dissabte, 29 de febrer del 2020

¿Ciutat de museus?

Alguns estudis diuen que el País Valencià té una enorme densitat de museus. Levante-EMV va publicar a finals de 2017 un reportatge titulat "En la tierra de los 206 museos". Resulta que la valenciana és la comunitat autònoma amb major nombre d'espais expositius de tota la pell de brau. Ara bé, no llancem les campanes al vol. Tenim 206 museus, sí, però els freqüentem cada vegada menys. Només el 28,7% dels valencians havia visitat algun d'aquests espais expositius durant l'any anterior. Per tant, la notícia deixava un regust agredolç. ¿Per què tenen tan poques visites els espais museístics? Les causes són múltiples. Com els equips de futbol, els museus poden jugar en distintes categories. N'hi ha de primera, segona, tercera, regional... Està clar que un museu de primera atraurà major nombre de visitants que un de tercera. Però analitzem amb deteniment l'assumpte. Se sol pensar que només una ciutat gran pot tenir museus importants. Això és discutible; a Vilafamés, un poblet de 1.842 habitants, està el Museu d'Art Contemporani Vicente Aguilera Cerni, que alberga una magnífica col·lecció amb obres d'uns 560 artistes.
 
El visitant hi troba les firmes de Joan Miró, Manolo Boix, Modest Cuixart, Artur Heras, Aurèlia Muñoz, Porcar, Equip Realitat, Josep Renau, Fuenciscla Francés, Anzo, Eusebio Sempere, Soledad Sevilla i un llarg etcètera. Perquè suscite interès, el contingut del museu ha de ser potent. El contenidor també és important. Calen uns projectes museològic i museogràfic ben dissenyats. No hi poden faltar les instal·lacions auxiliars necessàries. La col·lecció permanent s'ha de complementar amb exposicions temporals que renoven cíclicament l'interès per visitar la institució. S'han d'organitzar tallers didàctics i altres activitats que fomenten l'afició al museu. El nombre de visites també depèn d'una bona difusió, d'una publicitat ben feta. Les grans galeries oficials solen tenir en compte tot el que s'acaba d'enumerar. En definitiva, es tracta d'evitar que el museu esdevinga mausoleu. Molts dels 206 espais museístics del País Valencià deuen ser grans tombes on reposen, en revoltim polsegós, pintures, escultures, pedres i altres objectes.

De vegades, una ciutat té diversos museus. Llavors s'imposen l'especialització i la sinergia. S'ha d'evitar, però, caure en la banalitat. Moltes poblacions mitjanes solen tenir la temptació de dedicar un museu a cada artista local de certa rellevància. ¡Un cul-de-sac! És millor elegir aquells que sobresurten per damunt de l'adotzenament i buscar l'espai idoni per a exposar una selecció de les seues obres. En una ciutat com Xàtiva no pot haver-hi més museus que gorretes de bellota en un alzinar. Les glòries locals solen ser d'escàs interès per als forans. I sense forans, un museu no té sentit; els autòctons, una vegada l'han vist, ja no hi tornen. La institució esdevé mausoleu. ¿Xàtiva podria ser una ciutat de museus? Jo crec que sí. Pense en una pinacoteca, un museu fotogràfic, un dedicat al gravat i la impremta, un museu d'art contemporani, un museu arqueològic i un etnològic. Alguns podrien compartir seu. ¿Costarien molts diners? Sí, però no caldria una inversió tan estratosfèrica com puga semblar a primera vista. No es parteix de zero. A més, es podrien negociar ajudes privades i de les administracions central i autonòmica.

