dissabte, 13 d’octubre de 2018

Pagant els vidres trencats

A primeries de 2017, em vaig arribar fins a la Ciutat Comtal. M'havien convidat a pronunciar una xerrada a l'Ateneu Barcelonès. (Açò ja ho he contat en altra columna.) Durant el col·loqui posterior, els presents em preguntaren la meua opinió sobre la situació catalana. Mostrí la meua simpatia amb la convocatòria del referèndum, però vaig expressar el meu convenciment que l'Estat mai no permetria la independència de Catalunya. La Constitució de Cadis, fundadora de la nació espanyola, establí que Espanya és una unió indissoluble a perpetuïtat, com el matrimoni catòlic. Des d'aleshores, uns textos quasi sagrats, les diferents constitucions dels segles XIX i XX, han fixat els límits territorials de la nació espanyola i el subjecte de la sobirania nacional, el poble espanyol. Aquesta visió porta a la metàfora del cos i l'amputació. Una nació jurídica amb unió perpètua és concebuda com un cos format per cap, braços, cames... Permetre que part del cos, un braç, vote si desitja segregar-se del tot corpori és impensable. Ja hi hagué prou amb l'amputació de Cuba. (Espanya és, en realitat, un vell imperi al qual li han arrencat parts del seu territori a poc a poc.)

Més tard, en privat, la persona que m'havia convidat, partidària de la independència, em digué que jo tenia raó. Però tornem al col·loqui. Vaig manifestar els meus temors que els valencians pagàrem els vidres trencats d'una hipotètica secessió catalana. «¡Home, no!», em féu molta gent de l'auditori. Per a mi, les coses estan clares: el dèficit fiscal valencià es multiplicaria; perduda la font d'ingressos catalana, quedarien només dos grans finançadors de l'Espanya profunda, les Illes Balears i el País Valencià. Les conseqüències no serien únicament econòmiques, però. La nostra cultura i la nostra llengua, que ja són menystingudes per l'espanyolisme —l'autòcton i el forà— esdevindrien peces a batre. En açò, vaig resultar profètic; que no es repetisca al nostre país un procés com el català és la màxima obsessió dels partits centralistes. Està revifant la caça del "catalanista" que ja es desfermà en altres moments de la nostra història recent. El reviscolament del feixisme és altra seqüela del procés català. Amb l'arribada de la democràcia, molts franquistes, per vergonya, havien guardat la camisa blava al fons de l'armari. Ara s'ha perdut la timidesa.

Ho comprovàrem el 9 d'octubre de 2017. I ho tornàrem a constatar el passat dimarts. Damunt, alguns demòcrates, en comptes de plantar cara a la provocació, van desertar de la manifestació convocada per la Comissió 9 d'Octubre. Ni UGT ni PSPV hi participaren. Adduïren el conflicte català com a excusa. La delegació del govern central tampoc no va impedir que imputats en les agressions de l'any passat convocaren marxes per València amb el mateix recorregut que havia de seguir la tradicional manifestació de l'esquerra. ¿Qui ho entén? Alguns sabíem, en definitiva, que els valencians no anàvem a sortir indemnes de l'estremiment social i polític provocat pels nostres cosins al nord de la Sénia. S'ha proporcionat l'excusa perfecta als involucionistes. I s'alcen poques veus en contra de la violència física i moral. Afortunadament, a Xàtiva no es van produir aldarulls el dia 9. Però es fan paleses actituds i opinions que no conviden a l'optimisme. S'escampen el centralisme i el desig de càstig contra qui discrepe del pensament dominant.

