dilluns, 26 de setembre de 2016

Espectacle aclaparant


L'espectacle grandiós de la natura en tota la seua esplendor. Tots els genis de les aigües desfermats
sobre un escenari de pedra volcànica.

dijous, 22 de setembre de 2016

Bones persones

A les tertúlies polítiques, els dirigents del PP, els periodistes afins i diferents càrrecs peperos (ministres, diputats, presidents autonòmics) diuen contínuament que Mariano Rajoy és una bona persona. Igualment qualifiquen de bones persones altres personatges —com ara José Manuel Soria o Francisco Camps— presumptament involucrats en casos de corrupció. Evidentment, l'atribut "bona persona", adjudicat a polítics que han tingut conductes reprobables, és molt discutible. En realitat, som davant de l'eterna lluita de classes (sobre açò ja he escrit en alguna ocasió). Els membres de l’establishment consideren bones persones els seus representants, individus de posat seriós, dignes, respectables i circumspectes, que parlen amb gravetat d’assumptes fora de l’abast de la gent corrent. Són bones persones perquè respecten la família tradicional, la moral i els costums burgesos de tota la vida... ¡Ep! ¡La moral! Heus ací la qüestió. Rajoy i companyia tenen una enorme laxitud moral. En el fons, no consideren que certes pràctiques corruptes siguen immorals. Seguint el pensament polític de Niccolò Machiavelli, creuen que el fi justifica els mitjans.

¿Quin és el fi de la seua acció? Assegurar-se que la representació política del sistema no perda el poder. Per això, pràctiques com ara finançar il·legalment el partit i les seues campanyes electorals no són percebudes com reprobables. Qualsevol mitjà és vàlid per a garantir l'objectiu últim, la pervivència del sistema. Que el partit accepte donacions il·lícites a canvi d'adjudicar obra pública a les empreses donants no és, per tant, condemnable. Que els munyidors de tot plegat reben la seua gratificació —un sobresou en negre o un regal— és el corol·lari de tot el muntatge. Des del punt de vista de l’establishment, tot això és normal; el poder es detenta per a garantir l'enriquiment de les elits. Per això, l'evasió de capitals només és vista com una mera "optimització" fiscal. Que José Manuel Soria tingués diners en paradisos fiscals, que Rajoy haja cobrat presumptament gratificacions en negre o que Rita Barberà col·laborés a blanquejar mil euros destinats a finançar la campanya de les passades eleccions municipals no embruta la seua figura davant dels seus. Són bones persones, un excel·lent pare de familia, una gran amiga...

María Dolores de Cospedal lamentava que, per mil euros, Rita Barberà s'haja vist obilgada a abandonar el partit. ¡Laxitud moral! No són mil, són cinquanta mil. El grup municipal pepero es posà d'acord per a delinquir. Va fragmentar aqueixa quantitat en participacions de mil euros. L'operació va rebre el nom de pitufeo. Això implicava diverses activitats il·lícites: blanqueig de diners negres, finançament irregular de la campanya i frau electoral (s'obtenia un avantatge sobre els competidors que respectaven les normes). Per altra banda, les diverses investigacions policials i causes judicials obertes contra gent del PP mostren clarament que les pràctiques corruptes estaven generalitzades. La setmana passada, sense anar massa lluny, vam saber que l'estructura del PP valencià de l'era Camps havia esdevingut un enorme femer. Recordem: visita del Papa, adjudicació dels geriàtrics, depuradora de Pinedo, derivacions dels casos Gürtel i Púnica, cas Nóos, finançament il·legal del partit... Rita Barberà no estava massa lluny d'alguna d'aquestes històries. ¡És igual! Per als seus companys de files, els implicats són bones persones, gent honorable.

