dimarts, 16 d’abril de 2019

Commemoració versallesca

Dissabte passat es va celebrar el ple municipal extraordinari destinat a commemorar el quaranta aniversari del primer consistori democràtic elegit després d'aprovada la Constitució de 1978. La Casa de Cultura fou escenari de l'acte. Durant el seu transcurs intervingueren els portaveus de les diverses forces polítiques amb representació municipal. Tots els membres vius de les deu corporacions elegides des de 1979 i familiars directes dels traspassats —vídues, fills— havien estat convocats per a presenciar l'acte. Hi ha detalls de protocol previs a la cerimònia que no han transcendit. S'havia previst, posem per cas, que els convidats foren cridats, un per un, després dels discursos, per tal que l'alcalde anàs imposant a cadascun la insígnia de la ciutat. Però s'optà finalment per una fórmula distinta. Els antics regidors havien de passar per una taula, col·locada al pati de l'edifici, per a recollir l'obsequi —com es fa amb la credencial d'un congrés. Es volia evitar la foto de Roger Cerdà lliurant la insígnia a Alfonso Rus. No era una qüestió menor; s'ha de recordar que Rus es negà a celebrar en 2004 els vint-i-cinc anys d'ajuntaments democràtics.

Molts ajuntaments van celebrar actes commemoratius. El consistori xativí, no. «¡No em dóna la gana de posar-li cap medalla a Miquel Calabuig!», va dir Rus. La presència d'aquest en l'acte del dissabte provocà, per tant, l'absència de Calabuig. Resultava graciós escoltar com Roger Cerdà es dirigia moltes vegades als anteriors alcaldes; al saló de la Casa de Cultura només hi havia un exalcalde, Rus, que podria haver-se estalviat l'assistència; pel matí, un diari digital havia informat de la transferència de 2.100.000 euros efectuada per l'exalcalde i un soci seu a un banc de Suïssa. «Ha vingut per fotre», digué sorneguer un amic meu. Tot és possible. Cap dels convidats intervingué a la sessió. Jo tinc sort; puc expressar la meua opinió en aquesta columna. Amb l'expresident de la Diputació assegut entre els antics regidors, molts discursos grinyolaven. La portaveu del PP, posem per cas, digué que tots els qui s'han dedicat a la política municipal des de 1979 ho han fet de manera altruista. ¿Tots? ¡Ha! (Segons el diccionari, l'altruisme és l'afany pel bé dels altres, fins i tot a costa del propi.) Tots no han actuat desinteressadament.

L'actual alcalde també donà la matraca amb l'altruisme. Sé que toca, en les solemnitats, utilitzar un llenguatge cortés, però es podria haver abordat l'assumpte de l'abnegació en política local de manera més realista, menys lírica. Es podria haver dit, per exemple, que la majoria dels edils ha actuat desinteressadament. Incloure's en la majoria o la minoria ja seria cosa de cadascú. Amb discursos massa versallescos, la ciutadania pot pensar que els polítics es tapen els uns als altres. Els parlaments dels representants dels cinc grups municipals em suscitaren altres motius de reflexió. El primer ajuntament elegit després de la dictadura no partia de zero, com semblà dir —de manera involuntària, supose— un portaveu. La nova corporació recolzava sobre pilars sòlids: una extensa xarxa d'associacions de veïns, un moviment sindical que venia implantant-se des d'abans de 1979 en tots els sectors laborals de la ciutat, un moviment associatiu cultural que reivindicava la protecció del patrimoni històric i artístic. Tot això explica el triomf de l'esquerra.

Altra portaveu va dir que la dona té participació plena en política des que hi ha ajuntaments democràtics. Sí, però aquests ja havien existit durant la II República, que consagrà per primera vegada el dret de sufragi femení actiu i passiu. La dictadura franquista va estroncar, però, aquell aconseguiment. En fi, segons el meu parer, commemorar oficialment el quaranta aniversari era perfectament prescindible. La tradició mana que es festegen les noces d'argent, d'or, de diamant (els vint-i-cinc, els cinquanta, els setanta-cinc aniversaris). Des de fa poc, no sé per quin motiu, s'ha ficat de moda celebrar els quaranta anys. El recordatori de dissabte només serví per a dues coses: destapar les divergències al si de la família socialista —està clar que un sector volia commemorar l'efemèride en contra del parer d'altre— i donar pàtina d'honorabilitat a qui no se la mereix. Bo, també serví per a reunir persones que no s'havien vist des de feia temps. Jo em vaig fer un fart de saludar vells amics i amigues, adversaris polítics, antics camarades...

(publicat a Levante-EMV, el 16/04/2019)

dissabte, 13 d’abril de 2019

Quaranta aniversari

Avui se celebra a la Casa de Cultura de Xàtiva, amb un acte institucional, el quaranta aniversari del primer consistori democràtic constituït després d'acabada la dictadura franquista. En 1979 es van convocar uns comicis municipals als quals ja podien concórrer tots els partits polítics. La celebració de l'aniversari s'esdevé en plena campanya per a les imminents eleccions generals i autonòmiques. El proper dia 28, elegirem els diputats i els senadors estatals, i els diputats de les Corts Valencianes. Imagine que l'ambient de campanya planarà sobre els congregats avui al saló noble de la Casa de Cultura. El president de la Generalitat, fent ús de les facultats que li confereix la darrera reforma del nostre Estatut, va anticipar les eleccions autòctones per a fer-les coincidir amb les generals. Sobre açò, hi ha opinions per a tots els gustos. Alguns pensen que el País Valencià tindrà per fi visibilitat. Altres, en canvi, pensen que la nostra fita electoral estarà diluïda en una batalla política estatal el resultat de la qual es preveu molt ajustat. Tampoc no hi ha opinions concordants sobre els hipotètics beneficiaris de l'avanç electoral autonòmic.

Ximo Puig creu que traurà profit d'una possible estrebada electoral de Pedro Sánchez. Fins ara, les enquestes auguren que el PSOE serà el partit més votat a les generals. Compromís, al qual podria perjudicar l'estratègia socialista —la formació nacionalista se'n surt millor a les eleccions municipals i autonòmiques— confia en el carisma de Mònica Oltra i Joan Baldoví. Segons la darrera enquesta del CIS, Puig hauria encertat. Ara bé, ja se sap que les previsions dels sondeigs s'han d'agafar amb pinces. En una cosa coincideixen tots els pronòstics, en l'enfonsada del PP. Sembla, però, que la victòria d'un dels dos blocs, el d'esquerres o el de dretes, es dirimirà per un marge molt estret de vots. Assistirem, per tant, a una lluita propagandística acarnissada i a unes estratègies electorals que fregaran la il·legalitat. El sistema de vot per correu és, per exemple, un camp de joc on tradicionalment es practiquen jugades si més no dubtoses. En comicis anteriors, certes localitats de la comarca han sigut de vegades escenari de fenòmens curiosos.

