dimarts, 18 de febrer de 2020

El client sempre té raó

Sembla que un escrit meu sobre el polèmic projecte de nou ambulatori no li ha agradat gens a la comunitat educativa del CEI Teresa Coloma. ¡Normal! Quan les diverses posicions d'un debat són irreconciliables i la discussió es torna agra, els punts de vista equidistants solen ser rebutjats pels bàndols contraposats que disputen. En la meua columna, jo no prenia partit clarament per ningú. De tota manera, sembla que els meus comentaris sobre la baixa matrícula del col·legi han estat el principal desencadenant de l'enuig. Potser, alguna persona s'ha sentit al·ludida. Segons com es mire, això vindria a demostrar que la meua reflexió no anava mal encaminada. ¿Què en puc dir? ¡Que és normal defensar-se quan u se sent atacat! Sobretot, tocant a la professionalitat. Al cap i a la fi, els dubtes sobre les competències de les persones poden ser injustificats. Però ningú no és el millor jutge de la pròpia professionalitat. Cal un àrbitre neutral. És millor derivar el judici a un tercer imparcial. ¿A un client satisfet? Depèn.

Intentaré explicar-ho amb un exemple. Imaginem que un odontòleg —espere que no s'enfade el gremi dels dentistes— està a punt de tancar les portes de la seua clínica. S'ha corregut la veu que és maldestre. Cadascú conta una història diferent. «M'arrancà un queixal que estava bo», diu una dona. «Em féu molt de mal», es lamenta una jove. «M'injectà un anestèsic que em va provocar un atac d'al·lèrgia», s'indigna un home de mitjana edat. «No estic gens contenta amb l'ortodòncia que li ha fet al meu fill», fa una mare. Total: la clientela del presumpte incompetent ha minvat gradualment a causa del boca-orella. ¡Conseqüències de treballar matusserament! Li queden sis clients, alguns d'ells contents. «¡Té unes mans!», diu un. «Em deixà la boca com nova», fa altre. Un negoci no pot sobreviure, però, amb mitja dotzena de clients. I podria perdre'n més. En canvi, altres clíniques tenen tanta demanda que han d'ampliar les seues instal·lacions. I ara ve la pregunta del milió: ¿qui serà millor jutge imparcial per a jutjar la competència professional de l'odontòleg matusser, el col·lectiu de pacients satisfets o el d'aquells que no en volen saber res?

Substituïm clínica per col·legi públic d'educació infantil o primària i entendrem què podria estar passant en centres educatius que es queden sense clientela. Evidentment, en l'elecció d'escola per als fills intervenen diversos factors: la distància entre aquesta i el domicili familiar, la bona o mala accessibilitat, l'estat de conservació de les seues instal·lacions, la presència d'alumnat immigrant —alguns pares eviten que els fills s'ajunten amb xiquets negres, magrebins o zíngars balcànics... Se sol oblidar, però, que cada vegada més pares i mares indaguen quin tracte i quina qualitat educativa reben els alumnes de diferents centres abans de decidir-se per un. L'escola sospitosa de males pràctiques docents pot tenir problemes de matrícula. Sovint, els treballadors de serveis públics passen per alt que el client sempre té raó. Em referisc al client majoritari, clar, no al minoritari. (Sempre hi haurà la persona satisfeta amb un mal servei perquè a ella li ha anat "personalment" bé.) ¿Conclusió? Si un servei públic és valorat negativament per molta gent, els funcionaris que el presten han de reflexionar seriosament. Han de detectar allò que cal millorar.

El CEI Teresa Coloma ja tenia problemes de matrícula abans que l'Ajuntament anunciés la seua intenció de construir un consultori mèdic al cantó d'Àngel Lacalle amb passeig del Ferrocarril. S'han d'esbrinar, per tant, les causes de la baixa demanda que experimenta l'escola. En comptes d'això, la comunitat educativa dedica les seues energies a lluitar contra els plans municipals de construir un consultori mèdic al costat del col·legi. Podríem sospitar que es posa la bena abans de la ferida o que s'ha trobat l'excusa perfecta per a justificar uns problemes que venen de lluny. En la meua columna, jo no vaig assenyalar causes concretes de l'evident pèrdua d'alumnat, ni vaig anomenar ningú. Però convé analitzar l'assumpte. Si no es fa res, el CEI podria perdre altra unitat el pròxim curs. Les reaccions irades o corporativistes no solucionaran el problema. Sovint es creen plataformes ciutadanes per defensar serveis públics com l'educació i la sanitat. Però cal que els treballadors d'aqueixos serveis, els funcionaris, posen també de la seua part.

