dimecres, 8 d’agost de 2018

Més matrimonis dels Borja

El rei Ferran de Nàpols oferí a Jofré la promesa de matrimoni de la seua néta Sança (filla natural legitimada del futur rei Alfons II). D'altra banda, Joan de Borja embarcà cap a Barcelona, per a casar-se amb Maria Enríquez, cosina de Ferran el Catòlic, i fer-se càrrec del ducat de Gandia. Duia quatre galeres carregades de roba, joies i regals. La boda se celebrà a Barcelona davant dels Reis Catòlics. Durant un temps, el papa li enviava cartes d'amonestació perquè, segons les notícies arribades a Roma, no jeia amb la dona i malbaratava els diners que li eren tramesos regularment.

dissabte, 4 d’agost de 2018

La font del Lleó

L'ajuntament, seguint el recuperat costum d'encarregar el cartell de fira a creadors de prestigi, ha elegit enguany la dissenyadora gràfica Mar Hernández, Malota. Tot i la seua joventut, aquesta dona nascuda en Jaén té una trajectòria professional i artística intensa. És doctora en Belles Arts per la UPV, professora i il·lustradora. Ha treballat per a mitjans, agències publicitàries i firmes nacionals i internacionals, i ha guanyat nombrosos guardons, com ara el Premi Nacional de Disseny. Criticar els diferents aspectes de la fira és tota una tradició. El cartell tampoc no se sol lliurar de les diatribes. ¿Què es diu enguany del treball de Malota? Sembla predominar el to circumspecte. Potser, el fet d'homenatjar la font del Lleó, que compleix 200 anys, ha moderat la censura. Jo, que admire l'obra de l'autora (em ve al cap un packaging ambientat en les festes falleres que dissenyà en 2017 per a una coneguda marca de rom), trobe que el cartell de fira fluixeja. Un cel fosc, amb més lluminàries, hauria tingut major impacte visual. Fluixeja sobretot la tipografia —l'elecció de lletra, la separació de caràcters, la col·locació dels textos i la seua alineació.

En fi, totes aquestes objeccions queden en un segon pla, perquè la imatge principal del cartell ret homenatge a una font emblemàtica de Xàtiva i la seua fira. La del Lleó era una de les quinze fonts reials o públiques nodrides pel canal de Bellús. (Avui només en queden sis.) Recentment, Santi Tormo i jo mateix hem publicat un llibre titulat L'aigua a Xàtiva i la seua horta, editat per l'Associació d'Amics de la Costera. Al volum s'expliquen els orígens d'aquesta joia del nostre patrimoni. Un text del segle XVIII esmenta una font del Lleó (porque la agua de ella sale por la boca de un león de piedra) situada temps enrere al carrer de Montcada, a la cantonada del convent de Santa Clara. Aquesta font, avui desapareguda, degué donar nom al portal homònim. Es construí, però, un nou abeurador adossat a la muralla en un costat del portal. L’adjudicació de les seues obres es realitzà el 4 de setembre de l'any 1740, davant el comissari d’aigües Joseph Ferrer. L’adjudicatari fou Juan Pérez, un mestre d'obres aveïnat a la nostra ciutat, que havia presentat la millor oferta, taxada en veinte y siete libras y diez sueldos moneda deste Reyno.


L’existència d’aquest segon abeurador fou molt efímera. Quan, a finals del segle XVIII, es van iniciar les obres de reforma de l’antiga porta, les autoritats locals van decidir substituir-lo per la font actual, que estigué adossada, originàriament, al lateral dret. Les proporcions que guardava amb la nova porta, acabada en 1784, fan pensar en un mateix autor de les traces, Vicente Gascó. Però les peces no són contemporànies. Encara que l'estil utilitzat en ambdues, el neoclassicisme academicista, remet a la fi del segle XVIII, la font s'acabà de construir el 1818. És la segona més cabalosa de la ciutat (el sobrant de les seues divuit plomes es destinava al reg). La seua tassa circular, de perfil bombat, està feta amb una sola peça de pedra de Buixcarró. El lleó que llança aigua per la boca descansa en un basament. Uns canons de bronze, dos caps de serp situats a la part baixa del basament, també expel·leixen líquid. En 1867, l’arquitecte municipal José Calvo projectà la construcció d’una font bessona a l’altre lateral de l'entrada del Lleó.