Fa pocs dies, mentre esperava el meu nét a la porta del seu col·legi, vaig escoltar com un avi, que també devia esperar el seu o els seus néts, arengava un grupet de pares i iaios: «Jo sóc andalús, però visc molts anys ací. La meua dona és de Xàtiva i els meus fills també. El refrany diu que el bou no és d'allà on va néixer, sinó d'allà on pot péixer. Però no estic d'acord amb les autonomies. Cal tornar de nou a les cinquanta províncies. Que cadascuna aporte el que toque. I això de Catalunya... El pallasso que tenim de president (referint-se a Pedro Sánchez) no fa res. ¡Puigdemont i els altres a la presó! Si l'han feta, que la paguen. Catalunya forma part d'Espanya.» El trio que l'escoltava no badà boca. Ignore si algú dels tres estaria en desacord amb el garlaire, que no havia tret cap conclusió pràctica del refranyer. Pregunta: ¿D'on sou cavaller? Resposta: De la terra de ma muller, però la identitat d'aquesta terra, el finançament dels seus serveis i el dret dels valencians a l'autogovern m'importen un rave. Heus ací les repercussions del conflicte català.

(publicat a Levante-EMV, el 13/10/2018)

dimecres, 3 d’octubre de 2018

Girolamo Savonarola

El predicador dominicà Savonarola intentà reorganitzar la República de Florència sobre les bases d'un cristianisme radical. Organitzà la crema de nombroses obres d'art renaixentistes, de valuosíssims llibres antics —grecs i romans— o contemporanis —com ara les obres profanes dels grans escriptors Petrarca i Bocaccio—, d'objectes sumptuaris i de tot allò que considerava immoral, lasciu i ofensiu a Déu. Partidari de Carles VIII de França, provocà l'oposició dels seus enemics, els arrabbiati, sostinguts per Alexandre VI. Começà aleshores la crítica del papa, de la seua vida privada i la corrupció de Roma. De moment, Alexandre VI mirà de guanyar-lo amb magnanimitat i fins pensà de fer-lo cardenal. Savonarola obeí el papa Borja, que li prohibí de seguir predicant i dissolgué la congregació del dominicà, però aquest, en ser excomunicat, s'oposà obertament al pontífex. Declarà la invalidesa de l'excomunió (obtinguda subreptíciament pels arrbbiati, ensenyorits de Florència després de la mort de Carles VIII a Nàpols). Declarà nul·la l'elecció d'Alexandre VI i predicà la necessitat d'un concili. El papa perdé la paciència. El frare fou sotmés a dos processos per la senyoria de Florència, que li arrencà amb tortura declaracions de poc valor, i fou declarat heretge i cismàtic en un tercer procés davant dels comissaris apostòlics presidits pel lleidatà Francesc Remolins. Lliurat al braç secular, Savonarola fou penjat en la forca amb dos altres confrares. Les seues despulles, un cop cremades en una foguera, foren escampades pel riu Arno. Hom volgué evitar relíquies i una tomba que pogueren ser venerades pels seus partidaris.

dissabte, 29 de setembre de 2018

Santa Clara, bé de domini públic

Durant l'Antic Règim, gran quantitat de terres i béns romanien en poder de l'Església, el clergat secular i els ordes religiosos, que havien acumulat tanta riquesa per ser beneficiaris habituals de donacions, testaments i heretatges abintestats que no podien ser alienats —venuts, hipotecats o cedits. (L'Església sostenia que estaven destinats a Déu.) Les revolucions liberals decidiren d'expropiar forçosament i subhastar aquestes possessions per a posar-les al mercat, abaratir el preu de les terres lliures, augmentar la producció agrària, crear una classe burgesa i obtenir fons amb què amortitzar el deute públic. La Revolució Francesa marcà la pauta. En Espanya, se succeïren diferents intents desamortitzadors —durant la Il·lustració i les Corts de Cadis, posem per cas—, però les expropiacions definitives de béns eclesiàstics es van produir en 1835 i 1855 impulsades per Juan Álvarez Mendizábal i Pascual Madoz respectivament. Les amortitzacions espanyoles no van aconseguir pràcticament cap dels objectius que s'han enumerat més amunt. Això sí, molts convents i monestirs foren exclaustrats i passaren a mans públiques o privades.