Si Alcoi ja compta amb una delegació de l'IVAM, ¿com és que Xàtiva rebutja ofertes privades interessants que la dotarien de museus de primer nivell? Es poden donar diverses respostes a la pregunta. Potser no existeix entre xativins i xativines consciència del potencial que implicaria la marca "Xàtiva, ciutat de museus". Tampoc no es té noció del benefici social i econòmic que produiria. La marca tindria repercussió directa en un sector local que pateix atonia crònica, el turístic. Però tornem al principi d'aquesta columna. Ara mateix, els museus locals reben poques visites. Tal vegada no complisquen els requisits esmentats més amunt. Si és així, cal girar la situació. La ciutat posseeix peces històriques i artístiques de gran valor (la pica islàmica, els quadres de Vicente López, la col·lecció de gravats de Goya...). Ara bé, ¿hi ha gestors públics amb capacitat i voluntat de dur a terme un pla museístic de primera magnitud, de gran volada? Jo tinc els meus dubtes. Una cosa és clara: sense pressió ciutadana mai no hi haurà canvis.

(publicat a Levante-EMV, el 29/02/2020)

dijous, 27 de febrer del 2020

Adeu a un amic


Vicent Garrido ha traspassat. Els teus amics no t'oblidarem.

dimarts, 18 de febrer del 2020

El client sempre té raó

Sembla que un escrit meu sobre el polèmic projecte de nou ambulatori no li ha agradat gens a la comunitat educativa del CEI Teresa Coloma. ¡Normal! Quan les diverses posicions d'un debat són irreconciliables i la discussió es torna agra, els punts de vista equidistants solen ser rebutjats pels bàndols contraposats que disputen. En la meua columna, jo no prenia partit clarament per ningú. De tota manera, sembla que els meus comentaris sobre la baixa matrícula del col·legi han estat el principal desencadenant de l'enuig. Potser, alguna persona s'ha sentit al·ludida. Segons com es mire, això vindria a demostrar que la meua reflexió no anava mal encaminada. ¿Què en puc dir? ¡Que és normal defensar-se quan u se sent atacat! Sobretot, tocant a la professionalitat. Al cap i a la fi, els dubtes sobre les competències de les persones poden ser injustificats. Però ningú no és el millor jutge de la pròpia professionalitat. Cal un àrbitre neutral. És millor derivar el judici a un tercer imparcial. ¿A un client satisfet? Depèn.

Intentaré explicar-ho amb un exemple. Imaginem que un odontòleg —espere que no s'enfade el gremi dels dentistes— està a punt de tancar les portes de la seua clínica. S'ha corregut la veu que és maldestre. Cadascú conta una història diferent. «M'arrancà un queixal que estava bo», diu una dona. «Em féu molt de mal», es lamenta una jove. «M'injectà un anestèsic que em va provocar un atac d'al·lèrgia», s'indigna un home de mitjana edat. «No estic gens contenta amb l'ortodòncia que li ha fet al meu fill», fa una mare. Total: la clientela del presumpte incompetent ha minvat gradualment a causa del boca-orella. ¡Conseqüències de treballar matusserament! Li queden sis clients, alguns d'ells contents. «¡Té unes mans!», diu un. «Em deixà la boca com nova», fa altre. Un negoci no pot sobreviure, però, amb mitja dotzena de clients. I podria perdre'n més. En canvi, altres clíniques tenen tanta demanda que han d'ampliar les seues instal·lacions. I ara ve la pregunta del milió: ¿qui serà millor jutge imparcial per a jutjar la competència professional de l'odontòleg matusser, el col·lectiu de pacients satisfets o el d'aquells que no en volen saber res?

Substituïm clínica per col·legi públic d'educació infantil o primària i entendrem què podria estar passant en centres educatius que es queden sense clientela. Evidentment, en l'elecció d'escola per als fills intervenen diversos factors: la distància entre aquesta i el domicili familiar, la bona o mala accessibilitat, l'estat de conservació de les seues instal·lacions, la presència d'alumnat immigrant —alguns pares eviten que els fills s'ajunten amb xiquets negres, magrebins o zíngars balcànics... Se sol oblidar, però, que cada vegada més pares i mares indaguen quin tracte i quina qualitat educativa reben els alumnes de diferents centres abans de decidir-se per un. L'escola sospitosa de males pràctiques docents pot tenir problemes de matrícula. Sovint, els treballadors de serveis públics passen per alt que el client sempre té raó. Em referisc al client majoritari, clar, no al minoritari. (Sempre hi haurà la persona satisfeta amb un mal servei perquè a ella li ha anat "personalment" bé.) ¿Conclusió? Si un servei públic és valorat negativament per molta gent, els funcionaris que el presten han de reflexionar seriosament. Han de detectar allò que cal millorar.