El projecte mai no es duria a terme. L’enderroc de la portalada, a principis del segle XX, i la instal·lació de la Gasolinera Selgas, en 1941, determinaren el trasllat de la font (a pocs metres de l’emplaçament original) i l’afegit d’un banc corregut corb. Avui, aquestes peces formen amb la marquesina que cobria els sortidors, la casa Botella i l’edifici de l'antic Hotel Españoleto un conjunt esplendorós. Darrere la font també es conserva l’anunci art-déco d’Engrases Georgia, que exhibia la gasolinera. Tornem, però, al bicentenari de la font. Una inscripció, gravada sobre una làpida de marbre negre, diu: Año 1818, del reinado de nuestro católico monarca D. Fernando VII. Quan tornà del seu captiveri daurat a França, aquest Borbó, el Felón, abolí la Constitució de 1812 i tota l'obra legislativa de les Corts de Cadis. Visità Xàtiva en 1814. Ignorem si seria rebut amb crits de ¡Muera la libertad y vivan las cadenas! En fi, el cartell de Malota ens recorda que la font del Lleó és un clàssic de la fira. Molta gent s'hi acosta a beure. Fins a 2010, hom podia comprar figues de pala al senyor Pepe el Matxero, que seia ben a prop. ¡Quins records!

(publicat a Levante-EMV, el 04/08/2018)

dissabte, 21 de juliol de 2018

El peix gran es menja el menut

L'estiu passat, vaig sojornar uns quants dies a Suïssa. Mentre passejava per la via Höheweg i la Bahnhofstrasse d'Interlaken, mirava finestrals i aparadors de rellotgeries. Vaig imaginar que els empleats mostraven a xeics àrabs i turistes xinesos d'alt poder adquisitiu rellotges de súper luxe. Al vicealcalde de València en temps de Rita Barberà també li encantaven els rellotges. A partir de 2015, Alfonso Grau fou sovint notícia de primera plana per la seua presumpta implicació en casos de corrupció: Noós, Imelsa, finançament il·legal de les campanyes electorals de Rita... En 2016, esclatà un assumpte en què també estava involucrat Urbano Catalán, amo de l'empresa d'autobusos Transvía. Pel que es veu, el número dos de l'Ajuntament de València havia acceptat de l'empresari, a canvi d'adjudicacions, dos rellotges sumptuosos —un Breuguet Classique i un Piaget Polo. Grau els canvià en una joieria de València per un Lange i un Vachever Patrimony Contempor, prou més cars. Pagà la diferència, 17.400 euros, en metàl·lic. El sistema li servia per a blanquejar diners. Catalán, autor dels regals, obtingué l’adjudicació del bus turístic.

Entre 2006 i 2015, les mercantils d'aquest empresari firmaren amb el consistori valencià un total de 16 contractes per un import de vora 2,5 milions d'euros. (Una festa per a persones majors fou adjudicada a Transvía per 650.000 euros.) En realitat, aquesta empresa, la més potent del sector valencià del transport de passatgers —línies regulars, transport escolar i serveis discrecionals— integra altres activitats: serveis turístics, concessionaris de cotxes, transport sanitari, hostaleria... A poc a poc, ha anat absorbint altres companyies competidores. Presta el servei de transport dels obrers de Ford, un gran contracte que havia tingut adjudicat, fa anys, Autocares Luz, empresa avui desapareguda. Gràcies als contractes obtinguts de les administracions públiques, tant del PP com del PSPV, Transvía ha esdevingut grup dominant en diversos sectors. ¿Competència i lliure mercat? ¡Ha! I com no podia ser d'altra manera, els tentacles del monstre han arribat a la Costera. Transvía és propietària d'Indusauto, emplaçada a la Llosa de Ranes.

Aquesta empresa, la més important del país al sector carrosser —abans en mans d'emprenedors xativins—, adapta vehicles a usos especials: ambulàncies, cotxes policials, transport fúnebre. I Ambulàncies la Costera —anteriorment cooperativa de treball associat—, ha esdevingut societat limitada i també està controlada per Urbano Catalán. Un dels contractes més sucosos de què es beneficia Transvía està relacionat amb el transport en ambulància dels pacients atesos per la sanitat pública valenciana. La companyia forma part de la UTE (Unió Temporal d'Empreses) a qui s'ha adjudicat el servei d'ambulàncies por 226 milions d'euros. Calgué fer una nova licitació a finals de 2017; l'actual Consell havia rebutjat la pròrroga del macrocontracte que havien signat, per 4 anys prorrogables a 10 i 700 milions d'euros, el PP i Ambulevante SL. En aquesta UTE també estava integrada Transvía. (La Unió Europea havia investigat l'adjudicació pepera, per sospitar que restringia la concurrència d'empreses.) ¡Nou govern, però idèntic adjudicatari!

