Desig per a 2022

Cansament

La variant òmicron del SARS-CoV-2 està desfermada. La nova ona de la pandèmia assoleix uns índexs d'incidència altíssims. El govern central ha tornat a decretar l'obligatorietat de portar mascareta quan es circule per espais públics. L'administració de vacuna contra la covid-19 a menors de dotze anys ja ha començat. El coronavirus és omnipresent. L'assumpte cansa des de fa temps. I no em referisc al cansament que provoca en totes les persones un succés que altera contínuament la quotidianitat. Em referisc més específicament a la fatiga causada pels científics, els polítics i la gent que suposadament es dedica a l'activitat periodística. La pandèmia ha tingut fins i tot la virtut de descobrir alguns personatges molt llestos, com Miguel Sebastián, ministre socialista d'Indústria, Turisme i Comerç en el govern de Zapatero. Sebastián no veu venir en 2007 la crisi de les hipoteques subprime, però un canal generalista de televisió ha fitxat l'exministre com expert en covid-19. Connecten amb ell tots els dies (entre setmana, dissabtes) i a qualsevol hora, perquè il·lustre els televidents sobre l'evolució de la pandèmia i les mesures que caldria prendre.

No seré jo qui li negue el dret d'opinar; totes les persones en gaudim, d'aquest dret. El problema és que l'exministre sembla impartir ciència; els presentadors li diuen professor quan parlen amb ell. Però Sebastián és professor d'economia, no d'epidemiologia. Fa temps, en un programa nocturn, tingué una intervenció digna de glossa. Féu quedar malament un company de partit, el llavors ministre de Sanitat Salvador Illa, que anava a ser substituït; Sebastián expressà el seu desig que la persona substituta millorés la gestió de la pandèmia —que era tant com dir que Illa no l'havia gestionada bé, insinuació sorprenent. Sebastián deixà anar afirmacions sobre els tests d'antígens que eren ben semblants, ves per on, a les de la presidenta de la Comunitat de Madrid. El professor creia que calia fer una quantitat sideral de proves —autotests de saliva inclosos—, amb independència de l'efectivitat i el cost econòmic de la mesura. Hi havia epidemiòlegs, però, que no veien tan clara la utilitat d'aqueixa estratègia. Arribats en aquest punt convé recordar una obvietat: dues informacions, distintes però relacionades, se solen entendre millor si s'ajunten.

A més de professor de Fonaments d'Anàlisi Econòmica de la Facultat de Ciències Econòmiques de la Universitat Complutense, l'exministre socialista també assessora algunes multinacionals. Des de gener de 2019, és conseller d'Indra. (Fa temps, també fou director del Servei d'Estudis del BBVA.) Com a ministre, l'espifiada més gran que se li recorda és el projecte Castor, que ha costat a l'erari públic 1.350 milions d'euros, diners que han anat a parar a les empreses de Florentino Pérez. «Però el cansament que provoquen aquests personatges té una fàcil solució, canviar de canal», diran alguns. No, la solució no és tan fàcil; tots els canals i tots els periòdics estan plens de llestos i llestes. N'hi ha fins i tot a les xarxes. També encaparra, i molt, la contínua falta de consistència dels polítics. Per a fugir de tot això caldria fer com Robinson Crusoe, marxar a una illa deserta. En fi, si sumem l'extenuació causada per quasi dos anys de pandèmia i la fatiga que provoca sentir a tothora el mateix disc ratllat, a ningú no pot estranyar que moltíssima gent haja desconnectat de l'assumpte —sobretot aquella que no ha vist de prop les orelles al llop.

Ja s'acosta Nadal

¿Creu i ratlla?

El temps és un tot continu, bé que subjecte a cicles perpetus. Des d'antic, els humans hi hem posat fites o límits imaginaris, que marquen l'inici o el final dels períodes temporals. Aquestes fronteres cronològiques ens fan creure que tenim la nostra existència sota control. Cada cultura té les seues fites. Entre les més generalitzades està la diada d'inici de l'any, que celebrarem ben aviat. De fet, estan llegint vostès la meua darrera columna de 2021; per casualitat, el 25 de desembre i l'1 de gener, festivitats sense premsa diària de paper, cauran en dissabte. Quan es publique el meu pròxim article —esperem—, hom haurà arrencat catorze fulles de l'agenda de 2022. Açò de passar d'un any a l'altre és una pura convenció. I no hi ha unanimitat a l'hora de situar als almanacs la celebració de cap d'any. Els indis, els xinesos o les gents de països en què predomina la religió islàmica sempre s'havien regit pel calendari lunar, que caldria anomenar amb més propietat llunari. Els xinesos solen celebrar la nit de cap d'any a finals de febrer, és a dir, quan ja s'acaba l'hivern i estan a punt de començar la primavera i el revifament de la natura.

La festa és més variable entre hindús i musulmans, perquè està influïda per factors religiosos. Sovint, se celebra entre setembre i octubre, moment en què s'acaba l'estiu (o s'acabava; ara, amb l'escalfament global, el període estival s'allarga molt). Ja és veu que els humans no coincidim ni a l'hora de celebrar l'inici d'any. En tot cas, la globalització, el consumisme i l'hegemonia de la cultura occidental, de tradició cristiana, estan generalitzant el calendari gregorià i la festa de l'1 de gener. En realitat, l'almanac primitiu de Roma només tenia deu mesos. Segons la tradició, el rei Numa Pompili (753-674 aC) hi afegí gener i febrer per a dividir l'any en dotze mesos. Març era el primer. Gener i febrer eren, per tant, l'onzè i el desè. Ara bé, com que els cònsols assolien el seu mandat en gener, Juli Cèsar decidí que aquest mes seria cap d'any. El nom prové del llatí januarius, per Janus, déu amb dues cares. Efectivament, l'1 de gener mira d’una banda cap a l’any que comença i de l’altra cap a l’any que s'acaba. Però el nom del mes també podria derivar de janua (porta); gener és la porta de l’any. La reforma gregoriana no alterà l'ordre dels mesos.

En fi, malgrat l'arbitrarietat de les dates, atribuïm a la nit de cap d'any un caràcter quasi màgic. És el moment de les aspiracions positives, de la bona sort, de fer creu i ratlla, de començar de nou, de desitjar amor, salut i diners. Anem a viure, però, un segon Nadal consecutiu ben estrany. Serà difícil oblidar les coses roïnes; estem a cavall d'una nova ona de la pandèmia. Quan escric aquestes línies, la incidència del coronavirus augmenta vertiginosament a les nostres comarques. Dimarts passat, sis poblacions de la Vall d'Albaida, la Canal de Navarrés i la Ribera Alta, adscrites al nostre departament de salut, superaven una incidència acumulada de 1.000 casos. El risc de contagi és extrem, amb una mitjana de més de 500 infectats per cada 100.000 habitants. Per fortuna, les xifres de morts i d'ingressos en UCI no són tan elevades com en ones anteriors. I la incidència de la pandèmia té de moment unes cotes més baixes a Xàtiva. La crisi sanitària no és massa perceptible a la capital de la Costera. Nadal envaeix tots els espais públics xativins.

Les casetes i les atraccions mecàniques de la fira nadalenca ja estan muntades. Lluminàries de colors, boletes i estrelletes adornen les vies principals de la ciutat. El pare Noel s'enfila a moltes baranes o presideix els aparadors. En alguns balcons s'exhibeixen imatges de l'infant Jesús. Els emissaris dels Reis Mags es planten estratègicament davant de nombrosos comerços. Dissabte, quan vostès podran llegir aquesta columna, s'inauguraran l'arbre de Nadal i el Betlem, situats al tram central de l'Albereda. Però alguns detalls —quasi inapreciables— demostraran que la normalitat no és encara absoluta. Enguany, el Betlem tampoc no tindrà bèsties vives. ¿Respecte als animals? ¿Prevenció sanitària? I una última pregunta: ¿es podrà celebrar amb normalitat la cavalcada dels Reis d'Orient? ¡Qui sap! Una cosa està clara: durant aquests pròxims dies estarà ben justificat desitjar salut, diners i tota classe de bones ventures. En 2022, necessitarem encert dels científics, bona gestió dels polítics, responsabilitat (individual i col·lectiva) i molta sort.

(publicat a Levante-EMV, el 18/12/2021)

El cosmògraf Ramírez

Diego Ramírez de Arellano va nàixer a Xàtiva, pels volts de 1580, segons alguns historiadors. Després d'estudiar a València, marxà a Sevilla, on amplià coneixements sobre la navegació. Adquirí fama de gran pilot i excel·lent científic (matemàtic i cosmògraf). En 1617 van arribar a la cort notícies de descobriments a la zona més austral d'Amèrica. El rei Felip III ordenà d'organitzar una expedició per a comprovar la veracitat de les notícies. Els germans Bartolomé García de Nodal i Gonzalo de Nodal, marins gallecs, en foren designats caps. Diego Ramírez seria pilot principal. Van salpar de Lisboa el 27 de setembre de 1618. En arribar a terres australs, els navegants van denominar l'estret Le Maire estret de San Vicente (en honor a Sant Vicent Màrtir, patró de València). Intentaren endinsar-se en les seues aigües, però els corrents oceànics els arrossegaren a la costa occidental de l'illa dels Estats, on seguiren batejant elements geogràfics: caps Setabense i San Bartolomé. En febrer de 1619, van veure el cap d'Hornos, que denominaren de San Ildefonso, i descobriren les terres més meridionals del continent, les illes Diego Ramírez. Van navegar pel Pacífic cap al nord i penetraren en l'estret de Magallanes per la seua boca occidental. Finalment, van atènyer de nou l'Atlàntic. Sempre s'havia considerat que la Terra del Foc era un gran continent austral ignot. Però el cosmògraf cregué que aquella terra ignota era en realitat una illa molt gran a la qual donà el nom de la seua ciutat nadiua, Xàtiva.