dissabte, 15 de febrer de 2020

Manteniment i despeses ordinàries

Es pot governar —un país, una ciutat, una organització, una institució— de manera innovadora o conservadora. Sovint, els humans fem equilibris en la corda fluixa, caminem pel fil que separa el conservadorisme de la renovació. Per una banda ens fa por el desconegut. «No deixes senda vella per novella», diu el refrany. Però també som tafaners, com quasi tots els mamífers. Quan parle d'aquesta tensió entre pols oposats no em referisc exclusivament a la tradicional divisió de l'espectre polític entre esquerra i dreta, progressistes i conservadors. Les persones, a l'hora d'emprendre negocis o d'abordar qüestions en l'esfera individual o familiar, ens troben davant del mateix dilema. Quant a la política, els governs d'esquerres actuen freqüentment de manera conservadora. Els electors també basculen; després d'una ratxa de vot conservador, pot produir-se un tomb subversor, perquè el decaïment social i polític demane un revulsiu. Si un govern municipal opta per la línia conservadora, esmerçarà tots els seus esforços a mantenir el que hi ha. ¡Molta despesa ordinària i poca inversió! Naturalment, entre el blanc i el negre cap el gris.

¿Com actuen els governs municipals de Xàtiva? Des que tinc ús de raó en política, jo sempre he vist ajuntaments locals conservadors. Hi ha hagut centelleigs esporàdics, alguna llampada de renovació, però la ciutat segueix, en termes generals, ensopida. «Una becadeta de cent anys», recorda un amic. L'ensopiment abasta diferents àmbits: social, econòmic, laboral, cultural... En 2015, quan va canviar el cicle polític amb la derrota del PP i el triomf de l'esquerra, semblava que les coses podien canviar. A primeries de l'any següent, el consistori organitzà unes jornades titulades La ciutat que volem. L'ànima d'aquelles jornades fou el llavors regidor socialista Jordi Estellés. ¡Un mirall! Per més que governe l'esquerra, les tasques de manteniment i les despeses ordinàries continuen sent la tònica general. En activitat econòmica, el futur de Xàtiva no és gens falaguer. El comerç, sector tradicional de la ciutat, està en declivi. No es creen noves indústries. De fet, moltes empreses de sectors amb certa implantació —fusta, fabricació de làmpades— han baixat la persiana. Una dada cridanera: als polígons industrials a penes hi ha manufactura.

A la nostra ciutat predomina sobretot la gran distribució: cotxes, alimentació... Després de les grans fusions i la subsegüent reducció de plantilles, el sector bancari també ha experimentat una contracció espectacular. Ni Albereda ni República Argentina són ja el Wall Street xativí; moltes sucursals de bancs i caixes han tancat les portes. Serveis públics com la sanitat, tant hospitalària com ambulatòria, demanen inversions que no arriben. (Pel que es veu, es desvien a comarques veïnes.) Cap de les universitats públiques valencianes no disposa de campus a Xàtiva. El trànsit pels espais públics continua tan contaminant i caòtic com d'habitud. El nucli històric es degrada lentament. Amb aquest panorama, caldria pensar un futur diferent i avançat. En altres llocs, cada vegada més ciutadans demanden un model que done resposta a les disfuncions de les ciutats actuals i aborde reptes del futur com els relacionats amb la sostenibilitat i l'entrada en la societat de la informació, la innovació i el coneixement. Necessitem un revulsiu.


En gener de 2016 es parlà d'un model multifuncional i compacte que afavorisca la vida social cohesionada i l'economia competitiva. S'explicà el concepte de ciutat intel·ligent (smart city). Hauríem d'imaginar una ciutat que minve les segregacions i estalvie sòl, energia i recursos, que preserve sistemes agrícoles i entorns naturals, que acurte distàncies entre barris i persones, que permeta dissenyar espais amables per a tots (amb independència de l’edat, el gènere, els orígens o les capacitats), que evite la contaminació, que promoga el benestar i la salut de proximitat, que preserve la cultura pròpia i el patrimoni històric i artístic. L'evolució del model compacte crea cultura comuna en molts països mediterranis i estimula la proliferació de ciutats pròsperes, funcionals i boniques. La gent hi viu al costat de monuments als quals se sent lligada; els béns culturals formen part de la vida quotidiana. Hi ha, per tant, exemples a l'abast. A Xàtiva, però, es diria que els successius governs no tenen pensat cap model. O no l'expliciten suficientment.