Els corruptes peperos només passen a la categoria de xoriços quan se'ls va la mà a l'hora de prendre la corresponent "gratificació", o quan posen el seu partit en una situació molt compromesa. Mentrestant, ¡bones persones! Segons Paco Marhuenda, habitual de moltes tertúlies, Mariano Rajoy, que s'ha desempallegat de tots els col·legues que li podien fer ombra —Ana Pastor, Alfonso Alonso, Luis de Guindos—, ¡és una bellíssima persona! No sé si Rita Barberá estarà d'acord amb Marhuenda. Avui, malgrat haver proclamat a tort i dret durant molts anys que l'exalcaldessa de València era amiga seua, Rajoy no vol parlar amb ella. En aquests moments, la màxima preocupació del president en funcions és evitar que Rita —quantes coses sabrà Rita— descobrisca el pastís. Rajoy diu que ja no té autoritat sobre ella, de la qual cosa es desprèn que abans sí en tenia, i la féu servir per a exigir que els peperos valencians designaren Rita senadora territorial. Així, la presumpta cap del pitufeo esdevenia persona aforada —un favor a canvi de silenci.

¿Bondat? Ja ho va dir Machiavelli: «No és bon polític qui té bones qualitats morals, sinó qui sap conservar el poder.» En definitiva, la gent que s'identifica amb el sistema està predisposada a perdonar les pràctiques corruptes dels seus, sempre que aquests no s'excedisquen massa. És més, després de descobertes les seues martingales, els autors no deixen de rebre el recolzament dels camarades. De Guindos encara afirma que, malgrat la seua inoportunitat, la decisió de nomenar Soria candidat al càrrec de director executiu del Banc Mundial era tècnicament la millor. Francisco Camps ha defès Rita Barberà amb vehemència: Sin Rita Barberá no habría habido Eduardo Zaplana, ni José María Aznar, ni Mariano Rajoy, ni, por lo tanto, Maroto. En altres paraules: allò que importa és el bé superior del partit. La resta manca d'interès. ¡Els dolents són els rojos! Rajoy ho recordà: Si el voto moderado se divide, ganarán los malos.

dilluns, 19 de setembre de 2016

Cant de Vicent 2016


Hom pot acudr a llegir o a escoltar música de la bona, i poesia de la millor. La participació és lliure i pot ser personal o en representació de l'entitat cultural de la qual es forme part.

diumenge, 18 de setembre de 2016

Esguard cubista


A través del prisma oblic translúcid s'endevinaven les figures i el port. "Un esguard cubista", pensava el fotògraf.

dissabte, 17 de setembre de 2016

¿Solució? ¡Una llima!

A finals d'agost, Roger Cerdà, que volia prendre's uns dies de vacances, decidí delegar l'alcaldia en Cristina Sunyer, segona vicealcaldessa. En un tres i no res, ascendiren a la superfície aigües revoltes que havien romàs immergides fins aleshores. ¿Per què? Per raons que també romanien amagades a les profunditats abissals de la política local. Aventuraré una hipòtesi, conscient que m'arrisque a rebre un allau de desmentiments i recriminacions. És possible que Cerdà no quedés massa content, l'estiu de 2015, amb l'ús que s'havia fet de la delegació —un tràmit que hauria de ser, en principi, merament rutinari—; sembla que l'alcalde en funcions, el cap d'EUPV, aprofità l'avinentesa per a organitzar algun acte sense coneixement del primer edil, absent de la ciutat. Donat cas que fos certa aquesta suposició, les mostres de deslleialtat i desconfiança haurien acompanyat el govern tripartit pràcticament des de la seua constitució. També es confirmaria el comentari que deixava caure Xavi Aliaga en aquestes planes: el PSOE té més sintonia amb Compromís que amb EUPV. ¡Res de l'altre món! Això passa fins i tot en les millors famílies.

Durant la crisi, la divisió de papers al si del grup local d'EUPV fou elemental. El primer tinent d'alcalde afirmà que la delegació de funcions era un assumpte menor, però els seus companys —que, de manera una mica contradictòria, també titllaven d'insubstancial el tràmit— sortiren en tromba a defendre llur cap de files. Demanaren una entrevista a l'alcalde, amenaçaren de dur als tribunals el decret de delegació i redactaren un comunicat amb manca d'autocrítica i excés de victimisme. Saber si la demanda judicial arribà a estar redactada ha perdut rellevància; el mer fet d'esgrimir-la ja tibà prou les relacions al si del govern local. (En tot cas, aquest detall provocà l'aparició d'una pàgina periodística solipsista.) Com que no vull embolicar la troca, deixaré de banda les filtracions. Tots els grups polítics en fan quan els convé. I el periodista no sempre encerta a l'hora d'esbrinar quina dosi de veracitat amaguen. M'interessa més destacar la conducta estranya d'alguns membres del govern, que actuen com si encara foren oposició.