Pau Riba

La nova normalitat

En maig de 2020, vaig escriure un article titulat "L'era post-coronavirus". Es publicà a l'edició digital d'aquest diari. Està clar que mai no m'hauria pogut guanyar la vida treballant com endeví. Deia en aquell text que les mesures de seguretat —desinfecció d'espais, eines i mercaderies, cites prèvies, reducció de la capacitat dels locals, distàncies, pantalles de protecció, ús de guants i màscares— podien suposar la mort del comerç local. Preveia un aspecte força distint de les vies comercials de la ciutat. He d'admetre que em vaig equivocar. La nova normalitat s'assembla moltíssim a la vella. Sí, han canviat alguns detalls. La gent duu màscara —mal posada sovint—, les visites a llars d'ancians encara estan limitades, tothom sol respectar la distància de seguretat quan fa cua davant la caixa de bancs i supermercats, o en edificis oficials. Hi ha organismes que atenen sols per telèfon. També es noten canvis a l'entrada i la sortida dels col·legis infantils i de primària. Ara bé, el garbuix a vies públiques i espais comercials és semblant al de fa dos anys.

El trànsit de vehicles i les seues seqüeles de contaminació, embussos i aparcament en doble fila van créixer de manera exponencial en finir els estats d'alarma. Quan es pogué viatjar a qualsevol lloc, carreteres i autovies van recuperar densitat de trànsit. A ciutat, les instal·lacions de bars i restaurants —interiors i exteriors— estan molt concorregudes. ¿Pantalles de metacrilat per a separar les taules als espais interiors? ¿Monodosis? ¿Eliminació de plats per a compartir? ¡Ha! A les terrasses, amb prou feines es guarden les distàncies. Quelcom semblant s'esdevé fora de Xàtiva. Tots els ajuntaments han autoritzat ampliacions de terrasses d'establiments hostalers a costa d'ocupar places d'aparcament i espai per a vianants. ¡Es vol tornar aviat a la imatge de país de cambrers! Com les nostres dades de vacunació contra la covid-19 són molt bones, els països estrangers van anar autoritzant viatges a terres ibèriques. El turisme, que patí inicialment un cop duríssim, es va refer a poc a poc. Els polítics i els empresaris voldrien que l'activitat turística tornés a ser tan massiva com sempre, però recordem que era i continua sent irrellevant a Xàtiva.

Evitar concentracions multitudinàries és ben difícil. En molts indrets proliferen les celebracions informals de festes prèviament suspeses, les entrompades, els festejaments d'esdeveniments esportius, els avalots... L'actitud de molta gent recorda la famosa frase bíblica: Comedamus et bibamus, eras enim moriemur! (¡Mengem i beguem, que demà morirem!). Els comerços tornen a estar plens. Recuperen a poc a poc les vendes. ¿Ha tancat algun negoci? Sí, però en proporció menor de l'augurada. El capitalisme vol recobrar aviat el seu ritme. És difícil donar xifres. A la darreria de 2020, algunes organitzacions empresarials parlaven d'un 15% de comerços tancats a tot l'Estat —uns 67.500 establiments—, però això no es nota massa a Xàtiva. Ja queden pocs ERTO vigents. Sectors econòmics específics com la cultura, les fires d'atraccions o el transport discrecional de viatgers han tardat molt a sortir del forat negre. Però augmenta el PIB i milloren les xifres d'atur a la Costera. La visió d'una Xàtiva arrasada ha resultat errònia. Les coses no han canviat tant com jo creia. Això no vol dir, però, que s'hagen superat les dificultats econòmiques.

Les autoritats municipals de Xàtiva, més enllà de mesures urgents, no han anunciat novetats que realment impliquen una normalitat molt diferent de l'anterior. En canvi, altres municipis veïns es mouen amb major dinamisme. En 2020, coneguérem el resultat d'un concurs de projectes per a regenerar urbanísticament la Vila d'Alzira, antiga illa del Xúquer. L'estudi guanyador proposa recuperar elements arquitectònics desapareguts, crear trama urbana, nous espais, habitatges i equipaments respectuosos amb les morfologies històriques del lloc, restringir el trànsit rodat per la zona... Fa l'efecte que algunes capitals de comarques centrals (Alcoi, Ontinyent, Gandia) també s'embarquen en projectes innovadors. ¿I a Xàtiva? Costa trobar diferències significatives entre vella i nova normalitat a la capital de la Costera. Mentre, ha sorgit la variant òmicron del SARS-CoV-2. Inflació, crisi de provisió de matèries essencials i encariment de l'energia pinten un horitzó fosc. Però no vull fer prediccions sobre possibles efectes. Està clar que no encertaria.

(publicat a Levante-EMV, el 04/12/2021)

Comprant arguments als adversaris ideològics

Primer fou el viròleg del CSIC, Luis Enjuanes, el científic que dirigeix el desenvolupament de la vacuna espanyola contra la covid-19: Si usted no se vacuna, no puede ir a centros públicos. La Seguridad Social no debería hacerse cargo de su tratamiento si el coronavirus le ocasiona problemas de salud. Després, altre personatge famós va parlar en termes molt semblants. L'actor José Sacristán va dir necis als antivacunes. Preguntat per la possibilitat de cobrar l'assistència mèdica, quan emmalaltisquen, a les persones que neguen l'existència de la covid-19, Sacristán va respondre: Nadie tiene derecho a meter en un ataúd a un semejante. Que paguen para ser curados, por imbéciles. En fi, trobe prou impresentable que personatges amb ascendent entre el públic facen aquesta mena de declaracions. Naturalment, tenen tot el dret a expressar les seues opinions, ¡només faltaria! Però expressar-les té un cost. En el primer cas, la respectabilitat que em mereixia el doctor Enjuanes trontolla. És possible que el corporativisme estigués darrere les seues paraules; degué pensar en la càrrega de treball i la saturació dels nostres serveis sanitaris.

Però hi ha altra manera d'aconseguir que minve la pressió sobre els hospitals públics: contractar més personal. Dos pilars bàsics de l'estat del benestar són l'accés universal als serveis públics i la igualtat de tracte per a tothom. En realitat, la idea del doctor Enjuanes no és nova; a la dècada dels noranta, els laboristes britànics volien castigar els pecadors que acudien als centres públics de salut. S’arribà a estudiar —ignore si finalment es posà en pràctica— la possibilitat d’enviar al final de les llistes d’espera dels serveis sanitaris els obesos, els drogoaddictes, els alcohòlics, els fumadors... ¡Castigats per viciosos! El nombre de rèprobes podria haver-se ampliat amb gent sedentària, homosexuals afectats de SIDA, sifilítics, accidentats que conduïen cotxes sense el cinturó de seguretat cenyit... El viròleg espanyol ha pujat un esglaó; el qui no vulga vacunar-se que no siga atès per la sanitat pública. Aquesta proposta em sembla profundament reaccionària. I açò em duu a José Sacristán. Sempre s'ha vindicat com una persona radicalment d'esquerres. I ens té acostumats a discursos que semblen sermons. Sol renyar la gent que no fa allò que toca.

Ara va més lluny; l'anomena directament imbècil. Sovint, alguns personatges d'esquerres actuen com els sacerdots que anuncien les flames eternes de l'infern. El cognom Sacristán es presta a l'acudit fàcil, però l'actor és un d'aqueixos sacerdots. Molts recordaran les seues esbroncades recurrents als electors que no voten com cal. Convindria tenir clares algunes coses elementals. Els motius per a no voler vacunar-se poden ser molt variats. Jo conec dones que estigueren ben malaltes després de rebre la primera dosi del vaccí contra la covid-19. Algunes fins i tot hagueren d'acudir als serveis d'urgència. Lògicament, ja no volgueren saber res d'una segona dosi. I, en molts casos, els seus parents pròxims esdevingueren renitents a rebre la vacuna. Però no eren fatxes, ni guillats defensors de teories conspiranoiques, ni gent antisistema, ni imbècils. Simplement, tenien por. I és possible que foren fans de l'actor —no sé si continuaran sent-ho. D'altra banda, ¿quin sentit té fer propostes com les d'Enjuanes i Sacristán a la pell de brau on, segons fonts oficials, està vacunat vora el 90% de la població? Pel que es veu, hi ha poquíssimes persones enemigues de les vacunes.

No s'entén que alguns donen la matraca amb la cobla de l'obligatorietat dels vaccins i els càstigs a tots els desobedients. En absència d'un estat d'alarma —o d'excepció, com voldria el Tribunal Constitucional—, les llibertats que garanteix l'ordenament no estan suspeses. Tanmateix, hi ha qui sembla voler restringir-les. Un tractament mèdic forçós col·lisiona amb el dret a la integritat física i moral que garanteix l'article 15.1 de la CE. L'hospitalització obligatòria afecta la llibertat personal garantida per l'article 17; l'aïllament i les restriccions de les llibertats de circulació i residència topen amb l'article 19 de la carta magna. Les decisions administratives poden afectar altres drets fonamentals, com ara la inviolabilitat del domicili o la protecció de la intimitat. Per a certes decisions administratives cal, per tant, intervenció judicial, preceptiva quan hi ha una intromissió pública en drets i llibertats fonamentals dels particulars. Estic convençut de les bondats de les vacunes. Jo mateix he rebut la pauta completa del vaccí contra el coronavirus. Tanmateix, puc contagiar-me, ser asimptomàtic i transmetre la malaltia a altra gent. La seguretat absoluta no existeix.

