Un viatge inoblidable

En agost de 2007, vaig fer un viatge a Alemanya. Ho he recordat aquests dies, en veure als telediaris els actes organitzats amb motiu del vintè aniversari de la caiguda del Mur de Berlín. Aquell estiu, vaig sojornar a la capital i vaig recórrer diverses contrades de l’antiga República Democràtica Alemanya (Potsdam, Dresden, Leipzig, Lutherstadt Wittenberg...). Em vingueren al cap, durant el periple, imatges boiroses de la meua joventut, quan els meus amics i jo pensàvem que el franquisme i la divisió d’Alemanya serien eterns. La dictadura i la guerra freda eren, per als joves nascuts a la primeria dels cinquanta, elements inamovibles del paisatge quotidià. Són indescriptibles, per tant, les emocions que vam experimentar amb la mort de Franco i la caiguda del Mur.

I clar, amb aquests precedents, aquell viatge a les terres germàniques esdevingué una mena de pelegrinatge al punt on, divuit anys enrere, s’havia produït el gran miracle. A Berlín, a penes quedaven petjades del nazisme. Al número 8 de l’antiga Prinz Albrecht Strasse —ara Niederkirchnerstrasse—, al solar que havien ocupat, entre 1934 i 1945, la seu i la presó centrals de la Gestapo, el quarter general de les SS i l’Oficina Central de Seguretat del Tercer Reich, hi havia una exposició a l’aire lliure, Topografia del Terror, que explicava la historia terrible d’aquest indret. Nombroses persones recorrien silenciosament el recinte.

Les petjades del règim comunista eren, en canvi, omnipresents a tota la ciutat: la seu de la Stasi, el monument als soldats russos, les efígies de Marx i Engels, la Fernsehturm (torre de comunicacions), el Charlie Checkpoint, l’East Side Gallery, exhibició a l'aire lliure de grafits pintats sobre el darrer tram conservat de la tanca que dividia la ciutat, ben a prop de l’antic pas fronterer d’Oberbaumbrücke (he vist, aquests dies, que les pintures murals, molt deteriorades aquell agost de 2007, han estat restaurades). Vaig travessar la Porta de Brandeburg i el Memorial de l’Holocaust. Vaig visitar el Reichstag, el Museu Jueu, la Sinagoga Nova, la Kaiser-Wilhelm-Gedächtniskirche... Vaig camejar per Alexanderplatz. Vaig recordar el treball de Julie Andrews i Paul Newman a Cortina esquinçada, pel·lícula ambientada als carrers de l’antic sector comunista de Berlín. Vaig contemplar, finalment, l’enorme punt de sutura fet pel capitalisme internacional a Potsdamer Platz... Un viatge inoblidable!

A l’església per orar i a la plaça per tractar

Sovint, el senyor abat es queixa, des d’aquestes mateixes planes, de la desafecció que senten moltes persones cap a l’Església. «Vivim en una societat laica que dóna l’esquena a Déu», repeteix a tort i dret la jerarquia catòlica. Els cardenals, bisbes i preveres en general estan bàsicament preocupats pels costums. I quins són els costums que més els preocupen? Ja ho hauran endevinat vostès: els relacionats amb la moral sexual i reproductiva (matèria que la jerarquia eclesiàstica considera de la seua incumbència exclusiva). Un amic meu em recordava, fa tres o quatre dies, el paràgraf d’una nota feta pública en febrer de 2008, vespres electorals, per monsenyor Martínez Camino, referida a l’assumpte de l’avortament: No se debe confundir la condición de aconfesionalidad o laicidad del Estado con la desvinculación moral y la exención de obligaciones morales objetivas. Al decir esto no pretendemos que los gobernantes se sometan a los criterios de la moral católica. Pero sí que se atengan al denominador común de la moral fundada en la recta razón y en la experiencia histórica de cada pueblo.

I quina és l’experiència històrica del nostre poble? Carles Ros, notari del segle XVIII, aclareix la qüestió amb aquesta màxima: «A l’església per orar i a la plaça per tractar». És evident, per tant, que els valencians seguim guiant-nos per la moral de tota la vida, per molta desafecció que hi haja cap als manaments de la Santa Mare Església Catòlica. Per això han caigut tan mal, fins i tot a polítics de la dreta, les paraules del monsenyor portaveu de la Conferència Episcopal, que ha amenaçat d’excomunicació, per heretges, els diputats que voten la reforma legislativa de l’avortament. La plaça és per a fer negocis —carnals i dels altres— i l’església per orar; en açò, seguim les pautes catòliques tradicionals. Les segueixen, per exemple, els polítics valencians que ens governen. Per això estranya que, des de fa unes setmanes —no sé si ho hauran notat—, els regidors xativins del PP a penes baden boca. Han comès algun pecat i tenen por a les flames eternes de l’infern? No crec. Si n’hagueren comès cap, una bona confessió i llestos!

A més, els aprofitaments il·lícits —posat cas que existisquen— són jutjats socialment (d’acord amb altre aforisme de Carles Ros: «No hi ha millors cosins que els doblers i els florins») d’una manera molt laxa. Estan generalitzats a tots els càrrecs, a totes les ocupacions i a totes les capes socials. Als països calvinistes, el polític que és descobert acceptant suborns, prevaricant o mentint, ha de presentar automàticament la dimissió. Aquest no és, però, un país protestant. D’acord amb la nostra mentalitat, llatina i catòlica, fer com fan no és pecat. El poder s’ha d’usdefruitar; n’han de traure profit u mateix —ja se sap, la caritat ben entesa— i els clients (parents, amics, correligionaris...). Si les engrunes arriben a molts, la gent està encantada de la vida. Molts votants troben que les corrupteles, petites o grans, formen part dels usos socials. Per tant, els nostres polítics deuen estar tan callats perquè plou a bots i barrals. Allò més assenyat, quan hi ha tempesta, es quedar-se a casa i esperar que escampe.

I mentrestant, què opina de tot açò la Santa Mare Església Catòlica? Res! Com ja s’ha dit abans, als portaveus eclesials només els preocupen els assumptes carnals i les excomunicacions. Les qüestions relacionades amb l’oratge són cosa de Sant Pere.

(Publicat a Levante-EMV, el 14/11/09)

Guanyar la batalla del llenguatge?

