dilluns, 22 d’agost de 2016

Cansanci i empipament

Ja fa vàries setmanes que no escric sobre la situació política espanyola. Em provoca, com a moltes persones, cansanci. Les notícies sobre la formació de govern m'ensopeixen. Millor dit: m'ensopien fins aquest darrer cap de setmana. Ara m'empipen. Em trau de polleguera l'actitud de Mariano Rajoy. Quan apel·la al seny —al sentido común—, em posa dels nervis. Afirma que ha guanyat les eleccions. En realitat, el PP només ha estat votat per dos de cada deu electors. Gràcies als tripijocs de la llei electoral és el partit que compta amb el grup parlamentari més nombrós, però no ha guanyat les eleccions. No les ha guanyades ningú. Mariano Rajoy ho sap perfectament. Des del 26 de juny per la nit, s'ha dedicat a emprenyar la gata, a fer passar el temps amb raons. ¿Terminis? A Pedro Sánchez li'ls exigiren peremptòriament, quan es presentà a la investidura fallida. Però ja sabem que la llei no sol ser igual per a tots; Rajoy s'ha pres el temps que li ha donat la gana. De pas, ha deixat amb un bon pam de nassos la presidenta del Congrés —és ella qui hauria de marcar els terminis del procés d'investidura— i el monarca.

El president en funcions devalua la democràcia espanyola. La gent de la seua corda diu que és una bellíssima persona. Tot indica, però, que és mentider, embrollador i persona deshonesta. Si la política espanyola estigués regida pel seny i els usos democràtics, Rajoy hauria d'haver dimitit fa temps. Encara que faça gala de ponderació, enteniment i seriositat, i apel·le tots els dies al sentit patriòtic, allò ben cert és que podria acabar davant d'un tribunal si deixés de ser president. Necessita conservar el seu aforament per a eludir la banqueta dels acusats. Els papers de Bárcenas fan pensar que ha cobrat sobresous en negre procedents de donacions il·lícites. En qualsevol cas, ha permès el finançament il·legal del seu partit i la corrupció generalitzada de molts companys de files. Ha fracassat en dos comicis consecutius. Té moltes dificultats per a pactar amb altres forces polítiques, perquè ningú no vol tractes amb una persona presumptament corrupta. És més: qui no va pactar res amb cap grup polític, durant la legislatura 2011-2015, està inhabilitat ara per a demanar als altres generositat i sentit d'Estat. Rajoy s'hauria de retirar.

La seua retirada milloraria l'ambient negociador. En molts països del nostre entorn —Regne Unit, posem per cas—, dimitir és pràctica habitual. (Tots podem recordar el cas de Margaret Thatcher o el més recent de David Cameron.) Però Rajoy, en comptes d'anar-se'n a cassa, s'ha llevat de damunt persones, com Ana Pastor o Alfonso Alonso, que podien fer-li ombra. Ni vocació de servei a Espanya, ni mandat dels ciutadans, ni cobles. El "Sobresous" s'adhereix al càrrec, com una llapassa, per pura supervivència personal. Tot açò ja ho sabíem, però Rajoy ho ha brodat els últims dies. S'ha rigut d'Albert Rivera en la seua cara; després de demanar-li temps perquè l'executiva del PP aprovés les sis condicions que exigia Rivera a canvi de negociar un possible recolzament a la investidura de Rajoy, l'òrgan de direcció pepero ni debaté ni refrendà el document de Ciudadanos. Una setmana per a no res. La tàctica dilatòria perseguia dues finalitats: deixar-li clar a Rivera qui mana i propiciar un calendari que obligue a celebrar les terceres eleccions el dia de Nadal, si falla la investidura. Rajoy creu que millorarà els resultats.

Pensa que una investidura fallida el beneficia; els nous comicis no s'hauran pogut evitar per l'obstinació de Pedro Sánchez, que no permet un govern del PP. Ja ha començat la campanya de mentides: «Que la gent haja de votar el dia de Nadal és culpa de Sánchez.» L'objectiu declarat és convertir el líder socialista en un malintencionat responsable del punt mort polític. Quant al pacte anticorrupció que ha firmat el PP per exigència de C's, ¡paper mullat! Una coartada per a justificar el canvi de posició dels de Rivera, que no volen terceres eleccions ni en pintura. Tres de les mesures que figuren al document firmat requereixen reformes constitucionals, impossibles sense l'acord d'altres partits. Exigir que els imputats deixen llurs càrrecs és un brindis al sol; les actes de diputats i regidors no són propietat del partit, sinó de les persones elegides, que poden negar-se a deixar el càrrec. En realitat, tothom dóna per descomptat que les condicions signades no es compliran; és sabut que ni uns ni altres tenen paraula. En fi, Rajoy està convençut que seguirà sent president en qualsevol escenari, tant si Sánchez es torna arrere com si hi ha nous comicis.

