divendres, 27 de febrer del 2015

Precampanya electoral

Les circumstàncies que han voltat la inauguració del Museu de Belles Arts de Xàtiva criden l’atenció. És sorprenent, posem per cas, l’escassa difusió donada a l’acte, si la comparem amb la desplegada en 2007, amb motiu de la gran exposició Lux Mundi, de La Llum de les Imatges. Dic açò, perquè sembla que alguns membres del govern municipal xativí esperaven més assistència de públic. No es poden queixar; la placeta Arquebisbe Mayoral estava plena de gom a gom. Això sí, les persones presents hagueren de suportar els “fums” dels polítics. Allò més lògic és que les autoritats hagueren fet els parlaments al carrer, sobre un estrat. Sembla, però, que el President de la Generalitat descartà aqueixa opció; té pànic a les xiulades. Total, allà tens tota la caterva de polítics (Alberto Fabra, la consellera Maria José Català, diversos alts càrrecs del seu departament, Alfonso Rus, tots els alcaldes peperos de la rodalia, regidors, convidats d’honor...) que es van clavar dins la Casa de l’Ensenyança a fer els parlaments i el recorregut protocol·laris. Mentrestant, la plebs hagué d’esperar al carrer. Podríem dir que el pecat va fer forat (el pecado llevó la penitencia, diuen els castellans), perquè alguns dels assistents a la inauguració només volien el llibre que regalava l’Ajuntament —tan aviat com es feren amb un exemplar, marxaren a casa.

Altra circumstància que ha marcat la inauguració és la proximitat de les eleccions municipals. De fet, dues formacions, Compromís i Esquerra Unida, van anunciar que no assistirien a l’acte. I és que, quan es tracta de dosificar mil·limètricament els terminis d’inauguració d’equipaments poc abans de les cites electorals, sense incomplir la llei, l’alcalde ha esdevingut un veritable especialista —són molts anys de pràctica. El Museu de Belles Arts s’hauria d’haver obert fa mesos, però Rus ha anat al·legant diferents excuses per a endarrerir l’obertura: problemes de trasllat, obres de pavimentat de la plaça Arquebisbe Mayoral... No és l’única estratagema de precampanya; aquests dies, s’estan pavimentant nombroses vies de la ciutat. Molts ciutadans fan broma: «Hauríem d’estar en precampanya electoral perpètua; així sempre tindríem arreglats els carrers.» En fi, els additaments que han acompanyat l’estrena del nou equipament cultural han enterbolit una mica la transcendència de la fita. Ara bé, s’ha de destacar la importància de comptar amb un dels museus més importants del País Valencià. L’alcalde —més d’u ho trobarà sorprenent—  va reconèixer, durant el seu discurs, que el museu s’ha aconseguit gràcies a la suma d’esforços de vàries corporacions municipals. Quant al contingut del nou espai, ja en parlarem altre dia.
 
(Publicat a Levante-EMV, el 27/02/2015)

dimarts, 24 de febrer del 2015

La situació del gallec

Avui se celebra el 178è aniversari del naixement de Rosalia de Castro, escriptora que jugà un paper fonamental en el ressorgiment de la literatura gallega, una de les més esplendoroses durant època medieval. (El document més antic escrit en gallec, el Foro do bo burgo do Castro Caldelas atorgat per Alfons IX a la vila d’Allariz, data de 1228.) El record de Rosalia s’inscriu, però, en un context de malestar per la situació de l’idioma. Sense anar massa lluny, a primeries de mes, unes 25.000 persones van protestar a Santiago de Compostel·la contra la política lingüística de la Xunta. ¿En quina situació es troba el gallec? Amb el pas dels anys, el seu ús ha decaigut en les zones urbanes, però continua sent dominant a les zones rurals. És capaç de parlar-lo més del 91% de la població gallega —el 99% l’entén, segons diferents enquestes. És percentualment el més parlat dels idiomes propis de les nacionalitats històriques de l’Estat, però gaudeix de menys reconeixement social que el català; hom considera el gallec una llengua de pagesos. Un 20% dels joves entre els 14 i els 19 anys són analfabets funcionals en gallec. A hores d’ara, la llengua, oficial amb el castellà, posseeix una varietat estàndard que es fa servir tant als mitjans de comunicació com a l’ensenyament primari, secundari i universitari. És parlat per més de tres milions de persones arreu del món. En relació al nombre de parlants, el gallec ocupa el lloc 146 a la llista dels 6.700 idiomes parlats (el cinquè si es considera part de la llengua portuguesa). Gràcies a la Llei de Normalització Lingüística de 1983, el seu ús havia augmentat considerablement. Fins ara, estava generalitzat en camps com l’educació o la funció pública. Però en 2010 es promulgà el Decreto para o plurilingüismo no ensino non universitario de Galicia, que modificà la proporció vigent fins aleshores de matèries que s’havien d’impartir en gallec o en espanyol —s'augmentà el nombre d’assignatures que s’han de donar en espanyol. El decret fou objecte d’enormes protestes des d’abans de la seua aprovació (segons algunes fonts, era rebutjat pel 90% dels sindicats de professors, pel 100% de les associacions d’estudiants, per la Federació d’Associacions de Mares i Pares de l’Escola Pública i pels moviments de renovació pedagògica). El PP gallec féu, però, un cas com un cabàs.

