dissabte, 16 de febrer de 2019

Voluntat política

El passat dia 1 de febrer, Juan López Gandía, catedràtic de Dret del Treball i Seguretat Social de la Universitat Politècnica, dissertà a la Casa de Cultura sobre la viabilitat de les pensions en una societat avançada. L'acte estava organitzat per la Plataforma en Defensa del Sistema Públic de Pensions Xàtiva-la Costera i la promoció de batxillers del 69. El ponent —membre del 69 Team— verbalitzà allò que ja sabíem les persones nascudes a principis dels anys 50 del segle passat, poc abans del baby boom: el model públic de pensions és perfectament viable. Primer cal explicar que hi ha dos sistemes de pensions, el de repartiment i el de capitalització. El nostre model sempre s'ha basat en el principi de repartiment, ço és, en la solidaritat intergeneracional; les generacions en actiu, que cotitzen al sistema, mantenen les pensions de les persones jubilades que ja van contribuir en el passat. Els cotitzants d'avui percebran llurs pensions gràcies a les contribucions dels treballadors futurs. Aquest model s'ha posat, però, en qüestió. Les teories neoliberals, imperants a la Unió Europea, advoquen pels plans de pensions privats.

Això significa substituir el model públic, basat en el repartiment, per un model de capitalització. Cada persona hauria de fer-se el seu pla. Els diners que pose en la vidriola esdevindran la seua pensió futura. S'argumenta que l'augment d'esperança de vida i la baixa natalitat impedeixen la sostenibilitat del model públic, perquè cada vegada hi ha més passius i menys actius. El gabinet d'estudis d'un banc arribà a anunciar que el sistema faria fallida en 2017. No calculà l'efecte de la immigració legal ni altres factors de sostenibilitat. (Com a endevins, alguns analistes no tenen preu.) Aquests anuncis apocalíptics s'expliquen perquè el model de capitalització afavoreix els bancs; cobren comissions del 2% per gestionar les vidrioles. Com digué Juan López, banquers i polítics es miren els jubilats amb molta displicència: «Gent ignorant. ¡Iaios!» ¿Ignorants? ¡Que no ens vinguen amb romanços! A la nostra generació hi ha vells sindicalistes, lluitadors per la democràcia, antics càrrecs institucionals, homes i dones amb formació (economistes, advocats, professors, metges, arquitectes, periodistes). Som capaços d'entendre com funciona el món.

Nombrosos plans estan en números rojos (alguns han arribat a tenir pèrdues acumulades de fins el 25% a causa dels tipus d'interès baixos i les crisis borsàries). D'altra banda, pensar que molts joves puguen obrir-se plans de pensions individuals és somniar truites; amb treballs precaris, salaris baixos i despeses ineludibles (lloguer o hipoteca, lletres, factures, manutenció), ¿quines aportacions podrien fer als plans? ¿Quants anys haurien d'estar posant diners en la vidriola? ¿Quina pensió els quedaria? ¡Misèria! (A Xile, país portaestendard del sistema de capitalització, els jubilats cobren com a pensió mitjana el 34% de llur darrer salari.) S'hauria de començar a parlar d'un doble finançament de la Seguretat Social, amb impostos i aportacions. ¿Per quina regla de tres no es poden finançar amb impostos les pensions però sí els trens, el rescat bancari o la despesa militar? Cal assegurar la suficiència de les pensions i suprimir càrregues del sistema. Les pensions no contributives, per exemple, caldria imputar-les als pressupostos generals.

Amb més ocupació i treball de qualitat, la cotització augmentaria. Cal combatre el frau: treball submergit; fals treball a temps parcial que és, en realitat, de jornada completa i a penes cotitza; autònoms que cotitzen per la base mínima amb independència dels beneficis. S'ha de reformar la fiscalitat; ara, l'IRPF i sobretot l'IVA són les principals fonts d'ingressos de l'Estat. En 2017, d'un total de 193.951 milions d'euros recaptats, 77.038 correspongueren a l'IRPF, 63.647 a l'IVA i 23.143 a l'impost de societats, una figura impositiva plena de bonificacions i utilitzada per moltes fortunes per a eludir l'IRPF. El 72,5% dels ingressos estatals provenien, per tant, d'impostos que l'assalariat no pot sortejar. En canvi, l'aportació de l'impost de societats fou sols del 12%. Els rics contribueixen ben poc a les arques públiques. En fi, amb voluntat política de canviar les coses, s'asseguraria el futur del model públic. Això persegueixen totes les accions que duu a cap la Plataforma en Defensa del Sistema Públic de Pensions Xàtiva-la Costera.