Durant les pròximes setmanes, el líder socialista serà assetjat sense miraments —pesos pesants del seu partit s'estan sumant a la campanya de pressions. Ha calgut adaptar un famós eslògan a la nova situació: «La culpa és de Pedro Sánchez.» Mentrestant, el personatge dels sobresous, que portava vuit mesos pensant-se si es presentava al debat d'investidura, pretén quedar com el campió del seny. Podria ser, però, que el xantatge al lider socialista sortís malament. Molta gent s'empipa quan la prenen per imbècil. Rajoy, després de passar uns dies de vacances a Galícia, ha fixat un calendari polític surrealista —mediatitzarà fins i tot, si cal celebrar eleccions el 25 de desembre, el discurs nadalenc del rei. Pretendre que Sánchez en tinga la culpa és ofendre la intel·ligència de les persones. Tanta martingala podria precipitar la formació d'un govern alternatiu d'esquerres. Desallotjar de la Moncloa la banda de corruptes i franquistes camuflats, desitjosos d'avassallar l'oposició, seria una notícia fantàstica. Això sí, encenguem espelmes a Santa Rita, advocada de l'impossible, i preguem-li que Pablo Iglesias mantinga la boca tancada.

dissabte, 20 d’agost de 2016

Canviar de menú

Avui s'acaba la Fira. La festa major xativina sempre és motiu de polèmica entre opinions divergents. Des de primeries d'agost han proliferat les crítiques al programa oficial de la present edició. Sense anar massa lluny, Mar Vicent deixava anar en aquestes planes, dimarts passat, les seues objeccions. Contará con la figura de la Reina, representante por designación cuasi divina de todas las mujeres de esta ciudad que no acaba de entrar en el siglo XXI, escrivia a la seua columna. També ironitzava sobre l'enginyeria comptable per a justificar l'estalvi de despeses, l'escassa participació ciutadana, l'homenatge a Concha Piquer —s'oblidava d'Antonio Molina— i els tallers de mocadors i nusos de corbata. Concloïa que un model diferent de fira, que incorpore renovació i modernitat, no ha arribat encara a casa nostra. Dedicava la part més àcida de la seua reflexió a retraure la manca d'expertesa dels responsables municipals: el actual gobierno, antes oposición, no supo aprovechar sus largos años de travesía del desierto para cerrar el proyecto alternativo. ¿Què volen que els diga? Subscric quasi totes aquestes objeccions a la Fira 2016.

Ara bé, la senyora Vicent queia en una contradicció final. Després d'haver criticat indirectament l'alcalde —Roger Cerdà porta personalment la ponència de Fira—, es lamentava que un regidor —devia referir-se al cap d'EUPV— estiga rebent un correctiu sever i siga atacat des de tots els flancs. Segons la columnista, qui té boca s'equivoca i només qui camina pot ensopegar davant l'esguard maliciós dels qui estan tranquil·lament asseguts. ¡Totalment d'acord! Però aquest raonament s'ha de fer servir en tots els casos. (Que ningú no em toque en tal mentre jo critique en tal altre és contradicció manifesta.) Dies enrere, jo vaig fer una crítica constructiva al regidor de mobilitat. El cap local de Ciudadanos s'hi va adherir en un tres i no res. Coses que passen. La dreta també li copiarà a la senyora Vicent parts de la seua columna. No hem de caure, però, en l'autocensura; perdríem credibilitat davant els lectors si només criticàrem els errors d'uns. Els polítics, encara que siguen de la nostra corda, s'han d'atenir a la dita popular: «Qui no vulga pols que no vaja a l'era.» («Qui no vulga calor que no entre en la cuina», diuen els anglosaxons.)

Però tornem a la Fira. Jo hi he trobat aspectes positius. Continua millorant la qualitat del teatre per a grans i menuts. Sembla que el Premi de Pintura Fira d'Agost ha actualitzat els seus plantejaments (composició del jurat, selecció prèvia, dotació econòmica). Es manté la presència de cançó i música popular interpretades en la nostra llengua. Han actuat Marina Rossell i Mara Aranda, al XXII Festival de la Cançó, i els grups Zoo i Barbaritats, en un festival celebrat anit a la Murta. Ara bé, la nostra festa major no ha experimentat canvis radicals. El programa oficial encara juga a favor de les manifestacions artístiques foranes. Seguim dominats per una cultura de masses en què les expressions específiques de la cultura autòctona tenen escassa participació. El desequilibri és evident al camp de la subcultura juvenil —a la música pop, sobretot. ¿Què hauria de fer un govern municipal democràtic i progressista? Subvertir la situació, donar prioritat a la cultura pròpia en detriment de les alienes. És una qüestió de discriminació positiva.

Ignore si un gran festival amb cantants i músics provinents del nostre àmbit lingüístic donaria una nota distintiva a la Fira o projectaria el nom de la nostra ciutat —el meu amic Xavi Aliaga creu que arribem massa tard. No sé si les disponibilitats pressupostàries permetrien d'organitzar un esdeveniment com aquest. Tanmateix, els trets diferencials solen aportar valor afegit en un món excessivament uniformat. Tampoc no estaria mal dotar de certa especialització altres fites festives o culturals distintes de la Fira —les Nits al Castell, posem per cas. Aquest canvi de rumb només pot ser pilotat per l'equip de govern actual. Ningú no pot esperar que un govern de PP i C's, si la dreta tornés a guanyar les eleccions municipals, recolze la cultura dels valencians. Jo m'empipe quan veig que el castissisme espanyol continua monopolitzant molts apartats de la programació cultural. Ni algunes persones que conec ni jo mateix hem votat a l'esquerra perquè ens servisca els mateixos menús que ja ens cuinava Rus. No volem una fira com la d'Albacete.