dissabte, 21 de febrer del 2015

Veïns desconeguts

Les primeres onades d’immigrants magrebins arribaren a Xàtiva ja fa anys —a finals dels vuitanta o principis dels noranta, crec recordar. Els nouvinguts eren barons molt joves que buscaven treball. (En aquella època, l’economia valenciana jugava a la Champions League.) Els immigrants viatjaven tots sols —sense pares i sense dones. Només instal·lar-se a casa nostra, van topar amb el racisme. Bé que els autòctons solem negar-ho, el nostre racisme envers el “moro” ve de lluny i està jalonat d’abundants fites: la reconquesta cristiana, les revoltes d’Al-Àzraq, l’expulsió dels moriscs, la neteja de sang, la guàrdia mora de Franco... ¡Jo què sé! Els immigrants arribats no pogueren integrar-se en la nostra societat. Integrar-se significa viure al mateix carrer que altres veïns, a la mateixa escala, acudir als mateixos bars i restaurants... Els magrebins vivien amuntonats en cases pastera de ciutat vella. Hom podia veure’ls tots els capvespres per l’Avinguda de Selgas. Uns grups seien als banquets, altres solien freqüentar un bar situat a la cantonada amb el carrer Santa Anna. Els ulls se’ls anaven darrere de les xiques.

Jo he sentit com moltes adolescents i joves xativines deien: «No puc suportar els moros. Hauries de veure com ens miren.» Efectivament. Jo mateix vaig presenciar al carrer Hostals com un magrebí tocava el cul a una xica que caminava absorta. «¡Idiota!», es va girar enfurismada la jove. Unes dones majors que transitaven per l’indret se sumaren a l’allau d’imprecacions: ¡Cochino, sinvergüenza! L’immigrant s’escapolí Illeta Sant Miquel amunt. El capteniment d’aquells immigrants era perfectament explicable. Tenien l’edat en què la testosterona surt per les orelles. No podien gaudir de companyia femenina. Venien de països on la dona no és gens respectada. Mancaven d’un lloc de socialització, d’uns progenitors o d’uns imams que els marcaren pautes de conducta en un país culturalment distint del seu (en aquells temps, encara no hi havia a la nostra ciutat cap espai de culte per a musulmans). Però els racistes no solen atendre explicacions lògiques ni romanços. Aquells joves procedents del nord d’Àfrica foren triplement rebutjats, per ser pobres, per ser musulmans i per mirar amb desig les nostres joves.

Perquè l’odi a l’estranger té un component sexual evident; la persona racista no suporta que les seues filles o les seues germanes mantinguen relacions sexuals amb negres o moros. (Les relacions d’un fill amb una estrangera són més tolerables, cosa que enllaça el racisme amb el masclisme.) La segona migració africana aportà, però, novetats. Van arribar famílies, parelles amb fills. Començarem a veure pels nostres carrers dones amb hiyab. Els col·legis xativins van matricular els primers xiquets musulmans. Es van obrir llocs de culte islàmic. (N’hi ha un en una planta baixa de la plaça de l’Om, ben a prop de ma casa). Com manquen espais d’integració per als immigrants, la mesquita i el locutori esdevenen llurs únics punts de reunió. ¿Qui controla els oratoris islàmics? Segons diferents fonts d’informació, quasi totes les mesquites espanyoles estan finançades per Aràbia Saudita. Per tant, nombrosos imams pertanyen a la secta rigorista wahhabita, que predica l'observança estricta de l'islam. Total: encara que no siga especialment religiós, el musulmà arribat a la nostra terra acaba entrant en contacte amb el fonamentalisme.