(publicat a Levante-EMV, el 15/02/2020)

diumenge, 9 de febrer de 2020

Cèsar Borja

Cèsar mai no s'havia comportat d'acord amb la seua dignitat cardenalícia. Tingué dos fills: Jeroni i Camil·la. La mare de les criatures roman a l'anonimat. S'han apuntat dues possibilitats: Fiametta, una cortesana romana que Cèsar omplí de favors i riqueses, o Dorotea. Aquesta dona, bellíssima, estava promesa amb Caracciolo, un adversari del Borja. El condottiere, en saber que s'aproximaven les hosts de Cèsar, fugí a Venècia. Quedà d'acord amb Dorotea per a veure's més endavant. El fill del papa, coneixedor dels plans de la parella, manà raptar-la. Segons unes versions, la dona fou violentada contra la seua voluntat. Altres afirmen que, lluny de ser ultratjada, s'enamorà perdudament de Cèsar donant-li dos fills, Jeroni i Camil·la. Mentrestant, Caracciolo demanà inútilment ajuda per a venjar-se i recuperar la dona. El cas es féu cèlebre a tot Itàlia i augmentà la fama de Cèsar Borja que havia contret el mal francès durant la primera invasió francesa. Més endavant, el fill d'Alexandre VI seria conegut com el Valentinés.

dissabte, 1 de febrer de 2020

¿Tindrem nou centre de salut?

En el plenari municipal del passat dia 25 hi hagué polèmica al voltant del nou centre de salut que es pretén construir quasi al costat del CEI Teresa Coloma. Finalment s'hi aprovà la moció presentada per C's, que no paralitza el projecte, i van ser rebutjades les de XU i PP. A mi, com espectador imparcial, em costa d'entendre la polèmica. Trobe molt cridaneres, per exemple, les declaracions de la portaveu del PP; quan governava Rus arribà a estar aprovada la llicència per a construir el consultori mèdic a la zona on s'alça el CRIS, però la idea fou abandonada. Ara, la Generalitat ha pressupostat uns diners (200.000 euros en 2019 i 1.500.000 en 2020) que podrien perdre's si no s'inicien ben aviat la redacció del projecte i les obres de l'equipament. ¿Quin és el problema? Que un grupet de professores i membres de l'AMPA ha iniciat una campanya en contra —amb recollida de firmes inclosa. Però hi ha veïns de la zona que s'han negat a firmar. Per tant, caldrà escoltar els arguments d'uns i d'altres; ja se sap que la raó sol estar repartida.

Des del col·legi s'argumenta el següent: el nou ambulatori minvarà els espais d'aprenentatge, perjudicarà la qualitat educativa del centre i augmentarà la densitat del trànsit i la contaminació a la zona. Altres raons són exageracions per a enfortir la seua posició. S'ha arribat a dir que la nova dotació tindrà vint-i-un metres d'alçada, que alguns aparells emetran una radiació perillosa per als nens, que les obres duraran una eternitat amb les subsegüents molèsties per al centre... Es conclou que tot això podria derivar en el tancament del centre per falta de matrícula. Jo crec que argumentar amb hipèrboles no és seriós. El consultori auxiliar —em sembla que tècnicament es denomina Consultori Mèdic Xàtiva II— serà una dotació xicoteta. Planta baixa i primer pis. La radiació seria perjudicial per a tothom, amb independència de l'emplaçament del centre sanitari. No crec, per tant, que n'hi haja. Quant a les molèsties de l'obra, ¿és això un argument? Jo trobe més interessant parlar d'altre assumpte, el de la qualitat educativa. La matrícula del CEI és molt baixa. Ha perdut una unitat de quatre anys. Planava, per tant, la supressió d'una plaça docent.