(publicat a Levante-EMV, el 20/08/2016)

dijous, 18 d’agost de 2016

Santi Quattro Coronati

Alfons de Borja fou nomenat cardenal de l'Església als 66 anys, amb el títol romà dels Santi Quattro Coronati (Sever, Vitorí, Carpòfor i Severià), amb llicència per a conservar el bisbat de València. El nou cardenal s'establí a Roma. El rei Alfons el Magnànim va pensar que l'antic canceller representaria millor els seus interessos a la cort pontifícia. Mort Eugeni IV, fou elegit papa Nicolau V. Durant el regnat d'aquest pontífex, es va signar la pau de Lodi (1454). El tractat assegurava l'equilibri entre els diversos estats italians: Milà, Florència, Venècia, els estats pontificis i Nàpols. El cardenal Borja portà quatre nebots a Itàlia: Lluís Joan del Milà, Pere del Milà, Pere LLuís de Borja i Roderic de Borja. Pere del Milà, que es va casar amb la napolitana Jacobella Dolce, tingué una filla, Adriana del Milà, que s'hauria de casar amb Ludovico Orsini. El seu fill, Orsino, seria el «peculiar» marit de Giulia Farnese, amiga del futur papa Alexandre VI. Pere Lluís seria destinat a ocupar més endavant importants càrrecs militars. Lluís Joan i Roderic, després d'un breu sojorn, als Santi Quattro Coronati, marxaren a Bolonya per a cursar estudis jurídics.






Basílica dels Santi Quattro Coronati, Roma

diumenge, 14 d’agost de 2016

Mirador


Tate Modern, una gran col·lecció d'art contemporani, punt de cita i mirador cap a la ciutat més cosmopolita del món.

dissabte, 6 d’agost de 2016

Només n’hi ha una

Ahir fou 5 d'agost. Se celebrà, per tant, la festivitat de la Mare de Déu de la Seu. Les diferents circumstàncies que envolten aquesta diada em susciten algunes preguntes. No sóc, ni de bon tros, el primer a fer-se-les. Els llibres d'història assenyalen que l'Assumpció és la patrona de la Col·legiata. En 1248, el bisbe d'Osca Vidal de Canyelles —la seu de València estava vacant— consagrà la mesquita major xativina al culte cristià sota l'advocació de l'Assumpció de Santa Maria. A mitjan segle XVI, Martí de Viciana deia: La capilla principal es so invocacion de la Assumpcion de Nuestra Señora la madre de Dios, de la qual en su dia se celebra muy solemne fiesta. ¿Quina imatge presidia l'església major de Xàtiva? Un amic em féu arribar La patrona de Játiva, obra del canonge i cronista xativí Gonzalo Viñes. Aquest creu que el primer retaule major estigué presidit per una Santa Maria de l'Armada —dita així per ser la protectora de les tropes de Jaume I, no per navegar en la nau capitana dels cristians durant la batalla de Lepant. Quant a la imatge primitiva de la Mare de Déu de la Seu, desapareguda, degué ser esculpida al segle XIV.

Ambdues portaven el Jesuset al braç. No eren, per tant, representacions de l'Assumpta. Algú ha pensat que hi hauria una coronació pintada a la part alta de la capella. Gonzalo Viñes esmenta almenys dos retaules majors desapareguts. El segon fou venut als dominicans de l'Olleria en 1654; se n'havia fet un de nou —que alberga ara la imatge del Natzarè. Les característiques dels retaules desapareguts no adoben, però, la possibilitat d'una coronació de la Verge. D'altra banda, en aquells temps, era més freqüent la seua imatge jacent. Sovintejaren a terres valencianes els llits de la Mare de Déu i unes imatges de la seua dormició —dites popularment "gitadetes"— vinculades al misteri de l'Assumpció. De fet, se'n trobà una a l'Hospital Major de Pobres (que tenia per patrona la Mare de Déu de Xàtiva i acollia la seua confraria). Cap, per tant, altra possibilitat: que la "Gitadeta" de l'Hospital fos traslladada tots els anys, el dia de l'Assumpció, fins a la Col·legiata. En qualsevol cas, el 5 d'agost de 1600, el consell municipal i el capítol col·legial decidiren de traure en processó la imatge dita popularment Mare de Déu de la Seu.

La ciutat patia una terrible epidèmia de pesta. Quan la imatge passava per davant del convent de les clarisses, va inclinar el lliri que sostenia en una mà. Ben aviat, la pesta cessà, motiu pel qual l'advocació popular acabà desplaçant l'oficial. Viñes rebutja dues hipòtesis. Segons la primera, la imatge del segle XIV es venerava en una capella particular. A causa d'un seguit de miracles i revelacions, hom decidí de traslladar-la a l'altar major i convertir-la en titular del temple. L'altra teoria és més recargolada. El 5 d'agost de 1600, la junta administrativa de l'Hospital autoritzà que sortís en processó una Mare de Déu de la Salut que es venerava a l'interior de l'edifici. En cessar la pesta, els xativins i les xativines no van voler que la imatge tornés a l'Hospital. Fou traslladada definitivament a la Col·legiata i se li canvià l'advocació originària per l'actual: la Senyora de l'Altar Major, o de la Seu. Per a Gonzalo Viñes, les coses són més senzilles: des que fou esculpida, la imatge del segle XIV sempre presidí l'altar major de l'església principal de Xàtiva. (La catedral de València també estava presidida per una Mare de Déu de la Seu.)

