dissabte, 8 de desembre de 2018

L'etern retorn

Ja està a punt d'acabar l'any. En 2018 s'han commemorat diferents fites. Jo en remarcaria dues: els moviments revolucionaris europeus del 68 i l'aprovació de la Constitució espanyola del 78. Entre el 5 de gener i el 20 d'agost de 1968, es van succeir a l'antiga Txecoslovàquia diversos fets el punt àlgid dels quals fou l'anomenada Primavera de Praga, un breu període de liberalització política iniciat amb l'elecció del reformista Alexander Dubček com a primer secretari del Partit Comunista de la república centreeuropea. La invasió del país pels exèrcits de la Unió Soviètica i altres membres del Pacte de Varsòvia posà punt i final a les reformes. Encara eren temps de Guerra Freda. Dubček volia impulsar mesures que conduïren a un socialisme amb rostre humà: legalització de partits i sindicats, consentiment de la llibertat d'expressió, reconeixement del dret de vaga. Tot açò no era acceptable per als soviètics. Com que la via de la persuasió no dissuadí Dubček i els seus, 500.000 soldats del Pacte de Varsòvia ocuparen el país. Els txecoslovacs hi oposaren la resistència pacífica. Una invasió prevista per a pocs dies s'allargaria mesos.

Jo, que tenia 16 anys quan s'esdevingué aquest episodi, recorde, bé que boirosament, les imatges dels telediaris en blanc i negre. L'altre moviment revolucionari de 1968 fou el maig francès. Tot havia començat en març, amb una protesta dels estudiants de Nanterre contra la guerra de Vietnam. La detenció d'un universitari esperonà la revolta. Els joves exigien el canvi de les normes internes de la universitat. En les residències —posem per cas— estava prohibit que xics i xiques visitaren habitacions d'estudiants del sexe oposat. En maig, protestes i vagues es generalitzaren en nombroses universitats i liceus de París. Charles de Gaulle volgué trepitjar el moviment amb càrregues policials, cosa que suscità batalles campals entre els universitaris i els escamots antidisturbis. Es convocà una vaga general d'estudiants a la qual es van adherir milions de treballadors, que reclamaven millores en les seues condicions laborals. De Gaulle, tement una guerra civil o una revolució, dissolgué el parlament i convocà eleccions anticipades.

La situació revolucionària finí tan ràpid com havia començat. Els treballadors, després d'haver aconseguit importants millores salarials, tornaren a la seua feina a petició del Partit Comunista i la CGT, sindicat d'esquerres. Els gaullistes obtingueren a les eleccions un triomf aclaparador. El sistema no canvià, però s'iniciaren moltes transformacions socials: la joventut esdevingué nou subjecte històric; esclatà la revolució sexual i sorgiren legislacions que liberalitzaven el divorci i l'avortament; els valors del patriarcat entraren en crisi; millorà l'ensenyament; augmentaren els salaris; es generalitzà el rebuig a l'autoritarisme. També hi hagué conats revolucionaris a Mèxic i, reprimits ràpidament per la dictadura, a casa nostra. Mentre els joves francesos llançaven llurs eslògans —"Prohibit prohibir", "Siguem realistes, demanem l'impossible", "Eleccions, parany per a idiotes", "Sóc marxista, tendència Groucho"—, alguns amics meus i jo jugàvem partides en uns futbolins de l'Albereda i escoltàvem discos dels Brincos, els Mustang o els Beatles. En aquella època, l'ajuntament franquista de Xàtiva estava presidit per l'alcalde Eugenio Blasco Guinart.

