dilluns, 31 de desembre de 2007

Nit de cap d’any entre amics

--

Rocabuix recolza el mentó, amb gest malenconiós, sobre els artells dels dits entrellaçats. Eiximona trasteja per casa. La nit de cap d'any se'ls presenta poc falaguera: no sortiran a sopar, ni celebraran les dotze campanades engolint els tradicionals grans de raïm, ni fruiran d'una festa com cal, amb ball, rialles, bullícia i calces roges. "Pensar que tot això és imprescindible no va enlloc; la necessitat insatisfeta genera molta frustració", filosofa Radaurí. "La genera remar contra corrent", contradiu Rocabuix. "Pensa que aquesta nit és una de tantes i aviat desapareixerà el tedi", insisteix l'amic. "No passa res —intervé Eiximona—. Soparem plegats i rebrem plegats el nou any". Transcorren uns instants de silenci. "No necessite que ningú m'aguante l'espelma", botzina Rocabuix amb cara de pomes agres. Radaurí fa mitja volta, agafa l'abric i surt al carrer.

dilluns, 17 de desembre de 2007

La magnanimitat socialista

Les inclinacions viscerals de la dreta són irrellevants a l'hora d'explicar l'afer TV3. No crec que hi haja molts votants del PP entre els espectadors valencians de la televisió catalana. És més lògic pensar en votants d'esquerra o de centre esquerra, en nacionalistes, en persones preocupades per la normalització lingüística del País, en gent, en suma, amb unes inclinacions ideològiques que no caracteritzen precisament el votant de dretes. En aquest sentit, TV3 no posa en perill les expectatives electorals del Partit Popular. Les emissions dels canals catalans solen ser, en canvi, un destorb evident per als socialistes valencians, sobretot quan el PSPV ha tingut responsabilitats de govern. Des de l'òptica socialista, una televisió controlada pel govern català afavoreix la fugida de vots cap a opcions que en aquests moments són minoritàries: ERPV, Iniciativa del Poble Valencià i, sobretot, el Bloc Nacionalista. També pot enutjar els seus votants més espanyolistes. TV3 esdevé, per tant, un maldecap. Al PSPV li vindria molt bé que els canals catalans desaparegueren del mapa audiovisual valencià.

La campanya del PP contra TV3 obeeix a raons distintes. Catalunya i els catalanistes són, com aquests dies han posat de relleu nombrosos comentaristes polítics, els "jueus" particulars de l'extrema dreta valenciana; quan venen eleccions, li són de molta utilitat. Així s'explica que el PP necessite la presència d'ACPV i de TV3. Si no existiren ni l'una ni l'altra, les hauria d'inventar (o buscar-les un substitut, que molt bé podria ser el PSPV, extremadament pusil·lànime amb tot allò que afecta la identitat dels valencians). Que les bases socials del PP tendeixen a l'exaltació patriotera i a l'anticatalanisme furibund està fora de tot dubte. També ho està, però, que els seus dirigents són freds i calculadors, altrament no serien bons polítics (Niccolò Machiavelli dixit). La campanya dels populars contra TV3 està, per tant, perfectament planificada, sense deixar res a l'atzar.

El tancament dels repetidors d'Acció Cultural del País Valencià forma part d'una estratègia dissenyada, amb mà de mestre, per a seguir agitant indefinidament l'espantall del catalanisme. No seria estrany, doncs, que els habitants d'Elx tornaren a veure, a partir del pròxim 10 de març, la televisió catalana. Només en veuran, però, un canal (ara en veien quatre). I a canvi d'aquesta "concessió graciosa", el govern valencià exigirà que TV3 suprimisca dels seus butlletins meteorològics el mapa dels Països Catalans i que en referir-se al País Valencià utilitze l'expressió "Comunitat Valenciana". I que rode la roda! Ara bé, és incomprensible que, damunt, se li regalen al senyor Camps onze canals nous de televisió que podrà repartir entre els seus "amics", canals que lògicament emetran en castellà. ¿No era ja prou regal conservar a la cambra dels mals endreços una TV3 emmanillada llesta per a ser utilitzada com a espantaocells quan més convinga, quan es tornen a convocar eleccions per exemple? Oi que són magnànims els socialistes?

dissabte, 15 de desembre de 2007

TV3 fa nosa al PSOE?

Sí, TV3 fa nosa al PSOE i a les seues franquícies catalana i valenciana, PSC i PSPV respectivament. Repassem, si no, la història. Fins a 1989, TV3 havia estat el tercer canal valencià gràcies a esforços estrictament privats: el seu senyal era difós per la xarxa d'estacions reemissores instal·lada per Acció Cultural del País Valencià i les persones que volien rebre'l havien de modificar les antenes col·locades a les seues llars. A poc a poc, aquell senyal anà escampant-se pel País. I clar, Joan Lerma, llavors president de la Generalitat Valenciana, no podia tolerar que un canal català, la televisió d'una comunitat governada pels nacionalistes "exacerbats" de CIU, envaís el nostre territori.

Ben aviat, el govern de Felipe González autoritzà la creació d'una televisió valenciana, assignant-li les freqüències que ocupava TV3. Quan, el 1989, Canal 9 inicià les seues emissions, esclatà el conflicte. La Generalitat Valenciana, amb el suport del ministre Barrionuevo, aconseguí una orde judicial per a tancar els reemissors d'ACPV. Aquella orde, executada per la Guàrdia Civil, permeté que Canal 9 comencés a emetre, en vespres electorals, amb un 95 % de cobertura, utilitzant una infrastructura que havien pagat de la seua butxaca nombrosos ciutadans privats. El súmmum de la cara dura!

Afortunadament, el conflicte acabà solucionant-se i la televisió de Catalunya es pogué veure, al sud de la Sénia, durant vint anys. La tranquil·litat s'acabà, però, quan Montilla, durant la seua etapa de ministre, llevà a Acció Cultural les darreres freqüències analògiques que ocupava el senyal de TV3, per tal d'adjudicar-les a La Sexta, un nou canal generalista d'àmbit estatal (els socialistes seguien anteposant llurs interessos electorals a la conveniència de dotar la nostra llengua d'un espai de comunicació propi). Mentrestant, els correligionaris valencians sense badar boca!

Perquè als socialistes mai no els ha interessat d'assegurar la recepció de TV3 a casa nostra. Quan el govern valencià, en mans del PP, anuncià la seua intenció de tancar les emissions de la cadena catalana, l'actual ministre del ram, el socialista Joan Clos, premià la Generalitat Valenciana amb dos multiplex, en comptes de reclamar-li la titularitat dels canals TDT que volia precintar (que, en no estar cedits a cap comunitat autònoma, continuen sent estatals). L'executiu valencià s'ha trobat, doncs, amb un "regal" plogut del cel: vuit canals nous, set dels quals s'adjudicaran als amics i podran emetre en castellà.

En definitiva, les declaracions recents del senyor Joan Ferran, portaveu adjunt del PSC al Parlament de Catalunya, membre de l'Executiva Nacional del PSC i primer secretari del PSC de Barcelona, són ben aclaridores: "Es necesario arrancar la costra nacionalista de TV3 y Catalunya Ràdio para conseguir unas emisoras de la Generalitat neutrales y sin sesgo partidista; ahora mismo, estos medios son despiadados con el gobierno catalán". Efectivament, TV3 fa nosa als socialistes.

dimarts, 11 de desembre de 2007

Rock de la Plaza Mayor

La setmana passada, les autoritats municipals es dedicaren a cantar alegrement. Van actuar en un hangar. “Vamos a tocar un rock & roll a la plaza del pueblo / Vamos a tocar un rock & roll a la Plaza Mayor”, corejaven. Quin comboi! L’escenografia esqueia més a l’estil de Village People que al del grup Tequila: parets sense acabar, manobres i electricistes per ací, canonades i ferralla per allà, totxos i cables elèctrics pertot... “La gente alucinada espera que comience el show”, cridaven cofois els edils. Però als botiguers de tota la vida no els va agradar gens una diversió que, segons diuen, llastrarà enormement les seues expectatives comercials.

Tenen raó. A partir d’ara, només els pols més sòlids del nucli urbà (el barri nord-oest, la primera eixampla i l’Albereda de Jaume I) podran rivalitzar amb el sarau que s’ha muntat a les vores del Cànyoles, amb la condició que els negocis establerts en aqueixos pols aposten per la innovació i s’adapten a les noves circumstàncies, cosa que hauran de fer molt de pressa i sense l’ajuda que se’ls havia promès. “Voy viviendo ya de tus mentiras / sé que tu cariño no es sincero / sé que mientes al besar / y mientes al decir te quiero”, deia la lletra del bolero. La regidora del ram s’ha desentès, però, dels boleros; ella prefereix el heavy metal. “Espavileu”, ha dit als ploraners, que, com és lògic, s’ho han pres molt malament. Als pobres, el Rock de la Plaza Mayor, amb la tramoia que l’envolta, com més va menys els agrada.

A mi no m’agrada que l’espectacle margine la llengua majoritària dels clients que vol atraure, els habitants de la Costera. Tampoc no em satisfà el “muntatge escènic”. No m’agradava la pretensió inicial, ben coenta, de bastir un conjunt de cases típiques (“Típiques d’on?”, caldria preguntar-se) destinat a albergar la nova oferta de consum i d’oci. Per això, quan s’abandonà aquella pensada, vaig respirar alleugerit (d’haver-se materialitzat, haguérem tingut altra ració de falses cases de poble en una zona allunyada de la ciutat). Em va semblar molt bona idea que els responsables del projecte es decantaren finalment per una construcció moderna.

Quina construcció moderna han bastit, però? Una icona? Doncs no! Els promotors de la “cosa” han renunciat a bastir un edifici de caràcter representatiu (com fan altres ciutats europees en casos semblants). Han ignorat que la presència de bona arquitectura moderna hauria de ser norma a les noves construccions, tant si van destinades a usos residencials com si, sobretot, han d’albergar serveis públics. Ningú no els demanava una icona com el Sony Center de Helmut Jahn, l’edifici més emblemàtic de la nova Potsdamer Platz berlinesa, però cabia esperar una construcció més imaginativa, més contemporània, no pas aquest nyap mig figa mig raïm inaugurat (el negoci és el negoci) de forma prematura.

Perquè el “monstre” (com ja l’han batejat alguns) encara no està acabat: no compta amb l’alta del subministrament elèctric, ni té acabats d’instal·lar els sistemes de seguretat, ni ha obtingut la llicència d’obertura i d’inici d’activitats... Tampoc ha solucionat els problemes d’accés a les seues instal·lacions (durant el darrer cap de setmana, els embussos a les dues rodones d’entrada a la ciutat per la N-340 eren espaterrants). Què importa tot això! “Un poco más de rollo nena no vendría mal / Vamos a tocar un rock & roll y nadie nos va a parar”, corejaven a ritme de màquina enregistradora, el dia de l’estrena, els amos del quiosquet. No volien que la realitat desbaratés la bonica notícia de l’únic alcalde rocker del planeta inaugurant una nova meravella.

Ara s’haurà de veure l’impacte que aquesta “meravella de les meravelles” tindrà sobre la ciutat. De moment, es poden embastar algunes hipòtesis: degradarà el centre històric (que, a poc a poc, ha anat quedant-se sense teatre, sense sales de cinema, sense alguns establiments tradicionals), agreujarà els problemes de mobilitat i augmentarà la marginació de determinades zones. Els cinèfils, per exemple, notaran molt el canvi; s’ha acabat allò de sortir de casa a peu, camejar per l’Albereda i aturar-se al Capri o a Las Delicias, a prendre un cafè (tot un ritual) abans d’entrar al cinema. Ara caldrà prendre el cotxe i... au, a Plaza Mayor, a rebre colzades de la xicalla.