No, ja no estan a l'oposició. Ara són govern. Ara, tots els regidors del tripartit gestionen serveis municipals —tots menys Cesca Chapí i Miquel Alcocel, titulars, ves per on, de meres ponències ideològiques. Qui gestiona un servei públic es pot equivocar. Per tant, ningú no s'hauria d'arrogar en exclusiva el paper de Pepito Grillo. Els regidors d'EUPV, posem per cas, també poden espifiar-la. Criticar els altres i fer-se la víctima quan les crítiques vénen dirigides cap a u mateix no és actitud responsable. La gestió eficaç, la coherència política i la puresa ètica, que no solen sovintejar, no són patrimoni exclusiu de cap grup polític. Els membres del tripartit farien millor posant-se mans a l'obra. Es nota certa falta de determinació a l'hora de prendre decisions. Les vacil·lacions es manifesten en diversos assumptes. La regulació del trànsit de vehicles o la recuperació del centre històric en són bons exemples; els seus responsables han dedicat molt de temps a la teoria —al debat, la reflexió i el disseny de plans—, però costa passar a la pràctica.

La dreta comença a burlar-se de l'esquerra i a titllar-la d'inepta. Per tant, les mostres de feblesa i vacil·lació s'haurien d'acabar ràpidament. Segons el parer d'alguna gent, els nous governants encara han d'adquirir aprenentatge i experiència. No hi estic d'acord. Molts d'ells han estat anys a l'oposició. Han tingut temps sobrat d'aprendre com funcionen els ressorts de la política local. No els convé, doncs, projectar una imatge de desorientació, debilitat o ineptitud. Quant a les desavinences, normals en qualsevol relació, s'haurien de resoldre de manera menys teatral, més discreta. Si es tiben massa, o pateixen qualsevol tipus d'osca, les cordes de la guitarra acaben trencant-se, la qual cosa em recorda aquell guitarrista a qui se li trencava contínuament la corda si, la segona. Se'n sortí gràcies al consell d'un col·lega: «Si es trenca sempre a l'altura del mateix punt —el pont, la celleta, un trast—, la culpa és d'una rebava o d'un esmorrell. ¿Solució? ¡Una llima!» En fi, el tripartit hauria de polir aspreses, hauria de llimar les seues diferències. Els ciutadans que saludaren amb esperança el canvi de cicle polític no guanyen per a ensurts.

(publicat a Levante-EMV, el 17/09/2016)

dimarts, 13 de setembre de 2016

Reviscolament religiós a Rússia

Durant el meu periple per terres russes, vaig sojornar a Jaroslavl'. Aquesta ciutat està a les vores del Volga. És, per tant, molt recomanable dirigir-se al port fluvial i prendre una embarcació per a navegar per les aigües del riu. Això vam fer un grup d'amics i jo. Durant la navegació, vaig xerrar molta estona amb Sasha (diminutiu d'Aleksandr), home major que parlava perfectament espanyol —l'havia après, segons em va dir, a la Universitat de Moscou. Em va preguntar com trobava Rússia. «Molt distinta de com la veia als vells telediaris en blanc i negre de finals dels anys setanta i principis dels vuitanta. Estem visitant molts temples i monestirs, i em sobta l'auge aparent que experimenta la religió», vaig respondre. (En aquell moment, el vaixell passava a l'altura de la catedral de la Dormició de la Mare de Déu.) Acabàrem establint paral·lelismes entre els règims franquista i soviètic (partit únic, manca de llibertat...). La Iglesia sufrió mucho durante el comunismo, féu Sasha amb posat seriós. Sentia curiositat per saber si la religió també havia patit sota la dictadura franquista. «¡Noo!», vaig exclamar. I seguirem xerrant.