(publicat a Levante-EMV, el 16/02/2019)

dimecres, 13 de febrer de 2019

Presentació de Papers de la Costera


Demà es presenta un nou exemplar, el número 17, de la revista Papers de la Costera, editada per l'Associació d'Amics de la Costera. La publicació compta amb les seccions habituals. A l'apartat d'història s'inclouen dos textos, un d'Isaïes Blesa, director de l'Arxiu Municipal de Xàtiva, i altre de Josep Vicent Martínez, professor de l'IES Josep de Ribera. El primer, titulat 'La ciutat de Xàtiva vespres de la crisi de l'Antic Règim, 1789-1812', ofereix una magnífica panoràmica de la Xàtiva de finals del segle XVIII i principis del XIX. Durant aquesta època de transició se succeïren esdeveniments, nacionals i internacionals, que tingueren el seu reflex en la ciutat: la Revolució Francesa, la Guerra del Francès, la convocatòria de les Corts de Cadis...

'Trinquets i pilota a Xàtiva en el segle XIX', de Josep Vicent Martínez, recorda que hi havia a la nostra ciutat, a primeries del segle XIX, quatre trinquets gestionats per l'Hospital. S'anomenaven trinquetes de pelota o juegos de pelota. L'article explica diferents trets dels situats a l'Albereda i carrer Ànimes. Un topònim, plaça del Trinquet, encara evoca l'existència de l'últim. En aquests establiments també s'organitzaven espectacles teatrals, acrobàcies i malabarismes. Durant uns anys, s'hi jugà a cartes. Fins i tot s'hi arribaren a organitzar baralles de galls i de gossos.

Amb 'La insaculació: sistema electoral, oligarquia i autoritarisme reial (Xàtiva 1427)', text d'Alfred Boluda insert en la secció de fonts i documentació, s'evoca el sistema d'elecció de càrrecs municipals instaurat en la ciutat pel rei Alfons el Magnànim. La monarquia, a través dels seus representants, elaborava unes llistes o sacs amb els possibles candidats a ocupar els diferents oficis. Els noms de tots els insaculats —dels elegits per la corona per a cadascun dels sacs— eren escrits en un pergamí i aquest era col·locat dins d'una bola de cera roja. El dia de l'elecció s'extreien del sac pertinent, a l'atzar, tantes boles com oficis s'havien d'ocupar.

En un nou apartat, arquitectura i patrimoni, es dóna cabuda a una comunicació, titulada 'De muralles i portes; Xàtiva en època emiral-califal (segles IX i X)', en quà Vicent Torregrosa Soler, arquitecte conservador del castell, documenta els treballs de restauració d'una porta islàmica trobada pels anys noranta a la muralla de ponent. Després del desenrunament i la posterior excavació es descobrí la porta més antiga del recinte fortificat coneguda fins aleshores. L'arquitecte explica quins materials feren servir els constructors i les decisions preses a l'hora de rehabilitar-la. El text s'acompanya d'abundants documents gràfics que permeten resseguir tot el procés de restauració.

La secció de creació artística consta de dos articles: 'Cada lletra mil tipus i cada tipus un món', d'Antoni Martínez Revert, reflexió sobre les mútues influències entre arts plàstiques i tipografia, i 'Sobre Leña o alguna cosa semblant a una carta al pare', un escrit ben personal de Robert Martínez Canet en què glossa la personalitat humana i artística de son pare, el pintor local transit en 2017.

En la secció de societat i educació, s'inclou 'El model educatiu liberal a Xàtiva (1820-23)', del professor emèrit Vicent Torregrosa Barberà. Aquest article explica els postulats del model educatiu liberal implantat en Xàtiva a principis del segle XIX. Els liberals xativins aplicaren en l'educació local els principis d'igualtat, universalitat, uniformitat, gratuïtat i llibertat propugnats per la societat burgesa. L'Ajuntament Constitucional de Xàtiva, convençut que la instrucció era l'instrument idoni per a la pedagogia de la democràcia, la reforma social i la consecució de la prosperitat de la nació, dissenyà diferents mesures (redacció d'un nou pla d'estudis, creació de centres públics...) que prenien com a referència el Títol IX de la Constitució de 1812. L'educació passà a ser assumpte públic i l'Ajuntament de Xàtiva assumí les responsabilitats en matèria educativa.

Finalment, la crònica cultural passa revista als fets més remarcables esdevinguts en la ciutat des de la publicació de l'anterior número de la revista: els bicentenaris de la font del Lleó i l'impressor Blai Bellver; les presentacions de diferents publicacions; fites com el quaranta aniversari del Monument als maulets i la visita a Xàtiva del president del Consell Preautonòmic, Josep Lluís Albinyana, i el pas del convent de Santa Clara a domini públic; la proposta de Museu Valencià del Gravat i la Impremta...

Pel que fa a l'aspecte gràfic, portada i separacions de capítols del nou Papers de la Costera nº 17 estan il·lustrades amb una selecció de pintures de Robert Martínez, Leña.