(publicat a Levante-EMV)

dijous, 6 de desembre de 2007

Nadal a l’escorxador

--

"Sembla que van a suprimir l'escorxador municipal", diu Eiximona. "Tu què sabràs!", remoreja Rocabuix sense alçar el cap del diari. "M'ho ha dit Somina. Pel que es veu, el matador està massa a prop de la nova tramoia comercial acabada d'instal·lar a les vores del riu. Si bufa tramuntana i estan sacrificant porquets, els gemecs dels bacons i la fetor a mort envaeixen tots els racons de la superfície comercial. I clar, els amos del sarau diuen que això és molt dolent per al negoci, sobretot ara que ve Nadal, una època de grans inversions en lluminàries, flocs de neu artificial i boletes multicolors". Rocabuix roman cavil·lós: "Ves per on! Ara, els bacons trobaran encisador el Nadal".

dimarts, 27 de novembre de 2007

Ineptitud còsmica

Que la cobdícia és el motor més important de l’activitat política és cosa sabuda. Molts dels personatges que s’hi fiquen ho fan impel·lits per motius gens desinteressats, com ara l’afany de notorietat, l’atracció del poder exercit sobre els altres o la cerca del benestar material (propi i dels pròxims). Aquests estímuls, com que habiten als plecs més profunds de la natura humana, són més antics que la picor. A pesar de tot, no deixa de sorprendre que la rateria continue imposant-se de forma tan aclaparadora sobre altres anhels més nobles (el desig de preservar la memòria, per exemple). En èpoques pretèrites, els usufructuaris del poder dedicaven una part dels seus afanys a la promoció de l’activitat cultural (molt útil com a signe extern de potestas). Aquesta dedicació a la cultura de famílies com els Medici o els Paschi (que eren, no ho oblidem, comerciants i banquers) va conformar allò que avui són, per exemple, ciutats com Florència o Siena. Doncs bé, des que Xàtiva és governada per l’actual equip municipal, l’enriquiment tosc (dels polítics i dels seus afins) sembla ser l’única estrella que guia l’acció de govern. L’interès per les parcel·les poc “rendibles” de la política municipal és pràcticament nul.

En matèria cultural, per exemple, s’arriba tard a tots els trens. S’ha perdut el tren dels estudis universitaris, d’aquella extensió universitària que, fa temps, anunciava l’alcalde amb bombo i platerets. La primera autoritat municipal incorria, amb aquell anunci, en una fal·làcia; en realitat, la Universitat Politècnica havia establert a Xàtiva uns cursos amb titulacions pròpies de difícil homologació (no eren cicles formatius de segon grau ni estudis universitaris de primer cicle). I clar, com que els alumnes en patiren des del primer moment les conseqüències, la matrícula d’aquells cursos anà minvant de forma gradual; finalment, ha calgut suprimir-los per falta de quorum. Conclusió: Gandia, Alcoi i Ontinyent tenen extensions universitàries; Xàtiva, no. Ara, l’Ajuntament llança una nova fal·làcia: afirma que la nostra ciutat ja compta amb un centre associat de la UNED. No senyor! La Universitat Nacional d’Educació a Distància només té un centre associat a tota la província de València (el Centre “Francisco Tomás y Valiente”), que compta amb dues seus: una a Alzira (fundada el 1978) i altra a València; els centres de Requena, Sagunt, Gandia, Ontinyent i, a partir d’ara, Xàtiva són, en realitat, meres extensions (el centre de Xàtiva depèn, per tant, d’Alzira).

I seguint amb els trens que passen de llarg, ens ve a la memòria altre dels anuncis emfàtics a què ens té acostumats l’alcalde: la creació d’un centre d’estudis borgians, anunci que, no cal dir-ho, també acabà com Camot; foren altres els qui, al capdavall, van crear un IIEB (Institut Internacional d’Estudis Borgians) que, aquests dies, capitalitza l’interès que sempre desperta la família més universal d’origen xativí. Coincidint amb el cinquè centenari de la mort de Cèsar Borja, Acció Cultural del País Valencià i l’Ajuntament de Gandia han organitzat el II Simposi Internacional dels Borja. Durant tres dies, un grup d’experts ha debatut diverses qüestions relacionades amb els fills del papa Alexandre VI. A més, l’edifici Octubre (antiga seu dels grans magatzems El Siglo Valenciano) albergarà fins al dia 2 de desembre una exposició de peces ben interessants procedents de la Biblioteca Ambrosiana de Milà: unes cartes de la filla del papa, adreçades a l’humanista venecià Pietro Bembo, i un floc de cabells daurats de Lucrècia, conservat en un ostensori. Els organitzadors de l’esdeveniment han programat dues visites: una al palau ducal de Gandia i altra a la catedral de València. Igualment, s’han presentat unes còpies digitalitzades dels documents dels arxius secrets vaticans relatius als Borja, còpies que podran ser consultades pels investigadors i estudiosos. I clar, Xàtiva ha restat absolutament al marge dels actes programats. I això que l’exposició Lux Mundi brindava una ocasió magnífica per a incloure la nostra ciutat als projectes de l’IIEB. Definitivament, la ineptitud dels nostres gestors culturals està assolint dimensions còsmiques; a poc a poc, es va estenent la idea que els Borja eren oriünds de Gandia. I què fa l’Ajuntament de Xàtiva per impedir-ho?
--
(publicat a Levante-EMV)

divendres, 23 de novembre de 2007

Per què no et calles?

--

“Els polítics són com els xiquets”, fa Rocabuix. “L’alcalde, per exemple, s’ha disgustat perquè no l’han convidat al II Simposi Internacional dels Borja i, com que l’ocasió era propícia per a sortir amb un ciri trencat, ha agafat un avió i s’ha plantat a Roma, acompanyat per la dona”. “I què se li ha perdut a Roma?”, pregunta Eiximona. Rocabuix prossegueix: “Ha demanat audiència al pontífex i, en ser-li denegada, s’ha enfilat (ningú no sap com) per la Columnata de Bernini, sense fer cas dels advertiments de la cònjuge, i ha començat a cridar des de dalt, just davant l’apartament de Ratzinger, que volia endur-se el carnús dels Borja al seu poble, perquè els catalans, no conformes amb furtar-nos la paella, volen emportar-se també les despulles papals a Montserrat. I clar, la cridadissa ha alertat els carrabiners i la guàrdia suïssa”. “I com ha acabat la cosa?”, intervé Jonça. “Doncs s’ha començat a congregar una multitud de curiosos i alguns han pensat que l’homenet volia suïcidar-se. Llavors, Benet XVI ha tret el cap per la finestra i...”. Eiximona i Jonça estan cada cop més encuriosides. “Continua, continua”, fan a l’uníson. “Pel que es veu, el pontífex ha dirigit unes paraules fraternals al cridaire (Perché vuoi fare questo? La vita è molto bella!) i, tot seguit, li ha donat la seua benedicció", informa Rocabuix amb un somriure. "Finalment, quan els carrabiners estaven a punt d'atrapar el pardal, uns compatriotes l'han reconegut. 'Mante, per què no et calles?', li han amollat sorneguers". Les dones sentencien: "Estarà tancat". "No! Sembla que les autoritats l'han tret de la garjola gràcies a les gestions del cardenal García-Gasco", postil·la ell.

Metàfores

--

Rocabuix recorda molt sovint el discurs de Luis Molovny, un vell jugador i entrenador de futbol: “El partit dura noranta minuts. S’ha de suar la samarreta. S’ha de jugar fins a l’últim minut. No es pot donar cap pilota per perduda”. Rocabuix teoritza sobre les connotacions literàries d'aquest esport. “Per això m’agrada tant el futbol; és una metàfora de la vida”, conclou. “I de la guerra!”, intervé Eiximona. “Es passeu la vida parlant de canonades, de victòries i derrotes, d’atacants i defensors, d’eliminar l’adversari... Per això m’empipen tant el futbol i les vesprades del diumenge”, es lamenta. Rocabuix calla i pensa que la vida del guerrer és molt dura.

dissabte, 17 de novembre de 2007

Primavera d’hivern esplendorosa a terres de Segòvia

--
La notícia s’escampà pertot arreu: l’AVE estava a punt de llançar a la plaça de l’Azoguejo un allau de turistes. I clar, un grup de viatgers i viatgeres valencians decidí d’explorar Segòvia abans que l’envaïren diverses hordes (procedents de la Villa y Corte o de l’extrem orient, tant s’hi val). L’expedició partí de matí, un dia de tots els sants. En arribar a la seua destinació, els viatgers s’allotjaren en un hotel amb vistes: uns podien albirar, des de les finestres de les cambres, els excelsos carreus romans; altres, els vells murs d’una església romànica, amb graules allotjades als forats de les seues pedres venerables. Com que volien escrutar aviat els plecs de l’urbs (pàtria de Juan Bravo, capità de la revolta comunera), els expedicionaris sortiren de l’hotel, camejaren per distints racons i comprovaren que la seua celeritat els havia servit de ben poc, perquè les turbes d’anglesos, japonesos i madrilenys ja havien establert diferents caps de pont a la contrada. A pesar, però, d’aquests i d’altres inconvenients, el grup decidí de visitar devotament els elements més emblemàtics de la ciutat vella: l’Aqüeducte, la Casa de los Picos, la torrassa dels Lozoya, l’església romànica de Sant Martí, el museu Esteban Vicente (antic palau d’Enric IV), la façana de la Cárcel Real (que exhibia una placa commemorativa dedicada als defensors segovians de la República), l’antiga sinagoga, la Plaça Major, la Catedral, l’Alcàsser... L’endemà, els viatgers sortiren de ciutat, deixaren enrere el castell de Turégano i arribaren a Sepúlveda, vila monumental situada a les vores d’un penya-segat. Camejaren per les Hoces del Duratón mentre els voltors ascendien majestuosos a les altures, traçant espires i planant sobre els boscs de ribera que, gràcies a la primavera d’hivern esplendorosa, mostraven una gamma cromàtica extraordinària (la vegetació apareixia tenyida de verd, groc, taronja, roig i marró). Abans de tornar a l’hotel, el grup s’allargà fins a l’ermita de San Frutos “Pajarero”, que guaita el vol de les aus des d’un espadat. Durant el penúltim jorn del viatge, els expedicionaris enllestiren les darreres inspeccions. A l’església romànica dels sants Just i Pastor, a més de contemplar unes magnífiques pintures murals i el Crist dels Gascons, descobriren, ves per on, que Sant Sebastià, patró de Mallorca, ha de compartir patronatge amb San Alonso Rodríguez, oriünd de Segòvia. A l’antiga església templera de la Vera Cruz, van recórrer bocabadats l’enigmàtic recinte de planta dodecagonal. A Pedraza, van tastar l’anyell i el cochinillo al forn. Finalment, el dia de tornada, s’aturaren a La Granja de San Ildefonso. Hi van constatar que Felip V (el monarca que incendià Xàtiva ara fa tres-cents anys) mai no es banyava, mai no es mudava de roba i mai no permetia que li canviaren els llençols del llit (sembla que durant les audiències reials exhalava unes bafarades que feien caure de tòs). Alguns expedicionaris pensaren, per tant, que els xativins feien bé de penjar el Borbó boca per avall, per piròman i per bacó.

dimarts, 13 de novembre de 2007

La ignorància de l’alcalde

Sovint, s’afirma que l’alcalde de Xàtiva és una persona ignorant i inculta. Aquesta afirmació, no cal dir-ho, és una veritat a mitges que, a més d’equiparar conceptes diametralment oposats, crea certa confusió sobre el nivell de competència i sobre la veritable funció dels polítics. Ningú no hauria de confondre la falta d’intel·ligència amb la falta d’instrucció o de cultura lletrada. Ja sabem que l’alcalde de Xàtiva pateix un dèficit crònic de cultura, però ningú no hauria d’albergar dubtes sobre la seua intel·ligència natural i sobre la seua habilitat política (que li ha permès, entre altres coses, d’escalar la poltrona presidencial de la Diputació). Certament, seria desitjable que els polítics d’un país democràtic i avançat disposaren d’una formació sòlida i d’un ample bagatge cultural (coses que es poden adquirir de forma autodidacta, sense haver d’anar a la Universitat). Ara bé, no és imprescindible que tinguen coneixements específics sobre cap matèria; necessiten, això sí, estar ben assessorats i reclamar dels experts, abans de pronunciar-se sobre determinats temes, la informació que calga. Doncs bé, unes manifestacions recents de l’edil, referents a l’ermita del Puig, evidenciaven una gran ignorància sobre un assumpte, la conservació del patrimoni arquitectònic, que hauria de conèixer millor. L’alcalde insinuava que l’ermita del Puig (joia del segle XIV i peça destacada del nostre patrimoni) és un munt de runes sense cap valor; es preguntava, de forma sarcàstica, si paga la pena que quatre parets siguen declarades BIC (Bé d’Interès Cultural); exhibia, a més, una gran confusió conceptual sobre el grau i el tipus d’intervenció que necessita el monument. En definitiva, demostrava no estar gens informat sobre qüestions de política patrimonial, possiblement perquè la seua supèrbia no li permet de demanar consell als tècnics municipals. I clar, queia a la fal·làcia ad ignorantiam. Algú li hauria d’explicar, per tant, quin és el grau d’intervenció que necessita l’edifici i quina filosofia hauria d’inspirar la seua restauració. Algú li hauria d’aclarir que qualsevol immoble històric consta de dos elements: el conjunt de materials constructius que el formen i l’espai arquitectònic resultant, amb els valors inherents (estètics, estilístics, històrics, cronològics i simbòlics) i amb les connotacions sentimentals que inspira a la comunitat que l’acull. L’article IX de la Carta Internacional de Venècia afirma: “La restauració d’un monument [...] ha de guardar un caràcter excepcional. Té com a finalitats assegurar la seua conservació i revelar o restituir el seu valor i les seues qualitats estètiques o històriques. Ha de fonamentar-se en el seu coneixement pregon [...] i en el respecte a la seua substància original”. Restaurar un immoble històric implica restablir la seua unitat formal, respectar la seua historicitat sense falsejaments i possibilitar la seua lectura íntegra. Si s’iniciés ara mateix la restauració del Puig, encara seria possible d’aconseguir aquests objectius. Només caldria aplicar-hi tres modalitats d’intervenció: la consolidació, la reestructuració del conjunt i la repristinació (o reintegració) d’alguns dels seus elements. Si, pel contrari, es retarden les actuacions, s’hauran de prendre mesures (com ara l’anastilosi o la reconstrucció total de l’ermita) que, a més de ser més costoses, podrien falsejar la historicitat i la unitat formal de l’edifici. En aquest sentit, cal recordar que l’anastylosis, o reconstrucció mitjançant encaix, s’aplica a edificis que s’han ensorrat accidentalment o que han patit col·lapse a causa de negligència o d’abandonament per part de les autoritats responsables. La primera autoritat provincial no hauria de ser tan ignorant en aquestes matèries. ¿Sap el nostre alcalde d’alcaldes que les societats més avançades es caracteritzen pel respecte al seu patrimoni històric?
(publicat a Levante-EMV)