Som éssers socials. Sempre existirà la possibilitat de contaminar —o «de ficar en un taüt», com diu Sacristán de manera teatral— les persones amb què ens relacionem. Vacunar-se contra tota classe de patògens és, per tant, molt convenient. Però negar assistència sanitària pública a poregues, equivocats, malintencionats o desinformats em sembla una actitud impròpia de gent d'esquerres. ¡Ha! Si la dreta copiés la idea, els serveis públics de salut es descongestionarien en un tres i no res. Dos mil anys de cristianisme han acabat imbuint de tal manera la noció de pecat i els seus correlats —la salvació i el càstig—, que fins i tot gent d'idees marxistes —refractària, per tant, al concepte religiós de transcendència— sembla haver-los assumit inconscientment. Jo crec que hem d'evitar la petulància intel·lectual, el corporativisme funcionarial i el fanatisme ideològic. Recordem que l'accés universal a la salut és un pilar de l'estat del benestar i que abandonar a la seua sort persones que es troben en una situació crítica, amb l'excusa que elles s'ho han buscat, és una actitud molt reaccionària. No deguem comprar els arguments dels adversaris ideològics.

En defensa del castellà

Contra la llengua

El Tribunal Suprem no ha admès el recurs de cassació presentat per la Generalitat contra una sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) en què s'ordenava garantir que el castellà siga llengua vehicular al 25%, com a mínim, de l'horari lectiu de tots els centres educatius catalans. Per tant, la sentència passa a ser ferma i executable. Es tracta d'un torpede contra la línia de flotació dels programes d'immersió lingüística. Abans de reflexionar sobre aquest enèsim atac al català, convé destacar una qüestió prèvia: ni el conjunt dels poders de l'Estat, ni els partits polítics d'àmbit estatal (incloses les formacions d'esquerra), ni altres institucions oficials accepten que Espanya siga plural i diversa. La  incomprensió de la diversitat i el supremacisme espanyol estan darrere les actituds de partits polítics, tribunals i govern central. Aquest tingué oportunitat d'evitar la decisió del TSJC; durant l'any passat, quan encara no hi havia sentència (es va dictar el 17 de desembre de 2020), Pedro Sánchez podria haver ordenat a l'Advocacia de l'Estat que retirés el recurs presentat en època de Rajoy contra la normativa educativa catalana.

S'hauria pogut retirar, com preveu l’article 74 de la llei reguladora de la jurisdicció contenciosa administrativa: El recurrente podrá desistir del recurso en cualquier momento anterior a la sentencia. Però el govern de coalició no desistí. Resulta ben cridaner que ERC votés a favor de la llei Celaá mentre l’advocat de l’Estat mantenia viva l'acció contra la Generalitat de Catalunya. Ara, ja no es pot fer res. Quasi paral·lelament, hem conegut altra sentència que es carrega l’Oficina de Drets Lingüístics del País Valencià. La denominada Asociación para la Defensa del Castellano en la Comunidad Valenciana havia presentat al TSJCV un recurs contra el decret del Consell de novembre de 2017 que regulava la creació i el funcionament de l'oficina. L'entitat recurrent argumentava, entre altres coses, que l’oficina naixia amb la pretensió de defensar únicament els drets dels valencians que parlen en valencià i no los derechos de los castellanohablantes a expresarse en castellano, quedando éstos desamparados. El TSJCV anul·là diversos articles del decret. La Generalitat Valenciana presentà un recurs de cassació, però el Tribunal Suprem l'ha refusat.

¡El món a l'inrevés! En tots els casos s'argumenta perill per al castellà i desempar per als seus parlants. O siga, el castellà, una llengua que parlen a tot el món, segons l'Institut Cervantes, 580 milions de persones, corre perill. Per tant, cal defensar-lo. Qui afirma això ¿fa broma o parla seriosament? El castellà, la llengua dominant a totes les administracions, als periòdics d'àmbit estatal —tant digitals com de paper—, a gran part de la premsa regional i local, a les cadenes de ràdio, als canals generalistes de televisió, a les grans plataformes de continguts audiovisuals, al cinema, ¿necessita que el defensen? En canvi, les altres llengües cooficials de l'Estat, que es troben sovint en retrocés i en perill de desaparició a mitjà o llarg termini, ¿no necessiten cap defensa? Ja dic, el món a l'inrevés. És com si un enorme elefant pugnés amb una petita formiga i el primer necessités ajuda, perquè la formiga és a punt d'anorrear-lo. En realitat, segons diverses fonts solvents, la immersió lingüística ja tenia molts problemes a Catalunya sense sentència del Suprem. La consciència lingüística dels catalans ha minvat. I el Procés ha empitjorat la situació.

En els seus inicis, la immersió lingüística en català no tenia cap oposició. Des de l'espanyolisme s'ha denunciat sovint el clima irrespirable a Catalunya. Jo, que hi vaig treballar un temps, puc dir que la denúncia és absolutament infundada. Durant els anys vuitanta i noranta, molts immigrants volien que els fills aprengueren català. Des de 2005, només vuitanta famílies han reclamat l'escolarització en castellà. (El sistema educatiu català acull cada curs vora 1,5 milions d'alumnes.) No existeix un conflicte social. Hi ha, però, una pèrdua gradual de consciència. Els docents ja no es prenen tan seriosament com abans la seua formació lingüística. Com més va, més freqüent és que no es parle català en les aules —especialment en les de secundària. Es fan les activitats en català, però els xiquets parlen castellà dins i fora de l'aula. La situació és ben preocupant a la Catalunya més poblada, on hi ha molta presència d'immigrants. La llei catalana d'educació no es compleix, bé que la immersió lingüística és factor d'integració i compta amb un consens ample al Parlament i l'àmbit educatiu. Fundacions i sindicats educatius han expressat llur rebuig a la decisió judicial.

Des de la Generalitat s'ha anunciat l'incompliment de la sentència. El risc no és, però, l'aplicació de l'article 155 de la Constitució que ja ha reclamat el PP. Els qui han d'aplicar la sentència són els equips directius dels centres. Una desobediència podria implicar persecució judicial. I, atesos els precedents immediats, no sé si hi haurà voluntaris per al martiri. La situació política actual no és la dels anys vuitanta i noranta. Els jutges coneixen la realitat. La sentència del Suprem torna a mostrar com són tractades a l'Estat espanyol les minories nacionals. La repressió adopta la forma d'un acte judicial conforme a la legalitat. La conformitat és, però, pura il·lusió; moltes decisions judicials ignoren el dret europeu, que també forma part del dret intern espanyol. Els tractats de la Unió Europea estableixen que aquesta es basa en els valors del respecte a la dignitat humana, la llibertat, la democràcia, la plena igualtat, l’estat de dret i els drets humans, inclosos els de les persones pertanyents a minories. «La Unió respecta la riquesa de la seua diversitat cultural i lingüística i vetlla per la conservació i el desenvolupament del patrimoni cultural europeu.»

Però, com es deia més amunt, al nucli dur de l'Estat li la bufen la diversitat i la pluralitat de la pell de brau. No combrega amb l'esperit dels tractats de la UE. De fet, Espanya ja ha rebut advertències. Incompleix els compromisos europeus per a preservar la riquesa lingüística del continent. En 2019, el Consell d'Europa advertí del greu retrocés del gallec. L'organisme qüestionava l'educació a Galícia i el País Valencià, i denunciava que les traves a tots els idiomes cooficials persisteixen en sanitat i justícia. El quint diagnòstic oficial sobre el grau de compliment en Espanya de la Carta Europea de les Llengües Minoritàries, un tractat de 1992 al qual s'adherí l'Estat espanyol en 2001, era ben dur. El Consell d'Europa criticava la falta d'avenços i reiterava la necessitat de reformar l'article 231 de la Llei Orgànica del Poder Judicial. L'informe del Consell d'Europa també criticava la normativa escolar al País Valencià per impedir l'existència de programes d'immersió lingüística en valencià. «Si els tribunals no permeten la immersió completa, no es pot fer res», responia Rubén Trenzano, director general de Política Lingüística. Jo ja firmaria per una immersió parcial.

El fill secret de la reina

En 1409, a Martí l’Humà se li va morir el darrer fill viu. El rei es casà d’urgència amb una joveníssima noble, Margarida de Prades, 30 anys més jove que ell, per a intentar tenir descendència, però no ho aconseguiren i ell morí l’any següent. Margarida mantingué la condició de reina vídua, integrada dins la família reial, vivint al Palau Reial Menor de Barcelona i amb certes rendes reials, però en 1419 es va enamorar d’un noble valencià, Joan de Vilaragut, i es va casar amb ell, d’amagat, per tal de no perdre la condició reial i les rendes corresponents. I més encara, tingueren un fill, Joan-Jeroni de Vilaragut, que també van amagar, primer donant-lo a una família de Barcelona i després ingressant-lo en el monestir de Santes Creus, on va ser ordenat monjo sense saber que son pare era un noble i sa mare tota una reina.