El col·lectiu mahometà xativí (unes cinc-centes persones) ha experimentat transformacions. Ja podem veure pels carrers homes barbuts amb barret de randa i túnica o gel·laba fins a mitja cama. ¿Estarà guanyant adeptes a Xàtiva, el wahhabisme? Els primers immigrants algerians o marroquins arribats a França no eren conflictius, però alguns de llurs néts engreixen les files de la gihad. La marginació i el desarrelament —no se senten francesos ni magrebins— els llança en braços d’organitzacions radicals que els ofereixen identitat i sentit de pertinença. A casa nostra, no hem après la lliçó; no hem integrat els immigrants. Permetem que visquen aïllats. Els oferim, això sí, caritat (repartiment de roba i aliments a càrrec d’organitzacions assistencials o serveis socials) i cursos impartits per voluntaris. Europa està secularitzada, el món islàmic no. En comptes d’atraure els immigrants musulmans cap als valors democràtics, ens en desentenem. No hauria de sorprendre’ns, per tant, que alguns, els més joves, acaben simpatitzant amb el radicalisme. En definitiva, ¿sabem com pensen els musulmans residents a Xàtiva? Crec que no.

Publicat a Levante-EMV, el 21/02/2015)

dilluns, 16 de febrer del 2015

Símptomes preocupants

Els partits comunistes rarament poden defugir el culte a la personalitat dels seus líders. Formalment, Podemos no té ideologia comunista, però Pablo Iglesias es un sabio adaptador de Lenin a las circunstancias actuales —Julio Anguita dixit. No ens pot estranyar, per tant, que la gent de Podemos caiga en el personalisme. Diverses són les mostres de culte a la personalitat que adoben el nou partit: la foto del líder a les paperetes electorals, l’obediència dels fidels durant els actes multitudinaris —Pablo Iglesias els mana callar, aplaudir—, la marginació dels desafectes... Aquesta entronització de l’estimat líder suprem ja l’hem vista moltes vegades i en molts llocs. I sol anar acompanyada d’altres elements que resulten preocupants: l’eliminació de les faccions rivals i el funcionament intern centralitzat i jerarquitzat —el centralisme democràtic de les velles organitzacions marxistes leninistes. Tots els militants i tots els quadres s’han de sotmetre a la majoria hegemònica (no hi ha lloc per a corrents o grups discrepants). Malgrat la seua curta existència, Podemos ja ha donat nombroses mostres d’aquestes inclinacions leninistes.

L’equip de Pablo Iglesias va plantejar un envit o blanc o negre en l’elecció de la comissió preparatòria de l’Assemblea Ciutadana; els inscrits havien d’optar entre dues llistes tancades, la d’Iglesias o la del Cercle d’Infermeria, sense possibilitat de negociació. Més tard, durant la celebració de l’Assemblea, la votació dels documents ètic, polític i organitzatiu de la formació també tingué caràcter plebiscitari (tornà a guanyar la proposta del nucli fundador). Finalment, l’equip d’Iglesias presentà una llista completa al Consell Ciutadà, desoint les peticions de Pablo Echenique, partidari d’una llista d’integració, més representativa. Durant els processos d’elecció dels òrgans autonòmics, la direcció central també ha propiciat la votació a candidatures afins. Encara que els crítics han aconseguit la majoria en algunes comunitats autònomes, el sector hegemònic ha guanyat clarament (s’ha imposat en dotze de les setze comunitats en què se celebraven primàries). Al País Valencià, ha guanyat el candidat recolzat per Pablo Iglesias. De moment, la formació no es diferencia massa del model centralista vigent en altres partits.

Podemos afirma ser un método para el protagonismo popular y ciudadano, i diu que el seu programa es conforma a través de la participación de la ciudadanía y los círculos, porque nadie sabe mejor qué es lo que necesitamos que los ciudadanos, però la realitat sembla desmentir les grans paraules i els grans principis. El nucli dirigent de la formació política pretén controlar-ho tot. ¡Centralisme democràtic d’inspiració leninista!

