptor d'una pensió no contributiva com el gerent d'un banc. Un professor d'Economia del meu institut, d'idees liberals, deia somrient que "impost" ve d'"imposar". Tributar és, per tant, una imposició, un dictat, una ordre. Naturalment, el meu col·lega s'oblidava de dir que no hi hauria infraestructures ni serveis públics, com carreteres, escoles, ambulatoris, comissaries o jutjats, si ningú no pagués imposts.

L'esquerra té més clara la necessitat de les contribucions directes. L'espanta, però, d'aplicar-les; tem la impopularitat d'anunciar augments de la pressió fiscal. Per això, acaba pujant els imposts indirectes —com fa la dreta. En realitat, s'aborda malament la qüestió. Jo sempre he pensat que tributar és propi d'estats democràtics avançats. (En els països més pobres del món, ningú no tributa.) Ara bé, la fiscalitat ha de ser progressiva. Qui tinga més hauria de contribuir més. La política fiscal pot ser un bon mecanisme per a redistribuir les rendes. Quant a la quantia de les contribucions, només m'interessa saber què queda després de liquidar a Hisenda les obligacions fiscals. Si resta un bon salari, un bon benefici o una bona pensió, no hi ha de què preocupar-se. ¿El govern xativí tingué en compte el criteri de progressivitat quan acordà augmentar l'IBI? Sí i no; depèn de com es mire la qüestió. És cert que l'impost grava el valor cadastral dels immobles. Per tant, abonen més els més rics, els propietaris dels habitatges grans o luxosos. Però la cosa no és tan simple. Ja veníem pagant un IBI massa car des de l'esclat de la bombolla immobiliària.

Hi hagué un moment en què els rebuts es posaren pels núvols a causa d'una revisió cadastral amb seqüeles insòlites: el preu real de mercat de molts immobles era inferior al seu valor cadastral. (La crisi havia provocat la davallada generalitzada del valor dels habitatges.) De fet, per a les tributacions més elevades, que sovint afectaven famílies de classe treballadora —ço és, les capes més acomodades dels assalariats, els affluent workers o classe mitjana—, s'hagué de permetre l'abonament fraccionat. Veïns amb dificultats per a pagar la llum i la hipoteca, perquè havien perdut el treball, quedaven esglaiats quan rebien el rebut de l'IBI. Ara, des de XU s'havia demanat pujar l'impost només a les unitats residencials de major valor cadastral, als propietaris de més de dos immobles i als locals destinats a usos industrials i comercials. Em resulta difícil jutjar la idoneïtat de l'augment impositiu final acordat pel PSOE. Els seus portaveus municipals afirmen que els rebuts sols pujaran 12 o 15 euros en 2020. Però s'ha d'anar amb compte.

Hi ha precedents de mesures fiscals que han tingut repercussions negatives en les urnes. Alguns lectors recordaran què va passar durant el segon període municipal, entre els anys 1983 i 1987. L'Ajuntament decidí realitzar diverses actuacions urbanístiques al Barri Nord-Oest, a l'avinguda Ausiàs March —en el tram que ocupaven els molls de càrrega de Renfe—, a l'avinguda Virrei Lluís Despuig... Per aquella època jo vivia en un pis del carrer Escultor Esteve. Per tal d'enllestir les obres d'urbanització, l'Ajuntament, llavors presidit per l'alcalde Miquel Calabuig, aprovà unes contribucions especials que causaren l'enuig general dels veïns afectats. ¿Conseqüències? En la cita electoral de 1987, la gent encara recordava el dineral que s'havia endut l'Ajuntament. Al Barri Nord-Oest, tradicional feu socialista, el PSOE recollí menys vots que en les ocasions anteriors. Va perdre la majoria absoluta en la corporació i es veié obligat a governar en minoria. Pel que l'hi va, hauria de recordar aquests precedents. És mala cosa tocar la butxaca de la gent.