Feia l'efecte que les plantilles d'algunes fàbriques anaven a marxar de viatge just el dia de les eleccions, perquè tots els treballadors votaven per correu. La realitat és que qualsevol empresari pot traure una pila d'impresos de l'oficina de Correus i aconsellar als empleats de la seua fàbrica que prenguen el sobre tancat, amb la papereta dins, i no facen cap pregunta (si volen conservar l'estabilitat al lloc de treball, clar). Els partidaris del vot per correu també senten una veritable predilecció pels vells de residències i asils (sobretot si estan atesos per mongetes, excel·lents col·laboradores a l'hora de captar vots per al partit que toca). Vist des del punt de vista dels avis o dels malalts amb problemes de mobilitat, caldria celebrar eleccions tots els dies. Meravella veure amb quin entusiasme els van a buscar, amb quina dolçor els lliuren el sobre de votació tancat (perquè no s'hagen de preocupar per res), amb quina amabilitat els acompanyen cap al col·legi electoral, en cadira de rodes, en llitera o al be, tant s'hi val. Veritablement, commou que tantíssima gent desinteressada es preocupe pel sufragi de les persones velles o impedides.

Aquests dies ja han començat les visites de campanya a les residències d'ancians. Com disposen de còpies del cens electoral, els representants dels partits polítics coneixen noms i cognoms de tots els residents. Aquestes visites susciten diàlegs graciosos. No puc estar-me de transcriure'ls. «Empar, ¿aquella xica que estava amb tu és la teua filla?», pregunta una velleta. «No senyora. No la conec de res. M'ha dit que era d'un partit polític i m'ha oferit ajuda per a votar per correu. He dit que li ho he de consultar al meu fill.» Altra senyora li conta a la seua filla: «Han vingut un xic i una xica que m'han preguntat si ja sabia a qui anava a votar.» La filla: «¿I què has dit, mare?» La senyora: «Que el meu vot no és cosa de ningú. Jo tinc la meua opinió. Ja em pensaré què faig.» Tots els ancians no tenen, és clar, la mateixa capacitat de reacció. La pesca dels vots està, per tant, garantida. En fi, avui celebrarem —jo també vaig ser regidor dels dos primers consistoris— quaranta anys de democràcia local. Recordem, però, que aquesta és millorable.

(publicat a Levante-EMV, el 13/04/2019)

dissabte, 30 de març de 2019

Patrimoni industrial en perill

¿Quines construccions han de considerar-se patrimoni històric i artístic? La resposta és àrdua. Poca gent nega la condició de béns patrimonials als immobles amb molts anys d'antiguitat. Ara bé, concretar què s'ha d'entendre per "molts anys" no resulta gens fàcil. ¿Un edifici construït en 1919 és molt antic? Se sol acceptar majoritàriament que algunes construccions dels segles XIX i XX —les modernistes o les contemporànies amb firma d'autor famós— són valuoses. Hi ha un ampli ventall d'edificacions, ben conservades o convertides en ruïnes, que cal protegir: palaus, fonts, temples i convents, muralles i castells, teatres, ponts... Les grans oblidades són, però, les fàbriques antigues, bé que l'arqueologia industrial, branca de la història sorgida a mitjan segle XX (dedicada a l'estudi dels espais, els mètodes de producció i la maquinària utilitzada al procés industrial des del segle XVIII) propugna que les velles fàbriques siguen considerades patrimoni històric. A finals del segle XIX, el sector secundari xativí ja era apreciable. Des de llavors, la ciutat sempre ha tingut una activitat manufacturera generadora d'arqueologia industrial.

Moltes velles edificacions fabrils (almàsseres, molins, fàbriques de ceràmica, midó i teixits, destil·leries) han desaparegut, però altres encara sobreviuen. En podríem enumerar algunes: la paperera San Jorge, el molí Serrampedra, una fàbrica de sabó i tres naus industrials al carrer Reina, la fàbrica de Ramon Esplugues situada al carrer Caldereria, que produïa taulells, rajoles i pedra artificial, la impremta de Blai Bellver... ¿Què s'hauria de fer amb tots aquests elements? Conservar-los, segons el meu parer. Caldria declarar béns protegibles (béns d'interés cultural o de rellevància local) aquells que no compten amb cap protecció, per a evitar la seua desaparició. El pas següent seria donar-los ús si no en tenen; els immobles buits es degraden ràpidament. Altres ciutats ens poden servir d'inspiració. En Avilés, La Curtidora, fàbrica de pells adobades alçada l'any 1820, un dels millors exemples d'arquitectura industrial asturiana, és avui un viver d'empreses. Les naus del conjunt estan decorades amb totxos de color roig i carreus blancs.

Terrassa salvà el Vapor Aymerich, Amat i Jover, magnífic edifici industrial modernista obra de l'arquitecte Lluís Muncunill. El Vapor (denominat així perquè utilitzava una màquina de vapor per a produir força motriu), construït en 1907, fabricava teixits. Fou adquirit per la Generalitat en els vuitanta. Una vegada rehabilitat, acollí el Museu de la Ciència i la Tècnica de Catalunya. La vila biscaïna de Gernika conserva l'edifici administratiu d'Astra, empresa que es dedicà a fabricar pistoles fins a 1999. La construcció és d'estil art-déco, amb elements constructivistes, cubistes i futuristes. La pressió social, impulsada pel moviment Astra Gernikentzako (Astra per a Gernika), aconseguí que l'edifici fos adquirit per l'ajuntament, que el dedicà a usos culturals. A la part posterior de les antigues oficines d'Astra s'ha afegit un annex multicolor dissenyat per l'arquitecte Liam Gillick. A València, tenim el cas de Bombas Gens, síntesi d'elements art-déco i racionalistes. El conjunt fou projectat per l'arquitecte valencià Cayetano Borso di Carminati. Una fundació privada adquirí l'antiga fàbrica per a restaurar-la i convertir-la en museu.

