L'interès d'Ontinyent i la Vall per damunt de tot

Seguisc pensant que les diputacions no haurien d'existir. Tampoc si les presideix l'alcalde de la teua ciutat o del teu poble. És possible que se n'obtinga algun benefici, quan manen els teus, però el pa tou dura poc. Les diputacions sempre s'han fet servir per a captar vots, per a crear xarxa clientelar afavorint ajuntaments del color de qui mana. Ara s'ha produït una situació que confirma la meua convicció que les diputacions s'haurien de fulminar; Jorge Rodriguez i els seus seguidors del partit localista Ens Uneix han donat a la dreta el govern de la Diputació de València, única institució del país que tenia possibilitats de romandre en mans de l'esquerra. La diputada provincial d'Ens Uneix, Natàlia Enguix, era determinant, perquè hi havia empat entre el bloc de les dretes (PP i Vox) i el de les esquerres (PSOE i Compromís). En votar-se a ella mateixa, l'empat es va desfer d'acord amb el que estableix la llei. La vara fou per al partit amb més diputats, el PP. Jorge Rodríguez explicà els motius de la decisió. Bé que l'explicació era confusa, he intentat descabdellar alguns fils aclaridors, que permeten traure diverses conclusions. Primerament està la qüestió del desgreuge.

Rodríguez i altres tretze persones —també l'exgerent de Divalterra, Agustina Brines, militant de Compromís— foren encausats al cas Alqueria. El malson judicial els ha ocasionat un dany enorme (familiar, laboral, econòmic), cosa que no se li ha de desitjar a ningú. Rodríguez i qui ja era llavors el seu cap de gabinet, Ricard Gallego, no trobaren suport del PSOE. Al final, han estat absolts. Ximo Puig podria haver-los demanat disculpes. Però les rivalitats polítiques i potser l'escull de la Fiscalia Anticorrupció, que va recórrer la sentència (el PP renuncià a fer-ho), pesaren molt. Per tant, la petició de disculpes no arribà. Hi ha altre element cridaner. El PSOE ha designat Rebeca Torró, una traïdora segons Rodríguez, síndica del grup parlamentari socialista a les Corts. Jorge aportà tot açò com a prova que la cúpula socialista no volia que Carlos Fernández Bielsa fos president de la Diputació. «No ens podem fiar de la paraula d'un candidat que boicotegen els seus companys», digué el cap d'Ens Uneix, que havia mantingut converses amb PP, PSOE i Compromís.

En un moment de la seua roda de premsa, Rodríguez féu un comentari aclaridor: «Amb l'esquerra, tot resultaria més senzill, però és evident que això dificultaria molt les nostres relacions amb la Generalitat , la qual cosa no pensem que siga el millor per a la defensa dels interessos de la nostra ciutadania.» ¡Ah! Ja està tot clar. Al final, l'hermenèutica del discurs de Rodríguez no és tan complicada. Pel que es veu, havia posat unes condicions a Bielsa que, tot i ser acceptades per aquest, van ser rebutjades per la cúpula socialista, potser per exorbitants. També queda clar que la rancor i l'afany de venjança són determinants per al desenllaç dels fets. Però el factor principal és assegurar quinze milions d'inversió de l'ens provincial a la Vall d'Albaida. Gran part es destinarà a la capital comarcal: modernització de l'estadi del Clariano, pla de rehabilitació de Poble Nou i la Vila, reurbanització de la Plaça Major, reforma del pavelló poliesportiu municipal, transport urbà gratuït, estació de ferrocarril... Quant a la Generalitat, Jorge Rodríguez s'assegura la finalització de l'hospital, la construcció d'escoles, el desdoblament de la CV-60 des de l'Olleria fins a Terrateig...

Enguix ha acceptat ser vicepresidenta de la Diputació. «Hem frenat Vox», ha estat la seua explicació surrealista. Els portaveus de Vox s'han encarregat de desmentir-la. Sense el grup ultra no hi ha majoria absoluta. S'haurà de comptar amb ell per a prendre acords i aprovar els pressuposts i els plans de l'ens. El PP dosificarà el temps d'execució dels compromisos, per a evitar temptacions de moció de censura. Sorgeix un dubte. ¿És realment progressista Ens Uneix? Si veiem qui forma part d'alguns dels seus col·lectius, sembla un partit d'arreplega, en el qual cap tot. ¿Per què el PSOE i Compromís no votaren a Natàlia Enguix? ¿Per a no encebar clans localistes? A Jorge Rodríguez tampoc no li atreia l'opció progressista. «Dificultaria les nostres relacions amb la Generalitat.» Potser elevà massa el llistó perquè sabia que el PSOE no acceptaria intrusions a la seua vida interna. En fi, el govern de la Diputació ha eixit d'un joc d'afanys i odis. La gent convençuda de votar pel progrés no sabia què s'anava a fer amb el seu vot. De la mancomunitat de la Vall i la federació valenciana de municipis i províncies, parlarem altre dia.

(publicat a Levante-EMV, el 12/08/2023)

¿Com es frena el postfeixisme?

Contínuament se sent dir que cal frenar el feixisme, però ningú no aporta la fórmula infal·lible que ho aconseguisca. Sé, per exemple, com he de frenar un cotxe. Prem el pedal corresponent i el vehicle s'atura aviat, si la mecànica no falla. Ara bé, ¿com es frena una idea, o la gent que la sustenta? Fa poc, he llegit Per a combatre aquesta època. Dues consideracions urgents sobre el feixisme, de l'escriptor i filòsof neerlandès Rob Riemen. L'assagista identifica la ruta de l'etern retorn del feixisme, que es presenta disfressat de populisme, fent falses promeses de llibertat i grandor. Riemen reivindica que cal mantenir viu l’humanisme europeu, que s'ha de combatre la ignorància, l’odi i la por que promouen certes elits polítiques per tal de destruir l’esperit de la civilització democràtica, basat en la veritat, la bellesa, la justícia, la compassió i la saviesa. Però tot això són grans paraules que no donen resposta a la tasca més urgent. Cal recordar que el pròxim dia 23 hi haurà eleccions generals. Són molt elevades les probabilitats que la suma de vots obtinguts per PP i Vox done majoria absoluta. De fet, ja tenen majoria a la Generalitat.

Fa deu anys, poca gent hagués apostat pel futur de Vox. Tanmateix, obtingué dotze escons a les eleccions andaluses de 2018. Des de llavors, les veus que proclamen la necessitat de frenar-lo s'han multiplicat sense cap resultat pràctic; la formació d'extrema dreta s'ha convertit en el tercer partit del mapa polític i s'ha aliat amb el PP en múltiples governs municipals i autonòmics. Des de l'esquerra, el clamor —«¡Hem d'aturar el feixisme!»— s'ha tornat ensordidor. ¿Com ho fem? Es diu sovint que les idees feixistes s'aturen combatent-les. Altre llibre, Tothom pot ser antifa, de Pol Andiñach, proposa vàries estratègies, però van dirigides bàsicament als activistes socials. Algunes, la de no permetre que els fatxes s'expressen des de plataformes públiques, posem per cas, no són fàcilment aplicables. ¿Com s'evita que els discursos de la ultradreta apareguen en els mitjans de la caverna? Hi ha altra resposta simplista: el feixisme es frena amb vots. Però el vot és lliure (almenys en teoria; en la pràctica, els votants poden ser alienats o manipulats) Cadascú vota a qui vol. De moment, cap de les receptes no ha funcionat, tampoc la del cordó sanitari.

Massa electors empipats voten a Vox. El ressentiment s'empara de les democràcies de masses i fomenta el populisme, en què el neofeixisme es mou com peix a l'aigua. La dreta conservadora ja fa servir l'engany, element constitutiu del populisme, amb total desimboltura. Dilluns, durant el cara a cara entre Sánchez i Núñez Feijóo, aquest usà la tàctica del Gish Gallop, que consisteix a soltar una ràpida successió de falsedats —una metralladora de fal·làcies—, mitges veritats i tergiversacions en un espai de temps tan breu que l'oponent no pot refutar-les totes en un sol torn, durant un debat cronometrat; cal més temps per a refutar una mentida que per a dir-la. Si el públic desconeix la tàctica, si no hi ha verificació neutral i si l'audiència no està familiaritzada amb el problema que es debat, el Gish Gallop aconsegueix que l'oponent semble incapaç de refutar totes les fal·làcies. El PSOE albergava l'esperança que el debat fos un punt d'inflexió favorable de cara als comicis del dia 23, però acceptà un terreny no neutral i un format absurd.

La tàctica trumpista de confusió pot ser contrarestada, però Sánchez no sabé sortir-se'n. Guanyà un Núñez Feijóo que resultà ésser un bon peix. L'esquerra té tendència a considerar tanoques els adversaris. Recorde com alguns amics meus deien que Rus era un burro. Confonien la manca de cultura amb falta de d'intel·ligència. Els progressistes també són aficionats a ficar-se en bassals. Entres en un bar de Llutxent i trobes un rogle de llauradors. «Cal votar a Vox, que estos volen acabar amb la caça.» Altre dia, sents una conversa semblant entre set camioners que xerren en un aparcament del polígon industrial de la carretera de Simat. ¿El sou, la pensió? ¡No, la caça! ¡El relat populista arrasa! La por —«¡Que ve el llop!»— no fa efecte. Vist amb perspectiva, que l'esquerra guanyés les recents eleccions a Xàtiva sembla prodigiós. Però tornem a la pregunta inicial: ¿com frenem el feixisme? Atès que no disposem de temps, ni d'alternatives immediates més eficaces, només ens queda confiar en el vot i en propostes encoratjadores d'última hora.

(publicat a Levante-EMV, el 15/07/2023)

La tinta de calamar

Durant quatre anys ens anem a trobar en un dilema: ¿dedicar atenció als assumptes culturals o centrar-nos en altres àmbits de govern de la Generalitat? És evident que tot allò que inclou la cultura —la protecció i la difusió de la llengua, la defensa del patrimoni i les manifestacions etnològiques, el foment de la creació artística— és importantíssim. Però no és menys evident que la dreta farà servir la seua estratègia predilecta: tenir-nos entretinguts amb la llengua, posem per cas, i dedicar-se a allò que veritablement li interessa, el desmantellament dels serveis públics i la seua privatització. Els nous governants també poden sentir la temptació de ressuscitar la política de grans esdeveniments. En definitiva, podem suposar que es dedicaran sobretot a allò que deixe benefici —per als amics i, de retop, per a ells mateixos. L'anterior i llarguíssima etapa de govern del PP pot ser un bon referent; els casos de corrupció eren inacabables. La irrupció de Vox vindrà de primera. Carlos Mazón ha deixat l'àmbit cultural en mans dels neofeixistes.

La decisió persegueix diversos objectius: el primer i més evident és la provocació pura i dura, perquè l'estratègia de distracció tinga màxima eficàcia; s'envia un avís a navegants —«Venim a arrasar la cultura autòctona dels valencians i a desconnectar-los de l'entorn a què pertanyen.»—; el tercer objectiu, «espanyolitzar el País Valencià» (com si encara no ho estigués prou), el formulà fa temps el ministre Wert. En definitiva, la dreta vol allunyar qualsevol possibilitat, per irrisòria que siga, d'entesa dels reialmes de l'antiga Corona d'Aragó, idea que fa molta por al PP. De fet, només la dreta parla de Països Catalans. El PSOE i Compromís tenen desterrada aqueixa expressió del seu vocabulari polític. Mazón ha anunciat una primera mesura: tornar a promulgar una llei de senyals d'identitat que permeta retirar qualsevol ajuda pública a entitats i persones sospitoses de catalanisme. La coartada mostra la idea de llibertat d'aquests acabacases: «No es finançaran amb diners dels valencians activitats catalanistes.» Però tots els valencians paguem imposts. ¿Per quina regla de tres qui no pense com Mazón no tindrà accés a ajudes públiques?