(publicat a Levante-EMV, el 07/12/2019)

diumenge, 1 de desembre de 2019

Anul·lació del matrimoni de Lucrècia


 
Detall de la porta de sortida al pati del palau ducal de Pesaro

Durant el temps de la presència francesa a terres italianes, el marit de Lucrècia Borja, Giovanni Sforza, havia estat poc lleial amb el papa. Cal recordar que els familiars milanesos del jove havien recolzat les pretensions franceses sobre Nàpols. El Divendres Sant de 1497, fugí a Pesaro, tement ser víctima d'alguna agressió. Malgrat els requeriments d'Alexandre VI, Giovanni es negà a tornar a Roma. Lucrècia s'amagà a San Sisto, un convent de clausura romà. Mentrestant, el pontífex preparà l'anul·lació del matrimoni. S'adduí que no havia estat consumat. El duc de Pesaro envià als seus parents milanesos unes cartes en què acusava el papa de mantenir relacions incestuoses amb Lucrècia. Es mostrava refractari a acceptar l'anul·lació. Però la firmà finalment a canvi de quedar-se amb tot el dot.

dissabte, 23 de novembre de 2019

¿Populisme o feixisme?

No m'agrada parlar de Vox, però faré una excepció. Els politòlegs no es posen d'acord. Segons alguns —Jorge Verstrynge per exemple—, els militants de Vox no són feixistes. Yo he sido fascista y por eso sé que Vox no lo es, declarava durant una entrevista l'antic secretari general d'AP. Vox seria una formació populista de dretes. Els veritables feixistes són republicans i laics. Prohibeixen les llibertats (d'expressió, reunió...) i la pluralitat de partits, però intenten, això sí, guanyar-se el proletariat. A casa nostra serien feixistes grups com España 2000, que aspiren a un règim autoritari o dictatorial, a suspendre les llibertats. En canvi, els partits populistes sols es caracteritzen per la demagògia, pel seu afalagament al volksgeist, a l'esperit del poble. En afers socials i econòmics, poden defensar mesures que perjudiquen o beneficien el proletariat. Marine Le Pen, per exemple, és populista, però estatalista, contrària a la mundialització i partidària del repartiment social. En Itàlia, Matteo Salvini, líder de la Lliga, també és partidari de polítiques que beneficien les classes populars. En resum: Vox no seria un partit feixista, sinó populista.

Verstrynge diu que Vox és populisme de dretes a l'espanyola. Com que l'Església segueix tenint moltíssima influència, Abascal i els seus són contraris a l'avortament o la igualtat de gènere. El Rassemblement National se separa d'aquestes posicions, perquè França és un país amb enorme arrelament del laïcisme. Altres politòlegs, en canvi, no tenen dubtes. Els partits de Marine Le Pen i Abascal pertanyen a l'extrema dreta totalitària. I és que la línia entre feixisme i populisme de dretes és molt porosa. Tan porosa, que elements com la xenofòbia, l'homofòbia o certes dosis d'autoritarisme poden traspassar-la sense problemes. Cal recordar que Vox propugna mesures com la il·legalització de partits i associacions que perseguisquen la destrucció de la unitat territorial d'Espanya i l'expulsió d'immigrants sense papers. Que cadascú situe Vox on vulga. Jo trobe que assumeix l'herència feixista sense complexos. (Recordem les paraules d'Ortega Smith, secretari d'organització del partit: José Antonio Primo de Rivera es uno de los grandes hombres de la historia.) Ara bé, si concloem que la gent de Vox és feixista, ¿també ho serà la del PP?

Convé no banalitzar el feixisme. Si diem feixista a tota aquella persona que rebutge l'acollida d'immigrants, la perspectiva de gènere, l'autogovern de les nacionalitats històriques, la correcció política, la cultura progre o certs avanços en matèria de drets individuals, la llista de suposats fatxes seria extensíssima i delataria més d'un partit. En realitat, el gran ascens de Vox no altera, de moment, l'equilibri entre l'esquerra i la dreta. Aquesta, que havia acollit les seues famílies al si d'un únic partit, es presenta ara dividida a les eleccions; la família més reaccionària ha creat el seu propi partit. Si fem números, comprovarem que PP, Vox i C's han obtingut en les últimes eleccions generals un 42,7% dels vots vàlids emesos. En novembre de 2011, Rajoy obtingué un 44,63%. Si mirem els percentatges de Xàtiva (20,67% el PP, 15,68% Vox i 7,49% C's), la suma dóna el 43,84% dels vots vàlids. En 2007, Rus obtingué el 50,35%. Això no lleva que el resultat local de Vox siga molt preocupant; 2.437 xativines i xativins han votat a la formació d'Abascal.