Aquest cap de setmana, el Partit Comunista d’Espanya ha elegit per unanimitat José Luis Centella com a nou secretari general de l’organització, en substitució de Francesc Frutos. En declaracions a la premsa, Centella ha dit unes coses ben curioses. Ha afirmat, per exemple, que els comunistes no han de demanar perdó per la seua història. «La història del PCE és de les més glorioses que pot tenir un partit en el món. Quant a la història del comunisme, tot i tenir llums i ombres, narra la cerca d’una societat més justa. El que hem de fer és autocrítica, no demanar perdó». Durant el seu discurs de cloenda del XVIII Congrés del PCE, el nou secretari general advocà, a més, per una «esquerra sense complexes» que lluite per «guanyar la batalla del llenguatge a la dreta».

Per què em semblen curioses aquestes declaracions de José Luis Centella? Perquè trasllueixen l’esquizofrènia en què encara romanen molts comunistes. S’accepta —quin remei— que la història del comunisme té llums i ombres, però el nou dirigent posa l’accent en les llums, en la cerca d’una societat més justa. Tanmateix, alguns episodis del “socialisme realment existent” durant bona part del segle XX mereixen figurar, per dret propi, a la història universal de la infàmia. Parle dels gulags del stalinisme, de la Revolució Cultural de Mao, dels tancs als carrers de Budapest, Praga o Tian’anmen, del Mur de Berlín, del règim abjecte de Ceaucescu, de les matances de Pol Pot a Cambodja... Encara està per fer-se el recompte general de víctimes d’aquesta cerca d’una societat “més justa”. Ja sé que molts comunistes espanyols són aliens als episodis ressenyats. Ara bé, despatxar-los amb un «hem de fer autocrítica, però no demanar perdó» no em sembla el millor camí per a «guanyar la batalla del llenguatge a la dreta». Perquè... anem a veure: de què serveix l’autocrítica si no va acompanyada de les disculpes i el propòsit de l’esmena corresponents?

Diu José Luis Centella que «la història del PCE és de les més glorioses». Supose que es referirà al sacrifici de molts comunistes que lluitaren contra el feixisme (durant la Guerra Civil) i contra la dictadura franquista. Hi ha, però, a la història del comunisme espanyol, altres pàgines ominoses que és millor oblidar: l’eliminació sistemàtica dels adversaris trotskistes, posem per cas, o la creació de les txeques... En realitat, els comunistes espanyols, italians o francesos, com que mai no arribaren a governar, han pogut mostrar un rostre diguem-ne més humà (semblant al d’aquells comunistes que s’oposaren als tancs soviètics durant la Primavera de Praga). I clar, saber com se les haurien gastat en cas d’arribar al poder és una equació irresoluble. Però, en vista de les experiències que hem conegut, ens podem fer una idea aproximada. Les propostes comunistes per al segle XXI haurien de buscar, per tant, vies noves compatibles amb la democràcia i les llibertats individuals. Si José Luis Centella col·labora en la seua consecució, benvingut siga!

Ara s’expliquen tantes coses

Seguint amb la presumpta situació martirial de l’Església, avui anem a dedicar unes línies a Francisco Camps —El Curita, segons expressió feliç d’Álvaro Pérez El Bigotes, cap valencià de la trama Gürtel—. Des de fa molts anys, Camps està tutelat pel seu “pare espiritual” Juan Cotino, numerari de l’Opus. Com que, després d’acabar la carrera de dret, el jove Camps no aconseguia cap col·locació de profit, son pare parlà amb Cotino: «Veges si trobes alguna cosa per al meu fill». S’acostaven les eleccions locals de 1991. Cotino el va col·locar a la llista municipal de València. El jove s’estrenà en política fent-se càrrec de la regidoria de trànsit, a l’equip de Rita Barberà. A partir de llavors, s’anaren succeint les diferents destinacions: conseller de Cultura, Educació i Ciència, secretari d’Estat, vicepresident del Congrés, delegat del Govern i president de la Generalitat. El progenitor de Camps mai no estarà prou agraït a Juan Cotino! Molta gent ignora, però, que l’honorable també ha tingut una “mare espiritual”.

Fa tres setmanes, els mitjans de comunicació anunciaven la renúncia d’Ana Michavila, cap del Gabinet de Presidència. El cas Gürtel explicaria la dimissió d’aquesta dona, ombra de Camps des de 1999 (aqueix any, el futur president valencià ocupà la Secretaria d’Estat d'Administracions Territorials a l’executiu d’Aznar). Quasi deu anys, doncs, hauria actuat El Curita sota la influència de la Legió de Crist, moviment integrista al qual sembla estar vinculada la senyora Michavila (germana de l’exmnistre José María Michavila). La Legió, fundada pel mexicà Marcial Maciel, té presència en vint països d’Amèrica, Europa i Austràlia. Tot i passar per moments delicats (el fundador ha resultat ser un adúlter i un pedòfil), la secta conservadora compta amb més de 650 sacerdots i vora 2.500 seminaristes. El seu braç seglar, el Regnum Christi, té uns 65.000 membres, de classe social predominantment alta —equiparables, per tant, als seguidors de l’Opus i del Camí Neocatecumenal (Kikos, pel seu fundador Kiko Argüello)—. Ana Botella també sembla ser simpatitzant de la Legió de Crist.

La senyora Michavila i les seues conviccions religioses, ben pròximes al fonamentalisme, exercien una gran influència sobre Camps: ella era qui posava orde al seu caràcter caòtic; per consell d’ella, el president portava els fills a Cumbres, el col·legi que tenen els Legionaris de Crist al Vedat de Torrent (encara que, segons sembla, els hagué de traure arran del cas Gürtel, perquè els companys de classe feien burla dels famosos vestits regalats al pare per la trama corrupta). En definitiva, Camps governa el País Valencià guiat pels consells de persones vinculades a moviments religiosos ultramuntans. Podríem dir, per tant, que ens governa l’Església dels rics, dels poderosos i dels exaltats.

I clar, així s’expliquen tantes coses: la legislació favorable als interessos eclesials; els quantiosos diners invertits a la visita del papa; els viatges al Vaticà; la concessió del concert a la pràctica totalitat dels centres privats d’ensenyança catòlica; l’enorme despesa pública destinada a recuperar el patrimoni de l’Església; les immillorables relacions amb el cardenal arquebisbe de València, Agustín Garcia Gasco... Com es veu, l'Església, “atroçment perseguida”, ha trobat una ganga a casa nostra. Ja els agradaria a molts tenir un tracte semblant. Als col·lectius ciutadans, per exemple, els hauria agradat que Rita Barberà els cedís l’antiga nau de Cross (en comptes de regalar-la a l’arquebisbat, que pensa convertir-la en un temple consagrat als màrtirs valencians de la Guerra Civil). En fi: qui diga que els cristians estan perseguits deu estar de broma.