dijous, 12 de febrer del 2015

S’ha de canviar el xip

L’organització tradicional dels partits té alguns avantatges. L’ingrés al PSOE, posem per cas, no és automàtic; les sol·licituds d’alta han de comptar amb avals de gent que ja hi estiga afiliada. Aquest sistema permet filtrar l’arribada de persones indesitjables o “submarins” d’altres formacions. La possibilitat que una agrupació local puga actuar d’esquenes a les directrius polítiques del partit, acordades per la majoria, s’evita amb una organització territorial jerarquitzada. Els partits són, finalment, escoles de quadres. Cal gent qualificada per a governar les diverses institucions —estatals, autonòmiques, municipals. Encara que els ciutadans participen en la presa de decisions a través dels corresponents canals de participació, la tasca de governar no es pot encolomar al primer desconegut que entra en un ministeri, una conselleria o un ajuntament. (Això només seria imaginable en un país de ficció habitat exclusivament per gent saberuda o fatxendes àcrates.) En definitiva, gestionar diners i recursos públics —materials i humans—, i prendre decisions complicades o estratègiques requereixen formació i competència.

Tanmateix, malgrat els avantatges que s’acaben d’esmentar, els partits tradicionals travessen per un mal moment. ¿Per què? Perquè s’han burocratitzat, perquè llurs dirigents i quadres tendeixen a perpetuar-se, perquè la maquinària partidista anteposa l’interès propi al col·lectiu —són nombrosos els quadres que mai no han tingut una professió fora del partit. La burocratització ha afavorit el finançament il·lícit i la proliferació dels casos de corrupció política. (I es podria fer una reflexió semblant sobre els sindicats de classe.) Els ciutadans han perdut la confiança en els partits. Podemos ha capitalitzat aquest recel. Proposa un model alternatiu d’organització en què no calen avals per a afiliar-s’hi (només s’ha d’omplir un formulari a través d’Internet), no s’ha de pagar quota obligatòria i s’admet la doble militància (s’aconsella, això sí, comunicar-la al cercle). D’altra banda, l’ús intensiu i extensiu de les eines telemàtiques i socials permet la participació i el debat horitzontals. Altres partits han incorporat la xarxa com un additament d’imatge. Podemos la fa servir exhaustivament (és imprescindible per al seu funcionament).

A hores d’ara, i mentre no canvie el seu model organitzatiu, qualsevol es pot apuntar a la nova formació, tothom pot participar en els processos de debat —online o presencials— i en les votacions per a l’aprovació de documents o l’elecció de dirigents i candidats. Ara bé, la falta de filtres té alguns perills. Podemos encara no pot controlar la seua estructura interna. Per això, no vol presentar la seua marca a les municipals. Res no impediria que una candidatura indesitjable es presentés en qualsevol població i provoqués el descrèdit de tota la formació. Aquesta està abocada, per tant, a implantar un model híbrid entre l’estructura tradicional, de caire piramidal, i l’organització en xarxa. Això és més fàcil de dir que de fer. Altres grups polítics —Compromís, posem per cas— ja ho estan intentant. Les seues primàries han seguit un procés interessant: hi podien participar militants i simpatitzants —aquests sense més requisit que inscriure’s al procés via Internet—; s’havia de votar a través d’un formulari telemàtic (també es podia fer de manera presencial). En resum: els partits polítics han d’anar canviant el xip, si volen reeixir.

dimarts, 10 de febrer del 2015

¿El benefici del dubte?

“Concedir el benefici del dubte” vol dir inclinar-se pel judici més favorable quan hi ha dubtes sobre el capteniment d’una persona o un col·lectiu. L’expressió deriva de la màxima llatina in dubio pro reo, invocada als processos penals. En cas de dubte, els jutges han d’emetre el veredicte més favorable per a l’acusat. Aquest principi jurídic ha passat a la parla col·loquial. Fa dies, llegia les declaracions d’un famós escriptor: Hay que conceder a Podemos el beneficio de la duda. Ignore si l’autor de la frase era víctima d’un lapsus; en donar a Podemos el benefici del dubte, semblava acceptar que la formació li suscita interrogants. Jo crec que els dubtes inicials plantejats per Podemos, les incerteses sobre el seu funcionament intern, sobre el capteniment dels seus líders i sobre les seues propostes polítiques, s’han anat aclarint a poc a poc. Avui ningú no dubta ja que la cúpula de Podemos és d’esquerres. Assistim, per tant, a un combat aferrissat entre IU, Podemos i PSOE per aconseguir l’hegemonia al camp de l’esquerra.