De fet, el País Valencià és l'única nacionalitat històrica amb forta presència de Vox. A Navarra, País Basc i Galícia, no ha tret cap diputat. A Catalunya, només dos. El PSOE i la seua repetició electoral no són aliens a l'ascens de la formació populista —o feixista, tant se val. La qüestió és, per tant, què fer per a frenar-la. ¿Posar-li un cordó sanitari? Si seguim de braços plegats, acabarà apropiant-se del vot obrer. En algunes contrades del migjorn francès (Toló, Marsella), a la regió de Calais i al cinturó roig de París, feus tradicionals del PCF, el Rassemblement National de Marine Le Pen obté avui uns resultats electorals magnífics. A Bolonya, coneguda com la "Ciutat Roja", la Lliga trau percentatges de vot superiors al 20%. ¿Quina estratègia serà doncs més efectiva, combatre amb contundència els postulats anticonstitucionals d'Abascal i companyia o ignorar olímpicament les seues boutades i llurs expressions de victimisme? Alguna cosa s'haurà de fer, si no volem que el neofalangisme arribe a participar en els plens municipals de Xàtiva.

(publicat a Levante-EMV, el 23/11/2019)

dijous, 14 de novembre de 2019

Xafarranxo de combat

Ahir dimecres, La Vanguardia publicava un reportatge firmat per Pedro Vallín, corresponsal del diari a Madrid. La tesi del periodista és ben curiosa. Resultaria que el guru de Pedro Sánchez, Iván Redondo, cap de gabinet de Moncloa, no seria el culpable de la repetició electoral. Alguns dirigents del PSOE haurien convençut el president en funcions que era millor tornar a les urnes. Tot encaixa, al relat de Vallín, com les peces d'un rellotge. Moncloa sabia abans del dia 10 que els resultats electorals anaven a ser pitjors que els del 28 d'abril. Tenia preparat, per tant, un pla B, una negociació ultraràpida i secreta entre Sánchez i Pablo Iglesias. Només els caps de gabinet respectius i els números 2 del PSOE i UP estaven assabentats de les converses. Poquíssimes hores abans de fer pública la firma del preacord de coalició, els dos líders van avisar a companys o aliats dels seus partits. ¿Per què tantes presses i tanta reserva? Calia llevar tota possibilitat de reacció a la dreta, als mitjans de comunicació de la caverna, a l'IBEX 35 i també a determinats sectors del mateix partit socialista. ¿És creïble aquesta història? No sé. N'hi ha dades que semblen confirmar-la.

Crida l'atenció, per exemple, que Carmen Calvo no hi haja pintat res. Això podria indicar que ella fou la principal responsable del fracàs de les anteriors negociacions. S'ha de tenir present que els barons del PSOE havien optat pel silenci discret després del triomf de Sánchez a les primàries socialistes. Això no implica, però, que hagueren desaparegut. Sovint, personatges com Juan Carlos Rodríguez Ibarra, Felipe González o Alfonso Guerra havien expressat públicament llurs opinions sobre els pactes amb UP o el diàleg amb els independentistes catalans. Més d'una vegada ha circulat el rum-rum d'un possible govern de salvació. Els patrocinadors d'un acord entre PSOE i PP descartaven Pedro Sánchez com a cap de la gran coalició. Barallaven, per tant, noms alternatius, la qual cosa implicava enderrocar novament el secretari general del PSOE. Jo trobe una mica estrafolària la hipòtesi, però qui sap... En qualsevol cas, Sánchez i Pablo Iglesias han actuat amb moltíssima celeritat. Han agafat tothom desprevingut. La reacció virulenta de la dreta, dels seus mitjans de comunicació i dels cercles empresarials fa feredat. ¡Mare meua!

