dilluns, 21 d’octubre de 2019

Açò no és una festa, és la revolució

A Lleida —o a Girona, no sé—, un grup de gent pacífica es va interposar entre els policies i uns joves disposats a enforntar-se amb les unitats antiavalots. Els mitjancers volien impedir escenes de violència. Els joves els van amollar: ¡Aneu-vos a casa. Açò no és una festa, és la revolució! Jo crec que aquesta frase defineix molt bé allò que està passant a Catalunya. El jovent ha perdut la paciència. Ha vist com el pacifisme no duu enlloc. Gent tan pacífica com Junqueras, Cuixart i Sánchez estan condemnats a molts anys de presó. La polícia nacional i la guàrdia civil exerciren una brutalitat desmesurada l'1 d'octubre de 2017. Aquell dia, van ferir, de diversa consideració, 1.066 persones, 23 d'elles majors de 79 anys i dues menors d'11. El passat dia 14, durant la gran manifestació que col·lapsà l'aeroport del Prat, es repetiren els episodis innecessaris de brutalitat policial. El jovent veu com els partits polítics independentistes no es posen d'acord. I els mossos d'esquadra ja actuen igual que les forces policials espanyoles. S'ha pogut constatar aquests dies.

Malgrat la possible presència d'infiltrats a les concentracions de protesta contra la sentència del procés (agents dels serveis secrets, policies vestits de paisà, elements de l'extrema dreta), no cap dubte que els joves independentistes protagonitzen els aldarulls nocturns; han decidit que ja no van a suportar passivament la repressió indiscriminada i violenta de l'Estat. ¡S'han revoltat! L'antropòleg Manuel Delgado fa aquestes reflexions: «Els disturbis són una expressió de ràbia col·lectiva, conseqüència d'una situació frustrant. Els participants no són fanàtics embogits que s'abandonen a la destrucció. S'expressen violentament perquè arriben a la conclusió que és l'única manera d'aconseguir que els facen cas. La diferència amb els fets del 20 de setembre de 2017 és la capacitat de control que hi hagué en aquella ocasió. Per la nit, després de tot un dia de concentració davant la Conselleria d'Economia, el president d'Òmnium, Jordi Cuixart, i el llavors president de l'ANC, Jordi Sànchez, van decidir desconvocar la protesta per tal d'evitar tensar la corda, motiu pel qual, paradoxalment, han estat condemnats a nou anys de presó.»

Els procediments revolucionaris no es justifiquen per l'objectiu perseguit —el fi no justifica els mitjans—, sinó per la utilitat. Totes les revoltes fan servir algun tipus de resistència a l'autoritat. Ara bé, ¿quina és més útil, la resistència activa o la passiva? Els protagonistes de la revolta a Catalunya pensen que la resistència passiva no ha servit de res. Fins ara, l'activa tampoc tenia massa utilitat. Maig del 68, posem per cas, acabà en una victòria electoral del general Charles de Gaulle. Però els joves catalans que s'oposen a les forces policials lluiten per un objectiu diferent, el de l'alliberament nacional. I se'n surten molt bé al món globalitzat. Saben que els manifestants d'Hong Kong o l'Equador han aconseguit algunes de les seues reivindicacions. Tenen molta destresa amb les noves tecnologies. El govern de Catalunya està entre l'espasa i la paret. Intenta no perdre el comandament dels mossos. Vol evitar més represàlies per part de l'Estat. Tem que s'aplique la Llei de Seguretat Nacional. A partir d'ara, però, difícilment hi haurà contenció.

Els protagonistes dels aldarulls ja no fan cas ni a la plataforma Tsunami Democràtic, que només propugna accions pacífiques. ¿Durarà molt la revolta? ¿Aconseguirà algun objectiu? És difícil saber-ho. Fins ara, la resposta de l'establishment espanyol —menyspreu, negativa al diàleg, apel·lació exclusiva a les mesures judicials i policials, desig de proscriure la diversitat, negació de les aspiracions nacionals catalanes— només ha aconseguit d'agreujar el problema. Ningú no sembla recapacitar sobre la ineficàcia de la recepta. Clar i ras, l'Estat busca una derrota absoluta del catalanisme. El vol agenollat. Per a acabar-ho d’adobar, faltava la campanya electoral. Tradicionalment, tots els partits centralistes aprofiten Catalunya per a traure vots en altres comunitats autònomes. És possible que Pedro Sánchez s'haja inclinat per una nova convocatòria electoral perquè pense que l'aplicació de mà dura en el conflicte català li donarà molts vots el pròxim dia 10. ¿I si s'equivoca? En qüestions de llei i ordre, la dreta sempre duu les de guanyar. En fi, una escalada de la repressió podria allargar indefinidament el conflicte i les revoltes.