La democràcia es basa en el respecte a totes les persones, fins i tot a les pertanyents a minories. Un executiu ha de governar per a tothom, però Mazón ja ha anunciat que això no entra en els seus càlculs; pensa marginar una part dels valencians. No ens agafa de sorpresa. De fet, els qui ens l'estimem sabem des de fa molt de temps que la nostra cultura és de peatge. ¿Què farem davant del dilema que s'enunciava al principi? És clar que no podem elegir. Haurem d'acudir a tots els fronts. I hem de procurar que la tinta del calamar no ens despiste. La dreta ve passejant el fantasma del pancatalanisme des de l'època de la Transició i la Batalla de València. Però sabem per experiència quina és la prioritat dels qui s'acabaren el Banc de València i les nostres caixes d'estalvis. Ells, que són tan entusiastes de l'espanyolitat, es guien sempre pel principi Dios me meta donde haya. Eduardo Zaplana, el "Bronzejat", a qui s'acusa d'haver-se embutxacat milions d'euros arrabassats a l'erari públic, alletà políticament el nou president de la Generalitat. Veurem quant tarda a privatitzar el sistema valencià de salut. Ben poc. ¡Que Déu ens trobe confessats!

Incògnites davant del 23 de juliol

En un conflicte bèl·lic, l'enemic només pot ser frenat d'una manera: derrotant-lo militarment. En una contesa electoral, les armes són els vots. Ens hem acostumat a anomenar fatxes tots aquells amb què no compartim bàndol en la batalla cultural. El nombre de fatxes s'ha expandit, per tant, de manera estratosfèrica. Feixista és l'aficionat als bous, l'amant de la cacera, el capelletes, el detractor de certes exageracions del llenguatge inclusiu... Però si tothom és feixista, el feixisme deixa de suscitar por. Atesa la seua banalització, ¿com persuadim els electors que no li donen el vot? Agitar la por no sembla servir de res. El feixisme que ve ja no serà com el dels anys trenta del segle XX. Ara, els seus adeptes no porten uniformes. No es dediquen al pistolerisme, sinó a la batalla cultural, a la desqualificació dels adversaris i a la propagació de boles. Ja no desperten prevenció, per tant, en una part gens menyspreable de l'electorat. Els seus postulats (la xenofòbia, el negacionisme, la defensa d'una identitat nacional excloent) no provoquen un rebuig universal. Segons els sondeigs, el 45% dels ciutadans no troba inconvenient l'entrada de Vox al govern.

La ciència política és més bona analitzant fets passats que proporcionant receptes per a prevenir col·lapses futurs de la democràcia. Perquè Vox, més enllà de la seua defensa de la caça i els bous, implica un perill real per a les llibertats. Si arribés a tenir molt de poder, ens podria conduir cap a la democràcia il·liberal, una variant del totalitarisme. Hongria i Polònia en són bons exemples. Hi governen partits autoritaris que celebren eleccions, falsejades, però no respecten la pluralitat, ni l'oposició, ni la separació de poders, ni els drets de les dones, ni les minories, ni la llibertat de premsa... De moment, Vox acata la legalitat, però no es priva d'anunciar les seues intencions: suprimir les autonomies, il·legalitzar partits, perseguir les minories, derogar les lleis que regulen l'eutanàsia i la interrupció voluntària de l'embaràs... Les propostes del postfeixisme són, sota l'aparença d'una ideologia nova, les mateixes del vell feixisme d'entreguerres. Però prou gent les assumeix sense percebre una situació de perill per a la democràcia. L'esforç modernitzador de l'aparença externa ha tingut èxit fins ara; molta gent de classe treballadora vota a Ayuso, Mazón i Vox.

Cal reconèixer que el populisme xenòfob ha elaborat un discurs contra les elits i contra el sistema força demagògic però comprensible i efectiu en les urnes. Molta gent no se'n recorda que el govern d'esquerres va permetre que els ERTO ajudaren múltiples empreses i treballadors durant la pandèmia, que ha elevat les pensions d'acord amb l'IPC, que ha augmentat els beneficiaris de les ajudes a la dependència, que ha pujat el salari mínim interprofessional i ha limitat l'alça dels lloguers... I és que la microeconomia és altre cantar. Les persones més il·lustrades, o provinents del món de la intel·lectualitat, no estem habituats a mirar les coses des de la perspectiva de la gent corrent. Hi ha una gran crisi que afecta les capes més baixes de la societat. La por i l'angúnia que causa la precarietat creixent i la incertesa pel futur propicien la deserció d'antics votants de l'esquerra mainstream i alternativa. Les iniciatives demagògiques i populistes tenen el terreny ben adobat. És relativament fàcil intoxicar gent corrent i anguniada. El dia 23 se celebren eleccions generals. ¿L'electorat d'esquerres podrà frenar l'avanç del populisme d'extrema dreta?

El gat de Schrödinger

Segons El Mundo, el PP posa fi a l'exclusió de l'espanyol en València i Balears. ¿Des de quan ha estat exclòs l'espanyol al País Valencià? Jo hi he viscut sempre i no recorde que mai s'haja esdevingut aital fet. Sí recorde, en canvi, aquell període en què el valencià estava perseguit. Suposem que en una habitació hi ha un elefant i una formiga. Dir que la formiga intenta atemorir l'elefant és absurd. D'altra banda, el titular d'El Mundo ve a donar la raó als qui pensem que el valencià, o català, el gallec i l'eusquera no són llengües espanyoles. El diari podria haver elegit entre varies opcions: «El PP posa fi a l'exclusió d'una llengua espanyola en València i Balears»; «El PP posa fi a l'exclusió de l'idioma castellà en València i Balears»; «El PP posa fi a l'exclusió, en València i Balears, de l'única llengua oficial a tot l'Estat espanyol»; «El PP posa fi a l'exclusió de l'idioma de Cervantes en València i Balears»... Però opta per parlar de l'exclusió de l'espanyol. Per tant, deixa ben clara la seua posició: les altres llengües de l'Estat no són espanyoles. Durant un temps, persones optimistes i benintencionades afirmaven que totes eren espanyoles, perquè totes es parlaven a la pell de brau i tenien reconeixement constitucional. A més, les minoritzades eren cooficials als territoris en què es parlen. ¡Ximpleries! Per al periòdic que esmentem i per al PP, tot això de l'Espanya plurinacional i el plurilingüisme és embolicar la troca. ¡Només hi ha una Espanya i una llengua espanyola! S'agraeix molt la sinceritat. Ara tocaria que els valencians en prenguérem bona nota. La nostra llengua ja ni es pot comparar amb una formiga. S'assembla més al gat de Schrödinger; no sabem si està viva o morta, des que la partícula subatòmica Vox ha trencat el flascó de verí i aquest s'ha escampat. El pacte de PP i Vox elimina el requisit lingüístic per als funcionaris i garanteix la lliure elecció de llengua en l'educació. Això sí, s'han produït alguns prodigis; la consellera en funcions Gabriela Bravo, nascuda al Ràfol de Salem (Vall d'Albaida), que mai no solia parlar el valencià, ara s'ha posat a parlar-lo pels colzes. ¡Miracle! És possible que el gat de Schrödinger estiga viu.

Perdre bous i esquelles

Els qui ens dediquem a escriure articles d'opinió ens equivoquem sovint quan practiquem arts endevinatòries, o fem de pronosticaires. Jo mateix he errat més d'una vegada. Pel que fa a les eleccions autonòmiques i municipals del passat dia 28, havia escrit algunes columnes publicades en aquestes planes, una d'elles titulada "Racionalitat i política", en què vaticinava el que podia passar a la Generalitat si Unides Podem no superava la barrera del 5% del vot vàlid emès. També pronosticava el resultat de les eleccions a Xàtiva. Voldria haver malencertat, però els meus vaticinis s'han acomplert en gran mesura. En allò tocant a la nostra ciutat, tot el mèrit no és meu; em basava en dades d'una enquesta feta per alumnes i professors del Departament de Geografia i Història de l'IES Josep de Ribera. El sondeig ho "clavà"; preveia la pèrdua de tres regidors del bloc d'esquerra, el possible fracàs de Compromís i l'entrada de Vox al consistori. A pesar de tot, l'esquerra podrà governar en coalició. Però PSOE i Xàtiva Unida estan obligats a entendre's, a llimar diferècies. Tràngol difícil, perquè XU ha fet una oposició molt dura durant el període municipal que acaba.

Uns i altres haurien de fer autocrítica. Jo he trobat el govern socialista una mica descafeïnat. Ha deixat massa coses per a última hora. Tampoc no han funcionat com cal tots els serveis bàsics que s'esperen d'un ajuntament: xarxa d'aigua, vigilància d'edificis en mal estat, agençament dels espais públics (neteja, pavimentat), ordenació de la mobilitat... Si allò més elemental falla... La tasca opositora des de la banda esquerra ha tingut un resultat peculiar; ha desgastat el PSOE, però no ha proporcionat cap benefici electoral a Xàtiva Unida. En fi, com les urnes ja han dictat el seu veredicte, fer recompte dels oblits i les mancances del govern sortint pot ser útil de cara a l'elaboració del nou full de ruta per als pròxims quatre anys. Cal no repetir errors. El nou govern local no tindrà el vent a favor; no podrà esperar moltes ajudes de la Generalitat, en mans de PP i Vox. Els projectes ja iniciats, com ara l'ampliació del pavelló esportiu Francesc Ballester o la construcció del nou centre d'educació especial Pla de la Mesquita, seran enllestits, lògicament.

¿Però quina serà la sort d'allò que no ha arrencat o encara està en les fases prèvies a l'execució? La llista és extensa: el nou palau de justícia, el centre de salut Cecília Sanz (que crearà friccions entre els socis de l'equip de govern), la reforma i l'ampliació de l'hospital Lluís Alcanyís, el pla d'adquisició i reforma d'habitatges del nucli històric destinats a joves, que impulsà Amics de la Costera, el Centre Raimon d'Activitats Culturals... Mmm. Gran part del finançament del CRAC, posem per cas, hauria de provenir de la Generalitat, però és coneguda la malvolença del PP vers el cantautor xativí. Les deficiències de la gestió municipal que acaba ja són aigua passada. Ara toca mirar cap al futur. De moment, el bloc d'esquerres s'ha salvat d'un pèl. Com ja s'ha dit adés, PSOE i XU, que representen la voluntat majoritària de l'electorat xativí, han de pactar. No els queda altra. I convindria que gestionaren les seues divergències amb discreció. Així i tot, la vida del nou equip de coalició estarà plena de dificultats. Amb un electorat dividit i polaritzat, ni una governança excel·lent garanteix res. Malgrat la bona gestió, es poden perdre bous i esquelles.

Li ha passat al Botànic i li pot passar al govern central. El de la Generalitat, amb els seus errors i els seus encerts, presentava un balanç global positiu. Gestionà la crisi sanitària millor que altres governs autonòmics. A País Valencià augmenten l'ocupació i la inversió empresarial. No s'hi albira perill de recessió. El creixement del PIB és millor del que s'esperava. Minva gradualment el preu de l'energia. La inflació també baixa a poc a poc. És evident que l'esquerra ha actuat altrament que la dreta durant la crisi de 2008. ¡Tant li fa! La guerra cultural, els mites i el desori en l'esquerra alternativa espanyola s'han imposat als programes, amb uns efectes letals per al Botànic. (El PP li ha fet la campanya debades a Bildu, que ha obtingut fruits excel·lents.) «El dia 28, tindrem ocasió de constatar, al marge de quin siga el resultat electoral, com són de grans les dosis d'irracionalitat de l'electorat», vaig escriure en la columna esmentada al principi. A pilota passada, tothom s'atreveix a dir-hi la seua, però alguns sospitàvem el que anava a passar.