Tornem a l'any 1600. ¿Per què les rogatives d'agost no es feren el dia de l'Assumpció? Està clar: la festivitat de la Mare de Déu de les Neus recordava un miracle d'aquells que ja no sovintegen, una nevada a Roma en ple mes d'agost. La capacitat miraclera de l'advocació estava contrastada. Després del prodigi de 1600, vindrien altres —com narra el canonge xativí. Finalment, en 1923, el papa Pius XI nomenava patrona "oficial" de Xàtiva la Mare de Déu de la Seu. Des d'aquell any, moltes xativines dugueren els noms de Mari Seu i Nyevetes, en detriment de Sumpció, més tradicional. El bullit de noms i dates naix de la proliferació d'advocacions marianes, que dóna lloc a molta confusió. Els enfadosos d'Endavant, posem per cas, van caure en una enorme embrolla amb aquell cartell en què la Geperudeta i La Moreneta es feien un petò. Jo no els titllaria de profanadors, sinó d'atabalats, o destarotats. ¿Com havia de besar-se a si mateixa la Mare de Déu? «De mare, només n’hi ha una», diu el refrany popular. En fi, encara hi ha Maries de la Seu i de les Neus que celebrarien ahir la seua onomàstica. El meu record per a elles.

(publicat a Levante-EMV, el 06/08/2016)

dimecres, 3 d’agost de 2016

La yenka

Les mostres d'indeterminació del tripartit xativí comencen a preocupar. Ja són diversos els assumptes en què s'ha fet marxa enrere després d'haver pres una decisió. Algú ha dit, amb sorna, que es torna a posar de moda la yenka. En 1965, el duo Johnny and Charlie aconseguí que La yenka, un dels temes del seu primer disc, esdevingués cançó de l'estiu i èxit fulgurant de vendes. Molts recordaran la tornada: Izquierda, izquierda, derecha, derecha, delante, detrás, un, dos, tres. Doncs bé, algunes actuacions dels nostres edils recorden La yenka. Per la repercussió assolida, destaca sobretot un assumpte: la restricció del trànsit rodat pel carrer de l'Àngel, mesura que precedia la posada en marxa d'un pla integral de mobilitat, ben necessari per a pacificar la circulació de vehicles i persones per les vies públiques de la ciutat. Governar és prendre decisions després d'escoltar les opinions del carrer, on sovintegen les contradiccions entre interessos contraposats. Tancar zones urbanes al trànsit rodat sol alçar, al principi, molta oposició.

A la llarga, però, tot el món surt gauanyant; minva la contaminació, milloren la salut i la qualitat de vida dels residents, hi ha més facilitats per a la socialització, els negocis augmenten les vendes, s'afavoreixen l'accessibilitat i la mobilitat de diversos col·lectius (xiquets, majors, visitants), se salvaguarda més eficaçment el patrimoni històric i artístic... En passar un temps, tothom n'està satisfet, com confirmen moltes experiències. Però arrostrar la impopularitat inicial de la mesura exigeix pedagogia i determinació. Açò darrer sembla faltar als nostres edils, que comencen a suscitar el desgrat de sectors gens sospitosos de negar-los un vot de confiança. «Cos a terra, que vénen els nostres», va dir un polític de l'antiga UCD. Les persones partidàries de limitar el trànsit pel nucli històric no acabem d'entendre quina és l'estratègia dels responsables municipals de mobilitat. El carrer de l'Àngel torna a ser transitable pels cotxes —bé que parcialment. Quan encara estàvem sorpresos per la marxa enrere, assistim al·lucinats a la decisió d'asfaltar l'eix Porta de Cocentaina - Trinitat. S'han cobert amb quitrà trams de formigó i enllosat. ¡L'A-3 a l'interior del nucli històric!



Invitació perquè els vehicles córreguen per Sant Pere i l'Àngel. Perill d'aigua a les cases, quan ploga. No entenc res de res. La via enllaça elements patrimonials del màxim interès: el convent de Sant Onofre, l'església de Sant Pere, la font d'Aldomar, la casa natal d'Alexandre VI i el conjunt monumental de la plaça de la Trinitat. És un dels trajectes més importants per ciutat vella. Cal donar facilitats perquè hi puguen camejar els visitants. L'acabat dels paviments hauria de guardar harmonia amb l'entorn. ¿Ha pensat tot açò qui ha ordenat l'asfaltat? ¿Té por d'alguna cosa? ¿Ha oblidat les protestes suscitades per Rus quan ordenà tapar llombardes? Jo no faria cas de reaccions esquerpes, intimidatòries, insultants o mancades de qualsevol raonament lògic. Cal comptar amb elles —i combatre-les, per descomptat. Però el rellotge no para: tic-tac, tic-tac... Quatre anys passen en un sospir i certes mesures s'han de prendre quan el mandat encara no ha arribat al seu equador. Esperar a prendre-les quan estiga a punt de sonar la campana seria temeritat, suïcidi polític. La mesura de restringir el trànsit de vehicles pel nucli històric s'hauria de prendre ja. Tanmateix, els responsables municipals fan dues coses incomprensibles: ballar la yenka i gastar diners inútilment.