En canvi, altres centres públics tenen una gran demanda. (L'Attilio Bruschetti, posem per cas, aplica en les unitats d'infantil un mètode semblant al Maria Montessori.) El CEI Teresa Coloma ha conservat sis unitats gràcies a la creació de l'aula per a nens de dos anys. Hi ha almenys una meitat de mestres que participa tots els anys al concurs de trasllats, perquè voldria anar-se'n a altres centres educatius de la ciutat. Convindria reflexionar sobre tot açò. De moment, s'han salvat els mobles, però la matrícula del Teresa Coloma continua sent la més baixa de tota Xàtiva. En fi, tornem als pros i els contres. Alguns veïns veuen amb bons ulls que es construïsca el consultori mèdic al cantó d'Àngel Lacalle amb passeig del Ferrocarril. Diuen que donaria vida a la zona. L'àrea compresa entre Acadèmic Maravall, Germanies, Azorín i l'esmentat passeig té poquíssim comerç de barri. No hi solen prosperar negocis menuts; han baixat la persiana una fruiteria, un forn... A més a més, la gent vol serveis sanitaris de proximitat. Construir el consultori a les zones de l'Agència d'Extensió Agrària o l'Escola Oficial d'Idiomes allunyaria molt la dotació.

XU proposa una alternativa, el solar de l'antic cinema Terraza Alameda. Ara bé, aquest solar és de propietat privada. Per la sua banda, l'equip de govern dóna les seues raons: el CEI no utilitza tota la superfície del seu pati; la parcel·la afectada no està cedida —per un error administratiu comès als anys vuitanta—; part de la mateixa és un clos de gespa del passeig del Ferrocarril; el pati de l'escoleta només experimentaria una reducció de 60 m². (En tot cas, no hauríem d'oblidar que el domini públic no és meu, ni teu, ni seu, sinó de tots.) Conclusió: està servida una bonica polèmica. M'entren ganes de fer també alguna aportació. Si es construeix un centre sanitari de proximitat, ningú no necessitaria agarrar cotxe per a traslladar-s'hi. Sols les persones molt majors o amb la mobilitat disminuïda podrien ser l'excepció a la regla. Segons el meu parer, allò que cal fer, deixant de banda interessos corporatius o electorals, és posar les raons de cada part en cada plat de la balança i veure quines pesen més. ¿Solucionada la polèmica? ¡Ni de bon tros!

(publicat a Levante-EMV, l'01/02/2020)

dissabte, 18 de gener de 2020

Acaben 145 anys d'història

La Congregació de les Germanetes dels Ancians Desemparats vol tancar la llar de Sant Antoni. ¿Per què? ¡Ves a saber! Circulen fa dies versions distintes del motiu. Potser, si ajuntem totes les explicacions que s'han donat —és possible fins i tot que se'n donen encara més—, tindrem un relat que s'ajuste prou a la realitat. Dies enrere, el senyor abat de Xàtiva, durant una entrevista que li feren en una ràdio local, va dir que Xàtiva hauria de reflexionar; les monges de diverses congregacions (les clarisses, les germanes dels ancians) abandonen la nostra ciutat. «¿Per què serà?», es preguntava el titular de la Col·legiata. Aquesta pregunta de l'examen és fàcil. Com més va, menys vocacions religioses hi ha. El fenomen s'estèn per la pell de brau. Molts convents i monestirs sobreviuen gràcies a la importació de monges del tercer món, de Sud-Amèrica, de l'Índia... Si no fos per aquest pla B, moltes més cases religioses ja haurien tancat les portes. Ara mateix sembla que els moviments ultracatòlics són l'únic viver de vocacions. Tenim exemples de monestirs recuperats gràcies a aquests moviments —la Trinitat de València, posem per cas.

Ara bé, qui ha de reflexionar sobre la manca de vocacions religioses és la Santa Mare Església, no Xàtiva. Jo, per exemple, no he de fer cap reflexió; el tema no és de la meua incumbència. Això afectarà, en tot cas, els catòlics. Sembla que el senyor abat ha fet altra observació als seus feligresos. Les monges pleguen per culpa dels sindicats. Preguntat sobre això, ha contestat que els periodistes són uns mentiders. Podem fer suposicions. ¿Serà que l'asil del carrer Caputxins no compleix la normativa sobre accessibilitat? ¿Serà que part del seu personal està en situació irregular amb la coartada del voluntariat? Una pregunta més: ¿algú haurà acudit als sindicats per a informar-se dels seus drets? Segons siga la resposta a aquests interrogants, estaríem davant de tot un clàssic. Es tira la culpa d'una irregularitat a qui la denúncia, però no a qui incompleix la norma. En qualsevol cas, l'explicació oficial, escassesa de monges, és inapel·lable; avui, la vida conventual atrau poca gent. Una residència no pot ser atesa per set religioses. ¿Solució? Només n'hi ha una: imitar els col·legis concertats de l'Església, contractar personal laboral laic.