Costa d'entendre; Mónica Oltra, quan encara seia als bancs de l'oposició, demanà una comissió que investigués si el macrocontracte del transport escolar, taxat en 328 milions d'euros, s'havia precuinat per tal de beneficiar empreses molt concretes, entre les qual es trobava, ¡Transvía! Els termes de la licitació s'havien redactat de manera que els grups grans, com Transvía a València o Vectalia en Alacant, podien controlar la concurrència d'empreses més petites, les quals no tenien altre remei que unir-se a les dominants per a poder participar en l'adjudicació. Tornem a la sanitat. Com calia desinflar els preus del transport (ningú no sap si també arribaven rellotges de 12.000 euros a la Conselleria de Sanitat), els metges ja no podran traslladar-se en ambulància al domicili d’un pacient. Hauran d'agafar el seu cotxe particular si la Generalitat no els ofereix un mitjà alternatiu que exigirà partida pressupostària al marge del contracte de transport sanitari. Quant als socis minoritaris d'Ambulàncies la Costera, encara no han rebut notícies de Transvía sobre el nou contracte i el pagament dels serveis prestats des que cessà l'anterior adjudicació.

(publicat a Levante-EMV, el 21/07/2018)

dissabte, 7 de juliol de 2018

Les diputacions no tenen remei

En 1812, la Constitució de Cadis dividí l'Estat en províncies —inspirant-se en el model dels departaments francesos. Durant les sessions constituents es van enfrontar dues concepcions de l'Estat. Alguns diputats, entre els quals Borrull, valencià, i els representants de les províncies d'ultramar, defensaren un model més aviat federal. Però va triomfar la proposta radicalment centralista dels diputats liberals. Nasqué, per tant, una nació perpètua i uniforme. Es decidí la supressió dels regnes peninsulars i els règims forals que encara es conservaven —el del Regne de València havia estat abolit en 1707 pel Decret de Nova Planta—, i es crearen les diputacions provincials. Les seues funcions principals eren repartir els contingents de la contribució entre els ajuntaments i establir les aportacions per a cobrir els reemplaçaments anuals de l'exèrcit. També havien de realitzar tasques consultives. (Amb el temps, però, assolirien certa autonomia i certa representativitat.) S'acordà que totes les diputacions tindrien una composició uniforme i estarien fèrriament controlades per un cap superior polític nomenat per l'administració central.

En 1814, les províncies foren suprimides per Ferran VII. En 1822, durant el trienni liberal, hi hagué una restitució temporal i es creà l'efímera província de Xàtiva. La diputació tornaria, per a quedar-se definitivament, durant el regnat d'Isabel II. En novembre de 1833, el polític liberal Javier de Burgos establí una nova divisió provincial inspirant-se en l'ideal centralitzador de la Revolució Francesa. Llevat de petits retocs, aquesta divisió continua vigent. Les peculiaritats geogràfiques, històriques i culturals dels pobles de la península i les colònies americanes foren ignorades en 1812 i 1833. En Cadis, diputats com Toreno i Argüelles havien defensat el caràcter exclusivament administratiu d'ajuntaments i diputacions, la conveniència d'un estret control de la seua activitat per part de l'executiu i la necessitat que la seua composició fos exactament igual en totes les províncies, no importa quines foren llurs peculiaritats. Aquella decisió implicaria la progressiva independència de les colònies espanyoles. I hem arribat a 2019 sense modificar un mil·límetre l'enfocament. Les províncies han desvertebrat territorial i socialment el nostre país.

Malgrat l'estat autonòmic dissenyat en 1978, les diputacions valencianes sobreviuen. Tindrien utilitat en èpoques passades. Ara, no en tenen cap. Quan no existien autonomies, una diputació era l'única institució supramunicipal amb cert grau de descentralització administrativa (una mena de mancomunitat d’àmbit provincial dedicada a gestionar obres i serveis que escapaven a les possibilitats dels ajuntaments). Un cop creades les comunitats autònomes, les diputacions només serveixen per a crear feus i promoure el clientelisme polític. Carreteres, museus, centres educatius, hospitals i serveis assistencials en mans dels ens provincials haurien de dependre de les diverses conselleries: Habitatge, Obres Públiques i Vertebració del Territori, Educació, Investigació, Cultura i Esports, Sanitat Universal i Salut Pública... Està ben clar que la institució provincial duplica càrrecs, personal i despeses. Llavors, ¿per què es manté? Perquè és un bon bastió polític. Qui el domina pot controlar el partit a nivell provincial. I costa renunciar a això.