(publicat a Levante-EMV, el 03/06/2023)

A cara o creu

Pedro Sánchez ha convocat eleccions generals per al 23 de juliol. És una decisió molt arriscada —i encertada, crec jo. Després del resultat de les autonòmiques i municipals, el president no tenia massa alternatives. La convocatòria presenta perills, com ara que quadres i militants del seu partit no siguen capaços de mantenir una moral alta, després del gran desastre de diumenge passat, o que la data elegida, en ple període estival, dispare l'abstenció, la qual sol perjudicar les expectatives de l'esquerra, o que l'electorat s'empipe i el càstig de les urnes siga encara major que el del dia 28. Però els avantatges també són molts. Sánchez s'estalvia l'enorme campanya de desgast a què l'hauria sotmès la dreta política i mediàtica si la legislatura s'hagués allargat fins a desembre (amic de Txapote, traïdor, ruïna per a Espanya). La decisió de Sánchez agarra amb el pas canviat els altres actors polítics, tant a la dreta com a l'esquerra. El PP no ha tingut temps de celebrar la victòria. Els seus pactes amb Vox estaran sota els focus en plena campanya electoral.

A l'altra banda, Podemos i Sumar, responsables en gran mesura del desastre, han d'espavilar. Ja està bé d'embolicar la troca. S'ha d'acabar ràpidament amb tanta bajanada de procés d'escolta inacabable, de discussions sobre primàries, de divisions, de pèrdua del capital polític assolit i de viatges a la inanitat —a què tan acostumats ens té IU, posem per cas. Quan complisca el termini per a la presentació de coalicions davant de la Junta Electoral, l'esquerra de l'esquerra espanyola haurà tingut deu dies per a posar-se d'acord. En definitiva, el líder socialista ha fet, segons el meu parer, allò que recomana la dita valenciana: de perduts, al riu. I la jugada li podria sortir bé; dilluns, un diari digital publicava una simulació de com hauria quedat el Congrés dels Diputats si les eleccions del dia 28 hagueren estat unes generals, en comptes de municipals. Naturalment, el diari feia una advertència: la gent no sol votar el mateix en les generals que en les locals. La simulació donava un resultat cridaner: el PP guanyava, però el PSOE aguantava i podia formar govern amb Sumar i diferents partits nacionalistes. És a dir, els socialistes tornaven a governar.

El PP convertí en un plebiscit les passades eleccions. Ho va fer d'una manera peculiar: Hay que elegir entre España o el sanchismo. Aquesta disjuntiva amagava moltes trampes. Primerament, implantava un terme pejoratiu referit a l'adversari. (En política, qui aconsegueix imposar el seu relat ja té molt guanyat.) S'escampaven connotacions negatives sobre un govern d'esquerres que realment podia presentar un balanç positiu de la seua gestió. Finalment, Núñez Feijóo i Díaz Ayuso venien a dir que només el PP és Espanya, que els votants del PSOE i UP no són, per tant, espanyols. L'esquerra no va saber, —o no va poder— contrarestar aquesta campanya de caire trumpista. El PSOE ha perdut 400.000 vots a tot l'Estat, però UP s'ha afonat. Damunt, com els perdedors no solen acceptar cap culpa per les seues derrotes —la culpa sempre és dels altres—, alguns membres d'UP han fet declaracions insòlites. Pedro Sánchez tiene la culpa de la tragedia sufrida por la izquierda. Ha faltado valentía, ha dit Pablo Echenique. Ni una paraula sobre la incapacitat d'entesa amb Sumar. De fet, molts militants estan abandonant la formació morada.

 

UP ja és una formació extraparlamentària al País Valencià i ha arrossegat el Botànic en la seua caiguda. Tal i com està el rogle, calia un revulsiu. Sánchez ha acceptat els envits i ha convocat, amb velocitat inusitada, un plebiscit a cara o creu. Voldria fer-se amb els vots dels desencantats de Podemos i Sumar, seguint l'exemple del PP, que s'ha cruspit C's. ¡Teoria del vot útil! No sé si és bona idea; ara mateix és inconcebible que els socialistes puguen formar un futur govern sense socis. Necessitarà, per tant, que Movimiento Sumar —en què hauria d'integrar-se Podemos sí o sí— reïsca. Tot i així, no hi ha res garantit. De fet, ja es publiquen sondeigs que pronostiquen l'afonament definitiu de l'esquerra el 23 de juliol. El contrari serà miraculós. Sánchez ha apostat pel miracle. Des de l'òptica de la racionalitat, allò assenyat seria l'equilibri de poder. Si la dreta controla quasi totes les comunitats autònomes, estaria bé que el bloc progressista conservés el govern central. Tanmateix, ni una gran mobilització de l'esquerra desencantada garanteix que el poder total i absolut no caiga en mans del feixisme antidemocràtic, de l'Espanya més reaccionària.

Divisió del treball

Des del principi, la campanya electoral va prendre un carés ben estrany. Com tothom deu saber, anem a elegir president de la nostra comunitat autònoma i alcalde del nostre municipi, però partits i mitjans de comunicació d'àmbit estatal havien abordat fins ara les eleccions del pròxim dia 28 com si foren unes generals per a elegir president del govern central. Atès el caire real de la contesa, els candidats haurien de tractar temes que afecten els habitants de les viles i les ciutats valencianes: el canvi de model de finançament autonòmic, la millora de la sanitat i l'educació, la promoció d'habitatge social, el foment de l'ocupació, les ajudes a la dependència, la lluita contra el despoblament de les comarques d'interior... En comptes d'això, s'ha parlat tothora de Bildu i d'una ETA que no existeix des de fa dotze anys. Algunes ànimes càndides solen dir que Díaz Ayuso i altres líders del PP són ximplets, curts de gambals, o que han perdut el nord a causa del fanatisme reaccionari. Jo mateix he arribat a pensar que la seua estratègia de campanya és fruit de la desesperació, perquè llurs sondeigs interns els diuen que les coses no els aniran massa bé.

Tanmateix, aquest plantejament de la qüestió està totalment desenfocat. Comencem pel principi: l'establishment i les seues dependències, partits de dreta —i d'ultradreta, si cal—, deep state i altres satèl·lits, volen recuperar el poder polític a tota ultrança. Saben —sabem molts—, des de fa temps, que la massa de subalterns és majoria social. Mantenir el poder passa, doncs, per engalipar bona part d'aqueixa majoria. ¿Com? Tirant mà de diferents mecanismes d'eficàcia provada: la guerra cultural, l'elaboració de mites, l'apel·lació a emocions i creences, la promoció d'identitats inventades... La ciència explica com influeix la irracionalitat en moltes actuacions humanes —a l'àmbit de la política, per exemple. Els grans partits tenen think tanks (laboratoris d'idees) que dissenyen les seues estratègies i les seues tàctiques polítiques. En període electoral, els coordinadors de campanya mai no cacen sense gos. És a dir, no fan res si no tenen clar que en trauran profit. Per tant, els caps del PP no han perdut cap nord. Saben que molts electors no voten amb el cap, sinó amb les vísceres. I el tema Bildu és perfecte per a excitar les vísceres.

En realitat, els líders peperos podrien estar dividint-se el treball: Isabel Díaz Ayuso i el senador Pedro Rollán (autor de la frase infame Los cimientos de la Ley de Vivienda se levantan sobre las cenizas del atentado de Hipercor) intenten furtar-li vots a Vox; Borja Sémper, representant de l'ala moderada, voldria atraure votants de C's —o potser del PSOE, qui sap—; mentrestant, el teòric cap suprem, Núñez Feijóo, intenta mantenir-se au-dessus de la mêlée, ço és, fer la puta i la Ramoneta. És possible que algú s'haja passat de frenada. Si és el cas, els assessors ho hauran advertit ja. Amb aquesta tàctica, el PP persegueix diversos objectius: centrar la campanya en el terreny que li interessa; vorejar les qüestions sobre les quals no vol parlar; llevar-li la iniciativa a l'esquerra; polaritzar encara més l'electorat; arramblar vots de totes bandes... L'estratègia del populisme dóna fruits en molts països del món. Naturalment, la divisió del treball és compatible amb les tensions i les lluites pel poder al si del gran partit de la dreta conservadora. Per altra banda, el PP envia altres senyals —el sagaç periodista Enric Juliana ho ha posat de manifest.

Perfectament sabedors que tindran complicat governar mentre persistisca l'actual fragmentació de l'espai polític, els peperos ja cavil·len una mesura dràstica per a desembarassar el terreny de joc: il·legalitzar Bildu. José María Aznar deia l'altre dia que los socialistas no podrían governar sin el soporte de Bildu y los independentistas catalanes. L'avís és tremend; fins ara, existia un acord tàcit sobre la pacificació d'Euskadi: els abertzales serien benvinguts al joc democràtic si abandonaven la violència. Després d'anys de pacificació i d'acceptació de les regles del joc per part dels antics etarres, algú planeja expulsar-los de la política institucional per mer càlcul de poder i pur interès partidista, amb les greus conseqüències que això podria implicar quan moltes ferides encara no han acabat de cicatritzar. I els següents de la llista serien els partits catalans. ¡Incendiar novament Catalunya! En fi, no hem d'enganyar-nos. Deixem estar idees peregrines com aquella que Díaz Ayuso és tanoca. La dreta va amb tot a les pròximes cites electorals, la de diumenge i la de final d'any. El desastre tant se li'n dóna. Fem servir el raciocini, si és possible.

Idees pèssimes i tronades

El paper de Vox al govern de Castella i Lleó és peculiar. En realitat, la formació d'ultradreta no juga un paper rellevant en l'executiu de la comunitat autònoma. El PP no tingué més remei que acceptar la presència dels ultres a la Junta, perquè no estaven disposats a donar suport des de fora. Abascal deixà clar que formar-ne part era conditio sine qua non per a la formació d'un govern de dretes. Volent o sense voler, Fernández Mañueco, cap del PP, hagué d'adjudicar a Vox tres conselleries (la de Cultura i Turisme, la d'Agricultura i la d'Indústria i Treball) i una vicepresidència sense cartera. Es veu a primera vista que les conselleries de més pes van quedar en mans del PP. ¿A què s'han de dedicar, doncs, els consellers i, especialment, el vicepresident representants de Vox? No sé. ¡A armar soroll! En realitat, com Juan García-Gallardo té molt de temps lliure, es dedica amb els seus assessors al brainstorming —pluja d'idees. Ara bé, d'on no hi ha no es pot traure. No se'ls acudeix cap idea original ni bona. L'última, per exemple, està molt tronada.

Una embarassada pot decidir un avortament voluntari sempre que complisca els terminis i els requisits que marca la llei. García-Gallardo voldria —utilitze el condicional, perquè la pretensió és il·legal— que ella veja una ecografia de l'embrió i escolte el seus batecs abans d'avortar. La idea de Vox no és gens original; ja s'aplica en algunes contrades on governa l'extrema dreta neofeixista. Si s'arribés a concretar, la mesura seria una clara coacció a la dona que ha de passar un tràngol difícil ja per si mateix. A casa nostra, no està contemplada per la llei. La proposta de García-Gallardo palesa la visió que tenen de la feminitat gents com ell. ¡Barreja de masclisme, complex de superioritat i religiositat integrista! (L'últim explica que la militància femenina del partit ultra accepte una idea atemptatòria contra la llibertat i la dignitat de totes.) Els de Vox perceben les dones com adolescents immadures incapaces de prendre decisions encertades en assumptes de gravetat. Els ultres deuen pensar, posem per cas, que una dona amb estudis universitaris i dedicada a la docència actua a la babalà quan vol interrompre el seu embaràs. ¡Cal orientar-la!