¿Què fem a la nostra ciutat? És evident que l'Ajuntament mai no podrà adquirir tots els elements d'arqueologia industrial que encara conservem. Cal, per tant, la col·laboració de la Generalitat i d'institucions privades amb finalitats altruistes. Hauríem d'evitar la desaparició de les exigües peces del patrimoni industrial que sobreviuen. Tanmateix, dies enrere, dues d'aquestes peces, el molí Serrampedra i la paperera San Jorge, foren notícia. L'Ajuntament ha decidit desentendre's del molí. Fonts municipals afirmen que manca de valor, perquè ja no conserva la maquinària. Quant als terrenys de la paperera (la fàbrica de Gregorio Molina, empresa i nom lligats a la biografia i la memòria sentimental de molts xativins i xativines), aquest diari informava que una constructora havia adquirit una parcel·la d'11.000 m2 amb les corresponents instal·lacions. De moment, les parts en procés de ser declarades bé de rellevància local no estan afectades per l'activitat a la parcel·la venuda. Ara bé, el perill sobre el patrimoni industrial xativí no cessa.

(publicat a Levante-EMV, el 30/03/2019)

dimecres, 20 de març de 2019

Modernitat i falles a Madrid

A primeries de març, vaig viatjar a Madrid. ¿Què feia un socarrat a la Villa y Corte? Vaig dedicar el dissabte dia 2 i el matí de diumenge dia 3 a visitar diferents espais d'art. Tenia una excusa perfecta; coincidint amb la celebració de la 38ª edició d'ARCO, Inelcom presentava les últimes adquisicions per a la seua col·lecció d'art contemporani. Els directius m'havien convidat a assistir-hi. Molts recordaran la polèmica que va suscitar, en 2017, el projecte de Centre d'Art i Arqueologia que l'empresa volia construir a Xàtiva, entre els murs de llevant i la Penya Roja. La proposta dividí de manera irreconciliable les posicions d'algunes persones tan aviat com aquell projecte transcendí a l'opinió pública. Ni l'hipotètic benefici que la creació d'un nou museu d'art contemporani podia reportar a la ciutat concità una opinió unànime. Ara bé, moltes persones parlaven d'oïda; poquíssima gent havia vist les obres d'art de Quilis. Quan les discussions es trobaven al punt àlgid, em vaig preguntar si uns i altres coneixien la Col·lecció Inelcom, si ja havien visitat l'edifici que l'alberga, el centre de recerca de l'empresa en Pozuelo de Alarcón.

Hom podia estar parlant sense coneixement de causa. Calia aclarir si la col·lecció era realment interessant o no. D'això, però, ningú no deia ni pruna. Doncs bé, ja conec el conjunt d'obres que podria haver vingut a Xàtiva. No era l'únic xativí present a les instal·lacions de la tecnològica en Pozuelo; vaig tenir el plaer de saludar allí alguns amics i amigues: els dissenyadors gràfics Xavi Sellés i Patricia Bolinches, Artur Heras... També hi eren, com és natural, diversos directius de la planta xativina d'Inelcom: Ángel Martínez, Juan Eugenio Mompó. Era com estar a casa; el personal de l'Hotel-Restaurant Montsant serví el còctel i les tapes. Les botelles de La Socarrada s'exhauriren en un tres i no res. Vicent Quilis em va presentar Ricardo Martí-Fluxá, diplomàtic, polític conservador i president del Patronat del Museu Nacional Centre d'Art Reina Sofia. Amb ell i la seua filla Pilar, vaig recórrer totes les sales en què s'exposen les peces d'art d'Inelcom: pintures, escultures, dibuixos, fotografies, instal·lacions, vídeos... Possiblement es tracta de la millor col·lecció privada d'art contemporani de l'Estat i una de les millors d'Europa.



Obres de la Col·lecció Inelcom d'Art Contemporani

Els meus acompanyants s'interessaren per Xàtiva. Jo no podia evitar certa malenconia en pensar que la nostra ciutat es perdia un conjunt artístic de primera magnitud. Diumenge, vaig visitar altres espais d'art: el Museu Thyssen-Bornemisza, en què s'exposa una antològica de Balthus, el Palacio de Cristal del Retiro, que acull unes escultures enormes de Jaume Plensa, i la Fira de Madrid, per a passejar pels estands de l'edició 2019 de la Fira Internacional d'Art Contemporani (ARCO). ¿Què en podríem dir? La paraula "fira" ho explica tot. ARCO és un gran firal amb tota classe d'atraccions. Les nostres falles no desmereixerien en aquell espai. Certament, era possible trobar-hi obra de grans artistes, vius o traspassats: Guillermo Pérez Villalta, Joan Miró, Manuel Hernández Mompó, Juan Genovés, Chillida, Manolo Millares... Però proliferaven artefactes que costa considerar artístics. Em cridaren l'atenció dos llenços amb les mateixes dimensions pintats d'un color blanc impol·lut. Pintura de interior i Pintura de exterior eren els títols respectius. ¡Ha! Desconec el preu d'aquelles "pintures". Ignore si hi hauria clients disposats a adquirir-les.


Al garbuix, amb fòtils destinats a épater le bourgeois, no podia faltar un ninot. Santiago Sierra i Eugenio Merino protagonitzaren una nova provocació en ARCO. L'any passat, Sierra ja havia suscitat polèmica amb la seua obra Presos políticos en la España contemporánea, que fou retirada per l'organització de la fira. Merino havia exposat en una edició anterior Always Franco, un ninot del dictador ficat en una màquina de refrescos. Enguany, Sierra i Merino portaren a ARCO un ninot gegant de Felip VI —té quatre metres d'alçada. El contracte de venda estipula que el ninot, valorat en 200.000 euros, haurà de cremar en un any. «Documentarem la crema i lliurarem la performance en vídeo», van explicar els dos artistes. En fi, ja es veu que l'ambient d'Ifema era molt faller. Els xativins, amb un Felip V boca per avall i nombrosos ninots que cremen el dia 19, podem donar idees. Però no acabem de connectar amb la modernitat.

(publicat a Levante-EMV, el 16/03/2019)

dissabte, 2 de març de 2019

¿Vols més el pare o la mare?

Sovint, la política depara espectacles difícils d'entendre. Setmanes enrere, vaig fer una primera temptativa d'explicar-me el trencament de l'agrupació local de Compromís. Les tensions al si de la formació política no eren cap novetat. De fet, en 2016, la renúncia de Joanjo Garcia a l'acta de regidor ja havia palesat la conflictivitat interna. Els retrets mutus, entre el dimissionari i les altres regidores, no transcendiren en aquell moment. Més tard, però, vam saber que la comunicació de l'estructura orgànica amb el grup municipal era inexistent. Qui haja sigut cuiner abans que frare sabrà com és de difícil el govern, o el treball polític, si no es compta amb suport dels companys de partit —o de coalició, en aquest cas. Potser, el conflicte larvat havia nascut l'endemà del 24 de maig de 2015; la llista xativina de la coalició nacionalista havia rebut menys paperetes que la llista autonòmica. Part de la militància criticà Cristina Sunyer. L'acusaven de ser un fre per al creixement de l'opció valencianista a Xàtiva. Sorprèn, però, que les coses hagen arribat tan lluny; al cap i a la fi, el sector crític ja havia matat la mare —en sentit freudià, naturalment.