diumenge, 20 d’octubre de 2019

El monopoli de la violència

Ho va dir Max Weber: «L'estat té el monopoli de la violència.» Ahir a migdia, ho va repetir el ministre Fernando Grande-Marlaska. En realitat, és una forma abreujada de referir-se al monopoli en l'ús legítim de la força física, que pertany exclusivament a l'estat. Aquest ha de tenir legitimat, ha d'actuar al servei del bé comú. Sense legitimació, no hi ha estat democràtic, exerceix la violència un estat despòtic. La finalitat de la força és fer complir les lleis. ¿Quins són els principis jurídics que legitimen l’estat democràtic? N’hi ha molts. Tenim, per exemple, el principi de la bona fe o el d’autodeterminació. En realitat, principis com aquests permeten parlar de dret just o d’ètica del dret. Juristes com Karl Lorenz o Rudolf Stammler han teoritzat sobre això. Segons Lorenz, «La pretensió de ser obeït, ço és, la pretensió de vigència normativa d’un determinat ordenament jurídic, sols està justificada objectivament —fundada internament— quan aqueix ordenament és just.» De la qual cosa es desprèn que el ciutadà no estaria obligat a obeir el dret injust. Hi ha altre principi general, el del respecte recíproc, en què es basa l'estat democràtic. De nou, Karl Lorenz fa la següent reflexió: «Com més clarament coneixem els atzars, els interessos o les situacions de poder que han jugat un paper rellevant en l’establiment d’una regulació jurídica, més peremptòria és fa una pregunta: ¿per què ha de ser obligatòria aquesta regulació?» A diferència de les associacions de dret privat, l’estat és una corporació a la qual, generalment, no pertany el particular per virtut d’un acte voluntari d’ingrés i, per tant, d’una decisió de la seua voluntat. S’hi pertany perquè una llei estatal lliga la ciutadania a determinada situació de fet: el llinatge, el lloc de naixement... Es tracta, per tant, d’una condició personal, de caràcter forçós, que entra en contradicció amb el citat principi d’autodeterminació. Damunt, l’estat intervé en la vida dels particulars molt més profundament del que pot fer-ho qualsevol corporació privada. L’estat s’arroga també el dret d’executar coactivament les seues ordes. El sotmetiment del ciutadà individual al poder de l’estat —especialment la condició forçosa de membre— no pot ser considerada, sense més, com “dret just”. Hi ha circumstàncies, per tant, en què està plenament justificada la desobediència a l'estat. Dic tot açò perquè he sentit aquests dies com alguns líders teòricament demòcrates i socialistes —fins i tot amb bona formació jurídica— afirmen que s'aplicarà la llei amb tot el rigor a persones que senten vulnerats els principis de bona fe, autodeterminació i respecte recíproc. El ministre Grande-Marlaska ha recordat fins i tot el monopoli estatal de la violència —podria haver modulat el llenguatge i haver parlat de força física. En vista d'aquestes declaracions, crec que la crisi catalana porta camí d'eternitzar-se, bé que des de l'Estat espanyol es pense que s'ha acabat.

divendres, 18 d’octubre de 2019

Buscant la violència desesperadament

Amb l'edat, u ha de conèixer millor el món en què viu. Per tant, no fer una lectura correcta de la realitat és mostra d'ignorància supina. La presència d'infiltrats en els actes convocats per a protestar contra el sistema (policies vestits de paisà, agents dels serveis secrets, elements de l'extrema dreta) és un clàssic més antic que la picor. A Barcelona, cada vegada hi ha més indicis d'aqueixa presència. És ben difícil que un infiltrat passe desapercebut; avui, tothom té un mòbil amb càmera de fotos i vídeo. S'han enregistrat múltiples imatges que delaten els infiltrats: grups d'individus amb passamuntanyes i el mateix braçalet distintiu presents en diferents escenaris de violència; manifestants que obliguen algun d'aquests personatges a destapar-se el rostre i marxar de les concentracions; elements que confraternitzen amb els policies antiavalots i després són vistos en enfrontaments... També s'han enregistrat converses entre policies. ¡No me pegues, que soy un compañero, joder! ¡Ten cuidado, que le vas a dar! ¡Cállate, no digas nada, que nos están grabando! S'ha vist com algun mosso d'esquadra atiava les fogueres enceses als carrers.

També s'ha pogut comprovar com alguns antiavalots departien amigablement amb grups de feixistes. Altre clàssic de la intoxicació és la crida a la condemna de la violència. Tan aviat com es van produir els primers aldarulls nocturns, Pedro Sánchez va exigir al president Torra que condemnés la violència. Clar que s'ha de condemnar, ¿però quina? ¿Es demanava al president de la Generalitat que criminalitzés els CDR? No es pot descartar que alguns dels seus membres s'hagen excedit en les manifestacions de protesta, però el conjunt del moviment independentista és clarament pacífic. Poques vegades hem vist que un alt càrrec socialista —ministre, president de govern— haja condemnat la violència d'Estat. Sense anar massa lluny, el ministre Grande-Marlaska nega que els policies s'hagen excedit. ¡Tot molt previsible! Tothom hauria de saber que usar les clavegueres de l'Estat no és exclusiva del PP; els socialistes també n'han fet ús quan els ha convingut. I els mitjans informatius en mans del sistema donen per bones aquestes operacions encobertes. Conclusió: sovint, les coses no són el que semblen a primera vista. Principi elemental.