Allò que s'esdevindrà algun dia

Encara que no inspiren massa confiança, moltes enquestes donen més intenció de vot a la dreta (PP i Vox) que a l'esquerra (PSOE i UP). Naturalment, si cap dels dos blocs polítics no sumés majoria absoluta, en unes eleccions generals, altres grups, com ara els partits nacionalistes o Más país, inclinarien la balança cap a un costat. De moment, la permanència de l'actual govern d'esquerres no sembla córrer perill. Falta prou, per tant, per a les pròximes eleccions. Però hi ha cada vegada més veus que alerten de la imminència d'un govern de dreta. Si la suma de vots obtinguts per PP i Vox donés majoria suficient (les enquestes anuncien la desaparició de C's), tindríem govern d'ultradreta. ¿Encerten els sondeigs? Per a mi, el misteri no és el triomf de la dreta, sinó quan es produirà. És incontestable que guanyarà algun dia. Si la democràcia funciona amb plena normalitat, un dels seus trets essencials és l'alternança. A tots els partits polítics els agradaria governar sempre. Però tal aspiració rarament s'esdevé en les democràcies liberals.

Hi ha alguna excepció cridanera; la Unió Social Cristiana (CSU) de Baviera —posem per cas— governa el land alemany ininterrompudament des de 1947, és a dir, des del final de la Segona Guerra Mundial. Allò normal és, però, que els partits vagen rellevant-se en el govern dels països democràtics. El període d'estada al poder pot ser molt dilatat, però sempre acaben produint-se canvis. Ho diu el refrany: «Cap bé ni cap mal dura cent anys.» (Mal que el govern de la CSU porte camí d'assolir-los; ja dura tres quarts de segle.) La dreta hispana guanyarà. L'obligació de l'esquerra és aconseguir que aital cosa tarde moltíssim a ocórrer. Però no sé jo si l'actual govern estatal de coalició i els seus aliats estan fent una tasca preventiva, enredats com estan en les seues divergències. ¿No perceben el perill? El neofeixisme espanyol té un tret que el diferencia d'altres feixismes europeus: és beat, almenys de cara a la galeria. La nostra ultradreta s'ha aliat sempre amb l'Església. En canvi, els fatxes d'altres països europeus són laics. Els d'aquí sempre volen regular els assumptes de moral i costums d'acord amb els postulats de l'Església Catòlica.

Per tant, tots (ateus, agnòstics, indiferents, creients de diferents confessions, descreguts, fidels, infidels) haurem de sotmetre'ns als dictats de la Santa Mare quan guanyen PP i Vox. Ja podem anar fent-nos a la idea. L'única esperança és que Vox decline i el PP dispose de prou temps per a temperar-se. Però trobe que això seria miraculós. Ara mateix, qui pense que la dreta espanyola serà algun dia perfectament homologable a l'europea moderada somnia truites. A més, en una gran part d'Europa tampoc no bufen vents de moderació. En fi, mentre esperem l'arribada —és un dir— de l'extrema dreta, la cúpula judicial i el Tribunal Constitucional van fent feina, per tal que ens acostumem gradualment al que ha de venir inexorablement. Amb l'actual composició del màxim intèrpret de la Constitució, tots els recursos de PP i Vox, contra lleis que garanteixen nous drets, poden prosperar. Per tant, serien declarades inconstitucionals coses com els terminis per a l'avortament voluntari, l'eutanàsia, etc. I això és només l'aperitiu. El plat fort arribarà quan els poders legislatiu, judicial i executiu estiguen, tots tres, en mans de la dreta reaccionària.

Llavors vindran els retalls dràstics de serveis públics que són essencials per a l'estat del benestar (sanitat, educació, ingrés mínim vital, ajudes a la dependència, salari mínim interprofessional, pensions), la minva de drets laborals, la derogació de la llei de memòria històrica, la negació de la violència de gènere, la recentralització de l'Estat, la reforma de la llei de partits... Perillaran les llibertats d'expressió i reunió, i el respecte a la igualtat de drets de totes les persones. No és qüestió de fer por; Vox es meneja als escenaris de la por com un peix a l'aigua. Als territoris de l'atemoriment sempre guanyarà la ultradreta. L'esquerra ha d'aprofitar les ajudes europees per a transformar l'economia i impulsar polítiques positives a favor de desfavorits, classe obrera i gent de les denominades classes mitjanes. Només així pot assegurar-se suficient suport electoral. Es tracta d'aconseguir que el triomf de la dreta tarde molt a venir. Estaria bé gaudir d'un cicle llarg de governs d'esquerra transformadora que consolidés conquestes socials i drets, per tal que un futur ascens de la dreta no pogués desmuntar-los fàcilment. Reconec que no sóc molt optimista.

Els últims dies de Lucrècia Borja

Les seues fundacions religioses i una carta dirigida poc abans de morir al papa Lleó X mostren una evolució espiritual de Lucrècia cap a la vida devota. Entre els seus súbdits, ingué fama de dona pietosa i benefactora. Morí en 1519 per les complicacions del seu darrer part. Fou soterrada a Ferrara. Poc temps després, el seu marit jauria junt a ella en la mateixa tomba del monestir del Corpus Domini. El personatge femení més cèlebre del llinatge Borja mai no havia sortit d'Itàlia, però pogué conèixer de primera mà els nous corrents renaixentistes que influïen en tots els artistes del seu temps: poetes, pintors, escultors, músics, arquitectes... Es voltà d'humanistes, trepitjà algunes de les corts més esplendoroses del Renaixement italià durant la transició entre els segles XV i XVI. Es relacionà amb homes poderosos i notoris, i amb dones que rivalitzaren amb ella en l'interès per les novetats i el gust per l'art i l'elegància. Lucrècia deixà una fama imperible que ni la llegenda més negra ha aconseguit d'esborrar. Avui, els viatgers il·lustrats que camegen per terres de la Itàlia central, per ciutats com Roma, Spoleto, Perusa, Pesaro, Urbino, Bolonya, Màntua o Ferrara, poden evocar la vida de la filla del papa xativí Alexandre VI, una vida plena de les vicissituds que proporciona la fortuna.

 

 Medalla amb l’efígie de Lucrècia Borja, esposa d’Alfonso d’Este (1502-1519),

dissenyada a l’estil de Giancristoforo Romano

La fira Borja

Comencem pel nom. Segons el diccionari, fira és una reunió periòdica, generalment anual, de mercaders i negociants, per a realitzar intercanvis comercials sota els auspicis de l'autoritat. Una segona accepció defineix fira com un conjunt d’instal·lacions recreatives i atraccions (cavallets, rodes, cotxes de xoc...) que es munta a les poblacions durant determinades festes. ¿Era adequat el nom elegit per al conjunt d'activitats borgianes celebrades des del 25 d'octubre fins a l'1 de novembre? En tot cas, induïa a confusió; algunes persones pensàrem que es preparava una nova "fira medieval" com la perpetrada per Alfonso Rus fa uns anys. Ho contàrem. En 2010, L'anterior alcalde organitzà unes representacions teatrals de carrer. Als festeigs, uns 120 espectacles que pretenien recrear l’època d’esplendor de la cèlebre nissaga xativina, hi hagué el cartró pedra, els penons, les parades d’artesania i el vestuari tronat típics de les fires medievals. Per sort, en maig de 2016 se celebrà un congrés titulat 'Els Borja en l'art' i un programa cultural extens amb exposicions, concerts i recitals distribuïts al llarg de tot el mes. Un conjunt d'actes com aquest té nom, festival.

Així es denominen pertot els grans esdeveniments culturals (Festival Internacional de Cinema de Sant Sebastià, Festival de Bayreuth, Festival de les Arts de València...). Un festival és un conjunt d'exhibicions, funcions, actuacions artístiques, i actes culturals diversos. Se m'acuden diverses denominacions per al de Xàtiva: Festival borgià, Gran festa renaixentista i borgiana, Xàtiva i els Borja, Jornades borgianes... Organitzar una gran celebració requereix competència, creativitat i recursos. Però el nostre Ajuntament és renitent a despendre diners en cultura. Els comissaris de grans esdeveniments celebrats a la ciutat els últims anys han treballat gratis et amore. Per tant, les autoritats municipals estan mal acostumades. Les persones que realitzen alguna activitat artística han de cobrar els seus honoraris. Els productes culturals de qualitat costen diners, però s'ha creat un mal precedent. També calen molta implicació ciutadana i rigor històric en el disseny d'un festival borgià amb pretensió d'assolir continuïtat i ressò més enllà dels estrets límits del terme municipal. Hi ha festes amb gran participació popular en indrets de casa nostra i d'altres països.

Al Calendimaggio o la Giostra della Quintana, que se celebren en Assís i Foligno, dues ciutats italianes de l'Úmbria, el gran desplegament de vestuari d'època, desfilades, música i cavallers és espectacular. La festa de Foligno és un palio en què competeixen diferents barris de la localitat. Les celebracions estan ambientades en èpoques medieval i barroca. Ontinyent i Alcoi celebren les festes de moros i cristians, equiparables, per participació i presència de música, desfilades i vestuari, a les umbres. La Fira Modernista de Carcaixent també pren volada. Són esdeveniments organitzats per i per als veïns que atrauen una multitud de visitants. Les mostres d'indumentària i gastronomia del passat festival xativí eren bona idea, però no s'ajustaven als costums d'època dels Borja. És fàcil de comprovar. En Lucrècia Borgia (1480-1519). Bajo una nueva luz, d'Isabel Barceló, es descriuen minuciosament els vestuaris de Lucrècia i altres personatges coetanis.

