dijous, 12 de gener de 2017

L'educació no és la panacea

He dit en altres ocasions que la gent professa un optimisme excessiu sobre els efectes quasi miraculosos de l'educació. Michelle Obama s'adherí a l'optimisme durant el seu últim discurs com a primera dama. Dirigint-se a un grup d'estudiants va dir açò: «Busqueu la millor educació possible per tal de poder pensar críticament i expressar-vos amb claredat. Així podreu esdevenir la força més positiva que empente les vostres comunitats.» Evidentment, l'educació és un factor de progrés individual i col·lectiu. Una de les realitzacions més importants de l'estat del benestar fou, sens cap dubte, l’accés universal a l’educació. Però la generalització dels estudis tingué un efecte inesperat: el batxillerat deixà d'actuar com a barrera de classe. Abans, els títols acadèmics havien estat molt valorats. Quan sols la classe mitjana cursava estudis superiors, els seus títols eren molt apreciats, perquè proporcionaven mobilitat ascendent. Quan la universitat es massificà i s’obrí a totes les classes, els títols deixaren de ser selectius; la devaluació del sistema educatiu a causa de la seua democratització universal, amortitzà la seua utilitat com a mèrit.

Avui, nombrosos joves han de treballar en feines alienes a la seua titulació i per retribucions que no es corresponen amb el nivell de formació assolit. Nombrosos universitaris que han hagut d'emigrar a l'estranger treballen en minijobs o al sector de l'hostaleria. Bona part de la generació més ben preparada del país es troba en uns situació d'absoluta precarietat. D'altra banda, solem ficar al mateix sac instrucció i educació. S'ha d'advertir, però, que els alumnes d'ensenyaments obligatoris reben sobretot instrucció —prou deficient, segons alguns informes internacionals. En realitat, l'educació dels xiquets i les xiquetes sol estar a càrrec de les seues famílies. Per això, bé que l'ensenyament obligatori s'universalitzés fa temps, els gustos, els costums i els estils de vida de les classes populars no connecten amb els de les elits. A ningú no pot estranyar, doncs, que la batalla cultural haja esdevingut un element central de la lluita política. A nivell global —bé que les Espanyes siguen de moment l'excepció a la regla—, la dreta populista va guanyant la batalla cultural. Menysprear els gustos culturals populars s'ha tornat en contra de l'esquerra.

Des de les files progressistes es considera que l'educació podria capgirar aquesta situació. Jo no ho tinc tan clar. La casa i el carrer són competidors molt poderosos de l’escola a l’hora d'educar i socialitzar els infants i els adolescents. Si les virtuts taumatúrgiques de l’escola foren reals, el fem emès per certs programes de televisió tindria percentatges d'audiència ínfims, els índexs de lectura estarien pels núvols, la intolerància, la xenofòbia i el masclisme haurien desaparegut després d’anys d’escolarització universal. És possible que una major qualitat educativa millorés la instrucció dels ciutadans, llur capacitat productiva, però la cultura és assumpte distint. Països amb sistemes educatius més solvents que el nostre van caient en mans de la dreta populista, que ha convertit la guerra cultural en una lluita de classes invertida. «Els polítics i els intel·lectuals d'esquerres es rifen del patriotisme del ciutadà comú, i titllen de provincianes les preocupacions sobre la immigració», proclamà Theresa May, primera ministra britànica, en el congrés del seu partit. Jeremy Corbyn, líder dels laboristes, ja diu que el seu partit vol una immigració controlada.

