Alerta amb la cartera

El passat diumenge, vingué a València el secretari general del PSOE. Els seus correligionaris el portaren al parc de Benicalap, emplaçat en un barri on els socialistes valencians solen salvar l’honra, quan hi ha eleccions. ¡Ni així! No hi hagué manera d’omplir l’auditori, les grades del qual presentaven nombrosos buits. Ara bé, com Alfredo Pérez Rubalcaba sembla inassequible al desànim, provà d’encoratjar els seus companys valencians, que estan certament capbaixos, més pansits que els penjolls de xarel·lo d’un riurau. «El canvi en aquesta comunitat serà socialista o no serà», cridà. Ningú no li hauria explicat que el socialisme valencià milita sota unes sigles, PSPV (Partit Socialista del País Valencià), en què no apareix ni rastre de la paraula “comunitat”. Això sí, algú devia haver bufat a l’orella del líder la famosa frase de Fuster: «El País Valencià serà d’esquerres o no serà.» Deixant de banda que Fuster parlava d’esquerra, no de socialisme, la proclama de l’homenot de Sueca fou profètica: ni som d’esquerres, ni som país.

Hi ha nervis, per tant, a les files socialistes. Encara que els sondejos auguren un daltabaix del PP en les pròximes eleccions autonòmiques, el PSPV, lluny d’aprofitar-se’n, tornarà a retrocedir. (Fins i tot podria ser que les enquestes estiguen “cuinades”, que les dades internes manejades pels dos partits contemplen perspectives inferiors a les divulgades.) El vots que perdran uns i altres aniran a parar a Compromís, EU i, atenció, UPyD. (Això sense comptar les paperetes que engrossiran l’abstenció.) Davant d’aquest horitzó, els socialistes ja només aspiren a liderar un tripartit amb Compromís i EU. Això explicaria altra frase de Rubalcaba: «Nosaltres tenim l’aval de l’experiència, enfront de l’espectacle i els crits d’altres.» Però una afirmació com aquesta s’ha d’analitzar amb deteniment. ¿Quina experiència amuntona el PSPV? ¡La del fracàs! Des de 1995, no ha guanyat cap elecció important. I mentre els representants del socialisme valencià han patit freqüents afonies, els portaveus de l’esquerra plural han hagut d’alçar la veu, per a fer-se escoltar. A Xàtiva, això podria explicar els resultats de les últimes eleccions municipals: Compromís i EU aconseguiren de reeixir; els socialistes, en canvi, fracassaren.
 

Sovint, Mònica Oltra, al parlament valencià, i Cristina Sunyer, a l’ajuntament de Xàtiva, han fet més tasca opositora que els portaveus socialistes. Si el PSPV és víctima d’un sorpasso, pocs s’estranyaran; la sucursal valenciana del PSOE porta camí d’esdevenir un partit irrellevant. Els seus militants arrosseguen problemes de credibilitat. Diumenge, Pérez Rubalcaba digué que «Espanya necessita València.» Amb independència de la mentida piadosa —el líder volia dir en realitat que «el socialisme espanyol ha de menester els nostres vots»—, la situació és justament l’oposada: els valencians volem que l’Estat ens done allò que ens correspon. Ja està bé d’ofrenar noves glòries a Espanya, tant si governa el PSOE com si ho fa el PP. Les polítiques socialistes i peperes (en assumptes com el descontrol de les caixes, les clàusules hipotecàries abusives, el retall de drets laborals, la congelació de pensions, el deficient finançament autonòmic, el seguiment de les directrius externes) són difícils de distingir.

Per regla general, el PSOE defensa unes coses des de l’oposició i fa les contràries quan mana. És més: els seus representants no es posen d’acord entre ells mateixos. En matèria de pensions, posem per cas, Alfredo Pérez Rubalcaba ha declarat que s’oposarà a dues mesures imposades des de la Unió Europea (augment de l’edat de jubilació i baixada de les percepcions), però altre ínclit socialista, el comissari europeu Joaquín Almunia, ha demanat que s’apliquen ja, sense més dilacions. ¿Com és que no li lleven el carnet i el suspenen immediatament de militància? ¿Quina és en realitat la política del PSOE en aquesta qüestió? En fi, com que els socialistes semblen viatjar a enlloc, el nostre alcalde fa cursos accelerats de raboseria: reparteix minijobs als aturats xativins, regala xecs als bancs d’aliments, se suma a l’oposició local per a exigir els 11.000 milions de deute històric («¿Haurem mentit durant huit anys pa que mos votaren?», ironitzava dies passats.) No seria estrany, doncs, que algú furte la cartera als socialistes per enèsima vegada. Com no espavilen...