Això es pot fer de dues maneres: cobrant el cost real de la plaça de resident o concertant places amb la Generalitat. Altrament, el centre no sobreviurà. Ara bé, la primera opció exclouria de l'atenció persones velles amb escàs poder adquisitiu. La residència esdevindria un establiment sols per a rics, traint així els principis d'una congregació que diu atendre ancians desemparats. ¿S'havia intentat la via del concert? No; la Llar de Sant Antoni no compleix els requisits exigits per a formar part de la xarxa pública. (De fet, les monges diuen que adaptar el centre els resulta inviable econòmicament.) A més, estar concertat implica donar plaça respectant l'ordre de la llista pública de peticionaris. Sense concert, la residència pot admetre, però, qui vulga. ¿Com es finança, llavors, el centre? Els interns donen tota la seua pensió, més alta uns, més baixa altres. (Imagine que alguns hi estaran acollits per caritat.) I ningú no rep ajudes a la dependència. Això de pagar cadascú segons la seua capacitat semblarà molt "comunista", però la realitat és altra.

S'ha funcionat en bona mesura d'acord amb postulats del segle XIX. L'asil fou creat fa més de 145 anys. Recorde l'òbol periòdic que donava mon pare a les mongetes. El centre també compta amb l'acció solidària de voluntariat. Però, clar, vivim en el segle XXI. Ara, la caritat ha d'estar subordinada al dret de rebre una atenció pública adequada. Un establiment que atén gent major ha d'oferir serveis estàndards, cosa que no és incompatible amb la solidaritat, amb les donacions que puguen millorar els serveis mínims exigibles. Les llars per a la tercera edat haurien de tenir almenys metge, infermers, fisioterapeuta, treballador social i personal auxiliar suficient. En fi, a ningú no pot agradar que les monges abandonen l'asil. Fan un treball abnegat per vocació. Cal agrair llur dedicació a persones sovint desvalgudes. Qui tinga pares majors sabrà com són de desagradables certes tasques. Llàstima que uns criteris de funcionament poc actualitzats puguen deixar en situació de desempar, ves per on, seixanta-nou residents i una vintena de treballadors.

(publicat a Levante-EMV, el 18/01/2020)

dijous, 9 de gener de 2020

Col·lecció Mariano Moret

dimarts, 7 de gener de 2020

La veritat

Em fa l'efecte que alguns partits no han dit la veritat a l'hora d'explicar el seu vot durant el debat d'investidura. Em referisc concretament al PP, la CUP i Junts per Catalunya. Els peperos s'han fet un fart de dir que Pedro Sánchez ha pactat amb aquells que volen destruir la unitat d'Espanya i, referint-se a Bildu, amb gent que és hereva d'ETA i no ha condemnat la violència de la banda terrorista. La falsia és triple. Bildu és una coalició formada per Eusko Alkartasuna (partit fundat per l'antic lehendakari Carlos Garaikoetxea), Alternatiba (grup procedent d'Esquerra Unida-Verds), les agrupacions Herritarron Garaia i Araba Bai, i persones independents abertzales. Bildu no és, per tant, hereva d'ETA. De fet, Oskar Matute, líder d'Alternatiba i diputat a les Corts Generals, milità en grups d'insubmissió al servei militar i en el moviment pacifista Elkarri. Diumenge, Matute i els seus companys de grup parlamentari hagueren d'escoltar com la dreta els llançava l'insult d'assassins. Segona mentida del PP: Bildu ja ha condemnat la violència d'ETA. (En canvi, no consta que PP o Vox hagen condemnat ni la repressió ni els assassinats perpetrats per la dictadura franquista.)

Tercera mentida: fins ara, el PP mai no havia trobat inconvenients els pactes, en diferents escenaris, amb els grups independentistes. ¿Quin és, per tant, el veritable motiu de la seua còlera contra el nou govern de coalició? Que hi participa Unidas Podemos. Als components del Deep State, als mitjans informatius de la caverna, als grans poders fàctics econòmics i institucionals (l'Ibex, bona part de la judicatura, l'Església...) els aterreix la presència de Pablo Iglesias i els seus en el nou govern. Aquest és el veritable motiu de l'espectacle que ha muntat la dreta aquests dies al Congrés dels Diputats. Fins ara, el PSOE mai no havia suposat un perill per al sistema. Ara, les coses podrien canviar. Per això, la dreta va a combatre el nou govern des del minut zero. Intentarà enderrocar-lo. Ja s'han sentit crides gens dissimulades al cop d'estat, a la intervenció militar, a les accions judicials contra un president que no ha tingut temps ni de fer pública la llista dels seus ministres. Trifulgues com les muntades per la dreta durant el debat d'investidura remeten als llibres d'història, a les esbroncades de la dreta parlamentària durant la Segona República.