I és que la gent de filiació xoni també vota. Burlar-se de les seues inclinacions (culte al cos i als diners fàcils, menyspreu a l'intel·lectualisme, esperit de barriada, ús d'un argot barroer i procaç, espanyolisme militant, prepotència i orgull individual desmesurats) no condueix enlloc. La dreta reaccionària s'encarrega de presentar l'esquerra —sobretot la més radical— com antiespanyola, destructora de les llibertats individuals i partidària de donar drets a moros i gais, partidària de la immersió lingüística en valencià i de tot allò que certes capes populars rebutgen totalment. Durant la campanya presidencial, Trump amenaçà de prendre mesures contra els immigrants i les empreses deslocalitzades. Això li donà el triomf en estats on la crisi industrial havia provocat unes xifres d'atur esgarrifoses. No, no crec que l'educació puga eliminar fàcilment la barrera cultural que separa les classes socials. Sort que diverses circumstàncies —com ara que el PP aglutine el conservadorisme reaacionari i el centredreta liberal— han evitat a casa nostra que el malestar social caiga en mans del feixisme. Ara bé, el futur immediat de l'esquerra es presenta ben negre.

dimecres, 11 de gener de 2017

Impertèrrits


Escultures amb el bronze fos de canons presos a l'enemic. Guàrdia d'honor impertèrrita.
Palaus monumentals. Monarques per la gràcia de Déu.   

dissabte, 7 de gener de 2017

¿Què els han portat els Reixos?

Ahir fou la diada dels Reis d’Orient: Melcior, Gaspar i Baltasar. L’evangeli de Mateu conta que uns mags (sense especificar nom ni quantitat) arribaren d’Orient per adorar l’infant Jesús, guiats per un estel que els havia anunciat la bona nova. Mateu diu que eren mags, en el sentit de savis, astrònoms o astròlegs (mai no esmenta reis). El mot grec mágos, d’origen persa, era el títol que s’adjudicava als sacerdots del zoroastrisme, religió de l’imperi persa. És possible, doncs, que els Mags d'Orient es dedicaren a l’estudi dels astres. Devien ser també persones d’alta nissaga —els sacerdots perses formaven una casta—, perquè anaren a demanar per l’infant al rei Herodes, que no sabia res —els demanà que l’avisaren si descobrien el parador de Jesús. Trobaren el xiquet en un lloc que l’evangelista no especifica. L’adoraren i li regalaren or, encens i mirra, una resina que s’emprava com anestèsic, substància per a embalsamar i oli per a ungir sacerdots i reis. (La paraula Crist significa ‘ungit’.) Feta la visita, els mags se’n tornaren a casa per un camí distint al d’anada, perquè foren avisats en somnis que Herodes no volia adorar Jesús, sinó eliminar-lo.

Herodes, enrabiat, féu matar tots els infants menors de dos anys nascuts a Betlem. Els evangelis apòcrifs també parlen dels mags, però no aporten detalls més aclaridors. Tanmateix, la tradició cristiana anà enriquint el relat de Mateu. Els mags foren elevats a la categoria de reis, potser per a confirmar antigues profecies. L’evolució també féu que el nombre de reis —que oscil·lava al principi entre dos i dotze— quedés fixat en tres, segurament a partir dels tres regals a Jesús. Apareixen amb els noms de Balthassar, Melchior i Gaspar en un mosaic del segle VI, a l’església de Sant’Apollinare Nuovo (Ravenna). Hom volgué que simbolitzaren tres continents: Baltasar seria rei dels àrabs; Melcior, rei dels perses; Gaspar, rei dels indis asiàtics (Amèrica encara no havia estat descoberta). El cristianisme volgué demostrar així que totes les nacions del món adorarien el Redemptor. La representació dels reis ha canviat al llarg del temps. A l’art bizantí es representen vestits de perses, amb pantalons i barret frigi. La corona apareix al segle X. Avui els veiem vestits de reis medievals. ¿Què fou dels mags després del viatge a Betlem?