El CEI Teresa Coloma ja tenia problemes de matrícula abans que l'Ajuntament anunciés la seua intenció de construir un consultori mèdic al cantó d'Àngel Lacalle amb passeig del Ferrocarril. S'han d'esbrinar, per tant, les causes de la baixa demanda que experimenta l'escola. En comptes d'això, la comunitat educativa dedica les seues energies a lluitar contra els plans municipals de construir un consultori mèdic al costat del col·legi. Podríem sospitar que es posa la bena abans de la ferida o que s'ha trobat l'excusa perfecta per a justificar uns problemes que venen de lluny. En la meua columna, jo no vaig assenyalar causes concretes de l'evident pèrdua d'alumnat, ni vaig anomenar ningú. Però convé analitzar l'assumpte. Si no es fa res, el CEI podria perdre altra unitat el pròxim curs. Les reaccions irades o corporativistes no solucionaran el problema. Sovint es creen plataformes ciutadanes per defensar serveis públics com l'educació i la sanitat. Però cal que els treballadors d'aqueixos serveis, els funcionaris, posen també de la seua part.

dissabte, 15 de febrer del 2020

Manteniment i despeses ordinàries

Es pot governar —un país, una ciutat, una organització, una institució— de manera innovadora o conservadora. Sovint, els humans fem equilibris en la corda fluixa, caminem pel fil que separa el conservadorisme de la renovació. Per una banda ens fa por el desconegut. «No deixes senda vella per novella», diu el refrany. Però també som tafaners, com quasi tots els mamífers. Quan parle d'aquesta tensió entre pols oposats no em referisc exclusivament a la tradicional divisió de l'espectre polític entre esquerra i dreta, progressistes i conservadors. Les persones, a l'hora d'emprendre negocis o d'abordar qüestions en l'esfera individual o familiar, ens troben davant del mateix dilema. Quant a la política, els governs d'esquerres actuen freqüentment de manera conservadora. Els electors també basculen; després d'una ratxa de vot conservador, pot produir-se un tomb subversor, perquè el decaïment social i polític demane un revulsiu. Si un govern municipal opta per la línia conservadora, esmerçarà tots els seus esforços a mantenir el que hi ha. ¡Molta despesa ordinària i poca inversió! Naturalment, entre el blanc i el negre cap el gris.

¿Com actuen els governs municipals de Xàtiva? Des que tinc ús de raó en política, jo sempre he vist ajuntaments locals conservadors. Hi ha hagut centelleigs esporàdics, alguna llampada de renovació, però la ciutat segueix, en termes generals, ensopida. «Una becadeta de cent anys», recorda un amic. L'ensopiment abasta diferents àmbits: social, econòmic, laboral, cultural... En 2015, quan va canviar el cicle polític amb la derrota del PP i el triomf de l'esquerra, semblava que les coses podien canviar. A primeries de l'any següent, el consistori organitzà unes jornades titulades La ciutat que volem. L'ànima d'aquelles jornades fou el llavors regidor socialista Jordi Estellés. ¡Un mirall! Per més que governe l'esquerra, les tasques de manteniment i les despeses ordinàries continuen sent la tònica general. En activitat econòmica, el futur de Xàtiva no és gens falaguer. El comerç, sector tradicional de la ciutat, està en declivi. No es creen noves indústries. De fet, moltes empreses de sectors amb certa implantació —fusta, fabricació de làmpades— han baixat la persiana. Una dada cridanera: als polígons industrials a penes hi ha manufactura.