 

(publicat a Levante-EMV, el 15/06/2013)

Contradiccions aparents

Darrerament, hem assistit a episodis una mica estranys. Em referisc a les jubilacions forçoses d’alguns funcionaris. En Madrid han estat jubilats forçosament 700 metges. A casa nostra, la Conselleria de Sanitat haurà de readmetre una auxiliar d’infermeria que havia jubilat als 65 anys. El TSJ considera que les autoritats sanitàries no van tenir en compte un informe que declarava l’auxiliar apta per a seguir treballant. La dona tenia la seua plaça en un centre de salut pròxim a València. ¿Què tenen d’estrany episodis com aquests? Que constitueixen una contradicció flagrant: d’una banda, els governs de dretes anuncien que l’augment de l’esperança de vida obliga a allargar l'edat de jubilació fins als 67 anys; d’altra, decideixen jubilar forçosament persones que manifesten la seua voluntat de continuar treballant. En altres paraules: diuen una cosa i fan justament la contrària.

En literatura, aquesta manera de procedir remetria a figures retòriques com la paradoxa o l’oxímoron —enunciat en què apareixen unides paraules de sentit contrari: “docta ignorància”, “silenci sonor”. ¿Quins són els motius reals de les decisions aparentment contradictòries dels responsables polítics peperos? L’explicació és senzilla. El baby boom dels anys cinquanta exigí augmentar enormement serveis públics essencials com la sanitat o l’ensenyament. A fi d’atendre’ls degudament, calgué crear moltes places de personal docent i sanitari. Aquestes places sortiren a oposició durant la dècada dels setanta. Molts dels funcionaris que aprovaren aquelles oposicions ja han complit els 65 anys o estan a punt de complir-los. El govern no vol, de cap manera, allargar la vida laboral d’aquestes persones; vol que es jubilen, per tal d’amortitzar places i estalviar-se una gran quantitat de diners.

S’ha de tenir present que aquests docents i sanitaris cobren uns emoluments elevats, perquè amuntonen triennis, tots els sexennis possibles o altres tipus de retribucions complementàries. Al sector privat, les pensions surten de la caixa de la Seguretat Social, molt esquifida a causa d’una enorme baixada d’afiliacions. En canvi, les pensions dels funcionaris de carrera surten de la seua mutualitat (Muface), menys afectada —com que un funcionari amb l’oposició aprovada no pot ser acomiadat, les cotitzacions a Muface no han baixat significativament. A més, el govern central aplicarà a les pensions presents i futures dels treballadors públics, si convé, el coeficient de sostenibilitat, és a dir, el mecanisme amb què es pensa rebaixar la pensió de tothom. Per tant, ni paradoxes, ni oxímorons, ni res. Aquest degoteig de notícies relacionades amb la jubilació forçosa de funcionaris respon a una estratègia deliberada.

Tot està perfectament planificat. La jubilació de funcionaris que estarien disposats a  treballar fins als setanta anys és una nova mesura destinada a reduir les prestacions dels serveis públics essencials. Però clar, com que l’actual legislació sobre jubilacions és probablement inconstitucional, l’estratègia dels governs central i autonòmic està sent corregida pels tribunals. En altra entrada, ja recordava que l’article 14 de la Carta Magna diu el següent: «Els espanyols són iguals davant la llei, sense que puga prevaler cap discriminació per raó de naixement, raça, sexe, religió, opinió o qualsevol altra condició o circumstància personal o social.» L’edat, una circumstància personal, no pot ser motiu de discriminació. L’edat de jubilació hauria de ser, per tant, voluntària. La llei, en tot cas, hauria de preveure l’edat a partir de la qual es puga sol·licitar el retir voluntari amb plenitud de drets passius, però res més.

Lletra i música conegudes

En agost de 2008, vaig viatjar a Istanbul. Els actuals esdeveniments que es viuen a la ciutat turca m’han fet rememorar aquell viatge. Guarde unes impressions magnífiques de la meua estada a l’antiga Bizanci. Hi vaig romandre una setmana. Vaig comprovar que la gran urbs és un veritable pont entre Orient i Occident. En molts aspectes, Turquia era, fins al triomf electoral de Recep Tayyip Erdoğan, un país occidentalitzat. En principi, l’arribada al poder de l’islamista AKP (Partit de la Justícia i el Desenvolupament), formació del primer ministre, semblà un pas endavant cap a la democratització de Turquia. Erdoğan s’afartà de repetir que l’AKP era equivalent als partits democratacristians de l’Europa occidental. Però això no és totalment cert.