En un post de juliol de 2017, "La prova del nou", plantejava unes preguntes: «Un escamot de la guàrdia civil acut a dependències de la Generalitat. ¿Hi haurà altre escamot de mossos d'esquadra disposat a traçar una ratlla al paviment i indicar als guàrdies civils que no la poden traspassar, amenaçant-los fins i tot amb l'ús de la força? ¿Els responsables policials de la Generalitat es negaran a identificar els mossos participants en l'operatiu? ¿Quines ordres obeiran aquests, les de la Generalitat o les del govern central? ¿Hi haurà jutges i fiscals que es neguen a secundar les mesures repressives? ¿Sortiran al carrer milions de catalans per a defendre les seues institucions, els seus representants i els seus treballadors públics? En fi, si es planta cara a l'Estat central, si es produeix un moviment colossal de desobediència, quedarà molt clar que la convocatòria del referèndum i les aspiracions d'independència van de debò. Altrament...» Jo crec que ja estem en disposició d'aïllar les incògnites. ¿Els mossos són una policia catalana?

¡Ha! El passat dia 16, Josep-Lluís Carod-Rovira afirmava en una article publicat a NacióDigital: «Avui, per desgràcia, tenim un cos [els mossos] ple d’agents, comandaments i infiltrats del CNI, contraris a la nostra causa, i procedents dels cossos estatals.» Aquestes paraules permeten d'entendre alguns comportaments. S'ha vist com furgons de la Brigada Mòbil atropellaven gent dels CDR i com agents antiavalots deixaven circular lliurement escamots ultres. ¿Objectiu de tot plegat? Rebentar les concentracions de protesta i provocar episodis violents. El sistema busca la violència desesperadament. La necessita per a justificar la resposta repressiva. I és que caldria recordar que l'estructura judicial (jutges, fiscals, tribunals) i tots els cossos policials formen part del sistema. Qui se'n surt no pot esperar cap empara d'un jutge o d'un policia. Per això sobten les contradiccions insuperables en què ha caigut el govern de Catalunya: d'una banda, el president Torra anima els catalans a manifestar-se pacíficament per a demanar la llibertat dels presos polítics; d'altra, el conseller Buch justifica les actuacions violentes dels mossos d'esquadra.

dissabte, 12 d’octubre de 2019

Massa driblatge curt

Sovint costa d'entendre què discuteixen els nostres representants polítics. Durant els últims dies, els temes de discussió han estat diversos: pèrdua de diners procedents del FEDER, que reparteix la Generalitat, destinats a pacificar el trànsit rodat pel carrer Corretgeria; creació d'una comissió especial per a negociar el pressupost municipal de 2020; supressió del Xàtiva decideix... Alguns d'aquests assumptes tenen molta importància, no cap dubte. Sembla, però, que no són els de més transcendència per al conjunt de xativins i xativines. ¿Hi ha intercanvi d'opinions sobre la millor manera d'aconseguir plena ocupació laboral a Xàtiva? No. ¿S'està debatent un model urbanístic nou, sostenible i respectuós amb les persones i el medi? No. ¿Es discuteix el disseny d'un nou horitzó econòmic que brinde un futur esperançador a la ciutadania? Tampoc. Està clar, per tant, que alguns polítics locals només es dediquen al driblatge curt, a ventilar qüestions puntuals. Damunt, les enganxades dialèctiques solen ser practicades pels grups d'esquerra.

Vegem la primera. XU ha criticat que l'equip de govern no aplique al carrer Corretgeria allò que disposa el Pla de Mobilitat Urbana Sostenible: illes per a vianants i reductors de velocitat. El govern socialista respon que els veïns no hi estan d'acord i proposen dues solucions alternatives: canviar el sentit de circulació o prohibir el trànsit rodat. Següent polèmica. El principal grup opositor demanà la creació d'una comissió especial per a negociar el pressupost de 2020. ¿Com? Ja existeix una Comissió d'Hisenda en què es podia debatre l'assumpte. És possible que el grup proponent volgués discutir bilateralment amb els socialistes. Doncs res no impedia reunir-se en un despatx, en una seu de partit o en el reservat d'un restaurant. Però l'àmbit institucional no és el més adequat per a trobades bilaterals. ¿Per quina regla de tres s'hauria de vetar la participació d'altres grups del consistori en una comissió municipal? Quant a la tercera enganxada, a compte del Xàtiva decideix, he de reconèixer que m'ha costat de seguir allò que uns i altres discutien. La proposta de pressupost per a l'any vinent incloïa una partida destinada al procés participatiu.

Xàtiva Unida va demanar de suprimir-la i destinar la seua dotació a d'altres finalitats. Tot seguit, acusà el PSOE de voler carregar-se els pressuposts participatius. ¡Quin embolic! Des de les files socialistes es contestà a XU que ella havia proposat la supressió. En realitat, ni uns ni altres han dit la veritat completa. La partida consignada havia d'invertir-se en un assumpte pendent des de 2018, la construcció d'un pavelló al CEIP Attilio Bruschetti. Aquest projecte, idea de XU, és de difícil culminació. Roman aturat. En resum: uns no podien culminar una idea i altres no estaven interessats a revalidar el procés participatiu. En honor a la veritat cal dir que la participació era escassa. En realitat, els distints grups polítics mobilitzaven llurs seguidors per tal d'assegurar-se l'elecció dels respectius projectes. ¡Feien el paperot! Faltava l'entrada de C's a l'equip de govern. El nou regidor de Mobilitat ha suspès les restriccions al trànsit davant el CEIP Martínez Bellver, durant les entrades i les eixides dels xiquets. Diu que estudia amb la comunitat escolar altra solució.

