Segons el magistrat Marchena, està permès de criticar els jutges, però no s'haurien de fer servir expressions com 'fatxes amb toga' o 'màfia judicial'. Jo no solc utilitzar insults, dicteris o paraules grosses quan critique l'actuació d'una autoritat, però expressions com les al·ludides formen part del cabal lèxic referit als jutges. La STC 65/2015 recordava que las actuaciones y resoluciones judiciales pueden ser objeto de pública crítica por los ciudadanos [...]. Esta crítica no dejará, en general, de ser legítima por su eventual aspereza de tono o de lenguaje, pues la Constitución ampara como libertad de expresión, en según qué circunstancias, también las manifestaciones desabridas o que puedan molestar, herir, inquietar o disgustar. La sentència afegia que cap la crítica genérica, por acre que hubiera sido, al funcionamiento del Poder Judicial o comentarios o valoraciones sobre la orientación o tendencias de juicio, en general, de un miembro de aquel Poder [...] i la discrepancia, por enfática que su expresión fuera, con la actuación del juzgador, discrepancia que puede llegar a poner en duda o a negar incluso su competencia profesional.
Per tant, podem criticar el poder judicial no perquè ho diga Marchena, sinó perquè vivim en una democràcia —almenys de moment. Els ordenaments democràtics liberals suposen per definició la possibilitat de dissentir dels poders, la qual cosa implica un reconeixement del dret ciutadà a criticar actuacions de les autoritats. La discrepància i les crítiques aspres, molestes o feridores compten amb aval constitucional —sempre que la crítica siga genèrica. Cal recordar que poder criticar és un dret derivat de la llibertat d'expressió. Des de la Il·lustració es considera l'exercici de la crítica com a condició de tot ordenament sociopolític amb pretensió de legitimitat. Quant a les discrepàncies amb l'actuació d'un jutge concret... La mateixa sentència 65/2015 del Tribunal Constitucional confirmava, amb dos vots particulars en contra, la condemna a dos portaveus de la Plataforma Aguilar Natural que havien criticat una magistrada de la jurisdicció contenciosa administrativa a través de la secció de cartes al director del Diario de Teruel. Les diferents instàncies judicials van considerar que la crítica havia atemptat contra l'honor de la magistrada.
Crítiques genèriques sí, però individualitzades... Cal anar amb compte; pot caure una demanda per injúries i calúmnies. I açò mena a una qüestió d'absoluta actualitat, relacionada amb el debat de si existeix o no lawfare a la judicatura espanyola. ¿Hi ha tribunals i jutges que practiquen la guerra bruta judicial? Si practiquen lawfare, són prevaricadors. Els jutges són independents dels altres dos poders de l'Estat, però han d'estar totalment sotmesos a l'imperi de la llei emanada del parlament, que és el dipositari de la sobirania popular. Si retorcen lleis que contenen mandats evidents o les interpreten en sentit contrari al volgut pel legislador, els jutges es desvien del seu deure, manquen a l’obligació del càrrec que exerceixen. Amb aqueixa actitud, alguns ciutadans poden patir indefensió, veure afectat el seu dret a la tutela judicial efectiva i perdre el seu bé més preuat, la llibertat. Aquesta manera d'actuar dels jutges només té un nom: prevaricació. És lògica, per tant, la crítica al funcionament del Poder Judicial. Davant casos palmaris de lawfare, expressions com 'fatxes amb toga' o 'màfia judicial' fan curt, mal que molesten al jutge Marchena.
Per tant, podem criticar el poder judicial no perquè ho diga Marchena, sinó perquè vivim en una democràcia —almenys de moment. Els ordenaments democràtics liberals suposen per definició la possibilitat de dissentir dels poders, la qual cosa implica un reconeixement del dret ciutadà a criticar actuacions de les autoritats. La discrepància i les crítiques aspres, molestes o feridores compten amb aval constitucional —sempre que la crítica siga genèrica. Cal recordar que poder criticar és un dret derivat de la llibertat d'expressió. Des de la Il·lustració es considera l'exercici de la crítica com a condició de tot ordenament sociopolític amb pretensió de legitimitat. Quant a les discrepàncies amb l'actuació d'un jutge concret... La mateixa sentència 65/2015 del Tribunal Constitucional confirmava, amb dos vots particulars en contra, la condemna a dos portaveus de la Plataforma Aguilar Natural que havien criticat una magistrada de la jurisdicció contenciosa administrativa a través de la secció de cartes al director del Diario de Teruel. Les diferents instàncies judicials van considerar que la crítica havia atemptat contra l'honor de la magistrada.
Crítiques genèriques sí, però individualitzades... Cal anar amb compte; pot caure una demanda per injúries i calúmnies. I açò mena a una qüestió d'absoluta actualitat, relacionada amb el debat de si existeix o no lawfare a la judicatura espanyola. ¿Hi ha tribunals i jutges que practiquen la guerra bruta judicial? Si practiquen lawfare, són prevaricadors. Els jutges són independents dels altres dos poders de l'Estat, però han d'estar totalment sotmesos a l'imperi de la llei emanada del parlament, que és el dipositari de la sobirania popular. Si retorcen lleis que contenen mandats evidents o les interpreten en sentit contrari al volgut pel legislador, els jutges es desvien del seu deure, manquen a l’obligació del càrrec que exerceixen. Amb aqueixa actitud, alguns ciutadans poden patir indefensió, veure afectat el seu dret a la tutela judicial efectiva i perdre el seu bé més preuat, la llibertat. Aquesta manera d'actuar dels jutges només té un nom: prevaricació. És lògica, per tant, la crítica al funcionament del Poder Judicial. Davant casos palmaris de lawfare, expressions com 'fatxes amb toga' o 'màfia judicial' fan curt, mal que molesten al jutge Marchena.