Turquia era, abans de l’arribada dels islamistes “moderats”, un estat laic (en aquest sentit, més avançat que el nostre). Bé que el 90% de la seua població és nominalment musulmà, el país té una llarga tradició de laïcisme. La constitució prohibia difondre la religió en les escoles (a les nostres, en canvi, sempre s’ha ensenyat religió). El model laic turc s’inspirava en la laïcité francesa. L’estat controlava, a través d’una direcció d’assumptes religiosos, les mesquites i els clergues musulmans. Ara bé, Turquia ni tenia  religió oficial ni en promovia cap. Reconeixia la llibertat de culte (de l’islam i de les diferents minories religioses: cristians ortodoxos grecs, siris i armenis, cristians catòlics i protestants, jueus i yazidites). Les confessions, que gaudien de protecció estatal, tenien explícitament prohibit participar en política a través de partits religiosos.

Doncs bé, el partit d’Erdoğan ha dinamitat el laïcisme de manera gradual: ha derogat les normes que prohibien portar hiyab i símbols polítics o religiosos als edificis oficials, les escoles i les universitats (aquestes normes havien estat declarades legítimes pel Tribunal Europeu de Drets Humans en novembre de 2005); ha introduït l’ensenyança de l’Alcorà a les escoles primàries; ha anunciat la prohibició del consum d’alcohol... En fi, el polític islamista desitja perpetuar-se en el poder fins a la pròxima dècada, recolzant-se en una nova constitució presidencialista. Però una part important de la societat rebutja la deriva antidemocràtica i la creixent intromissió islamista en la vida privada de la gent. L’APK, que ha marginat les elits laiques que dirigien la república des de l'època d'Atatürk, està obsessionat amb la religió. En definitiva, el govern turc ha pres un rumb autoritari i ultrareligiós.

Les protestes que van esclatar a Istanbul —l’urbs més cosmopolita de Turquia—, en saber-se que el govern d’Erdoğan volia destruir una zona verda de la plaça Taksim, per a bastir un centre comercial, són l’enèsim símptoma del malestar ciutadà. L’actuació desmesurada de la policia, els morts i els ferits, els manifestants i els periodistes detinguts, i les lleis antiterroristes arbitràries responen a l’autoritarisme del primer ministre, que ha consolidat, al llarg d’una dècada, el seu control sobre l’aparell de l’estat i els mitjans de comunicació. En començar les protestes, el mandatari turc renuncià al centre comercial i anuncià que construiria una mesquita a la plaça Taksim. Però ha decidit, finalment, de no transigir. Ha titllat els descontents de rècua de facinerosos. (¿De què em sonarà a mi tot açò?) Hi haurà, per tant, centre comercial i mesquita.

¿Més mesquites? Alçar una mesquita nova a Istanbul seria com construir una església nova a Roma; encara que hom sentís missa, cada dia de l’any, en un recinte sagrat distint, no podria conèixer totes les esglésies romanes. Durant la meua estada a Istanbul, recorde haver-me allotjat en un hotel situat al número 77 de la Yeni Çeriler Caddesi (Avinguda dels Geníssers), enfront del Gran Basar. Al voltant d’aquest hotel hi havia no menys de deu mesquites grans, mitjanes i petites (les més grans eren la Beyazit Camii i la Nuruosmaniye Camii). N’hi ha centenars per tota la ciutat. Pel que es veu, a Erdoğan encara li semblen poques; planeja construir-ne una més per a guanyar-se els seguidors islamistes. El primer ministre pensa que els incidents tindran així escassa repercussió electoral —les zones rurals de Turquia són profundament religioses i tradicionalistes. Ell sabrà.

En qualsevol cas, la protesta ha esdevingut transversal i s’ha estès a moltes ciutats d’Anatòlia. Les manifestacions multitudinàries han enviat un avís a Erdoğan: una part de la ciutadania no combrega amb rodes de molí. No vol més mesquites; vol més democràcia i més laïcisme. Per a mi, tot açò té una lletra i una música ben conegudes. Turquia està dividida en dos bàndols irreconciliables. Igualet, igualet que la pell de brau. Sabíem que hi havia dues Espanyes enfrontades. Ara també sabem que hi ha dues Turquies.

Any Estellés

Saetàbia, un nova república (I)

A llevant de Celtibèria, hi havia una petita contrada, Aixàtiva, els habitants de la qual, anomenats socarrats, tenien fama de gent indòmita i lliure. Després de patir centúries d’injustícies i abusos infligits per la metròpoli, la majoria social d’Aixàtiva aspirava a la independència. Aquesta aspiració topava, però, amb un obstacle difícil de salvar: segons la constitució de l’estat ocupant, la sobirania residia en el conjunt del poble celtibèric, que es negava a reconèixer cap dret d’autodeterminació als socarrats. Les veus més moderades d’un bàndol i l’altre coincidien, però, a demanar que es negociés una solució de compromís. Terra Nostra i el sector sobiranista del Partit Menestral signaren un acord per a desenvolupar el procés de transició cap a l’estat propi. Des de la capital de Celtibèria, plovien les mofes; els dirigents dels diferents partits centralistes deien que el moviment secessionista no arribaria enlloc. «És il·legal; la Constitució no ho permet», repetien com un mantra. «No podreu entrar en la Unió Eurasiàtica», advertien. «Els països petits no tenen futur», reblaven. El partit UByD (Unción, Barra y Democracia) era especialment combatiu contra les aspiracions independentistes d’Aixàtiva. Tanmateix, entre els habitants de la petita contrada s’estenia una creença: «Pitjor no ens pot anar. Val més ser amo d'un ou que mosso d'un bou. Si Andorra, Liechtenstein i la República de San Marino han reeixit, ¿per què no havíem de sobreviure nosaltres?»