Només queda una incògnita per aïllar: saber quin d’aquests partits reeixirà. Al PSOE se li presenta una situació força complicada: un sector de la ciutadania no oblida que els socialistes iniciaren les polítiques de retalls; el nou líder, amb físic de galà, sembla a molts insubstancial; el partit està immers en una lluita de faccions. Amb tot, el principal problema dels socialistes és la falta d’idees; fins ara, han estat incapaços de presentar propostes audaces distintes de les receptes tradicionals, indistingibles en la pràctica de les propugnades pel PP i la troika. A ningú no pot estranyar, per tant, que les perspectives electorals del PSOE no milloren. Per la seua banda, IU i Podemos discuteixen l’herència doctrinal comunista. IU segueix el vell postulat enunciat per Lenin i Gramsci: el requisit previ a la presa del poder és la creació d’una organització política lliure d’influències burgeses, formada per quadres professionals revolucionaris encarregats de dissenyar les directrius teòriques i pràctiques necessàries per a conduir la lluita de les masses.

En canvi, el nucli dirigent de Podemos, format per professors universitaris i politòlegs, no va amb preàmbuls; afirma que el poder es pren a l’assalt amb l’ajuda dels mitjans de comunicació i les noves tecnologies de la informació i la comunicació, eines eficaces per a crear una narrativa oposada al discurs de la casta (eufemisme per a referir-se a la classe dominant, en què inclouen els líders del PSOE). El terme remet al concepte de significant flotant encunyat per Ernesto Laclau, que ha teoritzat sobre l’eficàcia del populisme en moments de crisi. Segons aquest pensador, la construcció imaginària d’una nova col·lectivitat (“els de baix”) exigeix que el populisme renuncie a les banderes i les identitats ideològiques tradicionals i es dote d’un lideratge polític potent —precisament allò que caracteritza Podemos: ambigüitat calculada i lideratge messiànic. En el fons, tant IU com Podemos volen actuar com una avantguarda disposada a dirigir la lluita dels oprimits. IU, que no ha rebutjat durant la seua existència les aliances tàctiques —herència del compromís històric italià dels anys setanta—, continua reclamant-se d’esquerres.

En canvi, els dirigents de Podemos han actualitzat el vell conte del llop disfressat de corder. Nosotros no somos ni de izquierdas ni de derechas, diuen. Es tracta, en definitiva, d’arribar al poder com més aviat millor. Per tal d’aconseguir-ho, cal atraure totes les capes subalternes (el proletariat), especialment la classe mitjana empobrida, els aturats de llarga durada, els desnonats, els jubilats, els joves emigrants. Naturalment, cal evitar qualsevol sospita de leninisme. Els ciutadans, molts dels quals són aliens —fins i tot refractaris— a la cultura del moviment obrer, estan empipats, i l’empipament és una bona màquina de vots per a una força emergent que sàpiga connectar amb el malestar col·lectiu —omplir de contingut els significants buits de Laclau. Ara bé, identificar-se clarament com un partit d’esquerres, comunista, ahuixaria molts votants. S’ha de pronunciar un discurs transversal. I s’han de fer propostes audaces —encara que algunes freguen la utopia—; altrament, la formació no alçaria cap il·lusió entre l’electorat.

Ara mateix, segons les enquestes, Podemos té tots els números per a ficar-s’ho a la butxaca. Ha sabut aglutinar en una sola direcció reclamacions molt diverses amb un denominador comú: el rebuig de la vella política tradicional. Proposa  una nomenclatura nova que pot ser assumida per tothom. Maneja conceptes que aglutinen diversos corrents d’opinió sense identificar-se expressament amb cap. Però tornem al principi del text. ¿Estan aclarits tots els dubtes sobre la formació política? ¡No! Aïllades les primeres incògnites, en sorgeixen de noves. Podemos anuncia un procés destituent, però no dóna massa pistes sobre l’alternativa constituent.  ¿Disposa de prou quadres per a poder administrar una hipotètica victòria electoral? ¿Tenen els seus dirigents un programa ocult que no van a explicitar per a no espantar ningú? A això potser es referia el personatge que demanava el benefici del dubte per a Podemos.

diumenge, 8 de febrer del 2015

Cuba en el record

Des de principis d’any, els governs de Cuba i EEUU tracten de normalitzar les seus relacions bilaterals. Sembla que el president nord-americà ha decidit de posar punt i final al bloqueig internacional imposat a l’illa en 1960. La notícia m’ha portat alguns records. Cuba continua present al nostre imaginari col·lectiu. Molts emigrants valencians hi vivien des d’abans de 1868, any del primer intent emancipador de l’antiga colònia. (L’heroi nacional cubà, José Martí, tenia orígens valencians; son pare, Mariano Martí i Navarro, era oriünd de Campanar, actual barri de València.)  A partir de 1895, nombrosos joves de tota Espanya marxaren a Cuba per a combatre contra les guerrilles independentistes. Coneixem el nom de soldats i oficials naturals de la nostra comarca que lluitaren a l’illa. Hi hagué valencians, per tant, als dos bàndols enfrontats. És més: Xàtiva tingué un protagonisme sobtat en aquells esdeveniments; en acabar la guerra, l’hospital de la nostra ciutat acollí un centenar de soldats repatriats que tornaven ferits o malalts.