En realitat, es vol violentar-la. No es pot descartar que els capitosts de Vox combreguen amb la teoria del "gran reemplaçament", que les seues propostes antiavortistes no obeïsquen a motius religiosos, sinó racials. I això no és el pitjor. Com ha explicat, aquests dies, un conegut filòsof, el cap de Vox a Castella i Lleó és l'encarnació del mal. En dir que la dona resolta a avortar ha de ser obligada pels metges a escoltar els batecs del cor del fetus, parla en realitat el mal radical. Darrere la pretensió del polític autoritari s'amaguen la voluntat de pressionar la consciència lliure de la dona, perquè confesse que vol cometre un crim, i el desig pervers de crear-li remordiments de per vida, si no renuncia finalment a la interrupció de l'embaràs. «Si es consent aqueixa coacció, no devem preguntar-nos quin és el pas següent, sinó quin és el pas final», conclou el filòsof. Els promotors d'iniciatives violentes, abjectes i execrables sols poden ser conceptuats com gentola miserable. I tenen muntat un laboratori d'idees a Castella i Lleó.

Escrutant l'horitzó

Algunes esquerres tenen tirada a comprar arguments a la dreta. Els socialdemòcrates ho vénen fent des de fa dècades. Margaret Thatcher —posem per cas— va dir en una entrevista abans de morir: «Tony Blair és la meua millor creació. És el més formidable laborista des de 1963.» A casa nostra, els socialistes es deixen esporuguir per la dreta amb molta facilitat. El PP inicià fa mesos una croada contra els imposts. La campanya era la mar de tafurera; en 2011, abans de les eleccions, Rajoy havia promès la baixada d'imposts, però va pujar l'IVA de manera brutal tan bon punt fou elegit president, cosa que alguns semblen haver oblidat. La baixada generalitzada d'imposts a Gran Bretanya va provocar la caiguda de la lliura, la crisi de la borsa, augment de la prima de risc del deute de Regne Unit... ¡Una catàstrofe! La primera ministra, Liz Truss, hagué de dimitir. Però el PP seguí amb la cobla: deflactar l'IRPF, baixar l'IVA dels aliments, suprimir l'impost de successions... Les autonomies governades pel PP posaren mà a l'obra. Als barons del PSOE els entrà cangueli, la por que la demagògia pepera els acabés perjudicant electoralment.

A poc a poc, diversos presidents socialistes de comunitats autònomes —Ximo Puig entre ells—anunciaren baixades d'imposts. El govern central també ha anunciat un pla contra la inflació que inclou la baixada de l'IVA dels aliments. El PP s'ha afanyat a dir que una idea seua ha estat copiada pels socialistes, i que el govern s'ha quedat curt. Els peperos tenen part de raó, perquè el govern, fa quatre dies, no trobava encertat baixar l'impost. Ara, sí; vénen eleccions. Es compren, però, arguments falsos dels adversaris; el retall de l'IVA podria ser absorbit molt ràpidament si les empreses distribuïdores augmenten els seus marges o puja el preu dels productes en origen. L'IVA superreduït dels aliments bàsics no era el culpable de la inflació. L'atemoriment atura el compliment de l'agenda pròpia. ¡La por, l'espasa de Dàmocles que sempre penja sobre els partits d'esquerra! Els seus programes de canvi en pateixen les conseqüències. Es perd de vista el sentit real de la pugna entre visions contraposades, entre el conservadorisme i el progressisme, entre qui només vol conservar l'ordre establert i qui desitja acabar amb les injustícies i la desigualtat.

Els ciutadans no voten a l'esquerra perquè mantinga l'existent, sinó perquè ho transforme. (Al valencianisme també se li exigeix compromís amb un objectiu específic: recuperar allò que se li va llevar al nostre país.) La moderació —la compra d'arguments a la dreta— i la contínua lluita pel poder a l'interior de les organitzacions tenen males conseqüències per a les esquerres, que es fracturen, perden molts vots i s'acosten al fracàs electoral. Enguany hi haurà eleccions locals, autonòmiques i generals. El votant de dretes sols ha d'elegir entre el PP o el neofalangisme de Vox. Però l'espai a l'esquerra del PSOE sembla la cabina dels germans Marx. L'ocupen Sumar (la caràtula nova d'Esquerra Unida), Más País, Podemos i diversos grups nacionalistes (al racó valencià, Compromís). El bullit també evoca el film La vida de Brian, dels Monty Python: Front Judaic Popular, Front Popular de Judea... ¿Es presentaran junts o separats, a les distintes cites? ¿L'electorat xativí nacionalista i d'esquerres haurà de fer un curset accelerat abans de votar?

Encara que, davant d'embolics, molts electors de babord solen abstenir-se. De fet, ja he llegit un al·legat a favor de quedar-se en casa, Pedra a pedra. Justificació de l’abstenció, de Bonaventura Casanova. El votant d'esquerres es pren malament l'abandó dels objectius transformadors. Per a garantir que continuen manant els de sempre ja està la dreta. Subvertir la situació i millorar la vida de la gent correspon a les esquerres. L'establishment les titlla de radicals. Però això és un intent reaccionari de llevar legitimació a les persones que rebutgen l'statu quo. ¿Quin resultat donaran les urnes a Xàtiva? El PSOE, que governa la ciutat gràcies al suport d'una trànsfuga de C's, afrontarà una campanya electoral dura; rebrà retrets per totes bandes. ¿Es dispararà la pulsió caïnita en un cantó? ¿Tornarà Compromís al consistori? ¿Pescarà escó la ultradreta? ¿Renovarà mandat l'esquerra? Un àugur romà escrutaria al cel i ho sabria tot. Jo... ¡Uf! Em conforme amb els desitjos. «Mira sempre el costat positiu de la vida», canten els crucificats a La vida de Brian.

(publicat a Levante-EMV, el 14/01/2023)

Ecos del nacionalcatolicisme

Els feixismes anteriors a la Segona Guerra mundial s'apartaven ostensiblement de la religió. O, millor dit, eren una religió en si mateixos. Durant la seua joventut, Benito Mussolini havia abanderat posicions atees i anticristianes. Rebutjava la religió i l'Església Catòlica. La retòrica nacionalista s'apropià, però, del lèxic religiós. Els feixistes retien un culte quasi sagrat al seu líder. El feixisme esdevingué una mena de religió civil. A la primeria de la dècada de 1920, Mussolini canvià d'actitud. S'adonà que la majoria social italiana era catòlica. Li calia el seu suport. Decidí de firmar uns acords amb L'Església, els Pactes del Laterà. El conflicte entre règim totalitari i Església fou, però, continu. La “religiositat” feixista —la seua ampla gamma de creences, fervors, ritus i símbols— era obertament alternativa a la fe cristiana. Mussolini intentà de contraposar catolicisme i cristianisme i d'incorporar el primer, en clau identitària, a la idea feixista de nació. «Sóc catòlic i anticristià», deia. Els feixistes enaltien la violència i el racisme.

En 1938, es produí un enfrontament amb Pius XI per causa de la qüestió racial. Joves militants escriviren en pàgines de revistes del règim articles d'un to obertament anticristià; consideraven que la fe feixista i la fe cristiana eren irreconciliables i alternatives. Mussolini defenia la teoria de l'origen romà del catolicisme. «Si la religió cristiana hagués romàs a Palestina, s'hauria extingit sense deixar rastre de si mateixa», afirmava. Per la seua banda, el Partit Nacional Socialista dels Treballadors Alemanys (NSDAP) tenia una posició antireligiosa clara. Per als militants nazis, sols hi havia una església, el partit, una doctrina, l'emanada del partit, i una deïtat, el cap suprem del partit, el Führer, Hitler. Faig aquesta reflexió sobre l'actitud antireligiosa dels feixismes clàssics, perquè em resultà molt cridanera la frase de la futura presidenta del Consell de Ministres italià: Io sono Giorgia, sono una donna, sono una madre, sono italiana, sono cristiana. Non me lo toglierete! ¿Cristiana, Giorgia Meloni? Potser. Però no obeeix els manaments de l'Església. Conviu amb la seua parella, Andrea Giambruno, de qui té una filla, sense haver passat per l'altar. Viu en "pecat".

¡Ha! La líder de Fratelli d’Italia no és l'única; Santi Abascal, cap de Vox, també viu en "pecat". Està divorciat de la seua primera dona i casat civilment amb una segona. Naturalment, aquestes circumstàncies personals, que pertanyen a l'esfera privada, serien intranscendents —vivim, segons diuen, en estats democràtics i laics— si no fos perquè els partits que dirigeixen Meloni i Abascal estan alineats amb el dogma catòlic en múltiples qüestions: els drets de les minories sexuals, la igualtat de gènere, l'avortament, l'eutanàsia... ¿Hipocresia o pragmatisme polític? En realitat, l'autoritarisme neofeixista d'Itàlia i les Espanyes no inventa res. Fa una sàvia adaptació de Mussolini al context actual, per a obtenir vots. Meloni i Abascal tenen clar que les majories socials de les seues contrades són catòliques, però d'una religiositat light. És el signe dels temps. En la dreta sovintegen líders que es proclamen catòlics, però no viuen d'acord amb els dictats de l'Església. I entre el seu electorat sovinteja el catolicisme banal. Es diuen unes coses en públic i es fan altres en privat. Tanmateix, cal tenir present que Vox està en deute amb alguns bisbes i grups ultres com HazteOir.

Un futur govern conservador també rebrà pressions de l'Opus o els kikos. Haurà de canviar la llei d'educació. Potser elimine o modifique certes regulacions —les relacionades amb l'eutanàsia i l'avortament, per exemple. Al cap i a la fi, la gent de l'establishment mai no tindrà problemes. ¿Un embaràs no desitjat? Amb diners, ¡tot se soluciona! En canvi, caldrà oblidar altres peticions del catolicisme ultramuntà, per tal de no indisposar-se amb l'electorat. De fet, anteriors governs del PP no han tocat assumptes com l'avortament —decisió de Rajoy que li costà el càrrec al ministre Ruiz-Gallardón— o el matrimoni homosexual. Però és possible que calga, per a formar un pròxim —i esperem que llunyà— govern de dretes, una aliança del PP amb Vox. Llavors, les exigències reaccionàries posaran el llistó molt alt. Tot dependrà de la relació de forces. També estaran en perill, per tant, la legislació contra la violència de gènere i les polítiques a favor de la igualtat, malson probable, perquè el PP segueix el solc dels homòlegs europeus que abandonen a poc a poc els cordons sanitaris. En fi, podríem retornar ben aviat al vell nacionalcatolicisme.