Anys després, jo acabaria copsant la significació dels fets esdevinguts en 1968. I hauria d'arribar la mort del dictador i la proclamació de la Constitució —que celebra el quaranta aniversari entre peticions de reforma— per a poder gaudir de les llibertats reclamades pels joves francesos en la dècada dels seixanta. Dons bé, ara, perplex, hom assisteix al retorn de l'autoritarisme i les idees reaccionàries: centralització política, retalls a les llibertats d'expressió i reunió, odi a minories i estrangers, derogació de la llei contra la violència de gènere... No voldria banalitzar el feixisme, però el cas és que tres grups de la dreta espanyola es barallen per ocupar la franja més extrema del seu espai polític. I la baralla, atès el resultat de les eleccions andaluses, no sembla passar-los factura. Per la seua banda, l'esquerra, trencat el pacte socialdemòcrata que havia donat com a fruit l'estat del benestar, ja no connecta amb els desfavorits. ¿Conseqüència? ¡L'etern retorn del feixisme! Ha succeït en Andalusia. En maig, podria esdevenir-se a Xàtiva i tot el País Valencià.

(publicat a Levante-EMV, el 08/12/2018)

dilluns, 3 de desembre de 2018

Alexandre VI, un papa renaixentista

Alexandre VI protegí l'«Acadèmia Romana», dirigida per Pomponio Leto, un niu de neopagans que celebraven més els déus grecoromans que les festivitats cristianes, i reorganitzà la Sapienza, la Universitat de Roma, dotant-la d'edifici. Promulgà les butles que elevaven l'Estudi General de València a la categoria de veritable universitat. El papa també promogué la construcció de nombrosos edificis i la realització d'obres urbanístiques: la cancelleria vella, l'ampliació del Vaticà (la torre, el cortile i els apartaments Borja), el castell de Cività Castellana, la Via Alexandrina (per a celebrar el jubileu de 1500), el tempietto de Bramant... Potser, Miquel Àngel va realitzar la «Pietà» sota els auspicis d'Alexandre VI (alguns han cregut veure el rostre de Vanozza en la Mare de Déu i el duc de Gandia mort en la figura de Crist). L'obra més emblemàtica, però, fou la remodelació de l'antiga Mola Adrianea, el castell de Sant'Angelo. La fortalesa deu el seu nom al papa Sant Gregori Magne, que a finals del segle VI, en haver-se declarat la pesta, organitzà una processó de pregària. En passar per davant la mola, el sant veié un àngel que embeinava l'espasa. De seguida, s'acabà l'epidèmia. El papa féu col·locar un àngel en la part més alta de l'antic mausoleu romà.


Pintura al fresc de Bernardino di Betto, Pinturicchio, als apartaments Borja del Vaticà (detall)

dissabte, 24 de novembre de 2018

¡D'excursió al castell!

Del 16 al 19 d'octubre se celebrà al convent de Sant Domènec la tercera edició dels congressos 'Xàtiva: història, cultura i identitat'. El títol era, en aquesta ocasió, 'Castells en l'aire. Els castells en la història i la ficció'. Com és natural, una gran part de ponències i comunicacions girà al voltant del castell de Xàtiva. Molts dissertants estaven d'acord en un punt: el nostre alcàsser és l'element més emblemàtic de la ciutat. Tots els nostres governs locals, els anteriors i l'actual, semblen haver compartit la idea. La conseqüència és descoratjadora; es compten els milers d'entrades al castell i s'exhibeixen les xifres de visitants com un èxit. Vaig a repetir allò que ja s'ha dit en altres ocasions. Si arriben a Xàtiva a les deu del matí, pugen al castell, baixen, dinen i marxen de la ciutat a les sis de la vesprada, aquests visitants no són turistes, són excursionistes. La seua aportació a l'economia local és ben minsa. Xàtiva té altres elements emblemàtics, materials i immaterials. El castell és, això sí, peça imprescindible de cara a elaborar un producte turístic amb atractiu. Però cal incloure més recursos dins l'oferta per tal d'aconseguir turistes de debò.