L'acte de presentació, que se celebrarà demà al Saló d'Actes de la Casa de Cultura de Xàtiva, a les 19.30, correrà a càrrec de Ximo Corts, president de l'Associació d'Amics de la Costera i d'un convidat il·lustre, Vicent Soler i Marco, conseller d'Hisenda i Model Econòmic de la Generalitat Valenciana.

dissabte, 2 de febrer de 2019

Monuments commemoratius

Atès que els camps nazis d'Auschwitz-Birkenau, localitats poloneses pròximes a Cracòvia, van ser alliberats per les tropes russes un 27 de gener de 1945, l'ONU consagrà la data com a diada internacional en memòria de les víctimes de l'Holocaust. Cada any, pels volts del 27 de gener, se celebren pertot arreu múltiples actes en memòria dels milions de persones —jueus, gitanos, oponents polítics, presoners de guerra— que patiren penalitats i mort als camps de concentració i extermini construïts pels nazis. A Xàtiva, posem per cas, s'ha erigit un monument davant la Casa de l'Ensenyança. Es tracta d'un conjunt escultòric format per diverses peces: una maleta i un penjador amb quatre barrets i una bufanda. Homenatja vuit xativins deportats a Mauthausen-Gusen i Dachau. En un article anterior, ja vaig esmentar Derrota Perpètua, llibre de diversos autors que recull les biografies de quaranta-nou veïns de la Costera, la Vall d’Albaida i la Canal de Navarrés enviats als camps d'extermini. La majoria no hi sobrevisqué. Penjador i barrets de Xàtiva s'uneixen als monuments d'altres ciutats que van ser escenari de la barbàrie nazi.


En 2011, vaig viatjar a Hongria. L'element de Budapest que recorda l'Holocaust és inquietant i estrany. A la vora del Danubi, en un moll de Pest que s'estén entre el Parlament i el Pont de les Cadenes es poden contemplar els seixanta parells de sabates gastades —fetes de ferro colat i arrenglerades amb cert desordre, com si hagueren estat abandonades— que evoquen els més de 20.000 jueus hongaresos assassinats i llançats al riu. Durant l’hivern de 1945, membres del partit nazi Creu Fletxada es dedicaren a segrestar jueus. Els portaven fins als molls del Danubi, els assassinaven a trets i llançaven llurs cadàvers a l’aigua. De vegades, lligaven els dissortats per parelles, o en grups de tres, i en mataven només un. Els vius, quan eren empesos a l'aigua, s’ofegaven. Els assassins, per mètodes diversos, van eliminar entre desembre de 1944 i febrer de 1945 uns quaranta mil hongaresos, més de la meitat jueus, i en van enviar cent mil a camps de concentració. Com coneixia la història, la contemplació de les sabates em provocà un buit al plexe solar i un nus a la gola. Imagine que més gent haurà experimentat aqueixes sensacions.

Cracòvia és altre indret per a la memòria. El seu districte de Podgorze fou transformat en gueto el 3 de març de 1941. Es conserven algunes restes del mur que el tancava. Els jueus hagueren d'abandonar el barri de Kazimierz. Es traslladaren forçosament a Podgorze amb els seus efectes personals carregats a coll. En l'actual plaça Bohaterów Getta (Herois del Gueto), espai on eren seleccionades les persones que s'enviaven als camps de Plaszów, Auschwitz o Belzec, es troba el monument dissenyat per Roman Polanski, seixanta cadires buides fetes de bronze (33 més grans al centre i 27 més menudes a la perifèria). Evoquen les cadires que hi duien els jueus per a suportar les llarguíssimes esperes —s'han conservat fotos de xiquets portant les seues. Al costat del gueto es troba la fàbrica d'Oskar Schindler, construïda per tal d'aprofitar la mà d'obra barata que subministraven els jueus deportats. L'empresari, que acabaria salvant la vida de centenars de persones, es ben conegut gràcies a La llista de Schindler, excel·lent film de Steven Spielberg.

El monument inaugurat a Xàtiva el passat dia 23, dissenyat per Alfred Moral, només honra la memòria de vuit víctimes i commemora fets esdevinguts lluny de casa nostra. No hi ha punt de comparació amb les xifres de morts hongaresos o polonesos, centenars de milers o milions. Però l'erecció del monument no és sobrera. Segons les enquestes, molts millennials, gents de trenta o quaranta anys, no han sentit parlar mai d'Auschwitz o ignoren quina cosa és l'Holocaust. Qui ignora la història està condemnat a repetir-la. El feixisme, el racisme i la xenofòbia ressorgeixen en nombroses contrades d'Europa. La maleta i el penjador instal·lats davant el Museu de Belles Arts posen la nostra ciutat al mapa de la memòria. Budapest, Cracòvia i Xàtiva, tres imatges amb un denominador comú, el record de la barbàrie. En fi, el coneixement de fets ominosos ens ha d'ajudar a lluitar contra el racisme, la discriminació i qualsevol forma d'intolerància que derive en omissió de socors als dèbils o en actes violents contra determinats grups humans.