Altre dia, durant un trajecte entre Suzdal' i Vladímir, Mikhaïl, jove intèrpret que ens acompanyà tots els dies de viatge, ens contà una anècdota cridanera. Temps enrere, un sector de fidels de l'Església Ortodoxa havia organitzat una campanya a favor de canonitzar —d'elevar als altars— Stalin. Segons els promotors de la campanya, gràcies al dirigent comunista havia augmentat el nombre de màrtirs i sants de l'Església. Després, Stalin se n'havia "penedit". Cessà la persecució religiosa i permeté l'elecció del patriarca de Moscou. Naturalment, la pretensió de santificar el tirà no arribà enlloc. Els familiars de les víctimes de l'estalinisme —milions— restaren estupefactes. «¿Com ha de ser sant el botxí sanguinari que ordenà assassinar els nostres avis, els nostres pares, els nostres germans?», feien amb cara d'incredulitat. Jo recordava que algun friki també havia propugnat la canonització de Francisco Franco. Els paral·lelismes entre les Rússies i les Espanyes són, ja es veu, més nombrosos del que sembla. En tot cas, l'Església Ortodoxa ja havia canonitzat, l'any 2000, l'últim tsar, Nicolau II, i la seua família, assassinats pels bolxevics.

La relació de Iossif Stalin amb l'Església Ortodoxa fou ben ambigua. El jerarca comunista havia estudiat en un seminari durant la seua joventut (un dels seus companys fou Krikor Bedros Agagianian, futur patriarca de l'Església Catòlica Armenia i cardenal). Bé que sa mare volia que fos popa, Iossif acabaria expulsat del seminari. La Revolució d'Octubre desfermà una terrible persecució contra la religió. En teoria, el nou poder soviètic havia separat l'Església de l'Estat i tolerava les diverses creences, sempre que no feren cap activitat pública. En realitat, tots els bens eclesiàstics foren confiscats. Moltíssims temples i monestirs foren destruïts o convertits en fàbriques, museus, presons, casernes... Bisbes, clergues (popes, monjos i monges) i fidels foren empresonats, torturats i executats. Altres hagueren de marxar a l'exili. Tanmateix, el 1941, quan l'exèrcit alemany avançava per terres russes, Stalin canvià d'estratègia. Autoritzà que els popes beneïren les banderes dels regiments que marxaven al front. En 1943, Stalin es reuní al Kremlin amb tres caps de l'Església Ortodoxa Russa (els metropolitans Sergi, Aleix i Nicolau).





Els prometé diverses concessions a canvi de la seua lleialtat i el seu ajut en l'empresa patriòtica de combatre els nazis: l'obertura del Seminari i l'Acadèmia Teològica de Moscou, l'alliberament dels clergues empresonats, la devolució de vàries propietats —inclosa la famosa laura de la Trinitat i Sant Sergi, una mena de Vaticà dels ortodoxos russos que vaig visitar un dels dies de viatge. També permetria que elegiren patriarca —la seu del patriarcat estava vacant. El nou titular, Sergi I, hagué d'oferir, però, unes contrapartides molt dures de pair. L'Església quedava sota control dels serveis secrets soviètics. Els capellans i els bisbes passaven a ser de facto agents del KGB. (Encara avui, els russos més vells malparlen del patriarca i els popes, que consideraven espietes del règim.) Sergi I reconegué el poder comunista, cosa que provocà escissions entre el clergat, alguna propiciada pel mateix règim soviètic. En acabar la guerra, l'Església Orotodoxa Russa fou reconeguda com una corporació de dret públic, bé que se li prohibiren les reunions fora dels temples, qualsevol activitat cultural o social, la fundació d'hospitals propis...

També se li prohibía fer propaganda religiosa en escoles, hospitals, casernes de la policia o l'exèrcit, presons i camps de concentració. L'Estat impulsà l'ateisme en les escoles. Oficialment, s'acusava la religió de ser un obstacle per al progrés tècnic i económic del país. Als membres del Partit Comunista i les organitzacions jovenils els estava prohibida tota activitat religiosa. Ara bé, Stalin preferí controlar l'Església, ja que no podia eliminar-la del tot. En fi, amb la caiguda del règim comunista, a primeries dels noranta, la religió experimentà un gran reviscolament. En un llibre titulat A Moscú sin kaláshnikov, Daniel Utrilla, que fou corresponsal d'El Mundo en Moscou molts anys, fa una comparació magnífica. En la novel·la d'Italo Calvino El vescomte migpartit, el protagonista queda dividit en dues parts per un projectil d'artilleria disparat pels turcs. Utrilla diu que les canonades de Ieltsin contra la Casa Blanca de Moscou, en 1993, també partiren en dos els russos nascuts a la dècada dels cinquanta (l'esquerda no afecta els més majors ni els més joves), amb el cor i el cap dividits entre la Rússia soviètica i el nou capitalisme salvatge.