D'altra banda, per a ser un veritable recurs, l'alcàsser xativí hauria d'estar en millors condicions d'ús. Durant el congrés, es debateren qüestions molt interessants. Julián Esteban Chapapría, que intervingué en la sessió inaugural, plantejà aquesta pregunta: «¿El caràcter simbòlic d'una ruïna és compatible amb la seua restauració?» En Europa hi ha dos corrents d'opinió sobre això: a França, des del segle XIX, els restauradors solen ser partidaris de refer els monuments —l'obra d'Eugène Viollet-le-Duc n'és un cas paradigmàtic—; al Regne Unit, en canvi, les restes d'antics edificis destruïts es consoliden i es transformen en ruïnes romàntiques. (La polèmica dels anys noranta suscitada per la restauració del teatre romà de Sagunt tenia aquest rerefons.) L'arquitecte Vicent Torregrosa es mostrà partidari, quan presentà la seua ponència, de refer parts del castell. De fet, ja n'ha refet moltes: panys de les muralles, algunes torres —la del Sol, posem per cas. En realitat, el castell sempre ha estat sotmès a obres de restauració. Els murs de tàpia ho permeten. La magnífica ponència del professor Juan Vicente García Marsilla ho va deixar molt clar.

La tàpia formigonada, barreja d'aigua, arena, terra i calç trepitjada i compactada en encofrats, es deteriora molt ràpidament quan perd la capa exterior de calç. En diverses èpoques històriques, el castell xativí patí desperfectes. Només solia ser reparat quan hi havia perill de guerra. En 1410, l'interregne provocat per la mort del rei Martí, aconsellà de restaurar les fortaleses del país. El batle general de València ordenà a les viles de reialenc que realitzaren les tasques més urgents. A l'Arxiu del Regne es conserven molts quaderns de comptes de les obreś que es van enllestir als castells valencians durant els segles XIV i XV. En 1410, a Xàtiva, es començà pels indrets dels castells major i menor en què «a peu pla podien entrar en los dits castells», ço és, per zones en què pràcticament havien desaparegut els murs. També es decidí d'enderrocar els panys en pitjor estat i alçar-los de nou des de la roca mare (cosa no massa diferent del que fa l'arquitecte Torregrosa actualment). Es coneixen els materials que van caldre, els seus preus, la mà d'obra que es va contractar, els salaris pagats i el temps que duraren totes les obres de reparació.

Al congrés també sorgí altre assumpte discutible. ¿Demolim les parts neogòtiques de l'acròpoli xativina? A principis del segle XX, el nostre castell fou possessió dels Casesnoves, de Bernardo Gómez i de Gregorio Molina. Bernardo Gómez Igual, senador i propietari dels magatzems El Siglo Valenciano, reformà en estil neogòtic l'antiga residència dels Casesnoves, construïda a la zona central del conjunt. Vicent Torregrosa es mostrà partidari de l'enderroc. Cal recordar que l'arquitecte eliminà els elements barrocs que tapaven la nau gòtica de Sant Pere i coronaven el seu campanar. Diverses generacions de xativins coneixen el castell tal com el veiem ara. Podem imaginar la reacció de molts si es demolís l'exin castillos. En qualsevol cas, convertir el castell en un recurs cultural i turístic exigiria reflexionar sobre els seus usos, decidir quin contingut ha de tenir, redactar el pla director, determinar com s'ha de gestionar el monument, invertir diners en obres urgents de consolidació i restauració. En l’entretant, ¡comptem excursionistes!

(publicat a Levante-EMV, el 24/11/2018)

dimecres, 14 de novembre de 2018

Foc de palla

El lector dels meus articles haurà advertit que procure diversificar els temes que aborde. Evitar la reiteració és un principi bàsic. Els meus texts perdrien interès si tractaren d'un únic assumpte. «Sempre escriu el mateix», dirien molts lectors. De vegades, però, cal fer excepcions a la regla general. L'actualitat mana. Avui, per exemple, aborde novament el tema sanitari. Com ja sabran, l'alcalde de Xàtiva i la regidora de Sanitat es van entrevistar amb la consellera Barceló el passat 26 d'octubre. El descontent dels metges del Lluís Alcanyís era la causa immediata de la trobada. Dies abans, els caps de servei s'havien reunit i havien redactat un escrit de protesta per les males condicions en què es troba l'hospital comarcal. Van remetre còpies a l'alcaldia, a la gerència del departament i a conselleria. Davant la consellera, Sunyer fou contundent: «Açò porta camí de convertir-se en tema de campanya electoral.» En tornar a Xàtiva, alcalde i regidora afirmaren que Ana Barceló s'havia compromès a visitar la nostra ciutat en data indeterminada —«després del pont de Tots Sants», digué off the record una de les persones participants en l'entrevista.