Al seu article del número 18 de la revista Papers de la Costera, "El poder dels Borja: les festes del casament de Lucrècia Borja amb Alfons d'Aragó, el 1498", Vicent Josep Escartí, escriptor, columnista i professor de la Universitat de València, explica quines viandes se servien en les taules aristocràtiques de la darreria del segle XV. I no, no vull dir que els restaurants xativins hagueren de reproduir mil·limètricament tots els menús antics. Però aquests detalls duen a una conclusió: segons el parer de persones vinculades al món cultural, es trobava a faltar pàtina acadèmica en la "fira". L'Ajuntament no demanà col·laboració d'especialistes o estudiosos i mantingué gran secretisme sobre l'esdeveniment fins a pocs dies abans d'inaugurar-lo. Les mancances i la falta de rigor històric menaren potser a un resultat massa esquifit. Si no alça el vol, el Festival Borja —això de fira em continua grinyolant— mai no seduirà molta gent de fora. Atraure turistes era un dels objectius explícits del muntatge. Però fa l'efecte que l'afluència de forans no fou l'esperada ni de bon tros. En fi, el prestigi cultural s'assoleix a base de qualitat, recursos i participació ciutadana.

(publicat a Levante-EMV, el 20/11/2021)

Metge xativí del segle XVI

Cent anys

El PCE (Partit Comunista d'Espanya) ha complit cent anys. ¿Continua sent necessari avui? Allò que continua sent necessari és lluitar contra els enormes excessos del capitalisme salvatge, és a dir, contra totes les injustícies socials que es deriven de l'explotació dels treballadors, l'atur, la precarietat, la manca d'habitatge digne i accessible per a la gent desfavorida... S'ha de lluitar també contra les desigualtats que provoca la globalització. Les persones com cal no poden tolerar la guerra, l'empobriment de molts i l'enriquiment descomunal d'uns pocs. Això s'ha de combatre. Cal un repartiment més equitatiu de la riquesa. Ara bé, no sé si el partit comunista és útil per a la tasca. S'ha de reconèixer que l’existència del bloc comunista posà fre, en l’Europa occidental de postguerra, a les pitjors pulsions del neoliberalisme econòmic. Ho comprovem ara, quan ja no existeix comunisme europeu. També està clar que el fracàs del “socialisme realment existent”, allà on s’ha assajat, és inseparable de l’intervencionisme de l’occident imperialista i capitalista. A hores d'ara, però, calen vies noves compatibles amb la democràcia i les llibertats individuals.

És fa ben difícil contrapesar les atrocitats del “terror roig” estalinista amb els intents esparsos d’instaurar un socialisme en llibertat que, en realitat, no ha arribat a quallar enlloc. La llosa de Iósif Stalin, Nicolae Ceauşescu, Mao Zedong o Pol Pot —protagonistes d’alguns dels episodis més terribles de la història universal de la infàmia— pesa, per tant, moltíssim. El sacrifici de molts comunistes que lluitaren contra el feixisme (durant la Guerra Civil) i contra la dictadura franquista s'ha de destacar. Hi ha, però, a la història del comunisme espanyol, altres pàgines ominoses que és millor oblidar: l’eliminació sistemàtica dels adversaris trotskistes, posem per cas, o la creació de les txeques... Els comunistes espanyols, italians o francesos, atès que mai no han arribat a governar (només han tingut participacions minoritàries en governs de coalició com l'actual espanyol), poden mostrar un rostre diguem-ne humà (semblant al d’aquells comunistes que s’oposaren als tancs soviètics durant la Primavera de Praga). I clar, saber com se les haurien gastat en cas d’arribar al poder absolut és un misteri irresoluble. A la pell de brau, ciència ficció.

Hi ha una cosa del PCE que em desplau molt: sempre troba plausibles les seues decisions. Va col·laborar —posem per cas— en la “transacció” que fou la transició: oblit en canvi de legalitat; acceptació de la monarquia en canvi d’un plat de lentilles... Quan els socialistes protagonitzen aquestes transaccions, solen ser titllats de traïdors a la classe obrera. En canvi, els comunistes fan «política», signen «compromisos històrics». Però tornem a l'assumpte de la utilitat. El PCE es proclama d'esquerres, leninista, revolucionari, internacionalista, republicà, solidari, feminista i laic. Segons el seu actual secretari general, Enrique Santiago, el Partido Comunista siempre ha sido el principal constructor de la democracia y de las libertades en España. Aquesta afirmació és molt discutible. Durant gran part de la II República, el PCE fou irrellevant. Dir que la unió de totes les forces d'esquerra durant la Guerra Civil fou iniciativa exclusiva dels comunistes no és cert. En tot cas, després de la dictadura franquista, el comunisme espanyol entrà en declivi. Fins ara, no ha servit per a res; ha estat incapaç, durant quaranta-cinc anys, d'aconseguir algun objectiu remarcable.

Després de la seua legalització, en abril de 1977, el PCE inicià la campanya per a les imminents eleccions. Els mítings omplien de gom a gom places, estadis... Tot invitava a l'optimisme. Però el 15 de juny d'aquell any, els comunistes només van obtenir 19 diputats. Més tard, fundarien Esquerra Unida que, sota la direcció de Julio Anguita, assoliria a les eleccions generals de 1996 les màximes cotes, un 10% dels vots i 21 diputats. Als comicis autonòmics de 2015, EUPV quedà fora del parlament valencià. Semblava que Podemos podia encarnar una tercera via entre comunisme i socialisme. En realitat, la formació que liderava Pablo Iglesias mostrà aviat l'empremta leninista que amagava al seu si, malgrat els esforços per fer creure que l'esquema esquerra-dreta havia perdut vigència i no tenia utilitat. Pablo Iglesias es un sabio adaptador de Lenin a las circunstancias actuales, va dir Julio Anguita. Durant un temps, Podemos es negà a convergir amb IU. Quan, finalment, es produí l'acord, Unidas Podemos inicià un descens electoral que no ha cessat. Ara, altra comunista, Yolanda Díaz, lidera l'enèsim intent de formar un front ample d'esquerres.

¿Reeixirà? La vicepresidenta té molta popularitat, és potser la millor ministra de Treball des de l'adveniment de la democràcia. Però la seua participació a la campanya de les darreres eleccions gallegues no donà als seus coreligionaris els fruits esperats. Recordem: en 1977, el PCE omplia camps de futbol a pobles i ciutats de l'Estat, però només obtingué 19 diputats. De moment, la iniciativa Otras Políticas ja comença mal; una de les seues promotores ha votat jutges corruptes amb el nas tapat i ha deixat tirat el seu company Alberto Rodríguez —ja sabeu, «nosaltres fem política». Per altra banda, Yolanda Díaz i companyia només s'expressen en castellà. Com diu Marius Serra, «en l'any setanta-vuit, l'eslògan multicolor exhibit al Teatre Olympia de València hauria estat tetralingüe (Bon dia, Bos dias, Buenos días, Egun on), però aquestes "otristes" consideren ara que ja no cal lluir diversitat lingüística. A cada burrada perdem un llençol.» En efecte, les "altres polítiques" semblen oblidar que el respecte a la plurinacionalitat de l'Estat espanyol i el dret d'autodeterminació també són anhelats per molts ciutadans i ciutadanes de la pell de brau.

Un amic meu diu: «¿Altres polítiques? No, la mateixa de sempre, que mira cap a ponent, per a ofrenar noves glòries a Espanya.» Hem de recordar que ni Mónica Oltra (formada políticament al PCE i EUPV) es reclama nacionalista, ni Ada Colau és independentista o especialment catalanista. L'operació de Yolanda Díaz no té assegurat l'èxit. Això sí, provocarà turbulències en diverses formacions: Unidas Podemos, Más país... A casa nostra, ja ha creat friccions entre Iniciativa i el Bloc, socis de Compromís. En realitat, tot sembla un nou intent dels comunistes, que amaguen les seues sigles des de fa temps dins coalicions o plataformes complexes (les velles teories sobre el paper de l’avantguarda i els seus companys de viatge petitburgesos), per a obtenir una mica de protagonisme en la política espanyola. Si qualla el projecte, els valencians pagarem els plats trencats, com sempre. En fi, cal una esquerra transformadora que allibere el planeta i els seus habitants dels danys terribles que provoca el neoliberalisme, però no estic gens convençut que Lenin i Gramsci, ideòlegs del comunisme que hem conegut fins ara, siguen útils per a la tasca.

Tempesta perfecta

Alguns economistes van advertir que s'aproximava una gegantina crisi d'oferta. El capitalisme i la globalització anaven a passar una mala temporada. ¿Causes? Variades. Ja fa temps, els polítics i els empresaris europeus pensaren que la prosperitat econòmica del continent havia de venir del sector terciari, especialment dels serveis financers. Van decidir derivar moltes manufactures a països —sobretot asiàtics— en què es pagaven salaris més baixos. És el famós fenomen de la deslocalització. Es traslladà la producció de coses molt diverses, des d'elements que requerien gran inversió tecnològica —vehicles, circuits integrats i altres components electrònics— fins a certs objectes —les màscares i els EPI sanitaris en són bons exemples— que resulten fàcils de fabricar. Abaratir el cost de mà d'obra era la màxima prioritat. Això provocà un exorbitant trànsit internacional de mercaderies transportades en contenidors, per via marítima, o en grans avions de càrrega. Però arribà la pandèmia de covid-19. Els països europeus comprovaren quines conseqüències tenia haver deslocalitzat la producció d'elements essencials durant una colossal crisi sanitària.