Amb el catecisme a la mà

Ahir, una notícia, el nomenament de la Mare de Déu patrona de Rotglà i Corberà com alcaldessa perpètua i honorària de la vila, em féu recordar el canvi d’impressions suscitat pel meu post dedicat a la pel·lícula Àgora. El debat havia girat al voltant de la següent qüestió: està perseguida l’Església Catòlica? Al País Valencià, ja es veu, no! Cal dir —perquè segurament molta gent ho ignora— que els valencians portem anys governats, directa o indirectament, per aqueixa Església que, a parer d’alguns, pateix persecució. La recent reorganització feta per Camps al partit i al grup parlamentari dels populars valencians evidencia novament la importància política de Juan Gabriel Cotino. El vicepresident i conseller de Medi Ambient, Aigua, Urbanisme i habitatge és un dels cervells del govern valencià. Només els titulars de Sanitat, Ensenyament, Infraestructures i Benestar Social manegen més pressupost que ell. Doncs bé, Juan Cotino governa amb el catecisme a la mà.

El conseller, fadrí empedreït i numerari de l’Opus, és l’autor de l’estratègia legislativa amb què els populars valencians intenten desactivar els plans del govern central en matèries com ara l’avortament. Fins ara, aquesta estratègia s’ha plasmat en dues iniciatives: la Llei de Protecció a la Maternitat, aprovada el proppassat mes de juny, i una resolució que reconeix als òvuls humans fecundats (als embrions) els mateixos drets que als ja nascuts a l’hora d’obtenir ajudes dels plans d’habitatge estatal i autonòmic. Cotino, des del seu anterior càrrec de conseller de Benestar Social, ja havia impulsat el denominat “Pla Més Vida”, tota una ofensiva a la reforma de la legislació sobre l’avortament. L’elaboració d’un cens —al marge del Registre Civil i sense efectes jurídics— on els pares puguen inscriure els xiquets que hagen nascut morts o moren durant les primeres 24 hores de vida és altra iniciativa impulsada pel vicepresident del Consell.

Algunes d’aquestes mesures legals o reglamentàries, d’inspiració clarament religiosa (un dels pilars de la Llei de Protecció a la Maternitat és, per exemple, el “dret a la vida en formació”), van a topar amb l’ordenament jurídic estatal, on l’embrió no té consideració de ciutadà; l’article 30 del Codi Civil indica que «para los efectos civiles, sólo se reputará nacido el feto que tuviere figura humana y viviere 24 horas enteramente desprendido del seno materno». La resolució que regula l’obtenció d’ajudes per a l’habitatge vulnera, per tant, els drets dels ja nascuts; el nasciturus, és a dir, el concebut no nascut, té una protecció constitucional pròpia, però distinta de l’atorgada al ciutadà. Alguns juristes i els ciutadans laics posaran el crit al cel, però la jerarquia eclesiàstica, no cal dir-ho, està encantada amb Camps, Cotino i companyia.

I clar, es podran enumerar, exhaustivament, tots aquells elements que evidencien un tracte de favor a l’Església per part de l’Estat —en alguns casos, clarament inconstitucional—, però la majoria dels electors valencians no troba que això siga un privilegi inadmissible; el suport a la munió de beats, petimetres i corruptes —Cotino també podria estar involucrat a la trama Gürtel— és renovat puntualment en tots els comicis. Amb aquest panorama, la notícia procedent de Rotglà i Corberà no deixa de ser una mera anècdota (això sí, decimonònica i equiparable a allò de la Mare de Déu del Pilar capitana de la tropa aragonesa).

Les belles arts

Escultures de Claes Oldenburg

—Però mestre, almenys una de les nostres necessitats biològiques no ha estat sublimada de cap manera —feren els joves.

—Quina? —preguntà l’ancià.

—La nostra necessitat de deposició, l’excreció de determinats fluids —contestaren ells amb posat murri.

—Jo no estaria tan segur —somrigué el vell preceptor—. Tots vosaltres haureu vist com, sovint, els infants fan rotglet en terra i pixen i pasten i les mares van corrents i els mormolen: “Nens, nenes, ja està bé de fer porcades”. Jo no descartaria que la ceràmica, l’escultura, la pintura... les belles arts en suma... tingueren un origen absolutament escatològic.

—L’arquitectura també?

—De què estan fets els sostres de les cabanes on sojornen els macips? —inquirí l’ancià—. Per ventura no estan fets de palla i bonyiga de vaca?

Els deixebles es miraren uns a d’altres. L’ancià, refermant-se al bastó, s’allunyà cap al seu cau.

Porter! Porter! Que passa un avió!

El meu amic Paco, veritable pou de saviesa etnològica, em recordava dies enrera una anècdota relacionada amb els germans Quiquito, personatges entranyables que alguns vam conèixer durant la nostra adolescència. Els bessons, Pepito i Enriquito, no es perdien cap partit de l’Olímpic; sempre que l’equip jugava a casa, baixaven a la Murta, a encoratjar els jugadors locals. Quiquito —en realitat Pepito— començava a gambar per les bandes, però normalment acabava situat darrere de la porta contrària. Cada vegada que les alternatives del joc propiciaven un atac de l’Olímpic, amb probabilitat de gol, Quiquito començava a cridar al meta visitant: «Porter! Porter! Que passa un avió!» (clar, estem parlant d’uns anys en què el vol d’un avió era —ja s’ho poden imaginar— un esdeveniment extraordinari). Anècdotes com aquesta queden gravades a la memòria i, de vegades, reapareixen voltades d’un halo poètic.

Ignore si l’estratagema d’aquell beneit sortiria efecte alguna vegada, però al president de la Generalitat, Francisco Camps, i a alguns polítics de la seua corda, els havia anat molt bé, fins ara, la tàctica de Quiquito: gambar pel terreny en què es juga la partida del benestar col·lectiu i, cada vegada que s’acostava a l’àrea dels interessos ciutadans qualsevol incursió de l’amiguisme, la corruptela o el balafiament, cridar ben fort: «Aigua per a tots!», «Ens volen furtar la paella!», «València, la millor terreta del món!»... En resum: «Porter! Porter! Que passa un avió!». La tàctica ha tingut moments sublims; l’episodi de l’educació per a la ciutadania en anglès figura, per dret propi, entre els més excelsos. Però dijous passat, Camps tornava a posar el llistó ben alt: «Encara tinc un somni: uns Jocs Olímpics a Castelló, València i Alacant», afirmà amb emoció.