Oppan Gangnam style

Gangnam style ha esdevingut una cançó global. Tots recordaran que Macarena, del duo ‘Los del Río’, també tingué idèntica reeixida; s’escoltà a la final de la Superbowl nord-americana i fou utilitzada pel Partit Demòcrata durant la campanya per a la reelecció del president Bill Clinton. Els passos de la dansa que acompanya Gangnam style, el “ball del cavall”, també han tingut un ressò universal; els ha marcat, posem per cas, Ban Ki-moon, secretari general de les Nacions Unides. Quan una cançó esdevé global, sol traduir-se a altres llengües del món. Macarena fou traduïda a l’anglès, al català, al francès, al portuguès... L’idioma de la lletra original de Gangnam style és el coreà. ¿Quina podria ser la traducció de la tornada Oppan Gangnam style? Doncs bé, com que oppa és l’apel·latiu afectuós que es dóna en Corea al germà major, la traducció al nostre idioma seria aquesta: ‘El tete té estil Gran Via’ (El tete tiene estilo barrio de Salamanca, en castellà). En fi, la versió castellana de Gangnam style aniria que ni pintada per a la gent del PP que dóna rodes de premsa informals en pubs amb decoració fashion. Sense anar massa lluny, em vénen al cap les figures de González Pons, Cospedal i Floriano, asseguts en tamborets i abillats amb camisa descordada, vaquers i jaqueta d’esport. ¡Informals però sense passar-se'n! Me’ls imagine, després de les seues declaracions desenfadades a la premsa, movent l’esquelet com si muntaren a cavall i recorregueren l’hipòdrom de la Zarzuela:

¡El tete tiene estilo barrio de Salamanca!

¡Fashion style!

Ep, Salamanca style.

Fashion style.

Ep, ep, ep, ep, ep, Salamanca style.

Fashion style.

Ep, ep, ep, ep, ep, Salamanca style.

¡El tete tiene estilo barrio de Salamanca!

¡Fashion style!
 

 

Il·lustracions de Franco Portinari

¡Com és d’injusta la vida!

Aldesa Construcciones SA havia col·laborat en el finançament irregular d’un partit; havia fet arribar al tresorer de la formació diversos donatius per un total de 200.000 euros, sense tenir en compte que les empreses receptores d’adjudicacions públiques tenien prohibit fer aquesta classe de regals. El tresorer del partit anotà els donatius en una comptabilitat B. Tot seguit, els distribuí —presumptament, eh— de la següent manera: ell es quedà una porció en concepte de comissió; lliurà altra part, amagada en bossetes de paper, als dirigents de la formació; el sobrant, l’ingressà als comptes del partit. Coincidències de la vida: pels mateixos dies en què la constructora havia fet un regal de 24.000 euros, Foment li adjudicà un tram de l’AVE per 47 milions d’euros. Però la història del tresorer no acaba ací; ordenà a les diverses administracions governades pel seu partit que acceptaren totes les ofertes que Aldesa Construcciones SA presentés als concursos d’obra pública.

Potser per això, a casa nostra, un equip municipal seleccionà aquesta firma per a realitzar els treballs d’urbanització d'un polígon industrial. A la licitació s’havien presentat 36 empreses. L’ajuntament seleccionà Aldesa; la seua oferta era —ves per on— la més barata de totes, un 29% inferior al preu de sortida fixat pel concurs. D’acord amb allò que estableix la llei en cas de baixa temerària, la corporació local demanà a la constructora que justifiqués la seua oferta. Aldesa ho féu a través d’un informe signat per l’enginyer redactor del projecte d’execució, que ja havia “treballat” altres vegades per a l’ajuntament. L’empresa obtingué l’adjudicació definitiva. En fi, tot relat consta de plantejament, nus i desenllaç. ¿Quin fou el desenllaç d’aquesta adjudicació? Diverses modificacions del projecte inicial endarreriren els treballs d'execució i provocaren un encariment del 49%. L'empresa constructora acabà liquidant a l’ajuntament 3,5 milions d’euros (quan havia fet una oferta inicial de 2,3).

