dissabte, 31 de març del 2018

Una de romans

Per primera vegada des de fa molt de temps, m'he quedat a casa aquests dies de Setmana Santa i Pasqua. Enguany, certes circumstàncies familiars no m'han permès d’emprendre cap viatge. Per tant, he tingut temps d'evocar episodis quasi oblidats de la meua joventut. Durant les festes més sagrades del calendari litúrgic cristià, el desfici s’emparava dels adolescents en acostar-se la fita més important per a llur educació sentimental, la Pasqua Florida. Sales de festes —antecessores de les actuals discoteques— i salons recreatius romanien tancats des de Diumenge de Rams fins a Dissabte de Glòria. Alguns amics meus es posaven la vesta —de la confraria del Natzarè o la Dolorosa— per a desfilar en els trasllats dels passos o la processó de Divendres Sant. Mentre, altres miràvem la televisió en blanc i negre. Tots i totes esperàvem ansiosos l'arribada del Diumenge de Resurrecció. Estàvem pendents d’anar a Bixquert a regolar la mona, dels primers frecs amb la xica o el xic que ens agradava, dels balls i les corrandes al baixar a l’Albereda...

¿Quines pel·lícules programava TVE? Ben-Hur, del director William Wyler, en què intervenien els actors Charlton Heston, Stephen Boyd i Haya Harareet, Quo Vadis, dirigida per Mervyn LeRoy i protagonitzada per Robert Taylor i Deborah Kerr... En fi, veure pel·lícules de romans era una de les distraccions possibles mentre esperàvem el Diumenge de Pasqua. Això mateix he fet aquests dies, llegir una novel·la de romans. Es titula Principes Mundi i és obra d'un amic meu, Tadeus Calinca. (Moltes persones saben que el xativí Jesús Sanchis, professor de l'Escola Oficial d'Idiomes de València, és qui s'amaga darrere d'aquest pseudònim literari.) Principes Mundi és la seua segona novel·la. La primera, Monte Alma, també narra una història d'època romana. Abans de dedicar-se a la narrativa històrica, "Tadeus" havia escrit diverses obres de teatre: El Gran Paulo, Phoëbon, Hipnosi, El genet blau i Sarcasme. Resulta una mica complicat parlar de Pincipes Mundi per dos motius: és obra d'un amic —se'm pot acusar de parcialitat— i cal evitar qualsevol filtració (l'spoiler anglès) que desvetlle l'argument de la novel·la, especialment el desenllaç.

Els protagonistes principals són els emperadors Dioclecià i Maximià. El relat està ambientat, per tant, en el segle III dC. Dioclecià (Gaius Aurelius Valerius Diocletianus Augustus) havia nascut a Salona, en Il·líria, prop de l'actual Split, ciutat de Croàcia. Fou el creador de la tetrarquia (dos augusts i dos cèsars) que s'havien de dividir el govern de l'imperi. Nomenà el seu amic Maximià august associat, bé que Dioclecià es reservà la preeminència. Tadeus, gran viatger, ha recorregut personalment els escenaris dels seus relats: els Balcans (Sèrbia i Croàcia), Itàlia, les terres del Rin. És admirador de Dioclecià. Totes les obres de ficció —fins i tot les de gènere fantàstic— han de tenir versemblança. Principes Mundi en té. Tots els elements de la narració (els espais i els topònims, les referències cronològiques, el vestuari —dels soldats romans, posem per cas—, les descripcions d'escenes domèstiques o públiques, els episodis bèl·lics, els antropònims, els càrrecs, dignitats i ocupacions dels diferents actants...) estan perfectament documentats.

La narració consta de diversos relats que avancen paral·lelament. Hi apareixen l'amor i l'odi, la classe patrícia i la gent humil, la guerra i la pau, la religió. També hi ha lloc per a les atmosferes poètiques, com escau en una bona novel·la. La relació entre els dos protagonistes sorprendrà els lectors. Ha estat imaginada per Jesús, però els fets històrics coneguts no contradiuen la hipòtesi. La lectura d'aquest llibre m'ha fet recordar molts dels meus viatges. Durant l'estiu de 2003, vaig visitar Split. El nucli històric d'aquesta ciutat croata està encabit dins l'antic palau de Dioclecià. (Amb l'eclosió del cristianisme, el mausoleu de l'emperador fou transformat en catedral.) He recordat també els meus periples per Iran —perquè els primers episodis de la novel·la s'esdevenen en l'antic Imperi Persa—, Turquia, Itàlia, França, Anglaterra. En fi, molts xativins dedicaran aquests dies de Pasqua a sojornar en Bixquert o la platja, a viatjar. Jo passe moltes hores en una habitació de l'hospital Lluís Alcanyís, fent companyia a un familiar. Estic absort, per tant, en lectures inconcluses o llibres que esperaven torn. ¡Una Pasqua alternativa! Uei...