El passat dia 7, de bon matí, la gerent del Departament de Salut Xàtiva-Ontinyent —que també havia estat present en la reunió del dia 26— convocà els caps de servei del Lluís Alcanyís per a informar-los d'allò que s'havia tractat amb la consellera. Avisà que Ana Barceló no tenia previst de venir imminentment a Xàtiva. La indignació dels convocats no admetia dubtes. (Potser ja sabien que la responsable de la sanitat valenciana anava a visitar l'endemà l'hospital de Gandia.) Pel que es veu, els caps de servei van demanar a la gerent que gestionés una visita immediata de la consellera. Altrament, ells mateixos li demanarien una entrevista. Si no eren atesos, farien saber als mitjans de comunicació el seu descontent. Per altra banda, la gerent deixà entreveure que havia rebut una reprimenda de la seua superior per anunciar a so de bombo i platerets unes inversions en la sanitat comarcal que finalment no van a ser realitzades. En fi, tot aquest enorme embolic demostra que no hi ha massa sintonia entre l'equip directiu del departament i el personal facultatiu del Lluís Alcanyís. Però també qüestiona la paraula d'alguns polítics.

La vinguda de la consellera per a estudiar in situ els problemes de l'hospital i tot el departament, anunciada per alcalde i regidora, està enlaire. Per tant, hauran de donar explicacions a l'altre soci de govern. A mitjan octubre, Xàtiva Unida —marca local d'EUPV— comunicà que anava a presentar al ple del dia 27 una moció en què s'exigia a conselleria més recursos per a la sanitat local. PSOE i Compromís demanaren el text, per a estudiar si el subscrivien. Sense atendre la petició, Miquel Lorente envià la moció a diversos mitjans, que van conèixer el contingut abans que els socis de tripartit. En PSOE i Compromís es van prendre molt malament la mostra de deslleialtat. Es concertà, al marge de Xàtiva Unida, l'esmentada trobada de Cerdà i Sunyer amb Ana Barceló, que volia saber què passa a Xàtiva. Però els aclariments sobre l'entrevista donats pels edils difereixen d'allò dit per la gerent davant els caps de servei. ¿Qui diu veritat? No sé. Tornem, però, a la moció de Xàtiva Unida. Socialistes i nacionalistes van preparar una esmena.

S'hi deia que no calia exigir res a conselleria; la seua titular s'havia compromès a visitar la ciutat i a estudiar, després de comprovar la situació, un pla de millora en què s'inclouria més inversió per al Lluís Alcanyís. Dissabte 27, se celebrà el plenari municipal. Quan havia de debatre's la moció, PSOE i Compromís presentaren l'esmena que ja tenien redactada. Fou aprovada amb 16 vots a favor (de PSOE, PP, Compromís i C's) i 5 en contra (de Xàtiva Unida). La moció, amb l'esmena incorporada, s'aprovà amb 16 vots a favor i 5 abstencions. En realitat, ignorem quines quantitats destinades a la sanitat local es consignaran als pressuposts de 2019, que encara no estan ni aprovats. En tot cas, els 150.000 euros de què s'ha parlat, destinats al nou centre de salut, s'invertiran en la redacció del projecte. Per tant, el centre tardarà anys en ser una realitat. Res no s'ha dit de l'hospital de dia del Lluís Alcanyís. Hom podria sospitar que les promeses de conselleria són foc de palla. Conclusió: la renovació de l'hospital Lluís Alcanyís se'n va en fum.

(publicat a Levante-EMV, el 14/11/2018)

Blai Bellver

dissabte, 10 de novembre de 2018

¿Deriva cap al no-res?