Decisió amarga però encertada

Mónica Oltra ha dimitit. No estic gens convençut que siga culpable dels càrrecs que se li imputen. De fet, el mateix informe de la fiscalia admet que no disposa de proves directes que sustenten les imputacions. L'acusació contra Oltra i altres tretze funcionaris és molt greu. Se'ls inculpa d'haver-se conxorxat per a encobrir els abusos a una menor tutelada realitzats per l'exmarit de Mónica Oltra. Si fos cert, l'encobriment implicaria prevaricació, omissió del deure de perseguir delictes i abandonament de menors. Al nostre ordenament jurídic, la càrrega de la prova durant el procés penal recau íntegrament sobre la part acusadora, que ha de demostrar els fets si no vol veure desestimades les seues pretensions. La fiscal afirma que Oltra ordenà verbalment als seus subordinats que taparen els abusos sexuals a la menor. L'instructor i la fiscal veuen indicis de la concertació dels investigats en la coincidència dels seus informes i els seus testimonis. Un indici no és, però, cap prova. I Mónica Oltra nega haver donat cap ordre verbal. Ni instructor ni fiscal tenen alguna prova —l'ordre enregistrada, posem per cas— que demostre les seues acusacions.

En tot cas, el mal ja estava fet. Acusacions particular i popular —en mans de José Luis Roberto, advocat de l'abusada i cap del grup falangista España 2000, Gobierna-te i Vox— aconseguiren que Mónica Oltra estigués a la diana. Gobierna-te, associació ultra presidida per Cristina Seguí, cofundadora de Vox, està representada en la causa per un advocat que té vincles amb Francisco Camps Ortiz i Alberto de Rosa, gerent de Ribera Salut i germà del magistrat Fernando de Rosa (conseller en època de Camps, vicepresident del CGPJ a proposta del PP i actual president de l'Audiència Provincial de València). José Luis Roberto, el cap d'España 2000, féu el següent comentari aclaridor: Me voy a follar a Oltra sin tocarle un pelo. Quant al Partit Popular, no participa de manera directa a la causa judicial, però el cas li ha subministrat abundant munició parlamentària i mediàtica. Els dirigents peperos encara no han oblidat les samarretes i els discursos de Mónica Oltra quan aquesta encara estava a l'oposició. En públic, molts dirigents del PP demanaven que Oltra dimitís o fos destituïda. En privat, resaven perquè continués sent vicepresidenta i diana de la cacera.

En realitat, la peça de caça major era Compromís, que arribà a ser el grup polític més votat a València ciutat. Si altres feien la feina bruta, el PP no necessita enviscar-s'hi directament. I si s'aconseguia escapçar Compromís, ¡alegria! Cal reconèixer que el dilema que se li presentava a Mónica Oltra era ben complicat; presentar la dimissió podia ser percebut com acceptació de culpa. Ara bé, en política cal remenar totes les cartes. Bé que fos lògic, en vista del sumari, l'arxivament del cas, es pot esperar qualsevol cosa dels tribunals espanyols. Oltra ja no és aforada. Té més possibilitats de sortir exonerada dels jutjats. Una exoneració ocupant els seus càrrecs institucionals suposava un gran reforçament polític de la líder de Compromís que l'establishment no podia pair. Per tant, la causa hauria continuat —i continuarà, si hi ha desfermada una veritable cacera contra ella, una operació de lawfare— i els temps judicials s'haurien solapat amb la precampanya electoral. Queden onze mesos per a les pròximes eleccions autonòmiques. Allò més assenyat era dimitir, per tal que Compromís tinga temps suficient de preparar una candidatura alternativa.

Les pressions de Ximo Puig —el seu neguit és explicable, sobretot després del batzac andalús— no havien de ser el motiu principal per a prendre una decisió; els socialistes saben perfectament que Compromís és imprescindible per a la continuïtat del govern d'esquerres. Tampoc l'avís d'UP no havia d'imposar. Com més va, més augmenta el declivi de la coalició morada. Yolanda Díaz no recull molts vots malgrat la seua bona imatge. No els recollí a la seua terra, Galícia. I tampoc no ha sumat a les eleccions andaluses. De moment, la plataforma Sumar no suma. Al PCE li passà el mateix en abril de 1977. Inicià la campanya per a les imminents eleccions. Els mítings omplien de gom a gom places, estadis... Tanmateix, el 15 de juny d'aquell any, els comunistes només van obtenir dinou diputats. A l'hora de decidir sobre el seu futur, Oltra havia de pensar sobretot en els interessos de Compromís i els seus electors, amb independència dels problemes que tinguen els socis. La formació política nacionalista no deu posar en perill la reedició del govern valencià d'esquerres. Sembla que Mónica Oltra ha pres una decisió amarga però encertada.

La història pot repetir-se

La democràcia liberal, amb totes les seues imperfeccions —al cap i a la fi és el sistema polític que millor s'adiu amb els interessos de la burgesia capitalista—, ha proporcionat en algunes parts del món èpoques de calma i benestar relatius, bé que mai no haja arribat a eliminar del tot la injustícia i la pobresa. Després de la Segona Guerra Mundial, el capitalisme tolerà l'ascens socialdemòcrata al poder, cosa que va afavorir la pau social i el consens cultural. Sobretot des del maig francès de 1968, s'iniciaren moltes transformacions socials: la joventut esdevingué nou subjecte històric; esclatà la revolució sexual; sorgiren legislacions que liberalitzaven el divorci i l'avortament; els valors del patriarcat entraren en crisi; es generalitzà el rebuig a l'autoritarisme... Durant un temps, la dreta no posà en qüestió l'assoliment de millores relatives a llibertats i drets. Valors com la igualtat, posem per cas, eren acceptats per tothom. Però la treva va durar ben poc. Actualment, la dreta i l'extrema dreta parlen sense complexos de carregar-se la cultura "progre". Retornen les idees reaccionàries. Jo veig el futur de les democràcies liberals molt complicat.

Les coses empitjoraren des de la caiguda del Mur de Berlín; Rússia i diversos països que havien girat en l'òrbita soviètica passaren del comunisme a l'autoritarisme d'extrema dreta, després d'un trànsit per períodes de capitalisme salvatge; el comunisme xinès esdevingué capitalisme de partit únic. En estats amb democràcia liberal, el sistema capitalista ja no tingué fre. Per tant, la tirania —o la seua modalitat contemporània, l'autoritarisme neofeixista— i versions atenuades del despotisme s'escampen veloçment. Un fill del dictador Ferdinand Marcos, per exemple, ha guanyat les eleccions presidencials filipines. En realitat, ens dirigim vers un futur polític en què van a proliferar les denominades democràcies il·liberals. Ja en tenim exemples en Europa: Hongria, Polònia, Rússia... En aquests estats governen partits autoritaris —Llei i Justícia dels bessons polonesos Jarosław i Lech Kaczyński, Fidesz-Unió Cívica Hongaresa de Viktor Orbán, Rússia Unida de Vladímir Putin— que celebren eleccions periòdiques, sovint falsejades, però no respecten les minories, ni els drets de les dones, ni la separació de poders, ni l'oposició política, ni la llibertat de premsa...

Alguns teòrics neguen el concepte d'il·liberalisme i parlen directament d'autoritarisme d'extrema dreta, nacionalista, xenòfob i masclista. Estaríem davant de propostes polítiques que li donen una aparença nova, modernitzada, als vells feixismes d'entreguerres. Acaben sent, però, noves formes de tirania. I aquesta desemboca freqüentment en la guerra. Diferents conflictes bèl·lics a l'antiga Iugoslàvia, el Caucas, l'Orient Mitjà i Ucraïna ens ho recorden. A l'Europa occidental, diferents partits, com l'espanyol Vox o el Reagrupament Nacional francès, s'emmirallen en Fidesz-Unió Cívica Hongaresa i Rússia Unida. Jo, que vaig viure la infància, l'adolescència i part de la joventut en temps franquistes, em faig creus de veure com anem enrere. Se sol dir que la història es repeteix. En realitat, la història mai no es repeteix de la mateixa manera. Això pot despistar qui estiga als llimbs. Els senyals del que pot arribar a succeir són múltiples: Macarena Olona, amb el braç alçat, cità José Antonio Primo de Rivera, dimecres passat, al Congrés dels Diputats: Ya hemos alzado la bandera. Ahora toca defenderla con alegría. ¡Viva España! Sí, la història pot repetir-se.

La nau que mai no va flotar

La lenta dilució de C's, com un terròs de sucre en un got d'aigua, s'esdevé en tots els nivells institucionals (estatal, autonòmic i local). Assistim al procés d'esvaniment al ralentí d'un partit que ens volgué fer creure, ja fa temps, que era socialdemòcrata, primer, i liberal, després. Arribà la famosa foto de la plaça de Colom, en què Albert Rivera apareix retratat amb els caps del PP i Vox, i ja quedà clar per a tothom que el liberalisme de C's brillava per la seua absència. El liberalisme és, abans que res, una filosofia defensora de la llibertat i la tolerància. Nasqué com a reacció contra la manca de llibertat ideològica imperant a l'Antic Règim. Per tant, una persona liberal ha de ser tolerant amb totes les maneres de pensar i actuar que no atempten contra els drets humans. Qualsevol entén perfectament que un liberal no tolere el racisme, posem per cas, però resulta inconcebible que siguen estigmatitzats en nom del liberalisme grups o persones que defensen idees polítiques o religioses refusades per l'establishment. Qui pretenga imposar les seues conviccions als altres (creences, pautes morals o propostes polítiques) no és un liberal.

A la pell de brau sovintegen els "liberals" que només ho són en matèria estrictament econòmica. En realitat, no professen el liberalisme clàssic, sinó una cosa distinta, el neoliberalisme. Quant a les idees, són uns reaccionaris dels grossos. Ser liberal només de boca ha sigut el pecat de C's. Els seus líders i la majoria dels militants són espanyolistes —és a dir, nacionalistes espanyols— fins al moll de l'os. No suporten l'existència de llengües distintes del castellà. Suprimirien de bona gana moltes competències de les comunitats autònomes. De fet, en les últimes eleccions autonòmiques de Castella i Lleó, bona part de l'anterior vot de C's anà a parar a Vox. Per tant, que el d'Inés Arrimadas siga clarament percebut com un partit de dreta no pot estranyar a ningú. Els seus militants i els seus electors acabaran reintegrant-se a l'enorme riu de la dreta espanyola, conservadora o extrema, partidària de les teories neoliberals. Pel que es veu, aqueixa dreta ha oblidat el parer d'Adam Smith: «De cap manera ha d'imposar-se el dret a la propietat davant de les necessitats extremes de la societat.» En fi, ¡ni liberalisme polític, ni econòmic, ni moral!

Jo no conec liberals. No els veig ni a l'àmbit econòmic; molts que aparenten ser-ho reclamen poc estat quan el negoci va bé i la intervenció estatal quan hi ha perill de fallida. En matèria de moral i costums, el liberalisme dels polítics de la dreta carpetovetònica no resulta convincent. Defendre la llibertat, la igualtat davant la llei, la propietat privada i el mercat lliure no basta; cal també reivindicar els valors republicans en sentit ample, la laïcitat de l'Estat, ampliació de drets, respecte a les diferències, tolerància... Durant els últims quaranta-cinc anys, a l'Estat espanyol no hi ha hagut cap partit veritablement liberal. Tampoc no tinc clar que puga existir; la divisió de la nostra societat en extrems oposats i polaritzats no convida a la tolerància. A Xàtiva, des de la darreria de 2021, comprovem en directe la degradació d'allò que havia ideat en 2014 Josep Oliu, president del Banc de Sabadell. («Hauríem de crear una mena de Podemos de dretes», va dir.) María Beltrán demanà la baixa al partit taronja sense renunciar a la seua acta de regidora.