La pandèmia també aturà els intercanvis de béns. Quan s'ha recuperat l'activitat comercial, el rebot de demanda ha creat un gran coll de botella que ha encarit de manera estratosfèrica el cost del transport de contenidors. Els fabricants asiàtics tampoc no abasten a atendre tots els clients europeus. A més, Xina, principal proveïdora de mercaderies, comença a tenir una enorme classe mitjana que també demanda productes de consum. Lògicament, el país prefereix atendre primer la demanda interna. ¿Resultat de tot plegat? ¡Augment de preus! Es compleix la vella llei de l'oferta i la demanda: amb escassesa d'oferta, pujada de preus. I per acabar-ho d'adobar, ens ha arribat altra crisi, l'energètica. Assistim a la desmesurada pujada del preu del petroli, el gas natural i l'electricitat. L'especulació i la geopolítica en són els culpables. Cal recordar que les principals zones subministradores de gas són el Magrib i Rússia. Marroc i Algèria tenen un conflicte etern a causa de les discrepàncies sobre l'antic Sàhara espanyol. Marroc ha tallat el gasoducte que travessa el seu territori i transportava gas algerià a Espanya. Naturalment, el gas s'ha encarit.

Quant a Rússia, el preu del seu gas sempre ha estat supeditat als interessos propis i de tercers (Ucraïna, Bielorússia), que poden canviar d'un dia a l'altre si es produeix una variació del context polític. Com la font més cara (les centrals de cicle combinat que funcionen amb gas) preval al sistema de subhasta del mercat majorista elèctric, el preu de l'electricitat també s'ha disparat. L'escassesa de subministraments, el preu de l'energia (gasolina i electricitat sobretot) i el cost dels transports ja tenen conseqüències. Algunes empreses han anunciat tancaments temporals. La Ford —posem per cas— ha decidit disminuir un 50% la producció de vehicles. La inflació ha pujat fins al 5'5%. ¡Pèrdua de poder adquisitiu dels salaris! Les autoritats europees han hagut de rectificar a la baixa les perspectives de creixement de l'economia espanyola. ¡La tempesta perfecta! Pel que fa al País Valencià, els tancaments d'empreses i la disminució de producció podrien implicar a mig termini atur i pobresa. Molts economistes preveuen que la crisi del transport global minvarà. De fet, els nòlits ja estan baixant. Se suposa que el coll de botella del trànsit marítim desapareixerà.

Però la geopolítica, les contradiccions d'un capitalisme contaminant i depredador que incita al consum exagerat no auguren res de bo. Podríem entrar en una època de turbulències periòdiques que afecten el nostre mode de vida. Quan la generalització de l'automòbil elèctric ni tan sols ha donat els primers passos, ja assistim a un augment monumental del preu de l'electricitat que va a impactar negativament en les persones més desfavorides. D'altra banda, la demanda d'elements químics —liti, terres rares—, necessaris en xips, bateries i altres components amb què es fabrica tota classe d'aparells i vehicles, xoca amb l'escassesa i el control per part d'uns pocs països. Per tant, la crisi d'oferta encara no es pot donar per liquidada. L'alça generalitzada de preus pot durar molt. Proliferen les protestes de ramaders, agricultors, transportistes... En moments com aquests cal més política progressista, perquè el feixisme i el neoliberalisme, que malda per mantenir-se flotant, no ens trauran de la situació crítica. Malauradament, l'actual govern d'esquerres, amb els seus encerts i els seus errors, no ha gaudit, des que es constituí, ni d'un sol dia de tranquil·litat.

El preu de la gasolina

La ciència a Xàtiva

La nostra ciutat sempre té presents els fills que han destacat en camps com l'art, la literatura o la política. També la religió ha proporcionat a Xàtiva personatges molt famosos. Josep de Ribera, els dos papes Borja i Raimon són sens cap dubte els xativins més universals. Se sol passar de puntetes, però, per la ciència. Tanmateix, la ciutat ha estat bressol de nombrosos científics. Ja durant època islàmica excel·liren el geògraf Ibn Jubayr i els Ibn Zuhr, una estirp originària de Xàtiva que donà metges il·lustres. Ben reeixits foren Abū Marwan 'Abd al-Malik i Abū Marwan ibn Zuhr. Abd al-Malik exerciria la medicina a Dénia. Mostrà la seua disconformitat amb les doctrines terapèutiques tradicionals. Ibn Zuhr, conegut també com Avenzoar, va propugnar la separació de medicina, cirurgia i farmàcia. És autor de l'obra Llibre que facilita la terapèutica i la dieta, el tractat de medicina pràctica més important escrit per un àrab al segle XII. Hi diu que prefereix les dades de l'observació directa a l'opinió dels antics. En temps de la Corona d'Aragó continuaren proliferant els científics a casa nostra. En un primer moment, n'hi havia molts jueus.

Després de diversos ajornaments, per causa de la pandèmia, l’Associació d’Amics de la Costera ha iniciat un cicle de conferències amb què recorda uns quants xativins que van fer aportacions del màxim interès als camps de la medicina i altres ciències. Tindrem l'oportunitat de conèixer la seua obra, el seu itinerari vital i la influència que van exercir. En època medieval, tres metges destacats, Ferrer Torrella, Pere Pintor i Lluís Alcanyís, havien nascut a Xàtiva. Els dos últims eren d'orígens jueus. Pere Pintor i Gaspar Torrella, fill de Ferrer, foren metges personals del papa Alexandre VI. En 2006, es commemorà el cinquè centenari del traspàs de Lluís Alcanyís, mort precoçment a la foguera després d’un judici de la Inquisició, que l’acusà de practicar el judaisme clandestinament. Fill de notari, havia estudiat medicina en la Universitat de Lleida (o potser en la de Montpeller). Gràcies a la seua capacitat intel·lectual, esdevingué aviat el metge més reeixit a la València del segle XV. La seua gran reputació professional li proporcionà, entre d’altres, els càrrecs d'examinador de metges i primer catedràtic de medicina de la universitat valenciana.

A partir del segle XVI sorgiren més xativins, uns més coneguts que altres, que sobresortiren en diferents camps de la ciència. Molts lectors hauran sentit parlar de Diego Ramírez de Arellano, cosmògraf (que descobrí Terra de Xàtiva, avui anomenada Illa Gran de Terra del Foc), de Lluís Simarro, metge, del conseller Francesc Bosch i Morata, metge també, de la farmacèutica Ana Artigues... Però altres científics romanen a l'oblit, bé que reeixiren en llurs activitats (Francisco Franco, metge, José Chaix Isniel, matemàtic i astrònom, Juan Morcillo Olalla, veterinari i xativí d'adopció...). Moltes d'aquestes persones tenen dedicats carrers o edificis públics a la ciutat. Per ressò i proximitat temporal, cal recordar també el professor Emili Balaguer Perigüell, traspassat en 2014. Llicenciat a València el 1968, amplià estudis a Heidelberg, Zuric i Londres. Fou doctor en medicina, professor a les universitats de Saragossa, València, Alacant i Elx. Va presidir la Societat Espanyola d'Història de la Medicina i ocupà escó a la Reial Acadèmia de Medicina.

Sempre hi ha oblits, que caldrà reparar. Pense, per exemple, en Salvador Terol Alonso, xativí de vida novel·lesca, membre del Consell Superior d'Investigacions Científiques i una autoritat en òptica i luminescència. En 1936, després d'haver estudiat els dos primers cursos de sengles carreres, Medicina i Químiques, a la Universitat de València, ingressà en l'exèrcit republicà. Assoliria el grau de tinent d'artilleria. Posteriorment, seria pilot d'avions russos Katiuska. En acabar la Guerra Civil, no fou afusellat d'un pèl. Estigué tancat en diferents penals. Ja lliure, va finalitzar els estudis de química a la Universitat de Barcelona. Es doctorà en Ciències Físiques i Químiques. En fi, podem constatar que les aportacions xativines a la ciència són ben nombroses. Els professors Vicent Torregrosa, coordinador, i Rosa Ballester, assessora científica, han reunit un grup d'excel·lents conferenciants, tots professors universitaris —emèrits uns, actius altres—, coneixedors de la història de la ciència. Pagarà la pena d'anar a escoltar-los a la Casa de Cultura.

(publicat a Levante-EMV, el 06/11/2021)

Gent xativina dedicada a la ciència

 

 

Lucrècia Borja, duquessa consort

En juny de 1505, morí el duc Ercole d'Este. El va succeir Alfonso I d'Este, el marit de Lucrècia Borja, que esdevingué duquessa consort de Ferrara. Fou testimoni de les disputes d'Alfons amb els seus germans a causa de l'herència familiar. Les pretensions de la República de Venècia i dels papes Juli II i Lleó X d'incorporar a llurs respectius estats els dominis dels Este obligaren el marit a embarcar-se en guerres contínues, durant les quals Lucrècia exercí la regència. La duquessa de Ferrara es va ocupar dels fills de Cèsar, Girolamo i Camilla, la qual, amb el nom de Lucrècia, professà i fou monja exemplar en un convent fundat per sa tia. Quan tornava de la guerra, Alfons passava les nits amb l'esposa. Li provocà onze embarassos, però només nasqueren set fills. Sobrevisqueren quatre: Ercole (futur duc Ercole II), Ippolito II d'Este (futur cardenal i fundador de la Vil·la d'Este, a Tívoli), Francesco i Eleonora.