Shap

Divendres passat, al Gran Teatre de Xàtiva, actuà el grup Shap, que està format, entre d’altres, per Sarah Rope, veu, Pau Cháfer, piano i teclats, i el músic gasteiztarra Àngel Celada, bateria. Els tres han aconseguit un so que, sobre la base del jazz, fusiona distints elements per a crear un estil propi farcit de múltiples influències. Per a l’actuació del divendres, comptaven amb el concurs de quatre músics convidats (dos guitarristes, un baix i una xica per als cors). Aquesta composició, el septet, és molt efectiva a l’hora de fer un directe de gran intensitat. L’hora i mitja d’actuació, que començà amb uns riffs potents, permeté l’execució de solos ben interessants d’Àngel Celada i, sobretot, dels dos guitarristes (que alternaven el fraseig jazzístic amb el rocker). El repertori, format per temes propis i aliens, es mogué pels dominis del pop-soul, del rhythm & blues o del jazzy, amb dosis elevades de temps mitjos i balades. La veu de Sarah Rope fou el centre del concert. La seua figura, entre felina, sensual i tendra, evocava vagament les models femenines del fotògraf berlinès Helmut Newton. Sarah té, però, una veu de vellut fantàstica. Els espectadors teníem el cor en un puny, en veure-la evolucionar per l’escena amb unes sabates d’agulles llarguíssimes i un minúscul eslip negre. Cantà dempeus, ajaguda i tombada a terra. Un dels moments més interessants del concert arribà amb les propines; la xica cantà, acompanyada només pel piano, l’acordió i la bateria, un parell de temes que conquistaren l’auditori (si és que no estava ja conquistat de bestreta): primer interpretà una versió preciosa de I Shall Be Released, de Bob Dylan; tot seguit, es ficà els més entusiastes a la butxaca (és un dir; l’ínfim vestuari de Sarah no deixava espai per a butxaques) amb un Route 66 a ritme de blues en què el xativí Pau Cháfer es va lluir executant un excel·lent solo de piano ajustat a les pautes harmòniques del tema. Algunes de les cançons interpretades a la vetllada formen part del disc editat pel grup, un treball que sorprèn per la seua qualitat.

dijous, 8 de novembre de 2007

Com ara plouen figues

--

Digué Rocabuix que Saniver està fent-se la barba d’or. Ha hagut d’ampliar el negoci i traslladar-lo a una nau industrial. Jo no vaig comentar res per no quedar com a ximpleta, però el diumenge, quan aní a visitar Jonça li vaig preguntar si coneixia el cas i ella va somriure i va afirmar que Saniver havia esdevingut multimilionari. Jo no entenia que ningú puga fer-se multimilionari amb una bugaderia i vaig amollar: clar, com ara plouen figues. I ella: no vas molt errada. I li vingué una rialla tan forta que gairebé l’agafa un batistot. Quan es va calmar, m’explicà que Saniver havia inventat un pack reciclable amb un llençol, dues tovalloles de rus, dos panys higiènics, un gel de la casa Heno de Pravia i un preservatiu. L’any anterior havia subministrat vuit mil cinc-centes unitats a un bordell de Cox i sis mil a un de València. Fins i tot li havia sortit competència. I afegí: hi ha molts homes que compren fora allò que tenen al cau debades. Vaig tornar a casa pensarosa. En entrar-hi, vaig preguntar a Rocabuix: Tu has estat alguna vegada a Cox?

dimarts, 6 de novembre de 2007

Les carències del batlle de Xàtiva

Un comentarista anònim del post anterior apuntava les carències del batlle com a causa possible dels seus exabruptes. Hi estic d’acord; la demagògia i les sortides de to solen omplir el buit que deixa l’absència de respostes polítiques. Però les eixides de l’alcalde també deixen entreveure altres aspectes peculiars de la seua personalitat. A males penes, per exemple, aconsegueixen dissimular el seu tarannà anticlerical. Per bé que presidisca les processons del Corpus i de la Mare de Déu, Rus té fama de ser home poc religiós, cosa que explicaria la seua desafecció, ben palesa, a l’orientació que segueixen les relacions entre el seu partit i l’Església Catòlica. L’alcalde ha arribat a dir: “No pense donar-li un euro a l’Església, perquè demà també vindrien els evangelistes a demanar-me diners”. Si qualsevol polític d’esquerres amollés proclames com aquesta, una conjuminació de conservadorisme i beateria es llançarien a mata-degolla sobre el pobre infeliç. Però si les diu l’alcalde d’alcaldes, no passa res. Queda graciós! D’altra banda, Rus no coneix la virtut de la magnanimitat; mostra una escassa capacitat per a compartir i per a fer seues les propostes alienes. Un polític més hàbil hauria copsat immediatament la vena popular d’un assumpte com el del Puig i hauria enllestit, ja fa temps, la restauració de l’ermita. Hauria aconseguit un triple objectiu: emmudir les protestes, quedar bé amb tothom i anotar-se un punt. Però Rus és incapaç d’acceptar res que vinga d’altres. L’alcalde té, per últim, tendència a menysprear la tenacitat dels seus oponents. La cort de llepaires que l’envolta l’ha fet perdre la brúixola; confon els rivals amb lacais que s’ajupen fàcilment. En definitiva, el nostre personatge exhibeix un gran dèficit democràtic.

dimarts, 30 d’octubre de 2007

Si no vols pols, no vages a l’era

L’alcalde de Xàtiva hauria de canviar les seues arengues, ser un poc més original. Sempre llarga el mateix rotllo. I té sort que les víctimes de les seues grolleries no utilitzen el mateix llenguatge que ell, per no ficar-se a la seua altura. A veure si comprèn, d’una vegada, una cosa molt simple: ell té l’obligació d’aguantar les crítiques, però moltes víctimes dels seus excessos verbals, no. Si l’alcalde no suporta les crítiques, hauria d’abandonar la política activa! No té dret d’utilitzar contra persones privades els termes que utilitza. Ell és un polític professional i té molts mitjans per a fer-se sentir; els ciutadans privats no tenen, en canvi, les mateixes possibilitats de defendre’s dels seus exabruptes. S’ha de tenir molta barra per a referir-se al passat polític d’una persona que, d’ací poc, farà vint-i-dos anys que va abandonar tota activitat política (però no el dret a opinar, perquè, que se sàpiga, no vivim en una dictadura bananera). Quan servidor abandonà la política, tenia trenta-tres anys; ara, en té cinquanta-cinc. Quant al Puig, si l’alcalde finalment el restaura, serà per les pressions ciutadanes, no perquè li vinga de gust. Però encara no està dita l’última paraula; fins que no vegem l’edifici restaurat, no ens creurem les seues promeses. Ja ens ha enganyat en altres ocasions. S’haurà de fer un avís a l’alcalde: si arriba tard i l’edifici cau finalment a terra, les plataformes ciutadanes hauran de consultar amb algun advocat la possibilitat de denunciar-lo per delicte contra el patrimoni. En definitiva, l’alcalde hauria de parlar menys, i treballar més. La seua política cultural, per exemple, és, en termes generals, molt deficient. Gasta molts diners en pólvora de rei (en moments puntuals) i, després, la programació quotidiana és un desert. I clar, aquestes són unes crítiques a la seua política que té l’obligació d’aguantar. Perquè, com diu la dita valenciana, “si no vols pols, no vages a l’era”. Hauria de seguir l’exemple de Mariano Rajoy, que ha demanat disculpes per involucrar el seu cosí al debat polític.

(declaracions efectuades a la SER el 30 / 10 / 07, a les 14,20 h)

diumenge, 28 d’octubre de 2007

Caps de briva malcarats

La setmana passada, l’alcalde de Xàtiva féu unes declaracions sobre l’ermita del Puig i, sense venir a tall, aprofità l’avinentesa per a carregar, de forma indiscriminada, contra diferents persones i entitats de la ciutat (partits, organitzacions cíviques, associacions culturals...). Aquestes declaracions conviden a reflexionar (si més no, de forma indirecta) sobre la personalitat del primer edil. El seu tarannà entronca amb l’existència, cada vegada més habitual, del polític que actua com els xarlatans: amb desimboltura, amb un somriure enlluernador i amb un discurs simple i directe, construït amb frases curtes fàcils de memoritzar (“Serem l’enveja de tot el món!”, “Serem els millors!”). L’espècie ha proliferat pertot arreu, produint exemplars com Reegan, antic actor de segona fila, als EEUU, o Berlusconi, cantant de tarantelle, a Itàlia. Certes característiques d’aquests polítics han acabat hipertrofiant-se i produint personatges tan barroers com l’antic alcalde de Marbella, Jesús Gil. Hom sabia, des de fa temps, que les masses se senten atretes sovint per la demagògia d’aquests líders sense escrúpols, la trajectòria política dels quals sembla immune a la grolleria o als escàndols. Mai no hauríem sospitat, però, que aquesta anomalia democràtica prengués tanta volada. Entre les peculiaritats d’aquests individus, trobem dues de particularment odioses: llur egocentrisme desbordat i la seua facilitat per a faltar al respecte a les persones que no els segueixen el corrent (quan s’enfaden, actuen com els caps de briva malcarats). Doncs bé, arran de les declaracions suara esmentades, queda clar que l’alcalde de Xàtiva (i president de la Diputació de València) està fet de la mateixa pasta que els personatges descrits.
(publicat a Levante-EMV)

dijous, 25 d’octubre de 2007

La divisió interna del PSPV

Quan els periodistes li van demanar per un “petit” apartament al passeig de la Castellana que li havia costat cinc cèntims, don Eduardo Zaplana Hernández-Soro s’ajustà la corbata amb elegància, dibuixà un somriure d’orella a orella i amollà la frase lapidària: “¿Eso es todo lo que tienen contra mí? ¡Acabáramos!”. Tot seguit, va girar l’esquena tan tranquil. I clar, en cap moment se li va passar pel cap de presentar la dimissió. ¿Per què actuava amb tanta naturalitat? Per vàries raons: perquè era (i encara és) el rei del desvergonyiment, perquè no devia tenir sentiment de culpa i perquè, en aquells moments, controlava amb mà fèrria la maquinària valenciana del seu partit. Ja se sap, des del poder es tapen moltes boques (per això, cap militant del PP gosà dubtar públicament de l’honorabilitat del seu cap). Joan Ignasi Pla no és, en canvi, el rei de la desimboltura. Quan es va descobrir l’afer de les obres a casa seua, féu explicacions massa embolicades; donà la sensació de tenir mala consciència. Un polític de la dreta hauria actuat d’altra forma; s’hauria pres les coses amb més cinisme. Mirem, sinó, el procedir dels polítics del PP imputats en vàries causes judicials per presumptes delictes de prevaricació: romanen als seus càrrecs i proclamen sense complexos que els ciutadans els han exculpat a les urnes (creuen –ja ho hem comentat en alguna ocasió– que els senyors no cisen, prenen allò que és seu). Pla, en canvi, amplificà un assumpte que, segons com es mire, no tenia tanta importància (les presons estarien plenes de gom a gom si hi tancaren, per exemple, tots els alcaldes que deuen factures als proveïdors dels ajuntaments). El principal problema de Joan Ignasi Pla ha estat, però, la divisió interna del PSPV. Diversos rumors apunten a l’entorn de Jordi Sevilla com a possible origen de la filtració a la Cadena SER de l’assumpte que ha provocat la dimissió de l’ex-secretari general. S’insinua concretament el nom de Ricard Torres, diputat per València i Portaveu d’Economia i d’Hisenda del Grup Socialista al Congrés. Bé que Torres les haja desmentit, les insinuacions tenen cert fonament. La seua presència a les llistes dels pròxims comicis no estava assegurada. Era molt coneguda la rivalitat entre ell i Pla. Aquesta rivalitat s’estenia al secretari d’organització Vicent Sarrià, que Torres responsabilitzava del fracàs socialista a les darreres eleccions. El diputat havia demanat que, seguint l’exemple de Rafael Simancas i de l’agrupació madrilenya, Joan Ignasi Pla presentara la dimissió i convocara un congrés extraordinari. De fet, en ser descartades aquestes exigències, alguns militants de la Costera escoltaren de boca d’un càrrec comarcal simpatitzant de Torres una frase enigmàtica: “Com no heu volgut a les bones, serà a les males”. Aquesta frase cobraria ara tota la seua significació. La defenestració de Pla i la sortida que li oferia la direcció local, legitimant la sospita i llevant-li legitimant a ell (i, per extensió, al propi partit), han arruïnat un període de pau relativa al si del PSPV. Hi van a reviscolar, per tant, les velles lluites fratricides i, com la tornada balsàmica al poder encara sembla molt llunyana, es dibuixa a l’horitzó el fantasma del cisma.

dimecres, 24 d’octubre de 2007

Cosí prim o cosí germà?