(publicat a Levante-EMV, el 02/02/2019)

dissabte, 19 de gener de 2019

Espifiada en vespres electorals

Un dels mals que sol afligir els partits d'esquerra és la hiperplàsia de càrrecs orgànics sense cap ocupació al marge de la política. Quan una formació té escassa presència institucional o roman a l'oposició, es desfermen veritables lluites fratricides entre els seus quadres. Sovint no es juguen el poder, sinó les garrofes. A Xàtiva, des de l'equador del període municipal a punt d'acabar, les relacions entre executives locals i regidores de Compromís eren inexistents. Les fidelitats de la militància estaven empatades. Escric en passat, perquè dimecres s'anuncià que molts afiliats i afiliades del Bloc —la meitat, regidores incloses— havien demanat la baixa. Açò mereix una explicació més detallada. Hi ha diferents versions sobre el nombre real de militants nacionalistes. Els portaveus del col·lectiu local afirmen que són cinquanta, però altres fonts matisen que un terç resideix fora de Xàtiva o no està al corrent de la quota. Podem pensar, per tant, en el nombre trenta-cinc com aquell que s'acosta més a la situació real d'afiliació. Conclusió: si han sol·licitat la baixa catorze persones, el Bloc ha perdut a Xàtiva quasi la meitat d'afiliats —i el degoteig podria continuar.


El passat dia 10 ja s'havia escenificat el primer acte de la fractura. Les sis de la vesprada és una hora ben estranya per a celebrar assemblees, perquè només hi poden acudir treballadors lliures de torn, desempleats, jubilats i persones ocioses. ¡Tant se val! La Comissió Executiva Local de Compromís convocà assemblea a les sis per a decidir si calia fer primàries obertes o tancades. La candidatura d'Empar Penadés havia agafat de sorpresa els responsables de l'aparell. Ja tenien previst un candidat i pensaven que no hi hauria oponents. No caldria fer primàries, per tant. Però la regidora els havia desbaratat els plans. De fet, calgué buscar un tercer candidat. (Xavi Vidal, reingressat al Bloc fa pocs mesos, es prestà al joc.) L'organització volia desfer-se de la regidora. S'ha d'aclarir que l'organigrama dels nacionalistes xativins és peculiar. Com estan integrats en una coalició, compten amb dues executives locals, la de Compromís i la del Bloc. (L'esquema es repeteix a nivell comarcal.) ¡Molt arròs i poc pollastre! Els militants del Bloc hi són majoria aclaparadora. Els d'Iniciativa —en què milita Isabel Serra, posem per cas— són testimonials.

Algú pensarà que s'hauria d'haver celebrat primer assemblea del Bloc, per a saber què pensa el soci essencial de l'aliança. No. En comptes d'això, Eliseo Oviedo, secretari local de Compromís, convocà directament tota la coalició. ¿Per què? Perquè així quadraven els números. El recompte de gent amb què comptava cada bàndol era fàcil. (Ja s'ha aclarit més amunt la xifra d'afiliats.) L'executiva local de Compromís volia assegurar-se que guanyaria les votacions encara que fos per la mínima. Tot estava planificat. Hi podien participar els militants d'Iniciativa, que recolzen les tesis de l'aparell. Portaveus i membres afins a la direcció havien afiliat pares, mares, oncles i ties, per tal d'engrossir les files. L'altra facció, atesa la igualtat de forces, proposà dialogar, però el secretari local tallà el debat i digué que s'havia de votar ràpidament —«no fos que es feren les set i comencés a arribar gent que ja havia acabat la seua jornada laboral», amolla sorneguer un exmilitant. Catorze vots a favor de les tesis orgàniques, tretze en contra. Objectiu assolit.

Se celebraran primàries tancades —sense participació dels simpatitzants. Deu ser una broma; si sols van a votar militants, ¡una assemblea ad hoc i llestos! Àgueda Micó, coordinadora nacional del Bloc, i la xativina Reis Gallego, titular de la Secretaria de Sectorials, podrien estar darrere d'aquest borboll. En fi, ja està desactivada Empar Penadés —i el valencianisme local en vespres electorals, cal afegir. També hauran caducat els tractes amb EUPV, si n'hi havia algun; atès el desastre de Compromís, Xàtiva Unida n'obtindrà rendes sense moure un dit. L'espectacle és desmoralitzador. ¿Qui té la culpa? Entre tots la mataren i ella sola es va morir. Les pulsions autodestructives del valencianisme local retornen quan només falten quatre mesos per a unes eleccions municipals i autonòmiques que poden deparar sorpreses, com ara la irrupció de l'extrema dreta. Era hora d'aparcar batalles internes i d'impulsar alternatives sòlides. Alguns han decidit, però, llançar per la borda tot el treball polític de setze anys i deixar orfe un sector de l'electorat. ¿Té solució encara, l'espifiada?

(publicat a Levante-EMV, el 19/01/2019)

dissabte, 5 de gener de 2019

¡Ja venen els Reis!