¿Estudia que s'entre al recinte escolar pel carrer Germans Blasco Acevo? ¡Ha! ¡Bonica solució! Però mentre, ¿caldria respectar les mesures vigents, no? Pacificar el trànsit per Ventura Pascual costà 70.000 euros. En fi, totes aquestes polèmiques venen a demostrar que la política local és de vol rasant. Tant més que un portaveu del PSOE ha declarat que les variacions al pressupost de l'any vinent suggerides per Xàtiva Unida li semblen «molt raonables, perquè no alteren gens la quantia d'ingressos i despeses consignats». És més, segons el portaveu socialista, «permetran millorar la xarxa d'abastiment d'aigua i la retirada de barreres arquitectòniques». En aqueix cas, no s'entén tanta batussa per no res. El període municipal acaba de començar, però la proximitat d'eleccions no ajudarà a temperar els ànims; les campanyes electorals sempre són propícies per a la gresca. Haurem de veure, per tant, com s'etziben un reguitzell d’invectives, els uns als altres, els heralds del PSOE, Compromís (esdevingut franquícia valenciana de Más País) i UP. ¡Socis en uns àmbits i adversaris acèrrims en altres! Massa regateig curt i poca passada llarga.

(publicat a Levante-EMV, el 12/10/2019)

divendres, 4 d’octubre de 2019

Les carreteres de Geòrgia, ¡un espectacle!

Circular en cotxe per les vies urbanes i les carreteres de Geòrgia és tota una experiència. En el país només hi ha uns 100 km d'autovia, els quals uneixen Tbilisi i Khashuri, en la ruta cap a l'oest (a Kutaisi i Batumi). El conjunt de vies interurbanes està format, per tant, per carreteres convencionals, sense cap mitjana que separe els dos sentits de circulació. Algunes presenten bon estat de conservació, però altres es troben en pèssimes condicions. Una de les més transitades és l'anomenada Carretera Militar, que enllaça Tbilisi amb Vladikavkaz (Rússia). Abans d'arribar a la frontera, aquesta via passa per Stepantsminda, localitat als peus del mont Kazbeg (5047 m), la segona cota més alta de Geòrgia. La carretera ressegueix la ruta tradicional utilitzada per tots els invasors i els comerciants al llarg dels segles. Durant l'època soviètica, el traçat tenia la funció d'afavorir el trasllat ràpid de tropes terrestres russes, a través del Caucas, cap als territoris situats al sud de la serralada. En general, moltes carreteres georgianes travessen paratges muntanyosos (a penes hi ha túnels). Això obliga a tancar molts trams durant les nombroses nevades hivernals.


Els desnivells i el seguit de corbes allarguen la durada dels itineraris fins a límits molt tediosos. (Posaré un exemple. El trajecte d'uns 250 km entre Vardzia i Tskaltubo, localitat pròxima a Kutaisi, ens va costar de fer cinc hores.) Damunt, et pots trobar amb combois militars de carros blindats i vehicles pesats que fan maniobres. Això provoca embussos enormes, que s'agreugen pel costum local d'avançar per la dreta, envaint els vorals. El trànsit pel país caucàsic depara altres curiositats. Els georgians condueixen d'una manera molt temerària, quasi suïcida. Ningú no respecta la ratlla contínua. Em vaig afartar de veure com era ultrapassada per múltiples vehicles que obligaven a apartar-se els cotxes que venien en sentit contrari. En vàries ocasions, l'autobús en què viatjava el nostre grup estigué a mil·límetres de la col·lisió. Contemplar els avançaments en plena corba, sense respectar la ratlla contínua i a tota velocitat, provocava calfreds. De fet, ens vam topar amb algun accident greu. Quant al parc mòbil, es pot trobar de tot, cotxes molt luxosos —a Geòrgia també hi ha rics, com a tot arreu—, vehicles modestos i moltes relíquies de l'època soviètica
 

Durant els dies d'estada al país, vaig veure camions KRAZ de fabricació ucraïnesa, furgonetes UAZ 452, Bukhanka, o tot terrenys UAZ 469, Bobik, un Volga GAZ-24-10 i, sobretot, molts exemplars de les Lada Classic Series (els VAZ 2101, 2104, 2105, 2107). Aquests turismes, basats en el Fiat 124, van ser fruit de l'acord signat per la marca italiana Fiat i la russa VAZ. Se n'han produït milions d'unitats i encara continuen circulant per les vies públiques de nombrosos països satèl·lits o repúbliques de l'antiga URSS (Rússia, Bulgària, Geòrgia, Armènia, Cuba, Uzbekistan...). També circulen pel país caucàsic moltíssims vehicles de diverses classes i marques importats del mercat japonès de segona mà. Porten, per tant, el volant a la dreta. Els indicadors de carretera són escassos. Això sí, és omnipresent un senyal que indica la direcció i la distància a Sukhumi, capital d'Abkhàzia, territori controlat pels russos que ha establert un estat independent de facto. Els georgians el consideren part inalienable del seu país. (La Carretera Militar discorre a prop d'altre territori amputat, Ossètia del Sud.) Col·locar a totes les carreteres els senyals de direcció a Sukhumi és la forma simbòlica de reivindicar constantment la sobirania sobre una part perduda de Geòrgia que potser no recuperaran mai.