Tenim també el vot negatiu dels diputats de la CUP i Junts per Catalunya a la investidura del candidat socialista. ¿Per quines raons? Perquè no volien facilitar la investidura de cap candidat si no s’obria abans una ronda de negociacions sobre el dret d'autodeterminació i l’amnistia als presos polítics i als exiliats, perquè temien perdre capacitat de pressió quan el govern central ja estigués constituït, perquè desconfien de la paraula dels socialistes i perquè creuen que només s'aconseguirà la independència de manera unilateral. Per tant, han votat "no" a la investidura, com PP, Vox i C's. «És que els socialistes no són de confiança», diuen. ¡Evident! El PSOE està acostumat a posar un ciri a l'arcàngel Sant Gabriel i un altre al diable. A les files socialistes militen molts nacionalistes espanyols de soca-rel. Ja ho crec. Ara bé, per als no catalans, la perspectiva d'un govern d'ultradreta era terrible. Jo simpatitze totalment amb el moviment sobiranista català, però pensar que el vot de formacions independentistes podria haver afavorit unes terceres eleccions i el triomf de la dreta em deixa noquejat. Els valencians haguérem patit les conseqüències.

Si no es volia votar a favor de Sánchez, però tampoc no es volia afavorir l'extrema dreta, sempre es podia haver optat per l'abstenció. Al cap i a la fi, el nou govern de coalició no disposarà d'una majoria parlamentària que garantisca la seua estabilitat. Gabriel Rufián ho va recordar: «Sense mesa de diàleg, no hi haurà legislatura.» I és que no s'acaba de dir tota la veritat. Les raons de la CUP i JuntsxCat per a rebutjar Sánchez es poden resumir en una sola: com pitjor, millor. Ambdues formacions afirmen que PSOE i PP reprimeixen els catalans exactament igual, cosa que jo no negaré. Els de Puigdemont i la Candidatura d'Unitat Popular suposen que un govern salvatge de la dreta afavoriria la revolta majoritària dels catalans. No oblidem tampoc la lluita pel triomf en les pròximes eleccions autonòmiques catalanes. Ningú no vol quedar com botifler. Ni als uns ni als altres els preocupava, per tant, facilitar un tamayazo a la investidura de Sánchez. Al final, la ultradreta espanyola i part de l'independentisme han votat el mateix. ¡Quines coses! Cadascú és lliure de pensar com vulga, però jo respire alleujat. Les maquinacions de la dreta no han reeixit. ¡De moment!

dissabte, 4 de gener de 2020

Leonardo, Sant Vicent i la Lluna

Tots els anys se solen rememorar diferents fets de transcendència històrica o cultural. L'any que finí dimarts passat ha estat ben pròdig de remembrances. Es commemorà, per exemple, el 75 aniversari del traspàs de Vasili Vasílievich Kandinski. Generalment se sol admetre que aquest pintor d'origen rus fou l'iniciador de l'informalisme. En realitat, ja hi havia hagut abans d'ell precursors de l'abstracció —l'artista sueca Hilma Af Klint, posem per cas, la mort de la qual també s'esdevingué fa 75 anys. Kandinski conreà l'abstracció lírica, que derivaria més tard en l'expressionisme abstracte, corrent nord-americà que rebria denominacions diverses (American Type Painting, Action Painting, Drip Painting...). Vasili Kandinski havia començat a estudiar pintura als 30 anys. En 1896, es va establir a Munic. Es formà a l'Acadèmia de Belles Arts de la ciutat bàvara. Després d'una nova estada a Rússia, tornaria a Alemanya i exerciria la docència a la Bauhaus. Amb l'ascens del nazisme, Kandinski marxà a França on acabaria els seus dies. I és una casualitat que la Bauhaus també haja celebrat en 2019 el centenari de la seua fundació.