Demà se celebra una festa d’origen oriental, l'Epifania (anomenada popularment els Reis), que commemora la manifestació de Crist. La seua diferenciació del Nadal, festivitat d’origen occidental, acabà donant a la celebració un sentit diferent en Orient i Occident. L'Església Catòlica creu que la divinitat de Crist es manifestà als Reis Mags. L'Església Ortodoxa, en canvi, afirma que la divinitat de Crist es manifestà en el moment del seu baptisme. En el rerefons hi ha la cristianització, en Egipte i Aràbia, de les festes del sis de gener dedicades al solstici d’hivern, que els gnòstics del segle II havien consagrat al baptisme de Crist. A Roma es va cristianitzar el dia vint-i-cinc de desembre, dedicat al naixement del Sol Invicte (Dies Natalis Solis Invicti). Aquest contingut divers de l'Epifania es reflecteix en les representacions artístiques. A Orient sovintegen les del baptisme de Crist, sobretot en icones i frescs. En canvi, l'Adoració dels Reis és un dels motius més repetits de la iconografia cristiana occidental. En tenim exemples a Xàtiva: un al carrer dret del retaule de l'església de Sant Feliu, obra de Pere Cabanes, i altre a la predel·la de la Mare de Déu de la Llet, conjunt incomplet de Valentí Montoliu que presideix l'església de Sant Francesc.

Avui és vespra de Reis. Aquesta nit, Melcior, Gaspar i Baltasar es faran presents a la nostra ciutat, on són anomenats Reixos. Sembla que Josep Lluís Bausset, antic professor de l'Institut Josep de Ribera, solia dir: «¿Reixos? ¡Els reixos són els mascles de les reixes!» Però els Reis d'Orient sempre s’han anomenat Reixos a Xàtiva. La tradició mana que deixem garrofes, aigua i una taronja vora el balcó o la finestra. (Les garrofes són per al rossí de sa majestat.) El Senyor Rei entrarà a casa nostra i deixarà regals si els residents grans i menuts hem fet bondat, però passarà de llarg si hem obrat malament. En altres contrades, a Catalunya posem per cas, els regals nadalencs els porta el Tió. La vigília de Nadal o el dia vint-i-cinc per la vesprada, després de l’àpat familiar, es fa cagar el Tió. Al País Valencià, els regals són deixats pels Reis Mags. No se sap com va començar aquesta tradició, possiblement arribada de terres castellanes. (El costum també se celebra als països hispanoamericans.) En fi, hom fa creure als menuts —fills, néts— que els Reixos visiten aquesta nit totes les llars, per a deixar presents a les finestres i els balcons.

Fins a èpoques recents, els xiquets passaven les vacances esperant les joguines, que arribaven just quan era l’hora de tornar a l'escola. En temps antics, la cosa no tenia molta importància, perquè els regals dels Reixos eren molt humils —solien deixar uns mitjons o una llepolia i gràcies. Amb les acaballes del segle XX arribà, però, la tradició del Pare Noel. Ara, les criatures tenen regals per partida doble, i el Nadal ha esdevingut una orgia consumista. També tenim el costum d’organitzar cavalcades de Reis davant els ulls meravellats de milers de criatures. Aquest costum començà a finals del segle XIX, però no es consolidà fins al XX. Abans, els xiquets mai no havien vist els Reixos; se’ls havien d’imaginar. Ara, els veuen desfilar pel carrer. Se sol considerar que la primera cavalcada valenciana se celebrà en Alcoi en 1866, bé que no tingué continuïtat fins a 1885, any a partir del qual s'organitzà de manera ininterrompuda.

La màgia de les sabates al balcó i la lluita contra la son, per a sentir els cavalls, perillen. Els Reixos, que els menuts imaginaven éssers fantàstics, han esdevingut humans corrents —sovint polítics locals— muntats en carrosses. Durant molt de temps, aquests reis falsificats portaven unes disfresses i uns maquillatges de dubtosa eficàcia, i solien parlar en castellà. Quan era molt petita, la meua filla menor va estar a punt de descobrir l’engany per culpa d’aqueixes disfresses imprudents. «Papà, ¿estos no són els reis autèntics, veritat?» La mare tranquil·litzà: «No, no. Estos són els emissaris. Els de debò vindran a casa per la nit.» La xiqueta no es quedà massa convençuda. En fi, sembla que les coses han canviat. Avui resultaria difícil que els nens, farts de veure gent de raça negra, s’empassaren un Baltasar amb la cara empalustrada de negre. També ha desaparegut la rutina de veure alcaldes i regidors fent creure que són Reis d’Orient. I no seria estrany que s'organitze a Xàtiva, qualsevol dia, una cavalcada de Reines Magues. ¡Les Reixes!

(publicat a Levante-EMV, el 05/01/2019)

dissabte, 22 de desembre de 2018

La volubilitat de la sort

Quan es publique aquesta columna, s'estarà celebrant el tradicional sorteig de Nadal. Nombroses persones hauran adquirit dècims o participacions de loteria amb l'esperança que els toque la grossa. Vivim temps de gran descreença —almenys, això blasma la jerarquia eclesiàstica—, però la superstició no desapareix; molta gent haurà adquirit el seu número a Doña Manolita o La Bruixa d'Or —administració fundada, ves per on, en un poble que es diu Sort. En fi, ja s'acaba 2018 i la sort es reparteix, com sempre, de manera molt desigual. La jove Laura Luelmo tingué la dissort d'entrar en el camp visual d'un assassí depravat. Per a la pobra xica i el cercle de persones que l'estimaven, no hi haurà sorteig, ni Nadal, ni res. La roda de la Fortuna, a la qual estan sotmeses totes les vicissituds de les coses humanes, no els ha estat propícia. La volubilitat de la sort s'ha acarnissat amb ells. La mort de Laura ha desfermat reaccions previsibles —les d'alguns polítics, posem per cas. La brutalitat contra les dones no cessa. La pretensió de derogar la Llei Orgànica de Mesures de Protecció Integral contra la Violència de Gènere sembla, per tant, extemporània.