L’alcalde responsable de l’esmentada adjudicació era un veritable crack; havia posat tots els seus bens personals a nom d’una empresa patrimonial, tàctica per a estalviar imposts que estava molt estesa entre la gent acabalada. L’empresa de l’edil lluïa una raó social força entendridora: Albeba SL (per les inicials del seu nom, el de la dona i el de la filla). La guingueta  no estava al corrent de les seues obligacions fiscals; amuntonava reclamacions de l’Agència Tributària per pagaments endarrerits, requeriments per via executiva i avisos d’embargament. Ja es veu que l’encarregat de gestionar els assumptes públics era un “mag” administrant els propis. Damunt, Albeba SL no retia comptes al registre mercantil des de la dècada dels noranta, cosa que no permetia saber quin patrimoni posseïa realment l’autoritat municipal. De fet, la firma fou multada vàries vegades per no presentar els balanços anuals.

El primer edil somreia. Li venia més a compte pagar la multa —1.000 euros— que declarar els balanços. En fi, la cosa no hauria tingut més importància si no fos per un detall: la mateixa persona que incomplia les seues obligacions fiscals i mercantils havia impulsat una pujada espectacular d’alguns imposts municipals. El rebut de l’IBI, posem per cas, s’havia posat pels núvols. ¿La causa? Una revisió cadastral que tenia conseqüències insòlites: el preu de mercat de molts immobles era inferior al seu valor cadastral. Els veïns feien càlculs: presumptes comissions per ací; encariments injustificats d’obra pública per allà; dietes i despeses de representació per als uns; beneficis fiscals per als altres... I mentrestant, la gent de peu a pagar: el rebut pel reciclatge de residus, l’IBI, les llicències d’obra... Tota aquesta història —ja ho hauran endevinat— és ben real, té episodis ambientats ben a prop.

En fi, els ciutadans que no poden pagar el menjar ni la hipoteca, perquè han perdut el treball, acaben indignant-se, quan comproven com és d’injusta la vida. Sort que cap veí empipat no emula William Foster, protagonista del film Un dia de fúria. Aquest personatge, interpretat per Michael Douglas, es revolta de manera violenta i destructiva contra tot allò que l’envolta, durant una jornada estressant  a causa de la calor i el trànsit; l’home es creu víctima d’una injustícia sideral. A Xàtiva, encara no ha sortit cap Bill Foster. Afortunadament, els socarrats som gent mediterrània, persones pacífiques. Ara bé, veure tanta cara dura indigna, de veritat.

(publicat a Levante-EMV, el 01/06/2013)

Ombres

Els intersticis de la Mare Terra, les profunditats tel·lúriques, hipnotitzen molta gent. També hi ha —és clar— qui no suporta endinsar-se en una mina, un passadís o un avenc. (Em referisc a les persones que pateixen alguna forma de claustrofòbia.) Jo he experimentat sovint l’experiència de baixar al subsòl. Per l’estiu de 2005, vaig passejar per les coves eslovenes de Postojna. En 2011, durant un viatge per la República Txeca, vaig entrar en l’antiga mina de plata de la ciutat de Kutná Hora, capital de districte a la regió de Bohèmia. El passat mes de març, durant un periple per terres de Conca, em vaig despenjar a l’interior d’una mina romana de lapis specularis, situada al terme d’Osa de la Vega. Ara bé, res no és comparable a la sorpresa que em va provocar, en 2008, entrar a l’interior de la gran cisterna d’Istanbul, la Yerebatan Sarayı (el ‘Palau Submergit’), un enorme aljub construït l’any 532 al subsòl de l’antiga Constantinoble. Em van colpir les 336 columnes romanes d'estil corinti, procedents de temples pagans d'Anatòlia, que sostenien les voltes. La cisterna ocupa una superfície de 10.000 m²; té 8 metres d'alçada i una capacitat de 30 milions de litres d’aigua. El visitant recorre el recinte corprès per la il·luminació fantasmagòrica i els ecos de les músiques clàssiques. Doncs bé, el passat 27 d’abril, vaig rememorar la Yerebatan Sarayı, vaig experimentar novament la sensació d’estar en un temple misteriós. Aqueix dissabte, vaig descendir a l’aljub de Montsant, un recinte colossal ocult al subsòl de l'antic monestir xativí. Els seus murs i els seus arcs, gòtics i classicistes, tenen més de 10 metres d’alçada. És difícil aïllar-se en aquestes sales hipòstiles soterrades; la multitud de visitants, les veus i els llamps dels flaixos trenquen la quietud de l’espai penombrós. De tota manera, qui aconsegueix abstraure’s de tot allò que l’envolta camina per un reialme d’ombres. En fi, el darrer dissabte d’abril, jo recorria absort l’aljub  de Montsant. De sobte, s’apagaren els llums elèctrics i es féu el silenci. Tot seguit, s’escoltaren les notes d’una música antiga. Es percebia la tènue resplendor d’unes llànties. Les ombres dels altres visitants reverberaven. Efectivament, visitava el reialme de les ombres. La meua màquina fotogràfica en va alçar acta.