En aquest assumpte, la dreta és més sincera; proclama sense embuts que no vol suprimir les diputacions provincials. L'esquerra, en canvi, encara s'ho ha de posar en clar. Molts pensen que les diputacions són hàbitats perfectes per a la vida del corrupte. ¡Relativament! Els corruptes poden campar en qualsevol hàbitat —ministeris, presidències de govern, conselleries, direccions generals, alcaldies. Ara bé, si suprimim organismes innecessaris, suprimim algunes oportunitats de prevaricació i malbaratament de cabals públics. Quan un escàndol polític ocupa les primeres planes se senten propòsits d'esmena, promeses de tolerància zero i transparència total... Bla, bla, bla. Tant si governa l'esquerra com la dreta, les diputacions no tenen remei. Cal eliminar-les. Són oficines de col·locació i claveguerons on van a parar mils de milions d'euros. Als xativins no ens anava malament amb la Diputació de València; el president dimissionari tenia un cap de gabinet oriünd de Xàtiva. Però a mi em preocupa més la coherència que el patrioterisme local.

(publicat a Levante-EMV, el 07/07/2018)

dilluns, 2 de juliol de 2018

Giovanni Sforza


Durant el pontificat d'Alexandre VI, la política italiana basculava entre dos grups oposats: el «partit milanés» dels Sforza, representat pel cardenal Ascanio, i el «partit napolità», recolzat pel grup del poderós cardenal Giulio della Rovere. Roderic havia obtingut l'elecció papal gràcies a Ascanio Sforza. De seguida s'acordà la boda de Lucrècia amb Giovanni Sforza. En passar un temps, Giovanni, que encara no havia consumat el matrimoni, marxà a Pesaro sense la dona. Tanmateix, davant la insistència del papa i dels parents milanesos, encara tornaria a Roma. Potser, el jove era impotent. L'estiu del 1494, atemorit pel canvi d'aliances que preparava el pontífex, marxa de nou a Pesaro, aquesta vegada amb Lucrècia. A partir d'aleshores, esdevingué espia i confident de Ludovico el Moro.

dissabte, 23 de juny de 2018

Mèrit, capacitat i esforç personal

En 1974, es jutjà la desaparició de quatre milions de quilos d'oli propietat de la CAT (Comissaria d'Abastiments i Transports), emmagatzemats en els dipòsits d'una empresa privada fundada a la localitat gallega de Redondela. El cas estigué voltat de molts enigmes. L'empresa dipositària estava participada per Nicolàs Franco, germà del dictador. Van morir diversos testimonis en circumstàncies estranyes. La vista oral se celebrà a l'Audiència Provincial de Pontevedra, presidida per Mariano Rajoy Sobredo, pare del futur president del govern. El judici culminà amb una sentència light. Es van perdre els 5.000 folis del sumari. Això sí, els quatre fills de Rajoy Sobredo aprovaren en temps rècord les oposicions de registres i notaries. Mariano començà a preparar les de registres en 1977, durant l'últim curs de Dret. Les aprovà en 1978. Amb 23 anys, esdevingué el registrador més jove d'Espanya. El seu germà Enrique fou el segon membre més jove del Cos de Registradors. La seua germana Maria de las Mercedes també és registradora i el seu germà Luis, ja traspassat, aprovà notaries. Tot açò sembla quasi miraculós.