--

A Radaurí li encanten els jocs de paraules. "Hi ha cosins germans i cosins segons, o prims, de la mateixa manera que hi ha cosines germanes i cosines primes, o segones", explica. "Els cosins prims poden estar prims o grassos (segons que mengen poc o molt), de la mateixa manera que hi ha cosins germans grassos o prims (també segons que mengen molt o poc)", segueix incansable. Ací, Rocabuix l'interromp: "¿El cosí de l'aspirant és cosí germà prim, cosí germà gras o cosí prim, prim o gras?". "Ignore si és cosí germà gras, cosí prim, prim, o... Deixem-ho estar, que m'estic embolicant de mala manera! És catedràtic a Sevilla!", salta Radaurí impacient. "Sembla —desvetlla—, que l'aspirant no entén alguna cosa relacionada amb les precipitacions i ha hagut de consultar-li-la al seu cosí". "Bé, i què li ha dit el seu cosí catedràtic?", fan Rocabuix i Eiximona a l'uníson. "Que no siga tanoca. Segons el Diari d'Informacions, les seues paraules exactes han estat 'Primo, no hagas el primo'. Si no és possible de saber l'oratge que farà demà a Sevilla, tampoc no es pot saber si per març plourà a Madrid a bots i barrals o hi haurà sequera. En conclusió: li ha dit que porte sempre un bon paraigües", certifica Radaurí. "Doncs, amb un cosí catedràtic tan aciençat, hauria de seguir la dita castellana, 'contra más primo más me arrimo', i fer-li més cas", insinua Rocabuix amb un somriure murri. "Això mateix li he dit jo i gairebé em fulmina amb la mirada!", exclama Radaurí.

dimarts, 23 d’octubre de 2007

Feu-li una proposició que no puga rebutjar

Pel que es veu, l’única sortida que brindaren a Joan Ignasi Pla els seus companys de direcció, quan aquest demanà el seu recolzament davant unes acusacions de possible tracte de favor dispensat per una constructora, fou ben pintoresca: havia de formar una gestora on estigueren representades totes les famílies del partit (o del clan sicilià, que per al cas és el mateix); l’ex-secretari general podia trigar un mes (per guardar les aparences) a presentar la dimissió, moment en què s’elegiria un altre capo di tutti capi de la formació socialista; durant aqueix mes, Pla restaria al marge de qualsevol decisió orgànica (cosa que equivalia a no participar a la confecció de les llistes per a les pròximes legislatives); finalment, se li negava un recolzament clar i explícit. La cicuta degué arribar de Ferraz. Possiblement, el padrí Giuseppe Bianco havia enviat la consigna; calia fer una proposició que no pogués ser rebutjada. Però clar, Pla l’ha rebutjada (acceptar-la implicava acceptació de culpabilitat) i ha descobert que, amb “amics” com els seus, no necessitava enemics. Cal suposar que, a partir d’ara, ni anirà als dinars de Dénia ni se li passarà pel cap de comentar amb ningú l’estat en què es troben les reformes (és un dir) del bany o de la cuina del xalet.

Caín a les files del PSPV?

Últimament, planaven moltes incògnites sobre el futur orgànic del PSPV. En una setmana, però, s’han aclarit bona part d’elles: Joan Ignasi Pla ha dimitit i Maria Teresa Fernández de la Vega ocuparà, a les pròximes legislatives, el primer lloc de la llista socialista per València. Fins i tot és possible que Jordi Sevilla encapçale la llista de Castelló. La vice-presidenta ha presentat la decisió com la conclusió de les converses mantingudes amb el president Rodríguez Zapatero, a qui li hauria expressat la seua "il·lusió" de ser candidata per la seua terra. En realitat, es comprova una vegada més que el PSPV no té cap autonomia. Com ja s’ha dit en alguna ocasió, el socialisme valencià va escàs de líders carismàtics i l’elecció o el cessament dels seus secretaris generals sempre s’ha manejat des de Madrid. Per bé que el dimitit Pla haja denunciat la persecució d'alguns mitjans de comunicació per l’afer de les reformes a casa seua (diu que “un grup de comunicació” li ha fet la vida impossible aquests dies) i afirme que estudiarà totes les accions legals per a defendre el seu honor, les coses són més simples: vist que no tenia intenció d’abandonar la secretaria general després del darrer daltabaix electoral, els seus “companys” de partit han decidit desfer-se d’ell d’una forma certament desapiadada. La història faria riure si no fos tan cruel: Pla expulsat per no pagar a una constructora la reforma de la cuina i dels banys de sa casa. Sembla que l’import de la factura ascendia a 78.000 euros, una quantitat considerable per a un jove mileurista, però insignificant en un context, el de la col·lusió entre polítics i constructors, sobre el qual recauen moltes sospites de corrupció generalitzada. L’afer alça, per tant, un munt d’interrogants. ¿Algú es creu que subornar el cap del PSPV pot sortir tan barat a la pàtria de la corrupció urbanística? ¿Qui ha filtrat l’assumpte a la cadena SER? ¿Sabien els autors de la filtració que el grup PRISA l’aprofitaria per a enviar un avís a Zapatero, pel suport a MEDIAPRO en la guerra del futbol? Totes les respostes possibles indiquen que la intriga ha degut covar-se a l’interior de les files socialistes. Els autors de la conspiració, coneixent que als representants polítics de l’esquerra (atrapats com estan per exigències d'honestedat) se’ls demana un plus d'ètica, ho tindrien tot previst: que Pla demanaria el recolzament de la direcció; que aquest recolzament li seria negat; que, en insinuar que el seu company ha prevaricat, el convertirien, als ulls dels electors, en un presumpte delinqüent (la societat fila molt prim amb els polítics d'esquerres, que solen basar llurs propostes en promeses de moralització de la vida pública). Caín segueix militant a les files del PSPV.

diumenge, 21 d’octubre de 2007

Presenta la dimissió per una cuina

--
"Jonça, la companya de l'aspirant a candidat, diu que el Secretari Nacional ha renovat la cuina i els banys de la seua llar i encara no ha pagat la factura", informa amb aire confidencial Eiximona, que acaba d'arribar a casa. Rocabuix, que intenta apanyar un endoll, alça el cap. "I ella com sap això?". "Li ho ha contat Somina, la dona del Secretari Nacional. Sembla que els obrers són lents fins per a cobrar. Ell els ha demanat vàries vegades la factura de la reforma, però els obrers li han contestat que no patisca, que encara no l'han pogut passar en net. I clar, Somina i el seu marit han decidit de prendre part dels 78.000 euros que els ha de costar la broma i fer un viatge a les Illes Caiman. A veure quin dia m'organitzes tu un viatge igual, ronyós!", fa Eiximona amb gest murri. Rocabuix medita sobre l'assumpte: "Pel que es veu, el Secretari Nacional es dedica als viatges de plaer en comptes d'abordar els problemes del partit. Aquesta revelació podria interessar al Diari d'Informacions; els seus editors s'han assabentat dels favors que rep Ona 6 i estan molt ofesos amb la Seu Central". "Què penses?", pregunta Eiximona encuriosida. Rocabuix pensa en els possibles titulars: "Presenta la dimissió per una cuina" o "el Secretari Nacional obligat a dimitir per la reforma d'un bany". Finalment, davant la insistència d'ella, contesta: "Les persones que es dediquen a la política haurien de ser cèlibes. Així s'estalviarien que companys o companyes molls de boca els entrebancaren llur noble missió".

divendres, 19 d’octubre de 2007

El meu nom és Josep Lluís

La participació de Josep Lluís Carod Rovira al programa Tengo una pregunta para usted havia alçat una gran expectació. El líder d'Esquerra Republicana no defraudà. Segons les enquestes, va protagonitzar el minut d'or, amb cinc milions d'espectadors que seguiren la seua intervenció. La duia ben preparada, possiblement perquè s'olorava que, vista l'adjuració a què el té sotmès la dreta, podia ser objecte d'abundant foc d'artilleria. A l'hora de la veritat, però, es va demostrar que els ciutadans són força més moderats que la seua classe política. També es demostrà que el discurs dels republicans no és tan radical com pot semblar a primera vista. Carod Rovira es reclamà demòcrata de forma contundent. Proclamà que el referèndum sobiranista que proposa el seu partit només se celebrarà si la convocatòria compta amb recolzament suficient (afirmació supèrflua, per òbvia). A la pregunta, "Què passaria si no hi prosperés la tesi independentista?", el polític contestà: "No passaria res; acceptaríem democràticament el resultat i les coses continuarien igual que ara". Carod rebutjà de forma explícita, en diferents moments, els mètodes violents (aclariment que, al meu parer, seria del tot innecessari en una situació de menor crispació política). Fins i tot deixà clara la seua opinió sobre la violència ("No s'ha de vèncer; s'ha de convèncer", postulà). La seua intervenció quedà arrodonida amb altres pinzellades retòriques: "Les meues referències vitals, emocionals o patriòtiques no es troben a Espanya"; "No sóc nacionalista; sóc independentista"; "No anem en contra d'Espanya"; "Per a defendre allò que és propi, no cal atacar ni anar en contra de ningú". M'agradaria destacar, però, les al·lusions al País Valencià. Carod afirmà que els Països Catalans no entren (almenys explícitament) als plans sobiranistes d'ER. "M'encantaria la sobirania de tots els països de l'antiga Corona d'Aragó, al marc de la Unió Europea, però hauran de ser els respectius pobles els qui decideixin el seu futur", postil·là de forma massa altisonant (la realitat no autoritza aquests excessos d'optimisme subliminar). Finalment, aprofità les paraules displicents, certament desafortunades, d'una dona de Valladolid per a cloure així la seua intervenció: "Amb mostres de menyspreu envers la nostra llengua i la nostra cultura com les exhibides per aquesta ciutadana, algú pot estranyar-se que els catalans ens sentim a disgust en Espanya? Si no ens volen, ja ens ho farem pel nostre compte". L'endemà, un sol titular, Mi nombre es Josep Lluís aquí, en la China y en Madagascar, protagonitzava totes les primeres. Però les entrades no n'extreien, en general, conclusions massa encertades; acusaven Carod de victimisme. A mi, en canvi, em sembla que el líder d'ER no anà de víctima; a tot estirar, anà davant de les tronades (ben mirat, els defensors de les llibertats nacionals van davant de les tronades des que Judes era fadrí i sa mare festejava). En conjunt, les asseveracions de Carod tingueren la virtut d'aclarir-li al públic espanyol les posicions catalanistes, de les quals se sol tenir una visió molt esbiaixada (Duran i Lleida, que l'havia precedit a l'ús de la paraula, exhibí, pel contrari, un discurs absolutament descafeïnat). Ara bé, no ens hem d'enganyar. Per bé que, de portes enfora, alguns principis programàtics semblen molt batedors, la seua aplicació pràctica resulta sovint més laxa. A Catalunya, per exemple, la franja d'electors que combreguen amb les idees d'Esquerra Republicana és, a hores d'ara, minoritària. Quant al País Valencià, el seu redreçament nacional no entra (ni que siga de forma testimonial) als plans del partit independentista català.