Continua participant al govern municipal com no adscrita, assegurant al PSOE majoria absoluta. (Aquesta dona devia pertànyer a la minoria centrista de C's.) I mentre escric aquestes línies, Juan Giner, l'altre regidor taronja, ha dimitit de les seues delegacions municipals. També deixa el partit sense renunciar a la seua acta, després d'haver criticat l'antiga companya, que va titllar de trànsfuga. Açò tampoc no importa massa, ja que els següents de la llista ja van abandonar fa temps la nau que s'afona. ¡Un panorama ben negre! La molt probable desaparició de C's en les pròximes eleccions municipals mena a un futur incert. Veurem el resultat del test més imminent, les eleccions autonòmiques andaluses. Els sondeigs no auguren res de bo per a l'esquerra. Si es repeteix allò succeït a Castella i Lleó, si el vot taronja emigra cap a Vox, algú haurà de tocar a sometent. La presència d'ultres al saló de plenaris ens permetria conèixer una combinació letal de neoliberalisme econòmic, il·liberalisme polític brutal i espanyolisme visceral. El temps dirà.

(publicat a Levante-EMV, el 21/05/2022)

Allò que s'esdevindrà algun dia

Encara que no inspiren massa confiança, moltes enquestes donen més intenció de vot a la dreta (PP i Vox) que a l'esquerra (PSOE i UP). Naturalment, si cap dels dos blocs polítics no sumés majoria absoluta, en unes eleccions generals, altres grups, com ara els partits nacionalistes o Más país, inclinarien la balança cap a un costat. De moment, la permanència de l'actual govern d'esquerres no sembla córrer perill. Falta prou, per tant, per a les pròximes eleccions. Però hi ha cada vegada més veus que alerten de la imminència d'un govern de dreta. Si la suma de vots obtinguts per PP i Vox donés majoria suficient (les enquestes anuncien la desaparició de C's), tindríem govern d'ultradreta. ¿Encerten els sondeigs? Per a mi, el misteri no és el triomf de la dreta, sinó quan es produirà. És incontestable que guanyarà algun dia. Si la democràcia funciona amb plena normalitat, un dels seus trets essencials és l'alternança. A tots els partits polítics els agradaria governar sempre. Però tal aspiració rarament s'esdevé en les democràcies liberals.

Hi ha alguna excepció cridanera; la Unió Social Cristiana (CSU) de Baviera —posem per cas— governa el land alemany ininterrompudament des de 1947, és a dir, des del final de la Segona Guerra Mundial. Allò normal és, però, que els partits vagen rellevant-se en el govern dels països democràtics. El període d'estada al poder pot ser molt dilatat, però sempre acaben produint-se canvis. Ho diu el refrany: «Cap bé ni cap mal dura cent anys.» (Mal que el govern de la CSU porte camí d'assolir-los; ja dura tres quarts de segle.) La dreta hispana guanyarà. L'obligació de l'esquerra és aconseguir que aital cosa tarde moltíssim a ocórrer. Però no sé jo si l'actual govern estatal de coalició i els seus aliats estan fent una tasca preventiva, enredats com estan en les seues divergències. ¿No perceben el perill? El neofeixisme espanyol té un tret que el diferencia d'altres feixismes europeus: és beat, almenys de cara a la galeria. La nostra ultradreta s'ha aliat sempre amb l'Església. En canvi, els fatxes d'altres països europeus són laics. Els d'aquí sempre volen regular els assumptes de moral i costums d'acord amb els postulats de l'Església Catòlica.

Per tant, tots (ateus, agnòstics, indiferents, creients de diferents confessions, descreguts, fidels, infidels) haurem de sotmetre'ns als dictats de la Santa Mare quan guanyen PP i Vox. Ja podem anar fent-nos a la idea. L'única esperança és que Vox decline i el PP dispose de prou temps per a temperar-se. Però trobe que això seria miraculós. Ara mateix, qui pense que la dreta espanyola serà algun dia perfectament homologable a l'europea moderada somnia truites. A més, en una gran part d'Europa tampoc no bufen vents de moderació. En fi, mentre esperem l'arribada —és un dir— de l'extrema dreta, la cúpula judicial i el Tribunal Constitucional van fent feina, per tal que ens acostumem gradualment al que ha de venir inexorablement. Amb l'actual composició del màxim intèrpret de la Constitució, tots els recursos de PP i Vox, contra lleis que garanteixen nous drets, poden prosperar. Per tant, serien declarades inconstitucionals coses com els terminis per a l'avortament voluntari, l'eutanàsia, etc. I això és només l'aperitiu. El plat fort arribarà quan els poders legislatiu, judicial i executiu estiguen, tots tres, en mans de la dreta reaccionària.

Llavors vindran els retalls dràstics de serveis públics que són essencials per a l'estat del benestar (sanitat, educació, ingrés mínim vital, ajudes a la dependència, salari mínim interprofessional, pensions), la minva de drets laborals, la derogació de la llei de memòria històrica, la negació de la violència de gènere, la recentralització de l'Estat, la reforma de la llei de partits... Perillaran les llibertats d'expressió i reunió, i el respecte a la igualtat de drets de totes les persones. No és qüestió de fer por; Vox es meneja als escenaris de la por com un peix a l'aigua. Als territoris de l'atemoriment sempre guanyarà la ultradreta. L'esquerra ha d'aprofitar les ajudes europees per a transformar l'economia i impulsar polítiques positives a favor de desfavorits, classe obrera i gent de les denominades classes mitjanes. Només així pot assegurar-se suficient suport electoral. Es tracta d'aconseguir que el triomf de la dreta tarde molt a venir. Estaria bé gaudir d'un cicle llarg de governs d'esquerra transformadora que consolidés conquestes socials i drets, per tal que un futur ascens de la dreta no pogués desmuntar-los fàcilment. Reconec que no sóc molt optimista.

¡Beu-te aquest ou!

Des del primer moment em quedà clar que el govern d'esquerres estava fent un ús excessiu de l'estat d'alarma decretat en març de 2020. Vaig reflexionar sobre això en alguns posts. Em semblaren exagerades les identificacions de gent que corria per platges solitàries allunyades de nuclis urbans o caminava per llocs desèrtics, de persones aïllades en boscs o reunides a terrasses d'edificis. (Els agents es dedicaven a fer volar drons per damunt de llocs poblats i despoblats.) Certes actuacions eren incomprensibles. Recordem que l'exèrcit arribà a desplegar-se per vàries ciutats —per Xàtiva, posem per cas. Sense ordre judicial, els policies no haurien d'haver accedit a espais privats, perquè l'estat d'alarma només establia limitacions per a circular per vies i espais d'ús públic. S'infligiren principis jurídics com el d'aplicació de la norma més favorable a l'autor d'una infracció, merament administrativa si contravenia a qualsevol mesura del decret d'estat d'alarma. Només se m'acut una justificació per a tals excessos: la falta d'experiència; cap govern no s'havia trobat mai amb una pandèmia tan agressiva com la provocada per la covid-19.

Possiblement es volia suscitar por, perquè els ciutadans respectaren les mesures establertes pel govern. També es ben possible que el seguiment generalitzat del confinament domiciliari salvés desenes de milers de vides i evités un major nombre d'infeccions. En aquest assumpte, el govern espanyol actuà com molts altres governs europeus. L'únic instrument jurídic al seu abast, per a prendre mesures que limitaren drets i llibertats dels articles 19 o 21 de la Constitució (dret a la lliure circulació i dret de reunió), era l'estat d'alarma, pensat específicament per a catàstrofes, crisis sanitàries greus i paralització de serveis públics essencials. Els altres dos instruments que preveu l'article 116 de la Constitució, els estats d'excepció i setge, estan prevists per a supòsits diferents: greus alteracions de l'ordre públic i cops d'estat. Per tant, excessos a banda, el govern actuà de l'única manera possible; decretà l'estat d'alarma. PP i Vox criticaren que no s'hagués decretat abans. És més: donaren suport a la primera pròrroga. Aviat, però, iniciaren els atacs a Sánchez, que titllaren de dictador. Vox presentà un recurs davant el Tribunal Constitucional.

Un any després, un tribunal dividit, desprestigiat i amb el mandat d'alguns dels seus membres caducat, ha sentenciat que la declaració de l'estat d'alarma —amb suport inicial de Vox— fou inconstitucional. ¡Beu-te aquest ou, que l'altre es cou! Allò més cridaner és l'argumentació. ¡El govern hauria d'haver decretat l'estat d'excepció! Ja posats podrien haver anat un pas més enllà i haver demanat l'estat de setge i que s'hagués posat al cap de la lluita contra el coronavirus un general de quatre estrelles. ¡Mare meua! Han votat a favor del bunyol jurídic cinc magistrats conservadors afins al PP i una magistrada, Encarna Roca Trías, escollida en 2012 a proposta de Convergència i Unió i el PSC. ¡Bon ull per al nomenament! Els cinc magistrats que han votat en contra (uns progressistes i altres conservadors) han emès vots particulars. ¿Fins a on arribarà el sistema judicial espanyol? Amb la seua clara voluntat de fer la guitza al govern d'esquerres, sis magistrats han creat un enorme problema institucional; quan es presente la pròxima pandèmia, el govern de torn no tindrà a l'abast un instrument legal idoni per a combatre-la eficaçment.

La sentència deixa fora de joc fins i tot la pretensió pepera de redactar una llei de pandèmies. Si l'estat d'alarma de la Llei Orgànica 4/1981 no serveix per a prendre mesures limitadores de drets i llibertats, imaginem la utilitat d'una llei de pandèmies. En allò referent a l'estat d'alarma, la LO 4/1981 d'1 de juny, dels estats d'alarma, excepció i setge, s'ha buidat de contingut. L'article onze diu: ...el decreto de declaración del estado de alarma, o los sucesivos que durante su vigencia se dicten, podrán acordar las medidas siguientes: a) "Limitar" (les cometes són meues) la circulación o permanencia de personas o vehículos en horas y lugares determinados, o condicionarlas al cumplimiento de ciertos requisitos. Sis magistrats del Constitucional (perquè no saben llegir, perquè volien ser creatius, perquè els excessos de l'executiu han donat mastegat l'argument o per tot plegat) han confós extralimitació amb suspensió —¿de manera deliberada?—, han decidit que el confinament de març i abril no limitava els drets, els suspenia, i han conclòs, per considerar alteració de l'ordre públic qualsevol crisi catastròfica, que calia l'estat d'excepció.

Sobres amb bales

Madrid continua acaparant tota l'actualitat política. Més enllà de Somosierra, Estremera, Aranjuez o San Martín de Valdeiglesias no sembla existir res. Pel que es veu, l'Estat és només la Comunitat de Madrid. La campanya per a les eleccions autonòmiques del pròxim dia 4 ho absorbeix tot. En realitat, més que campanya, es desenvolupa una anticampanya. Debats i altres actes propis del període preelectoral van esclatar el dia 23. I costa d'analitzar allò que està passant d'una manera assenyada i que no entre en contradicció amb dos dels pilars bàsics en què recolza la forma democràtica d'organització social: no cap l'equidistància entre democràcia i feixisme, i s'ha de condemnar qualsevol violència sense excepcions. Com tothom ja sap, el ministre de l'Interior, Fernando Grande-Marlaska, la directora general de la Guàrdia Civil, María Gámez, i el secretari general d'UP, Pablo Iglesias, havien rebut sengles sobres amb escrits amenaçadors anònims i unes bales que se solien utilitzar amb armes militars d'assalt. No havien sigut detectats pels serveis de seguretat de Correus. Això planteja la primera pregunta: ¿Van passar inadvertits realment?