Sempre han existit sospites sobre les titulacions acadèmiques o els càrrecs que obtenen persones pertanyents a les classes altes. Amb aquestes sospites es poden armar bons relats. Jo vaig tenir camarades, en l'època dels meus estudis de batxillerat, que molt bé podrien ser protagonistes de contes breus. Coneixia llurs flaqueses, perquè compartírem aules al Claret i al Josep de Ribera. Posaré exemples. Un metge vol que el fill, pèssim estudiant, herete la clínica familiar. El pare obliga el jove a presenciar operacions. Els talls, la sang i les odors provoquen nàusees al pipioli. «Doctor, el xic no serà bon metge, perquè es mareja en veure sang», diu la infermera. El pare: «No haurà esmorzat. No s'ha de venir al quiròfan amb l'estómac buit.» El xicot acaba aprovant amb prou feines el batxillerat superior i el curs preuniversitari de lletres —sí, sí, el de lletres, amb llatí i grec inclosos. Seguint instruccions paternes es matricula en la Facultat de Medicina de la Universitat de València. «No acabarà la carrera», diuen alguns companys. «El pare coneix molts catedràtics. Els envia cigars havans a tothora. Cohiba i Montecristo», responen altres.

En efecte, el fill obté la llicenciatura. Altre facultatiu xativí també desitja que el seu brot, més curt que una cua de conill, esdevinga metge. Al xic li costa una eternitat d'acabar la carrera. Els maliciosos asseguren que el pare no ha regalat prou cigars. Anem, però, als polítics. Qualsevol podria pensar que Cristina Cifuentes i Pablo Casado són els primers sospitosos d'haver obtingut fraudulentament llurs títols acadèmics. Doncs, no. A casa nostra, durant el govern del PP, la tesi doctoral de certa política, metge i filla d'un conegut metge valencià, ja suscità rum-rum. Unes antigues companyes seues d'hospital deien: «Encara que som votants d'esquerres, preferim que guanye el PP, per tal que aquesta dona no torne a la seua plaça. És especialista en ficar la pota i adjudicar-se les medalles.» (Els lectors recordaran també les suspicàcies alçades per la tesi de l'expresident Camps.) En alguns estudis —els de filologia, posem per cas—, el frau acadèmic és més aviat innocu. Però regalar títols de metge pot tenir conseqüències negatives per a la vida i la salut de les persones. ¿Quina sort correran els malalts que caiguen en mans dels afavorits?

Esglaia pensar que les nostres universitats s'hagen deixat corrompre per les elits polítiques i econòmiques. ¿Mèrit, capacitat i esforç personal? ¡Ha! L'establishment no s'atura en aquestes minúcies a l'hora d'assegurar l'estatus dels seus. La posició dels registradors, per exemple, és envejable. Mariano Rajoy podria cobrar al Registre de la Propietat de Santa Pola 15.000 euros al mes, quasi el triple del que cobrava com a president del govern. Potser, aquesta és la raó per la qual ha renunciat a ser membre del Consell d'Estat (el sou de conseller no és compatible amb altres percepcions provinents d'organismes públics o privats). Tanmateix, quan es jubile, Rajoy podrà sol·licitar la incorporació al Consell i el cobrament de la pensió vitalícia que correspon als expresidents de govern. Si tenim en compte altres ingressos (presumptes sobres en B, sou de president del PP i, durant un temps, possible repartiment de guanys amb el registrador interí de Santa Pola), la seua vidriola deu estar plena. Ja dic: mèrit, capacitat i esforç personal. ¡Veges!

(publicat a Levante-EMV, el 23/06/2018)

dissabte, 9 de juny de 2018

La senyora Montón se'n va

L'exconsellera Carmen Montón se'n va. No sé si és bona o mala notícia. Si hem de jutjar per un destacat d'aquest rotatiu, La marcha de Montón a Madrid soluciona un problema a Puig, queda clar que algú se n'alegra. Recordem que Montón recolzà, durant les primàries socialistes, Pedro Sánchez. En canvi, Ximo Puig es decantà per Susana Díaz. El col·lectiu socialista de Xàtiva també estigué dividit. Imagine que l'accés al poder central esmorteirà les animadversions, tan habituals en el PSOE valencià. Però tornem a la nova ministra de Sanitat, Consum i Benestar Social. ¿El seu pas per la Conselleria de Sanitat Universal i Salut Pública de la Generalitat Valenciana ha resultat positiu per a Xàtiva i la seua comarca? Em tem que no. La qualitat del servei que presta el Departament de Salut Xàtiva-Ontinyent, únic del país amb jurisdicció sobre dues comarques, no ha experimentat millores destacables. Amb un hospital d'Alzira retornat a la xarxa pública i líder en moltes prestacions, i un futur hospital nou a Ontinyent, el Lluís Alcanyís podria quedar obsolet. Deixaria de ser el centre de referència del nostre Departament de Salut.