En realitat, no en sabem res. Segons Joan Crisòstom (344-407), patriarca de Constantinoble, els tres mags foren batejats per l’apòstol Tomàs a l’Índia. Marco Polo diu haver visitat la tomba dels Reis Mags a Saveh (al sud de Teheran). ¡Estaria buida! Els seus cossos descansaren des del segle IV fins al XII en Milà. Els hi havia dut el bisbe Sant Eustorgi, que construí una basílica per a guardar les despulles —de pas, ordenà que, un cop mort, el soterraren a prop dels tres reis. El bisbe havia anat a cercar els ossos a Santa Sofia de Constantinoble, lloc en què els havia fet guardar Santa Helena, la mare de l’emperador Constantí. En 1162, després de conquistar Milà, l’emperador Frederic I ‘Barba-roja’ s'emportà els ossos màgics a la catedral de Colònia. Als milanesos els restà el consol de conservar una medalla feta amb l’or que els mags havien regalat a Jesús, medalla que encara exposen cada any. Però els habitants de Milà estimaven tant les despulles perdudes que mogueren les influències de papes, bisbes i reis per a recuperar-les.

El 6 de gener de 1904, els italians aconseguiren per fi, gràcies a la generositat de l'arquebisbe de Colònia, alguns dels ossets (dues fíbules, una tíbia i una vèrtebra) que ara guarden zelosament —un veritable regal dels Reis Mags. Abans-d'ahir per la nit, Melcior, Gaspar i Baltasar es feren presents a Xàtiva, on són anomenats Reixos. Era costum de posar prop de balcons o finestres aigua i una taronja per a un dels Reixos, i garrofes per al seu cavall. «Tirorí, tirorí. Senyor rei, estic ací. Palla i garrofes, tot per al seu rossí. Casques i avellanes, ¡per a mi, per a mi, per a mi!», fa la cançó popular. El senyor rei —o la senyora reina— entrava a casa nostra i deixava regals si els residents grans i menuts havíem fet bondat, però passava de llarg si havíem obrat malament. (No es pot descartar la possibilitat que el Melcior de Sant’Apollinare siga una dona; Sant Mateu no especifica al seu evangeli el sexe o el gènere —paraula non grata per a monsenyor Antonio Cañizares— dels mags que adoraren Jesús al portal de Betlem.) En fi, ses majestats també m'han deixat enguany uns regalets. I a vostès, estimats lectors, ¿què els han portat els Reixos?

(publicat a Levante-EMV, el 07/01/2017)

divendres, 30 de desembre de 2016

Pardals

A l’illa de Cos vivia un home anomenat Eumel, fill de Mèrope (una de les Plèiades, objecte de desig del caçador Orió, que les perseguia amb el seu gos abans de transformar-se tots ells en estrelles). Tenia dues filles i un fill, els tres plens de supèrbia. Les noies es deien Bisa i Meropis; el noi, Agró. Habitaven en una propietat apartada, dedicats al conreu de la terra, que els donava collites abundants; per això es limitaven a tributar culte a la Terra, menyspreant els altres déus. Si algú invitava les joves a una festa d’Atenea (la Minerva romana), el germà refusava en llur nom, al·legant que a ell no li agradaven les dones amb ulls d’òbila —els ulls d’Atenea eren com els d’una òbila—; si eren invitades a una festa en honor d’Hermes, deia que abominava dels déus lladres; i si es tractava d’Àrtemis (la Diana dels romans, deessa de la caça), responia que li disgustaven les dones que corren de nit. En una paraula, tot eren insults a les divinitats. Enutjats, Àrtemis, Hermes i Atenea decidiren de venjar-se, i un capvespre es presentaren tots tres a la casa dels joves. Atenea i Àrtemis havien pres la forma de donzella, i Hermes, la d’un pastor. Aquest invità el pare i el fill a un banquet que, va dir, els pastors donaven en honor d’Hermes, i els demanà que enviaren Bisa i Meropis al bosc d’Atenea i Àrtemis. En sentir aquest nom, Meropis prorrompí en insults, i tot seguit quedà transformada en òbila. Bisa es convertí en l’ocell de Leucòtea (gavina); Eumel, en corb; Agró, en corriol. Allò que no aclareix el mite és si, a partir d'aleshores, el corriol —el chorlito en castellà— i les seues germanes, la gavina i l'òbila, s'animaren a sovintejar les festes orgiàstiques. Potser, la nit de cap d'any, després de les dotze campanades, algú puga comprovar-ho.