Finalment, sobta la presència d'animals solts (vaques, porcs, gallines, cavalls) a les vies urbanes i les carreteres. Les vaques són les autèntiques reines del país. Ocupen les calçades de totes les carreteres, a la muntanya o al pla, i de llurs travessies per les poblacions. En estiu, senten una predilecció especial pels ponts, perquè busquen la circulació d'aire fresc. Jo pensava que això només passava a l'Índia. Les vaig veure durant múltiples trajectes: entre Mtskheta i Akhaltsikhe; en Abasha, poble nadiu de Konstantín Gamsakhúrdia —escriptor i pare del primer president de la Geòrgia independent—, viatjant des de Kutaisi a Mestia; a les regions de Samegrelo, Svaneti, Kakheti... Els conductors estan acostumats a les vaques i elles, als conductors. Aquests toquen el clàxon i aquelles —o aquells; també hi ha vedells i bous— s'aparten. Es veuen cavalls solts als aparcaments. Geòrgia és un país pobre. Per tant, les vores de moltes carreteres estan plenes de gent que es guanya la vida venent hamaques, dolços típics, con ara la churchkhela, pa, fruita, sobretot síndries i raïm, teixits, records... ¡Tot plegat (trànsit, vaques, parades), un espectacle!

dimecres, 2 d’octubre de 2019

Alexandre VI, un papa renaixentista

Alexandre VI fou un papa renaixentista. Protegí l'Acadèmia Romana, dirigida per Pomponio Leto, un niu de neopagans que celebraven més els déus grecoromans que les festivitats cristianes, i reorganitzà la Sapienza, la Universitat de Roma, dotant-la d'edifici. Promulgà les butles que elevaven l'Estudi General de València a la categoria de veritable universitat. El papa també promogué la construcció de nombrosos edificis i la realització d'obres urbanístiques: la cancelleria vella, l'ampliació del Vaticà (la torre, el cortile i els apartaments Borja), el castell de Cività Castellana, la Via Alexandrina (per a celebrar el jubileu del 1500), el tempietto de Bramant... Potser, Miquel Àngel va realitzar la Pietà sota els auspicis d'Alexandre VI (alguns han cregut veure el rostre de Vanozza en la Mare de Déu i el duc de Gandia mort en la figura de Crist). L'obra més emblemàtica, però, fou la remodelació de la Mole Adriana, avui castell Sant'Angelo. La fortalesa deu el seu nom al papa Sant Gregori Magne, que a finals del segle VI, en haver-se declarat la pesta, organitzà una processó de pregària. En passar per davant la mola, el sant veié un àngel que embeinava l'espasa. De seguida s'acabà l'epidèmia. El papa féu col·locar un àngel en la part més alta de l'antic mausoleu d'Adrià.

Retrat d'Alexandre VI pintat per Bernardino di Betto, il Pinturicchio,
als apartaments Borja del Vaticà

dissabte, 28 de setembre de 2019

Dana o gota freda, ¡tant se val!

Començà sent tempesta, tempestat, temporalada o temporal. Més endavant passà a borrasca, però aquest terme es quedava curt quan la intensitat o les dimensions del fenomen meteorològic eren colossals. Aleshores aparegué l'expressió "gota freda". En sentir-la, totes les persones de seny adoptaven posat de preocupació i prenien unes mínimes mesures de precaució, com ajornar els trajectes en cotxe, tornar aviat de la serra o el camp, proveir-se de queviures, llanternes... Tanmateix, això de la gota freda va caducar aviat. ¿Per què? ¡Ves a saber! Potser era difícil d'entendre el significat. Segons el diccionari, la gota freda és una «depressió atmosfèrica freda les característiques de la qual s’originen en la circulació de la troposfera mitjana». ¡Mare meua! A mi, la combinació dels dos vocables, "gota" i "freda", em recordava altres expressions: gota xinesa, suor freda, suar la gota negra... En fi, siga com siga, va aparèixer una denominació nova: ciclogènesi explosiva. Aquesta sí acollonava —perdó per l'expressió grollera—, perquè estava emparentada amb la Bíblia (el Gènesi), els ciclons i, encara pitjor, les explosions. ¡Quina por!

Bé, haurem d'oblidar tot aquest vocabulari i acostumar-nos a l'acrònim dana (sigla de depressió aïllada en nivells alts). ¡Manies de meteoròlegs, que volgueren retre homenatge a un dels seus, Francisco García Dana! Aquest fenomen s'esdevé quan el corrent polar en jet, que es desplaça veloçment cap a l'est, experimenta ondulacions i curvatures que aïllen part de la circulació. Es forma una mena de bossa que queda fora del corrent. Com és molt freda, quan arriba a llocs en què hi ha, tant en superficie com en altura, humitat i temperatures càlides, es produeix una gran condensació que provoca pluges torrencials. De l'11 al 15 de setembre, el centre i el sud del País Valencià van patir, per tant, els efectes greus d'una dana terrorífica. Segons l'Agència Estatal de Meteorologia, des de 1879 —fa 140 anys— no es produïa un episodi tan catastròfic. Però no ens hem d'enganyar. Els valencians de peu tenim molta experiència en tempestes. Quasi totes les tardors en porten alguna. «Al meu país, la pluja no sap ploure; / o plou poc o plou massa. / Si plou poc, és la sequera. / Si plou massa, és la catàstrofe», canta Raimon. ¿Ho saben els polítics?