Amb el ruixat que es desplomava el dia 29 sobre el PPCV (noves revelacions sobre la trama Gürtel, il·legalitats a la Conselleria de Sanitat, suspensió fulminant de militància de Ricardo Costa), l’honorable va optar per la millor tàctica, la de Quiquito. Però Camps somnia truites; quan les granotes hagen criat pèl, època en què podrien celebrar-se unes Olimpíades a València, ell ja no serà president. Els tres barons provincials ja estan agitant-li la cadira. Perquè, en realitat, aquests barons semblen més bé condottieri, mercenaris disposats a canviar de bàndol quan més convinga (com aquell Federico da Montefeltro, duc d’Urbino, que, estant al servei de Pius III, canvià de bàndol i encapçalà la facció dels adversaris del papa). Rus —qui ho havia de dir?— ascendit de botiguer a condottiero i senyor d’una baronia. I encara podria pujar més amunt!

L’alcalde té molta mili feta i coneix perfectament el truc de Quiquito; l’ha utilitzat amb èxit en moltíssimes ocasions (tothom recordarà allò de «Xàtiva tindrà port de mar!»). Per tant, no es deixarà embolicar fàcilment per cants de sirena de ningú ara que la direcció estatal popular podria estar buscant substitut per a Camps (ja se sap: amb governs del PSOE o del PP, els afers valencians sempre s’han regit des de Madrid). Fins al pròxim dimarts, la gent del carrer Gènova ha de barallar diferents alternatives per a solucionar el desgavell autòcton: dissoldre el Comitè Executiu Regional i nomenar una gestora, obligar Camps a dimitir o exigir-li una remodelació del Consell. I clar, els barons —entre els quals, l’alcalde d’alcaldes— estan desficiosos. Però l’honorable, amb cara de badoqueria, continua cridant: «Porter! Porter! Que passa un avió!».

(publicat a Levante-EMV, el 31/10/09)

Ciril d’Alexandria

Ciril d’Alexandria, dit també Doctor Incarnationis nasqué el 370 en Alexandria i morí el 444 a la mateixa ciutat. Patriarca de l’urbs egípcia i teòleg, es veié embolicat en les disputes de la seua època sobre la natura de Crist. Després d’Atanasi d’Alexandria, Ciril és considerat el pare més important de l’Església Oriental; és venerat per ortodoxes, coptes i catòlics, que el proclamaren en 1882 sant i doctor (Doctor de l’Encarnació). S’oposà a Nestori i es mostrà violent i autoritari amb novacians, jueus i pagans. El 403, acompanyà el seu oncle Teòfil, bisbe d’Alexandria, al sínode d’Encina, prop de Calcedònia, en el qual fou destituït del patriarcat de Constantinoble Joan Crisòstom. A la mort de Teòfil, el 412, Ciril fou elegit bisbe d’Alexandria, malgrat l’oposició de moltes persones que el jutjaven violent i autoritari com el seu oncle. S’oposà a la tesi de Nestori, que distingia clarament entre les natures humana i divina de Crist, i desaprovava que Maria fos anomenada “Mare de Déu”; els nestorians afirmaven que si Maria era humana no podia ser la mare de Déu. Ciril envià, el 429, una carta pastoral a tots els fidels i una encíclica als monjos egipcis. També mantingué correspondència amb el mateix Nestori, invitant-lo sense resultat a retractar-se de les seues tesis.

Nestori i Ciril apel·laren al papa Celestí I, que convocà un sínode en Roma, on un i altre acabaren, successivament, deposats i restituïts per l’emperador, molt influenciat per uns monjos que havia subornat Ciril. El 430, es va celebrar nou sínode en Alexandria. Nestori hi fou condemnat i amenaçat de deposició si no es retractava de les seues tesis en deu dies. Ciril fou encarregat de transmetre-li la carta d’advertiment del papa, a la qual s’afegiren la fórmula de fe aprovada al sínode i una llista de dotze anatemes. Nestori va contestar amb altres dotze anatemes propis. Davant la manca d’acord, l’emperador Teodosi II convocà el 431 un concili ecumènic en Efes. Ciril imposà l’inici de les sessions quan encara no havien arribat els bisbes orientals, favorables a Nestori, el qual, després de diverses decisions contradictòries, fou condemnat com a heretge. Cinc dies després de la condemna, van arribar a Efes els bisbes orientals. Els opositors a la reprovació de Nestori, feren un sínode a part, presidit per Joan d’Antioquia, que també declarà heretge Ciril, qualificant-lo de “monstre nascut i educat per a la destrucció de l'Església”. L’emperador Teodosi anul·là el veredicte del concili i arrestà Ciril. Aquest, però, aconseguí de fugir a Egipte. Des d’allí, induí les masses a revoltar-se i assetjar el palau de Teodosi. Finalment, l’emperador desterrà Nestori a l'Alt Egipte. Arran d’aquest conflicte, s’originà el cisma de l'Església Assíria Oriental. L’episcopat de Ciril es caracteritzà, doncs, per les seues contínues friccions amb les autoritats imperials, els atacs a les altres confessions cristianes i la ferotge lluita de poder amb el Patriarcat de Constantinoble.

També foren freqüents, però, els atacs contra jueus i pagans. Segons el testimoni de l’escriptor cristià Sòcrates Scolastico, el 414, havent-se comès pels jueus diverses ofenses contra els cristians, Ciril reaccionà destruint el call jueu d’Alexandria i transformant la sinagoga en una església. Entrà també en conflicte amb Oreste, el praefectus augustalis (prefecte de la ciutat), assaltat per uns monjos i ferit per una pedra. Ciril atribuí al culpable, condemnat a mort, el títol de màrtir i li tributà solemnes honors fúnebres. Sempre segons les notícies de Sòcrates Scolastico, en 415, uns cristians fanàtics, guiats pel lector Pere, van sorprendre Hipàtia (filòsofa neoplatònica, metgessa, matemàtica i astrònoma) mentre tornava a casa. La llançaren de la llitera, l’arrossegaren a l’església construïda sobre el Cesareion i la mataren brutalment, escorxant-la fins als ossos amb ostrakois (literalment “closques d’ostres”, bé que el terme també pot referir-se a fragments de taulells). Després, arrossegaren les despulles al lloc dit Cinarion, on les cremaren. Ciril ordenà que foren destruïdes totes les seues obres, els tretze volums del Comentari a l’Aritmètica de Diofant, els vuit volums dels Comentaris a les Còniques d’Apo·loni, tractat sobre l’òrbita dels planetes, el tractat sobre Euclides i Claudi Ptolemeu, el Corpus astronomicum, els textos de mecànica i els instruments científics inventats per ella. La investigació per l’assassinat d’Hipàtia acabà en no res (Ciril tenia molt d’ascendent sobre la regent Pulquèria, germana de l’emperador, encara menor a l’època dels fets). Això sí, els temuts parabalanoi (probables autors de l’assassinat), clergues “itinerants” que constituïen una mena de milícia privada al servei del bisbe, foren posats sota l’autoritat del prefecte.