Fa poc, llegírem en aquestes mateixes planes fragments d'un informe remès pel doctor Francesc Martínez a l'alcalde de Xàtiva. L'hospital Lluís Alcanyís, inaugurat en octubre de 1984, pel llavors ministre de sanitat Ernest Lluch, està vell. Durant tres dècades, no ha rebut cap inversió important. Que els governs del PP se n'havien desentès, ja ho sabíem. Tothom creia, però, que la senyora Montón anava a actuar de manera distinta. Tanmateix, el nomenament de Margarita Llaudes com a nova gerent no ha aturat el procés de deteriorament. Segons el report del doctor Martínez, l'actual equip directiu no ha pres cap mesura que invertisca la tendència. Al contrari, es prenen decisions que degraden més el centre i comprometen el seu futur com hospital general. La reacció de la gerent, en fer-se públic l'informe, fou sorprenent. ¿Desmentí el seu contingut? ¡No! Envià a tot el personal del Departament una carta amb la convocatòria d’un dinar de germanor per al dia 1 de juny, en Ca Pareja de Canals. Preu del menú —amb orquestra inclosa—, 26 euros. Ignore si l'àpat s'haurà celebrat finalment.

La relació de desgavells que hem conegut mereixia altre tipus de resposta. Vegem: inexistència de pla global d'actualització, absoluta falta d'inversió al bloc quirúrgic durant els últims cinc anys, poca o nul·la comunicació entre direcció i caps de servei, amb la subsegüent manca d'implicació del personal en el funcionament del centre. El Servei de Medicina Interna i els seus especialistes en Oncologia, posem per cas, no participaren l'any passat en la redacció de la memòria funcional de l'Hospital de Dia. I ja que en parlem, recordem que l'exconsellera havia anunciat una inversió de 900.000 euros en la creació de noves instal·lacions per a consultes externes. Com els malalts oncològics son atesos a la cinquena planta, més de quaranta pacients del Servei de Medicina Interna estan repartits per altres plantes del centre. La mescla aleatòria de distintes patologies en una mateixa sala incrementa els casos d'infeccions hospitalàries i l'ocupació indiscriminada de llits entrebanca l'activitat quirúrgica.

Atès que la falta d'instrumental és crònica, sobta la renúncia a licitar la provisió de petit instrumental i material per a centres i consultoris (un ecògraf per a ginecologia, quatre monitors desfibril·ladors amb marcapassos, quatre desfibril·ladors semiautomàtics, una llitera ginecològica, dotze carros, dues neveres per a medicació). Damunt, aquesta setmana, un sindicat ha denunciat la insuficiència de plantilla —de metges i personal d'infermeria sobretot. Si les coses no canvien, el Lluís Alcanyís esdevindrà un centre de malalts crònics i terminals on sols s'atendran afeccions degeneratives i geriàtriques. L'activitat quirúrgica marxarà a la Ribera o la Vall d'Albaida. ¿És bona notícia per als socarrats que la senyora Montón se'n vaja? Potser sí. Difícilment cometrà desencerts a Madrid; la punta de llança contra la privatització de la sanitat pública tindrà poca feina a partir d'ara. (Quasi totes les competències de Sanitat, Consum i Benestar Social estan transferides a les autonomies.) Però qui sap...

(publicat a Levante-EMV, el 09/06/2018)

dilluns, 4 de juny de 2018

Els primers matrimonis de Lucrècia Borja

Abans de ser elegit papa, Roderic de Borja havia concertat dos matrimonis per a Lucrècia. El primer, amb don Querubí de Centelles, de la família dels comtes d'Oliva, fou immediatament anul·lat. El segon, amb don Gaspar de Pròixida, arribà a celebrar-se per procura el 18 d'abril de 1492. Tanmateix, en ascendir al pontificat, Roderic volgué emparentar els seus fills amb famílies nobles italianes. Per tant, el segon matrimoni de Lucrècia fou anul·lat i Gaspar es casà amb Caterina del Milà i Borja, neboda del papa, que la dotà generosament.