 

 

¿Educació comprensiva o selectiva?

L’educació mai no es asèptica, aliena a la confrontació ideològica. Efectivament, ni la mera instrucció —transmissió de continguts— ni l’educació pròpiament dita —transmissió de valors i pautes de comportament ètic— ni el currículum ocult són processos neutrals. Per això, cada govern pretén fer la seua reforma educativa. L’anterior ministre del ram, Ángel Gabilondo, oferí a l’oposició un gran acord; el PP, que ja olorava el seu triomf electoral, rebutjà el pacte —pensà que una majoria absoluta li permetria de fer la seua pròpia reforma sense comptar amb ningú. En fi, la victòria pepera intensificà el debat educatiu. Però més d’un es preguntarà, en sentir la fullaraca retòrica (relativa al fracàs escolar, l’autoritat del professorat, l’assignatura de religió), quines són realment les diferències entre el model vigent i el del PP. Per a respondre aquesta pregunta, ens hauríem de remetre als seus principis inspiradors: el sistema que instaurà el PSOE té caràcter “comprensiu”; el model del PP, “selectiu”. Com que aquesta paraula té mala premsa —sona a segregació, a injustícia— la dreta prefereix parlar de model d’excel·lència.

L’educació comprensiva és un model progressista, que aspira a ser inclusiu —a no excloure ningú. Intenta donar les mateixes oportunitats a tothom. Vol oferir els mateixos trajectes i una educació comuna a tot l’alumnat d’ensenyaments obligatoris. Naturalment, aquest model exigeix un finançament adequat, unes ràtios baixes, la formació idònia del professorat, un ensenyament personalitzat, ajudes als alumnes amb problemes d’aprenentatge, un sistema de matrícula just, personal de recolzament que atenga la diversitat... L’hàbitat natural de l’educació comprensiva és l’escola pública. L’opció dóna resultats magnífics en països com Finlàndia. Ara bé, si no es donen les condicions esmentades més amunt, el model acaba igualant tothom a la baixa —aquesta és la crítica més habitual que se’l sol fer. El model selectiu se situa, en canvi, a les antípodes. Parteix del determinisme social. Com que els alumnes tenen capacitats, aspiracions, necessitats i mèrits distints, cal establir trajectes diferents a l’últim tram dels ensenyaments obligatoris: un més exigent per a xiquets que vulguen continuar estudis acadèmics; altre més lax per a gent que busca una sortida professional ràpida. El model selectiu vindica l’autoritat del professorat i l’objectiu de l’excel·lència —que, per definició, només poden atènyer uns pocs.

Alguns professors prefereixen el model selectiu, la segregació de l'alumnat i la diferenciació de trajectes. Sempre és més fàcil donar classe en un grup del qual hagen desaparegut els alumnes endarrerits o indisciplinats. Però qui vindica això sembla oblidar que tots els docents no van a poder impartir classe als grups “bons”; els grups “dolents” també hauran de ser atesos. ¿Qui se’n farà càrrec? ¿L’últim que arribe? ¿Els interins? Els pares també prefereixen que els seus fills s’ajunten amb qui toca. El govern ja ha començat a traure’n profit propagandístic. Afirma que l’objectiu d’excel·lència potenciarà l’esforç, impulsarà cap amunt l’alumnat actualment desmotivat. Doncs bé, s’ha de tenir molta cura amb els controls selectius. Quan són molt baixos, els supera tothom; quan són molt elevats, desmotiven. L’alumnat ha de creure en les seues possibilitats de superació; si percep que el llistó està massa alt, llança la tovallola. En definitiva, el model selectiu també té problemes; pot crear una massa de fracassats i una elit de triomfadors. Conscients d’aquests efectes col·laterals, els redactors de l’exposició de motius de la LOMQUE parlen d’educació inclusiva, d’igualtat d’oportunitats, de passarel·les —perquè els alumnes puguen transitar d’uns trajectes a d’altres—, però no ens hem d’enganyar; les línies mestres del projecte van cap a un model selectiu, autoritari i excloent que difícilment millorarà els resultats educatius globals.