El Bloc havia elegit nou secretari. La segona vicealcaldessa ja no formava part de l'executiva. A més, anuncià que no volia postular-se per a encapçalar la llista de Compromís en les pròximes eleccions municipals. Alguns pensem que Empar Penadés era un bon recanvi; ha tingut temps de foguejar-se en la gestió municipal i cal suposar que haurà heretat tot el bagatge d'experiència acumulat per les seues predecessores. En fi, el passat dia 10 de gener, una estranya assemblea, el desenvolupament de la qual ja vaig explicar en una columna anterior, desactivà la candidatura de Penadés. Jo em preguntava si l'espifiada descomunal encara tenia solució. Doncs, no. La ruptura és definitiva. ¿Com ha quedat la situació de les regidores nacionalistes? No han dimitit —dimitir a vuitanta dies de la pròxima contesa electoral mancava de sentit—, però han hagut de passar al grup de no adscrits. Compromís s'ha quedat sense grup municipal. Els militants que se n'han donat de baixa, regidores incloses, han anunciat la presentació d'una llista independent. Ha començat la guerra. Encara que, ben vist, les canonades venen de moment només d'una banda.

«L'única cosa que defenen [les tres regidores] és llur supervivència personal», ha retret Joanjo Garcia. «Presentar una llista independent significa seguir al servei del PSOE i perpetuar la vella política», ha rematat. Ja se sap que les parts d'un conflicte no poden ser jutges equànimes. Pel que jo sé, totes les persones que han abandonat Compromís tenen solucionada la seua vida laboral o professional. No es pot dir el mateix del candidat a l'alcaldia que ha elegit la coalició. D'altra banda, el carisma, el tremp i la competència d'aquest candidat encara s'han de contrastar. De moment, només es coneixen les seues declaracions altisonants, les bastonades que etziba a PSOE i Xàtiva Unida. En el fons, l'agrupació local de Compromís no acaba d'assumir coses elementals: des de les eleccions de 2015, ja no estava en l'oposició; bé que PSOE i EUPV no necessitaven els nacionalistes per a formar majoria de govern, els demanaren d'integrar-s'hi; en el pròxim cicle, tota col·laboració serà poca per a revalidar la majoria de progrés a Xàtiva.

També planteja incògnites la llista independent. A la llarga, no té cap sentit; algun dia s'haurà de recompondre l'espai unitari del nacionalisme xativí. Tampoc no està garantit l'èxit electoral de la nova opció. Pot arreplegar vots d'empipats amb la línia seguida per Compromís o decebuts pel candidat de la coalició, però el sistema electoral penalitza la divisió. ¿Minvarà el nombre de vots nacionalistes? La duplicitat d'opcions posa en un dilema el votant valencianista. Fill meu, ¿vols més el pare o la mare? ¡Aneu els dos a fer punyetes! «Qui tria massa tria malament, o s'emporta la pitjor part», diu el refrany. En definitiva, una de les dues candidatures podria quedar-se sense representació institucional. ¿Era precís aquest espectacle? ¡No! S'hauria d'haver imposat el diàleg. Mentrestant, les seqüeles de la tragèdia grega —o bufa, no sé— ja es deixen sentir. Qui tinga amics reals o imaginats en algun dels bàndols sabrà de què parle. Tant de bo no es perda cap vot progressista per culpa del desficaci. ¿Desficaci de qui? ¡Del dimoni sabater!

(publicat a Levante-EMV, el 02/03/2019)

dissabte, 16 de febrer de 2019

Voluntat política

El passat dia 1 de febrer, Juan López Gandía, catedràtic de Dret del Treball i Seguretat Social de la Universitat Politècnica, dissertà a la Casa de Cultura sobre la viabilitat de les pensions en una societat avançada. L'acte estava organitzat per la Plataforma en Defensa del Sistema Públic de Pensions Xàtiva-la Costera i la promoció de batxillers del 69. El ponent —membre del 69 Team— verbalitzà allò que ja sabíem les persones nascudes a principis dels anys 50 del segle passat, poc abans del baby boom: el model públic de pensions és perfectament viable. Primer cal explicar que hi ha dos sistemes de pensions, el de repartiment i el de capitalització. El nostre model sempre s'ha basat en el principi de repartiment, ço és, en la solidaritat intergeneracional; les generacions en actiu, que cotitzen al sistema, mantenen les pensions de les persones jubilades que ja van contribuir en el passat. Els cotitzants d'avui percebran llurs pensions gràcies a les contribucions dels treballadors futurs. Aquest model s'ha posat, però, en qüestió. Les teories neoliberals, imperants a la Unió Europea, advoquen pels plans de pensions privats.

Això significa substituir el model públic, basat en el repartiment, per un model de capitalització. Cada persona hauria de fer-se el seu pla. Els diners que pose en la vidriola esdevindran la seua pensió futura. S'argumenta que l'augment d'esperança de vida i la baixa natalitat impedeixen la sostenibilitat del model públic, perquè cada vegada hi ha més passius i menys actius. El gabinet d'estudis d'un banc arribà a anunciar que el sistema faria fallida en 2017. No calculà l'efecte de la immigració legal ni altres factors de sostenibilitat. (Com a endevins, alguns analistes no tenen preu.) Aquests anuncis apocalíptics s'expliquen perquè el model de capitalització afavoreix els bancs; cobren comissions del 2% per gestionar les vidrioles. Com digué Juan López, banquers i polítics es miren els jubilats amb molta displicència: «Gent ignorant. ¡Iaios!» ¿Ignorants? ¡Que no ens vinguen amb romanços! A la nostra generació hi ha vells sindicalistes, lluitadors per la democràcia, antics càrrecs institucionals, homes i dones amb formació (economistes, advocats, professors, metges, arquitectes, periodistes). Som capaços d'entendre com funciona el món.