A la faula d'Italo Calvino, la meitat dreta es dedica a fer el mal mentre que l'esquerra conrea el bé. En Rússia era molt difícil traçar la línia divisòria entre bondats i maldats del comunisme i el capitalisme. El cirugià que va cosir les dues meitats de milions de russos es diu Vladímir Putín, exagent del KGB. Com a fils, féu servir el nacionalisme, la religió i la mà dura, tres elements que semblen agradar a la majoria dels votants russos. Els fidels ortodoxos afirmen que Putin és un miracle de Déu. El 2013 es promulgà una llei que penalitza l'ofensa als sentiments religiosos dels creients. El mateix Putin conta un fet que ningú no sap de ciència certa si és real: sa mare el batejà, quan era menut, a esquenes de son pare, membre del Partit Comunista. Avui, un 75% de la població russa es proclama creient. Això sí, segons Mikhaïl, la majoria és incapaç, si se li demana, de recitar el credo o d'esmentar més de dos apòstols de Crist. S'han reconstruït molts temples —com ara la catedral de Crist Salvador, enderrocada el 1931 per a bastir un Palau dels Soviets que finalment no s'alçaria— i molts monestirs. L'Església encara voldria més.




A la Púshkinskaya (plaça de Púshkin), posem per cas, vodria que es reconstruís el monestir de la Passió, enderrocat per a bastir el teatre Rossía. De moment, s'ha d'aconformar amb una placa commemorativa. En qualsevol cas, Moscou —que els tsars i els patriarques van denominar la tercera Roma, quan Constantinoble caigué en mans dels turcs otomans— i les altres poblacions que vaig visitar a primers d'agost estan plenes de cúpules coronades per creus que descansen sobre àncores, per a simbolitzar que la fe en Déu està ancorada a terra. La creu ortodoxa té tres travessers, el tercer inclinat (cap amunt assenyala el bon lladre i cap avall, el dolent). El número de creus que poblen el paisatge rus és incalculable. S'ha de tenir present que les esglésies solen tenir tres edificis: el d'estiu, més gran, el d'hivern, més menut, i el campanar. Cada edifici té vàries cúpules —les esglésies, almenys cinc. En fi, tots els monestirs i els kremlins —de Moscou, de Rostov— acullen vàries esglésies i capelles. Les portes dels recintes emmurallats tenen damunt una església petita que les protegeix. En definitiva, la creu ortodoxa suplanta a poc a poc la falç i el martell.

dissabte, 10 de setembre de 2016

Joc visual


Burlador burlat, caçador caçat, fotògrafa fotografiada. Imagina que ets el fotògraf ocult. Ells posen aliens al joc.

dijous, 8 de setembre de 2016

Balanços i romanços

Des de principis d'estiu van sovintejar les anàlisis del primer any de govern local tripartit. Els articulistes n'han fet moltes. S'han repassat les mesures polítiques preses durant aqueix període. La ciutadania ha expressat la seua opinió de moltes maneres: a través de les xarxes, en reunions amb familiars i amics, en converses de cafè, a tallers i oficines... El veredicte de les últimes eleccions generals, que també fou un arqueig de la situació, mostrà que hi havia alguns votants progressistes desencantats, la qual cosa no representa cap novetat; la gent d'esquerra sol ser molt crítica amb els seus. A més, els aspectes negatius de l'acció de govern sempre destaquen més que els positius. L'oposició, que òbviament no hi troba bondat, ja s'encarrega d'amplificar les espifiades de qui mana. Açò feia, de manera impostada, el coordinador local de Ciudadanos en un article d'opinió publicat als mitjans digitals d'àmbit comarcal. Una persona forana que llegís les seues expressions —«Tinguen una mica de vergonya, deixen de jugar amb els ciutadans per a mantenir les poltrones.»— pensaria que encara governa qui ens volia portar la platja.