(publicat a Levante-EMV, el 03/08/2016)

dijous, 28 de juliol de 2016

Comunicació


De bon matí, practicaven la comunicació. Malgrat la babel urbana, res no els distreia. Llur concentració era màxima.

dimarts, 26 de juliol de 2016

Ascensió social dels Borja

En ser creat caldenal Alfons de Borja, es va produir un gran ascens social del seu llinatge. Els germans de Jofré, Galceran, Joan i Joana, es van casar respectivament amb Isabel de Montcada, Francina de Tous i Bartomeu Serra. Altre germà, Roderic, arribà a ser bisbe de la Seu d'Urgell i Barcelona. Quant a les germanes d'Alfons, Caterina i Joana, maridaren amb Joan del Milà i Mateu Martí, respectivament. Caterina tindria un fill, Lluís Joan del Milà i Borja, que marxaria a Roma junt al seu cosí Roderic. D'altra banda, Isabel, la mare de Roderic, en quedar vídua de Jofré, marxà amb els seus fills a València. En absència del seu germà, que vivia a Roma, ocupà el palau bisbal. Aviat, la noblesa valenciana s'acostumà a relacionar-se amb la «bisbessa». Casà tres filles, Tecla, Joana i Beatriu, amb un Vidal de Vilanova, un Llançol de Romaní i un Peres d'Arenós. Un fill de Joana, Jofré, canvià l'ordre dels cognoms, Jofré Borja-Llançol, i esdevingué cap de les possessions familiars a Xàtiva, per testament de la seua àvia Isabel i amb el consentiment d'Alexandre VI. Un germà seu, Joan, fou arquebisbe de Monreale i cardenal. Aquest Jofré, casat amb Joana de Montcada, tingué vuit fills: Marquesa, Roderic (capità de l'exèrcit pontifici), Elionor, Anna, Joan (cardenal), Jerònima (casada amb Fabio Orsini), Àngela (casada amb Francesco della Rovere) i Pere Lluís (cardenal).

dissabte, 23 de juliol de 2016

L'oli i l'aigua

El passat 26 de juny, els resultats electorals obtinguts per la coalició A la valenciana no es van correspondre amb les expectatives creades. Sé que certes explicacions a bou passat no tenen massa mèrit. Ara bé, esbrinar les causes d'un fracàs relatiu sempre és útil. Des del meu punt de vista, les confluències entre grups d'esquerra que es presentaren als dos darrers comicis generals eren una barreja d'oli i aigua. Qui hagués assistit a les assemblees organitzades pel cercle xativí de Podemos en 2014 es faria una idea del tipus de gent que hi participava: exmilitants d'altres partits, gent de l'esquerra radical —adjectiu utilitzat sense cap ànim pejoratiu— supervivent de mil batalles, activistes diversos, algunes cares noves i curiosos. En realitat, feia l'efecte que molts hi eren per veure què es coïa. En poc de temps, el cercle va entrar en estat d'hivernació. Arribaren eleccions generals i es formà la coalició Compromís-Podemos-És el moment. I clar, a Xàtiva, el pes de la campanya va recaure exclusivament sobre els militants de Compromís.


Quan calgué convocar noves eleccions generals, es formà la coalició A la valenciana, integrada per tres grups polítics, Compromís, Podemos i EUPV. Com que el cercle xativí de Podemos seguia ocult, la campanya local de la nova marca fou protagonitzada bàsicament per Compromís i EUPV. ¿Què es podria dir d'aquestes dues formacions? De nou cal acudir a la metàfora de l'aigua i l'oli. Em referisc a coses molt subtils, a certs detalls. Els seus membres seien separats als mítings, introduïren petites modificacions a les targes que identificaven els respectius apoderats... Més detalls: en la papereta d'A la valenciana apareixien els logos dels tres col·ligats. Els electors percebien, per tant, que aquests grups anaven junts però no revolts. L'explicació és simple: la militància de cada formació té cultures polítiques diferents —de vegades, diametralment oposades: comunista en EUPV i nacionalista en el Bloc. Em ve al cap la figura del gran pensador i assagista George Steiner, que reflexiona en la seua obra Nostàlgia de l'Absolut sobre les tres mitologies substitutives del buit moral i emocional que va deixar en occident el declivi de la religió. Amb to irònic, Steiner fa un bon repàs al socialisme "científic", la psicoanàlisi i l'estructuralisme antropològic.

Aquests tres intents fallits de donar una resposta a la crisi de sentit que afecta l'home modern, des que deixà de creure en Déu, foren impulsats per tres jueus: Marx, Freud i Levi-Strauss. (La cosa té gràcia; l'autor de Nostàlgia de l'Absolut també és jueu.) Segons Steiner, l'esquerra de tradició comunista actua com les confessions religioses, com si estigués en possessió d'una veritat absoluta. De fet, comparteix amb les tres grans religions del llibre alguns trets comuns: pretensió de totalitat, moment de revelació, escriptura de llibres canònics i creació d'un cos propi de mites. Un amic meu burleta, i lector de Steiner, diu que el comunisme és una heretgia del judaisme. (En realitat, el cristianisme i l'islam havien estat les primeres "heretgies" del judaisme.) En definitiva, el comunisme esdevingué un sistema de creences que molta gent féu servir com substitut de la fe tradicional. Però tornem a la composició d'A la valenciana. Aquesta mena d'agregats conjunturals és el màxim a què poden arribar ara mateix els partits d'esquerra.