Àgora

És curiosa la reacció de l’Església cada vegada que apareix una nova obra de ficció —novel·la o pel·lícula— que tracta assumptes relacionats amb la història del cristianisme. Ja succeí amb la novel·la El codi Da Vinci, de Dan Brown: la jerarquia catòlica, per boca d’un cardenal de la cúria vaticana, declarà que un bon cristià no hauria de llegir l’obra. Per què? Per la seua dubtosa qualitat literària? Doncs, no! Segons les autoritats eclesiàstiques, la novel·la està plena de falsedats històriques. Normal! Una novel·la és una obra de ficció, no un llibre d’història. Això vol dir que, tot i pertànyer a qualsevol gènere realista, l’argument d’una novel·la sempre és invenció de l’autor. A una bona novel·la només se li demana versemblança; ningú no exigeix que els fets narrats s’ajusten a cap realitat històrica. Quins eren, per tant, els veritables motius eclesials per a blasmar del llibre de Dan Brown? La por i la malfiança! Com que l’Església Catòlica sempre ha desconfiat de la capacitat dels seus fidels per a distingir el bé del mal o l’encert de l’error, té por que els cristians rasos no entenguen la novel·la, que acaben confonent el relat literari amb la veritat històrica. És la cara i la creu de la fe —o de la credulitat—: qui creu a ulls clucs en els dogmes de la Trinitat o de la Immaculada Concepció pot acabar empassant-se, sense cap problema, que Crist estava enamorat de la Magdalena. Si visquérem al segle XV, El codi Da Vinci estaria inclòs a l’índex de llibres prohibits!

Ara, torna a produir-se un nou episodi de malfiança eclesiàstica motivat per l’estrena de la pel·lícula Àgora, d’Alejandro Amenábar. «Pel·lícula plena de mentides i difamacions, recolzada i subvencionada, la més cara del cine espanyol. És la crònica del desmemoriament i de la vergonya [sonrojo a l’original castellà] davant la vertadera història del cristianisme; plena de falsedats i manipulacions, fins i tot de la gran figura de Sant Ciril, patriarca d’Alexandria. Però això és el que avui “ven i guanya diners”. Segur que el seu director rebrà molts premis», es pot llegir al número 373 de La Seu, full parroquial de la col·legiata xativina. De nou, l’argument (plagat de faltes de sintaxi) de la falsificació històrica en una obra de ficció. Clar que, en aquesta ocasió, l’Església té tres bones raons per a estar preocupada: la imatge sempre té més poder que la lletra impresa, el film d’Amenàbar s’ajusta prou a la realitat històrica que narra i la seua estrena coincideix amb la campanya contra l’avortament que han encetat els moviments catòlics. La pel·lícula fa sentir vergonya, en efecte, de la poca memòria d’alguns cristians que no volen pair la seua història, plena d’ombres. Àgora escenifica, per exemple, el costat fosc de Ciril d’Alexandria, protagonista de tèrbols episodis d’intolerància envers els pagans, els jueus i els membres d’altres comunitats cristianes. La historiografia mostra com l’episcopat de Ciril, marcat per una atroç lluita de poder amb el patriarcat de Constantinoble, estigué jalonat per múltiples episodis d’oportunisme, connivència amb el poder, crueltat i falsia. La pel·lícula d’Amenàbar molesta perquè descobreix, en un moment inoportú, fets que molta gent ignora. I dir que està subvencionada —ignore si realment ho està— remet a un famós refrany valencià: «El mort li diu al degollat: qui t’ha fet eixe forat?».

De nou, la grip A

La virtut

—És evident que els humans posseïm una tendència innata a sublimar les nostres necessitats biològiques i els nostres mecanismes de relació social.

—Posa’ns algun exemple, mestre.

—Tenim el cas de la manduca. Menjar és una necessitat humana ben bàsica que s’ha convertit en art, ritual, religió... Es dediquen tractats ben gruixuts a la gastronomia i les arts culinàries, se celebren amb àgapes els principals esdeveniments dels nostres cicles vitals, són obsequiats amb banquets fastuosos els alts dignataris que visiten la seu del superior govern...

—I tot això què té a veure amb la religió, mestre?

—Molt! Des de sempre, els confrares de certes confessions religioses celebren llurs ritus amb festins sagrats. En aquests àpats, mengen les vísceres o beuen la sang d’algun animal propiciatori. Sovint, s’hi practica fins i tot l’antropofagia, ni que siga de manera simbòlica: els fidels es cruspeixen directament el cos de qualsevol divinitat.

—Es tornen més virtuosos, els seguidors d’aquests ritus?

—Generalment, no! Però se solen aprimar; acaben consumint-los l’emoció febril d’haver engolit un déu i el subsegüent fervor proselitista. Solen ser més virtuosos, i més grassos, els epicuris i els membres de les societats gastronòmiques.

Les vedets actuen a la gala final

Ara fa un any, per aquestes mateixes dates, el castell i el conjunt monumental de Xàtiva foren proclamats “Meravella Valenciana”. La distinció suscità una curiosa reacció de l’alcalde. Ja coneixíem les dificultats de Rus per a mostrar qualsevol mena d’agraïment; la magnanimitat no figura entre les seues virtuts. Ara bé, la seua sortida en referir-se als resultats del concurs en què Xàtiva fou guardonada —a l’apartat de conjunts històrics— trenca el motlle. «La nostra ciutat no pot anar a concursos. Xàtiva és una vedet i les vedets no concursen; actuen a la gala final», manifestà l’alcalde. «Sort que hem guanyat», afegí. I finalment, per a cloure la seua declaració, es féu aquesta pregunta: «Si Xàtiva arriba a quedar segona o tercera, què haguera passat?».

Tot i estar acostumats a les sortides de l’edil, no deixà de sorprendre’ns aquesta reacció seua tan extemporània. Els responsables de l’Associació d’Amics de la Costera tenien previst d’haver enviat al ple de la corporació municipal un escrit amb l’anunci formal de la menció obtinguda. Pensaven oferir-la als regidors i demanar-los que la feren servir als seus plans de dinamització cultural i turística. Però clar, qui gosava enviar aqueix escrit després d’escoltar les paraules de l’alcalde? Des d’Amics de la Costera s’havia deixat molt clar que el triomf de Xàtiva pertanyia a la ciutat i als seus habitants, i que a l’entitat cultural només se li havia de reconèixer, si de cas, el mèrit, modest, d’haver presentat la candidatura finalment guardonada.