A Xàtiva, tenim nombrosos exemples; els convents de la Trinitat, Sant Agustí, Sant Domènec, Sant Francesc o Montsant foren desamortitzats. Els temples, però, seguiren en mans eclesials. A més, les circumstàncies polítiques dels darrers cent cinquanta anys han permès que l'Església atresore un immens patrimoni moble i immoble: edificis, terrenys, obres d'art... Alguns dels seus immobles es destinen a usos aliens al culte: establiments hostalers, centres d'ensenyament, cases rectorals. Les parròquies continuen rebent donacions o herències. Altres organitzacions eclesials han realitzat vendes que proporcionen enormes beneficis —la del monestir xativí de Santa Clara, sense anar massa lluny. (Pel que es veu, les anomenades "mans mortes" ja no són béns inalienables, ni estan destinats al cel.) A França, les coses són distintes. Des de la promulgació de la llei de separació de les Esglésies i l'Estat, en 1905, els edificis religiosos són de domini públic, bé que poden ser utilitzats per l'Església. La llei estipula que l'Estat els podrà confiar gratuïtament a associacions religioses sempre que aquestes els facen servir per al culte.

Durant un viatge recent a Normandia, vaig constatar els efectes de la laïcitat francesa. A Caen, l'abbaye aux Hommes i l'abbaye aux Dames han esdevingut seus de l'ajuntament i el consell regional. Les antigues abadies de Fécamp (la Trinité) i Rouen (Saint-Ouen) alberguen totes les dependències dels respectius ajuntaments. (L'església de Saint-Ouen, dessacralitzada, permet usos diversos: exposicions, concerts...) L'abadia de Mont-Saint-Michel i les catedrals també són propietat estatal. En canvi, el nostre país veu com l'Església manté els privilegis. Està exempta de pagar l'IBI. Ha aprofitat la modificació de la Llei Hipotecària impulsada pel govern d'Aznar en 1998 per a immatricular-se tots els temples i milers de béns no registrats sense aportar cap títol de propietat. (Amb la nostra legislació tradicional, no calia registrar els llocs sagrats mentre continuaren oberts al culte.) Molts edificis que eren públics i podien seguir sent-ho —bé que cedits en ús a l'Església— han esdevingut privats. Això llasta la recuperació del nostre patrimoni històric.

En fi, en 2006, les filles de Santa Clara, la companya del Poverello d'Assisi (el Pobret d'Assís), vengueren el seu convent xativí per 2.400.000 euros. Ara, l'Ajuntament, que ja invertí diners públics en l'adquisició de Sant Domènec, haurà de pagar dos milions al Banc de Santander, per tal que el Reial Monestir de l'Assumpció, o de Santa Clara, passe a domini públic. Una bona notícia, malgrat la despesa, amb moltes incògnites. El Pla Especial de Protecció del BIC encara no està aprovat. Sabem que les parts més degradades del conjunt monàstic albergaran uns jutjats de nova construcció, però ignorem quina destinació es pensa donar a les dependències millor conservades. Tampoc no sabem com s'harmonitzaran aquests usos diferenciats, quants metres quadrats ocuparan els jutjats, ni quin tipus d'arquitectura es dissenyarà per a la nova seu judicial. En qualsevol cas, hem de felicitar-nos per una mesura que ha suscitat l'acord de tots els partits amb representació municipal. ¡Fins al PP li ha paregut bé! Veure-ho per a creure-ho.

(publicat a Levante-EMV, el 29/09/2018)

dimecres, 26 de setembre de 2018

Darrera novel·la de Carles Cortés

La segona planta de la Casa de Cultura de Xàtiva acull el proper dia 27, dijous, a les 20:00 hores, la presentació del llibre La vida dins dels ulls, de Carles Cortés. Aquesta novel·la narra dues històries paral·leles marcades per la persecució del poble jueu i el descobriment dels orígens. El president de l'Associació d'Amics de la Costera (Institut d'Estudis Comarcals), Ximo Corts, i el mateix autor presentaran l'obra.