dijous, 18 d’octubre de 2007

Shevardnadze, Schwarzenegger i Josep Lluís

--

A Eiximona li crida l’atenció un titular, a la tercera plana del Diari d’Informacions: “Una senyora de Valladolid que sap pronunciar perfectament els mots Shevardnadze o Schwarzenegger es nega, en canvi, a pronunciar el mot català Josep Lluís”. “Què diu la premsa?”, demana Rocabuix. Ella li mostra la plana. Ell, després de llegir el titular, fa, nostàlgic: “Açò em recorda una anècdota que protagonitzàrem Radaurí, Saniver i jo en una terrassa de Benidorm. Un cambrer s’esforçava per anotar la comanda d’uns estrangers que parlaven anglès. Quan arribà el torn de la nostra taula, Saniver s’adreçà a ell i li demanà un tallat, una cervesa i un refresc de taronja. 'A mí, hábleme en cristiano, que estamos en España', protestà el cambrer. Ens vam alçar tots tres i, per no ventar-li dues galtades a aquell cornut, tocàrem el pirandó”. Eiximona deixa el diari i pren un llibre de la prestatgeria. “Què fas?”, li pregunta ell. “Vaig a repassar l’anglès”, contesta ella.

dimecres, 17 d’octubre de 2007

Vetes i fils

La televisió espanyola ens ha ofert la tercera edició d’un programa de nou format en què diferents polítics se sotmeten a les preguntes d’un públic variat, integrat per homes i dones de diversa extracció social, geogràfica, cultural i generacional. En aquesta ocasió, dos dels personatges entrevistats eren Duran i Lleida i Carod Rovira (l’altre fou Gaspar Llamazares). Duran i Lleida presentà, segons el meu parer, una imatge absolutament imprecisa del seu projecte polític (o, segons com es mire, molt diàfana: la de l’ambigüitat calculada). En aquest sentit, cal agrair la major claredat del senyor Josep Lluís Carod, que té la virtut de dir al pa pa i al vi vi (cosa distinta és, naturalment, estar d’acord o no amb el seu discurs). Quina imatge projectà Duran i Lleida? Se m’acuden dos símils, per a contestar la pregunta. Tindríem, d’una banda, l’oncle Tom, el de la cabana, que no vol indisposar-se amb l’amo blanc, i tindríem, d’altra, el viatjant de vetes i fils (molt català, faltaria més), que ha de vendre la seua mercaderia a Ciudad Real. És, en definitiva, la imatge absolutament desdibuixada de qui no vol ser carn ni peix, de qui pensa només al guany i no vol indisposar-se amb els amos o amb els clients. És l’eterna imatge, una mica fenícia, que dóna la burgesia catalana des de temps immemorials. I clar, els espanyols de la Meseta, tan cavallers i generosos ells, li tenen presa la mesura a aquests catalans. Els partits estatals de tall espanyolista n’estan encantats de la vida. Si vénen mal donades, es pot fins i tot pactar tranquil·lament amb ells, per a formar majories estables de govern. Tot és qüestió de parlar català a la intimitat. Es comprèn, per tant, que, amb gent com el senyor Duran i Lleida, el procés de construcció nacional no avance ni un pam.

dilluns, 15 d’octubre de 2007

Perspectives poc falagueres per a EUPV

Dèiem, fa quatre mesos, que cada cop s’entenia menys l'existència d’Esquerra Unida. Com que la coalició (al nucli de la qual es troba el PC) es veia obligada a defensar un programa socialdemòcrata, havia de buscar certs elements (l'ecologia, el pacifisme...) que permeteren diferenciar la seua oferta política. Però clar, les successives iniciatives de Rodríguez Zapatero (la sortida d'Iraq, el matrimoni de les persones homosexuals, les lleis d’igualtat i dependència...) havien deixat la formació d’esquerres sense propostes alternatives. A més, l’ecologia i el pacifisme són temes transversals que avui comparteixen, en major o menor mesura, molts partits polítics i molts ciutadans. Per tant, les perspectives polítiques d’EUPV ja eren poc falagueres abans que els resultats obtinguts a les darreres eleccions acabaren precipitant l’allau d’esdeveniments en què s’ha vist sumida la formació. Primer, esclatà, al si del grup parlamentari de Compromís pel País Valencià, la crisi propiciada per dues diputades d’EUPV (membres del corrent Esquerra i País), saldada amb un canvi de portaveu (l’anterior síndica, Glòria Marcos, fou substituïda per Mònica Oltra). Aquestes desavinences al si d’EUPV, que obligaven els altres socis de Compromís a alinear-se amb una de les faccions en conflicte, foren aprofitades pel Bloc per a desmarcar-se de l'ala comunista de la coalició. Més tard, les diputades dissidents, Mònica Oltra i Mireia Mollà, foren expulsades d’EUPV (bé que la primera passà a formar part del Consell Polític Federal d’IU). Finalment, la crisi valenciana d’EUPV s’ha traslladat (com estava cantat) a Madrid i, de cara a les pròximes eleccions generals, Marga Sanz, secretària del PCPV, disputarà amb Gaspar Llamazares, en unes primàries internes, la candidatura a la presidència del govern. Així doncs, els intents de monopolitzar la direcció i els càrrecs remunerats d’EUPV han jugat una mala passada al PCPV, que ha entrat en un ràpid procés de descomposició (ja se n’han donat de baixa dos antics secretaris generals). La crisi comunista amenaça, però, de liquidar tota l’Esquerra Unida.

diumenge, 14 d’octubre de 2007

Mares

--
Rocabuix li dóna voltes, des de fa dies, a un assumpte de molta fondària. Fent comptes, li surten, pel cap baix, fins a sis mares: la mare que el va parir, que sempre havia suposat la seua mare de veritat; Maria, que és Mare de Déu i mare nostra (ací no veu massa problema; es tracta d’una qüestió simbòlica); la Santa Mare Església Catòlica, que, segons els capellans (i el papa de Roma), és, en realitat, la mare vertadera; la mare pàtria, que, si hem de creure un polític extremós, està a punt de ser trossejada per quatre malparits (ací Rocabuix sent un calfred, perquè li vénen al cap les escenes de certa pel·lícula de terror); la mare del vi, que mai no ha sabut exactament qui és (alguna idea en té, però, al respecte); la mare de llet (d’aquesta sí se’n recorda; és la seua dida Roser)... Ah, i encara podria afegir Eiximona a la llista; es passa la vida dient: “Fill meu! Ets com un xiquet”. Li ha contat les seues dèries a Radaurí. “Mare, sols hi ha una, la mare dels ous!”, ha tallat el seu amic de forma inapel·lable.

divendres, 12 d’octubre de 2007

Cobrir-se de glòria

Dies enrere, el molt honorable president Francesc Camps es cobrí de glòria contestant una interpel·lació de Mònica Oltra, síndica del grup parlamentari de Compromís pel País Valencià. La diputada volia saber si van a tancar-se els repetidors que permeten rebre el senyal de TV3 al País Valencià i si s'havien fet gestions per a la reciprocitat d'emissions entre TV3 i Canal 9. "Tancar mitjans de comunicació és propi d'altre tipus de règims", assenyalà la parlamentària (al·ludint a la decisió d'eliminar un mitjà de comunicació per raons polítiques, un decisió autoritària que equipararia el govern de Camps amb els governs de Putin i Chávez). "Aquesta censura ignominiosa impedirà que els valencians puguen elegir els canals de televisió que desitgen", conclogué la portaveu de Compromís. El president Camps titllà de tràgic que una diputada elegida amb els vots dels valencians defensés la cadena d'altra autonomia, "especialment quan TV3 s'emet a la Comunitat gràcies a una entitat, Acció Cultural del País Valencià, que mai no ha tingut el mateix interès de ficar repetidors a Catalunya perquè s'hi veiés Canal 9". Camps afegí que, si Compromís tingués responsabilitats de govern, "hi hauria una sola televisió amb emissions realitzades des dels despatxos del politburó corresponent".

Té molta barra el senyor president de dir aquestes coses! La diputada Oltra no defenia el canal d'altra autonomia (tan espanyola com qualsevol altra, segons la doctrina oficial del PP), sinó el dret de cada ciutadà individual a poder connectar amb la televisió que li vinga en gana, que és cosa molt distinta. Dir (com deia el senyor Camps) que Acció Cultural no ha tingut interès a ficar repetidors més enllà de la Sénia em suscita, però, alguns dubtes. De quin interès parla l'honorable? Els socis d'Acció Cultural (una entitat d'àmbit valencià) volien veure la TV3 des del sofà de sa casa. Com que el govern valencià no estava disposat a instal·lar els repetidors corresponents, s'hagueren de buscar la vida (cosa que, d'altra banda, ja s'està convertint en costum). ¿Entén l'honorable que, sent d'interès general emetre el senyal de Canal 9 més enllà de Vinaròs, els socis d'Acció Cultural també s'havien d'haver rascat la butxaca per a carregar amb les despeses d'aqueixa operació? ¿Pretenien els nostres governants que l'ampliació de cobertura de Canal 9 els sortís per la bona cara, sense invertir un euro de l'erari públic? Si és això el que volien, demostrarien tenir (perdó per la redundància) la cara ben dura. Causa estupor que els ciutadans encara es vegen obligats a pagar "peatges" per determinats serveis. Quant a la "gracieta" del politburó, el president devia estar pensant (un lapsus freudià) en els comitès que governen la televisió valenciana i reparteixen les llicències per a nous canals. Però d'això ja parlàrem altre dia.

dimecres, 10 d’octubre de 2007

Privilegis reials

Cremar públicament i de forma injuriosa la foto de qualsevol persona constitueix un delicte perseguible a instància de part. Ara bé, si la foto cremada correspon al rei, el fet constitueix un delicte d’injúries al Cap d’Estat perseguible d’ofici per la fiscalia. El piròman podrà, per tant, acabar a la presó. A mi em sembla absolutament injust aquest privilegi reial. I, per bé que em repugnen els gestos barroers i incivils (jo no sóc partidari de cremar banderes ni fotos de ningú), em sembla absolutament intolerable que ningú haja d’anar a la presó per aquest motiu. En tot cas, qui crema símbols respectats per altres persones hauria d’anar a escola, a aprendre urbanitat (hi ha qui comença cremant fotos i acaba fent disbarats més grossos). Aquest tarannà meu deu obeir a dues raons: d’una banda, a l’educació rebuda (de menut, m’ensenyaren que s’ha de respectar tothom); d’altra, a l’aversió que em provoquen les injúries infligides, des de temps antic, al nostre poble, a la seua llengua, a les seues institucions i als seus símbols (allò que no vull per a mi tampoc no ho vull per als altres). Això no obstant, he de confessar la meua simpatia pels incendiaris, que són joves i es reclamen antimonàrquics. Reconforten les meues conviccions republicanes i em recorden que un Borbó calà foc, ara fa tres-cents anys, a la nostra ciutat. Són coses que l’adulació embafadora de què és objecte l’actual monarca (tributada fins i tot pels socialistes) ens fa sovint perdre de vista.

dijous, 4 d’octubre de 2007

Definitivament, els socialistes no tenen remei!