Historiadors com ara Vicent Ribes, Oriol Junqueras o Cristina Aparicio han escrit sobre aquella contesa —el líder d’Esquerra Republicana és autor de l’obra El catalans i Cuba—, però jo recorde especialment la figura de Josep Camarasa, traspassat a primeries de 2010. A més de dedicar-se a la pintura, Camarasa prestà atenció al periodisme local i la història, de la qual era un gran enamorat. Començà a interessar-se per la Guerra de Cuba a finals dels noranta. Les seues indagacions a l’Arxiu Municipal —on se’l podia veure sovint— foren recollides en diversos articles publicats al desaparegut setmanari Noticias 7 Días: “L'aportació de Xàtiva a la Guerra de Cuba en el 98, “El cuidado a los soldados repatriados de Cuba en el Hospital de Xàtiva” i “La cruz a los soldados repatriados muertos en el Hospital de Xàtiva en 1899”. També publicà al llibre Fira d'Agost 2001 “El paper de Xàtiva en la desfeta de Cuba el 1898”, resum d’un estudi més extens que roman inèdit —bé que l’autor l’havia enllestit abans de morir.


Quant als militars de la comarca enviats a Cuba, cal esmentar els noms del soldat José Pla Bolinches, de la Llosa de Ranes, i el general Francisco Cirujeda, natural de Moixent però xativí d’adopció —la seua infància havia transcorregut a Xàtiva. El primer, que havia après a llegir i escriure abans de travessar l’Atlàntic —mentre feia la instrucció en una caserna de Tortosa—, contà en una mena de diari les desventures patides durant el trasllat i l’estada a l’illa; el segon, ascendit a comandant després d’haver combatut en Filipines, eliminà Antonio Maceo, líder independentista cubà. Tots aquests fets, que ara ens semblen tan llunyans, foren ben coneguts pels xativins de l’època i els seus descendents directes. El ressentiment envers Estats Units, la potència emergent que precipità, en derrotar l’exèrcit espanyol, la pèrdua de Cuba, Puerto Rico i Filipines, perviuria al llarg de vàries generacions. Fins a 1909, Cuba seria un protectorat nord-americà. Pel que fa als valencians residents en l’illa, molts decidiren quedar-s’hi.

Encara que es volgué oblidar el “desastre de 1898”, les seues petjades no s’han esborrat del tot. Al cementiri xativí es conserva una creu amb la següent inscripció: El M.I. Ayuntamiento de Játiva a los soldados repatriados fallecidos en este santo hospital. 1899. D’altra banda, Cuba mai no ha deixat d’inspirar els escriptors. Toni Cucarella, per exemple, publicà al llibre de fira de 1988 un relat titulat El millor tabac, el de Cuba! No sé vostès, però jo sempre m’he sentit atret per la música i la literatura cubanes. Em vénen al cap diverses figures: Gabriel Cabrera Infante (autor de Tres tristes tigres), el contrabaixista Israel López “Cachao”, Omara Portuondo. En 2010 s’acomplí el meu desig de viatjar a l’illa. Vaig conèixer les seues ciutats: l’Havana, Cienfuegos, Trinidad, Camagüey, Bayamo, Santiago (en Santa Ifigenia, cementiri d’aquesta última, vaig visitar el mausoleu de José Martí i la tomba de Compay Segundo). Vaig comprovar les estretors provocades per un bloqueig econòmic que està a punt de finir. ¡Cuba, tan distant i tan pròxima!