Eren unes afirmacions molt semblants a les fetes per Rus en juny del 2006, quan acudí a rebre l'Escoba de Oro: «Aquest premi és de tots els ciutadans de Xàtiva; se’l mereixen perquè ells són els implicats a la neteja de la ciutat». Cal recordar que, segons unes manifestacions del llavors regidor Crespo, la consecució d’aquell premi, lliurat per una patronal que agrupa empreses dedicades a la neteja i a la recollida de residus urbans, costà 300.000 euros a les arques municipals (en canvi, la distinció de Xàtiva com a “Meravella Valenciana” no li ha costat un euro al contribuent local). Rus estava exultant en rebre la “granera” de mans de la directora general de Medi Ambient de la Comunitat de Madrid. Però en 2008, l’alcalde manifestà la seua irritació per no tenir un paper protagonista al certamen de “Meravelles Valencianes”.

No el tingué perquè no volgué. Mesos abans d’iniciar-se les votacions, el projecte havia estat presentat al govern municipal. L’alcalde d’Algemesí, militant del PP, era present a la gala en què es lliuraren els premis i no s’amagava de mostrar la seua satisfacció. Què li passà a l’edil xativí? La resposta la donava un amic meu: «Necessitava una palera! El problema de Rus i d’alguns dels seus correligionaris és que l'esquerra els havia xafat la idea de les “Meravelles”. Aquesta iniciativa semblava haver sorgit d’un entorn més aviat “rogenc”, cosa ben estranya, perquè aqueix tipus de propostes se solen llançar des d’àmbits conservadors. ‘¿Cómo no se nos ocurrió antes a nosotros?’, degueren pensar Rus i companyia».

El meu amic té part de raó, però cal recordar que el certamen va comptar amb el suport d’entitats gens sospitoses d’esquerranisme, com ara l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, el Consell Valencià de Cultura, la Federació de Societats Musicals de la Comunitat Valenciana o la Fundació Jaume II el Just, impulsada per la Generalitat Valenciana. L’explicació de l’exabrupte llançat per Rus rauria, per tant, al seu tarannà. En certa ocasió, el nostre alcalde va manifestar: «No necessite estrelles al meu equip; l’estrella sóc jo».

Ací tenim la clau de l’assumpte; els organitzadors del concurs contractaren un quartet de corda, per a la gala en què s’havien de proclamar les “Meravelles”, en comptes de convidar Alfonso i demanar-li que toqués la bateria. Encara estan, però, a temps de rectificar; com que continuen celebrant-se més edicions del certamen, haurien d’elegir una nova “Meravella Valenciana”, a l’apartat d’alcaldes fashion. Alfonso Rus ho tindria ben fàcil; s’enduria el premi sense cap problema —«No hi ha al país altre com ell; és un ídol», afirma l’escriptor i periodista Ferran Torrent—. Mentrestant, el guardó obtingut per la nostra ciutat encara no l’ha rendibilitzat ningú.

(publicat a Levante-EMV, el 17/10/09)

Roger de Flor, una bona peça

Rutger von Blume, conegut com Roger de Flor, primer comandant en cap de la Companyia Catalana d'Orient, nasqué a Brindisi, Itàlia, el 1266, i morí en Adrianòpolis, Imperi Bizantí, el 1305. Era fill d'un noble alemany, Richard vom Blum (Ricard de Flor), i d’una italiana de Brindisi. El pare, que havia estat falconer de Frederic II, emperador del Sacre Imperi Romanogermànic, va morir lluitant contra Carles d'Anjou a la batalla de Tagliacozzo, a les ordes de Conradí, últim rei de la dinastia Suàbia. En obtenir la victòria, Carles decidí decapitar Conradí i confiscar els béns de tots els seus seguidors. Roger i sa mare van perdre, per tant, tots els seus béns. Amb sols quinze anys, el jove s'acollí a la protecció d'un cavaller monjo francès, capità del Falcó, una nau pertanyent als templers que havia atracat al port de Brindisi. Roger va navegar durant uns anys fins que va ser admès com a monjo a l'orde del Temple amb el grau de fra sergent, pràcticament equivalent al de cavaller. A partir de llavors, la fama del monjo i capità de navili fra Roger de Flor s’escampà per tota la Mediterrània oriental —fama de valerós i bon navegant, cal suposar—. Durant la darrera Croada, participà a l’evacuació dels cristians de Sant Joan d'Acre (Palestina), quan la ciutat va ser capturada pels musulmans (1291). Aquell episodi posà de manifest el tarannà interessat del nostre personatge; sembla que aprofità la participació en aquells fets per a emparar-se d’una part substanciosa dels béns materials del Temple.

Havent arribat al gran mestre notícies del furt, Roger fou expulsat de l’orde. Com que les acusacions que pesaven sobre ell eren greus, sortí del port de Marsella i es refugià a Gènova. Allí cercà l'ajut dels seus amics i, en particular, de Ticin d'Orla, amb qui armà una galera. Marxà amb ella a Nàpols i oferí els seus serveis a Robert I de Nàpols, duc de Calàbria, quan aquest es preparava per a lluitar contra Frederic II de Sicília. Com que Robert rebutjà els seus serveis, Roger de Flor els oferí a Frederic. Aquest, mancat de recursos i efectius, acceptà l’oferiment. A partir d'aleshores, l’antic monjo esdevingué mercenari al servei del fill de Pere el Gran d'Aragó, que el va nomenar vicealmirall de la flota del Regne de Sicília, en reconeixement a les seues victòries a la mar, hagudes al llarg de tres anys de guerra. Frederic II havia contractat també els serveis d'altres mercenaris, els d’una companyia d'almogàvers procedents de la Corona d'Aragó que ja havien excel·lit des de temps de les croades contra Al-Mayûrqa i Balansiya, i que col·laboraven a consolidar la presència aragonesa en Sicília, lluitant contra la casa d'Anjou (al setge de Messina de 1300, per exemple).

Després de la Pau de Caltabellotta de 1302 (que posà fi a les lluites entre catalans i francesos, adjudicant Nàpols a la casa d’Anjou, i Sicília a la Corona d’Aragó), Roger i els almogàvers es quedaren sense feina i creaven nombrosos desordres. El 1303, l'emperador de Bizanci, Andrònic II Paleòleg, va demanar a Frederic ajuda per a repel·lir l'assetjament dels turcs. Roger veié el cel obert ; com que no volia ser lliurat als seus adversaris (temia que l’orde del Temple el reclamés, perquè la relació de Frederic amb la Santa Seu era molt bona), constituí la Companyia Catalana d'Orient (Magna Societas Catalanorum). Demanà a l’emperador bizantí —per demanar, que no quede— la mà de la seua neboda, el títol de megaduc i una paga cada quatre mesos. En ser-li acceptades totes les condicions, la companyia salpà de Sicília, l’estiu de 1303, en direcció a Constantinoble. L’expedició estava formada per un total de 7.000 persones. Comptava amb trenta-sis naus i 4.000 almogàvers (amb les dones i els fills, i la participació de 1.500 cavallers).