Confiar la solució del problema a les bones intencions també resulta extemporani. Bona intenció és, per exemple, posar a les entrades de la nostra població un cartell de color fúcsia amb aquest text: «Xàtiva, ciutat lliure de violència de gènere» De cap manera es pot entendre que l'enunciat informe sobre una realitat fàctica; si una xativina patís demà una agressió masclista, els cartells grinyolarien. Potser, qui ha ordenat col·locar-los pensava realment açò: «Volem que Xàtiva siga una ciutat lliure de violència de gènere.» ¿Com s'aconsegueix això? ¡Amb mesures legals, no hi ha dubte! També se sol apel·lar a l'educació. Jo sóc escèptic sobre la seua eficàcia. He treballat tota la vida a la docència. Atès que aquesta està absolutament feminitzada, sobretot als nivells primaris i secundaris, no es pot descartar que part important del professorat ensenye valors des d'una perspectiva de gènere. Ara bé, ni el seu poder de convicció és tan poderós com es creu, ni obté l'èxit que caldria suposar. En els centres educatius continuen existint la violència de gènere, el masclisme, l'assetjament a les persones d'orientació sexual no normativa i la marginació.

En realitat, l'educació dels xiquets i les xiquetes sol estar a càrrec de les seues famílies. Per això, bé que l'ensenyament obligatori s'universalitzés fa temps, els estereotips de gènere mantenen la seua vigència i han passat a formar part d'un element central de la rivalitat política, la batalla cultural. A nivell global, la dreta populista va guanyant aquesta batalla. Es considera des de les files progressistes que l'educació podria capgirar la situació. Jo no ho tinc tan clar. La casa i el carrer són competidors molt poderosos de l’escola a l’hora formar i socialitzar els infants i els adolescents. Si les virtuts taumatúrgiques de l’escola foren reals, els índexs de lectura estarien pels núvols, la intolerància, la xenofòbia i el masclisme ja haurien desaparegut després d'anys d’escolarització universal. Tanmateix, fets com els protagonitzats pels membres de la manada demostren que el masclisme continua impregnant gran part de la societat i les seues institucions (la judicatura, l'exèrcit, les forces armades). No s'albira, per tant, una solució a curt termini.

Les morts per violència de gènere són la punta de l'iceberg. Tan bon punt es coneixen episodis com l'assassinat de Laura Luelmo s'alcen veus que demanen l'enduriment del Codi Penal. El càstig ha de ser part de la solució, clar, però les reaccions en calent no porten enlloc. Convé recordar que els índexs de morts violentes del nostre país són dels més baixos del món, mentre que els de països com els EUA, la legislació dels quals contempla l'aplicació de la pena de mort i la cadena perpètua, són altíssims. Bo, atès que aquesta és la meua darrera columna de 2018, aprofitaré l'ocasió per a expressar els meus desitjos de cara a l'any vinent. Vull una Xàtiva lliure de violència de gènere, per descomptat, però m'agradaria també que la nostra ciutat estigués lliure de demagògia. ¡Ah! I convindria recordar que l'infern està empedrat de bones intencions. Sovint, el color violeta, les pancartes i les petites concentracions van per una banda i la realitat, tossuda, per altra. Bones festes, bon any i que la sort ens porte almenys algun premi menor.

(publicat a Levante-EMV, el 22/12/2018)

dissabte, 8 de desembre de 2018

L'etern retorn

Ja està a punt d'acabar l'any. En 2018 s'han commemorat diferents fites. Jo en remarcaria dues: els moviments revolucionaris europeus del 68 i l'aprovació de la Constitució espanyola del 78. Entre el 5 de gener i el 20 d'agost de 1968, es van succeir a l'antiga Txecoslovàquia diversos fets el punt àlgid dels quals fou l'anomenada Primavera de Praga, un breu període de liberalització política iniciat amb l'elecció del reformista Alexander Dubček com a primer secretari del Partit Comunista de la república centreeuropea. La invasió del país pels exèrcits de la Unió Soviètica i altres membres del Pacte de Varsòvia posà punt i final a les reformes. Encara eren temps de Guerra Freda. Dubček volia impulsar mesures que conduïren a un socialisme amb rostre humà: legalització de partits i sindicats, consentiment de la llibertat d'expressió, reconeixement del dret de vaga. Tot açò no era acceptable per als soviètics. Com que la via de la persuasió no dissuadí Dubček i els seus, 500.000 soldats del Pacte de Varsòvia ocuparen el país. Els txecoslovacs hi oposaren la resistència pacífica. Una invasió prevista per a pocs dies s'allargaria mesos.