dissabte, 24 de desembre de 2016

Nit de Nadal

Avui és 24 de desembre. Celebrarem, per tant, la nit de Nadal. Pocs saben, però, que també se celebra la diada de Sant Delfí, bisbe de Bordeus, que possiblement havia nascut a Pamplona. Sant Delfí participà al Concili de Saragossa de l'any 380 on es condemnà el priscil·lianisme. Els seguidors de Priscil·lià professaven unes idees estranyes: negaven la Trinitat —segons ells, les tres persones són simples atributs de l'essència divina—; afirmaven que el dimoni no ha estat creat per Déu —ha sorgit del caos i és el responsable dels fenòmens físics i meteorològics—; creien que els cossos estan sotmesos a la influència dels astres —cada part del nostre cos depèn d'un signe del zodíac—; sostenien que Jesucrist no fou un ésser real sinó una il·lusió creada per Déu; negaven la resurrecció de la carn; defenien que els illetrats i les dones podien accedir als ordes sagrats. La referència al zodíac em crida l'atenció; segons Joan Amades, els nostres avis i besavis estaven molt pendents del cel la nit de Nadal. A finals del segle XIX i durant bona part del XX, ningú no esperava el trineu de Pare Noel. Les persones miraven el cel per altres motius.

La gent s'esforçava per descobrir alguns estels —el Catarí, el Giner— els quals no veia més que amb els ulls de la bona fe i la credulitat que tant sol caracteritzar el poble pla. Hom associava un d'aquests estels amb el naixement de l'any. Creia que si algun Nadal l'estel deixava de sortir, l'any nou no podria començar i, per tant, el món s'acabaria. Els nostres avis també escrutaven la Via Làctia, coneguda a casa nostra com Carrera de Sant Jaume. Efectivament, des de les nostres terres, seguint la direcció de la Via Làctia, es podia arribar a Sant Jaume de Galícia, on es troba el sepulcre de l'apòstol. Tanmateix, nombrosos especialistes neguen l’estada de Sant Jaume a terres hispàniques —neguen, per tant, l’autenticitat de la relíquia compostel·lana. Les despulles que jauen al sepulcre de Compostel·la s'adjudiquen al bisbe Teodomir o, ves per on, a l’heretge Priscil·lià. ¡Quines coincidències! En realitat, aquesta dèria d'escrutar el firmament té les seues arrels en creences molt antigues. Els pobles gentils situaven el país dels morts, la terra de les ànimes, més enllà de l'extrem occidental del món aleshores conegut, el finis terrae.


Cada estel de la Via Làctia era, doncs, una animeta que es dirigia al país dels morts. En terres valencianes, la galàxia també era anomenada Camí del Rei Jaume; quan l'ànima del monarca va pujar al cel, els angelets, per tal de celebrar la seua arribada, li van tirar un doll d'estrelles, com si foren flors, que van deixar sembrat tot el camí que seguiren, el qual sempre més ha restat com encatifat de llumenetes, en record etern de les gestes del gran rei. Ja es veu que en totes aquestes llegendes sura la idea de trànsit, de pas entre allò que acaba i allò que comença. En realitat, l'actual diada de Nadal és una cristianització de les saturnalia, festes romanes que se celebraven durant el solstici d'hivern. Amades també conta un costum molt estès per les nostres terres. La xicalla formava colles i, proveïda de llaunes i altres estris que produïren soroll ben estrident i carregós, anava a fer com una mena d'esquellots per les cases, tot captant la voluntat, al so d'una cantarella que deia: «Senyorets i senyoretes, / doneu-nos la voluntat, / que si no nos en la donen, / els farem dolor de cap.» El veïnat no es feia pregar, per tal d'allunyar aquell estrèpit molestós.