 

 

Ritratto in armatura del duca Alfonso I d'Este, de Battista Dosi

(Galleria Estense)

Democràcia deteriorada

De vegades es donen les circumstàncies propícies perquè es produïsca una tempesta perfecta. Ara mateix, a la pell de brau, hi ha una borrasca política de primeríssima magnitud. Tot ve de la crisi econòmica de 2008, que provocà l'aparició del moviment dels indignats. Demanaven més participació política, divisió de poders genuïna i acabament del domini de corporacions i bancs, per tal de millorar el nostre sistema democràtic. El moviment derivà en el sorgiment de nous partits i la desaparició del bipartidisme quasi perfecte vigent fins aleshores. S'obrí una finestra d'oportunitat per a la renovació de l'esquerra. El vell ordre espanyol cregué que la seua situació de privilegi trontollava. Llavors començà la guerra contra tots els grups que suposaven un perill per a la perpetuació de l'statu quo tradicional. El neoliberalisme adobat de franquisme va tocar a xafarranxo. El règim neoliberal es resisteix a perdre la seua hegemonia. En realitat, la contesa té abast global, amb escenaris repartits per països d'Europa i altres parts del món. A l'Estat espanyol, les hostilitats s'han centrat sobretot en Unidas Podemos i els partits independentistes catalans.

Valen totes les armes: les clavegueres de l'Estat, mitjans de comunicació manipulats, mentides, el lawfare (la guerra judicial), anihilament de la separació de poders... La injustícia comesa amb Alberto Rodríguez és l'últim episodi d'aquesta guerra. El polític canari desposseït de la seua acta de diputat ha estat abandonat per tothom. Però comencem pel principi. El judici contra ell fou una farsa; no hi havia proves del delicte de què era acusat (més bé n'hi havia que demostraven la seua innocència). La declaració plena de contradiccions d'un policia va servir per a condemnar Rodríguez a quaranta-cinc dies de presó. Com la pena inferior a tres mesos no existeix al Codi Penal, el Tribunal Suprem hagué de substituir automàticament els dies de presó per multa de 545 euros i accessòria d'inhabilitació especial per a exercir el dret a sufragi passiu. En teoria, açò últim vol dir que Alberto Rodríguez no podria haver-se presentat candidat en unes eleccions convocades immediatament després d'iniciar-se l'execució de condemna. ¡Mera teoria! El càstig està executat i complit. Com el polític ja ha pagat la multa, l'assumpte s'hauria d'haver tancat.

Però el president de sala del Tribunal Suprem, el famós Manuel Marchena, volia encara més: que el condemnat perdés l'acta de diputat. Tanmateix, la inhabilitació per a exercir càrrec públic no figurava a la sentència. Llavors, Marchena utilitzà el truc d'acoquinar Meritxell Batet. ¡Que fos ella qui realitzés la feina bruta! Ara bé, el magistrat no posà per escrit de manera clara el que volia. Es limità a citar la LOREG i a insinuar que s'apliqués l'estranya teoria de la inhabilitació sobrevinguda (aplicació analògica de la pena que està prohibida en Dret Penal i correspondria estudiar, en tot cas, a la Junta Electoral). El procediment ja se li aplicà al president Torra. Total: la presidenta Batet, malgrat comptar amb l'informe dels lletrats del Congrés i la votació de la mesa que desautoritzaven llevar-li l'acta al diputat, s'ha plegat als desitjos de Marchena. A fer punyetes el principi Ubi lex voluit dixit, ubi noluit tacuit (On la llei volgué dir, digué; on no volgué, callà), el de no aplicació retroactiva de la norma penal, el d'aplicació del supòsit més favorable per al reu, la separació de poders i la sobirania popular encarnada pel parlament.

Clar, Batet ha demanat després als lletrats un clau cremant a què agarrar-se. El retorciment del dret i l'actuació política dels jutges ja va esdevenint un costum. Cometre per primera vegada un despropòsit jurídic és costós. Ara bé, quan ja s'ha fet forat, les coses són molt fàcils. Els polítics catalans condemnats i el president Torra ja foren víctimes del retorciment del dret. Demà li pot tocar a qualsevol. ¿Per què s'ha plegat Batet i ha demanat als lletrats del Congrés que li donen cobertura? Ací, entrem al terreny de les suposicions. Ella i el PSOE tenen por. PP i Vox podrien haver-li presentat una querella per prevaricació. Com és aforada, l'assumpte l'hauria vist la sala del Tribunal Suprem presidida per, ¡Marchena! (Tot això amb el rerefons d'un PP que continua negant-se a renovar el CGPJ.) Podríem estar davant d'un nou capítol dels intents d'enderrocar el govern creant divisió al seu si. Batet, socialista, ha pres una mesura il·legal, a parer de molts experts, i força lesiva per a un membre d'Unidas Podemos. Sembla com si el PSOE bifront no volgués enfadar el deep state (l'estat profund). Això explicaria també l'embolic de la reforma laboral.

Tampoc no s'ha de descartar la companyonia; segons el periodista Ernesto Ekaizer, Juan Carlos Campo (magistrat i exministre de Justícia) i Meritxell Batet són parella. Campo és amic de Marchena. En fi, les enquestes diuen que els ciutadans valoren més Yolanda Díaz que Pedro Sánchez. Per tant, caldria sospitar la temptació socialista de torpedinar els socis. Potser per això, membres d'Esquerra Unida —com Alberto Garzón i la mateixa Díaz— han deixat tirat Alberto Rodríguez. No volen posar en perill la continuïtat del govern de coalició. Haurien anteposat els interessos polítics als drets d'un company de files, que haurà de recórrer en empara al Tribunal Constitucional. Es toparà amb Enrique Arnaldo, que arribà a estar imputat al cas Palma Arena, i amb Concepción Espejel (la querida Concha de María Dolores de Cospedal). El PSOE ha acceptat que formen part de l'alt tribunal. Rodríguez també s'haurà de defensar en solitari en els tribunals europeus. Resumint: tothom ha deixat sol l'exdiputat, que s'ha donat de baixa d'UP. ¡Vergonya! És possible que jo siga massa exagerat, però els fets narrats dibuixen una democràcia espanyola totalment deteriorada.

Evocació dels Borja i el seu temps

 

 

La ciutat més bonica de Finlàndia

Malgrat els condicionaments que afecten la seua solvència —composició dels jurats, influències i pressions, conveniències polítiques, econòmiques o d'altres tipus—, els premis i les distincions són eines molt útils per a promocionar les ofertes culturals. Sense els premis literaris, posem per cas, molts autors ho tindrien ben pelut a l'hora de publicar les seues obres. En matèria de creació (plàstica, literària, cinematogràfica...) cal diferenciar, però, dos grups de guardons: els atorgats a una obra concreta i aquells que premien tota l'obra de la persona distingida. Els primers, tot i les reaccions adverses que sovint susciten, són a la llarga més equitatius. Una composició musical, o una novel·la, no ha obtingut enguany el premi, però l'autor, o l'autora, pot aconseguir-lo l'any vinent amb una creació millor —teòricament, si més no. En canvi, les distincions a tota la tasca creadora solen amagar un parany. Pensem, per exemple, en un premi al millor escriptor o la millor escriptora en llengua finlandesa. Li'l donen a en tal perquè és el més gran autor viu de la literatura finesa. Resulta evident que la persona premiada l'any següent serà segona al rànquing.

Potser, alguns van creure que el segell "Capital Cultural Valenciana" premiava la millor ciutat del país, però aquesta creença era infundada. ¿Què significa ser la millor? ¿La més bonica? ¿És més superba Praga que Florència? ¿Qui determina això? ¿Un jurat? En qualsevol cas, Xàtiva ja no pot aspirar ni a ser la cinquena del rànquing valencià; n'han passat al davant Gandia, Sagunt, Altea, Alcoi i Alzira, en la categoria de municipis de més de cinc mil habitants. Pobles més menuts (Potries, Vilafranca, Bocairent i Aielo de Malferit) també han estat distingits. Dilluns passat es va anunciar oficialment que Alzira i el poble de Nino Bravo seran capitals culturals valencianes en 2022. L'alcalde xativí i la seua regidora de Cultura estaven ben convençuts que ja tocava a Xàtiva. ¡Els han clavat un moc! En una columna anterior, em preguntava si la nostra ciutat tenia padrins. ¡Ha! Sembla que no. ¿I una candidatura amb projecte sòlid? Vés a saber. La capitalitat cultural valenciana s'atorga a municipis amb programacions multidisciplinars i plurals que atenguen tota la diversitat de manifestacions i d'interessos dels sectors socials respectius.

Per a obtenir el segell calen originalitat i qualitat de la proposta, recursos materials i humans per a dur-la a cap, pla de promoció i difusió. La programació s'ha de dissenyar a través d'un procés participatiu amb contribució del teixit associatiu i professional vinculat a la cultura local. ¿S'ha fet això a Xàtiva? Es pot sospitar que no. (Jo sé d'una entitat almenys que ni coneix el contingut del projecte presentat per l'Ajuntament ni fou convidada a participar en la seua elaboració.) Un aspecte que determina les possibilitats de conquerir la distinció és el percentatge del pressupost municipal destinat a cultura en els últims cinc anys —sense incloure l'assignat a festes locals. Descomptada la despesa en falles, fira i altres gales, ¿quants diners dedica Xàtiva a activitats culturals? També es valoren la incidència social, la participació ciutadana, el benefici econòmic del projecte a curt i mitjà termini i les repercussions al sector cultural local. Ja es veu, però, que l'abundor de patrimoni històric i artístic en una població candidata no puntua gens ni miqueta.