El portaveu de C's dedicava a l'alcalde aquesta perla: «Cerque, trobe i recupere la vergonya i la dignitat. Agafe el timó d’aquesta ciutat que està enfonsant a força de donar tombs, fixe el timó en un rumb real i no seguisca comportant-se com un ninot en mans dels seus socis de govern.» Deu ser deformació professional —he treballat molts anys com a professor de llengua—, però crec que la frase mereix una exegesi. Primerament deixa caure que l'actual alcalde de Xàtiva no té vergonya ni dignitat, insinuació gratuïta i absolutament innoble. També diu que la ciutat s'està enfonsant. Jo, en canvi, trobe que està alçant el cap. I és possible que la majoria del veïnat pense igual; una enquesta realitzada per professors i alumnes de l'IES Josep de Ribera, les conclusions de la qual foren publicades a la premsa local, indicava que més del 60% dels xativins aprova l'actuació del tripartit. Qui deixà afonada Xàtiva fou Alfonso Rus. Molts veïns i veïnes estàvem avergonyits de veure com periòdics i telediaris relacionaven el nom de la ciutat amb una enorme trama corrupta dirigida presumptament per l'anterior primera autoritat municipal.

De tres foteses, no se'n pot traure molt de suc. Per això, el col·lega d'Albert Ribera optava pel discurs exagerat, ofensiu i surrealista. «Els tres socis segueixen fil per randa la mateixa política que criticaven a l'anterior govern.» ¡Romanços! Els diners gastats en un concert de Raimon i un cartell de Mariscal, o les contradiccions d'una consulta popular mal plantejada de cap manera es poden comparar amb l'ambient viciat, irrespirable i escassament democràtic de l'etapa pepera (en què l'autoritarisme, el menyspreu a tots els oponents, les males maneres, l'especulació, el clientelisme i una presumible corrupció a gran escala vivien a tot plaer). Jo trobe que l'ambient polític de la ciutat ha millorat moltíssim. Només per això ja ha valgut la pena canviar de gestors locals. Finalment, com també havien fet les penyes taurines locals, l'articulista pintava l'alcalde com un ninot, com un ostatge segrestat pels sinistres tinents d'alcalde d'EUPV i Compromís. Aquesta és una tàctica de manual; escampa la idea que el primer edil és persona mancada de caràcter, titlla de personatges tèrbols els seus socis i prova d'agreujar la divisió al si del tripartit.

Fer servir pólvora mullada quan no es disposa d'altra munició és tot un clàssic de la retòrica. ¿Significa això que no hi ha res criticable en l'actuació de la nova corporació? Si jo n'hagués de dir alguna cosa negativa, em referiria a la falta absoluta de discreció amb què es dirimeixen les discrepàncies internes, lògiques en un govern de coalició. Com més va, més transcendeixen els desacords en diferents matèries. L'últim episodi és ben recent. EUPV ha paït molt malament que Cerdà haja delegat l'alcaldia, durant les seues vacances, en la segona tinent d'alcalde Cristina Sunyer. Uns i altres hauran de recapacitar. Quan hom pren decisions sense consultar-les amb els socis, s'arroga en exclusiva el paper de consciència crítica del govern o dirimeix discrepàncies en públic, proporciona munició a la dreta. Per tant, les gresques s'haurien d'acabar. Posar en perill el Pacte de Sant Domènec per assumptes poc comprensibles per a la ciutadania no tindria perdó. Encara falta molt per a les pròximes eleccions municipals. Temps hi haurà perquè cada formació del tripartit marque el seu propi territori. Mentrestant, caldria temperar els ànims.

dissabte, 3 de setembre de 2016

Xativins a les estepes russes

Partir de viatge sempre m'ha provocat pessigolles a l'estómac i una sensació de buit al plexe solar. El neguit —u marxava cap a destins desconeguts— era ben intens en les primeres sortides, quan encara tenia vint-i-tants anys. La sensació no resultava, però, desagradable, sinó plaent. L'experimentava en el moment mateix d'agafar el tren o l'autobús, o d'entrar a l'aeroport. Al Magazine de dissabte passat, Ángeles Caso citava una frase de Vita Sackville-West, extreta de la seua obra Passatgera a Teheran: «Viatjar és el plaer més íntim que existeix.» Aquest agost, les cosquerelles a l'estómac recobraren llur vella intensitat quan vaig partir cap a Rússia. Durant la infància i l'adolescència, em vaig fer una idea ben boirosa d'aqueix país. Els comentaris dels adults remetien al comunisme, la bèstia negra del franquisme. Fa poc, en aquestes mateixes planes, Salvador Català evocava la figura del soldat xativí Mario Navarro Ridocci, enrolat a la 250 Divisió de Voluntaris Espanyols de la Wehrmacht, més coneguda com División Azul, per a combatre els bolxevics. Altres socarrats també formaren part d'aquella força expedicionària.