Els destinataris de les amenaces —Pablo Iglesias podria haver optat per comunicar els fets només a la policia— van denunciar públicament les amenaces. L'endemà, al debat organitzat per una cadena de ràdio, el líder d'UP volgué també que Rocío Monasterio condemnés l'enviament dels sobres. És sabuda l'actitud de la candidata de Vox. Afirmà que aquest assumpte era un muntatge de l'esquerra, es dedicà a provocar i li digué al cap d'UP: Señor Iglesias, levántese y lárguese de una vez. També es va riure de la moderadora, a qui va dir que era una activista. I ací comença la part més delicada de la meua reflexió. ¿Va fer bé Iglesias d'alçar-se i marxar? Jo crec que tenia altres opcions millors. Per descomptat, jo no me n'hagués anat si la brètola d'ultradreta m'hagués dit lárgate. Li hagués contestat: Lárgate tú, impresentable. De fet, Monasterio amollà després als seus: Prometimos que lo tiraríamos y hemos cumplido. Ja sé que, possiblement, m'aparte de l'opinió de l'esquerra sobre l'esdeveniment. Però vaig trobar lleig allò que passà després: UP va retraure als candidats de PSOE i Más Madrid que no hagueren marxat també immediatament.

Hi ha una part de veritat en aquest retret; si no estava Díaz Ayuso, no hi havia res a debatre amb la bergant de Vox —els demòcrates no tenen res a parlar amb el neofeixisme. Però això ja se sabia abans d'acudir a la cadena de ràdio. ¿Per què no havien pactat una estratègia conjunta? És que jo al·lucine. I finalment està la reflexió sobre els sobres amb bales. Evidentment, denunciar públicament les amenaces de mort tenia vàries utilitats. La primera és advertir del perill en què es troben alguns polítics d'esquerra. Recordem que la diputada laborista britànica Jo Cox fou assassinada quan sortia d'un acte sobre el Brexit després d'haver rebut nombroses amenaces. La denúncia pública també ficava molta pressió en el PP; el descontrol de Vox i els sobres amenaçadors poden mobilitzar l'electorat d'esquerres i fulminar les perspectives d'una majoria absoluta de les forces reaccionàries. Per tant, cabia esperar que les dretes havien de fer alguna cosa —i ràpida— per a deixar fora de l'anticampanya tant les bales com una navalla amb taques roges que havia rebut Reyes Maroto, ministra d'Indústria, Comerç i Turisme. De fet, han posat mans a l'obra aviat.

Volen llevar importància al sobre rebut per la ministra perquè l'ha enviat un desequilibrat mental. No hauríem d'oblidar que el procediment sol ser sempre el mateix: un polític extremista posa la diana i un fanàtic —o un desequilibrat, o una barreja d'ambdues coses— executa la feina. Es diu també que UP promou la violència, perquè anima a fer escraches i a llançar pedres contra líders de Vox. Aquesta acusació és completament falsa. I un escrache no admet comparació amb la veritable violència; les protestes ciutadanes i les amenaces de mort són coses ben distintes. Però reprenguem el fil. La dreta havia de fer aviat alguna cosa. ¿Quina era la més fàcil? ¡Començar a repartir sobres amb munició a tort i a dret! I, efectivament, mentre escric aquest text ja se n'han enviat un segon a Iglesias, detectat a l'estafeta de Vallecas, un a Isabel Díaz Ayuso, interceptat als serveis de Correus de Sant Cugat del Vallés i un a Rodríguez Zapatero. ¿Cal condemnar-los tots? Sí, clar. Però Díaz Ayuso ja està dient que el problema afecta tothom i que se li hauria de restar importància per a evitar que apareguen imitadors. La dreta intenta banalitzar i llançar balons fora.

A mi, ningú no em lleva del cap que els tres primers sobres eren els autèntics, emparentats amb el xat dels militars que volien afusellar vint-i-sis milions de ciutadans o amb el personatge que disparava en una galeria de tir contra fotos de polítics d'esquerra. ¿Els altres sobres? ¡Tinta de calamar! Algú em dirà: «Fas trampa. ¿Si les bales van contra uns, violència, però si van contra altres, muntatge?» Naturalment, no puc saber amb certitud on està la veritat. Si la policia —espere que no siga la denominada "policia patriòtica"— investiga les amenaces i troba els autors, sabrem què s'amaga darrere les bales. Dubte que ho aconseguisca. Mentre, la reflexió personal de cadascú és lliure. Sé que un demòcrata està obligat a condemnar la violència sense excepcions. D'acord. Però cal recordar que algun partit d'esquerra no ha condemnat sempre totes les violències —la policial desproporcionada, posem per cas. I nombrosos mitjans de comunicació, tampoc. Això ha donat peu a acusacions infundades contra qui sí ho ha fet, o contra qui ha tractat d'explicar la reacció irada del jovent a sentències injustes, que són una modalitat de violència institucional.

En fi, en política, les anàlisis simplistes —el blanc i negre sense matisos— no em convencen un pèl. No volia parlar de Madrid, perquè n'estic fart. Però he caigut finalment a la temptació. Sort que ja queda poc per al dia 4. ¿Quines repercussions tindran els anònims amenaçadors, les bales i la navalla? Ves a saber. Davant d'esdeveniments embrollats, allò més adequat és fer-se una pregunta: ¿açò qui perjudica o qui beneficia? En aquest cas, però, la resposta pot embolicar encara més la troca. En definitiva, dimarts per la nit, coneixerem la resposta als interrogants. A hores d'ara, les probabilitats que el neofeixisme governe l'única entitat estatal que sembla existir a la pell de brau són molt altes. I després de les eleccions, continuarà parlant-se de Madrid, aqueix lloc on la vida és molt apassionant, perquè pots seure en una terrassa per a prendre una cervesa ben fresqueta després d'un dia de patiment o de treball dur, o l'espai geogràfic on es pot canviar de cap i de parella tranquil·lament, perquè mai no trobaràs l'ex pel carrer. ¿Qui pensa en amenaces de mort, pobresa o injustícia? Els madrilenys trumpistes, no. ¡Quin malson viure a la perifèria! Clar que sí.

¡Riu-te tu de Joc de trons!

La gent del carrer sempre ha anat per un costat i l'establishment, per un altre. De vegades, però, la divergència es torna descomunal. Ara mateix, en plena pandèmia, assistim a l'espectacle que està donant una part essencial del sistema, el conjunt de partits polítics. ¡Riu-te tu de Joc de trons! Múrcia havia esdevingut l'escenari d'una trama amb girs inesperats. Resultaria que el PP murcià es manté al poder gràcies a una presumpta xarxa de corrupció nodrida a base de favors, prevaricació, suborns, adjudicacions irregulars de contractes públics, clientelisme... (L'escàndol de les vacunacions d'alts càrrecs i funcionaris seria la punta de l'iceberg.) C's, que es presentà a les últimes eleccions amb la promesa d'acabar amb tot això, a l'hora de la veritat donà suport al PP en els governs autonòmic i local. Aviat sorgiren rivalitats al si de la franquícia murciana dels taronja, agreujades per intervencions de l'executiva estatal. Fa poques setmanes, la querella contra el tinent d'alcalde de Múrcia, membre de C's, que havia denunciat un presumpte cas de corrupció, esdevingué l'última gota que féu vessar el vas de la tensió entre els socis de govern.

Des de Madrid, centre de totes les Espanyes, s'observaven atentament els fets. Moncloa veié la possibilitat de fer-se amb el govern autonòmic murcià. Inés Arrimada necessitava frenar la deflagració de la seua formació i demostrar que C's pot ser un partit frontissa. Amb el suport de Madrid, els grups parlamentaris murcians de PSOE i C's començaren a negociar una moció de censura. El PSOE, partit que més escons ocupa al parlament murcià (el més votat en les últimes eleccions), estava disposat a cedir la presidència a C's. Finalment, tots els diputats, els 17 del PSOE i els sis de C's, firmaren la moció. ¡Ha! No calibraren bé les conseqüències. Creien que el PP no sabia res. Però resulta que Judes seia entre ells. Diversos diputats de la formació taronja han jugat a doble baralla. Isabel Franco i Valle Miguélez, membre de la comissió negociadora, informaren al PP d'allò que s'estava cuinant. Els peperos, ¡mutis! Quan finalment es va registrar la moció, es produí un fet cridaner: el president murcià destituí tots els consellers de C's menys Isabel Franco, vicepresidenta i un dels tres diputats que havien firmat dues coses contradictòries.

Van subscriure la moció de censura i un pacte d'amagatotis amb els peperos. ¡Nou tamayazo! ¿Excuses? Primer, van dir que havien firmat la moció per disciplina de partit. Ara, diuen que foren coaccionats. ¿Els van amenaçar de mort? La realitat és que des de l'executiva estatal se'ls digué que el pla no seguiria endavant si hi havia gent disconforme. Des de l'ombra, però, el PP volia un sisme. ¡Moció de censura i tamayazo! És més, sembla que hi ha més diputats de C's comprats per si un dels tres inicials flaqueja. Les coses podrien haver quedat com estaven fa sis dies, però s'havia produït un efecte papallona inesperat: la convocatòria anticipada d'eleccions a Madrid. ¡Teoria del caos en estat pur! (Inesperat potser per a Moncloa, Inés Arrimadas i el comú dels mortals; a Gènova, estava tot ben planificat.) Más Madrid i PSOE reaccionaren ràpidament i presentaren sengles mocions de censura per a frenar les eleccions. Aprofitaren la incompetència jurídica i administrativa de l'equip de Díaz Ayuso, que no havia registrat a temps la dissolució de l'Assemblea de Madrid. Els jutges han resolt l'embolic. Tenir amics als tribunals sempre ajuda.

El PSOE també presentà una moció de censura tàctica en les Corts de Castella i Lleó. Però van comparèixer davant els mitjans de comunicació els vicepresidents de Castella i Lleó i Andalusia i Begoña Villacís. Van dir que no deixaran caure els respectius governs autonòmics i municipal. Com que els fets se succeeixen a velocitat de vertigen, aquestes declaracions ja podrien estar desfasades; les feren quan encara ignoraven que s'havia consumat el tamayazo a Múrcia ¿Ja han acabat les rèpliques del terratrèmol polític? ¡No! En realitat, la moció de censura al govern de Múrcia no ha estat retirada. És tot un misteri saber què votaran els tres membres del grup mixt expulsats de Vox. També s'ha sabut aquest matí que el president del parlament murcià, diputat de C's, s'abstindrà en la votació —un dels que tenia el PP a la recambra per a cas de necessitat. ¿Prosperarà una moció firmada pel PSOE gràcies al suport de diputats de l'extrema dreta? Cosas veredes, diria l'Arcipreste de Hita. Continua el degoteig de càrrecs —Toni Cantó l'últim— que abandonen el vaixell taronja, principal damnificat del sisme. C's està a punt d'enfonsar-se.

Podria sentir la temptació de morir matant. Ara bé, si Arrimadas decidís torpedinar l'Ajuntament de Madrid i la Junta de Castella i Lleó com a represàlia, ¿la seguirien tots els càrrecs polítics del seu partit presents en ambdues institucions? Teodoro García Egea ha obert les portes de bat a bat a dirigents i militants de C's. El dimitit Toni Cantó —que ja no donarà la tabarra a les Corts Valencianes— deu conèixer els vaticinis d'alguns sondeigs, perquè voldria que tot el centredreta es presente junt a les eleccions madrilenyes. Segons aqueixos vaticinis, C's i Unidas Podemos es quedarien sense representació en l'Assemblea de Madrid i Díaz Ayuso podria governar amb el suport de Vox. Aquests pronòstics han detonat l'altra bomba del matí: Pablo Iglesias abandona el govern de l'Estat, perquè vol ser candidat a president del govern de la Comunitat de Madrid. En conèixer la notícia, Díaz Ayuso ha dit: España me debe una; he conseguido sacar a Iglesias del gobierno. Voy a cambiar el lema de campaña, que ahora será "Libertad o comunismo". Ja es veu quin nivell ha assolit la política de les Espanyes. I que Madrid estiga sempre en el focus cansa molt.