Sembla que no. Conselleries, diputacions, confederacions hidrogràfiques i ajuntaments s'obliden de netejar els llits fluvials, de crear defenses (motes, dics, canalitzacions) i mantenir-les en bon estat. Les autoritats s'afanyaren, això sí, a visitar les zones afectades per les inundacions. Davant els micròfons, prometeren ajudes abundants als damnificats. El president de la Generalitat parlà d'un Pla Marshall. (¡Ha! Resulta inevitable recordar la pel·lícula Bienvenido, Mister Marshall, de Luis García Berlanga.) En altres paraules: el contribuent pagarà els danys. La factura no serà barata; les cures sempre ixen més cares que les mesures preventives. Per altra banda, és possible que continue construint-se en zones inundables. Molts especialistes venen anunciant que la freqüència i la intensitat de les gotes fredes no faran sinó augmentar a causa de l'escalfament global i l'alteració de les condicions atmosfèriques. Ningú no s'estranyarà si la llera del Clariano es torna a desbordar i el barri ontinyentí de Cantereria segueix petrificat al seu lloc de sempre.

És incomprensible que s'autoritzés la construcció de cases en una cota tan baixa. S'edificaren en zona inundable, al costat mateix del riu. Pregunta forçosa: ¿pensa fer res sobre això, l'autoritat municipal d'Ontinyent? ¡Hum! Ja van finir les sessions fotogràfiques amb Pablo Casado, Vicent Soler, Ximo Puig... (Hom descomptava que l'alcalde s'anava a retratar amb visitants il·lustres.) Ara toca estudiar mesures que solucionen el problema de manera definitiva. Podria desocupar-se la zona inundable. S'ha fet anteriorment en altres llocs —després de la riuada de 1982, posem per cas. Potser calga construir un barri nou en una cota més alta, per a recol·locar el veïnat de Cantereria. ¿Que això costa diners? Sí. I la reparació d'infraestructures i l'ajuda a institucions i particulars, després d'una dana, també. (La pèrdua de vides és irreparable.) Entretant, el soroll mediàtic que provoquen la investidura fallida i la convocatòria d'eleccions ha tapat els ecos de l'última tempesta, o ciclogènesi, ¡o el que siga! Al novembre, podríem tenir gota freda electoral.

(publicat a Levante-EMV, el 028/09/2019)

dimecres, 25 de setembre de 2019

¿Acuitar o polsar?

A partir d'ara, Ernesto Valverde, entrenador del Barça, haurà de tenir molta cura amb el llenguatge. Dir als seus jugadors que apreten podria ser interpretat com una incitació a detonar bombes, com una inducció al terrorisme. «Apreteu i féu bé d'apretar», va dir Quim Torra als CDR. Qualsevol persona assenyada entén perfectament què volia dir el president: «Esteu pressionant [el govern i els partits] i féu bé de pressionar.» Utilitzà un barbarisme, més concretament un castellanisme; el mot apretar no existeix al diccionari de la llengua catalana. En castellà, algunes de les accepcions del verb apretar són exigir a una persona mucho esfuerzo en la tarea que realiza (el maestro aprieta mucho a sus alumnos), aumentar o hacer más intenso el esfuerzo (apretó en los estudios i sacó muy buenas notas, el equipo siguió apretando y creando continuas ocasiones de gol). Els equivalents catalans són acuitar, pressionar, estimular, incitar. Doncs bé, alguns polítics i mitjans informatius espanyols van traduir apretar per polsar. Segons ells, al president de la Generalitat li semblava bé que els CDR polsaren botons de detonadors o, dit amb altres paraules, que practicaren actes terroristes. Aquesta manera d'agafar el rave per les fulles podria resultar molt graciosa, però ha desembocat en la detenció de set persones acusades de rebel·lió i terrorisme. ¡Poca broma!

dilluns, 23 de setembre de 2019

Procurar el bé del partit

Després del gran fracàs de les negociacions per a formar govern, ha calgut convocar noves eleccions. Els ciutadans assistim perplexos a una guerra ferotge entre dos relats oposats que tracten d'adjudicar la culpa del fiasco a algun dels antagonistes principals involucrats en els fets. Es fan servir raons amb pretensió d'arguments que no entren en realitat al cor de la qüestió. ¿Quins són els veritables motius pels quals no hi ha hagut entesa entre PSOE i UP. Es diu que l'Ibex 35 i els barons del partit socialista han clavat la lliçó a Sánchez, o que Iglesias ha pecat d'immaduresa palmària, o que els dos líders polítics es tenen una aversió insuperable. Pot ser. Però caldria parar esment en altres possibles motius del fracàs. Em sembla que el principal és la lluita per l'hegemonia a l'espai polític de l'esquerra. Dit d'altra manera: la batalla per la supervivència. Per al PSOE, sobreviure no és una futilitat. El partit, fundat fa 140 anys, s'ha convertit en una maquinària enorme amb seus locals sovint llogades, nombrosos treballadors i càrrecs orgànics que anirien a l'atur si l'organització col·lapsa, un patrimoni immoble connsiderable que costa de mantenir, deutes amb els bancs...