(publicat a Levante-EMV, el 07/02/2015)

dijous, 5 de febrer del 2015

Avaaz.org i Change.org

Els bacteris es fan resistents per l’abús dels antibiòtics (que perden eficàcia i deixen de servir per a combatre les infeccions). Hi ha dues organitzacions, Avaaz.org i Change.org, que lluiten pels drets humans i acullen peticions de caràcter cívic i humanitari. La primera és una organització global absolutament desinteressada; no té ànim de lucre i promou l’activisme ciutadà en assumptes com el canvi climàtic, els drets humans, la corrupció, la pobresa, el maltractament als animals, les guerres... El seu objectiu principal és «tancar la bretxa entre el món que tenim i aquell que la majoria voldria». Avaaz utilitza setze idiomes i compta amb més de vint milions de membres repartits per tot el món. És la xarxa d’activisme online més gran i poderosa del món. Per la seua banda, Change.org començà sent una corporació dedicada al negoci de venda i prestació de serveis a través de llistes de correu electrònic, enviaments massius i serveis derivats. Al cap d’un temps, creà un blog i un lloc públic d’acollida de peticions online de caràcter cívic, social i, en general, a favor dels drets humans. Organitzacions com Amnistia Internacional i Humane Society paguen al lloc perquè allotge les seus peticions. Les dues plataformes em tenen als seues fitxers, perquè he firmat en més d’una ocasió peticions canalitzades per una o altra. Tanmateix, he començat a dubtar de la seua eficàcia. Deia al principi que els bacteris es fan resistents als antibiòtics. ¿Es fan resistents els polítics a les recollides de firmes d’Avaaz i Change? M’ho pregunte perquè totes les setmanes rep tres o quatre correus electrònics d’aquestes plataformes amb constants peticions d’adhesió a causes molt diverses —totes dignes de suport, és cert. He decidit firmar només aquelles que em semblen més rellevants. Altrament, em passaria la vida firmant. Amb tot, la incomoditat no és, ni de bon tros, el motiu de no firmar-les totes. Pense que tanta petició resta eficàcia a les firmes. En fa l’efecte que els polítics no en deuen fer ni punyeter cas. Deuen haver-se fet ja resistents. Seguint amb el paral·lelisme mèdic, com més va, més s’haurà d’augmentar la dosi. I no sé si així i tot...

dimarts, 3 de febrer del 2015

¿Qui frena un tsunami?

Com més va, més augmenten els retrets envers Podemos. Criticar aquesta formació des d’una perspectiva progressista no està exempt, però, de dificultats. ¿La principal? Evitar les sospites de col·laboració amb la dreta política i mediàtica, que ha desfermat una ofensiva en tota regla contra el nou partit. En definitiva, el risc de ser mal interpretat és molt gran. És més: l’actitud de qui fa objeccions a Podemos podria ser comparada a la d’un il·lús que intentés frenar un tsunami. Segons els físics, l’energia d’un tsunami tectònic depèn de la seua altura, de la seua longitud d’onda —que pot assolir centenars de kilòmetres— i de la longitud del seu front. En alta mar, les ones del tsunami solen tenir poca altura, però aquesta creix abruptament quan el front s’aproxima a la costa; en fregar amb el fons marí disminueix la velocitat i creix l’altura del tsunami, per transformació d’energia cinètica en energia potencial. Llavors, les ones esdevenen devastadores. Una massa d’aigua d’alguns metres d’altura pot arrasar tot el que trobe al seu pas per les zones costaneres. Res no podrà frenar-la. Només quedarà esperar que la seua energia es dissipe. L’impuls de Podemos recorda la força d’un tsunami. Es multiplica la sensació de presenciar un fenomen imparable, provocat per la fractura dels estrats socials més profunds. El moviment tectònic impulsa onades d’empipament ciutadà. L’enuig i altres motius que també s’haurien de considerar (com ara el desig de protagonitzar un esdeveniment històric o la voluntat d’alinear-se amb el bàndol triomfador) nodreixen el tren d’ones. En aquestes circumstàncies, res ni ningú no poden frenar la força del tsunami. Des de l’esquerra, surten veus crítiques envers Podemos. Retreuen el personalisme de Pablo Iglesias i els seus amics, la falta d’explicació plausible a situacions aparentment irregulars —l’hipotètic frau fiscal de Monedero, posem per cas—, la falta de concreció programàtica o el funcionament excessivament piramidal de la formació política. Jo també blasme el caràcter espanyolista de Podemos, la trencadissa que provocarà a les files del progressisme. ¡Tant és! Els crítics corren el risc de ser presentats com uns aixafaguitarres. En fi, ¿quan tocarà costa el tsunami, abans o després de les pròximes eleccions generals? ¿Quan es dissiparà la seua energia? ¿Quina serà la magnitud dels danys causats? Ja veurem.

diumenge, 1 de febrer del 2015

¿Quina edat té vostè?