En els últims 30 anys, les dues lleis que han regulat l’educació (LOGSE i LOE, promulgades pel PSOE) han vindicat el seu caràcter comprensiu —bé que la LOE va introduir importants rectificacions. Els crítics diuen que aquestes lleis no han aconseguit frenar el fracàs i l’abandó prematur dels estudis. Aquesta crítica s’hauria de matisar molt. Les lleis orgàniques no són les culpables dels problemes. La principal causa de l’abandó escolar ha estat la facilitat amb què molts joves trobaven treball en la construcció i altres sectors connexos, durant la bombolla immobiliària. Quant al fracàs escolar, les lleis tampoc no en són les principals culpables. Les causes del fracàs caldria buscar-les més bé en el deficient desenvolupament reglamentari, el generalitzat desdeny pel coneixement de la societat espanyola i, sobretot, l’escassa formació del professorat. En realitat, el potencial de la LOE no s’ha arribat a desenvolupar. Tot i les crítiques virulentes, ningú no pot provar, per tant, la seua ineficàcia. Per a disminuir el fracàs i l’abandó, no cal una nova llei orgànica. Cal revisar, això sí, les condicions de la seua aplicació. ¿Per què s’entesta, doncs, el PP, a reformar la LOE en solitari? Perquè vol imposar un model selectiu. És clar, però, que aquest model no millorarà els nostres resultats als informes PISA. Aprofundirà, això sí, la desigualtat social i l’abisme entre pobres i rics.

Postal vaticana

Jornada a la Font de la Figuera

Concert de Joan Soler

Avaluacions externes poc rigoroses

Tornem a l’assumpte de les revàlides. A més de sospitar que no s’aplicaran sobre una població escolar distribuïda de manera homogènia, aquestes proves desperten altres sospites. ¿Qui redactarà el seu contingut? ¿Què s’avaluarà en matèries com Història i Geografia? ¿Quins autors de la nostra literatura hauran de conèixer els xiquets? ¿Vicent Andrés Estellés tindrà el beneplàcit dels redactors de les proves? ¿S’avaluarà també el nivell de competència en català? Són preguntes difícils de contestar, però les opinions del ministre Wert, les seues intencions d’espanyolitzar l’alumnat, inviten al pessimisme. Hi ha, per últim, un aspecte que influirà molt en els resultats: els passos seguits en la realització de les proves. Coneixent de quin peu es dolen els responsables educatius del PP, no seria estrany que el procediment de les revàlides es preste a tota classe de manipulacions. Tenim un precedent de rigorosa actualitat: les avaluacions diagnòstiques que es passen avui als alumnes de segon d’ESO.

Els exercicis d'una avaluació externa haurien d’estar custodiats en Conselleria fins al dia de celebració de les proves. La realització hauria d’estar vigilada per persones alienes al centre. (Aquestes mateixes persones, constituïdes en tribunal, haurien de ser les correctores.) Doncs bé, es fa just tot el contrari. Els materials impresos de la prova arriben als centres uns dies abans, cosa que trenca la hipotètica cadena de custòdia —res no impedeix que el professorat òbriga les caixes i conega amb antelació el seu contingut. Els mateixos docents de cada centre vigilen el seu alumnat durant la realització dels diferents exercicis —hi ha la possibilitat, per tant, de “xiular” les respostes als alumnes. Finalment, aquests professors són els encarregats de corregir-ho tot i d’anotar les puntuacions en una aplicació d’Internet (són jutge i part alhora). Cap la possibilitat, per tant, de falsificar tot el procés.

¿Per què actua així la Conselleria? Molt senzill: fer les coses com cal exigiria una despesa i una infraestructura de les quals no es disposa. La prova no garanteix, per tant, uns resultats ajustats a la realitat. Això tindria poca importància si no fos per un petit detall: la Conselleria ha començat a establir rànquings, i ha tret una normativa que obliga a informar els pares, en el moment de la matrícula, dels resultats obtinguts pels centres. Per tant, les famílies podran prendre decisions de matrícula influïdes pels resultats esbiaixats —puta paraula, com diu l’amic Jesús— d’un nivell certament difícil; el segon d’ESO (sobretot dels centres que acullen massa xiquets amb problemes d’aprenentatge) amuntona alumnes repetidors que volen cursar un Programa de Qualificació Professional Inicial (PQPI) el curs següent. Evidentment, aquests alumnes contesten els ítems de la prova externa amb absolut desinterès.

Heus ací un assaig general del que podria passar amb els controls externs projectats pel ministre Wert. Tenint en compte el nombre descomunal d’alumnes que haurien de passar les revàlides previstes a la LOMQUE, assalta un temor: ¿es reproduirà el procediment que es fa servir a les proves diagnòstiques? O encara pitjor: ¿el ministeri i les conselleries pensen encarregar a empreses privades el disseny, l’aplicació i la correcció de les revàlides? En fi, jo sóc partidari de proves externes serioses, no dels paperots que s’acaben de descriure més amunt. L’esquerra i els sindicats han sortit en tromba a desqualificar les revàlides. Els sindicats ja han blasmat els tribunals externs. Aquesta reacció ol a corporativisme. Crec, sincerament, que seria millor demanar explicacions sobre les condicions que envoltaran les proves externes. Combatre les revàlides en si és donar munició dialèctica a l’enemic: «Clar, no volen controls externs perquè tenen por de quedar en evidència», ha començat a dir ja la caverna mediàtica.