Navarro, militant falangista, moriria als afores de Sant Petersburg —anomenat Leningrad en època soviètica. Només els supervivents de la División Azul pogueren contar com era Rússia. ¡Un infern, la pàtria de totes les atrocitats! Recorde un munt d'anècdotes del meu pas per les aules claretianes, al carrer Sant Agustí. Ja vaig esmentar en altra columna la minuciositat amb què un religiós, el pare Alfredo, contava, durant uns exercicis espirituals, les tortures sexuals a què eren sotmesos els presoners polítics durant l’era stalinista. Els claretians exhortaven contínuament a resar per la conversió de Rússia. Un dels secrets de Fàtima anunciava aquesta conversió si el país de les estepes era consagrat a la Mare de Déu. Deixant a banda aquestes elucubracions eclesiàstiques, allò ben cert és que certes lectures de joventut —Els germans Karamàzov de Fiodor Dostoievski, posem per cas— o pel·lícules com Doctor Zhivago, basada en la novel·la homònima de Borís Pasternak i dirigida per David Lean, emboiraren encara més la meua imatge de Rússia. (En realitat, la pel·lícula estava rodada al glaçat paisatge hivernal de Sòria.)

Més tard, en simpatitzar amb el socialisme, em vaig engolir una creença molt estesa entre els joves esquerrans: Rússia era un paradís, un país distint del que presentava la propaganda imperialista. Els telediaris, en què apareixien personatges com Nikita Khruixtxov o Leonid Bréjnev, no em desanimaven. Tanmateix, noves lectures i notícies esparses que feien arribar viatgers esporàdics em llevaren la bena dels ulls. Molt abans de l'any 1987, en què Gorbatxov impulsà la perestroika i la política de glàsnost (transparència), el terror roig stalinista i les dures condicions de vida dels russos eren conegudes. La caiguda del comunisme desfermà el col·lapse econòmic i l'esmicolament de l'antiga URSS. El subsegüent període de capitalisme salvatge ha desembocat en un règim rus autoritari i nacionalista que no tolera la dissidència i dissimula les enormes desigualtats socials. Sovintegen, doncs, els nostàlgics. (De fet, el Partit Comunista és la segona força més votada, després de Rússia Unida, el partit de Putin.) Els dies d'estada al país m'han permès de comprovar que els russos s'ho prenen tot amb resignació i certa dosi d'humor.

Mikhaïl, el jove que ens acompanyà durant el viatge, explicà una curiositat de la política russa: calbs i peluts alternen al poder: Lenin, calb; Stalin, amb pèl; Khruixtxov, calb; Bréjnev, amb pèl; Andròpov, calb; Txernenko, amb pèl; Gorbatxov, calb; Ieltsin, amb pèl; Putin, calb; Medvédev, amb pèl. Mikhaïl calculava que Putin i Medvédev alternaran en el Kremlin fins que un dels dos se'n vaja al calaix. Els meus amics i jo vam esclatar a riure. El nostre guia rus havia viscut un temps al Cabanyal i s'expressava molt bé en valencià. En fi, férem un tour per Moscou i un anell de ciutats situades al nord-est de la capital: Sergiev Posad, Rostov, Jaroslavl', Kostromà, Suzdal' i Vladímir. En Moscou, resseguírem les petjades de l'era stalinista. Els vestigis soviètics són encara nombrosos. No faltaren, és clar, la foto a la Plaça Roja i l'entrada al Kremlin. Durant el periple per l'anell d'or, visitàrem monestirs ortodoxos, navegàrem pel Volga, tastàrem el filet strógonoff i el vodka, i gaudírem el paisatge i l'arquitectura popular de la Rússia profunda, terra de datxes i cúpules en forma de ceba. Descobrírem un país molt distint de l'imaginat.