Aquests costums han desaparegut. Avui, els nens esperaran Pare Noel, personatge inspirat en un bisbe del segle IV anomenat Nicolau, que visqué a Mira, Anatòlia (possessió llavors de Grècia). En occident se’l coneix com Sant Nicolau de Bari, perquè els cristians van traure suposadament les seues relíquies (quan els turcs envaïren Àsia Menor) i les van portar a la ciutat italiana, on es conserven. No hi ha, però, cap prova de l'existència del sant. Tot fa pensar que l'Església creà el mite de Sant Nicolau, atribuint-li trets i accions pròpies del déu grec dels oceans, Posidó, i del déu teutònic de la collita, Hold Nickar. El temple de Bari dedicat a la deessa Befana (l'Àvia) fou derrocat; al seu solar es bastí una basílica en honor de Sant Nicolau. Fins aleshores, Befana era coneguda per omplir de regals els mitjons dels nens, fet que passà a ser atribuït al sant barbut. Tanmateix, atès que els documents sobre la seua vida inspiraven poca confiança, el papa Pau VI ordenà en 1969 la remoció de la festa de Sant Nicolau del calendari oficial catòlic. I amb tots aquests ingredients dubtosos, celebrarem avui la nit de Nadal. ¡Bones festes i bon any a tothom!

(publicat a Levante-EMV, el 24/12/2016)

dimecres, 21 de desembre de 2016

El sorteig de Nadal

Demà se celebra el sorteig nadalenc de la loteria. Les seues butlletes reben el nom de décimos perquè l’apostant portador juga la “desena” part de l’import d’un bitllet. El décimo és, per tant, el document mínim necessari per a participar en els sorteigs de la loteria de bitllets. De cada número de loteria s’emeten vàries sèries. Cada sèrie, o bitllet, consta de deu décimos. La fracció identifica cada décimo d’un mateix bitllet, de manera que cadascun és distingible de qualsevol altre, fins i tot si és del mateix número i de la mateixa sèrie. Els bitllets de la Loteria Nacional espanyola es consideren valors de l’Estat, i llur falsificació o esmena estan subjectes a les prescripcions del Codi Penal. A més, els bitllets són documents al portador; no es reconeix més propietari que la persona que els presenta, sense perjudici del dret de tercer reivindicable als tribunals. En 2009 i 2010, es van emetre 195 sèries de cada número. Com el preu de cada décimo era de 20 euros (200 euros por bitllet), el preu d’un número complet eren 39.000 euros.

A partir de 2011, participen 100.000 números al sorteig, des del 00000 al 99999 (ambdós entren en el bombo i, per tant, poden donar la grossa, encara que molts supersticiosos no s’ho acaben de creure). El total de l’emissió munta a 3.315 milions d’euros. La quantitat destinada a premis (el 70% de l’emissió) arriba als 2.320 milions d’euros. El 30% restant es destina a pagar comissions als punts de venda (3,70%) i a despeses d’administració i guanys del Tresor Públic (vora el 22%). En total es premien, al sorteig de Nadal, 22.667.800 décimos. S’introdueixen 1.807 boles al bombo de premis, amb les següents quantitats per cada bitllet: un primer premi, la “grossa”, de 4.000.000 € (400.000 € al décimo); un segon premi de 1.250.000 € (125.000 € al décimo); un tercer premi de 500.000 € (50.000 € al décimo); dos quarts premis de 200.000 € (20.000 € al décimo); vuit quints premis de 60.000 € (6.000 € al décimo); 1.794 premis de 1.000 €, coneguts com la “pedrea” (100 € al décimo). Els premis de Nadal estan, doncs, molt repartits.