Roger de Flor i els seus almogàvers es van posar al servei de l'emperador Andrònic, lluitant victoriosament contra els turcs a l'Àsia Menor i fent famós el seu crit de guerra, «Desperta, ferro! Desperta!», que proferien abans d'entrar en batalla, donant cops a les pedres amb els ferros i les llances. Només arribar a territori bizantí, tingueren una escaramussa amb els genovesos del barri de Pera, a Constantinoble, que temorosos de perdre llur posició comercial havien provocat una revolta (3.000 d’ells moriren a mans dels almogàvers). Tot seguit, la Companyia Catalana d'Orient entrà en batalla contra els turcs, acabant amb la vida d’uns 13.000 (mai no prenien com a presoners els barons majors de deu anys). Continuaren obtenint grans èxits, conquistant Filadèlfia, Magnèsia i Efes, i obligant els turcs a retirar-se a Cilícia i les muntanyes del Taure. Ramón Muntaner, integrant de l’expedició, narrà a la seua Crònica com, a la batalla del mont Taure (1304), els almogàvers feren front a un exèrcit de 40.000 turcs, que es retiraren després de perdre vora 18.000 homes —com es veu, el valor d’una vida humana ja era, en aquelles èpoques, el mateix que ara, bé que ningú no sap d’on es treu les xifres el cronista medieval—.

L'emperador va agrair les victòries de Roger complint les seues promeses: el nomenà megaduc i el casà amb la seva neboda Maria, filla del tsar de Bulgària. A més, Andrònic es veié obligat a passar per alt els abusos i crueltats dels soldats catalans vers la població de l'Imperi. Finalment, però, l’espantà l'ambició de Roger, que es volia erigir en sobirà de l'Àsia Menor (l’emperador temia també la falta d’escrúpols del personatge, capaç de lliurar-se al millor postor). Andrònic hagué de nomenar-lo cèsar i li va concedir en feu gran part del territori reconquerit. El títol de megaduc passà a Berenguer d’Entença —altra bona peça—, acabat d’arribar a Constantinoble (l’hivern de 1304), amb ordres de Jaume II (Berenguer d'Entença i Montcada, futur capità dels almogàvers, era germà de Saurina, esposa de Roger de Lloria, fundadora del monestir xativí de Santa Clara). Les cessions de l’emperador desfermaren —com era d’esperar— les intrigues palatines. Després de passar l’hivern a Gal·lípoli, els almogàvers planejaren lluitar de nou contra els turcs, però Miquel, fill de l’emperador, convidà Roger a una festa en honor seu que s’havia de celebrar en Adrianòpolis (l'actual Edirne). En acabar la festa (el 4 d’abril del 1305), uns mercenaris alans contractats a l’efecte (el fill del seu cap havia mort a mans catalanes) van assassinar Roger de Flor i 130 capitans de la seua guàrdia personal.

Miquel confiava que, sense capitans, els almogàvers es rendirien —«Mort el gos, s’acabà la ràbia», degué pensar—. Atacà el gruix de la Companyia Catalana, que resistí l’escomesa. L’atac provocà, però, l’ira dels catalans, ja prou encesa per l'incompliment reiterat dels pactes un cop allunyat el perill turc. Després d’una resistència heroica a Gal·lípoli (amb intervenció destacada de Ramon Muntaner, que visqué directament la contesa; era racional de la companyia), els catalans, a les ordes de Berenguer d'Entença, aconseguiren trencar el setge de grecs i alans. Capturat Berenguer, es féu càrrec del comandament Bernat de Rocafort. Els almogàvers van devastar a consciència, durant dos anys, totes les viles i ciutats de l’imperi que s’estenien fins a Constantinoble. L’acció fou coneguda com la “venjança catalana”. L’emperador, alarmat, envià un gran exèrcit contra ells, però els catalans s’alçaren amb la victòria, matant 26.000 bizantins. Tot seguit perseguiren els alans, assassinant els barons (només salvaren la vida les dones). Consumada la seua venjança, els almogàvers formaren un consell de govern (Consell de Dotze).

El 1307, Berenguer d’Entença, que havia tornat a la companyia, morí a mans dels homes de Bernat de Rocafort. El 1310, els almogàvers foren contractats pel duc Gautier V de Brienne i es van traslladar a Atenes per a lluitar contra els grecs. Com que, un cop enllestida la comanda, el baró franc es negà a pagar-los, els almogàvers l’atacaren i el derrotaren a la batalla del riu Cefis (1311), exterminant de pas l'exèrcit atenenc. Després, van prendre possessió del ducat d’Atenes sota la senyoria del regne de Sicília, negant-se a tornar-lo al teòric i legítim hereu del baró. Davant la negativa, el papa decretà el 1318 la seua excomunicació. Els catalans ampliaren, però, llurs territoris amb el ducat de Neopàtria (terres del duc de Tessàlia, mort sense descendència). El 1331, un fort exèrcit francès intentà, amb el beneplàcit del papa, recuperar Atenes, però fou derrotat pels almogàvers. Els ducats grecs van quedar sota domini català fins a 1388, any en què van ser ocupats pels venecians.

Els almogàvers han estat glorificats i vituperats alhora. Ramon Muntaner els descriu a la seua Crònica amb detalls vívids i, de vegades, exagerats (els va conèixer de prop, ja que va ser un d’ells). Van propagar el català per tota la Mediterrània. A mitjan segle XIV, Roger de Flor havia assolit gran popularitat entre catalans i valencians, gràcies a la Crònica de Ramon Muntaner. La seua figura, convertida en mite, fou model per a la novel·la Tirant lo Blanc, de Joanot Martorell.