--
Els bisbes han posat el crit al cel (mai millor dit) per la inclusió de l’Educació per a la Ciutadania i per als Drets Humans a la LOE (Llei Orgànica d’Educació). Afirmen que l’educació moral no és competència de l’Estat i que aquesta assignatura (arriben, fins i tot, a comparar-la amb la franquista Formación del Espíritu Nacional) servirà per a inculcar als alumnes la ideologia del laïcisme. S’equivoquen els bisbes, però, quan fan aquestes afirmacions. L’Estat té competència plena, d’acord amb la Constitució, per a educar els alumnes en els valors consagrats per la pròpia Carta Magna i per la Declaració Universal dels Drets Humans. Aquesta educació no pot confondre’s de cap manera amb l’adoctrinament, perquè els seus continguts transcendeixen els particularismes, ideològics o religiosos, i remeten als valors que, segons el sentir general, han d’assolir els joves per a poder exercir la ciutadania democràtica de forma plena i responsable (la Formación del Espíritu Nacional o l’assignatura de religió inculcarien, en canvi, continguts sectaris, per concernir només una facció política o religiosa de la societat). No acaba d’entendre’s, per tant, l’actitud dels bisbes. Quins aspectes concrets de la nova assignatura els fan nosa? Sembla que, bàsicament, els relacionats amb la moral sexual i reproductiva (matèria que la jerarquia eclesiàstica considera de la seua incumbència exclusiva). L’Església desaprova, en efecte, pràctiques com el divorci, els mètodes anticonceptius, l’avortament i les tècniques de reproducció assistida, i anteposa les diferències de sexe a les de gènere (perquè acceptar que les persones es distingeixen fonamentalment pel gènere equival a acceptar la igualtat radical de tothom i, per tant, la validesa del matrimoni homosexual, negada taxativament). Té, a més, dificultats per a explicar de forma convincent conceptes que no és capaç d’aplicar al si de les seues estructures, com ara la presa democràtica de decisions o la igualtat essencial entre homes i dones. La nova matèria li anava a suposar, per tant, un maldecap. Per això, la Conferència Episcopal i altres organitzacions afins (la CONCAPA, la FERE...) s’oposaren des d’un principi a l’Educació per a la Ciutadania (recolzades incondicionalment pel PP). Ara, però, han decidit desplegar dues estratègies –el boicot a l’assignatura o l’alteració dels seus continguts– que busquen (de forma alternativa i, alhora, complementària) eliminar-ne els efectes nocius sobre el ramat cristià. El valedor principal del boicot, l’estratègia més incívil, era monsenyor Cañizares, cardenal arquebisbe de Toledo, però ha acabat imposant-se la tesi “moderada” de la FERE: l’assignatura s’impartirà (a les comunitats autònomes governades pel PSOE) adaptant-ne els continguts a l’ideari dels centres, “un gol del govern en pròpia porta”, utilitzant l’expressió feliç del teòleg Juan José Tamayo. Definitivament, els socialistes no tenen remei! En permetre que els centres de la FERE adapten l’assignatura a l’ideari cristià, s’ha “regalat” a la Santa Mare Església Catòlica Apostòlica i Romana una tercera hora d’adoctrinament (una hora més de religió). No importa, per tant, que els governs autonòmics del PP resen a Santa Rita, advocada de l’impossible, demanant que Zapatero perda les legislatives de març; tal com va, l’Educació per a la Ciutadania no s’impartirà mai, guanye qui guanye les pròximes eleccions.

dimecres, 3 d’octubre de 2007

Estat teocràtic o estat democràtic?

--
Des de l'inici de curs, s'ha parlat molt de la nova assignatura, Educació per a la Ciutadania i per als Drets Humans, que ha aixecat una oposició frontal per part dels sectors socials més conservadors, encapçalats per l'Església. A què es deu aquesta oposició a una matèria que, amb nom i continguts semblants, s'imparteix en molts països de la Unió Europea? La resposta és, en el fons, molt simple: l'Església no paeix el sistema democràtic perquè aspira, com qualsevol altra confessió, a implantar l'estat teocràtic (la ciutat terrenal regida per les lleis de Déu). Mentrestant, tolera l'estat aconfessional, com a mal menor, i procura conservar la forta influència social que encara posseeix amb dos objectius primordials: aconseguir que les lleis s'inspiren en els seus pressupostos ètics i monopolitzar l'educació moral del jovent. Aquest últim objectiu només el pot aconseguir, però, a través de dues institucions bàsiques: la família i l'escola. Tradicionalment, havia utilitzat la família com a eina principal de transmissió doctrinal i ideològica. Com això, en aquests moments, ja no és possible (el model patriarcal basat en la "Sagrada Família" fa aigües per tots els costats), l'Església vol controlar la institució acadèmica. En realitat vol que tots els fills de les élites i de les classes mitjanes (la immensa majoria dels xiquets, doncs) tinguen contacte amb la doctrina catòlica a través de la institució escolar. L'adoctrinament dels fills de les classes més desfavorides no és tan peremptori, perquè se'ls pot influir per altres vies (les persones de condició més baixa solen adoptar, si volen ascendir socialment, els valors ètics i ideològics de les classes socials dominants). Si, com sembla, la polèmica suscitada per la nova assignatura té aquest paisatge de fons, les estructures democràtiques haurien d'anar amb molta cura. Per a l'Església no hi ha més ciutadania que la catòlica; abandonar a les seues mans la transmissió dels valors que caracteritzen la ciutadania cívica i democràtica és, per tant, molt perillós.

dimarts, 2 d’octubre de 2007

Un nou partit jacobí

Recentment, s'ha anunciat amb bombo i platerets la creació d'un nou partit polític, la UPD (Unión, Progreso y Democracia), de Fernando Savater, Rosa Díez i companyia. De seguida, han botat les alarmes als dos grans partits estatals. Fins ara, però, els analistes no han sabut explicar, de forma plenament satisfactòria, la inquietud suscitada. Els qui, des dels límits del sistema, han acusat la nova formació (en algun fòrum electrònic, per exemple) de joseantoniana van del tot errats. La primera condició per a combatre l'adversari és identificar-lo correctament. La gent d'UPD és d'esquerres, o, com a mínim, enfonsa les arrels a la tradició d'una certa esquerra. Quina? La jacobina. En realitat, els fundadors de la nova formació política s'estan emmirallant a França. Si analitzem els seus pressupòsits ideològics, comprovarem que es reclamen republicans, laics i centralistes (volen, per exemple, que es tanque definitivament la "qüestió territorial" o que les competències en matèria educativa retornen a l'Estat). Reclamen, per tant, el model centralista francès. Per què estan, doncs, inquietes les hosts del PP? Perquè tenen por de perdre el vot de centre que havien enganxat amb la bandera de l’espanyolisme i del combat sense treva contra la disgregació de l’Estat. Podrien quedar-se, fins i tot, sense el vot dels exaltats que escolten les arengues antimonàrquiques de la COPE. Els qui més tenen a perdre, però, són els socialistes (no oblidem que el jacobinisme és una ideologia transversal). Vists els orígens ideològics i la militància anterior dels fundadors d'UPD, el nou partit li podria fer mal al PSOE. Naturalment, els possibles danys encara estan per veure's (a les noves marques electorals els costa reeixir déu i ajuda). El desenllaç el coneixerem el pròxim mes de març. Tenint en compte el precedent de "Ciutadans", a Catalunya, és lògic, però, que s'estenga la preocupació al si dels grans partits. Quant a les forces nacionalistes, tampoc no s'ho haurien de mirar amb excessiva calma. La nova formació no envaeix el seu espai electoral, però les seues característiques (republicanisme, laïcisme...) la faran atractiva per a molts electors i obligaran els partits estatals a endurir les seues posicions davant les aspiracions d'autogovern de les diverses nacionalitats històriques (com a mecanisme de defensa).

dilluns, 1 d’octubre de 2007

La suburbialització de la ciutat

Ja fa temps que les nostres ciutats s’estan suburbialitzant. Les colònies d’adossats difuminen els seus límits. Les classes mitjanes abandonen els nuclis històrics. La ciutat vella és ocupada per grups marginals, formats bàsicament per immigrants. Com que els nous blocs d’habitatges i les colònies d’adossats no tenen carrer de tota la vida, ni casino, ni societat musical, ni bar, ni forn, l’expansió dels suburbis provoca la destrucció de les xarxes socials. Com que no existeix la botiga del cantó, els habitants dels adossats han de marxar dissabte a la gran superfície, a realitzar la compra setmanal, a fruir del lleure consumint. La proliferació dels suburbis agreuja els problemes de mobilitat. Els habitants dels adossats necessiten el vehicle privat per a traslladar-se al centre urbà, que acull la major part dels serveis (sovint, cal un vehicle per a cada membre de la unitat familiar). Aquesta afluència de vehicles cap al centre provoca embussos i problemes d’aparcament. La suburbialització casa mal amb la conservació del patrimoni històric (tant artístic com arquitectònic). Quan els veïns abandonen el nucli històric, perden la vinculació sentimental que els hi lliga. Els nous habitants, immigrants majoritàriament, no se senten vinculats a l’entorn, aliè a les seues arrels culturals (i, a més, molt degradat). Els principals monuments de la ciutat vella esdevenen illes voltades d’indiferència i marginació. I clar, tal com va, la degradació del conjunt acaba degradant els seus elements constitutius.

El model urbanístic de Xàtiva

Els actuals governants de Xàtiva semblen haver optat per un model de ciutat difusa sense gaire oposició ciutadana. Com ja s’ha dit en alguna ocasió, l’augment demogràfic no justifica aquesta elecció. La taxa anual de creixement de la ciutat és molt baixa; la remuntada aparent del nombre d'habitants, experimentada a partir del 1996 (el 13,5 % fins al 2005), només s'explica per l' afluència d'immigrants. En canvi, l’expansió urbanística supera amb escreix aquestes xifres. Des del 1996, la ciutat ha passat dels 11.350 habitatges als 18.000 o 20.000 previstos per a finals de l’actual mandat municipal (les previsions d’augment del parc residencial oscil·len entre el 65 i el 75 %). El model elegit, per tant, no respon a cap necessitat peremptòria; senzillament, ha assegurat fins ara unes condicions òptimes per a fer bons negocis.

diumenge, 30 de setembre de 2007

Uns beneficis substanciosos

Mentre va estar en vigor la derogada LRAU (Llei Reguladora de l’Activitat Urbanística), la gestió del sòl, la seua urbanització i la promoció d’habitatges generava beneficis substanciosos. El negoci començava, habitualment, amb informació privilegiada sobre els plans de requalificació urbanística. El propietari dominant d’un terreny requalificat esdevenia agent urbanitzador i podia desenvolupar un PAI (Pla d’Actuació Integral). Un cop aprovat el PAI, es procedia a la urbanització i a la promoció d’habitatges. Si el terreny es venia en aquest punt del procés, el seu valor inicial podia multiplicar-se per 100, com a mínim. A l’increment del valor, calia afegir els guanys generats per la venda dels habitatges construïts. Cap altra activitat econòmica generava taxes de benefici tan elevades. A les zones perifèriques de Xàtiva s’han desenvolupat, durant els últims anys, diversos PAI. Alguns dels habitatges construïts són ocupats immediatament per gent procedent del nucli històric o de les seues eixamples; la resta surten a la venda o al mercat (molt esquifit) de lloguer, generant noves plusvàlues (o l’expectativa d’obtenir-ne en el futur). Ara mateix, doncs, l’activitat constructora de Xàtiva, que remet al model difús, se centra bàsicament a les zones del Palasiet, Camí la Bola, Pla de la Mesquita, les Pereres, Ferrocarril, Carraixet i les Foies. Tots els PAI aprovats (enllestits o en execució) sumen un total de 618.403 m2 edificables. Aquestes actuacions preveuen la creació de 5.153 habitatges, als quals s’han d’afegir els 198 de nova construcció als antics terrenys de RENFE i una xifra indeterminada producte de l’activitat promotora ordinària (especialment al carrer de la Reina, al passeig del Ferrocarril i a la zona del Molí Perico). A més, a finals de l’anterior mandat municipal es va aprovar un nou PAI a la zona de l’antiga Papelera de San Jorge (72.213 m2) i la creació d’un camp de golf a la zona de Bolvens, amb una urbanització de 1.618 habitatges. Parlem, per tant, de 7.500 o 8.000 nous habitatges. Si afegim, a les xifres que s’acaben de donar, 1.118.448 m2 destinats a usos industrials i terciaris , tindrem 1.809.064 m2 de nous terrenys urbanitzables (3.054.980 m2, si sumem les zones sense aprofitaments privats, destinades a equipaments i usos públics). Existeix tanta demanda d’habitatge i sòl urbà a la ciutat? Doncs no. S’estan fent previsions per a una població de 50.000 o 60.000 habitants. L’oferta és excessiva fins i tot prenent en consideració la demanda de segona residència de naturals i forans (cada cop hi ha més estrangers, procedents de la Unió Europea –anglesos sobretot– que s’estableixen a casa nostra). Com que ja no resultava rendible, però, d’invertir capitals en activitats productives (la globalització i els processos de deslocalització han provocat la crisi dels sectors industrials tradicionals del País: el tèxtil, el calçat, les joguines...), els excedents de capital s’han invertint en l’adquisició de sòl. Aquesta inversió produïa una taxa de benefici molt alta a curt termini (no importava, per tant, que el percentatge d’immobles buits o de pisos i naus industrials a l’espera de llogater fos molt elevat).