També hi ha premis especials: dos premis de 20.000 € als números anterior i posterior al primer premi (2.000 € al décimo); dos premis de 12.500 € als números anterior i posterior al segon premi (1.250 € al décimo); dos premis de 9.600 € als números anterior i posterior al tercer premi (960 € al décimo); 297 premis de 1.000 € a la centena (tres primeres xifres) dels primer, segon i tercer premis (100 € al décimo); 198 premis de 1.000 € a la centena (tres primeres xifres) dels dos quarts premis (100 € al décimo); 2.997 premis de 1.000 € a tots els bitllets les 2 últimes xifres dels quals coincidisquen amb les del primer, segon o tercer premis (100 € al décimo); 9.999 reintegraments (coincidència de l’última xifra del primer premi) de 200 €, premiant el portador amb el mateix valor de la seua participació (20 € al décimo). Total: 15.304 premis (9.999 reintegraments més 5.305 premis majors). Demà, molts n'estaran pendents.

Durant la guerra civil hi hagué Loteria Nacional tant al bàndol nacional (Sevilla i Burgos) com al republicà (Madrid, Barcelona i València). A principis de novembre de 1936, davant la proximitat a Madrid de les tropes de Franco, el govern de la República decidí traslladar a València molts organismes —loteries, entre ells. Els sortejos se celebraren en una gran nau industrial, un antic magatzem de taulons del carrer Troia, que tenia cabuda per a 2.000 persones. Per al sorteig de Nadal del 22 de desembre de 1936, es confeccionà un dosser amb un estendard roig, flanquejat per la bandera republicana i la senyera. En aqueix sorteig, s’utilitzaren els bombos de Madrid i actuaren com a cantors els xiquets del Col·legi Imperial de Sant Vicent Ferrer. El número de la grossa fou el 05.287, premiat amb 30 milions de pessetes, venut a Madrid. De desembre de 1937 a gener de 1939, els sortejos se celebraren a Barcelona.

divendres, 16 de desembre de 2016

Les guerres, la guerra


La primera víctima d'una guerra és la veritat. La història, que sempre escriuen els vencedors, sol posar l'èmfasi en les victòries. Aquestes solen presentar-se revestides amb els atributs del valor, el sacrifici i la camaraderia dels combatents. Rarament es parla de l'embrutiment, la perversió o la rapinya. La victòria sempre té el correlat de la derrota. En les guerres hi ha lloc per a les empreses heroiques, però també per a l'espant, la covardia i la traïció. Des de l'antiguitat més remota, els conflictes bèl·lics són una excusa per a la sostracció violenta de les coses alienes (terres, possessions, béns seents) i les persones. Hom podria pensar que els presoners de guerra ja no esdevenen ostatges o esclaus en les guerres modernes. ¡Falsa apreciació! Guerra és a modernitat com aladre de rella a tractor. En zones perifèriques del denominat món occidental, els conflictes armats semblen guerres medievals. Dones, xiquets i xiquetes —les altres grans víctimes de totes les guerres— són sistemàticament sotmesos a la condició d'esclaus sexuals. Hi sovintegen els xiquets soldats. La guerra embruteix, espanta, fereix, amputa i embogeix. El cavall roig de l'Apocalipsi arruïna els països i les ciutats que trepitja. Provoca la destrucció del medi ambient, i del patrimoni històric i artístic de moltes contrades. Als combats moren per centenars de milers o milions els homes més joves. La tortura i la violació estan a l'ordre del dia en qualsevol guerra. Els convenis internacionals —els de Ginebra, posem per cas— i el dret internacional humanitari que regula la protecció de les víctimes dels conflictes armats solen ser paper mullat. El flux d'exiliats i desplaçats a causa de la guerra no cessa mai. L'imperialisme de les grans potències, el fanatisme religiós i l'afany depredador del capitalisme adoben totes les guerres —adoben, per tant, la guerra de Síria. Alguns artistes —Goya en la sèrie de gravats titulada Los desastres de la guerra— han captat l'horror de les conflagracions bèl·liques. També els escriptors i els periodistes —sobretot els corresponsals de guerra— són cronistes de l'espant.

dilluns, 12 de desembre de 2016

Ensems


Caminen ensems. La resplendor enlluernadora omple l'horitzó i dibuixa les seues siluetes
mentre llurs ombres s'allargassen en l'hora màgica.   