L'escriptor Carles Cortés Orts és doctor en Llengua i Literatura Catalanes des de 1999 i professor titular de Literatura Catalana Contemporània a la Universitat d'Alacant (UA). Actualment, és vicerector de Cultura, Política Lingüística i Esports de la UA. També és membre de l'Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana i vocal al País Valencià de la Junta de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana.

A nivell internacional, forma part des del 2002 de l'Équipe Internationale de Recherche sur les Interférences des Codes (TRAVERSES) de la Université Paris VIII-Saint Denis; i des del 2009, del Centre de Recherches Interdisciplinaires sur les Mondes Ibériques et Contemporains (CRIMIC) de la Universitat Paris IV-Sorbonne.

Ha estudiat amb deteniment l'obra de Mercè Rodoreda, Carme Riera, Isabel Clara-Simó i Mª Antonia Oliver, entre altres. Com a escriptor de novel·les, ha publicat Veu de Dona (Columna, 2001), guanyadora del Premi 25 d’abril Vila de Benissa en la modalitat de Narrativa Curta; Marta dibuixa ponts (Broquil, 2003), Premi Ciutat de Sagunt; Els silencis de Maria (Brosquil, 2008); Sara la dona sense atributs (Bromera, 2010), Premi de Narrativa Eròtica Vall d’Albaida, i La clau que obria tots els panys (Bromera, 2015). Totes les seues obres han estat traduïdes al castellà. Com a dramaturg, ha escrit les obres Fests de rei i La joia, Premi de Teatre Ciutat d’Alcoi en 2010, i l'adaptació teatral d'alguna de les seues novel·les. Cal destacar que és també autor de la biografía d'Antoni Miro Vull ser pintor.

Carles Cortés ha participat sovint en actes organitzats per l'Associació d'Amics de la Costera. Participà, posem per cas, en les jornades dedicades a l'estudi de la Transició a Xàtiva i la seua comarca, celebrades en 2014. També presentà, en març d'enguany, el darrer exemplar de la revista Papers de la Costera.

dissabte, 15 de setembre de 2018

Viatjant per terres normandes

A finals de juliol s'anunciava la publicació de Derrota Perpètua, obra de Guillem Llin, Carles Senso, Ximo Vidal i Salvador Català. El llibre recopila la biografia de quaranta-nou veïns de la Costera, la Vall d’Albaida i la Canal de Navarrés víctimes dels camps nazis d'extermini. Quasi tots eren republicans o simples reclutes forçats que marxaren a l'exili i foren reclosos en camps de refugiats. Per tal de fugir-ne, s'allistaren en les Companyies de Treballadors Estrangers. La seua peripècia fou ben trista; la capitulació de França provocà la captura i l'enviament a camps de concentració com Mauthausen o Gusen. La majoria no sobrevisqué. A finals d'agost, aquestes planes també evocaren la figura d'Amado Granell, tinent de la novena companyia, la Nueve, de la Segona Divisió Blindada del general Leclerc. La novena, formada bàsicament per republicans espanyols, aconseguí de prendre l'Ajuntament de París el 24 d'agost de 1944. La capital seria definitivament alliberada dels invasors alemanys. Granell, nascut a Borriana i mort a Sueca en 1972, fou el primer oficial de les Forces Franceses Lliures (FFL) que trepitjà els despatxos de l'alcaldia parisenca. Valencians en un episodi històric de màxima transcendència.

La casualitat volgué que jo estigués el passat dia 24 d'agost en Omaha Beach, Bloody Omaha, en què més de 4.000 soldats —uns 3.000 nord-americans i uns 1.200 alemanys— van perdre la vida el 6 de juny de 1944, durant el Desembarcament de Normandia. L'episodi, que ha estat recreat per pel·lícules com El dia més llarg o Salvar el soldat Ryan, fou l'inici del final de l'Alemanya nazi. Malgrat les destrosses patides a causa de les guerres, Normandia, terra de remots orígens víkings, conserva grans tresors històrics i artístics, molts declarats patrimoni mundial per la UNESCO. Destaquen sobretot els monuments religiosos: les grans catedrals de Coutances, Bayeux, Rouen —tantes vegades pintada per Claude Monet—; les antigues abadies de Mont-Saint-Michel, Jumièges, Caen, Rouen, Fécamp. Els viatgers poden contemplar nuclis urbans i pobles amb abundants mostres d'arquitectura tradicional: Rouen, Pont-l'Évêque, Pont-Audemer —vila plena de canals—, Honfleur... Els paisatges costaners i els pobles de pescadors són ben bonics.