Jo, que tenia 16 anys quan s'esdevingué aquest episodi, recorde, bé que boirosament, les imatges dels telediaris en blanc i negre. L'altre moviment revolucionari de 1968 fou el maig francès. Tot havia començat en març, amb una protesta dels estudiants de Nanterre contra la guerra de Vietnam. La detenció d'un universitari esperonà la revolta. Els joves exigien el canvi de les normes internes de la universitat. En les residències —posem per cas— estava prohibit que xics i xiques visitaren habitacions d'estudiants del sexe oposat. En maig, protestes i vagues es generalitzaren en nombroses universitats i liceus de París. Charles de Gaulle volgué trepitjar el moviment amb càrregues policials, cosa que suscità batalles campals entre els universitaris i els escamots antidisturbis. Es convocà una vaga general d'estudiants a la qual es van adherir milions de treballadors, que reclamaven millores en les seues condicions laborals. De Gaulle, tement una guerra civil o una revolució, dissolgué el parlament i convocà eleccions anticipades.

La situació revolucionària finí tan ràpid com havia començat. Els treballadors, després d'haver aconseguit importants millores salarials, tornaren a la seua feina a petició del Partit Comunista i la CGT, sindicat d'esquerres. Els gaullistes obtingueren a les eleccions un triomf aclaparador. El sistema no canvià, però s'iniciaren moltes transformacions socials: la joventut esdevingué nou subjecte històric; esclatà la revolució sexual i sorgiren legislacions que liberalitzaven el divorci i l'avortament; els valors del patriarcat entraren en crisi; millorà l'ensenyament; augmentaren els salaris; es generalitzà el rebuig a l'autoritarisme. També hi hagué conats revolucionaris a Mèxic i, reprimits ràpidament per la dictadura, a casa nostra. Mentre els joves francesos llançaven llurs eslògans —"Prohibit prohibir", "Siguem realistes, demanem l'impossible", "Eleccions, parany per a idiotes", "Sóc marxista, tendència Groucho"—, alguns amics meus i jo jugàvem partides en uns futbolins de l'Albereda i escoltàvem discos dels Brincos, els Mustang o els Beatles. En aquella època, l'ajuntament franquista de Xàtiva estava presidit per l'alcalde Eugenio Blasco Guinart.

Anys després, jo acabaria copsant la significació dels fets esdevinguts en 1968. I hauria d'arribar la mort del dictador i la proclamació de la Constitució —que celebra el quaranta aniversari entre peticions de reforma— per a poder gaudir de les llibertats reclamades pels joves francesos en la dècada dels seixanta. Dons bé, ara, perplex, hom assisteix al retorn de l'autoritarisme i les idees reaccionàries: centralització política, retalls a les llibertats d'expressió i reunió, odi a minories i estrangers, derogació de la llei contra la violència de gènere... No voldria banalitzar el feixisme, però el cas és que tres grups de la dreta espanyola es barallen per ocupar la franja més extrema del seu espai polític. I la baralla, atès el resultat de les eleccions andaluses, no sembla passar-los factura. Per la seua banda, l'esquerra, trencat el pacte socialdemòcrata que havia donat com a fruit l'estat del benestar, ja no connecta amb els desfavorits. ¿Conseqüència? ¡L'etern retorn del feixisme! Ha succeït en Andalusia. En maig, podria esdevenir-se a Xàtiva i tot el País Valencià.

(publicat a Levante-EMV, el 08/12/2018)

dilluns, 3 de desembre de 2018

Alexandre VI, un papa renaixentista

Alexandre VI protegí l'«Acadèmia Romana», dirigida per Pomponio Leto, un niu de neopagans que celebraven més els déus grecoromans que les festivitats cristianes, i reorganitzà la Sapienza, la Universitat de Roma, dotant-la d'edifici. Promulgà les butles que elevaven l'Estudi General de València a la categoria de veritable universitat. El papa també promogué la construcció de nombrosos edificis i la realització d'obres urbanístiques: la cancelleria vella, l'ampliació del Vaticà (la torre, el cortile i els apartaments Borja), el castell de Cività Castellana, la Via Alexandrina (per a celebrar el jubileu de 1500), el tempietto de Bramant... Potser, Miquel Àngel va realitzar la «Pietà» sota els auspicis d'Alexandre VI (alguns han cregut veure el rostre de Vanozza en la Mare de Déu i el duc de Gandia mort en la figura de Crist). L'obra més emblemàtica, però, fou la remodelació de l'antiga Mola Adrianea, el castell de Sant'Angelo. La fortalesa deu el seu nom al papa Sant Gregori Magne, que a finals del segle VI, en haver-se declarat la pesta, organitzà una processó de pregària. En passar per davant la mola, el sant veié un àngel que embeinava l'espasa. De seguida, s'acabà l'epidèmia. El papa féu col·locar un àngel en la part més alta de l'antic mausoleu romà.