A la nostra ciutat predomina sobretot la gran distribució: cotxes, alimentació... Després de les grans fusions i la subsegüent reducció de plantilles, el sector bancari també ha experimentat una contracció espectacular. Ni Albereda ni República Argentina són ja el Wall Street xativí; moltes sucursals de bancs i caixes han tancat les portes. Serveis públics com la sanitat, tant hospitalària com ambulatòria, demanen inversions que no arriben. (Pel que es veu, es desvien a comarques veïnes.) Cap de les universitats públiques valencianes no disposa de campus a Xàtiva. El trànsit pels espais públics continua tan contaminant i caòtic com d'habitud. El nucli històric es degrada lentament. Amb aquest panorama, caldria pensar un futur diferent i avançat. En altres llocs, cada vegada més ciutadans demanden un model que done resposta a les disfuncions de les ciutats actuals i aborde reptes del futur com els relacionats amb la sostenibilitat i l'entrada en la societat de la informació, la innovació i el coneixement. Necessitem un revulsiu.


En gener de 2016 es parlà d'un model multifuncional i compacte que afavorisca la vida social cohesionada i l'economia competitiva. S'explicà el concepte de ciutat intel·ligent (smart city). Hauríem d'imaginar una ciutat que minve les segregacions i estalvie sòl, energia i recursos, que preserve sistemes agrícoles i entorns naturals, que acurte distàncies entre barris i persones, que permeta dissenyar espais amables per a tots (amb independència de l’edat, el gènere, els orígens o les capacitats), que evite la contaminació, que promoga el benestar i la salut de proximitat, que preserve la cultura pròpia i el patrimoni històric i artístic. L'evolució del model compacte crea cultura comuna en molts països mediterranis i estimula la proliferació de ciutats pròsperes, funcionals i boniques. La gent hi viu al costat de monuments als quals se sent lligada; els béns culturals formen part de la vida quotidiana. Hi ha, per tant, exemples a l'abast. A Xàtiva, però, es diria que els successius governs no tenen pensat cap model. O no l'expliciten suficientment.

(publicat a Levante-EMV, el 15/02/2020)

diumenge, 9 de febrer del 2020

Cèsar Borja

Cèsar mai no s'havia comportat d'acord amb la seua dignitat cardenalícia. Tingué dos fills: Jeroni i Camil·la. La mare de les criatures roman a l'anonimat. S'han apuntat dues possibilitats: Fiametta, una cortesana romana que Cèsar omplí de favors i riqueses, o Dorotea. Aquesta dona, bellíssima, estava promesa amb Caracciolo, un adversari del Borja. El condottiere, en saber que s'aproximaven les hosts de Cèsar, fugí a Venècia. Quedà d'acord amb Dorotea per a veure's més endavant. El fill del papa, coneixedor dels plans de la parella, manà raptar-la. Segons unes versions, la dona fou violentada contra la seua voluntat. Altres afirmen que, lluny de ser ultratjada, s'enamorà perdudament de Cèsar donant-li dos fills, Jeroni i Camil·la. Mentrestant, Caracciolo demanà inútilment ajuda per a venjar-se i recuperar la dona. El cas es féu cèlebre a tot Itàlia i augmentà la fama de Cèsar Borja que havia contret el mal francès durant la primera invasió francesa. Més endavant, el fill d'Alexandre VI seria conegut com el Valentinés.

dissabte, 1 de febrer del 2020

¿Tindrem nou centre de salut?

En el plenari municipal del passat dia 25 hi hagué polèmica al voltant del nou centre de salut que es pretén construir quasi al costat del CEI Teresa Coloma. Finalment s'hi aprovà la moció presentada per C's, que no paralitza el projecte, i van ser rebutjades les de XU i PP. A mi, com espectador imparcial, em costa d'entendre la polèmica. Trobe molt cridaneres, per exemple, les declaracions de la portaveu del PP; quan governava Rus arribà a estar aprovada la llicència per a construir el consultori mèdic a la zona on s'alça el CRIS, però la idea fou abandonada. Ara, la Generalitat ha pressupostat uns diners (200.000 euros en 2019 i 1.500.000 en 2020) que podrien perdre's si no s'inicien ben aviat la redacció del projecte i les obres de l'equipament. ¿Quin és el problema? Que un grupet de professores i membres de l'AMPA ha iniciat una campanya en contra —amb recollida de firmes inclosa. Però hi ha veïns de la zona que s'han negat a firmar. Per tant, caldrà escoltar els arguments d'uns i d'altres; ja se sap que la raó sol estar repartida.