Tothom s’haurà adonat que els periòdics, les cadenes de ràdio i els canals de televisió publiquen periòdicament enquestes d’opinió que mostren les inclinacions polítiques dels ciutadans, la seua percepció dels problemes que els afecten, la valoració dels polítics, la intenció de vot... De fet, aquests estudis demoscòpics influeixen molt en les estratègies comunicatives. Podemos, posem per cas, no apareix a les primeres planes de tots els mitjans perquè haja guanyat unes eleccions locals, autonòmiques o generals. Fina ara, només obté resultats espectaculars en les enquestes. I ho fa de manera relativa; segons unes, ocupa el primer lloc en intenció de vot, segons altres, el segon o el tercer. S’ha de tenir present que els sondejos, fets sobre mostres representatives, s’han d’interpretar. Sovint, les empreses demoscòpiques agranen cap a casa, és a dir, “cuinen” les dades a conveniència dels partits o els mitjans que encarreguen els estudis. Heus ací la raó per la qual moltes enquestes s’equivoquen. Tothom recordarà pronòstics electorals desmentits per les urnes. ¿Quin valor tenen per a mi les enquestes? No sabria dir.

Fa anys, una xica m’abordà pel carrer. Li vaig contestar diferents preguntes sobre la situació política del moment. Aquesta era fins fa poc la meua única experiència personal en matèria de sondejos. Tanmateix, a partir de l’estiu passat, vaig rebre vàries trucades telefòniques de l’Institut Invymark. (Es tracta de l’empresa que li fa els estudis demoscòpics a laSexta, canal pertanyent al grup Atresmedia.) Durant la primera trucada, em va deixar perplex la falta d’informació política de l’entrevistadora (res greu, supose, perquè els enquestadors s’han de limitar a prendre nota de les respostes dels entrevistats i prou). En fer-me una de les preguntes de rigor —¿A qué partido votó usted en las últimas elecciones?—, li vaig haver d’explicar que Compromís és una coalició política amb representació al Congrés dels Diputats; la xica no n'havia sentit parlar mai. Allò més cridaner s’esdevingué, però, a la tercera o quarta telefonada. L’enquestadora em preguntà l’edat. «Seixanta-dos anys», li vaig contestar. Llavors, ella va dir: Muchas gracias, señor. Perdone la molestia. I penjà el telèfon. Des d’aquell dia, no he tornat a rebre trucades d’Invymark.

Pel que es veu, les opinions dels sexagenaris no interessen a l’institut demoscòpic. I clar, quan veig que un telediari de laSexta mostra sondejos d’aquesta empresa, m’envaeix una sospita: les dades no deuen reflectir la realitat social. La nostra piràmide de població sembla un avet —pocs joves a la soca i molts majors al brancatge. La taxa de naixements ha minvat i l’esperança de vida creix. Es podria pensar que aquest no és un país per a vells, però els nostres governants repeteixen contínuament que s’ha d’allargar l’edat de jubilació. Jo encara no estic jubilat. Vaig a treballar tots els dies al meu institut, del qual sóc directiu. Encara no forme part de les denominades classes passives. És més: sembla que Mariano Rajoy pensa designar candidata a l’alcaldia de Madrid una sexagenària —expressió utilitzada per la mateixa Esperanza Aguirre. L’alcalde de Xàtiva també pentina canes —és encara més sexagenari que jo. Doncs bé, les opinions d’Aguirre, Rus i servidor no semblen interessar a l’empresa que li fa les enquestes a laSexta. (Aquest desinterès només tindria certa lògica en el cas del dos polítics peperos; parlen pels descosits.)

¿Saben els directius d'Atresmedia que Invymark no pregunta a la gent més major? En fi, la publicitat d’aquesta empresa demoscòpica podria ser —¡quina novetat!— totalment enganyosa. En Invymark nos planteamos un enfoque flexible y con gran capacidad de adaptación a las demandas específicas de nuestros clientes. Los más de 2500 estudios desarrollados desde nuestros comienzos, junto con un equipo de profesionales con gran experiencia, nos permite brindar al cliente una “solución integral” y de mayor “precisión”, obteniendo información objetiva de máxima calidad, diu en la seua pàgina web. ¿Precisió? ¿Informació objectiva de màxima qualitat? Això serà el dia que deixen d’eliminar de les seues entrevistes telefòniques una franja molt important de l’electorat. Mentrestant...