A la militància veterana li costa superar les diferències ideològiques. (El jovent ja s'ho pren d'altra manera.) L'electorat progressista, mediatitzat per les mateixes barreres mentals que frustren l'entesa dels partits, no acaba de pair simulacres d'unitat. La facció menys disciplinada opta per l'abstenció o pel vot a forces situades immediatament a la dreta d'Unidos Podemos —a la dreta d'A la valenciana, en el nostre cas. Els agregats no sumen, resten; una barreja no és veritable unitat. A Xàtiva, els vots trets per la barreja no són la suma exacta de les paperetes que havien obtingut per separat, en desembre, Compromís-Podemos i EUPV. En aquesta matèria, la dreta, conglomerat de famílies polítiques molt diverses, dóna lliçons. Es presenta a les eleccions unida sota el mateix logo i el mateix programa ocult del PP. L'electorat de dretes, en veure que l'aparició d'altres parits —Ciudadanos, per exemple— posa en perill l'hegemonia conservadora, concentra el vot en el PP. Jo crec que queda clara la diferència entre unitat i barreja. Crec.

(publicat a Levante-EMV, el 23/07/2016)

dijous, 21 de juliol de 2016

Llibertat completa a l'hora de testar

La llengua i el dret són les expressions més importants d’una nacionalitat. Els valencians estem civilment oprimits; se’ns apliquen per força lleis civils foranes, alienes a les nostres llibertats històriques. És el cas de la llegítima. Quan un ciutadà de Sevilla, Toledo o Zamora es mor, hi ha una part de l’herència que necessàriament han d’heretar els seus fills. Aquesta part es diu llegítima, perquè és la llei mateixa qui ordena on ha d’anar a parar aqueixa ppart. La llegítima al Codi Civil espanyol és de dos terços: el primer terç s’ha de repartir per parts iguals entre tots els fills i el segon terç —que és de millora de la llegítima— es pot usar per millorar algú o alguns fills, o tots, però necessàriament no pot eixir del grup de fills. El testador només pot disposar lliurement de l’últim terç: aquest tercer terç de l’herència, és el terç de lliure disposició. Cap a l’any 1400, els valencians ja ens havíem llevat de damunt la llegítima, en endolcir-la; pels temps del rei Martí l’Humà, de la llegítima no quedava res més que la paraula: els valencians, quan morien, podien deixar tots els seus béns amb completa llibertat a qui volien, encara que tingueren fills, que entenien que l’herència sols l’obtindrien pels propis mereixements, no perquè ho mane la llei.

Al nostre país, hi ha zones camperoles i de muntanya on el conjunt de les terres no es reparteix entre els fills; no seria suficient perquè tots menjaren. El que es fa en aquests casos és lligar uns pactes de família més detallats que no un simple testament; així s’aconsegueix que tota la masia, casal o patrimoni dels pares passe conjuntament a un fill i no es trossege. Aquestes escriptures més llargues ja no són exactament un testament, sinó un heretament, perquè regulen tota la manera d’heretar el casal. Els heretaments se signen sovint quan es casen els fills, o quan vol casar-se el fill que serà l’hereu; en aquell moment se’n van a la notaria l’hereu i la núvia, i els pares de l’un i de l’altra, i allí se signen unes capitulacions matrimonials completes. Els Furs no estableixen regles sistemàtiques sobre els pactes successoris o els heretaments. Però ací i allà, de tant en tant, s’autoritza algun pacte successori. On els Furs no van arribar, els costums han introduït una classe d’heretaments, els fets a favor de fills que no són encara ni tan sols concebuts, fills que no existeixen encara ni al ventre de la mare. Aquests heretaments a favor de fills nondum concepti, ço és, a favor de fills que encara no estan ni en embrió, es presenten de dues maneres.

La primera és la preventiva. El futur pare o la futura mare fa previsions per al cas de morir sense haver fet testament i dóna regles perquè siguen hereu o hereus aquells que complisquen les normes que el pare o la mare estableix. També es coneix com a costum al Regne Valencià una altra forma d’heretament a favor de fills que encara no són ni concebuts. Aquesta segona manera seria més o menys així: si el meu marit —o la meua dona— i jo arribem a tenir fill o fills, i jo em muir sense haver nomenat hereu o hereus, en aquest cas li done al meu marit —o a la meua dona— la facultat de nomenar el meu hereu o els meus hereus. Aquest heretament és un acte de confiança en l’altre. Confiança en llatí es diu fiducia. Per això rep el nom de forma fiduciària o heretament fiduciari. Existeix altre costum foral, el “testament de l’un per l’altre i a totes les passades”. A l’hora d’enllestir una herència, signar una partició o donar solució a un problema familiar, s’observa que la viuda s’entesta, i totes les viudes —o els viudos— repeteixen el mateix argument: s’entossudeixen a dir que ella i el seu marit havien signat un testament conjunt, en el qual ella i l’home s’ho havien deixat tot recíprocament, “l’un per l’altre i a totes les passades”.