(extracte d’un treball publicat al Levante-EMV)

dissabte, 29 de setembre de 2007

La bombolla es desinfla

L'activitat urbanística de Xàtiva havia comptat, fins ara, amb un actor important, l'empresa Llanera. Aquesta empresa encarnava els aspectes més tèrbols del model de desenvolupament de la ciutat, amb acusacions freqüents (desmentides pels seus gestors) de connivència amb el poder polític. Els grans objectius de la immobiliària partien d'una creença errònia: que les urbanitzacions d'alt nivell, amb colònies d'adossats i camps de golf inclosos (resorts, utilitzant la seua terminologia) tindrien una demanda il·limitada de clients estrangers (avis anglesos sobretot). Els seus directius creien també que la tolerància de les administracions públiques en matèria urbanística anava per a llarg. Aquestes perspectives eren molt exagerades; recolzaven, en bona mesura, sobre meres suposicions i sobre factors difícils de controlar (el triomf dels socialistes a les darreres eleccions legislatives, per exemple, desbaratà els plans de l'empresa a nivell estatal). Fiant-se d'aquelles suposicions, però, els amos de Llanera havien demanat préstecs a diverses entitats creditores (Bancaixa, CAM, Banc de València, Lehman Brothers), per tal d'adquirir grans quantitats de sòl rústic susceptible de ser urbanitzat: li adquiriren a Paco Roig, per exemple, els terrenys del Brosquil, situats a la ribera sud de la desembocadura del Xúquer (al terme de Cullera), en què estava previst d'edificar 4.000 habitatges junt a un camp de golf; adquiriren també els terrenys de Catarroja on hi havia projectada la urbanització "Nou Mil·leni", amb 12.000 habitatges; es feren amb el sòl de Riba-roja en què s'alçava l'empresa REVA (Regadius i Energia de València)... A l'hora de la veritat, però, Llanera ha tingut problemes per a desenvolupar almenys quatre milions de metres quadrats del sòl adquirit, part d'ell hipotecat (les causes d'aquests problemes s'han de buscar als diferents episodis protagonitzats darrerament pel sector immobiliari: crisi hipotecària, pressions de la Unió Europea sobre les irregularitats urbanístiques de la Generalitat, contracció de la demanda, desacceleració dels preus). Al deute generat per l'aturada dels plans previstos (corresponent als interessos i a l'amortització dels capitals vençuts), s'han de sumar les despeses salarials (per a una plantilla de vora 800 empleats) i les publicitàries, fins ara molt elevades. L'empresa dels germans Gallego es troba, per tant, en una situació crítica: ha d'afrontar un deute de 748 milions d'euros. Com que les entitats creditores no semblen disposades a renegociar ni una part del deute (perquè ja ho han fet en diverses ocasions), Llanera sembla abocada a la suspensió de pagaments o a la fallida (molts directius estan abandonant l'empresa i s'anuncien acomiadaments immediats). Amb Llanera, es desinfla la bombolla d'un model urbanístic que, a més d'exhaurir un bé valuós i escàs, el sòl, estava provocant múltiples problemes ambientals i socials: destrucció del patrimoni cultural i paisatgístic, encariment de l'habitatge... Part del mal ja està fet. L'alcalde i el partit que governen la ciutat farien bé, però, de prendre'n bona nota i actuar en conseqüència, variant el rumb de les seues polítiques urbanístiques.

Puntcom (segona part)

--
Eiximona explica a Rocabuix la seua teoria sobre les trucades de ja.com: “L’empresa contractista deu comptar amb un planter de locutors que parlen, efectivament, amb accent sud-americà (cosa que dóna als fets un toc innegable de realisme fantàstic). Aquestes persones han de connectar amb els clients que figuren a les guies de Telefónica. El primer locutor va trucant i passa ratlla sobre els incauts que cauen al parany. La llista dels descreguts passa al següent locutor, que repeteix la mateixa operació (saben per experiència que, en cada repetició, sempre hi haurà persones que mossegaran l’ham). I així fins a l’infinit. Per tant, si rebutgem una i altra vegada l’oferta de ja.com, rebrem, per a desesperació nostra, infinites trucades (cal pensar que els telefonistes cobren una comissió per cada nou abonat)”. Rocabuix s’admira de la clarividència d’ella, que continua parlant: “Els nostres problemes no acabarien encara que picàrem l’esquer. Comprovaríem aviat que ja.com no dóna allò que promet. També descobriríem que desvincular-se de ja.com és pràcticament impossible. Totes les temptatives de connectar amb el cap suprem enemic, per a oferir-li l'armistici, acabarien igual: conversant amb una veu femenina enllaunada. Heus ací l’estratègia de marketing que ens aclapara fins a la desesperació”, conclou. Rocabuix decreta una treva unilateral, per a estudiar els pròxims passos a donar.

dijous, 27 de setembre de 2007

Puntcom (primera part)

--
Com que el número fix d'Eiximona figura a la guia telefònica (és molt fàcil d'accedir-hi), Rocabuix sospita que ha estat introduït en un mailing, manejat per l'empresa que li fa la publicitat a ja.com. S'imagina que tal empresa deu radicar en algun país sud-americà (a la República Argentina, al Paraguai...), per l'accent de les persones que (i ací està el moll de la qüestió) truquen a casa seua de forma abusiva. Segons els seus càlculs, durant el darrers quatre mesos, Eiximona i ell han rebut catorze, setze o divuit trucades de ja.com. La primera vegada, Rocabuix prengué en consideració les ofertes que se li brindaven i, després d'estudiar-les, les va rebutjar. De res no serví, però, aquest rebuig. Continuaren rebent, cada setmana, una trucada ritual de ja.com (una estratègia de marketing, suposa). Les seues "picades" són inconfusibles, perquè sempre s'anuncien a través d'una veu amb accent hispanoamericà. En certa ocasió, com Rocabuix es negava a atendre el requeriment setmanal, l'interlocutor, abans de penjar, li va amollar: "Está bien, pies calientes" –un insult austral, segons Eiximona–. L'aclaparament de la parella, per la insistència de les trucades, és de tal magnitud, que Rocabuix vol prendre alguna determinació (traure bandera blanca i rendir-se, per exemple). No troba, però, la forma de comunicar-se amb el cap suprem enemic, per a oferir-li l’armistici.

dissabte, 22 de setembre de 2007

Perplexitat

--
Fullejant el diari, Rocabuix troba una fotografia de la regidora Soro i aquest titular: “Ahir es va sortejar un viatge a Venècia. A la foto superior, l’agraciat, Norbert Radaurí, que farà l’escapada amb la regidora Mireia Soro”. Rocabuix, perplex, aparta la vista del periòdic. Eiximona, que també ha llegit el titular, fa: “Els perd la llengua; com que no l’usen bé, no arribem enlloc”. La perplexitat de Rocabuix va en augment. “Els homes sempre penseu al mateix”, sospira ella, que ha advertit la confusió del seu company (perquè la mira amb uns ulls com unes taronges).

dimarts, 18 de setembre de 2007

Josu Jon Imaz

Aquests dies, es parla molt de l’afer Imaz. Curiosament, els qui més en parlen són els defensors del bloc integrador i constitucionalista, és a dir, els nacionalistes espanyols. I clar, a mi em sembla francament sospitosa aquesta unanimitat dels partidaris de l’espanyolisme a ultrança (Mariano Rajoy inclòs) a l’hora de lloar la figura i la trajectòria política de Josu Jon Imaz. Si tota la gent que desitja una Espanya madrastra s’estima tant el polític de l’EAJ-PNB, serà cosa d’estudiar detingudament els arguments dels seus detractors. Deuen tenir bones raons per a defensar canvis a la presidència de l’Euzkadi Buru Batzar (EBB). El polític guipuscoà ha estat un ferm partidari de l’entente cordiale amb el govern central. L’Estatut de Catalunya, però, ha mostrat quins són els límits de l’estratègia del guant de seda (segons la dita, l’enemic s’ha de tractar amb guant de seda); generalment, és interpretada com a símptoma de por o debilitat. Per tant, molts sectors del nacionalisme democràtic basc podrien pensar, amb raó, que s’han de marcar distàncies amb un Rodríguez Zapatero que, al cas de Catalunya, ha actuat com un jugador de cartes trampós.

I quina cara més dura!

En finalitzar la dictadura franquista, el procés democratitzador (la divisió de poders propugnada per Montesquieu) obligà a remoure les persones que havien ocupat llocs als aparells legislatiu i executiu del règim anterior. L’aparell judicial, però, no experimentà cap renovació; els jutges franquistes no foren apartats de la carrera judicial i continuaren exercint la seua influència sobre els mecanismes d’accés a la judicatura (sagues familiars senceres de jutges i fiscals d’ascendència franquista –pares, fills i néts–, per exemple, s’hi van perpetuar de forma endogàmica fins a dates ben recents). Quin ha estat el resultat d’aquesta peculiaritat de la transició democràtica? Que el poder judicial no s’adiu, de cap de les maneres, amb una societat que, com demostren les xifres electorals, és majoritàriament progressista i d’esquerres.

El nombre absolut de vots sumats per tota l’esquerra sol superar, en efecte, l’obtingut pels conservadors, fins i tot quan aquests guanyen les eleccions (la llei electoral, dissenyada per a barrar el pas als comunistes i als nacionalistes, desvirtua sovint la voluntat dels electors). El poder judicial, però, viu totalment al marge de la realitat social. Els òrgans jurisdiccionals i el Consell General del Poder Judicial estan controlats per una majoria aclaparadora de jutges i magistrats conservadors capaços, si fa al cas (emparant-se en llur condició de membres d’un poder independent de l’Estat) de retòrcer la legalitat per tal d’afavorir els interessos ideològics i partidistes d’una dreta que utilitza sense complexes els serveis de la judicatura per a obtenir de forma fraudulenta, quan perd les eleccions, allò que li neguen les urnes.

Els polítics de l’esquerra es veuen obligats a dir, en ares de la correcció política, que s’ha de confiar en la justícia i s’han d’acatar les sentències. Els ciutadans de a peu, però, no confien en ella gens ni mica. Generalment, la imatge que projecten jutges i magistrats és molt negativa: semblen més interessats en la pròpia carrera professional (a obtenir una bona destinació o a pujar graus a l’escalafó) que a prestar de forma efectiva un servei públic de qualitat. L’estament judicial destaca, entre tots els cossos funcionarials de l’Estat, per patir els pitjors símptomes d’hipertròfia corporativista. Els seus membres es postulen com a posseïdors d’uns sabers superiors, que no estan a l’abast dels altres ciutadans (la immensa majoria de jutges es va oposar, per exemple, a la implantació dels jurats populars), i pretenen monopolitzar una funció, la jurisdiccional, que hauria de recolzar de forma més directa a la sobirania popular (al marge d’apel·lacions interessades a la voluntat dels constituents).

Els últims episodis d’aquesta actitud filibustera són la negativa del bloc reaccionari, judicial i polític, a renovar l’òrgan de govern dels jutges, el Consell General del Poder Judicial (que hauria de tenir una composició més equilibrada, hauria de reflectir millor una realitat sociològica caracteritzada, en última instància, per l’empat tècnic entre les grans opcions ideològiques) i la seua oposició a modificar els mecanismes de designació dels magistrats del Tribunal Constitucional (amb l’Estatut d’Autonomia de Catalunya com a teló de fons). Els portaveus conservadors afirmen que l’esquerra, en voler controlar tots els poders de l’Estat, mostra el seu afany totalitari (i bé que no ho diuen, deuen pensar, en canvi, que ells, quan governen, poden controlar-ho tot, perquè són més demòcrates que ningú). En conclusió: la dreta es creu l’ama del poder judicial en qualsevol circumstància (es creu l'ama del corral i del carrer, de la llimera i la parra i la flor del taronger). I quina cara més dura!