dissabte, 10 de desembre de 2016

Massa lentitud

A primeries de l'estiu passat, se celebrà el primer aniversari dels nous ajuntaments d'esquerres, però les fulles del calendari han continuat caient. Ja ha transcorregut any i mig des de juny de 2015. ¡El temps vola! Fa l'efecte que l'esquerra, després dels vint anys de govern autoritari de Rus, estiga tenallada per la por de semblar igualment autoritària. ¡Temor infundat! Ara mateix, qualsevol persona amb dos dits de front té clar que les maneres de governar han canviat substancialment. L'actual majoria municipal ha de tenir por justament del contrari, de semblar massa tova o indecisa. El tripartit fou elegit per a governar. ¿Significa això que ha d'impedir la participació ciutadana? No; govern resolutiu i participació no són elements irreconciliables. La representativa i la participativa no són formes democràtiques excloents sinó complementàries. Hi ha democràcia participativa quan s'estableixen canals —organitzatius o tècnics— perquè els ciutadans puguen influir directament en les decisions públiques. L'ús freqüent de mecanismes plebiscitaris i eines telemàtiques afavoreixen la participació, milloren la qualitat democràtica.

L'àmbit local és el més idoni per a impulsar iniciatives —consells veïnals, consultes populars, redacció de pressupostos participatius— que estrenyen relacions entre polítics i ciutadans. Ara bé, aconseguir que la participació funcione efectivament no és un camí de roses. S'hi oposa la tendència abstencionista, molt estesa entre la ciutadania. Cal, per tant, molta pedagogia prèvia. S'han de prevenir també efectes perversos, com ara la fatiga dels veïns, aclaparats per l'excés de consultes i debats, o la falta de representativitat de les decisions preses. I cal reivindicar una reforma del marc legal, que ara mateix no permet processos derogatoris i restringeix molt l'ús dels mecanismes plebiscitaris. Executar les decisions preses pel conjunt de la comunitat ha de ser competència de polítics i funcionaris, però els consells ciutadans haurien de supervisar els processos executoris. Tot açò pot semblar revolucionari, però s'aplica des de temps immemorial en alguns cantons suïssos. El consistori xativí compta amb una Regidoria de Participació Ciutadana. Molts veïns i veïnes de la ciutat no acabàvem de tenir clar quins eren els seus plans.

Si s'ha de jutjar pel que havíem vist, encara érem lluny de qualsevol model participatiu real. Les reunions informatives per tal d'anunciar projectes d'aquesta o aquella regidoria, les assemblees en la via pública —a les quals acudeixen trenta o quaranta persones, quasi totes militants del partit convocant— o consultes populars amb escassíssima participació i resultats d'empat tècnic no podien ser ni de bon tros l'estació final del trajecte. En juliol, l'Ajuntament semblà despertar; es constituí el Consell de Participació Ciutadana que preveia la Carta de Participació Ciutadana aprovada l'any 1994. El regidor responsable explicà que es revisarien la Carta i el reglament de funcionament del Consell, i que un capítol del pròxim pressupost municipal seria redactat de manera participativa. Per fi sabíem alguna cosa sobre els objectius municipals en matèria de participació. També sorgiren, però, interrogants. ¿Implicaria, l'obertura del procés participatiu, més lleialtat entre els grups que recolzen el govern local? No sé. Els seus comportaments davant assumptes polèmics són, fins ara, preocupants; denoten insolidaritat o desconfiança.

D'altra banda, atès que els partits infiltren i controlen sovint els moviments i les entitats socials ¿com s'evitarà que el Consell esdevinga una corporació paral·lela on alguns vulguen aconseguir posicions d'avantatge que no es corresponguen amb la representativitat assolida en les urnes? En qualsevol cas, ja anava sent hora de concretar els plans d'una regidoria que s'ha de dedicar a un sol assumpte: la promoció de la participació veïnal. La primera mesura pràctica ja s'ha anunciat; l'Ajuntament sotmetrà a votació ciutadana el destí d'una part del pressupost d'inversions per al pròxim any. Tot és posar-s'hi. Ara bé, als simpatitzants del tripartit ens neguiteja tanta lentitud. Ja comencen a sorgir crítiques —la de l'Ateneu Popular, posem per cas— a la trajectòria d'una regidoria titllada de redundant. I parsimoniosa, caldria afegir; passarem l'equador del període municipal i encara no haurem sortit de la pedagogia prèvia i les jornades de trobada per a conèixer les demandes col·lectives.