Tal com ho conta la dona, ella i l’home cometeren un atemptat múltiple contra el dret espanyol. Ella creu haver signat un sol testament conjuntament amb el seu marit, allò que seria un testament mancomunat de marit i muller, i això està prohibit pel Codi Civil espanyol. Pensa la viuda que ella i el marit han disposat de l’herència de tal manera que, per mort del marit, és tot per a ella, i això és difícil dins d’un dret restrictiu, com l’espanyol, que posa dificultats de diferents tipus a la llibertat de testar. I creu la viuda, finalment, que això s’ha de complir “a totes les passades”, és a dir, siguen quines siguen les circumstàncies concretes de l’herència, i això no serà possible en els supòsits normals en què, havent-hi fills, caldrà respectar-los el terç de llegítima estricta i també el terç de millora. Més d’un notari creurà que això és anar per ignorància contra la llei espanyola. És més senzill: els matrimonis valencians menyspreen simplement una llei imposada per força. Exerciten un costum secundum legem o propter legem, un costum a favor dels Furs. Aquests permeten deixar-se recíprocament tota l’herència del premort a favor del sobrevivent en qualsevol circumstància, atès que la llegítima valenciana és pràcticament inexistent.

(extret de l'obra Recuperem els Furs, d'Enric Solà i Palerm)

diumenge, 17 de juliol de 2016

Fer alguna cosa útil

Des de principis d'any, el gihadisme ha causat una veritable mortaldat en múltiples països. La llista d'assassinats és esfereidora. Gener: 65 morts a Líbia, 138 a Iraq, 33 a Burkina Faso, 60 a Somàlia, 22 al Pakistan, 85 a Síria. Febrer: 184 morts a Síria, 70 a Nigèria, 28 a Turquia. Març: 41 a Iraq, 65 al Pakistan, 32 a Turquia, 22 al Camerun. Juny: 31 a Turquia, 50 en EEUU. Juliol: 25 a Iraq, 35 a Bèlgica, 22 a Bangla Desh, 84 a França. (Aquesta no és una llista exhaustiva.) Quant als ferits, les xifres són inabastables. Una ullada als números ens porta a la primera conclusió: els països de majoria musulmana són, amb diferència, els més afectats pel terrorisme gihadista. Segona conclusió: a major proximitat geogràfica i cultural dels països afectats —Turquia, per exemple, és en molts aspectes un país occidental—, més repercussió als mitjans de comunicació i més mostres de condol. Els atemptats d'Istambul, Orlando, Brussel·les i Niça han ocupat telediaris sencers, cosa que no s'ha esdevingut amb altres atemptats igual o més sanguinaris. La gent ha mostrat el seu condol per les massacres de Brussel·les i Niça en llocs tan allunyats uns d'altres com Amèrica, Austràlia i Europa —i, per descomptat, en totes les ciutats de l'Estat espanyol.

Aquestes circumstàncies han suscitat acusacions d'hipocresia. Les xarxes socials s'han emplenat de crítiques envers aquelles persones que penjaren cartells amb l'expressió Je suis Charlie als seus comptes de Twitter o Facebook, quan es produí l'atemptat a la revista francesa, però no piulen quan la mortaldat es produeix a Dacca o Bagdad. Per a mi, tots els morts són iguals. El dolor d'una mare belga no és diferent del d'una mare nigeriana. Cal fer un esforç d'empatia amb tota la humanitat. Però trobe normal que la commoció siga major quan la mort és més pròxima. Això també passa a la vida quotidiana; no provoca el mateix dolor el trspàs d'un pare o un amic que el d'un conegut de vista. La vida no seria suportable si experimentàrem idèntica angúnia davant "totes" les morts. Les crítiques solen venir dels mateixos que rebutgen les comparacions entre islam i gihadisme. Islam i gihadisme no són la mateixa cosa, en efecte, com tampoc no ho són inqusició i catolicisme. Però resulta que els gihadistes es proclamen islamistes. El germen del terrorisme gihadista es troba, doncs, al si de l'islamisme —del salafista sobretot—, com el germen de les atrocitats perpetrades per la inquisició niaven al si del catolicisme ultramuntà.

Que no afecten de la mateixa manera totes les morts no hauria d'implicar indiferència. Queda molt bé que els membres dels governs es posen corbates o llaços negres, guarden minuts de silenci i proclamen la seua solidaritat amb les víctimes dels atemptats, però els vora mil dos-cents morts a mans del terrorisme gihadista, des que començà l'any en curs, exigeixen alguna cosa més. Exigeixen mesures per a solucionar el problema. Se suposa que els governants cobren per resoldre problemes. Si tot allò que se li acut al dirigent d'un país europeu és ordenar més bombardeigs aeris sobre territori gihadista, o dir que la gent s'haurà d'acostumar a conviure amb el terrorisme, els habitants d'aqueix país no s'ho haurien de pensar massa. El seu dirigent és un incompetent absolut. Haurien de fotre'l fora del càrrec sense tardar ni un minut. En realitat, el paio està anunciant més dolor als habitants de les zones bombardejades i represàlies terroristes imminents en territori europeu. Per això diu que cal acostumar-s'hi. És més: l'experiència mostra que, després dels advertiments —subliminars o explícits—, sol venir la retallada de llibertats individuals. En fi, a més de cara de llima verda, els dirigents europeus podrien fer alguna cosa útil.