Els penya-segats, les agulles i els arcs de la Costa d'Alabastre, que s'estenen a banda i banda de la petita vila d'Étretat, deixen en els viatgers una impressió inesborrable. La Porte d'Amont i la Porte d'Aval serviren d'inspiració a pintors (Gustave Courbet, Claude Monet, Eugène Boudin) i escriptors (Guy de Maupassant, Gustave Flaubert, Maurice Leblanc). Les platges de Trouville i Deauville remeten a Marcel Proust, la Belle Époque, els banys de mar, les curses de cavalls i els inicis del fenomen turístic. El port d'Honfleur, anomenat Vieux Bassin, està voltat de cases amb entramats de fusta en les façanes i una església també de fusta, Santa Caterina. És d'obligada visita el Centre Guillem el Conqueridor. Exposa el Tapís de Bayeux, peça brodada d'uns setanta metres de llargària que narra la batalla de Hastings i la conquesta d'Anglaterra per les hosts normandes l'any 1066. I açò em porta de nou als escenaris del Desembarcament de Normandia. En Sword Beach (nom xifrat), al nord de Caen, també arribaren unitats de les FFL.

El passat dia 24, vaig camejar per les platges que s'estenen entre Vierville-sur-Mer i Colleville-sur-Mer. Hi queden restes dels ports artificials que construïren els enginyers militars aliats. Al sector de Saint-Laurent-sur-Mer s'ha erigit un monument, Les Braves, en memòria dels soldats morts. La població compta amb el Museu Memorial d'Omaha Beach. Em vaig allargar fins a la Pointe du Hoc, per a veure les fortificacions alemanyes. Vaig visitar La Cambe, el cementiri on estan soterrats els alemanys morts en la batalla, i l'enorme cementiri nord-americà de Colleville-sur-Mer, on descansen uns 20.000 soldats, el fill del president Theodore Roosevelt entre ells. Ara, pensant en les víctimes dels camps nazis (veïns d'Ontinyent, Castelló de Rugat, Pobla del Duc, Aielo, Fontanars, Agullent, Ràfol de Salem, Xàtiva, Canals, Llanera, Moixent, Vallada, Quesa, Bolbaite, Chella, Enguera, Anna), em pregunte si hi hauria xativins o naturals de les nostres comarques entre els soldats de la França Lliure que desembarcaren a Normandia.















(publicat a Levante-EMV, el 15/09/2018)

dilluns, 10 de setembre de 2018

La boda dels Prínceps de Squillace

Pel maig de 1494, se celebrà la boda de Jofré, fill d'Alexandre VI, amb Sança d'Aragó, filla del rei Alfons II de Nàpols i la seua amant Trogia Gazzela. Els joves foren nomenats Prínceps de Squillace. Sança era major que el marit i, pel que sembla, una dona de fortes passions. Segons els testimonis, el jove consumà la nit de noces de forma ben airosa, la qual cosa provocà la satisfacció del pontífex. També el jove duc de Gandia, Joan I, va donar bones notícies al papa: va nàixer el seu primer fill, el futur duc Joan II. Tanmateix, el primer duc, que s'avorria mortalment a Gandia, sol·licità permís de son pare per a tornar a Roma. En 1496, deixà la dona embarassada del segon fill i acudí de nou a Itàlia. Mentrestant, el seu germà Cèsar havia estat nomenat cardenal i arquebisbe de València.