La localitat aspirant ha d'omplir de contingut les seues infraestructures culturals, ha de traure partit als elements del seu patrimoni material i immaterial. Ignorem els motius pels quals Xàtiva ha tornat a ser relegada. ¿Jocs d'influències i pressions en la comissió avaluadora? ¿Falta d'una proposta sòlida? Una cosa és clara: altres poblacions (Oriola, Llíria, Onil, Vila-real, Ontinyent, Alaquàs, Dénia, Requena...) encara podrien passar al davant de Xàtiva. Tornem al principi: ¿Xàtiva és la primeríssima ciutat de Finlàndia? No. ¡La tretzena! Els xativins i les xativines haurem de pregar encaridament a l'actual equip de govern municipal que no torne a presentar cap candidatura a l'elecció de capitalitat cultural finesa —o valenciana, no sé. Tant és que el raïm estiga massa verd per culpa de tripijocs en conselleria com per clara incompetència municipal. La pèrdua de prestigi de la nostra ciutat ja no té remei. Oblidem una distinció que nasqué amb un carés molt estrany, un premi que es devalua gradualment a causa d'un enfocament insòlit. I recordem que el mer desig dels edils no basta per a obtenir res.

(publicat a Levante-EMV, el 23/10/2021)

La ciència a Xàtiva

Quan no es fa mal als morts, sinó als vius

Alfons Roig morí en 1987. Tenia 84 anys. A les etapes finals de la seua vida, ja rebia un enorme agraïment per la seua aportació al coneixement de l'art contemporani. Havia sigut professor de l'Escola Superior de Belles Arts de Sant Carles i del Seminari de Montcada. A la primeria dels quaranta, era dels pocs professors que parlava d’art d'avantguarda als alumnes. S'interessava per l’art sacre modern i la renovació de l'arquitectura religiosa. El seu interès s’estengué a tot l’art contemporani: Picasso, Kandinsky, Klee, Mondrian, Dubuffet, l’abstracció, la nova figuració, les postavantguardes... Va conèixer la flor i nata dels artistes valencians contemporanis, deixebles alguns d'ells. Tingué amistat amb Artur Heras, posem per cas, a qui encarregà la restauració de les pintures de les petxines i la cúpula de l'ermita de la Mare de Déu de la Consolació de Llutxent, que el capellà havia heretat.

El 2019, Heras exposà en diversos edificis històrics de Xàtiva l'antològica Sura com el desig i el destí en la memòria. La part exhibida a la capella de l'Hospital Reial estava dedicada a mossèn Roig. A més d'obra recent de l'artista xativí, els visitants de la capella podien veure els originals de les il·lustracions de Ronda dels veïns de l'ermita. Aquest llibre, publicat en 1985, obtingué el premi del Ministeri de Cultura al millor disseny d'aquell any. Contenia poemes del pare Roig. Aquest, abans de morir, disposà que la seua col·lecció d'art i la seua biblioteca passaren a mans de Diputació, que concedeix periòdicament el Premi Alfons Roig d’Art Contemporani al millor artista valencià i les Beques Alfons Roig a artistes novells. L'ermita, heretada pel cuidador de Roig, Eusebi Moreno, també passà a Diputació. El sacerdot visità Xàtiva almenys dues vegades: en 1981 i 1982. Participà en les presentacions de la carpeta de gravats El collar de la coloma i el número 2 de la revista Papers de la Costera, que edita l'Associació d'Amics de la Costera.

Durant seixanta anys, Joan Genovés degué estar assabentat de les mostres de reconeixement que rebia l'eclesiàstic. Genovés morí en 2020. Per tant, sobrevisqué a Roig trenta-tres anys. Ni en vida d'aquest, ni després de la seua mort, llançà Genovés cap acusació pública contra el clergue. Tampoc no presentà cap denúncia en els jutjats. Ara, però, ha aparegut una biografia autoritzada i pòstuma de l'artista en què Roig, traspassat fa més de tres dècades, és acusat d'abús de menors. Aviat, han sorgit més acusadors, Monjalés i Salvador Montesa. Un i altre són a punt de complir 90 anys. No és qüestió de llevar-li gravetat a l'abús sexual de xiquets, però trobe coses estranyes en la història. L'acusació (adobada amb frases homòfobes) és genèrica: Abusaba de todos los niños que podía a cambio de dar comida a sus padres. Tocaba a los niños trastornado. Falten aclariments o descripcions més concretes. Caldria aclarir si es tractava d'efusions de tendresa excessives, que la sensibilitat social d'avui trobaria estranyes, o veritable abús de menors.

Jo, que vaig estudiar de menut als claretians, recorde un religiós que juntava la seua galta amb la dels xiquets i els abraçava quan els confessava, però no anava més lluny —almenys fins on jo sé. Ja dic: avui, malgrat el passatge evangèlic —«Deixeu que els xiquets s'acosten a mi.»—, sacerdots i mestres no han de sobrepassar certes línies roges. Amb el pas del temps, els contexts històrics i els costums canvien. També veig un punt d'irrealitat a l'episodi contat per Monjalés, que damunt invoca Doro Balaguer i Andreu Alfaro, gent que ha mort i ja no pot dir res. (Doro parlava molt bé d'Alfons Roig.) D'acord amb llurs declaracions, els acusadors no foren víctimes de violació —dos ho serien, a tot estirar, d'assetjament, rebutjable si es produí. És increïble que pares d'un barri de València permeteren l'abús dels fills a canvi de menja, i encara més increïble que ningú no digués ni piu. Alfons Roig està mort. Per tant, no es pot defensar dels càrrecs. Jo trobe legítim fer una pregunta: ¿Com és que els acusadors han tardat tant a parlar de l'assumpte?

«Genovés tingué ocasions. En 1982, artista i sacerdot s'abraçaren a Madrid durant la inauguració de l'antològica Genovés: 20 años de pintura 1962-1982, exposada al Centro Cultural de la Villa. En 1984, un grup d'amics encapçalat per Toni Martínez Revert, s'embarcà des de Xàtiva en un projecte artístic i literari de gran volada, Homenatge Picasso, selecció de 20 gravats i 21 poemes d'autors valencians. Joan Fuster i Alfons Roig firmaren els pròlegs. Roig havia escrit una carta de presentació amb què Toni visità artistes com Jordi Teixidor, Hernández Mompó o Genovés. Aquest vivia a Madrid. «Si m'hagués quedat a València, estaria pintant palmitos», deia amb un deix d'acidesa. (En efecte, Madrid el projectà internacionalment; faria exposicions a Nova York, Venècia, Londres, Buenos Aires, Moscou...) Després de llegir la nota del clergue, l'artista donà un calorós acolliment a Toni i digué que participaria encantat en el seu projecte.

Sovint, la víctima d'abús pateix vergonya o sentiment de culpabilitat. Costa molt de creure que un militant comunista, i artista valent oposat a la dictadura, callés tants anys a causa d'aqueixos sentiments. ¿Principi de senilitat o revenja relacionada amb l'ambient artístic valencià, caïnita i envejós segons diu el mateix Genovés? No ho sé. Evidentment, la víctima d'abús sempre té dret al desgreuge, encara que siga tardà. Ara bé, si no hi ha res a desagreujar, la revenja fa mal. ¿Al mort? No. ¡Als vius! La persona morta ja no existeix, no pot saber quines coses se'n diuen. Però els vius patim una gran devastació quan de sobte ens assabentem que l'estima i l'admiració que sentíem pels finats potser era infundada. Jo tenia un record excel·lent de Genovés i Roig, però una pedrada ha alterat les aigües tranquil·les de la memòria. I, bé que semble contradictori, les acusacions de Genovés també passaran factura al seu record, tant si s'ajusten a la veritat com si són falses. Donat cas que siguen incertes, sobren explicacions; estaríem davant d'una injúria.

Només l'afebliment mental causat per la vellesa podria explicar la falsia, demolidora per al bon nom de l'al·ludit. Fins i tot si l'eclesiàstic resultés culpable, l'aura de Joan Genovés se'm dissipa; a més d'haver-se comportat de manera hipòcrita, hauria optat per parlar a destemps. (Monjalés i Montesa se n'han col·locat a rebuf del seu col·lega.) Són molts els artistes, els amics i els antics alumnes d'Alfons Roig irritats i perplexos. També estan dolgudes gents corrents. Pense en els veïns de Llutxent que estimaven el capellà i en guardaven bon record. Moltes persones estan desolades a la vila de la Vall d'Albaida. Tenen dubtes i enuig a parts iguals. Els polítics sospesen decretar una damnatio memoriae (condemna a l'oblit) contra qui llegà els seus bens a la Diputació de València. (Podia haver-los donat a l'Església.) En fi, torne al principi: no es fa mal als morts, sinó als vius. Tant de bo s'esclarisca aviat si s'està cometent o no una injustícia amb el record d’Alfons Roig, irreprensible fins ara.

 

(publicat a l'edició digital de Levante-EMV, el 18/10/2021)