L'Staatliche Bauhaus (Casa d'Arquitectura Estatal) fou l'escola fundada a Weimar el 1919 per Walter Gropius. La Bauhaus renovà profundament l'arquitectura i les arts aplicades. Hi donaren classe docents molt prestigiosos. En 1933, fou tancada pels nazis, que la consideraven un focus d'"art degenerat". Molts dels seus professors s'exiliaren als Estats Units. Pel que fa als artistes, l'efemèride més transcendent que s'ha commemorat en 2019 és, però, el traspàs de Leonardo da Vinci fa 500 anys. Durant 1502 i 1503, l'homo universalis, el gran humanista del Renaixement italià que dominava totes les disciplines artístiques i científiques, va treballar al servei de Cèsar Borja, fill del papa Alexandre VI. Leonardo fou nomenat capità i enginyer general. Es dedicà a inspeccionar les fortaleses dels territoris conquerits per Cèsar a les Marques i l'Emília Romanya. També dissenyà diferents sistemes defensius per a les tropes del Borja. Es conserven alguns quaderns de Leonardo amb múltiples observacions, croquis i relació de les obres que consultà a les biblioteques de les ciutats que va visitar. I si parlem dels Borja, hem de recordar Lucrècia.


La filla del papa i Leonardo moriren el mateix any, 1519. L'Ajuntament de Xàtiva i l'Associació d'Amics de la Costera han commemorat el quint centenari del traspàs de Lucrècia Borja amb dos concerts de música renaixentista a càrrec de Capella de Ministrers, el grup de música antiga que dirigeix Carles Magraner, i un cicle de conferències. La nombrosa assistència de públic als actes palesa que l'interès de socarrats i socarrades pel llinatge xativí més universal no decau. No voldria deixar de destacar altre fet que vincula indirectament la nostra ciutat amb Leonardo da Vinci. Durant l'any passat, Mariano Moret, un gran col·leccionista valencià de gravats antics ha adquirit un xicotet però singular conjunt, únic al nostre país, d'estampes derivades de dibuixos de Leonardo. Ara mateix, el conjunt s'exposa al Museu de Belles Arts de València amb el títol de Teste Grottesche, aiguaforts sobre els caps grotescos de Leonardo da Vinci a la Col·lecció Mariano Moret. Ja fa dos anys, el senyor Moret féu una oferta temptadora a Xàtiva. Cedia en dipòsit la seua col·lecció de gravats si la ciutat aportava un edifici adequat per a instal·lar-la.

En 2019 també s'han commemorat el sisè centenari de la mort de Vicent Ferrer i el quint de l'inici de la primera volta al món. El frare dominicà, ple de llums i ombres, ha estat escassament recordat a Xàtiva. Segons la tradició, el xiquet Alfons de Borja acudí amb sa mare a escoltar un sermó del predicador en la nostra ciutat. Aquest mirà el menut i digué: «Seràs papa i m'elevaràs als altars.» Durant la guerra civil, moltes imatges religioses sucumbien, però les de Sant Vicent es mantenien miraculosament als altars. Hom conta que els membres dels escamots anarquistes, quan trobaven una figura del sant, només la mutilaven. En comptes de cremar-la, li tallaven el dit i deien riallers, enlairant el puny tancat: «¡Este és dels nostres!» Ara, els xativins semblem estar a la lluna en matèria vicentina —i en altres assumptes. Per cert, que també s'han commemorat els 50 anys de l'arribada de l'home a la Lluna; en 1969, la missió Apol·lo 11 portà Neil Armstrong fins al nostre satèl·lit.

(publicat a Levante-EMV, el 04/01/2020)

divendres, 3 de gener de 2020

L'Infans Romanus

Pel febrer de 1498 es descobrí un afer amorós de Lucrècia Borja. Un cambrer del papa, un cubiculari, anomenat Pere Caldes o Calderón, dit Perotto, n'era l'encarregat de trametre notícies entre el papa i Lucrècia, tancada al monestir de San Sisto. Perotto era jove i eixerit; Lucrècia només tenia 17 anys. Sembla que van tenir relacions amb l'ajuda d'una donzella, Pantasilea. A conseqüència d'aquesta relació, nasqué un fill. El papa va reconéixer el nascut, Joan, dit Infans Romanus, més que res per donar-li al xiquet uns cognoms i uns drets a l'herència familiar, i preservar Lucrècia per a futurs matrimonis. Els cadàvers de Perotto i Pantasilea van aparèixer en el Tíber.