(publicat a Levante-EMV, el 31/03/2018)

dissabte, 17 de març del 2018

Ambient fester

Dies enrere, algú m'envià per WhatsApp un vídeo nostàlgic. Era un NO-DO antic dedicat a les falles. Contava l'arribada al port de València de 528 expedicionaris valencians o descendents de valencians que residien en països sud-americans (Argentina, Xile, Uruguai i Brasil). Havien travessat l'Atlàntic en el vaixell Cabo San Roque. Durant la travessia, el capità de l'embarcació havia organitzat unes festes a bord per a imposar les bandes de falleres majors i falleres majors infantils a joves i xiquetes de cada país de procedència. En el Grau de València esperaven les autoritats municipals, presidides per l'alcalde Adolfo Rincón de Arellano. Com que aquest personatge fou primer edil del cap i casal entre 1958 i 1969, supose que l'arribada del vaixell faller es produiria a mitjan dècada dels seixanta del segle passat, en plena època franquista. ¡Mare meua! Rincón de Arellano, metge cardiòleg, fou també president de la Diputació (entre 1943 i 1949) i procurador en les Corts franquistes (entre 1943 i 1949, 1958 i 1969, i 1973 i 1977). Ja es veu que no tindria massa temps per a dedicar-se a la seua professió mèdica.

Els lectors més majors recordaran que el NO-DO (Noticiarios y Documentales) es projectava obligatòriament en tots els cines, entre 1942 i 1976, abans de passar les pel·lícules. (Continuaria projectant-se de forma voluntària fins a 1981.) Veure la barreja de falles en blanc i negre i bigotis falangistes em portà records de la meua joventut. La biografia de Rincón de Arellano és peculiar. Durant els seus estudis a la Universitat de València, fou membre de les Joventuts Socialistes. Després, militaria a la Joventut Monàrquica —es va casar amb una aristòcrata, Isabel María de Castellví Trénor, comtessa de Villanueva. Finalment, acabaria allistant-se en les JONS d'Onésimo Redondo, que s'integrarien en la Falange Española. En canvi, el pare del futur alcalde havia col·laborat amb la República —fou condemnat a mort, bé que li fou commutada la pena capital per presó, que complí al penal de Montolivet. Rincón de Arellano ha passat a la posteritat per la destrucció de múltiples edificis de València durant el seu mandat: el Mercat de les Flors de Goerlich, la Facultat de Medicina, el Palau de Ripalda, l'antiga Fira de Mostres...

La seua esposa tenia avantpassats irlandesos. Curiosament, avui, 17 de març, és la diada de Sant Patrici. A causa de la diàspora irlandesa, aquesta festa ha acabat celebrant-se en molts països: Estats Units (on viuen trenta milions de descendents d'irlandesos), Argentina, Mèxic, Espanya... Durant la diada del sant patró d'Irlanda, és costum vestir-se de verd i organitzar desfilades. Les més importants es fan a Dublín i Nova York. El Saint Patrick's Day té gran importància en la República Argentina (l'almirall Guillermo Brown, fundador de l'armada d'aquest país tenia orígens irlandesos). Sant Patrici també és el patró de Múrcia; el seu regne fou conquerit pel rei Joan II de Castella després de derrotar els musulmans en la batalla de Los Alporchones el dia 17 de març de 1452. En fi, tant se val Sant Josep com Sant Patrici. Està clar que els valencians no tenim l'exclusiva de l'ambient fester. En aquests dies de febrer i març proliferen les diades que celebren l'arribada de la primavera. En realitat, són celebracions paganes cristianitzades.

Conserven ecos de les antigues lupercals i bacanals. A Grècia i Roma, les bacanals es dedicaven a Bacus o Dionís (déu del vi). Durant les celebracions es bevia sense mesura. Les sacerdotesses organitzaven la cerimònia de les bacants, de caràcter orgiàstic. El culte primitiu era femení. Quant a les lupercals, el papa Gelasi I les prohibí al segle V. Les carnestoltes i altres festivitats actuals, que marquen el final de l'hivern, tenen origen en aquells ritus pagans. Però tornem al vaixell faller del NO-DO. Avui, les falles són Patrimoni Immaterial de la Humanitat i conviuen amb governs d'esquerres. Tanmateix, certa crosta reaccionària no acaba de desaparèixer. Fills d'alcaldes franquistes coetanis de Rincón de Arellano, exdiputats del PP i d'Unió Valenciana, grups d'ultradreta i membres d'entitats blaveres planten batalla a la mentalitat progressista que tracta d'introduir al món faller del cap i casal el regidor nacionalista Pere Fuset. Sortosament, a Xàtiva sembla regnar la pau i la concòrdia entre fallers i autoritats municipals. Sembla.