I açò acaba de començar; els socialistes i els morats no sumen majoria absoluta. Han de buscar aliats i grups polítics que s'abstinguen en la votació d'investidura. L'èxit de l'operació iniciada pels signants del preacord depèn del rellotge. El temps corre en la seua contra. Imagine que ja estaran reunint-se reservadament els líders dels partits conservadors, banquers, patrons de grans empreses (elèctriques, constructores), algun jerarca de l'Església, periodistes de la caverna e tutti quanti. Analitzaran què poden fer per a torpedinar la formació d'un govern d'esquerres. Podem suposar que el rei, de viatge per Cuba, serà informat, quan torne a palau, de tot allò que s'haja parlat als "cenacles" madrilenys. Com ja vaig opinar en un post anterior, és possible que el monarca també diga la seua. Ha d'iniciar aviat la ronda de consultes amb tots els líders dels partits parlamentaris per a proposar un candidat a la presidència del govern. La Constitució no li atorga atribucions per a imposar fórmules al parlament, però Felip VI podria tramar alguna operació per sota mà. No seria la primera. Recordem el seu presumpte paper en la sortida d'empreses de Catalunya.

Sánchez no aconseguirà fàcilment l'abstenció de cap grup independentista. Durant la campanya electoral, s'ha dedicat a dinamitar tots els ponts de diàleg: repressió policial, anunci de mesures recentralitzadores, determinació de recuperar el delicte de referèndum il·legal, conculcació de la separació de poders amb declaracions inoportunes sobre Puigdemont, precs a PP i C's per a no dependre del suport independentista, amenaces d'aplicar el 155, rebuig a qualsevol mesura que atenue la condemna als presos polítics, negativa a parlar amb Quim Torra, operacions des de les clavegueres de l'Estat... Ara no pot demanar que ERC, JxCAT o Bildu li facilite la investidura a canvi de no res. I si les negociacions s'eternitzen, es dóna als intrigants l'oportunitat d'organitzar un pla alternatiu amb la benedicció del rei, de l'IBEX 35 i del sector més impresentable del mateix partit socialista. Tampoc no ho tindran fàcil; ni el PP pot deixar massa terreny de joc a Vox, ni el PSOE voldrà fer-se l'harakiri. Però hi haurà moltíssima pressió. Mentre, els esvalots de la dreta i la caverna, el tumult i el xafarranxo de combat aniran assolint unes dimensions descomunals.

dimarts, 12 de novembre de 2019

No està dita l'última paraula

Diferents estudis sociològics han demostrat moltes vegades que l'esquerra i el centreesquerra és majoritari a Espanya. ¡Per molt poc, però majoritari! La proporció vindria a ser aquesta: un 51% d'espanyols d'esquerres i un 49% de dretes. Qüestió distinta és com es tradueix això en resultats electorals. Sovint, la dreta guanya eleccions malgrat obtenir menys vots. Hi intervenen factors com l'abstenció, el nombre de partits concurrents per cada bloc o els mecanismes de repartiment que estableix la llei electoral. A l'escrutini del diumenge passat, descomptats els resultats de les formacions nacionalistes i altres grups minoritaris, els nombres trets pels dos blocs, l'esquerra (PSOE+PU+MP) i la dreta (PP+Vox+C's), tornen a mostrar la situació d'empat: l'esquerra obté el 43,14% de vots i 158 escons; la dreta, el 42,7% de vots i 150 escons. Les apostes es guanyen o es perden. Sánchez havia convocat eleccions amb un triple propòsit: obtenir no menys de 150 diputats, enfonsar UP i C's i estar en situació de poder formar un govern monocolor sense suport dels partits independentistes. Ha perdut l'aposta. Només ha aconseguit un dels seus objectius.