A principis de juny, vaig publicar en aquestes planes una columna que es titulava "La senyora Montón se'n va". Jo pensava que només marxava a Madrid, però hagué d'anar-se'n a sa casa pels motius que tots vostès ja saben. No faré llenya de l'arbre caigut. Recordaré simplement el meu parer sobre l'exconsellera i l'equip que havia nomenat per a gestionar el Departament de Salut Xàtiva-Ontinyent: no semblaven ser capaços d'aturar el declivi progressiu que pateix l'hospital Lluís Alcanyís. Esmentava, posem per cas, el retard que experimentava l'execució del projecte d'hospital de dia, que havia promès la mateixa Carmen Montón en gener de 2017. També me'n feia ressò de les denúncies sindicals per la manca de personal, sobretot mèdic i d'infermeria. La meua no era la primera veu crítica. Tanmateix, ni la gerent ni el seu gabinet de premsa havien contestat abans les censures. M'estranyà, per tant, la reacció a la meua columna. Durant algunes setmanes, la gerent concedí a diversos mitjans locals —periòdics, ràdios— vàries entrevistes. Feia l'efecte que intentava desmentir, una per una, totes les afirmacions del meu article.

¿Es tractava d'una campanya propagandística? Les entrevistes no posaven la senyora Llaudes en cap compromís. ¿Repreguntar? ¡Ha! Li col·locaven les qüestions igual que les boles de billar a Ferran VII. Les seues contestacions eren de manual: l'herència rebuda dels anteriors gestors, les dificultats inesperades que s'havia trobat (que alentien els canvis), la manca d'inversions per part de conselleria en recursos humans i materials... Això no obstant, anunciava unes inversions per a l'any 2018 —algunes ja fetes, segons ella— per valor de 4,5 milions d'euros, que s'havien de dedicar a noves adquisicions d'instrumental i aparells d'absoluta necessitat —i a la substitució dels obsolets—, a la millora d'instal·lacions i a la construcció de noves dependències. Afirmà en vàries ocasions que el projecte de nou hospital de dia al Lluís Alcanyís es licitaria en tres mesos, és a dir, després d'estiu. Doncs, ¡sembla que no! S'acabarà l'any i no s'haurà licitat. Hi ha, però, més males notícies. A finals d'octubre, ens assabentàrem que els hospitals d'Ontinyent i Xàtiva havien derivat en 2017 a la sanitat privada tres vegades més operacions que en 2016.

CCOO denuncià que les inversions al Departament de Salut Xàtiva-Ontinyent estaven aturades per manca de personal. La responsable municipal de Sanitat, Cristina Sunyer, també estava preocupada per la possibilitat que el Lluís Alcanyís deixés de ser centre de referència del nostre departament. L'alcade i ella s'entrevistaren amb la consellera Ana Barceló el passat dia 26. Li van demanar un pla de millores i major dotació econòmica per al Lluís Alcanyís. Jo, per la meua part, com no he vist publicades les licitacions que s'havien promès, he fet números. Resulta que el departament perdrà gran part de les inversions anunciades. Deixarà de percebre tres milions d'euros. En definitiva, durant 2017 i 2018 s'hi hauran invertit "realment" dos milions, un per any. ¡Molt lluny de l'anunciat! La gerent tindrà molta feina per a contrarestar l'allau de crítiques, denúncies i reivindicacions. Les excuses de la directora de Gestió Econòmica (la nova llei de contractes, modificacions en el tractament informàtic de dades i falta de personal en el Servei de Contractació —que ja s'està pal·liant per la gerència—) no aclareixen els temors dels ciutadans.