(publicat a Levante-EMV, el 17/03/2018)

dissabte, 3 de març del 2018

¿Ciutat burgesa?

Chavs: the demonization of the working class ('Chavs': la demonització de la classe obrera, 2011), una magnífica obra d'Owen Jones, escriptor i columnista del diari The Guardian, desfà nombrosos tòpics sobre els britànics. ¡Quanta gent pensa encara que el Regne Unit només està habitat per ladies and gentlemen! La imatge de l'anglès que passeja entre la boira amb tern elegant, bombí i paraigües ha fet mola fortuna. Dir que no hi ha proletariat a Gran Bretanya, terra d'aristòcrates, milionaris i burgesos de classe mitjana, ha esdevingut un lloc comú. Owen nega aquestes suposicions. La meitat dels britànics és classe treballadora pura i dura, bé que Margaret Thatcher intentés invisibilitzar-la. El nou laborisme també volgué fer creure que la totalitat dels britànics pertany a la classe mitjana. Tony Blair afirmava que la classe treballadora blanca, formada pels grups en risc d'exclusió social —els denominats chavs— era residual. Les dades desmenteixen, però, aquestes afirmacions optimistes. L'ingrés mitjà dels britànics és de 12.000 £ anuals. La pobresa de les Espanyes i la del Regne Unit són, per tant, equiparables.

Parlem de Xàtiva. Hi ha poblacions amb reputació de "roges". Un extens parc industrial i obrers proporcionen aquesta aurèola. Però la nostra ciutat té fama de senyorial i burgesa. ¿S'ajusta a la realitat aquest clixé? Sí i no. Efectivament, sempre havien existit a casa nostra poderoses elits extractives: la noblesa i el clergat. Després de la Guerra de Successió, aparegué un patriciat burgés que s'emparà dels béns dels vençuts. Uns i altres percebien les rendes de l'horta xativina, però solien residir lluny del país, a la Cort. En la dècada dels seixanta del segle passat, els grups terratinents encara eren un obstacle per a la nostra industrialització. Tanmateix, la suposició d'una absència total de manufactures és infundada. Encara que no comptés, durant la Revolució Industrial, amb fonts d'energia i matèries primes pròximes, la ciutat sempre albergà activitat fabril. En l'obra La industrialització de la zona de Xàtiva en el context valencià, Vicent Ribes enumera els productes que s'elaboraven a casa nostra durant els segles XVIII i XIX.

A Xàtiva hi havia indústria alimentària (molins, almàsseres, destil·leries), fàbriques de midó i sabó, de ceràmica i materials de construcció, tallers de confecció de barrets, impremtes... Encara queden alguns vestigis d'aquella activitat (nombrosos fumerals, posem per cas). Durant el segle XX, la construcció, el paper i la fusta eren els sectors capdavanters de l'economia local. Avui, malgrat la gran crisi econòmica i la deslocalització de moltes empreses, continuen existint manufactures a Xàtiva (destaquen sobretot les fàbriques de cartró, arques fúnebres i components electrònics). Tornem, però, a Owen Jones. L'assagista britànic explica com la nova classe treballadora, en desaparèixer gran part del sector industrial, sols troba feina en els serveis (negocis minoristes, hostaleria, supermercats i cadenes de distribució, establiments franquiciats de marques tèxtils, sector d'atenció a persones dependents, serveis de neteja), amb contractes temporals, jornades de treball parcials i salaris molt baixos. La precarietat i la rotació són les característiques més habituals en l'actual oferta de treball.

¿Creiem que aquests fenòmens són estranys a Xàtiva? La percepció de pertinença a una classe social és subjectiva. Hi intervenen factors psicològics. Avui, tothom vol pertànyer a la classe mitjana. Des l'òptica marxista, el proletariat és, però, nombrós a la nostra ciutat. Segons Karl Marx, pertanyen a la classe treballadora els qui venen llur treball a canvi d'un salari. Algú dirà: «Caldria descomptar-ne el personal de la sanitat i l'ensenyament públics, els empleats de banca i els funcionaris de les administracions públiques.» No sé per quina raó hem de considerar que aquestes persones no formen part de la classe obrera; zeladors, auxiliars d'infermeria, personal de neteja, empleats de banca i certes categories de funcionaris —fins i tot metges, infermers i professors— estan sotmesos a les mateixes precarietat i rotació que els empleats del sector privat. Molts petits empresaris i autònoms tampoc no es poden incloure sense més en la classe mitjana. La meitat almenys dels xativins —aturats inclosos— deu ser classe treballadora. ¿Amb consciència de ser-ho? No. Per això, Xàtiva no es treu del damunt la fama de ciutat burgesa.

(publicat a Levante-EMV, el 03/03/2018)