Nombrosos plans estan en números rojos (alguns han arribat a tenir pèrdues acumulades de fins el 25% a causa dels tipus d'interès baixos i les crisis borsàries). D'altra banda, pensar que molts joves puguen obrir-se plans de pensions individuals és somniar truites; amb treballs precaris, salaris baixos i despeses ineludibles (lloguer o hipoteca, lletres, factures, manutenció), ¿quines aportacions podrien fer als plans? ¿Quants anys haurien d'estar posant diners en la vidriola? ¿Quina pensió els quedaria? ¡Misèria! (A Xile, país portaestendard del sistema de capitalització, els jubilats cobren com a pensió mitjana el 34% de llur darrer salari.) S'hauria de començar a parlar d'un doble finançament de la Seguretat Social, amb impostos i aportacions. ¿Per quina regla de tres no es poden finançar amb impostos les pensions però sí els trens, el rescat bancari o la despesa militar? Cal assegurar la suficiència de les pensions i suprimir càrregues del sistema. Les pensions no contributives, per exemple, caldria imputar-les als pressupostos generals.

Amb més ocupació i treball de qualitat, la cotització augmentaria. Cal combatre el frau: treball submergit; fals treball a temps parcial que és, en realitat, de jornada completa i a penes cotitza; autònoms que cotitzen per la base mínima amb independència dels beneficis. S'ha de reformar la fiscalitat; ara, l'IRPF i sobretot l'IVA són les principals fonts d'ingressos de l'Estat. En 2017, d'un total de 193.951 milions d'euros recaptats, 77.038 correspongueren a l'IRPF, 63.647 a l'IVA i 23.143 a l'impost de societats, una figura impositiva plena de bonificacions i utilitzada per moltes fortunes per a eludir l'IRPF. El 72,5% dels ingressos estatals provenien, per tant, d'impostos que l'assalariat no pot sortejar. En canvi, l'aportació de l'impost de societats fou sols del 12%. Els rics contribueixen ben poc a les arques públiques. En fi, amb voluntat política de canviar les coses, s'asseguraria el futur del model públic. Això persegueixen totes les accions que duu a cap la Plataforma en Defensa del Sistema Públic de Pensions Xàtiva-la Costera.

(publicat a Levante-EMV, el 16/02/2019)

dimecres, 13 de febrer de 2019

Presentació de Papers de la Costera


Demà es presenta un nou exemplar, el número 17, de la revista Papers de la Costera, editada per l'Associació d'Amics de la Costera. La publicació compta amb les seccions habituals. A l'apartat d'història s'inclouen dos textos, un d'Isaïes Blesa, director de l'Arxiu Municipal de Xàtiva, i altre de Josep Vicent Martínez, professor de l'IES Josep de Ribera. El primer, titulat 'La ciutat de Xàtiva vespres de la crisi de l'Antic Règim, 1789-1812', ofereix una magnífica panoràmica de la Xàtiva de finals del segle XVIII i principis del XIX. Durant aquesta època de transició se succeïren esdeveniments, nacionals i internacionals, que tingueren el seu reflex en la ciutat: la Revolució Francesa, la Guerra del Francès, la convocatòria de les Corts de Cadis...

'Trinquets i pilota a Xàtiva en el segle XIX', de Josep Vicent Martínez, recorda que hi havia a la nostra ciutat, a primeries del segle XIX, quatre trinquets gestionats per l'Hospital. S'anomenaven trinquetes de pelota o juegos de pelota. L'article explica diferents trets dels situats a l'Albereda i carrer Ànimes. Un topònim, plaça del Trinquet, encara evoca l'existència de l'últim. En aquests establiments també s'organitzaven espectacles teatrals, acrobàcies i malabarismes. Durant uns anys, s'hi jugà a cartes. Fins i tot s'hi arribaren a organitzar baralles de galls i de gossos.

Amb 'La insaculació: sistema electoral, oligarquia i autoritarisme reial (Xàtiva 1427)', text d'Alfred Boluda insert en la secció de fonts i documentació, s'evoca el sistema d'elecció de càrrecs municipals instaurat en la ciutat pel rei Alfons el Magnànim. La monarquia, a través dels seus representants, elaborava unes llistes o sacs amb els possibles candidats a ocupar els diferents oficis. Els noms de tots els insaculats —dels elegits per la corona per a cadascun dels sacs— eren escrits en un pergamí i aquest era col·locat dins d'una bola de cera roja. El dia de l'elecció s'extreien del sac pertinent, a l'atzar, tantes boles com oficis s'havien d'ocupar.

En un nou apartat, arquitectura i patrimoni, es dóna cabuda a una comunicació, titulada 'De muralles i portes; Xàtiva en època emiral-califal (segles IX i X)', en quà Vicent Torregrosa Soler, arquitecte conservador del castell, documenta els treballs de restauració d'una porta islàmica trobada pels anys noranta a la muralla de ponent. Després del desenrunament i la posterior excavació es descobrí la porta més antiga del recinte fortificat coneguda fins aleshores. L'arquitecte explica quins materials feren servir els constructors i les decisions preses a l'hora de rehabilitar-la. El text s'acompanya d'abundants documents gràfics que permeten resseguir tot el procés de restauració.

La secció de creació artística consta de dos articles: 'Cada lletra mil tipus i cada tipus un món', d'Antoni Martínez Revert, reflexió sobre les mútues influències entre arts plàstiques i tipografia, i 'Sobre Leña o alguna cosa semblant a una carta al pare', un escrit ben personal de Robert Martínez Canet en què glossa la personalitat humana i artística de son pare, el pintor local transit en 2017.

En la secció de societat i educació, s'inclou 'El model educatiu liberal a Xàtiva (1820-23)', del professor emèrit Vicent Torregrosa Barberà. Aquest article explica els postulats del model educatiu liberal implantat en Xàtiva a principis del segle XIX. Els liberals xativins aplicaren en l'educació local els principis d'igualtat, universalitat, uniformitat, gratuïtat i llibertat propugnats per la societat burgesa. L'Ajuntament Constitucional de Xàtiva, convençut que la instrucció era l'instrument idoni per a la pedagogia de la democràcia, la reforma social i la consecució de la prosperitat de la nació, dissenyà diferents mesures (redacció d'un nou pla d'estudis, creació de centres públics...) que prenien com a referència el Títol IX de la Constitució de 1812. L'educació passà a ser assumpte públic i l'Ajuntament de Xàtiva assumí les responsabilitats en matèria educativa.

Finalment, la crònica cultural passa revista als fets més remarcables esdevinguts en la ciutat des de la publicació de l'anterior número de la revista: els bicentenaris de la font del Lleó i l'impressor Blai Bellver; les presentacions de diferents publicacions; fites com el quaranta aniversari del Monument als maulets i la visita a Xàtiva del president del Consell Preautonòmic, Josep Lluís Albinyana, i el pas del convent de Santa Clara a domini públic; la proposta de Museu Valencià del Gravat i la Impremta...