Des del col·legi s'argumenta el següent: el nou ambulatori minvarà els espais d'aprenentatge, perjudicarà la qualitat educativa del centre i augmentarà la densitat del trànsit i la contaminació a la zona. Altres raons són exageracions per a enfortir la seua posició. S'ha arribat a dir que la nova dotació tindrà vint-i-un metres d'alçada, que alguns aparells emetran una radiació perillosa per als nens, que les obres duraran una eternitat amb les subsegüents molèsties per al centre... Es conclou que tot això podria derivar en el tancament del centre per falta de matrícula. Jo crec que argumentar amb hipèrboles no és seriós. El consultori auxiliar —em sembla que tècnicament es denomina Consultori Mèdic Xàtiva II— serà una dotació xicoteta. Planta baixa i primer pis. La radiació seria perjudicial per a tothom, amb independència de l'emplaçament del centre sanitari. No crec, per tant, que n'hi haja. Quant a les molèsties de l'obra, ¿és això un argument? Jo trobe més interessant parlar d'altre assumpte, el de la qualitat educativa. La matrícula del CEI és molt baixa. Ha perdut una unitat de quatre anys. Planava, per tant, la supressió d'una plaça docent.

En canvi, altres centres públics tenen una gran demanda. (L'Attilio Bruschetti, posem per cas, aplica en les unitats d'infantil un mètode semblant al Maria Montessori.) El CEI Teresa Coloma ha conservat sis unitats gràcies a la creació de l'aula per a nens de dos anys. Hi ha almenys una meitat de mestres que participa tots els anys al concurs de trasllats, perquè voldria anar-se'n a altres centres educatius de la ciutat. Convindria reflexionar sobre tot açò. De moment, s'han salvat els mobles, però la matrícula del Teresa Coloma continua sent la més baixa de tota Xàtiva. En fi, tornem als pros i els contres. Alguns veïns veuen amb bons ulls que es construïsca el consultori mèdic al cantó d'Àngel Lacalle amb passeig del Ferrocarril. Diuen que donaria vida a la zona. L'àrea compresa entre Acadèmic Maravall, Germanies, Azorín i l'esmentat passeig té poquíssim comerç de barri. No hi solen prosperar negocis menuts; han baixat la persiana una fruiteria, un forn... A més a més, la gent vol serveis sanitaris de proximitat. Construir el consultori a les zones de l'Agència d'Extensió Agrària o l'Escola Oficial d'Idiomes allunyaria molt la dotació.

XU proposa una alternativa, el solar de l'antic cinema Terraza Alameda. Ara bé, aquest solar és de propietat privada. Per la sua banda, l'equip de govern dóna les seues raons: el CEI no utilitza tota la superfície del seu pati; la parcel·la afectada no està cedida —per un error administratiu comès als anys vuitanta—; part de la mateixa és un clos de gespa del passeig del Ferrocarril; el pati de l'escoleta només experimentaria una reducció de 60 m². (En tot cas, no hauríem d'oblidar que el domini públic no és meu, ni teu, ni seu, sinó de tots.) Conclusió: està servida una bonica polèmica. M'entren ganes de fer també alguna aportació. Si es construeix un centre sanitari de proximitat, ningú no necessitaria agarrar cotxe per a traslladar-s'hi. Sols les persones molt majors o amb la mobilitat disminuïda podrien ser l'excepció a la regla. Segons el meu parer, allò que cal fer, deixant de banda interessos corporatius o electorals, és posar les raons de cada part en cada plat de la balança i veure quines pesen més. ¿Solucionada la polèmica? ¡Ni de bon tros!

(publicat a Levante-EMV, l'01/02/2020)