El PSOE ha enfonsat, efectivament, UP i, sobretot, C's, però ha perdut tres diputats, uns 728.000 vots i la majoria absoluta al Senat. Ara, Pedro Sánchez té més complicada la formació del nou govern; C's ha esdevingut un grup absolutament irrellevant i UP només disposa de 35 diputats. Aquestes són les conseqüències d'afonar els grups que t'han de donar suport parlamentari. Per altra banda, els vots perduts per C's han engreixat el PP i Vox. ¡És per a fer-s'ho mirar! ¡Bonic panorama ens espera! El president en funcions tampoc no ha aconseguit desactivar les protestes dels catalans. Les formacions partidàries del dret a decidir són majoritàries a Catalunya. (En conjunt, els nacionalistes, EAJ-PNV, Bildu, BNG, ERC, JxCAT, CUP, han obtingut resultats boníssims.) Durant la campanya electoral, Sánchez s'ha dedicat a dinamitar els ponts del diàleg: repressió policial, determinació de recuperar el delicte de referèndum il·legal, conculcació de la separació de poders amb declaracions inoportunes sobre Puigdemont, amenaces d'aplicar el 155, rebuig a qualsevol mesura que atenue la condemna als presos polítics, negativa a parlar amb Quim Torra.

Algunes de les iniciatives preses pel president en funcions causen alarma a tots els demòcrates. Les operacions encobertes des de les clavegueres de l'Estat i l'aprovació d'un decret llei que permet la intervenció de les xarxes i els serveis electrònics amb l'excusa de la seguretat i l'ordre públic (el Gobierno, con carácter excepcional y transitorio, podrá acordar la asunción por la Administración General del Estado de la gestión directa o la intervención de las redes y los servicios de comunicaciones electrónicas en determinados supuestos excepcionales que puedan afectar al orden público, la seguridad pública y la seguridad nacional) posen en perill els drets i les llibertats de tots els ciutadans. Jo al·lucine amb Pedrro Sánchez. ¿Qui li haurà aconsellat avançar per la dreta les forces de la reacció? En matèria de llei i ordre, la dreta sempre juga amb avantatge. Competir al seu terreny de joc no és, per tant, bona idea; la gent prefereix l'original a la fotocòpia. Ben mirat, l'entollament del PSOE era ben previsible. ¡I encara podria haver estat pitjor!

El partit bifront havia d'aclarir-se i elegir entre l'ànima esquerrana de bona part de la militància o la tendència al reaccionarisme dels seus quadres dirigents. Però també haurà d'assumir una evidència: l'independentisme català continua sent l'impediment principal per a l'estabilitat de la política espanyola. El PSOE podia sentir la temptació d'establir acords amb el PP —una gran coalició o l'abstenció pepera en la votació d'investidura. Imagine que el preu a pagar era la mà dura a Catalunya, però això no faria sinó agreujar la situació. A més, una hipotètica eliminació de l'autonomia catalana implica la voladura del disseny constitucional i de tot allò acordat en la Transició. Recordem que l'autonomia de Catalunya és anterior a la Constitució del 78. El 29 de setembre de 1977, fou derogada la llei franquista de 1938 que suprimia les institucions catalanes i s'establí la Generalitat provisional. El 17 d'octubre de 1977, Josep Tarradellas en fou nomenat president. El disseny autonòmic de l'Estat respongué en bona mesura a la necessitat d'encaixar Catalunya al nou ordenament democràtic. Suspendre la Generalitat és, per tant, jugar amb foc.

Per altra banda, qui pense que se solucionarà el problema amb llei i repressió somnia truites. Ja són moltes les veus que auguren la independència definitiva de Catalunya. Els acords amb UP semblen allunyar la mà dura, però encara no està dita l'última paraula. PSOE i UP no sumen majoria absoluta. La col·laboració d'ERC no és segura. Els republicans, als quals ja els plouen les acusacions de botiflers, han de pensar en les pròximes eleccions autonòmiques catalanes. Per la seua banda, Sánchez ha dit que no vol el suport actiu o passiu dels independentistes. Imagine que l'IBEX 35 i el rei també diran la seua. (Felip VI iniciarà aviat una ronda de consultes amb els líders dels partits polítics abans de proposar un candidat a la Presidència del Govern.) El monarca no té atribucions per a imposar fórmules en contra del parer dels partits, però els Borbons ja ens tenen acostumats a les operacions polítiques per sota mà. S'ha de tenir present que l'amputació de Catalunya posaria en perill la supervivència de la mateixa corona. Finalment, Pedro Sánchez ha demostrat vàries vegades ser un aventurer i una persona gens fiable. ¿Govern progressista? Ja veurem.