Pel que fa a l'aspecte gràfic, portada i separacions de capítols del nou Papers de la Costera nº 17 estan il·lustrades amb una selecció de pintures de Robert Martínez, Leña.

L'acte de presentació, que se celebrarà demà al Saló d'Actes de la Casa de Cultura de Xàtiva, a les 19.30, correrà a càrrec de Ximo Corts, president de l'Associació d'Amics de la Costera i d'un convidat il·lustre, Vicent Soler i Marco, conseller d'Hisenda i Model Econòmic de la Generalitat Valenciana.

dissabte, 2 de febrer de 2019

Monuments commemoratius

Atès que els camps nazis d'Auschwitz-Birkenau, localitats poloneses pròximes a Cracòvia, van ser alliberats per les tropes russes un 27 de gener de 1945, l'ONU consagrà la data com a diada internacional en memòria de les víctimes de l'Holocaust. Cada any, pels volts del 27 de gener, se celebren pertot arreu múltiples actes en memòria dels milions de persones —jueus, gitanos, oponents polítics, presoners de guerra— que patiren penalitats i mort als camps de concentració i extermini construïts pels nazis. A Xàtiva, posem per cas, s'ha erigit un monument davant la Casa de l'Ensenyança. Es tracta d'un conjunt escultòric format per diverses peces: una maleta i un penjador amb quatre barrets i una bufanda. Homenatja vuit xativins deportats a Mauthausen-Gusen i Dachau. En un article anterior, ja vaig esmentar Derrota Perpètua, llibre de diversos autors que recull les biografies de quaranta-nou veïns de la Costera, la Vall d’Albaida i la Canal de Navarrés enviats als camps d'extermini. La majoria no hi sobrevisqué. Penjador i barrets de Xàtiva s'uneixen als monuments d'altres ciutats que van ser escenari de la barbàrie nazi.


En 2011, vaig viatjar a Hongria. L'element de Budapest que recorda l'Holocaust és inquietant i estrany. A la vora del Danubi, en un moll de Pest que s'estén entre el Parlament i el Pont de les Cadenes es poden contemplar els seixanta parells de sabates gastades —fetes de ferro colat i arrenglerades amb cert desordre, com si hagueren estat abandonades— que evoquen els més de 20.000 jueus hongaresos assassinats i llançats al riu. Durant l’hivern de 1945, membres del partit nazi Creu Fletxada es dedicaren a segrestar jueus. Els portaven fins als molls del Danubi, els assassinaven a trets i llançaven llurs cadàvers a l’aigua. De vegades, lligaven els dissortats per parelles, o en grups de tres, i en mataven només un. Els vius, quan eren empesos a l'aigua, s’ofegaven. Els assassins, per mètodes diversos, van eliminar entre desembre de 1944 i febrer de 1945 uns quaranta mil hongaresos, més de la meitat jueus, i en van enviar cent mil a camps de concentració. Com coneixia la història, la contemplació de les sabates em provocà un buit al plexe solar i un nus a la gola. Imagine que més gent haurà experimentat aqueixes sensacions.

Cracòvia és altre indret per a la memòria. El seu districte de Podgorze fou transformat en gueto el 3 de març de 1941. Es conserven algunes restes del mur que el tancava. Els jueus hagueren d'abandonar el barri de Kazimierz. Es traslladaren forçosament a Podgorze amb els seus efectes personals carregats a coll. En l'actual plaça Bohaterów Getta (Herois del Gueto), espai on eren seleccionades les persones que s'enviaven als camps de Plaszów, Auschwitz o Belzec, es troba el monument dissenyat per Roman Polanski, seixanta cadires buides fetes de bronze (33 més grans al centre i 27 més menudes a la perifèria). Evoquen les cadires que hi duien els jueus per a suportar les llarguíssimes esperes —s'han conservat fotos de xiquets portant les seues. Al costat del gueto es troba la fàbrica d'Oskar Schindler, construïda per tal d'aprofitar la mà d'obra barata que subministraven els jueus deportats. L'empresari, que acabaria salvant la vida de centenars de persones, es ben conegut gràcies a La llista de Schindler, excel·lent film de Steven Spielberg.

El monument inaugurat a Xàtiva el passat dia 23, dissenyat per Alfred Moral, només honra la memòria de vuit víctimes i commemora fets esdevinguts lluny de casa nostra. No hi ha punt de comparació amb les xifres de morts hongaresos o polonesos, centenars de milers o milions. Però l'erecció del monument no és sobrera. Segons les enquestes, molts millennials, gents de trenta o quaranta anys, no han sentit parlar mai d'Auschwitz o ignoren quina cosa és l'Holocaust. Qui ignora la història està condemnat a repetir-la. El feixisme, el racisme i la xenofòbia ressorgeixen en nombroses contrades d'Europa. La maleta i el penjador instal·lats davant el Museu de Belles Arts posen la nostra ciutat al mapa de la memòria. Budapest, Cracòvia i Xàtiva, tres imatges amb un denominador comú, el record de la barbàrie. En fi, el coneixement de fets ominosos ens ha d'ajudar a lluitar contra el racisme, la discriminació i qualsevol forma d'intolerància que derive en omissió de socors als dèbils o en actes violents contra determinats grups humans.

(publicat a Levante-EMV, el 02/02/2019)

dissabte, 19 de gener de 2019

Espifiada en vespres electorals

Un dels mals que sol afligir els partits d'esquerra és la hiperplàsia de càrrecs orgànics sense cap ocupació al marge de la política. Quan una formació té escassa presència institucional o roman a l'oposició, es desfermen veritables lluites fratricides entre els seus quadres. Sovint no es juguen el poder, sinó les garrofes. A Xàtiva, des de l'equador del període municipal a punt d'acabar, les relacions entre executives locals i regidores de Compromís eren inexistents. Les fidelitats de la militància estaven empatades. Escric en passat, perquè dimecres s'anuncià que molts afiliats i afiliades del Bloc —la meitat, regidores incloses— havien demanat la baixa. Açò mereix una explicació més detallada. Hi ha diferents versions sobre el nombre real de militants nacionalistes. Els portaveus del col·lectiu local afirmen que són cinquanta, però altres fonts matisen que un terç resideix fora de Xàtiva o no està al corrent de la quota. Podem pensar, per tant, en el nombre trenta-cinc com aquell que s'acosta més a la situació real d'afiliació. Conclusió: si han sol·licitat la baixa catorze persones, el Bloc ha perdut a Xàtiva quasi la meitat d'afiliats —i el degoteig podria continuar.