(publicat a Levante-EMV, el 10/12/2016)

diumenge, 4 de desembre de 2016

Connectar amb el carrer

Diferents esdeveniments polítics, com ara el Brexit, la victòria de Donald Trump i la previsible remuntada de les forces populistes i feixistes a França i Alemanya són conseqüència d'una doble derrota política i cultural dels progressistes. Tradicionalment, l'esquerra solia portar la davantera en matèria cultural. El problema és que el sistema ho degluteix tot, ho assimila tot. Modes que semblen trencadores al principi —la contracultura dels seixanta n'és bon exemple— esdevenen ràpidament manifestacions culturals exquisides, acaben integrades dins les pautes establertes socialment. Per altra banda, sempre ha existit una esquerra divina, la denominada gauche divine, formada sobretot per persones provinets de la burgesia, que difon els continguts de la cultura més elevada i exquisida. No seré jo qui blasme les arts —música, arts plàstiques, literatura— més excelses, però no s'hauria d'oblidar que el sistema aprofita el vernís proporcionat per les elits culturals. Paral·lelament, els progres solen menysprear els productes culturals més baixos. El menyspreu es tradueix en burles pel mal gust de les classes populars. El populisme, en canvi, no fa escarafalls de res.

L'obra Chavs: the demonization of the working class, del britànic Owen Jones, explica com els mitjans de comunicació i els cercles del poder presenten les persones d'extracció social baixa com ignorants, mal educats, irresponsables i facinerosos. A causa dels seus aires de superioritat moral, l'esquerra va perdent la batalla cultural. Burlar-se dels gustos de poligoners i xonis no condueix enlloc. Les víctimes de la burla perceben els victimaris com gent afectada d'un atac de prepotència classista. «¿Què s'hauran pensat, aquests creguts?» Per altra banda, és freqüent que els membres de l'esquerra tradicional adopten les maneres de captenir-se, els usos socials i la vestimenta que dicta l’establishment. Es considera que el contrari no és propi de gent honorable i decorosa. Renuncia, per tant, a uns codis de conducta diferenciats i permet que els polítics de noves forces emergents introduïsquen pautes distintes en matèria d'indumentària, pentinat, jeia. Per als chavs —equivalent anglès de l'autòcton xonis—, els partits de l'esquerra clàssica són part integrant del sistema. Socialistes i comunistes no connecten amb el carrer.

Tanmateix, personatges histriònics com Donald Trump són capaços de captar el vot de les classes treballadores locals colpejades per la crisi econòmica i la deslocalització d'empreses. En resum: la munió d'indignats i gent marginada a causa de la globalització ja no confia en una esquerra clàssica percebuda com part integrant de la mateixa elit culpable de l'augment de les desigualtats. Els mitjans de comunicació no ajuden a millorar la situació. Els tradicionals grups espanyols de premsa, posem per cas, han caigut, a causa de llur situació econòmica catastròfica, en mans de bancs i empreses de l'IBEX 35. En aquest sentit, cal recordar que els grans mitjans d'informació nord-americans recolzaven la candidatura de Hillary Clinton. Tot indica que els partits socialistes no reeixiran mentre seguisquen adoptant les receptes econòmiques i les pautes culturals establertes. El PSOE se n'haurà de desmarcar per a sobreviure. En matèria cultural, haurà de fer una reflexió profunda. Ha de trobar la forma de compaginar cultura popular amb valors com la igualtat i la solidaritat de classe. De moment, el populisme està guanyant la partida a l'esquerra.