Els partits han de defendre unes idees i els interessos de la classe social que representen. Ara bé, quan assoleixen unes dimensions enormes, esdevenen corporacions que tracten d'evitar la fallida. Per altra banda, els bons resultats electorals tenen dues compensacions: la col·locació dels seus militants en càrrecs institucionals i la percepció de més subvencions públiques i contribucions privades. Durant les setmanes transcorregudes des del 28 d'abril, la cúpula dirigent del PSOE s'ha degut plantejar un dilema: ¿servir els interessos de la ciutadania o procurar el bé del partit? Supose que, des de la seua òptica, triturar UP era preferible, fins i tot a costa de convocar unes eleccions de resultat incert. Ha prevalgut l'interès de partit. Jo tinc un dubte. Quan van oferir a UP, el 26 de juliol, una vicepresidència i tres ministeris en un govern de coalició, ¿havien tingut un moment de debilitat o sospitaven la reacció de Iglesias i els seus? UP desaprofità una ocasió que potser no torne a presentar-se mai. Tres podrien ser les explicacions: ignorància supina, por de ser soci minoritari del govern o confiança excessiva en la capacitat de pressió als socialistes.

S'ha repetit fins a dir prou que el PSOE és un partit de dretes. Ho amollen sobretot els portaveus dels grups situats a l'esquerra dels socialistes. Ara bé, ¿algú pensa seriosament que és possible formar avui una alternativa d'esquerres sense el concurs del PSOE? Certament, aquest partit, tot i ser progressista en assumptes socials i d'igualtat, forma part de l'establishment. Per això sent la temptació d'acceptar les receptes del sistema —en matèria econòmica, per exemple. Però dir, com s'ha dit, que UP havia d'estar al govern per a vigilar de prop els socialistes no era la millor manera d'inclinar-los cap al consens d'esquerres. La retòrica i el llenguatge teatral —No podria dormir por las noches con UP en el gobierno, va dir Sánchez— adornen una realitat evident: els projectes polítics d'uns i altres discrepen en qüestions fonamentals (fiscalitat, pensions, marc laboral, habitatge, regulació energètica, conflicte amb Catalunya...). L'estabilitat del govern no estava garantida, doncs. Les dissensions i les escaramusses entre socis hagueren estat contínues. ¿Justifica això la falta d'entesa? Des del meu punt de vista, ¡no! Ambdós tenen molt a perdre.

Cal recordar que el PSOE havia aconseguit majoria absoluta al Senat, cosa que no s'esdevenia des de 1996.) Amb noves eleccions, UP corre el risc d'allunyar-se encara més del seu objectiu estratègic, el sorpasso al PSOE. UP podria haver controlat l'executiu des del parlament, evitant el risc de desgast que solen experimentar els socis minoritaris dels governs de coalició. Però hi ha sobretot el perill de desmobilització del votant d'esquerres, fart de les estratègies partidistes. Els dirigents de PSOE i UP tenien l'obligació de llimar les seues diferències. El PSOE ha decidit d'apostar. Les apostes, ja se sap, es guanyen o es perden. Es dóna una segona oportunitat a la dreta. Jo pense que la millor opció era formar el govern de coalició. A més, si el soci minoritari sol sortir-ne malparat, ¿quina por tenia Sánchez? A la llarga, per a bé o per a mal, només se sol recordar el nom dels presidents de govern. ¿Algú sap qui era el ministre de Justícia de Rodríguez Zapatero que presentà al parlament la proposició de llei per a legalitzar el matrimoni homosexual? ¿Ningú? Llavors, ¿quin era el problema del PSOE per a formar govern amb UP? ¡La por a perdre l'hegemonia!

dissabte, 14 de setembre de 2019

Efecte papallona

Giuseppe Grezzi, portaveu de Verds Equo, un dels grups que formen la coalició Compromís, deu ser el regidor més conegut del cap i casal. Ostenta quatre càrrecs al consistori de la capital: la coordinació de l'Àrea de Mobilitat Sostenible i Espai Públic i les delegacions de Mobilitat i Infraestructures per al Transport Públic, Platges i Qualitat Acústica i de l'Aire. És un home amb molta determinació. A Xàtiva, posem per cas, es van dedicar temps, reunions, debats i estudis a redactar un pla de mobilitat que encara no ha donat massa fruits visibles —i potser no els done mai, atès que el nou regidor responsable d'aplicar-lo sembla discrepar dels redactors en algunes qüestions clau. Grezzi començà a concretar les seues propostes des del minut zero de l'anterior període municipal. Esdevingué la bèstia negra de la dreta. Durant la campanya de les passades eleccions, PP i C's feren bandera de llur oposició als carrils bici. Tanmateix, el resultat electoral mostra que molts veïns estan d'acord amb Grezzi. Jo, que no visc a la capital, li done la raó amb matisos. Crec que els problemes de mobilitat sostenible no s'estan abordant de manera global.