Un amic meu diu que ens fan passar amb raons. ¿Voldrà la Conselleria de Sanitat Universal i Salut Pública apostar totes les seues cartes per l'Hospital de la Ribera? No m'estranyaria gens. Si la por guia les autoritats (por que els serveis d'un hospital acabat de revertir a la xarxa pública siguen de pitjor qualitat que els dels privats), ho tenim clar. Com ja vaig escriure en l'anterior columna, el Lluís Alcanyís podria esdevenir un centre de malalts crònics i terminals on s'atenguen només afeccions degeneratives i geriàtriques. Altres tractaments i l'activitat quirúrgica anirien a la Vall d'Albaida o la Ribera. De fet, ja en aquests moments, els hospitals del nostre departament no es fan càrrec de pacients crítics necessitats de certes cures. Són enviats directament a l'Hospital de la Ribera on reben tant l'atenció del Servei de Radiodiagnosi —la realització dels TAC, per exemple— com la dels diferents especialistes de planta. ¿Encara som a temps d'evitar aquesta deriva? No sé.

(publicat a Levante-EMV, el 10/11/2018)

Concert a Montesa


dissabte, 27 d’octubre de 2018

Sis-cents aniversari amb escàs ressò

La Generalitat Valenciana compleix sis-cents anys. Pràcticament sols queden dos mesos perquè acabe 2018 i semblava que cap organisme oficial no recordava l'efemèride. Durant el segle XIV van nàixer les antecessores de la institució, les comissions de les Corts que havien de recaptar el donatiu, impost extraordinari sol·licitat pel rei i aprovat pels representants dels estaments del regne. Les comissions es dissolien quan finia la seua comesa. En les Corts Generals de la Corona d'Aragó de 1362, celebrades a Montsó, Pere IV demanà recursos per a finançar la guerra amb Castella. (Aquestes Corts només es reunien si les convocava el rei, normalment quan no tenia més remei, ço és, quan necessitava diners.) S'hi aprovà un impost denominat generalitat, perquè l'havia de pagar tothom. En tres territoris es creà una comissió encarregada d'administrar l'impost, la Diputació del General (Xàtiva tingué representació en la valenciana). Diumenge s'inaugurà al paranimf de la Universitat de València, amb assistència del president Ximo Puig, el congrés internacional 'La veu del regne', que millorarà el coneixement de totes aquelles institucions històriques.

Antoni Furió, que pronuncià la lliçó inaugural, explicà el pacte amb el monarca: «Pere IV hagué de fer concessions perquè li aprovaren les demandes econòmiques. Acceptà que l'impost votat fos recaptat i administrat per les corts mitjançant les seues diputacions. S’obrí així un important capítol en la història política de la Corona d'Aragó, que s'acostava a la via parlamentària pròpia d’Anglaterra, els Països Baixos i altres contrades europees. En 1418, la Generalitat Valenciana esdevingué diputació permanent de les Corts. A Catalunya i els regnes d'Aragó i València eren llurs diputacions i llurs hisendes respectives, convertides en actors polítics, les encarregades de recaptar i gestionar els impostos. (¡Igualet igualet que ara!) La Diputació del General constituïa un contrapès al poder del sobirà.» A partir de 1510, les reformes del sistema d'elecció dels seus representants provocaren l'afebliment de la Generalitat i el declivi del nostre regne. Finalment, en 1709, l'organisme fou eliminat com a conseqüència de la derrota valenciana a la Guerra de Successió i la subsegüent pèrdua dels Furs, derogats mitjançant els Decrets de Nova Planta.

En 1982 es constituí, gràcies a l'Estatut d'Autonomia, una Generalitat que no s'assembla gens a l'homònima d'època foral. Recuperàvem, però, un element de gran càrrega simbòlica. Enguany, el VI centenari de la seua creació s'hauria d'haver celebrat com cal. No és el cas. Finalment, sols les diverses universitats valencianes han pres la iniciativa —amb el patrocini, això sí, de la Generalitat. És indiscutible l'alt nivell acadèmic del congrés que es clausura demà. Han participat investigadors i docents provinents d'institucions dels governs autonòmics, centres de recerca, arxius, museus i universitats de tots els territoris de l'antiga Corona d'Aragó, de la resta de l'Estat i de diversos països estrangers. Les ponències i les comunicacions generaran unes actes de gran interès. (Cal suposar que seran publicades.) També fou magnífic el concert inaugural a càrrec del grup musical Capella de Ministrers. Però un congrés va dirigit sobretot al món acadèmic. Molts hem trobat a faltar iniciatives polítiques, esdeveniments culturals —una gran exposició, posem per cas— i celebracions festives que connectaren amb la sensibilitat popular.