Càrrega que plau no pesa

És relativament freqüent que la gent d’esquerres es clave gols a la pròpia porta. Em referisc, per exemple, a la insistència amb què alguns polítics de l’oposició parlen dels barracons que hi ha en alguns centres públics. Repetir tantes vegades aquesta cobla acaba tenint efectes perversos: les classes mitjanes, deleroses d’enviar els seus fills als centres privats concertats, fan el següent raonament: els barracons són dolents; els centres públics tenen barracons; ergo, els centres públics són ben dolents. És això de veres? No! Al sil·logisme, li fallen les dues premisses i la conclusió. Primer, les aules prefabricades no són un desastre absolut —ho puc certificar, perquè he donat classe en elles—; compten, posem per cas, amb aire refrigerat i calefacció —això sí, costen una barbaritat de diners, que paga el contribuent—. Segon, no tots els centres públics tenen, ni de bon tros, aules prefabricades. Tercer, els centres públics no són dolents.

Als dos instituts de Xàtiva, les aules prefabricades són provisionals; desapareixeran a curt o mig termini, quan estiga inaugurat el nou edifici de l’IES Simarro i es vaja redistribuint, en cursos successius, l’alumnat que fins ara acollia l’IES la Costera, transformat en centre integral d’FP. Un observador imparcial diria, doncs, sens temor d’equivocar-se, que la situació dels centres públics, quant a dotacions i recursos, és generalment bona. Pel que fa a Primària, Xàtiva ha vist com es renovaven, en etapes polítiques successives, tots els col·legis, des de l’Attilio Bruschetti fins al Gosalbes Vera i el Jacinto Castañeda. A la comarca, la situació és semblant: hi ha centres magnífics a Barxeta, Vallada, l’Alcúdia, Moixent... Pel que fa a Secundària, les coses no són distintes: s’han fet centres nous a la Llosa, l’Alcúdia, Navarrés, Énguera, Vallada, Moixent... En tots els casos, les instal·lacions són realment bones (hi ha, això sí, la taca negra de Canals, responsabilitat, en bona mesura, del seu Ajuntament).

Altra cobla que es repeteix aquests dies és la falta de professorat a l’inici de curs. De veritat, no acabe d’entendre per què se’ls dóna tant de pàbul a notícies com aquesta. Crec que els polítics de l’oposició haurien de canviar el seu discurs. Que parlen de les deficiències que s’observen a la xarxa privada concertada! Quant a instal·lacions i recursos, la diversitat dels centres privats és enorme. Sent justos, haurem de convenir que conviuen col·legis molt bons amb altres molt deficients, amb una escassesa de mitjans que fa feredat. Si prenem Xàtiva com a exemple, el repertori d’inconvenients que han de patir els alumnes de la concertada és extens: manca d’espai i d’instal·lacions, ràtios elevades, absència de determinades especialitats, mal funcionament de les substitucions... Hi ha un col·legi de monges, posem per cas, que, a més de no tenir gimnàs, ha d’utilitzar una terrassa com a pati d’esbarjo complementari, per falta d’espai; en altre col·legi religiós, la ràtio arriba, en alguna matèria de batxillerat, als 48 alumnes. Generalment, aquests centres ni disposen d’especialistes en pedagogia terapèutica ni de logopedes (professors d’audició i llenguatge). També és freqüent que cobrisquen les baixes tirant mà del professorat (si en tenen) de desdoblament o reforç.

I encara podríem dir més. ¿Recorden vostès una sentència, ben recent, del Tribunal Suprem que condemnava un col·legi de monges de València a indemnitzar els pares d’una xiqueta que s’havia matat durant un esplai? El tribunal raonava que fou una negligència ficar tres-centes alumnes, vigilades per tres mestres, en un pati de 200 m2. En definitiva, el panorama de la concertada no és de vegades tan bonic com es pinta. I què? Algú denuncia aquestes coses? No! Els pares afectats fan bona la dita valenciana: càrrega que plau no pesa. Estaria bé, però, que els polítics de l’oposició deixaren de llançar tantes pedres contra la teulada de l’ensenyament públic. Ara mateix, la seua qualitat és magnífica —qui consulte els resultats de les proves de selectivitat sabrà de què estic parlant—. Els centres públics compten amb tota mena de serveis. Organitzen activitats complementàries. Participen en diferents programes europeus, com ara el Commenius. Disposen, en alguns casos, d’una oferta de formació professional (programes de qualificació professional inicial i mòduls) ben atractiva. Hi ha problemes? Clar! Però convindria fugir de les generalitzacions gratuïtes, per tal d’evitar una imatge que sovint no es correspon amb la realitat.

(publicat a Levante-EMV, el 26/09/09)

Histèria o poca vergonya?

Definitivament, la histèria d’algunes persones no té límits —i la poca vergonya d’altres, tampoc; fins a quan ens prendran per analfabets?—. No sé si ho sabran, però l'Orquestra de València farà aquest curs el seu concert número 3.000. Per a celebrar-ho, la formació simfònica ha començat a assajar l'òpera Roger de Flor, de Ruperto Chapí. La primera representació, prèvia a l'abonament de la tardor, es farà durant el concert del 9 d’octubre, inclòs als actes commemoratius del centenari del mestre Chapí. Miguel Àngel Gómez Martínez dirigirà aquesta obra recuperada de l'oblit (es va estrenar al Teatre Real de Madrid el 1878). El repartiment vocal estarà integrat pel Cor de la Generalitat Valenciana i les veus de la soprano Ana María Sánchez, el tenor Javier Palacios i els barítons Ángel Ódena i Stefano Palatchi. «Fins ací tot normal», pensaran vostès. Doncs, no! Segons han informat alguns mitjans de comunicació, la direcció del Palau de les Arts ha manipulat —censurat, en definitiva— el llibret de l’obra. «Por órdenes de arriba tenemos que eliminar las referencias a catalán y Cataluña», va dir el director de l’orquestra als membres del Cor de la Generalitat, quan s’iniciaven els assaigs. «Es como tapar un desnudo en una pintura», ha explicat a la premsa un membre del cor, que ha afegit: «Los solistas y el coro hemos acogido la decisión como hemos podido. Hacemos lo que nos mandan, pero están cambiando una obra de arte». En efecte, s’han de substituir totes les cites a “Catalunya” i “català” per les expressions “valencià” i “Corona d’Aragó”. I clar, el text de Mariano Capdepón està ple de cites a Catalunya, perquè Roger de Flor (1266 - 1305) fou capità dels almogàvers, tropes catalanes i aragoneses que participaren a les conquestes de Mallorca i València, i a la defensa de Sicília, territori de la Corona d’Aragó en època medieval. Roger de Flor també lluità contra els turcs a Constantinoble. Hom considera que el guerrer serví de model a Joanot Martorell, quan va escriure la seua novel·la Tirant lo Blanc. L’òpera conté, per tant, nombrosíssimes referències al poble català, als soldats catalans i a Catalunya. Ja dic, la histèria o la poca vergonya d’alguns valencians és il·limitada.