Els miracles, a Lourdes

Els defensors de la reforma educativa anunciada pel PP tenen dificultats per a demostrar les bondats del projecte. Per això, s’agarren a la paret llisa de les revàlides. Fa uns dies, sentia com el periodista Alfonso Rojo argumentava el següent: «¿Hi ha cap problema si un tribunal extern examina tots els alumnes, sense importar si són pobres o rics, ni com van vestits? Quedarà clar qui ha estudiat i qui no. Jo, per exemple, vaig aprovar sense problemes les dues revàlides de batxillerat.» El raonament implícit de Rojo és el següent: disminuirà el fracàs escolar; l’examen extern obligarà a esforçar-se més. ¿És cert, això? ¡No del tot! Qui defèn aquesta tesi demostra tenir poca idea d’educació. Els experts en la matèria saben que l’alumnat de centres marginals (integrat per immigrants estrangers, minories ètniques i xiquets desfavorits o amb dificultats d’aprenentatge) necessitarà alguna cosa més que esforç, per a superar una revàlida. Necessitarà un miracle de la Mare de Déu. Però ja se sap: els miracles, a Lourdes, o als col·legis privats. Jo vaig comprovar, durant els anys seixanta, com sovintejaven els miracles als centres concertats.

En aquella època, tota la jet-set xativina duia els fills a dominiques i claretians, que eren, segons parer general, més bons que l’institut (tothom deia que rectors i monges proporcionaven una educació excel·lent, un nivell de coneixements insuperable i, atenció, unes notes altíssimes). Les proves externes deparaven, però, sorpreses: alguns brots de la jet-set, que havien estudiat en col·legis religiosos, suspenien la revàlida o  treien qualificacions molt baixes en la prova. «Com és possible que el meu fill, o la meua filla, que tenia tan bones notes, haja suspès la revàlida?», es preguntaven sorpresos els pares de les criatures. La resposta és simple: un control extern havia ficat les coses al seu lloc: els rectors i les monges inflaven les notes. ¡Heus ací el prodigi! (Tothom hauria de saber que unes notes altes no demostren res si no van acompanyades d’un control extern que comprove el nivell de competències i coneixements adquirits.) ¿S’ha d’estar a favor, per tant, de les revàlides que vol repescar el ministre? ¡Depèn! Ja no som en 1965. Convindria recordar en quines circumstàncies s’aplicaven les proves de què parlem.

¿Qui estudiava batxillerat en els anys seixanta? Els joves de classe acomodada. Els alumnes d’origen humil que superaven la barrera del batxillerat a base d’esforç, beques i sacrifici familiar eren una minoria. El percentatge de xiques estudiants també era baixíssim —encara recorde la meua classe de preu a l’institut Josep de Ribera: quatre o cinc files de xics i una sola de xiques assegudes davant. Resumint: les revàlides no donaven resultats esbiaixats perquè s’aplicaven en una població acadèmica homogènia. Ara, les coses han canviat. S’ha multiplicat exponencialment el nombre de gent que estudia. Xàtiva té tres instituts. Cal recordar, a més, quins efectes tindrà la reforma educativa de Wert. Crearà dues xarxes: la pública, emplaçada majoritàriament en zones marginals, que acollirà la població escolar amb majors dificultats d’aprenentatge, i la concertada, que tindrà un alumnat més afavorit provinent de les classes acomodades. Si les revàlides s’apliquen en un alumnat tan heterogeni, qualsevol pot endevinar quina “Amèrica” descobriran: simplement constataran les desigualtats de base.

En fi, jo no estic totalment en contra dels controls. Sense proves externes, alguns docents poden caure en la temptació de l’aprovat general. Els controls esperonen el professorat i limiten les possibilitats de frau. Ara bé, si la reforma educativa de Wert segrega l’alumnat, i diferencia les ensenyances per sexe i classe social, les revàlides no serviran de res; no contribuiran a disminuir el fracàs escolar, ni a frenar l’abandó acadèmic. El ministre haurà posat el carro davant dels bous. Les revàlides requereixen un sistema equilibrat d’adscripció als centres; altrament, els seus resultats són absolutament previsibles. Ja ho he dit abans: els miracles, a Lourdes. Per cert, caic en un detall: açò dels miracles sintonitza molt bé amb el nucli beat i ultramuntà d’una dreta que no vol sostraure l’ensenyança a les influències eclesiàstiques. ¿Per a què necessita les revàlides, el beateri? ¿Per a donar aparença d’equitat i objectivitat a l’exclusió social? ¡Mare meua! Anem arrere, com els carrancs. ¿Per què no tindrem una dreta laica i liberal hereva de la Institució Lliure d’Ensenyança? Encara que... Ben pensat, açò seria altre miracle.

 

(publicat a Levante-EMV, el 18/05/2013)

La República a Xàtiva