S'ha perdut una magnífica ocasió de fer país. D'altra banda, Xàtiva, segona ciutat del regne en època foral, ha estat absent de la fita acadèmica. Morella ha acollit una sessió del congrés. En Alacant se celebrarà la cloenda. A la nostra ciutat, ¡res! El passat dia 21, l'alcalde de Xàtiva no estava present en la inauguració —el de València, tampoc. (Sospite que només hi acudírem dos xativins, la meua dona i jo.) I calgué esperar l'espectacle de Capella de Ministrers, amb guió i textos d'Alfons Llorenç, per a poder escoltar per fi el nom de la nostra ciutat. (El seu incendi per ordres de Felip V hi fou evocat.) La cantant del grup, Elia Casanova, interpretà una bellíssima versió de Jo vinc d'un silenci, composició de Raimon. Conclusió: el 600 aniversari a penes ha tingut ressò. Sovint sembla que els nostres governants hagen caigut de la figuera i no sàpien per quina mar naveguen. No hi haurà oportunitat de commemorar altre centenari de la Generalitat fins a 2118. Ara bé, encara que la Terra continue girant, jo no el podré celebrar. ¡Veges!

(publicat a Levante-EMV, el 27/10/2018)

dissabte, 13 d’octubre de 2018

Pagant els vidres trencats

A primeries de 2017, em vaig arribar fins a la Ciutat Comtal. M'havien convidat a pronunciar una xerrada a l'Ateneu Barcelonès. (Açò ja ho he contat en altra columna.) Durant el col·loqui posterior, els presents em preguntaren la meua opinió sobre la situació catalana. Mostrí la meua simpatia amb la convocatòria del referèndum, però vaig expressar el meu convenciment que l'Estat mai no permetria la independència de Catalunya. La Constitució de Cadis, fundadora de la nació espanyola, establí que Espanya és una unió indissoluble a perpetuïtat, com el matrimoni catòlic. Des d'aleshores, uns textos quasi sagrats, les diferents constitucions dels segles XIX i XX, han fixat els límits territorials de la nació espanyola i el subjecte de la sobirania nacional, el poble espanyol. Aquesta visió porta a la metàfora del cos i l'amputació. Una nació jurídica amb unió perpètua és concebuda com un cos format per cap, braços, cames... Permetre que part del cos, un braç, vote si desitja segregar-se del tot corpori és impensable. Ja hi hagué prou amb l'amputació de Cuba. (Espanya és, en realitat, un vell imperi al qual li han arrencat parts del seu territori a poc a poc.)

Més tard, en privat, la persona que m'havia convidat, partidària de la independència, em digué que jo tenia raó. Però tornem al col·loqui. Vaig manifestar els meus temors que els valencians pagàrem els vidres trencats d'una hipotètica secessió catalana. «¡Home, no!», em féu molta gent de l'auditori. Per a mi, les coses estan clares: el dèficit fiscal valencià es multiplicaria; perduda la font d'ingressos catalana, quedarien només dos grans finançadors de l'Espanya profunda, les Illes Balears i el País Valencià. Les conseqüències no serien únicament econòmiques, però. La nostra cultura i la nostra llengua, que ja són menystingudes per l'espanyolisme —l'autòcton i el forà— esdevindrien peces a batre. En açò, vaig resultar profètic; que no es repetisca al nostre país un procés com el català és la màxima obsessió dels partits centralistes. Està revifant la caça del "catalanista" que ja es desfermà en altres moments de la nostra història recent. El reviscolament del feixisme és altra seqüela del procés català. Amb l'arribada de la democràcia, molts franquistes, per vergonya, havien guardat la camisa blava al fons de l'armari. Ara s'ha perdut la timidesa.