dimarts, 11 de setembre de 2007

We take Berlin

--
«Primero ‘quitaremo’ Manhattan / después ‘conquitaremo’ Berlín», cantava Enrique Morente al seu disc Omega, fent una versió de First we take Manhattan, de Leonard Cohen. Nosaltres, en canvi, decidirem prendre directament Berlín. En arribar, trobarem, però, que ja se’ns havien avançat diverses onades de conquistadors: primer l’havien ocupat les hordes nazis; després se l’havien disputat els “camarades” de l’antiga Unió Soviètica (pel que es veu amb escàs èxit) i els xicots de l’american way of life; finalment s’hi havien establert distintes corporacions transnacionals (Sony Corporation, Daimler-Benz, McDonald’s...) que alçaven llurs tòtems per indrets com el Ku’damm o la Potsdamer Platz (quasi a les mateixes barbes de Marx i Engels). Alguns expedicionaris, aclaparats per l’enormitat de les perspectives i la profusió de fites, vagaren desorientats i taciturns. La resta, fent cas omís de la immensitat, decidírem resseguir minuciosament tots els plecs de la gran urbs: la porta de Brandenburg, l’Avinguda dels Til·lers, el Rotes Rathaus (Ajuntament Roig), el barri de Sant Nicolau, la Berliner Dom (catedral protestant), l’Illa dels Museus (on regna la princesa Nefertiti, encerclada pels braços del riu Spree), el Tiergarten, el Kulturforum, el Charlottenburg... Visitàrem amb unció diferents llocs sagrats: el Memorial de l’Holocaust, el Fòrum de Frederic (on els nazis, un 10 de maig del 1933, cremaren 25.000 llibres), la Kaiser-Wilhelm-Gedächtnis-Kirche, la Sinagoga Nova, les restes del mur que havia dividit la ciutat, el Museu Jueu i el Jardí de l’Exili (amb 49 monòlits que recorden l'any de fundació de l'estat d'Israel i provoquen, per la seua inclinació, un gran desassossec)... Ens aturàrem al Charlie Check Point i a la Topografia dels Terrors (solar en què s’alçaven els principals centres repressius del règim hitlerià). També vam contemplar la magnífica arquitectura berlinesa d’avantguarda: la Cancelleria Nova (amb una escultura de Chillida), la Hauptbahnhof (Estació Central), la cúpula del Reichstag (de Norman Foster)... Tinguérem temps d’allargar-nos fins a Potsdam, per tal de visitar el deliciós palau Sans Souci, edificat pel rei Frederic el Gran, i fins a Dessau, ciutat que acollí la Bauhaus (escola d’avantguarda on exerciren la docència personatges com Gropius, Klee, Kandinskij o Mies van der Rohe, que els nazis consideraven artistes degenerats). A Dresde (l’esplendorosa ciutat esdevinguda màrtir la nit del 13 de febrer del 1945), constatàrem la capacitat de superació germànica. A la Thomaskirche de Leipzig, rememoràrem devotament el geni de Johann Sebastian Bach. La vila de Lutherstadt Wittenberg ens reconcilià amb la figura del reformador Martí Luter, revoltat contra el nefast pontificat del papa Lleó X. Poguérem, en fi, gaudir dels magnífics paisatges alemanys passejant pels parcs naturals de Worlïtz i Bastei. El dia de retorn a casa, una viatgera escoltava, amb uns auriculars, The Wall, de Pink Floyd. Els altres expedicionaris es preguntaven, mentre la silueta de la Fernsehturn (el “Furgadents”) s’anava perdent per l’horitzó, com havia pogut caure en les urpes de la bèstia una terra tan meravellosa com la pàtria de Johann Wolfgang Goethe i d’Erich Maria Remarque, el país de la Berliner Philharmoniker i de la Sächsische Staatskapelle Dresden.

dissabte, 8 de setembre de 2007

Els sentiments

--
Rocabuix pensa que els barons de l’espècie humana es debaten entre el determinisme genètic i la llibertat. “I les dones?”, pregunta Eiximona. Ell no sap què respondre, perquè no és dona. Fa, però, un esforç d’empatia, intenta ficar-se al lloc de l’altre (en aquest cas de l’altra), i diu: “Potser les dones s’instal·leu al terreny dels sentiments, enmig de l’instint i la raó”. “Ha! –exclama Eiximona–. Per fi acceptes que els mascles no teniu sentiments”.

dimecres, 5 de setembre de 2007

Errades que es paguen

A partir del segon període de majoria socialista a l’Ajuntament de Xàtiva, tothom sabia que el nucli dirigent de l’equip de govern municipal tenia un projecte de regeneració de la ciutat que passava substancialment per la recuperació i protecció del seu patrimoni històric. Totes les actuacions, fins i tot l’elaboració del nou Pla d’Ordenació Urbana, estaven subordinades a aquest objectiu primordial. Aquella política tingué encerts indubtables: aturà els desgavells urbanístics de les anteriors corporacions franquistes, permeté la recuperació de nombrosos edificis (així i tot, no s’arribà a temps d’intervenir de forma concloent a l’ermita del Puig o al monestir de Sant Domènec) i millorà les dotacions culturals de la ciutat. També tingué efectes més discutibles, com ara la proliferació dels pastiches i dels falsos històrics. Tothom sap també que aquell equip municipal menyspreava altres aspectes de la gestió municipal, com ara el trànsit, l’embelliment de la via pública o les inversions en determinats serveis. Només al final del seu mandat, quan el grup dirigent incorporava persones distintes, s’escometeren (massa tard en alguns casos) inversions més nombroses en altres camps: sanitat, esport, etc. Evidentment, l’abandó de certs aspectes, per considerar-los menors o d’escassa utilitat per a la regeneració de la ciutat, fou una errada política. L’embelliment de la via pública, per exemple, es podria haver enllestit amb un cost econòmic mínim (sobretot si s’hagués comptat amb ajudes de la Generalitat o la Diputació).

La gent del PSOE hauria d’estar penedida d’aquella errada, ja que la dreta, des que va pujar al govern municipal, centrà la seua atenció precisament en aquests aspectes oblidats per l’anterior equip socialista. El nou alcalde ha anat inaugurant, davant el disgust dels seus adversaris, el pavelló esportiu, l’auditori municipal, la ronda exterior... De més a més, com que hi havia diners a guanyar pels empresaris afins, el govern dels populars encetà de seguida l’única política que de veritat l’interessava: l’autorització de nombrosos plans urbanístics. Aquesta política, per bé que beneficia moltes persones, deixa fora del pastís municipal nombrosos ciutadans. Calia, per tant, estendre, com als teatres de variétés, una cortina ben bonica i enlluernadora que amagués els canvis de decorat. Dit i fet! Alfonso Rus inicià la seua dedicació entusiasta a l’adornament de determinats espais públics (només els més cèntrics) i a la construcció de fonts i rotondes als polígons industrials i als afores de la ciutat. El seu missatge (de reminiscències freudianes) era ben simple: “Xàtiva té unes necessitats i jo vaig a satisfer-les”.

Com que Xàtiva tenia, efectivament, aspectes descurats, l’alcalde anuncià ben aviat els seus plans: la construcció d’un auditori municipal i de diversos aparcaments subterranis (coses que, a més d’enlluernar el veïnat, podien ser útils i, en alguns casos, rendibles econòmicament). Quina fou la reacció de l’esquerra? L’oposició pura i dura! (ja se sap: a l’enemic, ni aigua). Els socialistes s’oposaren a l’auditori perquè l’esplanada dels instituts en què s’anava a bastir era sòl públic destinat a zona verda, perquè era car, perquè era lleig, perquè costava molts diners, perquè traure’l del centre històric degradava la ciutat vella (abans d’abandonar l’Ajuntament, l’esquerra havia encarregat cuita-corrents un projecte alternatiu que s’havia d’emplaçar a Sant Domènec)... Aquesta resposta de l’oposició contravenia, però, una màxima unànimement acceptada pels especialistes en comunicació de masses: els missatges excessivament elaborats o complexes no arriben al destinatari. Els socialistes justificaven llur negativa a l’auditori adduint un conjunt d’explicacions massa embrollades i, en certa mesura, errònies (el Gran Teatre, malgrat els problemes funcionals amb què va nàixer, és una mostra ben estimable d’arquitectura moderna). Lògicament, els ciutadans de Xàtiva només van entendre el missatge de la dreta: per fi hi hauria un auditori.

Alguna cosa semblant s’ha esdevingut a València. Mentre l’esquerra feia campanya en contra dels plans urbanístics al Cabanyal, l’equip de Rita Barberà no s’anava amb embuts; després de segles de viure d’esquenes a la mar, la connexió de València amb la Mediterrània anava a ser, finalment, una realitat. La resposta de l’esquerra fou novament massa complexa: la prolongació de Blasco Ibáñez destruirà el barri, desvirtuarà la seua història, afectarà el tarannà de la seua gent, desfermarà l’especulació... Els resultats de les dues darreres eleccions municipals semblen, però, desmentir la creença que els veïns afectats recolzaven unànimement la campanya “Salvem el Cabanyal!”; Rita Barberà ha obtingut als poblats marítims, les dues vegades, una victòria electoral aclaparadora. Possiblement, els promotors de la campanya han oblidat que qualsevol operació urbanística té components especulatius (el pla de l’eixampla barcelonina, modèlic per tants motius, també fou una operació especulativa), però proporciona beneficis difícils d’obviar, principalment la revaluació de petites propietats que abans valien quatre cèntims. Com que aquests beneficis poden estar molt repartits, com la grossa de Nadal, els electors no perceben la realitat apocalíptica que anuncia l’esquerra. La majoria aprova que València tinga per fi un passeig marítim, que les autoritats expulsen del barri les prostitutes, que la zona s’embellisca... L’esquerra, per tant, hauria de prendre bona nota de tot açò, si vol reeixir a les pròximes conteses electorals.

dimarts, 4 de setembre de 2007

Vares de mesurar distintes

La dreta sol actuar, quan governa, com si s’acomplís l’orde natural de les coses. D’acord amb una tradició molt antiga, ben arrelada a l’inconscient col·lectiu, el conservadorisme sociològic dóna per fet que han de manar els amos, com toca. I clar, com als amos els està permès tot, el votant passa bou per bèstia grossa quan els governs de dretes contravenen el setè manament –no furtaràs–, el vuitè –no diràs fals testimoni ni mentiràs– o el desè –no cobejaràs els béns aliens–. Sembla haver calat entre els ciutadans la idea que els senyors no necessiten robar; simplement disposen d’allò que és seu. Només se’ls expulsa del poder, per tant, si fan una de ben grossa (mentir sobre uns atemptats mortals, per exemple). A l’esquerra, pel contrari, sempre se li demana un plus d’ètica; no se li perdona ni l’engany, ni la prevaricació, ni l’incompliment dels seus compromisos. Els votants filen molt prim amb els representants polítics de l’esquerra. La dreta, que digereix molt malament la pèrdua del poder (deu pensar que els empleats usurpen allò que no els pertany) i coneix perfectament les exigències d’honestedat en què estan atrapats els seus adversaris, utilitza sovint l’estratègia del ventilador (ja se sap, el lladre es pensa que tots roben). Com que els triomfs electorals de l’esquerra solen basar-se en promeses de moralització de la vida pública, aquestes insídies de la dreta (les insinuacions que tota la humanitat és corrupta) cauen en terreny adobat. Si un govern progressista no compleix les seues promeses o alça sospites de corrupció, serà castigat per les urnes de forma inexorable.

dissabte, 1 de setembre de 2007

La Itàlia dels Borja

En època romàntica, Johann Wolfgang Goethe, venerable patró dels turistes, inicià la moda de viatjar a Itàlia. Nombrosos escriptors seguiren l’exemple de l’autor de Faust i realitzaren el mateix periple, descrivint, a la tornada, les seues impressions (Juan Gil-Albert, per exemple, publicà Intermedio italiano). Al nostre viatger, però, li abellia practicar una varietat del Grand Tour consistent a resseguir les petjades de la família Borja per diferents regions d’Itàlia: l’Emília Romanya, l’Úmbria, la Toscana, el Laci... A la primeria d’agost, doncs, sortí de València mentre s’encomanava a l’empara del beat Bernardino di Betto, il Pintoricchio. Li demanà l’experiència de les emocions que mogueren Roderic de Borja a projectar un reialme italià per al seu llinatge; implorà la protecció del beat per a no caure a les temptacions del turisme convencional. En general, les seues pregàries foren escoltades. Les proves, ben nombroses als viatges iniciàtics, foren superades amb èxit desigual. Al Vaticà, per exemple, l’obligaren a fer cua i a donar dues voltes senceres als museus (amb les estades corresponents, tot un suplici, a la Capella Sixtina, plena a vessar de turistes japonesos i d’altres nacionalitats més properes), una penitència que el viatger no sabia (o sí?) a quin pecat podia correspondre. Malgrat aquests i altres inconvenients, l’home va experimentar, en diversos moments del viatge, la síndrome de Stendhal, la “sacietat de l’admiració”. Els èxtasis més excelsos s’esdevingueren al duomo de Siena, al duomo d’Orvieto i a diferents racons de Roma: a Santa Maria del Popolo, a Santa Maria in Aracoeli, a San Paolo fuori le Mura i, sobretot, al Caffè Giolitti, tastant un deliciós gelat de maduixa i préssec. Com que l’expedicionari (que Déu el perdone) va cometre pecats venials com llançar una moneda a la Fontana de Trevi, dir galanteries a les ragazze i pecar de gola a la Piazza Navona o al Trastevere (menjant-se un tartufo a Tre Scalini i sopant a La Canonica o al Carlo Menta), hagué de porgar les seues faltes fent diferents gestos propiciatoris: camejar fins a la Santa Croce in Gerusalemme, per a venerar el Lignum Crucis, i (penitència encara major) escoltar monsenyor Rouco Varela a San Giovanni in Laterano. Finalment, el confrare tornà a casa sabedor dels motius pels quals Roderic de Borja, papa Alexandre VI, estimava tant la dolce vita italiana.