El passat dia 10 ja s'havia escenificat el primer acte de la fractura. Les sis de la vesprada és una hora ben estranya per a celebrar assemblees, perquè només hi poden acudir treballadors lliures de torn, desempleats, jubilats i persones ocioses. ¡Tant se val! La Comissió Executiva Local de Compromís convocà assemblea a les sis per a decidir si calia fer primàries obertes o tancades. La candidatura d'Empar Penadés havia agafat de sorpresa els responsables de l'aparell. Ja tenien previst un candidat i pensaven que no hi hauria oponents. No caldria fer primàries, per tant. Però la regidora els havia desbaratat els plans. De fet, calgué buscar un tercer candidat. (Xavi Vidal, reingressat al Bloc fa pocs mesos, es prestà al joc.) L'organització volia desfer-se de la regidora. S'ha d'aclarir que l'organigrama dels nacionalistes xativins és peculiar. Com estan integrats en una coalició, compten amb dues executives locals, la de Compromís i la del Bloc. (L'esquema es repeteix a nivell comarcal.) ¡Molt arròs i poc pollastre! Els militants del Bloc hi són majoria aclaparadora. Els d'Iniciativa —en què milita Isabel Serra, posem per cas— són testimonials.

Algú pensarà que s'hauria d'haver celebrat primer assemblea del Bloc, per a saber què pensa el soci essencial de l'aliança. No. En comptes d'això, Eliseo Oviedo, secretari local de Compromís, convocà directament tota la coalició. ¿Per què? Perquè així quadraven els números. El recompte de gent amb què comptava cada bàndol era fàcil. (Ja s'ha aclarit més amunt la xifra d'afiliats.) L'executiva local de Compromís volia assegurar-se que guanyaria les votacions encara que fos per la mínima. Tot estava planificat. Hi podien participar els militants d'Iniciativa, que recolzen les tesis de l'aparell. Portaveus i membres afins a la direcció havien afiliat pares, mares, oncles i ties, per tal d'engrossir les files. L'altra facció, atesa la igualtat de forces, proposà dialogar, però el secretari local tallà el debat i digué que s'havia de votar ràpidament —«no fos que es feren les set i comencés a arribar gent que ja havia acabat la seua jornada laboral», amolla sorneguer un exmilitant. Catorze vots a favor de les tesis orgàniques, tretze en contra. Objectiu assolit.

Se celebraran primàries tancades —sense participació dels simpatitzants. Deu ser una broma; si sols van a votar militants, ¡una assemblea ad hoc i llestos! Àgueda Micó, coordinadora nacional del Bloc, i la xativina Reis Gallego, titular de la Secretaria de Sectorials, podrien estar darrere d'aquest borboll. En fi, ja està desactivada Empar Penadés —i el valencianisme local en vespres electorals, cal afegir. També hauran caducat els tractes amb EUPV, si n'hi havia algun; atès el desastre de Compromís, Xàtiva Unida n'obtindrà rendes sense moure un dit. L'espectacle és desmoralitzador. ¿Qui té la culpa? Entre tots la mataren i ella sola es va morir. Les pulsions autodestructives del valencianisme local retornen quan només falten quatre mesos per a unes eleccions municipals i autonòmiques que poden deparar sorpreses, com ara la irrupció de l'extrema dreta. Era hora d'aparcar batalles internes i d'impulsar alternatives sòlides. Alguns han decidit, però, llançar per la borda tot el treball polític de setze anys i deixar orfe un sector de l'electorat. ¿Té solució encara, l'espifiada?

(publicat a Levante-EMV, el 19/01/2019)

dissabte, 5 de gener de 2019

¡Ja venen els Reis!

Demà se celebra una festa d’origen oriental, l'Epifania (anomenada popularment els Reis), que commemora la manifestació de Crist. La seua diferenciació del Nadal, festivitat d’origen occidental, acabà donant a la celebració un sentit diferent en Orient i Occident. L'Església Catòlica creu que la divinitat de Crist es manifestà als Reis Mags. L'Església Ortodoxa, en canvi, afirma que la divinitat de Crist es manifestà en el moment del seu baptisme. En el rerefons hi ha la cristianització, en Egipte i Aràbia, de les festes del sis de gener dedicades al solstici d’hivern, que els gnòstics del segle II havien consagrat al baptisme de Crist. A Roma es va cristianitzar el dia vint-i-cinc de desembre, dedicat al naixement del Sol Invicte (Dies Natalis Solis Invicti). Aquest contingut divers de l'Epifania es reflecteix en les representacions artístiques. A Orient sovintegen les del baptisme de Crist, sobretot en icones i frescs. En canvi, l'Adoració dels Reis és un dels motius més repetits de la iconografia cristiana occidental. En tenim exemples a Xàtiva: un al carrer dret del retaule de l'església de Sant Feliu, obra de Pere Cabanes, i altre a la predel·la de la Mare de Déu de la Llet, conjunt incomplet de Valentí Montoliu que presideix l'església de Sant Francesc.

Avui és vespra de Reis. Aquesta nit, Melcior, Gaspar i Baltasar es faran presents a la nostra ciutat, on són anomenats Reixos. Sembla que Josep Lluís Bausset, antic professor de l'Institut Josep de Ribera, solia dir: «¿Reixos? ¡Els reixos són els mascles de les reixes!» Però els Reis d'Orient sempre s’han anomenat Reixos a Xàtiva. La tradició mana que deixem garrofes, aigua i una taronja vora el balcó o la finestra. (Les garrofes són per al rossí de sa majestat.) El Senyor Rei entrarà a casa nostra i deixarà regals si els residents grans i menuts hem fet bondat, però passarà de llarg si hem obrat malament. En altres contrades, a Catalunya posem per cas, els regals nadalencs els porta el Tió. La vigília de Nadal o el dia vint-i-cinc per la vesprada, després de l’àpat familiar, es fa cagar el Tió. Al País Valencià, els regals són deixats pels Reis Mags. No se sap com va començar aquesta tradició, possiblement arribada de terres castellanes. (El costum també se celebra als països hispanoamericans.) En fi, hom fa creure als menuts —fills, néts— que els Reixos visiten aquesta nit totes les llars, per a deixar presents a les finestres i els balcons.