Escuts nobiliaris dels Centelles i els Pròixida

dissabte, 26 de maig de 2018

A l'hora del pati

¡Problema! S'acosta dissabte i no saps com començar la columna que has d'enviar al diari. Sort que la Vikipèdia et resol el compromís. Excel·lentíssim Senyor Eduardo Andrés Julio Zaplana Hernández-Soro (Cartagena, 1956): Ministre de Treball i Afers Socials; Portaveu del Govern d'Espanya; President de la Generalitat Valenciana; Portaveu del Grup Popular al Congrés dels Diputats; Alcalde de Benidorm; Diputat a les Corts Generals per València i Madrid; Senador a les Corts Generals per designació de les Corts Valencianes; Diputat de les Corts Valencianes per Alacant i València; adjunt al secretari general de Telefónica; Gran Creu de l'Orde de Carles III; Gran Creu de l'Orde de Jaume I el Conqueridor; intern a la presó de Picassent. El jutjat d'instrucció número 8 de València acusa l'exministre de suborn i prevaricació continuats, frau en contractació, evasió fiscal, tràfic d'influències, blanqueig de capitals, malversació, pertinença a associació il·lícita per a delinquir i a grup criminal. Heus ací el resum de tota una vida.

Tanmateix, la Vikipèdia omet dades molt importants a l'hora de perfilar la personalitat del nou inquilí de Picassent. A ell sempre li ha agradat de transgredir la norma. Els membres mascles de l’establishment solen ser individus de posat seriós, dignes, respectables i circumspectes, que respecten la família tradicional, la moral i els costums burgesos... ¡Ep! ¿Respectar la moral? ¿Quina? ¿La sexual? ¿La corporativa? ¿La ciutadana? En fi, no entrem en els detalls. (Per altra banda, tenir dona legítima i amistançades també és un costum burgès de tota la vida.) Centrem-nos millor en les dots oratòries de Zaplana. Hi ha frases seues inoblidables. Pídele más dinero. Necesito cambiarme el coche. Quiero comprarme un Astra de dieciséis válvulas, va dir fa molts anys a un regidor de València que es dedicava a cobrar suborns. L'enregistrament que contenia aquestes paraules fou invalidat pels tribunals; l’escolta telefònica no havia comptat amb una autorització judicial específica. Com era l’única prova de càrrec, el líder de rostre eternament bronzejat sortí del jutjat lliure i somrient. Però encara tenim més dites seues cèlebres.

En 2003, quan els periodistes li demanaren per un “petit” apartament al passeig de la Castellana que li havia costat cinc cèntims gràcies als favors de la CAM, don Eduardo Zaplana Hernández-Soro s’ajustà la corbata amb elegància, dibuixà un somriure d’orella a orella i amollà la frase lapidària: ¿Eso es todo lo que tienen contra mí? ¡Acabáramos! Tot seguit, girà l’esquena tan tranquil. I clar, en cap moment se li va passar pel cap de presentar la dimissió. ¿Per què actuava amb tanta naturalitat? Per vàries raons: perquè era el rei del desvergonyiment, perquè no devia tenir sentiment de culpa i perquè, en aquells moments, controlava amb mà fèrria la maquinària valenciana del seu partit. Ara, la compra d'un nou habitatge a Madrid, per 1,8 milions pagats al comptat, sense cap préstec hipotecari, ha provocat la seua detenció. ¡Pobre Zaplana! Ell sempre havia dit: No podrán probar nada. Atenció, una persona honrada hauria parlat en altres termes: «No he fet res dolent.» Però els polítics del PP tenen molt clara la diferència entre veritat moral i veritat judicial. Les immoralitats són assumpte de la consciència personal de cadascú.

Entre 1995 i 2002, la cúpula pepera valenciana es reunia sovint en un conegut hotel restaurant de Xàtiva. Podem imaginar que el llavors president de la Generalitat, el seu conseller Rafael Blasco i Alfonso Rus, l'amfitrió, conversarien distesament sobre les seues mampreses. Potser el ionqui dels diners, Marcos Benavent, i altres capitostos del partit també estigueren presents en aquells aplecs. Si les parets del restaurant parlaren... En realitat, tal com van les coses, molts dels vells camarades acabaran retrobant-se a l'hora del pati, en Picassent. Podran reprendre les xerrades. Temes no faltaran: visita del Papa, adjudicació dels geriàtrics i les ITV, diners per a cooperació, derivacions de Gürtel i Púnica, cas Nóos, finançament il·legal del partit... És més, en certes reunions baronívoles, la vèrbola ha d'estar adobada amb relats d'aventures eròtiques i recomptes de prebendes reals o fictícies concedides a canvi de favors sexuals. Si hem de fer cas als rumors, Zaplana seria, en aquest camp, imbatible. Durant un temps tocarà, però, abstinència.

(publicat a Levante-EMV, el 26/05/2018)