divendres, 15 de juliol de 2016

Protecció foral de la dona

En un post anterior s'explicava com els matrimonis valencians, després de la derrota d’Almansa, quedaren sotmesos a la llei espanyola, que imposa la comunitat de guanys, allò que en espanyol es diu gananciales. Amb aquest règim, la dona valenciana estava sotmesa al marit. En canvi, els Furs protegien la dona valenciana davant del seu marit, i disposaven que, des del punt de vista econòmic, les mullers podien fer la seua voluntat sense consentiment del marit; d’aquesta manera, la dona tenia la lliure disposició de totes les seues riqueses, foren béns mobles, finques o animals. Només hi havia una excepció: el dot. El dot de la dona valenciana —que rebia habitualment el nom d’aixovar— quedava fora d’aquesta llibertat de la dona, perquè estava a les mans del marit. Però deixant a part el cas concret del dot, la dona valenciana tenia aquesta llibertat econòmica i legal tant si els seus béns li venien per herència del pare o de la mare, com si eren herència o donació d’algun altre parent. El règim de separació absoluta era propi dels matrimonis romans sine manu —on el marit no adquiria autoritat sobre la muller.

El rei Jaume I concedí a les viudes el benefici de "l’any de plor". Durant l’any de plor, la viuda tenia la possessió de tots els béns del marit difunt, i també l’usdefruit de tota l’herència. Transcorregut l’any de plor, si els hereus del marit no havien tornat a la viuda el dot, l’escreix i totes les donacions per raó de matrimoni fetes en vida pel marit a la dona, les coses continuaven igual: l’herència de l’home romania en mans de la viuda, o retinguda per ella, ço és, «l’herència estava tinguda». L’any de plor i la tenuta són dues institucions admirables del dret civil valencià. El dot, del qual ja s'ha parlat adés, també estava protegit. En celebrar-se un matrimoni entre valencians forals, el marit rebia el dot de la muller, i a aquest dot se li donava habitualment el nom d’aixovar. Aquest pas de l’aixovar a mans del marit era un veritable perill per a la muller i per a la persona que l'havia lliurat, que normalment era el pare de la núvia. I per què era un perill? Perquè el marit podia gastar-se'l, o fer mals negocis, i perjudicar la seua dona. Per evitar aquest perill, les legislacions van establir una hipoteca general tàcita que gravava tots els béns del marit.

Vol dir això que, en rebre el dot, totes les finques i riqueses del marit quedaven hipotecats per a garantir que el marit tornaria el dot; la hipoteca dotal era, doncs, general, sobre tots els béns del marit. I a més d’això, aquesta hipoteca general no calia signar-la en cap paper, perquè quedava establida per la mateixa llei, sense necessitat d’anar a la notaria. La hipoteca legal en garantia de restitució del dot, hipoteca general i tàcita sobre tots els béns del marit, fou un pes terrible que arrossegà el dret espanyol fins a l’any 1861, quan es promulgà la primera Llei Hipotecària. Abans d’aquesta llei, el marit que volia contractar o ficar-se en negocis, sabia que les seues propietats estaven molt devaluades perquè pesava sobre elles una hipoteca silenciosa en garantia del dot. Si el marit volia deslliurar-se d’aquesta hipoteca general i tàcita, havia d’oferir una garantia suficient per a assegurar que tornaria el dot. Si la núvia i el pare li acceptaven aquesta garantia, la hipoteca general silenciosa desapareixia. Aquesta solució era un invent dels Furs que els altres territoris espanyols no coneixerien fins que es promulgà la Llei Hipotecària.

Quan la Llei del Règim Econòmic Matrimonial Valencià —anul·lada per sentència recent del Tribunal Constitucional— establí amb caràcter supletori la separació de béns, de tant en tant, algú preguntava: «¿És que ara, en recuperar la separació foral de béns, marit i muller no podran muntar un negoci junts o adquirir alguna cosa conjuntament o tenir cap tipus de comunitat en algun o alguns béns?» Naturalment que sí. Per això teníem el règim foral de la germania, que caldria traure de l’oblit: tots els avantatges de la societat de guanys, però no cap dels seus inconvenients. La germania foral valenciana és una comunitat de béns que es pacta entre marit i muller. Pot ser universal de tots els béns o pot ser concreta sobre certs béns, com ara roba o mobles, o ser una germania dels guanys, o del terç, o de la meitat del patrimoni. Els béns sobre els quals s’ha pactat la germania es divideixen per la meitat entre marit i muller en els casos més generals o més corrents. En fi, ja es veu com, malgrat algunes opinions que el titllen d'antigalla inservible, el dret valencià foral podria donar moltes solucions a problemes actuals de les dones.

dimecres, 13 de juliol de 2016

Abstracció total


Mont-Saint-Michel. Enmig del batibull, dels milers de mirades, concentració absoluta, abstracció total. ¡Ja té mèrit!