Fins a èpoques recents, els xiquets passaven les vacances esperant les joguines, que arribaven just quan era l’hora de tornar a l'escola. En temps antics, la cosa no tenia molta importància, perquè els regals dels Reixos eren molt humils —solien deixar uns mitjons o una llepolia i gràcies. Amb les acaballes del segle XX arribà, però, la tradició del Pare Noel. Ara, les criatures tenen regals per partida doble, i el Nadal ha esdevingut una orgia consumista. També tenim el costum d’organitzar cavalcades de Reis davant els ulls meravellats de milers de criatures. Aquest costum començà a finals del segle XIX, però no es consolidà fins al XX. Abans, els xiquets mai no havien vist els Reixos; se’ls havien d’imaginar. Ara, els veuen desfilar pel carrer. Se sol considerar que la primera cavalcada valenciana se celebrà en Alcoi en 1866, bé que no tingué continuïtat fins a 1885, any a partir del qual s'organitzà de manera ininterrompuda.

La màgia de les sabates al balcó i la lluita contra la son, per a sentir els cavalls, perillen. Els Reixos, que els menuts imaginaven éssers fantàstics, han esdevingut humans corrents —sovint polítics locals— muntats en carrosses. Durant molt de temps, aquests reis falsificats portaven unes disfresses i uns maquillatges de dubtosa eficàcia, i solien parlar en castellà. Quan era molt petita, la meua filla menor va estar a punt de descobrir l’engany per culpa d’aqueixes disfresses imprudents. «Papà, ¿estos no són els reis autèntics, veritat?» La mare tranquil·litzà: «No, no. Estos són els emissaris. Els de debò vindran a casa per la nit.» La xiqueta no es quedà massa convençuda. En fi, sembla que les coses han canviat. Avui resultaria difícil que els nens, farts de veure gent de raça negra, s’empassaren un Baltasar amb la cara empalustrada de negre. També ha desaparegut la rutina de veure alcaldes i regidors fent creure que són Reis d’Orient. I no seria estrany que s'organitze a Xàtiva, qualsevol dia, una cavalcada de Reines Magues. ¡Les Reixes!

(publicat a Levante-EMV, el 05/01/2019)

dissabte, 22 de desembre de 2018

La volubilitat de la sort

Quan es publique aquesta columna, s'estarà celebrant el tradicional sorteig de Nadal. Nombroses persones hauran adquirit dècims o participacions de loteria amb l'esperança que els toque la grossa. Vivim temps de gran descreença —almenys, això blasma la jerarquia eclesiàstica—, però la superstició no desapareix; molta gent haurà adquirit el seu número a Doña Manolita o La Bruixa d'Or —administració fundada, ves per on, en un poble que es diu Sort. En fi, ja s'acaba 2018 i la sort es reparteix, com sempre, de manera molt desigual. La jove Laura Luelmo tingué la dissort d'entrar en el camp visual d'un assassí depravat. Per a la pobra xica i el cercle de persones que l'estimaven, no hi haurà sorteig, ni Nadal, ni res. La roda de la Fortuna, a la qual estan sotmeses totes les vicissituds de les coses humanes, no els ha estat propícia. La volubilitat de la sort s'ha acarnissat amb ells. La mort de Laura ha desfermat reaccions previsibles —les d'alguns polítics, posem per cas. La brutalitat contra les dones no cessa. La pretensió de derogar la Llei Orgànica de Mesures de Protecció Integral contra la Violència de Gènere sembla, per tant, extemporània.

Confiar la solució del problema a les bones intencions també resulta extemporani. Bona intenció és, per exemple, posar a les entrades de la nostra població un cartell de color fúcsia amb aquest text: «Xàtiva, ciutat lliure de violència de gènere» De cap manera es pot entendre que l'enunciat informe sobre una realitat fàctica; si una xativina patís demà una agressió masclista, els cartells grinyolarien. Potser, qui ha ordenat col·locar-los pensava realment açò: «Volem que Xàtiva siga una ciutat lliure de violència de gènere.» ¿Com s'aconsegueix això? ¡Amb mesures legals, no hi ha dubte! També se sol apel·lar a l'educació. Jo sóc escèptic sobre la seua eficàcia. He treballat tota la vida a la docència. Atès que aquesta està absolutament feminitzada, sobretot als nivells primaris i secundaris, no es pot descartar que part important del professorat ensenye valors des d'una perspectiva de gènere. Ara bé, ni el seu poder de convicció és tan poderós com es creu, ni obté l'èxit que caldria suposar. En els centres educatius continuen existint la violència de gènere, el masclisme, l'assetjament a les persones d'orientació sexual no normativa i la marginació.

En realitat, l'educació dels xiquets i les xiquetes sol estar a càrrec de les seues famílies. Per això, bé que l'ensenyament obligatori s'universalitzés fa temps, els estereotips de gènere mantenen la seua vigència i han passat a formar part d'un element central de la rivalitat política, la batalla cultural. A nivell global, la dreta populista va guanyant aquesta batalla. Es considera des de les files progressistes que l'educació podria capgirar la situació. Jo no ho tinc tan clar. La casa i el carrer són competidors molt poderosos de l’escola a l’hora formar i socialitzar els infants i els adolescents. Si les virtuts taumatúrgiques de l’escola foren reals, els índexs de lectura estarien pels núvols, la intolerància, la xenofòbia i el masclisme ja haurien desaparegut després d'anys d’escolarització universal. Tanmateix, fets com els protagonitzats pels membres de la manada demostren que el masclisme continua impregnant gran part de la societat i les seues institucions (la judicatura, l'exèrcit, les forces armades). No s'albira, per tant, una solució a curt termini.

Les morts per violència de gènere són la punta de l'iceberg. Tan bon punt es coneixen episodis com l'assassinat de Laura Luelmo s'alcen veus que demanen l'enduriment del Codi Penal. El càstig ha de ser part de la solució, clar, però les reaccions en calent no porten enlloc. Convé recordar que els índexs de morts violentes del nostre país són dels més baixos del món, mentre que els de països com els EUA, la legislació dels quals contempla l'aplicació de la pena de mort i la cadena perpètua, són altíssims. Bo, atès que aquesta és la meua darrera columna de 2018, aprofitaré l'ocasió per a expressar els meus desitjos de cara a l'any vinent. Vull una Xàtiva lliure de violència de gènere, per descomptat, però m'agradaria també que la nostra ciutat estigués lliure de demagògia. ¡Ah! I convindria recordar que l'infern està empedrat de bones intencions. Sovint, el color violeta, les pancartes i les petites concentracions van per una banda i la realitat, tossuda, per altra. Bones festes, bon any i que la sort ens porte almenys algun premi menor.

(publicat a Levante-EMV, el 22/12/2018)