Pintura al fresc de Bernardino di Betto, Pinturicchio, als apartaments Borja del Vaticà (detall)

dissabte, 24 de novembre de 2018

¡D'excursió al castell!

Del 16 al 19 d'octubre se celebrà al convent de Sant Domènec la tercera edició dels congressos 'Xàtiva: història, cultura i identitat'. El títol era, en aquesta ocasió, 'Castells en l'aire. Els castells en la història i la ficció'. Com és natural, una gran part de ponències i comunicacions girà al voltant del castell de Xàtiva. Molts dissertants estaven d'acord en un punt: el nostre alcàsser és l'element més emblemàtic de la ciutat. Tots els nostres governs locals, els anteriors i l'actual, semblen haver compartit la idea. La conseqüència és descoratjadora; es compten els milers d'entrades al castell i s'exhibeixen les xifres de visitants com un èxit. Vaig a repetir allò que ja s'ha dit en altres ocasions. Si arriben a Xàtiva a les deu del matí, pugen al castell, baixen, dinen i marxen de la ciutat a les sis de la vesprada, aquests visitants no són turistes, són excursionistes. La seua aportació a l'economia local és ben minsa. Xàtiva té altres elements emblemàtics, materials i immaterials. El castell és, això sí, peça imprescindible de cara a elaborar un producte turístic amb atractiu. Però cal incloure més recursos dins l'oferta per tal d'aconseguir turistes de debò.

D'altra banda, per a ser un veritable recurs, l'alcàsser xativí hauria d'estar en millors condicions d'ús. Durant el congrés, es debateren qüestions molt interessants. Julián Esteban Chapapría, que intervingué en la sessió inaugural, plantejà aquesta pregunta: «¿El caràcter simbòlic d'una ruïna és compatible amb la seua restauració?» En Europa hi ha dos corrents d'opinió sobre això: a França, des del segle XIX, els restauradors solen ser partidaris de refer els monuments —l'obra d'Eugène Viollet-le-Duc n'és un cas paradigmàtic—; al Regne Unit, en canvi, les restes d'antics edificis destruïts es consoliden i es transformen en ruïnes romàntiques. (La polèmica dels anys noranta suscitada per la restauració del teatre romà de Sagunt tenia aquest rerefons.) L'arquitecte Vicent Torregrosa es mostrà partidari, quan presentà la seua ponència, de refer parts del castell. De fet, ja n'ha refet moltes: panys de les muralles, algunes torres —la del Sol, posem per cas. En realitat, el castell sempre ha estat sotmès a obres de restauració. Els murs de tàpia ho permeten. La magnífica ponència del professor Juan Vicente García Marsilla ho va deixar molt clar.

La tàpia formigonada, barreja d'aigua, arena, terra i calç trepitjada i compactada en encofrats, es deteriora molt ràpidament quan perd la capa exterior de calç. En diverses èpoques històriques, el castell xativí patí desperfectes. Només solia ser reparat quan hi havia perill de guerra. En 1410, l'interregne provocat per la mort del rei Martí, aconsellà de restaurar les fortaleses del país. El batle general de València ordenà a les viles de reialenc que realitzaren les tasques més urgents. A l'Arxiu del Regne es conserven molts quaderns de comptes de les obreś que es van enllestir als castells valencians durant els segles XIV i XV. En 1410, a Xàtiva, es començà pels indrets dels castells major i menor en què «a peu pla podien entrar en los dits castells», ço és, per zones en què pràcticament havien desaparegut els murs. També es decidí d'enderrocar els panys en pitjor estat i alçar-los de nou des de la roca mare (cosa no massa diferent del que fa l'arquitecte Torregrosa actualment). Es coneixen els materials que van caldre, els seus preus, la mà d'obra que es va contractar, els salaris pagats i el temps que duraren totes les obres de reparació.

Al congrés també sorgí altre assumpte discutible. ¿Demolim les parts neogòtiques de l'acròpoli xativina? A principis del segle XX, el nostre castell fou possessió dels Casesnoves, de Bernardo Gómez i de Gregorio Molina. Bernardo Gómez Igual, senador i propietari dels magatzems El Siglo Valenciano, reformà en estil neogòtic l'antiga residència dels Casesnoves, construïda a la zona central del conjunt. Vicent Torregrosa es mostrà partidari de l'enderroc. Cal recordar que l'arquitecte eliminà els elements barrocs que tapaven la nau gòtica de Sant Pere i coronaven el seu campanar. Diverses generacions de xativins coneixen el castell tal com el veiem ara. Podem imaginar la reacció de molts si es demolís l'exin castillos. En qualsevol cas, convertir el castell en un recurs cultural i turístic exigiria reflexionar sobre els seus usos, decidir quin contingut ha de tenir, redactar el pla director, determinar com s'ha de gestionar el monument, invertir diners en obres urgents de consolidació i restauració. En l’entretant, ¡comptem excursionistes!

(publicat a Levante-EMV, el 24/11/2018)