Ho comprovàrem el 9 d'octubre de 2017. I ho tornàrem a constatar el passat dimarts. Damunt, alguns demòcrates, en comptes de plantar cara a la provocació, van desertar de la manifestació convocada per la Comissió 9 d'Octubre. Ni UGT ni PSPV hi participaren. Adduïren el conflicte català com a excusa. La delegació del govern central tampoc no va impedir que imputats en les agressions de l'any passat convocaren marxes per València amb el mateix recorregut que havia de seguir la tradicional manifestació de l'esquerra. ¿Qui ho entén? Alguns sabíem, en definitiva, que els valencians no anàvem a sortir indemnes de l'estremiment social i polític provocat pels nostres cosins al nord de la Sénia. S'ha proporcionat l'excusa perfecta als involucionistes. I s'alcen poques veus en contra de la violència física i moral. Afortunadament, a Xàtiva no es van produir aldarulls el dia 9. Però es fan paleses actituds i opinions que no conviden a l'optimisme. S'escampen el centralisme i el desig de càstig contra qui discrepe del pensament dominant.

Fa pocs dies, mentre esperava el meu nét a la porta del seu col·legi, vaig escoltar com un avi, que també devia esperar el seu o els seus néts, arengava un grupet de pares i iaios: «Jo sóc andalús, però visc molts anys ací. La meua dona és de Xàtiva i els meus fills també. El refrany diu que el bou no és d'allà on va néixer, sinó d'allà on pot péixer. Però no estic d'acord amb les autonomies. Cal tornar de nou a les cinquanta províncies. Que cadascuna aporte el que toque. I això de Catalunya... El pallasso que tenim de president (referint-se a Pedro Sánchez) no fa res. ¡Puigdemont i els altres a la presó! Si l'han feta, que la paguen. Catalunya forma part d'Espanya.» El trio que l'escoltava no badà boca. Ignore si algú dels tres estaria en desacord amb el garlaire, que no havia tret cap conclusió pràctica del refranyer. Pregunta: ¿D'on sou cavaller? Resposta: De la terra de ma muller, però la identitat d'aquesta terra, el finançament dels seus serveis i el dret dels valencians a l'autogovern m'importen un rave. Heus ací les repercussions del conflicte català.

(publicat a Levante-EMV, el 13/10/2018)

dimecres, 3 d’octubre de 2018

Girolamo Savonarola

El predicador dominicà Savonarola intentà reorganitzar la República de Florència sobre les bases d'un cristianisme radical. Organitzà la crema de nombroses obres d'art renaixentistes, de valuosíssims llibres antics —grecs i romans— o contemporanis —com ara les obres profanes dels grans escriptors Petrarca i Bocaccio—, d'objectes sumptuaris i de tot allò que considerava immoral, lasciu i ofensiu a Déu. Partidari de Carles VIII de França, provocà l'oposició dels seus enemics, els arrabbiati, sostinguts per Alexandre VI. Começà aleshores la crítica del papa, de la seua vida privada i la corrupció de Roma. De moment, Alexandre VI mirà de guanyar-lo amb magnanimitat i fins pensà de fer-lo cardenal. Savonarola obeí el papa Borja, que li prohibí de seguir predicant i dissolgué la congregació del dominicà, però aquest, en ser excomunicat, s'oposà obertament al pontífex. Declarà la invalidesa de l'excomunió (obtinguda subreptíciament pels arrbbiati, ensenyorits de Florència després de la mort de Carles VIII a Nàpols). Declarà nul·la l'elecció d'Alexandre VI i predicà la necessitat d'un concili. El papa perdé la paciència. El frare fou sotmés a dos processos per la senyoria de Florència, que li arrencà amb tortura declaracions de poc valor, i fou declarat heretge i cismàtic en un tercer procés davant dels comissaris apostòlics presidits pel lleidatà Francesc Remolins. Lliurat al braç secular, Savonarola fou penjat en la forca amb dos altres confrares. Les seues despulles, un cop cremades en una foguera, foren escampades pel riu Arno. Hom volgué evitar relíquies i una tomba que pogueren ser venerades pels seus partidaris.