(publicat a Levante-EMV, el 03/09/2016)

dimecres, 31 d’agost de 2016

Guaitant


En altres temps, esperarien l'arribada d'algun vapor procedent de l'Havana, o d'un pesquer que tornava de Terranova.

dilluns, 29 d’agost de 2016

Pandora

A la mitologia grega, Pandora és la primera dona, creada per ordres de Zeus a fi de castigar la raça humana, a la qual Prometeu havia revelat el secret del foc diví. Zeus, enfurit, féu l’encàrrec a Hefest, déu del foc, que modelà Pandora d’argila. Tot seguit, els diferents déus l’embelliren i la dotaren de diversos atributs: Atenea li regalà el seu cinyell i l’engalanà, les Gràcies li penjaren els esplèndids collars de la persuasió, les Hores li posaren una corona de flors i Hermes inoculà al seu pit la mentida, la paraula seductora i un caràcter voluble. Prometeu aconsellà al seu germà Epimeteu que no acceptés cap regal dels déus, però aquest no l’escoltà i acceptà Pandora, enamorant-se d’ella i prenent-la com esposa. Fins aleshores, la humanitat havia viscut una existència totalment harmoniosa, però Pandora, moguda per la tafaneria, obrí l’àmfora en què Prometeu havia tancat tots els mals (l’expressió «caixa de Pandora», per comptes de gerro o àmfora, és una deformació renaixentista), alliberant totes les desgràcies humanes: la vellesa, la malaltia, la fatiga, la bogeria, els vicis, les passions, les plagues, les tristors, la pobresa, el crim... Pandora tancà el gerro just abans que sortís l’esperança i va córrer cap als homes a dir-los que no estava tot perdut, que encara els quedava l’esperança. Altres versions del mite, afirmen que la caixa contenia tots els béns divins, que tornaren al cel, deixant la terra desemparada (només s’hauria conservat l’esperança). Etimològicament, el significat del mot "Pandora" presenta distints matisos. Uns l’han interpretat com “regal de tots”. Robert Graves, en canvi, s’inclina per altre sentit: “la qui ho dóna tot”. Segons Graves, estaríem davant la precursora grega de l’Eva bíblica, la primera dona mortal, responsable del pecat orignal. El mite atribueix a la dona la culpa de tots els mals de la humanitat. Seríem, per tant, davant d’un mite patriarcal, imposat a l’antiga societat matriarcal. Doncs bé, el debat que suscita aquests dies el burkini mostra que el mite de Pandora continua vigent. Cal tapar les dones, perquè indueixen els homes a pecar. Veges...

diumenge, 28 d’agost de 2016

Calixt III

Als 77 anys, Alfons de Borja fou elegit papa i prengué el nom de Calixt III. En la decisió del conclau, van pesar la falta d'acord entre els Orsini i els Colonna, el prestigi del cardenal Borja, la fama d'home auster que l'envoltava i la seua edat (tothom estava convençut que seria un papa de transició). En la presa de possessió a Sant Joan del Laterà, les faccions romanes van alçar grans aldarulls. El papa hagué d'amenaçar els Orsini amb l'excomunió i l'expropiació de béns, per tal que cessaren els avalots. Una de les seues primeres decisions fou la canonització de Sant Vicent Ferrer. La cerimònia tingué lloc a l'església romana de Santa Maria sopra Minerva (en aquest temple es troba la tomba de Santa Caterina de Siena). Calixt III ordenà també que es revisàs el procés de Joana d'Arc i es rehabilitara el seu nom (base per a la posterior canonització). Tres grans passions van moure l'acció del nou pontífex: la independència del poder papal, la croada contra el turc i l'enaltiment del propi llinatge. De seguida es deterioraren les relacions amb Alfons el Magnànim. Calixt III es negà a renovar la legitimació del fill extramatrimonial del Magnànim, Ferrante, i a concedir el divorci al monarca. Calixt III dedicà tots els seus esforços (fins i tot vengué joies i accessoris dels tresors papals per tal d'aconseguir diners) a organitzar la croada contra els turcs. El major èxit fou la defensa de Belgrad duta a terme gràcies als esforços del legat papal, el cardenal Joan Carvajal. Joan Huyady i Joan de Capistrano, «el tercer Joan», obtingueren una memorable victòria (per recordar la derrota dels infidels, s'establí el rés de l'Àngelus).





Sant Joan del Laterà i Santa Maria sopra Minerva, Roma