En fi, el "joc de trons" podria seguir. Per tant, la gent del carrer té dret de preguntar-se si alguns dels polítics embolicats en operacions de transfuguisme, convocatòries d'eleccions, mocions de censura i confecció de llistes estaran pendents de l'evolució de la pandèmia, de la campanya de vacunacions, de la crisi econòmica i de l'atur. Fa l'efecte que només pensen en les seues coses. Qui vol ser nova presidenta de Múrcia, Ana Martinez Vidal, diputada de C's, féu una afirmació cridanera en assabentar-se del tamayazo dels seus ex companys: «Els tres traïdors que continuaran donant suport al PP s'han venut.» ¿Preu? «76.000 euros bruts a l'any i xofer a la porta de casa», va dir. Amb aquestes paraules de la candidata a presidir la Regió de Múrcia, podem fer-nos una idea de quin seria el seu preu si triomfés la moció de censura. I ja sabem quines són les inquietuds d'alguns personatges públics. Però tornem al principi. Per darrere d'aquest circ polític i mediàtic, està la necessitat imperiosa que té l'establishment de controlar els ressorts del poder a tots els àmbits. I això està per davant de preocupacions ciutadanes com la salut o la justícia social.

Quan les coses arriben massa lluny

L'assalt al Capitoli de Washington ha suscitat reaccions polítiques distintes a les dues vores de l'Atlàntic. Els polítics nord-americans —fins i tot alguns republicans, encara que tard— han condemnat l'atac a la democràcia. Els portaveus de diferents partits democràtics europeus han fet el mateix. En canvi, la dreta espanyola blasma els fets, però utilitza dos arrasadors distints en afers domèstics: que ella es manifeste davant del Congrés dels Diputats és considerat exercici legítim de les llibertats d'expressió i reunió; que s'hi manifeste l'esquerra és un intent de cop d'estat. El centredreta autòcton tampoc no té clara la diferència semàntica entre els verbs "rodejar" i "penetrar". Aquesta posició del PP i C's és ben preocupant, perquè mostraria que no pensen traure conseqüències de l'experiència transatlàntica. Tanmateix, els contexts socials i polítics d'EUA i Espanya —amb certs matisos— s'assemblen molt; la divisió en pols que es repel·leixen mútuament és idèntica en un lloc i l'altre.

Ambdues societats estan travessades per enormes esquerdes que separen la població en diversos blocs antagònics: persones benestants i empobrides, esquerranes i dretanes, ultrareligioses i laiques, extremistes i moderades, intransigents i tolerants, supremacistes i solidàries, urbanites  i gent de la ruralia, nadius de soca-rel i nouvinguts... Hi ha, però, algunes diferències entre els americans i nosaltres. Als EUA encara perviu la divisió entre el nord i el sud. Hi proliferen les armes de foc, les milícies i el racisme envers els afroamericans, descendents dels antics esclaus. A casa nostra, les ferides de la Guerra Civil no s'han tancat del tot. Hi ha divisió entre monàrquics i republicans, entre espanyolistes i altres nacionalistes de l'Estat. L'exèrcit nord-americà no té tradició colpista, però el franquisme encara nia al si de les forces armades espanyoles —cosa que no augura res de bo. Com ja s'ha dit, tots els blocs tendeixen a polaritzar-se i a crear un abisme enorme entre dos grans bàndols enfrontats.

En principi, la polarització no és quelcom dolent, sinó natural. Els problemes vénen, però, amb el sectarisme que pot covar en un dels pols —el neofeixisme en auge, posem per cas. La ultradreta sectària, fanàtica i subjectivista fa servir la mentida i l'insult com armes polítiques, i deslegitima sistemàticament els procediments democràtics —els resultats electorals, per exemple. El fanàtic creu tenir un saber simple que ho explica tot i pensa que pot imposar els seus dogmes als altres. Els extremistes arriben a caure en teories grotesques, com el negacionisme científic, i troben natural eliminar els “equivocats”. (Recordem el militar retirat espanyol que desitjava afusellar vint-i-sis milions de ciutadans.) Fanàtics solipsistes i sectaris no toleren els diferents. Per a ells només hi ha una justícia, la seua. En un text anterior, expressava el meu temor que el neofeixisme nord-americà provoqués algun episodi explosiu, que fes trontollar qualsevol dia la democràcia liberal. No vaig fer curt.

Els fets esdevinguts el passat dia 6 al Capitoli de Washington foren molt greus. Nombroses persones quedaren en estat de shock; mai no havien cregut que les coses arribarien tan lluny al país amb la constitució democràtica en vigor més antiga del món. Tots els partits progressistes haurien de prendre bona nota. Caldria impedir que es consoliden el neofeixisme, el fanatisme i l'odi radical als conciutadans que pensen de manera distinta. De moment, la nostra dreta teòricament moderada no sembla molt inclinada a tallar amb l'extremisme. I alguns mitjans de comunicació, tampoc. Potser, el franquisme sociològic i la influència dels bisbes no deixen pensar amb claredat. Per altra banda, la batalla cultural, que comanda el neofeixisme, té entretingut tot el centredreta. (La gent del PSOE també sembla entretinguda moltes vegades.) Hem de tenir clara una cosa: si ha passat als EUA, també pot passar ací. De fet, sovintegen des de fa temps entre nosaltres el lawfare i els intents de cop d'estat tou.

La banalització altera el significat d'alguns mots. Els membres de la ultradreta no s'avergonyeixen de dir-se fatxes. Es vanten de ser-ho. En canvi, dir-li antifeixista a algú (antifa en terminologia fatxa) porta camí de convertir-se en un insult. Avui ja no s'estilen els uniformes. L'adveniment d'un règim com el nazi és improbable. Ara, el neofeixisme l'encarnen gent totalitària, xenòfoba i masclista com Viktor Orbán, Matteo Salvini, Geert Wilders o Vladímir Putin. L'extrema dreta ja governa en països de la Unió Europea com Hongria o Polònia. PP i C's governen comunitats autònomes gràcies al suport dels extremistes de Vox. Els fets succeïts a Washington el passat dia de Reis haurien de ser un toc d'atenció per als demòcrates. La nostra dreta faria bé d'observar el Partit Republicà nord-americà. Bé que tard, alguns dels seus líders es desmarquen del trumpisme. Cal combatre el sectarisme i el fanatisme abans que siga massa tard. ¿Renunciaran PP i C's l'herència franquista? Sóc escèptic.

Imposant una narrativa inventada

En la dinàmica de partits, els objectius polítics i els mitjans amb què es pensen aconseguir són importantíssims, però també ho és la manera de comunicar-los a la ciutadania. Les formacions polítiques solen tenir dos plans, un explícit i altre ocult. S'ha posat de moda denominar relat el descabdellament de l'explícit. Una persona poc versada difícilment en traurà trellat; sol estar farcit d'abundants recursos retòrics i moltíssimes floritures: enganys, metàfores, hipèrboles, dissimulació de les intencions ocultes, neologismes, eufemismes... Al cap i a la fi, la narrativa i el teatre són gèneres de ficció. Tan important com la narrativa és saber imposar-la, aconseguir que prevalga sobre la dels altres. En açò, la dreta és mestra. Abans dels episodis més conflictius de la nostra història recent (la guerra civil i la dictadura), els grups de dreta no tenien cap inconvenient a mostrar-se com el que realment eren. Elegien noms com ara Partit Moderat, Partit Conservador, Unió Patriòtica, Unió Monàrquica Nacional, Confederació Espanyola de Dretes Autònomes... En canvi, expressions com Front Popular o Unitat Popular s'identificaven clarament amb l'esquerra.

Doncs bé, amb l'adveniment de la democràcia, seguint el precedent de l'Acció Popular (AP) de José Mª Gil Robles i Antonio Goicoechea), la dreta hereva del franquisme s'anomenà Alianza Popular, denominació que canviaria per la de Partit Popular. ¿Aliança Popular? ¿Conjunt de forces que defensen els interessos de les capes més populars? ¡Ha! Intent de despistar la gent. Però fem un bot en el temps. L'època daurada de la narrativa política de ficció arribà amb el govern de Mariano Rajoy. La dreta va inventar una neollengua. L’eclosió d’eufemismes i habilitacions lèxiques fou espectacular: 'reforma' era sinònim de 'retall'; 'flexibilitzar' tenia dues accepcions, 'acomiadar' o 'abaratir' ('flexibilitzar la plantilla' significava tant 'despatxar els treballadors' com 'abaratir la indemnització pel seu comiat'); 'esforç de solidaritat' equivalia a 'no queda més remei que aguantar-se'; 'ara toca arrimar el muscle' tenia un significat paregut, 'ara toca fotre’s'. Altres recursos infal·libles per a construir un relat incontestable són l'ocultació i la fal·làcia: «El govern socialcomunista ha pactat amb terroristes i amb independentistes.» ¿Pactes amb terroristes?

Es tracta d'ocultar que els governs d'Aznar negociaren amb ETA i Herri Batasuna durant una època en què l'activitat de la banda armada era especialment violenta. En alguns ajuntaments d'Euskadi, els peperos també han arribat a pactar amb Bildu. ¡Ah! Però si qui negocia amb els abertzales és un govern d'esquerres... Les mentides són variades i desimboltes: dir que Sánchez ha venut Espanya als independentistes, afirmar que la gent de Bildu encara no ha condemnat la violència, assegurar que el projecte de pressupost general de l'Estat conté mesures comunistes, repetir mil vegades que el govern d'esquerres és il·legitim, proclamar que PSOE i UP són uns okupes... ¡Mentides i més mentides! Però no importa. Si la narrativa inventada acaba imposant-se i determina els límits d'allò tolerable, ¡objectiu aconseguit! La dreta establirà el marc mental en què tothom s'haurà de menejar i l'esquerra anirà a remolc si no vol ser titllada d'extremista i antipatriòtica. ¿Colofó? «¡Llibertat!», exigien tots els grups de dreta —Vox entre ells— quan la majoria parlamentària que dóna suport al govern d'esquerra aprovà la nova llei d'educació.

Nostàlgics d'una dictadura lliberticida demanant llibertat a crits. ¡El món al revés! ¿És que la llei aprovada atempta contra la llibertat? Tot té una explicació; en neollengua, 'llibertat' significa 'absència de límits a l'hora de fer allò que em done la gana' —imposar una educació doctrinària als xiquets de les Espanyes, posem per cas. Entren ganes d'emular Fernán Gómez i Labordeta: «¡A la merda!» El govern pot agradar més o menys, però va sorgir de les urnes i d'una majoria parlamentària. És, per tant, un govern absolutament legítim. Les seues polítiques seran timorates o radicals, però comparades amb les de la dreta reaccionària... (Els colpistes del 18 de juliol de 1936 també consideraren il·legítim el govern de la República.) Hi estarem més o menys d'acord, però Bildu és legal i ha condemnat la violència. ¿No és això el que es demanava a l'esquerra abertzale, si volia participar al joc democràtic? Encaparra prou aqueixa narrativa trucada que tracta d'imposar l'Espanya castissa, arrendada, monàrquica i enyoradissa de l'espasí i la sagristia sobre la ciutadania que pensa altrament —amb el suport d'alguns desheretats, tot s'ha dir. ¡Quina llanda!