Augmenta el nombre de ciclistes, però no minva prou el d'automobilistes. En realitat, el trànsit a València és una embrolla. Fa la sensació que s'actua sobre la marxa. Podem posar exemples. Fins al mes passat, els vehicles que s'incorporaven a Germanies procedents del carrer Gibraltar podien girar a l'esquerra en la cruïlla de Grans Vies i Russafa. S'hi produïen enormes embussos, perquè aqueix carrer només comptava amb un carril lliure. Els altres dos s'havien reservat per a bicicletes i transport públic. ¿Solució? Prohibir el gir a l'esquerra i obligar a seguir per Marqués del Túria fins a trobar una intersecció que permeta passar a l'altre costat de la zona enjardinada central. En Itàlia —Grezzi és oriünd de Vico Equense, vila de l'àrea metropolitana de Nàpols—, tenim exemples d'algunes ciutats, com ara Ferrara, que han vedat als cotxes el trànsit de pas pels centres històrics, que sols poden travessar bicis i autos de residents i serveis. Això sí, es permet el pas d'automòbils per les eixamples. De moment, a València no està clara la distinció. Conduir per la ronda interior sense topar amb algun ciclista en les interseccions és, per tant, esgotador.

Es formen cues en alguns punts i s'ha d'anar molt alerta. La solució, pensaran vostès, és viatjar en tren a València. Sí, si tinguérem bons trens de rodalies. La línia C2 de Renfe és un desastre. A finals de juny, Vicent Álvarez, xativí, advocat i exmembre del Consell Valencià de Cultura, havia de presentar la seua obra Un temps i un país a la llibreria la Costera. No pogué; Renfe el deixà tirat a Catarroja. El 20 de juliol, dues membres del jurat del 65 Saló Local de Fotografia arribaren a Xàtiva amb una hora de retard. Havien pres un tren de la línia C2. El 19 d'agost, vaig tornar de Tbilisi (Geòrgia). El trajecte entre aeroport i Estació Nord el vaig fer en metro. Volia prendre el rodalies de les 18.23. Anunciaren per megafonia que s'ignorava l'hora de partença. A les 18.20, no tenia assignada via d'estacionament. Jo estava cansat. Em tocà comprar un bitllet de Talgo per tal d'arribar a ma casa com més aviat millor. Vingué setembre i continuaven els problemes de la C2: cinc trens cancel·lats en tres dies i múltiples retards als horaris d'eixida.


El balanç fiscal entre Generalitat i Estat és desfavorable per als valencians des de fa temps. Això significa que paguem amb els nostres imposts millors serveis per a altres autonomies. ¡Ésser cornut i pagar el beure! La solidaritat no pot justificar el tracte rebut; la renda per càpita dels valencians és inferior a la mitjana estatal. El dèficit fiscal crònic afecta les infraestructures del país —les relacionades amb la mobilitat entre d'altres. A ningú no pot estranyar que baixe la xifra d'usuaris de la línia C2. Sovint s'hi fa servir material mòbil antic. Els incidents, que estan a l'ordre del dia, dissuadeixen moltes persones de prendre el tren per a viatjar al cap i casal. El nombre de desplaçaments en cotxe continua sent, per tant, molt elevat. Malgrat les lleis de Murphy, pense sovint que no ens aniria pitjor si la Generalitat gestionés les actuals rodalies de Renfe. Almenys no heretaríem més unitats ferroviàries envellides retirades d'altres zones. En fi, ¿la caiguda de l'aire condicionat en un tren de la C2 pot crear un embús a Russafa? ¡Qui sap!

(publicat a Levante-EMV, el 14/09/2019)

dimarts, 3 de setembre de 2019

Girolamo Savonarola

El predicador dominicà Savonarola intentà reorganitzar la República de Florència sobre les bases d'un cristianisme radical. Organitzà la crema de nombroses obres d'art renaixentistes, de valuosíssims llibres antics —grecs i romans— o contemporanis —com ara les obres profanes dels grans escriptors Petrarca i Bocaccio—, d'objectes sumptuaris i de tot allò que considerava immoral, lasciu i ofensiu a Déu. Partidari de Carles VIII de França, provocà l'oposició dels seus enemics, els arrabbiati, sostinguts per Alexandre VI. Começà aleshores la crítica del papa, de la seua vida privada i la corrupció de Roma. De moment, Alexandre VI mirà de guanyar-lo amb magnanimitat i fins pensà de fer-lo cardenal. Savonarola obeí el papa Borja, que li prohibí de seguir predicant i dissolgué la congregació del dominicà, però aquest, en ser excomunicat, s'oposà obertament al pontífex. Declarà la invalidesa de l'excomunió (obtinguda subreptíciament pels arrbbiati, ensenyorits de Florència després de la mort de Carles VIII a Nàpols). Declarà nul·la l'elecció d'Alexandre VI i predicà la necessitat d'un concili. El papa perdé la paciència. El frare fou sotmés a dos processos per la senyoria de Florència, que li arrencà amb tortura declaracions de poc valor, i fou declarat heretge i cismàtic en un tercer procés davant dels comissaris apostòlics presidits pel lleidatà Francesc Remolins. Lliurat al braç secular, Savonarola fou penjat en la forca amb dos altres confrares. Les seues despulles, un cop cremades en una foguera, foren escampades pel riu Arno. Hom volgué evitar relíquies i una tomba a la qual pogueren pelegrinar els seus partidaris.